Folk i músiques del món a Catalunya, reptes i oportunitats

17

roixes

folk i músiques del món a catalunya, reptes i oportunitats Taula de pensament · FIRA MEDITERRÀNIA DE MANRESA · Manresa, 6 de maig de 2014

folk i músiques del món a catalunya, reptes i oportunitats Taula de pensament FIRA MEDITERRÀNIA DE MANRESA Manresa, 6 de maig de 2014 Moderador: David Ibáñez, director artístic la de Fira Mediterrània de Manresa Relator: Jordi Urpí

Amb la voluntat de situar, avaluar i repensar les relacions que existeixen entre dues escenes que tan aviat caminen de la mà com es giren l’esquena, la Fira Mediterrània de Manresa va organitzar, el passat 6 de maig, una taula de pensament anomenada “Folk i músiques del món a Catalunya, reptes i oportunitats”. Una quinzena de professionals del sector (artistes, representants, periodistes, agents...) van debatre, durant aquesta jornada de reflexió, al voltant de possibles sinèrgies, d’estratègies d’internacionalització, de mercats i circuits...

Sens dubte, una experiència profitosa, interessant i necessària.

Durant anys, les sales, els auditoris i els festivals del nostre país han inclòs amb regularitat, dins les seves programacions, propostes artístiques relacionades amb l’anomenada world music.

Des de fa un temps, però, és evident que aquestes sonoritats d’arrel global viuen, a casa nostra, una particular travessa del desert. A les conegudes dificultats del sector cultural (crisi econòmica, pujades impositives, canvi de model tecnològic), cal sumar una curiosa i específica “desaparició” del públic.

Aquest fet contrasta amb la vigència que a l’estranger manté la marca So Barcelona (com evidencia la projecció de Txarango o La Pegatina, per citar dos exemples d’èxit), el dinamisme de l’escena folk (que, des de o gràcies a les pròpies limitacions, ha sabut organitzar-se i viure al marge dels mecanismes del mercat) o l’impuls que viu l’àmbit de la formació (amb l’ESMUC o el CAT, entre d’altres, si parlem de casa; amb molts músics joves del país que estudien a institucions de prestigi com la finesa Sibelius-Akatemia, si parem compte més enllà).

Aquests i altres elements van ser el toc d’inici per als participants de la primera taula de pensament organitzada aquest any per la Fira Mediterrània de Manresa. Tres primeres preguntes (quines sinèrgies es poden establir entre l’escena folk i l’escena world, com podem millorar les estratègies d’internacionalització i quines opcions existeixen per potenciar

nous circuits) van servir per obrir dues hores d’un debat que va permetre enfrontar i compartir opinions molt diverses, però sovint complementàries.

Ens calen ponts entre el folk i les músiques del món En Jordi Gratacós (president de l’Associació de Representants de Catalunya - ARC, director de l’oficina de management WAM) va estirar d’un primer fil prou interessant: “Més enllà de certa dificultat per definir què es world music i què és folk, quina és la música ètnica i quina la popular, on situem el mestissatge o la rumba catalana, el cert és que tenim un arbre amb diferents branques que massa sovint no es toquen, que viuen com carpetes tancades cadascuna en el seu món. Trobo que falten més connexions entre la nostra música d’arrel i altres estils. Però també crec que, segons avancin les capacitats dels músics i la formació del públic, més enllà del sector més comercial, tot plegat evolucionarà”.

En l’exercici posterior de trobar possibles explicacions per aquesta separació, situació en què tots els presents van coincidir, van

aparèixer diferents elements. Per exemple, com uns artistes aconsegueixen el prestigi des de determinats àmbits (mitjans de comunicació, institucions culturals...) i d’altres, no. Dos periodistes van fer les seves aportacions en aquest nivell. Primer, l’Albert Reguant (Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya): “Arreu es diferencia molt entre el mestissatge, les músiques del món i el folk, però a casa nostra aquesta separació és brutal. Potser perquè el folk és percebut com quelcom carrincló. També és veritat que ens ha mancat una creativitat similar a la dels nòrdics, un folk contemporani potent que pugui establir un pont amb les músiques del món”.

llunyania: “Com a programador, jo distingeixo tres àmbits: mestissatge, músiques del món i folk.

