Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus). Títol: Nens jugant als soldats. Tècnica i data: oli sobre tela del 1778. Època: segle XVIII, Neoclassicisme. Museu: Museo del Prado, Madrid. Instrument: caixa clara (membranòfon). Comentaris: la caixa clara és un tambor petit que pot tenir una alçada d’uns 20 cm. i un diàmetre d’uns 35 cm. Es percudeix amb baquetes de fusta, com les que veiem a la pintura. La caixa de ressonància, de fusta o de metall, és de forma cilíndrica i està coberta en els extrems per dues membranes, la inferior més prima. Les membranes estan fortament tensades, cosa que permet que aquest tambor tingui un so sec, polit i clar (no molt fort). La caixa sol dur bordons; els bordons, que consten d’una o més cordes (de tripa, seda o niló) tensades i col·locades a la cara interior de la part inferior de l’instrument, reverberen i vibren contra la membrana inferior en ser percudida la superior. Aquest efecte sonor és anomenat “redoblar”. La majoria de cites literàries (a partir del s XVI) denoten la vinculació d’aquest instrument a un ús militar al costat de pifres, trompes i trompetes; també hi ha alguna referència en relació a festes civils i jocs. Des del segle XIX la caixa té una funció important en l’orquestra simfònica per marcar el ritme, com per exemple en el “Bolero” de Ravel (1875-1937) on, en el fortíssim, intervenen dues caixes a l’uníson.
Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeos). Títol: Dansa a la vora del riu Manzanares. Tècnica i data: oli sobre tela del 1777. Època: segle XVIII, estil propi dins l’època del Neoclassicisme. Museu: Museo del Prado, Madrid. Instruments: castanyoles (idiòfon), guitarra i un segon cordòfon difícil de distingir. Comentaris: veiem les castanyoles a les mans del dansaire masculí que tenim de cara. Les castanyoles tenen el seu origen en els cròtals emprats a l’antic Egipte i a Grècia. Aquest instrument és mediterrani i fonamentalment espanyol (acompanya les jotes i els balls andalusos del flamenc, entre altres balls); també es toquen a les Balears (on són més grans, sobretot a Eivissa, i tenen una sonoritat greu) i al sud d’Itàlia. Les castanyoles estan formades per dues parts simètriques de fusta (buides de la part interna per augmentar la ressonància) que es toquen amb una sola mà, de forma que se’n poden utilitzar dos parells cada vegada. Quan es toquen dins l’orquestra porten un mànec que en facilita l’ús. Produeixen un so sec i breu.
Artista: John Singleton Copley (1738 Boston-1815 Londres). Títol: El retorn de Neptú. Tècnica i data: oli sobre tela del 1754. Època: segle XVIII, art americà. Museu: Metropolitan Museum of Art, Nova York. Instrument: cargol de mar (aeròfon). Comentaris: aquest instrument és una conquilla marina de grans dimensions; està format per una closca buida molt oberta de la base i punxaguda per l’altre extrem que, amb un forat, serveix d’embocadura (també s’hi pot afegir un petit tub de bambú o de metall). Un intèrpret amb experiència pot aconseguir de l’instrument, a més a més del so fonamental (greu), un conjunt de sons parcials semblants a la sèrie harmònica. Amb el nom de “strombos”, el cargol de mar era l’atribut tradicional dels tritons de la mitologia grega (com podem veure a la pintura). Avui dia encara s’utilitza a molts llocs, com per exemple a les illes del Pacífic on els pescadors la fan sonar. A l’Índia aquest instrument està reservat exclusivament per al culte religiós i en el Tibet sona a les cerimònies fúnebres. Al Perú el seu ús es remunta a la civilització inca, on era un instrument emissor de senyals en el combat. Sense anar més lluny, al nord d’Espanya tenim una dansa anomenada “baila de ibio”, on també intervé el cargol de mar: es tracta d’una dansa guerrera de Cabezón de la Sal, a Santander (en aquest poble hi havia unes salines que, antigament, volien unes tribus veï nes; quan aquestes atacaven es reunien els guerrers al toc del cargol marí).
