Lo campus número 32 by Lo Campus

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS

Desembre 2016 - Gener 2017 Novena època Número 32 2€

Entrevista al Rector de la Universitat de Lleida Suplement

2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

EDITORIAL

Recordant la Síndica d’Aran, Pilar Busquets Per un Llibre Blanc dels estudis superiors occitans i aranesos a Catalunya n català mínimament lleU git i informat quan sent la denominació “el Síndic”,

per exemple als mitjans de comunicació, pot pensar que es tracte del Síndic de Greuges de Catalunya, ja que aquesta institució ha potenciat la seva marca institucional com el “Síndic”. Tota una operació de màrqueting que tindria sentit, sinó hagués trepitjat la visibilitat a Catalunya d’una altra institució que és el Síndic d’Aran. Per els catalans la denominació “Síndic” hauria d’haver estat pensar en Aran, però no ha estat així, i sembla que per ara, és una batalla perduda. Certament no són els catalans els únics que tenen fluixesa en els temes d’Aran, els propis aranesos no han ajudat gaire en fer pedagogia i fer-se valdre. Ràpidament ens dirien: però que dieu? Si tenen reconegut això i això altre, tenen transferències de diners i el propi aranès és oficial a tot Catalunya. I és cert: com mai l’Aran, la Vall d’Aran com diuen els catalans o el “Valle” com diuen els forans, té reconeixements institucionals, econòmics, culturals i lingüístics. Com mai, és veritat. Doncs que passa? Que en alguns aspectes és paper mullat i els polítics i acadèmics catalans es comporten com els espanyols es comporten amb ells. Amb falta de respecte i en dir una cosa i fer-

ne a la pràctica una altra. Centrem-nos en les Universitats públiques de Catalunya, perquè les privades es mouran fonamentalment per l’oferta i la demanda. Les universitats públiques per definició, impulsen uns estudis i unes activitats estratègiques que, -sense deixar la gestió de la rendibilitat i competitivitat-, són de servei, d’estructura de País i cal fer-les. I perquè ens entenguem: encara que s’hi perdin diners. Que passa amb la llengua occitana o sigui l’aranès, a les universitats de Catalunya? Que passa amb els graus i màsters d’estudis occitans a les universitats de Catalunya? Que passa amb les Càtedres d’Estudis Occitans? Que passa amb l’inexistent llengua occitana a els webs oficials de les universitats de Catalunya? Que passa amb l’inexistent occità en les promocions de les universitats de Catalunya? Tot funciona? La Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran, les Diputacions i alguns Ajuntaments, estan invertint bé en estudis occitans en una universitat i no en una altra?

Les associacions culturals de la societat civil catalana i aranesa han de fer costat unes inversions en estudis occitans en una universitat i no en una altra? Moltes qüestions essencials que creiem que no funcionen o no s’aborden, ni tan sols a la Universitat de Lleida que vol o hauria de ser la universitat de referència d’Aran. Ens cal un “Llibre Blanc dels estudis superiors occitans i aranesos a Catalunya”, per fer una diagnosi del que passa, per poder construir solucions. “Construir” precisament ha estat la tasca de la Síndica d’Aran, Pilar Busquets, que ha mort aquest novembre passat. Una dona impulsora de moltes tasques culturals i lingüístiques, que va ser diputada al Parlament de Catalunya i sobretot va ser la primera Síndica d’Aran, en les recuperades institucions històriques d’autogovern de la Val d’Aran. El nostre millor homenatge i record de la Síndica Busquets és anar per feina de futur i dedicar-li aquesta tasca de contribuir a revitalitzar els estudis universitaris aranesos. Segur que li agradaria.

LO CAMPUS DIARI http://locampusdiari.com

Cada dia premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer Coeditors: Associació universitària

LO CAMPUS Redacció:

Director:

AMICS de LO CAMPUS / UdL i

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

Joan-Ramon Colomines-Companys

LO CAMPUS número 32

Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“As-

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Disseny i maquetació:

Desembre 2016 / Gener 2017

sociacion Culturau e Civica Vivéncia

redaccio@locampus.cat

Alicia Parellada

Versions de paper i digital.

Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

http://www.locampus.cat

Revisió final de qualitat del disseny:

Dipòsit Legal: L-658-08

Patricia Sala

PORTADA: El Rector de la UdL, Roberto Fernández (novembre 2016). Fotògraf: Jordi V. Pou © LO CAMPUS ©.

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Entrevista al Rector de la Universitat de Lleida Roberto Fernández 17 de novembre d’enguany el director d’aquesta revisEmonltadiaColomines-Companys, LO CAMPUS i del diari digital LO CAMPUS DIARI Joan-Rava entrevistar al Rector de la Uni-

versitat de Lleida, Roberto Fernández. El lloc de la conversa fou a la sala de reunions del rector, a l’edifici que comparteix el rectorat i la Facultat de Lletres a la ciutat de Lleida. Es va gravar en vídeo l’entrevista, que de manera integra i també en una versió editada, més curta, serà penjada en els diferents espais i publicacions digitals de la “Plataforma Cultural LO CAMPUS”, com LO CAMPUS DIARI. La gravació la vàren realitzar David Benito Llatge i Paula Gaudens Meler, estudiants del Grau de Comunicació i Periodisme Audiovisuals de la UdL. Les fotografies de la sessió foren del fotògraf professional Jordi V. Pou. A continuació us oferim una síntesi de la conversa, d’una entrevista que va durar una hora. La transcripció i síntesi la signa la redacció de Lleida de LO CAMPUS.

Presentació d’una síntesi i versió completa audio-visual a LO CAMPUS DIARI Joan-Ramon Colomines-Companys (JRCC): L’objectiu d’aquesta entrevista no ve donada per un esdeveniment, sinó per intentar fer balanç on és la UdL avui i quin és el model de gestió que vostè té pensat i està portant a la pràctica. Singularització de la UdL He llegit el seu discurs de pressa de posició com a rector en aquest segon mandat i vostè deia: “Hem de singularitzar la UdL”. Expliqui’ns en que som singulars o que ens falta per acabar de ser singulars? Rector Roberto Fernández (RECTOR): El sistema universitari català i espanyol és extraordinàriament viu, extraordinàriament competitiu i cada vegada ho és més. I cada universitat ha de tenir i trobar la seva pròpia singularitat institucional dins d’aquest món tant complex i tant competitiu. Evidentment una universitat com la nostra, en un territori demogràfic i econòmic com el que tenim, no pot pretendre fer totes les coses que pot fer una universitat ubicada en una gran capital i amb una gran historia al darrera. Que tenim que fer? Tenim de buscar aquelles coses que per una banda ens demani la societat amb una forta consistència: els estudis de dret,

els estudis de medicina, per posar dos exemples. Els estudis d’educació, que tenen una forta demanda, que la societat demana que es facin a la Universitat de Lleida, I la Universitat de Lleida ha d’estar davant aquesta reivindicació i fer aquests tipus d’estudis. Però a més tenim de buscar una altres tipus d’estudis que individualitzin a la universitat inclús al marge de la demanda, el que resulta és que aquesta individualització, com és dintre el sistema universitari català i espanyol també ens porta una demanda que és catalana, espanyola i de vegades internacional, per tant individualitzar la UdL vol dir que dintre 15 anys algú que estigui a qualsevol lloc de Catalunya o Espanya sàpiga que la UdL té una identitat pròpia perquè té un model de docència propi, un model d’investigació propi, un model de participació estudiantil que dintre de la norma general també té la seva especificitat. Individualitzar la UdL és buscar que amb la trajectòria anar creant prestigi de la UdL. La UdL el creí també aquest prestigi, perquè sembla evident que és singular respecte altres universitats: dobles titulacions, pràctiques en totes les titulacions en les empreses de Lleida, coses que els demés no tinguin. JRCC: Vostè sempre ha dit que la universitat no ha de

ser una fabrica només de recerca, ha de ser de docència. Quina és la nostra singularitat en docència? RECTOR: Nosaltres, com vostè sap molt bé, en els diversos rànquings espanyols que es fan habitualment: el del CyD -“Fundación Conocimiento y Desarrollo”, el del BBVA, rànquings de domini públic, sortim sempre molt ben parats en docència, estem sempre al voltant de les 10 primeres, de les 70 i pico d’universitats que hi ha a Espanya. Això és per varis factors, un d’ells és perquè la concepció general que tenim de la universitat de Lleida, és que la UdL ha de ser alhora de docència i d’investigació. Per que senyalem la docència? Perquè ho hem dit moltes vegades, nosaltres no som el “Consejo Superior de Investigación Científica” que només hi ha investigadors, la nostra primera missió és transmetre el coneixement dels nostres investigadors, dels nostres pro-

fessors cap el conjunt de la ciutadania, primer evidentment els estudiants. I després paral·lelament hi ha una funció investigadora que és la que produeix coneixement i millora també la docència. I amb aquest sentit nosaltres tenim molt clar que la docència passa per dos elements que son fonamentals: primer l'element de la personalització dels estudiants, nosaltres afortunadament tenim una ratio de relació entre el número d’estudiants i el número de professors que és molt favorable, aquesta no és una universitat massificada, és evident que hi ha classes puntuals que sí, que hi ha un número important d’alumnes, però en conjunt és una universitat molt poc massificada, el que permet un sistema de tutories que hem implantat molt directa amb els alumnes, és a dir aspirem a la personalització del nostra alumnat. Penseu que la UdL té la capacitat d’arribar als alumnes d’una

4 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya manera que les grans universitats no tenen. Quan estudiants nostres han fet màsters en altres universitats, quan tornen ens diuen sempre el mateix: el que han trobat a faltar a les grans universitats és aquesta proximitat del professorat. La segona qüestió és la ocupabilitat. Per això fem una política cada vegada més extensa dels dobles graus, fem una política de formació dual entre empreses i universitat, per això fem pràctiques obligatòries a totes les empreses. El que li preocupa a un estudiant quan arriba a la universitat i el que li preocupa a la família, són dues coses fonamentals: la primera és que el seu projecte de formació personal, la universitat l’ajudi. I el segon, és que per el seu projecte vital de vida la universitat l’ajudi a trobar una ocupació professional. Els pares lògicament es preocupen perquè la entrada del seu fill a la universitat acabi, si és possible, en una ocupació digna. La universitat ha de fer de l’ocupació i de l’ocupabilitat una de les seves primeres fites. D’aquí la Fira de Treball que fem i tot el tema de l’emprenedoria amb la Càtedra Santander i totes les polítiques que són difícils de detallar ara d’ocupabilitat. Els estudiants de la UdL JRCC: Anem als estudiants. Hi ha una sensació de falta de diàleg entre els directius de la casa i els estudiants. I no és casualitat que passin coses. Vostès han tingut tancades, 23 dies de tancada, per nosaltres uns radicals,

però malgrat tot, tancades. Vostès han tingut estudiants que els han hagut de portar al Síndic de Greuges perquè no complien els processos de participació. Això és un fet. Vostè no rep mai les associacions dels estudiants, en 6 anys no els ha vist mai. No ha rebut mai les associacions, ni en conjunt, ni en privat. RECTOR: Per anar per parts. No hi ha hagut, que jo sàpiga, cap associació, cap grup d’estudiants que m’hagi demanat a mi una entrevista, que no l’hagi tinguda. En 5 anys... JRCC: Sóc president d’una associació, jo l’hi he demanat hora i no me l’ha donada. RECTOR: A mi no m’ha arribat, però si l’ha rebut la meva Vicerectora i l’ha rebut el meu Cap de Comunicació. JRCC: Només faltaria que no passes això. RECTOR: Quan vostè diu “Tancades”: de les 5 tancades que hem tingut. En 4 d’elles, el rector ha anat a la tancada, anat a saludar a les persones de la tancada, ha anat afavorir, perquè creia que les tancades eren justes. JRCC: I fins i tot econòmicament va ajudar a les tancades, per comprar la roba per fer les pancartes. RECTOR: Perquè crec que era just i pertinent. Lluitant per les retallades de la universitat, pel sou dels universitaris etc. I la última tancada que vostè diu, era de poca gent relativament, si em permet estarem d’acord amb això, algunes persones no eren ni de la universitat. Nosaltres vàrem intentar mantindré, primer el diàleg, durant tot

Desembre 2016 - Gener 2017 el procés: el diàleg, un procés en el que dos cossos de mediadors van fracassar mantenint els principis democràtics i institucionals. I finalment, desafortunadament la tancada va durar massa temps, però es va acabar. Per tant, que aquest equip rectoral no ha dialogat amb els alumnes que són els representants dels estudiants, jo li tinc de dir que no tenim la mateixa opinió. I algunes associacions que recordo ara que em van demanar entrevista, no privades perquè no faig entrevistes privades, jo els he rebut al meu despatx, m’han portat les seves inquietuds i he canalitzat algunes d’elles. Per tant, jo diria que tenim vostè i jo una diferent percepció del que és el diàleg amb els estudiants. Però li diré el que em preocupa més dels estudiants des del punt de vista de la seva representació, és la baixa participació que hi ha a nivell de la representació estudiantil. JRCC: Parlem de les eleccions? RECTOR: Sí això em preocupa a mi i els hi preocupa a tots els rectors de Catalunya, perquè no estem davant d’un fenomen que sigui de la universitat de Lleida , sinó que estem davant un fenomen de tipus general, de tipus generacional, de representació dintre de les institucions que és molt profund i que cal analitzar-lo amb cura per intentar saltar a una situació qualitativament millor de la representació estudiantil. JRCC: Té raó que és general la falta de participació dels estudiants, però tots els equips rectorals intenten fer alguna cosa per incentivar

que hi hagi participació. Que fem? RECTOR: HI ha els equips rectorals, els equips deganals, els equips dels departaments, les pròpies associacions. Estem davant un fenomen de tipus profund, generacional, institucional, que efectivament encara que facis polítiques no sempre donen el resultat que tu vols. JRCC: En les eleccions dels estudiants del 2014 hi va haver un 7,7 % de participació i les d’ahir un 5,3 %. RECTOR: Si la seva tesi imputa la falta de participació a l’equip rectoral ... JRCC: Jo no l’imputo a vostè, perquè ens hem fet un tip de criticar que els propis estudiants no saben ells mateixos promocionar-se i que el Consell de l’Estudiantat és del ji-ji ja-ja i no ho promociona. Vostè no en té la culpa d’això, però si que es podria afavorir des dels òrgans de direcció que hi hagués més participació. RECTOR: L’estimulació de la Vicerectora de l’estudiantat en el tema de la participació parlant amb els estudiants ... JRCC: Sí, la Vicerectora la vam portar al Síndic de Greuges de la UdL perquè fa processos... RECTOR: La va portat vostè... JRCC: Jo no, l’associació que presideixo... RECTOR: Altres associacions no la van portar. JRCC: No, les associacions que la Vicerectora potencia, no.

