Records d'escola by Edu Pérez

Nou Barris

Records d’escola

Aquest llibre és un testimoni dels anys escolars

Records d’escola

d'una colla de veterans, els quals gaudiren d'un projecte que des de principis de segle vint s'estava construint en el nostre país. Amb les seves vivències fan un homenatge a un sistema escolar que va néixer amb la República i a un equip de mestres que van dur a terme aquest sistema. Potser tot plegat només és un testimoni sentimental d'una època pretèrita. O potser sí que és un document molt important per a revalorar i donar a conèixer amb referències de primera mà tota la tasca de la Institució Lliure d'Ensenyament que portà a terme el Patronat Escolar de Barcelona.

Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos Alumnes dels anys trenta

Memòria de

Barcelona

Records d’escola Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos Alumnes dels anys trenta Dora Serra i Espada

Records d'escola Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos Alumnes dels anys trenta Autora Dora Serra i Espada Edita Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris Consell editorial Carles Martí, Enric Casas, Eduard Vicente, Jordi Martí, Jordi Campillo, Glòria Figuerola, Víctor Gimeno, Màrius Rubert, Joan A. Dalmau, Carme Gibert, José Pérez Freijo Coordinació edició Inma Bartolomé, Departament de Comunicació i Qualitat Fotografies Dora Serra, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Fotogràfic, Arxiu Municipal Districte de Nou Barris, aportacions personals dels protagonistes Disseny gràfic i maquetació Maper DF Revisió lingüística CNL de Barcelona. Delegació de Nou Barris © dels textos i les imatges, els autors i arxius esmentats © de l'edició, Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris Impressió Imatge i Producció Editorial Pg. Zona Franca, 60 08038 Barcelona Tel.: 93 402 31 31 www.bcn.es/publicacions ISBN: xxxxxxxx Dipòsit Legal: xxxxxxx

Un dels pavellons destinats a parvulari i guarderia. Foto: Josep DomĂnguez.. AHCB-AF

PRESENTACIÓ DE L’ALCALDE

arcelona recorda amb respecte i admiració les iniciatives pedagògiques que, durant la República i tot just abans de la Guerra Civil, va dur a terme la Institució Lliure d’Ensenyament. Aquestes iniciatives van permetre la creació de diverses escoles en les quals es van aplicar les tendències més innovadores amb molts bons resultats. Un d’aquests centres educatius va ser l’escola Hermenegildo Giner de los Ríos, situada molt a prop de l’Institut Mental de la Santa Creu i de Sant Pau, en uns terrenys que actualment pertanyen al districte de Nou Barris. En aquesta publicació que ara us presentem, un grup d’exalumnes del centre ens ofereix els records de la seva vida escolar i de les experiències inesborrables que van viure durant aquesta etapa. Aquest document no només constitueix una prova ben tangible del que va significar la Segona República, sinó també un entranyable i emotiu testimoni d’homes i dones que van tenir, alhora, la sort i la desgràcia de viure una educació innovadora i progressista tràgicament truncada uns anys després amb l’esclat del conflicte bèl·lic. És una satisfacció per a l’Ajuntament de Barcelona poder recollir, doncs, el record d’aquestes persones, que ens parlen d’una escola que tenia com a objectiu l’educació integral dels seus nois i noies, i que els va ajudar a conèixer i estimar el seu entorn més proper, el país i les seves llengües. Una iniciativa posada en marxa pel mateix Ajuntament fa 75 anys i de la qual encara perdura l’esperit en aquelles persones que la van poder gaudir. Jordi Hereu Alcalde de Barcelona

PRESENTACIÓ DE LA REGIDORA

a publicació que teniu a les mans constitueix una obra única des de diversos punts de vista. D’una banda, aquest recull de records d’alumnes de l’escola Hermenegildo Giner de los Ríos és, sens dubte, un document fonamental per conèixer de prop i en primera persona un moment crucial de la nostra història: la Segona República, instaurada a Espanya l’any 1931. De l’altra, la ubicació de l’escola a Nou Barris, a tocar de l’antic Institut Mental de la Santa Creu i de Sant Pau, actual seu del Districte, la converteix en un dels elements històrics importants del nostre districte i de la nostra identitat. També, des d’un punt de vista pedagògic, aquestes històries ens apropen a la tasca portada a terme per la Institució Lliure d’Ensenyament, que en el seu moment va representar les tendències més innovadores pel que fa a l’educació dels infants, impulsant la coeducació, l’ensenyament lligat a la naturalesa i la laïcitat. I, per últim, l’indiscutible valor sentimental i emotiu d’aquests testimonis confereix a la publicació un tarannà que la fa, sens dubte, molt entranyable. Des del Districte de Nou Barris ens sentim molt orgullosos de poder col·laborar en l’edició d’aquest document tan singular que, d’altra banda, ens mostra una iniciativa escolar posada en marxa per l’Ajuntament de Barcelona fa ni més ni menys que 75 anys. La lectura dels testimonis dels seus antics alumnes, que pàgina a pàgina van desgranant els seus records i que avui encara ens poden transmetre les seves experiències vitals, ens permet comprendre l’enorme petjada que la històrica política va deixar en el seu procés educatiu, marcant la seva vida, la de l’escola i la de tota una generació. Estem segurs que la seva lectura serà per a vosaltres tan apassionant com ho ha estat per a nosaltres. Carmen Andrés Regidora del Districte de Nou Barris

Edifici principal destinat als cursos de primĂ ria per a nois i noies. Foto: Josep DomĂnguez. AHCB-AF

ÍNDEX INTRODUCCIÓ El record dels grups escolars .............................................................................................................................. 13 Josep Maria Ainaud de Lasarte

Les nostres escoles republicanes .................................................................................................................... 15 Jaume Carbonell i Sebarroja

Notes de l'autora Dora Serra i Espada

Sobre la gestació d'aquest llibre ........................................................................................................................ 17 Hermenegildo Giner de los Ríos, biografia...................................................................................................... 19 Una mica d'història de les noves escoles a Catalunya.................................................................................. 21

Documents Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932 ...................................................................................... 23 La humanitat, 29 de febrer de 1932 .................................................................................................................. 26

ALUMNES DELS ANYS TRENTA Josep Bas Clusellas ................................................................................................................................................ Maria Teresa Giménez .......................................................................................................................................... Mercè Claveria........................................................................................................................................................ Froilan Román ........................................................................................................................................................ Maria Dolors Beltran ............................................................................................................................................ Emília Bach .............................................................................................................................................................. Pepita Roselló ........................................................................................................................................................ Rosa Roselló .......................................................................................................................................................... Rosita Rovira .......................................................................................................................................................... Dora Serra .............................................................................................................................................................. Angelina Cercós .................................................................................................................................................... Anna Brunat ............................................................................................................................................................ Milagros Román...................................................................................................................................................... Enric Ramos ............................................................................................................................................................ Aurora Rustullet .................................................................................................................................................... Joana Beltran .......................................................................................................................................................... Engràcia Cañamares .............................................................................................................................................. Antònia Navarro .................................................................................................................................................... Maria Brunat .......................................................................................................................................................... Mercè Gil ................................................................................................................................................................ Antoni Bernal.......................................................................................................................................................... Carme Signes .......................................................................................................................................................... Domènec Serra Espada ........................................................................................................................................ Montserrat Amorós ..............................................................................................................................................

33 35 37 40 42 43 45 47 49 50 53 55 57 60 62 64 65 66 67 68 70 71 73 75

Prudenci Ardid........................................................................................................................................................ 76 Maria Bernal ............................................................................................................................................................ 77 Pepita Bernal .......................................................................................................................................................... 79 Mercè Tella .............................................................................................................................................................. 80 Hortènsia Rustullet .............................................................................................................................................. 82 Maria Teresa Ballestero ........................................................................................................................................ 84 Montserrat Izquierdo............................................................................................................................................ 86 Antonia Navarro Valero........................................................................................................................................ 88 Anna Maria Artola ................................................................................................................................................ 90 Roser Díez .............................................................................................................................................................. 92 Joaquima Sala .......................................................................................................................................................... 93 Justina Ruiz .............................................................................................................................................................. 95 Rosa Sòria................................................................................................................................................................ 96 Pilar Giménez.......................................................................................................................................................... 97 Dolors Sòria............................................................................................................................................................ 99 Pepita Ruiz ............................................................................................................................................................ 100 Francesca Ramos ................................................................................................................................................ 101 Teresa Monmany.................................................................................................................................................. 103 Roser Sendra ........................................................................................................................................................ 104 Carmen Rey .......................................................................................................................................................... 105 Lourdes Barrull Esteve ...................................................................................................................................... 106 Lluïsa Garreta ...................................................................................................................................................... 108 Maria Navarro Valero.......................................................................................................................................... 110 Maria Miras Pérez................................................................................................................................................ 113 Dolors Garrido Archelós .................................................................................................................................. 114 Xavier Guilera Galvez ........................................................................................................................................ 115 Carme Font Espinar ............................................................................................................................................ 116 Teresa Sòria Núñez ............................................................................................................................................ 117 Mercè Mirete Garcia .......................................................................................................................................... 119 Conxita Sánchez Lanau ...................................................................................................................................... 120 Anna Gálvez García ............................................................................................................................................ 121 Mercè Gálvez García .......................................................................................................................................... 123 Paquita Vergara Gómez ...................................................................................................................................... 125 Antoni Vergara Gómez ...................................................................................................................................... 126 Josefina Lorca Castillejo .................................................................................................................................... 127 Francesca Vergara Castillejos ............................................................................................................................ 128

ÀLBUM DE FOTOS Els professors ...................................................................................................................................................... 131 Els protagonistes.................................................................................................................................................. 135 Els protagonistes ara .......................................................................................................................................... 153

INTRODUCCIÓ

Alumnes al pati, al fons l'Institut Mental. Foto: Josep DomĂnguez. AHCB-AF

EL RECORD DELS GRUPS ESCOLARS

na de les grans realitzacions de la pedagogia catalana fou la creació del Patronat Escolar de Barcelona, creador dels Grups Escolars, orgull de la nostra ciutat. L’impulsor d’aquesta obra exemplar fou el meu pare Manuel Ainaud, assessor de la prestigiosa Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que va unir els esforços i les il·lusions de tots aquells que treballaven per tal que les escoles i els mestres aconseguissin una educació de qualitat i gratuïta per a tots els nens i nenes de la ciutat de Barcelona. Amb la col·laboració dels polítics i dels mestres es van crear els monumentals Grups Escolars, construïts per l’arquitecte Josep Goday, que es sumà amb entusiasme a aquell projecte educatiu. Les obres dels Grups Escolars van començar l’any 1917 amb l’Escola Baixeras; van ser interrompudes per la dictadura del general Primo de Rivera, i represes amb entusiasme pel nou govern de la Generalitat republicana. Els grans Grups Escolars com el Ramon Llull, Pere Vila, Milà i Fontanals, van ser continuats per grups no tan monumentals però de la mateixa exigència pedagògica. Un dels darrers fou el Grup Escolar Giner de los Ríos, edificat a la barriada del turó de la Peira d’Horta, tocant a les Cases Barates. Duia el nom d’un polític barcelonès, Hermenegildo Giner de los Ríos, que tota la vida lluità des de l’Ajuntament per dignificar l’escola pública. Aquest Grup Escolar té, per a mi, uns especials records. Fou el darrer que promogué el meu pare, Manuel Ainaud, que dirigí el seu bon amic el mestre senyor Delclós, i on hi trobàvem un edificant conserge que era en Salvador Artola, marit de la meva antiga mainadera Dolors Artola, pares de la meva amiga i col·laboradora d’aquest llibre, Anna Maria Artola.

Per això em complau felicitar ben de cor tots els qui heu fet possible amb el vostre esforç i la vostra il·lusió que aquells records de la vostra escola siguin avui el llibre que teniu a les mans. Josep Maria Ainaud de Lasarte, de la Societat Catalana de Pedagogia

Dos dels pavellons destinats als graus maternal i de pàrvuls. Foto: Autor: Josep Domínguez. AHCB-AF

LES NOSTRES

ESCOLES REPUBLICANES

l 29 de març de l’any 2006 es va celebrar el 75è aniversari dels grups escolars del Patronat Escolar. Es tracta de les escoles públiques de la ciutat de Barcelona que s’inauguraven poc abans de la proclamació de la Segona República. Eren moments en què el poble estimava la seva escola pública i els seus mestres. Que aquests eren valorats per la societat i pel Govern. Perquè com va dir Marcel·lí Domingo, el primer ministre d’Instrucció Pública: “el mestre és el primer ciutadà de la República”. Un elogi que sintetitza el grau de sensibilitat vers un dels oficis més vells i bells de la humanitat. Els edificis d’aquests grups escolars eren com palaus pensats per als infants, formosos i ben equipats, seguint la tradició modernista de l’època, i al seu interior s’hi respirava un

clima de llibertat i de democràcia, contagiós. Els mestres treballaven en equip, endegaven projectes innovadors, dialogaven constantment amb els alumnes, feien sortides per a conèixer l’entorn urbà i natural... Les aules eren laboratoris d’experimentació i de construcció del saber cooperatiu. Els continguts de la realitat més propera es combinaven amb els de les realitats més llunyanes, les ciències amb les humanitats, els sentiments i les observacions amb els raonaments, l’ètica amb l’estètica, l’esforç amb el treball, la llibertat amb l’autoritat, el respecte a la individualitat de cada infant amb el respecte al grup i la defensa de la col·lectivitat. Així els infants anaven, també, estimant la seva escola perquè sentien que pertanyien a una comunitat que els acollia i els ajudava a créixer.

Baixeres, Pere Vila, Ramon Llull, Lluís Vives... són algunes d’aquestes escoles escampades pels barris de tota la ciutat. En els anys trenta van seleccionar amb cura els millors mestres i van ser visitats per molts professionals d’altres països. Perquè Catalunya era a l’avantguarda de l’educació. Amb els parvularis Montessori, amb aquestes escoles, amb l’obra de colònies d’estiu, amb l’Institut Escola, amb l’ensenyament tecnicoprofessional, amb l’Escola Normal de la Generalitat. D’aquest centre, en van sortir les noves promocions de mestres amb una sòlida cultura i una ferma consciència cívica per tal d’educar els ciutadans del futur dins d’una Catalunya democràtica, pròspera i solidària. Aquests projectes, però, van quedar radicalment estroncats sota el règim franquista. Molts mestres van ser empresonats i depurats. Però malgrat la destrucció i la prohibició, no es va poder ofegar la voluntat de preservar unes idees i uns ideals que avui, afortunadament, han aflorat de nou en moltes escoles.

Jaume Carbonell i Sebarroja Director de Cuadernos de Pedagogía Professor de l’Escola de Mestres de la Universitat de Vic

NOTES DE L’AUTORA SOBRE LA GESTACIÓ D’AQUEST LLIBRE

es de l’any 1991 fem reunions d’antics alumnes, cada vegada en nombre creixent d’assistents. En aquestes reunions tothom explica batalletes. Les paraules se les emporta el vent. Cal recollir-les. Això és el que hem fet en aquest llibre: reviure els nostres anys escolars i donar testimoni d’un projecte que els nostres avantpassats des de principis de segle vint estaven construint. Amb les nostres vivències estem fent un homenatge a un sistema escolar que va néixer amb la República i a un equip de mestres que van dur a terme aquest sistema, el millor que ha tingut el país. Queda patent l’admiració que tots sentim per aquell gran home que va ser el nostre director, el senyor Joan Delclós. Tot el seu equip de mestres devia sentir aquesta mateixa admiració quan sabem que molts d’ells havien estat requerits per canviar d’escola i no ho feren perquè preferien ser fidels a aquell director i continuar la tasca engrescadora que es portava a terme a l’escola de les Cases Barates d’Horta.

L’any 1939 el nostre director va ser empresonat i durament castigat com a rojo. Alguns dels seus col·laboradors també van patir la repressió. Un dels antics mestres, el senyor Ruiz, va ser el continuador del Grup Escolar i ho va fer força bé (l’esperit del senyor Delclós no abandonava les aules) Però la pressió dels triomfadors va ser tan dura, que l’escola es va anar marcint, com una planta faltada d’aigua. Al maig del 2002, férem una primera edició del nostre llibre, Records d’Escola, que ens distribuírem entre nosaltres, els antics alumnes d’aquell centre escolar que l’Ajuntament de Barcelona posà en marxa en el moment que s’establia la República en el nostre país, aquell llunyà 1931; ara presentem una segona edició, corregida i augmentada, gràcies a l’ajuda que ens ha brindat l’Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris, al qual pertany l’edifici de la nostra antiga escola. La nostra escola era una de les onze que s’obriren a la ciutat, fruit dels projectes d’una encara més llunyana Associació

Protectora de l’Ensenyança Catalana que es fundà el 1898. Portava el nom d’Hermenegildo Giner de los Ríos, un jurista, pedagog i polític nascut a Cadis però que treballà a Barcelona en la càtedra de psicologia, lògica i ètica de l’Institut Provincial de Barcelona durant quinze anys, i que a Madrid aconseguí posar en marxa el pla d’Institució Lliure d’Ensenyança, que tant de bé ens va aportar al país i que per desgràcia va ser anul·lat i fet desaparèixer del mapa l’any 1939 amb la pujada al poder del dictador. Estava ubicada a la falda del turó de la Peira i per aquest fet es podia dir que era una escola a l’aire lliure ja que aquella pineda era lloc d’esbarjo per a tots els escolars que arribàrem a un miler durant tota la guerra. Oficialment hi havia places per a vuit-centes criatures de tres mesos a dotze o tretze anys, en acabar estudis primaris. Després, podíem optar per una plaça a l’Institut Verdaguer fins a passar a la Universitat o bé a l’Escola del Treball, el que volgués seguir un ofici. El present llibre, Records d’Escola, recull les vivències de seixanta d’aquells nois i noies, avui dia avis i àvies, incloses fotografies d’abans i d’ara, a més de les instantànies de grups per classes, i del grup de mestres amb els seus noms. Hi ha hagut un petit comitè que ha treballat de valent.

Em sembla imprescindible anomenar aquestes persones. En primer lloc l’Angelina Cercós, una veritable public relations; les germanes Joana i Lola Beltran, Pepita Rosselló, Tere Giménez, Mercè Claveria i, des d’aquest estiu, l’ajuda d’Anna Maria Artola. Sense la col·laboració de les meves amigues jo no hagués pogut dur a terme la recopilació d’aquestes memòries col·lectives. Potser tot plegat només és un testimoni sentimental d’una època pretèrita. O potser sí que és un document molt important per a revalorar i donar a conèixer amb referències de primera mà tota la tasca de la Institució Lliure d’Ensenyament que portà a terme el Patronat Escolar de Barcelona. Dora Serra

HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS (CADIS 1847 / GRANADA 1923)

Jurista, pedagog, pensador i polític, krausista i republicà, col·laborà a la Institució Lliure d’Ensenyament, per a estudis superiors i, més tard, per a l’ensenyament mitjà i primari, i fou una de les rares personalitats honestes del lerrouxisme barceloní.

Tota aquesta activitat demostra l’estimació que tenia a Barcelona. En un acte d’estricta justícia dóna el nom d’aquest insigne pedagog al grup escolar emplaçat al vessant de llevant del turó de la Peira, que s’inaugura oficialment el dia 28 de febrer de 1932.

Catedràtic de Psicologia, Lògica i Ètica de l’Institut Provincial de Barcelona durant quinze anys, fins que l’Estat l’obligà a jubilar-se.

Una de les seves frases cèlebres és

Escriví sobre art i pedagogia. L’any 1906 fou instituït per l’Ajuntament de Barcelona el servei de colònies escolars. Fundador de la primera escola a ple aire: l’Escola del Bosc del parc de Montjuïc, l’Institut de segona ensenyança per a la Dona i les càtedres de Dret, Literatura i Història de Catalunya.

L’home només esdevé home per mitjà de l’educació, la qual no ha d’ésser un element de coacció, sinó que permeti a cadascú la realització de les pròpies aptituds.

