LO CAMPUS El periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
EL RECTOR QÜESTIONAT
Cinquena època · Número 19
2 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
EDITORIAL
2013, Any d’Occitània a Lleida: entre l’efímer i la permanència com a Any d’Occitània a Lleida. La nostra delegació de Lleida de l’Associació Vivència Aranesa, l’entitat co-editora de LO CAMPUS amb el seu Suplement en aranès ER ESTUDIANT, només que ho podem veure amb bons ulls i comprometre’ns a ajudar a que l’efemèride sigui el més potent possible i un èxit.
Ha estat un encert que el Plenari de la Paeria aproves declarar el 2013
L’Ajuntament de Lleida ha encarregat a la seva Regidoria de Cultura i al Consorci del Turó de
la Seu Vella perquè programin l’Any d’Occitània. I l’Alcalde Ros ha expressat que aquest Any d’Occitània permetrà posar en valor el Turó. I tot plegat està molt bé, però tot i que encara tot s’està programant, tant per a qui s’encarrega l’Any i pels primers comentaris de les autoritats, no seria només convenient quedar en una aproximació històrica d’Occitània. No hi ha dubte que s’haurà de divulgar història i que l’Occitània Medieval i el lligam amb les nostres contrades és d’una enorme importància.
divulgació ciutadana, desplega usualment actes de tota mena de manera efímera. Segurs que cal fer tants actes com siguin possibles, però un “Any” com efemèride, ha de voler deixar pòsit, ha de voler deixar coses permanents. Un “Any” és una excusa perfecte per consolidar projectes, per buscar mecenatges, tant públics com privats. Serà una bona excusa per buscar suports, perquè l’occità entri amb força en tot el món digital de les nostres institucions de Lleida, en especial la Universitat de Lleida.
Però Occitània és una nació sense estat, que té una llengua amb la que s’hi fa recerca i s’explica física aeronàutica, per citar-ne com exemple un àrea de coneixement d’avantguarda. Occitània batega ben viva avui, i junt amb la seva història, serà aquesta modernitat el que haurem d’explicar als nostres conciutadans lleidatans, perquè no es creguin que Occitània és arqueologia o nostàlgics records.
L’Any d’Occitània a Lleida com una de les iniciatives d’activitat permanent, ha de buscar i invertir diners perquè tant la Càtedra d’Estudis Occitans, com la Universitat de Lleida, introdueixin a les seves Webs i plataformes digitals, la llengua occitana. No només per coherència, i perquè Lleida és la capital administrativa i universitària de la Val d’Aran, sinó per una qüestió tant clara com és que cipat de Catalunya des de l’any 2006. Bona feina !.
L’agitació cultural base de tota
Coedita: l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-. LO CAMPUS Redacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª 25001 Lleida · Telèfons: 973204907 / 649405630 redaccio@locampus.cat http://www.locampus.cat
Editor i Director: Joan-Ramon Colomines-Companys Disseny i maquetació: Patrícia Sala LO CAMPUS 19, amb el Suplement LO CAMPUS MÈDIC número 9. Versions de paper i digital. Dipòsit Legal: L-658-08 Marc Colomines i Nadal ©
LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
3
CRÒNICA i OPINIÓ
Bojos per sortir al diari Segre : L’afer del Màster d’Agrònoms > La Generalitat atura provisionalment el Màster d’Agrònoms a Barcelona a petició del Comitè electoral de CiU. > La Junta de govern d’Agrònoms i el Consell de l’Estudiantat reproven al Rector per la seva deixadesa professional com a gestor. > Hi ha critiques a la Directora d’Agrònoms preguntant-se: “...on era,quan s’atacaven els interessos d’ETSEA?”. Estem davant un afer emblemàtic de com es gestionen les coses a la societat lleidatana i que ningú es pensi que és només un afer gremial d’Agrònoms. L’afer del Màster d’enginyeria d’Agrònoms és la punta de l’iceberg d’un model caducat de gestió universitària, de la negligència de gestió d’un equip rec-
ATENCIÓ: Si ets un estudiant o un professor o un administratiu de la UdL que estàs llegint i creus que “ni et va ni et ve” els temes d’Agrònoms, segueix llegint perquè només has de canviar el nom d’ETSEA pel de la teva Facultat o Escola i veuràs que totes les bondats i totes les misèries són exactament les mateixes.
El diari i la notícia El diari Segre, l’eix principal de difusió d’una certa imatge particular de la Universitat de Lleida, desprès de delirants portades, com per exemple aquella que a la UdL és tanquen lavabos perquè s’hi practica el sexe, el dia 23 d’octubre obre portada, a tres columnes, amb una notícia bomba: “El rector de la UdL va consentir l’autorització per a un màster d’Agrònoms a Barcelona”. Pel que es pot llegir, ho varen contrastar amb el Rector que es va defensar dient que la Secretaria d’Universitats de la Generali-
tat va incomplir un acord previ i no el varen avisar.
una reunió el 27 de setembre de la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya on s’aprovaven, entre altres temes, “els estudis universitaris de grau, de màster universitari i de doctorat per al curs 20132014”. Del 193 Màster que es van aprovar, un era el d’Enginyeria Agrònoma de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya. (Escola amb seu a Castelldefels, en el Campus del Baix Llobregat i en el Parc Mediterrani -
Com tampoc s’hi van oposar cap delegació de la UdL, en la reunió prèvia preparatòria d’aquella reunió plenària. Com és costum ens qüestions de programació universitària, prèviament es reuneix la “Comissió de programació i ordenació acadèmica”, es debaten el temes, s’arriba a un consens i desprès es passa a la Junta. En la
toral enormement polititzat, d’una direcció d’ETSEA amb lideratge de baixa intensitat, la d’un Equip comunicatiu com és el Grup Segre que passa factura i el d’una societat civil ofegada per un populisme provincià que no està ajudant al futur professional dels joves de les Terres de Lleida. reunió del 14 de setembre de la Comissió de programació, també hi havia la proposta del Màster d’enginyeria agrònoma per a Barcelona i tampoc la delegació de la UdL hi va dir res. La titular de la UdL en la “Comissió de programació i ordenació acadèmica” és la nostra Vicerectora d’Estudiantat, Postgraus i Formació Continua, Neus Vila. Ni la Vicerectora, ni ningú del seu equip va discutir o vetar o oposar-se a l’ara discutit Màster. Tampoc varen llegir la documentació?.
Desprès de tanta controvèrsia i doble joc, des de la Generalitat no van trigar ni no amiga”, per despistar, l’Ordre del dia de l’aprovació del Màster i la complaença del Rector. L’escàndol estava en marxa.
Les explicacions de Rector Últimament el Rector o va d’autista per cialment del que passa als Campus,
galdós paper que ell i el seu equip havien fet, amb un cinisme colossal, va carregar durament contra el Màster a Barcelona. Ho va fer amb solemnitat al costat del Director general del Consell Interuniversitari de Catalunya. Director que va aguantar estoicament l’andanada. Només li va faltar al Director general tenir de presidir una mesa on es va tolerar que es poses al davant de la taula com un faldó, una pancarta reivindicativa que atacava la política de retallades del seu propi govern.
entrar els Mossos d’Esquadra a la UdL, o pren l’actitud que li es més grata, que és parlar a la comunitat universitària a traves de la premsa local. També ha tornat a parlar del tema a l’últim Consell de Govern i per primera vegada, desprès de 10 dies d’esclatar l’afer, la Màster a traves de la nota dels acords del Consell.
L’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona s’explica: Curiosament des de Ponent ningú havia preguntat als gestors i professors de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya quines eren les seves raons en la polèmica del Màster d’Enginyeria agrònoma. Des del periodisme universitari creiem que s’han d’escoltar totes les veus, per això des de la professionalitat i com un respecta al nostres lectors, us oferim les raons de l’ESAB. Per què l’Escola Superior d’Acialment poder oferir un nou Màster d’Enginyer Agrònom? L’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB) va ser la primera escola d’agricultura creada a Catalunya
(1911) i ja en el seu primer pla d’estudis preveia tres graus acadèmics similars als actuals: un de tècnic agrícola, amb dos anys de durada, un d’enginyer agrícola, de quatre anys, i un grau de professor que s’atorgava a l’enginyer agrícola que lliurava una tesi. Són més de cent anys d’estudis universitaris en l’àmbit agrícola. En total hem titulat a més de 5500 professionals de l’agricultura. Des de la implantació dels nous graus, esgotem la nostra oferta docent i som la segona escola espanyola en nombre d’estudiants, amb una entrada anual de més de 200 persones i una matrícula total de grau de més de 600 estudiants. A tots aquests estudiants els és natural la formació addicional del màster d’agrònoms ja que amplia les seves competències professionals en aquest àmbit.
La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), organisme del qual formem
part, és la universitat catalana especia-
4 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Les explicacions del Rector han anat des de que la Generalitat l’ha enganyat; de que ell ho tenia ben lligat amb directius del Servei d’Universitats que la UdL continuaria tenint l’exclusiva del Màster d’enginyeria lleialtat institucional; passant a explicacions com que no varen llegir la documentació de la reunió plenària per que va arribar tard, i arribat a acceptar que va ser un error.
Les responsabilitats Les explicacions del Rector són per posar-se vermell de vergonya aliena. ¿Com es pot participar en una reunió plenària i deliberant sense haver-se llegit la documentació? ¿Com és pot participar en tot un procés de pressa de decisions on intervén per part de la UdL una Vicerectora, Coordinadors, Serveis de tota mena, una Directora d’escola, un equip Rectoral i un Rector en persona, i es perd el control del que es decideix? ¿Com potser que la Vicerectora Vila va permetre el pas del Màster en les reunions de la Comissió de programació i ordenació acadèmica del Consell Interuniversitari de Catalunya? ¿Com és vol lligar un veto per a un Màster fent un “compadreo” insòlit amb alts càrrecs de la Generalitat, quan l’actual model de postgrau de la UdL és diametralment oposat al de la Generalitat? ¿Com pot ser que la UdL estigui enfron-
totes les branques de l’enginyeria i on totes les seves escoles imparteixen els seus corresponents màsters amb atribucions professionals amb el màxim reconeixement nacional i internacional. Ha estat seleccionada com a Campus d’excel·lència internacional a les convocatòries de 2009 i 2010. Tenim el Màster Enginyer Agrònom l’ANECA en data 1 de juliol de 2011 i, per tant, complim amb totes les regles del joc establertes pel sistema. Vam ser la primera escola d’Espanya de l’àmbit agrícola en oferir titulacions adaptades a l’EEES i també la primera en instaurar
tada a la Universitat Politècnica de Catalunya, com també ho està amb la Universitat Autònoma de Barcelona i no arreglem els problemes a traves d’organismes comuns com l’Associació Catalana d’Universitats Públiques o la Xarxa Vives d’Universitats? ¿Com algú pot pensar a Ponent que existint una Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, algun dia o altre, no acabaria demanant fer tota mena de Màsters? Entre la negligència professional, la fatxenderia habitual, la defensa d’un model d’universitat deslligat de l’espai universitari català i la demagògia cap a la comunitat universitària i cap a la societat lleidatana, en acaben de portar cap a un cul-de-sac.
un model de País. Mentre la Generalitat potencia la “Universitat de Catalunya”, buscant mancomunar serveis i oferta educativa en un espai català; el nostre Rector pretén a nivell de postgrau, continuar amb força i convicció profunda, allò que l’ex-Rector Viñas ja es va inventar: que és el “Campus Iberus” amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad pública de Navarra” i la “Uniment, a l’espanyola, el “Centro de Postgrado y Doctorado Internacional”, incloent-hi el nostre Màster d’Agrònoms. Mentre el País i la Generalitat van cap una direcció de catalanisme sobiranista, la ció de l’espanyolisme acadèmic.
El Rector no és responsable del tot
Les responsabilitats d’ETSEA
Ningú es pot creure que un Rector prepara papers, llegeix dossiers i fa memoràn-
Els sectors més liberals de la UdL, tot i defensar fermament la universitat pública diuen que és ben llastimós que defensar el nostre Màster d’Agrònoms no es faci per sí sol, per la seva alta qualitat, perquè tenim els millors professors i perquè es tant bo el nostre, que no hi haurà estudiant que busqui l’excel·lència, tant a Catalunya, a l’Estat com a l’estranger, que no pensi que venir a Lleida i ETSEA és indiscutible per tenir un brillant currículum a la professió, doncs no, en comptes d’això d’una manera política i funcionarial, pretenem tenir-ne l’exclusivitat.
Roberto, el que passa feina a tothom i fa de “reina mare” representant-nos, mentre es desplaça en taxi pels Campus, oferint-nos els seu millors somriures. També és l’Equip rectoral, Coordinadors i Vicerectors corresponsables de tal despropòsit. Però evidentment, ningú ha dimitit i s’ha deixat que el Rector faci un ridícul enorme i el seu lideratge quedi greument tocat.
Per què no se’n fia la Generalitat del Rector Fernández? ferencies del model d’universitat lligat amb
La Junta d’Escola, com el Consell de l’Estudiantat d’ETSEA va reprovar al Rector pel Màster. Encara que hi ha especialistes que creuen que des d’ETSEA estant fen populisme i no fan pedagogia a la seva comunitat educativa, ni tampoc a la societat lleida-
el sistema de gestió de la qualitat en la docència AUDIT.
La impartició d’un màster Enginyer Agrònom a la UPC, limitat a 25 places
El sector agroalimentari, incloent producció, transformació i distribució, és en aquests moments un dels primers sectors en activitat econòmica del país i també té un pes econòmic importantíssim a la província de Barcelona. Des de l’ESAB creiem que els Enginyers Agrònoms han de ser reconeguts com els professionals més adequats per a la majoria de les tasques relacionades amb aquestes indústries, cosa que avui en dia recau sobre els Enginyers Industrials i Químics i que són les titulacions més demandades en el sector.
“Gestió comercial i màrqueting de les empreses agroalimentàries”, juntament amb el màster de la ETSEA, permetria una oferta conjunta més àmplia que, mitjançant programes de col·laboració universitat-empresa i les pràctiques externes amb la indústria agroalimentària de tot el territori, aconseguiria augmentar el nivell de reconeixement de les capacitats professionals dels Enginyers Agrònoms en el sector. A mig termini, això seria molt positiu per a tot el col·lectiu d’Enginyers Agrònoms que veurien ampliada la seva visibilitat tam-
Novembre · Desembre 2012 tana. Curiós també que els seus directius
mena de posicionament, ni explicació del tema. També hi ha professorat a Agrònoms que es pregunta on era la Directora d’ETSEA, Maria Rosa Teira quan s’atacaven els interessos de l’Escola. Sembla que els mecanismes interns de la UdL no donen molt de joc a una Directora d’Escola per fer un seguiment, del dia a dia, del que fan els Vicerectors i Rector en els temes de programació i ordenació acadèmica sobretot a nivells de relacions institucionals.
Un Màster per a Barcelona ja aprovat El Consell de l’Estudiantat central advertia al passat Consell de Govern de la UdL que el Màster per a Barcelona ja estava aturat, en qualsevol moment es podria reactivar. La Generalitat i sobretot Convergència i Unió no es podia permetre en plena campanya electoral tenir activada “l’emprenyada lleidatana” pel tema del Màster i sense ni pensar-s’ho ni un moment, pressionats per la maquinària electoral dels partits i de mutu acord amb l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona han congelat el Màster. Serà per sempre?.
bé a tot el sector industrial agroalimentari generant una major demanda de la seva titulació. La reduïda oferta de places proposada no hauria de ser l’obstacle per a una col·laboració intel·ligent que tensió, al col·lectiu d’Enginyers Agrònoms del país.
Josep Claramunt i Blanes Sotsdirector de Promoció Comunicació i Relacions Externes Escola Superior d’Agricultura de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya
LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
5
El professor Jaume Porta, el que fou ex director de l’ETSEA, ex-Rector de la UdL i avui, en càrrecs de gestió, Director General de la Fundació UdL, va publicar un article als diaris locals de Lleida (25/10/2012) sobre el tema del Màster d’enginyeria agrònoma. Era un article ben travat i representava una línea de pensament de la UdL. Li varem demanar que l’actualitzes, veien com es desenvolupaven els esdeveniments institucionals i la polèmi-
Què passa amb l’Escola Tècnica d’Enginyeria Agrària de Lleida?: una anàlisi
Diputació de Lleida, a la carretera d’Osca. En aquest campus es va implantar per primer cop a Espanya un pla d’ensenyament cíclic (3+3): Enginyer tècnic agrícola (3 anys) i Enginyer agrònom (3 anys més), i després la possibilitat d’un doctorat. Però que és el que està passant?. Doncs que a partir del curs 2013-14, els ensenyaments que condueixen al títol d’Enginyer agrònom (Màster prolunya només s’impartien al campus de l’ETSEA de Lleida, es podran impartir, a més a més, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Voldria fer tres precisions, una, que l’ETSEA de Lleida ha estat fent, i fa, una bona feina; dos, que l’enginyeria agrària és un ensenyament amb una baixa demanda de places i que ningú es queda sense poder cursar aquests estudis a Catalunya per manca de places a l’oferta anual de l’ETSEA de Lleida; i tres, que el màster professionalitlita per a l’exercici de la professió d’Enginyer/a agrònom/a, no té especialitats segons el BOE i, dir el contrari, és una fal·làcia. Potser caldrà recordar que al llarg dels darrers 40 anys s’han anat agregant al campus de l’ETSEA de Lleida equips i infraestructures de recerca d’alt nivell, amb fortes inversions per part de la Generalitat de Catalunya. El resultat és que l’ETSEA ha esdequalitat i únic a Catalunya en l’àmbit agroalimentari. Fins ara, els successius governs de la Generalitat de Catalunya (l’actual inclòs) havien tingut
molt clar que el model de Lleida era bo per Catalunya, ja que ha evitat redundàncies funcionals en els ensenyaments agroalimentaris del sistema universitari català. L’ETSEA, com a campus agroalimentari de prestigi, ha anat atraient a Lleida investigadors/es rellevants que han contribuït, i estan contribuint, a captar recursos per a la recerca, a l’avenç dels coneixements i a la transferència de tecnologia, obtenint una economia d’escala i un a Catalunya. Els resultats han estat bons, tant en docència –han sortit de l’ETSEA de Lleida 2500 ET Agrícoles i 2900 Enginyers Agrònoms–, com en recerca (Reports de l’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans). A tall d’exemple, s’han llegit 354 tesis doctorals en els darrers 20 recerca molt remarcable. Algú es pot preguntar si és important aquest fet universitari per constituir una noticia fora de les aules. Si que l’és. Caldrà recordar que en l’establiment i desenvolupament del campus de l’ETSEA de Lleida des de el 1972 hi han concorregut molts esforços, moltes il·lusions i un conjunt de circumstàncies que fan que aquest campus sigui singular en molts aspectes, potser únic a Espanya. Aquestes circumstàncies han estat: (1) el fet que al 1972 –any d’inici de les activitats acadèmiques al campus– hi hagués dos Decrets promulgats l’any 1968, l’un de creació a Lleida d’una Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola, i l’altre de creació d’una Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms; (2) el fet que al 1971 –moment de les grans decisions prèvies al inici de les activitats– el Ministerio de Educación y Ciencia fos reticent a crear la quarta ETS d’Enginyers Agrònoms a Espanya, la qual cosa va propiciar que per a l’ETSEA de Lleida es plantegés un
Jaume Porta. UdL ©
Vagi per endavant tot el nostre reconeixement i amistat envers els nostres col·legues de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB). Dit això, cal explicar a tota la ciutadania què passa amb l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA), un campus que s’ha anat constituint
ensenyament cíclic innovador a Espanya; (3) el fet que des de feia anys la Diputació de Lleida tingués una d’Osca i que l’oferís a la Universitat
per implantar-hi l’ETSEA, el què ha permès anar concentrant esforços i ca –el campus— durant els darrers 40 anys; (4) el fet que el 1976 –moment
6 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran d’engegar el segon cicle d’Enginyer Agrònom —el rector de la UPB, el Dr.
projectes de recerca al campus. Tot ha anant sumant.
l’ensenyament cíclic en enginyeria i que Lleida li oferís un camp de proves per a assajar-lo; (5) el fet que la transferència dels centres del Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias a la Generalitat de Catalunya el 1981 donés lloc a la creació de l’IRTA, i que aquest institut creés un centre mixt de recerca a Lleida vinculat a l’ETSEA, que és el centre de recerca de Catalunya que més recursos ha captat en programes nacionals de I+D agrari i que, juntament amb l’ETSEA,
Resulta difícil d’explicar la concurrència d’un tan gran nombre de circumstàncies positives. No obstant, el més difícil d’explicar és que hi hagi hagut tant de seny per mantenir políticament aquest model d’èxit contrastat durant els 40 anys que porta d’activitat. Un model anorreat per una decisió que considerem precipitada, poc meditada, que no mira lluny, ni se’n coneixen els estudis en els quals es basa. Una decisió política de poca volada i segurament d’una certa transcendència pel pes de Catalunya en recerca agroalimentària. No sembla que per prendre aquesta
en l’àmbit agroalimentari a Catalunya; i (6) el fet que l’Ajuntament de
ni el que tenim, ni els impactes negatius de crear una competència totalment innecessària ja que el nombre d’enginyers/es agrònoms/es que necessita Catalunya no és gran, i el nombre de places que oferta cada any l’ETSEA de Lleida no queden cobertes per la demanda. No se n’hauran adonat els decision makers que promoure dos centres amb la mateixa oferta a Catalunya suposarà la dispersió i duplicitat d’esforços i de recursos econòmics o l’empobriment a partir d’ara? A mi sempre m’ha agradat mirar lluny, així com la dita anglesa que diu learning from the past. No sembla que hagi estat el cas.
Novembre · Desembre 2012
ADDENDA Francesc Solé Parellada escrivia el 1999 que “ tots els rectors i gestors saben ja que es trobaran amb una disminució important de la demanda d’estudiants”. El títol del seu article era prou aclaridor “Las peleas entre universidades” (La Vanguardia 05.05.1999). I afegia que d’autodisciplinar-se, ni en l’oferta de titulacions, ni econòmicament”. Cal insistir que Enginyer/a Agrònom/a no ha estat mai una caaugmentar l’oferta a Barcelona?. L’ETSEA de Lleida ha vist disminuir en els darrers temps en mil (1.000) el nombre d’alumnes i una de les causes ha estat que, si bé l’any 1976 només hi havia quatres ETSEA a Espanya, ara n’hi ha moltes més. Han anat deixant de venir a estudiar a Lleida nois i noies de Galicia (ETSEA de Lugo), de Castilla y León (ETSEA de León), del País Basc i Navarra (ETSEA de Pamplona), de les Canàries (ETSEA de La Laguna), d’Aragó (ETSEA d’Osca). Podem exclamar, ara tu, Barcelona!! Quan veiem que politics de criteri dúctil s’afanyen a dir el que han dit, quan el nyap ja ha estat fet, a un li ve al cap la frase atribuïda a Galieo Galilei quan, després d’haver estat forçat a abjurar de la teoria heliocèntrica del món davant el tribunal de la “Santa” Inquisició, va afegir en veu baixa: eppur si muove, que en traducció lliuperò està aprovat”. El temps dirà si, malauradament, les paraules de Solé Parellada encara tenen vigència entre nosaltres. Jaume Porta Casanellas, ex director de l’ETSEA ex-Rector de la UdL Director General de la Fundació UdL
LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
7
Gemma Espigares de la UdL nova Presidenta del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes Està format, fonamentalment, pel seu plenari, que és el màxim òrgan del Consell on s’hi prenen les decisions i en el que hi ha els màxims representants d’estudiants de cada universitat (12 titulars i 12 suplents), un president o presidenta i un secretari nomenat per la Generalitat de Catalunya (en algunes ocasions). Les seves funcions són: debatre temes d’interès interuniversitari, coordinar els Consells de l’Estudiantat, representar els estudiants de les universitats catalanes, preparar les reunions on hi ha estudiants, elevar propostes concretes als organismes competents i augmentar i millorar la participació estudiantil.
Per a mi presidir el CEUCAT em representa tot un repte i una experiència que segur que recordaré durant molt temps. La veritat és que ja fa més de 4 anys que formo part del Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Lleida (CEUdL) i crec que la representació estudiantil m’ha ajudat a convertir-me en la persona que sóc ara. El CEUCAT és un projecte molt engrescador que ha tingut una activitat frenètica el seu primer any de vida, tanmateix, això implica una responsabilitat molt gran i una dedicació sovint superior a la que un mateix es pot imaginar. Presidir el CEUCAT implica estar disponible en qualsevol moment i buscar temps d’on es pot, també fer coses que els meus companys poden fer, però sobretot suposa seguir incremen-
tots els grups d’interès la documentació amb la que treballa, i això permet retre comptes i ser transparents, augmentant
La presidència és una forma més de seguir participant i contribuint a la millora del sistema universitari català, liderant un projecte en un moment clau per
tasques de representació estudiantil universitària el curs 2009/2010 com a delegada de la seva promoció, posteriorment va ser escollida coordinadora del CdE de la Facultat d’Infermeria de la UdL. Al 2010 entra a formar part de la Junta de Facultat, Claustre i Consell de Govern, i al 2011 comença a formar part del CEUdL, on esdevé sost-coordinadora uns mesos més tard. Aleshores també s’incorpora al es converteix en una de les coordinadores del Consell, i gestiona els temes econòmics, la formació i la qualitat. Des de 2011 presideix l’Associació Estatal d’Estudiants d’Infermeria (AEEE) les IV Jornades Estatals d’Estudiants celebrades a Lleida i ha iniciat la implemental’associació.
Com deia amb molta dedicació, però sobretot amb molta il·lusió i buscant el temps allí on sembla que no hi és. Quan una cosa t’apassiona com em passa a mi amb la representació estudiantil, no hi ha excuses. Aquest mes de novembre tenim eleccions d’estudiants als òrgans de govern de la UdL i estem treballant perquè tots els centres tinguin representació. A més, s’ha fet un esforç important per buscar relleus del CEUdL, alguns ja hi són i estan treballant molt bé, i altres els anirem descobrint durant aquests mesos. La veritat és que en aquest món he conegut gent molt capaç, amb la què he compatir temps i esforç per un mateix objectiu i estic segura que encara tindré l’oportunitat de coneixer-ne de nous.
és la representació estudiantil.
4.Qui és la Gemma Espigares?. Gemma Espigares Tribó (Lleida, 1988) és estudiant de quart curs del Grau en Infermeria de la UdL. Va començar les seves
Al 2011 s’interessa per la Qualitat a la
i l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), a partir del que es seleccionada per formar part
la Comissió d’Estudiants de l’AQU. Actualment, forma part del CdE i la Junta de Centre, i presideix l’Associació Estatal d’infermeria. A la UdL forma part del Claustre, el Consell de Govern, el Consell Social i la Comissió d’Avaluació de la Universitat (CAU), exercint alhora, les funcions de coordinadora econòmica i de qualitat del CEUdL. És presidenta del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT), membre de la Comissió de Governança del Sistema Universitari de Catalunya i col·labora amb l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) en els processos d’assegurament de la qualitat de la universitat.
Una inauguració de curs acadèmic a la UdL d’esquena a l’estudiantat empapera.wordpress.com ©
El Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT) és el màxim òrgan de representació estudiantil de Catalunya. El CEUCAT és un òrgan creat al 2010 per govern, rectors i estudiants en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya, que té per objectiu coordinar als màxims representants de cada universitat del sistema universitari català i representar la veu de l’estudiantat de les universitats catalanes.
Per a mi, un dels valors més importants del CEUCAT és la pàgina web, a través d’aquesta expliquem, als estudiants i a tota la gent que s’interessa per nosaltres, tot el què fem. És un salt de qualitat pel que fa a la representació estudiantil perquè és dels pocs col·lectius que de forma
3.Presidenta del CEUCAT i Coordinadora del Consell de l’Estudiantat de la UdL: Com t’ho faràs?
2.Que et representa personalment presidir el CEUCAT?
1.Ens pots presentar que és el CEUCAT?
la defensa de la Universitat de Qualitat, i tenint al costat un equip que treballa dia a dia per fer que tot això sigui possible.
Els Mossos d’Esquadra novament cridats pel Rector a les portes de la Facultat de Lletres de la UdL, no deixant entrar als alumnes i professors en l’acte inaugural del curs acadèmic. Hi havia una tria selectiva : si duies el carnet de la UdL i volien, entraves, i si duies el carnet de la UdL i NO volien no entraves. Tota una paradoxa i una discriminació feta per l’aparença física. En vestit de senyor i vestit jaqueta de senyora t’era més fàcil entrar, és la típica cri-
lana també estava a dins de la Facultat i Rectorat, tant d’uniforme com de seels serveis universitaris. Agafem com ho agafem, és impossible defensar aquesta impostura d’aquest equip rectoral. Que mal dirigits estant els Mossos d’Esquadra a Ponent !!!.
8 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
Vida associativa
“...Potenciar les associacions de la UdL és potenciar una universitat més cívica...” Quan els fundadors de la Universitat de Lleida varen potenciar aquesta institució ja varen pensar que la pròpia comunitat universitària havia de tenir la seva pròpia xarxa d’associacions en les que s’enquadressin voluntàriament els estudiants en tota ques, polítiques, cíviques, sindicals, esportives i de lleure, entre moltes altres possibles. No era res de nou en el món universitari perquè a Catalunya i a arreu, ja existia aquesta tradició de voluntariat actiu associat i de compromís personal en tasques no obligatòries acadèmicament, que omplen vitalment un alumnat molt motivat. Amb més o menys activitat, avui la UdL té registrades i presentades públicament 16 associacions universitàries. Per ordre alfabètic: Associació Amics de LO CAMPUS , Associació cultural de rugbi universitari, Associació d’alumnes i exalumnes del Programa Sènior de la UdL, Associació de Biotecnòlegs de Lleida
(ABiL), Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), Associació d’estudiants de Ciència i Salut Animal (AECSAcat), Associació de Joves de Lleida la Roja, Associació Enginyeria Sense Fronteres (ESF), Associació IAESTE LC Lleida, Associació Juvenil de Rol Tramuntana-Lleida, Associació Juvenil Llibertat, Colla Castellera Los Marracos de la UdL, Col·lectiu Agroecològic (KAE), MAULETS, Penya universitària blaugrana de Lleida i Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
no tenen gaire sensibilitat per les associacions universitàries, no les protegeixen de manera real i quasi sempre les menystenen, perquè no les consideren un actiu valuós de tota la participació de l’estudiant. I això passa en plena etapa Bolonya, en època de treball col·laboratiu !!!. Per a més desencís, els Consells de l’Estudiantat, tant el central com els de centres, -amb honorables excepcions-, tampoc avui han sabut trobar una línia permanent de col·laboració, alguns
Una associació universitària, la que sigui, gran o petita, és una plataforma on s’hi troben uns estudiants molt entregats a una activitat comuna i ningú els obliga a fer-la. I no en tenim cap dubte : que potenciar les associacions de la UdL és potenciar una universitat més cívica. Propiciat per l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS seguim presentant als lectors les associacions de la UdL. A continuació ho fem amb la registrada més nova: l’Associació de Biotecnòlegs de Lleida (ABiL).
ABiL: Associació de Biotecnòlegs de Lleida L’Associació de Biotecnòlegs de Lleida (ABiL) va ser fundada el juliol de 2012 per quatre estudiants de biotecnologia i un de màster de l’Escola Tècnica general; la Marta Sadurní, tresorera i el Fernando Santamaría i el Marc Tarrés, vocals. ABiL va sorgir amb la idea de donar suport i orientació als estuversitat de Lleida i d’establir col·laboracions amb altres associacions que potenciessin la professionaA principis de 2011 vam fer el primer pas per formar ABiL després d’establir una estreta col·laboració amb la presidenta i el responsable de comunicació de l’Associació de Biotecnòlegs de
Ells ens donaren informació i suport durant tot el procés d’inscripció d’ABiL a la nostra universitat. Finalment, el setembre de 2012 la Vicerrectora al registre d’associacions de la UdL. Entre els objectius que marquen els estatuts de l’Associació de Biotecnòlegs de Lleida destaquen tecnòlegs de Catalunya per aconseguir un major nologia. Així com representar, agrupar, informar i orientar a estudiants i professionals amb un interès comú en la biotecnologia i la seva promoció.
comptem amb el suport de 87 estudiants del Grau de biotecnologia de la UdL, xifra que tenim previst augmentar properament. També col·laborem activament amb les associacions de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Universitat Rovira i Virgili (URV), Universitat de Vic (UVic), Universitat de Girona (UdG), l’Associació de Biotecnòlegs de Catalunya (ASBTEC) i la Federación Española de Biotecnólogos (FEBiotec). Per consolidar les interaccions entre les diferents associacions arreu d’Espanya, Congreso de la Federación Española de Biotecnólogos, que aquest any ha assolit la seva sisena edició a Madrid. A nivell català, cada any se celebren les Jornades de Biotenòlegs de Catalunya, promoguda per ASBTEC i en col·laboració amb l’associació de biotecnòlegs de any les Jornades es van dur a terme a la Universitat van debatre les necessitats de les diferents univerbiotecnologia. En aquests moments, a ABiL estem treballant aquest curs lectiu. Una de les activitats que estem preparant és Les tardes biotecnològiques, que consisteix en sessions d’orientació pels estudiants que vulguin trobar pràctiques, fer un intercanvi acadèmic, millorar el currículum o trobar feina. Per aquesta raó, des d’ABiL us animem a tots i totes les estudiants amb curiositat per la biotecnologia a formar part de la nostra associació. Per més informació ens podeu trobar al Facebook Abil Lleida o al correu abilleida@gmail.com W. Patricio Luzuriaga President de l’Associació de Biotecnòlegs de Lleida (ABiL)
LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran
Novembre · Desembre 2012
9
La polèmica de la compra d’un “Garcia Lamolla” per molta pasta i en temps de crisi, ens recorda que els universitaris de la UdL no van als nostres museus Que és un “Garcia Lamolla”? És una manera col·loquial de referir-nos a un quadre del pintor Antoni Garcia Lamolla. La notícia és que l’Ajuntament de Lleida ha comprat pel Museu d’Art Jaume Morera de la ciutat, l’obra d’Antoni Garcia Lamolla, “L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil”. Una obra cabdal de l’artista que havia sortit al mercat de mans privades i que el Museu volia per recuperar el patrimoni lleidatà i universal, completant la pròpia col·lecció de l’artista al Museu i reforçant museísticament el patrimoni de l’art català. Per l’obra si varen gastar 60.000 euros (seixanta mil euros). La polèmica ha estat si és convenient gastar-se
aquesta xifra i sobretot en temps de crisi. No entrem en la discussió perquè nosaltres creiem que s’havia de comprar i no perdre l’oportunitat única de mercat. Però amb una condició indiscutible : que el Museu impulsarà el coneixement del seu patrimoni entre la població i sobretot als joves. Joves de totes les edats i també universitaris, cosa que no fa amb aquesta últims. El Museu s’hauria de posar les piles, encara més del que ja ho fa i fer una major activitat de màrqueting cultura, no només perquè coneguem el nostre patrimoni artístic, sinó que a més ens l’estimem i ens el sentim nostre. Queda cursi, dir-ho així?. Doncs, ja ens direu, sinó estimem a la nostra gent i les nostres coses : - De quin planeta sou?.
LO CAMPUS intentant ser conseqüent en la difusió del nostre art, editem en aquest número, a la contraportada, l’obra en qüestió “L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil” i a la portada del suplement de LO CAMPUS MÈDIC, l’obra “Diari d’un psicoanalista”. És el nostre petit reconeixement i homenatge al pintor.
Antoni Garcia què? Antoni Garcia Lamolla. Un dels artistes més brillants que veié la Lleida immediatament anterior a la Guerra de res. La recent adquisició de “ L’espectre de les tres me —acompanyat de la polèmica corresponent—, que es va esvair de la mateixa manera que es va generar. Antoni Garcia Lamolla (Barcelona, 1910 - Dreux, 1981) és un dels imprescindibles del surrealisme català i espanyol. La seva primera etapa artística es va desenvolupar a Lleida, en el marc dels moviments d’avantguarda que es gestaren als anys 30, quan iniciatives tan destacades com la de la revista Art veieren la llum i agitaren, ni que fos momentàniament, la consciència d’una ciutat tradicionalment endormiscada. Dedicat a la pintura i la il·lustració, Lamolla era un artista sensible i molt compromès, que ben aviat va deixar de banda el paisatgisme expressionista per donar pas a una pintura marcada per la poètica pròpia del surrealisme, on l’automatisme i l’inconscient hi tenen un paper destacat. D’aquesta manera, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, Lamolla entrà en la seva millor etapa productiva, buscant l’expressió del seu univers particular servint-se sobretot de motius onírics: “ L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil “ és una clara mostra del seu treball surrealista. Sense por seves millors pintures, com també ho és el “ Diari d’un psicoanalista ”, obra que s’endinsa en l’experimentació amb el collage, una tècnica artística pròpia del surrealisme i de l’art d’avantguarda en general. Quan Lamolla s’aproximava al punt àlgid de la seva carrera, va esdevenir-se la feliç coincidència del contacte amb un dels cercles artístics i culturals més importants del país en aquell moment, l’ADLAN (Associació d’Amics de l’Art Nou). Aquesta associació és col·lectiva d’art surrealista més important celebrada a bista (1936), on Lamolla hi participà i on se li obriren les portes de sales d’exposicions de Barcelona, Madrid, de vital importància. D’aquesta manera, Antoni Garcia Lamolla es féu un lloc entre els artistes més destacats l’art contemporani així ho manifesta, com també remarca el valor de la seva producció artística de postguerra: tenim una joia ben a l’abast, no triguem més en descobrir-la i apreciar-la.
Saber-ne més: Jesús Navarro Guitart,
2011). Lucía García de Carpi, Jesús Navarro Guitart (dir.), tal de Conmemoraciones Culturales, Museu d’Art Jaume Morera, 2010) Josep Miquel Garcia,
(Lleida: Alfazeta, (Madrid: Sociedad Esta(Lleida: COACL, 1993)
Esther Solé i Martí Doctorand Departament d’història de l’art i història social Facultat de Lletres Universitat de Lleida
LO CAMPUS MÈDIC
Número 9 | Suplement LO CAMPUS 19
Curs 2012-2013 | Novembre · Desembre 2012
La medicina regenerativa: els “Nobels” i Catalunya
PÀG. II
LO CAMPUS MÈDIC | Novembre · Desembre 2012
El Nobel de Medicina 2012, reforça la medicina regenerativa John B. Gurdon i Shinya Yamanaka, guanyadors pel descobriment que les cèl·lules madures poden ser reprogramades per esdevenir pluripotents El Premi Nobel d’enguany de Medicina o Fisiologia ha reconegut a dos científics: John B. Gurdon i Shinya Yamanaka, que han descobert que les cèl·lules madures especialitzades, poden ser reprogramades per esdevenir cèl·lules immadures capaces de desenvolupar-se en tots els teixits del cos. Els seus descobriments han revolucionat la nostra comprensió de com les cèl·lules i els organismes es desenvolupen. John B. Gurdon va descobrir el 1962 que l’especialització de les cèl·lules és reversible. En un experiment clàssic, va reemplaçar el nucli de la cèl·lula immadura en una cèl·lula de l’ovòcit d’una granota amb el nucli d’una cèl·lula intestinal madura. Aquest ovòcit modificat es va convertir en un capgròs normal. L’ADN de la cèl·lula madura encara tenia tota la informació necessària per a desenvolupar totes les cèl·lules de la granota. Shinya Yamanaka va descobrir més de 40 anys després, el 2006, com les cèl·lules intactes madures en ratolins podria ser reprogramades per convertir-les en cèl·lules mare immadures. Sorprenentment, mitjançant la introducció de només uns pocs gens, es podria reprogramar cèl·lules madures per convertir-se en cèl·lules mare pluripotents, és a dir, cèl·lules immadures que són capaços de convertir-se en qualsevol tipus de cèl·lules en el cos. Aquests descobriments revolucionaris han canviat per complet la nostra visió del desenvolupament i especialització cel·lular. Ara sabem que la
cèl·lula madura no s’ha de limitar sempre al seu estat especialitzat. Mitjançant la reprogramació de cèl·lules humanes, els científics han creat noves oportunitats per estudiar malalties i desenvolupar mètodes per al diagnòstic i la teràpia.
La vida: Un viatge cap a una major especialització Tots nosaltres ens desenvolupem a partir d’òvuls fertilitzats. Durant els primers dies després de la concepció, l’embrió es compon de cèl·lules immadures, cadascun dels quals és capaç de desenvolupar-se en tots els tipus de cèl·lules que formen l’organisme adult. Aquestes cèl·lules s’anomenen cèl·lules mare pluripotents. Amb un major desenvolupament de l’embrió, aquestes cèl·lules donen lloc a les cèl·lules nervioses, cèl·lules musculars, cèl·lules de fetge i tots els altres tipus de cèl·lules - cada un d’ells especialitzat per dur a terme una tasca específica en el cos adult. Aquest viatge de cèl·lula immadur a cèl·lula especialitzada es consideraven fins llavors unidireccional. Es va pensar que els canvis en les cèl·lules durant la maduració faria que no fos possible tornar a un estat immadur, un estat pluripotent.
Les granotes: saltar cap enrere en el desenvolupament John B. Gurdon desafiant el dogma que la cèl·lula
John B. Gurdon (1933), investigador anglès del Gurdon Institute de la Universitat de Cambridge. Shinya Yamanaka (1962), investigador japonès del Center for iPS Research and Application de la Universitat de Kyoto.
especialitzada està irreversiblement compromès amb el seu destí, va formular la hipòtesi que el seu genoma encara pot contenir tota la informació necessària per impulsar el seu desenvolupament en tots els diferents tipus cel·lulars d’un organisme. El 1962, va posar a prova aquesta hipòtesi mitjançant la substitució del nucli de la cèl·lula d’òvul d’una granota amb un nucli d’una cèl·lula madura, especialitzat derivat de l’intestí d’un capgròs. L’ou es va convertir en un complet i funcional capgròs clonat i així va anar repetint l’experiment produint granotes adultes. El nucli de la cèl·lula madura no havia perdut la seva capacitat per impulsar el desenvolupament d’un organisme completament funcional. Tant la fita de Gurdon, com el descobriment va ser rebut al principi amb escepticisme, però es va acceptar quan va se confirmada per altres científics. Es va iniciar una intensa investigació i la tècnica es va desenvolupar encara més, que va conduir finalment a la clonació de mamífers. La recerca de Gurdon ens ha ensenyat que el nucli d’una cèl·lula madura, especialitzat, pot ser retornat a un estat immadur, pluripotent. Però el seu experiment va implicar l’extracció dels nuclis cel·lulars amb pipetes seguida de la seva introducció en altres cèl·lules. Seria possible tornar a convertir una cèl·lula intacta en una cèl·lula mare pluripotent?
Un viatge d’anada i tornada: cèl·lules madures tornar a un estat de cèl·lules mare Shinya Yamanaka va ser capaç de respondre a aquesta pregunta en un avenç científic desprès de 40 anys del descobriment de Gurdon. La seva investigació es refereix cèl·lules mare embrionàries, és a dir, les cèl·lules mare pluripotents que estan aïllades de l’embrió i es cultiven al laboratori. Aquestes cèl·lules mare van ser aïllades dels ratolins inicialment per Martin Evans (Premi Nobel 2007) i Yamanaka va tractar de trobar els gens que les mantenien immadures. Quan diversos d’aquests gens foren identificats, va provar si algun d’ells podia reprogramar cèl·lules madures per convertir-se en cèl·lules mare pluripotents. Yamanaka i els seus col·laboradors van introduir aquests gens, en diferents combinacions, en cèl·lules madures del teixit connectiu, els fibroblasts, i es van examinar els resultats sota el microscopi. Finalment van trobar una combinació que funcionava, i la recepta era sorprenentment simple. Mitjançant la introducció de quatre gens junts, podrien reprogramar els seus fibroblasts en cèl·lules mare immadures! El resultat fou que cèl·lules mare pluripotents
induïdes (iPS) podrien convertir-se en tipus de cèl·lules madures com ara fibroblasts, cèl·lules nervioses i les cèl·lules intestinals. El descobriment que les cèl·lules intactes, madures podrien ser reprogramades en cèl·lules mare pluripotents es va publicar el 2006 i va ser considerat immediatament un gran avenç.
Des de la descoberta sorprenent a l’ús mèdic Els descobriments de Gurdon i Yamanaka han demostrat que les cèl·lules especialitzades poden fer marxa enrere al rellotge del desenvolupament en determinades circumstàncies. Malgrat la seva genoma pateix modificacions durant el desenvolupament, aquestes modificacions no són irreversibles. S’ha obtingut un nou punt de vista del desenvolupament de cèl·lules i organismes. La recerca durant els últims anys ha demostrat que les cèl·lules iPS poden donar lloc a tots els tipus de cèl·lules diferents del cos. Aquests descobriments han proporcionat noves eines per a científics de tot el món i ha donat un notable progrés en moltes àrees de la medicina. Les cèl·lules iPS també es poden preparar a partir de cèl·lules humanes. Per exemple, les cèl·lules de la pell poden ser obtinguts de pacients amb diverses malalties, reprogramades, i examinades al laboratori per determinar com es diferencien de les cèl·lules d’individus sans. Aquestes cèl·lules constitueixen eines molt valuoses per a la comprensió dels mecanismes de la malaltia i així oferir noves oportunitats per al desenvolupament de teràpies mèdiques.
La significació especial d’aquest Nobel David Bueno, del diari Ara, ho resumia molt bé: “... Enguany, el premi Nobel de medicina i fisiologia és especialment significatiu per dos motius. Primer, per la transversalitat generacional dels guardonats, que demostra que la ciència avança sobre les bases de treballs previs que sovint no buscaven una aplicabilitat immediata. Segon, perquè reconeix un avenç clau en el camp de la medicina regenerativa, una aproximació biomèdica que permet tractar determinades malalties proporcionant al pacient un grup concret de cèl·lules funcionals. Les cèl·lules que es poden desenvolupar a partir dels treballs d’aquests dos científics són tan versàtils com les cèl·lules mare embrionàries, però sense el component ètic d’aquestes cèl·lules, atès que s’obtenen del mateix pacient, i a més un cop trasplantades no produeixen rebuig immunològic. Vénen a ser com la pedra filosofal de la medicina regenerativa.”
Portada LO CAMPUS MÈDIC 9 : Quadre d’Antoni Garcia Lamolla, “Diari d’un psicoanalista”. 1935. Museu d’Art Jaume Morera, Lleida. Drets d’imatge © : Família Garcia Lamolla.
LO CAMPUS MÈDIC | Novembre · desembre 2012
PÀG. III
Que fem a Catalunya en Medicina Regenerativa? La temàtica de recerca del Premi Nobel de Medicina d’enguany, és una bona excusa per mirar a casa i revisar que fem en Medicina Regenerativa. Presentem dues experiències: La del Dr. Serafí Cambray i Carner avui Investigador Postdoctoral de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRB Lleida) i la del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, que ens ho explica la biòloga Núria Montserrat.
Recerca en cèl·lules mare d’investigadors avui a l’IRBLleida
Il·lustració de Víctor Pallarés.
L
’establiment de les primeres línies de cèl·lules mare embrionàries humanes per part de Thompson i col·laboradors l’any 1998 va obrir les portes a tot un món de possibilitats per a la medicina regenerativa i l’industria farmacèutica. El principals esculls amb que es topava la possibilitat d’emprar aquestes cèl·lules en futures teràpies regeneratives eren principalment dos: un de tipus ètic, ja que hi ha gent que considera il·lícit emprar cèl·lules que provinguin de blastocists (estructura primerenca del desenvolupament dels vertebrats que conte cèl·lules capaces de donar lloc a qualsevol teixit adult), i un altre de pràctic, ja que els teixits generats en el laboratori poden presentar problemes de rebuig. Tots aquest inconvenients van esvair-se l’any 2007, quan el Doctor Shinya Yamanaka va establir un protocol per obtenir cèl·lules mare humanes a partir de cèl·lules adultes, tècnica que és coneguda com “reprogramació cel·lular” o “creació de cèl·lules mare induïdes (CMi)”. La importància d’aquests resultats radica en el fet que es poden utilitzar cèl·lules diferenciades del propi pacient per obtenir CMi, eliminant qualsevol possibilitat de rebuig dels teixits generats i evitant l’ús de blastocists. Aquests treballs han valgut perquè enguany se li hagi atorgat el Nobel de Medicina al Doctor Yamanaka. Tot i aquests importants avenços, per a poder emprar aquestes cèl·lules en pos-
sibles teràpies regeneratives calen uns protocols específics i eficients que dirigeixin les CMi cap als llinatges cel·lulars desitjats, i en el cas del sistema nerviós central, degut a la seva alta complexitat i variabilitat cel·lular, és on això cobra especial importància. Les malalties del sistema nerviós, incloent trastorns congènits, càncer i malalties neurodegeneratives afecten a milions de persones de totes les edats. Els tractaments actuals tenen per objecte frenar l’evolució de la malaltia i limitar-ne els danys causats, però l’ús de teràpies de reemplaçament cel·lular ofereix la possibilitat de restaurar la funció perduda. En aquest sentit s’han invertit molts esforços en obtenir cèl·lules pel tractament de malalties en que una única població neuronal està afectada, com és el cas del Parkinson (neurones dopaminèrgiques), o la malaltia de Huntington (Neurones Espinoses Mitjanes (NEMs)). Altres malalties on les poblacions de neurones afectades son diverses (Alzheimer) o be no està del tot clar quines són les neurones implicades en l’origen (Epilèpsia o Esquizofrènia) també podrien beneficiar-se de les teràpies cel·lulars. Per això és important ser capaços d’obtenir tots els tipus de llinatges neuronals, cosa gens senzilla si considerem que només en l’escorça cerebral hi han més de 16 tipus de neurones. Tant important com dirigir les neurones a un llinatge determinat és aconseguir que aquestes es diferenciïn totalment, es
PÀG. IV
LO CAMPUS MÈDIC | Novembre · Desembre 2012
El Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona capdavanter en la generació de cèl·lules iPS
R
ecentment l’acadèmia sueca ha reconegut amb el premi Nobel de medicinia i fisologia dos descobriments en la disciplina de la Medicina Regenerativa. Per una banda el britànic Sir John Gurdon va ser premiat per transferir el nucli d’una cèl·lula intestinal en un òvul clonant així una granota a l’any 1962. De la mateixa manera, el japonés Shinya Yamanaka va ser guardonat per aconseguir reprogramar cèl·lules somàtiques en cèl·lules mare a l’any 2008. Ambdós descobriments tenen com a finalitat superar el mateix repte: transformar cèl·lules diferenciades en cèl·lules mare. En el cas de Gurdon, la cèl·lula mare generada després de la transferència nuclear va ser implantada en un femella donant com a resultat una granota clonada. En el cas de Yamanaka la generació de les cèl·lula mare es va realitzar mitjançant l´ús de quatre gens, que ell mateix va identificar com a indispensables per a
a dir, que adquireixin unes propietats electrofisiològiques especifiques i que perdin la seva capacitat de dividir-se. Una de les “proves de foc” per garantir això consisteix en injectar en cervells de ratolí les neurones produïdes, comprovar que estableixen contactes amb les neurones presents i que no produeixen tumors. Amb la finalitat d’aprofundir i aprendre quelcom mes d’aquest nou camp vaig iniciar la meva estada postdoctoral al laboratori d’Embriologia Molecular del Doctor Tristán Rodríguez, situat al Medical Research Council Clinical Sciences Centre (MRC-CSC) de l’Hospital de Hammersmith, a Londres. Durant els 4 anys que va durar el nostre treball varem emprar cèl·lules mare de ratolí, cèl·lules mare humanes y també CMi per analitzar l’efecte de diferents morfògens (molècules implicades en dirigir poblacions de cèl·lules cap a un llinatge determinat) en cèl·lules mare diferenciades cap a precursors neuronals. Varem observar que l’adició del morfogen Activina feia que els precursors neuronals deixessin de dividir-se i esdevinguessin neurones diferenciades d’una manera ràpida i eficient, cosa que el feia força atractiu per a ser emprat en diferents protocols de diferenciació neuronals ja establerts. Aprofundint una mica més en els efectes de l’Activina sobre la diferenciació neuronal, es va constatar que les cèl·lules no només es diferenciaven abans, sinó que paral·lelament a aquesta diferenciació hi havia una maduració electrofisiològica avançada. Com ja s’ha dit abans, tant important es assolir una diferenciació complerta, com que aquesta sigui dirigida, es a dir, que les cèl·lules adquireixin un llinatge concret.
la reprogramació cel·lular. Així doncs, gairabé 50 anys després de la troballa de Gurdon els estudis de Yamanaka van generar grans espectatives en la comunitat científica, ja que la generació de cèl·lules mare amb capacitat pluripotencial (cèl·lules anomenades iPS) evitaven l´ús de cèl·lules mare embrionàries en el context de la terpia cel·lular, evitant tots els problemes relacionats amb el rebuig inmunològic després del transplantament. Al mateix temps que el japonès Yamanaka, el Doctor Juan Carlos Izpisua, director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMR[B]), ha estat capdavanter en la generació de cèl·lules iPS a partir de mostres humanes de diferent origen, tals com les cèl·lules de la pell, d’un simple pèl, així com de cèl·lules de cordó umbilical. Igualment, i des de l´any 2009, el CMR[B] ha estat pioner en la generació de iPS específiques per malalties de la sang com l´anèmia de Fanconi. ReMitjançant tècniques moleculars i immunocitoquímiques es van analitzar els cultius, y varem demostrar que aquests ens proporcionaven un increment important en interneurones Calretinina positives. Finalment aquestes neurones es van implantar en cervells de ratolí adult i es va demostrar la seva capacitat de migrar cap a l’escorça cerebral i d’establir contactes amb les neurones allí presents. Es a dir, vam mostrar que aquestes neurones podien integrar-se en teixit adult, podent esdevenir una eina important per a ser emprada en tractaments de malalties causades per una disfuncionalitat de les interneurones, com ara l’esquizofrènia, l’autisme i l’epilèpsia. Els resultats d’aquest treball han estat recentment publicats a la revista Nature Communications. Una peculiaritat dels morfògens, es que emprats a diferents temps o diferents concentracions poden donar lloc a diferents llinatges cel·lulars (dins de determinats límits). En el nostre cas, varem observar que durant el desenvolupament del cervell les interneurones Calretinina positives emergeixen d’una zona propera a la de on sorgeixen les NEMs (danyades en pacients de Huntington), i que en estadis immadurs ambdues son força similars, així que es va adaptar el protocol per a obtenir NEMs partint de cèl·lules mare humanes. Desprès de varies proves varem observar que afegint Activina uns dies mes tard, però mantenint-la al cultiu durant mes temps, aconseguíem que les cèl·lules mare esdevinguessin majoritàriament NEMs. Aquestes NEMs produïdes al laboratori, no nomes expressaven tots els marcadors moleculars propis de les presents al cervell (DARPP32, CTIP2,
centment, els estudis del CMR[B] han desenvolupat una tecnologia novedosa que ha permès la correcció de cèl·lules iPS provinents de pacients amb diferents patologies degeneratives, tals com la Progèria i el Parkinson. El desenvolupament d’aquesta metodologia permet editar el genoma de cèl·lules de pacients, corregint les mutacions responsables de l’aparició i desenvolupament de les patologies d’interès. Aquests estudis obren una porta a assajos clínics futurs on el propi pacient serà el propi donant. El CMR[B] és una institució de recerca independent financiada pel Ministeri de Salut i el Govern de Catalunya. Localitzat en el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona que avui en dia acull aproximadament un miler de persones dedicades a la recerca biomèdica en un entorn vibrant i estimulador, el CMR[B] té com a objectiu desenvolupar activitats de recerca biomèdica en el camp de la biologia de les cèl·lules FOXP1 etc...), sinó que també presentaven una maduresa electrofisiològica. Finalment, per demostrar que eren funcionals i aptes per a possibles teràpies regeneratives, es van implantar en rates a les quals se’ls havia eliminat gran part de les NEMs, simulant malaltia de Huntington. El primer bon resultat va ser que, a diferencia de publicacions prèvies, les cèl·lules tractades amb Activina no mostraven creixement tumoral. El segon, encara en fase de proves, es que les rates a les que s’implanten cèl·lules diferenciades amb Activina presenten una millora significativa dels defectes motors induïts per la manca de NEMs i propis de la malaltia de Huntington.
mare embrionàries, la regeneració i el desenvolupament embrionari.
Núria Montserrat Doctora en Biologia. Adjunta a la Direcció del CMR[B] l’expressió de proteïnes involucrades en la mort neuronal, analitzar l’efecte de diferents insults (estrès oxidatiu, químic, etc..) en la supervivència de les NEMs o testar diferents fàrmacs que més tard poden ser utilitzats per pal·liar o aturar la progressió de la malaltia. D’aquesta manera aconseguiríem que també en el camp de la investigació en cèl·lules mare l’IRB Lleida tingues una presencia destacada.
Aquests treballs, no només han servit per obtenir dos poblacions neuronals que fins ara s’havien resistit a esser derivades “in vitro”, sinó que també han presentat Activina com un important morfogen neuronal, capaç tant d’accelerar el procés de diferenciació com d’induir una diferenciació terminal complerta, evitant l’aparició de tumors quan les neurones son trasplantades. El fet d’haver posat a punt aquests protocols de diferenciació i els coneixements adquirits durant aquest temps, ens permet situar-nos en una posició privilegiada de cara a encetar noves línies de recerca al IRB Lleida. Actualment disposem de varies línies cel·lulars de CMi de pacients amb Huntington i altres línies de CMi de persones no afectades per la malaltia. En un futur es poden emprar totes aquestes eines per tal d’entendre millor l’origen i la historia natural de la malaltia, mirar si hi ha una afectació de les NEMs en estadis primerencs de la diferenciació neuronal, induir o eliminar
Dr. Serafí Cambray Carner Investigador Postdoctoral de l’IRB Lleida
LO CAMPUS MÈDIC | Novembre · Desembre 2012
PÀG. V
Art contemporani a l’hospital Una reflexió artística amb Smartphones A l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida junt amb el Centre d’Art La Panera, també de Lleida, i dirigit pel conegut fotògraf professional Jordi V. Pou, s’ha realitzat un projecte artístic que va consistir en la realització de fotografies amb mòbils tipus Smartphones. El Projecte partia de la idea de que i el conjunt d’obra fotogràfica realitzada per pacients, familiars, visitants, doctors, infermeres, estudiants, gestors i administratius, entre d’altres, ha esdevingut una visió vital de la comunitat i de l’espai hospitalari. Reproduïm un article de Marta Micol que posa en context el que es va fer i també editem una petita mostra de fotografies, de les més de 235 imatges que es van recollir al final.
El Projecte Art i Hospital
N
o som pioners, ni de lluny, no només en les facetes més rebuscades de l’art en el context hospitalari, sinó ni tan sols en l’Art-Teràpia que ve a ser l’aplicació més comuna de l’art en aquest àmbit. El desenvolupament d’aquesta última especialitat a partir dels anys 40 (quan Adrian Hill encunya el terme) ha estat seguit molt més de prop per França, Anglaterra o els EUA. Sens dubte els tres conformen l’eix al voltant del qual giren tots els projectes artístics en contextos hospitalaris.
És per això que si ni tan sols es va poder legalitzar la pràctica de l’ArtTeràpia aquí fins als 90 (quan en el triangle nomenat amb anterioritat aquesta acció es va realitzar en els 60) no es pot pretendre que projectes tan ambiciosos com “Art i hospital” de la Panera i Arnau de Vilanova, es puguin dur a terme amb l’èxit que es mereixen. Aquest projecte es troba en un dels vèrtexs que conforma el projecte de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, l’àpex es troba a Toulouse on es porten realitzant (sota condicions molt
diferents) projectes artístics a l’UCI de l’Hospital Josep Ducuing de Tolosa similars en què se sol implicar més els pacients des de fa anys. El tercer vèrtex el conforma Palma de Mallorca, que igual que Lleida és aprenent a l’hora de fer aquests propòsits. El projecte Art i hospital, dirigit pel fotògraf Jordi V. Pou i amb l’associació del Centre d’Art La Panera-Hospital Arnau de Vilanova, suposa un exemple perfecte de l’amalgama d’objectius i finalitats que pot acabar desenvolupant l’art
en contextos hospitalaris, ja que s’hi pot apreciar l’afany artístic (ja que el director del projecte participa activament fent fotografies com els altres membres del projecte), documental (pel fet que es mostra el dia a dia de la vida a l’hospital per totes les persones que en ell d’alguna manera o una altra, hi conviuen : professionals, pacients, familiars, estudiants ...), educatiu (ja que el vincle entre el director del projecte i el grup de participants va ser estret i va facilitar l’aprenentatge d’aquests) i terapèutic (especialment per algun dels participants).
Algunes de les fotografies del “Projecte Art i Hospital”, 2012. (Citant-ne les autores i autors. Començant d’esquerra a dreta i de dalt a baix) : 1. Albert, (pacient). 2. Maria, (metgessa). 3. Marta, (estudiant). 4. Louisa, (estudiant). 5. Jordi, (fotògraf) i 6. Fuen, (familiar).
LO CAMPUS MÈDIC | Novembre · Desembre 2012 Aquest no és el primer projecte que La Panera ha realitzat en col·laboració amb un hospital ja que l’any 2009, juntament amb l’Hospital Santa Maria i l’artista Francesc Ruiz, va organitzar uns tallers d’art contemporani a l’aula hospitalària del propi hospital. A més el 2010 organitzà l’exposició “Veure entre línies” i el projecte “Adoptar i imaginar-se un dibuix” amb l’Hospital Arnau de Vilanova i l’artista Javier Peñafiel. Tots dos projectes també estaven emmarcats en el context dels projectes de l’Euroregió. Un dels aspectes en què es pot recolzar amb força l’art és en l’educació. Amb la fundació de l’Art-Teràpia en els noranta hi va haver via lliure per a la introducció de l’art en els hospitals i representa l’excusa perfecta perquè tots aquells professionals sanitaris interessats en l’art i la salut puguin unir ambdues en un màster que els permeti exercir-les simultàniament, donant accés a l’art contemporani i l’Art-Teràpia. Cal no oblidar, la tasca creativa i improvisadora que exerceix la figura mèdica en aquells pacients que són especialment conflictius on cal
PÀG. VI
estar constantment innovant perquè aquesta relació no es deteriori i el pacient acabi “desacreditant” la figura mèdica. L’art en general pot desenvolupar aquestes facultats imaginatives del personal sanitari per a benefici seu i dels seus pacients. També podria servir no només per a ús professional sinó per a ús personal a causa del “burnout” que suposa un treball que igual com l’art està carregat d’emocions.
D’altra banda podem preguntar quin sentit té l’art a l’hospital i la veritat, vist així no té gaire sentit però si ens preguntéssim com evitar l’art a l’hospital la resposta és molt més simple i no necessita estudis ni estadístiques, doncs l’art és inherent a l’ésser humà. Aquest necessita comunicar-se i expressar-se, crear i enriquir-se (mental o econòmicament) i aquestes són algunes de les qualitats de l’art.
Per la seva banda l’art, diguem-ne pur, pot promoure i “vendre” les instal·lacions hospitalàries com llocs propicis per a l’art, llocs carregats d’històries i emocions que mereixen la pena de ser captades i reinterpretades. D’aquesta manera es podria fomentar l’interès a artistes en formació i professionals artístics en aquest punt. Finalment, també es poden portar les idees a audaços empresaris, gestors culturals o especialistes de museologia i que estiguin decidits a invertir en aquestes finalitats. Quedaria així entreteixit, com va dir Joan Miró, “un gresol interdisciplinari entre art i vida” i podríem reinterpretar l’ambient hospitalari i que l’art contemporani creí unes instal·lacions propícies per a la convivència artística-hospitalària.
Finalment a nivell personal el Projecte m’ha servit per ser conscient de la meva posició en l’àmbit sanitari i en l’art. Com a estudiant de medicina m’he adonat que em sento encara més a prop dels pacients que de la figura mèdica: per això la majoria de les meves fotos són sobre ells. Intento expressar d’alguna manera el que ells no diuen o no s’atreveixen a dir (per això poso inscripcions que solen haver en els banys). Aquestes últimes em criden especialment l’atenció perquè són una mostra de la necessitat d’expressar-se i de generar art que ja hi ha a les persones. És a dir, no cal que s’organitzi un projecte artístic perquè la gent tregui el que sent, però sí que necessita un projecte perquè la gent s’atreveixi a mostrar-ho obertament. Tot això
em porta a la conclusió que moltes vegades es parla d’art com curatiu, però això dona la sensació que aquesta faceta de l’art és només “apta” per a malalts hospitalitzats, quan en realitat, una persona sana pot gaudir obertament d’ell, per convertir-se una persona més sana encara.
Marta Micol Bachiller 4art curs del Grau de Medicina Facultat de Medicina Universitat de Lleida