la Mañana
OPINIÓN 5
SÁBADO 4 DE AGOSTO DE 2012
COLUMNA D’ECONOMIA
Alternatives a la reducció de la despesa pública Pere Enciso Professor del Departament d’Economia Aplicada de la UdL
E
n els últims anys s’han anat produint discursos reiteratius per sortir de la crisi. Aquests estan plens d’interessos ideològics que supediten els interessos dels ciutadans als del sistema financer i les grans empreses. En un país on tenim un nombre d’aturats de gairebé sis milions, on la demanda de béns i serveis està caient en picat (encara que la de béns de luxe ha augmentat), i les petites i mitjanes empreses no tenen clientela disposada a realitzar compres -a més a més de tenir problemes de finançament-; la solució que s’està portant a terme és reduir salaris (privats i públics, però no els dels assessors dels polítics), augmentar l’impost de la renda a la majoria de la població, pujar l’IVA i reduir la despesa pública (que s’està concentrant en les retallades vinculades als béns socials: educació, sanitat, dependència, prestacions d’atur, etc). L’efecte de totes aquestes mesures està afectant, sobretot, a la demanda interna, a les petites i mitjanes empreses del país [perruqueries, restaurants, cinema, comerç (electrodomèstics, alimentació, automòbils, petit comerç en general)] Després de més de trenta anys de polítiques econòmiques neoliberals que, entre altres discursos ideolò-
gics, deien que “l’Estat ha de baixar els impostos perquè d’aquesta manera s’estimula el creixement econòmic”, s’ha provocat una mala estructura impositiva de l’Estat d’acord amb les necessitats que tenim com a Estat del Benestar, tot afavorint les grans fortunes. Un fet que molta gent segurament desconeix, i que resultaria impensable avui en dia, és que en els anys trenta la població rica dels EUA pagava més del 90% dels seus beneficis en impostos. És per això que el problema real prové de la deixadesa dels dirigents polítics per recaptar diners del segments més rics de la població. L’Estat ha arribat a una situació d’un gran acumulament de deute públic i de dèficit pressupostari, la Unió Europea l’està collant perquè ho redueixi, i la resposta des d’Espanya per tenir-los contents ha estat atacar la despesa pública. Tot i així, hi ha una alternativa a les mesures adoptades i a poder sortir de la crisi sense que ho pateixin els segments de població amb menys recursos: els nostres governants han de canviar la política econòmica que apliquen. D’entrada, perseguir el frau fiscal. Aquest està estimat en 90.000 milions d’euros (hi ha 1 inspector d’hisenda per cada 1.680 contribuents, tres vegades menys que la mitjana dels països de l’OCDE i cinc vegades menys que a França i Alemanya), mentre que el frau fiscal de l’IVA ho està en 17.000 milions
d’euros (amb l’augment confien en recaptar 7.000 milions). Recuperar l’impost del patrimoni, la seva eliminació implica que es deixin de recaptar 2.500 milions d’euros, i l’impost de successions, la seva rebaixa costa 2.552 milions d’euros. Suprimir la reducció de l’import a les rendes superiors a 120.000 euros, que costa 2.500 milions d’euros, i la rebaixa en l’impost de societats de grans empreses (facturació superior a 150 milions d’euros/any) que representen el 0,12% del total d’empreses i que fa que es deixin d’ingressar uns 5.300 milions d’euros. El sindicat de tècnics de la hisenda pública (Gestha) ha publicat un informe on indica que si