Desembre 2016 - Gener 2017 RECTOR: Aquesta és la seva opinió, que no comparteixo. JRCC: Vostè no la compartirà, però el fet és que en un cap de setmana sense fer un procés participatiu es va canviar el reglament de les associacions. RECTOR: Això està parlant d’un interès personal, de l’associació seva ... JRCC: Personal no ... RECTOR: I que jo no comparteixo amb vostè, perquè la informació que jo tinc no és aquesta. I que va haver-hi consulta en el conjunt d’associacions, que no la representació estudiantil orgànica. Són dos coses diferents perquè també ens entenguin. JRCC: Hi ha mil universitats que consideren les associacions, menys en aquesta. RECTOR: És la seva opinió, no és la meva opinió. Si vol podem estar discutint tota l’estona sobre això. JRCC: Miri és la seva entrevista, la meva opinió no val per res en aquest moment, l’important és la seva. O sigui vostè creu que des el rectorat s’estan incentivant a les associacions ? RECTOR: Sí, ho crec i a més sobre la normativa de les associacions, la satisfacció que hi ha sobre la política que nosaltres fem, és bastant satisfactòria. JRCC: Radicalment jo diria que no, i el Síndic de Greuges de la UdL ha fet un dictamen que diu exactament el contrari del que vostè acaba de dir. RECTOR: En un cas... JRCC: ... En un cas no, en el reglament de les associacions. RECTOR: Si vol que continuem tota l’entrevista cap aquí, jo no tinc inconvenient. JRCC: No. RECTOR: Però vostè és part d’aquest fet. JRCC: Jo sóc part d’una associació. I la publicació que fem aquesta entrevista la porta aquesta asso-

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

ciació. Ni voldria que fos una entrevista anti-Tancada, ni entrevista a favor de les associacions. No ho dec presentar bé: Si que hi ha un cert neguit que el Rectorat no té cert feeling amb els estudiants. RECTOR: Perdoni, amb els estudiants que estan votats pel conjunt dels estudiants, siguin 5 o siguin 7%, xifres efectivament baixes com a totes universitats espanyoles, la relació que tenim és fluida, és una relació activa, una relació pro-activa per part nostra, i tinc que dirli que ni en el Consell de govern quan ens reunim amb ells, d’aquests tipus d’estudiants no hi ha hagut cap critica substancial, hem rebut suggeriments de coses a millorar, que de vegades hem pogut fer front en elles i de vegades no tant. JRCC: Molt bé , o sigui que el Rector està molt bé amb els estudiants, a traves dels estudiants representatius dels Consells. RECTOR: Hi he rebut també estudiants d’altres sensibilitats en el meu despatx, ens han plantejat el que pensaven, des de les assemblees d’estudiants, el sindicat d’estudiants hem estat reunits i hem parlat amb ells, com el 3+2. JRCC: En les preguntes que hem recollit per l’entrevista, m’ha sortit sovint qüestions sobre la “Comissió de Resolució de Conflictes”. Ens pot explicar, perquè tenint altres organismes que aquests temes els podrien tocar, per què s’ha de crear aquesta Comissió? , si tenim el Síndic de Greuges. RECTOR: El Síndic de greuges no està per fer això, nosaltres hem seguit la instrucció que en el seu dia, el 2014, va donar el Consell Interuniversitari de Catalunya, que ja va fer un reglament genèric de la resolució de conflictes en comportaments universitaris i ja va senyalar la possibilitat que algunes universitats també poguessin desenvolupar el seu. Unes ho van fer i altres no. Nosaltres ens hem adonat que donat els últims esdeveniments que varen passar seria bo que el comportament de la classe dirigent universitària estigues també ordenat per un protocol que

pugues confeccionar-se amb tota la comunitat universitària i sigui aprovat pels òrgans de la comunitat universitària, en el proper Consell de govern jo presentaré una proposta d’un Comissió de Resolució de Conflictes que serà absolutament independent, perquè treballi amb tota la tranquil·litat del món i faci una proposta que serà el Consell de govern definitivament dirà com la veu i l’aprovarà. La policia a la Universitat JRCC: Per que el rector quan té un gran conflicte, avisa la policia? RECTOR: No perdoni, el rector va avisar a la policia... JRCC: Ho ha fet tres vegades. RECTOR: No perdoni, vostè té l’obligació de ser exacte com jo, ho vaig fer fa quatre anys i ho vaig fer fa uns mesos. No ho he fet mai més. El fet que vingui la policia és quan tinc d’assegurar la integritat física d’un professor de la casa, quan tinc d’assegurar el patrimoni de la casa i quan tinc d’assegurar la dignitat institucional de la casa. En l’ordre de prioritats morals i

polítiques el rector sempre tindrà la llibertat de càtedra, la llibertat dels estudiants de rebre les seves classes, el rector sempre assegurarà la llibertat física de les persones que treballen a la universitat i la integritat patrimonial, això està per sobre de qualsevol cosa, perquè la capacitat de la llibertat d’expressió dintre de la vida universitària de totes les universitats i de la universitat de Lleida és tant amplia com és vulgui sempre respectant a les persones i respectant el principi de la llibertat d’ensenyament.Espero no tenir de trucar més a la policia, llevat que passin aquestes coses o llevat que hi hagi una agressió física cap algú. Preocupats pel que passa a la societat JRCC: Des de la universitat ens hem de preocupar de les coses que passen a la societat? RECTOR: Evidentment. JRCC: Per exemple: A Catalunya hi ha un procés de reivindicació nacional, el que se’n diu “El Procés”.

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Des de la universitat ens hem de preocupar del “Procés”? RECTOR: Sí. JRCC: Des del rectorat se n’ha de preocupar. RECTOR: Els universitaris sempre han d’estar preocupats pel que passa a la societat. Nosaltres treballem per la societat, nosaltres investiguem per la societat, nosaltres donem docència per la societat. Nosaltres hem de saber quins són els grans problemes de la societat, per intentar donar la nostra opinió des del punt de vista sempre del rigor de la ciència, del rigor de l’aca-

dèmic. Dit això, és evident que una cosa és la comunitat universitària que ha de tenir tota la capacitat de preocupar-se del que passa a la societat i de tenir opinió , si ho considera pertinent i un altre cosa són les persones que dirigeixen una institució que tenen que mantenir, des del meu punt de vista i és l’estil d’aquest rector, una neutralitat institucional exquisida respecte a certs processos de la societat. JRCC: La neutralitat vostè l’ha trencada, jo l’he vist a manifestacions i era rector. RECTOR: A quina manifestació m’ha vist vostè?

JRCC: A la del 15M, contra els monopolis. Va ser portada de la nostra revista. RECTOR: Una cosa, és que jo com a ciutadà normal hi pugui anar. JRCC: Vostè és rector les 24 hores. RECTOR: Però jo no perdo els meus drets individuals. Miri, jo li diré una cosa que potser no saben els que ens llegiran i veuran: jo tots els anys vaig a la manifestació de l’1 de Maig. Ho faig des de que tenia 18 anys i no ho he deixat de fer, perquè forma part de les meves creences polítiques, però hi vaig com a ciutadà. I vaig a l’últim de la fila i no dic a ningú que allà hi vaig com a rector. Vaig a una manifes-

tació, com la que vostè diu, perquè moralment crec que hi haig d’anar, no hi vaig com a rector, no faig cap declaració, no li dic a la gent que estic allà com a rector, no perdo els meus drets com a ciutadà. JRCC: Segur que és veritat el que vostè diu, però quan vostè el veuen, el veuen com a rector, la noticia és la presencia del rector. RECTOR: Això serà la visió del periodista, però no estaré mort civilment. El que jo no faré i no faré mai, i vostè ho sap bé, és fer declaracions polítiques com a rector. No ho he fet mai, ni a favor de A o de B, ni ho faré, perquè aquí si que crec que la neutralitat institucional és sagrada.

Desembre 2016 - Gener 2017 Si la perdem faríem molt mal a la universitat. El Campus Iberus JRCC: Vostè parla de la neutralitat i hi ha algú que diu: El rector parla de la neutralitat, però en realitat la seva pràctica no és neutral. És a dir per exemple, quan vostè potencia el programa Iberus, com l’estant potenciant ... RECTOR: Perdoni, això no és una pràctica neutral institucional? Va ser una cosa del Rectorat Viñas, que em sembla una magnifica idea per la universitat, una magnifica idea per Catalunya i no sé perquè diu ... JRCC: perquè jo l’he sentit dir, moltes vegades, que és una forma diferent de relacionar-se amb Espanya i en aquest moment amb el procés politic que vivim, tot això, sense voler, és posicionar-se... RECTOR: No sé d’on treu el que diu. Jo li diré el que penso: jo sí que crec en el Campus Iberus, que la Universitat de Lleida estigui integrat al Campus de l’Ebre, que ha sigut la forma natural d’expandir-se econòmicament Catalunya cap a la resta de l’interior d’Espanya peninsular. El fet que la UdL participi en aquest projecte amb la Universitat de Saragossa, la Universitat de la Rioja i la Universitat pública de Navarra, és molt bo per Catalunya i és bo per les relacions de Catalunya i la resta d’Espanya, passi el que passi políticament. Perque sempre és bo tenir una via d’entrada en aquests territoris des del punt de vista culturals, econòmics i socials, per tant, sí, sí la idea que va tenir el rector Viñas de formar part d’aquest Campus Iberus d’Excel·lència, és el més propi d’excel·lència que hi ha a Espanya, perquè són quatre comunitats i no que una universitat tingui el seu propi campus d’excel·lència. Va ser una magnifica idea, que està agafant cada dia més volada i jo n’estic molt satisfet. JRCC: Jo també crec que és una magnifica idea, si quedes com quan es va fer. Que era recerca, economia és a dir finançament, ara ja té un contingut ideològic molt important. RECTOR: Perdoni, això és la seva opinió. Tinc que

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

dir-li que en cap reunió, de les moltes que hem fet al Campus Iberus mai s’ha parlat de política, mai s’ha parlat d’ideologia, parlem d’investigació i parlem de docència. Vostè fa una interpretació, que jo la respecto, però que no la comparteixo. JRCC: Acceptem que jo sóc el que fa interpretacions esbiaixades i completament partidistes, però és que no sóc l’únic. RECTOR: Bé doncs, els que fan aquesta interpretació s’equivoquen radicalment. Veure en el Campus Iberus una falta de neutralitat ... JRCC: No n’hi cap de neutralitat en el Campus Iberus. Miri quan per exemple és toquem temes de gènere a traves del nostre Centre especialitzat en temes de gènere, és completament ideològic. Fins el punt que des de la UdL hem posat el terme Iberus al costat del nostre logotip transformant-lo. RECTOR: Com les 4 altres universitats... JRCC: No perdoni, no és això. RECTOR: No sé on vol arribar vostè. El Campus Iberus no té res d’ideològic. Està pensat en benefici de la Universitat de Lleida, perquè miri cada universitat té que triar molt bé les aliances que fa, en aquest món tant competitiu de la vida universitària. Quan es va fer, m’ho va dir el rector Viñas, els altres tipus d’aliances no van anar cap endavant. JRCC: El rector Viñas, no li va dir que un Vicerector seu, va dimitir pel Campus Iberus? Sembla que s’ho inventi el periodista. RECTOR: El Campus Iberus és una magnifica iniciativa acadèmica, que reporta i reportarà encara més grans beneficis a la UdL i a les altres universitats. Sinó el tinguéssim l’hauríem d’inventar. JRCC: Jo no li discuteixo el Campus Iberus, jo no dic que no s’hagi de fer, no dic que no sigui interesant, jo el que l’hi estic dient és que està transformant fins i tot la nostra pròpia imatge. Fa unes setmanes, les entitats, les associacions i la gent de Lleida va rebre la invitació del Campus Iberus convocant per la inauguració del

curs acadèmic. Deu ser la primera vegada, que el Campus Iberus convoca a Lleida.

principal defecte? I va dir, “Sóc Tossut”.

