L'EMPREMTA DE CARAVAGGIO A ROMA by marionast29

L’EMPREMTA de CARAVAGGIO a ROMA

Ă?NDEX 1. Com utilitzar la guia 2. Roma i Caravaggio 3. Itinerari 1: passejant per les esglĂŠsies 4. Itinerari 2: passejant pels museus i galeries 5. Hotels, restaurants i botigues vinculades a Caravaggio 6. Un tomb per Roma 7. Altres propostes temĂ tiques

Com Utilitzar La GuĂa

Roma i Caravaggio

Itinerari 1 : Passejant per les esglésies

ITINERARI 1 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

PALAZZO CORSINI CHIESA NUOVA SAN’AGOSTINO SANT LUIDI DEI FRANCESI SANTA MARIA DE LA CONCEZIONNE CAPPUCCINI PALACIO DE BERBERINI SANTA MARIA DEL POPOLO *

Passejant per les esglésies Començarem el nostre itinerari a la ribera del riu que travessa la ciutat, el Tíber. Ens endinsarem en el peculiar barri de Trastevere. I ens dirigirem al costat de la Villa Farnese per veure la primera obra de Caravaggio al 1.Palau Corsini. Aquest palau és de l’època del Renaixement, i està construït sobre l’antic Palau Raiario, on en el segle XVII va viure la reina Cristina de Suècia desprès de convertir-se al catolicisme. El palau va ser construït i dissenyat entre 1736 i 1758 per Ferdinando Fuga, a petició de la família Corsini. Anys més tard, quan el palau passa a mans del cardenal Neri Corsini, nebot de Papa Clemente XII, aquest torn a contractar a Fufa per que faci unes reformes al palau, donant-li el estil barroc que contemplem actualment. La construcció del palau era com una competició amb Villa Farnesina per veure quina era la vila més luxosa. Respecte a l’arquitectura, destaca la façana per la seva llargada i les tres portes que posseeix . Una porta central que permet als cotxes l’accés al pati i als jardins del palau, mentre que les dues altres portes, condueixen a les rampes d’accés a les escales que donen entrada ala part noble. El palau inclou l’Academia dei Lincei, fundada al 1603 per Federic Cesi. També la Galeria Nacional d’Art Antic, la qual es coneguda popularment com la Galeria Corsini i que pertany a la xarxa de les galeries d’art Borghese. Aquesta galeria es troba en el primer pis del palau i conté, fonamentalment, obres de la família Corsini i altres pintures que daten dels segles XVI al XVIII. Entre aquestes pintures destaca l’obra de Sant Joan Baptista de Caravaggio, una versió pictòrica molt diferent a les altres obres de Caravaggio.

FITXA TÈCNICA Títol: San Giovanni Battista Autor: Miguel ángel Marisi de Caravaggio Any: 1604 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 94x131cm ANALISIS DE L’OBRA: Entre les representacions religioses de Caravaggio, San Juan Baptiste era molt comú en les seves pintures, ja que l’artista va arribar a crear fins a vuit quadres sobre el cosí de Jesús. Fora dels retrats habituals en que San Juan Baptista batejava a Jesús, el jove Caravaggio representava al fill de Santa Elizabet sol en el desert. Així doncs, el llenç que trobem a la Galeria Nacional d’Art Antic del Palau Corsini, segueix la linia de les representascions de Sant Joan de Ottavio Cost, on la figura quedava deslligada dels atributs habituals de la identitat del Sant. Así pues, Caravaggio el representa de forma solitària una altre vegada, aquest cop, assegut sobre un tronc d’un arbre. Així doncs, Caravaggio representa al cosí de Jesús com un enigmàtic home pràcticament despullat, com ja ho havien fet anteriorment altres artistes com Rafael. 6

Jugant amb els clars i foscos, Caravaggio li dóna, però, una visió realistica i dramatica presentant al Sant amb mans esquerdades i arrugades junt un tors pàl·lid que contrasta amb l’obscuritat del fons i realça la seva fatiga.

Un cop vistada la primera obra del mestre, continuarem el nostre itinerari al cor del centre històric de la ciutat, a la Piazza della Chiesa Nuova, al cor del centre històric de Roma, i de la Roma barroca, en un creuament ideal entres las àrees arqueològiques y els llocs sagrats del cristianisme. La plaça es troba en un punt del Corso Vittorio Emanuele II, el gran carrer que connecta S. Pietro y el Vaticà amb la Plaza Venezia i el Campidoglio. Així doncs, la primera de les esglésies que visitarem serà l’església de Santa Maria in Vallicella, coneguda popularment com a 2. Chiesa Nuova, nom homogeni al de la plaça. L’església va ser construïda en diferents etapes entre els segles XVI – XVII. La construcció de l’església va ser impulsada al segle XVI pel papa Gregori I amb l’idea de consagrar la Verge Maria. Al 1575, a causa del seu deteriorament, el papa Gregori XIII va decidir reconstruir l’edifici i situant Felip Neri al cap davant de les obres, qui va morir abans de veure acabada la façana al 1605. Actualment, l’església Nuova és un complexa religiós que destaca pel seu gran interior barroc en el qual inclou una església, un oratori, la biblioteca de Vallicella i el convent de la congregació. Destaquen la Capella Spada, de Rainaldi i la Capella de Felip Neri, decorada amb bronze i marbre. Tot i així, la Chiesa Nuova és reconeguda per les pintures que decoren el seu interior, ja que conte amb treballs de Cavalier d’Arpino, Maratta, Rubens, Pormaranico, Federico Fiori, i especialment, P. de Cortona qui va agregar la magnifica llanterna de la volta. Una pintura que també decorava les parets d’aquesta església, era l’obra de La Depocizione de Caravaggio, traslladada actualment a la Pinacoteca Vaticana. Aquesta obra va ser encarregada al 1601per Alessandro Vittrive, nebot d’un dels amics de Felip Neri. Aquest cquadre representava el enterrament d’una forma radicalment naturalista, totalment aliena a la resta de l’altar dedicat a la pietat de Santa Maria di Vallicella.

FITXA TÈCNICA Títol: La Deposizione Autor: Caravaggio Any: Estil: Material: Dimensions:

ANÁLISIS DE L’OBRA El descens de Crist representa que es realitza el moment en que es realitza la deposició del cos de Crist, inert després de la crucificació, al sepulcre. L’escena, on Caravaggio juga amb els blancs i foscos, destaca el cos pàl·lid de Crist per damunt dels altres personatges de l’escena.

