Article sobre la migdiada by Núria Garcia Quera

estiu NÚMERO 230 ❋ 1,20 EUROS

DILLUNS 18 DE JULIOL DEL 2011

Elogi de la migdiada Els alemanys també volen gaudir d’una tradició que els metges recomanen

Roberto Alagna “L’òpera no ha estat mai tan popular com avui dia”

De festa Dues hores amb un Sting pletòric al Festival de Cap Roig

GETTY IMAGES

les claus d'avui

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

eltemps

ara

araquenos’ofenguiningú JUANJO SÁEZ

Tot i que els núvols encara faran la guitza a estones, el dilluns el passarem amb moltes hores de cel clar. El vent de nord afluixarà clarament a mig matí i al migdia les temperatures quedaran arreu a ratlla. Poca calor. El consell No feu bugada aquest vespre. Tot i que anirem a dormir amb pocs núvols, de nit i matinada plourà a moltes comarques, sobretot de la costa.

Que no us sorprengui Passarem tota la setmana amb temperatures de finals de primavera. Més d’un dia fareu un cop d’ull al calendari per assegurar-vos que és juliol.

dilluns, 18

lesxifres Temperatures extremes registrades

dimarts, 19

AVUI 15 h

DEMÀ

AVUI 15 h

DEMÀ

21 h

08 h

15 h

21 h

08 h

15 h

Barcelona

26º 22º

18º

28º

Reus

27º 23º

17º

27º

Lleida

28º 23º

15º

27º

Berga

24º 20º

14º

24º

Girona

26º 22º

17º

26º

Palma

29º 25º

19º

27º

Tarragona

27º 23º

18º

27º

València

27º 24º

20º

31º

Sabadell

27º 22º

16º

28º

Andorra la Vella 21º 17º

10º

19º

Font: Elaboració pròpia / Gràfic: E. Utrilla

Al Azizia es una ciutat líbia situada a uns 55 km al norest de Trípoli

La Base Vostok és una estació d’investigació russa a l’Antàrtida. A sota de la superfície hi ha un enorme llac subglacial.

57,8 ºC

Temperatura més alta

El Azizia, Líbia 13/9/1922

Vostok, Antàrtida 21/7/1983

-89,2 ºC

Temperatura més baixa

l’estiuquem’espera ROGER

La setmana dimecres

dijous

divendres

Ben pocs núvols però temperatures encara a ratlla.

Alguns ruixats de tarda a l’interior. Poca cosa.

Temps més insegur. Xàfecs en força comarques.

SOL

VARIABLE

TAPAT

PLUGIM

NEU FEBLE

dissabte

Encara no podrem desar el paraigua. Poca calor.

AIGUANEU

NEU

Albert Gutiérrez (Barcelona)

Tot i que passareu la setmana amb més sol que núvols, no acabarà de fer net del tot i qualsevol dia es pot escapar algun ruixadet curt. Les temperatures, també a ratlla: havent sopat no us farà cap nosa una jaqueta prima. MÀX.

Escòcia

9º

18º Poca calor. I a mitjans de setmana l’ambient serà especialment fred

Berlín

15º

23º Temperatures a ratlla i temps variable. Poca estona de pluja, en tot cas

Grècia

23º 32º Podeu deixar l’impermeable a casa. Dijous afluixarà una mica la calor

París

12º

21º Força núvols i alguns ruixats fins dimecres. Temperatures de primavera

Marroc

15º

31º Alguns núvols a la costa atlàntica. Sol i molta calor a l’interior

Podeu fer arribar les vostres consultes a meteo@ara.cat MARC CANDELA

El jugador dividirà l’estiu en dues parts: primer farà unes bones vacances i després organitzarà la seva nova vida a Bilbao

BOIRA

De viatge La setmana que ve es podrà anar al País Basc?

MÍN.

GRIMAU

EL PRIMER ENTRENAMENT amb el Bilbao Basket serà el 22 d’agost. Així que encara em queda molt d’estiu per endavant. Però el primer que necessito és desconnectar absolutament de tot. Tant el final de temporada com l’inici de l’estiu han estat molt complicats mentalment i necessito descansar. Amb el Barça vam guanyar la Lliga ACB, però just després vaig haver de dir adéu al club i vaig decidir fitxar pel Bilbao. La veritat és que ha estat una sensació molt dura. Sortir del Barça no ha sigut fàcil i encara no ho tinc assimilat del tot. Per això necessito parar. Aquesta setmana marxaré cap a Eivissa, on m’estaré quinze dies. Hi aniré amb la família: la meva dona i els nens. De fet, són les vacances que fem sem-

pre a l’estiu. I un cop s’acabin ja marxaré cap a la meva nova ciutat. Sincerament, encara no sé on viuré. Quan vaig estar a Bilbao, ara fa uns dies, ja vaig mirar alguns pisos, però no me n’ha convençut cap. El club m’ha proposat algunes zones de la ciutat i també m’ha parlat d’alguns poblets molt tranquils que hi ha als voltants. Però la meva intenció és viure pel centre. Bilbao serà una ciutat nova, tant per a mi com per a la família, i penso que el més adient és viure en un lloc cèntric. D’aquesta manera, quan hagi de ser fora, de viatge, ells ho tindran tot més a prop. Com a mínim aquest primer any. I un cop haguem triat pis, ja només ens caldrà buscar una escola per als nens i organitzar la mudança.

les claus d'avui

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

lesfotonotícies

lacançó Dedicada a Leo Messi

‘El día que me quieras’ de Carlos Gardel (1935) El día que me quieras la rosa que engalana se vestirá de fiesta con su mejor color. Florecerá la vida no existirá el dolor.

L’adéu momentani al mercat de Sant Antoni de Barcelona Recollir, empaquetar i a fer cap als magatzems des del mercat de Sant Antoni per últim cop almenys fins al 2014. Ja ho havien fet fa anys els paradistes del mercat interior, però ahir va ser el torn dels paradistes del tradicional mercat dominical de llibres de vell, cromos i videojocs. Diumenge que ve ja s’estaran a la instal·lació provisional del carrer Urgell cantonada Tamarit. MANOLO GARCÍA

Senyor Messi, he dubtat entre dues cançons del gran Gardel, la nacionalitatdelqualencaraesdisputenl’Argentinail’Uruguai.Volverhauriaestatadient, però vull reivindicar l’estimació quevostèesmereixiquel’aficióalbiceleste li escatima. Em sobta que, en lloc d’orgull per tenir el millor jugador del món,moltsseguidorsargentinslimostrinanimadversió.Unequipéslafeina d’onze,l’estratègiadelmisteril’estimació incondicional de l’afició. El dia que l’estimin, Argentina serà una festa. Aquí fa temps que l’estimem i el celebrem. Gràcies per ser tan gran. GERARD QUINTANA CANTANT

alaxarxa TWITTER

Juan Antonio Giner (@GINER) “#MURDOCHS Un altre exemple de moment Ceaucescu. Tirans i tiranies ho tenen més difícil que mai. L’arma més poderosa és la informació” TWITTER

75 ANYS DESPRÉS DE L’ESCLAT DE LA GUERRA CIVIL

PROTESTA NUDISTA EL DIA MUNDIAL SENSE BANYADORS

Foto històrica: el milicià Mariano Vitini dispara recolzat al llom d’un cavall. La filla i la néta es van trobar ahir al mateix lloc amb els fills del fotògraf, Agustí Centelles. ANDREU DALMAU / EFE

Hi va haver actes arreu del país en què els activistes reivindiquen incorporar el nudisme com una activitat més a la platja. La imatge correspon a Torredembarra. ACN

l’aparadorsalut La ment, el cos i l’ànima

ona salut és bona alimentació, però també estil de vida saludable. Sembla impossible amb el ritme accelerat del segle XXI. Us proposem tres maneres de frenar-lo i contrarestar-ne els efectes. Totes tres connecten amb la ment a través del cos.

✱

TAI-TXI. Grosso modo es tracta d’una sèrie de moviments encadenats amb harmonia que enllacen postures i amb elsqualselcosnoestàmaicompletamentaturat.Serveixenpercontro-

Adam Martín Director d’etselquemenges.cat

Anna Bosch (@annabosch) “A Londres n’hi ha més d’un que interpreta que amb aquesta detenció en diumenge [Rebecca Brooks] la policia desvia l’atenció [del cas Murdoch] de la part que els afecta a ells i que era portada del dia” TWITTER

Michael Wolff (@MichaelWolffNYC) “Gairebé és moment de començar a considerar la transformació estructural de la Gran Bretanya sense els Murdoch. Com va passar a Rússia amb el Partit Comunista” TWITTER

lareltxi,l’energiavital.Fapoctemps la ciència occidental va avalar els beneficisd’aquestartmarcialxinès, però els practicants diaris no necessitaven cap estudi que elshoexpliqués:milloral’equilibri i prevé les caigudes, incrementaelbenestarpsicològiciestimulalacirculació,entrealtrescoses.

✱

TXI-KUNG. El pare del taitxi està basat en la filosofia taoista del yin i del yang. Bàsicament busca controlar el flux del txi per tot el cos amb diverses tècniques de meditació. Les tècniquessónsenzillesitenennoms fantàstics,com‘elsomriureinterior’. Calma la ment i regula l’estrès,

peròelsxinesosliatorguenmoltsaltres beneficis, com la longevitat.

✱

IOGA. No el descobrirem, però no fa pas gaire als practicants se’ls mirava com a extraterrestres. Ara s’ha popularitzat arreu. N’hi ha molts estils, alguns més físics i d’altres més espirituals. Amb diverses postures (asanes), tècniques de respiració, mantres i exercicis es busca l’harmonia física i mental, però la pràctica té efectes directes en l’estat de salut en general.

Victòria Pagès (@srarakutjo) “Ara Gerard Piqué diu que s’ha parlat massa del fitxatge del Cesc Ell, que el va batejar amb la samarreta blaugrana. Fer la volta al món en jet privat no és bo per al cervell” TWITTER

Ana Giménez (@AnuskG) “S’acosta una tempesta. O això o ve la Mary Poppins” TWITTER

Pere Ribalta (@un_pajaru) “@diariARA Brillant idea fotre mig diari al revés: l’estava llegint en un banc i m’han confós amb un espia de la T.I.A. #etfelicitofill”

araestiu Reportatge ALBERT PUNSOLA

l nom migdiada en català revela clarament la ubicació d’aquesta activitat en el dia. La paraula espanyola siesta –amb un gran èxit en altres llengües–, també. Ve del llatí hora sexta i fa referència a la sisena hora des de la sortida del sol, que ens situa igualment al migdia. En la tradició cristiana aquesta hora no està dedicada al repòs, sinó a la pregària, cosa que també succeeix en la tradició jueva. Això es deu al fet que la plenitud del dia i de la llum s’identificava ancestralment amb una manifestació de l’esplendor divina. Tot i la càrrega espiritual, al darrere hi ha una idea molt pràctica: la necessitat de fer una pausa en el decurs dels afers quotidians per reprendre amb més vigor la feina. Aquesta necessitat era imperiosa en els temps de tasques feixugues al camp i no ha deixat de ser-ho ni en l’era industrial ni en la postindustrial, dominades per l’estrès de la productivitat.

