Català grup de cinquè de primària Tema 1
(llegir, comprendre )
1 Fa un bon grapat de temps, tant que ni els més vells se’n recorden, al país d’Egipte hi hagué un rei (allí en deien faraons anomenat Totunnas). El faraó s’havia casat feia cosa de vint anys amb una princesa de nom Bene-ï-da, però no tenien cap fill ni filla, i això que
Totun-nas havia manat fer vint imatges de la deessa Toeris, protectora de l’embaràs. Pot ser era per això que Totun-nas demostrava un geni del dimoni i es passava tot el sant dia escridassant tothom que se li posava al davant. Els ministres s’amagaven en veure’l i, quan hi havia alguna reunió per tractar assumptes del país, posaven mil excuses per no anar a palau i li enviaven justificants per escrit. Aleshores Totun-nas s’enfurismava com
un lleó i, per començar, trencava algun gerro. -Quina colla de ganduls que tinc per ministres! – cridava com un boig.
I després, trencava tot el que trobava al seu davant. La dona, la faraona Bene-ï-da, intentava tranquil·litzar el seu marit i li deia: -Tingues paciència...ja veuràs com qualsevol di naixerà un hereu robust i vigorós com tu... Però el faraó no ho tenia gaire clar. Per fi, un dia d’estiu, la faraona Bene-ï-da
tingué una filla. Ostres! Quin enrenou armà el faraó! Estava més content que unes Pasqües! Cridà tothom a palau perquè veiessin la seva filla. La nena era ben bonica: tenia la cara com les pometes i els cabells de color de l’or. La resta no es veia perquè, encara que feia molta calor, les llevadores l’havien tapada ben tapadeta perquè no es refredés. El ministre encarregat dels Assumptes del faraó preguntà pel nom que li haurien de posar a la princeseta. El faraó es passejà
capficat amunt i avall tot un dia sencer i li digué: -Li posarem Themes-tates-perant-vintanys. El ministre, una mica esporuguit encara, comentà al faraó: -Senyor, no li sembla una mica llarg? Però aquest dia el faraó no l’escridassà ni res. Només respongué: -Llarg i que ho és, però m’agrada. A més amés l’he pensat jo. Així, doncs, la princeseta s’anomenà Themes-tates-perant-vint-anys.
L’endemà de néixer la princeseta, el faraó manà als constructors que comencessin a fer-li la piràmide per quan morís. I els obrers es van posar a treballar amb molta rapidesa. I tothom digué que sí menys la seva dona: -No cal que tinguis pressa, home... Que encara som joves. -Sí, si...Però si me’n vaig a la guerra i algun enemic m’encerta un bon cop de roc al cap, que? -Doncs no vagis a la guerra i en paus –digué la dona.-es
clar! –contesa Totun-nas-.On s’ha vist un faraó que no faci encara que sigui una guerrera, eh? Què pensarà Mentu el déu de la lluita? Que sóc un caguetes? Així doncs, el faraó, que no tenia gaire feina a palau, que ja tenia hereva, i que, amés a més, volia quedar bé amb el rei Mentu, manà tocar les trompetes arreu del país. -Contra qui lluitarem, gran senyor? –féu el ministre de la guerra. -Doncs ara mateix no ho sé... Dóna’m la llista dels enemics. El ministre va treure la llista i la hi ensenyà.
-A veure: aquests no, que viuen massa lluny; aquests tampoc, que són molt ferotges; aquests... sí, sí. Lluitarem contra aquests! -Però, gran senyor, i si ells no ho volen? -Doncs si no ho volem farem mitja volta i tornarem cap a casa. Almenys prendrem l’aire, que ja n’estic tip d’anar a palau. Així que en marxa! S’acomiadà de la seva esposa, va fer un petó a la filleta i manà fer camí. Travessaren els deserts i set
muntanyes i, al cap d’un temps arribaren a les terrers dels enemics. Però, al primer poble, els reberen amb grans crits de joia: -Visca el faraó Totun-nas, L’, enhorabona! Visca els egipcis! I el rei dels enemics regalà a Totun-nas dos vestits de bolquers, un xumet, un parell de peücs i una joguina de fusta.