VINT-I-CINC ANYS SENSE
#JOHNHUSTON
John Huston amb l'elenc en el set de Vidas rebeldes (The Misfits, 1961).
MARC SURIĂ€ I CANALIAS
@suriac | marc.suria@gmail.com
Desembre 2012 Catalunya
ELS CRÍTICS NO HAN ACONSEGUIT MAI TROBAR UN TEMA UNIFICADOR EN LES MEVES PEL·LÍCULES. EN REALITAT, JO TAMPOC. JOHNHUSTON
GÈNERE HUSTON John Huston (Nevada 1906 – Middletown, 1987) va començar la seva carrera com a director amb un remake que li va concedir la productora Warner Bros. El halcón maltés (The Maltese Falcon, 1941), una pel·lícula que ja s’havia fet dues vegades, era un gran repte pel debut de qualsevol director, però juntament amb La jungla de asfalto (The Asphalt Jungle, 1950) han esdevingut com a pilars fonamentals del gènere conegut actualment com a cinema negre. Durant la Segona Guerra Mundial va fer tres documentals d’on podem destacar Let There Be Light (1946), que ha sobrevingut un dels majors registres d’acció en combat real de la història del cinema.
-1-
continguts GÈNERE HUSTON
PÀG.
1
01. UNA VIDA REFLECTIDA EN PEL·LÍCULES PÀG. 3 02. CINEMA D’AVENTURES
PÀG.
5
03. OBSESSIÓ I FRACÀS
PÀG.
7
04. MORALITAT I COMPROMÍS
PÀG.
9
05. A LA RECERCA D’ALLÒ MÉS PRIMITIU
PÀG.
11
06. CONCLUSIONS
PÀG.
13
07. FILMOGRAFIA COM A DIRECTOR
PÀG.
14
08. OBRES PREMIADES
PÀG.
15
09. BIBLIOGRAFIA
PÀG.
16
La reina de África (The African Queen, 1951), Vidas rebeldes (The Misfits, 1961) o El juez de la horca (The Life and Times of Judge Roy Bean, 1972), són alguns dels tresors que ens deixa amagats entre d’altres treballs que podem anomenar de subsistència, com Annie (1982). Tot i això, gairebé totes les seves cintes tenen un valor afegit que aconseguia tant amb la seva inflexibilitat en l’elecció dels relats i del material que volia mostrar en pantalla, com amb el treball de transmetre el què volia a l’elenc. Marilyn Monroe i Humphrey Bogart, són dues perles més que cal afegir al botí fílmic del llegat de Huston. Va treballar gairebé fins la seva mort, aconseguint una gran adaptació de Dublineses (The Dead, 1987) a mode de comiat. Amb una carrera des del 1941 fins al 1987, podem considerar a John Huston com un dels grans directors del cinema occidental. John Huston va rodar 41 pel·lícules al llarg de la seva carrera cinematogràfica. L'Acadèmia de Hollywood el va premiar el 1948 amb dos Oscars, un a la millor pel·lícula i l’altre al millor guió, per El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948), i va ser candidat en vuit ocasions a la millor pel·lícula. Aquest 2012 cal fer una revisió a la seva obra en honor al 25 aniversari de la seva mort. -2-
01. UNA VIDA REFLECTIDA EN PEL·LÍCULES
Clint Eastwood a Cazador blanco, corazón negro (White Hunter Black Heart, 1990)
A John Huston no només el recordem com a director, sinó que també va exercir d’actor, guionista i, fins i tot, productor, però a l’hora va tenir una vida paral·lela plena d’experiències tan variades com, per exemple, ser pintor, periodista, boxejador o caçador. Aquesta necessitat d’aventurar-se a descobrir aquestes inquietuds la va vehicular en els seus films en forma d’aventures o, fins i tot, va acceptar propostes només per tenir l’oportunitat de viure experiències noves que emmascaraven les seves obsessions, com molt bé reflexa Cazador blanco, corazón negro (White Hunter Black Heart, 1990). En aquest sentit, el geni <<Orson Wells destaca que “l’obra mestre de John Huston era la seva pròpia vida.”