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

Vint minuts de glòria El poder de la migdiada, avalat per la tradició, ara està sent reconegut des de molts àmbits

Arreu del món

“Spanish siesta” té més de 4 milions d’entrades a Google. En una mirada simplificadora, la migdiada s’associa a Espanya i, per extensió, a l’Amèrica Llatina, gairebé com un tret exclusiu de civilització. Però res més lluny de la realitat. A Europa, aquest hàbit –amb variants en la durada– es troba a països balcànics com Sèrbia i Eslovènia, a Grècia, i també a la laboriosa Alemanya, on es coneix amb el nom de Mittagsruhe, que és, literalment, descans del migdia. El mateix costum està arrelat al Sud-est Asiàtic, en algunes regions de l’Índia, a la Xina continental i a l’illa de Taiwan i al món musulmà. Al Japó, un país de disciplina elevada, moltes oficines tenen habitacions especials per ferhi la migdiada, tot i que es poden utilitzar tant després de l’àpat del migdia com en el moment en què els treballadors se senten cansats. L’objectiu és treballar millor. Empresaris i sindicalistes alemanys han reclamat poder fer el mateix fa pocs dies perquè han comprovat, diuen, que millora la productivitat. El president dels petits empresaris, Mario Ohoven, fins i tot va declarar dissabte al diari Bild que “tot alemany hauria de tenir el dret a fer la migdiada al seu lloc de treball”. Font d’inspiració

La siesta apareix al Quixot amb tota naturalitat. I a la novel·la catalana Migdiada, publicada a Tremp el 1997, Núria Garcia Quera reflecteix la vida d’una comunitat de pallaresos de finals del segle XIX durant l’estona d’aquest descans. D’aquesta època és la pintura La migdiada, un quadre que mostra un burgès fent una becaina més aviat lleugera en una butaca. Aquest oli va ser realitzat per Ramon Martí i Alsina el 1884 i es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. De fet, Martí i Alsina va rebre la inspiració del mestre francès Gustave Courbet, que havia pintat algu-

La migdiada, que Ramon Martí Alsina va pintar el 1884, es pot veure al MNAC a l’exposició Realismes. MNAC

nes obres cèlebres en què hi havia persones adormides, si bé amb un aire poètic i mitològic, lluny del realisme de La migdiada del pintor català. Vincent van Gogh, en un quadre del mateix nom, va representar dos camperols descansant de la dura feina del camp en un paller, amb què va confirmar un cop més que aquest costum no és només característic del sud d’Europa. Per la seva banda, el gran retratista espanyol José María López Mezquita va pintar el 1900 La siesta o el reposo, un nom lúcid amb què

Productivitat Al Japó moltes oficines tenen una sala per a la migdiada i Alemanya ara ho reclama Salut Estudis recents demostren que la petita dormida diària combat la mortalitat coronària

feia èmfasi en els efectes restauradors que la ciència ha reconegut els últims anys a la dormida del migdia. Estigmatització i reconeixement

Ni la tradició ni l’art han pogut impedir que la migdiada fos estigmatitzada en la cultura popular d’alguns països protestants com a obstacle per al treball. En certs diaris i revistes anglosaxons encara es pot llegir que als països llatins la migdiada té una durada habitual d’entre dues i tres hores. D’aquesta manera es completa el dibuix esque-

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

Doctor Eduard Estivill METGE ESPECIALISTA DEL SON

Figures amb migdiada Bill Clinton El que va ser president dels EUA entre el 1993 i el 2001 va reconèixer que feia becaines breus quan exercia el càrrec perquè l’ajudaven a superar la pressió extrema associada a la posició d’home més important del món.

“Tothom hauria de fer la migdiada durant tota la vida” Recomanació El metge del son és un gran defensor de la migdiada, però adverteix que ha de ser curta, d’un màxim de 20 minuts

A.P.

Johannes Brahms El gran compositor alemany del segle XIX alternava becaines i composició. El resultat? La cançó de bressol més popular de tots els temps.

Napoleó Sembla que el cors més cèlebre de la història dormia lleugerament entre batalla i batalla, i sense baixar del cavall, i així va conquerir gairebé tot Europa.

Margaret Thatcher La dama que va presidir el govern britànic amb mà de ferro durant la dècada dels 80 tenia en les migdiades un suport per estar sempre al 100%.

màtic d’un sud desvagat davant d’un nord industriós. Malgrat tot, el 2007 un estudi de la Harvard School of Public Health de Boston va revelar que fer una breu migdiada podia ser una arma per lluitar contra la mortalitat coronària. L’estudi, portat a terme sobre una població de 23.000 persones a Grècia, va posar damunt la taula que aquelles que optaven per una dormida curta diària després de dinar, almenys tres cops per setmana, tenien un 30% menys de possibilitats de morir d’un atac de cor.

Tot i que en ciència res no és definitiu, aquestes observacions han estat confirmades per altres membres de la professió mèdica. La NASA, en una recerca sobre els millors patrons de son per als astronautes, ha determinat que després d’una breu dormida el rendiment augmentava un 34%. Avui en dia, el Regne Unit i els EUA comencen a canviar la seva visió sobre aquest costum gràcies als resultats de les recerques. I s’estan començant a plantejar com adoptar-lo i adaptarlo al seu propi ritme de vida. ❋

Quins són els principals beneficis de la migdiada? Les persones que fan una migdiada curta tenen entre un 10% i 12% més de rendiment per la tarda. Estan més despertes, tenen més concentració i força per acabar el dia. Hi ha empreses que ja estan aprofitant aquest descobriment. Per exemple, la fàbrica de cotxes de Toyota al Japó obliga els seus treballadors a fer 20 minuts de migdiada. No és tant per la salut, sinó sobretot perquè han vist que augmenta la producció de cotxes a la tarda si els operaris han fet la migdiada. Per què tenim son després de dinar? El nostre rellotge biològic diu que el cervell necessita dos períodes de son. L’un va des de les 10-11-12 de la nit fins a les 6-7-8 del matí i, després d’unes 7 o 8 hores de vigília, hi ha una altra petita necessitat de son: la migdiada. Per tant, la necessitat de dormir al migdia és una qüestió biològica i no cultural. Exacte, i és molt recomanable per a tothom. Però ha de ser sempre curta, com a màxim de 20 minuts, que és el que dura la primera fase del son, el son superficial. Si dormim més, entrarem en son profund i és aleshores quan el despertar és confús i feixuc. Quan passa això, la migdiada no és reparadora. Ens pot servir per compensar el que no dormim a la nit? La migdiada serveix per completar la necessitat de son de 24 hores, no per recuperar les poques hores de son de la nit anterior. Si dormim poc, per exemple 4 o 5 hores, les conseqüències –irritabilitat, cansament, ulls pesats, falta de concentració– les tindrem al matí, després d’haver-nos llevat, i no ens servirà de res la migdiada. Potser passarem millor tarda però no ens traurà el mal matí que hem passat. Aquesta és també la posició del món mèdic en general o hi ha divergència d’opinions? Tot el món científic està d’acord amb el que acabo d’explicar, perquè es tracta de descobriments demostrats i derivats de l’estudi del nostre rellotge biològic. Podem arribar a somiar en qüestió de 20 minuts? Normalmentno.Elquesíquepodem teniréselqueconeixemcoma“al·lu-

El doctor Eduard Estivill simulant una reparadora migdiada al seu despatx. PERE TORDERA

cinacions de l’adormiment”, que són com somnis però molt curts.

Son reparador “Si dormim més de 20 minuts el despertar és feixuc” Sofà o llit “Pot ser al sofà o un lloc lleugerament còmode, però no cal que sigui al llit”

La migdiada va més bé a l’estiu o és adequada tot l’any? Seria molt recomanable que tothom la fes tot l’any i durant tota la vida. Al sofà o al llit? Pot ser el sofà o un lloc lleugerament còmode, però no cal que sigui al llit. Ara, si no hi ha més opció, el llit també seria correcte. El més important és posar el despertador o el mòbil perquè la migdiada no duri més del que ha de durar. Al principi comentava el cas de Toyota. Ara que se’ns demana ser més productius per sortir de la crisi, no hauríem de demanar la possibilitat de fer la migdiada a les nostres empreses? És un fet, com deia, que la migdiada augmenta la productivitat. El que passa és que és difícil que el món laboral i empresarial entengui, com al Japó, que cal deixar fer la migdiada als treballadors per incrementar el rendiment. Encara hi ha molta manca d’informació sobre el tema i, per això, cal fer-ne més difusió.❋

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

Del tuit al carrer, de les places als llibres El moviment dels ‘indignats’ recull els seus debats en publicacions i documentals Reportatge MARIA ORTEGA

o érem ningú, no seguíem ningú i ningú no ens seguia”. “Del tuit al carrer: vam perdre la vergonya”. “Érem 30 el primer dia i ens vam convertir en milers”. Són només tres propostes per explicar què es el 15-M sorgides des del mateixsidelmoviment.Quantotjust fadosmesosdel’esclatdelsindignats, aquest malestar busca ara maneres d’interpretar-se i de plasmar-se en formatsqueengaranteixinlapermanència, com ara els llibres, els reculls fotogràfics o les produccions audiovisuals.Els indignats han saltat de les placesalesproduccionsculturals,en unaevoluciólògicaquebuscaescriure el següent capítol de la seva encara breu trajectòria. RT #15M és el testimoni que estan creant diverses entitats vinculades al moviment a través de la xarxa i que, en aquests moments, recull frases resum –per mitjà de Twitter amb el hashtag #intro15M– del que ha estat el naixement dels indignats amb l’objectiu d’incloure-les a la introducció del seu particular recull d’imatges, tuits i lemes. Escrit ja al carrer el capítol de l’evidència del malestar i el de la conversió en una indignació massiva, el moviment crea, en paral·lel als debats i a les noves accions, discursos que el facin

“N

perenne. Per als analistes, però, encara és prematur fer un pronòstic de cap on anirà. El guionista i realitzador Guillermo Zapata explicava divendres, en el marc de les sessions sobre el 15-M que organitzava el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’evidència que el moviment ja ha marcat “un punt d’inflexió, que fa que ara sigui difícil pensar coses que abans pensàvem” i que arribarà “allà on vulgui”. En una línia similar es posiciona el sociòleg Nicolás Sguiglia, que explica que ara, el moviment haurà de fer front a tendències com el tancament en ell mateix i la rigidesa o els intents d’apropiarse’l de sectors externs. De moment, com apunta el filòsof i assagista Miguel Morey, el 15M “ja ha aconseguit que siguin possibles lluites que fa uns mesos eren impensables”. El futur? “És aviat per fer pronòstics perquè tot plegat encara està en marxa, però està bé que continuï sent alguna cosa que fa pensar, una injecció d’esperança”. L’advocat i impulsor de la cobertura legal de les acampades, Javier de la Cueva, aposta per atacar el poder de manera judicial i recorda sentències guanyades contra el cànon digital, en què “David (els usuaris de la xarxa) s’ha menjat Goliat”, però remarca que és clau per al moviment “saber gestionar l’entusiasme, per evitar la desil·lusió”. De moment, les idees es van plasmant en llibres, fotografies i documentals. Comença una nova etapa.❋

El salt al món editorial ● Recull autofinançat

● ‘Nosotros, los indignados’

A través de les xarxes socials, el 15-M està recaptant fons per poder editar el seu propi llibre. ● ‘La primavera dels indignats’ L’escriptor i periodista mallorquí Sebastià Bennasar també ha seguit de prop els avenços del 15-M. La primavera dels indignats (Meteora) és la seva anàlisi del moviment.

Qui són? Per què protesten? Preguntes que responen ells mateixos al llibre Nosotros, los indignados (Destino), amb pròleg de Hessel. ● ‘Les veus de les places’ Les veus de les places (Icaria) recull testimonis com el de l’economista Arcadi Oliveres i l’advocat Hibai Arbide.

ELS RASTRES DE LA PROTESTA

Les accions dels indignats, que van pintar el seu símbol al carrer, han deixat rastre al record i el pensament de la gent. MANOLO GARCÍA

L’economista Arcadi Oliveres serà el protagonista d’una ‘road movie’ JOSEP LAMBIES BARCELONA. El febrer del 2010, Pe-

re Ortega, un dels membres de Justícia i Pau, va encarregar a la jove realitzadora Erika Sànchez que filmés un seminari sobre economia, globalització i desigualtat, impartit per Arcadi Oliveres, president de l’organització. La feina només va durar unes setmanes, però Erika Sànchez va trobar en aquell material el punt de partida per a un projecte molt més ambiciós i exhaustiu. “El personatge de l’Arcadi em va fascinar des del primer dia –diu Sànchez–. Quan hi pensava m’adonava que el que tenia a les mans era molt real, així que vaig tornar a parlar amb en Pere i li vaig proposar fer alguna cosa més potent”. Des d’aquesta data fins ara, Erika Sànchez ha aconseguit un equip de treball complet i ha començat a traçar l’esbós d’una pel·lícula que, si la sort no els va en contra, es començarà a rodar a la tardor. Serà una mena de road movie guiada pels tra-

Erika Sànchez prepara un film sobre Arcadi Oliveres, un dels referents del 15-M. ERIKA SÀNCHEZ

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

Raimundo Viejo POLITÒLEG I COORDINADOR DEL LLIBRE ‘LES RAONS DELS INDIGNATS’

Contundència “Jo hauria buidat la plaça Catalunya per la via violenta pel bé del moviment” Objectiu “Hem de ser capaços de posar els polítics sota observació”

“Un dels errors del 15-M ha estat la negació de la política” M.O.

