1
Índex dels capítols
Capítol 1: Una peça de roba ben singular..................5 Capítol 2: Quedem en un armari..............................13 Capítol 3: Una petita capbussada............................19 Capítol 4: La guaridora.............................................25 Capítol 5: Un esclat de llum.....................................31 Capítol 6: Una misteriosa desaparició......................39 Capítol 7: Fugida nocturna.......................................47 Capítol 8: En un altre país........................................53 Capítol 9: L’enigma del rei........................................57 Capítol 10: Tornem a casa........................................63 Epíleg: El comiat......................................................67
2
1 Una peça de roba ben singular
L’Aina se’l mirava fixament, amb les mans i el nas enganxats a l’aparador. Era tal com se l’havia imaginat, ple de butxaques fantàstiques pertot arreu. L’Aina adorava les butxaques; tenien quelcom de misteriós i màgic. Des de fora mai no diries què amagaven però només calia entrar-hi perquè un món de sorpreses s’obrís pas fins a les teves mans. Quan la seva mare li va dir: “Aina! Que fem tard a l’escola!” i la va agafar de la mà, arrossegant-la carrer enllà, ella no va poder deixar de mirar aquell bonic abric rosa -el seu color preferit- amb les seves fantàstiques butxaques.
3
Després, a l’escola, li va costar molt estar al cas del que explicava el mestre. El Pau era un bon mestre, sempre preocupat pels seus alumnes i no va passar per alt que alguna cosa li rondava pel cap, a l’Aina. -Aineta. Et passa res? Estàs com distreta. L’Aina va fer un bot, i va intentar dissimular com va poder, en sentir la veu del Pau. -No, no. No em passa res -va mentir-. Només estic una mica cansada. -Bé, aleshores potser hauries d’anar a dormir més aviat... -I va continuar amb les explicacions que estava fent sobre els animals marsupials. L’Aina va pensar que en això també tenia raó, el Pau; a la nit mai no trobava el moment d’anar a dormir, era més interessant llegir històries d’aventures i contes fantàstics. La mare sempre l’avisava cinc o sis vegades que apagués el llum i, quan l’Aina ja veia que hi hauria sarau, l’apagava amb el llibre encara a les mans i aprofitant fins a l’últim instant per llegir. Quan es va acabar l’escola i els pares la van anar a buscar, no va trigar gaire a fer la temuda pregunta. -Que em comprareu l’abric? La mare la va mirar sorpresa. -De quin abric parles? -Oh, mama! Què no t’hi has fixat aquest matí? -L’Aina, molt sovint, perdia la paciència amb la seva mare. “No em fa ni cas”, va pensar-. L’abric rosa que em mirava a l’aparador d’aquella botiga! 4
-Ah! -va exclamar la mare-. Però Aina, estimada, que no veus que tot just te n’acaben de regalar un pel teu aniversari? La mare tenia raó; només feia una setmana (el 14 de novembre, més concretament) del seu aniversari, vuit n’havia fet, i li havien regalat un espantós abric de color marró amb dues butxaques més espantoses encara, i ben petites, a més a més. -Però mama, aquell abric no m’agrada gens! És lleig! -Oh! I què dirà l’àvia si et sent? -va intervenir el seu pare. -No, no. No vull que l’àvia ho sàpiga. Es posaria trista i això no ho vull pas. Però... aquell abric és horrible! Els pares la miraven ben seriosos i l’Aina va començar a sentir com els ulls se li negaven de llàgrimes. -Aina, em sembla que hauràs d’esperar fins l’any vinent -va fer el pare amb aquella veu que no admetia discussions mentre la mare feia que sí amb el cap. No hi havia res a fer. L’Aina es va haver d’empassar les llàgrimes i el mal humor de camí cap a casa. Va sopar malament i, per tant, es va endur també un bon sermó abans d’anar a dormir. Quin dia més horrorós! Excepte l’estona que va estar mirant aquell fantàstic abric, la resta del dia havia anat de mal en pitjor. Estirada al seu llit, amb els llençols cobrint-la fins al nas, es sentia molt trista i incompresa. Va tancar els ulls i la imatge de l’abric de les butxaques no es va fer esperar, era... tan bonic, tan especial...! Llàstima que els pares no ho entenguessin. Es va adormir mentre la imatge de l’abric li ballava davant els ulls; una imatge que cada cop es tornava més real, tan real, que fins i tot va poder parlar: 5
