LO CAMPUS 2 by Lo Campus

Els 3 euros solidaris

Centenari de Leandre Cristòfol

p21

Entrevista: Degà Dr. Joan Ribera

p16

lo CAMPUS El periòdic universitari de Ponent

Juny ‐ Setembre de 2008 ∙ ESPECIAL D'ESTIU

MENTALITAT BOLONYA

Número 2

2 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

ESPECIAL ESTIU 2008

EDITORIALS

L'acollida Estem satisfets i contents de l’acollida que ha tingut LO CAMPUS. Donem les gràcies a tots aquells que han confiat en nosaltres, tant col·laborant com llegint-nos, i esperem continuar editant LO CAMPUS com a premsa universitària realitzada des de la llibertat, la professionalitat i l’entesa, i com a servei a la comunitat universitària. Un “servei” que en el moment de difondre la publicació hem fet extensible a la ciutadania en general per contribuir que coneguin el nostre món universitari.

Per fer-ho, hem repartit centenars d’exemplars pels carrers i en actes culturals de Lleida i comarca. També ho hem fet extensible als estudiants de batxillerat i de belles arts, perquè es preparin per conviure en un univers d’ensenyament profund, de recerca de qualitat i de debat crític com és el món universitari de Ponent. A LO CAMPUS fem periodisme, fem periodisme universitari, i no pas comunicació institucional, ni publireportatges de cap organisme públic ni privat, i això de vegades els costa

d’entendre als que difonen comunicació oficial, sobretot als seus responsables. La lleialtat a la universitat i als seus principis és explicar-ho tot, donar totes les dades i totes les versions i analitzarho tot. De totes les cartes, notes i correus electrònics que hem rebut i dels comentaris que ens han arribat a la sortida de LO CAMPUS, n’hi ha un que ens satisfà, perquè és el resum del que volem ser: “ Tot bé... i és que hi eren tots!” Exacte! Tots hi eren, i hi seran, en

la nostra publicació. La pluralitat l’acolliment de totes les idees i pensaments a LO CAMPUS és i serà la marca de la casa. Gràcies a tothom.

Un claustre a porta tancada? La transparència universitària necessària > El claustre del 23 de maig A la redacció de LO CAMPUS ens vam quedar glaçats quan vam saber que a la sessió del claustre de la Universitat de Lleida no hi podíem entrar com a premsa. Cap de nosaltres es podia creure que ens trobéssim davant la normativa més restrictiva de totes les universitats públiques de Catalunya. Tothom sap que un claustre universitari és el Parlament de la universitat, i que té la importància que el rector Joan Viñas va dir en aquesta reunió blindada a la premsa: “...tal com diuen els nostres estatuts, el claustre és el màxim òrgan representatiu de la Universitat de Lleida. És competència seva aprovar les línies generals d’actuació de la universitat i debatre i aprovar, si escau, l’informe anual del rector. La seva reunió anual ordinària és, per tant, un acte de capital importància per a la bona marxa de la universitat, molt especialment en els temps de canvi i,

per tant, d’incerteses que ens toca viure...” Ens van comunicar que només podien entrar al claustre els membres de la comunitat universitària i, certament, la normativa restrictiva així ho especifica. Com a estratagema podíem haver enviat un dels estudiants oficials i matriculats a la UdL que treballa a la nostra redacció, a la “zona lliure de premsa”. En realitat, el problema no és entrar o no al claustre, ni entrar-hi com a membre de la comunitat universitària o fer-ho directament com a claustral. Hi ha moltes fórmules per obtenir informació directa del que passa en un claustre perquè després hi treballem els periodistes sènior a la redacció. El problema és establir si és legítim i lleial a la universitat explicar amb pèls i

Lo Campus

El periòdic universitari de Ponent > 10 números durant l’any acadèmic: de Setembre a Juny. > Mensual. > Suplement per a secundària: “Goodbye Institut “ > Tirada de 11.000 exemplars. > Distribució: Als estudiants, professors i personal administratiu de les 10 Facultats i Centres de la Universitat de Lleida. Als estudiants de batxillerat dels centres privats, Instituts i Belles Arts de Lleida i Comarca . Als centres de cultura i biblioteques de Ponent. > Tarifes i ofertes de publicitat. Onze mòduls per pàgina. > Mòdul: 124 x 45 mm. > Versió digital per estudiants que cursen estudis on line. Edita: Associació Vivència Aranesa, amb la marca “Edicions d’Aran / Projectes de Lleida”. “Programa Victor Balaguer” secretaria@vivenciaaranesa.com - http://www.vivenciaaranesa.com LO CAMPUS Redacció: Campus Cappont Carrer Pere de Cabrera 12, 20n 9ª - 25001 Lleida Telèfons: 973204907 / 649405630 E: mails: redaccio@locampus.cat - publicitat@locampus.cat Web: http://www.locampus.cat Editor i Director: Joan-Ramon Colomines-Companys - direccio@locampus.cat Disseny i maquetació: Patrícia Sala Fotografia: Ion Crespo Redacció: Victor Garcia Impressió: Lerigraf, S.L.U. Carrer de la Premsa, 2 - 25660 Alcoletge (Lleida) - Telèfon: 973196600 Dipòsit Legal: xxxxxx Tirada: 11.000 exemplars Difusió: Distribució gratuïta a la comunitat universitària de Ponent i centres culturals de la comarca. Col·laboracions en aquest LO CAMPUS número 2: Isabel del Arco, Joaquim Azcón, Rafael Barta, Núria Camps, Agustí Colomines, Marc Colomines, Andrew Condon, Albert Galinsoga, Xavier Goñi, Laura Marín, Arcadi Oliveres, Blanca Palmada, Josep Piñol, Eva Porqueres, Jordi V. Pou, Carles Pujol, Aleix saura, Zeus Serrano, Àlvar Valls i Oriol Yuguero. FOTOS PORTADA: © Jordi V. Pou/UdL, Ion Crespo/LC i Warner Music.

senyals què ha passat dins un claustre, si les pròpies autoritats acadèmiques han aprovat normatives per tenir la premsa fora de la sala. Per totes aquestes raons, LO CAMPUS només va assistir als 5 minuts permesos per fer fotografies a la sala. Estem segurs que arribarà el dia que podrem transmetre en directe el claustre de la Universitat de Lleida per la televisió del campus o per la ràdio de la universitat, i en què LO CAMPUS podrà explicar i analitzar amb detall què va dir cada participant en aquesta solemne trobada. Omplint-se la boca de “transparència i participació” i tancant la premsa, el claustre no ajuda gaire a projectar una imatge d’universitat competitiva i de referència. Només per reflexionar sobre tot això, seria bo de llegir la nostra competència i en concret el punt de la

normativa del claustre de la Universitat de Barcelona en què diu: “...Article 18.1. Les sessions del claustre són públiques. Tenen accés al saló de sessions, a més dels seus membres, els mitjans de comunicació acreditats i les persones que ho sol·licitin al president fins a vint-iquatre hores abans de començar les sessions, com a criteri general…” La Barcelona que moltes vegades abusa del seu privilegi de capital i tracta els de Ponent de perifèria; practica, en aquesta qüestió, una conducta de llibertat informativa que la UdL no es pot permetre no tenir. No creiem que sigui demanar gaire que s’obrin les finestres de bat a bat i se’ns deixi fer periodisme universitari. Però no és un privilegi per a nosaltres. Tota la premsa, tota, degudament acreditada, hauria de poder assistir a aquesta mena d’actes.

"Goodbye Institut" Suplement de LO CAMPUS per a joves amb motivació universitària

El més de setembre, coincidint amb l’inici del nou curs acadèmic 2008-2009 apareixerà un suplement de LO CAMPUS denominat “Goodbye Institut” i que estarà adreçat als estudiants dels últims cursos de batxillerat, formació professional i d’ensenyament artístics que estudien als centres públics, concertats i privats de Lleida capital i de la resta de la comarca del Segrià. Com també als que cursen estudis on line de Ponent a l’Institut Obert de Catalunya. “Goodbye Institut” junt amb LO CAMPUS serà repartit pels últims cursos dels 32 centres educatius següents: · IES Caparrella

· Episcopal-Mare de Déu de l'Acadèmia

· IES d'Hoteleria i Turisme

· L'Anunciata

· IES Escola del Treball

· Les Heures

· IES Guindàvols

· Lestonnac-l'Ensenyança

· IES Joan Oró

· Maristes Montserrat

· IES Josep Lladonosa

· Martínez

· IES Manuel de Montsuar

· Mater Salvatoris

· IES Maria Rúbies

· Mirasan

· IES Marius Torres

· Sagrada Família

· IES Ronda

· IES d'Alcarràs

· IES Samuel Gili i Gaya

· IES d'Almenar

· IES Torrevicens

· IES Seròs

· Acadèmia Cots

· ECA d'Alfarràs

· Arabell

· IES Canigó

· Claver

· Terraferma

· Belles Arts

· Institut Obert de Catalunya

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

MENTALITAT BOLONYA

Visca Bolonya ! > La manera com es construeix l’Espai Europeu d’Educació Superior dinamita la mentalitat de Bolonya Introducció editorial per propiciar el debat S’està produint una autèntica revolució a les universitats europees, perquè, per primera vegada, es comença a construir l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Un canvi de mentalitat sobre com fer universitat i com ensenyarhi i aprendre-hi. Tot això és i serà el procés que coneixem avui dia com a Pla de Bolonya (1999), perquè va ser allí on es va aprovar el document on s’establien formalment les primeres bases per crear aquest espai europeu universitari. Des d’aquella primera declaració fins avui, en diferents trobades de ministres estatals d’universitats, en diverses trobades i conferències sectorials i en múltiples sessions de feina comunitària, s’ha anat vestint tot un procés amb objectius a curt, mitjà i llarg termini, i s’ha configurat una metodologia nova d’aplicació de l’ensenyament superior per a una part d’Europa, a més de mil i una coses més. De fet, el model anglosaxó d’ensenyament universitari

s’està transportant a tot Europa. Com que no us voleu especialitzar en història de l’educació superior ni en història de les institucions comunitàries, ens importen molt poc les ciutats, les dates i les diferents trobades en què s’ha estructurat tot el procés que, tot en el seu conjunt, s’anomena Pla de Bolonya. És important afrontar, d’aquesta manera, el tema que tractem, perquè estem suportant un dels processos comunicatius més penosos dels últims temps. I és que un canvi tan radical i profund de la universitat mai no s’havia explicat tan malament com s’està fent ara amb el Pla de Bolonya. A més, la burocratització de l’aplicació del Pla de Bolonya ha produït actituds corporatives nefastes, actituds poc democràtiques, hi ha hagut poca transparència i s’ha donat poca participació als estaments de la

comunitat universitària. No hi ha Pla de Bolonya sense les autoritats universitàries en plena sintonia amb els directius polítics, però tampoc no hi ha Pla de Bolonya sense la totalitat del professorat arremangant-se i participant de veritat en l’aplicació del procés, ni hi ha Pla de Bolonya sense comptar amb l’estudiantat i, encara que a molts els costi d’entendre, tampoc no hi ha Pla de Bolonya sense el personal administratiu i de serveis. Sense una complicitat integral és impossible aplicar-hi res, sobretot quan vindran maldades i arribaran els problemes econòmics ja previsibles. Els estudiants, o més ben dit, una part militant i informada dels estudiants, són els que s’han mobilitzat més de forma crítica, però de vegades han combinat una histèria i un infantilisme dignes d’estudi per la seva ineficàcia, tot provocat, segurament, per la impotència de sentir-se marginats, que ho han estat, sense cap mena de dubte, en algunes facultats i universitats. La Universitat de Lleida no és la Universitat Autònoma de Barcelona, però ens ha de preocupar tenir estudis comuns i veure l’espectacle directiu que estan donant aquells que van fer el Maig del 68 i que ens havien venut i marejat amb un discurs pseudoprogre durant anys. ¿És possible fer, solemnement, un Informe rectoral per a un claustre a la Universitat de Lleida i no citar, ja no cal dir valorar, que a la universitat que es governa s’ha celebrat un referèndum sobre Bolonya? Però parlant de marginats, els primers marginats han estat els rectors, els degans i tota mena de quadres mitjans que són només la

El Rector de la Universitat de Lleida, Joan Viñas fent pinya amb els Castellers. Festa Major de l’Estudiantat 2008. Fotos: Ion Crespo.

“infanteria de luxe” per a l’aplicació del Pla de Bolonya. El marc del pla, l’edifici, ja ve dissenyat i elaborat pels estats i les institucions europeus, la resta només construeixen i n’arreglen l’interior. Decideixen, de l’edifici, què faran en cada pis, fins i tot el color de les cortines, però no gaire més. Evidentment, és fonamental proposar i dissenyar carreres i plans d’estudi, però el marc ve dissenyat prèviament. Després, encara des de Madrid, ens han de donar el vistiplau. Què ha aportat la universitat pública catalana al Pla de Bolonya? Què ha aportat la Universitat de Lleida? O més encara: què ha aportat el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya al Pla de Bolonya? Nosaltres partim d’una tesi, que evidentment és discutible, però des d’aquest mitjà periodístic creiem que d’original, de nou, de recull de la tradició pedagògica dels nostres estudis superiors que vénen de lluny i són molt importants: ni Lleida, ni Catalunya, ni l’estat espanyol ni el mateix sud d’Europa no han aportat res d’estructural al Pla de Bolonya. Totes les grans línies, és a dir, el famós marc, ja ve definit i condiciona enormement les nostres ofertes i els nostres dissenys educatius. En aquest número de LO CAMPUS comencem a publicar tota mena d’opinions, moltes fortament contraposades, però que reflecteixen la pluralitat del debat. Aquesta discussió i reflexió serà llarga i ben viva a les facultats en els propers mesos i cursos; per tant, estigueu tranquils aquells que no us vegeu reflectits en aquestes pàgines, perquè en altres números anirem incorporant noves veus.

4 LO CAMPUS 路 el peri貌dic universitari de Ponent

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

MENTALITAT BOLONYA

Pregunta a la Comissionada per a Universitats i Recerca:

Quina és l’aportació catalana a l’Espai Europeu d’Educació Superior? El proper curs les universitats catalanes oferiran 31 titulacions de grau adaptades a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Això implica un canvi en les metodologies docents, que centren l’objectiu en el procés d’aprenentatge de l’estudiant al llarg de la vida. La consolidació de l’Espai Europeu d’Educació Superior és una oportunitat per avançar en el que ja és una realitat del dia a dia de les universitats catalanes. Des del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa treballem amb les universitats per garantir uns estudis universitaris de qualitat, en els quals la recerca i la transmissió de coneixement tinguin un paper fonamental, per fer que les nostres universitats i centres de recerca incrementin el seu lideratge i presència a Europa. Aquest nou model exigeix una clarificació del compromís de dedicació de l’alumnat. S’ha de poder estudiar a temps parcial, però el temps per acabar els estudis no serà el mateix que si es fa a temps complet. El nou sistema de beques que es vol implantar ha de garantir l’equitat, i la igualtat d’oportunitats en l’educació superior ha de tenir en compte el cost d’oportunitat. El traspàs de les beques estatals, la modernització del sistema i la dotació de recursos són indispensables per incorporar més joves catalans a la universitat i fer el gran canvi que el país necessita. Per tal de potenciar l’ajust del sistema universitari català a l’entorn europeu, el Govern de la Generalitat de Catalunya promou l’optimització dels recursos existents i l’equilibri territorial. Una de les mesures que hi poden contribuir és l’especialització universitària, que ens ha de permetre disposar d’una oferta diversa en el conjunt del sistema universitari de Catalunya que posicioni les universitats catalanes en un bon lloc dins el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Les universitats catalanes han desenvolupat aquests darrers anys projectes acadèmics

i de recerca tendents a l’especialització en diferents àmbits de coneixement, amb la finalitat de donar resposta als reptes que planteja el seu entorn social i econòmic, i per esdevenir universitats competitives tant en l’àmbit europeu com en l’internacional. El paper de les empreses a la universitat no serà una novetat. Les empreses han de tenir en compte tot el que els poden

aportar les persones que es formen a la universitat i han de contribuir també a fer créixer el sistema de recerca i innovació amb estructures de recerca pròpies, que treballin en contacte amb les universitats i amb els centres de recerca. En aquest sentit, també es promou la mobilitat estudiantil, la realització de pràctiques en empreses per facilitar la incorporació al món laboral dels futurs

graduats i graduades, i el coneixement d’altres llengües per incrementar la mobilitat acadèmica i professional. Blanca Palmada Comissionada per a Universitats i Recerca. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Generalitat de Catalunya

Bolonya, un procés en la recta final El juny del 1999, els ministres d’educació superior de 29 països europeus van signar la Declaració de Bolonya, que estableix els fonaments per construir l’espai europeu d’educació superior (EEES) amb l’horitzó d’implantació general a partir de l’any 2010. L’objectiu de l’EEES és incrementar la qualitat i la competitivitat internacional de l’educació superior a Europa mitjançant la reforma del sistema de titulacions universitàries. La millora de la transferència i reconeixement dels estudis i dels títols que s’espera ha de facilitar la mobilitat d’estudiants i titulats, així com incrementar les seves perspectives professionals dins el mercat de treball europeu. En aquest sentit, cal destacar el precedent del programa Erasmus, que ha estat clau per crear una consciència europea dels joves. Aquest potent procés de canvi dels estudis universitaris es conegut popularment com el «procés de Bolonya», i els seus fonaments principals són:

en el professor, en un context de renovació metodològica docent i d’avaluació continuada dels coneixements i competències adquirides. Malgrat tot, s’ha d’admetre que el procés de Bolonya està tenint un desenvolupament bastant polèmic entre els estudiants i els professors de les nostres universitats i que la seva percepció pública no sembla fàcil.

