1.
La veritable màgia - Filla, desperta’t que està a punt de sortir el sol! - Brrr, quin fred! Ja...? Que de pressa passa la nit! Com cada matí, em llevo molt aviat per anar a buscar aigua. Em costa, però és el compromís que tinc amb els meus pares des de fa quatre anys. Ah! No m’he presentat! El meu nom és Nyota, i visc en un poblet anomenat Chitima, a Moçambic. En aquest poblet no hi ha escola, hem d’anar al poble de Songo, i això fa que molt pocs nens i encara menys nenes hi vagin. De les meves tres germanes més grans cap d’elles hi va anar. Aquí nens i nenes ajudem molt els nostres pares, ja que a les famílies no hi ha gaires diners i ells han d’estar tot el dia al camp, conreant el blat de moro. El més normal entre les nenes és que des de petites cuidem dels nostres germans i ajudem la nostra mare en les feines de casa fins que, als quinze anys, ens casem. Però jo sempre he volgut anar a l’escola, com el meu germà Vidotto. Així que, amb deu anys, em vaig dedicar a donar la llauna als meus pares, a demanar i pregar que em deixessin anar a escola al poble de Songo. Em va costar molt convence’ls. Els pares no veuen amb bons ulls que les nenes aprenguin i no segueixin el costum de casar-se aviat i cuidar de la família. Encara recordo el senyor Chirwa dient al meu pare: - Pemba, aquesta petita Nyota és la teva debilitat. L’estàs fent capritxosa i et costarà casar-la. Cap home voldrà una dona somiadora que llegeixi i sigui contestona. Això no és bo a cap llar. Aquesta mena de comentaris pesaven molt en el meu pare, tant que vaig creure que no em deixaria mai anar-hi. Però al final, els meus precs (i els de la meva mare) van valer més que els comentaris dels altres. Per descomptat que el meu pare em va exigir que no deixés les feines de casa: anar a buscar aigua, cuidar les gallines i ocupar-me dels meus germans. Per això em llevo tan d’hora i surto corrents amb els meus bidons fins al caminet que porta a la font, on m’esperen les meves amigues. La font no està gaire lluny, només a dos quilòmetres, per tant el camí no se’ns fa gaire llarg, si més no d’anada, perquè de tornada els bidons pesen.