"Messa. Palpitacions i art gandul" catàleg by Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC)

PALPITACIONS I ART GANDUL PALPITACIONS I ART GANDUL

PALPITACIONS I ART GANDUL

3 novembre 2016 â&#x20AC;&#x201C; 5 febrer 2017

PALPITACIONS I ART GANDUL

3 novembre 2016 â&#x20AC;&#x201C; 5 febrer 2017

A Maria Rosa Securún Suñé (1919 – 2016) A Mary Sempere Securún (1943 – 2013)

ORGANITZA:

PATROCINA:

PALPITACIONS I ART GANDUL COL·LABORA:

Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM President de la Diputació de València Jorge Rodríguez Gramage Diputat de l’Àrea de Cultura Xavier Rius i Torres Director del MuVIM Rafael Company i Mateo Subdirectora Carmen Ninet Cap d’exposicions Amador Griñó Administració i Serveis tècnics Fernando Baixauli · Nerea Franco · María Moya · Amparo Serrano Biblioteca Ana Reig · Benedicta Chilet · Elisa Pascual · Sabina Tomás Exposicions temporals i itinerants Pilar Albiach · María José Hueso · María José Navarro · Carolina Ruiz · Salvador Calabuig Exposicions permanents i patrimoni arqueològic Rosa Albiach Publicacions José Antonio Granell · Bárbara Trillo-Figueroa Activitats culturals Marc Borràs Barberà · Ana Martínez Cicles de cinema, projecció exterior i responsabilitat social Manuel Ventimilla · Ada Moya · Gloria Mata Atenció al públic en sales i en consigna María Dolores Ballestar · Mercedes Aguilar · Elena Rosa Peña · Francisco Sánchez Ordenances Daniel Rubio · José Amadeo Díaz

CATÀLEG

EXPOSICIÓ

Edició Associació Cultural Centenari Messa Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat Coordinació Raquel Baixauli Artur Heras Fèlix Sempere Textos Raquel Baixauli J. Ángel Blasco Carrascosa Martí Domínguez Anacleto Ferrer Artur Heras Traduccions Al català: Normalització Lingüística Diputació de València A l’anglès: Carlos Cuesta Fotografia Rafael de Luis Xavier Mollà Disseny P. Mestre · A. Heras Maquetació P. Mestre · H. Espí Impressió Imprimint La Vall

Comissaris Artur Heras Fèlix Sempere Ajudants comissariat Raquel Baixauli Ester Serra Coordinació Rosa Albiach Rafael Amorós Disseny P. Mestre · A. Heras Restauració Acanthus Ana García Nieves Guillén Ester Serra Muntatge Santiandres, montaje expositivo Vídeo Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València

D.L: V-2.504-2016 ISBN: 978-84-7795-774-4

AGRAÏMENTS Ajuntament d’Albaida Caixa Popular Diputació de València Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni, MACVAC Museu d’Art Modern de Tarragona Rafael Amorós Toni Aparisi Álvaro Ballester (Fundació per Amor a l’Art)

Teresa Boix Jordi Casanovas Sempere Eva Dénia Imma Descals Miquel Francés Pau Lagunas Susana Lloret (Fundació per Amor a l’Art)

Xavier Mollà Xavier Rius Sole Rubio Josep Sanjuan Família Sempere Feliu Sempere Nàcher Jerto Sempere Securún Quico Sempere Securún Santiago Sempere Securún Carmen Serra José Luis Soler (Fundació per Amor a l’Art)

Vicent Todolí Jorge Úbeda Elisabeth Valadez Eduard J. Verger Susana Vilaplana

ÍNDEX 13

Messa, hui Messa, hoy Artur Heras

El drapaire melancòlic. A propòsit de Messa El trapero melancólico. A propósito de Messa Anacleto Ferrer

De nou sobre Messa. Evocacions i aportacions De nuevo sobre Messa. Evocaciones y aportaciones Juan Ángel Blasco Carrascosa

Messa: energia fosca Messa: energía oscura Martí Domínguez

Erotisme a cau d’orella. Apunts sobre Messa Erotismo en voz baja. Apuntes sobre Messa Raquel Baixauli

118 122 126

Exposicions / Exposiciones Bibliografia / Bibliografía Translation to english

CATÀLEG D'OBRES CATÁLOGO DE OBRAS

Fantasma · 1955 · Oli s/tela · 71x57 cm

MESSA, HUI MESSA, HOY Artur Heras

Instal·lació Sala Parpalló · 1984 12

Artur Heras

Faig una operació i el resultat em dóna 32. Són els anys que han transcorregut des de l’exposició que vam fer el 1984 als començaments de la Sala Parpalló.

Hago una operación y el resultado me da 32. Son los años que han transcurrido desde la exposición que realizamos en 1984 en los inicios de la Sala Parpalló.

Si continue amb els càlculs, una altra resta em donarà un número capicua: 101, el dels anys que han passat des del naixement, a Albaida, de Francesc Sempere Fernández de Mesa (ell va afegir una «s» al seu últim cognom i el va fer servir com a signatura d’autor). Estem doncs en el centenari, més un, de Messa.

Si continúo con los cálculos otra resta me dará un número capicúa: 101, el de los años que han pasado desde el nacimiento, en Albaida, de Francesc Sempere Fernández de Mesa (él añadió una «s» a su último apellido y lo empleó como firma de autor). Estamos pues en el centenario, más uno, de Messa.

Un dia va entrar a la Sala un personatge d’aspecte singular amb un dossier sota el braç. Va dir qui era i que volia saludar el director de l’espai. Tenia un físic diferenciat —alt, amb ulls clars— d’aparença estrangera (haguera passat per un excombatent de les Brigades Internacionals en un repartiment per a una pel·lícula no realitzada sobre la nostra Guerra Civil). Combatent ho va ser. I en diferents fronts. Aquell Georges Orwell tampoc no havia escrit ni La revolta dels animals però sí que havia fet una intensa producció plàstica, plena d’ironia i sarcasme, no gaire allunyada de la denúncia del conegut escriptor britànic. Fins i tot va tindre enfrontaments amb ell mateix per la dificultat d’harmonitzar les incursions d’algunes manifestacions artístiques amb el seu entorn laboral i social.

Un día entró en la Sala un personaje de aspecto singular con un dossier bajo el brazo. Dijo quién era y que quería saludar al director del espacio. Tenía un físico diferenciado –alto, con ojos claros– de apariencia extranjera (hubiera pasado por un excombatiente de las Brigadas Internacionales en un reparto para un film no realizado sobre nuestra Guerra Civil). Combatiente lo fue. Y en distintos frentes. Aquel Georges Orwell no había escrito ninguna Rebelión en la granja pero sí había hecho una intensa producción plástica, llena de ironía y sarcasmo, no muy alejada de la denuncia del conocido escritor británico. Incluso tuvo enfrentamientos consigo mismo por la dificultad de armonizar las incursiones de algunas manifestaciones artísticas con su entorno laboral y social.

Un cert aire turmentat, que jo no sabia si provenia en part de la seua sordesa o era una impostura, dibuixava una línia fallida per la qual pujava o baixava amb idèntica facilitat. Les seues notes biogràfiques posen en evidència un caràcter on la llibertat d’expressió, exempta d’estratègies o de condici-

Cierto aire atormentado, que yo no sabía si provenía en parte de su sordera o era una impostura, dibujaba una línea quebrada por la que subía o bajaba con idéntica facilidad. Sus propias notas biográficas ponen en evidencia un carácter donde la libertad de expresión, exenta 13

onants socials, discorrien per terrenys on l’honestedat s’assembla a certa ingenuïtat infantil, plena d’eufòria sense retòrica. El seu era un esperit obert. Incorporat tardanament a la pràctica de la pintura va mantenir amb energia una recerca que l’impulsava a experimentar amb tot allò que li resultara atractiu. Els seus començaments a Mollet i Barcelona van ser estimulants, pels artistes i els crítics d’art que coneix aquells anys.

Mosaic · c. 1980 · Oli s/fusta · 75x66x5 cm

S/títol · c. 1980 · Oli s/fusta · 60x51x15 cm

de estrategias o de condicionantes sociales, discurría por terrenos donde la honestidad se asemeja a cierta ingenuidad infantil, plena de euforia sin retórica. El suyo era un espíritu abierto. Incorporado tardíamente a la práctica de la pintura mantuvo con energía una búsqueda que le impulsaba a experimentar con todo lo que le resultara atractivo. Sus inicios en Mollet y Barcelona fueron estimulantes, por los artistas y críticos de arte que conoce en esos años.

Messa es divertia —tot i que com és consubstancial, també patia— amb les paraules i amb les idees. En la pintura va practicar la mateixa actitud. Vivia cada període com si fóra una experiència primigènia. I probablement ho era. Segons l’opinió de Pablo Ramírez va ser un artista a contracorrent, al qual va definir com «rereguardista» en el catàleg —editat amb ocasió de la mostra referida al començament— del 1984: «[...] el valor d’aquesta reinvenció no resideix òbviament en la seua falsa novetat sinó en la lucidesa d’un artista que, assumint el seu discurs, porta a la pràctica el que el seu propi procés li demana, sense preocupar-se de res més. Tant fa que el resultat no estiga ja “de moda”. El que de veritat importa és que s’haja decidit a fer-ho».

Messa se divertía –aunque como es consubstancial, también sufría– con las palabras y con las ideas. En la pintura practicó idéntica actitud. Vivía cada periodo como si fuese una experiencia primigenia. Y probablemente lo era. Según la opinión de Pablo Ramírez fue un artista a contracorriente, al que definió como «retaguardista» en el catálogo, –editado con ocasión de la muestra referida al comienzo– de 1984: «[…] el valor de esta reinvención no reside obviamente en su falsa novedad sino en la lucidez de un artista que, asumiendo su discurso, lleva a la práctica lo que su propio proceso le pide, sin preocuparse de nada más. Poco importa que el resultado no esté ya “de moda”. Lo que de verdad importa es que se haya decidido a hacerlo».

Com no ser «rereguardista» en una època en la qual, a les —hui inimaginables— dificultats d’informació i divulgació s’afegia la de l’aïllament que, si escau, augmentava aquesta desconnexió amb el seu retir. L’únic suport: l’obstinació per introduir algun canvi des de les provocacions juntament amb un reduït auditori de joves per als qui va mantindre sa casa oberta.

Cómo no ser «retaguardista» en una época en la que, a las –hoy inimaginables– dificultades de información y divulgación se unía la del aislamiento que, en su caso, aumentaba esa desconexión con su retiro. Único apoyo: el empeño por introducir algún cambio desde las provocaciones junto a un reducido auditorio de jóvenes para quienes mantuvo su casa abierta.

El dia en què Vicent Todolí i jo vam visitar el seu taller ens van sorprendre gratament les seues pintures-relleu amb morfologies sexuals i geomètriques. Obres de formes esquemàtiques i continguts simbòlics on la matèria blanca modela les cavitats i els relleus sòlidament estructurats. «Una palpitació universal es repeteix en el reducte domèstic», n’escriuria Joan Fuster. Al costat d’aquestes construccions una instal·lació destacava en l’andana de la casa. Una acumulació

El día en que Vicente Todolí y yo visitamos su taller nos sorprendieron gratamente sus pinturas-relieve con morfologías sexuales y geométricas. Obras de formas esquemáticas y contenidos simbólicos donde la materia blanca moldea las cavidades y relieves sólidamente estructurados. «Una palpitació universal es repeteix en el reducte domèstic», escribiría Joan Fuster. Junto a estas construcciones una instalación destacaba en el desván de la casa. Una acumulación de objetos

Casa Mollet · 1960 ·Oli s/tela · 67x83 cm

El pres i la zebra · 1960 · Oli s/tela · 66x58 cm

S/títol · c. 1970 · Acrílic, serradura i ferro 49x40,5 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta i collage 22x17 cm

d’objectes dispars: cadires, unes botes, un cotxe de xiquet, nines, falçs, una maleta..., tot embolicat en paper de periòdic, mantenint-hi la forma original sota la pell porosa de les pàgines impreses de rotatius. Messa descrivia aquella instal·lació com una influència del Marché aux Puces parisenc i de les formes escultòriques mironianes. «No sé si pintar-les de blanc», comentava, però finalment van quedar empaperades amb els periòdics que inundaven tot l’espai incloent-hi les parets i el sòl. Una espècie de bosc de paper.

dispares: sillas, unas botas, un coche de niño, muñecas, hoces, una maleta…, todo envuelto en papel de periódico, manteniendo la forma original bajo la piel porosa de las hojas impresas de rotativos. Messa describía esa instalación como una influencia del Marché aux Puces parisino y de las formas escultóricas mironianas. «No sé si pintarlas de blanco» comentaba, pero finalmente quedaron empapeladas con los periódicos que inundaban todo el espacio incluyendo las paredes y el suelo. Una especie de bosque de papel.

Aquest espai va ser l’entorn que, a la manera d’avantsala o com a prolongació, va servir per a la producció de les seues pintures blanques: en realitat una sèrie d’escultopintures o baix relleus, configurades de manera simètrica, en les quals les concavitats i les convexitats, les inflors i els orificis són pròxims a la morfologia del cos humà i a les seues zones genitals en major mesura que a les correspondències amb elements constructivistes o maquinistes, tal com alguns dels seus objectes puguen donar a entendre. Sense cap altre color que el blanc, la textura matèrica potencia les ondulacions de la superfície. El conjunt d’aquesta sèrie d’obres probablement és el reducte on Messa va projectar amb més intensitat una càrrega eròtica idealitzada i impregnada de puresa sota aquesta pell blanca, fusió entre la casa i el cos humà.

Este espacio fue el entorno que, a modo de antesala o como prolongación, sirvió para la producción de sus pinturas blancas: en realidad una serie de escultopinturas o bajorrelieves, configuradas de manera simétrica, en las que las concavidades y convexidades, abultamientos y orificios son próximos a la morfología del cuerpo humano y a sus zonas genitales en mayor medida que a las correspondencias con elementos constructivistas o maquinistas, tal como algunos de sus objetos puedan dar a entender. Sin otro color que el blanco, la textura matérica potencia las ondulaciones de la superficie. El conjunto de esta serie de obras probablemente es el reducto donde Messa proyectó con mayor intensidad una carga erótica idealizada e impregnada de pureza bajo esa piel blanca, fusión entre la casa y el cuerpo humano.

S/títol · 1960 · Oli s/tela · 46x33,5 cm

Veladures · 1962 · Tinta s/paper · 67x50 cm

Veladures quadrades · 1962 · Tinta s/paper · 67x52 cm

Veladures clau · 1964 · 60x50 cm

S/títol · c. 1970 · Acrílic, serradura i ferro · 46x38 cm

La col·lecció de dibuixos està estretament relacionada amb les seues pintures blanques. L’erotisme enroscat dels cossos manté la regularitat al llarg dels anys. Les figures solen estar encaixades i tancades en l’espai mantenint l’estructura invisible afí als seus engalzes i relleus. La línia es desplaça lliure i fàcil sobre el paper en la que, probablement, siga l’acció més hedonista, continuada i invariable en l’obra de Messa, perquè sense els lligams de la tècnica de l’oli o les implosions de la matèria o els objectes disposarà d’una còmoda execució ràpida i alliberadora.

La colección de dibujos está estrechamente relacionada con sus pinturas blancas. El erotismo enroscado de los cuerpos mantiene su regularidad a lo largo de los años. Las figuras suelen estar encajadas y cerradas en el espacio manteniendo la estructura invisible afín a sus ensamblajes y relieves. La línea se desplaza libre y fácil sobre el papel en la que, probablemente, sea la acción más hedonista, continuada e invariable en la obra de Messa, pues sin las ataduras de la técnica del óleo o las implosiones de la materia o los objetos dispondrá de una cómoda ejecución rápida y liberadora.

Una sèrie extensa de pintures arreplegarà aquesta temàtica eròtica amb superfícies bigarrades de

Una serie extensa de pinturas recogerá esta temática erótica con superficies abigarradas

Home amb antenes · 1986 · Fusta i ferro · 160x58x29 cm

Humanoide · c. 1980 · Tècnica mixta · 169x35x35 cm

Home descabellat · 1986 · Tècnica mixta · 124x38x30 cm

Construcció nº 36 · 1962 · Mixta, fusta i cordells · 45x60 cm

Suggeriment de mina submarina · 1963 · Tècnica mixta, guix, espill i corda · 65x54x25 cm

formes amb colors intensos on els cossos, els membres, els ulls i els sexes es debaten en una dinàmica tensió per eixir del quadre referencial a la manera dels maniquís fotografiats per Hans Bellmer. Allunyada de les sèries de pintures d’intensitat expressionista hi ha un conjunt d’obres que l’autor va definir com apegasants i art gandul. «Aprofitar coses ja fetes per altres», manifestava en la seua idea d’utilitzar imatges o collages d’intensa càrrega crítica per agilitzar, sense perdre temps, la trobada final. Anticipació d’una pràctica que, anys després, ha sigut generalitzada amb el nom d’apropiacionisme. Però en el seu cas plantejada més com una manera de fer el mínim esforç en la integració d’alguna icona dins de la superfície de la pintura, a causa de la seua dificultat tècnica —d’ací la seua irònica qualificació—, que no de fer seus una idea o algun aspecte formal de l’obra dels altres. Graphos nº 7 · 1962 · Tècnica mixta s/tela · 91x118 cm

Laberint · c. 1980 · Fusta · 42x35x8 cm

Amb la distància que els 32 anys han imposat entre aquella exposició i l’actual, sorprén l’acció que el pas del temps produeix. Sorprén com la complexitat de la vida de les persones queda reduïda a esquemes allunyats dels moments en què va ser expressada. Messa no és un autor unidireccional. Als canvis naturals en el transcórrer dels anys s’uneix la modificació en els gustos estètics i en les formes expressives, especialment permeables a les modes del mercat. Per tot això és probable que el visitant s’hi trobe somrient, o rient obertament davant d’alguna de les seues provocacions. També hi trobarà, en altres obres, intensitat dramàtica i sensualitat.

S/títol · c. 1980 · Fusta i filferro · 55x42 cm

Els textos d’Anacleto Ferrer, Juan Ángel Blasco Carrascosa, Martí Domínguez i Raquel Baixauli componen una àmplia mirada sobre la vida i la trajectòria de Messa. Potser per això el meu record mantinga una especial proximitat i sintonia amb la seua vivència, i pressent els dies en què ja no queden paraules dirigides a nosaltres. I pregunte si va ser pres seriosament per una societat indiferent que ignora, i amb freqüència menysprea, aquells membres seus que trenquen els clixés de la norma

de formas con colores intensos donde cuerpos, miembros, ojos y sexos se debaten en una dinámica tensión por salirse del cuadro referencial al modo de los maniquíes fotografiados por Hans Bellmer. Alejada de las series de pinturas de intensidad expresionista hay un conjunto de obras que el autor definió como apegasants y art gandul. «Aprovechar cosas ya hechas por otros», manifestaba en su idea de utilizar imágenes o collages de intensa carga crítica para agilizar, sin perder tiempo, el encuentro final. Anticipo de una práctica que, años después, ha venido siendo generalizada bajo el nombre de apropiacionismo. Pero en su caso planteada más como un modo de realizar el mínimo esfuerzo en la integración de algún icono dentro de la superficie de la pintura, debido a su dificultad técnica –de ahí su irónica calificación–, que en el de hacer suyos una idea o aspecto formal de la obra de los demás. Con la distancia que los 32 años han impuesto entre aquella exposición y la actual, sorprende la acción que el paso del tiempo produce. Cómo

la complejidad de la vida de las personas queda reducida a esquemas alejados de los momentos en que fue expresada. Messa no es un autor unidireccional. A los cambios naturales en el transcurrir de los años se une la modificación en los gustos estéticos y en las formas expresivas, especialmente permeables a las modas del mercado. Por todo ello es probable que el visitante se encuentre sonriendo, o riendo abiertamente delante de alguna de sus provocaciones. También encontrará, en otras obras, intensidad dramática y sensualidad. Los textos de Anacleto Ferrer, Juan Ángel Blasco Carrascosa, Martí Domínguez y Raquel Baixauli componen una amplia mirada sobre la vida y trayectoria de Messa. Quizá por ello mi recuerdo mantenga una especial proximidad y sintonía con su vivencia, y presiento los días en los que ya no queden palabras dirigidas a nosotros. Y pregunto si fue tomado en serio por una sociedad indiferente que ignora, y con frecuencia desprecia, a aquellos de sus miembros que rompen los clichés de la norma dominante. Así, envuelto 27

Quadrat en negre · c. 1960 · Tècnica mixta · 50x54 cm Diagonal en negre · c. 1960 · Tècnica mixta · 52x54 cm

Nadó momificat · c. 1970 · Tècnica mixta · 57x43x2 cm

S/títol · c. 1970 · Acrílic s/fusta · 46x29x7 cm

dominant. Així, embolcat en silenci, m’incline i escolte les paraules de Manel Rodríguez-Castelló: Però tu vincla el cos sobre l’arada i busca escriure una paraula que hagués estat dita una vegada només, com volia Holan, o millor una de no pronunciada encara, feta d’una música que no existeix en la blanca partitura del món.