1) l’adopció d’una estructura normalitzada, i per tant comparable a escala europea, dels estudis universitaris, basada en tres nivells o cicles (grau, màster i doctorat); 2) la introducció dels crèdits europeus

(ECTS, sistema europeu de transferència i acumulació de crèdits; 1 crèdit ECTS són 25 hores de treball efectiu de l’estudiant, en lloc de 10 hores lectives); i 3) l’aprenentatge centrat en l’estudiant i no

Com ja s’ha mencionat, a l’EEES els estudis universitaris s’han d’estructurar en tres cicles anomenats grau, màster i doctorat. Els estudis de grau han d’oferir una formació acadèmica i professional que capaciti als estudiants per incorporar-se al món laboral. A l’estat espanyol els graus tindran normalment 240 crèdits ECTS i una durada de quatre anys (60 crèdits ECTS per curs acadèmic), amb algunes excepcions (arquitectura, medicina, veterinària, que podran tenir 300 crèdits o més). Els estudis de màster han de permetre una formació avançada, orientada, d’una banda, a l’especialització

6 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent acadèmica o professional i, de l’altra, a la iniciació en tasques d’investigació. Els màsters tindran de 60 a 120 crèdits ECTS (1-2 anys). Finalment, els estudis de doctorat tenen per objectiu la formació avançada dels estudiants en les tècniques d’investigació. El proper curs 2008-2009 la majoria de les universitats catalanes (públiques i privades) oferiran els primers estudis de grau (uns 30 en total) i aquesta oferta anirà augmentant amb rapidesa fins a substituir totalment a les antigues titulacions de diplomat, mestre, enginyer tècnic, arquitecte tècnic, llicenciat, enginyer i arquitecte al curs 2010-2011. Es preveu que les noves titulacions de grau convisquin amb les vigents fins el 2015, en què les antigues deixaran d’estar en vigor, d’acord amb la legislació espanyola. Els estudis de màster adaptats a l’EEES ja s’imparteixen a Catalunya des del curs

acadèmic 2006-2007, però també es preveu un fort creixement de l’oferta de màsters oficials en els propers anys. Tot aquesta normalització del sistema universitari no implica que les diverses titulacions proposades per les universitats hagin de ser idèntiques o uniformes a nivell nacional o europeu. De fet, segurament es produirà una major diversitat de l’oferta i contingut dels títols, degut a la major autonomia que tenen les universitats en el marc de l’EEES per proposar nous estudis. Pel mateix motiu, també és previsible que es produeixi una major competència entre les pròpies universitats en els propers anys. Pel que fa a la validesa i reconeixement dels títols universitaris entre els diferents països (actualment 46) que constitueixen l’EEES, segurament no es produirà de forma automàtica, en contra de lo que popularment es creu, degut a la mencionada diversitat de títols, que

ESPECIAL ESTIU 2008 complica molt les comparacions, i també a les diferents legislacions de cada país. En canvi, està previst que els coneixements i les competències assolides per l’estudiant es podran comparar fàcilment gràcies al “suplement europeu al títol”, un document que acompanya al títol i que permet determinar quina és la formació real de l’estudiant. Tot just estem a la recta final que portarà a culminar el procés de Bolonya, que s’ha d’entendre més com un procés d’harmonització del sistema universitari europeu que com un procés d’uniformització del mateix, però el ple desenvolupament de l’EEES segurament anirà més enllà de la data límit del 2010. És per això que les solucions a qüestions de com quedarà l’oferta d’estudis universitaris, com es faran els dissenys curriculars per evitar sobrecàrregues excessives de treball als estudiants o als

professors, o com s’aplicaran les noves metodologies docents, hauran de ser revisades constantment després del 2010, en un procés que, lluny de veure’s com una cosa estàtica, ha de ser dinàmic i en constant renovació. Finalment, l’èxit del procés de Bolonya dependrà de factors tan importants com són el necessari l’increment del finançament públic per l’educació superior, una millor capacitat de comunicació dels canvis per part de les institucions (govern, universitats, etc.), entre d’altres, però també de la col·laboració i confiança dels estudiants i professors, actors principals d’aquest procés. Joaquim Azcón, Catedràtic de la Universitat de Barcelona i Carles Pujol, Oficina de l’Espai Europeu del Coneixement i Projecció Internacional de les Universitats de Catalunya, Consell Interuniversitari de Catalunya.

Posicionament de l’Assemblea de Representants dels estudiants de la UdL

Manifest del Consell de l’Estudiantat sobre el Pla Bolonya Davant dels canvis que suposarà l’Espai Europeu d’Educació Superior (Pla Bolonya), el Consell de l’estudiante de la UdL com a representants de l’estudiantat de la universitat, ens sentim obligats a denunciar el que, al nostre entendre, seran repercussions negatives en la Universitat pública i de qualitat que defensem. El Procès de Bolonya, que implica l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), te l’orígen reconegut en la declaració de la Sorbona (1998) i de Bolonya (1999), signades pels ministres d’educació europeus per tal d’homogeneïtzar l’educció superior a Europa. No obstant, l’ànim motriu del procés ja es pot veure reflectit i ve en bona mesura marcat per documents aliens al sistema púlic universitari europeu, tals com el compliment dels acords de l’Espai S c h e n g e n o l ’ A c o r d G e n e ra l d e Comercialització de Serveis de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), entre d’altres acords empresarials. Bolonya proposa una sèrie de canvis en els fonaments del nostre model universitari, molts d’aquests,al nostre entendre, presenten greus deficiències de plantejament, especialment pel que fa alfinançament.Els govern de l’Estat i el Català pretenen aplicar t o t aque s t pl a a c o s t z e r o , ai x ò perjudicaenormement la qualitat, i sobre tot, la igualtat en l’accés als estudiants. Des del Consell de l’Estudiantat portem temps denunciant les repercussions negatives que tindràBolonya. Els Preus dels Màsters Oficials, la Contractació de professorat amb finançament extern,l’eliminació de la Convocatòria de Setembre, etc. Les nostres reticències, però, van més enllà:

Finançament: Ja de per si, tota reforma eductiva ha d’anar acompanyada d’un finançament, però en aquesta en concret, el veiem del tot insuficient si tenim en compte que: > L’augment de titulacions farà necessària una substancial contractació de nous professors. Així com el nou mètode docent, basat en una disminució de les classes magistrals i un augment de seminaris, classes pràctiques o laboratoris, i més treballs en general, que provocarà una major despesa en infraestructures i recursos. Sens dubte, l’avaluació continuada, representa un canvi en la mentalitat docent, que els estudiants venim demanant des de fa molt temps, però no es pot pretendre fer-ho sense un finançament extra. > El principal objectiu de Bolonya és la mobilitat d’estudiants: només serà possible amb un canvi radical en la política de beques públiques (també les dedicades a estudiants que treballen), així com una millora en l’oferta d’ensenyament lingüístic. > És molt important tenir en compte que és preveu que l’estudiant es dediqui a temps

complert (full-time) als seus estudis, i per tant, cal una gran despesa pública per tal de fer front a les diferents realitats econòmiques de cada persona, per tal de que aquest factor no simbolitzi un impediment per cursar estudis universitaris No és pot exigir als estudiants una dedicació setmanal de 40 h. sense beques, perquè la majoria treballen per pagar-se els estudis. Per una altra banda, veiem preocupant la intenció del Govern de captar finançament privat. No es pot perdre el control de la docència ni de la recerca, perquè aleshores la universitat deixa de ser publica, deixa de estar al servei de les persones per estar-ho al de les empreses i dels seus interessos. I més preocupant és la situació en que poden quedar els estudis de postgrau (recordem que son els professionalitzadors) si la seva implantació depèn de recursos aliens a la universitat. Per molt que canviï el Mon Laboral, el principal objectiu del sistema educatiu públic ha de ser la formació de ciutadans. Creiem doncs, que aquesta falta de previsió i d’inversió, perjudicarà, sens dubte, als estudiants i a la Universitat Pública.

Graus i Postgraus: Els estudis de Grau proporcionaran uns coneixements generalistes bàsics, impropis i insuficients en l’ensenyament universitari, i que no proporcionaran els equiparables als actuals títols oficials de Llicenciat, Enginyer o Arquitecte. L’especialització, per tant, es produirà als postgraus, també anomenats màsters, que tindran 60 crèdits ECTS de formació avançada, i seran imprescindibles per als estudis de doctorat. No és pot obviar el baix nivell dels preuniversitaris, però trobem molt negatiu pel sistema haver de baixar el nivell dels graus. Entenem que s’ha de potenciar secundària per tal d’assolir un nivell suficient, i per tal d’assolir la qualitat exigible a la universitat. És de vital importància que l’accés a aquests estudis sigui universal, és a dir, per tothom qui ho demani, sense obstacles econòmics, ni socials. Cal assegurar uns preus públics per evitar qualsevol tipus d’el·litització. Això actualment no és així. Els preus actuals dels postgraus públics son extremadament exagerats, gens assequibles per la majoria, i disten molt de poder ser anomenats preus “públics”. Creiem doncs, imprescindible, que la implantació dels nous Graus i Post Graus sigui a preus veritablement públics.

Canvi de metodologia: El nou pla preveu un canvi de metodologia docent i apostar per l’avaluació continuada. És un canvi que, al nostre parer, no serà acceptat per la totalitat dels professors i costarà molts anys de produir-se definitivament. Però d’altra banda ja es

preveu la supressió de la Convocatòria de Setembre. Això ens planteja seriosos dubtes, que farà un estudiant a qui el seu professor és resisteix a fer el canvi a la nova metodologia? També veiem en aquest punt, un altre impediment per aquells estudiants que son, alhora, treballadors. Exigim per tant, que no s’elimini la convocatòria de setembre, així com la creació d’una comissió específica per tal de comprovar que l’adopció de la nova metodologia no sigui en detriment de la qualitat de l’ensenyament en cada una de les titulacions, encarregada també de revisar que els recursos a l’abast del professorat siguin suficients per assegurar un bon nivell docent. Per una altra banda, els crèdits ECTS preveuen el treball i dedicació de l’estudiant fora d’hores lectives. No veiem adequat que haguem de pagar, també, la matricula de la feina que es faci autònomament.

Falta d’informació i par ticipació: Bolonya presenta un canvi radical en el sistema universitari català. Tot i així, ni la Generalitat de Catalunya ni el Govern Espanyol tenen clar om duran a terme tot el procés i donen poca informació (fins i tot a les mateixes universitats, cal doncs demanar una participació més constant dels estudiants per tal de conformar aquest nou sistema. La participació dels estudiants en els debats que es tractaran els nou plans d’Estudi (de totes i cadascuna de les titulacions) és essencial per garantir una renovació pedagògica que permetrà abordar l’establiment d’aquest model docent i garantir el futur benestar de l’estudiant. La Universitat Pública ha de ser per norma democràtica i crítica.

Equilibri Territorial: Bolonya a posat damunt la taula aquest debat (sobretot a les terres de Lleida). Hem d’entrar en eldebat de quin model territorial d’universitat volem. Si una vegada més, ho massifiquem tot aBarcelona, o apostem per un altre model, descentralitzat, equilibrat... Censurem que s’obrin més Facultats de Medicina a Barcelona quan, aquí, n’hi ha una d’elevatprestigi i pública, i on resultaria molt més barat augmentar places.Hem d’intransigir en descatalogar carreres d’humanitats (com les filologies). S’ha de recordar queFilologia Catalana només s’imparteix en 7 universitats del mon. I no ens podem basar només en la demanda de les titulacions, perquè això condemna, de formadefinitiva, els àmbits de coneixement teòrics i clàssics, és a dir, la nostra cultura. I no només en l’àmbit docent, la recerca també ha de respondre a criteris d’equilibri territorial. Exigim un equilibri territorial en aquesta qüestió. Hem de garantir la igualtat d’oportunitats entre totsels estudiants (siguin de Barcelona o de Lleida o d’Era Val d’Aran, i tinguin els recursos quetinguin), i ho hem de fer mitjançant dos vies complementaries i imprescindibles: equilibri territorialdel sistema universitari i millorar moltíssim el sistema de beques públiques. Per tot això, l’Assemblea de Representants de la UdL, en representació de tot l’estudiantat de la mateixa, i tenint en compte la seva voluntat expressada en enquestes, assemblees, taules rodones i consultes populars, exigim siguin escoltades les nostres demandes, per garantir una Universitat Pública i de Qualitat. Assemblea de Representants de la Universitat de Lleida/Consell de l’Estudiantat 7 de maig de 2008

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

L’EEES a la UdL: una oportunitat o un perill?

