Món Empresarial 144 by Medigrup

Anàlisi mensual d’economia i empresa

Juny 2012 n. 144

Lluís cuatrecasas ens parla del futur

2€ LEs seccions

Com serà

Empresa

el món el 2050? Entrevista a Josep González, president de Pimec pàg. 3 >>

X. Trias i A. Balmón debaten sobre l’AMB pàg. 8 >>

Claus per aconseguir que la socie· tat sigui millor i més sostenible En aquest reportatge Lluís Cuatrecasas, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, fa una previsió de com serà la vida al nostre pla· neta a l’equador d’aquest segle. Per a Cuatrecasas, el model de societat que ha estat vigent al

llarg del segle XX i que encara perdura és insostenible a tots els nivells. Pel que fa a qüestions socials, el catedràtic opina que l’estil de vida ens manté estressats per· manentment i no ens retorna massa beneficis a canvi. A més,

recorda que els sistemes de transport estan a punt del col· lapse ja que no han evolucio· nat en els últims anys però cada vegada es desplaça més gent. I quant als recursos per viure i treballar, alerta que estem abu· sant dels recursos naturals i això portarà a un esgotament de les reserves mundials. Tot això, unit al gran augment de la població mundial, que

s’espera que el 2050 arribi als 9.000 milions, fa que sigui ne· cessari plantejar un model de societat millor i més sostenible. En aquest reportatge, que resu· meix el que explica abastament al llibre Horizonte 2050. ¿Una sociedad más humana y sostenible?, Cuatrecasas dóna les claus per dissenyar un món que serà possible només si hi po· sem tota la nostra voluntat.

El packaging, un sector viu i actiu

Hispack es converteix en la casa del packaging Cal Innovar per reduir costos

Ramon Roch, director general de fortriglobal pàg. 12 >> Oriol Amat, Cate· dràtic de la UPF L’art d’obtenir un préstec pàg. 13 >> economia

Cada tres anys la fira de refe· rència del sector reuneix una indústria que a España mou 17.500 milions d’euros l’any amb prop de 1.500 empre· ses i 73.000 persones. S’ha demostrat que el sector està alerta fent ús de l’enginy per tal de reduir costos, respec· tar les funcions elementals del packaging i conèixer les tendències del futur.

L’oferta i la demanda s’ha mobilitzat amb la presen· tació de noves aplicacions, solucions i casos d’èxit fent evident la necessitat d’in· novar per avançar-se a les necessitats que venen: evo· lució del retail, canvis en el consumidor, la polarització del mercat, interacció amb el món digital o l’aposta per la sostenibilitat, entre d’altres.

Joan Tugores, Catedràtic d’Eco· nomia de la UB La Doctrina Hamilton pàg. 14-15 >>

ESTILS DE VIDA

Entrevista a Josep Lloveras, pintor i escultor guanyador de la Creu de Sant Jordi 2012 pàg. 30 >>

Opinió / Sumari

MóN empresarial

juny 2012

Editorial El privilegi de la condonació Aquests darrers dies estem assistint a situacions de convulsió econòmica i certa alarma social, i ja no només per les conseqüències de la mala gestió financera d’entitats de crèdit, sinó per com ens arriba una informació que valoren a l’instant els mercats, amenaçant-nos. És evident que la solvència tècnica del Banc d’Espanya hauria d’estar fora de dubtes, ja que és una institució integrada majoritàriament per economistes i advocats amb brillants expedients acadèmics i que han passat les corresponents oposicions.

Ens preguntem com, disposant d’un cos d’inspectors tan selecte, hem pogut arribar a una situació tal de descrèdit internacional per a que les proves d’estrés que faran Oliver Wyman i Roland Berger tinguin més valor cara a Berlín, perdó, vull dir Frankfurt, que un profund anàlisi i corresponent informe elaborat per la màxima institució bancària de l’estat. La gènesi del descrèdit es basa en una triple concatenació de dependències. El nomenament del governador del Banc d’Espanya depèn del partit polític que és a la Moncloa i el partit governant depèn de les ins-

titucions financeres que li presten els diners per arribar-hi. I, finalment, tornem al Banc d’Espanya, del que aquestes depenen respecte al control. Per segons quin observador, aquest cercle podria tenir un cert risc pels que manen. Les intencions dels bancs responen a purs sentiments samaritans? Potser, per les ments malpensades, aquesta dotació de recursos és una inversió lucrativa? No, de cap manera! Les institucions financeres només volen conformar una base de relació propera! Ni per un moment sospitem que volen influir als partits polítics...! Recorden el final

de la pel·lícula Casablanca quan Rick li diu a Louis: “pressento que aquest és el començament d’una gran amistat”. Hi han consideracions que apunten a una clara vinculació que pot semblar còmplice entre les entitats financeres i el poder. Les primeres acompanyen els partits com a soci necessari per l’apropament al votant. Si cal finançar projectes d’infraestructures inviables, endavant! Financem el fum! Però no heu de patir pels polítics, encara que no sàpiguen ben bé com tornaran els crèdits als banquers, tenen privilegis i a més són amics i, si cal, ja els hi condonaran!

La gènesi del descrèdit es basa en una triple concatenació de dependències

Hi han consideracions que apunten a una clara vinculació que pot semblar còmplice entre les entitats financeres i el poder

La tira cÒmica

STAFF medigrup digital s.L.: Director General: Joan Pons. Gerent Comercial: Carles Vives. Responsable de Màrqueting: Laura Pons. Directora d’Operacions: Mònica Rodríguez. Director d’Administració: Ramon Thomas. Directora Madrid: Maika Fernández. c/Caballero 79, 2a - 08014 Barcelona - tel. 93.280.00.08 fax. 93.410.66.37 - E-mail: medigrup@medigrup.com. www.medigrup.com - Madrid: Av. M-40, portal 13, bajo 27. 28921 Alcorcón (Madrid). Tel. 91 116.96.82 MÓN EMPRESARIAL: Editor: Joan Pons. Redacció: Patricia Aceves, Ariadna Cortés, Meritxell Sort. Firmes: Joan Tugores, Oriol Amat. Columnistes: Miquel Bonet. Responsable de Disseny: Carles Hernández. Fotografia: Marçal Gabriel.

Premi a l’Excel·lència en Comunicació 2006 i 2010

Premi 2007 a la millor trajectòria professional en la difusió de l’economia

CONTROL OJD membre de l’APPEC

L’empresa editora no comparteix necessàriament l’opinió dels col·laboradors i articulistes. TOTS ELS DRETS RESERVATS: Medigrup Digital S.L. es reserva els drets sobre els continguts del Món Empresarial, els seus suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que puguin reproduir-se ni trasmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita.

juny 2012 MóN empresarial

Empresa

ENTREVISTA A JOSEP GONZÀLEZ, PRESIDENT DE PIMEC

“L’exportació és una assignatura que l’empresari català ha cobert molt bé” La caiguda de les vendes i la manca de finançament són els principals problemes que la crisi econòmica ha causat a les petites i mitjanes empreses. Així ho afirma Josep Gonzàlez, que defensa els interessos d’aquestes companyies des de la presidència de la patronal PIMEC. Per a sortir victorioses d’aquest període, a més d’aprofitar els avantatges que els ofereix la reforma laboral, Gonzàlez els recomana exportació i innovació. Ariadna Cortés

Les pimes han sigut molt castigades per la crisi. Sí, principalment per dos motius: la recessió ha portat una caiguda de les vendes i alhora ha incrementat la dificultat d’obtenir crèdit. L’any passat vam rebre un 4% menys de crèdit que els anys anteriors, anys en que ja no se n’havia donat massa. I això ha provocat que tinguem un ritme de tancament d’empreses i de situacions concursals molt elevat. En els darrers quatre anys a Catalunya han tancat aproximadament unes 80.000 empreses, i les situacions concursals pugen sense parar. El problema del finançament té solució? De moment sembla que els bancs no canvien la seva postura. Tindria solució si les autoritats europees i les nacionals la volguessin buscar, però no és la seva prioritat. Una part dels diners que s’han transferit del Banc Central Europeu al sistema bancari hauria d’haver estat condicionada a la concessió de crèdit, però no s’ha fet així, segurament perquè la necessitat dels altres països europeus no és tan urgent com la d’Espanya. Aquí tenim unes particularitats, com una taxa d’atur del 24%, que no són comparables a les de cap altre país. I també tenim una tancada de crèdit superior a la d’altres països. Quines empreses han sobreviscut i per què? Sobretot les que exportaven o les que han començat a fer-ho arran de la crisi. El mercat interior no funciona però hi ha empreses que han

sabut reaccionar i han compensat la caiguda de vendes nacionals amb l’exportació. L’exportació és una assignatura que l’empresari català ha cobert molt bé. L’any passat es va exportar un 14% més que el 2010, i el 2010 ja s’havia exportat un 17 o 18% més que l’any anterior. Es diu que una de les claus per combatre la crisi és la innovació. S’innova gaire, a Catalunya? Sí, hi ha un bon nivell. En el marc estatal Catalunya es troba en una posició de lideratge en aquesta matèria. Ara bé, la innovació és una solució a llarg termini, no té uns resultats immediats. Les pimes poden permetre’s fer-ho o és una possibilitat exclusiva de les grans empreses? Les grans empreses estan més capacitades per innovar, però les petites i mitjanes també ho han de fer. I per a que això sigui possible hi hauria d’haver una major col·laboració entre empresa i universitat. La reforma laboral s’ha venut com una reforma especialment orientada a les necessitats de les pimes. Com les beneficia? Està pensada en clau de pimes sobretot en un aspecte: hi ha moltes empreses que, per la seva situació econòmica, necessiten despenjar-se dels convenis laborals. Abans era complicat, lent i sovint només es podia fer durant un any. Per tant, era un mecanisme poc útil. La reforma laboral facilita aquest procés i, així, dóna l’oportunitat a les empreses de mantenir la competitivitat sortint d’un

Una reforma laboral no està pensada per generar llocs de treball, això ho han de fer les empreses. A PIMEC estem apostant molt fort pels departaments d’assessorament financer i d’assessorament per a internacionalitzar-se

El dia 11 de juny PIMEC entregarà els Premis Pimes. / CARLES HERNÁNDEZ

conveni que no poden seguir. També hi ha altres mesures de la reforma que poden beneficiar a les pimes, a més de a les grans empreses, com pot ser el fet s’implanti la possibilitat de fer un expedient de regulació de salaris, una opció que abans no existia. Aquest mecanisme hauria de propiciar que cada vegada hi hagi menys acomiadaments i més expedients de regulació en el seu lloc, que són una solució menys dolenta.

no està pensada per generar llocs de treball, això ho han de fer les empreses. Aquesta reforma genera expectatives, permet als empresaris millorar les condicions de treball i les formes organitzatives de l’empresa, i generarà una competitivitat que es podrà aprofitar quan el mercat remunti. Ara les empreses seran més flexibles, que és el que reclamàvem sempre, i la regulació de les plantilles no serà tan rígida.

Quins són els reptes de futur de PIMEC? Continuar potenciant les àrees que en cada moment siguin més necessàries en el món empresarial. Actualment a PIMEC estem apostant molt fort pels departaments d’assessorament financer i d’assessorament per a internacionalitzar-se, perquè de moment aquestes són les dues àrees en les que podem ajudar més a les nostres empreses.

La reforma ha arribat a temps? Sí, tot i que l’haurien d’haver fet abans perquè portàvem 30 anys sense fer cap reforma seriosa, i el món ha canviat molt en aquest temps. Ha sigut una reforma valenta i aviat veurem els seus efectes. De vegades es diu que el seu èxit dependrà de si crea llocs de treball o no. I això és un error. Una reforma laboral

Com es valora des de la patronal la possible pujada de l’IVA anunciada pel govern central de cara al 2013? Tot i que pot perjudicar el consum, pensem que els avantatges d’aquesta pujada poden ser superiors als inconvenients. Això sí, la mesura hauria d’anar acompanyada d’una baixada dels costos socials per afavorir la contractació.

El proper dia 11 de juny es lliuraran els Premis Pimes. Com es presenta la 25ª edició d’aquests guardons? Bé, el nombre d’empreses que s’han presentat és similar al de l’any passat, i això en temps de crisi és un èxit. Per tant, malgrat la delicadesa de la situació, hi ha empreses fantàstiques que innoven, que exporten i que fan una feina extraordinària.