>> (Solana, 2011). Nascut al 1906, és de la mateixa generació que Cappra i Ford, nascuts al 1897 i al 1894 respectivament. Tota aquesta generació situen la guerra com a eix gravitatori en el que les històries de les seves pel·lícules hi giren al voltant. Concretament Huston, va servir com a tinent a la Segona Guerra Mundial i això l’evoca a filmar històries que facin conscienciar als espectadors que els Estats Units d’Amèrica han estat involucrats en el conflicte. No només es queda en la recerca de relats per a fer reflexionar, sinó que allunyant-se dels herois i de la felicitat, en els seus arguments fa caure el mite del triomf que Hollywood impulsava. Concretament aquesta faceta de Huston la trobem de forma explícita en el documental Let There Be Light (1946), que l’exèrcit va negar la seva distribució i fins al 1980 no es va poder exhibir. Els films de Huston es poden catalogar com a clàssics però justament perquè no es va sotmetre únicament als codis dels gèneres, sinó que també va aconseguir que totes mantinguin un segell especial. En gran part, aquesta singularitat es detecta en la manera d’explicar les històries, però també hi ha quelcom de particular en el procés d’elecció tant de les propis relats com de qui els ha d’interpretar. Per un costat, trobem que va fer aflorar a Marilyn Monroe i a Humprey Bogart, amb qui va rodar fins a sis films, a l’estrellat de Hollywood. I, per l’altre, escollir magistralment les obres de Tennese Williams, Truman Capote o Hemingway. Cal destacar la figura de Tennese Williams, que amb la seva obra, reflex de la vida pròpia marcada per la caiguda de l’antic sud, dóna peu a una sèrie de personatges solitaris, reprimits, turmentats i incompresos que són víctimes d’ells mateixos. El dramaturg amb una profunda sensibilitat, va causar una forta impressió a Broadway i una revolució total a Hollywood, a l’hora que va despertar aquest interès per explicar aquestes històries a Huston. -4-
02. CINEMA D'AVENTURES
Tot i rodar tots els gèneres cinematogràfics possibles, des del western al melodrama passant pel cine negre, l’univers Huston s’ha d’entendre girant al voltant d’un eix central basat en un viatge d’aventures. Un vaixell amb la màquina de vapor mig espatllada per escapar de les tropes nazis, tres ases carregats d’or fins les celles per aconseguir somnis utòpics, un autobús marcat per les averies com a element d’escapatòria per a un inadaptat o una nau en recerca de venjança contra una balena, exemplifiquen la importància dels exteriors, el dinamisme i la sensació d’inquietud en els films. Les aventures que ens proposa al llarg de la filmografia (veure a l’Annex I), lluny de ser pur espectacle d’impressions on regna l’atracció, recreen situacions on les relacions humanes han de portar el camí de la solució i que, en caràcter de imprevisibles, poden resoldre les històries de qualsevol manera. Aquest tema inesgotable porta a destapar a cada pel·lícula una capa superficial dels personatges que deixa aflorar quelcom fosc i inesperat que fa avançar les diferents trames. Hem de concebre, doncs, el viatge com a element fonamental en l’obra del director de l’estat de Nevada, on l’interès recau en les peripècies que han d’anar salvant els protagonistes i no pas en l’objectiu final del camí. Aquesta idea el situa en un espai del tot contemporani, on el concepte de l’obra resultant ja no és tant interessant com el procés per aconseguir-la. Finalment, a Dublineses (The Dead, 1987), ens fa obrir els ulls mostrant que la pròpia convivència ja és una aventura. Només amb allò tant essencial com la vida, l’amor i la mort, el director de naturalesa irlandesa ens fa despertar les mateixes emocions que l’aventurer més intrèpid, i gairebé sense moure’s de dins del saló d’una casa.
-5-
Katharine Hepburn a La reina de Ă frica (The African Queen, 1951)
Richard Burton i Ava Gardner a La noche de la iguana (The Night of the Iguana, 1964)
03. OBSESSIÓ I FRACÀS En moltes de les cintes de Huston podem catalogar els seus personatges com a perdedors o fracassats. Principalment ens hem de referir als tres protagonistes de El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948) liderats per Humphrey Bogart, que lluny d’encapçalar l’esperit emprenedor de l’aventurer, estan cegats per l’avarícia que els allunya de sortir triomfadors de l’objectiu que els va empènyer a viatjar fins a les muntanyes. Això fa que no només perdin tot l’or recol·lectat i defensat fins el moment, sinó que també la vida de Dobbs.
