289-291 Zoologia
(2008).qxd
21/1/09
10:39
Página 289
Balanç per activitats
Zoologia
L’ecolocalització en els ratpenats i els cetacis i la lluita contra el càncer Un grup de científics de la Universitat de Strathclyde, a Escòcia, dirigit pel professor Gordon Hayward, està estudiant el mecanisme de detecció per ecolocalització que fan servir els ratpenats i els cetacis per a detectar les seves preses i altres objectes. L’objectiu de l’estudi és imitar aquest mecanisme, però per localitzar i identificar tumors amagats a l’interior del cos. La recerca es basa en la tècnica sofisticada que permet a molts cetacis i als ratpenats identificar objectius concrets a partir del registre dels ultrasons que emeten i dels quals escolten l’eco, fruit del rebot contra els objectes que els envolten. Aquests animals interpreten una mena de codis acústics associats a cada tipus d’objecte. Un ratpenat, per exemple, pot diferenciar un insecte que vola d’una petita fulla que cau d’un arbre a partir dels diferents ultrasons que emeten. D’aquesta manera aconsegueix captar una gran quantitat de sons diferents, la interpretació dels quals funciona com un llenguatge de codis molt ric i complex. Un vessant molt important de la recerca s’encamina cap a l’estudi de codis acústics que permetin detectar una gran varietat d’objectius, el més important dels quals seria el grup de les cèqules cancerígenes. El canvi de color d’alguns ofidis Zoòlegs del Zoologisches Forschungsmuseum Alexander Koenig de Bonn i del Field Museum of Natural History de Chicago van descobrir una característica ben curiosa de l’espècie d’ofidi Enhydris gyii, al cor de la pluviselva de Borneo. Aquest tret és de caràcter fisiològic i consisteix en el canvi de color, amb la facilitat amb què ho fa un camaleó. La “serp camaleó” té una longitud màxima de 60 centímetres i és verinosa. Un dels seus descobridors, el
La imitació del mecanisme d’ecolocalització dels ratpenats servirà per a identificar tumors amagats a l’interior del cos
doctor Auliya, va capturar un exemplar de color marró vermellós d’aquesta espècie i el va introduir dins d’una bossa fosca. Pocs minuts després, en treure-la, la serp era completament blanca. A partir d’aquesta observació fortuïta es va poder determinar que la capacitat que tenen els membres d’aquesta espècie per a canviar el color de la totalitat del cos és força notable. Ara s’estudiarà quin és el mecanisme que permet als cromatòfors (cèqules que contenen diferents tipus de pigments) de la pell d’aquestes serps el canvi que es tradueix en la variació, gairebé instantània, de colors. Descobriment de la primera granota sense pulmons L’any 2008 va aportar una troballa zoològica que es pot contemplar com una prova de l’evolució. Biòlegs de la Universitat Nacional de Singapur van descobrir una espècie de granota que no té pulmons, i ho van publicar a la
289
revista “Current Biology”. Aquesta curiositat zoològica, que comparteixen poquíssimes espècies d’urodels però que es desconeixia en els anurs, permet una lectura compatible amb la teoria neodarwinista de l’evolució de les espècies. La granota Barbourula kalimantanensis viu en una zona de selves muntanyoses de l’illa de Borneo, i la seva respiració és exclusivament cutània. La teoria dels biòlegs que hi treballen és que els individus d’aquesta espècie s’han adaptat a viure en rierols d’aigües fredes i molt oxigenades; la gran velocitat dels corrents d’aigua l’enriqueixen en oxigen. Com a conseqüència d’aquesta adaptació, aquestes granotes no necessiten pulmons, perquè no els cal reforçar la respiració cutània amb la pulmonar. Les mutacions que han anat patint els individus d’aquesta espècie s’haurien anat seleccionant positivament en la línia d’afavorir l’eliminació o la manca de desenvolupament de les cavitats pulmonars. Fins i tot s’apunta que sense pulmons tenen una flotabilitat negativa que els permet desplaçarse amb més facilitat pel llit dels rius, on viuen. L’ús d’objectes pels dofins de l’Amazones L’estudi de l’ús i la manipulació d’objectes per animals que no siguin l’espècie humana sempre ha estat reservat al grup dels grans primats. L’any 2008, el dofí de l’Amazones (Inia geoffrensis) també va ser inclòs en aquest grup d’espècies objecte d’estudi, perquè un equip de científics brasilers i britànics van descriure la manipulació per aquests animals de branques, terrossos d’argila i feixos d’herbes durant exhibicions de tipus sociosexual. En un article publicat a la revista “Biology Letters”, els científics expliquen de quina manera aquests mamífers utilitzen objectes diversos per a impressionar les femelles. Aquest hàbit va estranyar en un inici, ja que tots els