EMPRESA / Informe

MóN empresarial JUNY 2012

informe infojobs esade 2011

Directius, Màsters i titulats universitaris són els candidats amb més dificultats per trobar feina Trobar feina avui en dia és el doble de difícil que fa quatre anys. Aquesta és una de les conclusions de l’informe Infojobs ESADE 2011 sobre l’Estat del Mercat Laboral a Espanya. Un estudi que indica que la competència és major en les ofertes que demanden estudis superiors. Com a contrapartida, segons Lee Hecht Harrison, el 83% dels desocupats que van participar en un programa de col·locació el 2011 van trobar feina en menys d’un any. EMMA BOUISSET

Tot i que, segons dades del Ministeri de Treball i Seguretat Social, al maig l’atur va recular en 30.113 persones, al nostre país encara hi ha 4.714.122 de desocupats, una xifra que conforma la taxa d’atur més alta de tota la Unió Europea. A més, el número de contractes registrats va ser d’1.204.079, el que suposa una reducció de 84.835 (-6,58%) sobre el mateix mes del 2011. Una tendència que s’ha repetit al llarg de tot aquest any: la contractació acumulada durant els cinc primers mesos del 2012 ha estat de 5.231.935 contractes, el que suposa 406.365 menys (-7,21%) que en el mateix període de l’any anterior. En un marc econòmic en el que la recuperació es preveu lenta i a llarg termini, els demandants d’ocupació no sembla que puguin presumir de tenir unes expectatives gaire atractives en els propers mesos. I és que avui dia trobar feina és el doble de difícil que fa quatre anys. I més en el cas dels titulats universitaris.

El doble de competència

En efecte, segons l’informe Infojobs ESADE 2011 sobre l’Estat del Mercat Laboral a Espanya, presentat pocs dies abans que es fessin públiques les noves dades de l’atur, l’any passat el portal d’ofertes laborals, amb 2,4 milions de demandants de feina, va oferir un total de 961.145 vacants, la meitat que al 2008. I si aleshores hi havia una mitjana de 28 candidats per oferta laboral, el 2011 aquesta xifra va repuntar un 121% fins assolir els 62 demandants. La major competència es troba en les ofertes que requerien estudis universitaris, i es dispara en el cas dels directius (amb 127

El 2011, el 76% dels candidats inscrits a una oferta laboral que només requeria titulació bàsica obligatòria tenien estudis superiors

Units (amb un 10% de candidatures), i Canadà, Austràlia i Brasil (amb un 7, 6 i 6%, respectivament). Les millors perspectives laborales les tenen els comercials, els informàtics i els enginyers de telecomunicacions. / ARXIU

candidats per oferta al 2011 per 69 al 2008), i titulats amb Màster (131 candidats al 2011 per 71 al 2008). Això ha provocat que cada vegada sigui més freqüent la inscripció de candidats sobrequalificats a les ofertes, i que aquests hagin acabat superant, fins i tot en una proporció de tres per cada quatre, el nombre de candidats que sí que ofereixen el perfil que es correspon amb la futura ocupació. Per posar un exemple: el 2011 el 76% dels candidats inscrits a una oferta laboral que només requeria la titulació bàsica obligatòria tenien estudis superiors. L’informe Infojobs ESADE indica, però, que aquestes dades varien en funció de les categories professionals. Així, informàtics, enginyers en telecomunicacions, comercials o dissenyadors gràfics són col·lectius que pràcticament no van veure augmentats els nivells de competència el 2011, i, a més, van acumular les millors perspectives laborals acaparant el 46% del total de les vacants (un 23% de les

ofertes eren per a comercials i personal de vendes i un altre 23% per a informàtics i enginyers de telecomunicacions). Atenció al client va ser la tercera branca laboral amb més demanda durant l’any passat amb un 14%. Per comunitats, l’estudi destaca que Madrid, el País Basc i Navarra van liderar la forquilla salarial amb un sou mitjà ofert de poc més de 26.000 euros bruts anuals, la primera, i superant lleugerament els 25.000 les altres dues. Catalunya es situà en quart lloc amb 25.026 euros bruts anuals. Però la duríssima competència per trobar feina va fer que les expectatives salarials dels demandants d’ocupació patissin un descens important. Així, l’estudi subratlla que al 2011 el 57% dels candidats no van indicar quin salari volien percebre per tal d’augmentar les seves opcions i, en general, es van inscriure a ofertes que oferien nivells retributius inferiors als percebuts en les seves anteriors experiències laborals.

¿Emigrar és la solució?

Sense previsions de millora de l’economia a curt termini, sense perspectives de creació d’ocupació, amb unes ofertes de feina insuficients i saturades de candidats i que impliquen una dràstica caiguda de les expectatives salarials, l’opció de marxar a l’estranger podria ser una de les millors sortides laborals per a molts d’aquests candidats. Però si bé un 68% dels universitaris enquestats per l’informe Infojobs ESADE van manifestar que estarien disposats a emigrar, són pocs els qui l’any passat van cercar feina activament fins i tot fora de la seva província (només un 23%). Pel que fa a la recerca d’ocupació fora de les nostres fronteres, un 23% dels candidats van optar, principalment, per centrar les seves aspiracions laborals a Europa, especialment a Gran Bretanya (13%), Alemanya (10%) i França (7%). Només un 16% van considerar la resta del món per al seu futur laboral, essent els destins més buscats els Estats

Outplacement

Pel que fa a les perspectives dins les nostres fronteres, la Reforma Laboral aprovada pel govern el passat mes de febrer ha establert com a obligatori que en tots aquells Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) que afectin a més de 50 treballadors es contractin els serveis d’una empresa de col·locació (outplacement). Una pràctica vigent ja a diversos països com França i que, segons Lee Hecht Harrison, agencia de col·locació del Grup Adecco, hauria permès que el 83% dels desocupats que van participar l’any passat en un programa d’aquestes característiques trobessin feina en menys d’un any. Al 2011 es van aprovar més de 21.167 EROs que van afectar a 343.626 treballadors, i d’aquests, més de 2.000 es van correspondre amb acomiadaments de més de 50 treballadors, comptabilitzant un total de 126.000 acomiadaments. L’outplacement es presenta, doncs, com una via més de reincorporació al mercat laboral per a molts d’aquests nous candidats a trobar feina.

Col·legis / EMPRESA

juny 2012 MóN empresarial

La dona, peça clau en la societat de la informació i en les telecomunicacions Cada vegada les enginyeres estan adquirint un paper més rellevant en el món de les telecomunicacions i la societat de la informació, conciliant la vida professional i la personal. Per aquest motiu, aquest any el Dia Mundial de les Telecomunicacions ha tingut com a principal objectiu el reconeixement de les dones que es dediquen a aquest àmbit professional. Ha estat un bon dia per conèixer i reconèixer la seva realitat i el rol actiu que estan desenvolupant, i alhora fer una crida per fomentar entre la població femenina, des de la infantesa, les carreres tècniques, com la de Graduat en Enginyeria de Telecomunicacions, per la seva aportació social en forma d’innovació. Ferran Amago DEGÀ DEL COETTC Les dones, a meitat dels vuitanta i fins a començament d’aquest segle, s’han apropat amb més decisió a les carreres tècniques. S’ha passat de moments en els que era difícil veure una dona en un aula universitària on s’impartís aquesta mena de formació, durant els seixanta i els setanta, a les dades d’avui en dia, que indiquen que les dones ocupen un 30% de les places ofertades. Aquest aspecte ha produït que les enginyeries es vegin des d’un punt de vista de contribució social. Com sempre diem: un país sense enginyers no té futur. Això és una realitat. Però la gran realitat també és que un país sense enginyeres no té present. Per aquest motiu, la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va destacar durant la seva conferència inaugural la importància, l’excel·lència i el talent del sector TIC català. També va fer èmfasi en la representació de la dona en aquest sector, que ha millorat notablement però que encara cal potenciar per aconseguir que en un futur no sigui una novetat que una jove vulgui estudiar una carrera tècnica en comptes d’una de lletres, com passa habitualment a dia d’avui. Va comentar que, malgrat el context econòmic actual, “durant el 2011, un 43% de les empreses del sector va augmentar la seva facturació” i tot i que la situació és complicada, “podem estar tranquils però sense baixar la guàrdia”. De fet, la pròpia Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU), promotora del Dia Mundial de les Telecomunicacions, Internet i la Societat de la Informació, explicita de forma molt clara

Un país sense enginyers no té futur, però un país sense enginyeres no té present

No té sentit que en un àmbit tan liberalitzat i poc controlat com el de les telecomunicacions no tinguem un ens regulador que marqui les regles del joc

La presència de les dones en llocs de treball tècnics ha millorat però encara dista de la situació desitjada. / CEDIDA

que hem d’eradicar, a nivell mundial, la desigualtat de la dona envers l’accés a la salut i l’educació. La realitat és que no ens podem estranyar que les vocacions en enginyeria hagin caigut mentre que la sensibilitat de les dones també ho ha fet envers d’altres disciplines més mediàtiques, implicades amb el sosteniment de la societat però no tan implicades en l’evolució de la mateixa.

Diferents àmbits, mateixa implicació

Durant la jornada celebrada al Parlament es va poder observar que les dones enginyeres estan presents a diferents àmbits, com l’emprenedoria, l’empresa, la universitat i la pròpia administració. Cadascuna d’elles va animar a la societat femenina a seguir les seves passes: l’emprenedora a dedicar-se i emprendre professionalment en el món de les

tecnologies; la implicada amb la universitat a ésser capaços d’entendre que les noies que cursen carreres universitàries, en general, tenen un futur assegurat i proper a la societat a la vegada que va recriminar les diferències salarials que pateixen, encara actualment, respecte l’home. Les dones que es dediquen a l’administració púbica, com a càrrecs electes que són, van reflexionar sobre la barrera psicològica i cultural que no hem arribat a trencar i que impedeix que les dones no s’animin a estudiar carreres tecnològiques malgrat el seu bon expedient acadèmic. Per acabar, la dona que està a l’empresa també va aprofundir en el rol de la dona en l’àmbit de les telecomunicacions i en les carreres professionsals que un enginyer pot seguir, com crear el seu propi despatx d’enginyeria o, per què no, emprendre una carrera de comercialització

per a empreses punteres. Així doncs, el Dia de les Telecomunicacions, com es va poder comprovar, és una diada festiva que aquest any es va centrar en la necessitat que la dona estigui implicada a l’evolució social i cultural mitjançant les telecomunicacions i les noves tecnologies. D’altra banda, no vull desaprofitar aquesta tribuna per deixar palès que el sector de les telecomunicacions i les TIC és l’únic que ens pot treure de la crisi que pateix el país i Europa. Com a dades significatives, sobre les quals m’agradaria que els governants aprofundissin, trobem el greu problema sobre l’atur que pateixen els propis enginyers que tenen més de 47 anys i que tenen càrregues familiars. La destrucció d’ocupació en tots els sectors i que ens afecta a tots podria arribar a ser una gran preocupació si no aconseguim crear un món on les

empreses productives i de serveis ocupin als poden fer evolucionar i fer més competitives a les pròpies companyies. Necessitem, a més, que l’Estat descentralitzi òrgans reguladors. No té sentit que en un àmbit tan liberalitzat i poc controlat com el les telecomunicacions no tinguem un ens regulador que marqui les regles del joc. Europa demanda aquest tipus de reguladors per millorar en transparència i per ajudar a que els sectors es desenvolupin. Una societat plana i uniforme només ens aporta comportaments i persones planeres. Ara cal que ajudem als grans operadors i als grans players per a que desenvolupin un gran joc d’inversions i que ocupin a un nombre d’homes i, sobretot, aquest any, dones, que ajudin a desenvolupar la pròpia societat pensant en el futur, com normalment fa la sensibilització enginyera i femenina.

EMPRESA / A fons

MóN empresarial Juny 2012

el futur de la nostra societat

2050: un nou model de societat millor i més sostenible? Cap a on va el nostre món? Com serà la vida al nostre planeta i quina activitat s’hi desenvoluparà arribat l’equador d’aquest segle?

Els canvis s’estan produint a un gran ritme i afecten a molts aspectes de la nostra vida al planeta, tant a nivell tecnològic com humà i social

Lluís Cuatrecasas Arbós Catedràtic de la UPC

Aquestes qüestions fan una mica de basarda, cada vegada més justificada, davant la possibilitat que, en aquell moment, la humanitat hagi malmès el planeta a còpia d’esgotament de recursos, agressions mediambientals, canvi climàtic, conflictes nuclears i un llarg etcètera. La realitat es que la humanitat es troba, en aquest moment, en una situació crucial: està arribant al límit de les possibilitats d’explotació d’un model de societat que ha estat vigent durant tot el segle XX i, fins i tot, en alguns aspectes, en bona part de la segona meitat de l’anterior. És absolutament necessari canviar el model i d’això depèn la resposta a les qüestions que encapçalen aquest article, ja que: 1) Des del començament de segle, els canvis s’estan produint a un gran ritme i afecten a molts aspectes de la vida al nostre planeta, tant a nivell tecnològic com humà i social. Els canvis ocorreguts des dels anys seixanta del segle passat fins que va acabar han estat pocs i previsibles en comparació amb els que s’han estat produint des de llavors i els que es produiran en les properes dècades. 2) Tanmateix, la forma de vida i treball estan canviant cada vegada més ràpidament i el nombre de béns i serveis de què disposa la humanitat creix de forma imparable.