Les altres figures que apareixen a l’escena corresponen, d’esquerra a dreta, i segons les escriptures, a Sant Juan, la Verge Maria, Maria de Cleofas, Maria Magdalena, i l’ancià Nicodemo en primer pla i que, com en molts de les seves obres, mira directament a l’espectador implicant-lo directament en l’acció. Les expressions, tan facials com corporals, d’aquestes figures, accentua la visió tenebrista de Caravggio. I al mateix temps, la composició a través de les corbes diagonals li dona una gran carga dinàmica i dramàtica a l’escena. Veiem com el cos de Crist, amb cara lívida i la boca entreoberta, presenta el braç caigut per la gravetat que domina i que manté el seu cos inert en forma de corba, contraposat a la corba més notòria formada pels caps dels personatges secundaris. Seguint el seu estil, Caravaggio presenta les figures aïllades del fons obscur, atorgant major importància a l’acció que al lloc on es desenvolupa l’escena. Tot i així, Caravaggio ressalta l’element de la mort, el sepulcre, al mateix temps que ja avança també un element simbòlic d ela resurrecció amb la planta verda que trobem sota la llosa.

Els volums d’aquesta obra son creats a través del color, pel que la línia i el dibuix desapareixen completament. Així doncs, segueix sent la llum la que modela els coses a partir de la llum i les ombres, les quals donen forma tan a la massa com als vuits. Amb aquesta tècnica, Caravaggio atorga una personalitat concreta a cadascuna de les figures, al mateix temps, que aconsegueix ressalta els detalls com el drap de puresa de Crist. Finalment, comentar que, com molts dels seus quadres de l’època, aquesta obra va ser criticada per que el pintor utilitzava estereotips de persones comunes per representar als personatges sagrats. De la mateixa manera, també van ser mal acceptades les expressions de dolor de les figures presents, ja que es considerava que els personatges bíblics havien de mostrar el dolor de forma continguda.

Deixant enrere la Chiesa Nuova, seguirem les petjades de Caravaggio a la 3. Chiesa de San Agostino, situada al costat de l’antiga Via Retta, una de les vies del pla urbanístic de Sixto IV. Aquest carrer es trobava entre les conegudes Via Peregrinorum i Via Papalis. Aquestes vies estaven dissenyades per facilitar el camí dels peregrins que es dirigien al Vaticà. La Via Papalis era la via recorreguda per el Papa i la seva cort durant la cerimònia de la possessió que segueix a l’elecció del pontífex. Actualment, l’església coneguda oficialment amb el nom de Sant’Agostino en Campo Marzio, es troba a la Via della Scrofa, i té l’entrada principal a la plaça de Sant Agostino, un racó amagat just al nord-est de la Piazza Navona. La proximitat de l’església al vivaç barri Parione, amb els bancs del mercat de la Piazza dei Nagoni i els seus palaus senyorials, contribuïen a animar la vida al voltant de la principal església dels Agustins i el continuo transit de peregrins. Entre aquest, Sant Felip Neri visitava freqüentment la Capella del Crucifix , on orav a als peus del Cristo Crocifisso fet de fusta. De fet, Sant Agostino es va construir a sobre d’un temple més antic, una de les primeres esglésies romanes de l’ordre “Agustiniana” començada al 1420 i renovada en moltes ocasions durant els següents anys. Les inundacions del Tíber tenien el temple en mol males condicions, per lo que al 1479 l’arquebisbe de Ruan, Guillaume d’Estoutville inicia la seva reconstrucció per donar un temple digne a una ordre tan important com la dels agustins. Una nova església s’alça ja al 1483 i conta amb quinze escalinates cap a la magnifica façana. Els desbordaments del riu ja no inunden l’església, sinó que l’aigua envaeix la meitat de l’escalinata i la façana queda suspesa i reflectida a l’aigua.

La sòbria i elegant façana renaixentista va ser construïda al 1483 per Giacomo di Pietrasanta adornada per travertins de marbre portats del Colisseu. L’edifici està coronat per un timbal al costat del qual hi ha dos volutes entre les que trobem un gran rosetó. Paral·lelament, l’escalinata també està presidida per un portal de marbre liderat per un timbal amb dos àngels entre els quals es troba l’escut d’armes d’Estouteville

L’interior de l’església fet a creu llatina, està dividit en tres petites naus destacades per arcs de mig punt sobre pilars. Penjat del tercer pilar de la nau central trobem l’únic pintat de Rafael de Roma, el Profeta Isaïes. Passada l’entrada, a la dreta trobem l’escultura de la “ Verge del Part” de Jacopo Sansovino on s’apropen les dones, desprès de donar a llum, per donar les gràcies a la verge. Al canto esquerra es on estava l’obra de Caravaggio, la qual va estar traslladada als museus vaticans. Al 1604 el encarregat de la decoració de l’esglesia, hereu d’Ermete Cavalletti, va encomenar a Caravaggio una pintura sobre els peregrins. Al 1606, el mestre del barroc italià va finalitzar el seu quadre de La Madonna dei Pellegrini, on es representaba la figura humil de la Verge i el nen Jesús descalçats davant dos peregrins.

FITXA TÈCNICA Títol: MADONNA DEI PELLEGRINI Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1606 Estil: Barroc Dimensions:260x150cm

ANÁLISIS DE L’OBRA La Madonna dei Pellegini també coneguda com la Madonna di Loreto, representa el camí de la devoció que els peregrins feien fins la casa de la Verge Maria. A l’escena veiem dos pelegrins agenollats i orant davant la Verge Maria. Simbolitzant la peregrinació, Caravaggio representa molt bé l’escena, amb la posició dels cossos agenollats dels peregrins, els quals tenen les mans juntes per fer les seves oracions. Ademés, Carvaggio tmabé col·loca el detall dels bastons amb els quals els peregrins amb vingut caminan sobre els seus peus descalços i bruts com va detallar el mestre del tenebrisme. En aquest quadre, Caravaggio utilitza la llum en una línia diagonal que enfoca l’escena piramidal. Així doncs, un altre cop Caravaggio ressalta l’importància de l’acció, tot i que en els tons obscurs d’aquest quadre encara podem apreciar l’escenari on les parets pelades i desgastades de la casa de Maria ressalten la seva humilitat i pobresa. Seguint la línia en que Caravaggio destacava sempre la pobresa de la Sagrada Família, il·lustra a la mare de Jesús completament diferent a tots els quadres de l’església en els que està representada. Així doncs, contràriament a la Verge Maria asseguda en un tro i amb corona, Caravaggio la reprodueix de peu, vestida com el poble de forma humil i descalçada, sostenen al nen Jesús en braços. El mestre presenta la figura de la Verge Maria com qualsevol dona guapa i corrent de l’època, fen que el halo sigui l’únic símbol que la santifica. 13

Així doncs, una altre vegada, la reproducció religiosa de Caravaggio va ser molt criticada, sobretot per la representació humil de la figura de la Verge Maria. A més, es creu que Caravaggio va utilitzar a Lena, una de les seves amants i antiga prostituta,com a model. Caravaggio va ser molt criticat doncs per utilitzar una pecadora pública com a model per representar la Madonna dels Peregrins. Destacar però, finalment, que és una de les poques obres en que Caravaggio va retratar les figures de la seva obra, el nen Jesús i la Verge Maria, de forma dolça i amb mirada compassiva als peregrins, donant una imatge humil i generosa de l’església.