! " #$ $ % &' $ ( ) ** + $, # -. . -. / . ." ! * .0 0/ $ % " $ 1 ' 2 $ 1 ' 0 5 0 0' ' $. $
$
$ 1 3 1
'
( 4
( % ' 6 0! 3 1 7 09 $ 0%. :. ' " ' ; $ 0% . % :. 04 $ 0 ' . ' ' $. 0% . % :. 7 8 0 0 $ :. ' " . ' 0/ ' ' 0/ (. 8 ( 8 :. .0 / ' 0 . $ ' % $ 0< 0 ' $ 7. ' $# =/$, > ( ) * 7 ' 6 8, . ' '. / 0 :2 $ 0% . ' '
. 0
(
% $ %
$ 8. 3 1 .%; $ 0% ( % :. . $
1 1
'
' 4 7 04 :. . ' ; ' .'
09 $ ' '. # $ ( 8 $ 0' 6 0 % 3
0 % $
Artista: Jan Vermeer van Delft (1632 Delft- 1675 Delft). Títol: La lliçó de Música. Tècnica i data: oli sobre tela del 1662/65. Època: segle XVII, Barroc holandès. Museu: Royal Collection. St James Palace, UK. Instruments: virginal (cordòfon pinçat) i baix de viola “da gamba” (cordòfon fregat). Comentaris: en aquesta pintura veiem una noia, que toca el virginal dempeus, i el seu mestre. El virginal de la pintura té el teclat a la part dreta de l’instrument; en aquest cas, als Països Baixos, l’instrument rep el nom de “muselaar”. La majoria de repertori per a virginal es va escriure a Anglaterra durant els segles XVI i XVII amb autors com William Byrd, John Bull i Orlando Gibbons. La col·lecció més important, de diversos autors, s’anomena “Fitzwilliam Virginal Book”, manuscrita entre 1609 i 1619 per Francis Tregian; recull més de 300 peces per aquest instrument. El baix de viola da gamba fou emprat a Europa des de finals del segle XV fins el XVIII; era d’arc i seria similar al contrabaix actual només que tenia sis cordes i trasts.
Artista: El Bosch, Jeroen van Aeken (1450 Hertogenbosch –1516 Hertogenbosch). Títol: El Jardí de les Delícies (detall de “L’infern”). Tècnica i data: oli sobre fusta (tríptic) del 1503-04. Època: segle XVI, Renaixement, escola Flamenca. Museu: Museo del Prado, Madrid. Instruments d’esquerra a dreta: llaüt (cordòfon polsat), arpa (cordòfon polsat), viola de roda (cordòfon fregat de manovella i teclat), triangle (idiòfon), oboè (aeròfon de llengüeta doble), tambor (membranòfon), flauta (aeròfon) i a la part inferior hi ha un corn (aeròfon) tocat per un conill. Comentaris: la viola de roda (en castellà “cinfonía” o “zanfonía”) ja existia a Espanya a l’època medieval; en tenim referències al “Libro de Buen Amor”, de l’Arcipreste de Hita, del segle XIV (“çinfonia e baldosa en esta fiesta son”). Es toca sobre les cuixes o bé lligat a la cintura, junt amb altres instruments o acompanyant el cant. Amb una mà es fa girar la manovella i amb l’altra es toquen les tecles; la roda, en girar, frega les cordes i manté una base sonora contínua (bordons); el teclat permet la realització d’una melodia. Era un instrument de música popular i així continua en el folklore francès, alemany i d’Europa central i oriental. Hi ha també alguna composició dins la música clàssica, com per exemple els “Cinc concerts per a viola de roda”, que va escriure Joseph Haydn el 1786, i les “Danses alemanyes”, de Wolfgang A. Mozart de 1791.