Tot això ens fa pensar que, acabada la primera meitat del segle, la societat humana i la seva activitat seran molt diferents de l’actual, i no ha de ser fàcil aproximarse a una visió suficientment acceptable. 3) Hi ha molts aspectes negatius de l’evolució previsible del nostre món d’aquí al 2050 –alguns dels quals ja els he comentat– fins el punt que estan posant en perill molt seriosament el futur del planeta. Però això dependrà de la pròpia humanitat i del que decideixi. Llavors l’incògnita és si aquesta decisió ens portarà a l’autodestrucció o anem cap a un món millor. Mitjans per viure amb qualitat i de forma sostenible n’hi han i, d’aquí a llavors, se’n desenvoluparan molts més fruit d’una recerca que no para. Com que, a més, es generaran més mitjans i més potents per investigar, aquesta recerca anirà cada vegada més de pressa en el

desenvolupament de nous béns i serveis en tots els àmbits. La conclusió es que podríem tenir un món molt millor amb recursos per a tothom, tot i que la població mundial haurà crescut un 50% només en el que haurà transcorregut del segle XXI. Així doncs, la població mundial creix com mai, però ho fa i seguirà fent establint-se preferentment en grans ciutats (el 70% de la població mundial viurà en ciutats a meitat de segle), de les que cada vegada n’hi ha més i de mides cada vegada més grans. A més, la globalització està transformant el món molt ràpidament. Tot i el llast que suposa tot això, molts països subdesenvolupats, precisament on creixerà més la població, faran el pas cap a la categoria d’emergents, i alguns d’ells –avui encara amb grans bosses de pobresa– esdevindran potencies mundials (casos de Xina, Índia i Brasil).

Els avenços tecnològics, però, ajudaran molt en aquest aspecte, sobretot en el camp de l’electrònica i les comunicacions, on ja ara estan sent espectaculars i tenen lloc a una velocitat de vertigen. I el mateix passa en el camp de la genètica, dels materials i de l’energia, per posar alguns exemples. En relació amb aquest darrer àmbit, la recerca en noves fonts d’energia renovables o en noves i millors maneres d’aplicar sistemes de transport elèctric en lloc de ferho mitjançant combustibles d’origen fòssil, són un bon exemple. Sigui com sigui, els canvis que ens esperen seran de gran rellevància, alguns d’ells empesos per la necessitat de no malmetre (més) el planeta. Potser és per això que en el darrer mig segle no hi ha hagut, ni de bon tros, els canvis que ens esperen en el futur: no hi havia massa incentius per fer-los ja que

el petroli era barat, les seves reserves molt elevades i encara no havia aparegut la preocupació pels seus efectes nocius en el medi ambient. No necessitàvem més. Però ara, com em dit al començament, la humanitat està arribant al límit de les possibilitats d’explotació d’un model de societat que ha estat vigent durant tot el segle XX i part de l’anterior. Afortunadament, podem estar a les portes d’un nou model pel que fa al estil i qualitat de vida, treball, mobilitat, gestió dels recursos, models de producció industrial i de serveis, etc. L’únic que manca es la voluntat d’assumir plenament les responsabilitats corresponents. Ho farem? La voluntat d’assumir els canvis que necessita el model actual de societat i l’abast que arribin a tenir aquests canvis a tot el món és un aspecte transcendental. Per descomptat, serà fonamental

A fons / EMPRESA

Juny 2012 MóN empresarial

Vivim en un permanent estat d’estrès, obligats a un desplegament d’activitats excessiu per obtenir uns resultats cada vegada més petits

Usem i abusem de recursos naturals que, a falta de noves opcions, estan esgotant les reserves mundials

que un nou sistema de valors incideixi positivament en el comportament de la societat. En tot cas, jo tinc la ferma convicció que, en el futur, els valors aniran adquirint una importància creixent, tant a nivell de la societat en general com de l’actuació de les institucions i empreses. Això és una cosa que ja estem percebent avui amb la creixent importància de l’ètica i la responsabilitat social corporativa, però també a nivell individual, amb el consum responsable i ecològic. La meva convicció es que, en el futur, el sistema de valors permetrà el canvi de model de societat i vida. Tornant al model de societat actual, no hi ha cap dubte que es tracta d’una forma de vida insostenible, adequada fa cinquanta, cent o més anys, però avui excessivament incòmoda, estressant i costosa en tots els sentits que es puguin imaginar. Vivim en un permanent estat d’estrès, obligats a un desplegament d’activitat excessiu per obtenir uns resultats cada vegada més petits. Actualment, la nostra existència precisa de productes i serveis que, amb massa freqüència, aconseguim després de complicades i fatigants gestions, molts desplaçaments, molt “autoservei” mal assessorat, errors i problemes de tota mena, etc. Els sistemes de transport estan arribant al límit de les

seves possibilitats ja que, bàsicament, ens movem amb els mateixos sistemes que fa cinquanta anys, però en una societat en què tothom es mou (ha arribat la globalització massa aviat?). I els col·lapses estan a l’ordre del dia (aeroports, autopistes, vies urbanes, etc.). L’energia necessària per a totes les activitats humanes també utilitza les mateixes fonts que molts anys enrere (sobretot petroli i altres combustibles fòssils), cosa que, actualment, és absolutament insostenible, econòmica i ambientalment. El tema dels recursos per viure i treballar no ofereix un panorama molt millor. Així, pel que fa referència als aliments, el model actual exigeix cada vegada més volum i menors costos i l’hem resolt amb el que anomenem menjar “escombraria”, amb el resultat d’un increment espectacular de l’obesitat, malalties, morts prematures, etc. I això va camí de convertir-se en una pandèmia. A més, usem i abusem de recursos naturals que, a falta de noves opcions, estan esgotant les reserves mundials (casos de l’aigua, petroli, fusta, etc.). Un aspecte no menys important és el relacionat amb la producció de tot el necessari per viure, que incideix de ple en el model de gestió e m p r e s a r i a l . Ta m b é e n aquest aspecte estem esgo-

tant un model, l’iniciat per Henry Ford fa cent anys, basat en la producció a gran escala, en grans factories, pretenent més la reducció de costos que la qualitat i un bon servei. Aquest model genera problemes de tota mena, contaminació de tot tipus, un consum excessiu de recursos i un excés d’esforços per obtenir uns resultats cada vegada més pobres, a mesura que s’han anat succeint les dècades i la societat s’ha fet cada vegada més complexa i imprevisible (el model de producció massiva tradicional es mou millor en un entorn previsible). Malauradament, aquest model d’organització i gestió s’ha estès als serveis, prestats també a gran escala, i ha portat a tractar les persones com ramats, amb les incomoditats i frustració corresponents. Aquesta situació límit, però, té avui alternatives clares i, en els propers 20 o 25 anys (potser 40, en els aspectes més complexos) es disposarà de mitjans per fer realitat un nou model de societat i de vida personal i professional, el qual, de fer-se les coses correctament, s’adequarà bé a les necessitats reals del futur. Però no oblidem que això serà així si la humanitat es decideix, sense dubtar, pel gran salt endavant que suposaria fer les coses correctament, cer-cant la millora de tot el planeta i la espècie humana que hi viu. Mitjans

no en faltaran tot i l’enorme increment de població previst. Voluntat està per veure. Com a exemple de les enormes possibilitats que tindrà la humanitat en les properes dècades faran la seva aparició nous materials, molt millors que els actuals (sobretot gràcies a la nanotecnologia), així com altres recursos abundants, barats i sostenibles. També farà la seva irrupció progressiva un model de vida i treball més adequat als temps que substituirà gradualment el ja esgotat però vigent fins ara. Tot això, amb capacitat per estar a l’abast d’una societat molt més àmplia, sense arribar a situacions d’esgotament i manca de sostenibilitat. A més, tot i que existeixen seriosos dubtes sobre que els recursos fòssils i contaminants s’estiguin esgotant, és d’esperar que la voluntat de la humanitat perseveri en la utilització de recursos més nets i sostenibles. En tot cas, segueixo creient que el nou model s’anirà implantant poc a poc ja que, en definitiva, les alternatives hi són, algunes de les quals són ja una realitat avui, o gairebé. I, en tot cas, per a mitjans de segle ho han de ser. A més, els avenços en moltes tecnologies portaran noves possibilitats per cobrir les creixents necessitats d’una població, la del nostre planeta, que no pararà de créixer, almenys fins l’equador

Dependrà de la voluntat humana que els beneficis derivats dels avenços arribin a tota la humanitat i no es mantinguin els desequilibris

del segle, moment en què se situarà en nou mil milions de persones. El problema radicarà, com ara, en l’existència de forts desequilibris, d’acord amb els quals, la població creixerà més en les zones més deprimides del planeta, cosa que afegeix complexitat a la situació. Dependrà, una vegada més, de la voluntat humana, que els beneficis derivats dels forts avenços que ens esperen arribin a tota la humanitat i no es mantinguin els desequilibris. La manera com les noves tecnologies, la capacitat de desenvolupament econòmic i la irrupció de nous sistemes de valors han de canviar la vida del nostre món serà determinant. Tot això serà així en les pròximes dècades, en la mesura que la pròpia humanitat ho decideixi, segons hem exposat.

empresa / Local

MóN empresarial juny 2012

L’AMB reclama més inversió per ser un motor de sortida de la crisi Mariano Rajoy i Xavier Trias acorden crear una comissió per prioritzar els nous projectes. Els dos mandataris coincideixen en que el Corredor del Mediterrani és actualment l’obra més important per impulsar l’economia catalana i un eix fonamental per crear riquesa a nivell de l’Estat espanyol. Saida Antràs

Des de que l’abril passat es va donar a conèixer l’esborrany dels Pressupostos Generals del Estat pel 2012, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha portat a terme diferents accions per aconseguir modificar-los, entre elles una entrevista amb els ministres d’Hisenda, Foment, Interior, i Justícia. Seguint aquesta línia, Trias, que presideix l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), va acudir el passat 30 de maig a la Moncloa acompanyat del vicepresident d’aquesta institució i alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, per mostrar el seu malestar amb uns pressupostos que, segons ells, incapaciten a Barcelona i a la seva àrea metropolitana a impulsar l’economia espanyola. A més, van demanar a l’Estat que aposti per les potencialitats de la zona com una de les vies per sortir de la crisi. En aquest aspecte, Rajoy s’ha avingut a crear una comissió on participaran els ministeris d’Hisenda i Foment i l’Àrea Metropolitanam i on espera que se sumi la Generalitat, per acordar les inversions necessàries per poder rellançar l’economia. Es tracta, com apunta Xavier Trias, de fer realitat una aposta logística i en infraestructures a favor d’una àrea metropolitana de tres milions d’habitants que “és capaç de generar riquesa”.

Un acord sense calendaris

Tot i així, de moment la comis-

sió encara no té data per començar a treballar i Trias tampoc ha volgut desgranar quines seran les prioritats en inversió que es posaran sobre la taula, precisament perquè aquesta és una de les qüestions que s’hi hauran de decidir. De fons, la demanda de Barcelona i la seva àrea metropolitana és rebre un “tractament lògic”, en paraules de Trias, tenint en compte que “no totes les administracions estan igual de malament”, que Barcelona és una de les poques ciutats de l’Estat amb dèficit zero al 2012 i que Cornellà és la tercera ciutat de l’estat amb menys deute. A més de les inversions, la comissió també haurà de servir per evitar “sorpreses” en el futur en forma de retirada de suport d’alguna de les administracions als projectes en marxa. Amb això, el president de l’AMB es vol assegurar que es repeteixi la situació que viu Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), que ha patit una considerable retallada en el pressupost de l’Estat. Segons Trias, s’havia fet el plantejament d’aconseguir el dèficit zero en dos any, però si una de les administracions retira una part del finançament, “ens crea un gran problema”. L’alcalde de Barcelona ja ha abordat aquesta qüestió amb els ministres d’Hisenda i Administracions Públiques i Foment, Cristóbal Montoro i

La situació económica del país ha experimentat baixades d’algunes marques / ARXIU

Ana Pastor respectivament, i està en negociacions per sanejar aquesta empresa i evitar futures retallades per part de les administracions.

El Corredor del Mediterrani, ¿una prioritat real? Un dels punts tractats més importants de la reunió va ser la inversió en infraestructures. Sobre aquest tema, Mariano Rajoy va afirmar que el Corredor del Mediterrani és l’aposta prioritària del seu executiu i es va mostrar convençut que és un projecte que cal tirar endavant amb celeritat malgrat la situació de les finances espanyoles. Ara bé, no va especificar ni terminis, ni pressupostos, ni com

s’executaria. Tampoc va aclarir si l’obra comparteix el primer lloc de la llista de prioritats amb altres projectes, com deixa entreveure Pastor. L’ambigüitat ha estat fins ara la tònica en els discursos de la ministra, que mostren la seva voluntat de donar la mateixa importància al corredor del mediterrani, el central i l’atlàntic. Aquesta actitud ha encès el nerviosisme d’empresaris i polítics de Catalunya, la Comunitat Valenciana i Múrcia, que veuen perillar la connexió de les seves mercaderies amb la resta d’Europa. Tant polítics com empresaris mostren els seus dubtes sobre el posicionament del Govern que, al seu entendre, no

ha defensat amb prou força el Corredor del Mediterrani a la Unió Europea. Per la seva part, portaveus de la UE han declarat que és un eix prioritari i han instat l’executiu de Rajoy a concentrar la inversió en infraestructures en aquesta obra. Així, el lobby del corredor reivindica més recolzament de Madrid i, a través de diversos actes, ha fet una crida a la ministra Pastor a clarificar la seva posició. Tenit en compte aquesta situació, tant Trias com Belmón consideren un pas endavant el compromís de Rajoy i entenen que la nova comissió interministerial serà una eina fonamental per garantir l’execució de l’obra.

