8
EL 9 NOU
POLÍTICA I SOCIETAT
El jove pediatra Iñaki Alegria presenta en un llibre l’experiència en un hospital d’Etiòpia
Alegria amb Gambo: un projecte de vida per Etiòpia Granollers J.M.
El jove metge pediatra Iñaki Alegria Coll, de 29 anys i format a l’Hospital General de Granollers, acaba de publicar el llibre Alegria con Gambo, que explica la seva experiència a Etiòpia i l’origen de l’ONG Duna, el projecte Alegria amb Gambo, nascut de microdonacions i d’aportacions dels professionals de l’Hospital de Granollers. El llibre pretén donar a conèixer la realitat de l’hospital de Gambo i donar una empenta als projectes de l’hospital etíop als que es destinaran els beneficis del llibre. El proper dijous 22, Alegria en farà la presentació a la llibreria La Gralla de Granollers. La història d’Iñaki Alegria a Etiòpia va començar fa dos anys: “Hi vaig estar 4 mesos físicament, però des del primer cop que vaig trepitjar Etiòpia i vaig viure a Gambo la meva ànima va quedar atrapada i mai més va tornar a marxar. Allà va començar tot. La mirada etíop que va canviar la meva vida com explico al llibre”. Alegria, col·laborador amb l’ONG Mans Unides, va posar en marxa un projecte de microdonacions per recollir diners per pagar l’atenció d’infants amb desnutrició severa a l’hospital missioner de Gambo, al sud d’Etiòpia, un centre sanitari de l’ordre dels Missioners de la Consolata. Per recollir fons per a
Iñaki Alegria, amb nens i nenes del poble de Gambo, a Etiòpia
aquest centre va crear l’associació, Alegria amb Gambo. “És un centre que depèn de donacions de socis”. Malgrat això, l’hospital de Gambo és un dels més econòmics del país i hi van persones des de molt lluny. A més de criatures afectades per desnutrició severa, també n’hi ha que pateixen altres malalties com malària, tuberculosi o deshidratació. Els més vulnerables són els que tenen entre els 0 i els 8 anys. “Em va afectar molt veure que s’està morint un nen que no li toca, que si visqués aquí no es moriria. Vaig sentir una gran impotència. Molts nens arriben quan es troben en una situ-
El joves pediatra auscultant un dadó
ació tan greu que ja no s’hi pot fer res. Les famílies no tenen diners per pagar l’hospital ni el desplaçament”. A Gambo hi ha dues unitats de nens amb desnutrició cadascuna de les quals acull una dotzena de criatures amb un cost aproximat de 3,5 euros per persona i dia. Iñaki Alegria s’ha proposat aconseguir el màxim de diners possible per finançar aquesta despesa. Es pot trobar més informació al seu blog personal: http://cooperacioambalegria.wordpress.com. Amb el llibre publicat explica detalls i vivències de la seva experiència a Gambo, on vol tornar de seguida: “Àfrica són emocions intenses. Pots passar de l’alegria més meravellosa a la tristesa més profunda en qüestió de segons. En un mateix dia pots riure a riallades i plorar desconsoladament incomptables vegades. És així… Mai no et deixarà indiferent. Quan marxes de l’Àfrica no marxes. Un cop he posat un nom propi, una mirada, una història personal als nens i nenes que moren de fam no puc romandre indiferent”. Ara mateix, el jove pediatra ja pensa a tornar-hi, si cal per sempre: “Marxaré sense bitllet de tornada. Marxaré amb el cap i el cor a Etiòpia per dedicar-m’hi als nens i nenes més necessitats tot el temps que sigui necessari. Si viatges amb bitllet de tornada, el plantejament és diferent, no et pots involucrar a llarg termini amb el desenvolupament dels projectes per la millora de les condicions de vida dels nens i les nenes més necessitats. És per això que marxaré a Etiòpia disposat a dedicar tot el temps i esforç necessari per la millora de la seva vida, i si és tota la vida, tota la vida. Ho faré encantat”.
Fonendoscopi i tamboret IÑAKI ALEGRIA Pediatra a l’Hospital de Gambo (Etiòpia)
A l’hospital de Gambo perdura l’essència de la medicina clàssica, de la semiologia. El fonendoscopi, aquest aparell que tant caracteritza el metge i que, no obstant això, a Catalunya, dia a dia va perdent protagonisme. Quan gràcies a aquest senzill aparell, de butxaca i sense dependre de piles, pots escoltar tot tipus de sons pulmonars i cardíacs. En prendre el fonendoscopi i col·locar-te’l a l’orella... el món calla per escoltar el batec del nen que tenim davant. El món calla per escoltar sense perdre detalls la relació íntima que s’estableix en el nen malalt i nosaltres. Entrem en la intimitat de l’infant, però moltes vegades no en som conscients i ho fem violentament, bruscament, sense demanar permís, i a sobre amb exigències. No tenim vergonya, quina vergonya! Que poca-vergonyes que som! La medicina no es pot entendre sense conèixer la forma de vida. Des d’un luxós despatx es podran tractar tots els problemes respiratoris, però no es
comprendrà per què en aquesta comunitat hi ha tants problemes respiratoris fins que no es convisqui amb ells en petites cases de tova, cuinant amb
Dilluns, 5 de gener de 2015
llenya i respirant-ne dia a dia el fum. Baixem a peu de carrer, posem-nos les sabates dels nostres estimats malalts. Caminem al seu costat. Donem-los la mà. Redescobrim la cadira... el millor instrument del metge. És des d’on millor s’escolta el nostre estimat malalt. Vinc d’un lloc on el metge mira algoritmes, protocols, ordinadors i es cobreix sempre les esquenes davant l’atac del pacient. Arribar a Gambo et reubica. El metge mira qui ha de mirar: el nen malalt i la mare. És ell, el seu coneixement, les seves paraules i els seus sentits. El despatx mèdic és el pavelló de pediatria al costat de tots els nens ingressats, per no perdre’ls de vista, per dedicar tot el dia a ells. La butaca encoixinada és un petit tamboret de fusta tallat a mà, que et manté a escassos centímetres del sòl per veure al nen des de la seva mateixa altura, per apropar-te a la terra, per allunyar-te de vanagloriar-te al cel, per seure al mateix lloc on ho fan ells, per entendre el nen. Tornem als nostres orígens. Tornem a la medicina de la paraula. A la medicina on el millor instrument és el tamboret.