RECTOR: El Campus Iberus va decidir que cada universitat, transformaria, ajuntaria la seva inauguració del curs acadèmic també amb l’obertura del Campus Iberus.

JRCC: Vostè. Va dir sóc tossut i a més em va dir: sóc molt confiat.

JRCC: A veure sí ens entenem, potser m’explico malament: no vaig contra el Campus Iberus, només dic que ens està trencant la nostra imatge i que podríem ser del Campus Iberus amb la nostra pròpia identitat. RECTOR: Ja ho som. JRCC: No, perquè miri, nosaltres tenim un web del Campus Iberus que no hi ha ni el català. Per que no hi ha el català al web? RECTOR: El fet que no hi hagi el català no significa que no sigui respectat per les altres universitats. Al tenir un lloc comú a les quatre universitats, utilitzem l’idioma comú. Vostè vol portar les coses en un terreny seu ideològic, jo li respecto, però la veritat si aquesta conversa l’estiguéssim escoltant els meus companys del Campus Iberus, no l’entendrien. JRCC: Els seus companys fan catalanofòbia. I li puc explicar, qui i quan ... RECTOR: Els rectors que jo conec fan catalanofòbia?, francament ... però bé li deixo preguntar a vostè el que cregui pertinent. JRCC: Vostè un dia em va respondre sobre: Quin és el seu

RECTOR: Vostè o jo?

Realment és molt tossut.. RECTOR: Però tossut en coses en les que hi crec. El Procés nacional de Catalunya JRCC: Però a veure, ara en l’entrevista, pot semblar que som només nosaltres o jo com a periodista, que l’estem burjant. Però vostè sap perfectament que no està d’acord com va el procés politic de Catalunya promogut pel Govern català i pel Parlament de Catalunya. RECTOR: Vostè m’ha sentit públicament com a rector alguna vegada pronunciar ni una sola paraula sobre el tema del procés. JRCC: Com historiador sí. RECTOR: Com historiador tampoc. Perdoni ... JRCC: Jo ja sé que l’han instrumentalitzat sobre el seu llibre ... RECTOR: Ara toca una cosa molt meva. Com a rector mai, mai hi ha hagut una declaració meva. És més el periodistes, riuen ja amb mi, perquè saben la resposta a la pregunta, que me la pregunten sempre. Els hi dic: no he estat votat per parlar d’aquestes coses. He estat votat per parlar de docència, investigació, de universitat, d’estudiants

8 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya i per tant no vull tenir opinió sobre aquest tema. Que la universitat com institució no té opinió, si que té opinió la comunitat universitària.I sobre el llibre que suposo que es refereix al premi nacional d’Espanya. JRCC: El llibre “Cataluña y el absolutisme borbonico” RECTOR: Punt, “Historia y política”, perquè el subtítol és molt important. El que jo faig és una reflexió estrictament científica acadèmica ... JRCC: quina mala sort que a vostè l’instrumentalitzi tothom ... RECTOR: Miri el que hagi pogut fer un altre ... JRCC: Accepto que vostè no hi tenia cap interès, però vostè ha d’acceptar que tota la part més dretana espanyola l’ha instrumentalitzat amb aquest llibre. RECTOR: Però fixis vostè, que les preguntes que m’han fet aquesta part que vostè qualifica com a dretana, que no entraré ara, sempre els hi dic el mateix com a historiador: no tinc opinió política, no en tinc, jo li puc explicar el que em dona com a resultat les meves investigacions cientí-

Desembre 2016 - Gener 2017

fiques i aquí em paro. I després és la ciutadania, entre els quals hi ha els periodistes que poden opinar el que considerin. Però li diré una cosa, en general l'Acadèmia, crec que no ha sigut la que ha rebut malament el llibre i per suposat no ha instrumentalitzat el llibre.

a la veritat, he llegit al diari digital “El Español” unes declaracions seves que vostè deia que això no ho deia.

JRCC: Jo no parlaré del llibre, perquè no me l’he llegit, ja me’l llegiré. Però vostè el llibre l’ha presentat a molts llocs i vostè encara que no vulgui, quan vostè seu en una presentació és el rector de la Universitat de Lleida.

RECTOR: Ja em perdonarà quina responsabilitat tinc jo el que un periodista o dos o tres, d’una línia ideològica determinada facin la lectura que vulguin del meu llibre.

RECTOR: Vostè això ho diu d’una forma molt simpàtica, però quan jo sóc invitat a una conferencia com a catedràtic d’història moderna de la UdL, jo dono una conferència com a catedràtic. De vegades diuen i ara és rector de la UdL, però jo parlo com a catedràtic.

JRCC: Hi ha convocada una mobilització d’estudiants a tot Catalunya defensant unes matricules més barates i es demana una rebaixa del 30% en les matricules. Mentre que els rectors de la universitats públiques catalanes en demanen un abaratiment del 10%. Vostè com ho veu ? És car o no el crèdit universitari?

JRCC: Llegeixo titular: “El rector de la Universidad de Lleida premiado por desmontar los falsos mitos del nacionalismo catalán”. RECTOR: Això m’ho imputa a mi? JRCC: No. RECTOR: Gràcies. JRCC: No perquè en honor

RECTOR: Efectivament. JRCC: Ja ho se que vostè no ho diu, però si que és cert que els altres ho diuen.

El preu de les matrícules

RECTOR: La universitat catalana sens dubte és cara i és més cara encara, perquè s’ha de tenir present que estem en època de crisis. La universitat catalana s’està sostenint per les aportacions dels estudiants i de les famílies, s'està sostenint perquè hi ha un professorat cada vegada més precaritzat que ho tenim que denunciar, això és

un dels grans problemes que té la universitat catalana i s’està sostenint també pel voluntarisme del conjunt de la comunitat universitària, que està fent moltes coses que des del punt estricte del sou no li correspondria fer. Jo no sóc partidari de la matricula gratuïta. Jo sóc partidari que mentre no es canvií el sistema fiscal a Espanya i no sigui un sistema fiscal, com l’alemany, que fa un repartiment fort des de la part fiscal a les famílies, que hi hagi un pagament de les matricules universitàries que estigui vinculat a la renda familiar, perquè així sí, que és fa un transvasament de les famílies que més tenen, cap a les famílies que menys tenen. Per tant, la meva posició com a rector i ho dic públicament, no és favorable a la gratuïtat. Sóc favorable a que es baixin les actuals taxes, a que el preu del màster i del grau costin el mateix. A que ningú es quedi fora de la universitat per una qüestió econòmica. Nosaltres tenim un programa de 60.000 euros cada any, perquè si una persona té dificultats econòmiques sobrevingudes, pugui entrar a la UdL. No ens consta que ningú és quedi, una altra cosa és que hi ha algú que no ve o que no coneix el programa o que senzillament no ho vol fer.

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

La Venècia de Canaletto avui Una mirada fotogràfica d’Araceli Merino a fotògrafa Araceli Merino ha realitLfotografies zat un projecte artístic que inclou de Venècia inspirades en

quadres de l'artista del Settecento italià Antonio Canal, “Canaletto”. Sabent que el pintor, moltes vegades, no dubtava en canviar les proporcions d'edifi-

cis, traslladar-los de lloc, inventar-los, unir punts de vista i llums diferents en una mateixa tela o modificar els meandres del Gran Canal. Aquest projecte ha tingut el suport del Festival de Música Antiga dels Pirineus

La presentació de la feina creativa: per la conFcia,ascinada templació de Venèper la seva extrema

singularitat, els colors canviants, les llums tant diverses amb que es mostra en els diferents moments de l’any, sempre impregnada per la llacuna que l’embolcalla i que en marca la quotidianitat, tal vegada la mateixa de fa 300 anys... per tants detalls, per tantes sensacions impossibles de copsar amb la mirada de qui la trepitja esporàdicament sense poder‐la viure en tota plenitud, vaig decidir emprendre aquest projecte. Sé que aquesta percepció no és nova. Només cal evocar les mirades pictòriques d’artistes foranis com Mallord, Turner, Corot, McNeill Whistler o Monet per compren-

dre el poder fascinador de la ciutat dels canals. Canaletto jugava però amb avantatge. Ell era venecià de naixement i coneixia els secrets de l’illa. Sabia com mirar‐la i com mostrar‐la. Seria un error considerar les seves vedutte com simples postals de record, malgrat que segurament aquesta era la sensació que podien tenir ja els viatgers del seu temps. Canaletto ens mostra els millors angles de Venècia tal com els porta impresos a la mirada des del primer dia de la seva vida. Davant d’aquesta evidència, vaig tenir molt clar que el que havia de fer era copsar les seves mirades de la forma més fidel possible. Calia posar el trípode i la càmera exactament on ell posa-

va el cavallet. La millor Venècia, la que malgrat les tones de turistes que la visiten encara sembla adormida en el temps del pintor, podia despertar novament en les fotografies. Al final vaig descobrir que Venècia manté ben preservats els seus secrets i Canaletto, com a bon venecià, va posar sovint el seu cavallet en espais impossibles, sobre les aigües dels canals o a l’esquena d’alguna gavina volant... El que havia de ser una rèplica de les mirades de Canaletto ha acabat sent la mirada fascinada, fotogràfica, de qui malgrat nombroses visites a Venècia, l’acaba veient sempre com si l’acabés de descobrir.

i de la Universitat de Lleida (UdL), mostrant-se en una exposició al Centre Cultural Les Monges de La Seu d’Urgell i posteriorment a la Facultat de Lletres de la UdL. A continuació en reproduïm una selecció de fotografies i quadres del paisatgisme venecià.

Antonio Canal “Canaletto” (1697‐1768) Artista venecià cèlebre pels seus paisatges pintats amb la tècnica de l'aiguafort. Venecià de naixement, va començar la seva carrera com a pintor d'escenes teatrals.

Araceli Merino

Deprés d’un viatge a Roma el 1719, inspirat per Giovanni Paolo Pannini, va decidir pintar la vida quotidiana a Venècia. Les seves obres son fetes majoritàriament al "aire lliure", emprant la tècnica de la "càmera fosca" per observar i reflectir amb detall els objectes llunyans. Les vedutte van tenir tant d’èxit que la seva influència va arribar a gairebé tots els racons d'Europa iniciant una forma de representar el paisatge que va ser imitada per molts artistes europeus.

Properament un nou mini-Suplement de la revista LO CAMPUS:

Les Arts

creació plàstica i literària

10 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Fotografies d’Araceli Merino i pintures de Canaletto: Pàgina 10: -Fotografia i Pintura de la “Piazza di San Marco”. Pàgina 11: -Fotografia i Pintura de la “Piazzeta”. -Fotografia i Pintura de “Il Canale Grande”.

12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Araceli Merino

Fotògrafa freelance, amb 25 anys d’experiència treballant en el camp del disseny gràfic i la retolació. Actualment combina l'activitat fotogràfica pràctica amb la dedicació pedagògica, alhora que també es confessa viatgera incansable. Potser per això li agradi particularment la fotografia de persones, natura i de viatges, encara que també gaudeix de treballar a l'estudi.

Desembre 2016 - Gener 2017

A part de treballs fotogràfics professionals diversos (Concerts‐espectacles, reportatges socials, natura, disseny, festes, catàlegs, publicitat, moda, gastronomia i restauració, decoració, arquitectura,...), les seves fotografies han aparegut a diferents exposicions i publicacions (Enciclopèdies, Premsa local, Revistes electròniques, Llibres de viatges i de tradicions, entre d’altres). I també ha fet apor-

tacions a la Viquipèdia en estones lliures. Darrerament dedica una part important del seu temps a la pedagogia, tot fent classes (particulars i col·lectives) cursos i tallers de fotografia i Photoshop, xerrades, sortides i viatges fotogràfics a diferents indrets de l’Estat Espanyol. Col·laborant amb escoles, agències i promotores culturals com l’Escola de Fotografia TEC, les

promotores Àlguema Cultural, Te de tertúlia, Artística Cabanelles, també Baraka club de viatges, i d'altres. Ha aconseguit, entre d’altres premis fotogràfics, el Premi Arts d'Andorra 2009. h t t p : / / w w w. a r a celimerino.com http://www.facebook.com/aracelifoto

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Fotografies d’Araceli Merino i pintures de Canaletto: Pàgina 12: -Fotografia i Pintura de “La Punta della Dogana”. -Fotografia i Pintura de “Arsenale di Venezia”. -Fotografia i Pintura de “Santa Maria de la Salute”. Pàgina 13: -Fotografia i Pintura de “Chiesa di San Francesco della Vigna”.

14 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

Els cartells de les lliçons inaugurals de l’IREL Presentem tota la col·lecció de cartells que durant 25 anys han anunciat les lliçons inaugurals dels diferents cursos acadèmics de l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida (IREL).

En diferents pàgines d’aquesta revista podeu anar resseguint un treball creatiu que mostra diferents estètiques i diferents temàtiques, que responen a les preocupacions de cada moment.