Un cop haguem apreciades dues grans obres del mestre del barroc italià, ens dirigirem a la plaça de 4. San Luis de los Franceses, on trobarem l’església homònima la qual va ser dissenyada per Giacomo della Porta i construïda per Domenico Fontana. Començada al 1518 quan el cardenal Juliol de Mèdici va posar la primera pedra, la construcció va finalitzar 71 anys més tard, ja al 1589. consagrada a la Verge Maria, a San Dionigis Areopagitas i des de que va adquirir el seu nom, també a San Luigi IX, patró de França. Com església francesa nacional de Roma, l’estil francès resulta evident en la façana, on trobem diferents estàtues que representen l’historia nacional francesa. L’interior també narra les histories de sant Dionis, Clodoveu i Sant Lluís, fresc realitzat per Charles-Joseph Natoire. Entre les estàtues s’inclouen la de Carlemany, la de Sant LLUÍS, Santa Clotilde i santa Joana de Valois, totes elles obra de Pierre l’Estarch. Aquesta església va ser elegida, a més, com l’escenari d’enterrament dels prelats superiors i dels membre, a les de la comunitat francesa de Roma. Per això, a l’interior de l’església trobem diverses tombes, entre les qual hi ha la de Pauline de Beaumon, tomba encarregada per la seva amant Chateaubriand i també trobem les tombes de l’economista liberal clàssic Frédéric Bastiat i del cardenal François Joachin de Bernis, ambaixador dels reis Lluís XV i Lluís XVI. L’interior compost de tres naus i de capelles laterals, està decorat en gran mesura per Antoine Derizet, en un estil barroc que combina marbre, daurats i estucs en la seva decoració. A l’interior de la segona capella de la nau dreta trobem una de les obres mestres de Domenichino, els frescos que representen la Història de Santa Cecília. A més, podem apreciar altres obres originals del Cavalier D’Arpino, Francesco Bassano el Jove, Muziano, Giovannu Baglione, Siciolante, Jacopino del Conte i Tibaldi. No obstant això, com lloc de peregrinació pels amants de l’art, San Luigi dei Francesi és coneguda sobretot per albergar la Capella Cerasi, la qual està adornada amb tres obres increïblement dramàtiques del mestre del barroc que donava major visió de la llum i la foscor. Situades a la capella de Sant Mateu, al final de l’altar de la nou esquerra, trobem les obres de Sant Mateu Evangelista: “La vocació de Sant Mateu”, “Sant Mateu i l’àngel” i “ El martiri de Sant Mateu” encarregats pel propi San Luigi. 15

FITXA TÈCNICA Títol: LA VOCAZIONE DI SAN MARCOS Autor: Miguel ángel Merisi De Caravaggio Any:1660 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 322x340cm ANÁLISI DE L’OBRA Segons les indicacions del cardenal Contarelli, la Vocació de Sant Mateu de Caravaggio recrea els següents versicles evangèlics de l’Evangeli de Sant Mateu (Mateu 9:9): “Passant Jesús va veure a un home, de nom Mateu, sentat al despatx dels impostos i li va dir: “Segueix-me”. I Mateu es va axecar i el va seguir”. Caravaggio, reaci a les representacions religioses, va representar l’escena que se li havia encarregat, això si, situant-la en un escenari contemporani a la seva època. Sant Mateu i les figures que l’acompanyen estan ambientats en una taberna romana, assentats al voltat d’una taula rodona i amb vestimenta contemporània a la de l’autor. De forma totalment atemporal a aquets personatges,les figures de Jesús i Sant Pere apareixen vestits amb túniques. Jesús que apareix amb els peus descalç com a símbol de simplicitat clàssica contraposat a l’ambició dels recaptadors d’impostos.

L’escena es divideix en dos grups de figures: a la dreta els personatge de Jesús i Sant Pere, els qual venen a buscar a Mateu com apòstol. El sant està assegut davant seu amb un grup de figures contant els diners dels impostos. Amb la tècnica del chiaroscuro, Caravaggio contraposa als dos grups de figures de manera simbòlica. Jesús i Sant Pere queden amagats a la penombra, tot i que jugant amb els clars i foscos, Caravaggio aconsegueix descobrir el rostre naturalista de Jesús. Mentre que la llum de l’escena dirigeix el protagonisme a la taula on trobem Sant Mateu, on alguns personatges del Levi, per avarícia, mantenen la seva vista en les monedes i no en Jesús. La llum diagonal que enfoca l’escena, no és una llum natural, ja que no prové de la finestra que podem distingir al fons de l’escena, sinó que ve de Jesús, qui, amb gran valor simbòlic, apunta a Mateu amb el dit, indicant-li que el segueixi. Aquest gest recorda molt al de Déu en l’obra mestre de El despertar de Adán de la Capilla Sixtina de Miguel Ángelo. Veiem a més, com aquest gest de Jesús, el repeteix Sant Pedro, recalcant la seva figura com el mediador entre el món diví i el humà segons l’església catòlica. Finalment comentar que ja com a primera gran obra de Caravaggio, el quadre ja va estar admirat, sobretot, pels pintors que venien de tota Europa i que admiraven el naturalisme de Carvaggio i la seva tècnica de pintura entre els clars i els foscos. Però, com succeiria en moltes de les seves obres, també va ser criticat, aquest cop per les vestimentes contemporànies que mostrava en les figures de l’obra i per el rostre sorprès de Sant Mateu al ser escollit un dels dotze apòstols.

FITXA TÈCMNICA Títol: Autor: Any: Estil: Material: Dimensions:

ANÁLISIS DE L’OBRA A la segona obra de la vida de San Mateu, Caravaggio representa el moment en que el San rep l’inspiració per escriure el seu Evangeli. Un ángel se li acostaria per dictar-li els divins ensenyaments presents a l’Evengeli de San Mateu.

La simple escena està representada a través de la tecnica de llluminosa emprada per Caravagio, on el fons obscur queda en un segon pla per donar importància a l’acció i als personatges, en aquest cas, a San Mateu i a l’ángel. Cal destacar, que aquest quadre, tal i com el podem veure a la capilla Contarelli, no es correspon a la primera versió que va realitzar Caravaggio. Amb poca experiencia en representaciosn religioses, Caravaggio va pintar un primer cuadre que va ser rebutjat per l’esgesia ja que l’escena i els personatges no cuplien amb l’espiritualitat requerida. Així doncs, Caravaggio va haver de refer el quadre, aquesta vegada, en una versió més concorde amb els gustos de l’època. El primer llenç presentava a Sant Mateu com un vell maldestre al qual mes rebre inspiració de l’ángel des de les altures, era guiat amb la mà de l’angel per poder escriure sobre el llibre. Així doncs, mateu va retrata l’evangelista com un vell sense inspiració, analfabet i ignorat que a més, anava amb els peus bruts.