Artista: Michael Neary (pintor nascut a Kansas City el 1951). Títol: Trompeta. Tècnica i data: oli sobre tela del 2000. Època: S. XX, contemporani. Museu: col·lecció privada. Instrument: trompeta amb pistons (aeròfon de broquet). Comentaris: la trompeta moderna amb pistons aparegué l’any 1815; l’invent de les vàlvules de pistons fou degut als alemanys Stölzel i Blühmel i posteriorment fou perfeccionada per Sax i, sobretot, pel parisenc Périnet (1839). Les vàlvules rotatòries o de cilindres van ser inventades pel vienès Riedl l’any 1832. La incorporació d’aquests mecanismes va permetre recórrer una gamma cromàtica molt extensa (dues octaves i mitja). Hi ha trompetes afinades en tots els tons (són transpositores) però el més normal és que estiguin en Do o bé en Si bemoll (les trompetes modernes d’orquestra simfònica i de jazz acostumen a estar afinades en Si bemoll). Aquests instruments poden portar una sordina que es col·loca dins el pavelló amb la mà; això es fa per disminuir el volum de so. Les trompetes de jazz utilitzen la sordina, molt sovint, per produir sons que no serien massa usuals a l’orquestra simfònica, com en tenim un exemple al principi de la peça “Tiger Rag” de Louis Armstrong (1900-1971).
! " %& ' ()**+ , -. . -. / ". 0 . * .2 2 '
' & ;. 3+ 5 " = < 2& 6 2 " #? . @ -/ " < & 9 ) C. 2 F E ' : & & . B "< + ;. ;. H 2 & . 5. " "5
#$ "!
+1 3 &
: <
"
"45
&
6 5 2 " . & ' " + ;. '. 2 " + < +& 5 " : . .2 & A + A & C. .2 "+ . @D." .2 & " 2 D 1 && F 2 . ?## " ' .2 C < 2 . " " & " " 2
7 3 8 . 29 & 2 + ;. + " 5 ! " 7 5 ' " 8& 74 2 2/ 9 + 2 2& 5 > . 8 0. " & + ;. & 6& & 5 5. " 7 .2& B ? 2& & & E '< . @ / " G 2 9 & 2& 6 2 " 7 " 9 2 " & " . 2 5
'
"
3 " ' '
+ ;. / ;. . ()** B
. . . ;. + " ' & /". 9 + <. .
=
Artista: Claudio Bravo (retratista nascut a Santiago de Xile el 1936). Títol: Instrument musical. Tècnica i data: oli sobre tela del 1993. Època: S. XX. Museu: Marlborough Gallery. Nova York. Instrument: sitar hindú (cordòfon pinçat amb plectre). Comentaris: el sitar és una espècie de llaüt que, a més a més de les cordes principals, té de deu a vint cordes simpàtiques tensades amb clavilles situades a un costat del màstil que amplien la sonoritat per múltiples ressonàncies harmòniques. El sitar d’aquesta pintura presenta una segona caixa de ressonància, més petita, situada a la part superior del màstil, també amb la finalitat d’augmentar el so. La invenció d’aquest instrument popular hindú s’atribueix al músic Amir Khusru (de la cort del sultà Dili) en el segle XV, però la seva forma actual no es troba fins el segle XVII. Es toca al nord de l’Índia i al Pakistan com a instrument solista o acompanyant els cants i danses junt amb els tambors. A Occident, el sitar, s’ha fet popular gràcies al mestre Ravi Shankar.
Artista: Jean Miense Molenaer (1610 Haarlem-1668 Haarlem). Títol: Dos nens i una nena fent música. Tècnica i data: oli sobre tela del 1629. Època: segle XVII, Barroc. Museu: National Gallery, Londres. Instruments (de dreta a esquerra): simbomba (membranòfon fregat), instrument casolà que sembla ser un casc (idiòfon percudit amb culleres), i violí (cordòfon fregat). Comentaris: els tambors de fricció, anomenats simbomba o “zambomba” (en castellà), apareixen principalment a l’Àfrica, al centre d’Amèrica i a Amèrica del sud, i també, antigament, en alguns folklores europeus, com és el cas d’aquesta pintura. El més típic fou l’anomenat “rommelpot” flamenc (que és el que veiem a la imatge), molt popular en el segle XVII; el feien servir els nens per acompanyar cançons de Nadal. Estava construï t amb una pell d’animal, tensada sobre un simple gerro de terra cuita i atravessada per una vareta; el so de l’instrument s’obté fregant suaument la vareta amb els dits molls.