Els creatius cartellistes han estat dos: Amadeu Bonet i Boldú que n’és l’autor de la majoria de cartells, en concret 19 dels 25. Els altres 6 cartells són de Mercè Farré i Perdiguer, en concret els dels

anys 1996/97, 1997/98, 1998/99, i els del 2000/01, 200//02 i 2002/03. Al finals de la col·lecció de cartells que publiquem, podreu conèixer qui són aquests creatius.

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida: reflexió i formació del sentit de la vida quest any l’Institut de A Recerca i Estudis Religiosos de Lleida, que popular-

ment coneixement pel seu acrònim: IREL, celebra el seu 25è aniversari i des de LO CAMPUS ho hem volgut celebrar fugint de declaracions institucionals i de la dels directius, no perquè no es mereixin un aplaudiment, que se’l mereixen,

sinó perquè hem volgut anar a les opinions de base i a les reflexions de futur per a la comunitat universitària.

que reproduïm els 25 cartells que han anunciat les 25 lliçons inaugurals dels cursos acadèmics de l’IREL.

El nostre petit homenatge a l’IREL consta d’un regal i de dues intervencions periodístiques en aquest número de LO CAMPUS. El regal de memòria històrica i d’estètica compromesa, que és

També editem dos articles: un sobre una experiència vital com alumna a l’IREL de l’avui professora de la UNED, Núria-Montserrat Farré i l’altre sobre l’experiència del SAFOR de la Universitat

de Lleida com una aventura universitària en plena renovació i com una cosina germana de l’IREL, text del professor Lluís Puigdomènech de la UdL. Per a nosaltres la millor celebració és continuar i posar-se al dia. Felicitats IREL !!!

25 anys de l’IREL l’Institut Superior de Lda,’IREL, Ciències Religioses de Lleifa 25 anys i els celebra

en plenitud. Com a institució universitària pot girar la vista enrere i contemplar el camí recorregut amb la satisfacció de la feina ben feta. Són 25 anys de braços oberts a les persones, a l’alumnat i al professorat que han omplert i han passat per les seves aules. Un quart de segle de lliçons inaugurals, simposis, seminaris, conferències, taules rodones, col·laboracions i publicacions de qualitat. Anys de dignitat acadèmica, de rigor científic i de coherència institucional (gens fàcil en els temps que corren). Recordo com si fos ahir que vaig iniciar els estudis de Teologia a l’IREL. Era una plujosa tarda d’octubre, tot just havia acabat la llicenciatura en Història i iniciava els cursos de doctorat. En aquell moment passava per una intensa situació de recerca intel·lectual i volia aprofundir en la filosofia. En aquest sentit, els anys d’estudi a la universitat van ser un autèntic desert; cap assignatura de filosofia, cap d’història del pensament (amb l’excepció remarcable de l’assignatura impartida pel professor

Lladonosa). Sempre m’havia interessat la filosofia i també la Història de les Religions, aquells altres noms de Déu, i una cosa mesclada amb l’altra va fer que acabés matriculant-me a l’IREL

en una societat que sovint oscil·la entre el desencís i la contestació, la resignació i la superació, es podia veure l’IREL com un meravellós i fructífer tapís de pensament, fe i cultura.

La seu de l’IREL roman discreta molt a prop de l’edifici del Rectorat, en un immoble que en els últims temps ha estat sacsejat per una bona causa, els pisos socials del Seminari. Si n’hagués de destacar alguna cosa seria la llibertat i l’acolliment que hi vaig trobar, el diàleg sincer i sense complexos entre pensament cristià, interreligiositat i cultura laica.

Després van venir estades de recerca a l’estranger i em vaig preguntar què hi hauria de dolent que a les universitat de casa nostra també hi tinguéssim facultats de Divinity o d’Estudis Religiosos. Pensem en Cambridge, en Oxford, en Edinburgh, en Jena, Frankfurt o bé Heidelberg, o més enllà del nostre continent el cas paradigmàtic de Harvard o Yale, entre tantes d’altres. Dins el nostre àmbit cultural des del s.XVI hi ha hagut un progressiu distanciament entre la cultura (que ha anat seguint uns camins en gran part allunyats/ crítics respecte les religions en general i el cristianisme en concret) i el mateix cristianisme (sovint a la defensiva). En un món com el nostre la religió sovint apareix proscrita. Però ningú pot obviar que la cultura occidental no s’explica sense la religió, ni sense el cristianisme.

Vaig compartir aula amb gent molt diversa, amb punts de vista oposats, i uns i altres però, es mostraven lliures, feien sentir la seva veu amb claredat i eren escoltats des del respecte. Els meus companys tenien interessos diversos: uns volien continuar formant-se acadèmicament, bé fos simplement capbussant-se en la cultura o bé, anant més enllà i perseguint una fe arrelada en la intel·ligència; altres buscaven respostes, oberts a allò Transcendent, plens d’interrogants com estaven. Així,

L’IREL ha trobat el punt de presència respectuosa i

genuïna dins d’una societat pluralista, sense renunciar a la pròpia identitat cristiana, amb esperit de diàleg, amb compromís intel·lectual i amb voluntat de projecció social. Tot plegat fa que l’IREL sigui una institució ben viva en la celebració dels seus 25 anys. En els propers anys s’enfrontarà a nombrosos desafiaments i esperem que es continuï renovant, continuï llegint els signes dels temps perquè aquesta serà la seva millor garantia de futur. Seran reptes que provindran de la tecnologia, la ciència, la increença i la política, però també de la tradició, del pensament, la interculturalitat i el diàleg interreligiós. Estic ben segura que els superarà amb èxit, des de la senzillesa que neix de la dignitat i el realisme, com sempre ha fet. Per molts anys.

Núria-Montserrat Farré i Barril Professora de la UNED

Continua pàgina 18

Els Màsters propis de la Universitat de Lleida:

la nostra formació contínua universitària garantia de qualitat per reciclar-se professionalment i iniciar nous aprenentatges

Lifelong learning Una organització líder: Centre de Formació Contínua de la Universitat de Lleida La Universitat de Lleida té el Centre de Formació Contínua (CFC) com l’instrument de gestió acadèmica i de gestió administrativa dels estudis superiors propis de la universitat. Una estructura directiva capaç d’analitzar les necessitats d’aprenentatge del territori, per poder oferir la possibilitat de seguir formant-se en els àmbits respectius, a les persones que conformen els diferents sectors que constitueixen el teixit professional i laboral de la societat que l’envolta. “Anàlisi” o sigui analistes de les necessitats professionals, “Programació i Planificació” o sigui gestors acadèmics, i lideratge de direcció del Centre de Formació Contínua per oferir uns estudis propis dins d’un singular conjunt de FORMACIÓ CONTÍNUA.

Una filosofía singular i potent: La FORMACIÓ CONTÍNUA de la UdL no només és un important i útil complement d’aprenentatge per a joves estudiants que han realitzat estudis universitaris reglats, sinó que forma part de l’oferta formativa global de la UdL, desenvolupant-se complementàriament amb l’oferta educativa oficial dels centres de la UdL com una alternativa d’oportunitats. La nostra filosofia és el reciclatge constant i l’especialització de qualitat per trobar treball digna i consolidar feina. I per construir més oportunitats també la nostra FORMACIÓ CONTÍNUA de la UdL incrementa els lligams i la col·laboració amb empreses i administracions, que tenen necessitats específiques de formació per al seu personal, a les quals la UdL dona igualment resposta. Hi ha un compromís d’innovació acadèmica, un compromís social i a més hi ha un compromís amb la societat que ens envolta, oferint alternatives formatives als professionals i als treballadors, i alternatives culturals als ciutadans en general, mitjançant un procés educatiu de qualitat, flexible i adaptatiu, i que dona resposta a les seves necessitats de formació permanent, més enllà de la docència reglada.

Una oferta d’estudis i oportunitats:

195 ofertes formatives

Màsters • Postgraus d’especialització • cursos i seminaris • Estudis presencials, semi-presencials i on line. • Pràctiques pròpies i externes. Amb tutors de l’empresa i de la universitat. • Títols propis, Diplomes, Certificats professionals i d’assistència. • Dobles titulacions pròpies, Dobles titulacions amb estudis d’altres universitats i Titulacions interuniversitàries. • Durada de 2 o 1 any acadèmic o períodes curts. • Els destinataris són per a titulats universitaris o treballadors i treballadores d’una empresa que vol millorar la seva formació o particulars que volen reciclar-se o obrir-se a altres camps i estudis. • L’estructura d’edat dels estudiants de Màsters abraça totes les edats, incorporant un significatiu nombre de professionals, reforçant que la nostra oferta formativa va plenament lligada amb l’activitat laboral activa.

Tota la FORMACIÓ PRÒPIA dels 20 àmbits d’activitats de “l’aprenentatge permanent / lifelong learning” de la UdL a :

http://www.cfc.udl.cat

18 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

El SAFOR dels badocs, somiatruites, motivats, ben intencionats i altres bestioles

per un moIquemagineu-vos, ment, que el coneixement es forja a la nostra Universitat estigués més sovint amanit de sensibilitat, imaginació, empenta, intenció i aposta; la d’aquelles persones concretes que posen en valor aquest coneixement com a universitaris o més tard com a professionals.

De l’experiència de 25 anys com a professor de la Universitat de Lleida (UdL), amb quin gran plaer recordo aquelles i aquells estudiants tan especials i alhora rars !!! Aquella estudiant amb una profunda convicció en l’ecologia; aquell altre, solidari; l’entregat a l’automatització del camp o l’atenta als problemes i preocupacions de tot al seu voltant. També conec docents i personal d’administració i serveis amb tarannàs similars. Qui no vol compartir amb persones que fan tant de saó?. Persones que viuen l’entusiasme de confiar en l’oportunitat permanentment regalada de viure, de portes obertes, exposats, posant-se a tir. De vegades, titllats de “freakies” i quan no, ficats a la “cremà” de la sospita dels qui diuen que de “ben intencionats, l’infern n’és ple”. Però voleu dir que allí no n’és més ple d’indiferents,

covards i estrets de mira?. Personalment, en la meva condició d’universitari i de creient (no submís sinó confiat del missatge que es desprèn de la tradició cristiana) poso la meva “intenció” col·laborant amb el Servei d’Assistència, Formació i Orientació Religiosa de la UdL. En l’actualitat, aquest servei recull qualsevol inquietud d’aquest àmbit provinent de la comunitat universitària, organitza la lliçó inaugural del Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida (IREL) que cada curs es celebra a la sala d’actes de la UdL presidida pel Rector, gestiona també l’ús compartit de les biblioteques d’ambdues entitats, organitza un cicle anual de conferències anomenat “l’Atri dels Gentils” i possibilita l’oferta d’una matèria transversal d’introducció al fenomen religiós des de diferents perspectives. Aquesta darrera permet obtenir crèdits als estudiants d’Educació de la UdL per al títol de mestre de religió a primària i secundària, fruit d’un conveni entre la UdL i l’IREL. Curiosament, el Servei d’Assistència, Formació i Orientació Religiosa de la UdL encunya el seu acrònim amb el mot SAFOR. Una companya de la Universitat de Lleida

(UdL) m’apuntava la presentació del llibre “Fer safor” de Carles Hac Mor: “A les comarques de ponent, fer safor vol dir donar molta importància a una cosa tot alegrant-se'n, celebrant-la expansivament,i un saforer és un que fa safor de tot. És el mateix mot que en àrab designa la menjada nocturna que hom fa durant el Ramadà, desprès d'haver dejunat tot el dia. La safor era , i és, una festa: els moros se'n gaubaven tant, de poder menjar, perquè tenien gana, i jubilaven tant, que els alegrois de la safor van penetrar en el català amb el mateix nom safor, i hi han romàs fins avui. Safor suposa una petita prova lingüística, entre moltíssimes més, que les ciutats de Lleida i de Balaguer, així com Alfarràs i, per extensió, totes les comarques de Ponent, a més de ser molt gitanes i força jueves, s'han mantingut déu n'hi do mores.” L’acrònim, doncs, resulta més que adient per al nou tarannà que vol emprendre el SAFOR de la UdL en els cursos venidors. Aquest es fonamentaria en: • La reivindicació de que el fet de transcendir l’existència humana sigui també motiu d’estudi, debat, exposició i pràctica en la Universitat de

Lleida amb la mateixa naturalitat en que es fa amb la solidaritat, la igualtat de gènere, l’esport o l’art, podent actuar com un servei vers tota comunitat universitària. • Posar en valor i fins i tot defensar la diversitat a aquest apropament tan propi de l’ésser humà, tant des de l’àmbit aconfessional com en el diàleg interreligiós. • La cerca basada en el desaprenentatge, fugint del prejudici i el parany dogmàtic. El seu focus estaria en allò essencial i autèntic per a compartir. • La trobada d’”una colla de badocs, somiatruites, motivats i ben intencionats” amb la voluntat de compartir un camí a voltes incert, a voltes apassionant... ... a l’escalf dels qui fan safor.

Lluís Puigdomènech i Franquesa

Professor del Departament d'Enginyeria Agroforestal ETSEA / Universitat de Lleida Col·laborador del SAFOR

Els cartellistes de l'IREL Amadeu Bonet i Boldú Professor de tecnologia ESO i Coordinador Pedagògic de l’Institut Josep Vallverdú de les Borges Blanques. Professor i cap de publicacions a l’IREL. Membre del Patronat de la Fundació Verge Blanca. I compromès en diferents moviments com el Moviment de Treballadors Cristians ACO, el Moviment d'Innovació Educativa de Lleida (MIELL) i el col·lectiu Implica't+. En el camp de l’art treballa l’escultura, la pintura, el tapís, el mosaic, la ceràmica, el disseny gràfic i la fotografia. Té obra creativa a: https://sites.google.com/site/ama10art/home i a Instagram @ama101960.