Per altra banda, l’àngel perdia tot el seu element simbòlic i místic, al situarse al nivell del terra i no al cel. Un Ángel, que amb el detall del melic que li va detallar Caravaggio, era completament humanístic i terrenal, imatge completament oposada a la que rebien els àngels segons l’església. Podem apreciar doncs, en l’obra actual, les rectificacions de Carvaggio. El segon llenç, molt més convencional, presenta ja un evangelista amb vestidura distingida i de color, amb la que deixa entreveure sutilment, els seus peus descalços i bruts. Aquest cop amb una aureola al cap ressaltant la seva santedat, i mostrant-se atent al que li dicta a l’Àngel. L’àngel, aquest cop sense tocar-lo, ni dirigir-li la mirada directament, dicta a Sant Mateu els versos divins. Aquest cop, l’àngel, místicament ja es localitza al cel, entre els núvols i per sobre Sant Mateu.

FITXA TÈCNICA Titol: EL MARTIRI DE SANT MATEU Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any:1600 Estil:Barroc Material:Oli sobre llenç Dimensions: 323x342cm

ANALISI DE L’OBRA Aquest últim quadre de la vida de San Mateu, representa el Martiri del Sant per part del seu botxí. La mort de l’Evangelista havia estat ordenada pel rei Hirtaco d’Etiopia. El rei s’havia adonat que la seva enamorada, Ifigenia, s’havia convertit al cristianisme, i sota l’influencia de Sant Mateu, havia fet vot de castedat. La representació d’aquesta escena, obliga a Caravaggio a crear un espai més ampli que els primers plans que acostumava a retrata. En aquest cas, apareixen, ni més ni menys, tretze personatges en escena, que seguin la línia naturalista de Caravaggio presenten diferents postures i expressions. 20

L’escena es desenvolupa durant una actuació litúrgica, d’aquí la vestimenta de l’apòstol. Distingim doncs unes escales, i a l’esquerra, entre la foscor, s’intueixen les columnes del temple on, segons les Escriptures, es sortia regenerat de les seves piscines. La tècnica de clars i obscurs de Caravaggio, ressalta un altre vegada l’acció principal, il·luminant directament a les figures protagonistes de l’escena i deixant més en la penombra a les demés figures presents al quadre. Aquesta llum en diagonal que domina el llenç, torna a no ser una llum natural, sinó una llum divina. La figura del sicari, de dimensions reals, és el gran protagonista de l’acció, junt amb Mateu, qui està estirat al terra immobilitzat. Per sobre d’ells trobem la figura de l’àngel, i recolzat sobre els núvols que crea ell mateix, intentar entregar una rama de palma a Mateu. Aquesta simbolitza la importància del martiri i la connexió divina. Així doncs, el àngel també destacat en els clars del llenç, dóna un verisme religiós a l’obra de Caravaggio. Al voltant de l’escena principal trobem a les demés figures, totes apartades i escandalitzades per la crueltat de l’escena. Entre els personatges destaca, a la del quadre, el naturalisme i la tenebrositat presentats magníficament a través del jove que s’allunya cridant i amb la cara distorsionada pel terror. L’altre personatge a destacar és, ni més ni menys, el propi Caravaggio, qui apareix al fons immediatament a l’esquerra del botxí. Només es veu el seu cap de front i de gest adust entre la seva fosca barba. Finalment, destacar que la vestimenta d’algunes de les figures que contemplen l’escena, son, una altre vegada, contemporànies a Caravaggio, contraposant-se amb les vestimentes de l’època representada. Amb això Caravaggio aconsegueix endinsar-nos a l’escena plena d’agitació i aconsegueix transmetre’ns els intensos matisos de crueltat, sobretot, amb el gran naturalisme i tenebrisme amb que el botxí subjecte i doblega la mà del Sant per impedir que agafi la palma que l’àngel ve a entregar-li.

Seguirem la nostra visita, ara cap un lloc insòlit de Roma, d’aquells que normalment no trobem marcats en les rutes. Un lloc tèrbol on encara torbarem part de l’obra de Caravaggio. Situat a la mateixa Via Veneto trobarem l’església 5. Santa Maria della Concezione dei Cappuccini, molt a prop de la Piazza di Spagna i la Piazza Barberini. Aquí trobarem art lúgubre ple de símbols macabres en un temple religiós que per fora no crida precisament l’atenció però que per dins palpita de tenebrositat. Una frase lapidaria adverteix ja del que trobarà dins la cripta: “ Noi eravamo quello che voi siete, e quello che noi siamo voi sarete”, així doncs l’ inscripció diu: “Nosaltres érem el que tu ets ara, i el que som nosaltres ara, seràs tu” L’historia d’aquest temple es remonta al primer terci del Segle XVII, quan el Papa Urbano VIII encarrega al 1631 a l’arquitecte Antonio Casoni la construcció d’un temple cristià pels frares caputxins. La comanda del Papa Urbano VIII es deu al seu germà, Antonio Marcello Barberini, el qual era membre d’aquesta ordre religiosa nascuda d’una escissió dels Pares Fransiscans. Tot i així, l’església d’estil barroc clàssic, de modestes dimensions i austeritat, no destaca pel seu interior purament cerimonial sinó que destaca per la seva cripta. El propi germà del pontífex, Antonio Marcello Barberini, decideix portar les restes dels frares caputxins que havien estat enterrats fins el moment en el cementiri oficial de l’ordre, el de l’església de Santa Roce e Bonaventura dei Lucchesi. El cardenal va ordenar que els ossos traslladats fossin col·locats i ordenats de forma artística, formant diferents motius decoratius de gran simbolisme amb els quals pretenia mostrar la finalitat dels cos com simple recipient de l’ànima. A més dels ossos de més de 4.000 frares, també es poden veure alguns esquelets complets abillats amb la vestimenta dels monges caputxins. Es pensa que la cripta va ser construïda com una forma d’exorcitzar la mort, per demostrar així que el cos és només on l’ànima resideix temporalment, i que un cop que l’ànima queda alliberada del cos, es pot fer el que sigui amb el cos.

ANALISIS DE L’OBRA

Desprès d’aquesta parada esgarrifosa, el següent suggeriment el trobarem avançant per Via Tritoni, la qual ens portarà a la Piazza Barberini on podrem admirar el palau de nom homònim, el 6. Palau Barberini, un esplèndid edifici barroc que alberga la Galeria d’Art Nacional Antic en el seu interior. La col·lecció de la Galeria Nacional d’Art Antic conté més de 1.400 obres de grans artistes dels segles XIII a XVIII. Destaquen obres mestres com La Fornarina pintada per Rafael, el retrat de Enrique VIII per Hans Holbein i també Judit decapitant a Holofernes de Caravggio. A la Roma del s. XVI, en el lloc on es situa actualment el palau, trobarem un petit palau aixecat per la família Sforza al 1549. Per problemes econòmics, el cardenal Alessandro Sforza li va vendre a Maffeo Bartberini, futur Papa Urbano VIII. Al 1627, el pontífex va encarregar la reconstrucció del palau a Carlo Moderno, qui ajudat del seu nebot, Francesco Borromini, construiria el nou Palau Berberini sobre la Villa Sforza i complementat amb un ample jardí semi–tancat. Dos anys més tard, al morir Madero, Borromini queda apartat de l’obra i aquesta se li atorga a Bernini, qui completa el palau al 1633. Un palau disposat al voltant d’un pati central i una ala estesa que domina la plaça Barberini. EL jardí es coneix com el giardino segreto, ja que queda ocult a la vista dels forasters. Per la seva part, l’edifici principal presenta tres nivells amb galeries de grans vitrines d’aire venecià. Per altra banda, la planta superior, organitzada per Borromini, té una falsa perspectiva que suggereix major profunditat al palau. Dos escales porten a la planta noble, una escala en quadrat a l’esquerra, obra de Bernini, i una escala en forma d’hèlix, a la dret, creada per Borromini. Les habitacions de la planta noble contenen frescos d’artistes com Giussepe Passeri i Andrea Camassei. Però destaca el sostre de la sala central, el de més altura, i el qual està decorat amb frescos de Pietro de Cortona representant l’Al·legoria de la Divina Provinença i la Força dels Berberini.