Local / EMPRESA

juny 2012 MóN empresarial

ENTREVISTA A xavier trias, ALCALDE DE BARCELONA I PRESIDENT DE L’AMB

“Ara és més important que mai invertir en infraestructures logístiques i de transport”

Saida Antràs

Creu que els Pressupostos Generals de l’Estat 2012 impedeixen el bon desenvolupament de l’economia barcelonina? Els Pressupostos Generals de l’Estat, presentats recentment, no responen a les nostres necessitats com a ciutat ja que no contenen les partides necessàries per sufragar les inversions productives de futur que necessitem. Per exemple,

s’han reduït en un 50% les aportacions del govern central per al finançament del transport públic metropolità, de 200 milions d’euros a 101 milions en dos anys. Per altra banda, el Museu del Prado i el Reina Sofia estan rebent més de 45 milions d’euros cadascun, mentre que 20 institucions culturals de Barcelona s’han de repartir només 21 milions. A més, s’han rebaixat moltíssim les partides destinades a Polítiques Actives d’Ocupació, fet que afecta de manera directa el motor de la recuperació econòmica. Tots aquests punts limiten clarament les possibilitats d’avançar de Barcelona i la nostra capacitat per generar oportunitats de futur. Quines són les infraestructures prioritàries que necessita l’àrea metropolitana de Barcelona? Barcelona té dues prioritats

ben clares: ha d’apostar per la reactivació econòmica i la creació d’ocupació, i vetllar pel benestar i la qualitat de vida de les persones. Sota el context de la recuperació econòmica, creiem que ara és més important que mai invertir en infraestructures logístiques i de transport. Per exemple, els accessos viaris i ferroviaris al port són cabdals per fer d’aquesta infraestructura la porta d’entrada al sud d’Europa i de la Mediterrània per a les mercaderies asiàtiques. A més, és urgent que el Corredor del Mediterrani sigui una prioritat per al govern central i es compleixin els terminis d’execució. Cal invertir en allò que generi oportunitats de futur. També és prioritària la connexió amb França a través de l’Alta Velocitat durant el primer trimestre del 2013, a més de tenir enllestida l’estació de La Sagrera el 2016.

En què més s’ha d’invertir a Barcelona per aconseguir que més empresaris hi ubiquin els seus negocis? Barcelona està fent una aposta molt ferma per tal de posar les bases d’un nou model productiu, més sostenible i eficient, basat en la cultura, la creativitat, el coneixement, la innovació i el benestar. Això vol dir apostar per sectors com les noves tecnologies, molt especialment les mòbils. Barcelona, per exemple, ha estat escollida Capital Mundial del Mòbil fins al 2018, fet que serà una oportunitat única per atraure inversions i talent. També estem desenvolupant una economia de la innovació urbana al voltant del concepte de les smart cities, que és una aposta per posar la tecnologia al servei del benestar i la qualitat de vida de les persones. En resum, apostem per activitats d’alt valor afegit que generin

oportunitats de negoci i llocs de feina qualificats. De quina manera Barcelona està recolzant els emprenedors? Fa uns mesos vam crear la taula “Barcelona Creixement” amb l’objectiu de crear ocupació, promoure la inversió i el finançament i atraure talent. L’Ajuntament buscava activar mesures àmpliament acceptades per part dels agents socials i els empresarials. Una d’aquestes mesures és la Zona Franca d’Emprenedors, que vol potenciar l’emprenedoria en un sector com el de les tecnologies mòbils, oferint exempcions i bonificacions d’impostos i taxes municipals. També es crearà, el 2013, una “Oficina d’Atenció a l’Empresa”, que serà un canal específic de relació amb les empreses per oferir-los acompanyament, assessorament i suport en l’accés al finançament.

ENTREVISTA A antonio balmón, ALCALDE DE CORNELLÀ I VICEPRESIDENT DE L’AMB

“A Espanya no hi ha cap altra infraestructura més justificada que el Corredor del Mediterrani” nomia quan estigui plenament operatiu. La Comissió Europea així ho ha valorat i Mariano Rajoy n’és perfectament conscient. Per això aquest serà un dels assumptes prioritaris que treballarem en la Comissió interministerial amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Saida Antràs

Considera que el govern central prioritza el Corredor del Mediterrani per sobre dels altres eixos ferroviaris? El govern espanyol coneix la importància estratègica d’aquesta infraestructura i ningú no ho discuteix, encara que no es fan prou esforços. El Corredor del Mediterrani és una peça cabdal tant per a la recuperació econòmica a mig termini, durant la seva construcció, com pel futur de la nostra eco-

A què creu que es degut el discurs contradictori de la ministra Ana Pastor en relació a aquesta obra? No treu cap a res entrar en polèmiques i, d’altra banda, jo no diria que el discurs de la ministra és contradictori perquè ningú del govern espanyol mai no ha posat en qüestió la construcció del Corredor del Mediterrani. És simplement un tema de prioritats i també de planificació i equilibris territorials. En definitiva, nosaltres el que defensem és el mateix que diu la Comissió Europea: invertir primer en aquelles infraestructures que

tenen assegurat un retorn econòmic. I, des d’aquest punt de vista, a Espanya no hi ha cap altra infraestructura més justificada que aquesta. Quines altres assignatures pendents té el govern amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona? Hi ha dos temes centrals: els accessos viaris i ferroviaris al Port de Barcelona, i els accessos ferroviaris i el model de gestió de l’Aeroport de Barcelona – El Prat. Pel que fa al port, en pocs mesos entrarà en servei la nova terminal de contenidors que multiplicarà significativament el volum de mercaderies. Aquest fet defineix la necessitat urgent de facilitar-ne la gestió logística, sobretot la ferroviària. El port necessita millorar els temps de sortida de les mercaderies, els sistemes logístics interns i la tecnologia d’intercanviadors, i per a aconseguir-ho necessitem que el Ministeri de Foment

realitzi les inversions previstes. Pel que fa a l’aeroport, la nova terminal rep més de 30 milions de passatgers a l’any i no disposa de cap modalitat de transport públic col·lectiu d’alta capacitat que la connecti amb el centre de la ciutat o les àrees residencials metropolitanes. D’altra banda, el canvi del model de gestió de l’aeroport, garantint la participació dels agents territorials i econòmics, és una prioritat estratègica per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i per a Catalunya. En què pot ser útil Cornellà a l’hora d’impulsar l’economia espanyola? Estem apostant fort per transformar les nostres bases productives i la nostra posició estratègica territorial i estem incorporant noves dinàmiques econòmiques que ens permeten -sense renunciar allò que ja tenim ni tampoc oblidar la tradició industrial de la comar-

ca- tenir un territori adaptat per captar noves inversions productives. Del que es tracta és de sumar i construir noves bases, solucions i serveis que ens permetin competir en àmbits vinculats a l’economia dels serveis, la informació i el coneixement en base a les noves tecnologies. Alguns exemples del que estem fent des de l’Ajuntament és la captació de noves inversions similars al projecte Word Trade Center i, a més, treballem en col·laboració amb agents social i econòmics com la Fira de Cornellà i el Centre d’Empreses del Baix Llobregat, que ofereixen subvencions i serveis als emprenedors. També treballem amb el Citilab, un centre de formació i recerca que funciona com una incubadora d’iniciatives empresarials i socials vinculades amb la innovació, el disseny i la creativitat sustentades en les tecnologies de la informació i Internet.

EMPRESA / Institucions

MóN empresarial JUNY 2012

Acostar el món acadèmic i el professional per reanimar l’economia Dues entitats han proposat recentment un seguit de mesures per tal que el món universitari i l’empresarial puguin apropar-se durant aquesta legislatura. Incentius en el plans de carrera del professorat per incrementar la seva col·laboració amb el sector privat o el finançament dels departaments o projectes universitaris són algunes de les propostes per fomentar l’economia espanyola. Jessica Casado

La Fundación José Manuel Entrecanales i l’empresa McKinsey & Company han realitzat recentment un informe per explicar el paper fonamental que els centres de formació, com universitats i centres de recerca, juguen en el desenvolupament de l’economia espanyola. Aquest informe pretén orientar sobre les millores necessàries per aconseguir que el món acadèmic i el de l’empresa s’acostin cada vegada més. L’informe s’ha realitzat després de conèixer que l’actual govern central pretenia millorar el sistema educatiu espanyol i així poder-lo equiparar a les potències europees. El repte que persegueix la legislatura és facilitar l’entrada del sector privat a la indústria de l’educació i de la cultura, i així reduir la diferència de finançament privat que reben les universitats públiques espanyoles, un 0,7%, respecte a la mitjana de la Unió Europea, un 1,2%. La Fundació assegura que aquest tipus de centres són una gran font de creació de projectes i, per tant, són els responsables de generar coneixement per a l’empresa. A més, afegeixen que aquests serveixen de punt de trobada entre l’acadèmia, els estudiants i el món empresarial. L’exemple d’això és la proximitat que tenen els principals centres d’innovació en alta tecnologia i els centres d’excel·lència investigadora i acadèmica. Cal destacar la poca rellevància que tenen les universitats espanyoles en els diversos rànquings que es fan anual-

ment a nivell mundial dels millors centres d’ensenyament. Espanya només consta en una de les dues llistes més destacades entre les 200 millors amb una única universitat, la Universitat de Barcelona. Amb l’objectiu d’ajudar a incrementar l’escassa rellevància internacional que actualment tenen les universitats espanyoles, la Fundació Entrecanales i McKinsey & Company proposen un seguit de mesures que aconseguiran connectar el món acadèmic amb l’empresarial. Per començar, proposen l’evolució del model de govern de la universitat per fomentar una major orientació a les necessitats reals de la societat i l’empresa, en el qual a més del personal universitari es troben representades les empreses i altres forces vives de la societat. A més, defensen que seria beneficiós introduir incentius en els plans de carrera del professorat per incrementar la seva col·laboració amb el sector privat i la creació de projectes empresarials innovadors. D’aquesta manera,

el finançament dels departaments o projectes vindria en gran part del sector privat, el que comportaria una relació més estreta de l’empresa amb la universitat i una transferència de coneixement més efectiva. Al seu torn, les dues entitats també proposen promoure certs programes que fomentin l’aplicació del coneixement de la universitat per part de les empreses, com aquells que involucrin a les companyies en la generació de continguts de les universitats o plans orientats a facilitar l’entrada de científics en les empreses privades. Per finalitzar, la Fundació José Manuel Entrecanales i McKinsey & Company també plantegen millorar l’eficàcia de la infraestructura de transferència del coneixement originat a la universitat, una millora que permetria una major comercialització del coneixement existent en els centres de formació i la seva aplicació per part de les companyies, donant lloc a un ecosistema en què les universitats i les empreses creixin juntes i es complementin.

Emprenedors o campi qui pugui Carles Mendieta, CONSULTOR

Impulsar la cultura de l’emprenodira entre els joves s’ha convertit en un mantra en qualsevol fòrum en el que es tracta el futur del país, el drama de l’atur, l’ocupació dels joves o la sortida a la crisi. I tantes vegades s’ha repetit que, al final, s’ha convertit en una veritat indiscutible, en una creença. Però, realment volem emprenedors o el que ens passa és que no sabem què fer amb els joves? Creiem en els emprenedors o és que no som capaços de generar llocs de treball, ni condicions per a emprendre projectes d’una certa dimensió empresarial? En paral·lel, també es consolida la certesa que la generació actual de joves, amb la millor formació mai assolida, ha de buscar el seu futur a l’estranger, on sembla que allà sí que són competents i competitius. Als nois i noies amb carreres, màsters i doctorats brillants que dominen vàries llengües se’ls convida, i gairebé obliga, a buscar feina en empreses d’Alemanya, Brasil o la Índia. A aquest estímul se l’hauria de denominar emprenedoria emigratòria? L’emmirallament en el model nord-americà de Palo Alto, en el que el fracàs empresarial és vist com un procés d’aprenentatge i no com a un fracàs –diuen–, on els experiments en un garatge acaben sent tecnologies de transformació global, no s’assembla en ras al model d’èxit empresarial que presentem al nostre país, on les grans empreses s’han construït, eminentment, a partir de contractes públics, on el principal client segueix sent l’Administració Pública, on el crèdit requereix –amb sort– d’avals patrimonials i on el concepte de risc es redueix, en el millor dels casos, a saber si les eleccions les guanyaran els uns o els altres. Aquest és el nostre model d’èxit emprenedor?.No n’hi ha prou amb saber i voler emprendre, també es fa necessari poder-ho fer. Però sigui com sigui, la realitat és tossuda i seguim mantenint i incrementant taxes d’atur inaudites que, unides a la impotència de generar valor i ocupació en les empreses, acaben sent un carreró sense sortida per a milers de professionals competents. De vegades, sembla que més que apostar per la cultura i l’esperit de l’emprenedor acabem proclamant el campi qui pugui.