Va néixer en el mateix moment en què, a l’altra banda de l’Atlàntic, tenia lloc el Festival de Woodstock, una casualitat que, bromeja, ha accentuat el seu hippisme. Raimundo Viejo (Vigo, 1969) és politòleg, investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques i professor de la Universitat Pompeu Fabra i és, també, el coordinador del llibre Les raons dels indignats (Pòrtic). Expliqueu el 15-M des de dins? Fem un estat de la qüestió, i ho fem vuit persones que ens hi hem involucrat des del principi i que feia temps que teníem ganes d’explicar la nostra percepció d’una societat a la deriva.

jectes d’Arcadi Oliveres, de seminari en seminari, de conferència en conferència. “L’Arcadi té una vida hiperagitada, i és necessari que aquest film sigui de carretera –explica la directora–. Esclar que fins que el muntatge no estigui acabat, sempre poden passar coses que ens obliguin a canviar el rumb. Qui m’havia de dir fa un any que l’Arcadi es convertiria en un dels grans animadors del 15-M!”

Social El film busca finançament per ‘crowd funding’, i tothom pot Del poble i per al poble opinar al blog Però la coherència no es limita al del projecte procés de rodatge. Fa uns mesos, la productora del documental Daria Esteva va tenir l’ocurrència de finançar una part de les despeses amb donacions individuals, i va presentar el projecte en una plataforma de crowd funding. I, de la mateixa manera que la gent pot invertir-hi diners, també ha de tenir ocasió de dir-hi la seva. És per això que Erika Sànchez ha obert un blog perquè el públic comenci a deixar-hi els seus comentaris i suggeriments. “De moment, només hem rebut cascades de felicitacions, però confiem que de mica en mica la gent es comenci a mullar”. Quan el producte estigui enllestit es distribuirà sota llicència de creative commons.

La irrupció del moviment et va agafar a Madrid i allà va començar amb una força diferent... Sí, a Madrid es va entendre com un moment d’escissió o reivindicació de la ciutadania, una cosa molt més intensa. Allà a Madrid s’han concentrat en el discurs d’una assemblea constituent, de trencament. Estan en ple virregnat Aguirre i això influeix molt en el caràcter de la protesta. A Barcelona, en canvi, es va notar molt que des de fa temps hi ha un activisme organitzat. La protesta forta aquí ja s’havia fet el 10 de juliol de l’any passat.

El politòleg Raimundo Vieja es va implicar des del primer dia en el moviment del 15-M. PERE TORDERA

Perfil “Sectors de l’esquerra tradicional s’han sentit Però molta de la gent que va sortir al carrer aquell dia no s’ha sentit re- exclosos del moviment”

nen quatre anys per fer el que volen. L’altre gran error del 15-M és la ingenuïtat, la negació de la política, i l’exemple paradigmàtic n’és el no seguiment de la decisió de deixar la plaça Catalunya.

presentada pel 15-M... Hi ha hagut reaccions molt viscerals contra el moviment, reaccions d’incomprensió absoluta. I no només de sectors catalanistes de dretes... Sense anar més lluny, a la mateixa hora que comença la manifestació del 15-M, la CUP de Barcelona està fent l’acte central de campanya. Certs sectors de l’esquerra tradicional s’han pogut sentir exclosos d’aquest moviment i, el que és encara pitjor, fins i tot hi han reaccionat en contra perquè no l’havien muntat ells.

Com s’hauria d’haver encarat? El que no pot ser és que un grup minoritari digui que hem de marxar per consens. El consens no és democràtic, el que és democràtic és que la minoria pugui esdevenir majoria i tingui, per tant, vies per expressar-se. Si uns quants perden, han d’acceptar la decisió majoritària i si no és així la majoria té dret legítim a imposar-se per tots els mitjans possibles, inclosa la violència més dura. Jo hauria buidat la plaça per la via violenta pel bé del moviment.

L’heterogeneïtat ha estat una arma de doble tall per al moviment? Hi ha donat força, però és complicat gestionar-la. Que ningú capitalitzés la protesta ha estat bo per al moviment perquè li ha permès desfer-se de les formes velles de política i ha pogut innovar molt. Fins ara hi havia cert bloqueig i els sectors més innovadors no disposaven de capacitat de convocatòria.

Lideratge “Que ningú capitalitzés la protesta ha estat bo perquè ha pogut innovar molt” Què ha evidenciat la irrupció dels indignats? Que qui governa ha d’entendre que la societat no és idiota. Quan creix un moviment social, hi ha replec de forces per mantenir el xiringuito i això portaadeclaracionsinstitucionalslamentables com la del dia del bloqueig al Parlament. A Suïssa, deu persones ambunapancartafantremolarungovern. A casa nostra, es desacredita el poble. El 15-M ho està dient clarament: “Partits fora, sou el problema”. Ha comès errors el moviment? S’ha obsessionat amb la llei electoral, quan el problema real està més en el rendiment de comptes. Els polítics quan obtenen un mandat te-

Cap on porta el 15-M? Depèn de la capacitat que tinguin els implicats de comprendre el que és assumible i el que no ho és. Jo aniria cap a mesures de democratització de rendiment de comptes. Si no t’agrada el queestàfentArturMasamblalleiòmnibus, has de tenir el dret a recuperar el teu vot. Si el 15-M vol fer alguna cosa efectiva, ha de saber situar els políticssotal’observaciódelaciutadania.❋

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

Roberto Alagna TENOR

‘Carmen’ “La versió de Bieito és la més maca dels últims anys. És la més ben conduïda, la més realista, la que és més a prop de l’essència de l’obra” Recitals “Mai no faig dues vegades el mateix programa. I sempre mesclo ‘hits’ amb peces poc conegudes”

“L’òpera no ha estat mai tan popular com avui dia” ANDREU GOMILA

El gran tenor francès Roberto Alagna ens visita. El 22 de juliol protagonitzarà un recital al Festival de Peralada, al costat de Svetla Vassileva, amb peces de Puccini, Saint-Saëns, Halévy i Zandonai, entre d’altres. I a la tardor el vam poder veure al Liceu interpretant el Don José de la Carmen de Calixto Bieito que, precisament, va estrenar al certamen empordanès fa dotze anys i ara torna al Liceu del 21 al 30 de juliol amb Fabio Armiliato i Neil Shicoff en el lloc d’Alagna. Nascut a Clichy-sousBois (rodalia de París) fa 48 anys, Roberto Alagna és una de les veus més cobejades gràcies a un fraseig delicat i fi i a una presència en escena que imposa. Vostè es va estrenar a Peralada el 1999 amb la Carmen de Bieito... En tinc molt bons records, de Peralada. Va ser la meva primera Carmen. I m’encanta. Tant, que quan Joan Matabosch [director del Liceu] em va demanar què volia fer a Barcelona, jo li vaig que Carmen. I Bieito va pensar el mateix. Estic molt content d’haver-la tornat a fer, d’afilar-la, de cuidar-ne els detalls... Recordo molt bé l’ambient de Peralada, l’aire de vacances, el castell, la família, i haver fet per primer cop el Don José de Carmen. Què va significar aquest paper en la seva carrera? És la visió més maca de Carmen dels últims anys. És la més ben conduïda, la més realista, la més propera a l’essència de l’obra de Mérimée. Quina mena de director d’escena prefereix? Tinc molt bon relació amb tothom, sobretot amb la gent més oberta. M’agrada, sobretot, quan hi ha una transposició de la peça original que sigui intel·ligent i que no desnaturalitzi l’obra. Per a mi, la modernitat és això: fer que una obra sigui contemporània. No es tracta de fer una cosa abstracta, en què ens ho hem d’imaginar tot i en què només busquem provocar... No m’agraden pas totes les posades en escena del Calixto, però aquesta de Carmen, molt.

Vostè ha centrat la seva carrera en el repertori francès i italià. Per què? Es tracta una mica de la història de la seva vida, un francès d’origen italià? Sí, i tant. És un repertori que em parla a mi. Hi ha llengües en què puc cantar en un recital, com l’alemany, el rus o l’àrab. No hi tinc cap problema, ja que quan era jove, als cabarets, cantava en moltes llengües –en txec, en el que fos– per als turistes. Però quan faig òpera, m’agrada cantar en una llengua que entengui. El pes de les paraules és molt important. Si no les saps, et converteixes en un imitador. És una qüestió de versemblança? Sí. Quan començava, quan era jove, cantava sobretot el repertori italià i la gent em deia que la meva veu era italiana, i que no ho provés amb el francès, que era especial, un altre estil. I quan vaig començar a cantar en francès em van dir el contrari: per cantar en francès, cal fer-ho com Roberto Alagna, deien. Com es triomfa en un món tan competitiu com l’òpera si s’és autodidacte com vostè? No cal pensar en la competitivitat. Mai. Jo canto perquè és la meva manera de viure. Canto des que vaig néixer. És així. Sóc professional des de fa 28 anys. Abans vaig fer cabaret. He cantat tota la vida. No s’ha de pensar en els diners ni en la glòria. L’òpera és una missió, una herència. Tinc molt respecte a tots els cantants. És com si cadascú de nosaltres aportés una pedra per construir una catedral. Els més vells deixen la seva herència als més joves. Tenir una vida fora de l’òpera és possible –i fins i tot imprescindible– per encarnar certs papers? És imprescindible, tot i que molt difícil. Pensa que cantem en les mateixes condicions que fa segles. És l’única disciplina artística en què passa això. I si no trobes un equilibri amb la vida privada, és impossible dedicar-se a aquest ofici. Com que l’òpera sempre parla d’històries humanes, la vida privada ajuda a superar algunes proves crucials i a caracteritzar certs personatges.

“Per cantar òpera no s’ha de pensar ni en els diners ni en la glòria. L’òpera és una missió, una herència” “M’agrada cantar en una llengua que entengui. El pes de les paraules és molt important”

Alagna dins el paper de Don José a la Carmen de Bizet. ANTONI BOFILL A Peralada cantarà un repertori molt femení... Abans de respondre’t, t’he de dir que mai no faig dues vegades el mateix programa. M’encanta fer recitals. I sempre intento mesclar peces poc conegudes amb els grans hits. Sé que és més fàcil per al públic reconèixer una ària. Però a mi m’agrada construir un programa que es desenvolupi durant la vesprada, que el públic descobreixi coses, que hi hagi coses conegudes com Tosca i desconegudes com Francesca de Rimini o Giulietta e Romeo de Zandonai, o l’últim acte de La rondine de Puccini. Peces poc conegudes i que no es toquen gaire en les versions concert. M’agrada fer-ho perquè vull que el públic vingui a mi, i no a l’inrevés. És molt fàcil fer La donna è mobile o Recondita armonia. Prefereixo seduir a poc a poc. A Peralada, cadascú podrà trobar el seu estil preferit. Cantarà amb Svetla Vassileva, un talent en alça. Quan canto amb algú és perquè hi ha química entre nosaltres. Amb la Svetla, fa poc que he cantat Francesca de Rimini a París. És una veu formidable, molt valenta. A més, és molt maca. Fa uns anys va estrenar una òpera contemporània, Marius et Fanny,

de Vladimir Cosma. No és gaire corrent. Aquesta òpera de Cosma és magnífica. Era una òpera de creació, cosa que no passa gaire sovint en aquest món. El cast era magnífic. La música és molt bona. A més, m’encanta el tema. És una obra que vaig veure durant tota la meva infantesa. Em sento molt a prop de l’univers de Marcel Pagnol, el dramaturg... Cosma, a més, sap trobar l’ambient perfecte per a les obres populars. Com pot ajudar un cantant cèlebre a l’òpera contemporània? És molt difícil fer òpera contemporània. No hi ha cap model possible, i s’ha de treballar molt. L’únic que cal és creure-hi. I molt. Si no, no funciona. En aquests moments de crisi profunda a Europa, com es pot defensar l’òpera dels que diuen que és un luxe massa car? L’òpera no ha estat mai tan popular com avui dia. Hi ha manifestacions operístiques a tot el món, festivals que neixen cada dia, retransmissions en directe als cinemes, els DVD, el YouTube. L’òpera és molt viva. Mai no hi ha hagut tants tenors com avui. L’entusiasme dels joves que volen cantar òpera és increïble.❋

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

Peralada vibra amb Nabucco Crítica Nabucco FESTIVALCASTELL DE PERALADA

16de juliol

JAVIER PÉREZ SENZ

espectacle de les grans veus pot compensar l’absència d’escena i convertir una òpera en versió de concert en la més emocionant festa lírica. Per aconseguir-ho, es necessiten tres coses: el títol adequat, diversos divos en forma i, condició indispensable, un gran director d’orquestra capaç de posar el geni del compositor en primer pla. Ho ha aconseguit, amb escreix, el FestivalCastelldePeralada(AltEmpordà)enlasevaprimeracitaoperística, a la qual van acudir, entre altres personalitats, el president de la Generalitat, Artur Mas; els expresidents Jordi Pujol i José Montilla; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell;JoaquimNadal,capdel’oposició al Parlament de Catalunya; Jorge Fernández Díaz, vicepresident tercer del Congrés, i Isidre Fainé, president de La Caixa.