Mercè Farré i Perdiguer Mestra, logopeda i psicopedagoga. Que treballa al CREDA Lleida -Centre de Recursos per a deficients auditius-. És membre del Moviment de professionals cristians de Lleida. En els cursos 1992 al 1999 fou voluntària a l’IREL.

Vivència Aranesa Associació cultural i cívica d’Aran

DIFONENT EL PENSAMENT CONTEMPORANI ● Entitat co-editora de la revista universitària LO CAMPUS i del diari digital LO CAMPUS DIARI ● Plataforma de difusió de tota mena d’esdeveniments occitans a les 21 universitats de parla catalana

DELEGACIÓ a LLEIDA: Carrer Pere de Cabrera 12, 2on 9a 25001 Lleida Telèfon: 973204907 vivenciaaranesa@locampus.cat

EDITORIAL

Número 1 / Desembre 2016 - Gener 2017

Presentant la Franja de Ponent cultural a les 21 universitats de parla catalana (I)

Qualsevol estudiant, professor o ciutadà en general que tingui una sòlida convicció democràtica sap que els drets lingüístics formen part dels drets humans. I no cal dir que qualsevol militant de la cultura i de la llengua catalana fer pinya amb la Franja de Ponent és una obligació.

mobilitzar a tanta gent com podem, per poder explicar a les comunitats universitàries de les 21 universitats de parla catalana quin és el batec cultural, lingüístic, politic, econòmic i social de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya o sigui el que es coneix per la Franja de Ponent.

Des de la pluralitat a LO CAMPUS iniciem un nou projecte de premsa universitària que és crear aquest mini-Suplement “LA FRANJA i la universitat”. Un projecte senzill, petit per la llargada, però immens perquè pretén

No estem presentant un monogràfic tancat, estem obrint un Suplement que ha de tenir continuïtat permanent i que com a pluja fina ha d’informar, reflexionar i fer pedagogia. Aquesta aventura és de corredor

de fons, que lliga perfectament amb la vitalitat de la cultura en llengua catalana a la Franja, amb la vitalitat de conviccions i de supervivència que han expressat al llarg de molts anys dones i homes d’un territori maltractat fins l’esperpent. Aquest primer número conté articles sobre cultura, llengua, ensenyament i premsa, a més de la presentació de set entitats culturals que poden situar al lector en el teixit associatiu de la zona. Hi ha també un text sobre un sòlid escriptor de la Franja i d’amplís-

sima projecció com és Jesús Moncada. Però a més, hem incorporat el Moncada pintor i il·lustrador, reproduint en diferents pàgines, fragments d’algunes de les seves obres. I no ens hem pogut estar d’editar alguna fotografia del singular paisatge de Ponent. Comencem doncs, en paper premsa i en digital, aquesta mirada universitària i també divulgativa de la Franja, que és aquest Suplement. Tothom hi és benvingut. Redaccions de LO CAMPUS i de LO CAMPUS DIARI

Forat d'Aigualluts, Aneto. Vall de Benasc. (Alta Ribagorça).

22 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

L’ensenyament del català a l’Aragó voluntària, i fins a tres hores setmanals, essent els pares els qui havien de manifestar aquest desig per escrit. Transcorreguts trenta anys, és probable que aquesta proposta pugui ser titllada de poc ambiciosa, més encara si l’òptica adoptada pren com a referència algunes de les Comunitats properes, cas de Catalunya o el País Basc. Però qui coneix les susceptibilitats que el tema desperta al conjunt de l’opinió pública aragonesa, i també entre la seva classe política, no pot dubtar del salt qualitatiu i l’impuls que aquest fet suposà pel futur de la llengua a les comarques orientals d’Aragó (a tall de lamentable anècdota, podem esmentar que encara el 1982 la premsa local es feia ressò de com a un petit poble de la Ribagorça aragonesa es multava als alumnes per parlar català a classe).

partir de la Constitució de 1978, de A manera paral·lela a la recuperació de les llibertats democràtiques, als di-

ferents territoris plurilingües de l’Estat sorgí una generalització d’esforços per tal de revigoritzar les llengües pròpies fins llavors postergades. Certament, aquesta circumstància va gaudir d’un ressò molt limitat a l’Aragó, una Comunitat on coexisteixen dues llengües autòctones (aragonès a les valls pirinenques i català a l’est) en una posició de minorització en relació al castellà majoritari de la població aragonesa. En qualsevol cas, la introducció de l’ensenyament reglat del català a l’Aragó se situa en aquest context, i s’inicia en el curs 1984/1985, essent Conseller de Cultura i Educació un home nascut a la Franja: José Ramón Bada Panillo. Ell va ser el màxim responsable que, temps abans de la transferència de competències en matèria educativa des del Govern central, es signés un Conveni amb el Ministeri d’Educació tot establint la possibilitat que, en aquells centres escolars que ho sol·licitessin, l’alumnat pogués assistir a classes de llengua catalana de manera

Sigui com sigui, la favorable acollida dels usuaris a l’ensenyament del català és una qüestió innegable: dels 791 escolars matriculats el curs 1984/1985, s’ha passat als 4.607 del curs 2014/2015, i al voltant d’una quarantena de docents imparteixen l’assignatura de llengua catalana en l’Educació Infantil, Primària i Secundària. D’altra banda, alguns centres ja porten un cert temps oferint ensenyament d’algunes matèries en català, com a llengua vehicular, si bé l’oferta és encara molt limitada (Consejo Escolar de Aragón, 2016). També les Escoles Oficials d’Idiomes donen la possibilitat d’estudiar català, i de fet 138 alumnes s’havien matriculat d’aquesta llengua el curs 2014/2015. Una xifra que situa a la llengua catalana en un nivell similar de demanda que el rus (122), el xinès (190) o l’espanyol per a estrangers (130), i molt per sota d’altres llengües estrangeres com l’italià (707), l’alemany (1.502), el francès (2.905) o l’anglès (8.926). Indubtablement, unes dades que ens conviden a una profunda reflexió més enllà del seu valor quantitatiu. En un sentit similar cal reflexionar pel que fa a la formació del professorat: si bé existeix un Seminari de formació permanent amb certa tradició, la pre-

ASCUMA ASCUMA. Així coneixem a l’Associació Cultural del Matarranya, una organització que es va gestar als anys 80 del segle passat per un grup de persones molt conscienciades de la necessitat de treballar i encara lluitar per un dels principals patrimonis d’una part del territori aragonès:la llengua catalana. La força, la constància, la capacitat d’aquest grup de persones arropades per uns quatre-cents associats militants han aconseguit unes fi

tes difícils d’imaginar en un ambient complicat i en molts moments poc favorable. Publicacions de llibres, participació organitzada i sistemàtica en la premsa local, comarcal i autonòmica, organització de jornades de jornades culturals, xerrades, manteniment d’una oficina – seu a Calaceit, intervenció en propostes polítiques i normatives, i especialment cofundadora i mantenidora de la revista “Temps de Franja”, única escrita integrament en

sència de la realitat trilingüe aragonesa, i les seves implicacions didàctiques, són qüestions encara pendents als plans d’estudis de formació de mestres de la Universitat de Saragossa. Pendent queda també una avaluació institucional del programa, i els seus efectes sobre els coneixements lingüístics i curriculars assolits pels escolars, així com una potenciació de la investigació sociolingüística i psicolingüística que reverteixi en una aproximació més realista a les vessants social i individual del bilingüisme a la Franja aragonesa. En aquest sentit, referint-se a l’estat de la recerca sobre la llengua catalana a l’Aragó, les paraules del propi José Ramón Bada Panillo, escrites fa quasi tres dècades, segueixen tristament en vigor: "Es tracta d'una investigació quasi exclusivament filològica, dialectològica, però no sociolingüística (ni psicològica ni educativa / La cursiva és un afegit nostre) en termes generals, i realitzada amb escassíssima participació dels lingüistes aragonesos que només s'han interessat pel tema a partir dels anys setanta, tret de dues o tres honroses excepcions" (Bada, 1990, p. 22). Referències: Bada Panillo, J. R. (1990). El debat del català a l'Aragó (1983-1987). Calaceit: Edicions del migdia. Consejo Escolar de Aragón (2016). Informe 2016 sobre la situación del Sistema Educativo en Aragón. Recuperat de http://www.educaragon.org/files/ informe_2016_curso_14-15.pdf

català al territori aragonès, són part de les tasques culturals que l’associació fa de manera habitual. Una associació molt viva en fase d’expansió i adaptació als nous aires culturals i socio-politics que bufen entre Catalunya i Aragó. El Matarranya es avui dia un territori emergent com a zona turística i també com a elaboradora de productes de reconeguda qualitat com ara olis, vins i derivats càrnics. Això comporta un alè d’esperança i també un perill potencial amb l’arribada de nous immigrants estrangers de parla castellana i d’escassa previsió d’assentament al territo-

Àngel Huguet Catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l'Educació Facultat d'Educació, Psicologia i Treball Social Universitat de Lleida ri. Aquest boom turístic es deu en part a la situació geogràfica del Matarranya, fins ara allunyada de les principals ciutats de l’entorn com ara Barcelona, Saragossa o València, que ha comportat el manteniment de l’encant urbà i paisatgístic dels territoris diguem-ne verges. Avui, gràcies a la millora de les comunicacions, el Matarranya s’ha apropat a aquestes grans conurbacions. Aquest bon moment de creixement exponencial ve afavorit per la característica principal de la seua gent: ciutadans de parla catalana amb un sentiment aragonès molt arrelat en la seua

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

La Franja i el català, vists des de l’Aragó no-catalanoparlant l dissabte 8 d’octubre de ELasala, 2016, la Sra. Magdalena escriptora saragos-

sana i Premi de les Lletres Aragoneses 2014, publicava al diari aragonès Heraldo de Aragón el breu article que reprodueixo a continuació: Identidad y lengua

Según la actual Ley de Lenguas se hablan tres idiomas en Aragón: español-castellano como oficial y mayoritario; aragonés (antes altoaragonés o fabla), conjunto de lenguas y dialectos hablados al norte y occidente de Aragón; y catalán, denominación que se da al grupo de lenguas locales del Aragón oriental llamadas por sus hablantes fragatino, tamaritano, maellano o chapurreado. El aragonés y el catalán se reglaron como lenguas propias de Aragón en enero y desde septiembre se declaran idiomas vehiculares (antes eran optativas y extraescolares), y pueden

usarse como principales para enseñar cualquier materia. En el mismo pasado mes el Dpto. de Enseñanza de la Generalitat de Cataluña y el Dpto. de Educación, Cultura y Dpto. del Gobierno de Aragón firmaron convenio para enseñar catalán en Aragón financiando costes al 50%. ¿No hay dinero por el endeudamiento de esta comunidad para cosas urgentes en Educación o para las obras de la Facultad de Filosofía entre otras, y se destinan recursos para enseñar catalán? Cuesta de asumir, cuando está clara la intención de Cataluña de tergiversar la historia, se niega a la devolución de los bienes de Aragón y prepara un referéndum para declarar su independencia incluso unilateral aprovechando la debilidad política que vive este país. En vez de fijar que las hablas de nuestro Aragón oriental son propias y diferenciadas, se agrupan sin más como catalán y se institucionaliza su aprendizaje so-

bre todo en las comarcas aragonesas lindantes a Cataluña, territorio que la Generalitat nombra Franja de Ponent y provincia suya cada dos por tres. ¿Y si Cataluña se independiza y reclamara suyos los territorios de habla catalana según su política lingüística? Los aragoneses de zonas limítrofes están mal cubiertos por los medios de radiodifusión de Aragón lo que obliga a recurrir a los catalanes, que cubren la zona sin restricciones integrando el idioma catalán en el día a día de nuestros pueblos. Que Aragón enseñe su historia y que abra los ojos ya. En vez de potenciar y financiar el aprendizaje del catalán en nuestro territorio, ¿no se debería invertir ese dinero para que los medios de radiodifusión aragoneses lleguen a todos los rincones de Aragón?