Tres poms · c. 1980 · Acrílic s/fusta · 60x39x10 cm

en silencio, me inclino y oigo las palabras de Manel Rodríguez-Castelló: Però tu vincla el cos sobre l’arada i busca escriure una paraula que hagués estat dita una vegada només, com volia Holan, o millor una de no pronunciada encara, feta d’una música que no existeix en la blanca partitura del món.

Vulva · 1963 · Tècnica mixta s/tela · 81x65 cm

S/títol · c. 1970· Tècnica mixta s/fusta 40x49x7 cm 30

Dos sexes · 1962 · Tècnica mixta s/llenç · 83x67x9 cm

Anatomia interior femenina · 1963 · Tècnica mixta s/fusta · 117x91x15 cm

Sabó i fil negre tot és per a la roba · 1973 · Tela, sabó i fil · 38x70x10 cm Pissarra · 1971 · Nina, calça, cordell i acrílic s/tàblex 80x60 cm

EL DRAPAIRE MELANCÒLIC

A propòsit de MESSA Anacleto Ferrer [Universitat de València]

No importa qui vaig ser, sinó el que vaig fer. Aprén-ho: no importarà qui vas ser sinó el que vas fer. Només el que es fa es deixa; qui ets no compta demà. Jusep Torres Campalans

Cent anys després del seu naixement, la figura de Messa, modelada pel desconeixement de la seua singularitat, se’ns apareix encara, malgrat els successius intents de traure-la a la llum, com un d’aquells personatges que la ploma demiúrgica de Max Aub va fer paréixer reals. Alt i sec, com el català avantguardista que Aub va fer creure que havia descobert a Chiapas, pot afirmar-se de l’artista d’Albaida el mateix que de Torres Campalans: «Sempre s’és per casualitat. No es naix obrer, ni quincaller. Però sí es naix pintor. S’arriba a ser obrer amb interés, encara que hom es rebel·le i no li agrade. Qui no naix pintor, per molt que s’encabote, no podrà ser pintor. I si es naix pintor, el 34

EL TRAPERO MELANCÓLICO A propósito de MESSA Anacleto Ferrer [Universitat de València] No importa quién fui, sino lo que hice. Apréndelo: no importará quién fuiste sino lo que hiciste. Sólo lo que se hace se deja; quién eres no cuenta mañana. Jusep Torres Campalans

Cien años después de su nacimiento, la figura de Messa, modelada por el desconocimiento de su singularidad, se nos aparece aún, pese a los sucesivos intentos de sacarla a la luz, como uno de aquellos personajes que la pluma demiúrgica de Max Aub hizo parecer reales. Alto y seco, como el catalán vanguardista que Aub hizo creer que había descubierto en Chiapas: «Siempre se es por casualidad. No se nace albañil, ni buhonero. Pero sí se nace pintor. Se llega a ser albañil con empeño, aunque se rebele uno y no le guste. Uno que no nazca pintor, por mucho que se empeñe, no podrá ser pintor. Y si se nace pintor, lo que se hace es pintura. Las técnicas, la técnica, puede añadir, 35

que es fa és pintura. Les tècniques, la tècnica, pot afegir, però els consells no serveixen de res. S’és pintor igual que moreno o coix». I quan hom s’endinsa en l’obra Messa, en els seus quadres i dibuixos, en les seues escultopintures, apegasants i environnements, no li cap dubte: va nàixer pintor. No podia ser cap altra cosa.

Pènduls · c. 1970 · Tècnica mixta s/fusta 87x39 cm

Ho va descobrir tardanament, tutelat per Segrelles, l’amic que esdevindrà mestre, i esperonat per un jove Monjalés, els progressos tècnics del qual emula. Però no serà fins mitjan de la dècada dels cinquanta quan es produïsca el que probablement siga el fet capital que canviarà el seu punt de vista respecte a l’art i ho vincularà retroactivament amb l’avantguarda més contundent. Messa ho relata així en un esbós biogràfic: «Monjalés vingué al meu estudi per a realitzar la primera exposició individual. Jo estudiava veient-lo treballar i feia apunts dels seus models, ja estava interessat en la recerca de la troballa».

Lo descubrió tardíamente, tutelado por Segrelles, el amigo que devendrá maestro, y espoleado por un joven Monjalés, cuyos progresos técnicos emula. Pero no será hasta mediados de la década de los cincuenta cuando se produzca el que probablemente sea el hecho capital que cambiará su punto de vista respecto al arte y lo vinculará retroativamente con la vanguardia más contundente. Messa lo relata así en un esbozo biográfico: «Monjalés vino a mi estudio para realizar la primera exposición individual. Yo estudiaba viéndolo trabajar y tomaba apuntes de sus modelos, ya estaba interesado en la exploración del hallazgo».

La «troballa» és, segons el diccionari, una «cosa trobada per un atzar o en el curs d’una investigació, d’unes recerques». El drapaire és un tipus social que naix amb la industrialització, dedicat al reaprofitament dels rebutjos que la societat de consum produeix. Amb la finalitat de recuperar-les, discrimina les troballes que encara pogueren ser d’utilitat: interpreta l’estat dels objectes i vaticina les seues possibles funcions. En aquest sentit, el seu treball és equiparable al d’altres professionals de l’exegesi, com el detectiu, el periodista, el filòsof, el psicoanalista o el jutge. És un semiòleg, a la seua manera. I un artista de la vida moderna. Un poeta, escriurà Baudelaire:

El «hallazgo» es, según el diccionario, una «cosa encontrada por azar o en el curso de una investigación». El trapero es un tipo social que nace con la industrialización, dedicado al reaprovechamiento de los desechos que la sociedad de consumo produce. Con la finalidad de recuperarlos, discrimina los hallazgos que todavía pudieran ser de utilidad: interpreta el estado de los objetos y vaticina sus posibles funciones. En este sentido, su trabajo es equiparable al de otros profesionales de la exégesis, como el detective, el periodista, el filósofo, el psicoanalista o el juez. Es un semiólogo, a su manera. Y un artista de la vida moderna. Un poeta, escribirá Baudelaire:

Es veu un drapaire que arriba, menejant el cap, entropessant, i acostant-se als murs com un poeta, i, sense preocupar-se dels delators, els seus súbdits, expandeix tot el seu cor en gloriosos projectes.

Cràter i plomada · 1963 · Tècnica mixta s/tela 65x50 cm

pero los consejos no sirven de nada. Se es pintor igual que moreno o cojo». Y cuando uno se asoma a la obra Messa, a sus cuadros y dibujos, a sus escultopinturas, apegasants y environnements, no le cabe duda: nació pintor. No podía ser ninguna otra cosa.

Dels moviments d’avantguarda europea, el dadaisme és el més radical, perquè, com explica Peter Bürger en la seua Teoría de la vanguardia: «Ja no critica les tendències artístiques precedents, sinó la institució art tal com s’ha format en la societat

Se ve un trapero que llega, meneando la cabeza, tropezando, y arrimándose a los muros como un poeta, y, sin cuidarse de los delatores, sus súbditos, expande todo su corazón en gloriosos proyectos.

Ens fan monàrquics per pebrots · 1966 · Tècnica mixta s/fusta, cadira, nina i naip· 81x60x40 cm

De los movimientos de vanguardia europea, el dadaísmo es el más radical, porque, como explica Peter Bürger en su Teoría de la vanguardia: «Ya no critica las tendencias artísticas precedentes, sino la institución arte tal y como se ha formado en la 37

S/títol · c. 1980 · Tècnica mixta · 57x55x12 cm

S/títol · c. 1970 · Tècnica mixta · 86x38x19 cm

burgesa. Amb el concepte d’institució d’art em referisc ací tant a l’aparell de producció i distribució de l’art com a les idees que sobre l’art dominen en una època donada i que determinen la recepció de les obres. L’avantguarda es dirigeix contra ambdós moments: contra l’aparell de distribució a què està sotmesa l’obra d’art, i contra l’estatus de l’art en la societat burgesa descrit pel concepte d’autonomia». I és precisament aquest moviment, nascut en un efímer cabaret de Zuric en 1916, quasi alhora que Messa, el que vinga a concedir, en consonància amb aquesta operació de descrèdit de l’estatut de l’art en les fetitxitzades societats de consum, un major protagonisme al rescat de l’objecte, a la reutilització del fragment, al muntatge i al collage, que ja havien emprat Picasso i Braque en els papiers collés realitzats durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Recordem les famoses instruccions de Tristan Tzara, el Papa Dadà, Per a fer un poema dadaista: S/títol · c. 1980 · Fusta · 46x38x8 cm

Agafe un periòdic. Agafe unes tisores. Trie d’aquest periòdic un article de l’extensió que vulga donar al seu poema. Retalle l’article. Després retalle amb cura cadascuna de les paraules de l’article i fique-les en una bossa. Agite-la suaument. A continuació vaja traient les paraules una a una. Copie-les conscienciosament en l’ordre en què han anat eixint de la bossa. El poema s’assemblarà a vosté. I vosté serà un escriptor infinitament original i d’una sensibilitat encisadora, encara que incomprés per la plebs.

En la timorata societat espanyola del franquisme, la incomprensió per la «plebs» de la libèrrima aposta artística de Messa estava pràcticament assegurada. I més en la perifèria dels centres culturals, que en aquell moment es reduïen només a Madrid i Barcelona. «A Albaida el consideraven un boig», confessa amb un somriure còmplice Fèlix Sempere, fill de Messa. En 1959, l’artista perd el treball que tenia en una fàbrica de motos a Catalunya i s’enfronta a una «depressió nerviosa». D’ella emergeix transformat. Convertit definitivament en un d’aquells artistes que, segons el neoplatònic 40

sociedad burguesa. Con el concepto de institución de arte me refiero aquí tanto al aparato de producción y distribución del arte como a las ideas que sobre el arte dominan en una época dada y que determinan la recepción de las obras. La vanguardia se dirige contra ambos momentos: contra el aparato de distribución al que está sometida la obra de arte, y contra el status del arte en la sociedad burguesa descrito por el concepto de autonomía». Y es precisamente este movimiento, nacido en un efímero cabaret de Zúrich en 1916, casi al mismo tiempo que Messa, el que venga a conceder, en consonancia con esta operación de descrédito del estatuto del arte en las fetichizadas sociedades de consumo, un mayor protagonismo al rescate del objeto, a la reutilización del fragmento, al montaje y al collage, que ya habían empleado Picasso y Braque en los papiers collés realizados durante los años de la Primera Guerra Mundial. Basta recordar a este respecto las famosas instrucciones de Tristan Tzara, el Papa Dadá, Para hacer un poema dadaísta:

Plomada i motlle · c. 1980 · Tècnica mixta · 62x52 cm

Coja un periódico. Coja unas tijeras. Escoja de ese periódico un artículo de la extensión que quiera dar a su poema. Recorte el artículo. Después recorte con cuidado cada una de las palabras del artículo y póngalas en una bolsa. Agítela suavemente. A continuación vaya sacando las palabras una a una. Cópielas concienzudamente en el orden en que han ido saliendo de la bolsa. El poema se parecerá a usted. Y usted será un escritor infinitamente original y de una sensibilidad hechizante, aunque incomprendido por el vulgo.

En la pacata sociedad española del franquismo, la incomprensión por el «vulgo» de la libérrima apuesta artística de Messa estaba prácticamente asegurada. Y más en la periferia de los centros culturales, que por aquel entonces se reducían sólo a Madrid y Barcelona. «En Albaida lo consideraban un loco», confiesa con una sonrisa cómplice Fèlix Sempere, hijo de Messa. En 1959, el artista pierde el trabajo que tenía en una fábrica de motos en Cataluña y se enfrenta a una «depresión nerviosa». De ella emerge trasformado. Convertido definitivamente en 41

Ninot campana · c. 1980 · Tècnica mixta · 72x55x13 cm

Guitarra · 1970 · Tècnica mixta · 91,5x73 cm

renaixentista Marsilio Ficino, havien nascut sota el signe atrabiliari de Saturn.

Encadenat · 1970 · Tècnica mixta · 131x52x15 cm

Del seu pas primer per la depressió, la màscara més habitualment utilitzada des de finals del segle XIX per la polifacètica melancolia, Messa n’ix amb el propòsit ferm de deixar constància mitjançant el seu art de la «bellesa lírica» que s’amaga darrere d’allò convencionalment lleig, lúbric, prohibit: «Vellesa, monstruositat, opressió, fam, por, misèria… Lumpenproletariat. Prostitució. Pornografia… Lírica del lumpenproletariat. Com posar això en el llenç amb llenguatge abstracte?». La qüestió plantejada resulta de difícil solució plàstica, ja que, com explica Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, llibre que Messa ha llegit i pondera: «L’art abstracte és veu condemnat, pels seus propis principis, a “no dir res”». És mut. La resposta de Messa a aquesta paradoxa és sorprenentment original: un conjunt d’escultopintures blanques, de textures ondulants i poderosament matèriques, formades per protuberàncies i concavitats que al·ludeixen a elements de l’anatomia sexual. Es tracta d’una sèrie d’obres, com ha assenyalat Artur Heras, que són «el reducte on Messa va projectar amb major intensitat una càrrega eròtica idealitzada i impregnada de puresa sota eixa pell blanca, fusió entre la casa i el cos humà». Recordem que en aquesta època diu haver llegit el més heterodox dels deixebles de Freud, Wilhelm Reich, que ja en 1924 havia teoritzat sobre el concepte de «potència orgàstica», és a dir, la capacitat d’abandó a l’espasme involuntari de l’orgasme i la descàrrega completa de l’excitació en la culminació de l’acte sexual. Messa escriu en una de les seues anotacions autobiogràfiques: «Wilhelm Reich. Apague el foc religiós de l’infern. Prou de fantasies! El libidinós, fossilitzat, retorna a la vida: s’allibera. Hores i hores observant les putes alcohòliques del carrer de les Tàpies de Barcelona; del carrer de Vinatea de València… Besaré els vostres llavis sifilítics amb la tendresa del meu pinzell. Verges del “pecat”; pintaré oberta la flor torturada del vostre sexe pansit…». A principis de la dècada dels setanta, després del seu pas pel neofigurativisme i de reubicar-

uno de aquellos artistas que, según el neoplatónico renacentista Marsilio Ficino, habían nacido bajo el signo atrabiliario de Saturno. De su paso primero por la depresión, la máscara más habitualmente utilizada desde finales del siglo XIX por la polifacética melancolía, Messa sale con el propósito firme de dejar constancia mediante su arte de la «belleza lírica» que se esconde tras lo convencionalmente feo, lúbrico, prohibido: «Vejez, monstruosidad, opresión, hambre, miedo, miseria… Lumpenproletariado. Prostitución. Pornografía… Lírica del lumpenproletariado. ¿Cómo poner eso en el lienzo con lenguaje abstracto?». La cuestión planteada resulta de difícil solución plástica, ya que, como explica Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, libro que Messa ha leído y pondera: «El arte abstracto se ve condenado, por sus propios principios, a “no decir nada”». Es mudo. La respuesta de Messa a esta paradoja es sorprendentemente original: un conjunto de escultopinturas blancas, de texturas ondulantes y poderosamente matéricas, formadas por protuberancias y concavidades que aluden a elementos de la anatomía sexual. Se trata de una serie de obras, como ha señalado Artur Heras, que son «el reducto donde Messa proyectó con mayor intensidad una carga erótica idealizada e impregnada de pureza bajo esa piel blanca, fusión entre la casa y el cuerpo humano». Recordemos que en esa época dice haber leído al más heterodoxo de los discípulos de Freud, Wilhelm Reich, que ya en 1924 había teorizado sobre el concepto de «potencia orgástica», es decir, la capacidad de abandono al espasmo involuntario del orgasmo y la descarga completa de la excitación en la culminación del acto sexual. Messa escribe en una de sus anotaciones autobiográficas: «Wilhelm Reich. Apago el fuego religioso del infierno. ¡Basta de fantasías! El libidinoso, fosilizado, retorna a la vida: se libera. Horas y horas observando las putas alcohólicas de la calle de las Tapias de Barcelona; de la calle de Vinatea de València… Besaré vuestros labios sifilíticos con la ternura de mi pincel. Vírgenes del “pecado”; pintaré abierta la flor torturada de vuestro sexo marchito…».

Barraquisme · c. 1970 · Tècnica mixta s/fusta 99x36 cm

se ideològicament «entre Marx i l’anarquia», molt lluny ja del vehement falangisme de la seua joventut, Messa es reclou a Albaida. Se sent «presoner i solitari entre gent que no m’entén. Mut a dintre d’un bosc humà d’arbres que es mouen i emeten sons que no entenc». «He sentit preguntar», anota Pessoa en un dels seus Escrits sobre geni i bogeria, «què és un poeta normal? La resposta és senzilla: un poeta normal no té sentit. El mateix fet de ser poeta exclou la normalitat. Cap home normal, cap home ordinari és un poeta». Un pintor d’envergadura, tampoc. La melancolia priva novament Messa del gust per la vida. Li succiona l’ànim. «Abúlia total»: Mi corazón es tiesto regado de amargura; hay otros viejos pájaros que pastan dentro de él… Melancolía, deja de secarme la vida, y desnuda tu labio de mujer…!

canta el poeta César Vallejo, conscient d’una tristesa semblant a la que embarga a Messa. Però sap, com aquest, que el dolor que l’origina acabarà passant: Hoy me gusta la vida mucho menos, pero siempre me gusta vivir: ya lo decía.

La pau torna a Angola · 1986 · Tècnica mixta i collage s/fusta · 85x55 cm

«Reaccione. Però, per què no pintar sense “pintar”? Combine objectes vells, inútils, absurds; de vegades combinats també amb obres meues pretèrites». Messa acaba de descobrir l’art gandul: «Efemeritat i pobresa». Es tracta, en definitiva, d’incorporar fragments de realitat a la pintura, destruint, a la manera que ho havien fet els dadaistes, la unitat de l’obra com a resultat absolut de la subjectivitat de l’artista. Messa ho planteja com un estalvi de l’esforç creatiu superflu. Per a què reproduir el que ja ha sigut produït? L’art gandul, en la seua versió tridimensional, és hereu del ready-made duchampià; en la seua versió plana, a la qual l’enginy verbal de Messa bateja com apegasants, és legatari del collage. Que treballen la naturalesa i els altres! Basta que l’artista tinga ulls i imaginació. L’art gandul és un art de drapaires, un art povera i, en la seua mà, un art brut també: un exercici de reconeixement, reciclatge i reassignació de sentit als objectes i a les imatges: «Uns versos de Vinyoli em suggereixen enganxar unes

A principios de la década de los setenta, tras su paso por el neofigurativismo y después de reubicarse ideológicamente «entre Marx y la anarquía», muy lejos ya del vehemente falangismo de su juventud, Messa se recluye en Albaida. Se siente «prisionero y solitario entre gente que no me entiende. Mudo dentro de un bosque humano de árboles que se mueven y emiten sonidos que no entiendo». «He oído preguntar», anota Pessoa en uno de sus Escritos sobre genio y locura, «¿qué es un poeta normal? La respuesta es sencilla: un poeta normal no tiene sentido. El mismo hecho de ser poeta excluye la normalidad. Ningún hombre normal, ningún hombre ordinario es un poeta». Un pintor de envergadura, tampoco. La melancolía priva nuevamente a Messa del gusto por la vida. Le succiona el ánimo. «Abulia total»: Mi corazón es tiesto regado de amargura; hay otros viejos pájaros que pastan dentro de él… Melancolía, deja de secarme la vida, y desnuda tu labio de mujer…!

canta el poeta César Vallejo, consciente de una tristeza similar a la que embarga a Messa. Pero sabe, como éste, que el dolor que la origina acabará pasando: Hoy me gusta la vida mucho menos, pero siempre me gusta vivir: ya lo decía.

