1.
La veritable màgia - Filla, desperta’t que està a punt de sortir el sol! - Brrr, quin fred! Ja...? Que de pressa passa la nit! Com cada matí, em llevo molt aviat per anar a buscar aigua. Em costa, però és el compromís que tinc amb els meus pares des de fa quatre anys. Ah! No m’he presentat! El meu nom és Nyota, i visc en un poblet anomenat Chitima, a Moçambic. En aquest poblet no hi ha escola, hem d’anar al poble de Songo, i això fa que molt pocs nens i encara menys nenes hi vagin. De les meves tres germanes més grans cap d’elles hi va anar. Aquí nens i nenes ajudem molt els nostres pares, ja que a les famílies no hi ha gaires diners i ells han d’estar tot el dia al camp, conreant el blat de moro. El més normal entre les nenes és que des de petites cuidem dels nostres germans i ajudem la nostra mare en les feines de casa fins que, als quinze anys, ens casem. Però jo sempre he volgut anar a l’escola, com el meu germà Vidotto. Així que, amb deu anys, em vaig dedicar a donar la llauna als meus pares, a demanar i pregar que em deixessin anar a escola al poble de Songo. Em va costar molt convence’ls. Els pares no veuen amb bons ulls que les nenes aprenguin i no segueixin el costum de casar-se aviat i cuidar de la família. Encara recordo el senyor Chirwa dient al meu pare: - Pemba, aquesta petita Nyota és la teva debilitat. L’estàs fent capritxosa i et costarà casar-la. Cap home voldrà una dona somiadora que llegeixi i sigui contestona. Això no és bo a cap llar. Aquesta mena de comentaris pesaven molt en el meu pare, tant que vaig creure que no em deixaria mai anar-hi. Però al final, els meus precs (i els de la meva mare) van valer més que els comentaris dels altres. Per descomptat que el meu pare em va exigir que no deixés les feines de casa: anar a buscar aigua, cuidar les gallines i ocupar-me dels meus germans. Per això em llevo tan d’hora i surto corrents amb els meus bidons fins al caminet que porta a la font, on m’esperen les meves amigues. La font no està gaire lluny, només a dos quilòmetres, per tant el camí no se’ns fa gaire llarg, si més no d’anada, perquè de tornada els bidons pesen.
2.
La veritable màgia En tornar a casa, em rento la cara, em col·loco el meu germà petit a l’esquena... sí! el tracte implica que el porti a l’escola! i sortim disparats. Algunes vegades agafem un grapat de cacauets que compartim pel camí. Estem una bona estona per arribar a l’escola, està a sis quilòmetres del nostre poblet! Sort que ens ajuntem un bon grup de nens i nenes de diferents llocs i, entre xerrades i cançons, ho passem bé, tot i que quan arribem a Songo, el sol ja fa molt que ha deixat l’horitzó i estem cansats. Però la nostra mestra, mamà Briggite, és molt sàvia, hi ha qui diu que té poders, i ens ho cura tot ràpidament. No oblidaré mai el primer dia de classe. Quan vam seure als nostres bancs i la vam veure, gran, amb la seva veu terrible i dolça alhora, que ens va dir: “Abarí yako, watoto1, sóc la vostra mestra mama Briggite. Aquí aprendreu a comptar, i a llegir i escriure, però no només això, us ensenyaré una pila de coses, algunes secretes i amagades per a molts, viatjarem a llocs remots i descobrireu poders que us seran molt útils als vostres poblets. Penseu que avui comencem una gran aventura que no se sap quan acabarà, però que pot canviar les vostres vides”. Tots vam quedar callats, amb una barreja d’il·lusió i temor. Ella semblava dolça i terrible alhora… com una fada dels contes. I, des d’aquell dia, la mestra ens va explicar piles de coses que nosaltres repetíem en veu alta fins aprendre-les. Vam saber així coses de molts animals, des dels més grans, la balena que viu al mar, lloc que cap de nosaltres coneixia, fins als petits microbis, i vam aprendre sobre plantes i malalties i sobre molts llocs diferents i llunyans, com Europa. 1 Bon dia nens i nenes
3.
La veritable màgia I sobretot ens va ensenyar els números, a llegir i a escriure. I això ens va anar donant la possibilitat de veure la nostra vida d’una altra manera. I quan tornava a casa, jo explicava tot el que anàvem aprenent. Algunes coses van ser molt útils, com el costum de bullir l’aigua o la importància de protegir-nos contra els mosquits. I jo cada dia tenia més clar que m’agradaria seguir estudiant, fins i tot algun dia, aprendre l’ofici de perruquera i poder muntar el meu propi negoci a Tete, la capital del districte! El meu pare sempre em deia que deixés de somiar, que aquestes no són coses que acostumen a passar, que al final jo hauria de casar-me molt jove, com totes les meves germanes, com qualsevol noia normal de la meva edat. Però jo crec que està molt bé somiar; esforçar-se per intentar que els teus somnis es compleixin… Com que a l’escola només tenim una classe on estem cinquanta-dos nens i nenes de totes les edats, des de fa uns mesos la mestra ens posa, als més grans, coses a la pissarra per tal que copiem, mentre ella està amb els més petits. Un dia ens va ensenyar com fer sèrum de rehidratació oral2, una fàcil solució per evitar que les persones amb diarrea es deshidratin. És molt fàcil de fer i els ingredients no són difícils de trobar, ni tan sols per a nosaltres. 2 Aquest sèrum es fa amb aigua, sal i sucre i la difusió de la seva senzilla fórmula ha contribuït a salvar la vida de moltes persones, especialment nens i nenes.
La veritable màgia Tan bon punt vaig arribar a casa ho vaig explicar a la meva mare i ella va dir que li ho diria a la senyora Kadzala que tenia un fill malalt i amb molta diarrea. Així ho van fer, i quan finalment van poder portar el nen al dispensari de Tete el metge els va dir que el sèrum l’havia salvat. Que agraïts van quedar! Fins i tot van regalar una gallina al meu pare! I jo vaig comprende que la nostra mestra tenia molta raó, és una fada, que ens ha ensenyat una màgia poderosa: el coneixement… el poder que ens dóna anar a l’escola. Ahir el senyor Chirwa es va acostar al meu pare i li va dir: - Pemba, la teva Nyota està a punt de complir quinze anys, i el meu Kapinga és un bon xicot, molt treballador; podríem anar pensant a casar-los. El meu pare em va mirar, va somriure i li va dir: - No amic Chirwa, la meva nena té ara altres coses a fer abans de pensar a casar-se. És una noia treballadora i amb bones idees. Vull que continuï estudiant a l’internat de secundària a Tete i que aprengui un ofici,… com el de perruquera per exemple. Vaja, que fins i tot he pensat que m’agradaria que muntés la seva pròpia perruqueria!
4.