Català grup de sisè de primària Tema 1
(llegir, comprendre )
Obres d’art
El quadre de Dalí En una tarda grisa d’hivern, jo ja havia arribat del “col·le” amb el meu germà i el meu pare. Després de berenar vaig agafar la pilota per fer unes quantes passades i uns xuts al jardí de casa, però la mare em va dir que no sortís a fora perquè feia molt fred i em constiparia, agafaria angines, febre o mal d’orelles.
M’ho va haver de dir dos cops, perquè quan estic jugant em concentro tant i tant que no sento res. No ho faig amb mala intenció, ni de bon tros! Simplement no me n’assabento. Per aquesta raó la mare em va haver de dir diverses vegades que entrés a casa “pel meu bé”. Així que tal com vaig sortir, vaig tornar a entrar amb la pilota a les mans. La meva intenció continuava essent la mateixa, jugar a futbol fos com fos. Em vaig dirigir al menjador de casa, el lloc més gran després del jardí, ideal per continuar amb la diversió.
No podia anar a la meva habitació, massa petita, ni al garatge -un altre lloc bo-, perquè el cotxe ja estava aparcat i el meu pare no el voldria treure. Ja no podia perdre més temps, s’acostava l’hora de fer els deures, dutxarme i sopar. Per tant el lloc ideal era el menjador. Els meus pares em tenien prohibit jugar a pilota dins de casa, però jo tenia tantes ganes de continuar practicant futbol per estar preparat per al partit de l’endemà al “col·le”, a les extraescolars, que sense que ningú em veiés em vaig posar a jugar, xut cap aquí, xut cap allà, amb molt de compte de no picar a les parets, ni als objectes de decoració que agradaven tant a la meva mare.
En el que no vaig pensar va ser en el quadre, una litografia d’en Dalí que els meus pares admiraven i conservaven amb molta estima, perquè havia estat un regal de noces d’un molt bon amic. De cop, oh! Horror! La pilota va anar a parar directament al quadre; segur que havia trencat el vidre, segur que queia a terra, segur que rebria un càstig fenomenal. Oh! Quina mala sort! No vaig poder continuar pensant en res, la pilota havia desaparegut i jo vaig tenir una sensació molt estranya...
...semblava com si un tornado m’atrapés i se m’emportés a dins seu. Què passava? De sobte tot va aturarse. Però... on era? On havia anat a parar? Ja no era al menjador de casa però la pilota era als meus peus. Vaig començar a mirar amunt i avall i tot el que veia m’era conegut, però no podia ser real; el que m’envoltava eren les coses que coneixia del quadre de casa. Quina cosa més extraordinària. Era dins de la litografia!
Una veu molt agradable va començar a parlar-me i a dir-me on era. -Hola, ets dins un quadre meu. Els meus quadres no són mai avorrits perquè mai no estan desproveïts de pensaments. -Però... qui ets? On sóc? Què passa? –vaig preguntar-me sense saber on mirar. -Tranquil, no et preocupis. T’ho aniré explicant tot a poc a poc. Primer et diré qui sóc.I a partir d’aquell moment va anar exposant la seva vida sense deixar-me dir res, però jo estava encantat, perquè mai no havia sentit tantes coses estranyes i diverties alhora. –Jo sóc Salvador Dalí, un geni.