-Aina, demà busca’m al teu armari -li va xiuxiuejar a cau d’orella. Ella se’l va mirar com si sentir parlar un abric fos la cosa més natural del món i, com qui no vol la cosa, li va contestar amb un gran somriure a la cara: -T’aniré a buscar tan bon punt em desperti. -Ja veuràs com ens divertirem! -li va prometre l’abric-. Les meves butxaques són plenes de sorpreses... I, sense adonar-se’n, finalment, es va quedar adormida. Al matí, quan es va despertar, el somni s’havia esvaït de la seva ment i l’Aina va fer el que feia cada matí: llevar-se, anar al lavabo i rentar-se les dents... Fins que es va acostar a l’armari per agafar la seva roba i en obrir-lo... de cop i volta ho va recordar tot perquè... l’abric era allà dins! No s’ho podia creure. Va tancar l’armari i el va tornar a obrir i, ve-t’ho aquí: l’abric seguia allí, amb aquell color rosa tan llampant! Va tancar de nou i va restar pensant una bona estona. Potser li volien donar una sorpresa els pares i l‘hi havien deixat a l’armari sense que se n’adonés. Però era, més aviat, poc probable. Finalment no va poder suportar més la temptació i altra cop va obrir la porta però, aquesta vegada, de bat a bat, com si fos la porta d’un castell. El va mirar fixament, i mentre ho feia, tot d’una, a l’abric li van aparèixer uns ulls, un nas, unes petites orelles i... una boca! Era la cosa més flipant que mai havia vist. I no content amb això, l’abric li va picar l’ullet i va parlar davant la seva mirada estorada: 6
-Bon dia! Sí que has trigat a llevar-te! -va dir tot somrient. -Oh! -només va ser capaç d’exclamar l’Aina. -Tranquil·la -va fer l’abric amb veu suau, en veure la cara que feia l’Aina-. No sóc cap aparició, sóc real. I he vingut per ensenyar-te què s’amaga dins les meves butxaques. La curiositat de l’Aina va poder més que l’estat de xoc en què es trobava i va cosir a preguntes el pobre abric; sobretot, estava interessada, com l’abric ja sabia, a descobrir què amagava dins les seves estrafolàries butxaques. L’abric tenia un tou de butxaques que, mentre parlava amb l’Aina, havien passat del rosa als colors i formes més inversemblants que un es pugui imaginar; unes butxaques que semblaven fetes d’una barreja perfecta entre fantasia i realitat. -... Sí, Aina, les meves butxaques són plenes de sorpreses -mirava d’explicar-li l’abric-. I n’hi ha de totes menes: algunes contenen regals sorprenents i, a d’altres, fins i tot, pots entrar-hi i viure aventures que mai oblidaràs... Però també n’hi ha algunes on trobaràs, potser, històries ben tristes, gairebé horribles i que poden fer molta por; és per això que has d’anar amb compte quan triïs una butxaca perquè t’hauràs de quedar allò que hi trobis: el seu regal o la seva història. L’Aina, de tan excitada com estava, se l’escoltava a mitges perquè de tot el seu discurs només es va quedar amb les paraules “butxaques (és clar), regals sorprenents i viure aventures”. Les paraules “tristes, horribles o anar amb compte” no van tenir cabuda dins el seu cervell. Tanta era la seva emoció que, de seguida, va voler triar una butxaca. -Un moment, un moment -va dir l’abric-, abans que facis la teva tria cal que t’expliqui una última cosa -s’havia posat 7
seriós-. Podràs escollir, sí, però només ho podràs fer tres vegades. L’Aina va fer cara de desil·lusió. -Per què tres vegades només? -va preguntar. -Perquè no m’hi puc quedar per sempre a casa teva, altres nens i nenes m’estan esperant. Però no estiguis trista. Mira! Et donaré una butxaca de regal perquè vegis com són. L’Aina va fer un somriure que li va il·luminar la petita carona i va assenyalar una butxaca que la tenia captivada, tota plena de forats raríssims; uns forats que estaven a mig camí entre els cràters de la Lluna i els forats d’un formatge gruyère. -Vull aquella, la de forma de mitja lluna de color blau que és plena de forats. -Aquesta? -va voler assegurar-se l’abric. -Sí, sí! -va exclamar ella amb entusiasme. -Doncs... si n’estàs tan segura... Fica-hi la mà -va dir-li ell amb una mirada entre divertida i seriosa. L’Aina, per primera vegada, el va mirar espantada. Ella pensava que seria l’abric qui trauria el contingut de la butxaca. Això de ficar la mà dins una butxaca desconeguda no li va fer tanta gràcia com ella es pensava. -Som-hi Aina, què esperes? -la va animar aquella curiosa peça de roba-. No en tenies tantes ganes? L’Aina, que passava a classe per ser molt valenta, va decidir que tampoc n’hi havia per tant i va ficar la mà dins la butxaca blava amb forma de mitja lluna. Va sentir el tacte d’alguna cosa petita i molt suau, la va agafar i va sentir com es movia dins 8
la seva mà; la va traure lentament i, quan la va tenir fora, va obrir el puny... Un ratolí blanc molt petit la mirava directament al nas. L’Aina va fer un bot, involuntari, és clar, perquè ella era molt valenta, i el pobre animal va caure de la mà a terra. Per sort no va prendre mal i va sortir corrents per la porta de l’habitació cap a algun forat de ratolí. -Ep! -va exclamar tota confosa- Què hi feia un ratolí a la teva butxaca? Ai, si el veu la mare...
9
10