En els darrers anys, la configuració de l’EEES ha passat de ser una finalitat governamental a una acció de govern i responsabilitat de cada universitat. Bolonya, és un fet en moltes aules i el compromís dels equips de govern de les universitats i de la comunitat universitària, en general, és avui dia, una realitat. Però no hem d’oblidar que no són poques les veus de resistència envers aquest canvi, la qual cosa constata que, veritablement, aquesta reforma està movent els ciments universitaris. La UdL entén aquest procés de reforma com una oportunitat per a la reflexió conjunta i la millora. Som conscients que el veritable llegat de tot aquest procés serà el canvi en el paradigma educatiu i la consolidació d’una cultura de la qualitat responsable, enfocada cap a l’eficiència i l’eficàcia de la institució. En el marc d’aquesta reforma, el compromís com a universitat amb els diferents agents socials per millorar i adaptar les diferents propostes formatives a les necessitats del mercat laboral, és una realitat. Per això hem estat treballant conjuntament en el disseny de les diferent propostes formatives. El paper del Consell Social de la Universitat de Lleida ha estat essencial, com a porta d’entrada al món de l’empresa en particular, i a la societat en general. Tot això ha ajudat a conscienciar i implicar la

Foto: Ion Crespo

La Declaració de Bolonya ha suposat l’inici de la reforma universitària de més envergadura al llarg de la història de l’ensenyament superior. No solament per la incidència que tindrà en els diferents sistemes universitaris de la majoria de països europeus -i molts iberoamericans-, sinó per la profunditat de la reforma en si mateixa, en englobar qüestions estructurals, organitzatives, redisseny de processos, noves metodologies docents, reformulació de les propostes formatives, etc. I tot això, al mateix temps que es reclama a la universitat un major compromís en la satisfacció de les demandes socials i l’assumpció del seu paper com a motor de canvi, innovació i progrés.

població en l’assumpció compartida de responsabilitats. La informació a la comunitat universitària i la implicació del PAS, el professorat i l’estudiantat ha estat indiscutiblement clau en aquest procés. Propostes formatives i accions de difusió i treball conjunt en les diferents comissions, estan fent que els canvis es gestionin amb un clima de calma i compromís compartit. Sens dubte, Bolonya ens ha dotat d’una major autonomia, però al mateix temps d’una major responsabilitat envers la societat, a la qual hem de rendir comptes. La UdL accepta el repte de constituir-se en motor per impulsar el territori, consolidar la recerca i la innovació i redimensionar inter-

nacionalment aquestes terres i el nostre país. Davant aquesta gran oportunitat, s’obre un repte per al propi govern català, equilibrar el territori i fer polítiques que consolidin i potenciïn les excel·lències i especificitats, aprofitant la riquesa de la diversitat que entre tots aportem al país. Si més no Bolonya, instaurada en els paràmetres globalitzadors i globalitzants d’aquesta societat actual, pot suposar perills per a la nostra universitat als quals hem d’estar atents. Davant del “corró globalitzador” som conscients que els més petits, en molts casos, en podem sortir perjudicats, si bé la UdL, sobretot per la seva dimensió, té una major flexibilitat i possibilitats en la capacitat de

resposta davant els reptes de Bolonya que qualsevol universitat gran. La gran competitivitat a la què estarem sotmesos i l’estandarització dels paràmetres d’aplicació en la rendició de comptes per a totes les universitats dels sistema sense considerar altres variables específiques, farà difícil en molts cops la nostra situació. La cursa ha començat, però el punt de partida i els mitjans amb què compten els diferents competidors són molt diferents. Aquest serà, doncs, el veritable perill per a nosaltres com a universitat.

Isabel del Arco Bravo Vicerectora de Docència de la Universitat de Lleida

L’aplicació dels graus i el dèficit democràtic a la UdL Les acaballes de curs solen ser un període idoni tant per acabar d’estudiar pels últims exàmens, acomiadar-nos d’aquells companys que marxen de vacances o fins i tot a estudiar a un altre indret o també i en això centrarem la idea d’aquest article, fer exercici de valoració del curs, exercici dirigit tant a estudiants com a professors i sobretot a membres de l’equip directiu de la UdL. Enguany ha estat un any memorable sobretot pels estudiants

de la UdL, també un any a tenir present per part de l’equip de vicerrectors i degans que regeixen la nostra universitat. Enguany ha estat un any de mogudes, de reivindicacions. Des de les queixes dels estudiants de medicina per l’oferta de noves places a altres universitats d’aquesta carrera enlloc de potenciar i invertir en les carreres ja existents, l’enuig a Lletres per la clausura del Bar de la facultat, amb unes justificacions per part del deganat brillants per la seva absència,

fins arribar al controvertit Pla de Bolonya. Recordem sobretot la campanya promoguda per el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i les Assemblees de Facultat i Escola a la Universitat de Lleida. Una campanya que va arribar al seu clímax en el referèndum del passat 15 d’abril que va pe rme tre a l a c o muni tat universitària qüestionar l’aplicació que s’havia dut fins ara de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior

(EEES) a la UdL. Tot i que organitzar una consulta popular a una universitat pública no ens hauria d’estranyar, sí que és curiós que la consulta l’autoorganitzi la pròpia comunitat universitària després que el Rector desatengués la petició que la universitat celebrés oficialment el referèndum, petició recolzada per mes d’un miler i mig de signatures. Al passat claustre s’havia de prendre una decisió que fes referència

8 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

ESPECIAL ESTIU 2008

feines saben com serà, excepte que s’acull a un programa de formació de grau i serà especialment genèric. Els estudiants no només estan molestos pel grau en sí sinó per la desinformació que han rebut de la UdL i com s’han notificat ens canvis de pressa i corrents als estudiants. Unes actituds per part del Rectorat i el Deganat que han acabat fent popular l’expressió Universitat Bananera de Lleida per referir-se al seu centre d’estudi.

Foto: Ion Crespo

Als propers cursos seran les carreres de l’ETSEA, Medicina, Dret, Filologies, Ciències Empresarials, Infermeria, etcètera les que les hi tocarà devaluarse en graus. Caldrà veure com evoluciona tant el moviment estudiantil com la universitat el proper curs per saber com acabaran, si es que ho fan, d’implantar l’EEES a la Universitat de Lleida.

a com havia d’actuar la UdL davant d’aquests comicis extraordinaris que van acceptar per un 94,56% dels vots a favor de paralitzar la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Accidentalment però, la secretaria general de la UdL en un lapsus de final de curs només va incloure com a punt del dia un debat sobre la convergència europea de l’Ensenyament Superior i la implantació de l’EEES a la UdL, fet que va desembocar al claustre en un debat estèril sobre què és Bolonya i va impossibilitar un posicionament ferm del claustre davant d’aquest i davant els comicis del 15 d’Abril, evidenciant encara més el dèficit democràtic provocat pel Rectorat en la imposició d’aquest pla ja rebutjat democràticament, sota referèndum i amb una victòria aclaparadora. El problema que arrossega la implantació dels graus a la UdL ja no és només la creixent dependència del sector privat, la també creixent

necessitat dels estudiants de cursar un postgrau a preus astronòmics degut a la mala qualitat del futur grau o la imposició d’assignatures, com llengua anglesa per a la comunicació científica, que predominen davant de matèries mes importants i possiblement mes vinculades a la carrera com podrien ser historia medieval o geografia física, antics cavalls de batalla del moviment estudiantil i punts especialment criticats a universitats d’arreu del país.

alhora d’aplicar les noves carreres estructurades en graus s’avisa als estudiants en una primera xerrada informativa, plena d’evasives més que d’informació, durant la primera quinzena de maig.

El problema ara mateix és que serà de nosaltres? Pregunta que es fan els estudiants de primer curs de geografia, història i història de l’art que el proper curs seran víctimes de la implantació dels primers graus a la UdL.

Els estudiants són informats que la seva llicenciatura serà bescanviada per un grau un mes abans d’acabar el curs i sense tenir un marge de temps necessari per avaluar les conseqüencies d’aquest fet. A més les ultimes xerrades acabant d’informar sobre les convalidacions entre el primer curs de llicenciatura i el segon de grau es realitza el dimecres 4 de juny, dins la setmana d’exàmens i desafortunadament sense tenir en compte que la xerrada de Geografia va coincidir amb un examen.

Sembla estèril tot acte de reivindicació quan el dèficit democràtic de la universitat es tan gran, però ja no només això, la tupinada ha arribat a tals extrems que

Així es Bolonya i així ens la implanten. En poc menys d’un mes els estudiants de Lletres ja s’han hagut de fer a la idea de que els implanten un nou pla d’estudis del que amb prou

Paral·lelament, a altres universitats catalanes sembla que els estudiants estan prenent exemple del que es mou a Lleida per reivindicar el mateix dèficit democràtic que sembla que comparteixen les altres universitats. El passat 22 de maig a la facultat del Raval de la UB es va celebrar un referèndum similar al de la UdL, tot i que només encarat als estudiants, qüestionant l’aplicació de les noves assignatures estructurades en graus. Un referèndum on el 97,38% d’estudiants de Geografia i Història i un 97,48% d’estudiants de Filosofia van demanar també la congelació dels futurs graus. A altres universitats com la UAB també s’està demanant passar l’EEES sota referèndum. Caldrà esperar també a veure com acaba aquesta lluita i com pot afectar tot plegat a la Universitat de Lleida. Mentrestant els estudiants haurem de seguir lluitant per combatre els dèficits democràtics que arrossega la UdL i per recuperar el terreny perdut a les empreses privades, cada cop amb més presència i més incidència a la nostra universitat. Per un ensenyament públic, popular i de qualitat, lluitem des de les aules! Josep Pinyol Estudiant de Geografia i membre del SEPC-Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans de la UdL.

Bolonya. Els quatre punts cardinals Referir-nos al Pla Bolonya per a la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) ens obliga a reflexionar en quatre direccions marcades pel comú denominador d’una visió crítica de la proposta. En primer lloc cal reconèixer la pràctica inexistència d’una discussió generalitzada i en profunditat sobre el projecte que ens ocupa. Es tracta talment d’una decisió des de dalt que es va aplicant, amb maneres verticals, des de les instàncies europees, cap els centres d’ensenyament superior. I es trist constatar que les universitats, centre de debat, d’autonomia i de llibertat de càtedra per antonomàsia, hi tenen poc a dir, si no canvien fortament d’actitud, dins d’un entrellat que marca cicles, durades i modalitats d’aprenentatge.

Un procediment d’aquesta mena no ens hauria però de sorprendre si tenim en compte els viaranys poc democràtics que identifiquen a la Unió Europea que no atorga la darrera paraula al Parlament i que utilitza dubtosos mètodes per aconseguir aprovar el Tractat de Maastricht i per ni tan sols aconseguir-ho en el cas de la Constitució Europea o del Tractat de Lisboa. En segon lloc son innegables les relacions que el projecte EEES manté amb el procés de liberalització de serveis de la Organització Mundial de Comerç i amb la creació del Mercat Únic de la Unió Europea . El propi rector de la Universitat de Bolonya ens ho recordava en una recent visita a Barcelona: una de les grans avantatges del projecte és troba en la adaptació de la Universitat a les

necessitats de professionals generades pel mercat. Sense negar-ne les claríssimes vinculacions, sorprèn veure com tal finalitat es col·loca en primer lloc oblidant el progrés del coneixement, la formació de les persones en sectors no sempre apreciats per l’economia així, com l’atenció a les formes culturals més diverses. En la mateixa línia resulten premiats per les empreses aquells estudis i recerques que els hi resulten més útils. Tal situació, unida al finançament sempre deficient de les universitats públiques, col·loca a aquestes en situacions inversemblants com és l’acceptació per tal d’ésser patrocinats per Universia, projecte dirigit per un personatge com Emilio Botin que tan a títol personal com en el Banco de Santander que presideix,

ha tingut reiterades denúncies de frau fiscal i d’actuacions laboralment i ecològica denunciables a l’Amèrica Llatina. Altres universitats per fer front al esmentat problema de finançament han acceptat en el seu Consell Social i de manera escandalosa indústries vinculades al sector de l’armament. En tercer lloc el resultat de l’aplicació del EEES resultarà indubtablement perniciós pels estudiants més febles econòmicament. La dificultat de compaginar treball i estudis, els costos suplementaris de la mobilitat – curiosament del tot europea, i ni tan sols mediterrània com seria de desitjar - , la potenciació de masters i postgraus, més cars, en detriment de les llicenciatures, més barates, acabarà discriminant als estudiants de menor poder adquisitiu.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Si volen avançar en les seus estudis la seva única opció serà l’endeutament bancari.En quart i darrer lloc, i ja posats a dur-lo a la pràctica, el projecte de EEES no ha comptat tampoc amb els instruments imprescindibles per assolir alguns dels seus tant anunciats mecanismes. Les infraestructures universitàries insuficients, la impossibilitat de constituir grups-classe reduïts, l’obsessió per la competitivitat entre estudis i la lluita per la captació d’alumnes, l’arraconament de les classes magistrals i la dificultosa interdisciplinarietat no semblen pas augurar el triomf del nou model que es proposa.

Arcadi Oliveres Professor del Departament d’Economia Aplicada Universitat Autònoma de Barcelona

Foto: Ion Crespo

Que amb tant d’entusiasme per aquesta mal entesa proposta modernitzadora no ens passi el que pronosticava recentment el filòsof Miquel Candel en un article i que venia a dir que correm el perill de que la Universitat, nascuda com a tal a Bolonya en el segle XI, no desaparegui en el segle XXI amb un projecte que porta el nom de la mateixa universitat.

Entusiàsticament, LO CAMPUS animarà la consulta pública del “Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya” S’ha presentat públicament el “Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya. Estratègies i projectes per a la universitat catalana”, i com tots els “Llibres Blancs” és una aportació a l’elaboració de polítiques sectorials, però a més s’ha plantejat com una proposta per obrir una consulta pública sobre els continguts d’aquest document. LO CAMPUS com un producte

editorial al servei de la comunitat universitària de Ponent, no només estarem atents al debat públic del “Llibre Blanc”, sinó que entusiàsticament hi col·laborarem i l’animarem a traves d’aquests pàgines. L’ A s s o c i a c i ó Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), ha promogut aquest “Llibre Blanc”, a més de promoure el debat públic i s’ha compromès a publicar un Informe sobre

els resultats de la consulta. Ens queda molta feina abans del 31 d’octubre del 2008 que és quan acaba el termini per recollir les reflexions. Segurament el final del termini és molt precipitat, i abans hagués calgut un “Llibre Verd d’idees” per acabar amb un “Llibre Blanc de propostes” ben concretades, però caldrà aprofitar aquest fòrum perquè TOTES, totes les opinions s’hi sentin representades.

Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de Girona, Universitat Rovira i Virgili, Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Lleida

De la “Presentació” del “Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya” Universitat vol dir generació de coneixement, vol dir nous models científics, socials i humanístics que impulsen el progrés, la convivència, la cohesió i l’afany de superació. Vol dir tenir consciència de la missió que tenim encomanada, vol dir autonomia del saber. Per això neix aquest Llibre Blanc, redactat després d’una llarga trajectòria de reunions, propostes, ponències i treballs, amb la implicació de totes les universitats públiques catalanes sota la marca d’Universitat de Catalunya. Més enllà del símbol, hi ha l’esperit. El decidit, ferm, insubornable concepte de cohesió. Ens presentem com a Universitat de Catalunya perquè hi creiem i perquè

volem canviar el panorama universitarid’aquesta nació, a través d’un pacte conjunt, d’un acord sense fissures que s’erigeix en hereu de la tradició medieval i que entra amb contundència i responsabilitat en el món contemporani. Hem convingut a parlar de l’horitzó universitari del segle XXI, però no hem d’oblidar que la tradició, catalana i europea, ens remet a un passat on situem l’origen del que entenem per Universitat, el concepte pel qual treballem i al qual hi aboquem els nostres esforços. Reculem deu segles enrere i ens trobem davant d’una de les institucions més antigues, amb més prestigi i amb més capacitat de

renovació de la història de la humanitat. Una institució, la Universitat, que entén que el coneixement és un bé universal, mòbil, dinàmic, i que l’essència del saber, de la investigació, de la ciència, rau en la capacitat de poder transmetre les idees de generació en generació, per tal d’ampliar i consolidar l’imperi de la racionalitat i del progrés. En el Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya es cristal·litza un procés. A partir del tresor que significa l’autonomia, la capacitat de decisió, el dret a parlar amb veu pròpia per definir el paper que han de jugar les universitats en la societat del nostre temps, la Universitat de Catalunya fa

públic un diagnòstic del present, estableix els objectius del futur i presenta una bateria d’estratègies que van molt més enllà de les meres intencions programàtiques o de les paraules. Aquest document, el Llibre Blanc, és obert al diàleg constructiu en el si de la pròpia universitat i amb la resta d’institucions i d’agents socials. Al mateix temps, però, és una punta de llança tenaç, construïda des del rigor, per tal de ser diferents i esdevenir millors.