«Reacciono. Pero, ¿por qué no pintar sin “pintar”? Combino objetos viejos, inútiles, absurdos; a veces combinados también con obras mías pretéritas». Messa acaba de descubrir el art gandul: «Fugacidad y pobreza». Se trata, en definitiva, de incorporar fragmentos de realidad a la pintura, destruyendo, a la manera en que ya habían hecho los dadaístas, la unidad de la obra como resultado absoluto de la subjetividad del artista. Messa lo plantea como un ahorro del esfuerzo creativo superfluo, ¿para qué reproducir lo que ya ha sido producido? El art gandul, en su versión tridimensional, es heredero del readymade duchampiano; en su versión plana, a la que el ingenio verbal de Messa bautiza como apegasants, es legatario del collage. ¡Que trabajen la naturaleza y los demás! Basta con 47

bragues amb fils de ferro a un marc vell i brut. […] Pinte buida l’estança de Les Menines, col·locant figures segons la meua pràctica distorsionada, monstruosa, tremendista, d’intenció càusticament política “en altre quadre”». Entre els artistes afeixegats sota l’etiqueta de Dadà, Kurt Schwitters és el creador d’un moviment avantguardista format en exclusiva per ell mateix. Practicava una tècnica comparable al montage dadaista, que s’alimentava entre altres coses dels retalls de les publicacions populars. Schwitters tirava mà de tot el rang del fem –tant li feia un tros de fusta que una ploma, un fil d’aram que un bitllet d’autobús, un botó que un retall de diari– i redimia els rebutjos de la seua humil condició per a crear amb ells un art al qual va anomenar Merz. Va decidir apropiar-se la paraula a partir d’un muntatge titulat Merzbild, en el qual aquestes quatre lletres apareixien al mig d’un desori de materials de rebuig amalgamats amb engrut. El fragment Merz era l’única cosa que quedava d’un anunci imprés de Kommerz- und Privatbank (Banc comercial i privat). El mateix Schwitters ratificava la seua condició de drapaire en afirmar que «no té importància si el material ja s’ha emprat o no per a tal o qual finalitat. La roda d’un cotxet de bebé, una tela metàl·lica de fil d’aram, els cordells i el cotóen-pèl són elements que tenen els mateixos drets que la pintura. L’artista crea triant, distribuint i metamorfosant materials». En escollir, en lloc de produir imatges mitjançant les tècniques tradicionals, Merz aspira «a una expressió directa, acurtant l’interval entre la intuïció i la realització de l’obra d’art». Quina millor manera d’expressar el que és un art gandul! La línia recta, en aquest cas, no sols és el trajecte més curt entre dos punts, sinó també el més ràpid. En 1983, Messa torna d’un viatge a París impressionat pel Beaubourg i els environnements que allí descobreix. L’environnement és una forma d’art per la qual es crea un espai tridimensional en què l’espectador queda tancat, experimentant estimulacions sensorials múltiples, i que té la seua protohistòria en la Merzbau (construcció Merz) de 48

que el artista tenga ojos e imaginación. El art gandul es un arte de traperos, un arte povera y, en su mano, un arte brut también: un ejercicio de reconocimiento, reciclaje y reasignación de sentido a los objetos y a las imágenes: «Unos versos de Vinyoli me sugieren enganchar unas bragas con alambres a un marco viejo y sucio. […] Pinto vacía la estancia de Las Meninas, colocando figuras según la mi práctica distorsionada, monstruosa, tremendista, de intención cáusticamente política “en otro cuadro”». Entre los artistas agavillados bajo el marbete de Dadá, Kurt Schwitters es el creador de un movimiento vanguardista formado en exclusiva por él mismo. Practicaba una técnica comparable al montage dadaísta, que se alimentaba entre otras cosas de los recortes de las publicaciones populares. Schwitters echaba mano de todo el rango de la basura –lo mismo le daba un trozo de madera que una pluma, un alambre que un billete de autobús, un botón que un recorte de periódico– y redimía los desechos de su humilde condición para crear con ellos un arte al que llamó Merz. Decidió apropiarse la palabra a partir de un montaje titulado Merzbild, en el que esas cuatro letras aparecían en medio de un batiburrillo de materiales de desecho amalgamados con engrudo. El fragmento Merz era lo único que quedaba de un anuncio impreso de Kommerz- und Privatbank (Banco comercial y privado). El propio Schwitters ratificaba su condición de trapero al afirmar que «no tiene importancia si el material ya se ha empleado o no para tal o cual fin. La rueda de un cochecito de bebé, una tela metálica de alambre, los cordeles y el algodón en rama son elementos que tienen los mismos derechos que la pintura. El artista crea eligiendo, distribuyendo y metamorfoseando materiales». Al escoger, en lugar de producir imágenes mediante las técnicas tradicionales, Merz aspira «a una expresión directa, acortando el intervalo entre la intuición y la realización de la obra de arte». ¡Qué mejor manera de expresar lo que es un art gandul! La línea recta, en este caso, no sólo es el trayecto más corto entre dos puntos, sino también el más rápido.

Iberia seca i esclava · 1965 · Tècnica mixta · 180x102x18 cm

De quina dona seran aquestes bragues... · 1973 · Acrílic s/fusta, tela, fusta i filferro · 105x117x5 cm

Schwitters, una espècie d’instal·lació privada que ocupava una planta sencera de l’edifici en què vivia l’artista. Messa construirà la seua pròpia Merzbau embolicant amb paper de periòdic l’andana de sa casa d’Albaida, amb els seus mobles i andròmines: «Vaig començar a empaperar amb diaris un racó de ma casa. Embolique tots els “trastos” que trobe amb paper de diari periòdic. Faig una estàtua feble pel mateix procediment. Queda bé, em sembla. En trac fotos. Les reproduesc en tipografia ràpida. Semblen les que portaven els diaris amb mal paper. Ho titule Les Petites Puces de París. Les envie a tots els qui conec, i agraden». Si l’original obra de Messa no ha tingut tota la projecció que per la seua qualitat i, sobretot, per la seua agosarada originalitat mereix, és, creiem, a causa de l’influx combinat de dos factors. El primer, la ubicació perifèrica de l’artista, pinçat a Albaida entre l’allargada ombra de Segrelles i la 50

En 1983, Messa regresa de un viaje a París impresionado por el Beaubourg y los environnements que allí descubre. El environnement es una forma de arte por la que se crea un espacio tridimensional en el que el espectador queda encerrado, experimentando estimulaciones sensoriales múltiples, y que tiene su protohistoria en la Merzbau (construcción Merz) de Schwitters, una especie de instalación privada que ocupaba una planta entera del edificio en que vivía el artista. Messa construirá su propia Merzbau envolviendo con papel de periódico el desván de su casa de Albaida, con sus muebles y cachivaches: «Empiezo a empapelar con diarios un rincón de mi casa. Envuelvo todos los “trastos” que encuentro con papel de periódico. Hago una estatua débil por el mismo procedimiento. Queda bien, me parece. Saco fotos. Las reproduzco en tipografía rápida. Parecen las que llevaban los diarios con mal papel. Lo titulo Les Petites Puces de París. Las envío a todos los que conozco, y gustan».

Rota · 1969 · Oli i blonda s/tela · 81x75 cm

Yo · 1977 · Collage s/paper 65x49 cm

creixent projecció de Monjalés. El segon, l’adscripció neodadaista del gros de la seua obra, que la situa al marge de l’aparell de distribució a què estava sotmesa l’obra d’art en aquell moment. L’escriptor universal de Sueca, que en el pròleg a la segona edició d’El descrèdit de la realitat caracteritza la seua pròpia situació respecte de la pintura com la d’«un simple espectador remot, d’ubicació rural», empatitza com ningú amb el pintor d’Albaida, i, per això, encerta una vegada més quan escriu: «Una palpitació universal es repeteix en el reducte domèstic. Per fortuna, tampoc en això no és Messa un solitari. Tant se val. Fa goig que, per damunt de la mediocritat provinciana, rutinària o tèrbola, una veu, o una mà –una intel·ligència–, vinga a proclamar un interrogant qualsevol, un interrogant viu i abrupte. Per exemple, aquest: el dels límits de la pintura».

«—L’únic que queda de l’home és l’art», li diu Torres Campalans a Max Aub abans d’emboscar-se definitivament en la selva chiapaneca. L’art… L’art en ruïnes, amb la qual cosa queda millor. Adornar-ho és art del temps, que en alguna cosa ha d’entretenir-se… Se n’adona? Els seus ulls brillaven amb malícia. —No queda res més. La resta desapareix. I a mi no m’importa gens ni miqueta. No es preocupe: la literatura també és una de les Belles Arts, com les figuretes de sucre de la senyora Soledad. Tot és folklore. O creu que el Partenó no és folklore?». Aquestes podrien haver sigut, també, les últimes paraules pronunciades per Messa. Audaç, melancòlic i final.

Si la original obra de Messa no ha tenido toda la proyección que por su calidad y, sobre todo, por su atrevida originalidad merece, es, creemos, debido al influjo combinado de dos factores. El primero, la ubicación periférica del artista, pinzado en Albaida entre la alargada sombra de Segrelles y la creciente proyección de Monjalés. El segundo, la adscripción neodadaísta del grueso de su obra, que la sitúa al margen del aparato de distribución al que estaba sometida la obra de arte por aquel entonces. El escritor universal de Sueca, que en el prólogo a la segunda edición de El descrèdit de la realitat caracteriza su propia situación respecto de la pintura como la de «un simple espectador remoto, de ubicación rural», empatiza como nadie con el pintor de Albaida, y, por eso, da una vez más en el clavo cuando escribe: «Una palpitación universal se repite en el reducto doméstico. Por fortuna, tampoco en eso es Messa un solitario. Tanto da. Es un placer que, por encima de la mediocridad provinciana, rutinaria o turbia, una voz, o una mano –una inteligencia–, venga a proclamar un interrogante cualquiera, un interrogante vivo y abrupto. Por ejemplo, éste: el de los límites de la pintura».

S/títol · c. 1980 · Collage i tinta s/paper · 45x31 cm

«—Lo único que queda del hombre es el arte», le dice Torres Campalans a Max Aub antes de emboscarse definitivamente en la selva chiapaneca. «El arte… El arte en ruinas, con lo que queda mejor. Aderezarlo es arte del tiempo, que en algo ha de entretenerse… ¿Se da cuenta? Sus ojos brillaban con malicia. —No queda nada más. Lo demás desaparece. Y a mí me tiene sin cuidado. No se preocupe: la literatura también es una de las Bellas Artes, como las figurillas de azúcar de doña Soledad. Todo es folklore. ¿O cree que el Partenón no es folklore?». Éstas podrían haber sido, también, las últimas palabras pronunciadas por Messa. Audaz, melancólico y final.

Cercles · c. 1980 · Tècnica mixta s/tàblex · 37x54 cm

DE NOU SOBRE MESSA.

Evocacions i aportacions Juan Ángel Blasco Carrascosa

[Universitat Politècnica de València]

Instal·lació Sala Parpalló · 1984

Evocaciones y aportaciones Juan Ángel Blasco Carrascosa

[Universitat Politècnica de València]

Parlem de nou —i no serà l’última vegada— de Francesc Sempere Fernández de Mesa, Messa (19151996), artista plàstic autodidacta i investigador incansable, que va ser pintor, dibuixant, muralista i escultor. Natural d’Albaida (València), on va viure la major part de la seua vida, va visitar o es va establir temporalment en diferents ciutats, intercanviant coneixements i explorant noves tècniques i noves tendències.

Hablamos de nuevo –y no será la última vez– de Francesc Sempere Fernández de Mesa, Messa (1915-1996), artista plástico autodidacta e investigador incansable, que fue pintor, dibujante, muralista y escultor. Natural de Albaida (València), donde vivió la mayor parte de su vida, visitó o se estableció temporalmente en diferentes ciudades, intercambiando conocimientos y explorando nuevas técnicas y tendencias.

Quan encara no havia fet les últimes sacsades el passat segle, vaig predir que es produiria una relectura de l’art de les avantguardes, i, amb aquest tenor plantejava: «Crec no equivocar-me si afirme que, des dels nous enfocaments que estan ja teixint-se, l’atípica obra de Messa, zigzaguejant i fins i tot contradictòria, serà objecte d’unes altres valoracions i d’apreciacions que encara no han sigut assenyalades». I així ha sigut. Tots aquells que es van aproximar a la seua obra van parlar de la seua personalitat, de les claus del seu treball, i de la seua trajectòria alternativa i diferenciadora.

Cuando todavía no había dado sus últimas sacudidas el pasado siglo, predije que se iba a producir una relectura del arte de las vanguardias, y, a tal tenor planteaba: «Creo no equivocarme si afirmo que, desde los nuevos enfoques que están ya tejiéndose, la atípica obra de Messa, zigzagueante y hasta contradictoria, será objeto de valoraciones otras y de apreciaciones que aún no han sido señaladas». Y así ha sido. Todos aquellos que se aproximaron a su obra hablaron de su personalidad, las claves de su trabajo, y de su trayectoria alternativa y diferenciadora.

Messa, artista en l’ombra, sempre va ser fidel a si mateix, a les seues arrels i als seus principis. El vaig conéixer personalment, vaig escriure sobre la seua aportació i vaig situar sobre una de les parets del Museu d’Art Contemporani “Vicente Aguilera Cerni”, de Vilafamés (del qual era llavors Director Adjunt), la seua obra L’habitació de la planxa (1963, tècnica mixta composició taula, 93×75×12 cm). Més tard em va enviar —dedicat— un exemplar del catàleg de la seua exposició retrospectiva —Homenatge. Messa 1945-1995— que es va inaugurar al Palau dels Marquesos d’Albaida el desembre de 1995.

Messa, artista en la sombra, fue siempre fiel sí mismo, a sus raíces y principios. Le conocí personalmente, escribí sobre su aportación y situé sobre una de las paredes del Museo de Arte Contemporáneo “Vicente Aguilera Cerni” de Vilafamés (del que era por aquel entonces Director Adjunto), su obra L’habitació de la planxa (1963, técnica mixta composición tabla, 93x75x12 cm). Más tarde me envió –dedicado– un ejemplar del catálogo de su exposición retrospectiva – Homenatge. Messa 1945-1995– que se inauguró en el Palau dels Marquesos d’Albaida en diciembre de 1995.

Ja en 1996, davant la impossibilitat d’assistir personalment a la seua exposició en la Casa de la Cultura d’Ontinyent —aqueix era el meu compromís verbal amb el seu fill Fèlix i el seu nebot Juan 56

DE NUEVO SOBRE MESSA.

Domàs foradat · 1987 · Teixit · 82x66 cm

Ya en 1996, ante la imposibilidad de asistir personalmente a su exposición en la Casa de la Cultura de Ontinyent –tal era mi compromiso 57

Poema d’arpillera · 1986 · Tècnica mixta · 103x60 cm

Environnement I · c. 1980 · Andana al taller de Messa, Albaida

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 43,5x32,5 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 42x32,5 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 41,5x33 cm

Dibuix · 1973 · Tinta s/paper · 32,5x43 cm

Jover— li vaig dedicar un breu text que el meu amic Josep Manuel Sanchis hi va llegir als presents. En ell recordava l’impacte estètic que em va produir, el 1984, la mostra que li va dedicar la Sala Parpalló: «[…] encara sense conéixer-te personalment, vaig deduir, en aquell moment, que eres d’aquells escassos artistes que diuen “no” on els altres diuen “sí”, i diuen “sí” on els altres diuen “no”. Un temperament com el teu, excèntric, fugisser de les modes, neodadaista fins al moll de l’os…, devia —i així és— corporeïtzar-se en aqueixa pintura feta a contracorrent i d’una marginalitat deliberada…».

Abjurant de les «mentalitats vulgars, dissecades» (segons les seues pròpies paraules), la seua producció artística —vital, lúcida, espontània, irreverent, inconformista, impulsiva, càustica, singular— ens posà en la tessitura d’eixamplar els límits del que entenem com a art (això tan aparentment inútil, però tan absolutament necessari). Va ser un artista que sempre anà a la seua. Home d’esperit obert, innovador, iconoclasta, trencador i lliure. Dels que saben que «el vol excedeix l’ala» (el poeta Jenaro Talens dixit), aqueix vol poètic que es dispara, catapultat, en cada una de les creacions que ens anà oferint. Per als que s’avorreixen amb el de sempre, repetit fins a la sacietat, és recomanable la lectura de l’autobiografia de Messa.

verbal con su hijo Fèlix y su sobrino Juan Jover– le dediqué un breve texto que mi amigo Josep Manuel Sanchis leyó a los allí presentes. En él recordaba el impacto estético que me produjo, en 1984, la muestra que le dedicó la Sala Parpalló: «[…] aún sin conocerte personalmente, deduje, por aquel entonces, que eres de esos escasos artistas que dicen “no” donde los demás dicen “sí”, y dicen “sí” donde los demás dicen “no”. Un temperamento como el tuyo, excéntrico, huidizo de las modas, neodadaísta hasta la médula…, debía –y así es– corporeizarse en esa pintura hecha a contracorriente y de una deliberada marginalidad…».

arte antimercantilista, defiende ardientemente –mediante la austeridad del lenguaje– tanto lo emotivo como una nueva subjetividad.