Aquesta és una simple i clara mostra de com es veu des de l’Aragó no-catalanopar-

lant (almenys per una part significativa de la societat aragonesa) l’assumpte de la llengua catalana a la Franja i, a més, de com els considerats “intel·lectuals” es permeten el luxe de pontificar sobre aquesta qüestió amb arguments demagògics que poc tenen a veure amb el fet estrictament lingüístic. La qüestió és, sigui com sigui, deixar ben clar que no existeix el català a l’Aragó i per això s’introdueixen raonaments que potencien l’anticatalanisme que avui pateix Espanya, en general, i Aragó, en particular. Parlar de problemes com els béns eclesiàstics d’Aragó (que, d’altra banda, s’haurien de tornar, per descomptat), del procés independentista de Catalunya (que poc té a veure amb la llengua de la Franja), de la manca de cobertura dels mitjans de comunicació aragonesos a la Franja (en els quals, dit sigui

Vall-de-roures / Valderrobles, (El Matarranya).

majoria. I aquesta és en part la nostra força dels membres d’ASCUMA. L’orgull de defensar un patrimoni tramés de pares a fills des de fa més de 800 anys sense cap suport administratiu ni institucional. Potser que desprès de llegir l’anterior algú pot pensar que el català no pot patir cap amenaça respecte a la seua evolució i manteniment a les nostres contrades. Per desgràcia això no és així. La substitució lingüística ha tocat a la nostra porta i silenciosament s’ha obert. Poca

natalitat, immigració i una normativa nul·la en defensa de la nostra llengua ens posen en una situació crítica per primera vegada en la nostra història. Aquest greu problema és el que justifica la necessitat d’adaptació de l’associació. I en això estem. Arribar als joves, fer activitats més populars, participar i col·laborar en projectes institucionals ja siguin de la Comarca o del mateix Govern d’Aragó són avui tasques imprescindibles. I això sense abandonar l’objectiu irrenunciable de les publicacions, manteniment de Temps de Franja” i les altres activitats que ve fent l’Associació i

que tant prestigi ens han donat, alhora que mantenir les bones relacions amb l’administració catalana. Estem en un territori de cruïlla entre Aragó, Catalunya i el País Valencia. No hem de renunciar a res ni tampoc obligar a res que no vulguin els nostres conciutadans. Som aragonesos catalanoparlants, però no tots tenim la mateixa escala de valors en quant aquets dos grans conceptes: aragonesos i catalanoparlants. Crec que el camí està precisament en acceptar aquest diferent posicionament en vers aquestos dos valors i en cap cas en-

frontar-los. Aquest es per mi, com a president d’ASCUMA el primer objectiu que me marcat en el període de servei a l’associació, en resum la defensa i promoció del català com a patrimoni d’Aragó.

Juan Luís Camps Juan President d’ASCUMA

24 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

La Franja i el català, vists des de l’Aragó no-catalanoparlant (continuació) de pas, no hi són presents ni el català ni l’aragonès) o, fins i tot, de la tan necessària reforma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa (per cert, on m’hi vaig formar acadèmicament i on desenvolupo la meva tasca de docent de català i d’investigador sobre el català), només serveixen per desviar l’atenció del públic lector envers altres problemes que res tenen a veure amb la llengua. La incapacitat de demostrar que l’idioma autòcton de la Franja és el català, exigeix esgrimir arguments pseudocientífics com els que apareixen en l’article transcrit i insistir en el fet que defensar i promoure una llengua minoritzada suposa una despesa econòmica que impedirà enllestir els projectes que solucionaran moltes de les altres penúries que pateixen els habitants de la Franja. La societat aragonesa, en general, no accepta la catalanitat lingüística de la Franja. D’una banda, hi ha una visió distorsionada sobre aquesta zona, fruit de la desinformació endèmica dels aragonesos sobre la realitat lingüística de la regió (primer, no saben que es parla català i, segon,

no saben on es parla, àdhuc els habitants de la Franja). I, d’una altra, els poders tradicionals d’Aragó han promogut uns símbols d’identitat col·lectiva aragonesa que dibuixen una imatge netament diferenciada i distant de Catalunya, de manera que el fet de reconèixer que hom enraona català s’interpreta com el rebuig de tot allò que cal per ser aragonès i, fins i tot, com l’expressió d’un catalanisme radical; tanmateix, els catalanoparlants de la Franja es consideren aragonesos, sentiment que tenen ben arrelat. Així mateix, els poders polítics d’Aragó tampoc no han col·laborat en la defensa i dignificació del català a la Franja, ans al contrari. Tot i que després de la Declaració de Mequinensa de 1984 el govern autonòmic d’aleshores va dur a terme algunes accions a favor de la llengua (segurament la més significativa fou la implantació de l’aprenentatge voluntari en diversos centres educatius de la Franja), els posteriors van demostrar una total mancança de voluntat (i valentia) per desenvolupar veritables mesures de política lingüística. En cap de les reformes de

l’Estatut d’Autonomia d’Aragó s’ha introduït el nom de les llengües minoritzades de la regió ni es declara la seva cooficialitat amb el castellà. La famosa “llei de llengües” i el reconeixement oficial del català va arribar molt tard, en 2009, i també la creació del Consell Superior de les Llengües d’Aragó (CSLA), com a òrgan consultiu del govern regional en matèria lingüística. Però el 2013 va ser substituïda per una altra en la qual desapareixia del tot la denominació científica de la llengua i simplement s’indicava l’existència d’una zona en la qual es parla la “lengua aragonesa propia del area oriental” (és a dir, LAPAO); també es va dissoldre el CSLA. Actualment, la llei no s’ha modificat, però el canvi de signe polític del govern regional ha servit per declarar que aquesta llengua és el català i per crear una Direcció General de Política Lingüística (inèdita a l’Aragó) que anirà avançant en aquesta línia, encara que sigui a poc a poc. Per tal d’aconseguir que els habitants de la Franja puguin fer explícits llurs trets lingüístics catalans en qualsevol circumstància i moment,

hauria de disminuir aquesta pressió hostil que arriba des d’Aragó, començant per les mateixes institucions, acceptant la catalanitat lingüística (i també cultural) de la Franja; així mateix, s’hauria d’eliminar el missatge intervencionista que es propaga des de Catalunya, convertit per alguns sectors en annexionista. Però, que les coses vagin en aquesta direcció, a hores d’ara, és ben complicat. Com afirma Josep Bada en una de les seves PeNsadillas del 10 de novembre de 2013, “el rebuig del català és (a l'Aragó) un tema menor, i un símptoma d’una cosa pitjor. No és la llengua, el nostre problema és la intolerància i la incapacitat de sortir a l'encontre de l'altre”. (Vegeu http://

pensadillas.blogspot.com. es/2013/11/tva-un-mon-modelo-ejemplar-de-televsion.html#more ).

Javier Giralt Latorre Àrea de Filologia Catalana Universitat de Saragossa

Casal Jaume I de Fraga Quan acaba el segle passat, a les comarques de la Franja hi havia associacions, entitats culturals que treballaven per la llengua catalana. Hi feien -i hi fan encara- una gran feina de recuperació del català, un lloc comú que volia i vol dir, sobretot, publicar sobre la llengua, tradicions, història local... Els Casals Jaume I, arribats de la mà d'Acció Cultural del País Valencià, proposaven fer un pas endavant, enteníem que calia treballar per la catalani-

tat de manera globlal, anant més enllà del treball 'cultural' de contingut franjolí. Ens calia -dèiem, i diem- eixamplar objectius per a arribar als àmbits no estrictament lingüístics i connectar la Franja amb tots els territoris dels PPCC; per cert, un terme i un concepte demonitzats especialment a l'Aragó. L'objectiu era clar: impulsar la catalanitat de la Franja, fer-la reviscolar des de l'actual estat d'esmorteïment.

Què s'ha fet: hem de reconèixer que no hem fet i no hi hem avançat gaire ... El Casal Jaume I de Fraga va comptar amb un local excel·lent en un lloc estratègic de la ciutat de Fraga des del 2001 fins al 2009, quan per problemes econòmics ACPV va haver d'interrompre els ajuts que ens eren del tot necessaris per al manteniment. Un local que, d'acord amb l'objectiu de servei ciutadà i comarcal, hi va acollir activitats d'altres entitats entre les

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

La joventut a LA FRANJA uan em va arribar la Q proposta de reflexionar sobre els joves a la Franja

vaig pensar que, tot i viure en aquest territori, jo no sabia gairebé res d’ells. A més, no sóc jove, els meus fills i els dels meus amics no hi viuen i no solc anar a llocs on van majoritàriament els joves. Malament, a l’adonar-me’n vaig voler dir que no comptessin amb mi, però tot seguit, vaig pensar que els editors m’ho havien proposat per ser professor a la Udl, viure a la Franja (la meitat del temps) i haver-me dedicat a estudiar a la “joventut” en altres moments de la meva vida, així que vaig decidir acceptar la proposta. Quan li donava voltes a l’article, em preguntava si es prudent parlar de la joventut com un grup social, i em va venir el record al cap de que quan en els primers estudis i lectures que vaig fer sobre la joventut, cap a finals dels vuitanta, la Margaret Thatcher va fer difondre allò de: “La societat no existeix. Hi ha individus, homes i dones, i hi ha famílies”. Amb la qual cosa s’afegia al cor de veus que negaven l’ existència dels grups socials i fins i tot de les mateixes classes socials, i, alguns posaven a la joventut com a exemple per escenificar-ho. En aquest món tant globalitzat parlar dels joves de la Franja em sembla tasca més difícil que la de parlar dels joves del món, sense donar-li per això la raó a la demolidora Thatcher. Crec que la societat existeix, tot

i que fraccionada, amb lligams i cohesions fràgils, però que encara permeten que en alguns llocs els adolescents i els joves del món més desenvolupat i de les classes més afavorides, visquin una situació social que els hi permet allargar la seva entrada al món adult. Els joves gaudeixen de més temps lliure que els adults, tenen una oferta de productes qualificats com a “juvenils”, no participen plenament del món laboral, no tenen vivenda pròpia i encara no tenen fills. En aquesta situació es troben la majoria de joves de la Franja, i durant molt de temps aquests han estat els indicadors emprats per a definir la joventut. Per unes raons o altres, algunes fins i tot contradictòries, aquests trets que definien la transició des de la joventut a la adultesa, ja no solament són propis dels joves, i la transició al món adult abans més o menys estructurada, ara és líquida, dispersa, amb alts i baixos, i molt heterogènia. D’aquí que s’ha parlat dels joves com a generació @ i recentment de “generació selfie”, donat que els actuals joves, i per tant també els de la Franja, fan coses i es veuen en situacions efímeres, visuals, immediates i tecnològiques, i aquests trets defineixen el món que els envolta. Parlar dels joves com a generació selfie, fa referència a una manera de presentar-se, i, fins i tot, de comunicar-se, exhibir-se o definir-se en els espais so-

cials. Arribats a aquest punt ens podem preguntar què defineix més als joves de la Franja?: viure en ixo espai, o formar part d’un moment històric i d’una generació? Em decanto per pensar que el moment històric és cabdal, més enllà de la tragèdia definida per la Thatcher en el sentit que la societat no existeix, i tot i que els joves de la Franja no tenen consciència de ser un grup, estan condicionats per factors generacionals i històrics. No voldria acabar aquesta curta reflexió sense esmentar un tret que si que diferencia els joves de la Franja dels d’altres indrets. No penseu en llocs de lleure, ni en equipaments o situacions especials. Els joves de la Franja, tot i que a les seves cases; als carrers; als bars; amb els parents i amics; la majoria parlen i es comuniquen amb català, a les seves escoles, Instituts i Ajuntaments o no el poden emprar o bé ho fan de forma secundària, malgrat que els hi diuen que creixen en un Estat democràtic.

Joan Pallarés Gómez Professor Titular d’Antropologia Universitat de Lleida

Casal Jaume I de Fraga (Continuació) quals les de la Penya Barcelonista. Amb discreció i humilitat s'hi van organitzar actes com el Correllengua, presentacions de llibres d'autors d'arreu dels PPCC, homenatges (a destacar els dedicats a Jesús Moncada i Josep Galan); hi vam impulsar amb les associacions culturals accions i campanyes reivindicatives ... I també, al local, hi vam rebre agressions dels enemics de les nostres causes; a recordar les pintades a tota la façana per part d'un escamot dels GAV. Aquests

últims temps hem reduït la nostra presència atesos els temps adversos que ens toquen de viure. Volem destacar, tanmateix, l'organització de les Jornades per la dignificació lingüística (la primera quinzena del mes de març); la participació en les accions en defensa dels béns del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, o accions de suport públic pel 9N al Principat i un etcètera no gaire llarg. A hores d'ara la llengua catalana a les nostres comar-

ques i la catalanitat de la Franja viuen un estat de precarietat extremes; quant al català ja no som el territori amb més catalanoparlants que ens onorgullia fins fa poc i hem arribat a l'estadi on en perilla la transmissió generacional, és a dir, som a les portes de la desaparició. Amb franquesa, davant aquest panorama no estem segurs que el Casal Jaume I tingui el potencial necessari per afrontar la situació ... i, tanmateix, com diu el poeta, "la remor persisteix" i treballarem perquè aques-

ta part del país mantingui els senyals d'identitat catalana. En aquesta direcció, ben segur que les expectatives del procés a Catalunya ens han d' ajudar a guanyar prestigi a la llengua i a tot el que comporta.

Francesc Ricart, membre del Casal Jaume I de Fraga

L’escriptor Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de 1941 - Barcelona, 13 de juny de 2005). També es va dedicar a la pintura i a la il·lustració. En diferents pàgines d’aquest Suplement en reproduïm obres i fragments de les seves pintures.