EMPRESA / Formació

MóN empresarial juny 2012

La formació bonificada en la petita i mitjana empresa Ramon Roch Noguera Director General Fortri global, s.l.

En l’actualitat ens trobem que tothom pot produir de tot, en qualsevol lloc i qualitat i amb uns costos similars. L’empresa que pretén apostar per competir en aquestes àrees ho té bastant complicat i encara que aconsegueixi tenir en algun moment un avantatge competitiu en aquests factors, serà tan lleugera i poc estable, que en la majoria dels casos podrà ser depassada i superada pels seus competidors. En canvi l’empresa, la diferenciació de la qual estigui basada a tenir una organització i un capital humà format en totes les parcel·les, pot aconseguir tenir un avantatge competitiu gairebé insuperable. Una organització formada, a part de saber més que la competència, sabrà també aplicar aquests coneixements a l’optimització i millora de tots els processos interns de l’empresa. En això radica la importància d’una bona formació. Ens centrarem en la formació dels treballadors en situació laboral, amb la finalitat de millorar la seva capacitat professional, bé en el lloc de treball que actualment desenvolupen, o bé amb la finalitat de promoció. Aquesta formació ha de tenir aspectes positius per a l’empresa i el treballador, que en ocasions no s’aconsegueixen per no haver tingut en compte una sèrie de principis bàsics. En aquest sentit enumerarem alguns d’ells: - La Formació ha d’estar integrada dins d’un Pla de l’Empresa. - L’aprenentatge efectiu ha de

basar-se en una participació activa. - La coherència entre les necessitats formatives de l’empresa i dels propis treballadors, garanteixen la motivació cap a l’aprenentatge. - L’efectivitat de la formació té relació directa amb l’entorn en què es desenvolupa, l’ambient, la disposició i la ubicació dels participants. - La durada, sessions, pauses etc. tindran per a cada cas la seva idoneïtat i efectivitat. En aquests moments de crisis, és molt important conèixer els mitjans econòmics que disposen les PYMES per finançar la formació dels seus treballadors. La Fundación Tripartita para la Formación en el Empleo, és un dels òrgans que composen l’estructura organitzativa i de participació institucional de la formació professional per a l’ocupació. Té encomanada la gestió de les iniciatives de formació d’àmbit estatal dirigides als treballadors ocupats. Recolza a les PYMES per possibilitar el seu accés a la formació; facilita el suport tècnic als Òrgans competents en l’orientació de treballadors; promou la millora de la qualitat de la formació i participa en fòrums nacionals i internacionals relacionats amb la formació professional per a l’ocupació. Les iniciatives de formació d’àmbit estatal per als treba-

lladors ocupats les gestiona el Servei Públic d’Ocupació Estatal i la Fundació Tripartita para la Formación en el Empleo; les iniciatives d’àmbit autonòmic les gestionen els organismes competents de les comunitats autònomes. El pressupost destinat a la formació de les persones ocupades pel 2011 va ser de 1430 milions d’euros. Les empreses per atendre a les necessitats de formació i planificar i gestionar la formació dels seus treballadors, poden agrupar-se i encomanar a entitats organitzadores que programin la formació de la seva agrupació. Per poder bonificar-se els costos de la formació en les seves cotitzacions a la seguretat social, ha de comunicar l’execució de les accions formatives i permisos individuals de formació (PIF) de cada empresa, a través de l’aplicació telemàtica de la Fundación Tripartita. La quantia aplicable en el 2011 per a aquestes bonificacions va ser de 518,5 Milions d’Euros, les empreses registrades en demanda de formació van superar les 500 mil i el nombre de participants els 2,3 milions, dels quals més de 4.900 gaudeixen actualment d’un Permís Individual de Formació (PIF). El PIF és un permís autoritzat per l’empresa a un treballador, per a la realització d’un curs dirigit a l’obtenció d’una titu-

lació Oficial, inclosos els títols i certificats de professionalitat. Es bonifiquen els costos salarials (sou basi, antiguitat, complements fixos i pagues extraordinàries) corresponents a les hores laborables que el treballador inverteix en la seva formació, limitant-se a 200 hores per permís i curs acadèmic o any natural. Com es pot comprovar, només s’utilitza una petita part del pressupost destinat a la formació de les persones ocupades. La petita i mitja empresa utilitza molt menys la bonificació de la formació dels seus

treballadors que les empreses de major grandària, ja que els departaments de Recursos Humans d’aquestes s’encarreguen directament de bonificar-se de la seguretat social la formació. Per tot això, cada vegada més, les consultories de formació en aquests moments on és necessari aprofitar tots els recursos econòmics disponibles, ens dediquem a actuar com a entitats organitzadores de formació a través de la Fundación Tripartita, realitzant constants campanyes de divulgació, perquè el cost de la formació que les PYMES donen als seus treballadors sigui nul. La formació dels equips és la nostra meta, som una consultoria de Formació amb una experiència de més de 20 anys de l’equip que la compon, i amb l’objectiu de buscar constantment les solucions més adequades per als nostres clients i així obtenir la formació que necessiten al mínim cost possible. Crec que tal com he dit al principi, una empresa que té tota la seva organització formada en totes les parcel·les, pot tenir un avantatge competitiu gairebé insuperable.

L’Expert / EMPRESA

juny 2012 MóN empresarial

COMPTES DE LES EMPRESES

L’art d’obtenir un préstec Oriol Amat, catedràtic de la UPF, economista i vicepresident de l’ACCID

Moltes empreses es queixen, quasi sempre amb raó, que la falta de crèdit els està ofegant, i molts pensen que les entitats financeres són les culpables. No obstant, en molts casos, quan no s’aconsegueix un crèdit es perquè no es compleixen una sèrie de requisits. Segur que hi haurà molts casos en que això no sigui cert del tot, i més avui dia, però per a aconseguir un préstec s’han de donar tres condicions. En primer lloc, s’ha de tenir CAPACITAT. És a dir, un bon projecte que permeti tenir capacitat de devolució del préstec. Moltes empreses no estan aconseguint adaptar-se al que els clients demanden. Per això són fonamentals temes com la capacitat d’innovació, la flexibilitat, el control de costos, la recerca de l’excel·lència i la internacionalització.

En segon lloc, l’empresa ha de tenir CAPITAL. És a dir, tenir un balanç sanejat. Això exigeix, en la majoria de sectors, disposar d’uns deutes que no sobrepassin el cinquanta o el seixanta per cent del balanç. La resta del finançament ha de provenir dels accionistes i dels beneficis no distribuïts. Quan l’empresa està capitalitzada, és més independent dels bancs i es perd menys temps en la recerca de finançament. Quan una empresa depèn massa del finançament bancari és que té una debilitat, com ho és dependre massa d’un únic client o d’un proveïdor. Si hi ha dependències s’han de corregir. Això permet concentrar-se més a millorar els productes i a satisfer millor les necessitats de clients i dels empleats. Aquí es requereix un canvi en la cultura financera, que hauria de ser més prudent en moltes empreses. En els anys de creixement cal distribuir pocs dividends i cal ser moderat en les inversions i finançar-les de forma conservadora. En aquest punt, i pensant sobretot en els emprenedors que comencen, convindria desenvolupar més a fons instruments com el capital risc o els business angels, per exemple. En les fases inicials d’un projecte empresarial, aquestes fonts de finançament són més adequades, pel nivell de risc

Les relacions entre les empreses i els bancs s’han d’enfocar en els beneficis a llarg termini. / ARXIU

Número de clients dels que s’ha de cobrar per a recuperar un client morÓs en una empresa comercial i en un banc

Empresa comercial Vendes -Cost material

100 -66,66

Marge brut

33,34

Import de la venda a un client Per a recuperar el cost material d’una venda no cobrada de 100 euros ha de vendre i cobrar 100 euros a dos clients. Així recuperarà en 66,68.

Banc Fa un préstec de 100 i el diner el compra al 3,5% i el ven al 4,5%: Interessos cobrats cada any -Interessos pagats cada any

4,5 -3,5

Marge financer

Interessos a cobrar d’un préstec de 100 euros a un client. Interessos que ha de pagar el banc per tenir 100 euros i prestar-los. Per a recuperar els 100 euros que ha prestat i que no li tornen ha de prestar i recuperar 100 euros a cent clients. Així recuperarà els 100 euros que ha prestat al client morós. Font: Amat, O. (2010): Anàlisi integral d’empreses, Profit, Barcelona.

que poden assumir, que el finançament bancari. En tercer lloc estan els COL· LATERALS. És a dir, cal aportar garanties quan es demana un préstec. Això implica l’aval dels socis o la garantia d’immobles. Si els socis no creuen en la seva empresa, i no l’avalen, serà més difícil convèncer a l’entitat financera perquè s’arrisqui. A moltes persones els costa entendre que ara els bancs demanin tantes garanties però convé recordar que, de mitjana, les entitats financeres han de donar uns cent préstecs per a recuperar la pèrdua que provoca un préstec fallit i en el que no existeixin altres garanties (veure figura). En canvi, en una empresa comercial en la que treballi amb un marge del 33%, amb dues vendes ja es recupera un client fallit. És veritat que les entitats de crèdit es van oblidar d’això en els anys de la bombolla. Per tant, les claus per a aconseguir un préstec són el projecte, la capitalització i les garanties. A més, ajuda la bona relació amb l’entitat i això és producte d’un dia sinó que es forja al llarg dels anys. Moltes persones, i la majoria d’enti-

tats de crèdit, mantenen un tipus de relació banca-empresa excessivament curt terminista que es concentra només en els beneficis immediats, enlloc d’apostar pels majors beneficis que proporciona una relació lleial i duradora. Això exigeix més transparència i construir una relació jo guanyo-tu guanyes. Aquest tipus de relació exigeix un canvi de mentalitat, sobretot en la banca. Cadascuna de les dues parts ha de ser més empàtica i tentendre els objectius i estratègies de l’altra part. A les tres C esmentades (capacitat, capital i col·lateral) se’n poden afegir dues més: -CARÀCTER: Perfil del client quant a integritat, reputació i historial de pagaments. -CONDICIONS: Conjuntura econòmica i situació del client. D’aquesta forma, tenim les cinc C. De vegades, hi ha empreses i particulars que compleixen aquestes condicions i no aconsegueixen el finançament desitjat, però el problema és que ho estan demanant a una entitat que en aquest moment té altres prioritats. Per tant, si no s’obté el préstec que es necessita

la solució passa per millorar el projecte, la capitalització, les garanties… i adoptar una cultura financera diferent. Es requereix més innovació a les empreses i més compromís dels accionistes, una estratègia financera més prudent i la construcció de relacions banca-empresa a llarg termini. Han de canviar molt les actituds a la banca i a les empreses. En aquest sentit, a les universitats i a les escoles de negocis hem de revisar els valors que transmetem. I la banca ha de canviar els sistemes d’incentius per a deixar de fer prevaler el volum a curt termini. Els incentius haurien de calcular-se sobre els resultats a llarg termini i tenint molt en compte la riquesa que aporten als seus clients. I també es pot contribuir molt des del govern millorant els instruments financers que incentivin la capitalització de les empreses, les garanties i els avals. Així podrem augmentar el nombre d’empreses que seran mereixedores de préstecs, el que ajudarà a millorar l’economia. A més, aquest canvi de cultura financera pot ser un bon medicament per a les pròximes bombolles.