FITXA TÈCNICA Títol: GIUDITTA E OLOFERNES Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1559 Estil:Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 144x195cm

ANALISIS DE L’OBRA

L’obra representa l’escena en que Judit decapita a Holofernes. La historia de Judit i Holofernes prové del llibre de Judit, inclòs a la bíblia catòlica. Judit és una figura emblemàtica pel poble d’Israel, convertida en una llegenda i un model polític i social pel poble israelià. El relat de Judit i Holofernes comença ambel setge de l’esxercit asiri a la ciutat de Betulia. Els habitants de la ciuatat estaven a pun de rendir-se quan va apareixer la valenta figura de Judit. Aquesta era un viuda rica i bella, que fingin que habia abandonat al seu poble, es va infiltrar al campament asiri per seduir al general Holofernes. Aconseguint el que s’havia proposat, Holorfenes la va convidar a un banquet, on aprofitant un moment d’intimitat, la jove li va tallar el cap.

L’escenari representat se situa en un espai centrat en el que Caravaggio aconsegueix centrar-se únicament en l’acte de la decapitació, eliminant el fons, amb excepció del cortinatge vermell que ajuda a focalitzar l’acció tenebrosa del primer terme, la decapitació del general dessagnant-se.

Caravaggio presenta una distribució bastant equilibrada de l’escena establint un format horitzontal, amb Holofernes damunt el llit a la meitat esquerra, i Judit i Abra, la seva criada, a la dreta. El mestre barroc orienta la mirada de l’espectador mitjançant, com ja em comentat anteriorment, el cortinatge del fons, juntament amb la forta diagonal que formen l’espassa i el braç de Judit, directament amb el seu rostre. Així doncs, aquets elements, junt amb la llum des de l’angle superior esquerra, condueixen la visió a les mans de Judit i a l’acte de la decapitació. Pel que fa a la representació dels personatges, trobem en un segon pla i ,és a la penombra, Abra, la vella serventa que presencia l’acte de Judit passivament. Mentre que Judit, es retratada com una jove delicada amb els braços estesos intentant allunyar-se del seu acte del qual dubte, tal i com podem apreciar en la seva expressió facial. En aquest cas, torna a intervenir l’element de la llum de forma simbòlica, ja que aquesta llum divina ens suggereix que aquest acte es comet amb l’ajut d’un ser superior. Caravaggio ens deixa doncs una obra repleta de dramatisme, el qual s’estén en onades de color, des del vermell agressiu de la sang corresponent al del cortinatge, fins a la lluentor de l’espasa i la llum que il·lumina a la heroïna de l’Antic Testament. Finalment, destacar que aquest episodi tenebrós va estar presentat diverses vegades en diferents representacions religioses. Així doncs, pintors del naturalisme tenebrista posteriors a Caravaggio, van copiar la tècnica empleada pel mestre barroc. Un dels quadres a destacar per la seva semblança amb el de Caravaggio és el de Judit i Holofernes de Artemisia Gentileschi.

L’última parada d’aquest recorregut per les esglésies serà a la Piazza del Popolo, que ubicada a l’extrem nord de la ciutat, ha sigut des de l’antiguitat, la porta de Roma per excel·lència. Des d’aquesta, partia la Via Flamina, la qual connectava la ciutat amb la resta del continent. Per això, des de la Piazza del Popolo surten tres carrer rectes que formen la cèlebre trident i convergeixen amb precisió matemàtica a l’obelisc. Dos dels carrers, Via del Corso i Via Rippeta, segueixen encara el mateix traçat que tenien en època antiga,

Venint per Via de Corso arribarem a la nostre última visita, i ens trobarem a la plaça coneguda també com la plaça de les tres esglésies. La plaça d’enormes dimensions i de capacitat per 35.000 persones alberga la Basílica de Santa Maria de Popolo i les esglésies bessones, Santa Maria in Montesanto y Santa Maria de Miracoli, una al costat de l’altre, separades per Via del Corso.

Una altre vegada de nom homònim a la plaça, visitarem la basílica de 7. Santa Maria del Popolo. En aquest cas cal destacar que l’església es va construir anteriorment a la monumental plaça creada al 1538. Des de 1099 l’església ja s’alçava orgullosa al costat de l’entrada nord de la ciutat. Aquesta església, dedicada a la Verge Maria, la va manar construir el Papa Pascual II per resoldre un problema inusual. Es diu que el fantasma de l’emperador Neró, enterrat proper, voltava per la zona. Així doncs, els vilatans es van queixar, per lo que el Papa Pascual, de forma cerimonial, va talar una noguera on es refugiaven alguns corbs negres de suposat aspecte dimonial. Allà va ser on el pontífex faria construir l’església. Las obres es van pagar pel poble, “Populo” en llengua llatina, d’aquí rep el seu nom d’Església del Poble. La capella romànica original va ser ampliada al 1227 pel Papa Gregori IX i al 1250 va passar a mans dels agustins. Més endavant, va ser totalment reconstruïda sota l’impuls de Sixto IV sota el domini dels arquitectes Baccio Pontelli i Andrea Bregno entre 1472 i 1477, donant-li una aparença més renaixentista.

L’edifici actual és com un museu, ja que està replet d’obres dels millors artistes renaixentistes de l’època que van decorar l’església, com Raphael al 1513 reconstruint i decorant la capella Chigi sota les ordres del banquer sienès Agostini Chigui i, per altre banda, amb Gian Lorenzo Bernini, qui va modificar la façana i també va restaurar part de l’església en estil barroc al 1660 sota les ordres del Papa Alexandre VII. A l’interior de l’església trobarem moltes altres obres renaixentistes de primer ordre, realitzades entre finals del segle XV i començaments del XVI. Podrem gaudir dels frescos de la volta pintats per Pinturicchio entre 15081509 representant la Coronació de la Verge, els quatre Evangelistes, els quatre Sibilas, i els quatre Pares de l’Església. Paral·lelament, la capella Cybo reformada per Carlo Fontana imitant l’obra de Rafael en la Capella Chigi. Podem observar també altres obres extraordinàries com la Nativitat de Tiberio d’Assisi o la tomba del cardenal Della Rovere de l’escultor Andrea Bregno, l’escultura de bronze de Vecchietta,l’excel·lent oli d’Annibale Carracci i el bust del cardenal Garcia Mellini per Alessandro Algardi. Però el principal reclam artistic seueix sent les obres mestres de Caravaggio a la Capella Cerasi.