289-291 Zoologia
(2008).qxd
21/1/09
10:39
Página 290
Zoologia
2008
cetacis tenen un codi acústic molt ric que els permet comunicar-se i, per tant, aquestes exhibicions semblaven no tenir gaire sentit fora del d’un simple joc. L’agressivitat o l’ímpetu amb què colpegen aquests materials contra la superfície de l’aigua va fer pensar que també són exhibicions de fortalesa relacionades amb la competència amb altres mascles de la població. Una dada que demostraria aquesta línia d’estudi és que s’ha vist que aquest tipus de manipulació d’objectes només es presenta en individus del sexe masculí i que s’esdevenen amb més freqüència i agressivitat —sense comportar en cap cas perill físic per als congèneres— quan hi ha més femelles al grup; aquestes dues variables (freqüència de les exhibicions i nombre de femelles) estan correlacionades positivament.
UVA (llum ultraviolada del tipus A) per a la comunicació entre algunes espècies d’animals. Aquest cas, però, és el primer que es realitza mitjançant raigs UVB, descobriment que obre un nou camp de recerca sobre l’espectre de llum que pot ser emprat amb aquesta finalitat, perquè fins ara es considerava impossible que cap animal tingués òrgans de recepció de la llum capaços de captar les radiacions corresponents a la llum UVB. El superdepredador de l’Àrtic: l’ós polar… o el tauró de Grenlàndia?
Les aranyes saltadores i els raigs UV La revista “Current Biology” va publicar un article que es feia ressò dels estudis realitzats per un equip d’investigadors de la Universitat Nacional de Singapur, que demostren l’existència de comunicació entre aràcnids mitjançant llum ultraviolada. Si més no, això es dóna entre congèneres de l’aranya saltadora (Phintella vittata). Aquest fenomen d’intercanvi de comunicació va ser notícia pel tipus de llum ultraviolada (del tipus B) que utilitzen els mascles per a comunicar-se amb la femella. Mascles i femelles presenten unes zones de la superfície corporal especialitzades en la reflexió dels raigs UVB, que corresponen a la radiació compresa en la banda de 315 a 280 nanòmetres. Sembla que la reflexió d’aquesta radiació pels mascles té com a objectiu incrementar l’habilitat d’atracció cap a les femelles durant el ritual previ a l’aparellament. Fa anys que es coneix l’ús dels raigs
A l’illa de Borneo es va descobrir una granota que no té pulmons
L’ós polar podria deixar de ser el superdepredador de l’Àrtic, per deixar pas al tauró de Grenlàndia
290
El canvi climàtic que s’observa a la Terra, que es mesura amb el càlcul de l’augment de la temperatura mitjana del planeta, està tenint efectes que eren previsibles, com ara l’increment del desglaç dels pols (sobretot del pol nord) i de pràcticament totes les glaceres. Però altres efectes són més sorprenents. Per exemple, un grup de científics de l’Institut Polar de Noruega, dirigit pel biòleg Kit Kovacs, s’està plantejant quin és realment el superdepredador al cim de la piràmide tròfica de l’ecosistema àrtic. Fins ara, semblava indiscutible que aquest depredador era l’ós polar (Ursus maritimus-Thalarctos maritimus), però ara han sorgit dubtes. La recent descoberta d’un tros de l’os de la mandíbula d’un ós polar jove a l’estómac d’un tauró de Grenlàndia (Somniosus microcephalus) n’és la raó. Serà difícil saber si aquest exemplar de tauró va ingerir aquest os provinent d’un cadàver d’ós polar o bé d’un exemplar jove viu. Pel que fa a la segona hipòtesi, pren força el raonament que descriu grans desplaçaments nedant d’aquests óssos durant l’estiu de l’any 2008 a causa de la gran superfície de glaç que es va desfer al pol nord. Es planteja si aquesta espècie de tauró és prou agressiva per a ata-
289-291 Zoologia