Així mateix, em ve a la memòria que sempre que tenia la fortuna de ser convidat a exercir com a membre del jurat del Certamen Nacional de Pintura Premi “José Segrelles” d’Albaida, m’aturava a contemplar el seu geomètric mural, paradigma d’una abstracció constructivista. Subratllant la temporalitat, l’original obra de Messa també estira els fils de l’art povera. El seu rescat d’allò pobre i marginal, sensorial i subjectiu, líric i paradoxal… va en aquest sentit. El recurs als materials humils i pobres constitueix la punta de l’iceberg d’un comportament contestatari i d’una actitud d’enfrontament a la indústria cultural; un instrument crític; una arma decisiva en la lluita per la llibertat. I, alhora que reivindica un art antimercantilista, en defén ardentment —mitjançant l’austeritat del llenguatge— tant la faceta emotiva com una nova subjectivitat. 60

Des de l’angle humà s’ha de posar sobre la taula que sempre va estar agraït als pintors que li van descobrir l’ofici, com Segrelles i Monjalés. Estimava i admirava Kilis. Entre els qui, al seu dia, el van defendre cal recordar Josep Maria de Sucre («Genialitat, creació i superació biogràfica impulsen i trauen avant les construccions de Messa»); Alexandre Cirici Pellicer («Messa té un significat molt especial que li permet portar tot un camp donat de l’espectre de la pintura actual a causa del camí que va triar en el moment de la crisi de l’informalisme […]. Com diu Darwin, la supervivència està en els que, sense deixar de ser ells mateixos, saben respondre a la canviant circumstància del món amb la mateixa vitalitat»);

Asimismo me viene a la memoria que siempre que tenía la fortuna de ser invitado a ejercer como miembro del jurado del Certamen Nacional de Pintura Premio “José Segrelles” de Albaida, me detenía a contemplar su geométrico mural, paradigma de una abstracción constructivista. Subrayando la temporalidad, la original obra de Messa también estira los flecos del arte povera. Su rescate de lo pobre y lo marginal, lo sensorial y lo subjetivo, lo lírico y lo paradójico… están en esa línea. El recurso a los materiales humildes y pobres constituye la punta del iceberg de un comportamiento contestatario y de una actitud de enfrentamiento a la industria cultural; un instrumento crítico; un arma decisiva en la lucha por la libertad. Y, al tiempo que reivindica un

Abjurando de las «mentalidades vulgares, disecadas» (según sus propias palabras), su producción artística – vital, lúcida, espontánea, irreverente, inconformista, impulsiva, cáustica, singular– nos puso en la tesitura de ensanchar los límites de lo que entendemos como arte (eso tan aparentemente inútil, pero tan absolutamente necesario). Fue un artista que siempre navegó a su aire. Hombre de espíritu abierto, innovador, iconoclasta, rompedor y libre. De los que saben que «el vuelo excede el ala» (el poeta Jenaro Talens dixit), ese vuelo poético que se dispara, catapultado, en cada una de las creaciones que nos vino ofreciendo. Para quienes se aburren con lo de siempre, repetido hasta la saciedad, es recomendable la lectura de la autobiografía de Messa. Desde el ángulo humano debe ponerse sobre el tapete que siempre estuvo agradecido a los pintores que le descubrieron el oficio, como Segrelles y Monjalés. Estimaba y admiraba a Kilis. Entre los que le defendieron en su día cabe recordar a Josep Maria de Sucre («Genialidad, creación y superación biográfica impulsan y sacan adelante las construcciones de Messa»); Alexandre Cirici Pellicer («Messa tiene un significado muy especial que le permite llevar todo un campo dado del espectro de la pintura 61

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 17x24,5 cm Dibuix · 1974 · Tinta s/paper · 20x24,5 cm

Vicent Aguilera Cerni («Els objectes —el picaporta, la plomada o el que siga— s’integren en uns conjunts estructurats, sobris, com d’obra elemental. Els valors formals i espacials —perforacions, relleus— apareixen sòbriament equilibrats, fosos amb el repòs dels conjunts»); Joan Fuster («Tota l’obra de Messa és interessant, no cal dir-ho. Mireu-la; sembla nascuda d’una energia fosca, reconcentrada com un combat alhora sense esperança i sense desistiments. Però crec que són les construccions allò que millor ens revela el drama implícit en el seu treball. Que, en el fons, és el drama d’una bona part de la pintura actual… Una palpitació universal es repeteix en el reducte domèstic»); i Camilo José Cela («El valencià Francesc Sempere (Albaida, 1915) ens ofereix una curiosa mostra de construccionalisme abstracte llastat sempre d’intenció eròtica. Les seues exposicions van ser reiteradament prohibides sota l’acusació d’obscenitat»).

actual a causa del camino que escogió en el momento de la crisis del informalismo […]. Como dice Darwin, la supervivencia está en los que, sin dejar de ser ellos mismos, saben responder a la circunstancia alterna del mundo con la misma vitalidad»); Vicente Aguilera Cerni («los objetos –el picaporte, la plomada o lo que sea– se integran a unos conjuntos estructurados, sobrios, como de albañilería elemental. Los valores formales y espaciales –perforaciones, relieves– aparecen sobriamente equilibrados, fundidos con el reposo de los conjuntos»); Joan Fuster («Toda la obra de Messa es interesante, no hace falta decirlo. Miradla; parece nacida de una energía oscura, reconcentrada como un combate al mismo tiempo sin esperanza y sin desistimientos. Pero creo que son las construcciones lo que mejor nos revela el drama implícito en su trabajo. Que, en el fondo, es el drama de una buena parte de la pintura actual… Una palpitación universal se repite en el reducto doméstico»); y Camilo José Cela («El valenciano Francesc Sempere (Albaida, 1915) nos ofrece una curiosa muestra de construccionalismo abstracto lastrado siempre de intención erótica. Sus exposiciones fueron reiteradamente prohibidas bajo la acusación de obscenidad»).

Racó al taller de Messa, Albaida

MESSA: ENERGIA FOSCA Martí Domínguez [Universitat de València]

El comte de Buffon escrivia que la genialitat és una llarga paciència. Amb això volia indicar que tan sols des del treball i la perseverança, des de la tenacitat i la constància, des de l’estudi i la dedicació, s’aconsegueixen resultats. I certament és així: com tantes vegades s’ha dit, la inspiració t’ha d’encalçar treballant. I, tanmateix, sense negar la major, no és exactament això. La genialitat (i amb aquest terme entenc l’impuls creatiu, ço és, l’originalitat) té un element d’innatisme bàsic, de tal manera que el treball, o la paciència, no en són prou. Giotto o Mozart, o fins i tot Leonardo, nasqueren amb aquell do distintiu i diferenciador, amb aquella aptitud que de seguida els singularitzava, que feia d’ells uns éssers únics i, alhora, inadaptats. Aquesta és la gran incògnita de la creativitat, la seua voluble incertesa. Dibuix · 1993 · Tinta s/paper · 33x24 cm

Dibuix · 1981 · Tinta s/paper · 46x32,5 cm 64

Messa és un artista nat: un home infectat per aquest do innat de la creativitat. En la seua vida va fer molts treballs per a poder traure endavant la família, però en la seua medul·la més íntima sempre hi va romandre latent aquest instint creatiu. «A Albaida el consideraven un boig», em diu el seu fill Fèlix Sempere, rient. Mentre visite la seua casa, on encara es conserven els seus llocs de treball, em va desgranant alguns episodis biogràfics. «Durant la guerra, fou falangista, i a punt estigueren d’afusellar-lo. Es va salvar per molt poc... Però aviat va abandonar aquesta doctrina, desenganyat i fart de tot. Se’n va anar a viure a Barcelona, i allí va descobrir la seua llengua, i ens va començar a parlar en valencià... Fins a convertir-se en un ferm catalanista». En el seu estudi veig diferents quadribarrades, i alguns escrits seus, amb una lletra clara i molsuda, sempre en valencià. «Era autodidacta. Però d’eixa manera... Ací venia Segrelles tots els diumenges i xerraven d’art». I com diu Messa en uns papers autobiogràfics, «l’amic esdevindrà mestre».

MESSA: ENERGÍA OSCURA Martí Domínguez [Universitat de València]

El conde de Buffon escribía que la genialidad es una larga paciencia. Con esto quiso indicar que tan sólo desde el trabajo y la perseverancia, desde la tenacidad y la constancia, desde el estudio y la dedicación, se consiguen resultados. Y ciertamente es así: como tantas veces se ha dicho, la inspiración te ha de encontrar trabajando. Y, aún así, sin negar la mayor, no es exactamente eso. La genialidad (y con este término entiendo el impulso creador, esto es, la originalidad) tiene un elemento de innatismo básico, de tal manera que el trabajo, o la paciencia, no son suficientes. Giotto o Mozart, incluso Leonardo, nacieron con aquél don distintivo y diferenciador, con aquella aptitud que pronto los singularizaba, que hacía de ellos unos seres únicos y, al mismo tiempo, inadaptados. Esta es la gran incógnita de la creatividad, su voluble incerteza. Messa es un artista nato: un hombre infectado por este don innato de la creatividad. En su vida llevó a cabo muchos trabajos para poder sacar adelante a su familia, pero en su médula más íntima siempre permaneció latente este instinto creativo. «En Albaida lo consideraban un loco», me dice su hijo Fèlix Sempere, riendo. Mientras visito su casa, donde todavía se conservan sus puestos de trabajo, me desgrana algunos episodios biográficos. «Durante la guerra fue falangista, y a punto estuvieron de fusilarlo. Se salvó por muy poco… pero pronto abandonó esta doctrina, desengañado y harto de todo. Se fue a vivir a Barcelona, y allí descubrió su lengua, y nos empezó a hablar en valenciano… Hasta convertirse en un firme catalanista». En su estudio veo diferentes cuatribarradas, y algunos escritos suyos, con letra clara y carnosa, siempre en valenciano. «Era autodidacta. Pero a su manera... Aquí venía Segrelles todos los domingos y charlaban sobre arte». Y como dice Messa en unos papeles autobiográficos, «el amigo llegará a ser maestro».

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 42,5x32,5 cm

Dibuix · 1975 · Tinta s/paper · 21x16 cm 65

S/títol · c. 1980 · Oli s/tela · 116x83 cm

En realitat, Messa és un artista excessiu, desbordat, d’al·luvió, un caos primigeni. La primera vegada que el seu fill em va mostrar la seua obra, que desconeixia per complet, em va produir una sensació d’angoixa i d’aclaparament. Literalment ho havia tocat tot, la pintura historicista (seguint potser els Benlliure i sobretot Segrelles), la nova figuració, l’informalisme, l’abstracció mironiana, el neocubisme, l’art gandul, l’expressionisme seguint Zabaleta... Durant els seus llargs anys de vida artística, va generar literalment una muntanya d’obres: escultures, olis, dibuixos, collages, instal·lacions... De tal manera que quan un s’enfronta per primera vegada a la seua obra no resulta clar pair quin és el seu estil, quina és la seua veu, què és, en definitiva, un Messa. Hi ha bodegons bellíssims, però molt iniciàtics; hi ha obres colpidores, amb nines desmembrades, que em recorden Carmen Calvo; hi ha escenes eròtiques que tenen alguna cosa de banyistes de Cézanne o de senyoretes d’Avinyó, però d’Albaida. Comptat i debatut, endinsar-se en l’univers Messa no resulta fàcil. El fill em mostra una obra on hi ha unes bragues blanques penjant d’un filferro, amb la inscripció: 66

S/títol · c. 1970 · Oli i collage s/tela · 84x68 cm

«De quina dona seran aquestes bragues que veig als filferros del balcó». Aquesta obra està basada en un potent poema de Joan Vinyoli. «Enguany ha estat l’any Vinyoli» em diu Fèlix, rient. «Vàrem escriure als organitzadors indicant-los que teníem aquest treball del pare, i a l’inici es mostraren entusiastes fins que... veieren l’obra». Em sembla natural: aquelles bragues XXL, mig rosegades pels peixets de plata, no resulten fàcils d’exhibir. Però en Messa hi ha sempre aquest impuls provocador. Quan Cézanne va pintar La nova Olímpia, i la va exposar en la primera mostra impressionista, va causar un escàndol de tal magnitud que els espectadors volien trencar l’obra i hagueren de posar un pintor amateur a custodiar-la. En Messa hi ha sens dubte un genotip cezannià, una actitud pocasolta, irreverent, forta, un temperament indoblegable. Mentre avance per aquella casa, plena a vessar de cambres i cambretes, i literalment ocupada per la fecundació messànica, em sobta el constant recurs a l’erotisme. Albaida als anys quaranta i cinquanta devia ser un lloc poc donat per a aquelles efervescències lúbriques, i més tenint de mestre

Benvinguts · c. 1980 · Oli s/fusta · 180x130 cm

Cripta amb llum · c. 1970 · Oli s/tela · 81x60 cm

En realidad, Messa es un artista excesivo, desbordado, de aluvión, un caos primigenio. La primera vez que su hijo me enseñó su obra, que desconocía por completo, me produjo una sensación de angustia y agobio. Literalmente lo había tocado todo, la pintura historicista (siguiendo posiblemente a los Benlliure y sobretodo a Segrelles), la nueva figuración, el informalismo, la abstracción mironiana, el neocubismo, el art gandul, el expresionismo siguiendo a Zabaleta… Durante sus largos años de vida artística, generó literalmente una montaña de obras: esculturas, óleos, dibujos, collages, instalaciones… De tal forma que cuando uno se enfrenta por primera vez a su obra no resulta claro cuál es su estilo, cuál es su voz, qué es, en definitiva, un Messa. Hay bodegones bellísimos, pero muy iniciáticos; hay obras sobrecogedoras, con muñecas desmembradas, que me recuerdan a Carmen Calvo; hay escenas eróticas que tienen alguna cosa de bañistas de Cézanne o de señoritas de Avignon, pero de Albaida. En resumidas cuentas, adentrarse en el universo Messa no resulta fácil. El hijo me muestra una obra donde hay unas bragas blancas

colgando de un alambre, con la inscripción: «De quina dona seran aquestes bragues que veig als filferros del balcó». Esta obra está basada en un potente poema de Joan Vinyoli. «Este año ha sido el año Vinyoli» me dice Fèlix, riendo. «Escribimos a los organizadores indicándoles que teníamos este trabajo de nuestro padre, y al principio se mostraron entusiastas hasta que… vieron la obra». Me parece normal: aquellas bragas XXL, medio roídas por los pececillos de plata, no resultan fáciles de exhibir. Pero en Messa existe siempre este impulso provocador. Cuando Cézanne pintó La nueva Olimpia, y la expuso en la primera muestra impresionista, causó un escándalo de tal magnitud que los espectadores quisieron destruir la obra y tuvieron que poner a un pintor amateur a custodiarla. En Messa hay sin duda un genotipo cezanniano, una actitud descarada, irreverente, fuerte, un temperamento indoblegable. Mientras avanzo por aquella casa, llena a rebosar de habitaciones y cuartitos, y literalmente ocupada por la fecundación messánica, me sorprende el 67

Esbós femení · 1967 · Oli s/fusta · 31x21,5 cm

Homenatge a Zabaleta · 1974 · Oli s/tela · 116x88 cm

Dibuix · 1993 · Tinta s/paper · 33x24 cm 68

Envirotament · 1980 · Oli s/tela · 80x165

Dibuix · 1981 · Tinta s/paper · 42x33 cm

Dibuix · 1971 · Tinta s/paper · 33x42,5 cm

Segrelles. «En una ocasió li digueren a mon pare: “vostè és un vell verd”. I ell va contestar, exagerat i iracund: “vell sí, però verd, sempre!”». Fèlix evoca aquelles anècdotes des de l’enyor i l’estima, mentre diu una vegada i una altra, com un ritornello, «era un home tremendo, tremendo». «Com a negociant fou un desastre... Els deutes ens angoixaven, a punt estiguérem de perdre la casa... Feia mantes, ací teníem els telers... I publicitat... I mil coses més. Tan mal vàrem arribar a estar, que al remat decidírem obrir una adrogueria, que duia ma mare. Però de vegades ella havia d’anar al mercat, i aleshores ell es quedava al càrrec... Quan entraven els clients, eixia del seu taller, amb el guardapols ple de pintura, i de vegades fins i tot amb un pinzell a la mà... La clienta li deia, amb temor, abaixant els ulls. «“Que no hi és la seua dona?”. I ell la mirava i contestava burleta: “Xe, què vols? Compreses? De quina marca?”». En una ocasió, Cirici Pellicer, el gran crític català, va escriure un article molt elogiós de la seua obra: «Com diu Darwin, la supervivència està en els que, sense deixar de ser ells mateixos, saben respondre a la canviant circumstància del món amb la mateixa vitalitat». Messa, això és clar, no va deixar mai de ser ell mateix, fins i tot quan feia

constante recurso al erotismo. Albaida en los años cuarenta y cincuenta debió de ser un lugar poco dado para aquellas efervescencias lúbricas, y más teniendo de maestro a Segrelles. «En una ocasión le dijeron a mi padre: “usted es un viejo verde”. Y él contestó, exagerado e iracundo: “¡viejo sí, pero verde, siempre!”». Fèlix evoca aquellas anécdotas desde la añoranza y la estima, mientras dice una vez tras otra, como un ritornello, «era un hombre tremendo, tremendo». «Como negociante fue un desastre… Las deudas nos angustiaban, a punto estuvimos de perder la casa… Hacía mantas, aquí teníamos los telares… Y publicidad… Y mil cosas más. Tan mal llegamos a estar, que al final decidimos abrir una droguería que llevaba mi madre. Pero a veces ella tenía que ir al mercado, entonces él se quedaba al cargo… Cuando entraban los clientes, salía de su taller, con el guardapolvo repleto de pintura, y a veces hasta con un pincel en la mano… La clienta le decía, con temor, bajando los ojos: “¿No está su mujer?”. Y él la miraba y contestaba burlón: “Xe, ¿qué quiere? ¿Compresas? ¿De qué marca?”». En una ocasión, Cirici Pellicer, el gran crítico catalán, escribió un artículo muy elogioso de su obra: «Como dice Darwin, la supervivencia está en los que, sin 71

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 32,5x46,5 cm

Dues metamorfosis eròtiques · 1970 · Oli s/fusta · 65x108 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper· 46x32,5 cm Dibuix · 1981 · Tinta s/paper · 48x33 cm

de botiguer. En un altre text crític, Joan Fuster escrivia: «Tota l’obra de Messa és interessant, no cal dir-ho. Mireu-la; sembla nascuda d’una energia fosca, reconcentrada com un combat alhora sense esperança i sense desistiments». És una percepció que em sembla encertada, aquest embat contra tot, aquest combat sense esperança, però irreductible fins al darrer moment. Repassant les seues obres en aquella casa d’Albaida, tan laberíntica com plena de vivències, pense en els possibles motius que han abocat Messa al silenci. La seua obra és personal, original, arriscada, exacerbada, fins i tot d’una provocació que resulta divertida. Potser si Messa s’haguera quedat a Barcelona ara seria un dels grans de la seua generació; o potser si Messa haguera tingut una mica de sort (un crític que haguera insistit, un vertader amic que l’haguera guiat una mica pels entrellats de les galeries), no resultaria un total desconegut. En el seu estudi, Josep Soler, que més endavant signaria com Monjalés, va estar pintant durant cinc o sis anys. Monjalés va triomfar, i ara és degudament i molt justament celebrat, i a l’altre, Messa, se l’ha engolit el temps i la pols. En definitiva, Messa ha estat un pintor sense sort. Quan va morir Achille Emperaire, company de batalles i de desencisos de Cézanne, els seus hereus varen traure tots els seus llenços i dibuixos al pati de la casa i els calaren foc: el foc purificador va acabar amb centenars de dibuixos eròtics d’aquell fill d’Ais. D’Emperaire no queda quasi res, però afortunadament tenim el bell i poderós retrat que li va pintar Cézanne, on apareix un homeneu tenallat per la melancolia. De vegades, l’atzar també juga les seues males passades en aquesta ruleta de l’art. Cézanne va triomfar en el darrer moment, però qui sap si, d’haver-se mort uns anys abans, els seus hereus no hagueren fet el mateix que els d’Emperaire. Per això, crec que és tan meritori l’esforç dels fills de Messa per recuperar el llegat de son pare, i salvar de l’oblit tot el que es puga. Recuperar els seus dibuixos, repristinar les seues

dejar de ser ellos mismos, saben responder a la cambiante circunstancia del mundo con la misma vitalidad». Messa, está claro, nunca dejó de ser él mismo, incluso hasta cuando hacía de tendero. En otro texto crítico, Joan Fuster escribía: «Toda la obra de Messa es interesante, no hace falta decirlo. Miradla; parece nacida de una energía oscura, reconcentrada como un combate sin esperanza y al mismo tiempo sin desistimientos». Es una percepción que me parece acertada, este embate contra todo, este combate sin esperanza, pero irreductible hasta el último momento. Repasando sus obras de aquella casa de Albaida, tan laberíntica como llena de vivencias, pienso en los posibles motivos que han llevado a Messa al silencio. Su obra es personal, original, arriesgada, exacerbada, incluso de una provocación que resulta divertida. Puede que si Messa se hubiese quedado en Barcelona ahora fuese uno de los grandes de su generación; o puede que si Messa hubiese tenido un poco de suerte (un crítico que hubiese insistido, un verdadero amigo que lo hubiera guiado una pizca por los intríngulis de las galerías), no resultara un total desconocido. En su estudio, Josep Soler, que más adelante firmaría como Monjalés, estuvo pintando durante cinco o seis años. Monjalés triunfó, y ahora es conocido debidamente y muy justamente celebrado, y al otro, Messa, se lo ha engullido el tiempo y el polvo.

Dibuix · 1961 · Tinta s/paper · 22x15,5 cm

Dibuix · c. 1970 · Tinta s/paper · 42x32 cm

En definitiva, Messa ha sido un pintor sin suerte. Cuando murió Achille Emperaire, compañero de batallas y desencantos de Cézanne, sus herederos sacaron todos sus lienzos y dibujos al patio de la casa y les prendieron fuego: el fuego purificador acabó con centenares de dibujos eróticos de aquel hijo de Ais. De Emperaire no queda casi nada, pero afortunadamente se conserva el bello y poderoso retrato que le pintó Cézanne, donde aparece un hombre atenazado por la melancolía. A veces, el azar también juega sus malas pasadas en esta ruleta del arte. Cézanne triunfó en el último momento, pero quién sabe si, de haberse muerto unos años antes, sus herederos no hubiesen hecho lo mismo que los de Emperaire. Por eso, creo que 75

Dibuix · 1980 · Tinta s/paper · 42,5x32,5 cm

Homenatge a Goya · 1970 · Oli i blonda s/tela · 89x116 cm

escultures, reconsiderar els seus murals (com aquell esplèndid que hi és al Cercle Segrelles, mig amagat per les màquines recreatives), endinsar-se en el seu univers i tractar de resseguir aquella «energia fosca». Una «energia fosca» que, us ho assegure, és alhora plena a vessar de vida.

es tan meritorio el esfuerzo de los hijos de Messa por recuperar el legado de su padre, y salvar del olvido todo lo que se pueda. Recuperar sus dibujos, repristinar sus esculturas, reconsiderar sus murales (como aquel espléndido del Cercle Segrelles, medio escondido por las máquinas recreativas), adentrarse en su universo y tratar de seguir aquella «energía oscura». Una «energía oscura» que, os lo aseguro, está rebosante de vida.

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 50x65 cm

Fotograma Buñuel · 1969 · Oli s/tela i collage · 82x86 cm

Dibuix · 1981 · Tinta s/paper · 32,5x46 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper 42,5x32,5 cm

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper 32,5x42 cm

Dona i nadó nus · c. 1970 · Oli s/tela · 81x65 cm

Dibuix · c. 1980 · Llapis s/paper · 50,5x65x5 cm 82

Stalin · 1961 · Llapis s/paper · 41,5x29 cm

Dibuix · 1967 · Llapis s/paper · 25x20,5 cm

Carmen – Franco · 1980 · Tinta s/paper · 36,5x31 cm 84

Dibuix · 1961 · Tinta s/paper · 20x30,5 cm

Mosaic de fustes i teles · 1986 · Oli s/tela i fusta · 168x158x2 cm

EROTISME A CAU D’ORELLA APUNTS SOBRE MESSA Raquel Baixauli L’erotisme, tal com encertadament va apuntar Georges Bataille, és un dels aspectes essencials de la vida interior dels homes. No obstant això, Messa va anar més enllà per buscar fora de si mateix uns objectes de desig als quals arribar a venerar. Sexes sublimats a través d’unes pintures en què impera l’estricte blanc formen, tan sols, una ínfima part de la seua complexa producció. En tota ella pareix bategar eixa «maduresa juvenil escampada» a què va al·ludir José Luis Céspedes en 1980, potser per l’erotisme ingenu i desmesurat que impregna la seua obra quasi des del principi a la fi. Tal vegada per això ens sentim atrets a mirar i a preguntar-nos sobre eixos contrasts substancials que protagonitzen aquesta escena artística. Joan Fuster va arribar a sentir les constants palpitacions latents en la trinxera de la quotidianitat en l’obra de Messa. Endinsem-nos-hi, doncs, per a sentir el reducte de la nostra més profunda intimitat…

Mitjons (díptic) I · 1987 · Oli s/tela 196x53 cm

Pinta, que tu eres pintor «Al principi, com no m’eixia allò que jo volia, no creia que podria arribar a ser pintor i viure d’això. Fins que Segrelles em va dir: “Pinta, que tu eres pintor”». Francesc Sempere Fernández de Mesa, qui promptament adoptà el pseudònim de Messa, naix a Albaida el 21 d’octubre de 1915. El seu primer contacte amb el fet artístic es deu a Segrelles, a qui va conéixer a Madrid quasi al mateix temps que esclatava la Guerra Civil. En tornar a Albaida, Messa s’instrueix en el taller d’aquell juntament amb altres aprenents, com Monjalés, qui encara firmava amb el nom de Soler Vidal. «Per a mi, el més important és que he redescobert Segrelles. Tots els pintors s’inicien amb la recerca del realisme i després van evolucionant. Amb l’aparició de la fotografia el realisme va perdre el sentit i només quan arribà l’abstracte es va obrir un món de possibilitats». L’erotisme messànic començava a gestar-se i navegava entre dues aigües: les de la Nova Figuració i les de l’abstracció.

EROTISMO EN VOZ BAJA APUNTES SOBRE MESSA Raquel Baixauli El erotismo, tal como acertadamente apuntó Georges Bataille, es uno de los aspectos esenciales de la vida interior de los hombres. Sin embargo, Messa fue más allá al buscar fuera de sí unos objetos de deseo a los que llegar a venerar. Sexos sublimados a través de unas pinturas en las que impera el estricto blanco forman, tan sólo, una ínfima parte de su compleja producción. En toda ella parece latir esa «madurez juvenil desparramada» a la que aludió José Luis Céspedes en 1980, quizá por ese erotismo ingenuo y desmedido que impregna su obra casi de principio a fin. Tal vez por ello nos sentimos atraídos a mirar y preguntarnos al respecto de los substanciales contrastes que protagonizan esta escena artística. Joan Fuster alcanzó a sentir las constantes palpitaciones latentes en la trinchera de lo cotidiano en la obra de Messa. Adentrémonos, pues, en ella, para sentir el reducto de nuestra más profunda intimidad… Pinta, que tú eres pintor «Al principio, como no me salía lo que yo quería, no creía que podía llegar a ser pintor y vivir de ello. Hasta que Segrelles me dijo: “Pinta, que tú eres pintor”». Francesc Sempere Fernández de Mesa, quien prontamente adoptó el pseudónimo de Messa, nace en Albaida el 21 de octubre de 1915. Su primer contacto con lo artístico se debe a Segrelles, a quien conoció en Madrid casi al mismo tiempo que estallaba la Guerra Civil. Al regresar a Albaida, Messa se instruye en el taller de aquél junto a otros aprendices como Monjalés, quien todavía firmaba bajo el nombre de Soler Vidal. «Para mí, lo más importante es que he redescubierto a Segrelles. Todos los pintores se inician con la búsqueda del realismo y después van evolucionando. Con la aparición de la fotografía el realismo perdió su sentido y sólo cuando llegó lo abstracto se abrió un mundo de posibilidades». El erotismo messánico empezaba a gestarse

Mitjons (díptic) II · 1987 · Oli s/tela 196x53 cm

Sexes i ulls · 1986 · Oli s/tela · 118x90 cm

Mosaic · 1987 · Oli s/tela · 118x90 cm

La dècada de 1960 l’inicia a Catalunya. Allí va entrar en contacte amb agents importants del món de l’art català. Des d’aquests moments inicials de la seua biografia artística, Messa és molt conscient de la monstruositat que suggereix la seua obra més primerenca: «Allò monstruós consisteix en el fet que, psíquicament, hi ha en mi aspectes que han assolit un cert nivell, mentres que altres es mantenen en estat quasi infantil».

Colors amb sabó · 1987 · Oli s/tela · 81x65 cm

Gràcies, fonamentalment, a Cirici Pellicer, Messa ingressa a poc a poc en el món intel·lectual i artístic català d’aquell temps, entra en contacte amb els preceptes neocubistes i aposta per la Nova Figuració. «El meu amic Aguilera Cerni [...] em recomanà centrar-me en un estil i que treballara, però jo sempre em cansava prompte. Així i tot, pot haver-hi una mena de vanitat per voler ésser original, malgrat que sempre he arribat tard...». Tal com diu Joan Fuster en El descrèdit de la realitat: «el cubisme fou, en el fons, un moment indecís, una etapa provisional, de la qual s’esqueixaria, d’una banda, l’abstractisme pur, i de l’altra, un neofigurativisme germinal i poderós». L’erotisme s’escampa en formes mòrbides a través de la fusta, el relleu, la pintura i una sèrie d’objectes fetitxe rescatats del detritus per a crear nous discursos. Cirici Pellicer explica les seues famoses escultopintures basant-se en la visió sexualitzada que Messa tenia del món: Les seues pastes blanques, en efecte, tenien espais amagats, llocs interiors suggerits, amb el dramatisme d’una actitud d’obrir-se o tancar-se. Els seus conjunts es convertien així en paisatges circulables, en personatges respiratoris en anatomia amb intimitat, en mons, dins dels quals era possible amagar la imaginació o el desig, allunyar-se de les coses tangibles per a trobar la fresca penombra dels llocs inconcrets, en els quals els somnis no poden ser desmentits.

Anatomies sexuades · 1986 · Oli s/tela · 84x68 cm 92

Aquestes representacions del cos obert són preses per Artur Heras com elements buits que emulen els orificis del cos humà en ambdós gèneres, formes còncaves i convexes que responen a la repressió sexual patida per l’artista durant els llargs anys d’educació religiosa en la seua infància.

y navegaba entre dos aguas: las de la Nueva Figuración y las de la abstracción. La década de 1960 la inicia en Cataluña. Allí entró en contacto con importantes agentes del mundo del arte catalán. Desde estos momentos iniciales de su biografía artística, Messa es muy consciente de la monstruosidad que sugiere su obra más temprana: «Lo monstruoso consiste en que, psíquicamente, hay en mí aspectos que han alcanzado cierto nivel, mientras que otros permanecen en estado casi infantil». Gracias, fundamentalmente, a Cirici Pellicer, Messa ingresa poco a poco en el mundo intelectual y artístico catalán de este tiempo, entra en contacto con los preceptos neocubistas y apuesta por la Nueva Figuración. «Mi amigo Aguilera Cerni […] me recomendó centrarme en un estilo y que trabajara, pero yo siempre me cansaba pronto. Aún con todo, puede haber una especie de vanidad por querer ser original, a pesar de que he llegado tarde...». Tal como dice Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, «el cubismo fue un momento indeciso, una etapa provisional, de la que se desgajarían, de una parte, el abstractismo puro, y de otra, un neofigurativismo germinal y poderoso».

Dentoles · 1987 · Oli s/paper · 81x65 cm

El erotismo se desparrama en formas mórbidas a través de la madera, el relieve, la pintura y una serie de objetos fetiche rescatados del detritus para crear nuevos discursos. Cirici Pellicer explica sus famosas escultopinturas en base a la visión sexualizada que Messa tenía del mundo: Sus pastas blancas, en efecto, tenían espacios escondidos, lugares sugeridos interiores, con el dramatismo de una actitud de abrirse o cerrarse. Sus conjuntos se convertían así en paisajes circulables, en personajes respiratorios en anatomía con intimidad, en mundos, dentro de los cuales era posible esconder la imaginación o el deseo, alejarse de las cosas tangibles para encontrar la fresca penumbra de los lugares inconcretos, en los que los sueños no pueden ser desmentidos.

Estas representaciones del cuerpo abierto son tomadas por Artur Heras como elementos huecos

Dibuix · c. 1980 · Tinta s/paper · 42x32,5 cm 93

Colorets amb banda ampla verda · 1987 · Oli s/tela · 89x116 cm

Els cossos pintats sorgeixen com a resultat forçat de la imaginació de Messa amb la intenció de buscar dins d’ell l’objecte de desig. Va ser el mateix Monjalés qui el faria entrar en contacte amb persones que sentien autèntica predilecció per l’abstracte. Ambdós van freqüentar la cafeteria Monterrey, mantenint llargues xarrades i debats amb artistes que, el 1956, fundarien el Grup Parpalló, un grup amb clara tendència a l’informalisme. A pesar de la seua marxa a Catalunya, Messa mai no va desconnectar de l’ambient cultural valencià. Així, alhora que desenvolupava l’etapa neofigurativa, Messa s’endinsa en l’abstracte. «L’informalisme m’obsessiona. Prompte m’adone que informalisme i Tàpies són una sola cosa, i, a més, definitiva. Malgrat açò, el tatxisme, fill d’aquell, se’m dóna bé». Aquest inici en el món de l’abstracte va desembocar en la formació del Grup 5a Forma, un col·lectiu artístic integrat per José María Kaydeda, Albert Coma Estadella, Luis Rey Polo, 94

que emulan los orificios del cuerpo humano en ambos géneros, formas cóncavas y convexas que responden a la represión sexual sufrida por el artista durante los largos años de educación religiosa en su infancia. Los cuerpos pintados surgen como resultado forzado de la imaginación de Messa con la intención de buscar dentro de sí el objeto de deseo. Fue el propio Monjalés quien le haría entrar en contacto con personas que sentían auténtica predilección por lo abstracto. Ambos frecuentaron la cafetería Monterrey, manteniendo largas charlas y debates con artistas que en 1956 fundarían el Grup Parpalló, un grupo con clara tendencia al informalismo. A pesar de su marcha a Cataluña, Messa nunca desconectó del ambiente cultural valenciano. Así, al mismo tiempo que desarrollaba la etapa neofigurativa, Messa se adentra en lo abstracto. «El informalismo me obsesiona. Pronto me doy cuenta de que informalismo y Tàpies son una sola cosa, y además definitiva. A pesar de ello, el tachismo hijo de aquél se me da bien».

Ninot I (díptic) · 1986 · Oli s/tela · 161x53 cm

Ninot II (díptic) · 1986 · Oli s/tela · 161x53 cm 95

Interior amb finestra · 1991 · Oli i acrílic s/tela · 116x111 cm

Modest Rodríguez i Cruells, Salvador Aulèstia i el mateix Messa. Va ser l’any 1965 quan el grup es va presentar en l’Institut Français de Barcelona amb el seu manifest i algunes de les obres dins del corrent del grup. En aquesta exposició, Messa presenta una de les seues escultopintures en què l’abstracció deixa a la imaginació formes que remeten a la realitat.

Abstracció sexual · 1984 · Oli s/tela · 82x65 cm

Pintar sense pintar «Però, per què no pintar sense “pintar”? Combine objectes vells, inútils, absurds; de vegades combinat també amb obres meues pretèrites: art gandul. Efemeritat i pobresa». La situació de pobresa contínua, sumada a la malaltia que travessava el seu mestre, fa brollar de l’artista una desganada melancolia que, inevitablement, la seua obra va reflectir. Messa enceta els anys setanta utilitzant com a suport objectes en desús, desferres efímeres convertides en art povera. El mal del segle que van sentir les carns dels del noranta-huit —aquest sentiment tràgic de la vida a

Gargot de guix · 1990 · Oli i guix s/tela · 117x89 cm

Este inicio en el mundo de lo abstracto desembocó en la formación del Grup 5a Forma, un colectivo artístico integrado por José María Kaydeda, Albert Coma Estadella, Luis Rey Polo, Modest Rodríguez i Cruells, Salvador Aulestià y el mismo Messa. Fue en el año 1965 cuando el grupo se presentó en el Institut Français de Barcelona con su manifiesto y algunas de las obras dentro de la corriente del grupo. En esta exposición, Messa presenta una de sus escultopinturas en las que la abstracción deja a la imaginación formas que remiten a la realidad.

Pintar sin pintar «Pero, ¿por qué no pintar sin “pintar”? Combino objetos viejos, inútiles, absurdos; a veces combinado también con obras mías pretéritas: art gandul. Efimeridad y pobreza». La situación de pobreza continua, sumada a la enfermedad que atravesaba su maestro, hace manar del artista una desganada melancolía que, inevitablemente, su obra reflejó. Inaugurado el inicio de los años 70, Messa utiliza como soporte objetos en desuso, basura efímera convertida en arte povera. El mal del siglo que sintieron las carnes 97

Cala · 1988 · Oli s/tàblex · 85x121 cm

Graella · 1988 · Oli s/fusta · 121x84 cm

Dibuix · 1981 · Tinta s/paper · 42,5x32,5 cm

què al·ludia Unamuno, el spleen de Baudelaire— féu brollar en Messa l’espiritualitat del geni. Perfectament s’hagueren pogut advertir en moltes de les seues obres escrites aquelles paraules mencionades pel protagonista del Diario de un enfermo (1901), la primera novel·la d’un Azorín que encara firmava com a Martínez Ruíz. «Plou, plou. La meua tristesa es pronuncia d’una manera dolorosa. Estic pantaixant de melancolia; sent l’angoixa metafísica». El cim d’aquesta etapa va ser embolicar objectes, racons, espais sencers, amb paper de diari, ultrapassant la difusa línia entre l’escultura i l’environnement. Ell ho anomena Les Petites Puces de Paris: «La idea de treballar amb paper premsa va nàixer d’un viatge a París, passejant pel Marché aux Puces, se’m va acudir embolicar amb paper tot allò que considerava lleig. Hi ha moltes coses lletges al món. [...] La premsa d’ací és la que intentava en aquells moments ocultar la realitat que no li era favorable. La premsa ha canviat el seu paper, les coses mai no són eternes i la veritat absoluta sempre s’ha considerat com demagògica. Igual que existeix la dictadura, existeix la semidictadura, el quart de dictadura, la dictablana, la dictaduríssima... La llibertat absoluta tan sols és un somni dels llibertaris». Primer van ser objectes aïllats; més tard, cantons que donen forma al que va ser el seu estudi en la casa d’Albaida. «Fa una estona em preguntaven què m’agradaria empaperar. Ara que he reflexionat, et contestaré que una dels coses que més m’agradaria seria empaperar la Catedral de València, perquè és la mes bella del món, pel que té d’anàrquica. Hi conviuen quatre o cinc estils diferents amb perfecta harmonia». Epíleg de l’espigolador líric L’obra de Messa reflecteix la seua vida en tant que no va estar integrada en cap focus artístic hegemònic i, no obstant això, va beure directament d’artífexs que practicaven els llenguatges dominants. Durant les tres últimes dècades del segle xx, una sèrie de canvis en el context cultural 100

de los noventayochistas –ese sentimiento trágico de la vida al que aludía Unamuno, el spleen de Baudelaire– hizo brotar en Messa la espiritualidad del genio. Perfectamente hubiesen podido advertirse en muchas de sus obras escritas estas palabras mencionadas por el protagonista del Diario de un enfermo (1901), la primera novela de un Azorín que todavía firmaba como Martínez Ruíz. «Llueve, llueve. Mi tristeza se pronuncia de una manera dolorosa. Estoy jadeante de melancolía; siento la angustia metafísica». El culmen de esta etapa fue envolver objetos, rincones, espacios enteros de papeles de diario, sobrepasando la difusa línea entre la escultura y el environnement. Él lo llama Les Petites Puces de Paris: «La idea de trabajar con papel prensa nació de un viaje a París paseando por Marché aux Puces, se me ocurrió enrollar con papel todo aquello que consideraba feo. Hay muchas cosas feas en el mundo. […] La prensa de aquí es la que intentaba en aquellos momentos ocultar la realidad que no le era favorable. La prensa ha cambiado su papel, las cosas nunca son eternas y la verdad absoluta siempre se ha considerado como demagógica. Igual que existe la dictadura, existe la semidictadura, el cuarto de dictadura, la dictablanda, la dictadurísima… La libertad absoluta tan sólo es un sueño de los libertarios». Primero fueron objetos aislados; más tarde, esquinas que dan forma al que fue su estudio en la casa de Albaida. «Hace un rato me preguntaban qué me gustaría empapelar. Ahora que he reflexionado, te contestaré que una de las cosas que más me gustaría sería empapelar la Catedral de València, porque es la más bella del mundo, por lo que tiene de anárquica. Conviven cuatro o cinco estilos diferentes con perfecta armonía». Epílogo del espigador lírico La obra de Messa refleja su vida en tanto que no estuvo integrada en ningún foco artístico hegemónico y, sin embargo, bebió directamente de artífices que practicaban los lenguajes dominantes. Durante las tres últimas décadas

Tancat per mort de Picasso · 1974 · Oli s/tela · 123x86 cm

101

feren que l’edifici de l’art es reestructurara des de les seues mateixes bases. Els artistes, conscients de la multiplicitat de llenguatges disponibles, es van desancorar de la tradició de les avantguardes històriques i decidiren qüestionar tota especialització per a formar part d’un món artístic més annexionat. En aquest sentit, molts d’aquests agents van actuar com a nòmades en el camí de l’art. Així, la producció de Messa, artista autodidacta al qual no li va mancar ofici, no es va sotmetre a cap de les estratègies de la promoció artística dels 80 i 90. La seua obra ve i va del naturalisme i l’informalisme a un art més normatiu en el qual la simbologia continuà bategant fins al final. Creador de l’art gandul, en línia amb les propostes dadaistes i de poesia visual tan en voga en aquell moment, Messa pintava per plaer, per gust, per necessitat.

Órganum nº 12 · 1962 · Tinta s/paper · 115x89 cm

La seua trajectòria va ser, en realitat, la crònica d’un fracàs anunciat. Molts troben l’explicació d’açò en el fet d’haver-se aïllat voluntàriament a Albaida durant molt de temps. Lluny o prop dels focus artístics regnants, la veritat és que pareixia voler mantindre’s en la distància. Però el fet és que, amb les seues formes d’expressió artística, Messa reinventà una cosa que ja existia. Messa va iniciar el seu camí en el mercat de l’art allà als anys 60. Un èxit relatiu li va arribar quan es conformà el ja mencionat Grup 5a Forma. Durant la dècada dels 80, la seua obra apareix incorporada, de manera individual, a les mostres de diverses galeries de València i Barcelona. Però, sens dubte, l’exposició que el va llançar al reconeixement va ser la de 1984 en la Sala Parpalló. En una trobada amb Alfons Àlvarez realitzada aquell mateix any, l’entrevistador ens conta:

Órganum nº 8 · 1962 · Tinta s/paper · 65x51 cm 102

S’obri la temporada artística. Les exposicions comencen la seua anadura anual. Els primers a obrir les sales són els millors, els oblidats o als que se’ls deu aquesta tasca iniciàtica. Messa no és nou, però ha estat oblidat; tal vegada no siga el millor, però és prou interessant com per a començar la temporada a la Parpalló. Per això, l’entrada de Messa ha estat magistral,

del siglo XX, una serie de cambios en el contexto cultural hizo que el edificio del arte se reestructurase desde sus mismas bases. Los artistas, conscientes de la multiplicidad de lenguajes disponibles, se desanclaron de la tradición de las vanguardias históricas y decidieron cuestionar toda especialización para formar parte de un mundo artístico más anexionado. En este sentido, muchos de estos agentes actuaron como nómadas en el camino del arte. Así, la producción de Messa, artista autodidacta que no careció de oficio, no se sometió a ninguna de las estrategias de la promoción artística de los 80 y 90. Su obra viene y va del naturalismo y el informalismo a un arte más normativo en el que la simbología siguió latiendo hasta el final. Creador de l’art gandul, en línea con las propuestas dadaístas y de poesía visual tan en boga en ese momento, Messa pintaba por placer, por gusto, por necesidad. Su trayectoria fue, en realidad, la crónica de un fracaso anunciado. Muchos encuentran la explicación de esto en el hecho de haberse aislado voluntariamente en Albaida durante largo tiempo. Lejos o cerca de los focos artísticos reinantes, lo cierto es que parecía mantenerse en la distancia. Pero el hecho es que, con sus formas de expresión arística, Messa reinventó algo que ya existía.

Órganum nº 1 (Menció honorífica, Premi de Dibuix Joan Miró) 1962 · Tinta s/paper · 60,5x50,5 cm

Messa inició su andadura en el mercado del arte allá por los años 60. Un relativo éxito le llegó al conformarse el ya mencionado Grup 5a Forma. Durante la década de los 80, su obra aparece incorporada de manera individual a las muestras de distintas galerías de València y Barcelona. Pero, sin duda alguna, la exposición que le lanzó al reconocimiento fue la de 1984 en la Sala Parpalló. En un encuentro con Alfons Àlvarez realizado ese mismo año, el entrevistador nos cuenta: Se abre la temporada artística. Las exposiciones comienzan su andadura anual. Los primeros en abrir las salas son los mejores, los olvidados o a los que se les debe esta tarea iniciática. Messa no es nuevo, pero ha sido olvidado; tal vez no sea el mejor, pero es bastante interesante para comenzar la temporada en la Parpalló. Por ello, la entrada de Messa ha sido magistral, como 103

com cal. És el reconeixement de les nostres autoritats cap a un dels grans homes de la nostra terra.

debe ser. Es el reconocimiento de nuestras autoridades hacia uno de los grandes hombres de nuestra tierra.

Des de l’any de la seua creació, el 1980, l’activitat de la Sala Parpalló va servir per a exercir instrucció i formació sobre art contemporani nacional i internacional per als seus visitants, al mateix temps que per a obrir l’interés per l’art contemporani valencià. Durant la seua efervescència, va presentar al públic les tendències més noves fins llavors no vistes a València.

Desde el año de su creación, en 1980, la actividad de la Sala Parpalló sirvió para ejercer instrucción y formación sobre el arte contemporáneo nacional e internacional a sus visitantes, a la par que para abrir el interés por el arte contemporáneo valenciano. Durante su efervescencia, presentó al público las tendencias más novedosas hasta entonces no vistas en València.

Messa va morir el 30 de maig de 1996 a Albaida, municipi que el va veure nàixer i créixer. Les contínues crisis emocionals, anímiques i existencials derivarien en depressions transmutades en silencis artístics.

Messa murió el 30 de mayo de 1996 en Albaida, municipio que le vio nacer y crecer. Las continuas crisis emocionales, anímicas y existenciales derivarían en depresiones trasdosadas en silencios artísticos.

Va ser Artur Heras, director de la Sala Parpalló entre els anys 1980 i 1995, qui va apostar per Messa per a iniciar la temporada expositiva del lloc el 1984. Hui deixa de banda la seua faceta artística per fer de mediador, trencant el silenci a què Messa es va subjugar i rescatant de les urpes de l’oblit l’artista albaidí. Juntament amb la predisposició incansable dels descendents de Messa, es presenta el ressorgir d’una figura artística i intellectual de gran importància que, en última instància, no fa sinó testimoniar la riquesa cultural del moment. 100 anys després del seu naixement, i a pesar de tots els condicionants i traves històriques, a la fi la seua maduresa juvenil escampada, es mostra al públic sense embuts.

Fue Artur Heras, director de la Sala Parpalló entre los años 1980 y 1995, quien apostó por Messa para iniciar la temporada expositiva del lugar en 1984. Hoy deja a un lado su faceta artística para hacer de mediador, rompiendo el silencio al que Messa se subyugó y rescatando de las garras del olvido al artista albaidino. Junto a la incansable predisposición de los descendientes de Messa, se presenta el resurgir de una figura artística e intelectual de gran importancia que, en última instancia, no hace sino atestiguar la riqueza cultural del momento. 100 años después de su nacimiento, y a pesar de todos los condicionantes y trabas históricas, al fin su madurez juvenil desparramada se muestra al público sin tapujos.

En la proposta documental presentada per la cineasta Agnès Varda l’any 2000, se’ns parlava de la importància dels espigoladors, que han perdurat fins al dia de hui. Com espigolador que arreplega les espigues rebutjades o abandonades a l’atzar després de la sega, Messa va caminar a repèl en una societat que, pràcticament, ha perdut tota moralitat. Inconformista i fidel a si mateix, va fer de l’erotisme més bast i brut la representació de la bellesa lírica.

104

Cadira femella · 1982 · Fusta pintada · 90x48x48 cm

Cadira 1 · 1982 · Fusta pintada · 90x40x34 cm

En la propuesta documental presentada por la cineasta Agnès Varda en el año 2000, se nos hablaba sobre la importancia de los espigadores que han perdurado hasta día de hoy. Cual espigador que recoge las espigas desechadas o abandonadas al azar tras la siega, Messa anduvo a contrapelo en una sociedad que, prácticamente, ha perdido toda moralidad. Inconformista y fiel a sí mismo, hizo del erotismo más burdo y sucio la representación de la belleza lírica.

105

Niñas al salón · 1982 · Llapis i collage s/paper · 68x52 cm

106

Quatre · c. 1970 · Llapis i collage s/paper · 65x49 cm

107

Mirall negre destrellat nº 1 · 1971 · Guix i collage s/paper · 71x52 cm

108

Miralleu-se Miró · 1978 · Guix i collage s/paper · 68x51 cm

109

Redestrellat · 1973 · Llapis i collage s/paper · 68x52 cm

110

Recollons... · 1973 · Llapis, guix i collage s/paper · 66x51 cm

111

Esqueles · 1975 · Collage s/paper · 65x49 cm

112

Paper blanc i fil negre... · 1970 · Guix, fil i collage s/paper · 65x50 cm

113

Dibuix · c. 1970 · Tinta s/paper · 41x32,5 cm

Dibuix · c. 1970 · Tinta s/paper · 46x32,5 cm

S/títol · c. 1980 · Collage s/paper · 23x17 cm

Dibuix · 1981/87 · Tinta s/paper · 43x33 cm 114

115

Environnement II Âˇ c. 1980 Âˇ Andana al taller de Messa, Albaida

116

117

EXPOSICIONS / EXPOSICIONES [per Raquel Baixauli]

INDIVIDUALS / INDIVIDUALES 1962 Valladolid, Caja de Ahorros y Monte de Piedad (4 – 13 octubre). Salamanca, Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy (29 octubre – 10 novembre). 1963 Hospitalet de Llobregat, Societat d’Amics de la Música. Palma de Mallorca, Club de los Poetas. 1966 València, Ateneo Mercantil de Valencia (20 – 30 juny). 1980 València, Agrupació Cultural El Racó (30 maig – 10 juny). Almería, Sala de Exposiciones Picasso (17 – 27 juny). València, Sala de Arte Bachiller (20 novembre – 4 desembre). 1981 Oliva, Llibreria La Fona (13 maig – 4 juny). Ontinyent, Sala Gomis de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (5 – 12 juny). Ontinyent, Centre Municipal de Cultura d’Ontinyent (6 – 15 juny). 1984 València, Sala Parpalló (setembre – octubre). 1987 Barcelona, Galeria l’Estol (5 – 23 maig). Albaida, Cercle del Pintor Segrelles (3 – 12 octubre). 1988 Elda, Casa de la Cultura d’Elda. 1995 Albaida, Exposició retrospectiva. Homenatge Messa 1945-1995, Palau dels Milà i Aragó (desembre 1995 – gener 1996). 1996 Ontinyent, Exposició retrospectiva. Homenatge Messa 1945-1995, Centre Cultural d’Ontinyent (febrer).

118

PÒSTUMES / PÓSTUMAS

COL·LECTIVES / COLECTIVAS 1960 Barcelona, Saló de Maig de 1960.

1996 València, Exposició retrospectiva. Homenatge Messa 1945-1995, Museo de la Ciudad de Valencia (29 octubre – 20 novembre).

1962 Barcelona, Saló de Maig de 1962. Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró [menció honorífica]. Barcelona, Premi de Dibuix Ynglada Guillot. Elx, I Premio de Pintura del Suroeste [Palma de bronce]. Granollers, III Premi de Pintura de Granollers. Hospitalet, XIII Exposición colectiva del Cercle de Sant Lluc, Primer Ciclo de Arte de Hoy (15 – 26 agost). Zaragoza, I Premio Bienal de Pintura de Zaragoza. 1963 Barcelona, Saló de Maig de 1963. Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Elx, II Premio de Pintura del Suroeste. Granollers, IV Premi de Pintura de Granollers. 1964 Barcelona, Saló de Maig de 1964. Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Barcelona, Premi de Dibuix Ynglada Guillot. Barcelona, I Saló d’Abstractes Catalans. Barcelona, Exposició col·lectiva d’Art Sacre. Castelló, I Premi Francisco Ribalta. 1965 Barcelona, Saló de Maig de 1965. Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Barcelona, Premi de Dibuix Ynglada Guillot. Barcelona, Exposició de Quadres Objecte del Grup 5a Forma, Institut Français de Barcelona (10 – 26 març). Barcelona, Grup 5a Forma, Ateneu Barcelonès (19 maig – 11 juny). 1966 Barcelona, Saló de Maig de 1966. Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Soria, Grup 5a Forma, Sala del Grupo SAAS –Sociedad Actual de Artistas Sorianos– (9 desembre – 7 gener).

2000 Tarragona, Tinglado nº 1 del Puerto de Tarragona (15 febrer – 19 març). 2007 Lleida, Grup 5a Forma, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Lleida (octubre). 2009 Logroño, Grup 5a Forma, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de La Rioja.

1967 Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Barcelona, Premi de Dibuix Ynglada Guillot. 1968-1972 Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. València, Salón de Marzo. València, Salón de Otoño. 1973 Barcelona, Premi de Dibuix Joan Miró. Altea, Galería de la Caja de Ahorros Provincial (3 – 14 agost). Alcoi, Casa Municipal de la Cultura.

2012 Paiporta, Museu El Rajolar. Associació Cultural “El Barranc” (16 – 30 novembre). 2015 Albaida, Centenari Messa 1915-2015, Palau dels Milà i Aragó (4 octubre – 26 novembre). Ontinyent, Centenari Messa 1915-2015, Centre Cultural Caixa Ontinyent (4 desembre 2015 – 3 gener 2016). 2016 Albaida, IES José Segrelles (16 maig – 13 juny). València, Messa. Palpitacions i art gandul, Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (3 novembre 2016 – 5 febrer 2017).

1979 Albaida, Auk dels xiquets de la vall d’Albaida. 1980 Albaida, Mostra didàctica de pintura per al poble, Cercle del Pintor Segrelles (3 – 12 octubre). Alcoi, Mostra de Cultura del País Valencià. València, Mostra del Cinema del Mediterrani. 1995 Alcoi, Des de la terra blanca: Amorós – Messa, Centre Cultural d’Alcoi (maig). 119

Harem · c. 1980 · Oli s/tàblex · 161x189,5 cm 120

121

BIBLIOGRAFIA / BIBLIOGRAFÍA [per Juan Ángel Blasco Carrascosa]

JAUME, Rafael: “Arte y artistas”, Diario de Mallorca, 17 enero 1963.

SOLER PONS, Salvador: “Albaida: curiosa exposición de pintura infantil”, Las Provincias, Valencia, 13 enero 1979.

J. C.: “Messa, abstracto expresionista”, La Vanguardia Española, 2 octubre 1963.

AA. VV.: Messa, (catàleg), Círculo Segrelles, Albaida, octubre 1980.

F. A. G.: “Raventós, Paredes, Messa, Sáez y Montes, en ‘Castilla’”, El Norte de Castilla, Valladolid, 25 junio 1964.

LÓPEZ-CHAVARRI ANDÚJAR, Eduardo: “Messa: un valenciano en off o el otro eremita de Albaida”, Las Provincias, Valencia, 2 octubre 1984.

Anónimo: “Exposición de pintura en San Eloy. Francisco Sempere Fernández de Messa”, El Adelanto, Salamanca, octubre 1964. Anónimo: “Abstracciones de Messa”, La Gaceta Regional, Salamanca, octubre 1964.

RAMÍREZ, Pablo: “Messa: el arte como retaguardia”, Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984.

SANTOS, Tomás: “Pinturas de Messa”, Diario Regional, Salamanca, 5 octubre 1964.

MESSA: “Autobiografia”, Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984.

Anónimo: “Exposición en la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Salamanca en Béjar”, La Gaceta Regional, Salamanca, octubre 1964.

FUSTER, Joan: “Messa” (1966), en Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984.

CORTÉS, Juan: “Messa”, La Vanguardia Española, 21 febrero 1965.

CIRICI PELLICER, Alexandre (1966): “Messa”, en Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984.

DEL CASTILLO, Alberto: “Messa, en el Ateneo barcelonés”, La Prensa, 13 febrero 1965. CIRICI PELLICER, Alexandre: “Prólogo”, en Messa (catálogo), Exposición individual, Ateneo Mercantil de Valencia, 1966. PEDRO ANTONIO: “Diálogo con Messa”, Levante, Valencia, 1966. DASÍ ‘JUNIOR’, Ricardo: “El artista Messa asegura: No me tengo por un ‘genio’, pero tampoco por ‘normal’”, Las Provincias, Valencia, 1966. DE VIDAL, Julio: “Pintura y pintura para que nos entendamos”, Ciudad, Alcoy, 5 junio 1973. Anónimo: “Albaida: El Ayuntamiento clausura una exposición de Messa por considerar inmoral un cuadro”, Las Provincias, Valencia, 16 octubre 1974. FUSTER, Joan: “Fruta del tiempo”, Tele/ expres, 4 noviembre 1974. CELA, Camilo José: Enciclopedia del erotismo, Sedmay Ediciones, Madrid, 1977, vol. IV. (Referencia a la obra de Messa “Homenaje a Zabaleta (1974)”). 122

RODRÍGUEZ AGUILERA, Cesáreo: Carta a Messa al hilo del cuadro “Homenaje a Zabaleta” (1974), sugiriendo que lo ceda para la sala “Amigos de Zabaleta” de Quesada. Barcelona, 11 mayo 1977.

SEMPERE, Santiago: “Messa”, (París, 13 agost 1984), en Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984. AGUILERA CERNI, Vicente: “Messa” (1965), en Messa (catàleg), Sala Parpalló, Diputació de València, setembre-octubre 1984. VENTURA MELIÁ, Rafael: “Messa: el último maldito”, Levante, Valencia, 7 octubre 1984. REAL, Olga: “Delirantes descargas”, Levante, Valencia, 7 octubre 1984. MARÍ, Rafa: “Messa o la soledad del vanguardista. ‘Las fallas tienen posibilidades tremendas e inexploradas’”, Las Provincias, Valencia, 13 octubre 1984. ÁLVAREZ, A.: “Massa Messa: al voltant dels papers”, Papers d’Educació i Cultura, València, novembre 1984. ALIAGA, Joan Vicent: “Messa, art en quarentena”, El Temps, nº 21, València, 12-18 novembre 1984. CADENA, Josep Maria: “Messa”, El Periódico, 12 mayo 1987. OLIVER, Conxita: “Messa”, Avui, Barcelona, 17 maig 1987.

RAMÍREZ, Pablo: texto para Messa (catálogo), exposición individual en la Casa de la Cultura de Elda, septiembre 1988. SEMPERE, Fèlix: “(Messa) La seua obra” (1995) en Messa. Exposició Retrospectiva, 19451996, (catàleg), Palau dels Milà i Aragó d’Albaida, desembre 1995-gener 1996. MAGRANER, Lara: “Messa: ‘El realisme va perdre el seu sentit amb la fotografía”, Levante (Posdata), Valencia, 12 abril 1996. CLIMENT, Eliseu T.: “Transgressor… per principi”, El Temps, València, nº 622, 20 maig 1996. SOLER NAVARRO, J. J.: “Messa fallece a los 81 años”, Levante Valencia, 31 mayo 1996. Anónimo: “Sempere Messa”, El Punto de las Artes, Madrid, 7-13 junio 1996. MERITA, Josep: “Messa. El eslabón perdido”, Cartelera Turia, Valencia, nº 1712, 25 noviembre-1 diciembre 1996. DESCALÇ CAMARASA, Imma: “Messa (19151996), El tendur. Revista literària i de les arts de la Vall d’Albaida, primavera nº 1, Ontinyent, 1997. AGRAMUNT LACRUZ, Francisco, Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX, Albatros, Valencia, 1999. DE SUCRE, Josep Maria: “Messa” (1963). En Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. AGUILERA CERNI, Vicente: Carta autógrafa de adhesión al reconocimiento del trabajo artístico de Messa. Valencia, noviembre 1995. En Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. MINGUET BATLLORI, Joan M.: “Messa, o la excepcionalitat”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. DOMÍNGUEZ I ALBIAC, Susanna: “Messa”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. La Comissió d’Amics de Messa: “Messa”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000.