en l’Impost de Societats augmentés el tipus al 35% per aquelles empreses que facturin més d’un milió d’euros anuals (declarats sobretot per les grans empreses que superen els 45 milions en vendes), s’elevarien els ingressos en 13.943 milions d’euros anuals, import que equival al de totes les mesures exigides des de les institucions financeres de la UE. A Espanya, les entitats de crèdit tenen una reduïda càrrega fiscal, estan pagant una mitjana del 14,54% dels beneficis comptables, i els Fons de Pensions tributen al 0% en l’Impost de Societats. També s’hauria d’obligar a pagar als clubs de futbol que tenen un deute que supera els 752 milions d’euros i convindria fer efectiu el deute tributari amb sentència en
ferm, que representa uns 6.000 milions d’euros. A més, l’Estat ha perdonat a les caixes i bancs costos de prejubilació per un import de 700 milions d’euros. Anul·lar l’amnistia fiscal. L’Estat diu que amb aquesta amnistia ingressarà uns 2.500 milions d’euros, però deixarà de recaptar, com a mínim, uns altres 5.000 milions d’euros. A data d’avui, la xifra esperada està encara molt lluny. Les SICAV (societats d’inversió de capital variable) estan tributant a l’1%. A Espanya n’hi ha 3.113 i gestionen un patrimoni de 26.154 milions d’euros. Al 2011, l’Estat va deixar d’ingressar per això 288 milions d’euros més. Els rendiments del capital tributen a un percentatge inferior que els rendiments del treball. Els rics i els “súper rics” paguen molt pocs impostos, en un sistema de tributació injust. El 44% dels ingressos de l’Estat procedeix dels impostos sobre la Renda de les Persones Físiques, dels quals el 83% prové de les rendes del treball. Un 32% dels ingressos de l’Estat procedeix de l’IVA (abans de la pujada), un impost que es basa en el consum i que és regressiu (no discrimina segons el nivell de renda). Si a Espanya la càrrega impositiva total fos, en percentatge del PIB, com a Suècia, l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions d’euros. La xifra actual és inferior (161.760 milions d’euros al 2011) i el forat dels ingres-
sos prové, sobretot, dels segments de ciutadans amb més ingressos. Per acabar amb l’especulació financera s’hauria d’introduir també l’Impost sobre les Transaccions Financeres (actualment exemptes d’IVA). Aquest fet permetria ingressar al Regne d’Espanya 4.500 milions d’euros a l’any i al conjunt de la UE 57.200 milions d’euros (Gestha). La compra de deute públic espanyol en el mercat primari i la prohibició de les operacions a curt termini reduirien en 1.400 milions d’euros les despeses de l’Estat (Gestha). També és important esmentar l’existència de paradisos fiscals. La majoria de les empreses de l’IBEX35 hi tenen empreses directes o indirectes. L’ FMI calcula que el 25% de la riquesa del Món està dipositada en aquests paradisos. Segons l’OCDE, 600.000 milions de dòlars no s’ingressen en els comptes dels estats dels seus països membres. Com es pot observar, existeixen altres mesures, però no hi ha voluntat política per aplicar-les. Potser és el moment, tal com cantava fa uns anys en Raimon, de dir NO, diguem NO, a les retallades que afecten al 90% de la població i estan empobrint la societat. Som ciutadans, no servents. Les recomanacions que provenen del poder econòmic, de les finances, no cerquen el bé comú, el de les persones que formen part de la societat, cerquen exclusivament el seu propi interès.