ECONOMIA / L’expert

MóN empresarial juny 2012

Economia

Termòmetre d’economia mundial

La Doctrina Hamilton Els europeus tenim molts fronts oberts. Afrontem la difícil elecció entre avançar en el procés d’integració –“més Europa” és la referència habitual amb que molts s’omplen la boca– malgrat les resistències polítiques per a assumir el que això implica, o pel contrari assumir seriosos riscs de retrocessos –“desintegració”– que podrien entrar en una dinàmica desordenada de resultats impredictibles.

joan tugores ques catedràtic d’economia de la ub

La crisi ha posat de relleu que la forma en que vam posar en marxa una moneda compartida que teòricament havia d’aprofundir el sentiment d’unitat ha conduit a severes asimetries i desequilibris entre els països de la zona euro, de manera que no és pas una exageració dir que hem acabat estant separats per una moneda comuna. Com quasi sempre en economia, igual que a la vida, les experiències anteriors ofereixen ensenyances o suggerències que no haurien de caure en l’oblit. En els últims temps s’ha recordat una situació que, malgrat la seva aparent llunyania en el temps, ofereix lliçons importants. Després de la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i la subsegüent guerra amb la metròpoli britànica, les finances dels nous estats estaven en una situació força precària, amb alguns d’ells en una situació propera al default. La Constitució del 1789 va imposar el dòlar com a “moneda única” dels Estats Units i el Secretari del Tresor, Alexander Hamilton, va haver d’afrontar una difícil situació. Hamilton, amb el suport de Washington, va llançar un projecte que, després de severs rebuigs inicials, va

acabar duent-se a terme i va establir les bases dels Estats Units com una economia realment integrada. D’una banda va aconseguir que els estats més solvents acceptessin una mena de rescat dels més problemàtics. La geografia de les finances era la inversa de l’existent ara a Europa ja que eren els estats del nord els que tenien més dificultats i, en canvi, els del sud estaven en una posició més sòlida. Però en aquell moment el debat no va ser tan diferent al que tenim a l’actualitat entre l’ortodox nord d’Europa i la perifèria sud amb problemes seriosos. D’altra banda Hamilton va tenir clar que una moneda compartida entre els estats requeria el complement d’uns instruments i mercats de deute públic “federal” així com de responsabilitat conjunta. El lector que a aquestes alçades estigui pensant que l’equivalent als eurobons és políticament difícil accentuarà potser les seves reticències davant la següent peça del pla que va funcionar-li a Hamilton (i als Estats Units): posar en marxa impostos d’àmbit federal per a que fos creïble la solvència del deute federal, que s’atendria amb els ingressos d’aquesta fiscalitat federal. Es tractava de figures fiscals com els aranzels al comerç exterior i les taxes sobre el consum de begudes alcohòliques (fent cas omís de la llavors propera memòria que un intent de fiscalitat britànica sobre el te havia sigut el detonant de la revolta que va conduir a la independència dels Estats Units), i més que probablement, a l’actualitat una federalització a nivell europeu de la fiscalitat sobre

Figura 1. Heterogeneïtat del PIB entre els països de l’eurozona Sail Tas

% 4

6 5

-1

-2

-3

-1 -2

-4 DE

UEM Font: Banco de España, Boletín Económico, abril del 2012.

Figura 2. Heterogeneïtat en els costos laborals unitaris a Europa des de l’inici de l’euro (base 100 = nivell del 1999) DEU, NLD, AUT, FIN

150

GRC, IRL, PRT ITA, ESP FRA

140

BEL

130

120

110

100

2000

2002

2004

2006

2008

2010

Font: OCDE, Economic Outlook, Interim Projections, març del 2012.

juny 2012 MóN empresarial

moviments i rendiments del capital seria l’opció equiparable. És insensat fer “història ficció” però sembla clar que l’esdevenir dels Estats Units hauria sigut molt diferent si prematurament no s’hagués sigut capaç de quadrar, gràcies a Hamilton, l’equació de “moneda federal amb deute federal i amb impostos federals”. Possiblement hauria dilapidat ingents energies i temps en enfrontar de manera interminable i desesperant, com fem a Europa, els problemes financers distraient aquests recursos i energies dels problemes de l’activitat real i productiva. Però el missatge per la història que deixa Hamilton és allà, alt i clar, per als europeus que desitgin passar d’una retòrica buida, cada vegada més perillosa, a l’adopció de solucions realment efectives per políticament complexes que semblin (i siguin). Un enorme incentiu per a tenir en compte amb més força aquesta doctrina

Hamilton és simplement contemplar els resultats de l’actitud (és impossible anomenar-ho estratègia) alternativa de seguir com fins ara. Els gràfics que acompanyen aquests text són suficientment explícits. La figura 1 mostra com l’heterogeneïtat entre l’esdevenir econòmic dels països de la zona euro segueix sent elevada: conciliar una política monetària única amb aquests diferencials és molt complicat, especialment en absència d’efectius mecanismes político-financers compartits. Per la seva part la figura 2 mostra, amb dades recents de l’OCDE, un dels ingredients de fons que han propiciat les enormes asimetries que llastren avui la gestió econòmica i política de la zona euro: mostra com han evolucionat els costos laborals unitaris (costos laborals en relació a la productivitat) a diversos grups de països de la zona euro. Aquest indicador crucial de competitivitat mostra unes discrepàncies notòries entre la moderació de costos, en un extrem, el

grup d’Alemanya, Holanda, Àustria i Finlàndia i, d’altra banda, les dinàmiques d’augments de costos (sempre en relació a la productivitat, hem d’insistir) en els països de la perifèria sud. Aquesta dualitat constitueix una causa substancial dels problemes i requereix ser abordada en tot cas de manera prioritària. Finalment la figura 3 mostra, també amb dades de

l’OCDE, els resultats de les asimetries internes a l’eurozona pel que fa a la “posició exterior neta” (actius sobre l’estranger menys passius enfront l’estranger). De nou els diferencials són tan exagerats com simptomàtics de la situació actual de cada país. Aquestes dinàmiques d’heterogeneïtats són cada vegada més difícils de reconciliar amb un projecte d’in-

tegració europea gestionat amb eines limitades i amb escassa capacitat de govern i lideratge efectius. Probablement l’expressió atribuïda a Willy Brandt –que no va aconseguir ser el Hamilton europeu en el seu dia–, que diu: “o ens salvem junts o ens penjaran per separat”, sigui un bon recordatori per a alguns dels seus conciutadans alemanys… i europeus.

Figura 3. Posició exterior neta de cada país de la zona euro (referida al 2010)

80 40 0 -40 -80 -120

PRT

GRC

IRL

ESP

EST

SVK

ITA

Euro Area

FRA

AUT

SVN

FIN

NLD

DEU

BEL

LUX

Font: OCDE, Economic Survey of the Euro Area, 2012.

El mapa del món

MóN empresarial

La franquícia espanyola al món

EUA

Mèxic

Rep. Dominicana

Augmenta un 12% el nombre d’ensenyes nacionals que operen a l’estranger Segons un estudi elaborat per la Asociación Española de Franquiciadores (AEF), actualment hi ha 271 cadenes del nostre país operant en 118 nacions, xifra que representa un increment del 12%, respecte de les 242 marques del 2011. Pel que fa al nombre d’establiments repartits pels cinc continents, dels 11.178 de l’any anterior s’ha passat a 17.081, fet que es tradueix en un creixement del 52,8%. Els sectors moda, amb 70 marques, i el d’hostaleria i restauració, amb 46, abanderen la presència de les nostres franquícies en altres mercats. L’informe de l’AEF revela també que els cinc països on més presència tenen les franquícies espanyoles són Portugal, Mèxic, Andorra, França i Itàlia. Per continents, Europa continua sent la destinació preferida per les nostres ensenyes, amb 3.518 establiments més que el 2011. El segon continent on hi ha més franquícies espanyoles és l’americà, amb 4.256 punts de venda en funcionament.

Xile

Panamà

Veneçuela

Colombia

Regne Unit

Bèlgica

França

Andorra

Portugal

195

Romania

Itàlia

Grècia

Marroc

juny 2012

El mapa del món

MóN empresarial

Rússia

països amb establiments espanyols per continent i àrea Europa

10.605

Amèrica

4.256

Asia

1.315

Orient Mitjà

705

Àfrica

173

Oceania Emirats Àrabs Units Kuwait

Aràbia Saudita

àrees

Països

establiments 2011

establiments 2012

diferència 2011/2012

Europa Amèrica Àsia Orient Mitjà Àfrica Oceania Totals

45 25 20 10 16 2 118

7.087 2.798 778 334 155 26 11.718

10.605 4.256 1.315 705 173 27 17.081

3.518 1.458 537 371 18 1 5.093

% 11/12

49,60% 52,11% 69,02% 111,07% 11,61% 3,80%

economía / Tribuna

MóN empresarial Juny 2012

Informe estadístic 2012 d’AEF

Històric creixement anual de la franquícia espanyola La Asociación Española de Franquiciadores (AEF) ha presentat el seu informe anual titulat La franquicia española en el mundo. La principal conclusió de l’estudi d’aquest any assenyala que les ensenyes nacionals han incrementat la seva presència a l’estranger en un 12%: de les 242 cadenes que l’any 2011 operaven en diferents mercats internacionals s’ha passat a les 271 d’enguany. Ana María Tendillo

Aquest any 2012 presenta uns resultats importants quant a l’expansió de les marques franquiciadores espanyoles a l’exterior. La persistència de la crisi econòmica en el mercat nacional, amb el pràcticament inexistent finançament bancari per a nous projectes, ha accelerat la recerca d’oportunitats de negoci en altres països que ja s’havia iniciat en els exercicis anteriors. La primera dada a destacar de l’informe d’AEF és el creixement del 12% en el nombre d’ensenyes espanyoles amb presència en altres països, fet que constitueix el major creixement anual aconseguit en la història de la nostra franquícia. Així mateix, en l’estudi de 2011 les ensenyes espanyoles funcionaven en 112 països, mentre que el 2012 ho fan en un total de 118 estats, sis més que l’any anterior. A més, s’observa un important augment en el nombre d’establiments operatius, ja que en l’informe de 2011 sumaven 11.178, i en l’actual de 2012 aquesta xifra

és de 17.081 locals, fet que es tradueix en un creixement del 52,8%. Xavier Vallhonrat, president de l’AEF, assegura que aquestes dades “són realment importants per a l’expansió de les marques franquiciadores espanyoles a l’exterior”. Les perspectives de futur passen per la consolidació d’aquestes tendències donada l’evolució de l’economia i, sobretot, si ens fixem en el que ha passat amb el sistema de franquícies d’altres països que han aconseguit una presència mundial a partir de models propis capaços d’adaptar-se a mercats diversos. Un altre dels aspectes que revela l’informe de l’AEF són els països on més presència tenen les franquícies espanyoles. En aquest sentit, Portugal continua destacant respecte a la resta de mercats en aglutinar el 72% del total de les firmes nacionals a l’exterior, amb 195 marques que sumen 3.084 establiments. Al país lusità el segueixen Mèxic, amb 77 cadenes i 881 locals; Andorra, amb 70 firmes i 98 botigues;

Els 10 primers països per nombre d’establiments Portugal

3.084

França

1.844

Turquia

1.113

Itàlia

1.071

Mèxic

881

Brasil

832

Xina

802

Veneçuela

798

Grècia

650

Argentina

533

França, amb 59 franquícies i 1.844 establiments, i Itàlia, amb 53 marques i 1.071 punts de venda.

Distribució per continents i per sectors principals

Europa continua sent la destinació preferida per les nostres ensenyes, ja que es troben repartides per 45 mercats, amb un total de 10.605 locals (el mateix nombre de països, i 3.518 establiments més que el 2011). El se-

Comunitats autònomes exportadores Quant a la ubicació de les centrals franquiciadores exportadores per comunitats autònomes, Madrid és la regió amb un major nombre d’ensenyes que aposten per implantar-se a l’estranger, amb un total de 93 marques de les 304 registrades en aquesta comunitat. La segueixen Catalunya, amb 89 (d’un total de 256 centrals), la Comunitat Valenciana, amb 24 (d’un total de 105), i Andalusia, amb 22 (de les 89 matrius registrades en aquesta regió)

Madrid Catalunya Comunitat Valenciana Andalusia Galícia Aragó Balears Castella-la Manxa Astúries Canàries Murcia La Rioja País Basc Cantàbria Castella i Lleó

gon continent on hi ha més franquícies espanyoles és l’americà, on avui dia tenen presència a 25 països, amb 4.256 punts de venda en funcionament, cosa que significa un mercat més que el 2011, i 1.458 establiments més. Les principals nacions americanes receptores de conceptes del nostre país són: Mèxic, amb 77 empreses; Veneçuela, amb 31; Panamà, amb 27, i Colòmbia, amb 26 marques. Pel que fa al continent asiàtic, les ensenyes franquiciadores espanyoles operen a 30 països (10 d’ells a la zona d’Orient Mitjà), sumant un total de 2.020 locals, 750 dels quals a l’Orient Mitjà (908 més que el 2011). Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, amb 35 marques, són els mercats asiàtics on existeix un major nombre de franquícies nacionals, seguits per Kuwait, amb 25, i la Xina, amb 23 cadenes. Finalment, a Àfrica i Oceania és on encara hi ha una menor implantació de firmes nacionals. En el cas del continent africà, són presents en 16 països, amb 173 establiments. El Marroc, amb 34 cadenes i 86 locals, destaca sobre la resta de mercats d’Àfrica, ja que dobla a Egipte, amb 17 xarxes i 46 botigues. I a Oceania la presència de la franquícia espanyola es limita a

El nombre d’establiments operatius a l’estranger ha crescut un 52,8% respecte l’any passat

només dos països: Austràlia, amb 7 ensenyes i 12 establiments, i Nova Zelanda, amb 3 ensenyes i 15 locals. Quant als sectors que abanderen la presència de franquícies espanyoles a l’exterior, la moda continua sent el més destacat, amb un total de 70 cadenes (12 més que el 2011), que sumen 6.116 establiments (3.342 més), repartits per 105 mercats (5 més respecte a l’estudi anterior). A continuació destaca l’activitat d’hostaleria i restauració, amb 46 ensenyes (6 més que el 2011), instal.lades en 50 mercats (2 més que l’any anterior), i amb un total de 1.419 locals (258 més que en el passat informe). El tercer lloc l’ocupa el sector de bellesa i estètica, amb 29 franquícies (5 més que el 2011) presents en 27 països (3 més) amb 936 establiments (351 més que en l’estudi anterior). Segons Eduardo Abadía, gerent de l’AEF, “la internacionalització és una sortida natural per les franquícies espanyoles en aquests temps globals, i més ara que han de buscar fora el negoci que no troben a casa nostra. Per tant, és normal que aquesta tendència d’apostar per implantar-se a l’exterior segueixi en augment en els pròxims anys”.

juny 2012 MóN empresarial

ENTREVISTA A JAVIER RIERA-MARSÁ, PRESIDENT D’HISPACK

Especial Packaging

“Hem d’avançar-nos a les necessitats dels clients invertint en innovació” La fira Hispack&Bta, celebrada a Barcelona entre els passats 15 i 18 de maig, va aplegar 1.400 empreses expositores i va rebre la visita de 40.000 professionals, un 8% d’ells internacionals. El president d’Hispack, Javier Riera-Marsá, opina que aquestes xifres indiquen que el sector de l’envàs i l’embalatge és un sector viu i actiu.