Artista: Edouard Manet (1832 París-1883 París). Títol: El Pifre. Tècnica i data: oli sobre tela del 1866. Època: segle XIX, Impressionisme. Museu: Musée d’Orsay, París. Instrument: pifre o pífol en català i “pífano” en castellà (aeròfon). Comentaris: el pifre era un flautí travesser de fusta i de timbre agut que estava format per un cilindre estret amb sis o vuit forats. Aquest instrument podria procedir tant de Suï ssa com d’Alemanya, on era molt emprat a l’època medieval. Des del segle XVI trobem el pifre associat a la música militar; junt amb el tambor, s’utilitzava per acompanyar les marxes. Però també sonava en les danses del Renaixement, per exemple Pierre Attaignant (1494-1551), editor francès i un dels primers impressors de música, compta amb una col·lecció de danses on intervé el pifre. A Espanya també es tocava, com en tenim referències en el Quixot (1605) de Miguel de Cervantes, en una relació que fa sobre instruments bèl·lics (“sonaron las trompetas y clarines, retumbaron los tambores, resonaron pífaros, casi todos a un tiempo”). A mitjans del segle XIX fou substituï t pel flautí com a instrument per a desfilades, tot i que provist de claus encara subsisteix dins la música popular del centre d’Europa.
Artista: Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes). Títol: Filles de Catulle Mendes al piano. Tècnica i data: oli sobre tela del 1888. Època: S. XIX, Impressionisme. Museu: Metropolitan Museum of Art. Nova York. Instruments: piano (cordòfon percudit) i violí (cordòfon fregat). Comentaris: a la part inferior del piano hi ha dos pedals daurats que tenen funcions diferents. El de l’esquerra (anomenat pedal de piano) fa que els martellets s’acostin sensiblement cap a l’encordat reduint així la distància d’atac, cosa que fa que l’embranzida i l’impuls resultant siguin menors i que el so resulti més suau; dóna el matís de piano (fluix) i el so esdevé més dolç, menys timbrat. En els pianos de cua aquest pedal té els mateixos resultats però funciona diferent ja que tenen un mecanisme que fa que es desplacin lateralment tots els martellets, de manera que en lloc de percudir tres cordes només ho fa en dues o una. El pedal de la dreta (anomenat pedal de ressonància) separa de cop tots els apagadors del cordal, d’aquesta manera tot l’encordat queda lliure; fa que les cordes continuï n vibrant quan les mans deixen el teclat i, a més a més, moltes altres cordes vibren suaument per simpatia (harmònics). L’invent dels pedals no va tenir lloc fins a finals del segle XVIII; o sigui que els primers pianos (piano-forte) inventats per Bartolomeu Cristofori encara no en duien.
