la memòria és un mirall trencat Noelia Pérez
« La veritat és sempre un mirall trencat. Ella es conté en els diversos fragments que cada un de nosaltres guardem en el nostre llinatge personal i col·lectiu i projectem en la nostra mirada al present. (...) Alguna cosa d’això s’ha pogut viure en el procés que s’ha anomenat, potser un tant acríticament, de «recuperació de la memòria històrica» que d’uns anys ençà ocupa els debats de la nostra reduïda àgora democràtica. Procés que, tanmateix, no es pogué iniciar sense trencar altres miralls. Miralls que han condicionat el nostre auto-reconeixement social i polític i que no eren sinó falsos miratges. I en part, en la destrucció d’aquests miratges, rau la desorientació, la sensació de buidor i vertigen, que assola els moments primigenis d’aquest debat i les polítiques que s’han de derivar del mateix. Acostumats a mirar-nos o a lluitar contra miratges, els reflexos actuals ens mostren nus, tal com som i no tal com ens havien explicat que érem ». «Mirall trencat» Extracte de l´editorial número 7 de «desafectos. història crítica», Tardor de 2005.
La memòria Ês un mirall trencat
Quin poble s´amaga?
Metamorfosi.
I el van matar al Montsant,
dos dies abans d´acabar la guerra.
El silenci no Ês absència de record, sinó senzillament falta de reconeixement.
Llocs d´oblit.
El 1939 van n茅ixer sis nens a Aviny贸.
Hola nena — Va dir ella. Tu ets la que ve de Barcelona a fer la història del poble?
Temps de silenci.
Temps de paraula.
« No, no se nos ha dado voz. Muchas cosas han desaparecido, pero la memoria está ahí. Si alguien quiere que la memoria perdure, no tiene más que preguntar. Tengo sesenta y dos años. Es la primera vez que hablo; es la primera vez que me preguntan »
De la buidor no es treu mĂŠs que buidor.
Recordar a otros.
En Quint铆 Coll era manobre.
Va organitzar la col.lectivitzaci贸 dels paletes a Aviny贸. El 28 de mar莽 de 1939 va morir afusellat al Camp de la Bota.
Els camps devastats no són estèrils, i jo, que callo entre silencis, parlaré.
Mis abuelos tambiĂŠn fueron jornaleros.
El poble d麓Aviny贸 fou ocupat per les tropes franquistes el 28 de gener de 1939.
La repressi贸 pol铆tica va deixar 85 sumaris i 4 afusellats al Camp de la Bota.
Nostalgia= recuerdo+dolor.
El temps està en contacte directe amb la matèria de les coses.
Veia a les noies vestides amb l´uniforme de la Falange —«Què maques...» pensava. Però jo només podia plorar.
per lo gra i lo jornal. Qui sembra en camĂ ral,
L´Antoni Careta va morir afusellat al Camp de la Bota el 27 d´abril de 1939.
Tot és fràgil.
Por i vergonya.
Si vols que no et falti mai el pa, no deixis de treballar.
Invisible.
Qui ha patit la destrucci贸 i la derrota, pot pensar en el passat?- em va preguntar.
Recomposar el colors i els matisos esberlats pel feixisme.
Celebrar.
Roig.
Liberaci贸n: f. Acci贸n de poner en libertad.
Entre 1939 i 1952 van ser executades 1704 persones al Camp de la Bota.
Què estic fent visible?
1 Tinc la sensació que fa molt de temps però ho recordo perfecta-
1. www.historiacritica.org
ment. Era un mes de novembre de l´any 2005 quan estàvem amb els companys i amics Desafectos al voltant de la taula de la Primera
2. El procés que derivà en
Internacional a la Fundació Ferrer i Guàrdia de Barcelona. Discutíem
l´aprobació de La llei de la
els continguts de l´editorial del número 7 de la nostra revista Història
memòria història es va iniciar al setembre de 2004 amb l´aprobació
Crítica1. Volíem que aquesta versés sobre les relacions íntimes entre
d´un Real Decreto de creació
memòria històrica i història (amb majúscules). Després d´una llarga i
d´una comissió interministerial
apassionada discussió sobre el context polític que vivíem en aquell mo-
(la Comisión Interministerial para el Estudio de la Situación de
ment2, el paper de la història en la creació de memòria històrica, les
las Víctimas de la Guerra Civil),
memòries i no la memòria, els límits d´aquestes i el por qué lo llaman
presidida por la vicepresidenta
memoria histórica cuando quieren decir hegemonía cultural, la nostra
en aquell moment María Teresa Fernández de la Vega per l´estudi
alma mater particular — en Xavier Domènech — s’encarregà de redac-
de la situació de les víctimes de
tar una proposta d’editorial.