Anna M. Geli Presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques

10 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

ESPECIAL ESTIU 2008

Que és la Càtedra Jean Monnet d’Integració Europea de la UdL? El Programa “Jean Monnet” adoptat en memòria del pare intel·lectual de la Unió Europea i primer President de la Comissió Europea (Alta Autoritat CECA)- es va crear per la Comissió Europea amb l’objectiu de “estimular l’excel·lència en l’ensenyament i la recerca en els estudis sobre la integració europea dels establiments d’ensenyament superior de tot el món”. Al si de la comunitat universitària l’etiqueta “Jean Monnet” s’identifica amb un signe d’excel·lència, ja que els projectes són elegits a partir dels mèrits acadèmics dels candidats en un complex procés de selecció.

Aquests estudis van possibilitar l’especialització al nivell de postgrau d’un conjunt de llicenciats sobre temes com la Política Comercial Comuna, la protecció del Medi Ambient o la Cohesió Econòmica i Social en l’àmbit de la Unió Europea. Aquesta també va ser la finalitat del Curs de Postgrau “Expert/a en Integració Europea” (1999-2001), dirigit al millor coneixement de les polítiques i les llibertats comunitàries, així com a la unió econòmica i monetària i dels Cursos de lliure configuració (des de 1995 fins l’actualitat -2008-) oberts als estudiants de llicenciatura (Dret, Empresarials, Enginyeries, Geografia....). A més, la Càtedra va col·laborar amb el Centre de Documentació Europea de la UdL en la publicació de la revista L’Avenir Europeu (19951999), que -juntament amb seccions d’actualitat, d’opinió i de divulgació, comptava amb una separata de caràcter científic, dedicada integrament a la integració europea. Mitjançant el Conveni d’Assistència Tècnica i Assessorament amb l’Ajuntament de Lleida (1995-2002), la Càtedra va començar a exercir funcions de consultoria. Així, va

També la Càtedra ha exercit Convenis amb el Parlament de Catalunya, la Diputació de Lleida o l’Ajuntament de Cubelles (Barcelona). Les funcions d’assessoria i d’assistència tècnica en aquest darrer cas varen culminar amb la inclusió de la desembocadura i part de la llera del Riu Foix al terme de Cubelles a la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea com a espais protegits.

Foto: Ion Crespo

L a C á t e d ra J e a n M o n n e t d’Integració Europea de la UdL -creada l’any 1995-, en matèria docent va oferir el “Màster d’Integració Europea” (1995-1999). Màster que va comptar amb el patrocini de la representació del Parlament Europeu a Espanya, del Consorci de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Lleida, del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida i de “La Caixa”.

procediment públic, de pràctiques en l’àmbit específic de la protecció dels refugiats, en l’Oficina de l’Alt Comissionat de las Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR/UNHCR) a Espanya que té la seva seu a Madrid, des de el 2005 al 2007.

participar en el procés de fixació d’objectius, redacció de la normativa, avaluació i seguiment dels projectes presentats per les ONG locals per accedir al cofinançament municipal als projectes de cooperació internacional i les accions d’ajut humanitari als països en desenvolupament. Els Projectes avaluats es dirigien a realitzar accions de cooperació amb països com: Nicaragua, Sarajevo (Bòsnia i Herzegovina), Colombia, Xile, Guatemala, Ecuador, Txexènia, Burkina Faso, Perú, Mèxic, Zaire (República Democràtica del Congo), Brasil, Bolivia, Cuba, Tanzània, República Dominicana, Etiopía, Kènia, Txad, Romania, Lituània, Filipinas, Guinea-Bissau, Tinduf (Sahara-Algèria), Paraguai, Honduras, Moçambic o El Salvador. La participació de la Societat Civil o del denominat “Sector No Lucratiu” ha estat molt important, presentant projectes durant aquest període inicial tot un seguit d’ONG i d’associacions, com: Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador, Fundació Lleida Solidària, Alternativa Solidària- Plenty, Mans Unides, Acció Solidària pels Pobles. CIEMEN, Creu Roja Catalunya, Aigua per al Sahel, Ajuda en Acció,

Arquitectes Sense Fronteres, Centre Llatinoamericà de Lleida, Esclat Associació Solidaritat i Servei Santa Teresina, SETEM Servei Tercer Món, Comité de Solidaritat “Òscar Romero”, Seminari Interdisciplinari d’Estudis de la Dona, Pau i Solidaritat, Medicus Mundi Catalunya, Desarrollo Sostenido, Acull, Casal Amics de Cuba de Lleida, FAVLL- Federació d'Associacions de Veïns de Lleida, Banc de Recursos, Intermón, Acció Solidària Terres de Lleida, Projecte Visió. Associació Mèdica per a la prevenció de la Ceguera, Fundació Pau i Solidaritat, Banc de Recursos, Assemblea de Cooperació per la Pau -ACPP Catalunya, Acció Solidària-IGMAN, Associació Jovenil Pallars, Juristes sense fronteres, ADRA (associación Agencia adventista para el desarrollo y recursos asistenciales, Pallassos sense Fronteres, ACAPS- Associació d'Amics del Poble Sahrauí, Ajuda en Acció, Fundació Josep ComaposadaUGT Catalunya, Fundación para el desarrollo de la enfermería-FUDEN. La Càtedra ha celebrat també Convenisamb d’altres institucions com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) que ha permès la realització, per part d’alumnes seleccionats en un

A traïció! Buscant peix a Lleida El bon rotllo entre les universitats públiques és ben evident, sobretot veient com degans d’unes d’aquestes universitats s’ajunten i critiquen altres universitats també públiques i agermanades a l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). Crítiques que són perquè obren noves facultats de disciplines que ells ja toquen. És tot un bon rotllo surrealista, però molt nostre i molt nostrat, però que sobretot despista i diverteix el personal.

La Universitat de Vic, que legalment és una fundació privada governada per dues administracions públiques com són l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya, que funciona amb un sistema conegut com “model UVic” de gestió privada i d’iniciativa i control públics, ens està atacant per l’esquena i ens ha envaït Lleida amb uns panells que fan publicitat dels seus centres.

En aquesta mateixa línia les universitats públiques es fan la competència buscant futurs alumnes de sota les pedres. Però això és broma, al costat de la competència que ens espera de les universitats privades.

La Universitat de Lleida hauria de contraatacar i farcir tota la plana de Vic amb uns esplendorosos panells publicitaris.

Aquest “buscar peix”, és a dir, estudiants, s’arriba a fer a les portes dels mateixos campus de l’“enemic”, i ja el tenim a les portes:

Som conscients que estem ara i aquí fent promoció de la Universitat de Vic, potser ens haurem de plantejar anar-hi a buscar un anunci i cobrar-lo, els nostres comercials ens ho agrairien.

Entre les seves activitats destaca l a parti c i pac i ó e n pr oj ec tes d’investigació com el "EuroMediterranean Post Graduate Studies at the IES and ECI", finançat per la Comissió Europea; el “Environmental Development and Human Rigths in the Mediterranean Region/Desarrollo medioambiental del Mediterráneo y derechos humanos”, finançat pel Ministeri del Medi Ambient (Espanya) i el University Network de Helsinki España (Human Dimensión) (20002001). Una altre activitat important ha estat l’organització de reunions científiques d’alt nivell com les XIV Jornades Jurídiques de la Facultat de Dret i Economia de la Universitat de Lleida: “La construcció europea: un referent mundial”, Patrocinades por el Ajuntament de Lleida i La Caixa (2000); el seminari: “The Law of the International System”, co-dirigit pels professors Alexandre Kiss (França) i Dinah Shelton (Estats Units), amb el suport del III Pla de Recerca de Catalunya 2001-2004 i les Jornades “El conflicte d’Iraq i el Dret Internacional: el cas Couso” (abril de 2008). Per últim destacar les publicacions en les que hi ha diverses d’obres col·lectives dirigides des de la Càtedra. Albert Galinsoga i Jordà. Catedràtic de Dret Internacional Públic. Catedràtic ”Jean Monnet” d’Integració Europea. Universitat de Lleida.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Àlbum de fotografies Els nostres fotògrafs, col·laboradors amics que també fan fotografies de premsa i molts estudiants aficionats a la càmera, entre número i número de LO CAMPUS cobreixen professionalment o com a testimoni, múltiples actes i activitats, algunes d’aquestes imatges les publiquem en articles, les que no són publicades les col·leccionem i moltes seran penjades al nostre Web www.locampus.cat

Totes les sèries són vives com el Web i seran ampliades constantment amb aportacions dels lectors, que animem a que ens enviïn material: fotografies@locampus.cat A continuació presentem alguna de les nostres sèries, amb algunes de les seves creacions i us convidem anar al nostre Web per veure la resta.

Sèrie

Entrega d’Orles acadèmiques. (06/2008). Fotos de Xavier Goñi i Jordi V. Pou.

Sèrie

Pintant un Graffiti a Lletres. (09/06/2008). Fotos de Ion Crespo.

Sèrie

Concentració d’estudiants de Medicina a Barcelona. (29/04/2008).

Sèrie

Festa Major de l’Estudiantat 2008. (24/05/2008). Fotos de Marta Abella i Ion Crespo.

Sèrie

Celebració de l’Agrònom de Ferro 2008. (08/05/2008). Fotos de Ion Crespo.

Fotos del Consell de l’Estudiantat de la Facultat de Medicina de la UdL.

TOTES LES NOSTRES FOTOGRAFIES i +, a www.locampus.cat

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

LITERATURA

Nova obra literària d’Àlvar Valls BÈSTIES I VIDES 60 radiografies del regne animal BÈSTIES I VIDES és un bestiari que, en paraules de l’autor, no té cap més pretensió que la de ser “un divertimento literari”. L’obra ofereix seixanta retrats d’espècies del regne animal que, en la línia tradicional del gènere, contrasten amb aspectes de la realitat humana, amb una notable aportació de crítica social que va des de

la fina ironia fins al sarcasme despietat. BÈSTIES I VIDES, però, no té, com altres bestiaris, una intenció moralitzadora, ans més aviat presenta una visió personal del món que ens envolta amanida amb unes certes dosis de cinisme, perplexitat i commiseració. Un llibre per llegir com una vacuna contra les paranoies d’allò que

l’autor anomena “el carnaval de la vida”. A continuació presentem tres textos de “BÈSTIES I VIDES. 60 radiografies del regne animal”, com un avançament editorial del llibre que la propera tardor editarà Pagès Editors.

ELS DESIGNIS DE LA HUMANITAT Amb la seva immensa testa, sense pressa ni renou, faci sol, faci tempesta, pels rostolls passeja el bou A les calendes de l’estiu, estirat a sota del pàmpol, un pot lliurar-se a cogitacions altres que les que li dicten les industrioses urgències de la resta de l’any. Com si reposés, tens i alhora assossegat, en el dolç divan del psicòleg, amb esperit sincer i predisposat a íntimes confidències, usarà dels nostres congèneres de terra, mar i aire per descabdellar veritats, vaguetats i cabòries entorn d’aquest peculiar mamífer de sang calenta que és l’espècie humana. I, per iniciar aquest particular bestiari, quin personatge del regne animal trobaríeu més adequat que el bou per inferir a través d’ell els designis de la humanitat?

Quan el brau va esdevenir bou, animal de treball per antonomàsia, el seu urc va emmusteir, la seva incommensurable testa es va abaixar humiliada, i aquells ulls immensos, abans paradigma de fúria heroica, van reflectir irremissiblement l’apregonada tristesa de qui se sap esclau. Pere Quart, inspirat en un dibuix de Josep Granyer, ens parla de la dicotomia del bou en relació amb la humanitat en una cançó de bressol que va ser cantada per Raimon:

Dorm, petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa; Seràs brau o de pau? Seràs carn d’escorxador o màrtit nacional? Tant se val. Per un bou tot és prou.

Com podria el bou, amb tantes cartes de presentació, deixar de ser paràbola de l’home? Fou bou, per la còrpora, Luciano Pavarotti, i ho continua essent Montserrat Caballé. Pel trist destí d’estirar l’arada sota el bat del sol, ho són la immensa majoria dels mortals. Dels braus feréstecs, se n’ha perdut la casta; si per atzar en neix algun, és ritualment digerit pels cànons d’aquell ordre políticament correcte que castra la bèstia i l’aferra de per vida al jou.

Fotos: Andrew Condon

El brau sagrat Apis dels egipcis, el Minotaure de Creta, Zeus transformat en brau per raptar la jove Europa, són representacions vigoroses d’aquesta baluerna indòcil, de mirada insolent i desafiant, quinta essència de la intrepidesa, sempre a punt d’envestir, esperit viril, gran fecundador. Aquella divinitat creada indòmita, aquell ésser valerós que en les primeries del món alçava els corns al cel bruelant als quatre vents ànsies de conquesta i designis de llibertat, va ser castrat per l’home i convertit en la més sotmesa de les criatures.

MISSATGERA DE PARÍS El seu perfil al campanar es dibuixa: és la cigonya, que el paisatge embruixa

Ocell de pas, és l’immigrant «sense papers» per antonomàsia al pla de Lleida. Turista holandesa o alemanya, ningú no la inquieta, ni els éssers humans ni tampoc els seus congèneres del regne animal, amb qui té segellat un estat de pau perpètua. Quan arriba, als primers dies de la primavera, als campanars de l’Urgell, del Segrià, de la Noguera, i als últims anys fins a Oliana mateix, la seva silueta estilitzada, amb el llarg coll, l’inefable bec i les potes primes i sofertes com un parell d’escuradents, torna a la gent dels pobles retalls de vella memòria. Els campanars coronats per la cigonya són part del paisatge de la plana, Segre avall, i els vols nupcials sobre el riu esdevenen un espectacle inefable, d’aquells que només l’embriaga prodigalitat de la natura pot oferir. Com el colom, la cigonya té dues cares: la bellesa plàstica de la seva imatge en vol, la puresa del plomatge blanc i negre que es desplega airós en el seu missatge de pulcritud, i un altre vessant, més prosaic, que es constata en veure la sutzor que deixa encrostissada en els campanars, fins al punt de corroir la pedra amb l’acidesa dels purins. Poca gent sap que el pas de la cigonya per Catalunya costa un pressupost a l’erari públic, d’ençà que la Generalitat va subscriure un conveni amb el bisbat de Lleida per a la neteja anual dels campanars. Però tant se val: aquest ocell de fines línies, prudent i silenciós, que puja les cries a recer del temple tal com ho faria una diligent família cristiana, continua present en els somnis dels infants com el missatger que porta els petits

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

RESISTENT A L’EXTINCIÓ Quan udola ja rossola devers l’anyell innocent i ramats sencers endola amb son menyspreu insolent

Heus-el aquí, l’amo i senyor del bosc, el malson del pagès que perdia la parla només de pensar en el seu nom, el terror de les bèsties pacífiques, que preferien morir espenyades que no pas degollades i esquarterades pel cruel sàtir carnisser. El conte de la Caputxeta Vermella ens n’edulcora la imatge. Però les espècies •inclòs l’animal humà• saben que quan el llop profereix el seu terrorífic udol en el clarobscur d’una nit de lluna i celístia, poc s’hi pot fer per evitar la devastació. De la seva brutalitat, paral·lela a alguns aspectes de la brutalitat humana, en fa al·lusió Ausiàs Marc: L’enteniment a parlar no venc tard e planament desféu esta raó dient que el cos, ab sa complexió, ha tal amor com un llop o renard, qui llur poder d’amar és limitat, car no és pus que apetit brutal e, si l’amant veeu dins la fornal, no ser ha plant e molt menys defensat.

de París, i protagonitza també una dolça presència sonora que cada matí dóna el bon dia al veïnat, tal com destaca amb vers líric Rafael Alberti:

Si la cigüeña canta arriba en el campanario, que no me digan a mí que no es del cielo su canto.

Sens dubte el poeta es referia al simpàtic ball de bastons que la bèstia interpreta amb el bec, allò que en terres de Castella en diuen machacar ajo.