El mestissatge té el repte de gestionar l’èxit. El folk pateix d’una manca d’experiència col·lectiva, d’una vivència real i quotidiana imbricada en la nostra societat. També li cal una gran figura que impacti el mercat, que faci de la nostra música tradicional una experiència de masses. I pel que fa a les músiques del món, em preocupa que s’instal·li la idea que el públic que aquesta escena tenia fa uns anys hagi desaparegut. Jo crec que no és així, crec que, entre tots una mica, l’hem deixat orfe. Hem de ser una mica més autocrítics, ens hem de preguntar què fem nosaltres que no desperta interès”.

Després, en Jordi Martí (Sons de la Mediterrània): “El món de la world music i el món del folk viuen separats a casa nostra, quan realment seria desitjable que no fos així. Femi Kuti rep una atenció per part dels mitjans de comunicació que no existeix per a Miquel Gil, Omar Faruk Tekbilek atreu un públic que no passa pel Tradicionàrius. Potser hauríem d’agafar com a referents les músiques d’arrel dels Estats Units o el flamenco, músiques tan robustes, també a nivell empresarial, que no necessiten vincular-se amb el folk o les músiques del món. Aquest seria l’escenari ideal”.

Núria Planell, del Desfolca’t de Calaf, va presentar la seva aposta per trencar barreres i obrir portes, a risc de rebre crítiques en els primers moments: “El nostre festival va començar molt centrat en la recuperació de l’acordó diatònic, però des de l’any passat ens hem obert a propostes més heterodoxes: guitarres elèctriques, electro-folk... El País Valencià o Occitània tenen grups que es mouen en aquesta línea. En canvi, el folk de Catalunya no ha sabut trobar encara aquest punt de modernitat, viu una mica estancat. L’any 2013 vam programar Orxata Sound System. Clar, va haver molta gent que ens va dir que no era un grup de folk. I què és un grup de folk? Ens sembla que aquest és el camí, cal desfer els compartiments estancs perquè són molts els projectes musicals que poden rebre el qualificatiu de folk”.

Des de la seva experiència (Joventuts Musicals de Catalunya, Fundació ‘la Caixa’, Ateneu de Banyoles), en Miquel Cuenca va oferir, de forma ràpida i clara, la seva visió d’aquesta situació de

Estratègies d’internacionalització Amb la pròpia Fira Mediterrània de Manresa o el Centre Artesà Tradicionàrius com a exemples d’espais des d’on es prova de construir aquests ponts entre escenes, el segon tema col·locat damunt la taula de pensament va ser la visualització de fórmules per arribar al mercat internacional. Aquest és un terreny que, des de Fira Mediterrània de Manresa, es treballa des de fa temps, amb un seguit de convenis i intercanvis que impliquen mercats i festivals d’arreu d’Europa i que permeten l’anada i la tornada d’artistes i professionals en ambdós sentits.

El cert, però, és que trobem un obstacle inicial en aquesta feina d’internacionalització: la dificultat per estabilitzar i consolidar els nostres projectes empresarials. Aquesta, si més no, és la realitat que va presentar en Josep Gómez (Ventilador Music): “Sabem quin és el volum del mercat del país, no podem lluitar davant d’això. És evident que poques vegades aconseguim superar el límit de la supervivència com a empreses, és molt complicat, gairebé impossible, sortir endavant. Es necessita un canvi general: públic, mitjans, institucions, empreses, músics. A banda, la meva experiència internacional diu que per sortir fora, abans has de tenir èxit a casa. El promotor estranger necessita aquesta garantia”.

Com a músic, Jordi Molina (Kaulakau, Sextet de Tenores...) va aportar una perspectiva complementària: “Són molt pocs els mecanismes que tenim els músics que treballem amb les músiques d’arrel per sortir a l’exterior, ens ho hem de fer tot nosaltres. La presència internacional de certes propostes catalanes, amb estils diferents del So Barcelona, passa per casualitats concretes (vincles, relacions, amistats), no per un mercat organitzat des d’aquí. La meva sensació és que en altres països ho tenen molt més fàcil per moure’s“.

La vigència internacional del So Barcelona, però, és evident. Fins el punt que s’ha convertit en una marca global, com va explicar en Jordi Riba (Èxits Produccions): “Grups de Grècia o

Dinamarca es venen com a So Barcelona perquè és un llenguatge reconegut, que arreu s’entén com un so prou eclèctic que cada grup transmet des d’unes coordenades pròpies. Quan voltes pel món, te n’adones que els festivals volen aquesta mena de grups perquè els seus missatges giren al voltant del sol, la calor, la festa... En qualsevol cas, l’etiqueta serveix per generar una certa atenció, però mai és garantia de res. El programador sempre s’escoltarà i valorarà la proposta”.