L’

Tres grans encerts

Primer encert: l’elecció del títol, Nabucco, primera explosió del talent de Giuseppe Verdi a l’inici d’una carrerad’èxitsquevatransformarpercompletl’òperaromànticaitaliana.Segon encert: les veus, amb un sensacional repartiment encapçalat pel baríton menorquíJoanPons,lasopranoucraïnesa Maria Guleghina i el baix italià Ferrucio Furlanetto. I tercer encert: la presència d’un venerable mestre, l’octogenari director italià Nello San-

Tot és ideal en aquest Nabucco: la direcció, el repartiment i la interpretació. TOTI FERRER

ti, probablement el director verdià ambmésexperiènciadelplanetaimés demigsegledecarreraal’esquena.Peralada,quetornaalsseusorígensicelebra les seves noces de plata amb l’òperacomaprincipalsenyald’identitat,vavibrarambunelectritzantNabuccoal’AuditoriParcdelCastell,magistralmentdirigitperSantialcapdavant del Cor i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, i defensat ambpassióperunequipdeveusd’autèntic carisma i temperament verdià. Veure en acció Santi és tot un espectacle: dirigeix sempre de memòria i la seva mirada ho controla tot, és una enciclopèdia vivent del saber líric, capaç de cantar tots i cadascun dels papers de l’obra. No s’escapa res de la seva experimentada batuta i exerceix un control implacable en l’orquestra,peròelseudominidel’estil proporciona total seguretat als

músics; sota les seves ordres, la formacióliceistavarendirambplenitud. Nabuccoésunaòperaricaenescenes de gran protagonisme coral i conté una de les pàgines més famoses de la històriadel’òpera,aquestcelebèrrim Va pensiero, sull’ali Dorat, que el cor del Liceu, amb les veus de la PolifònicadePuig-reigcomareforç,vacantar amb accents commovedors. Inspiració verdiana

Verdi sona, i respira sota la batuta de Santi com abans: hi ha brillantor, potènciaiunaforçarítmicaaclaparadora, amb un pols i una solidesa en els concertants fora de sèrie. Però, i això és el millor, la brillantor orquestral maivaencontradelesveus,alesquals acompanya amb inspiració i ofici. En el paper titular, Joan Pons va reafirmar la seva fibra verdiana, administrantambautoritatioficilasevaenca-

Control Res s’escapa de la batuta de Nello Santi, un dels millors directors de Verdi del món

Una ensopida lectura d’Esperant Godot Crítica EsperantGodot MERCATDELESFLORS

15dejuliol

SANTI FONDEVILA

ornar a Samuel Beckett, com cada tarda tornen Vladimir i Estragó a la cruïlla d’un camí on creix un arbre esquifit. Dóna gust escoltar la paraula del gran clàssic francès en una obra en què, segons els entesos, el director només ha de seguir les indicacions –moltíssimes– de l’autor per aconseguir que rutlli i manifesti tot el seu potencial, entre ells el còmic. Joan Ollé sembla que ha seguit amb molta cura les indicacions (ho hem comprovat amb una lectura, això sí, ràpida) de Samuel Beckett per a la seva proposta d’Esperant Godot i, no obstant això, la posada en escena no aixeca el vol.

Queda aturada en un mar de paraules i un munt de gesticulacions, però el joc teatral desapareix i com a molt aconsegueix uns aïllats somriures plàcids. Per què? El director diu que Beckett era tan savi que “va aconseguir el Nobel de Literatura escrivint obres de pallassos per a adults”. I es refereix, esclar, a Vladimir i Estragó, aparcats en una terra de ningú, esperant algú que sempre diu que vindrà demà. Ollé sap que en l’ànima dels dos personatges arrela l’esperit de dos pallassos molt humans i, com dèiem, segueix fil per randa les acotacions de l’autor. Però tot i que el text arriba amb claredat i els intèrprets es lliuren al joc que els proposa el director, manca decisió a l’espectacle. Joan Ollé ha treballat últimament en exercicis teatrals de contenció de les emocions, dels quals la seva versió de La plaça del Diamant va ser un exemple palès o, més recentment, la creació sobre textos de Mishima que va estrenar al festival

El repartiment del Godot de Joan Ollé, amb Joan Anguera (Vladimir) i Ivan Benet (Estragó). DAVID RUANO

Grec 2010. Sembla que en aquest Godot hagi volgut fer les coses de la mateixa manera o que directament Ollé hagi oblidat els mecanismes de l’humor de tant conrear poesia lírica. Com dient: “Si han de riure ja riuran, però no els faré riure”. És a dir, vol evitar en tot cas el gag, la manera de dir còmica, el to de joc eixelebrat dels dos pallassos, i això el pre-

ra admirable gamma de recursos tècnicsiexpressius.Ienalgunesescenes, elseucàlidiincisiufraseigvadisparar l’entusiasme del públic. La torrencial Maria Guleghina va afrontar en bona forma el temible paper d’Abigaille, amb temperament dramàtic, expressivitat generosa i un cant valent, de potència estremidora irematatambagutsquevanimpressionar el públic. Per la seva banda, el també veterà Ferrucio Furlanetto va atorgarnoblesaexpressivaiintensitat dramàtica al personatge de Zaccaria, que té al seu càrrec algunes de les àries més emotives. La mezzosoprano italianaSerenaPasqualiniieltenorromanès Teodor Ilincai van resoldre ambeficàciaelspapersdeFenenaiIsmael, de la mateixa manera com ho van fer en els seus breus papers la soprano Maribel Ortega, el baix Ievgen Orlov i el tenor Vicenç Esteve.❋

cipita a una lectura planera a la qual, a més, li falta densitat en els silencis. De fet, és en l’oposició d’aquests silencis dramàtics i l’aparent absurditat de les converses dels dos personatges on rau el mecanisme de contraris que fa immensa l’obra. Joan Anguera i Ivan Benet fan l’esforç, però el director no sap trobar el to de la comèdia i, en conseqüència, el text llisca sense sal, sense intenció. Vladimir i Estragó tenen molt a veure però no són el mateix i és des de la seva individualitat irreductible des d’on es tracten. Són dos, no un de sol. Per sobre la posada en escena d’Ollé plana un aire de quotidianitat francament ensopida tot i que l’espai, la llum i els intèrprets segueixen una direcció acadèmica, formal i, diríem, molt francesa. De res serveix que Ollé marqui uns moviments (que no són a l’original) i fins i tot juguesques amb els barrets amb aire de clown. Tampoc que revesteixi amb aires d’artista de varietats el Pozzó d’Enric Majó. La veritat, no hi ha res més trist que uns pallassos que intenten fer riure sense aconseguir-ho. Això li passa a aquest Esperant Godot, tant formalment perfecte com avorrit.❋

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

William Shakespeare a l’ombra dels til·lers Parking Shakespeare porta ‘El somni d’una nit d’estiu’ al Parc de l’Estació del Nord Barcelona ja és com Londres i Nova York, on hi ha la tradició d’interpretar Shakespeare als jardins públics. El somni d’una nit d’estiu es pot veure cada tarda al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona. LAURA SERRA BARCELONA. Un campus infantil esgota l’hora del pati amb corredisses i crits, uns sensesostre prenen el sol estirats a la gespa i uns iaios la fan petar mentre estiren les cames. I, sota l’ombra dels til·lers del Parc de l’Estació del Nord de Barcelona, la companyia Parking Shakespeare interpreta El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Són els últims assajos abans de l’estrena, aquest vespre a les set. Cada dia i fins a finals de mes –excepte els dimecres– la companyia s’instal·larà en una espiral enjardinada que fa d’amfiteatre natural per representar “la comèdia més emblemàtica de William Shakespeare”, segons Pep Garcia-Pascual, el director de Parking Shakespeare. És el tercer any que aquesta companyia es planta al parc a fer teatre. La iniciativa va sorgir, d’una banda, per emular la tradició de representar Shakespeare a cel obert, com manava la tradició elisabetiana i com practiquen ciutats de tradició teatral com ara Londres i Nova York, a més de molts festivals del món. De l’altra, perquè era un projecte impulsat per onze actors a l’atur que invertien talent, temps i vacances en una proposta teatral alternativa. I ha funcionat: 2.500 persones van passar la temporada passada pel

parc en les dues setmanes de funció. Per això, després de L’amansiment de la fúria i de La comèdia dels errors, aquest estiu s’han vist amb cor de saltar a la “gran” comèdia del bard. Això sí, utilitzen la traducció de Salvador Oliva, que trenca amb el vers en bona part de l’obra, i l’han reduïda a una versió de només vuitanta minuts. Un muntatge ‘low cost’

Els sons propis del parc –ara un gos, ara un camió, ara una colla de cotorres– requereixen una adaptació especial per part dels actors. A més, les condicions del joc són que no hi ha escenografia, ni il·luminació artificial, ni so gravat, i el vestuari és limitat. Parking Shakespeare li ha plantejat el repte, aquest any, al director Joan Maria Segura (EGOS Teatre, Killer), que ha jugat a favor del públic amb un muntatge “senzill, humil i dinàmic” que manté l’essència de Shakespeare i de la seva comèdia més representada. “Ha de ser un espectacle per a tots els públics, familiar, amb gent que passa, que xerra, que ve i marxa perquè el nen li plora...”, argumenta. Pel bosc de til·lers hi passaran fades i follets, els ducs atenencs, enamorats fugitius encantats per una poció màgica, l’entremaliat Puck i un ase. Però en la dramatúrgia de Segura tots ells van vestits de jardiners de la brigada municipal: “La història neix quan l’expliquen els treballadors de Parcs i Jardins de Barcelona. Resulta una obra poeticourbana”, se’n mig riu el director. L’espectacle de Parking Shakespeare és gratuït –en un parc públic,

A l’espiral del Parc de l’Estació de Nord apareixen Hèrmia, Lisandre, Helena i Demetri, els enamorats enganyats per un encanteri màgic. JORDI PIZARRO

Èxit La temporada passada més de 2.500 persones van anar a veure les funcions al parc

tot i gaudir del permís de l’Ajuntament, no s’hi pot fer negoci–, encara que “si per casualitat a algú li cau algun donatiu en un dels carretons dels jardiners, benvingut serà”, suggereix Garcia-Pascual. L’anul·lació sorpresa del Festival Shakespeare de Mataró els va afectar econòmica i anímicament –fins i tot han inclòs un fragment del manifest en defensa del festival a l’obra, i han obert un canal de crowdfunding a la pàgina de Verkami per aconseguir finançar el 25% del projecte. Però malgrat el revés, la companyia va decidir tirar endavant el muntatge –per alguna cosa és un Somni d’una nit d’estiu–, amb la intenció de fer dotze bolos a l’estiu al parc, un parell de funcions a la programació oficial de FiraTàrrega (8 i 9 de setembre) i fer-la girar per parcs de tot Catalunya. Les infraestructures que necessita aquesta extensa companyia són mínimes. Més low cost impossible.❋

Protestes contra la cancel·lació del festival Els actors i les actrius de la companyia Plateasocial van representar diumenge dos fragments de l’obra Julieta & Romeo a la plaça de Santa Anna de Mataró davant unes 200 persones per protestar per la cancel·lació del Festival Shakespeare, que s’havia de celebrar en aquesta localitat del Maresme i que es va suspendre onze dies abans de la seva inauguració, prevista per al 7 de juliol. La directora del festival, Montse Vallvehí, va assegurar que la suspensió ha deixat “molta gent penjada” i va acusar l’ajuntament mataroní d’actuar de manera “lamentable i indignant”. Vallvehí va avançar que l’organització ha fet gestions per donar continuïtat al festival, que havia de celebrar la novena edició.