-7-
Segonament, Sterling Hayden encarna el paper d’un atracador que ho va perdre tot d’infant quan va morir el seu pare. D’adult segueix perdent-ho apostant a les curses de cavalls la recompensa dels botins dels robatoris que comet. A La jungla de asfalto (The Asphalt Jungle, 1950), Dix perd la vida en la defensa de la maleta plena de pedres precioses així com a Doll, entès com allò que s’assembla més a l’amor de la seva vida. D’altra banda, cal prestar atenció també a Richard Burton desenvolupant la situació d’un personatge que arriba a una situació límit a La noche de la iguana (The Night of the Iguana, 1964). El Reverendo Shannon durant el film queda apartat de la seva tasca de capellà, perd l’oportunitat d’esdevenir un home ben situat, resultat d’emparellar-se amb la jove Charlotte, perd la seva feina com a guia de viatges i, per si no fos poc, perd l’amor que, ni més ni menys que Ava Gardner, havia previngut en presència del seu difunt marit. També trobem a Paul Newman dictant lleis estrafolàries a El juez de la horca (The Life and Times of Judge Roy Bean, 1972) després de que el robessin i l’intentessin matar com a benvinguda a l’altra banda del riu Pecos. El jutge Bean s’imposa a la primera batalla contra la gent de mala vida del saloon, però acaba derrotat contra l’arribada de la modernitat i sobretot per la frustració davant de l’estrella Lillie Langtry. Finalment cal destacar a Clint Eastwood interpretant un paper basat en un Huston on l’obsessió el porta a perdre la vida del fidel guia africà, Clark Gable i Marilyn Monroe portant a l’extrem la fragilitat de l’ésser humà en la recerca de l’inconscient enigmàtic a Vidas rebeldes (The Misfits, 1961), o en el monòleg final de Dublineses (The Dead, 1987) on Donal McCann qüestiona si un possible amor passional hauria emmascarat la mort davant una vida marcada per la hipocresia de les normes socials. Al llarg de la seva obra, segurament podem trobar més exemples de protagonistes que no aconsegueixen allò que es proposen i que, en conseqüència, el director ens mostri l’obsessió i el fracàs com elements d’autodestrucció de les persones. Però segons Huston <<no significa que no aconseguir quelcom ens ha de fer infeliços, ja que es pot ser perfectament feliç en la persecució d’allò inaconseguible>> (Verdugo, 2013), declaració que ens ha de fer pensar que els podem considerar feliçment fracassats. Siguin feliços o no, podem entendre el fracàs a causa de l’obsessió com un dels temes que li va interessar més mostrar en les seves pel·lícules.
-8-
04.
Primer de tot, cal destacar el compromís humanista de John Huston. Per començar, tal i com s’ha esmentat anteriorment pel seu pas pel gènere del documental, on amb un total de tres obres, <<Report from the Aleutians (1942), i els censurats The battle on San Pietro (1945) i Let There Be Light (1946)>> (Sellés, 2007) va intentar lluitar contra el drama personal que suposa una guerra exercint un gran esperit crític. Va ser catalogat com a pacifista i comunista, passant a formar part de la Black-List. La Black-List és una de les conseqüències de la crisi del cine compresa entre el 1947 i el 1959, on molts actors, directors i productors van ser víctimes d’una histèrica campanya anticomunista a Hollywood. Aquesta caça de bruixes va fer emigrar al mateix Huston, junt altres personalitats com el gran Chaplin, Joseph Losey, Jules Dassin o John Berry, entre d’altres. També és important el seu compromís entre la taquilla i la capacitat històrica, entès com a la fidelitat en recrear les històries que triava per portar a la pantalla gran. L’elecció de les històries que va explicar al llarg de la seva filmografia no són gens populistes, donat a que ni en els relats, ni en els finals regna la felicitat. Per tant apostar per dramaturgs com Williams o Capote mostra una gran moralitat i sentit de la responsabilitat, davant d’un producte que serà exhibit per un mitjà de masses. -9-