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Pere Calders escriu sobre Jesús Moncada: L'home i les seves lletres aig conèixer en Jesús V Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva

Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així. És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona

de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions. Aquestes confidències, d'un amic parlant d'un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau. Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables. Dos rius, l'Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist trans-

córrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l'idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d'allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d'interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial. De cop i volta, el progrés, amb l'aire que pren a vegades d'atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L'antiga Mequinensa havia d'ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l'aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable. Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien,

Associació de Consells Locals de La Franja: François Lemoyne pintava (1737) el quadre “El Temps salvant la Veritat de la Falsedat i l’Enveja”, amb el personatge central portant al braç la Veritat, gairebé nua, mentre amb una dalla es desfà de la Falsedat, vestida amb força plecs. La imatge visualitza bé la lluita dels Consells Locals de la Franja, com dels seus membres, persones i entitats col·laboradores. Legalitzats a l’octubre de 1982, funcionaven no sense dificultats des de 1976, nascuts de la fusió del Grup Franja de Ponent, constituït a Barcelona per gent

i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura. Però els motius apuntats eren tan sols una incitació -ho repeteixo- perquè en Moncada no es proposa d'ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època i, és clar, l'home baquejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s'hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d'una espurna d'humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges. El resultat és altament gratificador: hi ha contes que podrien figurar amb plena dignitat en qualsevol antologia del gènere i els altres, tota la resta, retenen amb vivesa l'atenció del lector. Pere Calders

La veritat és el desoblit

originària, l’efímer i clandestí MALL ( Moviment d’Alliberament de la Llitera) i d’altres adhesions personals, organitzant a l’institut de Tamarit, el Seminari de Cultura Lliterana, participant en el CCC ( Congrés de Cultura Catalana, 1977), miraven de contrarrestar el pronunciament secessionista respecte del bisbat de Lleida per part del seu clergat aragonesista, reunit el 22 de setembre d’aquell any a Sigena ( vés per on), i, enmig de la disglòssia i la dispersió d’un territori de 5.000 Km2 (semblant a les Illes Balears) eminentment rural, amb molt baixa densitat poblacional i sen-

se centres urbans que irradien cultura, continuaven estenent un model autogestionat que, en aquells anys del ressorgiment democràtic, posava en valor la seva llengua i cultura catalana, com també el manteniment dels vincles econòmics, sanitaris, acadèmics i socials amb la resta de Països Catalans, davant del trencament que s’albirava en l’Estat de les Autonomies, que arriba per aixecar barreres i instituir l’aragonesisme d’obediència. Aquesta pluridimensió: fer en curt, en viles i pobles de la

28 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

LA FRANJA i la universitat

Desembre 2016 - Gener 2017

Crònica d’un miracle: la revista “Temps de Franja” lgú va dir-me que “senA se Temps de Franja no hi ha Franja”. L’afirmació pot

semblar exagerada, però si hi pensem una mica, veurem que té la seua part de raó.

Suposo que tots els lectors deuen saber què és això de ‘la Franja’. Alguns l’anomenen ‘de Ponent’, d’altres ‘d’Aragó’, ‘de Llevant’ o senzillament ‘Franja’. Qualsevol denominació és vàlida si la posem en el context adient. La Franja és el conjunt de poblacions orientals aragoneses que tenen com a llengua pròpia el català. Aquestes viles ocupen una franja estreta que s’estén des del Pirineu fins a les comarques del nord del País Valencià. A banda d’això —de la llengua i de la pertinença a Aragó—, la connexió entre elles de nord a sud és escassa per no dir inexistent. Aquest va ser un dels motius que va impulsar el fragatí Josep Galan a concebre el projecte.

Calia un vehicle per a què els habitants de l’Aragó catalanòfon sabéssim els uns dels altres, i que ho féssim amb l’idioma que ens singularitza. No sé com s’ho va manegar, però va aconseguir que el novembre del 2000 rebérem el primer número de la revista a les nostres cases. Haig de confessar que aleshores no vaig copsar la transcendència d’aquell fet. Segurament perquè tampoc confiava en la continuïtat del projecte — moltes coses s’havien iniciat i cap havia durat gaire. Però vet aquí que ja portem setze anys arribant cada mes a les bústies (físiques o electròniques) dels nostres subscriptors. No ha estat gens fàcil, especialment aquests darrers temps de penúria econòmica i governs hostils. Característiques Temps de Franja és una publicació periòdica íntegrament en català, una de les dues llengües patrimonials d’Aragó. Està feta al territori i per persones del territori. Tots els col·laboradors ho són gratis et amore, circumstància que sempre sol acabar, en un termini més o menys curt, amb l’esgotament del personal. Per això no em queda altre remei que, des del meu agnosticisme, qualificar l’existència dilatada de Temps de Franja de miracle. Es publiquen deu números anuals de vint pàgines. Des de febrer de 2012, a causa de la crisi i la desaparició dels minsos suports institucionals (que abans he esmentat), només en podem fer quatre en

format paper (gener, abril, juliol-agost i novembre), mentre que els sis restants els enviem en format PDF. Si algú ho demana, li fem una impressió digital. A partir de 2009, dos cops l’any (estiu i hivern) porta encartat el suplement literari Styli locus. Enguany hem incorporat un altre butlletí, Temps d’Escola, elaborat pels mestres de català d’Aragó a base de treballs dels seus alumnes. Apareixerà acompanyant els altres dos números en paper (primavera i tardor). La tirada actual és de 900 exemplars, dels quals se n’envien als subscriptors al voltant de 800. Perspectives de futur Ja he dit que no ha estat fàcil arribar fins aquí. Al prejudici monolingüe espanyol de “para qué hablar así, si en castellano nos entendemos todos” s’afegeixen els recels (per dir-ho suau) que la majoria dels aragonesos tenen cap a Catalunya, amb qui cada dia apareix un greuge nou a la premsa majoritària. És normal, doncs, que tenir una llengua diferent i a sobre, compartir-la amb uns veïns tan conflictius, no ajuda gens. Encara que sembli contradictori, també ens perjudica el fet que el català tingui una certa vitalitat, perquè deixa de ser una peculiaritat inofensiva i entranyable per esdevenir un vehicle de comunicació amb possibilitats de ser usat en àmbits i registres reservats secularment al castellà.

L’horitzó desitjable fóra recuperar els deu números en paper, cosa que ens reclamen molts subscriptors. No obstant, de moment és poc probable, degut a l’escassedat de publicitat i a la manca de suport institucional més enllà d’aportacions quasi simbòliques. Com a projecte immediat tenim la creació d’un portal web que substitueixi els exemplars en PDF i que permeti una interacció més activa amb els lectors i una major actualitat en els continguts. Potser així també podrem arribar a les generacions més joves. Intentarem perllongar el “miracle” tot el que puguem. Podeu consultar els darrers números de Temps de Franja a: https://issuu.com/temps_ de_franja I en aquesta adreça hi són tots per a descarregar: http://www.ascuma.org/ wordpress/temps-de-franja/

Carles Terès Bellès, coordinador de la revista “Temps de Franja”

Associació de Consells Locals de La Franja: La veritat és el desoblit (Continuació) Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, i en llarg ( reivindicació als diputats electes de les primeres Corts del Regne d’Espanya, promoció d’estructures organitzades amb la resta de pobles de la Franja…) defineix la seva trajectòria. En són fites destacades la lluita per l’ensenyament del català ( efectiu des de 1985), la dotació exhaustiva de biblioteques escolars en català a les escoles, la participació en el II Congrés de la Llengua Catalana (1986), la promo-

ció de revistes locals ( iniciada amb La Veu del Lloc, avui Temps de Parlar, al Torricó), publicació del Desperta Ferro! i els seus Premis Literaris Escolars ( setze edicions), foment d’investigacions, conferències, Jornades, la salvaguarda de la Savina mil· lenària d’Albelda(1989) com a mostra de l’orientació de preservació del medi natural en contínua i amenaçadora transformació, i ja en la dècada dels 90, l’establiment d’estructures comunes ( Iniciativa Cultural de la Franja, que segueix editant “Temps

de Franja”, Plataforma per la Defensa de les Llengües minoritàries a l’Aragó, Premis Amanda Llebot a l’ensenyament de l’aragonès, l’aranès, i el català a la Franja) per forçar la cooficialitat del català en la política lingüística regional i local. Un llarg trajecte per la veritat, entesa etimològicament de la seva arrel grega ( alezeia, no oblit). A hores d’ara la filosofía dels Consells segueix tant o més necessària, front al principi de territori de presa que l’Aragó ens apli-

ca: no oblidar el que som des dels nostres drets individuals i col·lectius, malgrat que els pecats d’ahir siguin encara els geps d’avui. Usque tandem?

Francesc Blanch Castells, membre de l'Associació de Consells Locals de La Franja

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Parlar català en la frontera rontera és un terme que, Fesdevenint de tan humà com és, acaba inhumà. Efectiva-

ment, i amb l’excepció d’allà on hi ha confins inqüestionables (els oceans, l’Himàlaia, el Sàhara...), la distribució dels humans pel planeta s’ha fet de manera progressiva, amb amplis contínuums trencats només per uns límits arbitraris, dits fronteres, que gairebé sempre són el fruit feudal dels estira-i-arronses dels que tallen el bacallà. Aquesta mena de proclama anarquista de pa sucat amb oli ve a tomb com a reflexió introductòria a una altra de més abast sobre la Franja (de Ponent o d’Aragó; per a mi, senzillament la Franja), que en una definició d’urgència és “el territori de població catalanoparlant i administració aragonesa”. I és que l’observador no sabrà trobar cap “frontera” natural recognoscible o digna de consideració entre Seròs i Fraga o Alfarràs i Albelda. I tanmateix, tant la senyalització de carreteres com les tirallongues de creuetes de la cartografia s’encarreguen de recordar-nos que canviem de territori administratiu, de referents simbòlics; gairebé d’univers mental. Allà on no hi ha, doncs, una autèntica frontera, se’n superposen tres que, a més, no coincideixen espacialment: una politicoadministrativa, una altra lingüística i finalment una altra identitària molt més difícil de reconèixer. I tot això per escapçar en dos l’antiga terra dels ilergets que, en molts aspectes, continua encara aglutinada per lligams eco-

nòmics, culturals i humans ancestrals, fins i tot per damunt de les llengües que hi són parlades. La frontera administrativa té origen medieval, i està en relació amb aquells estira-i-arronses a què feia referència adés. En tot cas, cal tenir clar que no és cert —com sovint s’ha dit— que s’originés amb la divisió provincial de 1833: és força anterior i, amb poques variacions posteriors, procedeix de la distribució entre Aragó i Catalunya que va fer Jaume II el 1300. La divisió provincial, bàsicament la mateixa d’ara, no va fer res més que consolidar-la, i la dita “Espanya de les autonomies”, filla de la Constitució de 1978, hi ha cavat trinxeres, valls i fossats i ha elevat murs cada vegada més infranquejables. La frontera lingüística no és tal a la Ribagorça. El territori pirinenc i prepirinenc va ser zona d’evolució del llatí als parlars romànics, i allà va nàixer tant el català com l’aragonès. És per això que hi trobem una àmplia àrea de parlars de transició on, segons convenció de la dialectologia, els de la ribera de l’Isàvena són bàsicament catalans però amb molts elements aragonesos, mentre que els de la de l’Éssera (benasquès inclòs) presenten la situació inversa. A partir de la línia Tamarit-Binèfar i fins al límit meridional de l’idioma a Guardamar les transicions desapareixen, pel fet d’haver estat un país islamitzat i arabitzat on el català i l’aragonès són sobrevinguts, distribuïts en funció de la procedència dels colonitzadors

cristians. Posteriorment, la substitució de l’aragonès pel castellà encara va fer més nítides les àrees lingüístiques respectives. La qüestió de la frontera identitària és molt més complexa, perquè és més difícilment objectivable. En efecte, els límits administratius s’identifiquen fàcilment en els mapes polítics. Els límits lingüístics, després de més d’un segle de dialectologia i geolingüística, també. Però el sentiment o la consciència de pertinença a un grup no es pot cartografiar. Primer perquè és o pot ser heterogeni: no tothom té per què sentir-se o considerar-se partícip de la mateixa identitat. Segon perquè és o pot ser dinàmic: al llarg de la vida pot anar evolucionant o fins i tot canviar del tot. I finalment perquè és o pot ser híbrid o múltiple. Una mateixa persona pot tenir identitats compostes o diverses, i la mateixa apreciació val per als seus sentiments d’identificació grupal. És per això que gosaria aventurar-hi una hipòtesi interpretativa. En la societat tradicional, ser de Lleida o d’Osca no implica gran cosa. El drets individuals són els mateixos, com la llengua i la vida quotidiana. A partir de les autonomies es crea un conflicte identitari que abans no hi era o era poc operatiu. Ser d’una comunitat autònoma i actuar de facto com si fosses de la veïna, en un moment de definició maximalista, de “marcar territori”, està fortament penalitzat. Per a molts aragonesos (i alguns catalans), ser “aragonès de llengua catalana”

és una contradictio in terminis. Com un cafè descafeïnat, vaja. Vivim, però, una època en què les identitats col·lectives han entrat en crisi. L’ésser humà modern és complex, polièdric. La mundialització, l’europeisme, les migracions..., contribueixen a fer que el debat sobre la identitat de grup, plantejat en els paràmetres tradicionals, agafe un lleu tel d’obsolescència. A l’Aragó hi ha més de 40.000 persones que, malgrat les circumstàncies adverses i a espentes i redolons, han mantingut el català com a llengua de la comunicació oral quotidiana. Les perspectives no són bones, però els canvis de color en l’administració autonòmica generen un ambient si més no menys hostil. La redefinició dels drets lingüístics dels afectats i els canvis de rol pel que fa a la identitat poden obrir una tímida fenella a l’esperança.