FITXA TÈCNICA Título: CONVERSIONE DI SAN PABLO Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1601 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 230x175cm

ANÁLISI DE L’OBRA La obra de Caravaggio representa el momento de la conversión de San Pablo. Abanms de convertir-se, el jove encara de nom Saul, era un soldat arrogant perseguit pels cristians.

A l’escena Saul va camí d’una altre ciutat quan és derrocat del seu cavall per una poderosa llum. Saul parla amb Déu, qui se li apareix i li pregunta: “Saulo, ¿por què em persegueixes?”, al aire queda la pregunta “Qui ets?” i des de la llum la reposa: “Sóc Jesús, aquell al que tu persegueixes”. En aquest llenç en que Caravggio representa el dialeg que manté Saulo amb Déu, veiem un gran impacte dramàtic. Aquesta ve donada per la concentració i la comprensió de les formes i per la composicó de l’obra. Fidel a la seva tècnica del chiaroscuro, Caravaggio determina la composició de la seva obra, delimitant les línies i figures, a través de la llum, un altre cop, divina. Així doncs, de nou, està il·luminada l’acció principal, la qual inclou a San Pablo i el cavall situat immediatament davant seu i que omple més de tres quartes parts de l’espai. Això fa que el cap abaixat del cavall i els seus ulls tristos, en la penombra, es corresponguin perfectament a la taciturna expressió del cria de barba canosa. El cavall aixeca la pota amb molt de compte per no trepitjar a Saulo, qui està tombat amb les cames semiflexionades, està amb els ulls tancats i absort en l’èxtasis, implorant amb els braços aixecats. La composició triangular del quadre ve marcado precisament pel braços de Sant Pau que enllacen amb les potes del cavall. En aquest mateix centre d’absència se suposa que és on està la presencia divina amb qui dialoga Saulo.

Caravaggio ens explica aquesta escena d’una manera completament diferent, sota una aparença trivial i vulgar a través de diferents elements. Tot i les crítiques, Caravaggio acaba mostrant-nos també la transcendència divina de l’obra, desvelant magistralment la presencia de la divinitat, tot i que ho fa a través d’una escena que podria ser completament quotidiana.

FITXA TÈCNIA Títol: CROCIFISSIONE DI SAN PIETRO Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1601 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 230x175cm

ANALISI DE L’OBRA Esta obra nos presenta el moment de la crucificació de San Pere. En aquesta escena tres galifardeus carreguen descalços la creu amb el sant.

Sant Pere va ser martiritzat mitjançant la crucificació, però Pere va demanar als botxins, que no lo donessin el martiri de la mateixa manera que a Crist, ja que creia no merèixer aquest honor. Per això, en la imatge, Sant Pere surt tombat boca baix a la creu. Caravaggio presenta una composició simple representant l’escena amb els elements mínims imprescindibles: només quatre personatges i la llum d’un únic focus sense espai ni paisatge. Per altre banda, la composició completa de colors càlids, magnifica la proximitat física de l’escena, submergint-nos en l’acció. L’accentuació de la llum en un únic focus cap a la figura central, Sant Pere, fa que es fonguin les formes d’alguns personatges amb l’obscuritat del fons. Caravaggio, presenta doncs, una escena plena de dramatisme, el qual ve accentuat per la disposició de la llum i la tensió de la musculatura dels botxins, junt amb les seves postures. Els tres botxins estan concentrats en la seva tasca, sense cap passió o sentiment visible, ja que totes les figures estan despersonalitzades per que no els hi poden veure la cara. Tot i així, amb gran duresa, Caravaggio destaca amb detalls els peus bruts i descalços del que està agenollat.

Finalment, destacar que la figura de Sant Pere, serè i ancià, mira cap algun objecte situat fora del marc del llenç, el qual es correspon a un crucifix ubicat en el mateix altar on es situa el quadre. Caravaggio aconsegueix, d’aquesta manera, un doble joc entre lo pictòric i lo real, reforçat per la verosimilitud de les figures.

Itinerari 2: Passejant per les galeries i els museus

Itinerari 2 1. 2. 3. 4.

Museus Vaticans Museus Capitolins Galeria Doria-Pamphili Galeria Burghese

Passejant per les galeries i els museus Començarem el nostre itinerari a la Ciutat del Vaticà, on l’art i la religió ens inundaran en els 1. Museus Vaticans. Aquest conjunt museístic està compost de diferents edificis: museus temàtics, edificis pontífexs, galeries, monuments i jardins, que junt amb la Biblioteca Vaticana, formen el patronat artístic dels Papas. Fundats a partir de la donació de la donació de les obres d’art del Papa Julio II. La col·lecció privada va ser traslladada al pati conegut avui en dia com el Pati Octàgon. Aquest enorme pati, conegut anteriorment com pati de Belvedere, va ser un projecte de Bramente per connectar els dos nuclis d’edifics, unint el Palau Vaticà dels Papas i l’antiga Basílica de Sant Pere amb el Palau del Belvedere i salvant els desnivells entre aquets. En aquest pati és on Julio II va fer col·locar la seva col·lecció d’escultures: la Venus Feliç, el Apolo de Belvedere, la Ariadna dormida o el grup de Lacoonte i els seus fills. Els museus pròpiament dits, neixen amb Clemenente XIV i Pio VI, els quals encomanen construir el Museu Pío-Clementino, el qual acull la col·lecció d’escultures clàssiques. Ja a començament del segle XIX, Pío VII fa construir el Braccio Nuovo per contraposició l’altre braç del segle XVI. Així doncs, amplia la col·lecció d’escultures clàssiques, i ordena també el Museu Chiramonti sota la direcció del famós escultor Antoni Cánova.

Pel que fa a la formació dels Museus Vaticans, de característica forma allargada al voltant de grans patis, pocs son els qui coneixen l’origen d’aquesta magnifica i curiosa estructura :

Foto1: (Any 1500) Construcció del Palau de Belvedere sota les ordres d’Inocencio VIII. El Palau va ser construït sobre un promontori, d’aquí el seu nom Belvedere, “mirador”. En aquest nucli fundacional és on trobem la colecció privada de Julio II.

Foto2: a l’any 1503 va començar el gran projecte de Barmante per unir els edificis a través de l’enorme pati de Belvedere, el qual conté seccesives escales per salvar els desnivells. El projecte es desenvoluparia al llarg de tot el segle.