Artista: Caravaggio, Michelangelo Merisi (1573 Caravaggio-1610 Porto Ercole). Títol: El Concert. Tècnica i data: oli sobre tela del 1594. Època: finals del segle XVI, Barroc italià. Museu: Metropolitan Museum, Nova York. Instruments: llaüt (cordòfon polsat) i violí (cordòfon fregat). Comentaris: la música per a llaüt s’escrivia amb tabulatura (sistema mixt de notació en la qual s’indica la col·locació dels dits en el mànec, a través d’un diagrama, i les altures a la pauta). Les tabulatures variaven segons els països; per exemple les italianes tenien sis línies i cadascuna representava una de les cordes. El primer tractat italià fou editat per Ottaviano Petrucci (editor musical) amb el títol Intavolatura di lauto (1507), en quatre volums (el tercer s’ha perdut), que conté obres de Francesco Spinacino i altres autors. Però el primer llibre important sobre el llaüt (Intavolatura di lauto, llibre I 1536) pertany al compositor, instrumentista i teòric Francesco de Canova da Milano (1497-1543) anomenat “il divino” pels seus admiradors; fou l’autor del primer “ricercare” d’imitació conegut per a llaüt i també la persona gràcies a la qual aquest tipus de composició va adquirir el cim artístic amb la música d’aquest instrument. A França, igual que a Itàlia, el llaüt fou l’instrument predilecte del Renaixement i principis del Barroc; el gust instrumental francès també es va decantar cap a l’art cortesà i familiar del llaüt, en aquest cas representat per compositors com Albert de Rippe (1480-1551), d’origen italià, Adrien le Roy (1520-1598) i Jean Baptiste Besard (1567-1625). A Anglaterra destacà John Dowland (1563-1626), sobretot en la composició de cançons amb acompanyament de llaüt; a la seva mort va començar a declinar l’escola llaütista anglesa.
Artista: Liang Dan-fong (1935 Nanjing, sud de Xina). Títol: Nena tocant l’harmònica. Tècnica i data: oli sobre tela del 1968. Època: segle XX, contemporani. Museu: col·lecció privada. Instrument: harmònica (aeròfon de llengüeta lliure). Comentaris: La primera harmònica va ser construï da el 1820 per l’alemany Buschmann i al cap de poc temps se li va donar el nom de “Mundharmonika” (“mund” significa boca). Aquest instrument és popular a gran part del món; el podem trobar com a solista o en grup. On més s’ha revaloritzat és dins el jazz modern i també dins la música folk; molts intèrprets toquen al mateix temps l’harmònica i la guitarra (per exemple Bob Dylan) gràcies a un aparell que sosté l’harmònica. L’instrument està format per una caixa plana rectangular, de fusta i metall, de longitud variable; té llengüetes metàl·liques situades a les dues cares de la placa de metall, que deixen uns forats lliures pels quals, les llengüetes, es posen en vibració al bufar i inspirar, tot desplaçant-hi el llavis. Els models petits porten de deu a vint llengüetes i els grans en poden tenir fins a cent vint, i en conseqüència poden fer moltes més notes.
Artista: Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga –1973 Mougins). Títol: El guitarrista cec. Tècnica i data: oli sobre tela del 1903. Època: segle XX, pintura espanyola, període blau de Picasso. Museu: The Art Institute, Xicago. Instrument: guitarra (cordòfon polsat o pinçat). Comentaris: Aquest instrument ha tingut molts mètodes. El primer tractat de guitarra espanyola va aparèixer curiosament a Barcelona amb el títol de “Guitarra española de cinco órdenes” (1596), de Joan Carles Amat; conté uns gràfics de com posar els dits de la mà esquerra per tocar cadascun dels acords (tabulatura). Un altre tractat important i molt complet fou el de Gaspar Sanz: “Instrucción de música sobre la guitarra española” (1677), que inclou indicacions de com acompanyar amb la guitarra; conté tres llibres, el primer dels quals és de caràcter elemental (afinació, notació, maneres de tocar, ornaments...), el segon ensenya “los sones del punteado” principals d’Espanya i el tercer llibre conté composicions de dificultat i de gran bellesa. Sanz donà instruccions sobre dues maneres de tocar: rascant i puntejant. Al segle XIX, amb Ferran Sors trobem la sensibilitat del primer romanticisme; l’any 1825 es féu a París la primera edició de les seves seixanta-cinc obres per a guitarra: estudis, fantasies i alguna sonata; aquest seu “Gran Mètode de Guitarra” era conegut a tot Europa. Tampoc podem oblidar Dionisio Aguado, que va fer un “Mètode de Guitarra” publicat el 1820.