El Grup Enderrock edita una nova revista de música clàssica RICARD MARTÍN BARCELONA. Tot i els difícils moments que passen les empreses periodístiques, cada cop s’omplen més buits en el sector de la premsa escrita en català. El grup editorial Enderrock, que publica les capçaleres Enderrock, Folc, Jaç, Rockcol·lecció i L’Espectacle, acaba de llançar al mercat 440 Clàssica, una revista centrada en la música clàssica, antiga, contemporània i en l’òpera. 440 Clàssica, de periodicitat bimestral i amb una edició en paper i una altra de digital dissenyada per a tauletes, té una tirada de 10.000 exemplars per a tot el territori. Aquesta capçalera pretén ser un nou mitjà de referència perquè els melòmans i els professionals hi pu-

Modernitat La publicació tractarà la música clàssica com a “matèria viva, mutant i plural”

guin aportar opinions, anàlisis i reflexions per establir un tractament modern i de caràcter interactiu. Lluís Gendrau, el director editorial del grup, ha expressat que 440 Clàssica presentarà “la música clàssica com a matèria viva, mutant i plural, tot comprenent la diversitat de pràctiques que actualment abasta”. La revista té una extensió de 130 pàgines amb continguts d’entrevistes, reportatges, biografies de músics i una secció de crítica de discos. Amb cada exemplar es lliurarà un DVD documental relacionat amb el número de la revista. Per equilibrar la balança

El primer número ofereix un extens reportatge sobre Savall. ARA

El protagonista del primer número de 440 Clàssica és Jordi Savall, compositor i músic especialitzat en

la viola de gamba i en música antiga, i que ha destacat recentment per haver rebut el premi Léonie Sonning 2012, considerat com el Nobel de la música i que anteriorment van rebre Stravinsky, Menuhin i Barenboim. El número s’acompanya d’una versió catalana -inèdita- del DVD documental A la recerca del so perfecte, juntament amb un suplement sobre els principals festivals dels Països Catalans. Segons el grup editorial Enderrock, aquesta nova publicació servirà per equilibrar la balança que hi ha entre la important tradició musical –compositiva i interpretativa– dels Països Catalans i la seva escassa difusió, un fet que ha minvat “la coneixença d’aquesta tradició per part dels seus ciutadans”.❋

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

Èxit aclaparador del Festival de Salsa & Latin Jazz La Sucursal S.A., Chucho Valdés i Rubén Blades van fer tornar la música llatina al Poble Espanyol Crònica FestivaldeSalsa&LatinJazz POBLEESPANYOL

16dejuliol

MARIAJO LÓPEZ VILALTA

any 2005, el Poble Espanyol va deixar de ser un dels escenaris del festival Grec i, amb ell, vanquedarenelrecord aquells meravellosos concerts que esperàvem ansiosos amb l’arribada de l’estiu. La nit de dissabte va ser un reconfortant exercici de nostàlgia, perquè a més de rememorar-nos aquelles nits màgiques, ens va traslladar al temps en què la millor salsabategavaenunaciutatquevatenir elsFaniaAll-Starsendirecteiquecada cap de setmana ens removia ànima i cos des de l’antiga Bikini o la Terrassa Amèrica, a pocs metres del Poble Espanyol. Després de dècades de sequera salsera, l’associació La Trifulca, amb encert i valentia, s’ha atrevit a iniciar un festival de salsa i latin jazz de gran nivell. Un esdeveniment que va demostrar que l’afició pels bons ritmes llatins a Barcelona torna a gaudir de molt bona salut.

L’

Amb un cartell esplèndid i un sold out aclaparador, la descàrrega llatina va començar ben d’hora amb la salsa brava contemporània de la banda colombianocatalana La Sucursal S.A., que, a més, ha estat l’artífex d’aquest festival. La Sucu, que estrenava el seu segon disc, Sin fronteras, va demostrar poder i elegància amb una proposta salsera cuinada a consciència a Barcelona i que va sonar de meravella. Un bon tret de sortida per a una tarda-nit que prometia ser d’allò més explosiva. El primer plat fort va arribar amb Chucho Valdés escortat pels infal·libles The Afro-Cuban Messengers. Grandiós per fora i per dins, el pianista guanyador de vuit Grammy va donar curs al seu últim disc Chucho’s steps i al millor de la seva collita afrocubana, que es remunta a l’irrepetible Irakere, que va dirigir als anys 70. Danzones, descàrregues, arrel ioruba, les mans esplèndides de Chucho i una banda impecable van aconseguir una actuació vibrant que, tot i que requereix més atenció de la que pot donar-se en un escenari com el Poble Espanyol, va ser tota una lliçó per a aquells que encara pensen que el so llatí es limita a palmeres i culs de mulates. Amb una organització i una qualitat de so irreprotxables i un públic

tan universal i heterogeni com els ritmes que protagonitzaven la nit, va arribar el moment de donar la benvinguda al poeta de la salsa, Rubén Blades. El panameny, que va marcar el punt àlgid del festival, va oferir una actuació en què, sense la bravura dels seus anys gloriosos novaiorquesos al costat de Willie Colón, va demostrar que és el mestre de la salsa urbana plena de sensibilitat. En el repertori no van faltar temes històrics com La caína, dedicat a la cocaïna; Ojos de perro azul, inspirat en un conte de García Márquez, i l’esperat Juanito Alimaña, amb el qual el panameny ens va recordar l’aspror del barri novaiorquès en els bons temps de la salsa. Corejats per un públic entusiasta, Blades va anar regalant els seus impagables temes acompanyat d’una gran banda panamenya, més la intervenció prodigiosa del novaiorquès Jimmy Bosch, amb el seu explosiu trombó de vares. El final de festa no va poder ser millor: un Pedro Navaja introduït pel Thriller de Michael Jackson que, amb el cor encongit i un somriure als llavis, vam cantar fil per randa, com si el temps no hagués passat des d’aquella Barcelona que va enamorar Tito Puente i Gato Pérez pel seu bravíssim esperit salser.❋

La salsa del panameny Rubén Blades va fer ballar un Poble Espanyol ple a vessar. MANOLO GARCÍA

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

Els Capgrossos deixen els deures per fer La colla del Maresme ensopega a Barcelona la setmana abans de la festa major de Mataró Els Capgrossos de Mataró no van complir ahir les expectatives al Poble-sec de Barcelona; la cara, els Castellers de Vilafranca, que han descarregat tres castells de nou aquest cap de setmana. EFREN GARCIA BARCELONA/ALTAFULLA. La creu

del cap de setmana casteller va arribar ahir, de bracet d’uns Capgrossos de Mataró que no van complir les expectatives al carrer Blai del popular barri barceloní. Van haver de desmuntar el quatre de nou folrat i van mostrar les mancances de l’estructura del tres. Queda, si més no, l’esperança d’un dos de vuit destinat a ser emmanillat en pocs dies, però hauran de treballar de valent si volen completar una gran diada a la seva festa major, la setmana que ve. Hi compartiran cartell amb els Castellers de Vilafranca, que han estat la cara del cap de setmana: entre dissabte i diumenge van aconseguir tres castells de nou, tres més de la gamma alta de vuit (un d’ells només carregat), un pilar de set amb folre i un altre de sis. Els verds caminen amb pas ferm cap a la primera gran cita de la temporada. Amb la diada de les Santes a l’horitzó, els Capgrossos de Mataró es van plantar a Barcelona decidits a estrenar una nova plaça de nou: l’espai situat a mig carrer Blai on habitualment actuen els Castellers del Poble Sec. Van arrencar amb un dos de vuit bastit amb un folre tan reduït com les manilles de la torre de nou. Van fer sonar gralles, procurant mantenir el tronc estable en tot moment. L’esforç, però, va donar una rigidesa innecessària al castell, sense més problemes. Tocava llavors el quatre de nou amb folre. El castell va presentar un embolcall esvelt i sense problemes aparents però no només compta el que es veu des de fora. Un dels segons del quatre va tenir greus problemes, que van fer que la colla del Maresme es quedés sense el premi dels nou pisos. Van desmuntar el castell amb dosos col·locats i van substituir-lo pel seu germà petit, el quatre de vuit, en què van demostrar un domini aclaparador. En canvi, el tres de vuit, un castell que haurien de dominar a la perfecció, de

3 DE 9 AMB FOLRE

DESMUNTANT EL 4 DE 9

Els Castellers de Vilafranca van aconseguir tres castells de nou, un dels quals és aquest 3 de 9 dissabte a Altafulla. E.G.

Els Capgrossos de Mataró, al carrer Blai del Poble-sec, van haver de desmuntar aquest 4 de 9 amb folre. JORDI PIZARRO

moment no funciona com caldria. Van carregar-lo amb solvència però va perillar en el descens. Per la seva banda, els Castellers del Poble Sec van estrenar el primer dos de set de la seva història i van completar la seva millor diada gràcies també al cinc ialtresdesetambagulla.Mancatsde camises però no de forces, els Castellers d’Esplugues van completar la diada descarregant el cinc de set com a millor construcció. Tot i que enguany els Capgrossos arriben per primer cop a la diada de les Santes amb els dos castells bàsics de nou descarregats, els últims contratemps podrien complicar molt l’objectiu d’atacar altre cop la gamma extra, en el seu cas la torre de nou. Després de descarregar el tres de nou amb folre al seu aniversari i d’exhibir la clàssica de nou a començament del mes de juliol a Vic, els

Capgrossos no han pogut completar cap altra estructura límit. Cal dir, però, que si bé els resultats no són els desitjats, arriben a la cita amb millor bagatge que el 2010.

En forma La Jove de Tarragona fa el seu 3 de 9 amb folre més matiner i el cinquè 5 de 8 consecutiu

Els de Vilafranca, en bona forma

Els verds, en canvi, van a un ritme diferent a la resta del món casteller. Des de l’ensopegada a Cornellà no han parat de sumar èxits. Amb els d’aquest cap de setmana, els Castellers de Vilafranca ja s’han apuntat vuit estructures de nou descarregades i catorze de la gamma alta de vuit. Els ha arribat el moment de fer el salt als gammes extra i només una mala sort crònica a la plaça de Santa Anna de Mataró els hi podria impedir. La sorpresa del cap de setmana la va protagonitzar la Colla Jove Xiquets de Tarragona, que van descarregar el tres de nou amb folre més

matiner de la seva història i el van acompanyar del cinquè cinc de vuit consecutiu de l’any (dos d’ells només carregats). Els tarragonins sumen ja setze castells de vuit i un de nou en les últimes sis actuacions i es perfilen com una de les colles a tenir en compte de cara a la part final de la temporada. A la localitat d’Escaldes-Engordany, a Andorra, els Minyons de Terrassa i la Colla Vella dels Xiquets de Valls van mesurar les seves forces amb resultats similars. Tant els uns com els altres van alçar els dos castells bàsics de vuit i el dos folrat, si bé la torre vallenca va cedir després de l’aleta. A més, els Minyons van completar l’última actuació del primer tram de temporada descarregant de nou el pilar de set folrat. Els Castellers de Lleida, també a Andorra, van aconseguir el segon quatre de vuit de la temporada. ❋

Primera torre blau cel, un dos de set dels Castellers de Poble Sec EFREN GARCIA BARCELONA. No sempre la colla que

fa els castells més grans és la que més destaca en una diada castellera. Ahir els Castellers del Poble Sec van sobresortir realitzant la millor jornada de la seva història: van descarregar el cinc i el tres de set amb agulla i van carregar el primer dos de set que duien a plaça. Van iniciar la diada de la seva festa major amb valen-

tia descarregant un cinc de set que encara no havien afrontat enguany. Un cop aconseguit el primer repte i amb el beneplàcit de la canalla, van alçar el seu primer dos de set. Pis per pis i pausadament van construir una torre que desprenia seguretat. Si bé uns instants de dubtes de la menuda enxaneta van fer que el castell brandés lateralment en el moment de l’aleta i que no es pogués defensar en la descarregada, els Castellers del

Èxit Alasevamillor jornadade semprehivan afegirel5de7 iel3de7amb agulla

Poble Sec van celebrar l’èxit com tocava. Van tancar l’actuació descarregant el tres de set amb agulla i alçant dos pilars de cinc simultanis, un dels quals va ser aixecat per sota. En plena ressaca d’alegries, un dels espadats va cedir en iniciar el descens mentre que l’altre va perillar durant uns segons que es van fer eterns quan l’enxaneta va quedar enganxada al cabell de la castellera del pis inferior.