I tanmateix, endemés del llop amb casta de líder poderós i delerós de clavar les urpes sobre proïsme, hi ha també, en l’ecosistema humà, el llop estepari, aquell ésser taciturn i solitari que emet un udol esquerdat, sorgit de la desesperació, que Hermann Hesse va definir com el licantrop que pensa i que per això mateix és vist com un perill pels llops de tots els poders i com un estúpid per les ovelles de tots els ramats. Són avui llops paradigmàtics en l’estat pur de la bèstia els George Bush i els Ben Laden, senyors de la guerra, amb tots els seus acòlits congèneres. Foren llops esteparis, segons Hesse, Sòcrates, Aristòtil, Jesucrist, Rousseau i Galileu, tots occits o perseguits, i als quals l’autor d’aquestes línies es complau a afegir Rosa Luxembourg, John Lennon, Aureli Escarré i Lluís Maria Xirinacs. La gent del carrer del món d’avui poc més pot fer que assenyalar la presència del Canis lupus i, si el monstre s’acosta, cridar, com feien els nostres majors, el vell exorcisme: «Foc a la cua del llop!».

Foto: Marc Colomines

Són cigonya totes les llevadores, que fan la feina atribuïda a l’ocell • la de portar els nens de París •. I per la merda que caguen sobre els llocs sants ho són també aquells cristians, purpurats inclosos, que a les altures d’avui encara no han digerit les ensenyances socials del papa Lleó XIII ni les regles d’humilitat del concili Vaticà II.

No és veritat que el llop sigui una espècie en extinció. Fins admetent que els isards i els cabirols del Pirineu ja no n’han de témer la fragorosa persecució i la queixalada letal, resta dramàticament vigent aquella sentència que diu que l’home és un llop per a l’home. La testa imposant del gran carnívor magre de carns amb els músculs en tensió i la fonda mirada anestesiadora per sobre del musell cobejós, l’home del carrer la reconeix tot d’una, tant en alguns espècimens d’encimbellada nissaga com en altres que el sotgen des de les seves mateixes files en el dèdal de la quotidianitat.

ÀLVAR VALLS i OLIVA (Barcelona 1947) és professor de català i escriptor. Des del 1967 fins avui ha prestat els seus serveis com a corrector i traductor en un gran nombre d’editorials. Ha publicat tres llibres de poesia (El carro de la brossa, 1968; Crit, 1980; Mester d’isard, 2003) i diverses obres de

narrativa juvenil i ha traduït al català més de seixanta obres literàries. Resident a Andorra des del 1979, ha practicat el periodisme d’opinió a la premsa andorrana i ha dirigit diverses revistes i el diari Més Andorra. Ha publicat el llibre La nova Constitució d’Andorra (1993) i és autor del Diccionari Enciclopèdic d’Andorra (2006). © Pagès Editors. Lleida.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Les ARTS: Retalls musicals

La mística de Scarlett

Hem escoltant moltes vegades el nou disc de Scarlett Johansson i us el recomanem entusiàsticament. Us costarà trobar-lo a Lleida i Comarca però parafrasejant la propaganda de les pel·lícules: “...a les botigues de prestigi el trobareu”. A l’espera de fitxar el nostre propi crític musical, que volem que surti de Ponent, de la Universitat o de la bona moguda musical que tenim entre nosaltres, ens hem llegit i escoltat tot el que s’ha publicat i dit sobre la nova cantant, sobre el producte que ens ha ofert i sobre l’espectacular campanya de màrqueting que envolta el llançament de la cantant i del disc. Algunes revistes nord-americanes no han tingut pietat i li han donat una bona pallissa ficant-se en les qualitats vocals de la cantant. L’Entertainment Weekly, per exemple, col·loca el disc en la categoria “C” i li dedica unes enverinades floretes, en especial de que a la Scarlett li falta expressió a la veu i acabava dient que la veu està “... inspirada en l’ambient de la drogues”. Cosa que creiem ho varen escriure mentre transitaven al·lucinant desprès de posar-se alguna merda.

Rolling Stone

ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força. Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.”

La crítica catalana De la crítica especialitzada de Catalunya el millor que hem vist i que ens ha agradat, és un escrit que varen llegir a “EL Periódico de Catalunya” (21/5/2008) de Jordi Bianciotto. Era un article titulat: “Scarlett Johansson fa seu en un disc el món de Tom Waits”. Del que us oferim un retall:

Els fans de la redacció

“... Scarlett Johansson ja no és tan sols una estrella de Hollywood, sinó una sinuosa cantant que presumeix de gustos i amistats selectes. El temps dirà si el seu primer disc, Anywhere I lay my head, consagrat gairebé completament al repertori de Tom Waits i que surt aquesta setmana a la venda, és un desviament capritxós en el seu historial o la primera pedra d'una carrera en el món de la música. Per ara, el contingut no és anecdòtic: versions amb relleus, heterodoxes, vestides per un despert equip de col·laboradors captats en l'escena del rock alternatiu nord-americà.

A la redacció algú havia escrit sobre e disc: “Jo el trobo una passada. No en tincl

¿Un vestit fet a mida? És possible, per bé que de confecció minuciosa. La veu de Johansson, corpulenta i amb un punt de

La revista més seriosa Rolling Stones li agrada donar puntuacions als discos i pel treball de la Johansson li va donar un 2,5 sobre 5, encara que la va acabar de maxacar amb el següent comentari: “... la veu de Johansson és mediocre, no té res d’especial i el seu to és a vegades tremolosa, amb una lleugera semblança al de la Marilyn Manson ...”. Tots un altres que al·lucinen.

distància, lliga bé amb la producció de David Andrew Sitek, guitarrista i teclista de la banda novaiorquesa TV On The Radio. Músics com Nick Zinner (Yeah Yeah Yeahs) i Stuart Bogie i Martin Perna (Antibalas) construeixen un mosaic sonor frondós i canviant. I David Bowie apareix com a humil corista en dues de les cançons”.

Selecció personal

no waitsiana és Song for Jo, una cançóembolcalladora, amb aire de cerimonial, firmada per Johansson i Sintek. L'atracció de l'artista per Tom Waits ve de lluny; ella assegura que l'escolta des dels 12 anys. Les seves incursions com

Anywhere I Lay My Head My head

Were filled up with gold

Is spinning round And now the clouds “El disc no és un greatest hits de Tom My heart Well they've covered over Waits, ni sona com un Is in my shoes, yeah And the wind is blowing homenatge a les seves I went and set cold ambientacions The Thames on fire Well I don't need anybody pantanoses. Johansson Oh, now Because I learned ha escollit cançons de tota la seva trajectòria, I must come back down I learned to be alone i no particularment She's laughing Well I said anywhere famoses: la més antiga In her sleeve boys Anywhere és I wish I was in New I can feel it in my bones Anywhere I lay my head Orleans, del disc Small Oh, but anywhere Boys change (1976); la més recent, Green grass, de I'm gonna lay my head Well Real gone (2004). I'm gonna call my home I gonna call my home L'imaginari tradicional d e Wa i t s ( a q u e l l a Well Cançó original de Tom ferralleria ambulant I see that the world Waits, gravada envoltada d'humitats abstractes) dóna pas a Is upside‐down originalment al disc “Rain un so més estilitzat, Seems that my pockets Dogs” (1985). amb rajos d'èpica (la peça instrumental que obre el disc, Fawn) i falques electròniques. a cantant han estat poc ordenades per bé que simptomàtiques. Fa dos anys, va gravar Un rock d'autor paisatgístic, amb una versió de Summertime (Gershwin) en tendència al drama i el mirador del qual el curiós disc col.lectiu Unexpected és la peça Anywhere I lay my head, que, dreams: Songs from the stars, amb en les notes interiors, Johansson descriu interpretacions de diversos actors cantants com "l'himne del disc", i del qual destaca (entre altres, Jeremy Irons i Ewan el vers central: "Sigui on sigui que reclini McGregor). Més informal va ser el seu salt el cap, allò és casa meva". La seva veu a l'escenari, l'any passat, en el festival transmet sobrietat i contenció, i la Coachella, de Califòrnia, per secundar els producció no la situa en primer terme. No seus amics The Jesus and Mary Chain. és el disc d'una diva, sinó d'una intèrpret Anywhere I lay my head ara situa la brúique juga amb la discreció.L'única partitura xola en una direcció prometedora ...”

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

LLIBRES : La nostra tria ...

“Les dones també fem la democràcia” 75è aniversari del vot femení a Catalunya. de Antònia Carré i Concepció Llinàs Editorial Mina Col·lecció: Temps. Núm.3

Antònia Carré

Concepció Llinàs

Les dones i els aniversaris invisibles Realment, costa de creure que un país com el nostre, que celebra els esdeveniments més insubstancials, hagi deixat passar sense pena ni glòria el 75è aniversari de la consecució del vot femení a Catalunya. Fins i tot costa de creure que s’hagi deixat passar l’ocasió perquè al govern de la Generalitat hi ha partits que es diuen defensors, almenys teòricament, dels drets de les dones. De què serveix tanta retòrica sobre les desigualtats socials si som nosaltres mateixos qui fem invisible la història de més de la meitat de la població catalana? Hi ha oblits, oi?, que clamen al cel, perquè potser és fàcil celebrar centenaris literaris, com ara el de Mercè Rodoreda, però en canvi és difícil impulsar debats polítics que destrueixin l’oasi de cartró on vivim. Però sempre hi ha qui té memòria. I això és d’agrair. Aquest és el cas de l’Associació Dones per la Llibertat i la Democràcia, que presideix Joaquima Alemany, la impulsora l’any 1989 de l’Institut Català de la Dona, que ha propiciat l’elaboració del llibre Les dones també fem la democràcia (Editorial Mina), d’Antònia Carré i Conxa Llinàs. Aquest llibres és, doncs, el relat de la lluita de les dones per poder accedir a la democràcia. Ara que també es commemora el 40è aniversari del famós Maig del 68, que si alguna virtut va tenir va ser, precisament, que va propiciar un canvi de mentalitat respecte dels drets de les dones, no estaria gens malament que algú es decidís a muntar alguna cosa que difongués el paper que han tingut les dones en la construcció de la democràcia. I no em refereixo només al sufragisme –o sigui, al moviment polític i social de caire feminista nascut al segle XIX a Estats Units–, que buscava la igualtat de vot entre homes i dones. No, el que demano és que es visualitzi la mirada femenina del món. De moment, el llibre de les professores Carré i Llinàs ens ofereix aquella part de

la lluita per la igualtat dels drets que es refereix a Catalunya. Però les autores han volgut, a més, emmarcar el cas català dins dels moviments de dones d’arreu que maldaren per aconseguir el dret de vot femení al llarg dels segles XIX i XX. Des d’aquell 1893 en què Nova Zelanda va esdevenir el primer estat on les dones van poder votar sense cap mena de restriccions, fins al 25 de maig de 1933 en què el Parlament de Catalunya va aprovar l’anomenat Estatut Interior que reconeixia per primera vegada el dret de les dones a participar en la vida política, havien passat 40 anys i només 24 països de tot el món havien admès el vot de les dones. I encara en algun cas, com el de Sud-àfrica, el primer estat africà que va concedir el vot a les dones l’any 1930, era discriminatori, perquè només va ser reconegut per a les dones blanques. Espanya va aprovar el sufragi femení l’1 d’octubre de 1931, però això no va servir de gaire a les dones catalanes, perquè amb l’excusa que el cens femení no estava fet, no van poder votar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que van tenir lloc el 20 de novembre de 1932. Aquest aniversari invisible hauria de servir per reflexionar sobre un fenomen francament pervers. M’explicaré. Avui dia les dones catalanes tenen reconeguts els seus drets polítics i poden votar lliurement i, a més, a les escoles s’ensenyen drets i deures i tothom els sap i diu respectarlos; així doncs: per què les dones catalanes continuen discriminades? Ai las! Deu ser que, com ja he indicat en començar, la retòrica igualitarista de manual no assegura de cap manera l’equitat entre les persones, especialment si són dones.

Agustí Colomines. Professor titular d’història contemporània Universitat de Barcelona

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Les ARTS: Centenari de l'escultor Leandre Cristòfol

Si t’han donat l’orla acadèmica de Lletres i no has vist una exposició de Leandre Cristòfol: torna-la, carallot! Entenem perfectament que t’avorreixin els polítics, les seves inauguracions i els seus vernissatges, però això no treu que no coneguis l’obra de l’escultor català Leandre Cristòfol. Si no has entrat mai al Museu d’Art Jaume Morera i no hi has vist el fons Cristòfol o no hi vas a veure l’exposició Leandre Cristòfol. De l’aire a l’aire, tu, com a estudiant universitari, tens un problema. Si ets de Lletres i estudies Art,

ets una estafa, i si ets d’una altra carrera, pots acabar sent un analfabet funcional sense cap mena de cultura general. Déu n’hi do, quin panorama. Que no ens hi fiquem? D’acord, per tu faràs. Però nosaltres, els que creiem en Cultura i Art en majúscules, et continuarem donant la tabarra. Saps que passarà? Que sentiràs a parlar fins a la nàusea, i per part d’organismes oficials, polítics de tot pelatge i buròcrates de tota mena, del centenari del naixement de Leandre Cristòfol. D’una banda fan bé, molt bé, i els felicitem, però, de l’altra, inevitablement només busquen la imatge institucional i personal i, sobretot, destrossen el que tenia d’avantguarda i de trencadora l’obra de Cristòfol. El sistema s’ho menja tot i, a casa nostra, localment, a la nostra i estimada Lleida, també. Grafiters pagats per l’Ajuntament, artistes escènics subvencionats fins a la medul·la, pintors i escultors convertits en la faràndula d’un sector dirigent que, amb vestits de senyor i encorbatats ells i vestits jaqueta elles —evidentment, amb cotxe

oficial—, ho inauguren tot: des d’arbres i ponts fins a grans exposicions centenàries. Oblida’t de tot això i actua, mou-te, fes cultura! Vés a veure l’exposició de Cristòfol al Morera. És el museu de l’avinguda Blondel. A 500 metres del Campus de Cappont, a un quilòmetre i mig del Rectorat i de la catedral de Lletres i a bastants quilòmetres de Medicina i Agrònoms. I no diguem a quants quilòmetres de Belles Arts, perquè no sabem sota quin pont seran, ara que es queden desemparats i sense local. Però sobretot no t’espantis quan vegis una espècie de vídeo o PowerPoint amb aspiracions frustrades en forma de documental que l’exposició del centenari projecta ininterrompudament, perquè t’hi trobaràs un discurs espanyolitzador de Cristòfol que et farà emprenyar. Feia temps que no es veia que en tan poques frases es digués tantes vegades "avantguarda espanyola", "artista espanyol", "artista dels fonamentals d’Espanya", "artista, al costat dels grans, de l’art espanyol". Renoi, ja! Catalanitzem en Leandre! Els paràmetres de Leandre Cristòfol eren Europa i el món. Va ser un català a París. Els diners que han

pagat el Ministerio de Cultura i la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales per l’exposició i la procedència d’alguna obra i els buròcrates implicats amb mentalitat de caixa d’estalvis fent les espanyes desfiguren la identitat d’un català del món i no de la “Meseta”. Cristòfol no es mereix aquesta desfiguració personal. En canvi, les peces no figuratives són la gran passada de Cristòfol. Els entesos lletraferits postgarcians i giralt-miraclens en diran formes “biomòrfiques i orgàniques” i “objectes de funcionament simbòlic”: en definitiva, llenguatge de metges que a nosaltres no ens importa un borrall. Per nosaltres, l’univers creatiu de Leandre Cristòfol és la poesia tridimensional feta des de l’ofici i el rigor. No busquem una lliçó d’art ni de surrealisme d’aula, sinó que volem fruir d’un recorregut artístic, apreciar directament les figures i les ombres que es projecten a la paret, tal com Leandre volia que fossin vistes. S’hi ha d’anar! Uns altres de Ponent

Exposició: “Leandre Cristòfol. De l’aire a l’aire” Museu d’Art Jaume Morera Espai 1: Av. Blondel, 40 baixos Espai 2: C. Major, 31, Edifici Casino, 1a planta Del 3 de juny al 5 d’octubre de 2008 Aquesta exposició, emmarcada dins dels actes de celebració del centenari del naixement de Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998), pretén destacar els trets essencials que caracteritzen el seu llegat. Així, lluny d’incidir en els discursos cronològics i en la presentació exhaustiva del seu treball — quantitativament parlant— , la mostra té la voluntat de remarcar, a través de cadascun dels diferents àmbits expositius que la componen, els itineraris pels quals transità l’univers creatiu de Leandre Cristòfol, tot posant en evidència l’excepcional singularitat que caracteritza el conjunt de la seva obra, un corpus escultòric que transcendeix els límits d’una trajectòria personal i artística sovint poc coneguda, o coneguda parcialment, i que ha esdevingut un referent ineludible de la renovació de l’escultura espanyola del segle XX.