Existeix la possibilitat de repetir aquesta dinàmica d’èxit amb altres estils musicals? Pot encabir propostes artístiques d’altres tipus?

Josep Gómez va expressar els seus dubtes: “La marca va funcionar perquè venia de la trobada d’uns músics que van agafar la ciutat com a referència i que, per aquelles casualitats que té la vida, van rebre, i encara avui reben, una atenció molt entusiasta per part del públic. Això no es pot generar de forma artificial”. I el músic Guillem Ballaz (Sol i Serena) va explicar, a tall d’anècdota, les contradiccions que genera l’etiqueta: “El nostre és un grup més clàssic, que no podem relacionar amb el mestissatge. I això genera desavantatges, també. Nosaltres vam perdre una gira pels Estats Units just perquè no fem el que, per a segons qui, se suposa que ha de fer un grup de Barcelona. Per a alguns programadors, la marca és tan forta que no els interessa res fora d’aquest paraigua”.

Com a representant d’una associació d’espectadors, Josep Huguet (D’Arrel) va oferir un punt de vista molt global: “Després de superar diferents obstacles històrics (Noucentisme, dictadura, urbanització), el folk català viu una fase de reconstrucció. Ens cal trobar, però, un líder de masses. I és cert que el minifundisme professional provoca dificultats per a la projecció internacional de la nostra música.

Però em sembla que ho podem superar amb una bona estratègia a través del mercat digital. I cal que aprofitem els milions de turistes que passen per Catalunya. En aquests dos punts sí que cal un cop de mà des de les institucions perquè hi ha moltes possibilitats que no treballem”.

Nous circuits, nous models Davant la situació de dificultat en què viuen les músiques d’arrel (poca resposta d’alguns circuits, nombre limitat de festivals, escassa consolidació de l’escena després de l’onada de fa deu anys), cal trobar fórmules per crear i potenciar circuits propis i compartits, circuits estables que provoquin i consolidin aquests ponts que han de connectar escenes que ara no dialoguen. En Martí Marfà (FORCAT) ho té clar: “Hi ha petites escenes que tenen el seu circuit: la sardana, les havaneres, les orquestres de ball...

Però viuen allunyades les unes de les altres.

Penso que una de les claus és, d’una banda, que tothom sigui més permeable per fer una mica de pinya. De l’altra, cal treballar la base social, generar espais que, més enllà de la promoció o la projecció, provoquin una interacció real entre músics i públic, on coincideixin totes aquestes propostes diverses i apareguin intercanvis artístics i estètics entre persones d’estils, de bagatges i de generacions diferents”.

Al voltant dels circuits i les xarxes, en Jordi Fàbregas (Centre Artesà Tradicionàrius) va aportar la seva llarga experiència: “Si els artistes viatgen pels Països Catalans és per militància, perquè el circuit genera grans dificultats. Està

molt bé ajudar a la projecció exterior, però fora bo consolidar una mobilitat dins el domini lingüístic. I això és una voluntat política. Pel que fa a participar en xarxes, cal trobar socis de la teva mida. Com a Tradicionàrius vam entrar dins d’una xarxa europea de festivals de músiques d’arrel, fa anys, però ens calia una infraestructura per participar-hi que la majoria de nosaltres no tenim. Ara, és evident que cal generar xarxes, encara que siguin petites, i superar la dificultat històrica que els agents del país tenim per treballar plegats”.

Sense deixar de banda la difícil realitat que suposa moure grups, Xavi Angulo (Propaganda Pel Fet!, sala Strøika) va mostrar una cara molt activa, gairebé reivindicativa: “Sempre hem fet aquesta feina des d’una perspectiva militant perquè el retorn econòmic és complicat i no sempre trobes la mateixa empatia en l’altra part: França és una realitat molt diferent de la nostra, actuar a les illes Balears eleva molt les despeses, València té les seves pròpies dificultats... Però la realitat geogràfica indica que és més lògic treballar amb Massalfassar o Montpellier que amb Cadis o Compostel·la. Em sembla que haurem de fer el punky de nou”.