Artista: Edouard Manet (1832 París-1883 París). Títol: Lliçó de música. Tècnica i data: oli sobre tela del 1861. Època: S. XIX, Impressionisme. Museu: col·lecció privada. Instrument: guitarra espanyola (cordòfon polsat o pinçat). Comentaris: la guitarra és un instrument de cordes polsades que consta d’una caixa de ressonància plana, de fusta, en forma de vuit (la meitat inferior més ampla) i amb un forat al mig, que té sobreposat un diapasó o mànec amb trasts (com podem veure a la pintura) on es col·loquen els dits de la mà esquerra. Té sis cordes subjectes per clavilles a la part superior del mànec (claviller); les tres cordes agudes són de tripa (o de niló) i les tres greus filades, o sigui de seda recoberta de metall. L’afinació del greu a l’agut correspon a les notes següents: Mi, La, Re, Sol, Si, Mi. Hi ha guitarres de deu cordes emprades principalment en concerts, com per exemple la que utilitzava el guitarrista Narciso Yepes (1927-1997). La guitarra permet diversitat de timbres i expressions; les cordes es puntegen amb l’ungla o amb les gemes dels dits i es poden fer trinats, vibratos, trèmolos... Es pot tocar puntejant o rascant (acords arpegiats ràpids). La notació dels acords s’acostuma a fer per un sistema de xifrats que pot ésser de dues maneres: a) posant el nom de l’acord amb lletres: “A, B, C, D, E, F, G” per al mode major, i “a, b, c, d, e, f, g” per al mode menor, que corresponen a les notes la, si, do, re, mi, fa, sol; i b) amb el gràfic de la posició dels dits de la mà esquerra que indica el to i la forma de l’acord. La guitarra clàssica, tal i com la coneixem en els nostres dies, deu les seves principals innovacions al constructor andalús Antonio Torres Jurado (1817-1892).
! " # $" %& & " $ " ' ( & *+ & " ,, " - & -+ ./ / & "0" && 1 + 2 /- "" " & $" & $ 5/
)"
"
'
+ -
-
-
3 &
43
# " 3 & 6 / /43 - "" -$ -$ & / $ 5/ 5/ + " 3 -!" " & 5/ 6 " / ! " & " " $ ( - " 7" 3 & & ) " " ,2, 6 + $" 5/ (/ +/ 8$/ " 9 + & % & " "( " :" /" / " " ;" " "< - " " 5/ 3 / + + "( )% & 3 &% & + " => -$ " 83" & 9 " / " : " $ -" 7" 3 & -+ # "/ -$6 " ""1 6 / " //? " & $" & " & + " > + @ + A / B -$" " -+ - C -$ / + ""1 & & -6 && / " 5/ " & 3 5/ / / 5/ 5/ ' 6 :" /" & /3 8D 9 $ ! & 5/ -$6 + 3 8 $ - ""9 & " " & $" 3 & 5/ C/ " & $ ) - & " - ' " + / "& " -$1 " 3" " " & $" 6 " 5/ 3 " " $" + 5/ /C 5/ " / ""/ " / & -+ & / " 3 & (6 " + 7 - / ) -+" " 8 "( - & . 9 " & -+ "$ E F(G + " F" $ & "3 & H + @/ >I # : " "
Artista: Edgar Degas (1834 París-1917 París). Títol: Músics d’orquestra. Tècnica i data: oli sobre tela del 1868/69. Època: segle XIX, Realisme-Impressionisme. Museu: Musée du Louvre, París. Instrument: fagot (aeròfon de lengüeta doble) i orquestra. Comentaris: els fagots moderns consten de dos tubs paral·lels de diferent longitud, units per la part inferior, tan integrats l’un en l’altre que semblen un de sol; el tub interior fa uns 2,60 m. reduïts a 1,40 m. gràcies a aquesta disposició. El fagot està format per: a) el cos petit, b) el cos gran, c) la culata que uneix els dos elements anteriors, d) la boca de sortida, i e) el tudell, de coure i en forma de S, que porta incorporada la llengüeta doble, per on bufa l’instrumentista. La seva extensió és de tres octaves i mitja i sona dues octaves més greu que l’oboè, per tant té una tessitura greu; és considerat el baix dels instruments de vent-fusta essent el contrafagot el contrabaix de la família. Les notes es fan gràcies a la combinatòria de forats oberts o tapats pels dits del músic, ja sigui directament o per mitjà del mecanisme de claus. Com a instrument solista ha estat molt apreciat pels compositors sobretot en concerts per a fagot i orquestra com els de Vivaldi, Mozart i Weber. Dins la música catalana en tenim un bon exemple en el “Concert de baixó obligat” del Pare Anselm Viola (1738-1798), de l’escolania de Montserrat; en aquest concert el fagot és tractat d’una manera molt virtuosística, cosa que el col·loca entre els millors del gènere.