Museu d’Art Jaume Morera - Antoni Loncà

L’elecció del títol de l’exposició no és casual. La peça De l’aire a l’aire expressa com poques el caràcter emotiu, pulsional i poètic de la seva obra i l’especial preocupació de Cristòfol per extreure les màximes possibilitats expressives dels materials que utilitza. Aquesta obra, la primera peça no figurativa que presentà públicament, va esdevenir tota una declaració d’intencions per anunciar el compromís de l’artista amb una nova manera d’entendre el fet escultòric, deslliurat de la seva concepció tradicional —tot i que mantenia el seu conreu com un refugi en el qual retrobar-se—, que indaga sobre la relació de les formes amb l’espai i el moviment, atorgant-li una forta càrrega màgica. Leandre Cristòfol s’obrí als camins de la no-figuració l’any 1932 a través de dues línies de recerca: una primera relacionada amb el conreu de formes biomòrfiques i orgàniques, que alternava amb la construcció d’objectes de funcionament simbòlic, tots en l’horitzó de la poètica surrealista; i una segona d’experimentació escultòrica, desvinculada d’aquesta poètica, que proposava l’ús de materials funcionals i industrials, extrets directament del seu entorn més immediat, que l’escultor reordenava i combinava, llevant-los així la seva funcionalitat original, fins a assolir valors i sensacions plàstiques carregades de lirisme. Unes vies d’experimentació que conrearia al llarg de tota la seva trajectòria artística a partir d’una obra organitzada i presentada en forma de sèries experimentals (Ralentís espacials, Planimetries, Volumetries, Situacions, Ordenacions...) que denoten la voluntat de fer de l’acte escultòric un joc de formes i de moviments impossibles, de transformacions semàntiques i plàstiques, que esdevenen, a la fi, objectes poètics.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Entrevista al Degà de Medicina, Dr. Joan Ribera

El maltractament del Departament d’Universitats de la Generalitat fa canviar de tàctica la Facultat de Medicina i arrenca el Graduat de Biomedicina > La bona relació amb el Departament de Salut contrasta amb la d’Universitats. La recerca aguanta l’estabilitat de la docència > L’objectiu és potenciar la Facultat de Medicina i un nou graduat en Biomedicina. Graduat ja promès avui per la Generalitat. > El lobby de Medicina a la UdL és fonamental, malgrat que Ribera ho rebaixi Quan vam entrar al despatx per tenir una conversa amb el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, el Dr. Joan Ribera, ho vam fer amb una actitud, però quan en vam sortir en teníem una altra. Ni era tan “guerriller” com ens havien dit ni era un crític mordaç d’institucions catalanes que diàriament n’ofereixen una de freda i una de calenta a l’ensenyament de medicina de Ponent. Tot al contrari, com si seguís un camí sembrat d’ous, el senyor degà teixia un discurs d’una lògica i claredat que tombava la controvèrsia. Ribera sap que és un degà que té un equip excel·lent de metges investigadors que són el seu suport en la docència i, per tant, només espera el cadàver dels polítics de torn que passin, perquè l’excel·lència de la recerca perdurarà mentre els altres seran enterrats. De tot això, ell ni paraula de forma explícita, ja que com a bon gat vell amb 40 anys a la Universitat de Lleida, sap que té la premsa davant i, malgrat que es fa el despistat i l’home recollit quan el fotògraf fa la seva feina i no para de disparar el flaix, tot el discurs el tenia ben preparat i molt assumit de tant repetir-lo. Un discurs que ha fet fortuna entre els estudiants i el professorat i que el Consell de Govern de la UdL ha plasmat en un manifest adreçat a la Generalitat de Catalunya. Quan vam parlar amb el degà, l’ANECA ( A g e n c i a N a c i o n a l d e Evaluación de la Calidad y A c r e d i t a c i ó n ) encara no havia autoritzat definitivament les noves facultats de medicina a Catalunya i la consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli, encara no

havia anunciat a bombo i plateret que calien nous metges i que en contractarien de fora. O encara no s’havia celebrat el claustre de la UdL, d’on el rector en sortiria afeblit per una votació del seu informe de gestió que va superar, però en què la suma dels vots en blanc i els negatius superava els positius. O que s’arranqués la promesa al Conseller H u g u e t d e l n o u G ra d u a t d e Biomedicina. >> Per què no és convenient que hi hagi noves facultats de medicina actualment?

“La creació d’una facultat de medicina no és fàcil. Es necessita una professionalització molt important dels professors, es fa un ensenyament clàssic combinat amb un ensenyament clínic, es necessiten hospitals. I és aquí on ens diferenciem, amb el tipus d’ensenyament, que és totalment diferent. Crear una facultat de medicina no és una situació que s’improvisi. Incrementar el nombre de facultats ha d’anar lligat a les possibilitats de formació, perquè nosaltres formem metges que no poden exercir si no fan

una especialització. El coll d’ampolla per fer la seva activitat professional el marca el nombre de places del MIR (metges interns residents). Si en l’àmbit estatal es formen 8.000 estudiants de medicina i només hi ha 5.000 places de MIR, per exemple, a la formació final només hi poden accedir 5.000 persones. La capacitat que tens la marca el nombre de MIR i no les facultats de medicina. No es pot exercir medicina a la pública si no estàs especialitzat, és a dir, si no tens el MIR.” Hi ha organismes, com el Consell

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

de la Professió Mèdica de Catalunya, que diuen que falten metges a Catalunya? (El degà ens va treure un altre informe d’experts que deia que s’havia d’incrementar el nombre d’estudiants de medicina de Catalunya amb 100 places anualment i que es fes a traves de les mateixes facultats existents o, en cas de no poder-ho assumir, crear noves facultats) “No hi ha un estudi real de les necessitats dels metges que es necessiten a Catalunya. Ningú diu el nombre de places que falten, es queden en genèrics. Però quants? Hi ha estudis que diuen que falten metges i que es vagi a les facultats existents per formar-los, sobretot perquè és més barat. Medicina de Lleida té la capacitat per formar més metges. Només necessita incrementar el pressupost per contractar més professors. La resta, l’estructura bàsica de l’organigrama, la infraestructura, les té preparades per assumir 40 estudiants més.” Pe r q u è e l D e p a r t a m e n t d’Universitats de la Generalitat crea noves facultats de medicina? “Reunits amb la comissionada Blanca Palmada, ens va dir que faltaven metges i pels seus informes se’n necessitaven molts: “ un mogollón”, sense concretar números. I que havia pres la decisió política de crear tres noves facultats de medicina, cosa que ha fet. Palmada ha intentat que la resta de facultats formessin més metges, però a cost zero, sense invertir. L’Organització Mèdica Col·legial (Consell General de Col·legis de Metges de l’Estat) en una època es felicitava de l’obertura de noves facultats, després ha variat. Des de fora sembla un procés de defensa corporativista? “No ho crec. Realment ens preocupa molt la formació dels estudiants, que tingui una qualitat, perquè tenim una responsabilitat social.

Però mira: s’obren tres noves facultats de medicina a Catalunya (dues de públiques, la de Girona i la Pompeu Fabra, i una de privada, la Internacional) i formen 300 estudiants més, que entraran al mercat laboral d’aquí a deu o onze anys per cobrir places com psiquiatria o pediatria. O sigui, parlem aproximadament del 2020. El 2020 tenim clar quina serà la necessitat de metges i quines àrees s’han de cobrir. Faltaran pediatres o geriatres? Què passarà el 2020 si n’hem format d’una especialitat i se’n necessiten d’una altra? O sigui, la cosa no és tan fàcil. Obrim una facultat i tindrem més metges: serà d’aquí a 10 anys!”

d e p a r t a m e n t s . Pa r l e u d e l’administració en genèric. Vostè va contra l’administració com si no hi hagués un president de govern, un consell del ram i una comissionada. Els seus estudiants fan el mateix. “Jo els he dit les coses en privat i també en públic.” Algú diu que és un “degà mobilitzador d’estudiants”. “No, no és així. És el CEEMCat (Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya) qui s’ha mogut, també en l’àmbit estatal, i també òbviament el Consell de l’Estudiantat de la nostra facultat de medicina. Pel que fa a l’Estat, els degans de medicina vam donar el nostre suport a la mobilització.”

No planifica ningú? “No, ningú. Ni en el sistema sanitari la seva activitat està ben distribuïda, ni organitzada ni optimitzada la utilització dels recursos. Es volen obrir més facultats a Catalunya i a l’Estat: on són els professionals per impartir classes? Però, a més, fent d’11 a 14 noves facultats a l’Estat, serà al voltant de dos o tres mil estudiants més. Metges que no podrà absorbir el sistema i crearan una bossa d’aturats.” Dr. Ribera, fa més de polític que de degà! (Ell va riure un munt i es va tornar a disparar a l’argument) “Si hi ha hospitals comarcals a Catalunya que busquen metges a l’estranger és perquè el lloc de treball no el fan atractiu. Això no passa a Lleida ni, evidentment, a Barcelona. Hi ha unes qüestions de territori: el professional no es vol desplaçar i hi ha unes especialitats que no volen agafar. L’exemple són les 250 places de medicina familiar que hi ha vacants a Catalunya. S’ha de revalorar aquesta especialitat i potenciar un sistema atractiu al territori. Nosaltres, amb beques de mobilitat, enviarem estudiants a fer pràctiques en hospitals comarcals, i això també ajuda el metge, perquè fa una tasca millor, ja que constantment s’està replantejant el que s’està fent.” Fotos: Ion Crespo

Vostè i els altres degans de les altres facultats de medicina que critiquen les noves facultats fan més de planificadors dels estudis de medicina de Catalunya que no de degans de les seves pròpies facultats. “Això no és així. Nosaltres hem d’advertir la societat del que pot comportar que hi hagi noves facultats de medicina. Quan s’obre una facultat de medicina privada s’ha de garantir que la selecció d’entrada dels estudiants serà per una selecció acadèmica i no per una selecció econòmica. No s’ha d’obrir la porta a estudiants que no tinguin la qualitat acadèmica. La nova facultat pública de Girona no ens preocupa perquè assegura distribució territorial sempre que tingui una dotació econòmica. Fins ara ningú ha aclarit res.” Doneu-nos raons per les quals val la pena venir a estudiar medicina a la UdL? “Té molts avantatges. Primer, pel que fa a la docència, ha obtingut la distinció Vicens Vives que marca la qualitat. Segon, és la primera que ha començat a fer plans pilots europeus adaptats a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Tercer, té un sistema de plans tutorials respecte als estudiants i respecte als nouvinguts. Quart, compta amb uns laboratoris de recerca molt potents. Encara que estem en una àrea agroalimentària, la producció científica de la UdL és la biomedicina.” La degana de la Facultat del Clínic de Barcelona diria el mateix que vostè diu. “No, la nostra és una facultat de mida humana. Els estudiants us ho diran, hi ha un fàcil accés a parlar amb els professors i amb el degà. Es troben ben acollits.” A la nova Facultat de Girona serà igual. “Pregunta a la comissionada Palmada què ha contestat l’ANECA. Segur que hi haurà pressions polítiques perquè Girona tingui nova facultat de medicina.” És ben curiós, és l’únic degà que ataca un govern i no diu ni noms ni

Ja hi ha noves facultats, no li han finançat noves places d’estudiants de medicina a la UdL. I ara què? “Volem que la Facultat de Medicina de la UdL sigui un punt de referència en medicina i biomedicina i hi estem treballant. Nosaltres volem potenciar la Facultat de Medicina de Lleida. Ara apo ste m pe r l a bi o me di c i na. A totes les facultats del món estan fent un segon tipus de metge, el biometge, que és un graduat o un diplomat que no fa tasques assistencials, sinó que aplica teràpies cel·lulars i moleculars de la medicina moderna. Serem els primers a Catalunya de tenir un graduat en biomedicina, que començarà el curs 2009-2010. Nosaltres agafem l’experiència de la universitat alemanya de Marburg (Philipps-Universität Marburg del Land de Hesse, a prop de Frankfurt), que coneixem i hem visitat. Ara en farem un pla d’estudis del nou graduat i per fer-lo incorporarem especialistes d’aquella universitat alemanya. A més, tot ho planificarem establint mòduls comuns entre les dues universitats i en el futur hi haurà intercanvis d’estudiants. Aquesta és la nostra gran aposta. El que fem és potenciar l’important equip d’investigadors que fan docència. La Facultat de Medicina és un motor de recerca i també és un motor importantíssim per la qualitat dels nostres serveis de salut. No només de Lleida, sinó també per tot el territori.” La conversa va ser llarga amb algun off the record, però el que ens va quedar més clar és que els problemes de finançament allà on són és en la docència, perquè hi intervenen les qüestions polítiques, mentre que en la recerca no tenen problemes, perquè els equips d’investigadors, mancomunadament, participen en totes les convocatòries nacionals i estatals per aconseguir suport econòmic per a projectes i infraestructures. I el finançament l’aconsegueixen perquè hi ha un reconeixement científic i perquè a Lleida es fa recerca de primera línia.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

SALUT

Exàmens, estiu... però la mobilització per la qualitat dels estudis de medicina continua > Se segueix la recollida de signatures de tots els estudiants de la UdL al Manifest del CEEMCat Periodistes de LO CAMPUS van mantenir una conversa informal amb tres dinamitzadores del moviment estudiantil de Medicina: Maria Rodríguez, coordinadora del Consell de l’Estudiantat de Medicina; Eva Porqueres, secretària del Consell de l’Estudiantat de Medicina, i Gemma Serra, secretària del Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEEMCat). Ens van presentar i explicar el significat de la reivindicació dels estudiants de Medicina, sobretot pensant en la seva futura etapa laboral i del MIR; i lligant-ho amb la creació de noves facultats de medicina. En línies generals, ens van explicar el Manifest del CEEMCat, que reproduïm en aquestes pàgines. També, com segurament no podia ser d’altra manera, hi va haver en les explicacions una total sintonia amb el discurs del degà de Medicina de la UdL. Ens van voler aclarir que va ser l’estudiantat qui va convidar el degà a la trobada informativa sobre la

mobilització, que es va fer a la facultat i no a l’inrevés. En la nostra conversa no es van estar de fer una duríssima crítica a la comissionada d’Universitats de la Generalitat de Catalunya per no haver tingut en compte els estudiants a l’hora de prendre decisions sobre els seus estudis i sobre noves facultats. Sobretot la crítica se centra en el fet que no es vulgui invitar els estudiants quan es fan reunions interdepartamentals amb Universitat i Salut i els deganats de Medicina. La mobilització dels estudiants de Medicina de la UdL es pot considerar un èxit, d’una banda per l’assistència a la concentració de Barcelona, però, de l’altra, per la tasca informativa prèvia que s’hi va fer curs per curs. Una part important del pressupost anual del Consell de l’Estudiantat de Medicina s’ha utilitzat per a aquesta mobilització, i s’ha ofert un mitjà de desplaçament a costos mínims per a l’estudiant. Els mateixos responsables de

l’estudiantat donen les gràcies i feliciten tots els que s’han mogut per les reivindicacions i segueixen encoratjant no només els estudiants de Medicina, sinó també tots els estudiants de la Universitat de Lleida perquè signin el suport al Manifest

del CEEMCat. En els diferents locals dels consells de l’estudiantat de les diverses facultats de la UdL estan dipositats els plecs de signatures per donar-hi suport.