L'edifici central abans de la inauguraci贸. Foto: autor desconegut. AHCB-AF

UNA MICA D’HISTÒRIA DE LES NOVES ESCOLES A CATALUNYA

El model d’escola nova, integral, educadora de la llibertat, que comença a implantar-se a Europa i Amèrica (1880–1914), també arriba a casa nostra amb la creació de la Institució Lliure de l’Ensenyament. Ja l’any 1898 es constitueix l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. 1914. L’Ajuntament de Barcelona funda l’Escola del Bosch, dirigida per Rosa Sensat. 1916. Primer Curs Internacional Montessori a Barcelona. 1923. Escoles i mestres passen la primera prova: la Dictadura de Primo de Rivera dissol la Mancomunitat i el Patronat Escolar de l’Ajuntament. 1931. Després de la proclamació de la República, el 14/4/1931 s’inauguren onze grups escolars del Patronat en un sol dia: les seves obres s’havien retardat durant la Dictadura. El president

Macià saluda els mestres de Catalunya a la primera Escola d’Estiu de la Generalitat i els diu que són els seus primers ciutadans. El gran esclat de la República té el seu efecte immediat a l’escola. El ministre és un mestre català, Marcelí Domingo, i aplicarà les concepcions d’escola nova o renovada que a Madrid propugna la Institución Libre de Enseñanza i a Catalunya el moviment de renovació pedagògica. Les noves escoles tenen biblioteca popular, sala d’actes, patis d’esport, laboratori, tallers... Mestres i directors tenen les seves reunions per a projectar les tasques ordinàries i els projectes especials i globals del curs. Mestres i alumnes treballen contents. Cada mestre fa el que demanen els nous programes, però realitza, a més, les seves afeccions particulars, en les quals pot posar l’accent personal. Tota l’activitat es realitza no sols dins de

l’escola, sinó damunt del terreny de les poblacions de Catalunya, entre la seva gent, i obert a tots els vents del món. L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la República espanyola formen un marc idoni per afermar el model cap a la constitució d’un sistema. Els mestres s’aglutinen a la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya, amb butlletí i casal a diverses poblacions. 1936–1939, la Guerra Civil. És una prova duríssima per a les nostres institucions democràtiques novelles i febles com eren: tancament de l’escola religiosa amb la mort violenta d’alguns dels seus mestres fa que l’escola pública faci un gran servei al país: esforç de definició en qualitat, i l’extensió a tots els infants, de l’escola bressol, al treball o a la universitat, per primera vegada. El grup escolar HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS ocupa la part alta de les Cases Barates i afronta amb el bosc del turó de la Peira, al qual té fàcil accés, per la qual cosa es pot considerar una escola a ple aire. Consta de quatre cossos d’edificis. El cos principal

és per a nois i noies d’ensenyament primari. Els altres tres pavellons, al marge del bosc i amb pèrgoles al davant, són per a pàrvuls i maternal. Ultra aquestes aules hi ha els serveis higiènics, de dutxa, vestíbul, guardaroba, consergeria, instal·lacions de cuina, sala de lectura i biblioteca i dos despatxos per als dos directors. El grup escolar pot acollir 800 alumnes. La postguerra. Aquesta fou la prova més difícil per als mestres i per a l’escola. Molts mestres van ser trets de la seva escola, traslladats, destituïts, jubilats forçosos, i alguns empresonats, altres s’exiliaren. L’escola nova va ser desmuntada en general, i d’una manera especial la catalana. Començava un període de desfeta del treball projectat feia quasi quatre dècades i realitzat durant vuit anys, i la foscor del present i del futur. Tots nosaltres, nens i nenes dels anys trenta que vam poder gaudir d’aquell magnífic ensenyament, hem pagat les conseqüències de la seva desfeta quan encara la nostra formació no estava acabada i, òbviament, era feble. Dora Serra

DOCUMENTS L’OBRA CONSTRUCTIVA DE L’AJUNTAMENT GASETA MUNICIPAL DE BARCELONA – 1932 NOVES INSTITUCIONS D’ENSENYAMENT GRUP ESCOLAR HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS Les seves característiques Hem aconseguit una còpia de la Gaseta Municipal de Barcelona que es va publicar l’any 1932 i on veiem especificada l’estructura de la nostra escola. (De tot allò que diu la Gaseta, en donen fe els escolars que en aquest llibre recreen la seva memòria.)

La presidència de l’acte inaugural del grup escolar Hermenegildo Giner de los Ríos

Aquest Grup Escolar està edificat dins el grup de Cases Barates d’Horta, emplaçat al vessant de llevant del turó de la Peira. Ocupa la part alta del grup de Cases Barates, i afronta amb el bosc de pins que cobreix el cim del turó, al qual té fàcil accés, la qual cosa li permet considerar-se com una veritable escola a ple aire, perquè ben sovint es pot anar a treballar a redós de la pineda i saturar-se del seu aire perfumat. Des dels diversos pavellons i miradors de l’escola es domina una vista esplèndida de tota la part de llevant de la serra del Tibidabo, el pas del Besòs i les serres de Marina, des dels cims de la serra d’en Mates fins a Sant Mateu i les estribacions més llunyanes del Montalt, tota

la costa fins a més enllà del Masnou, i la plana densa de Sant Andreu, i les vores poblades del Besòs, amb els altres dos grups de cases barates enclavats a la seva riba. La situació del grup Giner de los Ríos és magnífica. Consta de quatre cossos d’edifici. El principal, en el qual hi ha instal·lats els graus d’ensenyament primari, tant de nois com de noies, és un gran edifici gairebé quadrat, de dues plantes, i tres pavellons esvelts, amb alegres pèrgoles al davant per als graus maternal i de pàrvuls, emplaçats en una situació un xic més elevada que el primer, al marge mateix del bosc. S’entra a l’edifici principal per una porxada de ratlles sòbries que dóna accés als dos vestíbuls, el de la secció de nois i el de la secció de noies. A la planta baixa hi ha vuit aules, grans, clares, espaioses, amb bons jocs de finestres guarnides amb diversos testos amb flors que estan sota la cura dels alumnes de l’escola. A cada aula hi ha mobiliari per a quaranta infants, els quals s’hi poden moure folgadament. Les aules són lliures d’enfarfecs, però no hi manquen lleixes amb testos amb flors, alguna tanagra o alguna peça graciosa

de terrissa humil, ni hi manca una peixera i unes belles fotografies que alegren i decoren discretament les parets. Ultra aquestes aules, hi ha encara els serveis higiènics: lavabos, wc., urinaris, a bastament pel gran nombre d’alumnes que hi concorren, vestíbul, guardaroba, consergeria, etc. A la planta alta hi ha sis aules destinades al treball general dels graus, una a dibuix i treball manual, amb material ad hoc, i una altra a la pràctica dels ensenyaments domèstics per a les nenes, encarregats a una professora especialitzada. En aquesta aula hi ha diverses instal·lacions de cuina segons els tipus de cuines que hi ha a les llars humils, taula per a planxar, etc. En aquesta planta hi ha també dos serveis de dutxes, una per als nois i una per a les noies, amb les recambres per a vestir-se i despullar-se. Hi ha també els serveis d’higiene pertinents. Comú a la secció de nois i a la de noies, hi ha una sala de lectura i biblioteca i dos despatxos, un per a cadascun dels dos directors que tenen a llur càrrec l’organització i regència d’aquesta institució. Els tres pavellons destinats als infants més petits estan a la part més vistosa

del grup; l’un a continuació de l’altre, separats per uns espais que s’han aprofitat com a patis d’esbargiment, i en els quals s’hi han plantat arbres, s’hi han construït arran de terra uns dipòsits per a fer, amb aigua i sorra, construccions i jocs geogràfics i d’entreteniment, i s’hi han posat colomars perquè els petits s’acostumin al tracte amb aquestes bestioles. Cadascun d’aquests tres pavellons està dividit en dues aules grans, i un departament de wc. i lavabos. D’aquests tres pavellons, dos estan destinats a pàrvuls. Les quatre aules que contenen acullen cinquanta parvulets cadascuna. Són unes aules espaioses, alegres, amb grans finestrals, que ofereixen als ulls la meravella d’aquell paisatge obert i magnífic. Els nens i nenes hi treballen i hi juguen amb les mestres respectives, contents, asseguts en cadiretes individuals davant de tauletes planes, aptes per a llurs jocs educatius, i hi practiquen els mètodes més moderns d’ensenyament. L’altre pavelló també té dues grans sales. Una és destinada a projeccions, festes, sessions de conjunt. I l’altra és la destinada a guarderia, perquè les mares puguin deixar-hi confiadament

llurs petits així que tinguin ja un any i elles puguin anar tranquil·lament a la feina. És una sala posada perquè els petits s’hi trobin perfectament bé: llitets blancs, perquè hi puguin descansar els més menuts les hores que els és convenient; tauletes petites de colors diversos, amb cadiretes de braços perquè els infants hi estiguin còmodament; unes de fusta, unes altres de jonc, unes altres de boga, una bella varietat dins una unitat; ací i allà joguines apropiades, i entre tot això, els infants movent-s’hi bé, contents i jugant per a exercitar llurs facultats, dominar-les i encarrilar-se per a posarles al servei de l’educació que han de viure més endavant a les altres seccions de l’Escola. El Grup Hermenegildo Giner de los Ríos acull a les seves aules tots els infants que estan dins l’edat escolar que viuen en aquest grup de Cases barates, i encara pot acceptar uns pocs infants de la barriada d’Horta més propera al grup, molt pocs en comparació dels que han sol·licitat un lloc a les seves aules, que són capaces per a vuitcents infants, la meitat nois i la meitat noies.

LA HUMANITAT 29/02/1932 LA INAUGURACIÓ DEL GRUP ESCOLAR GINER DE LOS RÍOS “Catalunya no regateja l’homenatge a què es fan mereixedors els que no hi han nascut”

Article del diari La Humanitat, datat del 29/2/1932, que resumeix l’acte d’inauguració de l’Escola. Fons AHCB

Com estava anunciat, ahir al matí es portà a terme la inauguració del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, emplaçat al nucli de les Cases Barates del Turó de la Peira (Horta). Malgrat la inclemència del temps l’acte es veié molt concorregut. Hi assistiren l’alcalde, doctor Aiguader; el president de la Comissió de Cultura de la Generalitat, senyor Gassol, amb la representació del president Macià; el director de l’Escola Normal de mestres i mestresses de la Generalitat, senyor Costal; el director de l’Escola Normal de mestres, senyor Juncal; els regidors senyors Ventalló, Juvé, Solà Cañizarca, Armengol de Llano, Pellicena; els senyors García Fando i Sabràs, de l’Institut Balmes; els regi-

dors de l’Ajuntament de Madrid, senyors Coca i Baltà; els senyors Girona i Lorenzo, director i secretari, respectivament, de l’Institut Maragall; senyor Joan Delclós, director del Grup Escolar Giner de los Ríos; inspectora de Primera ensenyança, senyora Herrera, i altres personalitats culturals de la barriada d’Horta. A dos quarts de dotze arribava al Grup Escolar el senyor Alexandre Lerroux, al qual acompanyaven els senyors Joan Pich i Pon, Antoni Muntaner, els diputats a Corts senyors Torres Campanyà, Armasa (que portava la representació dels alcaldes de Màlaga i Vélez-Màlaga, districtes pels quals es presentà candidat el senyor Giner de los Ríos), Abad Conde i Terreros. Als pocs moments començà l’acte. Autoritats i invitats s’adreçaren en comitiva al pavelló de la Direcció del Grup Escolar, precedits d’urbans a gran gala. S’assegueren a la presidència el batlle senyor Aiguader, el senyor Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat; els regidors senyors Casanoves i Comes; el rector de la Universitat, senyor Serra Hunter, el senyor

Lerroux i els familiars d’Hermenegildo Giner de los Ríos. El senyor Ainaud glossà l’obra portada a terme pel senyor Giner de los Ríos a Barcelona. Recordà que fou fundador de l’Escola del Bosc i de les colònies escolars que han estat tan profitoses per a la classe escolar de Barcelona.

Després adreçà la paraula al públic el president de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, el tinent d’alcalde senyor Comes. En nom de la Comissió féu lliurament al batlle del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos. Enaltí les virtuts i l’esperit liberal del senyor Hermenegildo Giner de los Ríos, de qui recordà que en certa ocasió féu una valenta defensa de la llibertat de la càtedra. Es dolgué que la mort l’hagués privat de veure com eren dutes a la pràctica les seves normes sobre ensenyament i el triomf de la voluntat del país, que sempre havia propugnat per la llibertat de la consciència. En donar el nom al primer Grup Escolar inaugurat per aquest Ajuntament –seguí

l’orador– s’ha volgut honorar, primerament, el nom d’un patrici preclar com fou el senyor Giner de los Ríos, i palesar alhora que Catalunya no regateja l’homenatge a què es fan mereixedors els que no hi han nascut. Nosaltres no preguntem als escolars, quan vénen a matricular-se a les escoles barcelonines, si han nascut a Catalunya o bé fora; i és perquè no hi veiem res més que uns futurs ciutadans de la República i de Barcelona.

Després el senyor Comes s’adreçà al senyor Lerroux i digué: “Senyor Lerroux, heu volgut compartir amb nosaltres aquests moments d’emoció, on es venera el record d’un dels vostres companys més volguts. Rebeu-ne el nostre agraïment. Rebeu-lo, també, per l’actitud que heu adoptat vis a vis amb els nostres anhels de llibertat. Jo ja sé que a les aspiracions de llibertat de Catalunya els espera unes jornades dures a les Corts, i que vós sereu un dels millors defensors dels nostres ideals. Teniu present que defensareu un amor que mai no serà estrany als altres pobles d’Espanya, i que nosaltres no farem mai un mal ús de les llibertats que ens seran reconegudes.” Després l’orador s’adreçà als familiars

del senyor Giner de los Ríos i digué que poques famílies hi ha a Espanya que puguin tenir l’orgull d’haver donat al país homes tan eminents com ho foren Francesc i Hermenegildo Giner de los Ríos. El senyor Comes, en acabar el seu parlament, s’adreçà a l’alcalde, i digué: “Vós que heu defensat dos principis: la República i Catalunya; la meva satisfacció més gran serà de sentir dels vostres llavis, en cessar en el meu càrrec de president de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, que he complert amb el meu deure.” Les darreres paraules del senyor Comes foren ofegades amb una gran ovació. A continuació, el senyor Bernat Giner de los Ríos, en nom propi i de la família, agraí, emocionat, l’homenatge dedicat al seu pare. Féu ús de la paraula el senyor Lerroux, el qual començà per posar de relleu la seva satisfacció per haver coincidit l’acte que se celebrava amb el seu actual viatge a Barcelona. “En aquest acte –afegí–, retem un tribut a un dels homes més mereixedors d’ésser homenatjat pel poble. Estimava i admirava jo tant el senyor Hermene-

gildo Giner de los Ríos, que en aquests moments em cal dominar-me perquè l’emoció no entorpeixi l’expressió del meu pensament. Era un cor que cremava com un pebeter, tot repartint el seu amor entre amics i adversaris. El millor homenatge que podíeu retre-li és aquest. L’home modest l’hauria acceptat, i si fos possible ressuscitar-lo, el veuríeu ací satisfet de trobar-se entre els que propugnen pels excelsos ideals de l’amor humà.” És bell de veure retre homenatge a Catalunya a un castellà que, identificat amb l’esperit de la ciutat de Barcelona, inicià aquesta admirable tasca pedagògica, els beneficis de la qual heu estat els primers a proclamar.

El senyor Lerroux digué després que confiava que, a través de l’actuació dels homes del Partit Radical i la dels homes que per pertànyer a d’altres havien de realitzar una obra d’oposició a ells, sempre sorgiria el record d’Hermenegildo Giner de los Ríos. Finalment parlà el doctor Aiguader, el qual digué que aquell acte era una de les manifestacions de la llei de la República.

“La llei de la República –afegí–, disposa que s’eduqui el poble, al qual la monarquia es negà a educar. Al primer Grup Escolar inaugurat per l’actual Ajuntament, ha estat donat el nom d’un ciutadà que no ha nascut a Catalunya. Això vol dir que quan Catalunya propugna per una llibertat, el que vol és tenir el cor més lliure per estimar amb més gran efusió els homes que n’han nascut fora. Nosaltres volem fer amb els nostres sentiments, el que els reis volgueren fer, brutalment, amb el sabre. Per Catalunya, perquè tots els espanyols i els catalans siguem lliures: Visca la República!” Després, autoritats i invitats s’encaminaren vers un dels pavellons, on es descobrí una placa que dóna el nom d’Hermenegildo Giner de los Ríos al nou Grup Escolar.

Des del turó de la Peira, en primer terme, el grup escolar, després les Cases Barates d'Horta i, envoltat de camps de conreu, l'Institut Mental. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

ALUMNES DELS ANYS TRENTA

Una aula de la secci贸 de nenes. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

JOSEP BAS I CLUSELLAS Sóc Josep Bas i Clusellas, vaig néixer el 18/9/1924 i vaig estrenar el col·legi. Era el mes de febrer o març del 1932. Va caure una nevada d’aquelles que fan època. Va ser el dia de la festa inaugural de l’escola: moltes banderes, autoritats, la guàrdia urbana de gala... Uns dies després l’escola s’omplí d’alumnes que venien de Sant Andreu, d’Horta, de Verdum, de Santa Eulàlia, i la gran majoria, residents de les Cases Barates. Les aules eren espaioses i ben il·luminades i el mobiliari nou i funcional. Els nois a un costat, les noies a l’altre. No hi havia calefacció, però sí que teníem unes estufes de petroli a sobre de les quals sempre hi havia una olla amb aigua i fulles d’eucaliptus. A l’hora d’esbarjo jugàvem a pilota, o fèiem partides d’escacs, de dames, a l’oca... Anàvem a secretaria a cercar els taulers i els retornàvem després de ser utilitzats. A l’hora de plegar, el senyor Ferran, el conserge, feia un truc a la porta i deia: És l’hora! A la classe teníem una peixera amb peixos. Cada setmana, un alumne s’encarregava de la seva neteja. A les classes dels més grans hi havia unes vitrines amb minerals i insectes dissecats, com papallones, escarabats, etc., que nosaltres mateixos havíem aportat per fer-ne el seu estudi. També teníem una biblioteca per classe. S’escollia un bibliotecari i un tresorer per portar el registre de llibres i els comptes. Per una mòdica contribució, podíem emportar-nos un llibre a casa, setmanalment, amb l’obligació de tornar-lo en bon estat (el llibre s’havia folrat prèviament, amb paper blau i portava el títol). Amb els

diners que recollíem podíem comprar nous llibres que ens venien les llibreries Catalònia, Bastinos i Bosch a un preu reduït. Prèviament presentàvem el paper de la comanda amb el segell de l’escola. Tota aquesta magnífica organització se n’anà en orris en entrar les tropes franquistes a Barcelona. Varen saquejar la nostra escola, diuen que les tropes de moros. Allò que no s’emportaren, ho destrossaren! L’any 1935, els que acabàrem sisè i setè vàrem passar uns exàmens per a poder entrar a l’Escola de Preaprenentatge de la Generalitat de Catalunya, al carrer Urgell, establiment dependent de l’Escola del Treball.Viatjàvem al matí i tornàvem cap a casa a la tarda, també amb el transport pagat, gràcies a unes plaques de la Generalitat. Al matí teníem classes teòriques sobre l’ofici escollit que practicàvem a la tarda. Això també es va acabar de sobte al gener del 1939. Vacances. L’Ajuntament ens oferia tres opcions de vacances: semicolònies (durant un mes podíem visitar diferents col·legis de Sarrià i de la Bonanova, passar el dia i tornar a casa a dormir, tot pagat); colònies (un mes a unes cases de poble, tot pagat), o banys (una setmana a Castelldefels. A les nou del matí ens recollia un autocar a la plaça Virrei Amat, en un gran descampat, arribada a la platja, bany, esmorzar, un panet amb mortadel·la, i al migdia cap a casa). Per sant Joan, l’onomàstica del director, gran festa al pati: balls, cançons, curses, etc. Tota aquesta ensenyança, boníssima i a sobre gratuïta. Tot el material escolar pagat, excepte els llapis de colors, la tinta xinesa i les capses de compassos. Quins records! Josep