Foto3: Al segle XVIII neixen els Museus Vaticans a mans de Clemente XIV i Pio VI ela quals ordenen la construcció del Museu Pio-Clemente. I a començament del segle XIX, el pontifex Pío VII ordenaria la construcció del Braccio Nuovo amb el Museu Chiaramonti, el qual rep el cognom del Papa del moment.

Font: http://www.audioguiaroma.com/museos-vaticanos.php

En aquets més de 7 km de recorregut per un marc arquitectònic impressionant on trobarem arqueologia clàssica, pinacoteques, col·lacions d’art antic i contemporani, i cicles de frescos pintats pels grans mestres renaixentistes: Miquel Ángel, Rafael, Fra Angelico, Pinturicchio, Boticcelli, Peugino i Ghirlandaio, entre d’altres.

La nostre següent parada serà a la magnífica Piazza del Campidoglio, on trobarem els 2. Museus Capitolinos.

El Capitoli, el turó més petit dels set turons de Roma, s’articulava sobre dos nivells d’altura per una vall profunda, la qual correspon a l’actual Plaça del Capitoli. Amb unes vessants molt RÍPDAS i per la seva mala accesibilitat, junt amb la seva posició dominant sobre el Tíber, es va converti en la fortaleça de la ciutat i es va assentar el poder al seu cim. Antiguament era conegut com el turo de Saturn, la principla divinitat de Roma. Aixi dons, la seva existencia es remonta a l’Edta del Bronce ( segles XIV-XIII a.C)

La plaça del Capitoli, abnas de veurela tal i com la coneixem, va passar per diferents etapes i utilitats religioses i politiques de l’Antiga Roma. Just després de que el abandonament s’apoderes de la plaça, el Papa Sixto IV va constituir el primer nucli dels Museus Capitolinos al 1471 quan va regalar solemnement al poble romà algunes estàtues antigues de bronze. Aquestes havien estat conservades fins el moment a Letrán i tenien gran simbolisme ja que estaven lligades a la ciutat. Les escultures es van col·locar, en un primer moment, a la façana exterior i al pati del Palau de los Conservadores. Amb el temps el nucli original es va anar enriquint gràcies a les troballes de les excavacions urbanes vinculades amb força a l’historia de l’Antigua Roma. Ja al segle XVI, el Papa Pablo III li va encarregar a Miguel Ángel Buonarroti el disseny d’una plaça renaixentista. A la plaça s’aprecia l’ integració de l’espai urbà amb els tres palaus als lateral:

el Palau dels Conservadors, el Palau Senatorial i el Museu Capitoli. Una composició urbanística esplèndida incorporada en l’estrella de dotze puntes de Miguel Ángel decorant el paviment de la plaça. Al 1654 es va construir el Palau Nuovo al costat oposat de la plaça per recol·locar la gran quantitat d’obres que s’havien acumulat al Palau dels Conservadors. Al segle següent, el Museu Capitoli va obrir les portes al públic Inaugurat al 1734 pel Papa Clemente XII, el museu conté la col·lecció d’estàtues i retrats del cardenal Albani. I finalment, la Pinacoteca Capitolina va ser fundada al segle XVIII pel Papa Benedicto XVI. A la pinacoteca conflueixen dos importants col·leccions privades, la de Sachheti i la de Pio.

FITXA TECNICA Títul:GIOVANE CON UN MONTONE Autor:Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any:1602 Estil:Barroc Material:Oli sobre llenç Dimensions: Dimensions:129x94cm

ANALISIS DE L’OBRA El quadre Jove amb un be, va ser pintat per Caravaggio i finalitzat l’any 1602. Tot i així, no va ser fins a 1923 que es va identificar a Caravaggio com a verdader autor, i es va reconèixer pel seu títol original, Jove amb un be. Aquest quadre, entre moltes altres representacions, reprodueix a Sant Juan Baptista durant el seu exili en el desert, aquesta vegada, acompanyat per un be. Caravaggio torna a representar al sant com un jove solitari exiliat al desert. Mitjançant una composició simple en que Caravaggio presenta la figura principal i alguns elements primordials com la roba, les plantes i el be que l’acompanya. La composició de colors càlids i la disposició de la llum, seguint en la seva línia de tenebrositat, ressalten la figura principal, San Juan. Aquesta es presenta sota una composició triangular creada entres les dues cames del sant i els dos caps de la part superior del quadre, que al mateix temps li donen una línia diagonal a la posició del cos. La disposició dels clars i foscos, en aquest cas, ressalta molt les línies i la figura iconogràfica del cosí de Jesús , qui apareix completament nu. Caravaggio buscava representar amb el nudisme el seu concepte de la bellesa masculina.

L’identificació de Sant Juan Baptista es dona gràcies als elements que l’envolten, els quals ens indiquen l’escenari on es troba, i els quals son representatius del sant. Per una banda, el trobem acompanyat d’un be, símbol de sacrifici, el qual està present en moltes altres representacions seves, al igual que la roba de pell que portava en el seu exili al desert. Per altre banda, el raïm, és l’element que representa el vermell viu de la sang de Crist, mentre que de forma contraposada, les fulles representaven la seva resurrecció. Finalment, destacar que aquesta obra va ser molt popular en aquesta època, de forma que se’n van fer varies copies, varies encarregades al propi Caravaggio i d’altres realitzades per altres autors. De fet, actualment, trobem una copia d’aquesta representació, a la Galeria Doria-Pamphili.

FITXA TÈCNICA Títol: BUONA VENTURA Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1595 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 93x131cm

ANALISIS DE L’OBRA La Bonaventura de Caravaggio mostra una dona dient-li la bonaventura a un jove ric i ben posat, a qui li roba l’anell mentre l’enganya amb les seves prediccions. Ella humil i guapa, apareix neta i amb una actitud descarada. El jove està abstret, mirant-la intensament, sense adonar-se’n que ella, dissimuladament, li està treien l’anell. Així doncs, a nivell simbòlic, l’obra presenta els temes de l’engany i l’adulació a través de la seducció de les dones de mala vida als homes més ingenus. Sembla que aquest va ser el primer llenç en que l’artista va retratar una escena de gènere. En la composició simple de l’escena, els dos protagonistes ocupen la immensitat de l’espai i apareixen només de mig cos cap amunt. Així, Caravaggio, facilita a l’espectador la seva incorporació a l’escena.

Sembla ser, que Caravaggio va utilitzar models populars, escollint ell mateix una noia gitana d’entre els vianants, per donar realisme a les seves obres i demostrar que no necessitava copiar les sobres dels grans mestres de l’antiguitat. Els fons de l’escena es manté neutre a l’estil barroc per mantenir la visió concentrada en l’acció del quadre. L’ús de la llum de Caravaggio ja és un focus extern del qual no se’n coneix el seu origen. Així doncs, en els seus inicis, Caravaggio presentava un tenebrisme menys destacable, on els protagonistes, recolzats a la paret, projecten ombres sobre aquesta. Finalment, destacar que, al següent any, Caravaggio va pintar una segona versió del quadre. Aquesta versió, sinó millorada, amb detalls diferents a l’original, la va crear Caravaggio per Federico Maria del Monte, qui ja habia adquirit l’altre peça del gènere, Partida de cartes.