Després d’un inici d’any amb dubtes, els de la camisa blau cel van prémer l’accelerador al juny i no han aixecat el peu fins tancar un primer tram de temporada històric. Potser el seu primer dos de set els ha agafat per sorpresa, però ara tenen clar que la segona meitat d’any els presenta una nova fita: descarregar l’única estructura que, amb set pisos, fa de frontera cap a la gamma dels castells de vuit.❋

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

DEFESTA

DEVACANCES

BEL OLID

ANNA PUNSODA

‘Every little thing he does is magic’

la”, però la veritat és que ni li cal. Surt enèrgic i comença amb força Every little thing she does is magic. Si Eva Piquer patia per la veu de Serrat, a mi em passa el mateix: de cop, arriba la por que les distàncies més curtes facin enyorar les gravacions. Però no; el gairebé sexagenari està en plena forma, l’orquestra és impressionant, la corista sobreactua però canta fabulosament i tot plegat és un bavejar comunitari de públic entregat.

I si ballem?

l Festival de Cap Roig bé podria dir-se el festival de la paciència. Més d’una hora abans que comenci el concert una llarga corrua de cotxes (com erugues, cap i cua, per no perdre’s pel camí) avança lentament cap als jardins. L’organització és impecable i un cop allà només cal seguir diligentment les instruccions i aparcar: la premsa al pàrquing de dalt, vora els enormes autobusos que deuen transportar músics, contrabaixos, arpes, violins. I llavors, mirant que la pols del camí no embruti del tot les sabates embetumades, seguir la igualment llarga corrua de vianants que ja ha aparcat. A l’entrada hi ha un grup de la quarta edat i una senyora enriolada

li diu a la seva amiga: “Nena, avui anem de marxa!” Les adolescents que agafen les entrades somriuen, discretes. A l’esplanada, de nou cues i cues, ara molt denses, de gent que mira de pescar un entrepà o una copa de vi a preus que fan joc amb les entrades. Més amagats hi ha els privilegiats que estan acabant de sopar entaulats en alguna de les terrassetes amb vistes al mar. Potser entre ells hi ha Joana Ortega, que té lloc reservat a la llotja presidencial. Els altaveus avisen que comença, la gent s’afanya a passar. L’escenari, ple d’instruments de l’Orquestra Simfònica del Vallès, fa goig. I quan entren els músics, encara més. Es podria fer servir l’expressió americana i afirmar que Sting es guanya el públic només dient “ho-

01. 2.000 persones van omplir el recinte dels Jardins de Cap Roig. 02. El cantat anglès va repassar els èxits amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. DAVID BORRAT

Les cançons van lliscant, Sting anima el públic a cantar i a picar de mans, fins i tot diu alguna cosa en català. La pregunta evident no es fa esperar: què fa tanta gent asseguda? Al meu voltant tot són peus que es volen moure, però els culs no es belluguen de la cadira, obedients fins a límits exasperants. Llavors, quan fa pràcticament dues hores que la nit tacada de lluna quasi plena s’omple de música, l’última cançó oficial del concert: Every breath you take. Un senyor que seu al centre de la platea, a prop de Duran i Lleida, gosa: s’aixeca. Durant uns segons ningú reacciona, però, de cop, dues mil persones dretes, esgargamellant-se amb la lletra inquietant d’una cançó que parla d’un assetjador que, a la vida real, caldria denunciar. Fem el teatre dels bisos, esclar que sí, i ens regala Fragile. Però és evident que la cosa s’acaba quan Sting surt per quarta vegada i toca, tot sol, acompanyat només de guitarra espanyola, Message in a bottle, com si volgués dir que l’orquestra simfònica està molt bé, però que no li cal per arrasar. La gent l’aclama, en demana més, però no pot ser; tot té un final. De nou, cues cap a l’aparcament. Al radiocasset de la meva tartana particular, de camí cap a casa, poso una cinta vellíssima de Police i, ara sense vergonya, canto ben alt.❋

Postfeminisme Real Ja Les fotografies de Leire Pajín mig conilla han enfrontat les feministes amb les seves filles bastardes, les ultrafeministes. Les primeres s’han sulfurat perquè troben humiliant retratar una ministra en biquini i convidar-la a fer dieta. Les altres s’han indignat perquè les primeres s’han indignat i s’han posat a predicar que el cos és un motiu d’orgull i no de vergonya. Alguna periodista ultrafeminista, borratxa d’amor propi, ha publicat fotografies de la seva panxa. El que passa és que l’amor, quan s’exhibeix massa, fa tuf de farsa. I que si l’orgull no va lligat al mèrit és un xou ben decadent. La feminista clàssica pot semblar-nos força o molt caducada, però com a mínim ha pagat el preu de sobreviure en un entorn masculí. Les ultrafeministes, en canvi, són unes vividores desagraïdes. Les reconeixereu per l’escot a punt d’explotar, els llavis encesos i un ego tan immens com la seva inse-

globalgossip

guretat. Femmes que volen rebre un tracte professional però que alhora viuen de fer-se les picants i les sexis. La línia que separa la víctima orgullosa de l’esperpent és 01 Hilton es lliura de l’assetjador

02 Harry Potter fulmina Sarah Palin

03 Plans de boda

Brian Rainford va ser detingut per la policia als voltants de la casa de Paris Hilton. Rainford tenia una ordre d’allunyament per casos anteriors d’assetjament contra la filla de l’empresari hoteler.

Una desena de sales dels EUA van estrenar aquest cap de setmana el documental The undefeated, que explica la fulgurant carrera política de Sarah Palin. Mentre l’últim Harry Potter està batent rècords de taquilla, les sales on s’exhibeix el film sobre Palin estan pràcticament buides.

El pilot de Fórmula 1 Lewis Hamilton i la cantant Nicole Scherzinger, membre del grup The Pussycat Dolls, s’han compromès després de quatre anys de relació, segons ha revelat el pare de Scherzinger.

tan fina que les més joves ja hauríem d’instaurar el postfeminisme. Que comenci, per exemple, renegant d’espectacles com aquests.❋

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

JULI

CAPELLA Arquitecte

“L’arquitectura és per a la gent, no per al teu ego” PERE TORDERA

ADAM MARTÍN

Mentre parlem s’aixeca, em porta llibres i m’explica el perquè dels edificis i dels dissenys que m’ensenya. Quan parla d’arquitectura i de disseny xala com un nen petit, és generós en les respostes i mira de ser molt precís, perquè argumenta com qui va fent esbossos d’un edifici, dibuixant i dibuixant fins que ensopega amb la idea bona. Quin és el motor de la teva vida? Em sembla que és la curiositat. Estic molt orgullós del que faig i em considero únic, però estic preparant un llibre que es diu De todo un poco, nada bien del todo. I això sí que és cert: no he sabut ser brillant en res.

un objecte

el clip

un disc ‘A NEM

AL LLIT ’, D ’A LBERT PLA

Home, en alguna cosa sí. Tu tens una vida i no saps quant durarà –cada vegada estic més zen?–, però no penso esforçar-me a ser el millor especialista en res. Tinc clar que l’especialització és la mort, i en canvi la vida té molts vessants. Els arquitectes som uns avorrits i uns egocèntrics i si puc barrejar-me amb un altre món, encantat. Bàsicament em dedico a la creació, perquè això és el que em surt. Tinc incontinència creativa, m’agradaria fer-ho tot. Aquesta és la constant de la teva vida, doncs. Sí: el desordre mental i la curiositat. Fins i tot vaig ser presentador de tele, d’un programa que es deia Glasnost, al pleistocè inferior. Em van fotre fora, perquè ho feia fatal. Abans havia anat a un concurs que es deia Si lo sé no vengo i els vaig agradar. Alto. Tu vas ser concursant del Si lo sé no vengo del Jordi Hurtado?

Sí. Vaig fer el rècord del programa! Estava acabant la carrera. Però tu no te’n recordes, d’això.

Perfil És llarg i prim,

I tant! “Atención pregunta”, deia la veu de Juanjo Cardenal. Exacte!

segurament perquè el seu

Ets una mica Peter Pan? Tots ho som. Un dels meus reptes en el futur és dirigir-me cap a la infantesa. El meu objectiu a la vida és no perdre l’interès i la curiositat. I esclar, cada vegada costa més. Fins ara no he estat un Peter Pan, però a partir d’ara vull ser-ho conscientment. Aquesta societat et fa fer-te adult, que crec que és el pitjor del món. L’adult és un ésser molt tancat, molt egoista, ja s’està morint. Em fa por no voler llegir l’última revista que ha sortit, no veure l’última pel·lícula, perquè crec que això és el que et manté viu i et fa estar més àgil, més feliç.

accelerat com el seu

Un arquitecte és un artista? Jo no em considero un artista, sinó un dissenyador. Quina és la diferència? L’artista fa el que li dóna la gana i el dissenyador fa el que li demana el client. Jo vull satisfer els meus clients, amb imaginació i amb creativitat, però no vull fer la meva obra, vull fer la seva.

començar dissenyant el

Doncs hi ha molts edificis en què pesa més el nom de l’arquitecte que cap altra cosa. Això és culpa del client fashion-victim, que li agrada que el putegin. En els últims anys hi ha hagut un excés de l’arquitecte divo, autista. Compte, que no malparlo de la seva capacitat creativa, que és enorme: són genis que em donen quaranta voltes.

com l’Heron City.

metabolisme va tan

cervell. Juli Capella (Barcelona, 1960), fill del Barri Xino, ha intentat cantar amb la guitarra, ha dirigit revistes, ha fet més d’una quinzena de llibres sobre arquitectura i disseny i va

lavabo d’un bar de copes. Ara és autor d’hotels com el Moo i el Diagonal Barcelona, i de centres

Però com que són tan genis han traspassat el món del servei i s’han deïficat. Sé d’arquitectes que tenen una clàusula que diu que no pots tocar res de la casa mai més a la vida sense el seu consentiment! Això és una aberració. Ara, si hi ha algun imbècil que ho accepta, que es foti. Trobo que n’hi ha uns quants, d’aquests. Els alcaldes han fet bastant el burro com a clients. Per voler guanyar vots, volien una icona, un Guggenheim a la seva ciutat. És un efecte pervers: de Guggenheim només n’hi ha un. Allà es va encertar el que és dissenyar, que és pensar les coses per al lloc concret, amb una necessitat concreta. La resta és fer una franquícia. S’han ajuntat l’ego del polític amb l’ego deïficat d’un creador que, ben dirigit i amb un bon client, hauria portat el seu talent a la societat, que és el meu neguit. En això sóc radical: l’arquitectura és per a la gent, no per al teu ego. Quin ha estat el gran encert de l’urbanisme barceloní dels últims anys? Dues coses: regenerar el centre i dignificar la perifèria. I això ho va fer l’Oriol Bohigas. No era una cosa grandiloqüent, eren petites coses. I encara estem vivint d’això. I el gran error? Caure en mans de la disbauxa de la promoció privada descontrolada. I això inclou Diagonal Mar, el Fòrum i una mica el 22@. Al 22@ tot són icones, però no hi ha vida de barri, no hi ha carrer. Al principi l’arquitectura es feia per a la gent i ara es fa per a les corporacions i les empreses.❋

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

araestiu

FOTOCONTE AGNÈS ROTGER, ESCRIPTORA

I DEMÀ, UN NOU CONTE DE MARTÍ DOMÍNGUEZ, ‘ANDREU I PEPA’

Lesun cosesmón han de canviar en periodístic on cada cop més ens reciten teletips que són F il·lustrats amb imatges d’ a gència, ell ens explicava les noticies i nosaltres les enteníem. En un món on el corresponsal està obligat moltes vegades a explicar rucades i anècdotes de P3, ell en 20 segons ens situava el tema –per complicat que fos-, hi entrava amb el fi bisturí de la saviesa i ens el servia. Al periodisme televisiu outlet, on eles eia una pudor que tombava. El noi que tenia al costat devia fer dies que no passava per casa, i cada cop que es girava m’enviava una bafarada d’olor corporaltanagraiespessaqueemfeiavenirnàusees.Vaig procurar dormir sobre el costat dret, però què hi vols fer, des que em vaig casar amb en Salva, ja fa trenta-dos anys,queesticacostumadaadormirsobrel’esquerre.Jaemvan dirquanestavaembarassadadelmeugranqueeramillorreposar sobre el cantó contrari al cor, per no sé quina història de la circulació, però no m’agradava, em semblava que m’ofegava. No ho vaig canviar llavors, ni quan dos anys més tard em vaig quedar de la nena. Total, que aquella nit vaig dormir mirant el noi i aguantant les onades de pudor fastigosa que m’enviava. La veritat és que en el primer moment, quan vaig veure que s’estirava al meu costat, vaig notar una punxada d’excitació, perquè el noi era guapo de cara, i al seu tors no hi sobrava ni un gram de greix. Vaig pensar que amb tanta fibra devia treballar en un circ, en una companyia d’aquestes de teatre de carrer. O potser era dels que feia malabars en un semàfor? Vés a saber, feia temps que no conduïa i quan anava amb en Salva i trobàvem algú que demanava feia veure que m’estava arreglant el maquillatge. Vaig passar una estona imaginant com es devia dir el noi. Potserunnomcorrent,comDavid o Òscar, però segurament els amics li deien Freddie, Tommy o alguna cosa així. No ho vaig saber perquè no ens vam dir ni una paraula, però al cap d’una estona d’estar estirats l’un al costat de l’altre ja m’era igual com l’havienbatejatocoml’anomenavenelsamics.Lasevapudorvafer que l’avorrís ràpidament, i dins meu va passar a ser el Porc. Quan l’endemà em vaig llevar amb els primers rajos del sol em feien mal tots els ossos, i havia dormit tan poc que vaig deixar el Porc tal com estava, no li vaig dir ni adéu. Vaig agafar la bossa i vaig anar cap a casa, em vaig dutxar i em vaig ficar directament al llit, on en Salva encara roncava. No em vaig despertar fins al migdia. Bé, de fet em va despertar el soroll que feia el meu home amb el trepant, aquell so irritant que perforatantlesparetscomelsnervis.Amblabataposadasobreelpijamavaigferunamiradaalmenjador:novaigveurequehagués penjatcapquadrenouniquehaguésreforçatlaprestatgeriaon tenimelsretratsdelsfillsielnét;seguramentenSalvanohavia trobat cap altre mètode més subtil que engegar el trepant per fer-mesaberqueerahoraquecomencésapreparareldinarperquè ell tenia gana. A les tres tocades ens vam menjar l’arròs mentre miràvem el telenotícies. Jo pensava en la nit, i fent un esforç per obli-

dar la repugnància d’aquella pudor, vaig començar a sentir-me orgullosa del que havia fet. Quantes dones de la meva edat s’hi atrevirien? Havia estat valenta, havia seguit la meva pròpia consciència. Havia estat revolucionària. Què carai, em sentia fortaipoderosa,emsentiasatisfeta,emsentiamésdona,sí!Em vaig descordar el botó de dalt de la brusa amb un somriure maliciós que en Salva no va percebre perquè estava abduït per una notícia sobre l’agència Moody’s. Em va semblar que era el moment de trencar el silenci: –Aquestes entitats que ens han portat a la crisi ara ens volen donar els remeis, quina barra. EnSalvaesvagirarlentamentise’mvaquedarmirant.Sempre he trobat que té cara de bou. Vaig continuar: –Hauríem de deixar LaCaixaiobriruncompte en una banca ètica. És indignantcomlescaixes i els bancs inverteixen en la indústria armamentística, Salva. Ell va assentir amb el cap, gairebé inexpressiu si no fos perquè tenia la cella dreta una mica aixecada, un gest molt subtil que després de tants anys sé que vol dir sorpresa. Em començava a agradaraquestanova jo que estàvem descobrint alhora RAL XAVIER BERT en Salva i jo. –He tornat molt tard, aquesta nit, suposo que te n’has adonat. I ho he vist clar: les coses han de canviar, Salva. Llavorssíquelabocaselivatorçarunamica,ifinsitotvaempal·lidir. El bou s’havia convertit en un vedellet, quines coses. Al cap de tres setmanes, em vaig vestir amb roba còmoda i vaig sortir de casa ben d’hora al matí. Pel camí, a l’autobús, no vaigpoderevitardepensarenenSalva,aquiprobablementtrobaria de mal humor quan tornés, perquè no sabia ni com engegar la cafetera exprés que m’havia regalat per Reis. “Que n’aprengui!”, vaig dir-me, i vaig arribar de molt bon humor a la plaça de Sant Jaume. L’endemà vaig veure la foto al diari: un eixam de pilotes i interessats que es desfeien per saludar personalment el flamant nou alcalde de Barcelona. Jo no hi vaig sortir, perquè els periodistes–sempretanamicsdelsistema–esvanpreocuparque l’enquadramentnoincloguéselgrupd’indignatsquetambévolíem donar la benvinguda a l’alcalde. Al meu costat hi havia el Porc, que em va fer un somriure de reconeixement i complicitat. Quan el vaig veure amb samarreta i els cabells nets, no vaig poder evitar fer una gran ensumada. I vaig notar, ai, una altra punxadeta.❋

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

cartellerapel·lícules INFORMACIÓ SERVIDA PER ONEDATA

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

cartellerasales TRAGICOMÈDIA

DRAMA

COMÈDIA ROMÀNTICA

‘Cirkus Columbia’ En el marc històric previ a la guerra dels Balcans, el director bosnià Danis Tanovic proposa una tragicomèdia sobre un dissident anticomunista que torna al poble per reclamar casa seva, on viuen l’esposa abandonada i el fill que no coneix.

‘Nuestra canción de amor’ Aquest film és un d’aquells artefactes dissenyats per optar a l’Oscar: una road movie d’una cantant paralítica (Renée Zellweger) i un lluitador lesionat (Forrest Whitaker) que emprenen un viatge per trobar-se amb el fill de la dona.

‘Midnight in Paris’ Ja era hora que Woody Allen tornés a fer màgia. I aquest cop hi han respost públic i crítica: aquesta història de dos joves promesos que es casaran a la tardor ha esdevingut l’èxit més gran als Estats Units de tota la seva filmografia.

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

cartellerasales

ara

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

motsencreuats

autodefinit

elaborat per Senyor Ventura

sudoku OMPLE ELS QUADRES AMB NÚMEROS DE L’1 AL 9 SENSE QUE SE’N REPETEIXI CAP NI DINS DEL MATEIX QUADRE, NI EN LA MATEIXA LÍNIA HORITZONTAL NI VERTICAL.

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

kids Voc.

What do you know about... Mickey Mouse? a 1981.

a yellow.

b 1948.

b white.

1928.

● The blue whale produces sounds that are detected as far away as 853 kilometres. This is the loudest sound produced by a living animal.

● The Stegosaurus dinosaur measured 9.1 meters long. But it had a brain as small as a walnut.

red.

2) Mickey is in love with...

4) Mickey Mouse is not...

a Minnie Mouse.

a happy.

b Donald Duck.

selfish.

Vocabulary

friendly.

●

1-c / 2-a / 3-c / 4-b

Voc.

Let’s Speak English!

zero-gravity: gravetat zero

KICK THE BALL IF YOU CAN! This is a football match between scientists, politicians and journalists. This game is very special because they are experiencing zero-gravity. It is difficult to move, so they are having great fun!

MATCH 1-5 WITH a-e

Picnic day! 1. This is a good place to eat.

a. Farem una migdiada sota l’arbre.

2. Let’s sit on the grass!

b. Els entrepans estan boníssims!

3. We will have a nap under the tree.

c. Aquest és un bon lloc per dinar.

4. Shall we swim in the lake?

d. Seiem a l’herba!

5. These sandwiches are yummy!

e. Ens banyem al llac?

KEY

per CLARA MASSONS

Wordsearch Find these 8 words in the wordsearch. Can you also translate them into Catalan?

Bear

B U L L A R E G O D

Bull Dog Dolphin Kangaroo Lamb Lion Squirrel G B I L N L A O B R

G L A H D O D I E R

L M A D U Q I D A O

B K D I Q D K L R L

K K O L N L K D A L

H L D K L P L R K A

D B S Q U I R R E L

Key

O O R A G N A K D D

●

Maze The Nuts

milers walnut: nou ● was: va ser ● whale: balena ●

having great fun: divertint-se molt

I D I D R P G K L O

●

L D O L P H I N G A

News Photo

loudest: el més fort (sorollós) ● most: la majoria ● over: sobre ● small: petit ● sound: so ● thousands: ●

1-c / 2-d / 3-a / 4-e / 5-b

KEY

as far away as: des de ● brain: cervell ● earth: Terra ● fell: va caure ● fortunately: per sort

B U L L A R E G O D

Pluto.

● Skylab was the first American space station. It fell to the earth destroyed in thousands of pieces in 1979. Fortunately most fell over the ocean.

Ós Toro Gos Dofí Cangur Anyell Lleó Esquirol

3) His shorts are...

L D O L P H I N G A

I D I D R P G K L O

Bear Bull Dog Dolphin Kangaroo Lamb Lion Squirrel

1) Mickey was created in...

Fun Facts

is in love with: està enamorat de ● selfish: egoista ● shorts: pantalons curts ●

O O R A G N A K D D

G B I L N L A O B R

G L A H D O D I E R

L M A D U Q I D A O

B K D I Q D K L R L

K K O L N L K D A L

H L D K L P L R K A

D B S Q U I R R E L

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

CRÍTICA TV

La 13a temporada de Cuéntame, marcada per la crisi (dels 80)

ENRIC GOMÀ

La sèrie tornarà al setembre, quan complirà deu anys d’èxits Els actors de Cuéntame ja en roden la tretzena temporada, emmarcada en la crisi econòmica dels anys 80. Els nous capítols s’estrenaran a la tardor, coincidint amb el desè aniversari del debut de la ficció. ALBERT CASTELLVÍ ROCA BARCELONA. La dotzena temporada

de Cuéntame cómo pasó no va acabar bé per als Alcántara, amb l’Antonio (Imanol Arias) a les llistes de l’atur, els estalvis perduts per la fallida d’un banc i la hipoteca d’un pis al luxós barri madrileny de Salamanca impossible de pagar només amb els ingressos de la perruqueria de la Mercedes (Ana Duato). Aquesta és la situació que hauran d’afrontar a partir del setembre, quan s’estreni la nova temporada que, encara que ho sembli, no s’ambienta a l’estiu del 2011 sinó a la tardor del 1979. A la presentació del rodatge dels nous capítols, que ja ha començat, Arias va assegurar que aquesta “és una de les temporades més brillants pel que fa al guió”, i de fet, malgrat el difícil context en què es troben els protagonistes –i el conjunt dels ciutadans– tota la temporada tindrà un rerefons general de comèdia. La nova etapa començarà amb una absència destacada: el Toni (Pablo Rivero), el segon fill de la família, no apareixerà en els primers capítols, tot i que tornarà ben aviat.

co –que, a la ficció, va tenir lloc a finals del 2007–, però els bons resultats d’audiència van afavorir que es decidís prolongar la trama fins al final de la Transició. Si es compleix aquest nou termini, doncs, a la sèrie no li pot quedar gaire recorregut. De totes maneres, no seria estrany pensar en un nou allargament, perquè el públic segueix responent. Tornar a veure el 42% de quota de pantalla de la tercera temporada –que es va acomiadar amb un 51% a l’últim capítol– és impensable, però tot i així, la dotzena temporada va tancar, al març, amb prop de 4 milions i mig d’espectadors, un share mitjà del 23,4% i sent líder en cadascuna de les emissions.❋

Una dècada després

El retorn de la sèrie coincidirà aproximadament amb el desè aniversari de l’estrena, el 13 de setembre del 2001. En aquell primer capítol, Massiel va guanyar el Festival d’Eurovisió. Era, per tant, l’abril del 1968. La previsió inicial era que la sèrie s’acabés amb la mort de Fran-

Pallussos nacionals

‘Los misterios de Laura’ també seguirà Laura Lebrel resoldrà avui (22.15) “el misterio de los diez desconocidos”, un cas en què es veu involucrada des de la setmana passada i que tancarà la segona temporada de la sèrie. Abans que acabi l’any, però, María Pujalte tornarà a posar-se a la pell del personatge per rodar nous capítols de Los misterios de Laura, que previsiblement tornarà a la graella a principis del 2012. Ho farà convertida en una de les revelacions de la temporada, amb un 16,3% de share mitjà a l’Estat.