Ariadna Cortés

Quin balanç fa de l’última edició d’Hispack? Malgrat el context econòmic advers, crec que ha estat una bona edició i que els efectes de l’Hispack es començaran a notar aviat en el sector. S’han superat les expectatives i el saló ha aconseguit mobilitzar tant l’oferta com la demanda i injectar optimisme a la nostra indústria. Les novetats d’aquest any han estat el Pack Corner i el Logistic Corner. Quina acollida han tingut? Enguany hem apostat per incloure nous formats d’interrelació, networking i formació i, vista la resposta dels professionals, ha estat un encert. El Pack Corner i el Logistic Corner han permès presentar noves aplicacions, solucions i casos d’èxit, i també identificar tendències. Gràcies a aquests espais hem fet més estrets els lligams entre l’embalatge i la logística, cada cop més sincronitzats en tota la cadena de subministrament, i amb el món del disseny, els materials i la PLV, que guanyen importància a l’hora de diferenciar el producte. Quins canvis s’han detectat respecte l’edició anterior, celebrada el 2009, quan la crisi encara estava en els seus inicis? Hi ha un canvi de mentalitat. El nostre sector venia d’acumular dècades de creixement continuat però el 2009 la crisi va estancar de cop la demanda. Això es va notar especialment als resultats d’aquell any. Ara continuem amb una crisi molt dura, però la demanda es mou perquè necessita trobar noves oportunitats i entrar a nous mercats, i busca elements de diferenciació i innovació per vendre. En aquest sentit, els

nostres clients han tornat a descobrir que el packaging és l’eina que necessiten. Això ha esperonat les empreses proveïdores a oferir solucions a mida.

Hem fet un esforç per atraure professionals internacionals i promoure les trobades empresarials.

Quin feedback han rebut de les empreses que han participat a la fira? Les opinions que hem recollit entre els expositors participants són, en general, molt positives. En destaquen l’afluència de visitants de qualitat de diferents sectors d’activitat, la presència de compradors estrangers i la possibilitat d’engegar bons projectes a partir dels contactes fets. Què aporta a les empreses la presència al saló? Hispack és la fira industrial de referència del sector a Espanya. Les empreses saben que cal estar-hi per tenir visibilitat i demostrar plegats el potencial de la indústria. La seva periodicitat triennal també fa que sigui una cita clau del calendari. Hispack permet el contacte personal per fidelitzar clients habituals i també la possibilitat de contactar amb altres nous. Però alhora és un baròmetre de tendències amb jornades i activitats de gran utilitat per aplicar solucions i conèixer el mercat. Aquest any hem fet un esforç per atraure professionals internacionals i promoure les trobades empresarials, doncs l’exportació és una de les oportunitats de creixement per a la nostra indústria. Per segona edició consecutiva Hispack s’ha celebrat simultàniament amb Bta (Barcelona Tecnologies de l’Alimentació). Quins avantatges aporta la unió de les dues fires? Aquesta aliança que es va iniciar el 2009 funciona. El sec-

Les empreses espanyoles tenen una bona posició competitiva per la bona relació qualitat-preu dels seus productes i la seva maquinària.

Javier Riera-Marsá es mostra optimista quant al futur del sector del packaging. / ARXIU

tor alimentari és el principal consumidor de maquinària de processos, envàs i embalatge, materials i elements de packaging. És també un dels sectors que més està innovant a partir de l’envàs, llançant nous productes o reinventant els que ja hi havia amb diferents formats, dissenys, sistemes de dosificació, millores en el packaging o introduint materials reciclables o més respectuosos amb el medi ambient. La celebració simultània d’Hispack&Bta ens aporta un visitant molt qualificat de la indústria alimentària tant nacional com internacional, augmenta l’oferta comercial mostrant tot el cicle de la cadena alimentària des de l’ingredient fins l’envàs i la logística i ens permet optimitzar recursos de promoció i organització. Quina és la situació actual del sector de l’envàs i l’embalatge? Els empresaris del sector són

optimistes respecte a les previsions de facturació per al 2012. El del packaging és un sector acostumat a sortir a l’estranger i les empreses espanyoles tenen una bona posició competitiva per la bona relació qualitatpreu dels seus productes i la seva maquinària. La principal dificultat, però, com a d’altres sectors, és la manca d’accés al crèdit per finançar-se. Sembla que l’alimentació és el subsector que està resistint millor la crisi. Quins altres també ho estan aconseguint? És lògic perquè l’alimentació és un sector bàsic, de primera necessitat, tot i que les marques i la distribució també han hagut d’adaptar-se als canvis d’hàbits de consum que ha provocat la crisi i això ha tingut un efecte en la demanda de nous envasos i embalatges. Els sector farmacèutic i el de perfumeria i cosmètica són altres exemples, i també han canviat formats,

mides o formes de dosificació. Malgrat tot, els elements de packaging són imprescindibles en els processos de fabricació, distribució i comercialització de qualsevol producte, per això la nostra indústria aguanta millor aquesta difícil conjuntura. Quin són els reptes de futur de la indústria del packaging? Els reptes de futur passen per conèixer molt bé les tendències de consum i els clients: hem d’avançar-nos a les seves necessitats invertint en innovació. També serà clau apostar pel packaging verd amb materials i processos de fabricació més respectuosos amb el medi ambient i tenir cada vegada més en compte a la distribució. La indústria del packaging ha de seguir innovant en tots els sentits i enfocar-se a donar solucions als industrials per a que puguin ajustar els costos sense que els seus productes perdin qualitat.

ESPECIAL packaging / Líders

MóN empresarial juny 2012

Cideyeg, estoigs d’alta qualitat La imatge externa és un aspecte cada vegada més important en la comercialització de qualsevol tipus de producte. Per això, com més atractiu sigui l’estoig o embolcall, tant més atractiu ens semblarà el seu contingut. Cideyeg, amb més de trenta anys en el sector de les arts gràfiques, centra la seva activitat en la fabricació d’estoigs d’alta qualitat per a molt diversos sectors. Amb l’experiència i coneixements acumulats al llarg d’aquests anys, l’empresa és capaç d’oferir les millors solucions, així com un servei àgil i flexible, a tots els seus clients. L’any 1972, Salvador Vilanova Pámies constitueix a Ter· rassa (Barcelona) les empre· ses Estudis Gràfics, S.A. i Envasos Gràfics, S.A., per al desenvolupament de tasques complementàries i afins dins del Gremi de les Arts Gràfi· ques. Més de vint anys després, al gener de 1994, ambdues companyies es fusionen en la societat mercantil Cideyeg, S.A., de la qual Salvador Vilanova continua com a representant legal i Director Gerent. Cideyeg, S.A. realitza estoigs d’alta qualitat, principalment per a clients que operen en mercats de gran consum, com perfumeria, cosmètica, laboratoris farmacèutics, tèxtil i alimentació. Disposa de 10.000 m² d’instal· lacions equipades amb maquinària d’última genera· ció que es renova constant· ment. El seu equip humà està format per 120 persones altament qualificades que aporten l’agilitat necessària a l’empresa, que realitza una producció contínua durant les 24 hores del dia sota la certificació de la nova norma ISO 9001.

40 anys al mercat

Aquest any 2012, Cideyeg, S.A. celebra els seus pri· mers 40 anys de funciona· ment. Actualment Salva· dor Vilanova comparteix la gerència amb la seva filla,

Reforçar l’especialització a curt termini i seguir complementant-se amb noves tecnologies són dos dels objectius de l’empresa

Cideyeg ofereix les millors solucions, així com un servei àgil i flexible, a tots els seus clients. / CEDIDA

Montserrat Vilanova, a qui, en preguntar-li si el seu pare segueix actiu, explica amb satisfacció: “Segueix actiu i amb ganes de fer moltes coses. Cada dia comença la seva jornada a l’empresa a les 4 del matí i, quan jo arribo, em comenta com ha anat la producció i ens posem al dia de totes les gestions que hem de realit· zar. Tenim una relació molt fluïda: no fem un pas sense consultar-nos. El meu pare té una àmplia experiència en la gestió empresarial i jo aprenc molt amb ell. Omple de vida l’empresa i tot el per· sonal el respecta moltíssim. Ens contagia la seva il·lusió i

ganes de fer les coses bé, de lluitar per seguir endavant”. Montserrat Vilanova és una empresària oberta, molt activa, amb unes idees molt clares de com ha de funcio· nar l’empresa i és, sens dubte, una gran comunicadora. La gerent de Cideyeg coneix perfectament totes les àrees de l’empresa. Ha estat al càrrec de diferents departa· ments: clients, financer i pro· ducció. És una de les poques empresàries del sector, i li preocupa molt que l’empresa segueixi avanci amb tota la plantilla. “Aquesta és una empresa familiar; tot i tenir una plantilla de 130 perso· nes, mantenim una relació

La companyia garanteix que la matèria primera principal, el cartró, prové de plantacions controlades. / CEDIDA

molt personal; tots els tre· balladors porten molts anys amb nosaltres. Per a ells és important veure que l’em· presa continua i que man· tenim el mateix tarannà del meu pare”, afirma Montserrat Vilanova.

Filosofia d’empresa

La filosofia de Cideyeg es fonamenta en el servei al client. Per això, i de cara al futur, s’han marcat uns objectius i metes molt clars: reforçar l’especialització a curt termini i seguir comple· mentant-se amb noves tec· nologies. En aquest sentit, l’empresa no ha dubtat a potenciar la inversió en maquinària i, gràcies a això actualment està molt ben posicionada respecte a les companyies capdavanteres del sector. El taller de producció està equipat amb maquinària d’úl· tima generació que es renova constantment. Algunes de les seves últimes adquisicions han estat una Speedmaster CD 102-6+L i una Speedmas· ter CD 102-6+L amb asse· cat UV IS. Aquesta empresa compta amb tretze cossos impressors en format 72x102 i cinc en format 52x74. Tots els equips van equipats amb torre de vernís. Per comple· mentar la impressió, també

disposen d’una màquina d’estampació en calent i una contracoladora. Aquest equipament els facilita una producció amb una qualitat i fiabilitat òptimes. Cideyeg manté fermament la seva política d’innovació contínua, utilitzant els equips més avançats del mercat i apostant per una rotació tec· nològica que no supera els cinc anys. “Quan decidim que cal renovar algun equip”, explica Montserrat Vilanova, “ens reunim amb el direc· tor de fàbrica per analitzar quines són les nostres neces· sitats i quin és l’equip que les cobreix. Ara bé, qui té l’úl· tima paraula és el meu pare, que és qui té més il·lusió per comptar amb nous equips”. Sergio Egea, delegat de vendes de Hartmann, en una visita realitzada a aquesta companyia catalana va comentar: “Cideyeg em mereix una gran admiració, per la seva llarga i dilatada presència al món de l’envàs i l’embalatge, i perquè ha liderat en moltes ocasions les tendències del mercat. El seu equip de direcció marca molt clarament les estratè· gies a seguir i com aplicar-les per aconseguir l’èxit. És una empresa basada en l’evolució a través de l’última tecnolo· gia pel que fa a la maquinària, i és per això que manté uns nivells molt alts d’eficiència, optimització i competitivitat. Resumint, m’agradaria dir que aquesta empresa és un exemple a seguir”.