A la següent parada ens espera la pinacoteca privada més important de Roma, la 3. Galeria Dorian Pamphilli. Aquesta es troba a la Via del Corso, prop de la plaça Navona, on està el Palau Pamphili, el qual no em de confondre amb les galeries. La Galeria Doria-Pamphili reuneix obres mestres de Caravaggio, Rafael, Tiziano, Buregheles el Vell, Memling, Bernini i molts altres autors. I a més de les pintures, la col·lecció també inclou escultures antigues i barroques. A l’atractiu de contemplar les obres d’art afegirem la visita al Palau Doria Pamphili, un dels pocs a Roma que encara estan ocupats per la família noble originaria. Aquesta informació és especialment ressenyable per que casi tots els palaus romans d’aquella època s’utilitzen actualment com museus, organismes públics o ambaixades. La saga dels Doria-Pamphili és el resultat de múltiples aliances entre famílies aristòcrates de tota Itàlia. Entre els seus membres més il·lustres estan: l’almirall Andrea Doria i el Papa Inocencio X, popular a Espanya pel retrat que li va fer Velázquez al 1650. Aquest quadre es conserva al Palau i és la seva principal joia. Així doncs, a més de visitar els quatre braços que formen la Pinacoteca, la visita inclou també l’entrada a la capella, als salons i als apartaments privats, els quals conserven el mobiliari i la decoració originals dels segles XVII al XIX. Una parada obligatòria a la Pinacoteca és la Galeria dels Miralls, la qual té les parets decorades per miralls portats de Venècia del segle XVIII. Aquets son incomparablement costosos a qualsevol quadre escultura, per la dificultat afegida de transportar-los en aquella època. Les sales visitables del palau es troben a la planta principal, mentre que les llotges de la planta baixa, orientades a la Via del Corso, estan ocupades per comerços. Aquesta es la façana principal i el seu aspecte actual d’estil rococó és producte d’una remodelació realitzada a principis del segle XVIII per l’arquitecte Gabriele Valvassori. Les formes ondulants de la façana van ser bastant criticades a l’època neoclàssica, ja que representen un inusual exemple de l’influencia francesa a Roma. Curiosament, al llarg dels segles s’ha mantingut intacte tan la col·lecció com el criteri expositiu d’aquesta. Aquesta es regeix per un document del segle XVIII que detalla amb precisió la col·locació que deu tenir cada quadre, segons criteris de simetria i afinitat estilística. Així doncs, els quadres mantenen una disposició palatina, uns junts els altres, en dos files, en mig de l’exquisida decoració de les parets i les voltes.

FITXA TÈCNICA Títol: MADDALENA PENITENTE Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any:1597 Estil:Barroc Material:Oli sobre llenç Dimensions:122.5x98.5cm

FITXA TÈCNICA Títol: RIPOSO DURANTE LA FUGA IN EGIPTO Autor: Miguel Ángel Merisi de Caravaggio Any: 1597 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 133,5x166,5cm

ANALISI DE L’OBRA

L’última parada, però no per això la menys important, sinó tot el contrari, serà la 4. Galeria Borghese. Podríem dir que és la galeria reina en aquest recorregut per les emprentes de Caravaggio, ja que exhibeix un conjunt irrepetible de l’artista en un únic museu. La Galeria Borghese situada al segon aprc en extensió de Roma, Villa Borghese, és un dels museus de visita obligada a Roma. Aquest conté l’extraordinaria colecció d’obres d’art del Cardenal Scipione Borghese i d’altres membres d’aquesta poderosa familia que abarca tres segles. S’inclouen obres mundialment conegudes, realitzades pels millors artistes del renaixement i del barroc som Rafael, Tiziano, Bernini, Ruens, Domenishino, i Caravaggio entre altres. La seu de la colecció del museu està al Casino Nobile, un petit palau construït pel cardenal Scipione Boreghese a principis del segle XVII per exposar la seva exposició privada, cèlebre ja en aquella època. A finals del s.XVIII, el príncep Marrcantonio Borghese va dur a terme una reorganització de l’edifici convertint-lo en un autèntic museu públic. Seguint un criteri temàtic,que es manté encara avui en dia, i en el qual col·locava un gran grup escultòric al centre de la sala i obres relacionades al voltant. Més endavant, al 1808 el príncep Camilo Borghese, casat amb la germana menor de Napoleó Bonaparte, li va vendre a aquest, més de 400 escultures antigues avui localitzades al Louvre.

El cardenla Scipione Borgese va dedicar part de la seva fortuna a reunir una de les coleccions d’art més importants d’Europa. Va adquirir també extenses propietats a Roma, i per la seva construcción o reformació, hi ha algunes que encara conserven l’emblema dels Burghese, l’aguila i el drac. Al 1612 construeix el Casino Borghese on dipositara la seva colecció de preferencies per l’Antiguitat classica i el Renaixement, deixant de banda l’art emdieval. El cardenal va mostrar un grna interés artistic pel barroc, el qual començava a despuntar en aquella época. De fet, va ser el descubirdor i el primer mecenes de Bernini, a qui va encarregar les seves primers obres importnats que avui en dia formen part de la colecció. Al mateix temps, també admirava a Caravaggio, adquirin moltes obres d’ell i convertint el museu en un punt de referencia pels amants de Caravggio.

A més, també va encarregar a Antonio Cánova l’escultura de la seva dona Paulina, retratada com Venus Victoriosa en una de les peces més importants de les galeries. 44

Finalment, al 1902 la família Borghese es torba en fallida econòmica a causa de la crisis agrícola i ven la col·lecció a l’estat italià, venent tota la Villa Borghese a l’ajuntament al 1903. Tot i així, les dimensions assequibles del Casino Nobile, el gust exquisit de tota la col·lecció i la cura amb la que estan dipositades les obres, en el seu llocs original, fa que la visita a la galeria sigui una experiència estèticament i particularment intensa.

FITXA TÈCNICA Títol: BACCHINO MALALTO Autor: Caravaggio Any: 1594 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 66x52cm

FITXA TÈCNICA Títol: FANICULLO CON CANESTRO DI FRUTTA Autor: Caravaggio Any: 1593 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 70x67cm

FITXA TÈCNICA Títol: SAN GEROLAMO Autor: Caravaggio Any: 1605 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 112x167cm

FITXA TÈCNICA Títol: VIRGEN DE LA SIERPE Autor: Caravaggio Any: 1606 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 292x211cm

FITXA TÈCNICA Títol: SAN GIOVANNI BATTISTA Autor: Caravaggio Any: 1610 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 159x124cm

FITXA TÈCNICA Títol: DAVIDE CON LA TESTA DI GOLIA Autor: Caravaggio Any: 1610 Estil: Barroc Material: Oli sobre llenç Dimensions: 125x101cm

Hotels i restaurants lligats a Caravaggio

Un tomb per Roma

Altres propostes temĂ tiques per Roma

WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA