Requ e sens Miravet

El castell de Miravet fou construït al segle XII, dalt d’un turó d’aquest poble de la Ribera d’Ebre, als peus del riu.

Una fortalesa imponent envoltada per una muralla de 25 metres d’alçada que sembla sorgir de les roques i situada sobre un turó, domina el curs de l’Ebre i les terres del voltant. Aquesta posició estratègica ha fet que s’hi succeïssin els assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en diferents conflictes.

Els àrabs edificaren un castell posteriorment convertit en fortalesa-monestir per l’orde dels Templers després de la seva conquesta el 1153. La uniformitat de la construcció mostra que els Templers van aixecar l’edifici en poc temps. Les restes de l’antiga fortalesa andalusina són presents en alguns trams de la muralla i en part de les construccions del recinte superior. És considerat un dels millors exemples d’arquitectura romànica de transició, religiosa i militar de l’orde del Temple, de la qual va ser també seu principal a la Corona d’Aragó. L’edificació es troba en molt bones condicions, malgrat les guerres que ha viscut com la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, la guerra del Francès, o la batalla de l’Ebre

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) ocupa el centre d’una vall prepirinenca, coberta de pastures, travessada pel riu Ter i encerclada de muntanyes i boscos. És un excel·lent mirador a la serra Cavallera i al seu cim més emblemàtic: el Taga. Dins el nucli de la vila hi trobem edificacions, carrers i restes de les muralles, testimoni del seu passat medieval

La vila de Sant Joan de les Abadesses és plena de cultura i té una història molt lligada al monestir de Sant Joan Endinsa-t’hi i viu en primera persona la història d’un territori de la màxima rellevància en el període de configuració de la nació catalana.

Malgrat que s’han trobat indicis que la zona de Sant Joan de les Abadesses fou habitada des del Paleolític inferior, el nucli de població es començà a formar amb la fundació del monestir l’any 887 a càrrec de Guifré el Pelós, amb l’objectiu de repoblar les comarques que havien quedat deshabitades després de l’ocupació sarraïna.