Després d’examinar l’informe Televisió i Societat a Catalunya (Primer semestre del 2011), pressento que s’estan perdent els esquetxos humorístics de Little Britain, que en català s’hauria de titular Petita Bretanya, del 3XL. Una vegada més no s’han dignat a adaptar el títol. És com The Wire: gairebé tots els espectadors que conec han mirat Bajo escucha (el títol de la versió espanyola de The Wire) però sempre que citen la sèrie diuen The Wire. Queda més enrotllat. Com Lost, es veu que Perdidos o Perduts no s’entén prou bé: algú podria creure que s’al·ludeix a l’Oficina d’Objectes Perduts. Fa unes dècades es va muntar un concurs per trobar el títol en català de Some Like it Hot, que a Espanya es va titular Con faldas y a la loco i a l’Argentina i Mèxic, Una Eva i dos Adanes. Va guanyar el títol Ningú no és perfecte. Quina pèrdua de temps més miserable: en català l’haurien pogut titular Some Like it Hot i a tothom li hauria semblat fantàstic. Com he dit, són uns esquetxos humorístics excepcionalment corrosius sobre la societat britànica. No deixen pedra sobre pedra, és emocionant tota aquella allau de vulgaritat, estupidesa i cursileria present a totes les classes socials britàniques. Aquí ens burlem dels polítics: són uns caps d’esquila molt agraïts, ells mateixos aporten gags sensacionals, crec que forma part del seu sou com a diputats o consellers. Però no està clar que ens agradés burlar-nos de nosaltres mateixos, dels pallussos d’aquí: els independentistes tanoques, els pakistanesos antipàtics, els indignats pollosos, els carteristes magribins, els empleats del Memorial Democràtic, els espectadors de Telecinco, els lectors de La Vanguardia. Fins i tot la junta d’Òmnium Cultural quedaria una mica més flamenca.❋

RÀNQUING Pel·lícules més venudes a Catalunya (04/07 - 10/07)

La família Alcántara haurà d’afrontar la tretzena temporada de Cuéntame cómo pasó en una situació econòmica molt complicada. TVE

Harry Potter y las reliquias de la muerte. Parte I

mediagossip 01 Núria Roca, a l’acadèmia

02 ‘Otra movida’, el 8 d’agost

03 Amaia Salamanca ja té germà

Núria Roca serà la presentadora del nou reality de Cuatro, en què cinc parelles resoldran els problemes de la seva vida sexual amb l’ajuda d’una sexòloga. És una adaptació del format Sex academy, l’acadèmia del sexe, que ja s’ha emès a diversos països. El format original és propietat de l’empresa francesa Banijay Group, accionista majoritària de Cuarzo, la productora d’Ana Rosa Quintana, que és qui en produirà la versió espanyola.

Tonterías las justas ja té data d’estrena en la seva nova etapa, al grup Antena 3. El programa presentat per Florentino Fernández, que passarà a dir-se Otra movida perquè el títol original era una marca registrada de Cuatro, començarà aquesta nova etapa el 8 d’agost, en el seu horari habitual, al canal temàtic Neox. A més, també es repetirà en la franja de late night pel canal principal, Antena 3. En aquesta nova etapa, els habituals Florentino Fernández, Dani Martínez i Anna Simón tindran reforços com Cristina Pedroche, exreportera de Sé lo que hicisteis, i l’humorista Raúl Gómez. Tonterías las justas va trencar amb Cuatro quan productora i cadena no van arribar a un acord per renovar El hormiguero, programa de la mateixa productora, propietat de Pablo Motos.

L’actriu Amaia Salamanca, coneguda per la sèrie de Telecinco Sin tetas no hay paraíso, serà la protagonista de la nova sèrie d’Antena 3 Gran hotel, en què Yon González interpretarà la seva parella. Ara Salamanca ja sap qui farà el paper del seu germà a la sèrie. Serà l’actor de cinema Eloy Azorín, que ja havia fet altres incursions televisives, amb Guante blanco, de La 1, i amb un cameo a la comèdia Aída, de Telecinco.

02 03 04 05 06

Enredados El discurso del rey Cisne negro Más allá de la vida Cars FONT: FUNDACC / GFK

Videojocs més venuts a Catalunya (04/07 - 10/07) 2

02 03 04 05 06

Wii Party (Wii)

Inazuma eleven (DS) Pokémon edición negra (DS) Invizimals: Shadow zone (PSP) The legend of Zelda: Ocarina of time 3D (3DS) Pokémon edición blanca (DS) FONT: FUNDACC / GFK

araestiu

DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

ara

pel·lículesdeldia LA SEXTA 3 22.00

ANTENA 3 22.00

LA 2 22.00

‘El apartamento’ EUA, 1960. C. C. Baxter és un treballador d’una gran empresa d’assegurances de Nova York. Arran de deixar el seu pis als alts executius perquè hi duguin les seves amants, aconsegueix escalar dins l’empresa. El sistema de promoció funciona perfectament fins que s’enamora d’una de les amants d’un dels seus caps. Aquest triangle amorós, que amaga una àcida crítica social, es va endur grans premis en la cerimònia dels Oscars del 1961: millor pel·lícula, millor director (per a Billy Wilder), millor guió original, millor direcció artística i millor muntatge. Jack Lemmon i Shirley MacLaine són els actors protagonistes.

‘Apocalypto’ EUA, 2006. L’imperi maia està en crisi i els seus sacerdots aposten per fer més sacrificis humans. Per aquest motiu, els guerrers envaeixen els pobles veïns per capturar més presoners. Un jove pare de família manté l’esperança de fugir.

‘Poderosa Afrodita’ EUA, 1995. La dona d’un periodista el convenç per adoptar un nen. Ell acaba acceptant. Cada cop se sent més unit al nen i decideix buscar-ne la mare. Per sorpresa seva, és una prostituta no gaire intel·ligent.

Estiuet

El bonic conte de la gran batuda Resum del que s’ha publicat fins ara: hi havia una ciutat anomenada Barcelona, coneguda per les seves fires i congressos, que, ai las!, un dia va descobrir que, efectivament, era de fires i congressos, però de carteristes de transport públic. Bé, de fet ja ho sabia, però havia decidit ignorar-ho. I com és que va decidir deixar d’ignorar-ho? Bé, doncs perquè els mitjans de comunicació treien cada dia imatges de les habilitats dels congressistes de la cartera aliena. I ja se sap que les coses només succeeixen quan surten als mitjans. I, més concretament, a segons quins mitjans. I també se sap que, de vegades, les coses surten perquè a algú li interessa que surtin. Res, casualitats de la vida. I és així quan arribem a l’enèsim capítol d’A la recerca del carterista perdut. Som justament en el moment en què les autoritats decideixen mostrar a la ciutadania que ara sí que va de debò, això d’acabar amb els carteristes. Com? Convocant els mitjans a una gran batu-

da contra els dolents (aquí vostè hauria de posar-hi mentalment una música de pel·lícula d’acció). Setanta agents entrant a... Bé, a dos locals per identificar 103 persones i detenir-ne... Bé, una... Bé, sí, que tenia ja dues ordres de detenció. Però això no és tot: els agents van precintar un locutori que... Bé, feia servir programes informàtics no originals, i un bar... Bé, que tenia unes lamentables condicions higièniques i deficiències a la instal·lació elèctrica. Per tant, el resultat final de la gran batuda transmesa en directe al país va ser, apunti: un detingut que ja havia d’haver estat detingut, la clausura d’un locutori amb el Windows piratejat i la d’un bar brut amb els endolls fatal. Friso per fruir del nou capítol perquè feia temps que no reia tant. Això sí, la ciutadania ara està mooolt més tranquil·la.

IU FORN ESCRIPTOR

tecnologia l’imprescindible

Fer bones fotos amb el mòbil (I)

En els últims anys, s’ha passat de telèfons mòbils que incorporaven càmeres de fotos amb un parell de megapíxels de resolució a terminals amb dotze megapíxels, enfocament automàtic i òptica Carl Zeiss. Però el nombre de megapíxels no equival necessàriament a l’obtenció de bones fotos, i menys en un mòbil. Tot i així, es poden fer fotos decents amb aquests aparells si s’apliquen un seguit de tècniques. La primera és aprofitar la llum ambiental a favor nostre, ja que no tenim un bon flaix. Hem de buscar fanals o focus de llum per millorar la foto. La segona és mesurar la distància des de la qual fem la fotografia. Els plans generals i els de detalls s’han de descartar quan fem fotos amb aquests aparells. Jordi Sabaté

els recomanats FACEBOOK ● per a: totes les plataformes ● www.facebook.com

La xarxa social per excel·lència també té la seva aplicació específica per a cadascun dels sistemes operatius de telèfons mòbils. L’aplicació està pensada per funcionar en pantalles tàctils. EBUDDY ● per a: iOS, Android, web ● www.ebuddy.com

Servei de missatgeria per a mòbil multiplataforma, que permet unir tots els comptes que tinguem en un de sol. Des d’Ebuddy, podem xatejar com si estiguéssim davant de l’ordinador.

TV3 17.10

‘Rio Grande’ EUA, 1950. El coronel York combat els indis apatxes des del seu fort, prop de la frontera amb Mèxic. El seu fill s’allista al seu regiment, però la mare, que fa anys que està separada del coronel, va al fort disposada a recuperar el jove.

araestiu

ara DILLUNS, 18 DE JULIOL DEL 2011

recomanatstelevisió TV3 15.40

LA 2 19.00

‘Secrets de Xangai’ En el capítol d’estrena d’aquesta nova sèrie, Lin Bainian decideix anar a la Xina per buscar un fill o filla a qui no coneix i que hi va deixar en emigrar a Barcelona. En Lin no li explica res a la Teresa, la seva dona catalana.

‘Racons’ El programa proposa un recorregut per l’herència que l’Orde del Cister ha deixat a Catalunya. Ho fa visitant tres dels monestirs cistercencs més emblemàtics del país: Santes Creus, Santa Maria de Poblet i Vallbona de les Monges.

TELECINCO 22.00

LA SEXTA 22.25

‘CSI: Las Vegas’ En el capítol d’aquesta nit, Catherine i Vartan investiguen una xarxa de tràfic de drogues que opera en un hotel d’alt nivell. Els forenses es tanquen durant 24 hores en una habitació per vigilar el laboratori de l’habitació del costat.

‘Bones’ Les estranyes restes d’un treballador d’una granja de pollastres es troben a la riba d’un riu proper a la fàbrica. L’agent Booth i la seva companya Temprance Brennan comencen a investigar el cas i totes les implicacions que té.

TV3 22.25

‘Dues dones divines’ En els dos últims capítols de la sèrie, la Mimí i la Piluca han d’afrontar el fracàs de la seva galeria d’art amb un pla que no els surt com havien previst. Arriba un moment en què no poden pagar el pis on viuen i es converteixen en okupes.

INFORMACIÓ SERVIDA PER ONEDATA