MARIA TERESA GIMÉNEZ Sóc la Maria Teresa Giménez, nascuda el 15/10/1927. Vaig venir a viure a Horta l’any 1934 i la mare em va apuntar a l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, però com que tenia molta fama hi havia llista d’espera. Mentrestant, vaig anar a l’escola de les Dominiques de la plaça de Santes Creus. En esclatar la guerra ens vàrem quedar sense monges ni capellans i jo sense escola, naturalment. Vaig anar una temporada a una torre del carrer Dante que feia cantonada amb Maragall, més o menys on ara hi ha el cinema Lauren. Per fi arribà l’hora d’incorporar-me a l’escola de tots nosaltres! De moment, amb el garbuix de la guerra, les classes anaven una mica destarotades: un dia faltava un mestre, l’endemà una professora... El meu assentament definitiu fou la classe del senyor Rocamora. Amb ell vaig començar a aprendre la gramàtica catalana. Recordo un fet que protagonitzà un nen que em sembla que es deia Asín. Aquest nen, cada dia en el moment que el mestre començava la lliçó de càlcul, ell demanava per anar a fer un pipí. Li era concedit el permís, però el mestre el va calar que cada dia passés el mateix (segur que no li agradaven els números). Un dia li va negar el permís i el noi es va pixar a sobre. Quan els companys veieren el regalim de líquid que corria passadís avall, es van ben esvalotar. El nen va ser castigat de cara a la paret i ja mai més va demanar per sortir en aquella hora. Quin guirigall que hi havia a la classe! El millor record que tinc és pensar en tots els bons mestres i professores que teníem i, sobretot, en el nostre director, el senyor Delclós. Sempre estava pendent de tot i de tothom, tant de mestres com d’alumnes. Voltava per tota l’escola i entrava a les classes

quan menys t’ho esperaves, sempre vigilant que tot rutllés bé, més que bé, correcte. A l’hora del pati també hi era, per allà al mig. Un dia, quan sortíem cap a l’esbarjo, un nen va tirar un paper a terra. El director el va deturar i li féu recollir i llençar-lo a la paperera, tot advertint-li a ell i a nosaltres, el grupet que estàvem presents, que mai no s’havia d’embrutar el terra ni llençar ni un sol paper. De donya Maria, la meva professora preferida, què voleu que us digui? Ens feia treballar molt, però tenia la gràcia de fer-ho d’una manera interessant i motivadora que convertia l’obligació en un plaer. Aquesta idea de fer un llibre d’anècdotes em sembla formidable. Espero que siguin moltes les aportacions de companys i companyes. Tere

Dues classes de pàrvuls

MERCÈ CLAVERIA Sóc la Mercè Claveria, nascuda el 16/3/1927. Tinc molts records de l’escola. La classe de pàrvuls era plena de llum que entrava pels grans finestrals. Recordo una catifa de cordill on sèiem tots els menuts, en cercle i jugàvem amb grosses lletres retallades sobre cartolines de colors. Tot jugant, jugant, anàvem formant paraules i sense ni adonar-nos-en ja sabíem llegir. En passar de pàrvuls a la primera classe de baix, em va semblar un canvi brutal: era una classe trista i freda. No recordo haver passat tant de fred en ma vida com el que vaig haver de suportar en aquella classe, escalfada per una estufa de petroli, a sobre de la qual hi havia una olleta amb aigua i fulles d’eucaliptus per treure la mala olor! Amb el temps, he pensat que potser aquell hivern va ser més fred del normal i la culpa de no escalfar no la tenia l’estufa, que la pobreta ja posava bona voluntat en donar-nos escalfor, però la classe era massa gran i l’hivern massa dur. Potser no és mereixedora de les meves crítiques que dintre els meus records li he atorgat sempre. Ja és hora que la perdoni! Estava en aquesta classe (no recordo el nom de la senyoreta) i tenia de companya de pupitre l’Emília Bach. Un dia, ella no portava llapis i em va dir si jo en tenia un de sobrer per deixar-li. Jo només tenia el meu, però li vaig deixar el color negre. Ella va començar a escriure i com que feia molt bona lletra, amb aquell traç gruixut encara ressaltava més. Feia goig la seva escriptura!

Jo, tota llesta, li vaig proposar fer un canvi a veure si també la meva escriptura millorava. Resultat: ella continuava fent la lletra bonica, i jo, com potes de mosquit. La meva ment de nena de sis anys em va fer veure amb claredat que la bona lletra no la feia el llapis, sinó la mà que el sostenia. La manera d’estudiar les lletres era diferent de la que feien servir altres escoles: les apreníem fonèticament, de manera que de la M en dèiem mmme i de la P en dèiem pppe, i així successivament. Quan en parlava amb les amigues del carrer que anaven a altres escoles, se me’n reien i jo m’empipava. Ara sé que, per nosaltres, era un privilegi aquest sistema. Un altre record és de la classe de donya Maria, a cinquè. Ens havia manat els deures d’estudiar Àsia. Jo no els vaig fer: em semblava més divertit jugar. L’endemà, a l’hora de la veritat, la meva ment estava en blanc, però no tenia ganes de quedar malament i per sort, que de vegades en tenen els tontos, em va tocar sortir en tercer lloc a assenyalar el mapa. Jo, que havia escoltat atentament les dues primeres companyes i mirant-me bé el mapa i llegint les lletres negres que marcaven les capitals, vaig dir una lliçó rodona! Donya Maria va dir “Una lliçó tan ben apresa com aquesta, no s’oblida mai a la vida!” Estimada i admirada donya Maria: efectivament no ho he oblidat, però tinc la pena que de poca cosa em serveixen les capitals d’Àsia. Els canvis polítics del món m’ho han espatllat tot. Anem a la classe del senyor Farguells. No sé si recordareu que aquesta classe era al pis de dalt. Un dia, l’Emília Bach (sempre surt aquesta mossa!) i jo baixàvem l’escala com dues cabres boges. A punt d’arribar a baix, veiem el director, el senyor Delclós, que ens està mirant seriós, sense dir paraula. El seu índex assenyalava cap a dalt. Nosaltres dues pujàrem avergonyides i tornàrem a baixar com si fóssim dues models desfilant sobre la passarel·la. Tot va transcórrer en silenci, com una pel·lícula muda.

Amb això vull demostrar el respecte que teníem al director i als mestres en general. Els estimàvem. Per a nosaltres eren grans savis i tenien un cúmul de perfeccions. Recordo el dia que el mestre senyor Cueto va ser cridat per anar a la guerra, com tota la seva lleva. Tota la colla de nenes ens férem un tip de plorar. Per sort, als pocs dies va tornar a l’escola. S’havia lliurat d’anar a files a causa de la seva miopia. Que contentes que vàrem estar! Aquests fets, de caire intranscendent, m’han fet comprendre, de gran, que en l’ensenyament escolar no es tracta solament d’acumular coneixements. És també ensenyar actituds que t’ajudaran a saber-te comportar com cal en la vida. Mercè Interior d’una aula de la secció de nois. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

FROILAN ROMÁN Sóc Froilan Román, nascut el 5/3/1924. Vaig estrenar l’escola el curs 1931/1932. El primer dia d’escola ens van reunir al pati i ens distribuïren, per edat i sexe, a les respectives classes. N’hi havia una que l’ensenyament era en castellà. Em va tocar anar-hi: la mestra es deia senyoreta Josefina i era coixa. Em vaig disgustar d’anar a classe castellana i me’n vaig queixar a casa. El pare em va dir: “Tant se val! La qüestió és aprendre”. Aquella professora faltava molts dies i ens la van canviar per un professor (continuàvem ocupant el pavelló de les noies), que tampoc rutllava gaire. Quan faltava, ens distribuïen entre les altres classes. Per fi s’acabà la classe castellana i, després de passar un previ examen jo vaig passar a la cinquena i l’any següent a la sisena, amb el senyor Martorell. De primer, a la cinquena, no sabia res de català però aviat m’hi vaig adaptar i espavilar-me. Es veu que me’n vaig sortir força bé perquè en passar a la classe del senyor Ruiz, a setè, el senyor Martorell em va alabar davant del director! Al mes de febrer o març del 1932 es va fer la inauguració oficial, un dia que estava nevant, com recorda l’amic Bas. Ens van reunir en una sala i hi hagueren parlaments. En acabar ens donaren una beguda, un refresc. Recordo que a l’hivern, tots els nens i nenes que vivien lluny de l’escola, com per exemple els que venien de Verdum, els feien plegar mitja hora abans, a la tarda, perquè no anessin pels camins massa foscos.

L’any 1937 ja vaig plegar, per anar a treballar. Una anècdota. Un dia que em va tocar anar a la classe del senyor Martorell (el profe de castellà havia faltat), jo portava un xiulet a la butxaca. Se’m va acudir fer-lo sonar durant l’hora de classe, però per més que bufava, el xiulet no sonava. Per fi, vaig prendre alè i va sonar, tan fort que tota la classe va quedar sobtada i, el que més, el professor, que em va clavar una bronca de ca l’ample i em va llençar el xiulet per la finestra. Una sola vegada vaig rebre. Recordeu que sempre entràvem i sortíem en fila i el senyor Delclós ens vigilava. El nen que anava davant meu badava i la fila no avançava. El vaig empentar i ell, que portava un gilet a les mans, es va fer un tall a la cara. El senyor Delclós em clavà una bufetada, suposo perquè el van trair els nervis només de pensar el gran desastre que podia ocasionar aquell tall. Em vaig quedar molt astorat davant d’aquella reacció, però ja en aquell moment de la meva curta edat, vaig comprendre-la i no em vaig sentir ofès pel càstig immerescut. Froilan

MARIA DOLORS BELTRAN Sóc la Maria Dolors Beltran, la Lolita per als amics, i vaig néixer l’11/10/1928. La meva escola estimada és aquesta, de la qual guardo molts bons records, però com que la memòria ens juga males passades, tot s’esborra i el que tinc més present és la meva formació professional que encara no he abandonat: les tisores i la pinta. Ara, cada trobada amb les antigues alumnes és com guanyar la loteria perquè recupero amigues i dono més valor als meus records d’infantesa. Quan tenia quatre o cinc anys i anava al parvulari (no sé qui era la professora) la senyoreta em feia vigilar la porta i avisar-la si venia el director, el senyor Delclós, que sempre rondava. Jo em sentia molt important quan podia donar l’avís d’alerta; era com fer un favor a la professora, cosa que no podia pas fer qualsevol! Ara me n’adono que estava fent d’espieta, perquè la professora no complia amb el seu deure ja que es passava les estones fent mitja en comptes d’estar per nosaltres. El meu avís servia perquè no l’enxampés el director. Ai, la picaresca! Lolita

EMÍLIA BACH Sóc l’Emília Bach, nascuda el 16/9/1929. Tant els meus dos germans com jo anàrem a aquesta escola des que es va inaugurar, l’any 1932, al començament de la Segona República, quan les institucions catalanes volgueren fer realitat aquell projecte meravellós d’escoles modernes catalanes. Van construir la nostra al costat del turó de la Peira, que pertanyia al barri d’Horta. El sistema d’estudis era laic. Mai ens parlaren de religió. Tot es feia en català. Quan érem a classe de segon i tercer nivell, estudiàvem castellà un dia a la setmana. Eren uns estudis de primària molt complets. Moltes tardes anàvem a berenar al turó, a l’ombra dels pins, sobre la pinassa que omplia el terra i ens feia de catifa. La meva millor amiga era la Mercè Claveria i ens contàvem secrets, coses innocents d’infants i érem molt felices. També, de vegades, l’anada al turó servia per a fer dibuix artístic. Al final de curs, els millors dibuixos eren exposats a les classes i, fins i tot, una selecció anava a un centre oficial de Barcelona, on s’exposava el bo i millor de cada escola.

També hi ha records tristos, del moment que s’acabà la guerra i tot es va transformar. Tots els projectes de la Generalitat per a la bona escolarització dels infants van ser descartats, la nostra llengua prohibida i el sistema d’ensenyança es va tornar rígid i cruel, que res tenia de semblant amb l’anterior. És per aquest motiu que els meus pares ens van canviar d’escola tant als meus germans com a mi. En fer-nos grans vàrem comprendre que havíem perdut la gran oportunitat d’enllaçar els nostres estudis de primària, completament gratuïts, amb els de secundària, o sia, començar en un institut per després poder arribar fins a la universitat. Quins bells records! Unes mestres tan amables! I la presència del director, sempre tan correcte, atent amb tothom..., cada matí passant per totes les classes..., una visita esperada... Em fa il·lusió de recordar el bo i millor de la meva infantesa! Emília

PEPITA ROSELLÓ Sóc la Pepita Roselló. Vaig néixer el 21/3/1927, per tant, ja tinc 81 anys, o sigui les tres quartes parts de la vida, ja que penso arribar fins als cent.Vaig anar a l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, una escola que he recordat sempre amb amor. Per a mi, era la millor del món! Us explicaré una anècdota viscuda els desastrosos anys de la guerra (1936-1939). Per a situar-vos us diré que jo era una nena molt espantadissa i molt nerviosa (encara ho sóc ara). Quan sonaven les sirenes com a senyal de bombardeig i sabia que els avions s’acostaven al cel de Barcelona, m’agafava un tremolor grandiós i només tenia ganes d’estar ben arraulida al costat dels pares o d’alguna persona gran que em protegís. Si em trobava desemparada m’amagava en un racó. A casa, tenia sempre una maleta de cartró preparada amb les meves coses més estimades per sortir corrents cap al refugi així que sentia sonar les sirenes. Recordo un dia a l’escola que sonaren les maleïdes sirenes i jo ja vaig començar a tremolar i a sortir de la fila per passar la primera cap aquell refugi que teníem al pati, sota el turó, un refugi que em semblava el lloc més protegit del món i on per sort no ens va passar cap desgràcia, les poques vegades que el vam usar, perquè era una gruta de terra flonja com la sorra, que podia enterrar-nos vius a tots, mestres i alumnes. Els professors ens deturaven, ens feien posar en fila i calmar-nos. Res d’empentes. La meva por era tan gran que jo no feia cas. Volia passar la primera. Sempre hi havia algú que deia: “Senyoreta, la Roselló es vol colar!” La mestra em feia tornar al meu lloc de la fila i jo m’havia d’empassar la por i esperar el meu torn d’entrar al refugi. Encara tremolo, quan hi penso!

Ara explicaré una altra cosa, menys trista: a casa teníem un petit jardí, a la part del davant, i la mare hi plantava flors, en un costat, mentre que a l’altre hi havia un galliner: gallines que ens donaven ous i uns galls que ens alimentaven els dies de festa. Al temps de les roses, la mare en feia un pom (dues o tres roses de cent fulles, de color rosa, tan escarxofades, elles!). Hi afegia clavells, margarides i menta i ja estava el ram llest per a portar-lo a la meva mestra de torn. Com que jo era molt tímida i vergonyosa (ara en dirien introvertida), hi havia feina a fer-me anar amb el ram pel carrer. La mare m’acompanyava fins a la porta de l’escola per assegurar-se que el donava a la mestra. La senyoreta el posava en un gerro, a sobre la seva taula, i de tant en tant olorava aquelles roses que no eren gaire maques però que feien molt de perfum. Aleshores, jo respirava tranquil·la, vençuda la vergonya. Quan va ser el temps de guerra, el pare cultivava un tros de terreny del darrere de l’església de Sant Xavier, que en aquells temps era el quarter de les brigades de la FAI, em sembla. Hi plantava una mica de tota mena de verdures i així en podíem menjar de fresques i barates. La mare preparava un cistell amb els primers tomàquets, pèsols, enciams, espinacs o el que fos i m’ho feia portar a la mestra, com abans feia amb les flors. Jo continuava passant molta vergonya (la mestra estava contentíssima!). No sé per què la meva mare em feia fer a mi de recadera! Ho podia fer la meva germana que era decidida i xerraire (extrovertida). La veritat és que la cosa passava així. Aquesta és la meva aportació al llibre anecdotari que teniu a les mans. Desitjo que us faci gràcia i no em menyspreeu per ser tal com sóc. Pepita

ROSA ROSELLÓ Sóc la Rosa Roselló i vaig néixer el 19/4/1929. Vaig començar l’escola ben petita, segurament que igual que la meva germana Pepita. Anava a pàrvuls i m’expliquen una anècdota que jo no recordo però que me la crec i us la conto. Es veu que ja de ben menuda, era xerraire i bellugadissa. La senyoreta, per dominar-me, m’obligava a seure, plegar els braços sobre la taula i recolzar-me per a dormir, encara que no tingués son. Jo em vaig queixar a casa i la mare va anar a veure la mestra i va protestar d’aquella actuació tan poc pedagògica. Una altra mestra amb grans defectes era la senyoreta Currià, a tercer grau. Us explico: jo sóc esquerrana, cosa que en aquell temps es tenia com un gran defecte. La mestra, per a corregir-me’l, em lligava el braç esquerre a la cadira i així m’obligava a escriure amb la mà dreta. Vaig patir molt! Em sentia culpable d’una gran falta i no entenia el perquè d’aquell càstig que em rebaixava davant de totes les companyes. Sempre més he tingut un complex d’inferioritat per culpa d’aquest defecte. Per acabar-ho d’arrodonir, quan alguna vegada ens preguntava a totes en general què volíem ser quan fóssim grans, jo deia que m’agradaria un treball de despatx per estar entre la gent, ja que sóc sociable per temperament. La mestra em deia que de cap manera!, jo, a cosir i a les feines de la casa i para de comptar!

Els millors records són els de la classe de la senyoreta Bartra. Vaig aprendre a fer tapets de mitja i de malla, a més de les assignatures de comptabilitat, geografia, gramàtica i ciències. A la postguerra, quan ja tot l’ensenyament era en castellà, venien representants de Falange Espanyola a fer-nos discursos sobre el Movimiento, a fer gimnàstica, i a convidar-nos a anar al seu Centro de Falange, al carrer Fulton, i a les colònies d’estiu. Hi vaig anar, tant a Martorelles com a la Colònia Puig. Per uns dies tenia menjar a dojo, cosa difícil si em quedava a casa. No m’agradava gens, però, que em donessin barat bullit quasi cada dia! Bullit i petit! Ecs! Tot eren espines! Rosita

Aula d’ensenyaments domèstics. Les nenes fent pràctiques. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

ROSITA ROVIRA Sóc la Rosita Rovira i vaig néixer l’11/10/1927. Lamento confessar que els meus records estan entelats, són poquets. No sé per què. Sé el nom de molts condeixebles perquè ens hem anat trobant al llarg dels anys, però poques coses puc contar dels anys d’escola. Bé, no em disculpo més i explico el poc que recordo. A mi sempre m’han agradat més els números que les lletres cosa que feia que posés força interès en els problemes i operacions matemàtiques. Anava a la classe de donya Maria, a cinquè, una professora que es feia respectar i estimar i que estimulava a treballar amb interès i ganes. Ens posava deures per a fer a casa. Un dia que ens havia posat uns problemes jo estava ufanosa i segura d’haver-los resolt bé (les matemàtiques eren la meva debilitat i me’n sortia força bé, sempre, així com també les lletres). Vaig arribar d’hora a la classe i vaig córrer cap a la taula de la professora per a ser la primera de donar el meu treball. En ple passadís, entre els pupitres, vaig xocar amb l’Angelina Cercós que també corria per passar-me al davant. Quasi vàrem caure amb la forta topada. Però jo vaig aguantar-me millor i la vaig avançar. Vaig ser la primera! I tots els problemes estaven bé! Em vaig sentir la persona més important del món! Ja ho veieu si és fàcil ser feliç! Jo vaig ser-ho, aquell dia! Rosa

DORA SERRA Sóc la Dora Serra. Vaig néixer el 22/2/1928. Vaig començar els meus anys escolars a l’Acadèmia Martín perquè no hi havia lloc a l’escola de les Cases Barates. Passat el primer curs vaig poder anar-hi. Vaig començar a la segona classe amb la senyoreta Boixeda que, per cert, cada any feia uns dies de festa, jo no sabia per què. És que tenia una nova criatura. Quan ella faltava ens posaven una suplent. En recordo una de molt antipàtica que castigava sense solta ni volta. El senyor Delclós, el director que sempre es passejava per tota l’escola (les portes de les classes havien d’estar obertes) i tot ho controlava, la tenia clissada i va acabar acomiadant-la. Quan tornava la senyoreta Boixeda, tot era magnífic: jugava a pilota o a corda amb nosaltres, ens feia fer labors i ens ensenyava un munt de cançons, les quals apreníem a gesticular. Una classe que m’agradava era quan penjava una làmina d’alguna pintura a la pissarra i ens deia que interpretéssim el seu significat. Recordo una pintura on es veien dos nens caminant sota un paraigües en un paisatge nevat i ple de vent. “On van aquests nens? Què fan? Què pensen? Quina època de l’any deu ser?...” Nosaltres, criatures de sis o set anys, fèiem la nostra redacció i apreníem a utilitzar la imaginació. De vegades era una poesia la que ens tocava interpretar. El que menys m’agradava, però calia fer-ho, era la història; sobretot perquè ens donaven unes llibretes sense ratlles i jo escrivia molt tort.

Cada dia ens feien anar construint un gràfic meteorològic: calia anotar la temperatura a unes hores concretes: a les 9 del matí, les 12 del migdia i les 4 de la tarda. També havíem d’anotar si feia sol o vent i si estava núvol i quina mena de núvols vèiem, segons un esquema que teníem: cirrus, cúmuls, etc. Els dissabtes al matí (a la tarda era festa) hi havia eleccions de càrrecs per a la setmana següent, amb votació popular: les encarregades de les plantes, les dels llibres, l’ordre i neteja dels pupitres, dels armaris, etc. Recordo un fet insòlit que va passar a la classe de cinquè, amb donya Maria. Estàvem tots silenciosos, treballant, i de sobte sentírem el plaf! d’una bufetada. Havia entrat el senyor Delclós i era davant d’un noi que tenia la cara vermella i els ulls espurnejants. El director li féu un gest perquè el seguís cap a secretaria... Es veu que estava fent burla de la mestra, cosa que només sabien els seus companys de taula. L’any 1838 hi va haver una aurora boreal. Jo era al quarter de bombers amb el pare. Estudiava la lliçó de geografia, em sembla que tocaven les capitals d’Àfrica. En anar cap a casa, a les onze de la nit, vam veure aquell cel rogent com una posta de sol, i quasi ens vam espantar. El pare va ensumar i va dir: Això no és foc! Com a bomber, era un entès en la matèria. L’endemà, la mestra ens va aclarir aquell misteri i ens va fer una lliçó de geografia extra: una aurora boreal! Aquell dia no recordava la lliçó. Mai no he sabut bé les capitals d’Àfrica. Gràcies al director, es va salvar de ser arrasada la pineda del turó de la Peira. Ja en aquella època ens parlava d’ecologia i de la importància de tenir un pulmó vegetal al costat de les nostres llars.Va fer una forta campanya perquè els escolars parléssim amb els nos-

tres pares i, entre tots, defenséssim els pins del nostre turó (la gent no tenia carbó ni llenya i es van arrasar moltes pinedes del nostre entorn, sobretot de Collserola). Dels pins del Turó, no se’n va tocar ni un! Recordo les poques vegades que venien els milicianos a fer-nos parlaments polítics. Sortíem tots al pati, en grups de classes, i escoltàvem. De vegades, en sortir de l’escola, al llarg del carrer 13, ens feien escolta els guàrdies d’assalt dalt de cavall. Mai no ens va passar res de dolent. De l’any 1939 en endavant, eren els falangistes els que venien a fer-nos mítings i sermons, i a cantar el Cara al Sol, i un sens fi de coses (aquests es van imposar més que no pas els del Partit Anarquista!). Encara fèiem festes extra a la sala d’actuacions: els Pastorets, pels volts de Nadal, i la festa de la Primavera. Vam protagonitzar un quadre sobre España y sus regiones, uns versos de Manuel Machado. Era donya Maria l’encarregada d’ensenyar-nos a recitar sense fer cantarella. Totes ens apreníem la regió que ens agradava i després de passar un examen, la professora ens atorgava la que millor era recitada. Sé que hi havia una dura competència per interpretar la regió de Catalunya. Li va ser atorgada a la Roser Sendre, la filla de la secretària de l’escola i de l’uixer principal. Jo em vaig haver de conformar interpretant Castella la Nova. La Maria Navarro va ser la reina: ella era Espanya, davant de la qual totes les regions s’inclinaven. El nostre admirat director senyor Delclós no va tornar en obrir l’escola el 1939. El va suplir el senyor Ruiz, natural de Tauste. Era bona persona però no tenia el carisma del senyor Delclós. La senyoreta Bartra, de classe de sisè, va venir els últims mesos de l’any 1938 (año de la victoria), gràcies als avals del director i d’altres persones de bé, perquè el seu historial de defensora de la República li tancava moltes portes. Vaig plegar en complir els catorze anys. Calia treballar i ajudar la família. Els meus somnis de ser mestra es van esvair. Dora

ANGELINA CERCÓS Sóc l’Angelina Cercós, vaig néixer el 22/12/1926 i sempre vaig anar al col·legi d’HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS. Recordo molt bé les classe d’història natural: anàvem al Turó, sota els pins, a buscar plantes. Hi havia un rec on s’hi criaven granotes. Nosaltres agafàvem capgrossos, els posàvem dins d’un pot de vidre amb aigua i, a la classe, la mestra ens els feia estudiar. Ens deia que es convertirien en granotes. Al jardí teníem moltes plantes, una de bonica era la mimosa que, quan floria, feia un perfum molt dolç; a les finestres, testos amb geranis. Per torns rigorosos, les més grans de la classe, les havíem de regar i tenir-ne cura. La senyoreta Boixeda, a segon grau, de tant en tant ens feia classe d’urbanitat. Dues nenes sortien i una feia de velleta i l’altra, la nena que ajudava. Era un carrer. Havíem de fer anar la velleta per la banda de dintre de la vorera. Quan creuaves amb la gent, havies de donar l’esquerra. Havies de deixar el seient a la senyora gran. L’anècdota que us vull contar em va passar quan encara anava a la classe de la senyoreta Boixeda. Un dia, a l’hora d’esbarjo, jugava a cromets amb la Maria Sorribes. Estàvem entusiasmades. Quan vàrem entrar a la classe i la senyoreta explicava una lliçó d’història natural,

nosaltres dues, tot dissimuladament, anàvem continuant la partida, tot picant amb compte perquè no ens sentís la mestra. Ella, que era molt més múrria que nosaltres, anava passejant amunt i avall, intentant enxampar les jugadores incautes. I tant que ens va enxampar! Ens va castigar de cara a la paret fins a l’hora d’anar cap a casa! No us penseu que n’he passat gaires, de càstigs. Jo era molt bona nena i no me’ls mereixia. La senyoreta Currià sí que em va castigar una vegada i va ser injustament! Em va fer anar a secretaria! El càstig més terrible! Per sort, aquell dia no hi era el director, el senyor Delclós, i em vaig estalviar la vergonya d’aguantar el seu sermó. Me’l va fer el senyor Ferran, el conserge. Això era tota una altra història. Es podia aguantar sense sentirse humiliada! Mireu si era bona nena, que el curs 1939-1940, quan ja anava a la classe de donya Maria, a cinquè, jo que tenia complex de fer mala lletra, preferia quedar-me a la classe a l’hora del pati, per fer cal·ligrafia. En vaig omplir de pàgines amb lletra redondilla!; sempre la mateixa frase: “La punteria de Guillermo Tell salvó la vida a su hijo”. Durant el temps de guerra, teníem esmorzar cada dia: un got de llet en pols i un bon tros de pa, de vegades blanc, de vegades morè, però sempre boníssim! (amb la gana que portàvem, qui no el trobaria bo!). Deixeu-me dir també que m’agradava molt estudiar poesies i fer dibuix al natural, encara que no em sortís gaire bé. Tot ho recordo amb enyorança i amor. Angelina

ANNA BRUNAT Sóc Anna Brunat i vaig néixer el 17/9/1921. Jo anava a les escoles de les Hermanes Dominiques a la plaça Santes Creus, però va passar que l’any 1935 era un any caòtic, amb moltes vagues i inseguretat i el meu pare, paleta d’ofici, es va trobar sense feina i la mare va decidir portar-nos, a la meva germana i a mi, a l’escola d’HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, i estalviar-se unes despeses per al nostre ensenyament. Confesso que vaig anar-hi amb molt de disgust ja que perdia el contacte amb totes les meves amigues i em semblava que allà no faria res de bo. Abans de passar un mes a la classe de la senyoreta Bartra, a sisè, ja ni me’n recordava de l’altra escola. Per a mi aquella classe era la millor del món! M’agradava la manera d’ensenyar d’aquella mestra: la geografia, la història, les redaccions i les moltes divisions amb la prova del nou... L’any 1937, quan obligaren el senyor Delclós a fer classes mixtes, jo vaig quedar-me amb les noies mentre veia que em separaven de la meva germana que anava a la banda dels nois... Recordo alguna companya de pupitre, com la Milagros Román. També recordo la tragèdia que va succeir un dia amb una explosió a la classe, provocada per dos nois que jugaven amb una bala o bomba de mà. Un d’ells va perdre dos o tres dits. Van cridar la seva mare que va venir ràpida com un llamp. Se l’havia de portar al dispensari d’Horta i com que jo sabia on es trobava, per viure-hi al costat, els vaig acompanyar. Vaig passar molta por aquell dia!

Vaig plegar per entrar a treballar a Coloniales Madriguera, on envasàvem cafè i sucre (en tenia petits lots per portar a casa!). El meu pas per aquesta escola va ser molt curt, però mai no l’he oblidat. Anita

Una de les quatre aules del grau de pàrvuls. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

MILAGROS ROMÁN Sóc la Milagros Román. Vaig néixer el 19/6/1922. Els pares van venir a viure a les Cases Barates quan estaven encara en construcció una bona part de cases. Les calçades no estaven asfaltades i des del carrer 13 en avall, encara estava tot a mitges. El carrer Urrutia era un barranc. Vaig començar a anar a escola, em sembla que a finals de l’any 1931, abans de ser inaugurada oficialment. El dia de la inauguració, que va ser una gran festa, estava tot nevat. Ens van donar un llibret recordatori, que sento molt haver perdut. En el discurs d’inauguració, alguna personalitat ens va explicar que Espanya era una República democràtica de treballadors... Recordo que hi havia una classe on s’ensenyava el castellà; la resta, tot era en català. Em va tocar anar a l’última classe de baix, que em sembla que era el quart grau, però aviat m’enviaren cap dalt, a cinquè, amb donya Conxa. El vuitè grau era el de les nenes més grans, amb la senyoreta Bartra. És la mestra que més he admirat i de qui recordo més coses. Era una gran professora, que s’havia format amb el mètode de Rosa Sensat i tenia idees molt avançades. Ens deia que l’ensenyament que estàvem rebent era, per a Europa, com un mirall en què tothom s’havia d’emmirallar i copiar el sistema. Cal pensar que érem de trenta a quaranta criatures a cada classe i hi havia un ordre excel·lent! Acabada la guerra, quan va poder tornar a fer classes, que va trigar perquè va tenir problemes polítics, ja no era res com abans i ella va acabar marxant. Vivia al Carmel i algunes vegades, a l’estiu, un grup d’exalumnes l’anàvem a visitar el dia del seu sant (es deia Carme). Hi havia el pavelló de nenes, amb una directora, i el de nens, amb un director. El càrrec

de directora aviat fou suprimit i l’escola va ser regida pel director, el senyor Delclós (encara em sembla olorar el perfum del seus cigars havans que sempre fumava). Recordo l’any 1936 que va venir un Tribunal Escolar per a fer-nos uns exàmens a fi de seleccionar els nens i nenes que podien passar a l’Escola Verdaguer per a fer el batxillerat. També recordo moltes de les meves companyes, per exemple les germanes Brunat, em sembla que era la gran la que seia al meu costat; la Blanc, que no era tan pobre com érem a casa meva, i podia portar uns llapis de colors que ens deixava usar a les seves amigues. Tot el material escolar el teníem de franc i les nenes que podien tenir privilegis perquè a casa seva estaven millor econòmicament, compartien de bon grat el seu material amb les menys afortunades. A la meva classe hi havia una peixera i cada setmana hi havia els encarregats de netejar els peixos i donar-los menjar cada dia. També teníem una biblioteca i tots els que podíem portàvem deu cèntims a la setmana per al fons bibliotecari que l’encarregat de torn anotava a la llibreta de caixa i guardaven a l’armari de la classe, amb pany i clau. A l’hora del pati, recordo que alguns nois i noies ja jugaven a voleibol, aquest joc tan conegut ara, però que en aquells temps pocs practicaven. Hi havia rivalitat entre les classes dels nois i les de les noies, per veure quins eren els més avançats en estudis. Un rival meu era en Ramos. Per cert que aquest noi, juntament amb alguns altres (no recordo els noms) van tenir un greu accident a classe en jugar amb una granada de mà que els va explotar i en Ramos va perdre tres dits. Anys després de sortir d’escola, potser a finals dels quaranta, els pares van anar a la consulta d’un metge que va resultar ser el fill del professor Rocamora. Vàrem visitar-lo a casa seva i ens va contar que el senyor Delclós va ser empresonat una llarga temporada i, per fi, va poder sortir amb vida de la presó (no tots pogueren salvar la pell), però el seu cervell ja no funcionava bé. Els seus últims anys foren penosos. Quina llàstima! Va ser un gran home, un excel·lent pedagog i una boníssima persona.

TambĂŠ vaig tenir contacte per correspondĂ¨ncia amb el senyor Martorell, que estava satisfet de rebre moltes cartes dels seus antics deixebles. Deia que es donava per ben pagat en saber-se recordat i estimat. Milagros

Llibret recordatori de la festa inaugural

ENRIC RAMOS Sóc l’Enric Ramos, nascut el 29/11/1923 i també vull aportar el meu granet d’arena en aquest llibre recordatori de l’escola. Sé que hi ha companys que recorden el dia que hi va haver una explosió a la classe i jo vaig perdre un dit i mig. Us explicaré la meva versió que és la més fiable ja que en vaig patir les conseqüències. Hi havia un noi que es deia Azuague, el pare del qual treballava a l’Hispano Suïssa, on començaven a fer armament de guerra en comptes de cotxes. Aquest pare, que era encarregat d’una secció on feien proves de fulminants, es va emportar feina a casa per estudiar les dites proves: uns tubs més petits que un bolígraf on s’hi posava fulminant de nitroglicerina. Aquell home havia prohibit que ningú toqués aquells tubs, però el fill, una criatura, va desobeir i li va prendre 15 o 20 d’aquells petits tubs per jugar-hi i fardar davant dels amics. Deia que aquella cosa de dintre el tub era magnesi i fregant-lo, sortia un polsim. Hi acostàvem un misto i feia una flamarada com el flaix que usaven els antics fotògrafs. En va anar repartint i tots els nois feien la prova. Jo me’n vaig quedar tres o quatre i els vaig guardar a la butxaca. Una vegada a dins de classe, en vaig treure dos i els vaig deixar sobre el pupitre, com si fossin llapis. El tercer el tenia a les mans i li anava donant voltes. El vaig prémer massa i en aixafar-se la planxa de metall, va explotar. Aquella pols era trilita. Per sort no van explotar els altres (eren proves que feia el pare de l’Azuague i encara no estaven resolts els problemes, sortosament. Avui dia, haguessin explotat tots els tubs, només per simpatia).

El mestre es va espantar molt. Tothom. Em van portar en un cotxe cap al dispensari d’Horta i d’allí cap a l’Hospital Clínic. Em van fer una operació que va durar quatre hores. Vaig perdre dues falanges del dit índex de la mà dreta. Els dos dits veïns van quedar esguerrats: el polze escapçat i el del mig retorçat. Vaig aprendre a escriure amb la mà esquerra però amb el temps em vaig tornar a apanyar amb la dreta. Avui dia puc fer-ho tot perfectament amb la dreta. Aquesta és la veritable història. Tinc dues llibretes dels diaris escolars. L’una és datada del 26/4 al 15/5/1935, de quan anava a la classe de castellà, i l’altra, en català, del 17/11 al 5/12/1936. Me les va donar el mestre en plegar d’escola. Fèiem problemes, llenguatge, geografia, ciències físiques, fisiologia, cultura general (estudiàvem els clàssics, ens parlaven d’Amon, l’egipci, que va ser un gran viatger del 505 a.C., sabíem la història de la gran muralla xinesa; un altre viatger del 484 a.C., Herodoto; un altre, Piteas; Arquímedes, etc.). Totes les classes eren en català i ja des de sisè, fèiem tres hores setmanals de castellà. En passar a setè amb el senyor Ruiz, era a la inversa: tot castellà menys les tres hores de català. Van posar un curs de vuitè per a preparar-nos per a les proves de batxillerat i poder passar a l’Institut Verdaguer, o bé fer el preaprenentatge a l’Escola Industrial. L’any 1937 passo a l’Escola Industrial amb una colla de companys i companyes. Ens ensenyaven vuit o nou oficis. Jo em vaig preparar per a mecànic. La millor nota d’oficis va ser la de paleta. Les noies podien fer el mateix que els nois, encara que la majoria triaven sastreria, rellotgeria o gravat. Hi havia un tal Bayona que va fer l’aprenentatge i es va col·locar a l’empresa Fabra i Coats. Va arribar a contramestre i cap de planta. Un altre, l’Andreu Serrano, en el primer examen va treure tan bones notes que el van passar a segon curs. Ens deien que tots els que veníem d’aquesta escola estàvem molt ben preparats. Ens tenien en un bon concepte. Enric

AURORA RUSTULLET Sóc l’Aurora Rustullet, nascuda el 3/9/1926. La meva única escola ha estat aquesta, de la qual guardo molts records; en podria fer un llibre jo tota sola, però procuraré ser breu i no atabalar-vos gaire. Parlaré del senyor Delclós, el director, sempre vigilant que tot fos net i endreçat, ni papers per terra ni una guixada a les parets. Ens deia: ”Què us han fet les parets per merèixer ser maltractades?... Un lloc per a cada cosa, cada cosa al seu lloc”. Tot va anar bé fins que va començar la guerra. Si sonaven les sirenes calia deixar-ho tot a mitges i anar cap al refugi. El 1939 tot va ser diferent. Primer: ens van treure el director i ens posaren el senyor Ruiz, que tot i ser molt bona persona, no era el mateix; segon: canviaren el nom de l’escola pel de RAMIRO DE MAEZTU, i tercer: prohibit el català. Una cosa que em treia de polleguera en aquest temps de postguerra, és que a les nou del matí, abans d’entrar a classe, ens feien formar al pati, braç enlaire saludant la bandera i cantant el Cara al sol. Jo sempre procurava arribar tard per estalviar-me aquella ximpleria. La senyoreta Boixeda: cada dia diferents assignatures; dues o tres tardes, labors (molt boniques per cert). En acabar la costura ens la feia desar en un armari, cadascú dintre

del seu llençolet blanc amb el nom i el cognom. El meu cognom és Rustullet, però la senyoreta Boixeda me’l va fer canviar per Rostollet, una paraula que deriva de rostoll i aquest és el terme correcte, segons ella. I apa!, a descosir les lletres del llençol i tornar-les a cosir segons les seves ordres! Ja de gran, he sabut que els meus avantpassats formaven part d’una colònia de russos que es van instal·lar a Setcases, a Banyoles i altres poblacions de Girona. Tot això em fa pensar amb els rostolls i el cognom que la senyoreta Boixeda em volia canviar així, a les bones! Podria explicar més anècdotes però deixo espai per a un altre condeixeble. Aurora

JOANA BELTRAN Sóc la Joana Beltran, nascuda el 20/1/1927, i alumna de la millor escola del món, encara que jo no la vaig disfrutar gaire per culpa dels problemes personals i familiars. Vaig perdre la mare quan sols tenia vuit anys. Va morir de part i vàrem quedar cinc germans: el petitó de tres dies, l’altre de tres anys, la Lolita de set, jo que encara no arribava als nou, i el gran, de dotze. Jo era la dona de la casa i se’m va acabar la infantesa. Anava a escola un dia sí i tres no, ja que algú havia d’ajudar el pare a tenir cura de tantes criatures! L’escola era per a mi una mena de martiri, no perquè no m’agradés, sinó perquè no podia seguir el ritme dels companys i això em feia molta malícia. Sort que vaig tenir una gran amiga, l’Angelina Cercós, que sempre que podia em deixava copiar els treballs i m’explicava les lliçons. D’aquesta manera jo anava tirant endavant. De totes maneres, com podeu imaginar, patia molt en pensar que potser em farien sortir a la pissarra o em preguntarien una lliçó concreta i no sabria respondre. Era un veritable calvari, el que passava! Ara que sóc gran, ha estat una gran satisfacció retrobar-me amb els antics amics i comprovar que malgrat totes les penúries que uns i altres hem viscut, hem superat els temps difícils i tenim il·lusions i no ens hem deixat anar. Fem goig encara, ens valorem i volem ser valorades. Gràcies, Dora, per insistir que expliqués alguna cosa, d’altra manera jo hauria callat. Ens has encoratjat moltes vegades. Espero no defallir i seguir endavant el temps que Déu m’ho permeti. Joana

ENGRÀCIA CAÑAMARES Sóc l’Engràcia Cañamares, nascuda el 25/3/1925, alumna per pocs anys de l’escola, amb tan bons professors que ens van saber donar una base cultural útil per a tota la vida. Tinc present a la memòria l’elegància de donya Maria, de la classe de cinquè nivell. També recordo donya Ursissina, de quart, (no sé si és així el seu nom, però així l’anomenàvem aleshores) i la figura del director, el senyor Delclós, sempre seriós, amb aspecte sever (em sembla que tots li teníem por) i sempre amb un puro a mig fumar, que semblava un home distant, però que va saber conduir infants i mestres a la perfecció. Recordo les lliçons de geografia a la classe de donya Maria. Tothom sortia davant d’aquells grans mapes d’Espanya, Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania, i amb un punter havíem d’assenyalar per on passaven els rius, on eren les capitals i les muntanyes... Als vestíbuls de cada pis hi havia uns armaris penja-robes on tots els nens i nenes penjaven els seus respectius davantals. Em sembla veure aquelles cortines florejades que dissimulaven les bates. Els meus últims temps d’escola els vaig passar a la classe de la senyoreta Bartra, a sisè.Va ser el moment que vaig marxar cap a Mèxic amb molts altres nens i nenes que fugien de la guerra. Pensava que hi estaria només un estiu. Aquelles vacances van durar catorze anys. Allà vaig tenir altres escoles i altres professors, però mai s’han esborrat de la meva ment l’estimació profunda per la meva escola, els seus professors i els meus condeixebles. Engràcia

ANTÒNIA NAVARRO Sóc l’Antònia Navarro que vaig néixer el 31/10/1927. Vaig venir a viure a Horta als set anys i el primer col·legi al qual vaig assistir al barri fou el de les Dominiques de la plaça Santes Creus; després a l’Acadèmia Martí; més tard al que en deien “Les escoles de Franc”, que en realitat eren les escoles Sans Bernet. Per fi vaig venir a HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS i em sembla que vaig començar al quart grau amb la senyoreta Puig, on em vaig fer amiga de les germanes Rosselló, les Giménez, les Signes, les Gálvez, la Maria Garcia..., i altres que ja no anomeno per no cansar-vos amb tants noms. M’agradava força la nova escola i les amigues. Algunes tardes anava a casa les Rosselló i fèiem comèdies inventades..., i ens disfressàvem... Un dia donya Maria vingué a la classe de la senyoreta Puig, i li va dir que tenia lloc per a una deixebla més. M’agafà a mi de la mà i va dir: ”M’emporto aquesta nena!” I ja em teniu cap a la classe de cinquè! M’ho vaig passar molt malament perquè jo anava bastant endarrerida i em semblava que no podria seguir el ritme dels companys. Però sí! Me’n vaig sortir! Als tretze anys ja vaig plegar per ajudar a casa. Aleshores vaig anar a una nova escola, la Cooperativa, però a classes nocturnes. Se m’havia acabat el temps de ser nena! Antònia

MARIA BRUNAT Sóc la Maria Brunat i vaig néixer el 15/8/1923. Vaig venir a l’escola quan tenia onze anys. Em van posar a la classe de donya Ursissina. Em sembla que la sento quan ens deia: “Calleu, matraques! Que no pareu mai!” També recordo que cada estiu ens portaven als banys a la platja, potser a Calafell on tenien la casa de colònies.Totes portàvem un barret de palla que servia per identificar-nos i podíem pujar al tramvia i al tren sense pagar. Jo estava molt il·lusionada per anar de colònies i quan ja tenia tots els papers arreglats per anar-hi l’estiu del 1936, va esclatar la guerra i ens digueren que de moment s’aplaçava la sortida. Ens van dir:“Esperem una mica que això no durarà més d’un parell de mesos. Ja hi anirem després.” Encara estic esperant que m’avisin. Aquell any em van posar a la classe de la senyoreta Bartra. Fèiem classe de ciències i teníem un petit hortet al pati de dalt (cada classe tenia el seu) on plantàvem llegums i hortalisses per estudiar-ne el desenvolupament. Quan ens van començar a ajuntar nois i noies, em van passar a la classe del senyor Martorell, però jo aviat vaig tornar amb la senyoreta Bartra. Per anar a l’escola havíem de traspassar tot el turó, les que veníem del centre d’Horta. Anàvem pel camí dels garrofers, si feia bo; si plovia anàvem pel carrer Feliu i Codina. Érem una bona colla: les germanes Signes, la Conxita Digon, la Francesca Ramos, la Lourdes Cortés i altres... Vaig plegar just abans de complir els quinze anys. Maria

MERCÈ GIL Sóc la Mercè Gil, nascuda el 23/8/1927. Tinc una colla de records de l’escola. De la classe de la senyoreta Boixeda recordo una de les poques vegades que vaig ser castigada. Hi havia una companya que sempre estava jugant a cromets, tant al pati com a la classe. La senyoreta la va fer seure al meu costat per veure si jo podia controlar-la (era molt seriosa i atenta, jo).Va poder més la temptació dels cromets i totes dues, vinga picar! Vam ser castigades les dues: una a cada racó de la classe.Vaig passar vergonya i ràbia! Tant com admirava i estimava aquella mestra que un dia em va dir que, amb els meus cabells nets i estesos, semblava la princesa dels cabells d’or! Haver-la desobeït em semblava una mena de sacrilegi! La senyoreta Currià, a tercer, quan castigava, era exagerada: la falta d’una nena la pagàvem tota la fila i ens feia agenollar al banc força estona. Un dia vaig arribar a casa amb els genolls ben marcats de la fusta del banc, i no havia estat jo la culpable! La mare es va enfadar i em va dir que mai més obeís la mestra amb aquell càstig; que si volia, que no ens deixés anar al pati, però de genolls mai! El dia que em tocava participar en un altre d’aquells càstigs col·lectius, vaig obeir les ordres de la mare. Una nena va dir: “Senyoreta, la Gil no s’agenolla!” La mestra va venir davant meu amb cara furient i jo li vaig dir, tremolant de por, el que m’havia manat la mare. Es va quedar molt seriosa..., i ens va perdonar a totes. Mai més ens féu posar de genolls.

També vaig anar a la classe del senyor Cueto (aquest no em castigava). Jo seia a primera fila i el mestre, quan ens dictava tot passejant i veia que m’havia equivocat amb la B o la V, dissimuladament m’advertia amb una escurada de coll que jo entenia, i podia corregir el meu error. Un record molt colpidor va ser veure les dues germanes Beltran vestides de dol perquè se’ls havia mort la mare. Jo plorava de pena i de por que em pogués passar una cosa semblant a mi. La mare era i és, per a mi, la cosa més sagrada i important del món! Mercè

ANTONI BERNAL Sóc l’Antoni Bernal, nascut el 30/5/1926. Les meves memòries van del 1933 al 1939. Us parlaré de la classe del senyor Rocamora: cada dia s’havia de fer el diari, o sia, un alumne havia d’escriure tot el que es feia a la classe, matí i tarda. Cada dia era una persona diferent l’encarregada de portar el diari. Al cap del mes tots havíem fet aquella tasca, excepte els alumnes que havien fet tard a l’hora de començar les classes. Era com una mena de càstig no poder participar en aquella feina. Quines assignatures fèiem a la classe? Normalment, al matí fèiem càlcul, geometria i història natural; a la tarda, lectura, dictat i geografia. Segurament que fèiem moltes més coses però la meva memòria no dóna per a més. No tinc anècdotes per explicar. Suposo que la Dora ja en traurà bon ús de tot això. Antoni

CARME SIGNES Sóc la Carme Signes, nascuda el 19/2/1925 i deixebla d’aquesta escola, molt estimada per a mi. Sembla que vegi l’escena que us explicaré, viscuda en plena guerra: quan tocaven les sirenes en senyal d’alarma perquè venien els avions a bombardejar, jo em posava tan esporuguida que no pensava més que a amagar-me al refugi, però era més fort l’afany de buscar la meva germana Mercè per a portar-la al meu costat i salvar-nos les dues. Un dia, que jo anava a la classe del senyor Martorell i la Mercè a la classe de donya Maria, en sonar les sirenes, vaig córrer, com sempre, a buscar-la. En veure’m la cara d’espant, ja sabia que hi havia perill. Jo la feia córrer, escales avall, cap al refugi de l’escola, travessant tot el pati. En arribar al refugi hi vàrem entrar, però vaig comprovar, només fer deu passes, que hi havia molta gent i poc forat per amagar-se. Vam marxar camps a través, cap a casa, a Horta, mentre pel cel es veien avions que ens venien a atacar. La por ens feia córrer i enfrontar el perill (ara no ho faria pas).

Un dia, a lâ&#x20AC;&#x2122;hora del pati, vaig sentir com donya Maria elogiava el meu amor a la famĂlia, tenint cura de la meva germana, tant en els bons moments com en els dolents. Em vaig sentir tota una heroĂŻna! Carme

Aula de dibuix. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

DOMÈNEC SERRA Sóc en Domènec Serra i Espada i vaig néixer l’any que es proclamà la República, el 22/12/1932. És com si els hagués tocat la loteria a casa. M’explicaven els pares que els veïns deien que ens havia tocat el gordo, perquè jo era molt grasset, però de loteria res! Vaig arribar sense pa sota l’aixella i tota la vida he hagut de guanyar-me’l amb la suor del meu front. Als quatre anys, o sia l’any 1936, en plena guerra, em van enviar cap a l’escola. Ma germana Dora em feia de carabina.Vaig començar a pàrvuls no sé amb quina professora. Només recordo vagament que entrava pel pati de baix, m’acomiadava de ma germana i anava cap dalt al turó on hi havia unes classes grans, clares i voltades de jardins. A mig matí ens feien posar en fila i baixàvem cap a les aules de baix on hi havia instal·lada la cuina menjador i ens donaven un got de llet amb pols i una llesca de pa. De vegades no hi havia aigua i llavors venien els bombers i buidaven els seus dipòsits perquè poguéssim tenir la llet normal. De vegades feien una pasteta de llet amb pols i poca aigua i ens untaven el pa, com si fos mantega. La veritat és que tot ho trobàvem bo i estàvem ben contents. El curs 1937-1938 ja vaig fer primària i anava amb el senyor Ros. Eren temps dolents. Quan sonaven les sirenes perquè hi havia perill de bombardeig, el professor ens començava a fer unes explicacions del que anàvem a fer: sortir amb fila per amagar-nos al refugi, com si

anéssim a córrer una aventura d’exploradors, com si tot plegat fos un joc. Així ens treia la por. Jo, personalment, mai no vaig passar por, gràcies al professor. En acabada la guerra van tancar l’escola uns quants dies i en tornar a obrir tot semblava diferent: faltava el director, faltaven molts mestres i el clima era tens. Prohibit el català, prohibits tots aquells bons llibres, desaparegut tot aquell magnífic material escolar que mai no ens va costar ni un ral... Venien els falangistes i ens feien fer gimnàstica militar i també saludar la nova bandera i cantar himnes amb el braç estès. Jo procurava posar-me dels últims de la fila perquè no em veiessin i evitar de cantar i saludar. Mai, mai vaig fer ni he fet la salutació feixista! Ja no m’agradava gens aquella escola. Un dia em vaig plantar i vaig dir als pares que jo no hi tornava, a l’escola. La mare em va agafar pel braç i em va acompanyar des de dalt del carrer Hedilla fins a la porta de l’escola, amb una espardenya a la mà que m’anava tustant de tant en tant.Vaig plorar tot el camí, em vaig ben rebel·lar, però la mare era més tossuda i més forta que jo i va guanyar. Al mes de setembre, en començar un nou curs, em van canviar d’escola i vaig anar amb el senyor Serradesanferm, a l’escola de la Cooperativa. Per fi els pares em donaren la raó: aquella antiga escola s’havia acabat per sempre. Domènec

MONTSERRAT AMORÓS Sóc la Montserrat Amorós i vaig néixer el 27/3/1927 i sempre vaig anar a la mateixa escola. Recordo la classe de la senyoreta Boixeda, en la qual els dissabtes fèiem eleccions dels càrrecs setmanals. Em va tocar el càrrec de vigilanta de classe quan la senyoreta havia de sortir per alguna cosa. Jo havia d’apuntar a la pissarra els noms de les nenes que es portaven malament. Les hauria d’haver apuntat totes, perquè si la mestra no hi era s’organitzava un galliner espantós. Jo m’ho passava molt malament amb aquest càrrec, encara que en principi m’agradava perquè em feia sentir important. De veritat que no en tenia res d’important! També recordo que, pujant l’escala de pàrvuls, a mà dreta, teníem la classe de música. Era molt bonic anar-hi i seure sobre l’estora d’espart i cantar, o haver de fer rítmica. Un dia va entrar una abella per la finestra i em va picar al clatell. Vaig plorar molt. Em posaren fang per alleugerir el dolor, però la veritat era que el mal continuava essent horrorós. Al darrere d’aquest pavelló hi havia un jardinet, en el qual cada classe tenia el seu hort. Hi havia un rec on podíem trobar-hi capgrossos. Els volíem pescar i el conserge, el senyor Ferran, ens escridassava de valent! Malgrat els seus crits, els capgrossos acabaven malament moltes vegades. Montserrat

PRUDENCI ARDID Sóc Prudenci Ardid, el marit de la Montserrat Amorós. Vaig néixer el 27/5/1927. Vaig venir cap al barri d’Horta l’any 1936. Tota la família vivíem a Valdeltormo (la Vall del Tormo), província de Terol, i després de moltes peripècies vam tenir casa a la que avui és la plaça de Sant Francesc Xavier, al número 5. Va ser quan vaig començar la meva incorporació a l’escola d’HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS (abans ja anava a l’escola del poble). El meu primer professor va ser el senyor Cueto, un profe polifacètic i una molt bona persona, almenys per a mi va ser-ho: sempre em perdonava totes les malifetes. Portava el cinquè grau. Vaig estar un any a la seva classe i després vaig passar a sisè, amb el senyor Martorell, que ja tenia el geni més viu i no em perdonava tan fàcilment. Un dia em vaig dedicar, juntament amb un company, a amagar totes les llibretes dels alumnes, mentre el personal badava. Hi va haver un xivato que va advertir el professor. Ens va castigar a tots dos, a carregar dos llibres a cada mà, braços en creu, tota l’estona de pati a aguantar la càrrega. Va ser un patiment enorme. Aquells llibres, cada vegada pesaven més! I el professor vigilava! Sembla una novel·la, oi? Però és la veritat! Prudenci

MARIA BERNAL Sóc la Maria Bernal, nascuda el 21/4/1936. No he anat a cap altre col·legi que l’HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, encara que els últims anys d’escola ja es deia Ramiro de Maeztu. Quan vaig plegar ja vaig començar a treballar perquè calia ajudar la família. Una de les coses que recordo dels meus primers anys d’escola és de quan portava trenes, dues llargues trenes. Tenia set o vuit anys i era molt tímida i poruga. A l’hora d’entrar a l’escola sempre em trobava amb un noi, en Pere Mirete, que m’esperava per estirar-me les meves boniques trenes. Jo el temia! Un dia, la meva germana Pepita, que era més desimbolta que no pas jo, i que sabia com de malament m’ho passava per culpa de les estirades de cabell, es va amagar i quan en Pere em va voler estirar les trenes, la Pepita se li va tirar a sobre i li va donar una bona pallissa. Semblava una lleona defensant la seva cria. El Mirete ja no em va molestar més. Un altre record. Vam anar a la classe de música, que estava just entre el pavelló dels nois i el de les noies. En sortir de la classe, una colla d’atrevides se’ns va ocórrer anar a picar totes les portes de les classes dels nois i marxar a tot gas. En passar davant la classe de música ens esperava la mestra, a la porta; em va estirar pel braç i em va cas-

tigar a mi sola, com un exemple per a la resta d’esbojarrades. Ella mateixa estava sorpresa que jo formés part d’aquell escàndol, ja que sempre era una nena quieta i bona minyona. Vaig passar molta vergonya i vaig plorar molt. No estava acostumada a ser castigada. Era una bona alumna, encara que no fos la primera de la classe. Suposo que per això m’escolliren a mi una vegada per a recitar una poesia en una festa escolar. Em vaig sentir molt important. Feliços aquells temps que ja no tornaran! Maria

PEPITA BERNAL Sóc la Pepita Bernal, nascuda l’11/4/1931 i alumna de l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS. Com recordo aquell llunyà Nadal! Dies abans, ja hi havia molta feina extra a les classes per a preparar les felicitacions. Fèiem figuretes, flors o motius de Nadal, de suro o de cartolines de colors. Tot el material es guardava dins d’un armari que teníem a la classe. Sabeu? Vaig tenir la idea escabellada d’amagar-me dins de l’armari, entre el material, per fer-me la graciosa davant de les companyes. Va començar la classe i jo allà amagada. Vaig començar a miolar com un gat. Tothom rient dissimuladament. La mestra, però, no reia. Va venir cap a l’armari i el va tancar amb clau, tot dient amb veu alta: ”Aquest armari restarà tancat fins demà al matí!” Em vaig quedar esglaiada en pensar que no podria sortir en tot el dia i tota la nit! Vaig començar a plorar com una Magdalena i a donar cops per rebentar l’armari. Quan la mestra em va obrir la porta vaig sortir esperitada. Tots els suros i totes les cartolines estaven destrossades, mullades de llàgrimes o estripades de les meves rebolcades. La cosa no va acabar aquí: la mestra em va clavar dues bufetades i em va castigar sense esbarjo la resta de la setmana. Coses de la vida escolar! Pepita

MERCÈ TELLA Sóc la Mercè Tella i vaig néixer el 26/2/1926. La meva única escola ha estat HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS. Recordo molt la classe de la senyoreta Caralt, em sembla que feia primer curs. Jo tenia uns set o vuit anys. Me l’estimava molt i em sembla que ella també m’estimava. Ens ensenyava a llegir i ens feia anar al seu costat d’una en una. Jo ja en sabia força i a més m’agradava molt, però em posava tan nerviosa que em sufocava i se’m posava la pell vermella, no solament la cara sinó tot el cos. Un dia la senyoreta em va dir: “Tella, maca, fins els braços tens vermells!” Em van operar d’amigdalitis. Recordo que, durant unes setmanes, el divendres li deia a la senyoreta: “El dilluns no vindré, perquè m’operen” Arribava el dilluns i tornava a classe sense haver estat operada. Així una colla de setmanes. Per fi, vaig ingressar a l’Hospital de Sant Pau i la cosa va anar de veres. El metge em va fer seure sobre els seus genolls, em posaren un drap blanc com a pitet i el metge em subjectava les mans a l’esquena. Una mica de cloroform i comença l’operació. Jo veia la infermera amb una safata d’eines davant meu. Em feren obrir la boca i m’extirparen la primera glàndula. Jo estava horroritzada!

Quan van per extirpar-me la segona, jo em rebolco i em desfermo de les mans del metge, tiro per terra safata, eines, glàndula plena de sang... Es va organitzar un daltabaix esgarrifós. Jo xisclant com una boja i no deixant-me subjectar. Van guanyar els metges, i no sé com, acabaren l’operació. Van donar una tovallola a la mare perquè m’anés eixugant la saliva i la sang que encara em rajava del coll, i ens enviaren cap a casa. Érem tan pobres, tan pobres, que ni tan sols hi havia diners per a pagar un taxi. Anàrem a buscar el tramvia. La gent, en veure aquell espectacle de mare i filla plorosa, i tovallola plena de sang, es compadiren de nosaltres i ens deixaren seure. En passar trenta dies vàrem tornar a l’hospital per a passar una revisió. El personal clínic es va mofar de mi, tot dient: “Mira-te-la, la nena que es va portar tan malament.” No és exactament una anècdota de l’escola, però la vaig viure en aquells feliços (malgrat tot) anys escolars. Mercè

HORTÈNSIA RUSTULLET Sóc l’Hortènsia Rustullet. Vaig néixer el 8/9/1928 i vaig començar a anar a l’escola als quatre anys. Eren els temps de la República. Recordo tots els professors amb molt d’amor i al director que acostumava a saludar tots els nens i nenes a l’entrada de l’escola i ens feia dir “Bon dia”. Tots érem respectuosos i ben educats perquè així ens ensenyaven a ser-ho. Les classes eren espaioses i amb molta llum del sol i tot estava molt net. Les nenes portàvem bates blanques i els nens, ratllades de blanc i blau. Temps de guerra: bombardeigs, pocs aliments, el meu pare a les trinxeres, i la mare, quan podia, anava pels pobles a comprar menjar: avellanes, mongetes, ous, etc. Després, a Barcelona, ho venia. Un dels meus professors (em sembla que el senyor Bech o Bach...) em va dir si la mare li podria vendre mig quilo d’avellanes, cosa que vam fer. Jo li vaig portar les avellanes. Aleshores, cada dia quan sortia al pati, el professor em cridava per mostrar-me’n unes quantes que sortien corcades. Jo em posava roja de vergonya i li vaig dir a la mare que no em fes vendre res més. La mare em va donar aquesta advertència per al professor: “jo no hi sóc pas a dins de les avellanes, senyor professor”. Així ho vaig fer i el mestre no em va importunar més.

Un altre record que mai no oblidaré va passar a la classe de la senyoreta Pilar Puig. Un dia, a l’hora d’anar a jugar al pati, ella va deixar el portamonedes sobre la seva taula. En entrar del pati va veure que algú li havia robat els diners. Ens va fer un sermó:“Comprenc que tots estem passant una època molt dolenta i que ens falten recursos. Jo també estic mancada de diners.Tinc dos fills per alimentar i els necessito. El que comença robant una agulla acaba robant un banc i essent un lladre tota la vida. Penseu-ho bé i torneu el que m’heu pres”. L’endemà al matí, va trobar els diners dins del calaix. Mai més no es parlà d’aquell incident. Quan van entrar les tropes franquistes que van guanyar la guerra, van canviar el nom de l’escola, i es va prohibir l’ensenyament del català. Vam oblidar d’escriure la nostra llengua però no hem oblidat mai de parlar-la. Hortènsia

MARIA TERESA BALLESTERO Sóc la Maria Teresa Ballestero. Vaig néixer el 16/9/1929. Vaig començar a anar a l’escola a les classes de pàrvuls. Recordo un dia que va venir un nen a la classe que portava tres o quatre gatets quasi acabats de néixer, tots bufons! Ens va dir que ens els regalava i si ningú no els volia els hauria de matar. No els podia tornar a casa. Jo em vaig posar a plorar en pensar que mataria aquelles bestioles. Me’n vaig quedar un, malgrat que a casa no volien acceptar-lo. No sé què se’n va fer dels altres. No recordo si algú més se’ls va quedar. Una altra petita anècdota va ser quan ja anava a la classe de primer, amb la senyoreta Pilar Puig. El dia dels seu sant, unes quantes nenes vam voler fer-li un regal. No sé què li vam regalar, segurament algun dibuix fet per nosaltres mateixes, perquè no teníem diners per a comprar coses. Vam anar fins a casa seva, prop de la Sagrada Família. Ens va deixar entrar al seu pis i vam quedar sorpreses en veure una taula molt ben parada, plena de pastissos i copes i vi. La boca se’ns feia aigua! Quina no va ser la nostra decepció quan ens va donar les gràcies pel regal i ens va acomiadar, amb força pressa.

No ens va oferir res! Ni un trist caramel! Vam marxar amb la cua entre cames, com vulgarment es diu. No se m’acut res més per a explicar. Malgrat aquesta experiència negativa, tinc bons records de l’escola en general i m’agrada reunir-me amb antics deixebles. Maria Teresa

El grup de les Cases Barates i darrere els quatre edificis de què constava l'escola, al vessant del turó de la Peira. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

MONTSERRAT IZQUIERDO Sóc la Montserrat Izquierdo, nascuda el 26/1/1928. Era l’any 1934 quan els meus pares em portaren a aquesta escola perquè hi havia nenes del meu carrer que hi anaven; eren les germanes Roig, les meves amigues, i jo volia ser com elles i hi volia anar encara que tingués de travessar tot el turó de la Peira, cosa que els pares trobaven que era molt lluny de casa. El pare aviat va estar satisfet d’haver-me portat a aquesta escola perquè veia que aprenia molt i de pressa. Cada any passava de classe i era força alta per l’edat que tenia. Dic això perquè lliga amb l’anècdota que us vull explicar. Quan arribava sant Joan, l’onomàstica del director, acostumàvem a fer una festa. Un any havíem de fer una comèdia d’un be que es perdia. Jo volia fer aquell paper però em deien que era massa alta i que no m’esqueia. El be perdut havia de ser l’Assutzena, una nena molt maca que ja l’havia representat l’any anterior (les comèdies es repetien un any i un altre, així era menys treball d’estudiar i d’assajar). Em van fer ser un be del ramat, però ho feia molt malament, en canvi quan havia de belar ho feia molt bé i gràcies a això i que li agradava al professor, per fi em van deixar fer el paper de protagonista. Havia de dir: Beee! Beee! Ja no puc seguir, que em fa mal la poteta! Em vaig perdre i em va recollir un pastor que em va curar, però jo sempre plorava: Beee! Beee! Un dia, el pastor del meu ramat

em va sentir i vaig poder tornar amb els meus amics.Tots els pastors (que eren una colla de nenes) cantaven i estaven contents per haver trobat el be perdut. Tot el ramat de bens (que eren també nenes) belaven, cantaven i ballaven. Vaig ser molt feliç, sobretot en rebre les lloances del senyor Delclós, el director, que em va dir que ho havia fet molt bé. Beeee! Beee!!! Montse Els tres pavellons destinats als infants més petits estaven un xic més elevats, al marge mateix del bosc. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

ANTOÑIA NAVARRO Sóc l’Antoñita Navarro Valero, nascuda el 15/10/1925. Em va costar entrar a l’escola, perquè hi havia llista d’espera. Vaig començar als set anys complerts. De primer anava a una classe especial de castellà, amb una senyoreta alta i morena que em sembla que es deia Catalina. Aquella classe especial aviat va desaparèixer i vaig passar per tots els cursos, sempre en català, fins que ja a la classe de donya Maria apreníem una mica de castellà: dictats del Quijote de la Mancha i de Platero y yo. La mestra que em va agradar menys de tractar fou la senyoreta Currià. Acabada la guerra hi havia unes classes especials de treballs manuals: treballàvem el bronze i altres metalls, el cuiro, el vidre, l’argila, la palla... Jo vaig aprendre a repussar la pell. La senyoreta em sembla que es deia Maruja. Als catorze anys vaig plegar per anar a treballar (per sort, feina no en faltava en aquella època). Vaig estar en una casa de fotografia i fins vaig aprendre una mica de laboratori. Normalment jo estava a la botiga per atendre els clients. Al cap d’un any vaig passar a un taller de reparacions de ràdio (no en sabíem res de la televisió aleshores), fins que em vaig casar i ja em vaig quedar a casa, a rentar plats i fer menjar.

Us explicaré una anècdota molt maca, perquè veieu quina bona persona era el senyor Delclós, el director. La meva germana Maria va estar molt malalta per culpa de l’albúmina. Es va inflar tota i no teníem medicaments ni, sobretot, vitamines i aliments adequats per donar-li. La mare va anar a parlar amb el senyor Delclós i explicar-li per què la germana no aniria a l’escola. El senyor Delclós li va dir que intentaria ajudar-nos. Cada dia ens donava un litre de llet en pols. Jo anava a recollir-la al seu despatx, amb permís de la senyoreta Bartra, la meva professora en aquells moments. Tant si hi havia el director com si no hi era, jo podia recollir la llet per a la meva germana. Va durar una llarga temporada, fins que la Maria es va anar posant millor. Aquestes coses s’agraeixen amb tot el cor i no s’obliden mai! Antònia

ANNA MARIA ARTOLA Sóc l’Anna Maria Artola, nascuda el 12/5/1931. Des del mes d’octubre d’aquell any, el pare treballava de conserge en aquesta escola, juntament amb el senyor Ferran Sendra. Les dues cases que queden just enfront de l’escola havien de ser per a les dues respectives famílies, però com que tots dos ja tenien habitatge, no es van utilitzar mai com a consergeria. Jo no vaig començar a anar a escola fins a l’any 1935 i poc de temps hi vaig estar, perquè en començar la guerra tot es va capgirar. Suposo que recordeu que era obligat de portar els cabells curts, les noies, i els caps rapats, els nois (qüestió d’higiene i precaució d’agafar polls i malalties rares, que de tot teníem en aquell temps, com per exemple, la sarna, uns granets que començaven a sortir entre els dits de les mans i dels peus i que es podien convertir en nafres). Doncs bé: jo portava els cabells llargs, unes precioses trenes que el pare es va negar a fer-les tallar. El senyor Delclós li va dir que no podia fer excepcions, encara que fos el conserge i que estigués segur de la bona higiene de la família. El pare va preferir que em quedés a casa, sense escola, abans de tallar-me les trenes! El pare va haver de marxar al front i jo vaig anar a viure amb els avis, en un poble de Castelló. Ja no vaig tornar a Barcelona fins al 1943 que vaig entrar en una escola professional anomenada Lluïsa Cura, plaça que vaig obtenir gràcies a la mare de l’Ainaud de Lasarte, amb qui hem tingut sempre una bona relació perquè la mare, de jove, havia fet de mainadera dels infants d’aquella família.

El pare no va tornar a casa fins a l’any 1945, després de passar guerra, presons i camps de concentració. Fins va haver de passar un judici per salvar-se de la condemna a mort que li havia caigut como rojo. Necessitava un aval. La mare va anar a trobar el senyor Ruiz, nou director de l’escola, ara Ramiro de Maeztu. El senyor Ruiz havia exercit com a professor fins al 1936, moment que l’enxampà de vacances al seu poble de Tauste el començament de la guerra, i per aquesta raó, va quedar en zona dels nacionals. Tenia carnet de falangista i va poder presentar-se per al càrrec de director. La mare, com he dit, va demanar-li un aval. El senyor Ruiz va dir que parlaria amb l’equip de mestres, i si ho aprovaven, obtindria les firmes dels antics companys.Tothom va parlar bé del pare i li fou donada una carta de recomanació a la mare. Aquell escrit va salvar la vida del meu pare! Fins i tot el jutge va dir: “Sembla mentida que els que tenien com a amics del poble el denunciïn i siguin els companys de treball els que el salvin!” He parlat més del pare que de mi mateixa, però m’agrada poder-ho fer. És com un petit homenatge a la seva memòria. Anna Maria

ROSER DÍEZ Sóc la Roser Díez, nascuda el 15/11/1928. La meva vida escolar va començar l’any 1936. N’estava molt contenta, sobretot perquè em donaven llet en pols i pa, cada matí per esmorzar. Això era fantàstic en aquell temps de guerra i de gana. El meu pare era de pensament republicà, tot i que mai no va participar en cap activitat política. A finals del 1938 li va tocar anar al front. Amb la retirada de les tropes republicanes, va passar cap a França on el van recloure en un camp de concentració i durant molt de temps no va tornar, per por de les represàlies franquistes. La mare, el meu germà i jo vam viure sols gairebé trenta anys. La mare havia de treballar molt per a mantenir-nos i jo sovint faltava a l’escola perquè l’havia d’ajudar, tot i que em sabia greu perquè m’hi trobava molt bé a l’escola, sobretot a l’hora de dibuixar, l’assignatura que més m’agradava. Un dia de l’any 1939 o 1940, la mestra va venir a casa a demanar a la mare que em deixés presentar en un concurs escolar de dibuix. Hi vaig participar i em van donar el primer premi d’entre totes les escoles nacionals. Vaig anar a recollir el premi al Palau de la Música Catalana de mans del bisbe de Barcelona. Roser

JOAQUIMA SALA Sóc la Joaquima Sala, nascuda el 23/4/1928. Començo l’escola als tres anys i mig, a pàrvuls. La meva germana anava a la guarderia dels menuts. Fins tenien llitets per a cada criatura. De pàrvuls passo a la primera classe amb la senyoreta Carbó, després a la segona amb la senyoreta Boixeda (de gran havia anat a casa seva a visitar-la); a tercer grau amb la senyoreta Currià, que era molt diferent de l’anterior, tan dolça, i aquesta tan esquerpa! Quan vaig anar a la quarta, amb donya Ursissina, vam viure un fet molt violent per a les nenes i, sobretot, per a la mestra. Es veu que li va venir la regla i no anava preparada. Va començar a regalimar-li sang cames avall. En notar-se mullada, donya Ursissina es va ajupir al terra i ens va fer anar a buscar la senyoreta Currià.Van parlar baixet les dues, i la senyoreta la va ajudar.Van marxar de classe sense donar-nos cap explicació, dient-nos solament que continuéssim llegint cadascuna el seu llibre.Totes estàvem ben esverades perquè tot allò encara era sorprenent per a nosaltres. De la classe de donya Maria, recordo que ja acabada la guerra i essent prohibit el nostre idioma, ella ens deixava llibres escrits en català perquè els llegíssim a casa. Després li havíem de donar la nostra opinió. Ja a la classe de la senyoreta Bartra, més que una mestra era una amiga. Ens explicava coses de política. Aviat la van fer fora! Llavors, un grupet de noies, anàvem a visitar-la a casa seva, al Carmel. Abans però d’aquest dramàtic moment, recordo el dia que em va

donar el seu esmorzar a l’hora del pati. Es veu que jo feia cara d’afamada. A casa ho passàvem molt malament amb el pare empresonat i la mare sempre anant d’aquí d’allà per obtenir feina i menjar. Jo vaig continuar visitant-la molt de temps, fins li vaig anunciar el meu casament i em va fer un regal! Quan surto d’escola als catorze anys, treballo de modista al carrer del Vent, amb la senyora Pastor. En casar-me continuo vivint al passeig Universal fins que ens arriba l’edat de la jubilació al meu marit i a mi i des d’aleshores vivim a Caldes de Malavella, on teniu la vostra casa. Joaquima Zona de jocs per als més petits, espai quadrat per jugar amb sorra i aigua. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

JUSTINA RUIZ Sóc la Justina Ruiz i vaig néixer el 30/11/1925. Sóc una de les primeres que vaig anar a l’escola quan es van obrir les portes. Érem molts nens i nenes els que havíem de passar un petit examen per saber a quina classe ens podien col·locar segons els nostres coneixements. Em van fer llegir l’abecedari i quan vaig arribar a la lletra T no recordava el seu nom específic. Em van posar a pàrvuls. Però al cap d’un mes ja em van baixar a la classe de primer grau. Recordo una anècdota de l’any 1934 o 1935. Estàvem jugant al pati del davant, nens i nenes, esperant l’ordre de posar-nos en fila per a entrar a les classes, quan vam veure passar un capellà pel carrer 13. Uns quants nois començaren a riure-se’n i escridassarlo. El senyor Delclós, que estava alerta, ens va castigar a tots. Aquell dia tota l’escola va haver de fer classe de civisme. Era una gran persona, el nostre director! Justina

ROSA SÒRIA Sóc la Rosa Sòria, nascuda el 4/1/1924, deixebla de l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS des de la seva fundació. Vaig començar al quart curs amb la senyoreta Rita Porrera, que, per cert, va estar molt poc temps amb nosaltres. La va suplir la seva germana Paquita. Després vaig estar un temps amb donya Maria però em van fer anar a la classe de la senyoreta Larrui, la qual em va traslladar a la sisena que llavors la portava donya Conxa, fins que es va jubilar i va venir la senyoreta Bartra, que era jove, maca i ens ensenyava de tot i força. Recordo quan encara anava amb la senyoreta Larrui que, quan sortíem al pati a jugar, ens demanava que li recollíssim herbes de lletsons, que eren bones per a menjar amanides. Nosaltres estàvem molt contentes de fer-li aquest favor. Quan ja estàvem en temps de guerra, ens van fer portar un paper firmat pels pares fent constar si volien que ens quedéssim a l’escola en cas de bombardeig o si podíem anar cap a casa. Tot era molt democràtic. Jo era de molt bona pasta i obedient. Si alguna vegada em castigaven era per riure. Un dia, donya Conxa em va enviar a portar un avís a la classe de pàrvuls. Vaig sortir molt contenta de la classe, corrent com una boja pel pati del davant, cap a les escales que donaven als pavellons de pàrvuls. El senyor Delclós, que sempre vigilava, em va veure i sense dir res, em va fer un senyal d’estop. Vaig aturar-me. Aleshores em va fer un altre senyal de caminar lentament. El vaig entendre.Vaig continuar el meu camí caminant com una senyoreta. Rosa

PILAR GIMÉNEZ Sóc la Pilar Giménez, la germana de la Maria Teresa. Vaig néixer el 28/11/1934, per tant tenia dos anys quan va esclatar la Guerra Civil i la meva escolaritat va transcórrer en la més immediata postguerra. El govern de llavors no tenia gran interès que l’escola pública funcionés. Si més no, no de la mateixa manera que havia funcionat en temps de la República. Com que els pares no podien permetre’s portar-nos a l’escola privada, a mi em va tocar patir el sistema de l’ensenyament públic del moment. Per això, recordar l’època de l’escola no em resulta gens agradable. Més aviat recordo uns professors sense cap vocació pedagògica i amb pocs escrúpols que van consentir que criatures en la millor edat per a adquirir coneixements s’haguessin de llançar a la vida amb molt poca formació acadèmica. Si hagués d’anomenar alguns dels mestres, la senyoreta Bartra en seria cap de llista. Als 19 anys, o sia l’any 1949, vaig decidir anar a treballar lluny d’Espanya. Vam preparar el viatge amb una amiga per anar cap a Veneçuela a fer de perruqueres i tornar riques al cap d’un parell d’anys. Al moment de marcar la data del viatge, la companya es va fer enrere i ja em teniu a mi tota sola cap al Nou Món. La meva germana Tere havia fet les gestions oportunes perquè em trobés amb algú conegut en arribar a Caracas. La persona que em va ajudar va ser al cap d’un parell d’anys el meu marit i la tornada a Barcelona va quedar oblidada. L’any 1997, en un dels meus viatges a la nostra terra, vaig venir a la trobada d’exalumnes que vau organitzar al bar Sidney. Aquell dia també hi havia la Maria Bernal, que havia viatjat des de Guarajá, Brasil. Ens semblava que la festa

era en honor nostre! (que importants que ens sentírem!). Em van fer recitar El gatito Serafín. El vam recitar a cor, tota una colla. He tornat més vegades a Barcelona però no he coincidit amb cap trobada. M’agradaria estar present en la presentació d’aquest llibre. Pilar

Un dels edificis destinats als pàrvuls. En primer terme un colomar. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

DOLORS SÒRIA Sóc la Dolors Sòria i vaig néixer el 3/3/1928. Vaig començar l’escola tan petita que ni me’n recordo. Sé que anava a pàrvuls i volia anar a la classe de les meves cosines Esperança i Justina. El senyor Ferran, el conserge, m’havia d’agafar i acompanyar a la meva classe. Sí que recordo que ens van donar una medalla de bronze amb l’efígie de la República (potser va ser el dia de la inauguració oficial, el 1932).També recordo una senyoreta que sovint faltava per malaltia, que cada matí ens repartia el seu esmorzar, de pa amb truita, perquè ella no menjava gens. Les nenes estàvem molt contentes amb aquell regal. Passo a la senyoreta Currià i després a donya Ursissina. Devia ser el 1936 quan van començar a barrejar nois i noies. Em va tocar anar a la classe de nois, juntament amb quatre o cinc companyes. Quan el mestre, el senyor Miró, ens va preguntar el nom i li vaig dir Lolita, em va dir que jo em deia Dolors que és un nom molt bonic. “A Lleida, a les Dolors els diuen Doloretes. Oi que és bonic?”. Jo no el trobava bonic i menys encara quan tots els nens, en sortir al pati, en passar pel meu costat em deien, mofant-se: Doloretes! Vaig començar a plorar, ben enfadada. El mestre quan va saber què em passava, va castigar els nens que jo li havia assenyalat com a protagonistes de la burla. Van haver d’escriure cent vegades Doloretes a la pissarra i jo vaig haver de contar-les. Ja ningú va tornar a fer broma del nom i jo vaig continuar essent la Lolita, fins quan de gran em vaig treure el carnet d’identitat que em van posar Dolores, en castellà, naturalment. Avui dia sóc la Dolors, fins al carnet! Dolors

100

PEPITA RUIZ Sóc la Pepita Ruiz i vaig néixer el 10/2/1930. El que recordo de l’escola és de després del 1939 quan ja era el director el senyor Ruiz, un senyor molt sentimental que s’emocionava per qualsevol cosa. De vegades el vèiem amb els ulls plorosos i, d’amagat, ens en rèiem. Quan anava a la classe de la senyoreta Currià, tenia per companya de pupitre la Inesita Gálvez, una nena malaltissa (patia del cor). A mig matí i a mitja tarda, havia de prendre pastilles. La senyoreta la deixava sortir per anar al lavabo a beure aigua i empassar-se els medicaments. Jo aprofitava sempre per demanar-li que em portés el got ple d’aigua per a mi. Un dia, la senyoreta Currià ens va enxampar amb el got i ens el va prendre; es va beure ella l’aigua i a nosaltres dues ens va castigar fora de la classe.Teníem por que ens veiés el director i ens portés al seu despatx. Ens vam amagar als armaris de les bates i abrics. Anys més tard, la Inesita va morir. Sempre que la recordo, penso en aquesta anècdota. Als catorze anys, quan ja anava a la classe de donya Maria, vaig plegar de l’escola per anar a treballar en una fàbrica de teixits. Vaig aprendre bé l’ofici de teixidora de seda, el mateix que la meva germana Justina. Ara ja estem jubilades, però seguim fent moltes feines que ens agraden. Pepita

101

FRANCESCA RAMOS Sóc la Francesca Ramos i vaig néixer el dia 1/4/1922, per tant quan aquest llibre vegi la llum ja hauré complert els vuitanta sis anys. Vaig començar l’escola a una filial del Jesuïtes del carrer Casp, al barri de Sant Andreu. Quan la mare es va assabentar que s’inauguraven unes escoles de l’Ajuntament, va fer les gestions pertinents per apuntar-nos-hi, tant al meu germà Enric com a mi (més tard hi anà també l’altre germà, el Miquel). Vam haver d’esperar un temps, ja que l’escola estava molt sol·licitada. Quan ens van cridar, em van posar a la classe de la senyoreta Paquita Porrera. Després vaig passar a la senyoreta Larrui a quart grau. Havia de passar després a donya Maria, però vaig passar un examen i van considerar que ja estava preparada per anar a sisè, amb la senyoreta Bartra. Als tretze anys em vaig presentar en una empresa de calçat per passar uns exàmens a veure si m’acceptaven per a treballar. Em van seleccionar per entrar a les oficines, però com que no tenia encara els catorze anys, va haver d’anar-hi la mare a signar un permís. Als pocs mesos ja em van admetre a la plantilla de treballadors. Treballava de set del matí a les dues de la tarda. Als vespres assistia a classes de taquigrafia i mecanografia. M’ocupava de preparar els setmanals i també de les comandes de compravenda de material de calçat. L’empresa es deia Ramon Casals, Calçats “La Mariposa”.

102

Tinc tres llibretes d’aquelles que fèiem com a diari en net dels treballs de cada dia: una amb data final, dilluns, 2/12/1935; l’altra, 29/2/1936, i la tercera, amb tapes color taronja i sense completar (hi ha fulls en blanc) del 29/2/1936. Suposo que és el moment que vaig plegar d’escola per incorporar-me al món laboral. Recordo haver trobat un dia la senyoreta Bartra, en tornar de la feina, al tramvia. Em va reconèixer i es va interessar pel que feia. En aquells moments jo ja no era una nena i em va tractar com una amiga. Vaig saber per les germanes Brunat que s’ho passava molt malament, monetàriament i sobretot per qüestions polítiques. Necessitava fer classes particulars per guanyar-se un sobresou. Vam decidir anar-la a visitar i li vam regalar unes sabatilles. Francesca Els pavellons de pàrvuls tenien una pèrgola que oferia més espai d'esbargiment per als mes petits. Foto: Josep Domínguez. AHCB-AF

103

TERESA MONMANY Sóc la Teresa Monmany, nascuda el 12/2/1927. Recordar algun fet destacable de la nostra època d’escola, se’m fa difícil. Em ve a la memòria un dia que estàvem al pati jugant, jo amb la meva germana Núria i vam veure el senyor Delclós, el director, amb el seu cigar havà a les mans. Estava ben distret, assaborint el tabac del seu cigar. Se’ns va acudir prendre-li i deixar-lo sense paraules davant la nostra agosarada acció... Quan anava a la classe de la senyoreta Carbó, recordo una tarda que estàvem aprenent els números i a comptar. Per a practicar, ens donava unes pedres i així fèiem els càlculs. Nosaltres, petites i distretes, no enteníem res. Ens vam posar a jugar amb aquelles pedres. La senyoreta es va posar nerviosa, ens les va prendre i ens les va tirar amb ràbia. Em va fer sagnar el nas! Teresa

104

ROSER SENDRA Sóc la Roser Sendra. Vaig néixer el 25/6/1928 i vaig anar sempre a la mateixa escola. El pare era el conserge, i la mare, la secretària, això vol dir que tota la família estàvem junts. Tinc records bonics i m’entendreixo només de pensar-hi. No n’explicaré gaires, perquè una cosa és tenir-los al cap i l’altra és expressar-los. Recordo les senyoretes Carbó, Boixeda i donya Ursissina, que es comportaven d’una manera molt professional i sabien transmetre l’ensenyament de forma amena i entenedora. Amb donya Maria, a més de la cultura general, vàrem intensificar molt la geografia. Sabíem totes les capitals dels estats, totes les muntanyes, rius i llacs més importants del món. També ens ensenyava versos i a saber-los recitar bé, donant l’entonació adequada. Amb la senyoreta Bartra vaig treballar les matemàtiques (a ella l’apassionaven). Ens va ensenyar, a les nenes de tretze anys, a fer cuentas de resaca, una cosa molt avançada en aquella època. A la tarda fèiem labor. Vaig fer un tapete de mitja amb quatre agulles i fil prim! Era l’any 1941. Era una escola que estimulava els alumnes i a més d’aprendre hi anàvem amb molta il·lusió perquè ens ho passàvem molt bé. Roser

105

CARME REY Sóc la Carme Rey. Vaig néixer el 5/7/1927 i vaig començar l’escola a la guarderia, de la qual cosa no recordo res. Em sembla recordar el nom de la professora, la senyora Antònia, que la vaig anar veient en fer-me més gran. Vaig passar a pàrvuls i potser va ser en l’última classe d’aquests petits que vaig començar a aprendre a saber distingir l’hora del rellotge. Sé que em va costar molt aprendre’m el joc dels quarts endavant i endarrere. Per torpona em posaven al pelotón de los torpes. Quan ho vaig arribar a entendre em sentia molt feliç i tothora volia dir l’hora. Passo a les classes de baix, per totes. Quan anava amb donya Maria vaig ser castigada força vegades per no saber la lliçó (segurament la de geografia, que tant li agradava a la mestra). Com que era dona de caràcter, em castigava a escriure moltes vegades una frase a la llibreta o a la pissarra.També m’havia castigat a anar al despatx del director (el càstig més temut). Jo plorava i tremolava de nervis. El Senyor Delclós, que era una bona persona, encara que ens fes tant de respecte, m’havia de consolar i calmar. Em deia: “A veure, no t’espantis; repassem aquesta lliçó... Fem memòria...”. I a poc a poc em calmava i podia recordar la lliçó que ell m’anava apuntant. Després de la guerra, quan ja tot es feia en castellà, vaig aprendre força ortografia. M’agradava molt fer els dictats en els quals poques faltes feia, per no dir ni una, moltes vegades! Als tretze anys ja vaig acabar la vida escolar! Carmen

106

LOURDES BARRULL Sóc la Lourdes Barrull i Esteve i vaig néixer el 20/2/1930. Vaig començar l’escola en temps de guerra, a la classe del senyor Querol, que era jove i es va haver d’incorporar a files per anar a la guerra. Una tarda que estàvem dibuixant al turó, el vam acomiadar. Va morir al front, molt aviat. Jo, poc temps vaig anar a escola, perquè em van portar a casa dels meus oncles (tenia el pare molt malalt). Els meus records són de l’any 1939 en endavant. Sé que vaig anar a la classe de la senyoreta Currià i em van preparar per a fer la primera Comunió, a la capella que van habilitar en una de les classes de pàrvuls. Anava a catequesi i, els diumenges, a missa. Em sembla que se n’ocupava un missioner, el pare Fontoba. Després se’n va fer càrrec mossèn Camprubí que ja va estrenar l’església que hi ha avui encara. A la classe de donya Maria vaig aprendre molt. Em tenia mimada perquè sabia que el pare ja estava a les acaballes, pobret! Abans del seu trist final, jo anava contenta a l’escola i tenia moltes amigues: les germanes Monmany, la Lluïsa Garreta, la Maria Teresa Poch, la Conxita Sánchez, amb qui més m’avenia. Recordo que un dia, a l’hora del pati, miràvem el carrer a través de la barana. La Conxita va posar el cap entre els barrots, a instàncies meves, i després no el podia treure.Van haver de venir els professors i ajudar-nos. Donya Maria ens va castigar a totes dues, després de salvar el mal tràngol. Un altre dia, també protagonitzat per la Conxita, vam passar l’aventura de les taques. M’explicaré: la Conxita tenia unes llargues i precioses trenes. Sense voler, les va passar per sobre el tinter i des-

107

prés van rebotre sobre la meva bata. Vaig quedar ben tacada, i espantada. Què diria la mare! Donya Maria va fer anar a buscar llimones i em van escampar el suc sobre les taques, però la bata estava feta un nyap. Quan vaig arribar a casa, la mare em va ben estovar a cops de sabatilla. Però per sort, una veïna va agafar la bata i no sé com ni amb què, la va deixar blanca com la neu. L’endemà jo vaig anar a l’escola amb bata impecable. Quan el pare va morir, al poc temps ja vaig plegar de l’escola, als tretze anys. Havia d’ajudar a casa. Als catorze anys ja treballava en una fàbrica de blondes. Allà vaig conèixer el que avui és el meu marit! Lourdes

108

LLUÏSA GARRETA Sóc la Lluïsa Garreta, nascuda el 4/3/1929, a la Barceloneta, on vaig començar la vida escolar. Als quatre anys ja venim cap a Horta i em van apuntar a l’Acadèmia Martín, que encara era al carrer Feliu i Codina, cantonada Congrés i Hedilla. L’escola en poc temps va canviar de domicili: Feliu i Codina, davant dels Lluïsos i poc després al carrer Campoamor, on s’hi va allotjar molts anys. Jo vinc a l’escola nostra en acabar-se la guerra; per tant, ja es deia Ramiro de Maeztu i ja no hi havia classes de català. No sé a quina classe em van posar, només recordo una anècdota. La senyoreta em va fer sortir a la pissarra a escriure. Quan vaig arribar al mot PRIMAVERA, em vaig encallar, perquè segons la mestra no l’escrivia bé. “Va, torna-ho a escriure” em deia, i jo tornem-hi! Fins a quatre vegades. “No està ben escrit! Que surti en Ramon Boloix, a veure si ho fa millor!”. I sí, en Ramon ho va fer bé. A mi em semblava que ho havia fet exacte que jo fins que la mestra em va fer fixar en un detall. La lletra P, jo l’escrivia I, per tant, jo posava Irimavera. “Te n’adones que et deixes la “muntanyeta” de la P”. Sí, per fi ho havia entès. Cada vegada que escric algun mot que comença per aquesta lletra recordo la muntanyeta. Malauradament, als onze anys ja em van fer anar a treballar, a ajudar la meva tieta que era peixatera del mercat d’Horta, ubicat encara a la plaça Eivissa, on ara hi ha l’entrada

109

del Bingo. Aquest va ser el meu ofici.Vaig passar per diferents mercats: el d’Horta, el de la Llibertat de Gràcia, també el de Sarrià... Als vint-i-dos anys deixo l’ofici i treballo en un laboratori de medicaments, fins als vint-i-sis, que em caso i ja em quedo a casa amb el títol de sus labores. Lluïsa

Placa commemorativa que dóna el nom d'Hermenegildo Giner de los Ríos al nou Grup Escolar

110

MARIA NAVARRO Sóc la Maria Navarro Valero, nascuda el 29/10/1927, que fa anys que visc a São Paulo, Brasil, però que tinc contacte amb les velles amigues d’escola i participo de totes les vostres festes (en esperit). La Dora Serra, amb gran carinyo s’ha entestat que jo també prengui part en aquest projecte de llibre. Recordar anècdotes és fàcil; el difícil és explicar-les. Hi ha moments de la nostra infància que semblaven transcendents i amb el temps es redueixen a coses inútils i desapareixen de la memòria. El que tinc ben gravat és el primer dia d’escola. Això d’apartar-me de la mare em semblava un tràngol horrorós. Entrar en un món desconegut, amb gent nova... Per sort, em vaig adaptar de seguida en aquest nou ambient. La professora de la primera classe de pàrvuls es deia Maria i de segur que era molt jove. Es feia estimar, era simpàtica i bonica. Un dia em va venir a buscar un oncle meu i em va dir que coneixia aquella senyoreta perquè havia ballat amb ell moltes vegades. Em vaig sentir molt important perquè creia que aquella mestra era quelcom meu i de la meva família. Sort que no vaig dir-ho a cap nena ni, molt menys, a la senyoreta. Quan han passat els anys, penso si tot plegat, no seria una broma del meu oncle, per fer-se el xulo.

111

Vaig tenir també com a mestra la senyoreta Gràcia, que portava els cabells tenyits de ros platinat, com era moda en aquells moments. Sempre anava molt ben vestida i a mi em semblava una dona molt formosa. També anys a venir, ja de gran, comentant aquest fet amb donya Maria, amb la qual m’unia una gran amistat i havia anat a casa seva moltes vegades, tot comentant aquests records, es va posar a riure i em va ensenyar una foto on hi havia ella al costat de la senyoreta Gràcia i, veritablement, no tenia res de bellesa: se la veia molt vulgar. Durant els anys de guerra, pels volts de Sant Joan, malgrat que no celebràvem festes de sants, les mestres es devien inventar un altre nom per remarcar la festa, sobretot perquè era l’onomàstica del nostre director, ens van enviar a la Francesca Urpí i a mi a comprar uns rams de flors en una granja de Santa Eulàlia de Vilapicina, prop de l’església. Ens van fer esperar força i les van anar a collir a l’hort en aquell precís moment. Però com que no eren rams de florista, aviat es van pansir. Quan vam arribar a l’escola amb les flors, feien pena aquells rams. Les mestres van tenir molta feina a remullar-los i a donarlos una mica de bon aspecte. En acabada la guerra, recordo la gran festa espectacle que vam fer per un final de curs. Representàvem Espanya i les seves regions. Jo era la reina, Espanya. Em semblava ser la més important del món, tot i que el meu paper era com qualsevol altre, sense cap transcendència, però en aquells moments jo em sentia com una Lola Membribes! Recordo una colla de companyes que eren les regions:Tere Giménez, Dora Serra, Maria García, Roser Sendra, etc., etc. (no estic segura si també hi havia l’Angelina Cercós). La que recordo bé és una veïna de la Tere que representava León. Quan va començar a recitar, només va dir: ”Despertó el león que dormido estaba...”, i no es va recordar de res més. Estava

112

recolzada en una pilastra, amb tanta gràcia i naturalitat, que el públic va quedar satisfet, tot pensant que la seva intervenció havia acabat. La van aplaudir i va continuar una altra regió. Entre el públic hi havia el governador en persona (no recordo el seu nom); em va semblar molt important la seva presència, que donava categoria a la nostra festa, tot i que ja en aquells llunyans temps, jo no combregava gaire amb la política franquista. L’any 2000, vaig estar a Barcelona amb el meu fill i vaig voler mostrar-li l’escola que sempre havia estat mitificant.Vam anar cap al turó de la Peira i en veure aquelles aules estimades, em vaig emocionar, però en arribar a l’entrada principal vam llegir un rètol que deia Centre de Psiquiatria, i em van venir ganes de plorar.Tot tancant els ulls jo revivia el passat i veia una desfilada de criatures, rient, cantant..., i uns mestres que vigilaven i si convenia, jugaven amb els deixebles, i el director, tot fumant el seu cigar havà, sense perdre de vista els seus nens i els seus mestres... Ara tot era silenci.Ara, darrere d’aquelles parets, només hi havia persones malaltes, amb greus problemes... Vaig desitjar que el bon Astral les influenciés benèficament i els transmetés una mica de l’alegria que nosaltres, nens i nenes dels anys trenta, hi havíem sembrat. Maria

113

MARIA MIRAS Sóc Maria Miras i Pérez, nascuda el 4/10/1922. Quan s’estava construint el bloc de les Cases Barates d’Horta, l’any 1929, els meus pares n’aconseguiren una i quan s’inaugurà l’escola el curs 19321933 ja obtinc una plaça. El mal és que com que érem molt pobres, jo havia de treballar per ajudar l’economia domèstica i solament vaig anar-hi un any de dia i un altre any de nit. Hi havia un servei de classes al vespre, de set a nou, per a aquells nens i nenes que, en edat escolar, ja treballàvem. Apreníem una mica de tot: gramàtica, aritmètica, geografia, història... Recordo la figura del senyor Delclós que sempre vigilava tant als nois i noies com als professors. Recordo la figura de donya Maria que quan em renyava, perquè jo era molt bellugadissa, em deia: Ai Maria, Maria! Què en farem de tu? I em pessigava el braç, dissimuladament, perquè estava prohibit pegar o torturar les criatures. Poc he gaudit de cap escola; va ser el meu marit Antonio Escolano García (1921-1999), també deixeble d’aquesta escola, qui em va fer de professor tota la vida de casats. Maria

114

DOLORS GARRIDO Sóc Dolors Garrido i Archelós, nascuda el 19/3/1927. Vaig començar l’escola a HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, però no recordo en quina classe ni amb quins mestres. Sé que durant la guerra, del 1936 al 1939, vaig estar-me a Borriana (Castelló) i Ontinyent (València). Quan vaig tornar a Horta, a la meva escola, ja vaig passar a la classe de la senyoreta Bartra. Tampoc recordo què estudiava; solament recordo que vaig formar part del cor de cantaires i del grup escènic. El director era el senyor Ruiz. Vam representar una paròdia de les regions d’Espanya. Jo vaig ser València. Aquí em teniu, amb el vestit típic d’aquella regió. Dolors

115

XAVIER GUILERA Sóc Xavier Guilera Galvez, nascut el 18/2/1921. Vaig estrenar l’escola, començant a la tercera classe amb la senyoreta Marta. A quart, vaig anar amb el senyor Lechuga; a cinquè, amb el senyor Cueto, i a sisè, amb el senyor Martorell. Recordo d’aquesta classe dos companys que es deien Piñeno i Ferrer, que li havien posat al mestre el sobrenom de “Crosqui”, perquè en entrar a classe, acostumava a tustar-los al cap. Els dos eren força entremaliats i, com que era llei de l’escola no pegar als alumnes, el senyor Cueto s’esbravava amb aquells copets a la closca. Durant la guerra no vaig anar a escola. Els pares m’obligaren a quedar-me a casa i ells mateixos em feien de professors. El millor record és el temps que vaig anar a la sisena classe amb el senyor Martorell. Fèiem tres dies classe de castellà i dos de català. Després venia la feina de traduir d’una llengua a l’altra. El director, el senyor Delclós, ens advertia –i vigilava– que calia pujar i baixar les escales sense tocar la barana, sense córrer ni saltar. Els dissabtes, a l’hora de plegar, sempre ens quedàvem tres o quatre voluntaris per regar les plantes i canviar l’aigua de les peixeres. Xavier

116

CARME FONT Sóc la Carme Font i Espinar; vaig néixer el 20/10/1926. Vaig començar l’escola l’any 1932, al primer grau. No recordo què feia a classe; només tinc ben present els tips de jugar a córrer i a saltar que em feia al pati, quan era l’hora d’esbarjo, matí i tarda. Durant la guerra vaig passar molta por cada vegada que sonaven les sirenes i calia anar al refugi, una cova a la mateixa escola, sota el turó. Cada matí tenia baralles amb la mare perquè no volia anar a escola: només pensava amb les sirenes i el refugi. Un matí que m’acompanyava el pare i havien sonat les sirenes i nosaltres continuàvem el camí cap a l’escola, vam veure els avions, cap al costat de mar; fins vam veure com queien les bombes i sentírem el retruny allà lluny! Encara m’esborrono quan hi penso. L’any 1939, acabada ja la guerra, vaig fer la primera comunió a la capella de l’escola: una de les classes de pàrvuls que habilitaren com a església. Ja tenia tretze anys. Als catorze, ja vaig plegar per començar a treballar. Carmen

117

TERESA SÒRIA Sóc la Teresa Sòria i Núñez i vaig néixer el 9/10/1930. Sóc la petita de quatre germanes. Elles estrenaren l’escola, en temps de la República, que aleshores es deia HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS (va ser en acabada la guerra que li canviaren el nom pel de RAMIRO DE MAEZTU). Jo vaig començar als tres anys, o sia l’any 1933. Naturalment, tinc molts de records, alguns de bons, altres de dolents, com són els que van lligats al temps de guerra. Estudiàvem un gran nombre de matèries. En el meu record sobresurten les classes de música en una aula del pati de dalt, on hi havia totes les classes de guarderia. La professora de música es deia senyoreta Leonor. A la classe del costat hi havia donya Antònia. M’agradava molt fer classes de dibuix al natural, entre els pins del turó de la Peira, que era el nostre turó. Un record no tan agradable és l’anècdota que ara us contaré, protagonitzada per la senyoreta Currià. Un dia, la senyoreta em va confondre amb la Maria Garcia, una companya que era molt moguda i entremaliada. La mestra que ja n’estava tipa, li va clavar una bufetada que, naturalment, va recaure sobre la meva galta, per allò de la confusió. Em vaig sulfurar i vaig organitzar la primera manifestació reivindicativa. Juntament amb les meves tres germanes i tres cosines, anàrem a presentar una queixa al despatx del director, senyor Delclós, jo plorant de dolor i de ràbia.

118

El nostre director, que era la persona més seriosa i correcta que he conegut mai, ens va escoltar i ens va dir que això no tornaria a passar mai més. Ens va demanar disculpes en nom de la mestra. L’endemà, a l’hora del pati, la senyoreta Currià em va cridar a part i es va disculpar personalment. Em vaig sentir com si fos la persona més important del món. Teresa Interior de la sala de grau maternal. Gaseta Municipal de Barcelona, 2 de maig de 1932

119

MERCÈ MIRETE Sóc la Mercè Mirete i Garcia. Vaig néixer el 13/7/1925 a París. El pare feia de vidrier en una fàbrica d’objectes de vidre. L’any 1928 la família, pare, mare, les germanes Isabel, Carme i jo, tornem cap a Barcelona. El pare té feina d’ajudant de paleta a Montjuïc, on s’estaven construint els pavellons per a l’exposició internacional. També és el moment que s’habiliten les Cases Barates del barri d’Horta. El pare aconsegueix llogar-ne una i tota la família, cap allà. Les meves germanes i jo estrenem l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS. No sé a quina classe vaig començar. Recordo els noms d’algunes professores: senyoretes Pi, Porrera, Carbó, Boixeda...També vaig anar amb la senyoreta Currià que tenia molt mal caràcter: era rabiosa. Recordo que em feien sortir a escriure a la pissarra perquè tenia la lletra clara i bonica. En plena guerra, vaig anar al Centre de Colònies a Tossa de Mar. M’enyorava molt i la mare em va venir a buscar per tornar-me a casa. En canvi, la meva germana Carme es va quedar i fins va aprendre a nedar, cosa que no vaig aconseguir jo. Quan entren les tropes de Franco a Barcelona, el 1939, m’incorporo a l’escola novament, quan l’obren, però per poc temps: l’any 1940 plego definitivament per a començar la meva vida laboral: perruqueria. Mercè

120

CONXITA SÁNCHEZ Sóc la Conxita Sánchez Lanau, i vaig néixer el 20/9/1929. Vaig començar l’escola al parvulari, però no recordo res d’aquell temps. Sé que hi havia una senyoreta que venia de Manresa i era rossa; res més. Sí que recordo el director, el senyor Delclós. Quan entràvem al matí, havíem de fer-ho en fila: els nois a un costat i les noies a l’altre. Ens feia ensenyar les mans: calia portar-les netes i les ungles ben tallades. També es fixava molt en els cabells: ben pentinats, i les noies, amb cues, si els portàvem llargs. Al juny, com a cloenda del curs, fèiem un festival al pati gran. Recordo haver sortit, juntament amb les meves companyes de classe, amb una branqueta de mimosa a les mans i cantant: Jo en tinc un branquilló, birondeta, birondó... Cada classe tenia un tros de pati per fer experiments de botànica: un hortet. Durant els anys de guerra ens donaven esmorzar: un got de llet i un tros de pa. Vaig anar a escola fins als 14 anys. Del 1939 en endavant, venien falangistes a fer-nos cantar i animar-nos perquè ens féssim del partit, fins ens oferien donar-nos l’uniforme de faldilla blava i brusa, no sé si també blava, un blau clar. Podíem anar a colònies a l’estiu. Els meus pares no m’ho permeteren. Conxita

121

ANNA GÁLVEZ Sóc l’Anna Gálvez García, vaig néixer el 13/12/1924 al carrer Vilamarí de Barcelona. Quan tenia pocs mesos, els pares canviaren de domicili i vam pujar tots cap a Horta, al carrer Conca de Tremp. Allà nasqueren els meus dos germans, la Mercè i l’Antoni. Els anys 1929 i 1930, en construir-se el grup de Cases Barates a tocar del turó de la Peira, el pare va poder llogar-ne una i ens hi traslladàrem, al carrer 13 (tots els carrers anaven per números; avui dia és el carrer Vilaseca). Quan s’inaugurà l’escola HERMENEGILDO GINER DE LOS RÍOS, vam tenir la sort d’aconseguir-hi plaça, tant els meus germans com jo. Tots els nens i nenes portàvem un logotip a la butxaca del davantal amb el nostre nom. En córrer els mesos i entrar moltíssims deixebles a l’escola es va deixar de banda aquest bonic detall. A mi em van fer anar a la primera classe de nenes, amb la senyoreta Carbó. Era una professora molt rígida però tothom la recorda com a bona persona. Els primers anys d’escola són per a mi com una nebulosa: s’han fos en la meva memòria. Els records es fan clars quan ja vaig a quart grau, amb donya Ursissina. Ens feia dibuixar i exposava tots els treballs a les parets. A final de mes triava els millors i els feia emmarcar. Quedaven exposats tot el curs.

122

Un dia a la setmana fèiem labor: vaig aprendre a brodar amb tambor. M’agradava molt. Quan passo a cinquè curs, amb donya Maria, ja era temps de guerra i els meus germans i jo passàrem a formar part del que avui dia en diem els nens de la guerra. Anàrem a residir en una casa de colònies prop de la Molina. El 1939 passàrem cap a França, a Ses, departament d’Orne, prop de la frontera amb Bèlgica. Acabada la guerra, per mediació de la Creu Roja, poguérem tornar cap a Barcelona, al costat dels pares. Vaig anar novament a l’escola que ja no regia el senyor Delclós, sinó el senyor Ruiz. Tampoc el nom de l’escola era el mateix. Ara es deia Ramiro de Maeztu. Un dia, juntament amb la Maria Navarro i la meva germana Mercè, anàrem a visitar, a casa seva, el senyor Delclós, el qual estava castigat a no poder sortir de la seva residència. Ens va fer molta pena veure reflectida en la seva expressió una gran tristesa que no el va abandonar mai. La tristesa es va convertir en malaltia i va morir al cap de pocs mesos. Anna

123

MERCÈ GÁLVEZ Sóc la Mercè Gálvez García i vaig néixer el 16/5/1926. Començo l’escola juntament amb l’Anna i l’Antonio, els meus germans, tal com ha explicat ja l’Anna. Som dels primers escolars que estrenem el Centre. Vaig a pàrvuls i només recordo els tips de jugar que em feia, allà a tocar dels pins. La meva primera amiga va ser la Mercè Claveria. Em va regalar un anell de plata amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i em va imposar la condició que el guardaria tota la vida com a prova d’amistat. Per desgràcia, no sé quan, el vaig perdre, però l’amistat ha continuat sempre. Quan abandono les classes de pàrvuls i baixo als edificis principals, comença la feina de veritat.Vaig a primera classe amb la senyoreta Carbó que m’havia de castigar sovint perquè jo només tenia ganes de jugar i riure. La professora que més vegades em va castigar va ser la senyoreta Currià, que era molt severa. Portava ulleres de vidres gruixuts i sempre tenia mal humor. Em feia sortir a escriure a la pissarra i, sovint, em clavava clatellades per fer-me concentrar, tot i que el director advertia que cap professor havia de pegar als deixebles. Jo no ho deia a ningú que havia rebut però em feia molta malícia rebre els seus clatellots! Una de les poques vegades que vaig fer bé tots els exercicis em va dir molt seriosa: “Ho veus com pots fer bé les coses si et saps concentrar!” Ni una lloança, mai!

124

Un fet extraordinari va ser, aquell curs, una rifa que va organitzar la Caixa d’Estalvis. Recordo que les tres classes primeres ens van reunir i, en uns paperets, ens feien escriure el nostre nom i cognoms que anàvem introduint en un paperera, una per cada classe. Quan tothom havia posat el seu paper doblegat, el senyor Delclós en va treure un de cada recipient i vaig tenir la sort de sortir escollida en la meva classe de la senyoreta Currià: em van donar una llibreta d’estalvis amb cinquanta pessetes de regal! La senyoreta Currià es va posar feta una fúria perquè, segons el seu criteri, jo era la pitjor alumna i no em mereixia el premi. De totes maneres, la llibreta i les cinquanta pessetes foren per a mi! I la sort em va acompanyar un altre any, el Dia de la Infància, que era la festa de Reis. Hi havia regals per a tots els nens i nenes de l’escola, però la sort somreia a qui li semblava. Em van tocar unes balances de joguina, precioses! La senyoreta Currià em va fer canviar la papereta i em van tornar a tocar. Aquesta vegada no me les va prendre. Eren meves! M’agradava entrar a l’escola i triar el meu penja-robes en aquell espaiós vestíbul. Les meves mestres predilectes foren donya Ursissina, que em va fer agafar confiança en mi mateixa, després dels tràngols viscuts amb la senyoreta Currià: donya Ursissina lloava tots els treballs que feia i fins el meu comportament a la fila, al pati, a tot arreu. Em sentia tan important gràcies a les seves lloances, que vaig perdonar el mal humor de la senyoreta Currià. A cinquè, amb donya Maria, a la qual li agradava molt la geografia, ens la va ensenyar molt bé. També vam aprendre d’ella a saber recitar sense cantarella i donant el to apropiat a cada paraula. Hi havia grans competicions per a recitar bé. Com ja ha explicat la meva germana Anna, ens vam exiliar i poques coses més puc explicar de la meva escola. M’agrada trobar-me amb antics companys. Els estimo a tots com si fóssim germans. Mercè

125

PAQUITA VERGARA Sóc Paquita Vergara Gómez i vaig néixer el 8/12/1923. Em sembla que vaig començar l’escola així que la van obrir, no recordo gaire aquest fet; sé que em van posar a la classe de donya Ursissina.Tot és una mica nebulós dintre del meu cap. Em sembla veure una colla de nenes que anàvem al pati a cuidar el nostre tros d’hortet on plantàvem verdures com raves, cebes i tomaqueres. Ens agradava molt tenir-ne cura i regar-les al moment oportú que tocava. Portàvem una mena de diari per no oblidar les tasques de jardineria. A les tardes, mentre fèiem labor, cantàvem cançons catalanes. Anàvem al turó, sota els pins, a dibuixar del natural. Durant els tres anys de guerra ens donaven esmorzar cada dia: llet en pols i pa. Els dies que hi havia restricció d’aigua, en comptes del got de llet ens feien una mena de mantega que untàvem sobre el pa. Jo anava a la classe de donya Ursissina. La mare li va regalar una gallina. Va venir a casa meva a buscar-la, ja morta i desplomada. Estava tan contenta, pobreta! L’any 1939, al mes de gener, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, van tancar l’escola. Es va tornar a obrir però jo ja no hi vaig anar. Vaig començar a treballar i ja no vaig ser mai més una nena. Paquita

126

ANTONI VERGARA Sóc Antoni Vergara Gómez. Vaig néixer el 21/3/1931. Als cinc anys començo l’escola. Com que ja era temps de guerra ja anàvem barrejats nois i noies, cosa que no passava en un principi que hi havia les aules de noies, les de nois i les de guarderia. La professora que més recordo és donya Maria. Recordo un fet extraordinari: un noi de la classe, molt mogut i mala peça, tot fent-se el valent, va trencar una branca d’un dels arbres del jardí. El director, el senyor Delclós, li va fer un càstig memorable: el va posar dret al costat de l’arbre i va fer desfilar tots els nens i nenes de totes les classes de baix al davant seu.Va quedar tan avergonyit que no crec que oblidi el fet en tota la seva vida. Com a cosa extra recordo el dia que va venir un militar, no sé si era un capità de comandància de les peces d’artilleria del Carmel, i ens va fer un míting. Ens va parlar de patriotisme i del valor de la guerra. Tots érem al pati, en files de classes, i escoltàvem amb gran silenci. Quan es va acabar la guerra jo vaig plegar de l’escola i vaig anar a l’Acadèmia Martín del carrer Campoamor d’Horta fins als tretze o catorze anys, que ja vaig començar a treballar; de primer com a aprenent, en l’ofici que he tingut sempre més: ebenista. Antoni

127

JOSEFINA LORCA Sóc Josefina Lorca Castillejo. Vaig néixer el 12/2/1930. Als sis anys començo l’escola a la classe de la senyoreta González que era castellana i feia les classes en castellà. En canviar de classe vaig aprendre el català. Les anècdotes que recordo són ja de després d’acabada la guerra que el director era el senyor Ruiz. Des del mes de gener del 1939 que tancaren l’escola fins al setembre que la van tornar a obrir, tinc molt present els soldats que ocupaven les aules de guarderia. Els nens i nenes del barri acudíem cada dia a buscar ranxo, menjar que ens donaven els soldats. Va ser poc temps però recordo perfectament aquell delit en poder portar un pot de sopa cap a casa. Al mes de setembre, ja no hi eren els soldats. Vaig anar a escola fins a l’any 1941, quan va morir el pare, i la mare em va fer quedar a casa a tenir cura dels meus quatre germans perquè ella havia d’anar a guanyar un jornal, i jo feia de mestressa de casa. Vaig començar a cosir amb una màquina que la mare em va comprar i sempre més he fet l’ofici de camisera, tant de soltera com de casada. Josefina

128

FRANCESCA VERGARA Sóc Francesca Vergara Castillejos. Vaig néixer el 13/12/1929. No sé quin any era quan vaig començar l’escola. Sé que a la classe que anava em feien fer tres dies català i dos dies castellà amb la senyoreta Ariadna. Segur que vaig tenir altres professors, però només recordo la classe de donya Maria que ens ensenyava molts versos i, sobretot, geografia. Teníem uns mapes grans en els quals assenyalàvem les capitals, els rius, les muntanyes... Durant la guerra, quan sonaven les sirenes, ens amagàvem al refugi que tenia una entrada just davant les classes del parvulari. Era com un joc amagar-se dintre d’aquella gruta. Per sort, mai no van tirar cap bomba prop de l’escola. En aquells anys ja anava a la classe de la senyoreta Bartra. La meva germana, jo i altres amigues i parentes, anàvem a dinar als menjadors públics de Sant Andreu. El senyor Delclós ens havia fet un passi per sortir a temps de l’escola i poder arribar al menjador. Francesca

Ă&#x20AC;LBUM DE FOTOS GrĂ cies a les aportacions personals dels protagonistes

ELS PROFESSORS

132

L’EQUIP DE PROFESSIONALS DEL CENTRE SEGONS ELS NOSTRES RECORDS Director: Joan Delclós Directora: Jacinta Morell Professorat: Srta. Marta Srta. Catalina Srta. Carmen Srta. Caralt Srta. Maria Donya Conxa (pàrvuls) Srta. Antònia (guarderia) Srta. Josefina Srta. Manresa Donya Plàcida Sr. Ruiz (classe de castellà, 7è curs i director 2a etapa) Sr. Renato Lechuga García (classe de castellà) Sr. Salsench Sr. Bech Sr. Miró (casat amb la Srta. Puig) Sr. Ros (1r grau) Srta. Carbó (1r nenes) Senyoretes Rita i Paquita Porrera

Srta. Gràcia Srta. Elena Boixeda (2n grau) Srta. Currià (3r grau) Donya Ursissina (4rt grau) Srta. Larrui Sr. Rocamora (4t grau) Srta. Pilar Puig (treballs manuals, casada amb el Sr. Miró) Sr. Cerós Sr. Melian Sr. Farguells Sr. Querol Donya Maria Valls (5è grau) Sr. Cueto (5è grau) Srta. Carme Bartra (6è grau) Sr. Joan Martorell (6è grau) Srta. Pi Srta. Leonor (música) Srta. González Srta. Ariadna Secretària: Srta. Lola Carreter Conserges: Sr. Ferran Sendra Sr. Salvador Artola

133

Professors i personal no docent l'any 1932

ELS PROTAGONISTES

136

3r curs amb la Srta. CurriĂ

Grup de nens i nenes amb la seva mestra

137

Classe de 5Ă¨ curs amb donya Maria Valls, any 1940

138

Classe de pĂ rvuls amb la Srta. Carme

Nens i nenes de pĂ rvuls amb la seva mestra

139

Classe de pàrvuls, la professora gran de la dreta és donya Antònia

140

Nens de 1r curs amb el seu professor, el Sr. Ros

Nenes de 3r curs amb la Srta. CurriĂ , any 1935

141

Nenes de 1r curs amb la Srta. Carb贸

142

Grups de 5è a les escales amb el Sr. Cueto

Classe de 6è curs amb la Srta. Bartra, any 1937

143

Nens i nenes de pĂ rvuls de la classe de la Srta. Rosa

144

Grup de nens i nenes a les colònies d'estiu a Sarrià

Grup de dues classes de pàrvuls

Donya Maria amb la seva classe de 5è curs l'any 1935

145

Classe de nens amb la seva senyoreta, any 1933

146

2n curs de nenes amb la Srta. Boixeda, any 1935

147

Nens i nenes amb la Srta. CurriĂ , any 1936

Classe de nois l'any 1940

148

Donya Ursissina amb el seu curs de 4t, any 1936

149

Una classe de pĂ rvuls i donya Conxa

150

Classe de 6Ă¨ curs i la Srta. Bartra

151

Nens i nenes de pĂ rvuls, any 1937

Classe de pĂ rvuls amb la seva mestra

152

4t curs amb la seva professora, donya Ursissina

ELS PROTAGONISTES ARA

154

Exalumnes al pati de lâ&#x20AC;&#x2122;escola en una trobada l'any 1993

Als pupitres d'una de les classes

155

Al vestĂbul

El grup a l'entrada de l'edifici principal sota la porxada