Artista: Hermann Armin Kern (1839 Liptouvar, Hongria –1912 Viena). Títol: Fagotista. Tècnica i data: oli sobre tela, se’n desconeix la data. Època: S. XIX, Realisme. Museu: Col·lecció privada. Instruments: fagot (aeròfon de llengüeta doble) i guitarra (cordòfon polsat o pinçat). Comentaris: el fagot, anomenat també baixó en català, és un instrument de vent-fusta amb llengüeta doble que pertany a la família de l’oboè i n’és el baix. El fagot que veiem a la pintura porta un pavelló molt pronunciat; normalment no sol ser així, sinó que el tub té un petit eixamplament abans d’arribar a la boca de sortida. Aquest instrument va néixer al segle XVI amb l’acoblament en paral·lel de dues bombardes baixes, lligades i comunicades per llurs extremitats. Però no fou fins al segle XVII que evolucionà cap a la forma que el caracteritza amb dos tubs desiguals i secció cònica més estreta; cap a mitjans de segle tenia tres claus als forats més extrems i al segle XVIII se’n van afegir dos més, fins al 1800 que ja tenia sis claus. Durant aquesta època, el Barroc, al fagot sovint se li encomanava l’execució del baix continu. Al segle XIX ja era un instrument fix de l’orquestra simfònica; el podem sentir fent acompanyament i també melodia, tot alternant frases, a l’obra “Al palau del rei de la muntanya” de la suite Peer Gynt, d’Edvard Grieg (1843-1907). Entre els anys 1820 i 1830 el fagot fou perfecccionat pel constructor Jean-Nicolas Savary el jove. També cal citar la família alemanya Heckel, constructors de fagots, i en concret a Wilhelm Heckel que va publicar el llibre Der Fagott el 1931 i en va fer millores; actualment aquesta firma produeix alguns dels millors fagots del món.
Títol: Noies músics tocant i ballant en un banquet. Tècnica i data: fresc de la XVIII dinastia. Època: antic Egipte. Ubicació: tomba de Nakht a Luxor. Instruments: flauta doble (aeròfon), llaüt egipci (cordòfon pinçat) i arpa (cordòfon polsat). Comentaris: la flauta doble egípcia era anomenada “zamr”. S’han trobat tombes de l’antic Imperi egipci (uns 2500 anys a.C.) amb representacions d’orquestres compostes d’arpes i flautes i és possible que aleshores ja existís la polifonia, ja que aquestes flautes dobles podien fer dues notes al mateix temps. Un llaüt perfectament conservat va ser trobat a una tomba de Tebas del 1490 a. C. (és al museu de El Cairo); té 1,20 m de llarg i una caixa de ressonància de fusta i ovalada com la d’aquesta pintura. El màstil és cilíndric, amb una peça triangular, a la part superior, amb tres forats per on passen les cordes. Es tocava amb un petit plectre de fusta polida. L’arpa ja es coneixia en el món sumeri 3000 anys a.C.; era una arpa arquejada que podia tenir de 11 a 15 cordes i acostumava a estar adornada amb or i pedres precioses. L’arpa egípcia era un instrument de gran tamany (de 1,5 a 2m d’alçada). En ser més gran que l’arpa sumèria produï a un so més ampli i més greu.