la Guerra Civil i el franquisme,
i buscava la seva «rehabilitación moral y jurídica». El treball de la comissió no va produir resultats durant l´any següent
Desafectos havia nascut 5 anys abans, de la ma d´uns acabats de llicenciar historiadors i historiadores de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona farts de la història acadèmica i de
i els llavors socis del govern,
les pràctiques decadents de la Universitat. Ens vàrem començar a reunir
Esquerra Republicana de Catalunya
per aprendre dels llibres que ningú ens havia obligat a llegir, per conèi-
i Izquierda Unida, van presentar dues proposicions de llei per a la recuperació de la memòria històrica. Ley de la Memoria Histórica va ser aprovada finalment al Congrés, per escàs marge, el
xer allò de la nostra professió que no s´aprenia a la Universitat, ni de la mà de catedràtics ni dels Powerpoints. Com a col·lectiu vàrem treballar publicant la revista Història Crítica durant pràcticament una dècada. Juntament amb la formació
26 de desembre de 2007 durant la
pròpia i la revista, vàrem organitzar una sèrie de seminaris i jornades,
presidència de José Luís Rodríguez
l’última de les quals — com a jornada i com a darrera actuació del col·
Zapatero. Paral·lelament a Catalunya El Memorial Democràtic
lectiu — es va celebrar a Barcelona el 20 i 21 de novembre de 2008.
va ser creat per la llei 13/2007,
«La ciutat i la memòria democràtica», va tenir com a objectiu promou-
del 31 d’octubre, i era l’instrument
re un dels debats pendents en aquell moment en el desplegament de
designat per la Generalitat per executar les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica.
les lleis de la memòria: la gestió pública dels espais de memòria democràtica de la ciutat de Barcelona. L´organització d´aquelles jornades al 2008 i la realització com a fotògrafa de la part visual de la publicació3, va ser l´últim treball que vaig realitzar com a historiadora i el principi de la meva dedicació total a la fotografia.
2 Quan a la primavera del 2011 em van contactar des de Cal Gras per con-
3. Col·lectiu Desafectos (Edit.),
firmar-me que el meu projecte d´arts visuals havia estat seleccionat per
La ciutat i la memòria democràtica.
a formar part d´una residència de producció artística, vaig veure que era l´oportunitat per a reconciliar-me amb Clio com a historiadora i com a fotògrafa. Volia reprendre allò començat col·lectivament sobre la memòria, però, com podia aproximar-me amb la fotografia a la història i a la memòria? El projecte desenvolupat durant l´estiu del 2011 a Cal Gras es va dir inicialment Avinyó Second View i volia ser un treball fotogràfic sobre la intersecció de la història, la memòria i la imatge. El projecte al·ludia al llibre que l´any 1984 va publicar el fotògraf nord-americà Mark Klett, Second View, un vast projecte que consistia en tornar a fotografiar els escenaris de l´oest nord-americà que fotògrafs tan coneguts com Timothy O´Sullivan entre d´altres, van registrar en el transcurs de les expedicions comissionades pel govern Federal durant la segona meitat del segle XIX. La refotografia era definida en aquest treball com l´acte de repetir una fotografia d´un mateix lloc, amb un espai de temps entre
Espais de lluita, repressió i resistència a Barcelona, ECOS, Barcelona, 2009.
4. La refotografia també ha
les dues imatges; un document «d´ahir i avui» d’una àrea en concret.
estat una eina visual útil per
Durant molt temps va ser una tècnica per a l’estudi científic, especial-
als investigadors en sociologia i comunicació per a comprendre
ment de sistemes ecològics canviants i es va convertir en una forma
els canvis socials, per aproximar-
de document fotogràfic a mitjan els anys 704. I bé doncs, el meu ob-
nos a espais de memòria, com
jectiu era refotografiar aquell petit poble del Bages.
el cas dels treballs de Bleda i Rosa, o la utilització política de la tècnica, com el treball realitzat per Gustavo Germano a Argentina, que refotografià fotografies familiars de desapareguts, fent així explícits
3
tant la gent desapareguda com la vida que continuava.
L´arribada a Avinyó i la trobada casual d´una pel·lícula de l´any 1945 sobre l´aniversari de l´alliberament per tropes franquistes del poble
5. «Aviñó celebra el VI
d´Avinyó durant la Guerra Civil5 va canviar el rumb del treball. De
Aniversario de su Liberación»
fer un treball exclusiu de refotografia, vaig començar a pensar en fer
Veure a: www.youtube.com/ watch?v=3iByovUsSYs
quelcom sobre la construcció de la memòria i els mecanismes de producció de la història. Aquella recerca podia servir-me per a experimentar la utilització de l’art i la fotografia com a eines d´investigació històrica, per a reflexionar sobre els mecanismes de l´oblit i el record, recuperant la idea de la construcció de la memòria com un
nexe i un diàleg, i la seva elaboració a partir de l’experiència personal enfront de la idea d’història i de memòria oficial, restringida a l’institucional i articulada entorn de la estetització i la desarticulació dels subjectes polítics. Durant aquell estiu vaig realitzar un treball de documentació inicial, d’apilament de materials així com de testimoniatge directe entrevistant a 20 avinyonencs i avinyonenques que van viure aquell esdeveniment l´any 1945. A partir d’aquí vaig recórrer, retallar, anotar, reorganitzar, subratllar els documents, escriure noms, assenyalar llocs, ordenar, intercanviar, connectar. Així, el document, una imatge de l’àlbum familiar, per exemple, o una retallada de periòdic, o una fotocòpia d’un plànol antic, o una carta personal, apareix lleugerament interpretat, o almenys llegit: una lectura que detecta dades que catalitzen un procés associatiu, dades que incorporen el document a la construcció d’una narració pròpia.
4 El projecte s´estructurà en dues peces: un vídeo i una sèrie fotogràfica. El vídeo, encara en procés d´edició, parteix de les 23 entrevistes realitzades entre agost i setembre de 2011 a Avinyó, per parlar sobre la història de la producció de les imatges i dels relats històrics de les festes feixistes d´alliberament, sobre els seus fragments, i sobre com aquests es converteixen en narracions compactes, com si mai haguessin estat materials de construcció. La sèrie fotogràfica, la segona peça del treball i presentada aquí en forma de llibre, consta de 32 imatges en paper d’aquarel·la amb dimensions 21x29,7cm utilitzant la tècnica del collage fotogràfic com a metodologia de superposició d´imatges d´arxiu, de l´àlbum familiar o imatges pròpies durant l´estada a Avinyó. Aquestes imatges són les que han portat al relat de la meva memòria a Avinyó, trossets de vides que he conegut al poble, de la gent amb la que vaig parlar, dels espais que jo vaig visitar i contemplar, dels materials trobats sobre el poble a diferents arxius... El text forma part de la imatge i la imatge forma part del text: una imatge no val més que mil paraules.
5 «Sempre, davant de la imatge, ens trobem davant del temps. (…) No
6. GEORGES DIDI-HUBERMAN,
ens amaga res. (…) Davant d´una imatge —encara que aquesta sigui
Devant le temps, Paris:
molt antiga— el present no cessa mai de reconfigurar-se. (…) La imat-
Les Éditions de Minuit, 2000, pàg-9-10.
ge sovint té més memòria i més futur que l´ens que mira».6 Aquesta concepció beu de les fonts de la imatge dialèctica que formula Walter Benjamin. La imatge deixa de ser llegida com a fet objectiu històric d´un passat per esdevenir un fet de memòria, en moviment, tant d´ordre psíquic com material: «La meva manera com el passat rep la petja d´una actualitat més elevada ve donada per la imatge a la qual aquest pertany. I aquesta penetració dialèctica, aquesta capacitat per fer present les correlacions passades, és la prova de veritat de l´acció present. Això significa que encén la metxa de l´explosiu que habita en allò que fou».7
7. WALTER BENJAMIN, Paris, capitale du XIX siècle. Le livre des pasajes (1927-1940), pàg. 7.
En aquesta nova posada en escena, la imatge refotografiada recull l´impacte del passat en el present des d´aquest sentit benjaminià que genera un moviment dialèctic en la imatge amb relació amb el passat i al primer cop que va ser mostrat: «El temps està en contacte directe amb la matèria de les coses» diu Walter Benjamin. El reconeixement de la materialitat del temps a dins de la fotografia és inherent al treball que projecto: el collage fotogràfic vist com a rastre i empremta d´una realitat, simulacre d´una presència que es desplaça en un breu interval temporal d´una imatge a altra, que crea un espaiament entre dues escenificacions de la mateixa imatge. Les fotografies es disposen, així, aparellades marcant aquests dos moments de la posa i/o presa, i permeten apreciar la diferència espacial: el temps esdevé espai i l´espai esdevé temps. No crec ni invento les imatges, les faig meves i m´erigeixo aquí en intèrpret, subratllant i reclamant el que és significatiu per posar-ho de nou en escena i per desviar-ne el sentit cap a la nova narració que construeixo a partir d´aquest material. Els collages em permetien unir passat i present, memòria i document, el que és privat amb el que és públic, suggerir un temps de lec-
tura i qüestionar la realitat i la imatge que la representa. El document fotogràfic com a síntesi i respòs d´un temps passat que esdevé present mitjançant la crida a la temporalitat interna de la imatge. Tornant a les paraules de Walter Benjamin al llibre Passatges, «la història es descompon en imatges, no en narratives». I aquí, el conductor d´aquesta història/es estableix amb les imatges un nou ordre, per subratllar, a través de l´ofici de fotògraf, el caràcter antropològic d´un passat recent que, com deia Benjamin, és el primer que s´oblida.
