DIM 2017 díptic

Artista convidada: Alícies al cau (2014-2017). Maria Papi.

Conflictes col·lectius: Camp de presoners (1955). Ricardo Bastid.

Espanya 78 (1979). Carmelo Quintana.

S / T (1977). José Francisco Ortega.

Remember Palestine (1973). Manuel Salamanca.

Conflictes privats: Ment desequilibrada (1983). Fina Campins.

S / T (sd). Ricardo Carpani.

Crucifixió (1975). Carmen Cullen.

Junts i separats (1979). Ernesto Bailo.

La història és un instrument essencial en la definició de la identitat d'un poble, i cada un es defineix a través de grans fets històrics i fundadors.

Les històries doloroses no són desgraciadament esdeveniments traumàtics aïllats. Aquestes històries, sovint desconegudes o mal conegudes, tenen un ressò universal: ens concerneixen i afecten a cada un de nosaltres.

Les col·leccions dels museus encarnen els mitjans de la memòria i de la representació de la història. Volem així mostrar com el museu exposa i escenifica les memòries ferides per poder reflexionar més enllà de la percepció individual.

En posar en relleu el paper dels museus com a centres pacificadors de les relacions entre els pobles, el tema ens permet pensar sobre com acceptar un passat dolorós constitueix un primer pas per contemplar un futur comú sota el signe de la reconciliació.

El MACVAC planteja una selecció d'obra dels seus propis fons, acompanyada per diverses videoprojeccions simultànies d'una artista convidada, en aquest cas Maria Papi. Totes les obres seleccionades expliquen històries doloroses, algunes referides a fets històrics i conflictes socials, però, hem volgut incloure altres narracions més íntimes, tot i que igualment universals.

La nostra intenció no és únicament recordar, comprendre, assimilar o reaccionar davant un conflicte, sinó reflexionar sobre el dret de l'artista d’usufructuar aquest relat. Aquest ho és en la mesura que també hi ha un compromís per part de l'autor a l'hora d'interpretar el tema en qüestió amb honestedat, amb rigor, perquè sigui transmès al públic de la manera correcta.

Naturalment la forma correcta és un terreny difícil i de condicions variables, personals. Quan es treballa amb temes dolorosos, encara des de la llibertat que pot donar l'art, és essencial utilitzar una pedagogia ben construïda que no pot ser del tot crua, perquè llavors el dolor perd el sentit, i no queda camp per a l'esperança.

En les obres que presentem és essencial com l'autor ha sabut trobar el punt en què el coneixement dels fets es va transfigurar en una posició ètica. Perquè l'artista sol necessitar entendre a les víctimes, i la seva obra ha de ser una barreja de sensibilitat i rigor. No es pot arribar, posar el micròfon i preguntar pel dolor de la víctima, perquè així no es va a aconseguir la necessària profunditat de la comprensió. Que és horrorós, que qui fa això és un monstre, que no mereix el perdó, que es perd qualsevol possibilitat de compassió, que la fractura moral de la societat és irreparable per permetre això, que tots som culpables... tot està dit. Les possibilitats per a regirar la consciència són infinites, però quan finalment ens decidim per un camí artístic, cal que ens porti a una altra realitat.

Comissariat: Joan Feliu