(2008).qxd
21/1/09
10:39
Página 291
Balanç per activitats
Zoologia
car óssos que neden, sobretot ara que ho fan durant períodes de temps molt més llargs. Els set metres de longitud que poden arribar a atènyer aquests taurons fan possible pensar en el fet que puguin convertir-se en depredadors ocasionals dels óssos polars durant les llargues travesses pel mar. De moment, la resposta a aquests interrogants es manté com un misteri que un futur proper i calorós ajudarà a revelar. Els esculls de corall, amenaçats Un grup de 39 científics de diverses institucions, entre les quals destaquen la Zoological Society of London i l’Old Dominion University de Norfolk (EUA), van participar en el cens de totes les espècies de cnidaris responsables de la construcció dels esculls de corall. De les 845 espècies de corall que es coneixen en els esculls, n’hi ha 5 en imminent perill de desaparició, 25 molt amenaçades, 201 classificades com a vulnerables i 176 en perill però en un grau menys elevat. A partir dels resultats, publicats a la revista “Science”, es pot afirmar que el 16% d’aquest ric ecosistema està en greu perill de desaparició a causa de dos fets: l’increment de la temperatura global de la Terra i l’augment de l’acidificació de l’aigua marina. D’una banda, l’augment de la temperatura a tot el planeta fa que s’incrementi la temperatura de l’aigua del mar, fet que provoca que els cnidaris que construeixen el corall expulsin o perdin les algues que hi viuen en simbiosi. En perdre-les, el corall acaba morint per la manca dels nutrients que l’alga aporta al conjunt. No obstant això, se sospita que moltes d’aquestes espècies d’invertebrats podrien acabar adaptant-se a una aigua més calenta i sobreviure-hi. D’altra banda, l’increment de l’acidesa de l’aigua marina, a causa del fet que aquesta absorbeix part de l’excés del diòxid de carboni que s’acumula a l’atmosfera, preocupa més els científics, perquè no s’intueix la mateixa capacitat d’adaptació a un canvi que afecta la construcció de la carcassa o l’esquelet del corall mitjançant material principalment calcari. Una última dada per a la reflexió: només el grup de vertebrats dels amfibis està més amenaçat actualment que el grup d’invertebrats dels coralls.
El 16% dels esculls coral·lins està en greu perill de desaparició
Del pessimisme de les espècies amenaçades a l’optimisme dels nous descobriments El 2008 va ser un any en què, com els anteriors, es van dedicar grans esforços a la conservació de moltes espècies zoològiques, sobretot dels grans mamífers més amenaçats, però també moltes espècies d’ocells i d’amfibis —dos grans grups de vertebrats les poblacions dels quals disminueixen gairebé d’una manera generalitzada—. I és que, segons els resultats del Congrés Mundial de la Natura, que es va celebrar a Barcelona, el 38% de les espècies animals del planeta estan amenaçades i un de cada quatre mamífers corre el risc de desaparició total. Alhora, però, hi va haver un gran nombre de descobriments de noves espècies, entre les quals cal destacar moltes que pertanyen al grup dels cnidaris (que, paradoxalment, tot i acabades de descobrir, podrien estar en pe-
291
rill d’extinció, de la mateixa manera que ho estan nombroses espècies de corall), de petits crustacis marins, de formigues i, potser la més interessant a priori, de l’espècie d’ofidi més petita del món (de les conegudes), la batejada com a Leptotyphlops carlae, descoberta a l’illa caribenya de les Barbados. Aquesta espècie de serp és tan petita que només pon un ou, força gran comparativament amb les dimensions del cos de l’animal, que se suposa que correspon a la mida més petita que pot tenir un ou de serp. Un ou més petit contindria serps tan petites que no podrien capturar les preses de les quals s’alimenten. La selecció natural no acceptaria ous (ni, per tant, serps) d’unes dimensions inferiors a aquesta. Els exemplars adults estudiats no sobrepassen els 10 centímetres de longitud i la recerca duta a terme fins ara indica que només s’alimenten de diferents espècies de formigues. Nous reptes, doncs, per a zoòlegs i per a tothom: noves espècies de les quals aprendre i a les quals protegir. Eduard Martorell i Sabaté