MORALITAT I COMPROMÍS
John Huston en el set de Evasión o victoria (Escape to Victory, 1981)
En relació a les històries escollides, trobem el compromís amb la realitat que construeix als personatges a través de la intensitat emotiva. Diàlegs enginyosos a partir de contraposar personalitats molt diferents porten a fer emergir el debat de moralitat dels personatges, creant dilemes existencials en la recepció. Ho podem captar al llarg de La reina de África (The African Queen, 1951) en el debat entre el bé personal o el col·lectiu que interpreten Bogart i Hepburn concloent en un romanç éxitos, segurament contra la voluntat del director, com es deixa a entreveure a Cazador blanco, corazón negro (White Hunter Black Heart, 1990). També a El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948) la mort de Bogart i la pèrdua de l’or fan esclatar uns somriures entre Walter Huston i Tim Holt, que mostra l’expressió del seu major triomf, han alliberat de l’instint i han conquerit la seva pròpia estima. Juntament amb la imatge de l’alliberació de la iguana al final de La noche de la iguana (The Night of the Iguana, 1964), i la decisió d’alliberar el cavall per part de Gable a Vidas rebeldes (The Misfits, 1961), mostra el compromís de fer reflexionar a l’espectador sobre la seva pròpia identitat. -10-
05. A LA RECERCA D'ALLÒ MÉS PRIMITIU Una altra de les característiques dels seus films és la necessitat d'anar a la recerca d'allò més primitiu i més fosc de la societat. Com Hemingway després de la Segona Guerra Mundial, creu que s’ha perdut aquest caràcter primari amb la civilització. Les pel·lícules mostren aquesta recerca d’una forma totalment visceral, al mateix moment que reflecteixen aquesta característica de la personalitat del director, tal i com ens mostra Eastwood en la seva interpretació biogràfica durant la cacera d’elefants. També es denota en les fúries contingudes dels dos cowboys i el pilot a Vidas rebeldes (The Misfits, 1961).
John Huston amb Marilyn Monroe en el set de La jungla de asfalto (The Asphalt Jungle, 1950)
-11-
Les localitzacions utilitzades també demostren aquest afany de fugir del progrés, entès tant físicament com moralment. Va ser el primer en marxar d’Estats Units per rodar íntegrament El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948) a territori mexicà i La reina de África (The African Queen, 1951) en terres africanes. Tant a El halcón maltés (The Maltese Falcon, 1941) com a La jungla de asfalto (The Asphalt Jungle, 1950), podem veure com sota l’acer, formigó i totxanes, i darrera la fatxada de la ciutat, hi ha una selva d’animals en recerca de la seva supervivència. Els gàngsters de Huston, que viuen i s’estructuren com manades de lleons, tot molt familiar i a l’hora perillós, donen peu a la creació del cine negre com a gènere cinematogràfic, amb Bogart com abanderat de l’antiheroi. Amb la mirada panoràmica que li va concedir el temps, Huston es mostrava preocupat per l’ús que es fa de la violència necessària pel cine negre. Sobretot el preocupava perquè s’utilitzés per satisfer plaers malaltissos, ja que declara que <<hi ha un tipus de violència, com la que es mostra a El padrino (The Godfather, 1972) que es representa en un context cert, de versemblança, correcta en la seva forma de mostrar. Però hi ha un cert tipus de violència que es roda només pel fet de filmar violència: es cau en un vici.>> (Verdugo, 2013) Com pot passar amb Quentin Tarantino, continuador del gènere en l’actualitat i màxim exponent d’una violència banal.
-12-
John Huston i Ava Gardner en el set de El juez de la horca (The Life and Times of Judge Roy Bean, 1972)
06. CONCLUSIONS Ja passada la dècada dels anys 30, amb un capitalisme avançat i immersos en la funció ideològica del New Dial, John Huston va començar a fer camí com a director davant l’època de plenitud del cinema americà. Les productores de Hollywood invertien molts diners que s’havien traduït en resultats econòmics positius, fet que va desencadenar una forma de fer cinema, narrativament parlant, molt estricte. Tot i això, a les seves cintes trobem exemples de com desafiar a la clausura del relat clàssic o també, de la mateixa manera que va fer Ford, les ferides que ha causat la civilització a partir d’expressions iconogràfiques que aturen els ritmes sense les interrupcions que requereix aquesta narrativa. Malgrat tot, Huston es va fer un forat dins dels noms més importants del cinema clàssic americà. Ens ha demostrat que més enllà de la importància del guió i del ritme dels films, hi ha una manera diferent d’enfocar el relat i la importància de traslladar-ho a l’star system perquè ho posin en pràctica. Ensenya com es poden explicar històries des del punt de vista de les persones que pateixen greus problemes d’identitat i experimenten l’obsessió i el fracàs i, així, mostrar la recerca d’allò més primitiu a partir d’un cinema d’aventures per tal de portar a l’altra banda de la pantalla la moralitat i el compromís de com han estat concebudes. De la mateixa manera que considerem als germans Lumière pioners de la història del cinema, o Griffith, el pare del cinema modern, hem de pensar en John Huston com un dels directors que ha deixat l’empremta molt marcada en la manera de relatar les històries, que ha donat peu al gènere negre i una base de cinema d’aventures que Spielberg o Lucas han sabut aprofitar per crear el nou Hollywood a partir de la creació dels Blockbusters. -13-
07. FILMOGRAFIA COM A DIRECTOR 1. El halcón maltés (The Maltese Falcon, 1941)
22. El último de la lista (The List of Adrian Messenger, 1963)
2. A través del Pacífico (Across the Pacific, 1942)
23. La noche de la iguana (The Night of the Iguana, 1964)
3. Como ella sola (In This Our Life, 1942)
24. La Biblia (The Bible, 1966) 25. Casino Royale (1967)
4. Report from the Aleutians (1943) 5. The Battle of San Pietro (1944) 6. Let there be light (1946)
26. Reflejos de un ojo dorado (Reflections in a Golden Eye, 1967) 27. La horca puede esperar (Sinful Davey, 1968)
7. Cayo Largo (Key Largo, 1948) 28. Paseo por el amor y la muerte 8. El tesoro de Sierra Madre (A Walk with Love and Death, 1969) (The Treasure of the Sierra Madre, 1948) 29. La carta del Kremlin 9. Éramos desconocidos (The Kremlin Letter, 1970) (We Were Strangers, 1949) 30. El juez de la horca (The Life and 10. La jungla de asfalto Times of Judge Roy Bean, 1972) (The Asphalt Jungle, 1950) 31. Fat City, ciudad dorada 11. La reina de África (Fat City, 1972) (The African Queen, 1951) 32. El hombre de Mackintosh 12. Medalla roja al valor (The Mackintosh Man, 1973) (The Red Badge of Courage, 1951) 33. El hombre que pudo reinar 13. Moulin Rouge (1952) (The Man Who Would Be King, 1975) 14. La burla del diablo (Beat the Devil, 1954)
34. Sangre sabia (Wise Blood, 1979)
15. Moby Dick (1956)
35. Phobia (1980)
16. Sólo Dios lo sabe (Heaven Knows, Mr. Allison, 1957)
36. Let There Be Light (1981)
17. El bárbaro y la geisha (The Barbarian and the Geisha, 1958)
37. Evasión o victoria (Escape to Victory, 1981) 38. Annie (1982)
18. Las raíces del cielo (The Roots of Heaven, 1958)
39. Bajo el volcán (Under the Volcano, 1984)
19. Los que no perdonan (The Unforgiven, 1960) 20. Vidas rebeldes (The Misfits, 1961) 21. Freud, pasión secreta (Freud, 1962)
40. El honor de los Prizzi (Prizzi's Honor, 1985) 41. Dublineses (The Dead, 1987)
-14-
08. OBRES PREMIADES
Les obres de John Huston han recopilat un total de 33 premis:
Bajo el volcán (Under the Volcano, 1984)
Dublineses
Nominació a l'Oscar pel millor actor
(The Dead, 1987)
Nominació a l'Oscar per la millor Banda Sonora Original
Millor director per la "Asociación de Críticos de Londres"
Nominació al Globus d'or pel millor actor
Nominació a l'Oscar pel millor guió adaptat
Nominació al Globus d'or per la millor actriu revelació
Nominació a l'Oscar pel millor vestuari
Nominació al Globus d'or per la millor Banda Sonora Original
Millor actriu secundaria per "Independent Spirit Awards"
Millor actor per "Asociación Críticos de Londres"
Millor director per "Independent Spirit Awards"
Millor actor per "Asociación de Críticos de Los Angeles"
Millor pel·lícula per "Asociación de Críticos Norteamericanos" Millor pel·lícula estrangera per "Bodil Awards"
El juez de la horca
Millor pel·lícula estrangera per "Fotogramas de Plata"
(The Life and Times of Judge Roy Bean, 1972)
Millor pel·lícula per "Festival de Tokio"
Nominació a l'Oscar per la millor Banda Sonora Original Nominació al Globus d'or per la millor actriu secundaria
El último de la lista
Nominació al Globus d'or per la millor Banda Sonora Original
(The List of Adrian Messenger, 1963) Nominació a Millor Pel·lícula per "Edgar Allan Poe Awards"
Vidas rebeldes (The Misfits, 1961)
La reina de África
Millor director per "Asociación de Críticos Norteamericanos"
(The African Queen, 1951) Nominació a l'Oscar per la millor actriu
Moby Dick (1956)
Nominació a l'Oscar pel millor actor
Millor director per "Asociación Críticos de Nueva York"
Oscar al millor actor
Millor actor secundari per "National Board of Review"
Nominació a l'Oscar pel millor director
Millor director per "National Board of Review"
Nominació a l'Oscar pel millor guió adaptat
Menció d'honor per "National Board of Review"
Nominació als Premis BAFTA pel millor actor Nominació als Premis BAFTA per la millor actriu
La burla del diablo
Nominació als Premis BAFTA per la millor pel·lícula
(Beat the Devil, 1954)
Millor pel·lícula per "Asociación Críticos de Nueva York"
Menció especial per "National Board of Review"
-15-
09. BIBLIOGRAFIA
Humphrey Bogart a El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948) 1. Aldarondo, R., i Savater, F. (2008). Películas clave del cine de aventuras. Teià: Ma Non Troppo. 2. Beylie, C., i Pinturault, J. (2006). Películas clave de la historia del cine. Teià: Ma Non Troppo. 3. Casas, Q. (2007). Películas clave del "western". Teià: Ma Non Troppo. 4. Director
John
Huston.
(n.d.).
Filmin.
Consultat
el
24/gener/2013
de
http://www.filmin.es/director/john-huston#bio 5. Huston, J. (Director). (1987). Dublineses [Pel·lícula]. EEUU: Filmax. 6. Huston, J. (Director). (1951). The African Queen [Pel·lícula]. EEUU: Twentieth Century Fox.
Humphrey Bogart a El tesoro de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948)
7. Huston, J. (Director). (1956). Moby Dick [Pel·lícula]. EEUU: Metro Goldwyn Mayer. 8. Huston, J. (Director). (1950). The asphalt jungle [Pel·lícula]. EEUU: Turner Entertainment Co. 9. Huston, J. (Director). (1972). The life and times of judge Roy Bean [Pel·lícula]. EEUU: RTL 4. 10. Huston, J. (Director). (1941). The maltese falcon [Pel·lícula]. EEUU: Warner Bros. 11. Huston, J. (Director). (1964). The night of the iguana [Pel·lícula]. EEUU: Warner Bros. 12. Huston, J. (Director). (1948). The treasure of the Sierra Madre [Pel·lícula]. EEUU: Warner Bros. 13. Huston, J. (Director). (1961). The misfits [Pel·lícula]. EEUU: Seven Arts Productions. 14. IMDb - Movies, TV and Celebrities. Consultat el 10/desembre/2012 de http://www.imdb.com/ 15. Selles, M. (2007). El documental (1a. ed.). Barcelona: Editorial UOC. 16. Solana, J. (2011). Hombre Despierto, Hombre Dormido. Bloomington: Palibrio. 17. Verdugo,
W.
(n.d.).
Entrevista
a
John
Huston.
Consultat
el
6/gener/2013
http://elviejoleon.galeon.com/ 18. Eastwood, C. (Director). (1990). White hunter, black heart [Pel·lícula]. EEUU: Warner Bros.
-16-
de
<<HENRY BLANKE EM VA DONAR EL MILLOR CONSELL QUE UN JOVE DIRECTOR COM JO HAVIA DE SEGUIR. I AQUEST CONSELL ERA QUE CADA ESCENA QUE ANÉS A RODAR L'HAVIA DE VEURE COM LA MILLOR ESCENA DE LA PEL·LÍCULA, LA MÉS IMPORTANT >>
#JOHNHUSTON