NO VOLEM METGES EN LLAUNA Últimament s’està generant un debat sobre la previsió d’un greu dèficit de metges en la Sanitat Pública en els propers anys. En vers això, els governs autonòmics han proposat la creació de 14 facultats de Medicina arreu de l’Estat. Aquest augment significaria duplicar el nombre de les facultats actuals. Els dubtes que se’ns plantegen als estudiants, son varis: quantes noves places son necessàries crear? Hi ha algun estudi sobre les necessitats reals de metges en el nostre país? Per què la majoria de les noves facultats seran privades? Per què la distribució centralitza la majoria de les facultats a Madrid i Barcelona? S’augmentaran

Àlbum de fotografies de la Concentració de Barcelona dels estudiants de Medicina a www.locampus.cat

també els recursos per tal que no hi hagi un detriment en l’ensenyament públic? Aquest augment de numerus clausus anirà acompanyat d’un augment en les places MIR? Així doncs, és deure dels estudiants reclamar una resposta per part dels diferents organismes implicats. Per tant, des del Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya i el Consejo Estatal de Estudiantes de Medicina hem iniciat la campanya “No metges en llauna” i vam convocar concentracions a 12 de les 17 Comunitats Autònomes el passat 29 d’abril, mobilitzant així, a milers d’estudiants en tot l’estat. En la nostra facultat, vam ser 150 estudiants de Medicina que vam participar en la concentració que tingué lloc a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, on ens vam reunir amb estudiants de la UAB, UB i URV. Sumàvem uns 600 estudiants en total, que vestits amb les bates blanques, sostenint pancartes, xiulant i entonant els lemes de la campanya davant del Palau de la Generalitat, no vam passar gens desapercebuts. “No a la massificació, sí a la redistribució”, “+ facultats, = recursos, qualitat”, “Bates blanques, futur negre”, “ facultats, + places MIR”, “Massificar metges, no cura pacients”. En el mateix acte, el President del CEMCat (alumne de la URV), va ser rebut pel gabinet de Presidència de la Generalitat,

onvan poder ser escoltades i enregistrades les nostres disconformitats. Amb tot això, i amb el suport dels degans i d’altres organismes de la professió mèdica, hem aconseguit que el Ministerio de Innovación hagi proposat reduïr fins al nombre de 4 les facultats que obririen portes el pròxim curs, de les 9 previstes. Des del Consell d’Estudiants de la Facultat de Medicina de la UdL, valorem molt positivament l’alta participació que hem rebut dels estudiants i estem molt agraïts de l’alt grau de conscienciació assolit. El nostre deure com a membres del Consell, era informar a l’estudiant de la situació i de les decisions que es volen prendre a nivell polític. Vam dur a terme vàries xerrades informatives, vam entrevistar-nos amb la premsa, vam organitzar i subvencionar els autocars per anar a Barcelona, i seguim amb una recollida de signatures (només en la nostra facultat, ja se n’han aconseguit 900). Així que podem dir que el rol reivindicatiu dels estudiants, continua present. I més encara quan es tracta d’exigir quelcom tant important com és l’excel·lència en l’educació i l’atenció mèdica. Eva Porqueres Bosch

20 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent Manifest del CEMCat Es reuneix l’Assemblea General Ordinària del Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCat), format pels representants legals dels estudiants de medicina de Catalunya, a les IV Jornades d’Estudiants de Medicina de Catalunya celebrades a la ciutat de Reus durant els dies 9 i 10 de novembre de 2007. Davant les recents informacions aparegudes als mitjans de comunicació referents a l’educació i la professió mèdiques i donada la situació de desinformació en la que ens trobem, exposa: 1.- El CEMCat es posiciona en contra de la suposada immediata creació de noves Facultats de Medicina a Catalunya. És un error prendre decisions de tal magnitud i transcendència social de forma precipitada i sense haver arribat a un consens entre els col·lectius implicats. 2.- El CEMCat exigeix a l’Administració un posicionament real i públic sobre la necessitat de crear noves places de medicina a Catalunya avalat per un estudi objectiu, on hi participin tots els estaments relacionats amb l’educació i professió mèdiques. 3.- En cas que l’estudi evidenciï una manca de metges, el CEMCat demana que l’augment del número d’estudiants vagi acompanyat d’un augment proporcional de recursos a les Facultats per garantir l’excel·lència en la formació mèdica. 4.- En cas que sigui necessari que s’augmentin les places, cal fer-ho a les Facultats existents, dins de les possibilitats de les mateixes. Si cal crear-ne de noves, respectar la distribució territorial i sempre garantint l’excel·lència en l’educació mèdica en tot el territori català. 5.- El CEMCat demana a l’Administració una reflexió sobre les conseqüències d’una sobreproducció de llicenciats, per tal de no repetir la situació d’atur mèdic viscuda als anys 80. 6.- La manca d’especialistes, que no de metges, no se soluciona augmentant el número de places de grau sinó amb una redistribució de les places de formació especialitzada ofertades que s’ajusti a les necessitats reals.

Conclusions El CEMCat conclou que l’Administració no està consultant als veritables experts, que són els estaments relacionats en l’educació i professió mèdiques. Per tant, s’entén que fins al moment no s’han contemplat la totalitat de les mesures possibles. És per això que el CEMCat exigeix que s’aturi immediatament la suposada creació de noves Facultats de Medicina a Catalunya, així com un posicionament públic per part de l’Administració. Reus, 10 de novembre de 2007

ESPECIAL ESTIU 2008

Que és el CEMCat? El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCat) és l’organisme que agrupa els representants legals dels estudiants de medicina de Catalunya i que té entre d’altres les següents missions: divulgar el màxim d’informació que afecte als estudiants de Medicina entre aquests, mantenir una actitud crítica i informativa en la formació dels estudiants de Medicina i promoure i defensar l’educació i la sanitat públiques. Per tot això, el CEMCat davant les notícies de la creació de tres noves Facultats de Medicina a Catalunya es va veure obligat a manifestar-se en dues ocasions, l’ últim d’aquests manifests podeu consultar-lo en aquestes pàgines. El CEMCat s’ha posicionat vàries vegades en contra de la immediata creació de les noves Facultats de Medicina. El principal dels motius que ens ha portat a aquesta manifestació és la de vetllar per una Educació digna de la Sanitat. És per això que el primer punt del nostre manifest sol·licita un consens entre tots aquells estaments implicats en l’educació i exercici de la Medicina. Creiem que una decisió com és la d’augmentar el nombre de facultats de Medicina (un augment del 50% respecte del nombre actual al conjunt de l’Estat) és el suficientment seriosa per tal de reunirse degans, rectors, sindicats, Generalitat i estudiants a arribar a un acord pel millor de la Sanitat pública. La salut és una de les principals preocupacions de la societat i un dels drets bàsics, per això mateix creiem necessària una llarga reflexió en qualsevol modificació que puga afectar el sistema sanitari. En cap moment el CEMCat ha qüestionat el dèficit de metges, ja

Fotos: Consell de l’Estudiantat de la Facultat de Medicina de la UdL.

que creiem que aquesta no és la nostra tasca ni tenim els mitjans per fer-ho. Només hem exigit un estudi objectiu i rigorós que demostre la suposada mancança de metes, en aquesta única situació entendríem un augment del nombre de places en els estudis de Medicina que hauria de realitzar-se estudiant totes les alternatives possibles. A més, finalment, en cas que foren necessaris més metges, tenim constància que no en serien de totes les especialitats, per això mateix sol·licitem estudis en relació al sistema MIR pel qual optem a les citades especialitats. No és cap solució augmentar el nombre d’estudiants si després, com passa cada any, determinades places queden buides. Cal reflexionar de perquè determinades especialitats no són

escollides pels estudiants: potser les condicions no són les òptimes? Potser la precarietat laboral no ens queda massa lluny? De ben segur, cal una reforma sanitària en la que els professionals es senten més còmodes en les seues tasques, aconseguint així una millor atenció sanitària, és aquesta la nostra màxima preocupació: aconseguir una sanitat pública i de qualitat en benefici de la societat. Per tot això convidem a tots els estudiants a reflexionar sobre el tema, ja que és el nostre futur el que està en joc, i encara que semble lluny no ho està tant... Per qualsevol dubte o aclariment vos animem a enviar un correu electrònic a la següent adreça: presidencia.cemcat@gmail.com Zeus Serrano i Soler President del CEMcat

Història del CEMCat EL Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCat) es va constituir fa prop de 3 anys a Lleida. La idea va sorgir d’un grup d’estudiants que formàvem part del Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i que vam veure com els problemes i les situacions que es vivien a nivell de tot l’Estat, a Catalunya ja les havíem passat i fins i tot superat. Aleshores vam començar a parlar amb les diferents institucions i administracions, i des de la Conselleria de Salut de la Generalitat ens van obrir les portes i van donar tot el suport a la creació del primer Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya, i el primer consell Autonòmic que es creava a Espanya. Aquesta iniciativa va ser vista amb cert recel pels companys del CEEM en

els seus inicis però després van veure que amb la transferència de les competències a Catalunya en temes de Salut i d’Educació, i la major facilitat per contactar amb els postres interlocutors oficials, eren uns avals proa importants per tirr endavant aquest projecte. Finalment al febrer de 2006 vam realitzar a Lleida la primera Jornada d’Estudiants de Medicina de Catalunya, on es va constituir legalment el CEMCat, i es va escollir la primera Comissió Executiva, que jo mateix, un lleidatà, encapçalava. La constitució va estar apadrinada pel Dr. Vicenç Navarro, president del Consell Asesor de Salut de Catalunya i Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. A partir d’allí el CEMCat va iniciar un camí fructífer, ple d’èxits

i oportunitats, amb jornades de treball que aglutinaven a representants de molts sectors i destacats professionals. Cada cop més es va reconèixer la importància del CEMCat per fer valer la veu dels estudiants de Medicina de Catalunya. Una veu que no s’havia tingut mai en compte, i que com la de la majoria dels joves d’aquest país, és més important del que sembl, Volem aportar el nostre gra de sorra per millorar la situació de la Salut i els estudis de Medicina a Catalunya, per garantir un major benestar per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Oriol Yuguero i Torres Membre Honorífic i exPresident del Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya. Regidor de Joventut de la PaeriaAjuntament de Lleida.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

SOLIDARITAT / ONGs

Coopera amb 3 euros!

La Cooperació Internacional institucional a la UdL

Una de les maneres de canalitzar tasques de cooperació a la Universitat de Lleida és la cooperació internacional realitzada a través del “Centre de Cooperació Internacional” que depèn del Vicerectorat de Relacions Internacionals i Cooperació. A través d’aquest organismes la UdL potencia la Campanya “Dóna el teu 0.7 %” confluint amb la mateixa campanya que en diverses formes institucionals i/o cíviques és fan a Lleida i arreu. En aquesta Campanya la UdL hi fa una aportació econòmica com centre educatiu i també el personal docent i de re c e rc a, c o m e l pe rso nal administratiu i de serveis hi contribueixen econòmicament.

Estudiant = 3 euros solidaris Orientat als estudiants actualment és fa una crida i una proposta, com s’ha fet altres anys, perquè també col·laborin a la Campanya “Dóna el teu 0.7 %” i se’ls hi demana una aportació voluntària única de tres euros. La manera de donar-los és que quan s’ompli el full de matricula, allà on s’especifica la possibilitat de fer una aportació voluntària de 3 euros, dins de la Campanya, l’estudiant marqui que “sí”. Això representarà que quan li cobrin la matrícula hi afegiran aquesta quantitat. Hi ha moltes maneres de col·laborar en cooperació, però aquesta ja té una garantia de canalització i rigor institucional, a més de tenir nombrosos projectes acabats i en marxa.

Fotografia de Rafael Barta i Martin, estudiant de segon d’Educació Social de Ciències de l’Educació de la UdL. La fotografia titulada “L'ull indiscret”, feta a Kano (Nigèria), va guanyar el IV Concurs de Fotografia entreCultures, organitzat per la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida.

El Centre de Cooperació Internacional (CCI) és un servei de la UdL, adscrit al Vicerectorat de Re l a c i o n s I n t e r n a c i o n a l s i Cooperació, que va néixer l’any 1994 amb la finalitat de sensibilitzar, formar i afavorir la solidaritat de la comunitat universitària, i la ciutadania de Lleida, envers la situació de desigualtat i de manca de justícia social que pateix una part important de la humanitat. A la Universitat, com a institució que té un compromís social, li correspon assumir una responsabilitat en la lluita contra la pobresa i l’exclusió. La Universitat de Lleida, va fer seu aquest compromís en afirmar que: “La Universitat de Lleida promou la cooperació en els camps de la docència, la recerca, la tecnologia i la cultura amb els pobles i els col·lectius menys desenvolupats amb la finalitat de reduir la diferència entre els pobles i potenciar l’educació allà on més la necessiten, tot fomentant valors de solidaritat basats en l’enriquiment mutu” (article 6.3, Estatuts de la UdL). Per donar efectivitat real al mateix el Consell de Govern adoptà l’Acord 155/98,de 23 de novembre de 1998, a partir del qual es va comprometre a destinar el 0’7% dels seus ingressos propis i patrimonials a activitats relacionades amb la sensibilització,

formació i cooperació al desenvolupament. A partir d’aquest aportació i de l’esforç generós i solidari que realitza una part del PDI i del PAS, fent una aportació voluntària, s’han finançat en aquest període més de 30 projectes de cooperació i mobilitat solidària vehiculats a través de les convocatòries d’ajuts del Centre de Cooperació Internacional. A més el CCI té també entre els seus objectiu prioritaris: potenciar la formació i la recerca en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament humà, amb el suport d’un centre de recursos especialitzat (CIDD), sensibilitzar sobre els problemes que afecten als col·lectius socials més desafavorits del nostre entorn local i col·laborar amb altres institucions i entitats públiques i privades dedicades a la cooperació i l’acció social solidària.