BODÍ I QUILIS, Joan: “Messa”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. PORTERO TORTOSA, Rafael: “Messa, un de nosaltres”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. GARCÍA–FUSTER y GONZÁLEZ ALEGRE, José Rafael: “Messa”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. BLASCO CARRASCOSA, Juan Ángel: “En recuerdo de Messa”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. MARTÍNEZ ANDRÉS, Felisa: “Messa: el valor de la inquietud”, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. VALLÉS ROVIRA, Josep: “Messa”, Barcelona, maig 1987, en Messa. Exposició Retrospectiva, 1945-1996, (catàleg), Tinglado nº 1, Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 15 febrer-19 març 2000. Voz: “Sempere Fernández de Messa, Francesc”, Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Editorial Prensa Valenciana, Valencia, 2008. HERAS, Artur: “Les palpitacions de Messa”, en Centenari Messa, 1915-2015, (catàleg), Edició: Associació Cultural Centenari Messa, Ajuntament d’Albaida, 2015. DOMÍNGUEZ, Martí: “Messa: energía fosca”, en Centenari Messa, 1915-2015, (catàleg), Edició: Associació Cultural Centenari Messa, Ajuntament d’Albaida, 2015. GOZALBO, Daniel: “Un seductor indomable”, en Centenari Messa, 1915-2015, (catàleg), Edició: Associació Cultural Centenari Messa, Ajuntament d’Albaida, 2015. BAIXAULI, Raquel: “Miscel·lània: la fortuna de Messa”, en Centenari Messa, 1915-2015, (catàleg), Edició: Associació Cultural Centenari Messa, Ajuntament d’Albaida, 2015. AMORÓS, Rafael: “Entràvem…”, en Centenari Messa, 1915-2015, (catàleg), Edició: Associació Cultural Centenari Messa, Ajuntament d’Albaida, 2015. 123

ELS PINTORS AMICS DE MESSA LOS PINTORES AMIGOS DE MESSA

Rafael Amorós · 1986 · Oli s/xapa · 33x38 cm

Coma Estadella · c. 1960 · Tinta s/paper · 18x29 cm

Coma Estadella · 1973 · Llapis s/paper · 25x20 cm

Monjalés · 1973 · Tinta s/paper · 18x29 cm

Antonio de Vélez · 1963 · Tinta s/paper · 32,5x25 cm Kilis · 1965 · Tinta s/paper · 32x36 cm

Josep Maria de Sucre · c. 1950 · Gouache · 29x24 cm

Segrelles · c. 1950 · Aquarel·la s/paper· 29x24 cm

Josep Sanjuan · 1986 · Llapis i tinta s/paper · 34x13 cm

Segrelles · c. 1950 · Aquarel·la s/paper · 39x31 cm García Pibernat · 1965 · Tinta s/paper · 20x23 cm

124

Cèsar Nicolau · 1976 · Tinta s/paper · 25x20 cm

Josep Maria de Sucre · c. 1950 · Gouache s/paper · 20,5x15,5 cm

125

TRANSLATION TO ENGLISH

MESSA, TODAY Artur Heras I make a calculation, and the result is 32. That’s the years it’s been since the exhibition we put together in Sala Parpalló’s beginnings, back in 1984. If I keep calculating, I get a numerical palindrome: 101, the years passed since Francesc Sempere Fernández de Mesa’s birth in Albaida (he’d add an extra «s» to his last surname and use it as his signature). Thus, we are in Messa’s centennial, plus one. One day, this character came to Sala Parpalló, a portfolio under his arm. His looks were pretty unique. He introduced himself, and said he wanted to greet the space’s director. His physique, as I said, was peculiar –tall, with light eyes–, he looked like someone from abroad (he could have been a veteran from the International Brigades in a never-made film about our Civil War’s cast). He did fight, as a matter of fact, on several fronts. That George Orwell had written no Animal Farm, but had instead birthed an intense plastic production filled with the irony and sarcasm that wasn’t too far from the renowned British writer’s denunciations. He even had conflicts with himself due to the difficulties in reconciling the incursions of certain artistic manifestations with his social and work environment.

El bou mort · c. 1970 · Oli s/tàblex · 50x39 cm

He had a certain tormented look about him, one that I didn’t know whether was due to his deafness or make-believe, drew a broken line he came up or went down with identical ease. His own biographical notes put in plain sight a personality where freedom of speech, exempt from strategies or social conditions, ran through fields in which honesty resembles some childish naivety, full of a rhetoricfree euphoria. His was an open spirit. Having entered the practice of painting later in life, he kept a kind of energy in his search that drove him to experiment with everything and anything that appealed to him. His beginnings in Mollet and Barcelona were stimulating because of all the artists and art critics he’d meet in those years. Messa drove great fun –but also great pain, as always is– from words and ideas. His painting had the same attitude. He lived each period as if it was a primordial experience. And it probably was.

126

According to Pablo Ramírez, he was an artist against the grain, whom he described as «dèrriere-gardist» in his catalogue –which was edited on the occasion of the aforementioned exhibition– from 1984: «[…] this reinvention’s value doesn’t reside obviously in its false novelty, but in the lucidity of an artist who, assuming its discourse, puts in practice what his own process demands from him. Little attention is paid to it not being “in fashion”. What is really important is that he decided to do it». How could he not be «dèrriere-gardist» at a time when the –nowadays unimaginable– information and circulation difficulties were worsened by an isolation that increased this disconnect with his retreat? His only support: his determination in introducing some change from the provocations he delivered, together with a reduced audience of young people to whom his door would always be open. The day Vicente Todolí and I visited his workshop, we were pleasantly surprised by his relief-paintings with sexual and geometrical morphologies. Works in schematic shapes, with a symbolic content where white matter moulds solidly structures cavities and reliefs. «A universal palpitation repeats itself in the domestic shelter», wrote Joan Fuster. By these constructions, an installation stood out in the house’s porch. An accumulation of disparate objects: chairs, boots, a pram, dolls, sickles, a suitcase… all wrapped in newspaper, keeping its shape under the porous skin of rotary-printed paper. Messa described such installation as an influence from Paris’ Marché aux Puces and Miró’s sculptural shapes. «I don’t know whether to paint them white», he told us, but in the end they stayed wrapped in the newspaper that flooded the whole space, including its floors and walls. A paper forest of sorts. As precursor or extension, this environment aided in the production of his white paintings: more a series of sculpture-paintings or bas-reliefs configures symmetrically in concavities and convexities, swellings and orifices that are close to the human body’s morphology and its genital areas, more than to Constructivist or machine-like elements, as some of his objects would have us believe. With no other colour than white, the material’s texture accentuates the surface’s undulations. 127

The combination of this series of works is probably Messa’s bastion to most intensely project his idealized erotic charge, soaked in purity under that white skin, a mixture of home and human body. His collection of drawings is closely related to his white paintings. The coiled eroticism of bodies keeps its regularity throughout the years. Figures are stuck and enclosed in space, keeping their assemblage and relief-like invisible structure. Line flows free and easy on paper in which is probably, his most hedonistic, continued and invariable action in Messa’s work, since without the boundaries of oil technique or the implosions of matter, or objects, a comfortable, quick and liberating execution is available to him. A vast series of paintings will carry on this erotic theme, with disjointed surfaces fikked with shapes in lively colours where bodies, members, eyes and sexes struggle in a dynamic tension to escape the reference frame, much as Hans Bellmer’s photographed mannequins. Far from the series of paintings of Expressionist intensity, there’s the works defined by the author as apegasants saint stickers and art gandul (slacker art). «Taking advantage of what others did», is how he explained his idea of using images or collages with an intense critical charge, to streamline, wasting no time, the final encounter. This was an avant la lettre version of the practice that would become known as Appropriationism. But in his case, it was approached more as a way to spend minimal effort in the integration of an icon, due to its technical difficulty, in the painting’s surface, more than making an idea or formal aspect in someone else’s work his. Hence its ironical name. The distance imposed by the 32 years between that exhibition and this one shock in noticing the effect of time past. How some people’s lives’ complexities are reduced to schemes far from the moments they were expressed in. Messa is no one-way author. Natural changes throughout the years are joined by the shifts in aesthetic tastes and expressive forms, which are especially permeable to the market’s whims. That’s why the visitor may find herself laughing or smiling openly at some of his tauntings. She may also find dramatic intensity and sensuality in other works. 128

Texts by Anacleto Ferrer, Juan Ángel Blasco Carrascosa, Martí Domínguez and Raquel Baixauli compose a wide view on Messa’s life and trajectory. That may be why my memory of him keeps a special nearness and harmony with his life. An I wonder if he was taken seriously by a society so indifferent to what it ignores, often disregarding those in it who break ruling form clichés. Thus, surrounded in silence, I’ll bow while hearing these words from Manel Rodríguez-Castelló: Però tu vincla el cos sobre l’arada i busca escriure una paraula que hagués estat dita una vegada només, com volia Holan, o millor una de no pronunciada encara, feta d’una música que no existeix en la blanca partitura del món. [But bend your body over the plough And look to write a word That was only spoke once before, As Holan wanted, Or better, one never pronounced, Made of music that doesn’t exist yet In the white score of the world].

THE MELANCHOLY RAG AND BONE MAN About MESSA Anacleto Ferrer [Universitat de València] Who I was is not important, but what I did. Know this: it won’t matter who you were, but you did. Only what one does remains; who you are won’t matter tomorrow. Jusep Torres Campalans A hundred years after his birth, Messa’s figure, modelled by the ignorance of his singularity, still appears to us, despite successive attempts to bring it to light, as one of those characters Max Aub’s demiurgic pen made seem real. Tall and scrawny, like the avant garde Catalonian Aub made many believe he’d discovered in Chiapas: «One is always by chance. One isn’t born a bricklayer or a peddler. But one is born a painter. Through force of will, one becomes a builder, as much as he may rebel and hate it. One who wasn’t born a painter, try as he might, will never be one. And if born a painter, everything he does will be painting. The techniques, technique, may add something, but advice is no good. One is a painter as he might be dark-haired or lame». And upon glancing at Messa’s work, his paintings and drawings, his sculpture-paintings, apegasants and environnements, there is no room for doubt: he was born a painter. He couldn’t have been anything but. This, he discovered late in life, while being taught by Segrelles, his friend become master, and urged by a young Monjalés, whose technical prowess he’d emulate. But it won’t be until the mid Fifties that the capital happening will come to him, thus changing his perspective on art forever, retroactively linking him to the most hard-hitting of avant-garde movements. This is how Messa would tell it in a selfbiographical sketch: «Monjalés came to my studio for his first solo show. I was watching him work and taking notes on his models, already interested in exploring the finding».

Groc, gris i blanc nº 8 · 1993 · Tècnica mixta · 105x91x5 cm

According to the dictionary, a «finding» is «a thing found by chance or during the course of research». Rag and bone men as a social type were born with industrialization, dedicated to reusing the debris produced by consumer society. In order to restore them, he will tell those that may still be of use: interpreting the objects’ state and seeing their possible future uses. In a sense, this job is equal to that of other professionals of exegesis

such as detectives, journalists, philosophers, psychoanalysts and judges. In his own way, he’s a semiologist. And an artist of modern life. A poet, according to Baudelaire: A rag and bone man is seen approaching, shaking his head, tumbling, nearing the walls like a poet, and without a care for his subjects, the tell-tales, he expands his heart in glorious projects.

Out of all European avant-garde movements, Dadaism is the most radical, since, as explained by Peter Bürger on his Theory of the Avant-garde: «It no longer criticizes previous arti stic trends, but art as an institution in itself, as shaped by bourgeois society. What I mean by the concept of art as an institution is both the art production and distribution apparatus and the pervading ideas about art at a given time, determining the works’ reception. The avant-garde rebels against both moments: against the distribution apparatus the work of art is subject to, and the status of art in bourgeois society described by the concept of autonomy». And it is precisely in this movement, born in an ephemeral cabaret in 1916 Zurich, almost at the same time as Messa, that will come to concede, together with this operation of disrepute of the statute of art in fetishized consumer societies, the greatest prominence to rescuing the object, reusing the fragment, to montage and collage, which Picasso and Braque had employed in their papiers collés during WWI. In this regard, it should be sufficient to remember Tristan Tzara, the pope of Dada’s, instructions on How to make a Dada poem: Grab a newspaper. Take scissors. Choose from said newspaper an article the length of the intended poem. Cut the article out. Then, carefully cut each word, one by one, from the article and place them in a bag. Shake it softly. Proceed to take words out one by one. Thoroughly copy them in the order they came out of the bag. The poem will be like you. And you will be an infinitely original writer with charming sensitivity, though misunderstood by the masses.

In the prudish Spanish society under Franco, «the masses’s» misunderstanding to Messa’s absolutely free artistic position was all but guaranteed. All the more in the periphery of cultural centres, which by then meant only Madrid and Barcelona. «He was considered a fool in Albaida», confesses with a 129

knowing smile Fèlix Sempere, son of Messa. In 1959, the artist lost his job at a motorbike factory in Barcelona, and faced a «nervous depression». He would emerge transformed from it. Definitely turned into one of those artists born, according to Renaissance Neo-Platonist Marsilio Ficino, under the ill-tempered sign of Saturn. Messa emerged from his first bout of depression – the most used mask for multifaceted melancholy since the last days of the 19th century– with the firm determination of his art being proof of the «lyrical beauty» hiding behind what is conventionally ugly, lurid, forbidden: «Old age, monstrosity, oppression, hunger, fear, misery… Lumpenproletariat. Prostitution. Pornography… Lyric of the lumpenproletariat. How does one put all of this on a canvas in abstract terms?». This question he raised has a difficult plastic solution, since, as Joan Fuster explains in El descrèdit de la realitat, a book Messa read and considered: «Abstract art is condemned, because of its very principles, to “say nothing”». It is mute. Messa’s answer to this paradox is surprisingly original: a group of white sculpture-paintings in undulating textures, with powerful materials expressing themselves, full of swellings and cavities alluding to sexual anatomy. This series of works, as Artur Heras pointed out, are «the bastion where Messa most intensely projected an idealized erotic charge soaked in purity under that white skin that fuses a home and a human body». Let’s keep in mind that at this time, he had read the most unorthodox of Freud’s disciples, Wilhelm Reich, who had already theorized –in 1924– about «orgasmic power», that is, an individual’s ability to abandon him or herself to the involuntary spasm of orgasm, and the complete discharge of excitation upon culmination of sex. Messa wrote on one of his autobiographical notes: «Wilhelm Reich. I put out hell’s religious fire. Enough fantasies! The once fossilized libidinous comes back to life, free now. Hours and hours watching the alcoholic whores of Barcelona’s Tapies street; Valencia’s Vinatea street… I will kiss your syphilitic lips with the tenderness of my brush, you Virgins of “sin”; I will paint the tortured flower of your shrivelled sex…». In the early Seventies, after his experience with Neo-figurativism and after relocating ideologically «between Marx and anarchy», far from the vehement falangism fo his youth, Messa recludes himself in Albaida. He feels «trapped and alone among people who don’t understand me. I live in a human forest of moving trees that emit sounds I don’t understand». «I heard someone ask», stated Pessoa in his Writings on genius and madness, «What 130

is a normal poet? The answer is simple: a normal poet makes no sense. The very condition of a poet keeps one from normality. No normal man, no ordinary man is a poet». Neither will he be a considerable painter. Melancholy once again takes Messa’s lust for life. It sucks his spirits. «Absolute apathy»: My heart is a pot watered with bitterness; other old birds feed inside it… Melancholy, stop drying up my life, and bare your womanly lip…!

Poet César Vallejo sings, aware of a sadness similar to the one overcoming Messa. But he’s aware, as Messa is, that the pain that lies at its core will go away in the end: I like life much less today, but I always like living: I’ve said it before.

«I react. But, why not paint without “painting”? I combine old, useless, absurd objects; at times, I also combine them with old works of mine». Messa has just discovered art gandul: «Fleetingness and poverty». In a nutshell, it deals with incorporating pieces of reality into the painting, destroying, as Dadaists had before him, the unit of work as the absolute result of the artist’s subjectivity. Messa approaches this as a way to save superfluous creative effort. Why reproduce what’s already been produced? In its three-dimensional variant, art gandul is heir to Duchamp’s ready-made; its flat version, which Messa in his verbal ingenuity calls apegasants, he is indebted to collage. Let nature and others do the heavy lifting! All the artist needs are eyes and imagination. Art gandul is a rag and bone art, povera art, and, in his hands, also art brut: an exercise in acknowledgement, recycling and meaning reassignment of objects and images: «Some verses by Vinyoli inspired me to attach some old knickers to an old, dirty frame with metal wires. […] I paint the room in Las Meninas empty, putting figures there according to my distorted, monstrous, coarsely realistic practice, my intention cuttingly political, “in another painting”». Among those artists bound under Dada’s mantle, Kurt Schwitters created an avant-garde movement composed by no one but him. His work shows a technique much like Dadaist montage, nurtured, among other sources, by cutouts from popular publications. Schwitters would employ all kinds of rubbish –a piece of wood as well as a feather, some wire or a bus ticket, a button or newspaper clippings–, redeeming this debris from their humble condition to create an art he came to call Merz. He

decided to take the word as his own from a montage called Merzbild, in which theses four letters appeared from a mishmash of discarded materials put together with paste. This Merz fragment was all that was left from a printed advertisement for Kommerz- und Privatbank (Commercial and private Bank). Schwitters himself would claim his rag and bone man condition saying that «it doesn’t matter whether the material has been used or not to one end or another. A pram wheel, wire mesh, shoelaces and cotton stalks, all elements have equal rights in painting. An artist creates by choice, distributing and metamorphosing materials». When choosing instead of producing images through traditional means, Merz intends to «a direct expression, shortening the interval between intuition and the work of art’s realization». There’s no better way to describe art gandul! In this case, the straight line is not only the shortest, but also the quickest route between two points. In 1983, Messa returned from a trip to Paris, Beaubourg and the environnements he saw there having left a deep impression on him. Environnement is a form of art in which a threedimensional space is created where the spectator is enclosed, experimenting multiple sensory stimuli, with a protohistory in Schwitters’ Merzbau (Merz construction), a sort of private installation taking up a whole level of the building the artist lived in. Messa will build his own Merzbau by wrapping the attic in his Albaida home, full with its furniture and junk: «I start by papering a corner in my home with newspaper. I wrap all the “junk” I find in newspaper. I build a weak sculpture following the same procedure. It looks good, I think. I take pictures. I reproduce them in quick typography. They look like the images in those badly printed newspapers. I give it a title, Les Petites Puces de Paris. I send them to everyone I know, and they like them». I Messa’s original work hasn’t had the projection its quality and, most of all, its bold originality deserve, it is, we think, because of two factors. The first one would be the artist’s peripheral location, stuck in Albaida, between Segrelles’ long shadow and Monjalés growing projection. Secondly, the Neo-dadaist adscription of the bulk of his work put it in the margins of the distribution apparatus all works of art were subjects to back in the day. Sueca’s universal writer, who would characterize his own position regarding painting as that of «a simple remote spectator, in a rural location» in his prologue to the second edition to El descrèdit de la realitat, empathized deeply with the painter from

Albaida, whish is why he would hit the nail in the head when writing: «A universal palpitation is repeated in the domestic shelter. Luckily, Messa isn’t a loner in this. It doesn’t matter. It is a pleasure to see a hand, a voice –an intelligence– come to proclaim any question, one that is alive and abrupt, beyond provincial, routine or muddy mediocrity. A question such as this one: the limits of painting». «- All that is left of man is art», said Torres Campalans to Max Aub before definitively losing himself in the Chiapas jungle. Art… Art in ruins, which suit it best. Adorning it makes it an art of its times, for it has to entertain itself with something… Don’t’ you see? His eyes shone with malice. - There is nothing else left. The rest disappears. And I couldn’t care less. Fret not: Literature is one of the Fine Arts, just as Mrs. Soledad’s sugar figurines. It’s all folklore. Or do you not consider the Parthenon to be folklore?». These could have also been Messa’s last words. Bold, melancholy and final.

Punt sobre groc · 1993 · Acrílic s/tela · 100x81 cm

131

AGAIN ABOUT MESSA Evocations and contributions Juan Ángel Blasco Carrascosa [Universitat Politècnica de València] We talk again –and it won’t be the last time– about Francesc Sempere Fernández de Mesa, Messa (19151996), a self-taught plastic artist and tireless researcher, who was a painter, draftsman, muralist and sculptor. Born in Albaida (València), where he spent most of his life, he’d visit or settle temporarily in several other cities, exchanging knowledge and exploring new techniques and trends. When the last century was still far from over, I predicted a reinterpretation of avant-garde art, and about it I stated: «I’m quite sure in affirming that, from the new approaches that are already showing up, Messa’s atypical body of work, twisting and even contradictory, will be the object of “other” assessments and appreciation we are yet to point out». And that’s been the case. All those who approached his work spoke of his personality, the keys to his work and his alternative and distinguishing trajectory. Messa, as an artist in the shadows, was always true to himself, his roots and principles. I met him personally, wrote about his contribution and hung his work L’habitació de la planxa (1984) on the wall of the “Vicente Aguilera Cerni” Museum of Contemporary Art in Vilafamés (where I was Assistant Director at the time). Later on, he sent me a dedicated copy of the catalogue to his retrospective exhibition Homenatge. Messa 1945-1995 which opened at the Palau dels Marquesos d’Albaida on December 1995. Once in 1996, and faced with the impossibility of personally attending his exhibition at the Culture House in Ontinyent –which I’d told his son Fèlix and nephew Juan Jover I’d do– I dedicated to him a short text my friend Josep Manuel Sanchis read for those present. In it, I recalled the aesthetic impact his 1984 show in Sala Parpalló had on me: «[…] even not knowing you personally yet, I gathered then that you were one of the few artists who say “no” where others say “yes”, and say “yes” where others say “no”. A character such as yours, eccentric, elusive to trends, Neo-dadaist to the bone, ought to –as it does– materialize in this painting against the grain and deliberately marginalized…». 132

I also remember that, every time I had the good fortune of being invited to work as member of the jury for the National Painting Prize “José Segrelles” in Albaida, I’d stop to stare at his geometric mural, a paradigm of Constructivist abstraction. Underlining its temporary nature, Messa’s original work also pulls at the seam of povera art. Its rescue of what is poor and marginal, sensory and subjective, lyrical and paradoxical… moves along that line. His use of humble, poor materials, constitutes the tip of the iceberg in a contrarian behaviour and an attitude confronted to cultural industry; an instrument of criticism; a decisive weapon in the fight for freedom. At the same time, it reclaims an anti-mercantilist art, fiercely defending –through the austerity of language– both what is emotive and a new subjectivity.

anything else— are integrated in structured, sober groups that remind of elementary brickwork. Its special and formal values –piercings, reliefs— are soberly balanced, fused in the group’s repose»); Joan Fuster («All of Messa’s work is interesting, it goes without saying. Look at it; it seems born from a dark energy, condensed as in a fight that is both hopeless and reckless. But I think it’s his “constructions” that best reveal the implicit drama in his work. Which, come to think of it, is the drama in a good part of current painting… A universal palpitation is repeated in the domestic shelter») and Camilo José Cela («Valencian Francesc Sempere (Albaida, 1915) offers a curious display of abstract Constructivism, constantly loaded by an erotic intention. His exhibitions were repeatedly forbidden under accusations of obscenity»).

Abjuring from «vulgar, stuffed mind-sets» (his own words), his artistic production –full of life, lucid, spontaneous, irreverent, nonconformist, impulsive, cutting, singular— put us in a position to expand the limits of what we consider art (that thing, so apparently useless and yet so absolutely necessary). He was always an artist following his own path. A man with an open, innovative, iconoclast, bold and free spirit. One of those who know that «flight goes beyond the wing» (poet Jenaro Talens dixit), a poetic flight shooting, catapulted, in each and every creation he offered us. For those bored of the same old thing repeated to death, reading Messa’s autobiography is most advisable. From a human perspective, it should be brought up that he was always grateful to the painters who discovered the craft to him, such as Segrelles and Monjalés. He thought highly and admired Kilis. Among those who defended him back in the day, several authors stood out. Namely, Josep Maria de Sucre («Genius, creation and biographical improvement boost and bring forth Messa’s constructions»); Alexandre Cirici Pellicer («Messa has a very special meaning that allows him to cover a given aspect of the spectrum of current painting, because of the road he took at the time of Informalism’s crisis […]. As Darwin says, survival is for those who, staying themselves, know to respond to different circumstances in the world with the same degree of vitality»); Vicente Aguilera Cerni («objects –a knocker, a plumb or

Groc, negre i blanc nº 9 · 1993 · Tècnica mixta i acrílic s/tela 116x103 cm

MESSA: DARK ENERGY Martí Domínguez [Universitat de València] The count of Buffon once wrote that genius is a long patience. He meant that only through hard work and perseverance, from tenacity and determination, study and dedication, can one achieve results. And that’s indeed the case: as has been said many times before, inspiration should reach one while working. And all the same, without denying this, it’s not exactly true. Genius (and by it I refer to the creative impulse, that is, originality) has a basic level of innateness, so hard work or patience are not enough. Giotto or Mozart, or even Leonardo, were born with that distinctive gift, with that ability that singled them out immediately, made the unique beings, but also misfits. That’s creativity’s great unknown, its unpredictable uncertainty. Messa is a natural-born artist: a man infected by this innate gift of creativity. He’d carry many jobs in his life to provide for his family, but the creative instinct stayed at all time latent in his inner core. «At Albaida they thought he was crazy», his son Fèlix told me, laughing. While visiting his home, where his workshops are still intact, he unravels some biographical episodes. «During the war, he was in the Falange (Phalanx, a right wing organization), and nearly got killed by firing squad. He got saved by a hair’s breadth… He soon abandoned the Falange, disappointed with it and fed up with pretty much everything. He moved to Barcelona , and discovered his own language there, and started talking to us in Valencian… To the point of becoming a fervent defender of Catalonia». I’ll see several Catalonian flags in his studio, and his writings, in a clear and meaty hand, always in Valencian. «He was selftaught. But his own way… Here came Segrelles every Sunday, and they’d talk about art». And as Messa would put it in his autobiographical papers, «the friend became the master». As a matter of fact, Messa is an excessive, flooding, deluging artist, a primordial chaos. The first his son would show me his work, which I didn’t know about at all, a feeling of anguish and helplessness overcame me. He had literally touched everything, from historicist painting (probably in the wake of Benlliure first, and then Segrelles), Neo-figurative, Informalism, a certain Miró-like abstraction, Neo-cubism, his art gandul, a Zabaleta-inspired Expressionism… In all the long years of his artistic 133

career, he created a literal mountain of work; sculptures, oil paintings, drawings, collage, installations… So when one first faces it, it’s quite hard to digest and determine his own style, what’s his voice, what is, indeed, Messa. There are incredibly beautiful but rather green still lives; we find shocking works with dismembered dolls, reminding me of Carmen Calvo; erotic scenes with a hint of Cezanne’s bathers or the Demoiselles d’Avignon, but from Albaida. Having said that, entering Messa’s universe isn’t easy. His son shows me a work where white knickers hang from wire, and an inscription: «What woman owns these knickers I see hanging from a wire in a balcony». The work is based on a powerful poem by Vinyoli. «This has been the year of Vinyoli», Fèlix tells me, laughing. «We wrote the organizers telling them we had this piece from dad, and at first they were quite enthusiastic… until they saw it». It seems natural to me: those XXL knickers, half-chewed by silverfish, aren’t easy to show. But there has always been this provocative impulse. When Cézanne painted The new Olympia and showed it at the first Impressionist exhibition, it raised such a scandal that some visitors wanted to tear the piece, and they had to keep an amateur painter close by to guard it. There’s a Cézanne genotype in Messa, no doubt, a reckless, irreverent, bold attitude, an indomitable temper. While I move around the house, filled of big and small rooms, and literally occupied by Messa’s production, I notice the constant recourse to eroticism. Albaida in the Fourties and Fifties must have been a place with little fondness for raunchy effervescence, especially having master Segrelles around. «Once I told father: “you’re a dirty old man”. He replied, cantankerous and exaggerated: “old, yes, but I’ve always been dirty!”». Fèlix recalls these anecdotes from longing and love, while repeating over and over, like a ritornello, «he was an atrocious, atrocious man». «He was hopeless as a businessman… We were always up to our necks in debt, and almost lost the house… He’d weave blankets; the looms are over there… And advertising… And a thousand more things. We got to such a low point that we decided to open a drugstore (my mother called it adrogueria instead of droguería). But she’d sometimes be off to the market, and then he’d be in charge… When customers came in, he’d leave his workshop, his overalls covered in paint, even brush in hand, at times… The customer would look down, and say fearfully. “Isn’t your wife around?” And he’d look at her in jest and say: “Hey, what do 134

you want? Sanitary napkins? What brand?”». Cirici Pellicer, the great Catalonian critic, once wrote a very commendatory article about his work: «As Darwin said, survival is for those who, while staying themselves, can respond to the world’s changing circumstances with the same vitality». Obviously, Messa never stopped being his own, even as a shop assistant. In another critical text, Joan Fuster wrote: «Every work of Messa’s is interesting, it goes without saying. Look at it: it seems to have been born from a dark energy, condensed as if in a fight that’s both hopeless and reckless». I think that’s a correct assessment, this charge against everything, a fight that’s hopeless but indomitable until the very end. Going through his works in his Albaida home, labyrinthine and full of experiences, I consider the possible reasons that could have driven Messa to silence. His work is personal, original, bold, exacerbated, even provocative in a very funny way. If he had stayed in Barcelona, he may have become one of the greats of his generation; or if he’d been a bit luckier (a critic who’d insisted a bit, a friend to tell him of the ins and outs of gallery work), he wouldn’t have been so utterly unknown. Josep Soler, who would later sign his work as Monjalés, worked in his studio for five or six years. Monjalés went on to fame, and is now duly and very fairly celebrated, while Messa has been swallowed by time and dust. In short, Messa has been a painter with no luck. Upon Achille Emperaire, partner in battles and disappointments to Cézanne, died, his heirs took all his canvases and drawings to their house’s patio and set them on fire: a purifying fire to end the hundreds of erotic drawings from that son of Ais. There’s hardly anything left of Emperaire, but we’re lucky to have his portrait by Cézanne, showing a little man in the firm grip of melancholy. At times, chance plays hard moves in the roulette of art. Cézanne would triumph in the end, but who can tell if, had he died a couple years earlier, his heirs would have done the same as those of Emperaire. That’s why I consider Messa’s sons efforts in maintaining their father’s legacy, in saving as much as possible from oblivion, so praiseworthy. Recovering his drawings, restoring his sculptures, reconsidering his murals (such as the splendid one at Cercle Segrelles, half hidden behind coin-op machines), delve deeper into his universe and try to catch that «dark energy». A «dark energy» that, I assure you, is filled to the brim with life.

WHISPERED EROTICISM Notes on MESSA Raquel Baixauli Eroticism, as Georges Bataille appropriately pointed out, is one of the essential aspects of humankind’s inner life. Messa, however, went beyond when searching outside himself for objects of desire to end up worshipping. The sexes sublimated through mostly strict white paintings are but a minute part of his complex production. It all seems to beat with the «scattered juvenile matureness» José Luis Céspedes refered to in 1980, perhaps due to that naïve, disproportionate eroticism that practically impregnates his work from beginning to end. This may be the reason why we are compelled to look and wonder about the substantial contrasts that take the leading role in this artistic scene. Joan Fuster got to feel the constant latent palpitations in the trenches of the mundane that permeate Messa’s body of work. Let us delve deeper into it, then, so we can feel the shelter of our deepest intimacy… Paint, for you are a painter «In the beginning, because I wouldn’t come up with the results I envisioned, I didn’t think I could become a painter and live from it. That was until Segrelles told me: paint, for you are a painter». Francesc Sempere Fernández de Messa, who would early on adopt the pseudonym Messa, was born in Albaida on October 21, 1915. He owed his first contact with art to Segrelles, whom he met in Madrid practically at the time that the Civil War would explode. Upon returning to Albaida, Messa attended at his workshop, together with other apprentices, such as Monjalés, who still signed his paintings as Soler Vidal. «The most important thing for me has been rediscovering Segrelles. Every painter start striving for realism, to later evolve from it. Once photography appeared, there was no point in realism, and it was only when abstraction came up that a world of possibilities opened up». Messa’s eroticism was arising while treading the line between Neo-figurative art and abstraction. He would start the Sixties in Catalonia. There, he came in contact with important agents of the Catalonian art world. From these very first moments in his artistic biography, Messa was very aware of the monstrosity his earliest work suggests: «What is monstrous is that psychically, certain aspects of me have grown to a given degree, while others remain in a practically childish state».

Essentially thanks to Cirici Pellicer, Messa would enter, bit by bit, the Catalonian intellectual and artistic world, becoming familiar with the precepts of Neo-cubism and going for a Neo-figurative approach. «My friend Aguilera Cerni […] advised me to focus on one style and work on it, but I’d always grow tired quickly. There was, though, a kind of vanity in wanting to be original, in spite of always arriving late to the party…». As Joan Fuster says in El descrèdit de la realitat, «Cubism was an indecisive moment, a provisional stage from which pure abstraction, on the one hand, and a germinal and powerful Neo-figurativism would stray». Eroticism would spill in morbid shapes through wood, reliefs, painting and a series of fetish objects recovered from detritus to create new discourses. Cirici Pellicer explains his famous sculpturepaintings from Messa’s sexualized perception of the world around him: His white pastes did, indeed, have hidden spaces, suggested inner places, sull of the drama of opening up or closing down. Thus, his compositions became landscapes one could move around, breathing characters in an intimate anatomy, worlds where one could hide his imagination or desire, get away from tangible things to find the fresh shade of ambiguous places where dreams couldn’t be denied.

These representations of the open body are taken by Artur Heras as hollow elements emulating the human body’s orifices in both sexes, concave and convex shapes that respond to the sexual repression the artist would suffer for long years in his childhood’s religious upbringing. The painted bodies come up, then, as Messa’s imagination’s forced result with the intention of looking for an object of desire within him. It was Monjalés himself who would introduce him to people with an authentic penchant for the abstract. They would frequent Monterrey café, holding long conversations and debates with the artists that would go on to found the Parpalló group, a collective with a notable inclination towards Informalism, in 1956. Despite having moved to Catalonia, Messa didn’t break away from the Valencian cultural environment. Thus, while developing his neo- figurative phase, Messa delved in the abstract. «I am obsessed by Informalism. Soon, I realize Informalism and Tàpies are the very same thing, and a definitive one. Regardless of this, its son, Tachisme, I can do well». 135

This start in the abstract world led to the formation of the Grup 5a Forma, an artistic collective integrated by José María Kaydeda, Albert Coma Estadella, Luis Rey Polo, Modest Rodríguez i Cruells, Salvador Aulestià and Messa himself. In 1965, the group presented their manifesto at the Institu Français in Barcelona, as well as some works in line with the group’s guidelines. In this exhibition, Messa displayed one of his sculpture-paintings in which abstraction lends the imagination shapes referring to reality. Painting without painting «But, why not paint without “painting”? I combine old, useless, absurd objects; at times, I also combine them with old works of mine; art gandul (slacker art). Fleetingness and poverty». His constant state of poverty, together with the illness his master was going through, brought forth an apathetic melancholy in the artist that was inevitably reflected on his work. In this period, which opened in the Seventies, Messa would use objects in disuse, ephemeral rubbish turned into Povera art. The mal du siècle that the 1898 generation suffered deeply and first hand –the tragic sense of life Unamuno would refer to, Baudelaire’s spleen– drew the genius’ spirituality from Messa. The following words, from Azorín’s Diario de un enfermo back when he still signed as Martínez Ruiz, could have been all over many of his works: «It rains, it rains. My sadness pronounces itself in painful ways. I’m panting from melancholy; I feel metaphysical anguish». The height of this era meant wrapping objects, corners, whole spaces in newspaper, crossing the diffuse line between sculpture and environnement. He calls them Les Petites Puces de Paris: «The idea of working with newspaper came to me on a trip to Paris, walking down the Marché aux Puces, I thought of wrapping everything I considered to be ugly in paper. There are many ugly things in the world […]. The press here was at the time trying to hide the reality, which wasn’t convenient to them. The press had changed its role, things are never eternal, and absolute truth has always been seen as demagogic. Just as there is a dictatorship, there exists the semidictatorship, the soft and hard dictatorships… Absolute freedom is but a dream of libertarians». (Here, he made an untranslatable game of words with dictadura, “dura”meaning “hard”). First came isolated objects; later on, the corners shaping his studio at his albaida home at the time. «A while ago, I was wondering what I’d like to wrap up. Upon reflection, I’ll say that one the things I’d like to wrap the most would be the Valencia 136

Cathedral, because it’s the most beautiful in the world, for its anarchy. Four or five different styles coexist in it, in perfect harmony». The lyrical gleaner’s epilogue Messa’s work reflects his own life insomuch as it was never integrated in any of the hegemonic art centres of attention, while it drank directly from the makers working in the dominant art languages. In the last three decades of the 20th century, a series of changes in the cultural context made art’s building shift its structure from its very foundations. Artists, fully aware of the many languages available to them, cut off their moorings from the tradition of historical avant-gardes and decided to question any kind of specialization, in order to enter a more amalgamated artistic world. In that sense, many of these agents acted as nomads in the road of art. Thus, Messa’s production as a self-taught artist not lacking in craftsmanship, never submitted itself to any of the strategies of artistic promotion of the Eighties and Nineties. His work goes back and forth between Naturalism and Informalism to a more normative art in which simbology beat until the very end. The creator of art gandul, in line with Dadaist proposals and the then much en vogue visual poetry, Messa painted for pleasure, for the sake of it, out of sheer need to do so. His trajectory was, in fact, the chronicle of an announced failure. Many find its explanation in his voluntary reclusion in Albaida for a long time. Far or close to the ruling art centres of attention, the fact is he always seemed to keep his distance. But the fact remains that, with his means of artistic expression, Messa reinvented something that was already there. Messa took off on his course in the art market back in the Sixties. A relative success drove him to join the aforementioned Grup 5a Forma. In the Eighties, his work appeared in individual shows for several galleries in Valencia and Barcelona. But there’s no doubt that the one exhibition that really put him in the spotlight was in 1984 at Sala Parpalló. After a meeting with Alfons Álvarez that same year, the interviewer tells us:

Ever since its inception in 1980, Sala Parpallo’s activity served its visitors with instruction and information about national and international contemporary art, while also raising interest on contemporary Valencian art. At its peak, it introduced to the public the most novel trends, never before seen in Valencia. Messa died in Albaida, the town that saw him being born and growing up, on May 30, 1996. His continuous emotional, spiritual and existential crisis would derive in bouts of depression, which in time caused his artistic silences It was Artur Heras, director of Sala Parpalló between 1980 and 1995, who would bet on Messa to open the exhibition season in 1984. Nowadays, he’s left his artistic side to act as a mediator, breaking the silence Messa submitted himself to, and rescuing the Albaidan artist from oblivion’s claws. Together with his estate’s unrelenting disposition, we are witnessing the rebirth of a hugely important intellectual and artistic figure who, in the end, only serves as proof of the time’s cultural richness. 100 years after his birth, and despite all restraints and historical hindrances, at long last, his scattered juvenile matureness is shown openly to the public. Filmmaker Agnès Varda’s documentary proposal from 2000 told us of the importance of those gleaners that have lasted until today. Just like gleaners who’d grab discarded or abandoned spikes after the harvest, Messa always went against the grain in a society that has practically lost its morality. Non- conforming and true to himself, he turned the roughest and dirtiest eroticism into a representation of lyrical beauty. Groc, negre i blanc nº 7 · 1993 · Tècnica mixta i acrílic s/tela 104x71 cm

The new artistic season opens. Exhibitions start their yearly rounds. The first in opening these galleries are the best, the forgotten or those due to this coming- of- age task. Messa isn’t new, but he’s surely been forgotten; he may not be the best, but he’s interesting enough to open the season in Parpalló. That’s why Messa’s entrance has been masterful, as should be. It has been our authorities’ acknowledgement of one of the greats in our land. 137

Aquest catàleg de l’exposició

PALPITACIONS I ART GANDUL per al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat

Les flors del mal · Ed. 2016 · Serigrafia s/paper · 34x27 cm es va acabar d’imprimir el 21 d’octubre, aniversari del naixement de Francesc Sempere Fernández de Mesa, MESSA

AGULLENT 2 0 1 6