6 A principis de 2012, just quan aquest llibre està acabant de donar forma, la memòria, la història, torna a entrar de ple a les agendes polítiques amb una intensitat inusual des dels anys setanta: la mort de Fraga, la nova concepció del Memorial democràtic com un lloc de reconeixement per a totes les víctimes (roges, republicanes,feixistes), el judici contra el jutge de l´Audiència Nacional Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme... ens situa en un escenari encara més
reaccionari que aquell amb que amb Desafectos començaven les meves preguntes sobre allò que em deien que era la «memòria històrica»: Què és memòria històrica? Quina memòria vull recuperar? Quina memòria recupera l´Estat per mi? En quin context tindrem històries, memòries plurals, o només anirem sempre recollint records que ajudin els Estats a legitimar-se negant els antagonismes de classe, gènere, nacionalitat i normalitats vàries, i reafirmant la sentimentalitat i l´heroisme? A qui l´interessa preponderar aquests elements irracionals que caracteritzen la Guerra Civil com un «malentès» que hagués pogut ser evitat negant així la lluita de classes? Quin paper tenen les indústries culturals i l´art en l´elaboració dels nostres records? Pot l´art, la fotografia, contribuir a consolidar els tòpics i estereotips dominants, o pot actuar des d´un posicionament d´interferència amb la finalitat de desvetllar narracions tergiversades del passat que imperen als imaginaris col·lectius? Entre, per una banda, el passat entès com un pastiche kitch i cursi de postals destenyides per la nostàlgia, amb un predomini de visions locals, constumbristes o pintoresques turistitzades, i per l´altra, l´exigència pública i política de restituir la memòria democràtica i el
dol per les víctimes de la violència feixista, hi ha sens dubte, una tensió que actualment està qüestionant una fixació plàcida i desconflictivitzada de la història contemporània de l´estat espanyol. I és aquí, en aquest combat, on la pràctica artística pot jugar un paper rellevant si fuig de la televisiva espectacularitizació del «testimoni» i converteix la història en una memòria fragmentada, pluralitzada i crítica. Les lectures i els treballs de Francesc Abad, María Ruido, Jordi Font, Xavier Domènech, Manuel Delgado, José Luís Gutiérrez Molina, Isaías Griñolo, Pedro G. Romero, Oriol Fontdevila, Marcelo Expósito, Federico Guzmán, Rogelio López Cuenca, Antoni Muntadas, Francesc Torres, Nelly Richard i tants altres que no poden cabre en un full, han estat importants i van en aquesta direcció. Des de l´art i l´escriptura compromesa políticament s´han qüestionat un present ple de silencis i han analitzat una història des d´altres punts de vista, allunyant-se d´estereotips de l´anàlisi literal, la transcripció del testimoni o la narrativa sentimental i heroica. Moltes gràcies pel camí obert. Sant Andreu de Palomar, Barcelona, febrer de 2012.
noelia pérez Doctorada en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, compagina els estudis de fotografia en l’Escola Massana de Barcelona i Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya especialitzant-se en Postproducció digital i Conservació i Gestió de fons fotogràfics. Treballa com fotògrafa freelance i és docent en diversos centres educatius de Barcelona. Actualment treballa en projectes relacionats amb la història de la fotografia i la imatge entesa com una mediació entre la història i la subjectivitat, entre la política i l’emoció, així com en processos socio-polítics entorn de la memòria, la persistència, la repetició-retorn i la decadència. La càmera l’ha salvat d’ofegar-se en un món petit que no diferenciava entre una finestra i el seu televisor.
agr aïments Al Jaume Quinto, company i amic. A la Lucía, per preguntar-me coses que he deixat de qüestionar-me. A tots i totes els i les avinyonenques entrevistats durant l´estiu del 2011 i a tot el poble d´Avinyó per la seva generositat, especialment a l´Eudald i la Remei Vilaseca i al Jordi Vilar. Al Quim, l´Eva i la petita Júlia de Cal Gras, per la vostra acollida i ajuda. Als meus pares Manuel i María. A la Stefanie Fock per aportar-me llum en tants moments de dubtes. A les Fotógrafas de Papel per deixar-me un espai de llibertat visual. A la Mercè Alegre i a la Laura Pérez, companyes i amigues. Als Desafectos, entranyable companyia. A la Natalia Matzner i la Jessica Espinoza vitals espigadores de la cultura visual. A l´Eloi Gimeno per ajudar-me a materialitzar aquest conjunt de lletres i imatges.
contacte www.liaperez.com info@liaperez.com
disseny www.eloigimeno.com info@eloigimeno.com
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/