En la mesura que es compleixin aquests objectius la Universitat de Lleida participa en la ineludible e inajornable missió de bastir una societat més justa i igualitària que convisqui en harmonia amb l’entorn natural tot respectant els drets de les futures generacions. Podeu trobar més informació a: http://www.udl.cat/serveis/cci.h tml Núria Camps i Mirabet Directora del Centre de Cooperació Internacional de la Universitat de Lleida

22 LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

ESPECIAL ESTIU 2008

SOLIDARITAT / ONGs

Breu cronologia de la història del moviment 0’7 i + de Lleida

L’any 1994, com a reflex del que passa a la resta de l’estat i pujant a l’onada mediàtica a Lleida es dur a terme una acampada a la Rambla de Ferran. El missatge era demanar el 0’7 ja del PIB a institucions i administracions per als països empobrits i sensibilitzar a la població de la situació que pateixen aquests. Fou una decisió que van emprendre col·lectius ja existents a Lleida, l’acampada va produir una reacció espontània, però amb gran acceptació de la ciutadania. Amb una organització anàrquica, moltes hores de convivència i multitudinàries assemblees amb molta diversitat . Durant els anys 95-96 i desprès de la decisió de l’ajuntament de cedir el 0’7 comencen a posar-se els fonaments de l’actual Coordinadora de ONGD’s de Lleida. També és en aquesta fase quan es comença a organitzar el moviment a Lleida, es crea la Comissió 0’7 i + de Lleida. Les accions de sensibilització (concerts, tertúlies,etc) i una estructura en comissions de treball, és gràcies en part a les 24h de convivència , assemblees i presa de decisions sempre per consens que es repeteixen en el tancament a la parròquia de ST Andreu. Tancades que se succeïen arreu de l’Estat. Un nou missatge es va forjant davant les falses promeses institucionals que només s’agafen a un 0’7 quantitatiu que no compleixen: 0’7 i +, Més transparència i qualitat. Posa en marxa la teva solidaritat. Les ganes de treballar i la gran diversitat dels membres del moviment de Lleida

(persones artistes, periodistes, ideòlegs) culminen amb una acció que esdevindrà un precedent i un aprenentatge pel moviment. La penjada a l’edifici Winthertur. L’any 1998 el PP presenta a tràmit una llei de Cooperació que intensifica les accions del moviment a nivell estatal amb la campanya per una Llei de cooperació justa i solidària. Aquest és un moment de maduresa de la comissió 0’7 i + de Lleida. El seu nivell d’activitat esdevé un referent pel moviment estatal , incrementa la sensibilització, i pressió a nivell local (el 0’7 de la UdL). Però en aquest moment es produeix un canvi important en la trajectòria del moviment: La penjada a la Seu Vella, a l’abril de fa 10 anys. Un moviment local amb repercussió quasi diària als mitjans de comunicació locals, nacionals i estatals: Lleida esdevindrà un reflex, una imatge per la resta de l’estat i Catalunya. Aquest impuls d’accions esbojarrades, impossibles però que acaben funcionant persisteix i culmina amb la Campanya per l’abolició del deute extern,els anys 1999-2000. El modus operandi d’aquest moviment social basat en l’auto aprenentatge, consens, el treball en xarxa, s’adaptava perfectament a la proposta agosarada d’impulsar a nivell estatal una consulta social per a l’abolició del deute. Es traslladava així la implicació al conjunt de la població, seguint l’exemple de democràcia participativa de la

consulta zapatista. Un cop més Lleida continuava essent la imatge i en aquest cas el motor del moviment estatal. Desprès de l’experiència pilot amb el referèndum local del 1999, s’impulsà una xarxa construïda de baix a dalt que s’estén al llarg del territori, i que fa un ús pioner de les NTIC: la RCADE/XCADE. Aquesta, absorbirà la plataforma 0’7 i altres moviments, amb l’objectiu de realitzar una consulta social estatal coincidint amb les eleccions generals del 2000.

S’aconseguirà la participació de més d’un milió de persones en l’àmbit estatal i es comptarà amb uns 10.000 voluntaris repartits en els més de 400 nodes o nuclis de població.

Laura Marín i Barbé Estudi Moviment 0’7 i + de Lleida, impulsat per la Coordinadora de ONGD’s i altres moviments socials de Lleida.

ESPECIAL ESTIU 2008

LO CAMPUS · el periòdic universitari de Ponent

Presentant ARAN

Una mirada transversal i plural d’un País dels Pirineus

“Programa Victor Balaguer” de l’Associació cultural Vivència Aranesa que té com objectiu la difusió d’Aran a l’exterior

TREKKING A ARAN: La travessia Setau Sagèth El Setau Sagèth (El setè segell) és una travessia circular per la Val d’Aran que comença i acaba a Vielha, amb 130 quilometres de recorregut i 9100 metres de desnivell acumulats. L’empresa privada “Camins” n’ha preparat la proposta i n’ofereix assistència. (www.setausageth.com - www.camins.net)

Setau Sagèth El Setau Sagèth, no deixa de ser un altre circuit…, tour…, o com vulguem dir-li, i encara que en el fons té la mateixa intenció que tots els demés, o sigui donar a conèixer l’entorn i les seves meravelles naturals però aquí hem intentat a més a més, sensibilitzar del que tant s’ha sent parlar avui dia... de la SOSTENIBILITAT. No de la sostenibilitat d’avui en dia que tan cara es de veure, sinó de la sostenibilitat històrica que va mantenir tan de temps viu els nostres Pirineus i en concret la Val d’Arán. Temps fa temps, neix Vielha. Quina visió d’estratègia i aprofitament del terreny; i es justament, on la Val fa un angle de noranta graus i es troben els quatres punts cardinals. Bé, dons aquí, s’inicia el nostre camí i on l’acabarem al cap de cinc dies, resseguin el gran recorregut GR-211. Passarem per poblets com Vilac, Mont, Montcorbau, Betlan, Vilamòs i arribarem a Bossòst, considerada la capital del Baix Arán. Tot això resseguin els antics caminets veïnals que els comunicaven entre ells, i contemplant les senyalsque ens van deixar els primers habitants reconeguts, representades en meravelloses esglésies romàniques.Arribarem a Les, tot mantenint la mateixa tònica d’humanitat. Aquelles gents no tenien masses problemes de sostenibilitat. Sabien viure amb el que la terra els donava i la respectaven. Continuarem fins a Caneján on els Romans van muntar un

“castrum” per vigilar els intrusos que entraven a la Val, d’aquí el seu nom de “Can et Jan” (campament i porta). A partir d’ara ens endinsarem en possiblement la vall més exuberant de la Val d’Arán. La Val de Torán (Vall de Torrents) hi gaudirem del seu entorn fins arribar al Refugi dera Honería on a principis del segle passat eren els forns de tractament de mineral que baixaven de les Mines de Liat, per on passarem al dia següent. A partir d’ara ens endinsarem en terreny d’alta muntanya i passant per l’Estany de Liat, contemplarem les antigues Mines de Liat. Possiblement l’època industrial va marcar la fi de la dita sostenibilitat; tot i així, aquí els bous transportaven els minerals, junt amb els sempiterns pastors, que van fer possible que avui ens puguem passejà per aquests indrets. Per la Vall d’Unhola i envoltats de caigudes d’aigua vermelloses, degut arribem a Salardú, capital del Naut al miracle del ferro,Aran. Ja hem trepitjat les tres capitals de l’Arán, Miei Aran (Vielha), Baix Arán (Bossòst) i Naut Aran (Salardú). Continuarem cap a Arties, de on sobre qualsevol comentari; camineu i observeu, i més enllà veieu la Val de Valarties presidit per el majestuós Montardo, al fons de la vall, muntant guàrdia. Envoltats de majestuosos cims i penya-segats arribarem al Port de Rius, pas històric de ramaders i comunicació amb la veïna Ribagorça i per on arribarem al Refugi Conangles encara en terrenys de la Val d’Arán. Avui, l’últim dia, passarem el Port de Vielha per antonomàsia l’històric de la Val d’Arán. L’historia l’estareu trepitjant constantment i notareu que hi havia paraules que llavora’ns no eren necessàries..... per exemple: sostenibilitat. Fa dies necessitaven i estimaven la terra. Ben vinguts a Vielha un altre cop. Aleix Saura i Carulla Guarda del Refugi Era Honeria

Universitat Occitana d’Estiu 2008 a Nimes < Occitània, passat e avenidor > Fòrta de mai de mila annadas d’una cultura excepcionala, provesida d’una literatura de tria e d’una lenga que li porgís son unitat dins lo respiech de la diversitat de cadun, Occitània, territòri grandaràs espandit sus tres Estats d’Euròpa, constituís un exemple unenc sai que e de tot biais excepcional demest las nacions. De segur, i aguèt pas jamai, dins los sègles, un vertadièr Estat occitan, lo quite nom d’Occitània es pas d’un usatge universalament reconegut, son istòria es estada mai que tragica, sas riquesas escampilhadas e rasteladas, sa realitat contestada e escanada e pasmens a capitat de perdurar, de resistir e de salvar ribon ribanha una part de de son ereitatge, una part pichòta sai que e macada, mas essenciala per èstre presenta a l’intrada del sègle vint e un. L’Universitat Occitana d’Estiu, 32 ena de nom, convida a soscar, a s’assabentar sus l’istòria nòstra de segur, amb l’evocacion de la glòria literària dels Trobadors e l’epopèia tragica de la Crosada, mas tanben de totes los eveniments que marquèron los sègles de la Renaissença fins a l’ora d’ara en passant per Mistral e lo Felibrige. Un passat evocat per s’ancorar dins lo present e per s’acarar melhor a l’avenidor. Que per fòrças de nosaltres Occitània, per son quite concepte, per sa plaça al mitan de l’Arc latin, per sa lenga al còr de l’espandi romanic, per los auvaris de son istòria trebolada, demòra portaira de valors umanas, modèrnas e originalas, que li faràn menar sa pèira dins la bastison del monde de deman. Servar los pès tancats dins nòstre

redond, lo nòstre airal, per escampar al mièlhs la bòcha dins l’amira comuna, aquí lo biais de capitar al jòc de petanca, mas es tanben, per nosaltres l’enjòc de nòstre engajatment e d’una soscada que volèm la mai doberta e la mai fruchosa que se poirà. Jòrdi Peladan Vici-president MARPOC -Maison pour l'Animation et la Recherche Populaire Occitane-

Universitat Occitana d’Estiu 2008 Del 5 al 9 de julhet a Nimes Collègi Revolucion

Lo programa Dissabte 5 «Dobertura, istòria» 9.30 Acuèlh e dicha de benvenguda 10.45 Legidas de tèxts de Max Roqueta « D’une source à l’autre» Compagnie Mais Pas Vraiment 12.00 Remesa dels prèmis Mesclum, aperitiu. 14.30 «A l’entorn de la valor de LARGUESA dins quauques tèxtes de trobadors ». Michèle Stenta 16.00 « Alienòr d’Aquitània, reina dos còps » Viviane Roux, Claudine Paul. 17.45 « Catharisme et Histoire : une question encore piégée ? » Anne Brenon 21.30 Serada Teatre al Teatre Periscope « La pastorala dels volurs » de Max Rouquette par la Compagnie Gargamèla Dimenge 6 « Jornada Max Roqueta » 9.30 « Los personatges dins Vèrd Paradís » Magali Fraisse.

11.00 « L’exilh dins l’òbra de Max Roqueta » Marie Jeanne Verny. 14.30 «Lo teatre de Max Roqueta » Jean Claude Forêt. 16.15 Taula redonda « L’òme e l’escrivan » Marie Jeanne Verny, Magali Fraisse, Claire Torreilles, Philippe Gardy, Jean Claude Forêt. 18.15 Presentacion de l’associacion « Amistats Max Roqueta» 19.00 Aperitiu ofèrt per la Comuna de Nimes 21.30 Serada Teatre al Teatre Telemac « Jesus II » d'après Joseph Delteil par la Compagnie Beau Parleur. Diluns 7 « Passat » 9.30 « L’âge d’or : quête édénique et conscience du passé dans l’Occitanie littéraire médiévale » Gilda Caiti Russo. 11.00 « Renaissença felibrenca » Philippe Martel. 14.30 « Renaissença barròca » Philippe Gardy. 16.00 « La chanson d’Antioche » Jean François Gareyte. 17.45 « L’imatge del meridional dins l’istòria » Philippe Martel. 21.30 Serada Max Roqueta al Teatre Telemac « Paroles pour le vent » Groupe Alba Canta et Tom Torel. Dimarç 8 « Rapòrts amb Catalonha » 9.30 « Las relacions entre catalans e occitans jos Jaume 1èr » Albert Hauf i Valls. 11.00 « Las relacions ente occitans e catalans a l'epòca modèrna (s. XVI-XIX) » Patrici Pojada. 14.30 « Mistral e Verdaguer : de Mireio e Calendau a Canigó» Joan Alegret 16.00 « Similitudes langue occitane et catalane » C. Balaguer.

17.45 Taula redonda «» Pierre Pessemesse, CAOC Occitan e Enric Garriga i Trullols, CAOC Català. 21.30 Serada Concèrt al pichòt temple« Lo còr de Galeison ». Dimecres 9 «Avenidor » 9.30 « L'escòla e l'ensenhament : 3 parucions recentas, escambis amb los autors. Philippe Martel e MJ Verny. 11.00« Avenir de l’Arc Latin » Philippe Langevin. 14.30 « Aujourd’hui et demain, quelle agriculture et quel est son rôle dans l’entretien du patrimoine et du paysage ? » Bruno Rivollier. 16.00 « » R.Firmin. 17.45 « Les acteurs pour l’avenir » Claudine Paul. 21.30 Serada Concèrt Balèti al Collègi Revolucion « D’òc e d’ailà ». MARPOC-Maison pour l'Animation et la Recherche Populaire Occitane Caire d'Òc 4, rue Fernand Pelloutier 30900 Nîmes Tel. +04 66 76 19 09 Fax : +04 66 36 71 01 marpoc2@wanadoo.fr

VALORANT UNA PROFESSIÓ

Els bidells, els conserges, els auxiliars de serveis..... > Uns treballadors imprescindibles de la Universitat a qui mirem i no veiem Aparentment tothom sap que és un/a bidell/a o un/a conserge, també en llenguatge més acurat, dins de les escales de personal se’ls anomena “auxiliars de serveis”; encara que en realitat tant als professors o als investigadors com als estudiants, així com a la resta de personal administratiu i de serveis, els costaria de distingir què és un/a ordenança, un/a bidell/a o un/a uixer/a. Col·loquialment, tots aquells senyors i senyores que estan darrere d’uns taulells o dins una espècie de peixeres a les entrades i recepcions de les facultats de la universitat són els conserges. Però nosaltres, que som de lletres i ben parlats, els direm “bidells”, i a més ho farem perquè volem popularitzar la denominació. Són tot un grup de treballadors de la universitat a qui tothom mira, perquè són a l’entrada, perquè són a primera línia en qualsevol incidència, però que la gran majoria no veu, no sap ni qui són, com es diuen, i evidentment no saben quina missió tenen. Els bidells són aquesta infanteria imprescindible de la comunitat universitària que de vegades es troben donant la cara als estudiants, justificant coses i demandes de les quals ells no són responsables, però que han d’afrontar. La història del bidell és llarga i

romàntica, ja podem parlar de bidells quan Jaume II de Catalunya i Aragó (1300) va crear l’Estudi General de Lleida. Era una època gloriosa on el rector era elegit cada any entre els estudiants de dret civil i canònic; i era quan els estudiants pintaven alguna cosa i tenien els privilegis i les immunitats de l’estudi de Tolosa i les prerrogatives del de Bolonya: una zona residencial pròpia dins l’urbs que no podia ser violada ni pel veguer, franquesa d’host i cavalcada, salvaguarda reial i exempta d’impostos municipals. Era llavors que els bidells eren designats pel Consell d’Estudi. També en la petita i gran història dels Països Catalans tenim bidells que s’han fet il·lustres per parentiu, com el bidell de la Universitat de Barcelona que va ser pare sensible de la gran soprano Victòria dels Àngels. O bidells literats com aquell del País Valencià, Francesc Palanca, que va ser un dels autors teatrals més importants i populars del segle XIX valencià. En la literatura en castellà coneixem un bidell a El cielo de Vercelli, de Germán Gullón, que té la capacitat de volar i d’experimentar altres realitats només amb el seu pensament sense que ningú se n’adoni.

Potser sí que hi ha algun o alguna bidell/a malhumorat/da, de mala jeia i a la lluna de València, però tots els que hem trobat i que s’han deixat fotografiar en les deu facultats de la Universitat de Lleida (sempre nosaltres hi posem les facultats adscrites), només ens han ofert cortesia, humanitat i ganes d’ajudar. Cada facultat (oficial o adscrita) és un món i cada campus (vell o nou), un altre, però el bidell en general i en la seva polivalència, entre d’altres feines, ens dóna informació, dóna suport a la docència a l’aula; subministra material i equipament, controla i dóna acolliment a visitants, és la persona de la correspondència, canalitza informació interna, tanca i obre llums, tanca i obre edificis, controla i custodia claus,

en definitiva, està atent al manteniment de tota la infraestructura que nosaltres utilitzem. A partir d’ara, mira i veu els bidells. Mira’ls amb calma i només veuràs uns treballadors lleials, que també són protagonistes de la nostra comunitat universitària. Ah! I també es formen i reciclen, igual que tu. O què et pensaves?