Ramon Sistac Professor titular de Dialectologia Catalana Departament de Filologia Catalana i Comunicació Facultat de Lletres Universitat de Lleida

30 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

Institut d’Estudis del Baix Cinca - IEA L’Institut d’Estudis del Baix Cinca - IEA és una entitat que té com a principal objectiu el d’impulsar la normalització de la llengua i cultura catalana a la comarca del Baix Cinca i a la Franja d’Aragó. L’associació és hereva d’un col·lectiu que va aparèixer a Fraga els primers anys de la dècada dels 70, anomenat GALL (Grup d’Acció per la Llengua). Al 1985, amb l’aprovació dels seus estatuts (legalitzats el 1988), canvia aquesta denominació per la d’Institut d’Estudis Fragatins AFRAGA. Al 1989 adopta el nom actual ja que passa de l’àmbit local al comarcal. I finalment, al 1990, incorpora al seu nom les sigles IEA (Instituto de Estudios Altoragoneses), ja que se signa un acord de filiació amb el braç cultural de la Diputació d’Osca. L’any 2003 promou la creació d’Iniciativa Cultural de la Franja (IEC), organisme que aplega associacions franjo-

lines de similars característiques i objectius (Associació Cultural del Matarranya ASCUMA, Consells Locals de la Franja de la Llitera CLF i Centre d’Estudis Ribagorçans CERIB). A més, forma part de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana CCEPC i de la plataforma Aragó Trilingüe. Es pot considerar l’IEBC-IEA la primera associació de la comarca del Baix Cinca i d’Aragó, juntament amb altres de la Franja, que va reivindicar, a nivell sociopolític i des de la societat civil, la filiació catalana de la llengua pròpia del Baix Cinca i la Franja i va mostrar preocupació per la vulneració dels drets lingüístics dels seus parlants en aquest territori i per la manca de normalitat lingüística en tots els àmbits (educació, cultura, sanitat, etc.). Malgrat que l’entitat dedica a aquest objectiu la major part dels seus recursos i esforços, sempre ha tingut vocació

d’institut d’estudis com els que es poden trobar en una comarca qualsevol. L’IEBC-IEA s’organitza en quatre seccions: Recerca i Edicions (Beques d’Investigació Amanda Llebot i col·leccions de publicacions de caràcter científic sobre la comarca del Baix Cinca -La Sitja, Gallica Flavia, Lo Rebost Digital, Anuari Cinga, Josep Galan- i literari d’autors de la Franja amb ICF -Quaderns de la Glera, Les Cadolles, Quaderns del Cingle i La Gavella-), Comunicació (web i xarxes socials i revista mensual Temps de Franja d’ICF en paper i digital), Patrimoni Cultural i Natural (recuperació i conservació del patrimoni documental i bibliogràfic, arqueològic, natural, etc.; sortides culturals i naturalistes, conferències, Cinga-Fòrum i altres sistemes de divulgació com reproduccions de peces arqueològiques), i per últim, Normalització Lingüística i Cultural (reivindicació soci-

al i política de la llengua i la cultura catalana a l’Aragó, campanyes de normalització, foment de festes i tradicions populars, premis Josep Galan a la normalització lingüística al Baix Cinca i premi Franja “Cultura i Territori” d’ICF). Actualment, l’IEBC-IEA es finança principalment amb les aportacions directes de l’IEA, les quotes dels aproximadament dos-cents socis que té i a través de subvencions municipals, la Fundació Jordi Cases i Llebot; i de manera ocasional, mitjançant altres institucions com la Comarca del Baix Cinca o l’Institut Ramon Muntaner.

Pep Labat, president IEBC-IEA

Presa de Mequinensa, (Baix Cinca).

El CELLIT El CELLIT (Centro de Estudios Literanos / Centre d’Estudis Lliterans) es va crear el 2008 amb seu social a Tamarit de Llitera i està associat a l’Instituto de Estudios Altoaragoneses (Osca) com a centre col· laborador. Els nostres objectius són l'estudi de la comarca de la Llitera; la revaloració del seu patrimoni natural, històric i cultural; i la difusió d'aquests valors patrimonials. Recerca i documentació Des del 2011 convoquem ajuts a la investigació sobre temes comarcals o locals; els treballs que en resulten es publiquen a la revista LITTERA. Hem col·laborat i/o col·laborem amb Fundació Mon Rural, DARA, SIPCA, l’Arxiu Històric i la Fototeca de la Diputació d’Osca; amb investigadors tant d’Aragó com de Catalunya en temes d’arqueologia i etnografia; amb associacions i estudiosos de la zona posant el fons documental i la biblioteca del Centre a la seua disposició. Aquest fons inclou ja de més de 1 .850 llibres, 2  .000 documents i revistes, 36 .000 fotografies i 59 .000 pàgines de documents digitalitzats.Actualment estem investigant dos rellevants arxius personals, i gravant temes de musicolo-

gia religiosa dels nostres pobles.

cals.

Pel que fa a la Memòria històrica, hem buidat la informació disponible a PARES, als arxius de diverses fundacions i als arxius dels nostres ajuntaments, per a properes publicacions.

El nostre lloc web cellit.es s’ha remodelat recentment, i som també presents a les xarxes socials twitter, facebook i google+.

Difusió Publicació seriada LITTERA. Revista de estudios literanos. Ja en portem quatre números editats i un cinquè en fase de maquetació. S'hi poden presentar originals en català o en castellà.Publicacions monogràfiques, en edició pròpia o en col·laboració amb ajuntaments, institucions o particulars. En acabar l’any ja en durem 16, més tres en preparació per a l’any vinent. Exposicions. En aquests vuit anys hem portat pels llocs de la nostra comarca 18 exposicions fotogràfiques i 14 d’aquarel· les i dibuixos.

Per al curs vinent està prevista la convocatòria d’un concurs fotogràfic i la realització de sortides culturals per tal de difondre el patrimoni de la nostra comarca, poc conegut. Contacte Estem a Tamarit de Llitera, carrer Lérida, 2, i ens podeu contactar preferiblement a través del nostre correu electrònic info@cellit.es Des d’aquestes pàgines de LO CAMPUS us oferim el nostre suport, com ja l’hem donat en els darrers anys als estudiants de la UdL que s’han interessat en l’estudi de temes diversos relacionats amb la Llitera. Animeu-vos!

Conferències. Fins ara hem programat sis cicles anuals i més de 30 ponències sobre diversos temes relacionats amb la Llitera. De manera continuada col·laborem amb les publicacions de premsa comarcal escrita i digital, amb les emissores de ràdio d’àmbit comarcal, i amb publicacions lo-

Joan Rovira Marsal President de CELLIT

Desembre 2016 - Gener 2017

LA FRANJA i la universitat

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Centre d’Estudis Ribagorçans l CERIb-Centre d’Estudis RibagorECentro çans/Zentro de Estudios Ribagorzans/ de Estudios Ribagorzanos es una

associació cultural que, des de 2003 fa recerca, activitats culturals i edita a les comarques de la Ribagorça i l’Alta Ribagorça i té la seva seu a Benavarri i co-seu al Pont de Suert que. Fins fa pocs anys, i en breu hi tornarem, el CERIb organitzava una jornada cultural a un lloc des de la Ribagorça ( Benavarri, Areny de Noguera, Campo, Peralta de la Sal, les ponències i comunicacions presentades es publicaven més tard a la revista Ripacurtia, actualment es pot consultar al portal Raco.cat. Hem realitzat diferents conferències sobre historia ribagorçana i llengua publicant diferents llibres d’història com els de la Guerra Civil a la Ribagorça, el de "Don Juan Bayarte Calasanz de Ávalos (16221689). Un governador de la Ribagorça a la Mediterrània de Carles II", el de la llengua a Castigaleu o el recull de etnotextos rellampandinga. També participa activament amb altres centres d’estudis del Pirineu en les diferents Trobades Culturals Pirinenques promogudes per la Societat Andorrana de Ciències i als Col· loquis d’Estudis Transpirinencs que organitzen el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès i l’Institut Ramon Muntaner i en aquests anys hem realitzat diferents manifestos a favor de la co-oficialitzat i de la utilització de la llengua catalana a

la Franja i sobre el benasquès. Hem organitzat diferents cicles de conferències com el de la Guerra Civil o la itinerància de l’exposició “la dona , referent social i cultural del Pirineu” Les dinàmiques de la crisi, econòmica i associativa han fet minvar l’activitat considerablement i en els últims anys, el CERIb ha anat organitzant les jornades culturals de la Terreta (al Pallars Jussà a tocar de la Ribagorça), unes jornades culturals que durant set edicions fem cada any el primer o segon dissabte del mes d’agost juntament amb l’Associació Cultural de la Terreta i l’Espai Integral de Natura Mas de Barreda i l’entitat de veïns local encarregada de l’organització de la Trobada de la Terreta a un dels tres llogarets de la Terreta que actualment l’organitzen: Espluga de Serra, la Torre de Tamúrcia i Sapeira i on al llarg del matí poden presentar treballs de recerca de batxillerat, universitat, articles o presentar llibres que de manera directa o indirecta afectin a la Terreta o parlin de les Ribagorces, els Pallars, les Franges de Ponent o els Pirineus. També es fa una sessió del cinema etnològic del Mostremp sobre rodes que s’inclou en la Mostra Internacional de Cinema Etnogràfic.

de Parla Catalana com la del món agrari i la de patrimoni oblidat, memòria literària organitzant diferents taules rodones sobre el tema. Al 2014 vam fer una recerca sobre les falles del Pirineu. L’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà, festes pirinenques que han estat declarades patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO i aquest any s’ha publicat el llibre d’Oriol Riart i Sebastià Jordà. L’any passat van realitzar diferents conferències al voltant del mil·lenari del monestir de Lavaix al Pont de Suert i amb l’Ajuntament del Pont de Suert ha organitzat una exitosa Setmana Santa Cultural divulgant la història i el patrimoni ribagorçans. Per a participar en les diferents trobades, jornades o col·laborar amb la revista Ripacurtia, per a qualsevol consulta o aportació estem al Facebook, twitter, bloc (http://cerib.blogspot.com.es/) o al correu: ce.cerib@gmail.com

Carles Barrull Secretari del Centre d’Estudis Ribagorçans

També hem portat diferents exposicions de la Coordinadora de Centres d’Estudis

Iniciativa Cultural de la Franja primers a esforçar-se Equelspercoordinés a crear una entitat tots els de la

Franja compromesos amb la defensa, foment i estudi de la llengua catalana i la cultura que conforma foren els Consells Locals de la Franja (CLF), fundats a Tamarit el 1986, institució que projectava d’estendre’s per tota la Franja. Tanmateix aqueixa acció no prosperà i els CLF només trobaren arrelament a la Llitera. Triomfà el particularisme comarcal: ja el 1983 s’havia fundat l’Institut d’Estudis Fragatins-AFRAGA, que el 1989-1990 estengué la seva acció a tota la comarca del Baix Cinca i s’anomenà aleshores Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC). El 1989 es fundà l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i el 2003 el Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIB). Totes aqueixes associacions, que cobrien la totalitat de la Franja, mal-

grat llur particularisme col· laboraven sovint entre elles ja des del primer moment, especialment en projectes editorials i sobretot quan calia parlar amb una sola veu davant les administracions. Finalment les quatre associacions decidiren crear una coordinadora per a donar estructura formal a les diverses accions conjuntes que ja existien. Així a finals de març del 2004 es fundà a Saidí la Iniciativa Cultural de la Franja (ICF). S’havia triat de primer el nom d’Institut Cultural de la Franja rebutjat per l’Administració Aragonesa, com també el d’Institució Cultural de la Franja. La ICF té un president –Artur Quintana i Font des de la fundació- que és triat pels presidents de quatre associacions culturals -CLF, IEBC, ASCUMA, CERIB- de les cinc que a la Franja treballen

pel foment del catalá. N’ha quedat fora el Casal Jaume I de Fraga, que nogensmenys també hi col·labora puntualment. El president de la ICF és un primus inter pares amb els quatre presidents de les citades associacions, i pot delegar-ne les funcions en qualsevol d’aquests, si així convé. La tasca de la ICF consisteix bàsicament en establir contactes amb les diverses administracions per a fomentar la llengua catalana a la Franja i quan cal, i cal sovint, en denunciar-ne les mancances. Per altra part ha assumit l’edició de la col·lecció La Gavella, iniciada ja el 1990. i que compta ara amb deu volums publicats de treballs d’investigació sobre el català a l’Aragó, i el 2008 inicià l’edició de Quaderns del Cingle, col·lecció de textos literaris en català d’escriptors nascuts o vinculats a l’Aragó de llengua catalana; n’hi ha set obres

publicades. També ha pres en mà l’edició de la revista Temps de Franja, l’única que actualment es publica en català a l’Aragó, de periodicitat mensual, amb els suplements semestrals Styli locus de creació literària des del 2009 i Temps d’Escola des del 2016. ICF convocava els premis Desperta, ferro! creats el 1988. que es troben aturats des del 2007. Des d’aquell mateix any convoca anualment el premi Franja. Cultura i Territori.

Artur Quintana i Font president d'Iniciativa Cultural de la Franja

Tu no llegeixes premsa universitària? Llavors no t’assabentes de la pel·lícula ... LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI