Lo campus número 33 segona edició

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS Març - Abril 2017 Novena època Número 33

2€

Segona Edició

VOLEM ACOLLIR ALS REFUGIATS Contra el racisme i la xenofòbia

2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

EDITORIAL: Text obert a debat

Les grans hipocresies en la “crisis de migracions” a Europa ’any 2011 començava LSíria, l’actual guerra oberta a perquè de manera no tant visible ja feia molts anys que la dictadura, en diferents versions des del 1963, massacrava i massacre dissidents demòcrates, fins al dictador sirià actual: el president Bashar alAsad.

La guerra civil a Síria d’avui comença amb una insurrecció civil amb protestes i aixecaments violents que la dictadura reprimeix; després es passa a una insurgència armada per part de l’oposició amb una nova resposta encara més violenta del règim, començant la guerra total i civil a Síria.

En aquest moment comença la fugida de la població siriana, desplaçant-se a l’interior del seu país i començant a fer-ho a altres països fronterers. És el precedent de tota la onada de migració a Europa.

En el conflicte tenim una dictadura o sigui el govern i una oposició armada amb múltiples i diferents grups com l’Exercit Lliure Sirià, l’Exercit dels muiadins i el Front Islàmic, però a més apareix el grup fonamentalista Estat islàmic (denominat “Estat Islàmic d’Iraq i Llevant” o Daesh).

Pòster de Zeynep Büsra Demir. (Plato College of Higher Education. Istanbul / Turquia). The International Student Poster Competition: Refugees in Europe.

Aquest Estat Islàmic afiliat

amb Al Qaeda, ja operava a Iraq i ara ho feia a Síria, intentant acabar de proclamar un “Califat”, enfrontant-se no només amb les forces governamentals, sinó que també ho fa amb les forces de l’oposició.

Però a més, aquesta guerra ha tingut un participació internacional directa als camps de batalla i propaganda, convertint-la amb una guerra subsidiària internacional: al costat de les forces armades de síria del dictador s’hi ha posat Rússia, Iran i la fracció de Líbia Hezbolà. Mentre que l’oposició siriana ha tingut els Estats Units, Turquia, Aràbia Saludi i els Països del Golf Pèrsic.

Però aquestes aliances han anat canviant: els Estats Units s’ha aliat amb el dictador per atacar a Estat Islàmic. USA i Rússia han acabat bombardejant conjuntament el Daesh.

Mentre que el dictador ha continuat massacrant a la seva oposició. Però a més, Turquia aprofitant l’avinentesa, mentre deia que atacava al Daesh, s’ha dedicat també a massacrar als Kurds d’Iraq, territori d’acollida dels refugiats de Síria, com una extensió de tota la guerra als kurds que té a la pròpia Turquia. Com es veu, tota una Realpolitik (“política dels fets reals” en alemany).

LO CAMPUS DIARI http://locampusdiari.com

Cada dia premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer Coeditors: Associació universitària

LO CAMPUS Redacció:

Director:

AMICS de LO CAMPUS / UdL i

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

Joan-Ramon Colomines-Companys

LO CAMPUS número 33

Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“As-

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Disseny i maquetació:

Març / Abril 2017

sociacion Culturau e Civica Vivéncia

redaccio@locampus.cat

Alicia Parellada

Versions de paper i digital.

Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

http://www.locampus.cat

Revisió final de qualitat del disseny:

Dipòsit Legal: L-658-08

Patricia Sala

PORTADA: “Refugee Ship”, 2015. UNHCR / Greece © CONTRAPORTADA: Adaptació d’un Pòster d’Antoni Llena, “Contra l’eròtica del poder, l’eròtica de votar”, 2014. artveuivot ©

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

3

Frontera de Grècia amb Macedònia. (9/9/2015).

EDITORIAL: Les grans hipocresies en la “crisis de migracions” a Europa Que és la política basada en el racionalisme pràctic més que en principis absoluts ètics o ideològics. És una forma de pragmatisme, però no deixa de presentar un cinisme i hipocresia internacional, de primer ordre. A més de tot aquests conglomerats d’aliats, s’hi ha d’afegir l’anomenada “Coalició internacional contra els terroristes d’Estat Islàmic” que agrupa 60 països.

Una guerra en marxa avui amb crims de guerra, violacions dels drets humans, utilització d’armes químiques, bombardejos, massacres col·lectives, violacions sexuals com arma de guerra, tortures, execucions i mort per totes bandes, a més de destrucció constant dels habitatges i centres de salut entre d’altres equipaments col·lectius.

I explicant-ho curt i saltant-nos la cronologia: producte de tot que hem explicat anteriorment, arriben els desplaçats a Europa. Desplaçats que s’hi ajunten els represàlies directes, més la població desplaçada per salvar la vida. Més la migració que fuig de la misèria i la pobresa, tant de la zona de guerra com d’altres països limítrofes.

I el que ha passat a Europa amb els refugiats ho hem vist àmpliament per les noticies i ens ha caigut la cara de vergonya de ser europeus i europeistes. L’Europa oficial: tant la comunitària, com la de cada Estat, ens ha fallat estrepitosament. Hi ha hagut excepcions, però en general ha estat penós.

L’extrema dreta i la islamofòbia han triomfat amb els seus plantejaments perquè de forma maquillada o directament se’ls han fet seus governs, partits i grups de pressió.

Els governs d’Hongria, Àustria i Polònia han estat i són uns miserables amb els refugiats. Hongria ja està construint el segon mur o tanca per blindar fronteres.

Txèquia, Bulgària, Croàcia i Eslovàquia són els altres estats amb actitud restrictiva.

Mentre que d’altres accepten refugiats a traves de quotes que són publicitades a bombo i platerets, però després no compleixen la quota, realitzant acceptacions de refugiats ridícules, a més de no permetre la solidaritat de l’acolliment a altres administracions, siguin autonòmiques com locals. Tot aquest comportament vergonyós el realitza el govern espanyol.

Itàlia i Grècia són els receptors de refugiats més impor-

tants. Receptors que viuen el drama de la ruta pel Mediterrani d’uns refugiats que s’hi juguen la vida i que ja ha costat milers de morts.

Ja fa un any de la Declaració i acord de la Unió Europea i Turquia respecte els refugiats. Una operació política moralment indecent i que pretenia i pretén que Turquia faci de “magatzem” de refugiats, reben el govern turc finançament comunitari i ajuda logística. Una Turquia avui post-cop d’Estat que actua com una dictadura, situa l’acord de refugiats encara més com una ignomínia, però no només de valors, sinó també de risc real a la seguretat dels refugiats.

I per seguir escandalitzant a la ciutadania la Comissió Europea, que els Estats no li fan cas en la reubicació i el reassentament dels refugiats, segueix enfortint abans la seguretat i la repatriació, que assegurar unes mesures de solidaritat amb contingut.

S’està reforçant l’Agència europea de la guàrdia de costes i fronteres i s’està promovent el discurs que els Estats membres que tenen refugiats que diuen que no són susceptibles de donar-los-hi asil i hauran ser repatriats, que els acomodin en Camps i que s’allargui el temps abans de ser repatriats, per fer millor

el procés legal. Estant promovent els CIEs espanyols (Centres d'internament d'estrangers) a nivell europeu.

I és així com aquest mateix mes, el parlament hongarès ha aprovat una llei que permetrà detenir tots els demandants d'asil, i tancar-los fins que es resolgui la sol·licitud. O com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea sentencia que l’anomenat “visat humanitari” no es obligatori atorgar-lo i és un tema discrecional de cada legislació de cada Estat de la Unió.

Aquests buròcrates de la Comissió Europea, a més de degradar i potinejar els drets humans, no diuen ni una paraula sobre les màfies i el tràfic de dones i nens refugiats en ple territori de l’Europa Unida, ni del tràfic de donacions d’òrgans, ni d’altres drames d’explotació laboral, aprofitant la misèria dels nous vinguts.

L’Agenda europea de migració que intenta implementar la Comissió Europea ja està impregnada d’intolerància, cinisme i d’una actitud hipòcrita, que qualsevol demòcrata europeu l’hi ha de repugnar.

Volem acollir i volem una Europa amb ànima.

Justyna Jędrysek, Uniwesylet Slaski, Katowice, Polònia.

4 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

“Casa nostra, Casa vostra” Les contradiccions de les activitats a favor dels refugiats enim una País fantàstic T que està horroritzat pel comportament de la Europa

Oficial respecte als refugiats que venen de la guerra i de la misèria. I no és d’estranyar que gent de bona fe i amb principis lloables de solidaritat vulguin donar resposta i interpel·lin, tant a la societat com als polítics, que s’ha de fer urgentment alguna cosa. I és aquí on neix una iniciativa com “Casa nostra, Casa vostra” que volia ser i ha estat una bona campanya per recollir adhesions per pressionar als polítics que surtin de la seva zona de confort i facin accions reals i pràctiques per l’acolliment de refugiats i deixin només de fer proclames o deixin de ser uns cínics com el govern espanyol.

Encara ressona la frase del periodista Jordi Évole, dita en el macroconcert de solidaritat organitzat per “Casa nostra, Casa vostra” quan criticava a la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments amb la sentència: “... sense competències o incompetents ...” (això referit a l’acolliment de refugiats).

A part de la barra de que un “unionista” militant recrimini la falta d’accions a un govern autonòmic, com si fos un Estat independent o sigui amb capacitat real de gestionar l’asil, va obrir una porta de crítica interessant. ¿Es oportú criticar les pròpies files dels demòcrates en plena batalla contra el racisme i la xenofòbia?. (Perquè no ens enganyem, el tema del semi-acolliment europeu dels refugiats té molt a veure amb el racisme i la xenofòbia, com de la geopolítica de la guerra causant de tot l’èxode).

Certament hi ha molta “... incompetència ...” fins i tot en les files dels indiscutibles solidaris.

Sorgeixen noves estructures, noves campanyes i noves cares que es passegen als programes de la televisió i ràdio de màxima audiència. Tot és la Festa de la Solidaritat que insòlitament deixen de banda les estructures i organitzacions de la societat civil que duran anys han i estant treballant sobre el terreny conflic-

tiu i també treballant sobre la opinió publica catalana, picant pedra en la denúncia i propiciant l’empoderament dels sectors denigrats.

Res a dir a la nova moda de “l’entusiasta amateur”, a l’inrevés totes les nostres lloances, però hi ha certes accions que s’han de fer des de l’ajuda a l’emergència des del professionals del sector.

La mobilització ciutadana és fonamental, però l’acolliment s’ha de fer de manera professional. Un refugiat no és un animal de companyia que anem a recollir-lo en un centre d’animals orfes. La solidaritat que defensem no és una solidaritat d’escola privada pija, de "Festa de la bandereta", o de promocions personals desenfrenades.

No ens enredem fent de trileros: TOTES les campanyes tenen ideologia, tenen compadreos d’afavorir els propis i apuntar-se la medalla.

I hi ha campanyes, sobretot la de l’acolliment dels refugiats, que cal realitzar-les amb els peus a terra i preguntar-se com la Generalitat de Catalunya ha construït un “Programa Català de Refugi” i l’Ajuntament de Barcelona en té un altre totalment descoordinat amb l’anterior o la Paeria de Lleida encara està a milions d’any llum del programa de la Generalitat i així, podríem anar citant iniciatives totalment descoordinades. (Són uns incompetents o són uns sectaris?).

A les Universitats ens passa el mateix: S’anomenen Comissionats o Comissionades pels refugiats que són personatges d’itineraris personals d’un dèficit democràtics i anticatalanistes de bandera.

O la perversió en temes de solidaritat a la Universitat: el famós mercadeig de donar “crèdits acadèmics” per mobilitzar-te pels refugiats.

Si ja a la universitat ens hem carregat el “voluntariat” perquè ningú és compromet i es mou, sinó obté un "crèdit acadèmic", ara només ens faltava crèdits entorn les “mogudes” que impliquen refugiats, encara que ningú n’hagi vist cap.

Redacció de LO CAMPUS

Camp de Refugiats a Osmaniye (Turquia). 17/maig/2016. ©Umit Betkas / Reuters.

Acollidors No és d’ara, és de sempre.

Catalunya té un principi solidari que trinxa la mitjana europea. No és treure pit, és així. No són només les manifestacions de carrer -tot i que, quin país del món aguantaria cinc manifestacions d’un milió de persones sense desgast aparent?-, són també les de solidaritat econòmica (les Maratons de TV3, Càritas, el Gran Recapte...).

Aquest país petit és meravellós, generós en sentiments i en diners.

Ara ens ha tocat moure’ns perquè volem acollir. Els que vam ser dissabte a la via Laietana, caminant molt a poc a poc per la moltíssima gent que hi havia, tot i el joc ridícul de les xifres, que, depèn de qui som, agafem la més alta. M’és igual si 160.000 o 500.000, era una barbaritat de gent. I si us plau, que ningú no s’apropiï de l’èxit de la manifestació.

Prou ja de les batalletes entre els uns i els altres. El que vam veure a Barcelona dissabte és una transversalitat deliciosa. Si algú s’ha d’apropiar de l’èxit és la gent organitzadora (el Rubén i la Lara) i tota la gent del seu equip (pesats que amb la seva empenta ens han fet jugar a tots el partit: el concert i la manifestació).

Molts volem acollir perquè sabem respostes tot i que hi ha una part important de la ciutadania que té dubtes. Gent de bona fe que necessita més informació.

De seguretat, de feina, de cultura... Ens agradi o no,

és així i avui farem aquestes preguntes. Fins i tot, les més incòmodes. Fugim dels extremismes on tot és blanc o tot és negre.

Aquest país sempre ha demostrat la facilitat que tenim d’obrir braços, no als refugiats, no als turistes, no als estrangers... Simplement, a la gent. Perquè estem parlant de gent.

Catalunya ha tornat a demostrar la generositat i l’Estat n’hauria de prendre nota. Hem estat la gran imatge solidària d’Europa, un dia més. És preocupant que, a Espanya, aquesta imatge no hagi tingut l’impacte que caldria. És tanta la distància entre Catalunya i Espanya en aquests moments que la via Laietana plena no va ser suficient que, per un tema que no és de política sinó d’humanitat, també ens hagin de mirar de reüll.

I així estem. Però un dia més, hem tornat a demostrar com de bona és la gent. I això, així a l’engròs, és indiscutible.

Jordi Basté “El Davantal del Basté” del programa “El món a RAC1” de l’emissora de ràdio privada RAC1 (20/02/2017.

Transcripció de l’àudio)

5

6

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Defensar els drets humans arreu i sempre

Frontera de Macedònia. (gener 2016). a societat catalana, que ha Lmació tingut la major transfordemogràfica d’Europa

en el segle XXI, és la que ha expressat de forma més massiva la seva voluntat d’acollir persones refugiades. I ho fa gràcies a haver mantingut un dels millors nivells de convivència, de suport a l’accés universal dels drets bàsics i un dels menors percentatges de vot racista d’Europa. En podem estar orgullosos.

Però hem de dir, amb molta vergonya, que aquest compromís amb la defensa dels drets humans no ha estat correspost amb unes xifres d’acollida de refugiats que suposin una mínima contribució a la crisi que està patint el dret al refugi. Quan el sr.

Rajoy anava a la cimera on es pactarien els programes de reassentament va manifestar públicament que per a ell defensar els interessos espanyols era acollir poc. La reacció de l’opinió pública va pujar aquest compromís fins a les 17000 persones. Però només han complert amb mil.

Què hem de fer, amb aquest panorama?

En primer lloc, acollir més.

Vam dir a l’Estat, a la Unió Europea i a l’ACNUR que Catalunya vol acollir. Vam fer una crida a la societat cata-

lana per a fer un inventari de recursos d’habitatge (del Govern, ajuntaments, entitats i ciutadania) i hem sumat així 1350 places. No les hem pogut omplir i això ens frustra.

Però ens ha permès passar de 28 persones refugiades a 540 en el darrer any. Insuficient, clarament. Qui ha de donar visats no els dóna.

Vam decidir posar l’estat davant de casos en els que no pogués dir que no. Amb l’ajuda de molts voluntaris i entitats, vam documentar 271 casos de persones amb situacions vulnerables, moltes d’elles per motius sanitaris. Així, pensàvem, posant d’una banda noms i cognoms concrets (amb la seva documentació, diagnòstics mèdics i, fins i tot, manera de localitzar-los) i, de l’altra, amb el compromís de la sanitat pública catalana, pensàvem que no podrien dir que no.

Doncs només n’han deixat venir catorze. Sí, catorze.

Hem proposat que s’obri un corredor com el que ha fet la comunitat de Sant Egidi a Itàlia; que es desenvolupi el visat de durada temporal; que es faciliti l’entrada de menors; que s’habilitin visats per estudiants (depenen exclusivament de l’estat espanyol i, aquí, no poden al· legar dificultats ni de grecs

ni d’ACNUR). Vam proposar també un pla Hivern, un compromís col·legiat de totes les CCAA i Ajuntaments que volguessin adherir-s’hi per fer una habilitació ràpida de places per superar l’onada de fred que va causar morts en territori de la UE. I hem de seguir proposant, insistint, denunciant i persistint a qui dóna els visats d’entrada. I recomanar a tots aquells que imaginin altres vies que pensin, en primer lloc, en l’interès de les persones a qui volem ajudar i en la seva seguretat. O, sinó, canviar d’Estat.

La segona cosa que hem de fer és acollir millor. L’Estat espanyol és l’únic que té un model absolutament centralitzat, malgrat 11 sentències del TC, l’Audiència Nacional, el TS i el TSJ de Madrid que els diuen que l’acollida correspon a la Generalitat. Proposem un model com el de Suècia, Alemanya, Canadà o Quebec: L’Estat determina qui és refugiat, l’acollida es fa als municipis, amb col·laboració de les entitats i amb coordinació de la Generalitat.

I, per tot això, també, estem engegant el programa català de refugi (PCR), inspirat en les experiències de mentoria

social i en el model canadenc: la Generalitat cobrirà les necessitats bàsiques, les persones refugiades tindran un pla d’activitats per assolir la plena independència personal, els Ajuntaments en faran el seguiment, la ciutadania podrà participar-hi acompanyant en l’aprenentatge de la llengua, la recerca de feina i la socialització (inscripcions a tràmits.gencat.cat), i les entitats donaran suport als mentors i mentores.

Hem d’aspirar a ser una de les millors democràcies del món. I això vol dir defensa dels drets humans a casa nostra i arreu. Vol dir dret al refugi.

Oriol Amorós i March Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania Generalitat de Catalunya

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

7

Refugiats sirians a Iraq (2016).

Plataforma "Lleida pels Refugiats" “En cas de persecució tota persona té dret a buscar asil i gaudir d’aquest asil en qualsevol país” diu l’article 14 de la Declaració dels Drets Humans. I què estem veient nosaltres a la tant democràtica i desenvolupada Europa? Persecucions, tanques, morts, barreres, insolidaritat. Qui ha decidit que no tothom té dret a una vida digna i lliure?

Actualment hi ha 65 milions de persones refugiades buscant una millor vida, ara, en aquest mateix moment. Moltes d’aquestes porten anys fugint de la guerra, i com si l’horror de les bombes i la por no fos suficient, han hagut de creuar el Mediterrani perdent família, amics, perdent l’esperança, amb unes llanxes que es queden aturades, que s’enfonsen. 5 mil persones van morir l’any passat a les aigües d’aquest mar que tant ens estimem. I aquelles persones que aconsegueixen arribar, que sobreviuen a l’infern, acaben amuntegades dins un cercle viciós d’espera, desil·lusió, fracàs, dins d’uns camps on aconseguir papers, on aconseguir fer valdre els seus drets, sembla tot una tortura. Quan et miren pots veure que no comprenen perquè les institucions, els governs, les democràcies els hi giren l’esquena i construeixen murs encara més alts.

Dins el nostre equip tenim gent que ha estat allà amb ells, ha viscut aquest dia a dia sense futur aparent al seu costat als camps de Grècia. És molt dur sortir de la zona de confort però els voluntaris i voluntàries són l’únic que els queda quan Europa els abandona, les persones que amb esforç i il·lusió tiren endavant projectes i activitats que dignifiquen una mica la seva vida, i que els hi tornen algo d’humanitat.

Davant aquesta situació, nosaltres vam decidir indignar-nos, deixar la impotència a un cantó i denunciar, pressionar i lluitar.

D’aquí sorgeix la Plataforma "Lleida pels refugiats", amb la idea de crear un espai inclusiu, on tothom qui vulgui o senti la necessitat de col·laborar i participar activament ho pugui fer. Vam començar per una pàgina de Facebook i una petita reunió per la gent interessada – gràcies al suport de la Coordinadora d’ONGD de Lleida – i en cinc mesos hem estat capaços de crear un gran equip amb moltes ganes de col·laborar en tots els projectes que van sorgint.

Refugiats sirians caminant prop d’Edirne (Turquia) en direcció a la frontera grega.

(2015). ©Reuters.

Per un costat tenim la vessant de conscienciació i sensibilització, en la que el nostre projecte principal es el “Com tu i com jo” i que engloba xarrades a entitats, escoles, instituts de la ma dels propis voluntaris que han estat als camps – portem ja més de 25 xarrades. També hem participat en altres actes de conscienciació com el passat dia

30 de Gener que, amb motiu del Dia escolar de la no violència i la pau, es va fer un acte a la plaça Ricard Vinyes, i altres com el cicle Diàlegs a l´Orfeó Lleidatà i les jornades “Welcome refugees” a la UdL. Una altra part bàsica és la de col·laborar amb els camps de refugiats subvencionant i finançant projectes directament in situ, portats a terme per petites ONGs amb les que estem en contacte. Recentment vam organitzar una gran recollida de materials específics d’hivern en la que van participar escoles de Lleida, i amb la que es va recollir 600 capses que ja estan de camí cap a Grècia i Serbia. Ara tenim en ment començar a participar en altres dos projectes més, entre ells una cuina mòbil que porti menjar als camps. Ara per ara el nostre objectiu primordial és recaptar el màxim de diners possibles per dur a terme accions útils i necessàries als camps de refugiats. Tenim la sort de que hi ha molta gent i associacions disposades a col·laborar i amb les que hem organitzat esdeveniments com el concert solidari “Cantem pels refugiats”.

També volem fer denúncia de les polítiques estatals i reclamar respostes i actuacions per part dels governs. Volem ajudar a les persones refugiades, no solament a les de Grècia, tot i que ara estem centrats en aquestes, però també ens preocupen els saharauis, els refugiats a Turquía, Serbia, Macedonia, Libia… i un trist i llarg etc. Des de Lleida pels refugiats volem estar preparats, volem treballar junts amb les diferents entitats i volem poder oferir el suport que les grans entitats els hi neguen. És trist, però ens necessiten, i a vegades la més petita acció pot significar un gran canvi, per això obrim les portes i animem a tothom qui vulgui a que tota aquesta indignació que senten es materialitzi en accions que col·laborin a acabar amb aquesta barbàrie.

Volem una Lleida solidaria!

Laura Fontana Sierra "Lleida pels refugiats"

8 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Wojciech Osuchowski, Uniwesylet Slaski, Katowice, Polònia.

Març - Abril 2017

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

9

L’ascens de l’extrema dreta i l’amenaça de la islamofòbia la Facultat de Geografia i Història A de la Universitat de Barcelona es va organitzar una JORNADA DE DEBAT (17/10/2016), titulada “Camins Hostils d’un Orient Mitjà en guerra a les portes tancades d’Europa”.

La jornada va ser coorganitzada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB).

L’esdeveniment acadèmic va constar

El terme islamofòbia té un origen relativament recent que arrenca de la definició continguda en l’informe de 1997 de la Fundació britànica The Runnymede Trust titulat Islamophobia, a challenge for us all. Segons aquest informe la islamofòbia (de l’àrab islam i del grec phobos, por) gira al voltant de vuit prejudicis o característiques que defineixen el comportament islamofòbic de persones, col·lectius o institucions que consideren l’islam com: 1. Un bloc monolític, estàtic i poc inclinat al canvi en oposició a veure’l com un fenomen divers i progressiu, amb diferències internes, debat i desenvolupament al llarg del temps.

2. Una realitat diferent a “altre”. No té valors comuns amb les altres cultures, no es veu afectat per aquestes últimes ni influeix en elles quan en realitat és interdependent amb altres fets i cultures amb les que comparteix certs valors i amb les quals interacciona enriquint-se i enriquint.

3. Inferior a Occident. Se’l percep com bàrbar, irracional, primitiu i sexista en lloc de percebre’l com a diferent, però no necessàriament com a inferior o deficient, i igualment digne de respecte.

fonamentalment de la presentació d’unes ponències i d’una taula de debat.

D’aquelles ponències LO CAMPUS n’ha volgut fer una presentació i edició periodística: en concret, del Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i avui també president del CIDOB, Antoni Segura, la ponència “L’ascens de l’extrema dreta i l’amenaça de la islamofòbia”.

De la ponència del professor Segura la redacció de LO CAMPUS n’hem fet un

4. Violent, agressiu, amenaçador, propens al terrorisme i al xoc de civilitzacions quan en realitat caldria veure’l com un aliat potencial o real per a la solució de problemes o projectes compartits.

5. Una ideologia política utilitzada per adquirir avantatges polítics o militars quan no és més que una fe religiosa genuïna practicada pels seus seguidors.

6. Les crítiques a Occident formulades per l’Islam són rebutjades de forma global oblidant que les crítiques a Occident o a altres cultures haurien de ser considerades i debatudes.

I encara: 7. L’hostilitat envers l’Islam s’utilitza per justificar pràctiques discriminatòries cap els musulmans i la seva exclusió de la societat dominant tot i que els debats i les possibles discordances amb l’islam no haurien de ser un pretext per impedir els esforços per combatre la discriminació i l’exclusió.

8. Es considera que l’hostilitat contra els musulmans és natural i normal, la qual cosa és injusta i inexacta ja que s’oblida que les crítiques a l’islam han de ser sotmeses a una visió crítica.

resum i hem deixat de banda tot l’aparell referencial i peus de pàgina típic d’un treball acadèmic que porta l’original, a més dels gràfics i la bibliografia.

Presentem un mostra significativa d’un text acadèmic que val la pena llegir en la seva totalitat. Text que l’Institut Català Internacional per la Pau ha publicat, junt amb altres ponències de la Jornada, en la seva col·lecció DOCUMENTS (15/2016) i que en versió digital es pot trobar al Web de l’ICIP http://icip.gencat.cat

En resum, les conclusions de l’informe de 1997 assenyalen quatre eixos de concreció de la islamofòbia: exclusió dels musulmans de l’esfera política i de govern, del mercat de treball i de qualsevol lloc de responsabilitat o de direcció; discriminació en l’ocupació i en la provisió de serveis (sanitat, educació); violència en forma d’abusos verbals, destrucció de propietats i atacs físics; prejudicis que es manifesten en els mitjans i en les converses diàries.

Després de l’11 de setembre de 2001, tots els prejudicis i temors respecte l’islam es van intensificar i, com he intentat demostrar en un altre lloc, el tractament mediàtic i polític dels atemptats va servir per construir un discurs islamòfob que reprenia els arguments populistes i presumptament científics sobre el xoc de civilitzacions desenvolupats per Samuel Huntington. El 2002 l’Observatori Europeu de Racisme i Xenofòbia-EUMC ja advertia de l’increment de la islamofòbia a Europa en un informe titulat Summary Report on Islamophonia in the EU after 11 September 2001 (la islamofòbia en els països de la UE després de l’11 de setembre). En un segon informe de 2006, Muslims in the European Union. Discrimina-

tion and Islamophobia (Musulmans a la Unió Europea.

Discriminació i islamofòbia), tornava a insistir sobre el perill que suposava l’expansió de les actituds islamòfobes i xenòfobes en els països de la Unió Europea, i proposava crear mecanismes efectius de control i recopilació de dades de forma sistemàtica sobre les actituds i els discursos contra els musulmans.

Prèviament, el Consell d’Europa havia proposat definir la islamofòbia com «la por o els prejudicis cap a l’islam, els musulmans i tot allò que es relaciona amb ells. Ja prengui la forma de manifestacions quotidianes de racisme i discriminació o altres formes més violentes, la islamofòbia constitueix una violació dels drets humans i una amenaça per a la cohesió social». +++ El 2004, John Richarson apuntava en la introducció del seu llibre l’avanç electoral dels partits xenòfobs, populistes i d’extrema dreta a Europa i posava diversos exemples: La Pim Fortuyn List a Holanda, creada per Pim Fortuyn assassinat durant la campanya electoral, obtenia el 2002 26 escons (segona força del Parlament) i formava govern de coalició amb la democràcia

Marine Le Pen, líder del partit d’extrema dreta francès Front National

Jean-Christophe Thérien : “Jaune Citrine”, EMI, Gatineau (Quebec) Canada.

10 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya Març - Abril 2017

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

11

Manifestació d’extrema dreta contra els refugiats.

Colònia, Alemanya, 2016.

(Reuters / Wolfgang Rattay). lament Europeu. cristiana (CDA) i el partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD).

El British National Party al Regne Unit, que, després dels atemptats de Londres, va doblar la seva representació en els consells locals el 2006, va obtenir un escó en les eleccions per a l’Assemblea de Londres el 2008 i dos eurodiputats el 2009.

El Front Nacional de Jean Marie Le Pen (ara de Marine Le Pen) a França, que el 2002 amb el 17% dels vots va derrotar al candidat socialista Lionel Jospin a la primera volta de les eleccions presidencials i va passar a disputar-se la presidència amb Jacques Chirac obtenint finalment el 18% dels vots a la segona volta, tot i que aquest mateix any no va obtenir representació a l’Assemblea Francesa però va aconseguir gairebé tres milions de vots en la primera volta i 7 i 3 eurodiputats el 2004 i el 2009, respectivament.

El Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) de Jörg Haider -mort en accident de trànsit a l’octubre de 2008-, que ja el 1999 amb 52 escons havia estat el segon partit més votat i va formar govern amb el Partit Popular fins a la convocatòria d’eleccions anticipades el 2002 en què va aconseguir 18 escons, el 2006 n’obtindria 21 i el 2008 34, mentre aconseguia 1 i 2 eurodiputats a les eleccions de 2004 i 2009, respectivament.

El Partit Popular Danès (DDP), que va obtenir 22 escons a les legislatives de 2001, 24 a les de 2005 i 25 a les de 2007, situant-se sempre com a tercera força política del Parlament i donant suport extern a la coalició de govern formada pel Partit Conservador i el Partit Liberal. Comptava també amb dos escons al Par-

L’últim toc d’alerta fou la irrupció el 2010 al Parlament suec del partit xenòfob Sverigedemokraterna (Demòcrates suecs) amb el 5,7% dels vots i 20 escons. La seva campanya es va centrar en la criminalització de «l’altre» i en la reivindicació d’un nacionalisme excloent i agressiu amb el que va aconseguir capitalitzar el malestar contra la immigració que la crisi havia fet niar en els sectors autòctons més afectats per l’atur. I això fou possible en un país tradicionalment tolerant i amb unes polítiques d’acollida, d’asil i d’ajuda al desenvolupament modèliques. Un país on, a més, un 14% dels residents han nascut fora de Suècia i un 6% és de pares estrangers. Tota una advertència al bressol de la socialdemocràcia perquè, des de la legislatura de 19911993, l’extrema dreta no era present al Parlament suec.

El 2006, Catriona McKinnon va denunciar de nou l’avanç del populisme i l’extrema dreta i el perill que això suposava per a la cohesió social dels països europeus. La professora de la Universitat de Reading advertia que «els moviments polítics del “nou populisme” estan guanyant popularitat (i, en alguns casos, poder polític) a través de les democràcies d’Europa: com donen fe el Front Nacional de Le Pen a França, el Partit de la Llibertat de Jörg Haider a Àustria, l’Alleanza Nazionale a Itàlia, el Partit del Progrés a Noruega i el Folkeparti Danske a Dinamarca. Aquests moviments estan units pel que ells mateixos descriuen com el seu compromís de parlar per “l’home comú”, d’oposar-se a la immigració i de restringir el multiculturalisme... i no es penedeixen d’abominar del que consideren exagerades i desencaminades “polítiques correctes” orientades per

una preocupació pels drets humans, el canvi climàtic i el multiculturalisme. La seva irrupció en l’escena política hauria de ser un avís per als defensors de la tolerància».

Xenofòbia, un substrat d’exclusió que niava en moltes societats europees i que no és més que el reflex de la por a «l’altre», al que és «diferent», a «l’estranger» o al que és desconegut o, pitjor encara, al que es coneix mala- ment i s’interpreta a partir de tòpics o prejudicis. En el context de la segona meitat de la dècada dels 2000 la xenofòbia es projectava cap a l’islam i els seus creients, els musulmans, derivant en islamofòbia, com en altres períodes històrics es projectava -es projecta en alguns casos encara- contra altres comunitats. La persistència d’aquests prejudicis i d’aquests tòpics és un vel virtual -però real per a aquells que en pateixen les conseqüències negatives- que impedeix comprendre el que està succeint aquí o allà. I, òbviament, tot plegat condueix a la construcció d’un discurs per fer comprensible i divulgatiu allò que en Huntington o Fallaci és teoria o excés verbal.

De manera succinta, aquest discurs es gesta a partir dels mitjans de comunicació, sobretot els tabloides i dels programes polítics, que de manera subtil i de vegades amb tinta gruixuda, forneixen les bases del discurs populista islamòfob.

La crisi dels refugiats ha estat aprofitada per la dreta xenòfoba i populista, també euroescèptica i partidària de sortir de la UE, per estendre el seu discurs, atiar l’odi contra «l’altre» -el diferent, l’estranger, l’immigrant i, des de fa dos anys, els refugiats-, acomplexar la dreta i part de

l’esquerra a cada nou embat del terrorisme de l’EI, guanyar presència en els mitjans i escons en els parlaments. És l’Europa de la por segons es desprèn de la informació continguda en l’enquesta del Pew Research Center publicada el juliol de 2016. +++ Si fem un balanç de l’evolució dels moviments populistes i dels partits polítics d’extrema dreta a la UE podem concloure de la següent manera: En general, no són partits nous i el seu discurs xenòfob i populista no ha variat gaire però ha obtingut més suport social a mesura que s’incrementava la immigració musulmana i, sobretot, amb la denominada crisi dels refugiats.

El creixement de l’extrema dreta ha condicionat o radicalitzat sovint els governs de dretes o conservadors, sobretot a l’Europa de l’Est, però també a Dinamarca, Suècia, Regne Unit, Holanda... Fins i tot poden arribar a marcar l’agenda política de governs d’esquerres com ha succeït a França després dels atemptats del 13 de novembre de 2015 on la gestió posterior de la seguretat pel govern socialista sem- bla haver assumit alguns dels plantejaments del Front Nacional.

La seva influència creixent ha contribuït també a reforçar els discursos nacionalistes excloents i a incrementar, de retruc, l’euroescepticisme i la islamofòbia.

Són moviments, doncs, euroescèptics, populistes, radicalment nacionalistes i xenòfobs. Per Xavier Casals, no es tracta d’un moviment uniforme ja que a cada país té les seves pròpies característiques

12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Vysotskaya, Academy of Arts, Minsk, Belarus.

Març - Abril 2017

i grau de radicalitat. Tenen en comú, però, ser una mena de «moviments antiglobalització de dretes... La seva bandera és la protesta contra les elits polítiques i financeres i la defensa d’una identitat nacional que es veu amenaçada, sobretot pels estrangers. El seu anti- elitisme està subordinat a la xenofòbia, els partits tradicionals són el partit de l’estranger i són els mateixos que han segrestat els drets so- cials, econòmics i polítics de la població». Són moviments que aprofiten el desencant ciutadà amb les elits i factors interns de cada país.

«Són partits molt oportunistes. Han anat agafant temes diferents per a enfortir-: immigració, euroescepticisme, l’euro, l’Islam, la crisi ...

Aprofiten els espais que se’ls obren» apunta Jordi Vaquer.

I sovint plantegen, de manera estrident, simplificada i, a voltes, violenta qüestions incòmodes pels partits tradicionals com ara els drets del immigrants o dels refugiats.

Els votants de l’extrema dreta a Europa són, en general, gent amb pocs estudis, obrers, persones frustrades amb el sistema polític i la situació econòmica i social que veuen en els immigrants uns competidors que els hi treuen el treball i les ajudes socials.

Des de França fins els països escandinaus tots els partits xenòfobs, que fins ara han jugat la carta de l’euroescepticisme, coincideixen en exigir un ferri bloqueig a la immigració, afavorir les deportacions, incrementar la repressió contra els que intenten arribar a Europa i retallar els drets dels que ja hi són. «El perill d’una fallida de l’Estat del benestar, el final de les prestacions socials o dels sistemes públics de salut d’aquests països s’utilitza com a arma política contra la població estrangera.

I funciona. A això s’afegeix l’alarma global del terrorisme islamista, que tracten de vincular a una immigració excessiva per culpa, precisament, d’una UE paralitzada.

“Cal anul·lar Schengen, impedir als ex combatents estrangers que tornin. Eu- ropa ens ha debilitat imposant una obertura total de les fronteres», clamava Marine Le Pen davant del Parlament europeu el gener de 2015.26 La UE no ha articulat una política clara, ni de dretes

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

ni d’esquerres, per frenar l’ascens dels moviments populistes i xenòfobs i de l’extrema dreta. Com assenyala Pol Morillas, «lamentablement aquests partits tenen un territori fèrtil per davant perquè tenen qüestions per instrumentalitzar» i davant no hi ha una resposta política estructurada, viable i efectiva. Per Casals caldria apostar per la pedagogia i per fer una forta inversió: «els principals votants d’aquests partits són obrers, gent que viu a suburbis... Estem davant d’un problema estructural i de partits vells, pel que cal oferir una resposta estructural i a llarg termini que deslegitimi els seus arguments i no atiïn l’odi als immigrants... Els suburbis i els guetos han de tornar a ser barris». En tot cas, «la tèbia reacció de la UE davant un fenomen [l’arribada d’immigrants i refugiats] del qual no pot eludir la seva responsabilitat, tant per acció com per omissió, pot convertir-se en una esquerda per la qual l’extremisme, la xenofòbia i el racisme s’introdueixin i arrelin en una societat europea depauperada i des- encantada amb els partits que els han portat a aquesta situació» Així les coses, el mes de maig de 2016, el president del Consell d’Europa Donald Tusk –líder de la Plataforma Cívica i exprimer ministre de Polònia- advertia que cal redoblar els esforços per aturar l’avanç dels euroescèptics i dels xenòfobs en tot el continent: «hem de detenir els radicals en el seu avanç cap al poder. Des Polònia a Espanya, d’Escandinàvia a Itàlia, estan a tot arreu... [i] l’única manera perquè el “centre moderat” recuperi votants, és buscar polítiques migratòries “fermes, humanes i tolerants” i assegurar les fronteres exteriors de la UE».

En definitiva, la crisi econòmica i la denominada «crisi dels refugiats» ha com- portat la dretanització del centre polític a la UE i molts observadors veuen la recent crisi econòmica com una oportunitat «per als partits d’extrema dreta a l’Oest, el Sud, l’Est i fins al nord [d’Europa]... A França, Marine Le Pen va rebre el 17,9% dels vots en la carrera presidencial del 2012, i el 2014, el Front Nacional va arribar a guanyar les eleccions al Parlament Europeu. A Hongria, Jobbik forma part del govern nacional. A Àustria, la dreta populista va obtenir el 30% dels vots en les eleccions nacionals de 2013. A Bèlgica

(Vlaams Belang), els Països Baixos i els països escandinaus, els partits de l’extrema dreta són elegits periòdicament als parlaments nacionals. També a Alemanya, on la història del segle XX s’invoca sovint com la raó pel fracàs dels partits d’extrema dreta en les eleccions nacionals, el Partit Nacional Demòcrata (NPD), encara està representat en el parlament d’un Länder, i la populista de dretes i euroescèptica Alternativa per a Alemanya (AfD) va obtenir el 4,7% dels vots en les eleccions nacionals de 2013, així com escons en tres parlaments dels Länders i en tres més en 2016 i en el Parlament Europeu el 2014.

Aquesta evolució pot ser etiquetada com una nova onada de l’extrema dreta» +++ En conclusió, fa uns anys que la UE pateix una crisi econòmica, social i d’objectius. Caldrà tornar a definir els objectius bàsics de la construcció europea, perquè l’Europa social, de drets i llibertats, de cessió de sobirania i polítiques solidàries, de la desaparició de fronteres, de la moneda única i la subsidiarietat, de la tolerància, el diàleg i la concertació per superar els conflictes polítics està retrocedint davant la creixent burocratització de les institucions europees i l’allunyament de les polítiques europees de la realitat i les necessitats dels ciutadans i davant els embats del terrorisme i de l’ascens de moviments populistes i de l’extrema dreta, xenòfobs, islamòfobs i euroescèptics o directament anti europeus.

Com ja he apuntat en altres ocasions, la història mai es repeteix, els errors malauradament sí. Hi ha la sensació

13

que la serp ha començat a sortir de l’ou i l’actual UE ens retrotrau amargament al període d’entreguerres del segle XX, ara, però, amb una Europa afeblida per les seves pròpies contradiccions internes i al bell mig d’una nova guerra freda amb dos escenaris que afecten directament l’estabilitat i la seguretat europea. D’una banda, a l’Est d’Europa, a Crimea i Ucraïna, Putin ha deixat molt clar quines són les línies vermelles del nou poder rus i fins on pot arribar la influència de la UE i l’OTAN. De l’altra, a l’Orient Mitjà, a la guerra de Síria, es perfilen dramàticament quins són els interessos en litigi de les dues grans potències (EUA i Rússia) i dels actors regionals (Turquia, Iran, Aràbia Saudita, Israel...). En tots dos casos, la UE rep les conseqüències però sembla incapaç d’esdevenir un actor polític amb veu pròpia i comuna. En aquest sentit, les amenaces de la islamofòbia i de l’ascens de l’extrema dreta, encoratjades per la crisi econòmica, l’arribada d’immigrants i de refugiats i els atemptats terroristes, no són més que les puntes visibles de l’iceberg de la decadència europea i, si no s’hi posa remei, del fracàs del seu procés de construcció que no sembla amb la vitalitat suficient per fer front a aquests reptes de manera eficaç, justa i solidària. Així en la mesura que avancem cap al model de «l’Europa fortalesa» ens allunyem del procés de construcció europea tal com el varen concebre els «pares fundadors» després de dues guerres mundials que havien causat milions de víctimes i de desplaçats, destrossat les economies i els països del continent i sumit Europa en una profunda decadència i una creixent marginalitat en les esferes del poder mundial.

Antoni Segura Catedràtic d’Història Contemporània Universitat de Barcelona President del CIDOB - Barcelona Centre for International Affairs

14 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Característiques de les crisis humanitàries LO CAMPUS té diferents Suplements que s’especialitzen en temes que sabem que els nostres lectors hi estan molt interessats, i és així com vàrem iniciar el mini-Suplement ACCIÓ SOLIDÀRIA, per aprofundir en temes de drets humans, solidaritat, cooperació i desenvolupament, emergència humanitària, cultura de la pau i moviments socials. Però la situació de la guerra i crisi de refugiats és tant dramàtica i de tanta repercussió a la “plàcida” comunitat europea, que tot el drama: la seva informació així

com la seva reflexió i denúncia, ha passat del mini-Suplement a les pàgines de la revista central, ocupantnos-en àmpliament del tema, fins i tot havent-ne publicat tres portades de LO CAMPUS. Però seguint l’esperit de reflexió sobre la solidaritat feta des del “professionalisme” més que des de “la bona fe”, com intenta aportar el nostre Suplement ACCIÓ SOLIDÀRIA, publiquem a continuació un curt text teòric sobre les “Característiques de

Les crisis humanitàries poden sorgir d'una sèrie d'esdeveniments, que abasten els conflictes, els desastres naturals i fins i tot els brots de malalties infeccioses. A continuació oferirem una visió general de la terminologia bàsica i les definicions utilitzades quan es parla de

crisis humanitàries, pensant en els diferents tipus de crisi i la diferència entre l'ajuda humanitària i el desenvolupament.

Tipus de crisi humanitària

tempestes, ciclons) o biològics (per exemple, epidèmies, plagues).

Convencionalment, hi ha tres tipus de crisi humanitària:

3. Les emergències complexes: generalment una combinació d'ambdues crisis, les fets per l'home i els desastres naturals.

1. Crisis d'origen humà: incloent-hi conflictes armats i estavellament de trens i avions.

2. Desastres naturals: incloent geofísics (per exemple, terratrèmols, tsunamis i erupcions volcàniques), hidrològics (per exemple, inundacions, allaus), climatològics (per exemple, sequeres), meteorològics (per exemple,

Què és una crisi humanitària?

El “Inter-agency standing committee” (IASC) defineix una EMERGÈNCIA COMPLEXA com: "Una crisi humanitària en un país, regió o societat en què hi ha un esfondrament total o considerable de l'autoritat a causa d'un conflicte intern o extern, el que

Tipus de crisi

Crisis d'origen humà: Conflicte

Desastres naturals

Les emergències complexes

les crisis humanitàries”.

Aquest text -traduït i adaptat- ha format part del “Taller de LO CAMPUS” per preparar estudiants en temes de “solidaritat” per a la premsa universitària. Com a part de la preparació hem seguit el curs “Health in Humanitarian Crises” ofert on line pel “Health in Humanitarian Crises Centre” de la “London School of Hygiene and Tropical Medicine”.

No existeixen definicions universalment reconegudes per les crisis humanitàries, i sovint s'utilitzen els termes "crisis humanitàries" i "emergència humanitària" de manera intercanviable.

En aquest text definirem una crisi humanitària com: “Un esdeveniment o sèrie

d'esdeveniments que representen una amenaça crítica per a la salut, la prevenció, la seguretat o el benestar d'una comunitat o un altre grup gran de persones, generalment en una àrea àmplia”.

requereix una resposta internacional que va més enllà del mandat o la capacitat d'un sol organisme, i que ha estat avaluada per requerir una intensa i extensa coordinació política i de gestió”.

multifacètica.

Les EMERGÈNCIES COMPLEXES es caracteritzen per: - Una amplia violència i la pèrdua de vides.

- Poblacions desplaçades.

- Danys a les societats i economies.

- Necessitat d’una assistència humanitària de gran escala i

Efectes directes

- L'impediment o la prevenció de l'ajuda humanitària per les restriccions polítiques i militars - Importants riscos de seguretat per als treballadors humanitaris en algunes zones.

Els impactes directes i indirectes Cada tipus de crisi humanitària infligeix tant els impactes directes i indirectes sobre les societats en què es produeixen. Impactes per a cada tipus de crisi es poden en la següent Taula:

Efectes indirectes

- Morts, violacions dels drets humans, trastorns psicològics i lesions.

- Atacs directes als treballadors de salut o centres de salut.

- Desplaçament forçat dels no combatents, incloent professionals de la salut.

- Obstacles sanitaris.

- Desplaçaments, destrucció de la infraestructura, la manca d'aliments o de assistència sanitària i la degradació ambiental. - Problemes de salut reproductiva, desnutrició, augment de la violència de parella, malalties diarreiques.

- Dificultar l'aplicació d'intervencions humanitàries

- Danys a la infraestructura (per exemple: cases, carreteres, ponts, centres de salut, escoles).

- Mortalitat i morbiditat.

- Pèrdues en agricultura.

- Retard en el creixement econòmic (per exemple: pèrdua de producció, reducció de la demanda) - Sistema de salut debilitat (per exemple: interrupcions de la cadena de subministrament).

- Desplaçament de la població.

- Excés de mortalitat i morbiditat a causa de la violència o un desastre natural.

- Escassa seguretat

- L'excés de mortalitat i morbiditat per malalties transmissibles prevenibles o escassetat d'aliments.- Inestabilitat econòmica.- Debilitament del sistema de salut.- Desafiaments logístics.

Continua a la pàgina 21

PÀGINES ESPECIALS

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Campus del Rectorat Campus de Cappont

Campus d'Agrònoms Campus de Ciències de la Salut

La Universitat de Lleida, una universitat singular

Un model de docència i formació propi a Universitat de Lleida és L una universitat dinàmica que ha estat capaç i és

capaç dia a dia, de adaptar-se a les noves necessitats docents i formatives tant pels canvis de l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior (o sigui el marc educatiu europeu i de qualitat creat a partir de la Declaració de Bolonya), com dels canvis de la societat.

Aquest dinamisme universitari de la UdL està en plena sintonia en el foment econòmic europeu, la competitivitat internacional, el foment de la cohesió social i la formació dels ciutadans al llarg de la seva vida i mobilitat.

I en aquest marc la UdL ha creat un model de docència i formació propi. Un model que té, en el prestigi acadèmic i social, en la qualitat integral de la docència, i en la garantia de l’ocupabilitat de la formació, els seus trets distintius.

El prestigi acadèmic de la UdL està reforçat pel seu

prestigi acadèmic

qualitat integral

sistema global i interrelacionat de la seva oferta de Graus, Màsters, Doctorat i Formació Contínua , i també reforçat pel seu equip de professors, majoritàriament doctors i se’n un professorat a temps complert, amb un més que provat prestigi docent, de recerca i intel·lectual en general.

lupament d’aquestes didàctiques.

L’avaluació continuada i la potenciació dels treballs pràctics són uns aspectes didàctics reforçats en el treball a l’aula i als laboratoris, com en el rol atribuït al professorat. Les dimensions d’una universitat mitjana i no massificada com la UdL, ajuda al bon desenvo-

La UdL impulsa una cultura de la qualitat amb un plantejament global i transversal.

O sigui cuidant els processos pedagògics i els actors que constitueixen el fet docent. Però a més la qualitat per la UdL comporta formar professionals, estudiants com a ciutadans i habituar per a la formació i reciclatge continu.

La UdL aposta perquè l’ocupabilitat sigui un element transcendent en la formació dels estudiants. Per tal d’aconseguir-ho, un instrument important són les

ocupabilitat

pràctiques acadèmiques, que permeten a l’estudiant aplicar els coneixements i competències adquirides en un entorn professional real, relacionat amb els objectius formatius del seu ensenyament.

Però tot això, formant part de tota una oferta de Graus i Màsters relacionats amb els sectors econòmics i professionals consolidats, emergents i de futur.

La futura feina professional de l’estudiant, a la UdL ja la preparem pels estudis ofertats, a l’aula i a les pràctiques.

41 Graus amb Dobles Graus i Formació internacional Centres adscrits:

Facultat de Lletres Facultat de Dret, Economia i Turisme

Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social Facultat de Medicina Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia Escola Politècnica Superior Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària

Escola Universitària de Relacions Laborals Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya INEFC Lleida Escola Universitària de Turisme Ostelea (Barcelona)

http://www.udl.cat/ca/estudis La recerca a la Universitat de Lleida és molt

important sobretot perquè és un factor clau per poder oferir una docència de qualitat. És a dir, els primers receptors del que s’investiga són els estudiants, a traves d’un professorat amb diverses dedicacions i nivells, que compaginen unes recerques de les seves àrees professionals i que acaben a les aules com a primícies i innovacions.

Recerca lligada a la docència no només per transferir coneixement sinó també perquè s’arreli a problemes reals que preparin els alumnes per a la pràctica professional altament competitiva i socialment compromesa.

La recerca a la UdL amb el seu lligam a la docència prepara a l’estudiant a tenir un esperit crític, ben propi de l’activitat científica.

També la nostra recerca està orientada a ser transmesa a la ciutadania: lligant programes d’investigacions, infraestructures de recerca, centres i laboratoris i equips humans a les necessitats del territori, des del més proper com les Terres de Lleida i Aran; al conjunt de Catalunya i tota l’àrea de la Xarxa Vives de universitats o fins a nivell més estatals com el Campus Iberus o a nivell internacional participant en múltiples programes europeus de recerca o de Llatino Amèrica a traves de les col·laboracions conjuntes amb altres universitats.

Una recerca transmesa a la ciutadania i en especial als estudiants

La recerca a la UdL ofereix una especialització identificable i competitiva, amb grups de recerca consolidats, emergents i singulars treballant en quatre àmbits principals de recerca: agroalimentació, biomedicina, tecnologia per a la sostenibilitat i desenvolupament social i territorial.

Tot aquest treball de recerca es fa a traves de les Facultats i Escoles de la UdL; en Centres propis o en Centres participats, o en Programes de la Generalitat de Catalunya, estatals -universitaris i/o governamentals-, o europeus d’organismes comunitaris.

Tot reforçat amb les “Càtedres UdL Universitat i Empresa”.

Tenint la UdL un alt nivell de qualitat en recerca amb un significatiu resultat de patents i empreses spin-offs.

La simbiosi del personal docent i investigador. potencia la docència pròpia i singular de la Universitat de Lleida.

Escultura “Gènesi” d’Antoni Abad, instal·lada a la plaça Victor Siurana de Lleida del Campus del Rectorat de la UdL.

Campus de Cappont de la UdL

Els Màsters oficials i el “Lifelong Learning” M

olts estudiants que acaben de finalitzar un Grau o molts professionals ja en exercici amb un lloc de treball en vies de consolidar-se o ja consolidat, es pregunten si té sentit fer un Màster avui?

La nostra resposta com experts en formació és radicalment que sí. Per una banda hi ha uns Màsters Oficials absolutament necessaris perquè habiliten per exercir activitats professionals regulades o en general, el Màster aporta un conjunt de competències que capaciten per a l'exercici d'activitats professionals en els àmbits d'especialització corresponents.

Formació Contínua

Independentment de com s’acabi resolen el canvi de la política de graus i màsters que s’estan gestant des de les administracions catalana i espanyola, el “Màster” té una clara orientació professionalitzadora o també una vocació de lligam amb la investigació d’alt nivell.

que aquesta inserció laboral sigui aconseguint feina de qualitat.

Hi ha un “valors afegit” en seguir avui un Màster a la Universitat de Lleida?

Tot això no s’improvisa i és des de la Universitat que dissenyem un “Mapa de Màsters” totalment lligat a les necessitats econòmiques, socials i culturals del context social i econòmic que els nostres estudiants han d’exercir les seves professions.

Doncs sí. I la raó és perquè en els nostres Màsters hi ha una singularització molt important: Els Màsters de la UdL estant dissenyats perquè hi hagi un bon resultat en l’ocupabilitat de l’estudiant. O sigui que el Màster serveixi per trobar feina i

Tothom sap que és “feina de qualitat” tant en l’exercici professional, en el perfil adequat del lloc i amb la remuneració adequada.

Aquest és l’objectiu.

Per això les ofertes de Màsters van canviant no només

La FORMACIÓ CONTÍNUA de la UdL és una alternativa d’oportunitats: La nostra filosofia és el reciclatge constant i l’especialització de qualitat per trobar treball digna i consolidar feina.

culturals als ciutadans en general, mitjançant un procés educatiu de qualitat, flexible i adaptatiu, i que dona resposta a les seves necessitats de formació permanent, més enllà de la docència reglada.

Hi ha un compromís d’innovació acadèmica, un compromís social i a més hi ha un compromís amb la societat que ens envolta, oferint alternatives formatives als professionals i als treballadors, i alternatives

L’oferta d’estudis compta amb Màsters, Postgraus d’especialització, a més de cursos i seminaris. Havent-hi estudis presencials, semi-presencials i on line. Pràctiques pròpies i externes. Amb tutors de

perquè canvia l’oferta i la demanda, sinó també perquè la constant renovació ens permet aportar uns estudis de postgraus innovadors. Aquesta innovació ens permet dia a dia afinar més en l’especialització dels estudis.

Estudis de màster que moltes vegades són producte d’anys de treball de grups de recerca de la UdL que com a culminació de les seves investigacions li donen una traducció docent. I això també ha permès crear l’oferta dels Màsters interuniversitaris amb col·laboració d’universitats de Catalunya o estatals o a nivell internacional.

l’empresa i de la universitat. Títols propis, Diplomes, Certificats professionals i d’assistència.

Dobles titulacions pròpies, Dobles titulacions amb estudis d’altres universitats i Titulacions interuniversitàries. D’una durada de 2 o 1 any acadèmic o períodes curts.

Tota la FORMACIÓ PRÒPIA de “l’aprenentatge permanent / lifelong learning” de la UdL a : http://www.cfc.udl.cat

Pràctiques externes obligatòries a tots els Graus i Màsters amb competències professionals a Universitat de Lleida (UdL) L constantment perfila la seva pròpia identitat com a centre

d’estudis superiors de qualitat, sobretot buscant portar als seus estudiants a una posició òptima per arrelar després dels seus estudis al món laboral.

En cada moment de la nostra historia universitària hi ha unes prioritats i avui a ningú se li escapa que la ocupabilitat o sigui els actius d’oportunitat per obtenir feina, és uns dels objectius principals de la UdL. I amb aquesta filosofia i amb aquesta actitud de servei a l’estudiantat, la UdL ha implantat que en tots els Graus com en tots els Màsters amb competències professionals, són obligatòries realitzar unes Pràctiques Externes, com una manera d’involucrar l’estudiant des dels propis estudis en el món real del treball.

Hi ha Graus, com els del camp de la salut, que tradicionalment

No és només l’intercanvi de continguts, de sistemes de docència a l’aula i a les pràctiques corresponents, els Màsters de la UdL incorporen l’intercanvi de professorat vingut d’arreu per enriquir i internacionalitzar l’oferta docent.

Lògicament els Màsters també s’adeqüen a les diferents fórmules docents i l’oferta va des dels Màsters presencials, els semi-presencials i els virtuals. Els Màsters es fan a les aules de la UdL o se segueixen correlativament a diverses universitats col·laboradores. I en molts

ja fan pràctiques externes obligatòries i aquestes continuen encara més reforçades. La novetat és que la UdL aporta amb les PRÀCTIQUES OBLIGATÒRIES PER A TOTHOM una nova estratègia pedagògica que la converteix en innovadors en estudis universitaris al Sud d’Europa.

La direcció i coordinació de les Pràctiques Acadèmiques Externes compta amb una Oficina de Gestió. Cada Centre de la UdL té un coordinador/a de pràctiques. També hi ha el professorat responsable de les pràctiques acadèmiques externes, com també apareix el tutor o tutora acadèmica.

A més l’estudiant té un altre suport acadèmic a l’empresa on farà les pràctiques, que és un tutor o una tutora.

Tot un equip de professionals al servei d’un Projecte Formatiu d’innovació i de futur.

Màsters hi ha pràctiques a empreses de cada sector d’estudi, seguint una altra de les nostres singularitats fortes de la UdL: que és oferta a tots els seus Graus pràctiques obligatòries externes.

La internacionalització dels Màsters de la UdL també és un fet, no només pels pactes bilaterals amb altres centres, sinó també per l’intercanvi de docents i per començar a consolidar Màsters de doble titulació amb universitats estrangeres.

Estudiar Màsters a la UdL s’està produint per tres

camins: Quasi una necessitat per a tots aquells que han seguit estudis de Grau als nostres centres i que de manera continua s’apunten a estudis de postgrau. Una pràctica que incentivem vivament.

També hi ha el retorn a les aules de postgrau d’estudiants joves que després d’un breu tall en els estudis i tornen. També una intel·ligent estratègia d’aprenentatge que animem a realitzar-la.

Però cada dia més hi ha professionals ben consolidat en

les seves feines que senten la necessitat de posar-se al dia i es matriculen als Màsters. I aquests professionals que saben de les regulacions, que saben del mercat competitiu i que saben de l’estabilitat de la feina, aquesta matriculació la fan dels Màsters Oficials, o sigui es matriculen dels estudis de postgrau oficials que són els més consolidats i que són l’estructura acadèmica que dona els fonaments a una UdL innovadora.

Màsters Oficials a: http://www.udl.cat

PÀGINES ESPECIALS

Salo de l'Ensenyament 2016

Coneixements per trobar feina digna a UdL ha fet una clara aposta per L la futura ocupació laboral de l’estudiant al finalitzar els seus estudis. O

sigui que l’estudiant trobi feina de manera raonablement ràpida i digna, és a dir de qualitat i ben remunerada.

Per això les Pràctiques en empreses públiques i privades és una bona formació per a l’ocupabilitat, tant per l’experiència que s’adquireix, com per la

visibilitat de l’estudiant en un entorn real de treball. La millor carta de presentació és haver realitzat un treball que acabi tenint una valoració positiva, que algunes vegades acaba en un fixatge laboral en la pròpia empresa de pràctiques.

A la UdL la docència, les pràctiques i la recerca també treballen per l’ocupació dinamitzant altres activitats per

com són la:

“BORSA de TREBALL-UdL” i la “FIRA UdL TREBALL” on els estudiants matriculats poden conèixer les empreses de Lleida, descobrir les opcions laborals del mercat i aprendre tècniques per emprendre un procés de selecció laboral.

Lleida. ciutat universitària

a Universitat de Lleida és L una universitat de dimensions mitjanes, sense mas-

sificació d’alumnat, ni de professors, ni de personal de gestió i administratiu. És una institució de proximitat d’alta cultura. Plenament lligada a la població que l’ha

creat, l’ha vist créixer i diàriament s’hi relaciona: la ciutat de Lleida.

Lleida és el que els experts en diuen una “ciutat intermèdia” o sigui una ciutat que realitza funcions de intermediació entre els nuclis

més petits i les gran àrees metropolitanes. Entre les petites i mitjanes poblacions i les comarques.

No és només qüestió de valorar la grandària física o el seu pes demogràfic, sinó s’ha de contemplar altres

característiques de tipus més qualitatiu. Tenir una Universitat li dona a la ciutat un plus intel·lectual, i un dinamisme social, econòmic, cultural i lingüístic potent: Lleida cada dia més, ciutat universitària.

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

21

Ve de la pàgina 14

Característiques de les crisis humanitàries (Continuació) Com es pot veure, les crisis humanitàries poden afectar a tots els nivells de la societat, des de les persones i famílies fins els components econòmics i estructurals. Les conseqüències de les crisis humanitàries són enormes i de llarg abast, sovint continuen molt després que l'ajuda humanitària ha

estat retirada.

Les diferències entre l'ajuda humanitària i el desenvolupament L'ajuda humanitària és l'ajuda que es proporciona a una població o societat que ha experimentat una crisi humanitària, ja sigui natural o

artificial. D'altra banda, el desenvolupament és l'ajuda que respon a les qüestions estructurals de llarga data dins dels països en desenvolupament. L'ajuda humanitària i el desenvolupament estan relacionats i sovint se superposen quan moltes de les crisis humanitàries tenen lloc en els països en

Ajuda humanitària

desenvolupament. No obstant això, la integració de l'ajuda humanitària amb el desenvolupament ha estat un tema llargament discutit.

La següent Taula posa en relleu les principals diferències entre l'ajuda humanitària i el desenvolupament:

Desenvolupament

- Resposta a curt termini.

- Assistència a llarg termini.

- Als països amb crisis humanitàries.

- En els països en desenvolupament.

- Es centra en un incident o esdeveniment en

- Es centra en els problemes estructurals en

particular.

curs.

- Els intents de salvar vides i reduir el sofri-

- Soluciona problemes sistèmics en el desen-

ment humà.

volupament econòmic, social i polític.

VOLEM ACOLLIR ALS REFUGIATS Contra la guerra el racisme i la xenofòbia

Homs, Síria. UNHCR

22 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Del concurs literari: “Me’n contes un de ciència?” a Universitat de Lleida a través del seu Vicerectorat d’EsLconvocar tudiants i del seu Institut de Ciències de l’Educació va el Tercer concurs de relats curts “Me’n contes un

de ciència?” amb dues modalitats de participació: una de Primària per a les escoles de la Terres de Lleida i Aran i una de Secundària pels Institut també d’aquests territoris.

Aquest esdeveniment literari infantil i juvenil estava emmarcat en la celebració de la Setmana de la Ciència a tot Catalunya. Per primera vegada, a més del català, s’ha introduït les categories dels relats en llengua castellana i en llengua occitana.

El passat mes de gener d’aquest 2017, es varen donar els

premis, atorgant-se a 12 obres finalistes dels més de 160 originals presentats, i que com deia el jurat són de “molta alta qualitat”. ’aquestes obres LO CAMPUS en publica a continuació D l’obra que va obtenir el Primer premi de la categoria en llengua catalana i en la d’Educació Secundària, que és un text de Maria Martínez i Bosch, de 4t d’ESO de l’Institut Ciutat de Balaguer, titulat “Diferència genètica”.

Nosaltres hem acompanyat el text amb una Il·lustració en procés d’elaboració, denominada "Swatting Butterflies Away From My Stomach" (2010), de la pintora Theresa Haberkorn (Boulder / Colorado, USA).

Diferència genètica oc el peu dret de dalt a M baix en seqüències de 32,4 moviments cada 10 segons. Com sempre, recullo dades permanentment i calculo les mitjanes en funció dels diferents factors. No ho puc evitar, forma part de la meva naturalesa. És terapèutic: em tranquil·litza calcular el volum de la sala on em trobo a partir de la relació entre les distàncies, o la llargada de l’escenari ara ocupat per una senyora, que parla sobre els milers de casos que no estan detectats ni tractats en països estrangers, i que quan migren cap a països desenvolupats troben sortida a la seva situació.

Porto el compàs mentalment d’una marxa militar antiga, que solia tocar quan encara no tenia ni dotze anys i ja era el millor de la meva promoció –i de la superior- en el violoncel, mentre amb els dits índex, cor i anular pico la sèrie (purament matemàtica) de notes sobre el braç de la incòmoda cadira de fusta. Llavors, sóc conscient del meu propi estat d’histèria i m’obligo a mantenir-me concentrat, a fixar la vista en un punt concret i a inspirar pel nas indefinidament fins que la pleura dels meus pulmons no es pot expandir més (procés que dura una mitjana de 7 segons i 58 mil·lèsimes) i llavors el deixo anar, tal com em va ensenyar la psicòloga mesos després de ser diagnosticat. Premo amb força les mans cobertes de suor freda, l’una contra l’altra. M’obligo a mantenir les

cames immòbils.

Quan sento el meu nom pels altaveus, una mica massa fort, surto del meu estat de meditació. M’aixeco, nerviós, i em centro a calcular la celeritat en la qual dec estar movent-me mentre miro fixament la punta de les sabates noves, atent a no perdre l’equilibri durant el meu itinerari de pujar a l’escenari, col·locar-me darrere d’una tarima i ajustar el micròfon per a que se’m senti.

Per mi, això ja és una victòria. Tendeixo a ensopegar amb els meus propis peus i a desequilibrar-me quan sé que la gent m’observa. Em sento pocatraça, maldestre, i llavors, me’n torno. És senzill, psicològic. Sé com el meu cervell funciona. Entenc les seves reaccions, les funcions que té cadascuna de les seves parts, com es connecta amb la resta del meu cos.

Comprenc, també, la psicologia que em domina; com processo, com comunico.

Trec el paper plegat en paral·lelograms perfectes de la butxaca de la meva americana i el deixo llis sobre la tauleta. Aixeco un moment el cap, pendent del públic que em mira expectant, llavors m’espanto. Estic aterrit, m’oblido de com coordinar-me i balbucejo. Em sento ridícul, malapte. Malgrat tot, els espectadors no diuen res, em miren i esperen a que torni a focalitzar. Llavors, connecto amb la realitat. Em recolzo amb totes dues mans sobre la tauleta, m’acosto al

micròfon. Llegeixo, i la veu em surt adormida, feble: -Em dic Marçal i tinc 33 anys, 3 mesos i 13 dies. Si el programa establert és seguit al peu de la lletra, ara tinc la xifra anterior, més 12 hores i 17 minuts. Diria que pateixo el Síndrome d’Asperger i que estic dotat d’un coeficient intel·lectual superior al del 99,89% de la població. Dir això, tal com som nosaltres, els Asper, literals, seria determinar el meu trastorn sever de desenvolupament com un càstig o dolor i la meva condició intel·lectual un regal. No ho trobo així.

Faig una pausa breu mentre intento mantenir el to de veu ferm, segur. Respiro, i penso en la quantitat d’aire que inspiro i expiro, i segueixo: -Ho considero un estat, una condició. No puc estar-ne orgullós perquè són coses que han nascut amb mi. No he fet res per entendre el Món de manera diferent ni per tenir una intel·ligència superior a la de la mitjana. Puc estar orgullós, i n’estic, de com he aconseguit adaptar-me a la meva situació.

Arribat aquest instant del discurs que feia dies que reescrivia, ja em sento còmode. L’eco de la meva veu que ressona per la sala, no em molesta, sinó que em reconforta. Deixo de sentir-me com un nen petit davant de la resta de la classe, i per primer cop en el dia, noto agradable el pessigolleig nerviós a la part baixa de l’estómac.

-Recordo que quan tenia 10 anys i la mestra ens va demanar de deures una descripció sobre nosaltres mateixos, jo vaig explicar que sóc un primat bípede de la família dels homínids. Que els meus algorismes genètics determinen una diferència d'un 0,2% del material genètic entre els altres humans. També vaig citar algunes de les característiques més destacades de la nostra espècie. Vaig escriure pàgines i pàgines plenes de fets que probablement no entenia, però que intuïa que serien rellevants.

Aguanto la respiració, perquè m’adono que no estic calculant. I això m’espanta.

Normalment, quan intento parlar amb algú, em poso tan nerviós que provo de seguir la conversa mentre compto el nombre de pigues a la seva cara, creo estadístiques segons els camps semàntics de les paraules que diu, o calculo el seu pes a partir de l’altura i de la constitució física de l’individu. Alhora, intento entendre els dobles sentits i les ironies, i per si no fos prou, ric i faig veure que els entenc. Ara, estic estranyament segur. Una sensació de confiança m’envolta. Sento que estic fent el que he de fer. Per això, em regalo un moment per a enorgullir-me de mi mateix abans de prosseguir: -Els meus anys a l’institut van ser difícils. La nostra síndrome sol venir amb problemes de comunicació i

Març - Abril 2017

poques habilitats socials.

Crec que amb això ja ho dic tot, no aixecava la vista dels llibres i em feia pànic obrir la boca i que en sortís un sense sentit, que em prenguessin per inútil. O pitjor encara, que em quedés mut. Tenia por al ridícul i al fracàs, estava insegur.

Aixeco durant un moment la mirada del discurs, per a buscar-la entre la multitud. Percebo la confluència d’energies en un precís instant, la rialla immensa, la mirada nerviosa.

-Quan vaig anar a la Universitat a estudiar Física, vaig conèixer una noia fantàstica. Estava estudiant Biologia i tenia clar que crearia una llavor de llegum resistent, sostenible i barata, que es pogués plantar arreu i acabés amb la fam en zones desfavorides. No us explicaré el nostre afer amorós, només m’agradaria sentenciar que va ser la primera persona que no em va tractar diferent per la meva situació. Ho va fer tot fàcil.

Els intervals entre les me-

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

ves respiracions s’acurten, m’agafo amb força a ambdues cantonades de la tarima i noto com el pols se m’accelera.

-Un dia, quan va aparcar davant de la meva residència tornant d’un restaurant asiàtic, va passar una cosa que en aquell moment vaig trobar surrealista. Ella em va dir que m’estimava. Jo que no m’esperava allò, em vaig posar molt nerviós. Sabia que em passaven moltes coses per dins però no sabia com explicar-li. Ara penso que amb un “Jo també”, n’hi hagués hagut prou. En aquell moment em va semblar insignificant, buit, banal. Així que em vaig explicar com millor sabia i vaig dir: “Estic en l’estat involuntari causat per una reacció química, causada per les hormones, que no entenc ni jo mateix, que provoca un cicle pel qual, insconscientment, la meva física se sent atreta”.

Se sent alguna riallada ofegada entre el públic. Molts rostres em miren feliços, orgullosos tot i que no em coneixen, reveladors, inspirats, sincers. Jo ja no amago el somriure mentre llegeixo la

part final del meu discurs: -Ara, he arribat a la conclusió que entendre el Món amb una altra raó, mirar-lo a través d’un calidoscopi, té certs avantatges. M’he sentit assetjat i anul·lat per la societat des que era petit, m’han ensenyat que havia de seguir unes normes. Que les distàncies estaven prescrites, i que els mapes no es podien canviar, que la ruta estava ja feta. Durant molts anys m’he cregut allò que vaig trobar sobre mi mateix quan tenia 10 anys. Actualment entenc que anem més enllà de la biologia, de la química i de les matemàtiques, que no només som els cromosomes, les cèl·lules, les artèries. Cadascun de nosaltres som allò que creem, allò que pensem.

Som la nostra intel·ligència, la forma en què ens brillen els ulls quan parlem sobre el que ens fascina. Els llibres que llegim, la música que escoltem. Som aquell record d’infància, el nostre primer amor. Som allò que diem, però sobretot, allò que callem. Som allò que aspirem a ser i allò que som quan ningú ens mira. Som la raó i l’instint, els errors que hem comès, la carta a la qual ho

23

hem apostat tot. Som aquella pel·lícula que sempre ens fa plorar, aquella història plena d’ànima que vam escriure un cop, i mai més podrem tornar a fer-ho. Som l’art i la ciència, allò que ens diferencia de la resta de la nostra espècie. Som el 0,2% de diferència genètica.

Em quedo sense aire, i no cal dir res més. El públic m’aplaudeix i jo només penso que acabo de trobar la solució a totes les incògnites que els càlculs no poden resoldre.

Maria Martínez i Bosch

24 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Contribucions al “DEBAT sobre la PARTICIPACIÓ dels estudiants a la universitat” No cal ser un expert per adonar-se que a les universitats de parla catalana hi ha un dèficit de participació dels estudiants, perquè hi ha unes dades objectives com són les dades electorals en les que els estudiants hi estant implicats, que ho visualitzen.

Unes dades molt preocupants per donar-se una participació estudiantil irrisòria en alguna universitat, que perjudica la pròpia democràcia interna.

A la nostra “Universitat” hi ha un dèficit de participació dels estudiants a molts nivells: tant en els espais governamentals de representació estudiantil, com són les Juntes de Facultat i Escoles, els Consells d’Estudis i en la Representació de Departaments; en els espais institucionals de participació estudiantil com els Consells d’Estudiants, els Delegats o les

Associacions; i en els espais no-institucionals de participació estudiantil, com són les Assemblees de Centre.

Tot un panorama que hauria de preocupar, perquè dificulta no només la corresponsabilització universitària, sinó també repercuteix en la preparació d’uns futurs professionals en uns valors col·lectius i en una actitud crítica.

Per analitzar el fenomen a les 22 Universitats de parla catalana, tant públiques com privades dels Països Catalans i que s’agrupen en l’anomenada Xarxa Vives, hem obert el “DEBAT sobre la PARTICIPACIÓ dels estudiants a la universitat” buscant contribucions de membres de les diferents comunitats universitàries com també ho farem amb acadèmics especialistes de la temàtica, per editar-ho en els diferents espais de la nostra “Pla-

taforma Cultural LO CAMPUS”, tant en aquesta revista LO CAMPUS, com en el digital LO CAMPUS DIARI. Comencem aquí amb dos articles: El text “Vistos però no escoltats” de Pau Parals Oliveras que és Coordinador de Relacions Externes del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT), a més de Coordinador General del Consell d’Estudiants de la Universitat de Girona. I l’article “La participació estudiantil a la Universitat” de Neus Vila que és Vicerectora d’Estudiants de la Universitat de Lleida.

Com sempre volem incentivar i enriquir-nos amb el Debat, esperem rebre tota mena de comentaris: participacio@locampus.cat

Vivència Aranesa Associació cultural i cívica d’Aran DIFONENT EL PENSAMENT CONTEMPORANI ● Entitat co-editora de la revista universitària LO CAMPUS i del diari digital LO CAMPUS DIARI ● Plataforma de difusió de tota mena d’esdeveniments occitans a les 21 universitats de parla catalana DELEGACIÓ a LLEIDA: Carrer Pere de Cabrera 12, 2on 9a 25001 Lleida Telèfon: 973204907 vivenciaaranesa@locampus.cat

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

25

Vistos però no escoltats Què passa amb els universitaris que no participen en els espais de les mateixes universitats? Per què quan es convoca la comissió de qualitat de torn, no hi ha cap estudiant present a sala? Per què, segons l’enquesta Via Universitària (www.viauniversitaria.net), un 44% està poc o gens d’acord que la seva universitat doni importància a la representació estudiantil, un 47% està poc o gens d’acord que l’ajudin a créixer personalment i socialment? Per què a les Juntes de Facultat, Claustre, Departaments, la participació de l’estudiantat no supera el 15%? Personalment, crec que existeixen 3 barreres en la participació estudiantil: socioeconòmica, acadèmica i no tenir un model universitari, en particular la representació estudiantil, definit, consensuat i legitimat.

Les universitats catalanes i espanyoles han funcionat a partir de canvis vinguts d’Europa sense fer una reflexió prèvia de què vol la societat, expressat en un Pacte Nacional per l’Educació Superior per exemple. Ho comprovem amb els reiterats comunicats de CEUCAT i ACUP, mocions als Claustres de diferents universitats i articles d’opinió en diferents mitjans on

reclamen poder debatre sobre governança, finançament i política acadèmica. Ens trobem que els Consells d’Estudiants neixen del Estatuto del Estudiante que no tenen la condició d’òrgan de govern, no es parla de com s’ha d’estructurar i no existeix una legitimat dins la universitat. Com es pot esperar que amb una falta de definició de model i un problema molt greu d'infrafinançament algú es preocupi de si els estudiants participen? Ens preguntem també quin pes tenen els estudiants en les decisions de la universitat. Comprovem que a tots els òrgans de govern, el PDI té més del 51% de la representació. En altres paraules, o trobes un equip de Rectorat/Deganat que es preocupi de fer política estudiantil per convicció o no cal que ens hi posem. Segona, la barrera acadèmica. Introdueixo el concepte Pla Bolonya on entrem en un marc basat en els crèdits ECTS, estipulant entre d’altres, que 1 crèdit val 25 hores, de les quals 10 presencials. Això comporta una gran dedicació, sobretot per aquells títols que requereixen pràctiques. Com aconseguirem augmentar la participació estudiantil? Des d’un suport transversal, amb la conciliació acadèmica a aquells estudiants que estan

participant activament en les institucions universitàries en forma de representació estudiantil, associacions, entitats i grups. No demanem, com a França, que els equips de coordinació dels diferents Consells d’Estudiants tinguin un any d’exempció acadèmica per tenir una dedicació plena, però sí un programa com els esportistes d’alt rendiment. El problema addicional entre el Pla Bolonya sumat a la falta de legitimitat és que hi ha molts docents que menystenen la tasca de la representació estudiantil, si és que la coneixen. Tercera, la socioeconòmica. Si mirem en perspectiva, veurem que el cost d’oportunitat d’involucrar-te a les institucions sent estudiant és molt alt. Posa’t a la pell d’un estudiant, que ha pagat 2.000 euros de matrícula, que dedica 15 hores a la representació estudiantil i que l’únic retorn que té és 1 crèdit ECTS de lliure elecció, 2 docents enfadats perquè falta a classe i uns pares cabrejats que no entenen per què has de perdre el temps si els teus companys es dediquen a estudiar i prou.

De fet, la primera reflexió és que l’estudiant quan creua la porta de la Facultat no va amb les expectatives de trobar-se un entorn participatiu

i obert al debat. Ens trobem davant d’edificis amb uns investigadors i docents sense esma, i un personal d’administració i serveis que fa anys que no rep nous recursos. Una societat que no dóna valor a la representació estudiantil i un equip de rectorat/deganat obsessionat amb l’infrafinançament, en estabilitzar el PDI i en crear una política acadèmica unitària. Qui es preocupa d’empoderar un col·lectiu que els seus vots no són decisius? Qui es preocupa de facilitar una major flexibilització acadèmica amb uns docents cremats i carregats d’hores de docència? Per què un estudiant ha de perdre el temps en participar quan el sistema el rebutja i li diu que l’únic que ha de fer és estudiar i anar a classe?

Pau Parals Oliveras Cursant 3r curs del doble grau en Administració i Direcció d’Empreses/Economia a la Universitat de Girona Coordinador de Relacions Externes del CEUCAT Coordinador General del Consell d’Estudiants UdG / Junta de la Facultat d’Econòmiques UdG / Comissió de govern de la Facultat d’Econòmiques UdG / Claustral

Enginyeries

Són massa importants la CIÈNCIA i la TECNOLOGIA com perquè no siguin Estudis de DONES Acció de suport de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS per a incentivar a cursar les DONES estudis d’enginyeries

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

27

La participació estudiantil a la Universitat El fet participatiu de l’estudiantat de les universitats ha estat reconegut en diversos ordenaments jurídics referents al nivell educatiu superior (LLUC, Llei d’Universitats de Catalunya, 2003; Estatut de l’Estudiant, 2010). Aquest reconeixement volia dir, alhora, impuls, ja que arran d’aquestes lleis, les universitats van adequar els seus òrgans de govern d’acord amb aquella realitat, creant o consolidant diversos marcs per a la participació i representació estudiantil.

Per tant, estem parlant d’un reconeixement relativament jove, però amb una història gens menyspreable. Tanmateix, sovint ens trobem amb l’afirmació de què la participació estudiantil a la universitat és escassa. Una idea que, en la nostra opinió, difumina el fet i no fa justícia a la realitat, per la qual cosa cal anar més enllà i analitzar la qüestió a fons.

El primer que cal és delimitar el concepte de participació estudiantil, tenint en compte les seves diferents possibilitats. La més visible és aquella que comporta, en sentit estricte, representació, és a dir, la que desenvolupen alguns estudiants en els òrgans de govern universitaris (consells de departament, de facultat, de govern, social, d’estudiants...). Aquests estudiants, elegits democràticament, són la veu dels seus companys en aquests òrgans. Cal destacar l’entrega

d’aquests joves, que, a més de seguir els seus estudis, dediquen part del seu temps a vetllar pel col·lectiu estudiantil en general i ser la veu necessària davant els diversos estaments universitaris.

Però és també molt important la representació que desenvolupen aquells estudiants que formen associacions universitàries, siguin de caire cultural, esportiu, cooperatiu o acadèmic (castellers, estudiants de ciències de la salut, alumnes i exalumnes sènior, estudiants de psicologia, enginyeria sense fronteres, etc.), totes elles amb una important activitat que incideix positivament sobre la resta de la comunitat universitària i fins i tot sobre el territori en general.

Una altra via de participació és la que desenvolupen els delegats i delegades de cursos o de grups, que fan de pont entre el professorat i els seus companys, tasca important, especialment en titulacions amb molts estudiants.

Igualment, existeix la figura de l’estudiant mentor, que orienta a grups d’estudiants més novells en tot allò referent a la vida universitària, en determinades titulacions.

I també es donen grups d’estudiants que, sense formar part de consells o associacions, s’uneixen per desenvolupar puntualment accions col·lectives d’interès per l’estudiantat i que sovint representen el nom de la Universitat de Lleida arreu on

van. També cal reconèixer aquesta participació ja que endega iniciatives, sovint no cobertes per altres formes de participació i que poden ser molt convenients en moments puntuals (organització de congressos d’estudiants, representació en òrgans nacionals, estatals o internacionals...).

La Universitat de Lleida dona aixopluc a tots aquests col· lectius d’estudiants, mitjançant convocatòries de suport econòmic i regulacions concretes que els donin visibilitat i punts de referència. I això perquè? Doncs perquè considerem que tot el que fan és participació estudiantil, que respon a les diverses formes en què l’estudiant desplega activitats que li permeten socialitzar i aprendre habilitats que amplien i complementen tot allò que assoleix amb els estudis que cursa i que, de ben segur, li seran primordials quan s’integri en el món laboral. En definitiva i en sentit literal, tot aquest estudiantat participa de la vida universitària i la representa de forma responsable i com a preparació per la seva vida futura.

Tampoc no podem oblidar altres formes de participació com són les Assemblees d’estudiants, constituïdes recentment i de forma espontània, a les quals sovint és més difícil d’arribar des del govern de la universitat, sigui des dels propis òrgans estudiantils sigui dels de la direcció

de la institució. No obstant, aquests col·lectius conformen també un sector estudiantil al qual cal atendre i amb el que cal mirar d’establir la relació més adequada possible, en benefici dels objectius comuns de tota institució universitària.

En conclusió, l’afirmació que la participació estudiantil és “baixa” és de caràcter absolut i per això cal posar-la en entredit. Sol aparèixer cada cop que hi ha eleccions a representants estudiantils en els òrgans de govern. I és cert, és rara la universitat que passa d’un 10%, i la mitja sol estar entre el 6% i el 7% des de fa anys i a totes les universitats de l’Estat. Caldria revertir aquesta participació, també és cert. I tots els responsables universitaris, inclosos els consells d’estudiants, mirem de fer-ho.

Però això no pot enterbolir el fet real que són moltes i diverses les formes participatives que la universitat ofereix als seus estudiants, formes que molts trien d’acord amb les seves inquietuds i aspiracions. I aquesta elecció personal és la base d’una societat democràtica i ens mostra que la participació estudiantil a la universitat és un concepte intens i extens, relatiu i molt dinàmic que cal valorar en la seva pròpia realitat.

Neus Vila Vicerectora d'Estudiants Universitat de Lleida

28 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Març - Abril 2017

Any MT Escrius?

Apunta’t a una bona moguda literària Connecta: anymt@locampus.cat

Màrius Torres

(1910-1942)

poeta de Lleida, poeta universal.

Colla universitària UdL de difusió creativa Plataforma Cultural LO CAMPUS

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

29

La polèmica Les NOVETADES a la Universitat A traves del Campus Virtual de la Universitat de Lleida es difon el “El mini-LO CAMPUS 3.0 Opinió UdL”, que com indica la seva capçalera és una publicació exclusivament d’opinió, que mensualment s’adreça fonamentalment als estudiants.

En el número de 3 (gener-febrer 2017) de “El mini-LO CAMPUS 3.0 Opinió UdL” es va publica un text en l’apartat

“El nostre comentari”, que seria con una editorial, parlant sobre les “Novetades a la universitat”, tant a la UdL com en general.

El text ha provocat una encesa polèmica amb diferents e-mails a la redacció del digital, com també a l’entitat responsable de la publicació que és l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS. Ens ha sobtat el to agre i agressiu

de molts comentaris rebuts, però ens congratulem que hi hagi debat sincer a pit descobert, tot i que emparats en l’anonimat també hem rebut comentaris d’autèntics degenerats.

A continuació reproduïm el text i dos e-mails representatius de la quasi cinquantena rebuts.

Delinqüents, brètols o carallots els i les que fan “novatades”?

Claustre de la UdL que es Eennvaunelcelebrar el mes de desembre, torn de paraules va sortir el

tema de que a la UdL encara es fan “novatades” i el professor criticava que tot i la il·legalitat a la nostra universitat, ningú actuava per prohibir-ho. Ràpidament alguna responsable va dir que a la UdL no hi passa res, de res.

Nosaltres que creiem que s’ha de donar TOLERÀNCIA ZERO amb les “NOVATADES”, hem preguntat al xulos piscines maltractadors i maltractadores dels “novatos” sobre el tema i hem sabut que a les universitats en general i a la nostra, hi ha unes “novatades” més freqüents, com per exemple: -Provocar a la víctima un consum excessiu d’alcohol.

-Sortir al carrer amb disfressa, calçotets o calces o en pijama.

-Provocar-los-hi freda.

dutxes

d’aigua

-Afaitar o depilar el cos.

-Ficar-los-hi el cap als wàters, tant de les Facultats i Escoles, com de les sales de festa que incentiven les “novatades” en “festes universitàries”.

-Provocar-los-hi postures i situacions ridícules. (Com podem veure a la fotografia).

-Embrutar a les víctimes amb pastissos o qualsevol producte per pringar-los.

-Posar-los una corretja i fer-los fer el gos, el cavall o la mona.

-Utilitzar a les víctimes com “servidors de serveis” en tasques d’avituallament i encàrrecs a l’aula o en residències d’estudiants.

-Com un pim-pam-pum de fira: tirar objectes a la víctima.

-Passar fotografies compromeses a la xarxa.

I també hi ha un problema “post-novatada” més greu: que es el bullying o assetjament –i sobretot cyberbullying- durant el curs a aquells estudiants nous, que no han volgut sotmetre’s a cap “novatada”. ¿Encara hi ha directius de la UdL que asseguren que a la nostra universitat els estudiants no pateixen “novatades”?

“El mini-LO CAMPUS 3.0 Opinió UdL”número 3 (01-02/ 2017)

30 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

E-mail 1 Títol: Opinió Signa: "tu tururu" Trobo que us heu cobert de glòria al publicar "Delinqüents, brètols o carallots els i les que fan novatades?". Es pot saber a qui heu preguntat quin tipus de novatades es fan a la Universitat de Lleida o és que us ho heu inventat per posar a més gent en contra? Com a estudiant que les ha patit i també que les ha fet puc dir amb tota seguretat que acabeu de publicar una de les mentides més grans que he sentit mai.

Per començar, i almenys en el nostre cas, a les novatades hi va qui vol i té total llibertat de no anar-hi sense futures

E-mail 2

reprimendes. És una activitat que fan les persones de primer curs per a conèixer altres companys amb qui no havien tingut l'oportunitat d'interaccionar prèviament per diferents motius.

Pel que fa a les "proves": és cert que hi sol haver alcohol, però de la mateixa manera que anar-hi, consumir-lo és totalment voluntari. A més, solen ser cartrons de vi o sangria. N'estic convençut que beuen més un dijous qualsevol. Després, que surtin al carrer amb una disfressa no és per a res greu (amb calces i calçotets no n'he vist), de la mateixa manera que tirarlos-hi aigua freda per damunt ja que s'acostumen a fer al començament de curs quan fa molta calor. De veritat incloeu aquesta tonteria en el vostre gran llistat de "mal-

Primera Part

una mica d'espuma d’afaitar i farina, entre altres exemples de coaccions i violacions dels drets humans. Deixant-nos de ironies, no generalitzeu el concepte de novatades per totes les facultats. Jo les recordo com un dels dies mes divertits de la meva carrera universitària, alhora que vaig conèixer moltíssima gent.

Us convido a preguntar als estudiants de 1r d'enginyeria mecànica i electrònica sobre el sofriment tant bestia que vosaltres dieu que es pateix durant les novatades. Estic segur que la majora d'ells us respondran que van ser forçats en contra de la seva voluntat a fer coses despietades (com tirar-se per una lona plena de sabó) o rebre

Així que abans de escriure articles com aquests basats en les primeres pagines sobre novatades que surten buscades al Google (la majoria fan referencia a COL·LEGIS MAJORS) informeu-vos una mica del tema i denuncieu els que realment facin passar un mal tràngol a la gent. I després d’això repetiu l'article però sense ficar-nos a tots al ma-

(Aquest e-mail va ser enviat en dues part).

Títols: Opinió Novatades i Opinió Novatades 2 Autor: "Xavier"

Març - Abril 2017

tractaments"? Feu pena, de veritat. Ah, i el fet d'embrutar-los no veig tampoc quin és el problema, després es renten i ja està. De fet diverteix força, no només als que fan les novatades sinó també als que les "pateixen". La famosa tomatina on tothom es tira tomates i s'embruta també s'hauria de prohibir? I ja no vull parlar més de les altres proves perquè, com he dit abans, fins on jo sé a la UdL no es fan i són totalment mentida i que trobo que heu posat per fer-vos els importants i posar la gent en contra.

No sé lo "professionals" que sou però amb això que heu publicat la professionalitat l'heu perdut totalment i trobo que us hauríeu de sentir avergonyits. Repeteixo, tot el que he comentat jo no ho teix sac, ja que alguns busquem que els nouvinguts s'ho passin be i comencin la universitat d'una forma diferent alhora que els ajudem a perdre la vergonya amb jocs mes o menys nets (al fi i al cap, jocs). Ah, i referent a l'alcohol, doncs si que n'hi ha, però tots amb 18 anyets mínim que tenim alhora de fer-les ja hauríem de tenir una mica de cap en aquest aspecte.

Atentament, estudiant novato anteriorment i aquest any organitzador.

Segona Part Ah i m'oblidava de dir-ho perquè almenys jo ho vec molt evident. NINGU va obligar a

he vist mai i és possible que en alguns llocs sí que arribi a passar, però trobo que és un error greu generalitzar.

Una última cosa, estem parlant de l'àmbit universitari, però alguns haurien de tornar a la primària o a la secundària per a que els tornin a ensenyar que aquestes publicacions haurien d'estar contrastades i ser objectives, dit això que us vagi bé!

PS: us convido a venir a les següents per poder-ho veure amb els vostres ulls, i espero que no us caigui cap ou al cap.

ningú a participar-hi, es mes vam fer omplir un full perquè els alumnes de primer que volguessin s'hi apuntessin i així tenir una idea de quants seriem. No fa falta dir tampoc que la gent ho recorda com un dia molt divertit i tothom s'ho va passar molt be.

Personalment no vam tenir cap queixar ja que el nostre fi era que tots disfrutessim.

Atentament, estudiant novato anteriorment i aquest any organitzador.

Març - Abril 2017

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

31

MANIFEST: Pacte Nacional pel Referèndum La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.

El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.

Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.

Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i

dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.

Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya. El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear- ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.

Per tot això : Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu.

“Volem” 2014, Manel Fontdevila

Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum.

Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel· lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot.

Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya.

FORMULARI d’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum: https://pactepelreferendum.cat

Si ells ho varen fer.

Per què el País de tots colors, no podem fer la remuntada?

REFERÈNDUM 2017 a Catalunya

Associació universitària AMICS de LO CAMPUS