Una recerca fonamental 1

UNA RECERCA FONAMENTAL BARCELONA, 17 SETEMBRE 2016 RELAT DE ARQUEOLOGIA FICCIÓ EQUIP DE CARMEN TORRES ASENSIO RICARD FERNANDEZ GARCIA RICARD FERNANDEZ TORRES VERONICA FERNANDEZ TORRES

Una recerca fonamental Una de les coses més tristes què he hagut de fer ha estat recollir els papers del meu avi , a Mallorca. Hi havia sorpreses, però. Primer, la part emotiva: cartes personals, notes íntimes que parlaven dels seus sentiments i les seves històries amb dames de l'Illa. Alguns diaris de viatge a Menorca, Eivissa. Anava amuntegant tota aquella paperassa per a embalar-la i anar-la arxivant a poc a poc, quan vaig topar amb un calaix tancat. El de sota a l'esquerra. Em va estranyar, els seus papers financers, (quatre documents de la casona i poc més) els tenia el seu amic i advocat, senyor Tomeu Arimatia. De sobte, em vaig recordar del rellotge de butxaca que portava sempre, i què havia trobat al seu joier. El portava a sobre, i me'l vaig treure de la butxaca on encara romania guardat. Duia una cadena antiga y grossa, i un claueta d'or. Amb una estranya sensació, vaig provar la tanca del calaix. Va obrir-se suaument.

Al calaix havia papers vells, i un diari. Vaig fullejar les pàgines grogues, acabava al 2016, quan ell havia mort.

I , per a la meva sorpresa, va saltar un full de anunci del Museu d'Arqueologia de Barcelona.

- Això si que és rar.- vaig mussitar. La meva filla, entretinguda en guardar fotos antigues, va aixecar la vista i es va treure l'auricular del telèfon, que començava a semblar un altre dels seus membres -Eh? - amb aquella veu poc intel·ligent de quan un té el cap a tres quarts de quinze. Vaig somriure.

- Res, res.- Ella va sospirar, i es va riure.

- Va, que t'estic escoltant - Eh???- la vaig embromar jo. Ella va posar cara de dona-llop en transformació- Nooooo... no facis el monstre.- Era una broma nostra.- Es que l'avi tenia un fullet del Museu Arqueològic. De Barcelona. -Es va aixecar de la catifa on estava amb les fotos, escampant una gran quantitat. Es va apropar, sense donar importància al desastre què s'havia quedat a la catifa. Va llegir per sobre la meva espatlla. Un floc suau dels seus llargs cabells es va reposar a la meva espatlla.

- Ondi, i mira què diu darrera.- Vaig forçar la vista a la llum de tarda de la casona. Havia quelcom escrit. "Per fi. Tot codificat". Ens varem mirar, sense comprendre.

- Eeehhhh????- Vàrem dir alhora, totes dues amb poca intel·ligència. Ella va aixecar el cap (menys mal, perquè si arriba a fer el crit que va fer a la meva orella, tindria que portar sonotone molt de temps: tenia una veu increïble). TEEEEETEEEEEEEEE!!!!!!!!!!!!!!!- Vàrem sentir un aldarull d'enderrocament a l'altra habitació, i el Ricard, el meu fill gran, va aparèixer per la porta .A saber què hauria deixat caure ell. Fotos no, si no eren de ciment.

- La teva.... - em va mirar i va riure.- No dirè res de la teva mare què és la meva. Què cony vols, cridòries?- La Verònica va fer un gest d'indiferència total. Massa temps de família per molestar-se pel seu germà. Va senyalar el paper.

- Dic, què ... Tu sabies si l'avi tenia relacions amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya? - Vaig preguntar.

- El MAC?. Que jo sàpiga, no. Però , què sabíem del que fotia l'avi aquí sol, parlant amb les parets?

- No siguis mal educat, recoi. El pobre home parlaria amb les parets quan estava sol, o si tenia aquí algú com vosaltres, que esteu a casa sempre enganxats a les maquinetes (ordinadors , per als no iniciats) i jo mateixa acabo parlant amb les parets. - Ell va mirar al buit.

- Tot ho aprofita per posar-s'ho a la seva banda, aquesta dona.

- Graciós, ets un graciós. Té, mira el que posa aquí.- Ho va llegir.

- Si que és estrany. Codificat? Al Museu? I si venia a Barcelona, no ens ho va dir? - Nosaltres vivíem a Barcelona, i sempre que venia es quedava amb nosaltres. - En aquell moment vàrem sentir un sorollet particular. El meu marit venia fent dringar les claus del cotxe. Havia anat a Palma, a comprar menjar i arreglar les coses del testament.

- Bé, papers arreglats, tot està en ordre.- Em va entregar un feix de paper pesant, legal. - Guardarem això.

- Perfecte. Mira, què he trobat. - Li vaig explicar. Es va quedar rumiant un moment.

- El millor seria llegir aquest diari. - Ens varem mirar, casi no feia falta, després de quasi trenta anys junt, parlar.Sopar , foc a la llar i lectura sobretaula?- Genial. Anava a dir-te això. Càius- El meu fill es deis Ricard com ell, però li dèiem Caius des de petit, perquè havia una història darrera i perquè som una família de frikkis. - Vine i posem taula i traiem tot del cotxe.

- Serà a l'inrevés- Fàstic de tio. - La Verònica va recollir quasi tot l'escampall i varem guardar i retolar les caixes. Vaig preparar una bona caldereta y vàrem sopar mentre el sol s'amagava darrera el mar, en un deliri de vermells y violetes. Amb la copa de vi a la ma, i les coca-coles del parell d'abstemis que eren els nanos (Bastant estrany, gràcies a tots els déus perquè no els agradava emborratxar-se fins a la inconsciència per a divertir-se) , ens vàrem apal·lancar davant del foc.

El Ricard em va acostar la lampara de peu i la va encendre. Vaig obrir aquell quadern antic, escrit amb l'atapeïda lletra del meu avi.

Diari personal de D. Miquel Pellicer. * * * Nadal, 1946.

Un Nadal ben trist. Han passat massa coses horribles per a poder celebrar gaire cosa, desprès de tot l'horror dels darrers anys. Ciutats desfetes, morts, massacres sense nom... Com un senyal més de la pena del món, fa un fred terrible, i el carbó està racionat. Uns amics meus han vingut a celebrar el Nadal amb mi, i volen que parlem de certes coses... no sé què pensar. Són gent què sempre m'ha donar confiança, però ja veurem. En aquests temps foscos no podem fiar-nos de ningú.

Gener , 4. 1947 Sabeu que és com si aquesta fastigosa Guerra no hagués acabat? Una estranya expedició americana ha salpat cap a l'Antàrtida, i es veu que ha trobat més del què volia trobar. No hi havia russos, he,

he !. Un dels meus amics, el Tomeu Arimatia, que coneix molts científics, tant russos com americans, m'ha explicat què , després de la vergonyosa "neteja de crims" de científics nazis anomenada "paper clip" , els van interrogar i de seguida van anar cap al pol Sud. M'han explicat esgarrifoses històries del què havien anat a buscar aquesta gent... un d'aquests monstres nazis, què oficialment

"delirava" , va parlar d'una aliança amb " l'Antic Enemic"... que ells acabarien amb la Guerra, i què l'acabarien fent que tots els humans es sotmetessin d'una vegada. Semblava, pel to del discurs d'aquest sonat, què ells es farien capatassos d'un poder superior que volia sotmetre el món. Jo me'l vaig mirar estranyat, al Tomeu.

- Vols dir què els nazis conqueririen el món.

- Vull dir quelcom més que això. Vull dir que el conqueririen en nom d'una altra cosa.

- És que hi han més sonats a banda dels que coneixem?- li vaig etzibar, amb un somrís trencat. El va assentir amb tristor.- No em diguis, per amor del cel, que hi ha una altra guerra.

- No, no. JA no tornarà, aquesta guerra. Ara ha passat tot a la clandestinitat.

- Bé. Doncs que es quedin a la foscúria maquinant bestieses.

- Aquest és el problema. No cavil·len bestieses.

Bé, la història que em va explicar és tant terrible que no sé si deixar-la per escrit. Però la tinc que fer sortir del meu cap, o em tornaré boig.

Ens varem mirar tots quatre de fit a fit. El Ricard va tossir suaument.

- Escolta, reina. El teu avi , estava del tot ?- me'l vaig mirar, una mica ofesa.

- Més que tu i que jo, estava. I més, amb trenta anys i escaig.- El Caius estava molt excitat.

- I tant, que devia tocar, el vell. No ho veieu? Està parlant del viatge aquest que van fer els nazis a l'Antàrtida, i del que varen sortir tant malparats. Poc després, varen anar els americans i tampoc no els va anar gaire millor. I el comandant Byrd, i les coses que van trobar...- El seu pare se'l va mirar amb paciència.

- Bé, bé. Però, l'avi...

-El meu avi tenia molts contactes amb científics de tota mena. Ho he vist per les cartes i la correspondència.

- I el MAC ?- va saltar la Verònica, amb aquella qualitat que tenia per fer preguntes que confonien encara més una qüestió embarbussada. Jo vaig tancar el diari.

- No ho sé. Si sé que són les dues-centes i quart. Anem a dormir i seguim demà.

- Ohhhhhh- va fer el Càius.

Ens varem posar al llit, i , tot i que estava cansada, em va costar adormir-me. Just abans de fer-ho, vaig notar quelcom a l'habitació. Em vaig incorporar, mig adormida. El Ricard dormia tranquil.

Però havia alguna cosa a la foscor. Alguna cosa que respirava, i a cada exhalació, deixava anar quelcom tòxic, repugnant. Se'm van posar els cabells de punta. S'acostava. Al llit. Vaig pensar en els meus fills. Em vaig enrabiar. Si, enrabiar, perquè estaven atacant a la meva sang, i ja ho havien fet, des de l'avi. Vaig tancar els punys sobre el llençol.

- Acosta't, que et donaré una cosa que t'encantarà.- vaig xiuxiuejar entre les dents serrades.- La presència estava sorpresa, o desprevinguda. I de cop, va desaparèixer, i es va poder respirar a l'habitació. Alguna cosa petita i repugnant va reptar a fora la finestra protegida per una malla. I de sobte vaig sentir una mà a la meva.

Vaig fer un bot d'un pam, i el Ricard es va queixar, adormit.

- Ho sento, mama. - Va xiuxiuejar la Verònica. - Puc dormir amb vosaltres?

- Nena, em pararàs el cor. No ets gran, per venir amb aquestes? - Des de petita, no volia dormir mai sola. Deia que hi havia monstres, on ella dormia. Quan va créixer, va deixar de parlar de monstres i va dir que no podia dormir, però jo sempre havia sospitat que la foscor li feia por. Ara em va mirar fixament.

- Tu ho has sentit respirar, oi?- No vaig saber què dir-li. Vaig obrir el llençol, i es va ficar de seguida al llit.

- Tmbs massa grandetaa fosccoroo- va dir el Ricard, confusament.

No sé com ens varem adormir quasi de cop. Però, al darrer fil de consciència, vaig sentir clarament la veu de l'avi què deia "dormiu. Ara vigilo jo" *

*

*

Em vaig despertar en sentir el soroll a la cuina. Allà estaven, els dos nois, parlant amb el seu pare. La Verònica em va saltar a sobre, com feia sempre per saludar.

- Hola, mama!

- Hola, hola. Bon dia a tots.

- T'hem despertat?

- I a qui no?

- Ha esta el Caius, com sempre.

- És que està tot pel mig!

- Si, sempre és culpa de les coses que tenen tendència a caure- Va dir la Verónica amb un somriure suficient. Va rebre el tovalló a la cara - AUU!!!! Imbècil.

Varem esmorzar i , ja que estàvem de vacances, que les havíem aprofitat per arreglar tot lo de l'avi, ens vàrem dedicar a visitar llocs emblemàtics, i curiosos de l'illa. Un d'ells, un conjunt megalític dels pocs que hi ha a Mallorca, ja què a Menorca i Eivissa és a on més hi han. Al cotxe, li vaig dir al Ricard.

- Ahir, vas notar res de particular- Ell va somriure.

- Si, que una Vero salvatge va envair el llit.- LA Verònica va espetegar la llegua. - No, no vaig notar res. Ara bé... Vaig tenir un malson horrorós.- El varem mirar, mentre ell conduïa.- Si, somiava que una cosa llefiscosa se'm volia ficar per l'orella. I em feia molt mal el cap. - va riure- i la Veronica venia i la esclafava soleta, sense ajut.- Tots varem riure, perquè la Verónica, com tots els jovenets de ciutat, li feien fàstic els bitxos. I pensar en què la nena de setze anys impedia que el pare fos parasitat per una entitat esgarrifosa, era bastant fantàstic. El Caius va suggerir uns deu escenaris de ciència ficció, quatre referències cinematogràfiques, etc, però, abans de que se li anés la pinça totalment, vaig arribar a veure la mirada de la Verònica. Ni havia rigut, ni havia dit res. Només tenia una estranya expressió.

Varem arribar a un dels dos jaciments megalítics de l'illa de Mallorca, Son Bauló. No m'havia adonat què el nom mateix vol dir "portal" "estri per a trucar a la porta". Ara sí

- Això estava a les fotos del iaio. - Va dir el Caius. - Ho vaig veure en ajudar la Vero a recollir- Tenia aquesta qualitat, el noi. Era capaç de captar una imatge entre centenars. i retenir-la.

- Fill, ni et pregunto si estàs segur.

- No cal. Ja t'ho dic jo. Escolta, en què estava ficat aquest home?

- Doncs no ho sé, però tinc unes ganes horroroses de continuar llegint el diari.

Varem dedicar varies tardes a llegir aquell diari. En essència, era tot una història.

L'avi havia viatjat arreu del mon. Després de la conversa amb els seus amics, que no constava, però que es podia deduir per la resta de notes, li havien dit que hi havia una guerra. Una guerra soterrada, no entre humans... sinó entre humans i alguna altra cosa. Aquesta guerra havia estat una guerra d'invasió, i havia començat... era una bestiesa, no podia ser. Segons les notes, havia començat quasi abans del paleolític.

Anotacions sobre paràsits que posseïen als humans, que els feien fer coses... transformar-se en coses... llegendes de les que només ens havien arribat retalls de comptes de terror...vampirs, homes-llop... potser no era així, però alguna cosa havia...estranys experiments fets a tribus indefenses que des del principi havien venerat només que al món natural... Era una guerra perduda. Havia algun dibuix esgarrifós, tot i essent un esquema només.

Quelcom , també extra-humà, va venir a ajudar-los. Jo havia sentit a parlar de les guerres entres déus, em sonava molt. Mahabharata. Aquells deus que volaven en màquines impossibles. Les imatges varen remoure quelcom a la meva memòria, però no ho vaig identificar al moment.

Era pertorbador. Massa per a ésser veritat. Probablement, aquest home havia estat un d'aquests investigadors tipus OVNI, esotèrics, de les conspiracions... Ens va sorprendre molt que l'avi es dediqués a aquestes coses, però, un vidu encara jove, els fills ja eren grans, sol... Hi havia coses pitjors a fer.

Com és la ment humana! No varem voler relacionar la presència estranya de la primera nit a la casona, la visita als megàlits, que estaven encarats a Menorca, Els dos únics descoberts a l'Illa Gran. Ni la seva referència a una cosa tan real com l' interès USA pel Pol Sud, on Lovecarft havia fet que els seus personatges trobessin aquells essers terribles que els fan embogir, el fet de que sabíem, com gent culta, que la guerra no era la inclinació natural de l'home, almenys entre ells. O que la història humana ens oferís tants misteris, sobretot al seu començament. No varem relacional que la època del Dil.luvi, hagués estat descrita pels paleontòlegs com un event d'extinció degut a un desgel inexplicablement ràpid...No. La vida còmoda, en una societat còmoda, això sí, envoltada de guerra i por.

Varem acabar la estància a la illa, i varem prendre el transbordador, per acabar a Barcelona. Miraven el mar, xerrant de coses sense importància. I se'ns va acostar una dona. Anava ben vestida, tindria uns quaranta anys, potser.

Molt elegant. Un aire vintage molt marcat, però ja se sap, la moda d'ara varia molt. Ens va somriure i ens va preguntar si érem de Mallorca.

- No, però el meu avi, recentment mort, si ho era.

- Ho sento molt. El senyor Pellicer?- LA vaig mirar sorpresa. Ella va somriure un altre cop. - Si, ho coneixia. I a vostè.

Era més jove, però la veia molts estius a casa Pellicer. Sóc...- na petita vacil·lació- La filla de la senyora de l'Hostal.

- Ah.- vaig fer jo, però la veritat és que no em va sonar. Ella va mirar l'aigua.- Va vostè a Barcelona?

- Si. Treballo al MAC. Museu arqueològic de Catalunya.- Vaig obrir una boca d'un pam, y la Verònica també. Em vaig refer de seguida, i vaig somriure.

- Que interessant, la feina.

- I do, estupenda.

- Eh.... fa molt que no anem, oi?- La Verònica, tot i que no era gaire donada a dissimulacions, va enganxar la ona i va assentir.- ella en va mirar fixament.

- Doncs deurien. Hi ha molta... informació.- em va clavar una mirada estranya, després s'aclarí la seva expressió i va fer un senyal a un home, que, això ens van fixar la Vero i jo, anava vestit de Giorgio Armani en els Intocables, és a dir, a la moda de fa vuitanta anys mínim. - Ah, em demanen. Molt de gust, espero veure-la al Museu.- va fer-li una caricia lleu a la Vero a la galta.-i als joves també.

- I és clar.- va dir ella, amb veu de gatet d'anime.

Ens van quedar allà, i quan varen venir els nois, els van explicar tot. El meu marit ens va mirar.

- Mireu, si no fós pel que us dirè, us contestaria que tot això son deliris i bajanades de un avi amb massa temps i massa imaginació. No, no. - va fer un gest per a tallar la nostra rèplica.- Mireu. Quan feia encara les meves pràctiques de Medicina, tenia vint-i-dos anyets, va ingressar a urgències un home. Sagnava per l'orella, i estava en coma. El metge va començar el diagnòstic: raigs X, anàlisi, etc. El van pujar a quiròfan de seguida, i el cirurgià semblava molt preocupat. Darrera, com és normal , van entrar mil urgències més. A la fi de la guàrdia, varem passar visita als ingressats. Aquell home estava al llit, mirant fixament al sostre amb un esguard sense cap expressió. El metge ens va mirar, érem tres residents.

- Un cas estrany. Tenia una cosa al cervell, quelcom com un tumor, se li va bellugar, sembla... però, -va mirar enrabiat la fitxa mèdica que penjava del llit- quina imbecil·litat diu aquí? des de quan un tumor es belluga i en treure'l es retorça? Aquesta gent està sonada. Infermera!- encara enrabiat, va atrapar al passadís a un infermera que se'l va fitar amb esglai. Es va anar amb ella, i tothom es va atansar al passadís per sentir què passava. Jo em vaig acostar a l'home, que no s'havia mogut. I, de cop i volta, em va agafar de la bata amb una força impossible, i em va clavar l'esguard més desesperat que he vist mai. "Son aquí. Aquí!!" em va mig cridar amb una veu enrogallada. Vaig intentar calmar-lo, però em va estrènyer més. "al meu cap. No me'ls puc treure!!!" Va fer un crist espantós i va expirar. Tots em van rodejar, el metge ens va fer sortir. Em vaig quedar atordit, pensava que l'home delirava. Però la feina es la feina, i un malalt passa darrera un altre, i em vaig oblidar. I, dos dies després, el meu metge tutor em va dir que la policia volia parlar amb mi. EL vaig mirar amb sorpresa. "Te'n recordes de l'home aquell que va morir, que li sagnava el cap?

Doncs resulta que abans de sortir cridant pel carrer i caure mig mort al terra, havia assassinat a la seva dona i el seu fill. I no de cap manera. Els havia perforat el crani amb un Black and Decker. " Si em punxen en aquell moment, no en fan sagnar .La policia em va fer unes preguntes de rutina, que si m'havia dit alguna cosa d'interès abans de xocar-se. Li vaig dir el que recordava. El policia gran va sospirar.

- Ja se sap, pobra gent. Qui sap quan un perd la raó.- El policia jove, què anava amb ell, em mirava fixament.- Puc trucar des d'algun lloc?Li vaig dir que si, des on estaven les infermeres.

EL policia jove no havia deixat de mirar-me. Li vair fer un somriure un xic desmaiat. - No és que importi gaire pel que és l'informe, però m'han dit que es van equivocar i varen posar certes bajanades a l'informe mèdic.- Alguna

cosa em va ... no sé com dir-ho em va anestesiar. Com si m'hagués posat un pentotal.- Doncs, es veu que deia que li van treure una cosa del cap, una cosa que es bellugava i semblava... - ell va treure un tros de paper.

- Això?

- Si.- ens va dir, molt seriós. - El mateix asquerós gusarap que l'avi havia dibuixat en l'esquema.

Ens van quedar mirant-nos en silenci fins que megafonia va fer un missatge.

-Eh...-vaig reaccionar.- I tu... no vas dir res més?- El Ricard va negar.

- Què anava a dir? Que semblava un paràsit cerebral? Nena, si ho hagués dit penso que encara estaria per aprovar la carrera.

- Si, és clar.

- Saps què penso? - va dir el Caius.

- Que hem d'anar a visitar el MAC- Varem dir tots alhora.

- Me catxo a la telepatia.- va dir, somrient. *

*

*

I Allà estàvem, plantats a l'entrada del MAC.

El cel estava estranyament tapat, quasi com si fós un huracà. I el vòrtex estava sobre el museu.

- Bé, aquí estem. Era tard, però encara era obert. Havia gent dispersa per les sales.- No ens donarà temps de veureho tot.

- I per on comencem?

- Pel principi. - Vaig fullejar el diari de l'avi.- La prehistòria.

- Però, si tot són cranis...ossos...pedres...

- Guaita, els diorames són magnífics. Mira quest d'Altamira. - Varem passejar per la primera sala. De sobte, a megafonia varem sentir un anunci.

-BONA TARDA. PER RAONS DE SGURETAT, HAUREM DE TANCAR EL MUSEU. PROTECCIO CIVIL INFORMA D'UN EMPITJORAMENT SENSIBLE DEL TEMPS.- es va sentir un soroll de veus alarmades.- NO HI HA MOTIU D'ALARMA, PERO HEM DE TANCAR PER PROTEGIR LES PECES DEL MUSEU I S'HAN DE TANCAR HERMETICAMENT LES PORTES. LES SORTIDES ROMANDRAN TOTES OBERTES. DISCULPIN LES MOLESTIES.- un grup de persones identificades con a treballadores del museu varen començar a fer sortir la gent en grupets. La gent eixia una mica espaordida, però en questió de minuts tots eren fora. En quant a nosaltres, maleint la mala sort, anàvem a sortir i se'ns va atansar una dona. De seguida vaig veure qui era. La dona del transbordador de Mallorca.

-Hola, hola!

- Hola, se'n recorda de mi?

- I tant, ens varem veure al vaixell...- ella somriguéEscolteu, què passa?

- És el temps. Hi ha amenaça d'huracà. No heu vist el cel?

- Si, estava estrany.- Ens va convidar a mirar a fora.

Un cel de malson amenaçava amb engolir els color i la vida del món. I, pel que semblava, la primera cosa seria el museu. Varem mirar-la de fit a fit.

- Sento tenir tant poc temps per les explicacions. El personal del museu... no és només personal del museu.

- Ho sabia! - va saltar la Vero.- Amb el que m'encanta a mi la moda, porteu uns vestits que no...- La dona va semblar desconcertada.

- No anem bé?

- Massa bé! Vestits com els de les fotos de la iaia, als quaranta, potser... no sé dir-ho, no aneu com tots, una mica desarrapats.

- JA veig què ets observadora. Et trobes bé?. La Vero va negar, estava una mica pàl·lida.

- No gaire. Es com si no hagués aire, o energia prou. - Un soroll fort ens va indicar que totes les portes romanien tancades a pany i clau...i nosaltres a dintre.

- Bé.- el Caius va agafar un to pràctic.- Que heu descobert la manera de venir de més darrera o més davant en el temps, que esteu aquí i us falta quelcom d'informació per a evitar la catàstrofe que s'ha produït ací. - La dona rigué suaument.

- EL teu avi deia de tu que tenies una capacitat de síntesi impressionant si no se t'anava la pilota amb els dos mil itineraris mentals que tenies.- El noi es va enrojolar, però arronsà les espatlles.- En essència , aquesta és la cosa.

Veniu, us presentaré a altres persones de... l'equip.

No semblava haver tanta urgència, però. Com si ens llegís els pensaments, la dona va dir - La cosa de fer sortir la gent era preincipalment un subterfugi. Però el VORTEX què s'ha obert és real.

- El vòrtex?- va mormolar la Vero, encara més pál·lida. Em va agafar la mà.

- Tranquil·la, Vero- va dir el Caius, amb una flema increïble- Estem tots quatre. Podem amb un vòrtex i amb dos si cal.

El Ricard no deia res. Estava en "mode alarma". Vol dir que examinava tot el que veia i sentia.

Ens esperaven allà dos persones més. Els vàrem saludar. La Vero em va xiuxiuejar - En els vestits no dissimulen bé, oi?

- Bé. Fins a on nosaltres sabem, hi han dos bàndols contraposats: uns éssers que vénen de no sabem on, i altres que vénen de ...

- No m'ho digueu- vaig fer jo- D'Orió.

- Com ho saps?

- He llegit tantes, de coses, d'aquesta constel·lació, que el que m'estranya és que no s'hagi investigat més.

- És això. Hi han poders fàctics que impedeixen aquesta investigació.

- Els dels dolents. Aquests que vénen de no se sap on.

- Algun lloc al centre de la Via Làctia.

-Jo és que al·lucino- deia el Caius.- Segur que no és un joc de rol, això?

- Tant de bo fós així. El cas és el seguent: Tenim aqui proves. Proves de com varem començar a resistir als invasors, que anomenarem, per exemple, els Sense nom. I els que van venir a ajudar-nos, que anomenarem, els Homes Vermells.-

- Gent avançada que tampoc era el que sembla, oi?

- Però millor comencem pel principi. Vàrem seure a la sala 4, a un sofà enfront un diorama de la cova Collet del Su, amb un enterrament de 17 cranis.

"Bé. Al Paleolític hi va haver una arribada d'aquests éssers. El seu sistema d'invasió era senzill: enviaven un paràsit que es ficava al cap de les persones i les feia fer el que ells volien. I volien coses espantoses. Però per a ells no tenia importància: érem coses inferiors i prescindibles. I disfruten fent el mal.

Resistir-lo era impossible. Llavors els Homes vermells primitius, ens vàren regalar quelcom que no tenia preu: un estri que servia per fer l'extracció del paràsit. Per desgràcia, solia acabar amb la vida del hoste.

- Però els deixava alguna cosa. Als nens.- la Vero va dir això en veu molt baixeta, i va caure pesadament als braços del seu pare.

- VERO!!!!!!- El pare la va sostenir amb ansietat i la va reconèixer.- S'ha desmaiat. Respira normalment . Aigua, si us plau.- Li varem atansar una ampolla, i li va mullar el cap i els polsos. La Vero va obrir els ulls.

-Era així. Una de les dones que va morir en treure-li la cosa, va passar al nen uns poders... molt perillosos, pels dolents. Una memòria des del part, una memòria col·lectiva dels Homes d'Orió. I el nen va tenir nens, i aquests encara tenen aquest poder...- Un dels nostres guies, encara astorat pel desmai, va assentir. Va assenyalar els cranis... i varem donar un bot d'un pam al seient. Dintre de la vitrina, entre els cranis, pul·lulaven... uns cucs repugnants.

Varem xisclar tots. El noi, amb cura, es va acostar al vidre.

- És un vidre de seguretat. No podran travessar-lo de seguida. Però no ens queda gaire temps. I no sabem totes les clau que va guardar el senyor Pellicer. Sobretot, on rauen des del segle XX aquests éssers.

- Bé, docns, anem. Vero et trobes millor? - Ella va acabar una mica d'aigua que restava a l'ampolla. - Té, si en vols més.- Negà - No... estic bé. Era com un dels malsons que tinc des de petita, allò dels monstres, saps?

- Si, filleta. Ja en parlarem.

Varem pensar furiosament.

- Al llarg de la història, hem de trobar les pistes. Vejam. Orió, eren els egipcis qui més ho tenien en compte. Però parlem de dates més antigues. I en diverses àrees geogràfiques.

- Pensem, en el més misteriós de la nostra història: com desar un missatge i que es conservi al llarg del temps, un missatge que a més pugui estar en un museu?

- Megalits?

- Si senyor. Megalits.

- I ben a prop del meu avi!- vaig fer jo.- Els talaiots.- Varem córrer pel museu cap a la sala 12. En passar per la sala 10, la mirada se'en va anar cap a les vitrines. El Caius es va parar en sec. Com en somnis, va assenyalar dues coses: una estàtua i un ganivet. Ara vaig entendre per què tenia aquella qualitat de reconèixer imatges. El déu Bés. Un dels Homes vermells, adorat per les gents de les Illes. Protector, guaridor. Podia reconèixer als Homes d'Orió, encara dissimulats. Va mirar a una de les dones. Segurament no la veia com els demés. Ella va somriure amb complicitat.

- Una pista més.

- L'altra, el ganivet. - El caius va assenyalar un altre cop.

Amb gran cura, la dona va obrir la vitrina i va treure una daga antiga, fosca. L'home la va agafar i ens la va ensenyar.

- El coure, El metall per excel.léncia conductor, i encara ara, a les tradicions esotèriques, netejador y desviador de les forces malèfiques, forjador de tota una era d'enderrocament i aixecament d'imperis: el Calcolític.

- La que es va fer servir per rebutjar aquestes criatures.

- La mateixa que formava aquell estri que extreia els cucs.

- Qualsevol s'atreviria amb aquesta cirurgia- va dir el Ricard, seriós.

També la van treure. És clar, aquesta no estava en exposició.

Un tro sord fa fer tremolar el museu. Varem correr per les sales, i varem arribar a la maqueta de Talatí de Dalt.

- I ara? - Va preguntar el Caius. La Vero va dir, amb dubte -No sé. Una daga... unes pedres...

- Aixó és una clau- Va dir el Ricard.

- Una clau? De paraules? Per què , el fenici no és la nostra llengua.

- Ni el d'abans.

- No, dic una clau, una clau per a posar a un pany.

- Hem d'anar a Talatí?

-No, és clar que no- jo ho veia clar. L'avi sabia que funcionaria. Aqui, al museu.

- Ondia!- va fer l'home.- No ho haviem entès...

- A veure, la daga.- la dona la va agafar. Un altre sacsejament va fer tremolar la sala i es va despendre guix del sostre.

La va agafar amb força, i la va encaixar a la pedra en forma de T. Alguna cosa va començar a fer raigs de llum, i davant nostre, es va formar un lluent dibuix en fora esfèrica, una mena d'holograma sofisticat.

Una veu impersonal, va ressonar a la sala.

DES DE LA MES REMOTA ANTIGUITAT, HEM PASSAT UN SIMBOL DE PROTECCIO, UN SIMBOL SAGRAT , QUE FEIA SABER A LES FORCES DE LA FOSCOR QUE NOSALTRES ESTAVEM DE PART DELS HUMANS. PERO ELLS LA VAN CORROMPRE. LA VAN TRANSFORMAR DIENT QUE DEVIA TENIR MOVIMENT, QUE ERA CICLICA. I EL DIBUIX HORRIBLE DE LA DESTRUCCIO VA ROMANDRE COM SAGRAT...

-Què vol dir, això?- Tots varem pensar furiosament...

- Si prenem aquest símbol, si li allarguem.... un moment... un moment...- mentre jo representava en la meva ment el simbol que sospitava, una trencadissa de vidres a la sala 4 ens va esgarrifar.

- ELS CUCS HAN SORTIT!!!!

- La daga!

- L'aparell extractor!

- NO.- La Vero va fer ressonar la seva veu d'una manera extraordinària per a una nineta de setze anys.- Jo puc. - Va avançar lentament cap a la sala quatre, amb fermesa. Estava transformada. Quan va passar per la sala estelada de blau que anunciava les civilitzacions estel·lars, semblava una reina. Amb un So xisclant, el cuc va sltar-li a la cara. I aquella nena que li feien por les mosques, la va agafar a la ma y la va estrènyer fins que va rebentar amb un so repugnant. I, una darrera una altra, les va anar matant a totes. No es van poder ni acostar més enllà de la seva maneta, que semblava fràgil i petita per a aquella proesa.

- BRAVO; VERO; PRECIOSA!!!- Varem xisclar tots alhora. I ella, es va enrogir i va somriure amb senzillesa.

- Aquest malson s'ha acabat, segur.

- Déu n'hi dó!- va fer la dona , rient. - Quins nanos, un que localitza la daga entre totes, i l'altra que ela mata amb la mà!. L'avi de veritat era gent d'Orió. - El Ricard i jo ens varem mirar, curulls d'orgull patern.

- Aquests són els nostres nanos.

- Només us faltava saber quina era la forma corrupta i on van anar a reure els maleïts, no? Jo us ho dic. D'això m'ha servit llegir tant.

I a la sala següent, vaig cercar el que ja havia vist. Una ceràmica.

- Ho veieu? Si feu girar una creu de braços iguals, el símbol solar per excel·lència, obteniu això. De vegades feta servir amb innocència, però, va arribar a ser el símbol de l'horror, la destrucció, el sadisme i la barbàrie. Ja sabeu on heu de cercar. AL segle XX, tota la descendència del seu horror. I això em fa pensar...La operació PAPERCLIP no va enviar gent a la Lluna??

Se'm van quedar mirant amb ulls com taronges. Un d'ells va treure un sofisticat aparell de comunicació.

- X24. Sóc l'agent Georgios. Estic al segle XXI. Hem de vigilar les bases de la lluna. Per això no els trobàvem al món.

Fi...???