LLIBRES / ‘NOU VIATGE AL PIRINEU’
Invitació a un nou viatge Concepció Canut Professora de francés
D
ies de vacances, possibilitat de gaudir de temps lliure en plena natura, objectiu de molts estiuejants que enfilem el camí cap a la muntanya. Preparem les motxilles, hi atapeïm els elements necessaris que pensem podrem necessitar. Un llibre? I tant! Però quin? Us faig una proposta: Nou viatge al Pirineu de Núria Garcia Quera (2012). El títol ja ens evoca en part el seu contingut. Qui no recorda l’obra de Josep Ma Espinàs i Camilo José Cela de l’any 1965? L’autora ens ofereix un llibre de viatges preciós, diari del trajecte que va realitzar ella l’any 2007 seguint les petjades dels dos escriptors mencionats i fent un estudi rigorós, comparatiu i crític de les dues obres. El trajecte, a peu, s’inicia a La Pobla de Segur. La lectura o relectura de Viatge al Pirineu de Lleida títol de l’obra dels dos lletraferits -Cela va publicar una tra-
ducció al català, a Ediciones Alfaguara (1966), traduït per Josep Ma Llompart- acompanyarà la Núria durant tot el periple i serà utilitzat com a matèria de la seua obra. L’erudició d’aquesta escriptora ens aporta referents d’altres viatgers que anteriorment ja havien fet comentaris a l’entorn d’aquestes contrades, com és el cas de l’agrònom anglès Arthur Young que les visità l’any 1787, Francisco de Zamora, l’any 1788, el filòleg Fritz Krüguer que també n’opina, la Teresa Pàmies que als anys vuitanta del segle passat critica les violacions paisatgístiques de la Val d’Aran. La Núria no tan sols, menciona gent de ploma, sinó que cita Jordi Soler Santaló que l’any 1906 advertia el futur excursionista dels perills i de la manera d’evitarlos en els ports de muntanya, i ens transcriu les converses mantingudes amb la gent del país. L’autora aprofita cada element del paisatge per retratar-lo minuciosament. Quan passa per València d’Àneu, ella que ha treballat tant sobre la figura d’Hug Roger III, no pot pas ser d’altra manera, li ve al cap:”...la història del final èpic del seu castell.
Concretament els tres mesos que la comtessa Caterina Albert, junt amb la seva mare, la seva filla i vint-ivuit soldats, van resistir el setge de l’exèrcit real, comandat per Joan Ramon Folc III de Cardona...”(p. 207) No hi manquen els referents a les institucions dinamitzadores com el Consell Cultural de Les Valls d’Àneu (1983) que ha contribuït a la il·lustració, i la repercussió de la qual ha transcendit més enllà dels Pirineus, com també l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, ànima d’infinitat d’activitats amb segell aneuenc, amb els tentacles expandits fins a la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son del Pi, el monestir benedictí de Sant Pere Burgal, a Escaló, etc. Nou viatge al Pirineu és a més a més un tractat de llengua i civilització, d’amistat amb els acompanyants de viatge: la Marta, barcelo-
Núria Quera ofereix una nova mirada al Pirineu nina amb la qual la “pionera” comparteix uns interessos i una relació de profunda cordialitat, amb la Nuri d’Enviny, tan polifacètica i coneixedora de la vida i la parla de muntanya, la qual reivindica tot emprant-la: passar a garrameus, (a Lleida diem “marrameus”) quan també reclama el manteniment del camí vell, que ella tant valora. I ja a Salardú, l’Eva Tarragona, pallaresa, integrada totalment al territori, i el Javi Ballabriga, lleidatà, nouvingut a Sort, els
quals s’uneixen al tàndem de la Núria, i la Nuri. Elles conclouen el recorregut a la Vall de Boí. N G Q, inicials de Núria Garcia Quera, amb aquesta col·lecció, molt ben editada per Sensus, amb unes fotos esplèndides, i uns acabats als quals no manca detall, fins i tot la goma que cenyeix les pàgines del llibre, -tinc un record pel primer volum, amb el mateix format, titulat A dalt de la duna roja (2011), que em va engrescar i que em conduí a la lectura de Nou viatge al Pirineu-, ens ofereix una literatura de caire social. Ella es preocupa i s’ocupa d’observar com es viu en aquests paratges, ens presenta l’evolució socioeconòmica en les quatre contrades: El Pallars, les Valls d’Àneu, la Val d’Aran i la Ribagorça, al llarg del temps. Si et recomano aquesta obra és per la riquesa que ens aporta.No és únicament una guia de viatge, que també ho és, és molt més que això, crec que hi ha la pretensió de fer literatura sobre literatura. A més el lector podrà preparar excursions o senzillament des del balancí de casa imaginarà amb plaer un nou viatge al Pirineu.