Líders / ESPECIAL packaging

juny 2012 MóN empresarial

Servei

Els esforços de Cideyeg van dirigits, principalment, a satisfer les necessitats implí· cites i explícites dels seus clients. Per això, fa un gran recalcament en la motivació i sensibilització dels seus empleats cap a la productivi· tat, qualitat, servei, flexibili· tat i imatge corporativa. Millorant constantment la seva competitivitat, l’em· presa vol que els seus pro· ductes estiguin al nivell dels principals productors nacio· nals i internacionals, evoluci· onant al ritme de creixement de les necessitats del mercat. La finalitat és mantenir una rendibilitat que permeti l’adquisició de maquinària, tecnologia i coneixements humans al màxim nivell, i que garanteixi la seva super· vivència. Amb l’obertura de fronteres a Europa, Cideyeg, S.A. té com a objectiu estratègic un considerable increment de l’expansió dels seus produc· tes cap a mercats exteriors.

Sostenibilitat

Cideyeg està certificada amb les normes de qualitat i medi· ambientals vigents. Els mer· cats als quals dirigeix la seva producció: gran consum, perfumeria, cosmètica, labo· ratoris farmacèutics, tèxtil i alimentació, exigeixen uns controls de qualitat exhaus· tius. És per això que “cada setmana fem una reunió de qualitat on s’analitzen tots els processos que no hagin sortit amb el nivell de qua· litat requerida”, afirma la gerent de l’empresa. Són molt estrictes a l’hora d’analitzar els productes: una vegada analitzats, nome· nen a un responsable per a que se solucionin els possi· bles errors. Cada setmana, el responsable de qualitat passa a tots els assistents el

El president de la Generalitat, Artur Mas, va visitar l’empresa amb motiu del 40è aniversari d’aquesta. / CEDIDA

“Cada setmana fem una reunió de qualitat on s’analitzen tots els processos que no hagin sortit amb el nivell de qualitat requerida”, afirma Montserrat Vilanova

resum de la reunió i cadas· cun ha de solucionar la seva tasca concreta. “Per a mi, pel nostre mètode de treball”, diu Montserrat Vilanova, “és fonamental fer aquests con· trols, doncs és la manera de saber en què hem fallat i com

ho anem a solucionar. Crec que per a fer les coses bé és necessària l’autocrítica, la qual cosa ens permetrà millorar, avançar i estimar la nostra feina”. Cideyeg s’implica en la pro· tecció del medi ambient i per això s’ha certificat PEFC i FSC, garantint així que la matèria primera principal, el cartró, prové de plantaci· ons controlades. A més, va ser premiada per la CECOT el 2006 en la categoria d’em· presa sostenible per les seves actuacions orientades a la gestió equilibrada entre pro· ductes, recursos i residus.

Productes

La gamma de productes que ofereix als seus clients és amplíssima: envasos plega· bles litografiats en cartronet

compacte, envasos plegables en cartronet contraencolat amb microcanal, automun· tables de 4 i 6 punts, exposi· tors, formats encunyats per a línies d’envasament auto· màtic, fulletons de labora· tori amb tot tipus de plegat, etc. En totes les seves pos· sibilitats d’acabats realitzats a Cideyeg: vernissos UVI, relleus, estampat, estoigs amb finestres en PVC, etc. L’objectiu de Cideyeg és aconseguir uns productes excel·lents, destinats a cli· ents que es troben en tot el territori espanyol i en l’àm· bit europeu, especialment a Anglaterra, França i Àustria. Els propers projectes que Cideyeg té previst realitzar a curt termini són: participar en fires com Graphispag o Emballage i fer més promo·

cions. “En aquests moments estem involucrats en el canvi d’imatge corporativa; volem que tot segueixi la mateixa línia. Aquesta és la idea que tinc, però anem pas a pas, perquè la situació per la qual estem travessant els empre· saris en aquest país encara és complicada”, explica Montserrat Vilanova. No hi ha el menor dubte que la Companyia Industrial d’Estudis i Envasos Gràfics, amb l’experiència i conei· xements acumulats al llarg d’aquests anys, la professio· nalitat de tots els seus com· ponents i l’excel·lent servei que ofereix als seus clients, continuarà sent una empresa capdavantera en la impressió d’envasos d’alta qualitat.

ESPECIAL packaging / Radiografía del sector

MóN empresarial Juny 2012

anàlisi de les tendències del sector

Baròmetre Hispack Packaging Trends El baròmetre fa una radiografia completa del sector de l’envàs i l’embalatge i analitza quines són les tendències per als pròxims anys basant-se en les opinions de més de 500 representants del sector. El sector de l’envàs i l’embalatge, amb prop de 1.500 empreses que donen feina a més de 73.000 persones a Espanya, va facturar 17.463M el 2010. Tot i que s’ha constatat una certa recuperació des del 2008, aquest volum de facturació encara és un 10% inferior al del 2007. Els fabricants de maquinària per a l’envasat, amb un important clúster a Catalunya, van tancar el 2011 amb 913M facturats, un 18,5% més que el 2009. Un 65% de la facturació va ser gràcies a les vendes internacionals, el que confirma la capacitat competitiva de les empreses espanyoles als mercats estrangers. Els empresaris del sector del packaging són optimistes quant a les seves previsions de facturació per al 2012. Així ho posa de manifest el Baròmetre Hispack Packaging Trends, presentat en el marc de la fira Hispack, celebrada entre els passats 15 i 18 de maig, segons el qual el 39,1% dels empresaris del sector esperen tenir en aquest exercici una facturació major a la del 2011. El 12’2% dels enquestats inclús preveuen increments superiors al 10%, mentre que el 26,3% confien en, com a mínim, mantenir el volum de l’any passat. El baròmetre fa una radiografia completa del sector i analitza quines són les tendències per als propers anys basant-se en les opinions de més de 500 representants del sector. Entre les dades recollides destaca l’anàlisi de la presència internacional de les empreses espanyoles. Així, el 55,2% de les companyies tenen abast internacional en els seus negocis. D’aquestes, el 14,5% treballen solament a Europa, mentre que el 40,7% restant operen en països fora del nostre continent. De les empreses del sector, un 31,4% operen exclusivament en territori nacional,

El 39,1% de les empreses de packaging preveu incrementar la facturació el 2012

mentre que només el 13,4% tenen un abast exclusivament local o regional. Aquestes dades es corresponen amb les necessitats expressades pel sector a l’organització d’Hispack, que precisament aquest any va fer un especial esforç per atraure tant oferta com demanda internacional.

Un futur marcat per la innovació

Preguntats sobre quins són els principals aspectes que marcaran l’evolució de les empreses en els propers mesos, un 56,6% dels empresaris opinen que el comportament de la demanda serà el factor que més incidirà a curt termini en el funcionament de la seva companyia. Les dificultats de finançament o tresoreria són la principal preocupació del 39,7% dels enquestats. Malgrat les restriccions creditícies i la dèbil conjuntura del mercat interior, les companyies espanyoles de packaging també són conscients que la inversió en I+D+i i els coneixements de les tendències del consumidor final definiran el futur del seu model de negoci. Així ho creuen un 32,2% i un 31,4% dels empresaris, respectivament.

Per sectors Fusta

La majoria de l’activitat relacionada amb el sector de la fusta es refereix a la producció de paletes (50,8%), i un altre 38,3% a la fabricació de caixes. Seguidament destacaria la producció dedicada als barrils, cubes i tines amb un 8,1%. Per acabar, trobem la producció destinada a tambors per a cables, que representa el 2,8%. Quant als envasos hortofrutícoles, es pot observar com un 35% de la producció es concentra en envasos que poden albergar una capacitat d’entre 5 i 10 quilograms. Els envasos que poden emmagatzemar entre 2,5 i 5 quilograms representen un 34% i els que tenen un capacitat de 2,5 quilograms, el 21%. A continuació se situen aquells que tenen capacitat per més de 10 quilograms, que suposen un 9% de la demanda, i per últim trobem els pesquers, que representen un 1%. La repartició geogràfica de les empreses que fabriquen envasos i embalatges en el sector de la fusta queda dominada per Catalunya, que concentra un 18% del total de les fàbriques. Un altre

13% correspon la a Comunitat Valenciana i a Andalusia. Seguidament trobem un 8% i un 7% de fàbriques localitzades a Galícia i Castella la Manxa, mentre que Madrid, Castella i Lleó i el País Basc n’acumulen un 6%.

Metall

Els aerosols, després de patir un petit creixement el 2008, comencen a recuperar-se. En el cas dels altres sectors el descens es dóna el 2009, però tendeix a mantenir-se igual. El sector va tancar el 2010 amb una producció de 292 milions d’unitats enfront als 265 milions del 2008. El mercat dels aerosols per a productes corporals representa un 44% sobre el total del mercat. Els desodorants i antitranspirants són els que acumulen un percentatge major amb un 55% del mercat i 65.362 milers d’unitats. Seguidament trobem els destinats a laques capil·lars, que suposen un 23%, amb 29.185 milers d’unitats. A continuació hi ha els aerosols fabricats per a escumes capil·lars amb 19.461 milers d’unitats i un 16% sobre el total. I per acabar, trobem les escumes i el gel d’afaitar amb un 4% i un 2% del percentatge total. En termes globals, els aero-

sols fabricats per a productes de la llar suposen un 38% respecte el total del mercat d’aerosols. De manera més concreta, i dins de l’esmentat mercat, els insecticides acaparen la majoria del mercat amb un 44% sobre el total. Un 42% correspon als ambientadors, un 9% als envasos per a netejadors i un 3% a aerosols per al calçat. Llaunes de begudes Les soft drinks van tancar el 2011 amb 3.788 milions d’unitats i la cervesa amb 2.833, el que finalment va suposar que el mercat de begudes acabés l’any amb un total de 6.621 milions d’unitats de llaunes de begudes, 110 milions més que el 2010. A partir d’aquestes dades es pot dir que aquest mercat presenta una evolució positiva.

Paper i cartró

La caiguda de la producció del paper ha sigut més acusada que la del PIB però la recuperació també ho està sent. El sector va experimentar un creixement del 10,9% entre el 2009 i el 2010, i la producció es va situar a nivells del 2005. Es pot observar com el mercat del paper i la cel·lulosa, sense

Radiografía del sector / ESPECIAL packaging

Juny 2012 MóN empresarial

fer referència específica al sector de l’envàs i l’embalatge, acumula 6.428 milers de tones destinades al consum a Espanya. Cal destacar que el sector exporta 2.955 milers de tones, que suposen la mitat de la producció, fonamentalment a França, Països Baixos, Portugal, Itàlia, Regne Unit, Alemanya i Polònia. La facturació del sector va caure un 32,8% entre el 2007 i el 2009, però el 2010 ascendeix a 4.160 milions d’euros i, amb l’increment de més del 22,4% registrat respecte al 2010, se situa encara a nivells similars als obtinguts fa 10 anys i un 21% per sota de la xifra anterior a la crisi. La zona on es produeix més cartró és Catalunya, que concentra un 34% del total de la producció; un 22% correspon a la Comunitat Valenciana i un 13% a Madrid. Seguidament trobem un 6% de la producció localitzada a Castella i Lleó. La producció de paper i cartró a Europa el 2011, segons dades d’ASPAPEL, va ser de 94.900.000 tones, el que representa un descens del 1,9%. Només Portugal ha aconseguit un creixement de la producció paperera de +4,3%. L’acompanyen amb xifres més modestes el Regne Unit (+1%), Polònia (+0,7%), Itàlia (+0,5%) i Espanya (+0,1%).

Cartró ondulat

Malgrat que el sector del cartró ondulat es trobava en un bon moment des del 2006, el 2009 no va ser un bon any. A partir del 2010, però, s’ha anat vivint una tímida recuperació. En el cas del paper consumit en onduladores, s’observa com el 2011 el consum de paper se situava al nivell de fa 10 anys, amb 2.566 milers de tones. La producció de cartró ondulat experimenta una fase de

creixement des del 1999. No obstant, i atenent a la situació econòmica actual, el 2008 i el 2009 es percep una disminució que la fa arribar a nivells de fa 10 anys, amb 4.022 milions de m² produïts. A partir del 2010 s’intueix una recuperació que arribarà fins als 4.229 milions de m² el 2011.

Plàstic

El creixement en el sector dels plàstics a nivell general ha sigut lent (poc més de l’1%), mentre que a nivell europeu ha sigut del 17%. D’altra banda, la demanda exterior ha augmentat, circumstància que ha suposat un increment de les exportacions de plàstics d’un 19% aproximadament. Dins del mercat dels plàstics, un 42,3% correspon a l’envasat i l’embalatge, el percentatge més elevat respecte del total. A continuació apareix la construcció, amb un 15%, i l’automoció, amb un 8,7%. L’electricitat/electrònica suposen un 6,1%. La fabricació de sacs, bosses i cucurutxos ve experimentant una reducció des de l’any 2007 en el que es va arribar al punt més alt. Cal destacar que després que el 2009 es produís el descens més significatiu, aquest 2010 ha experimentat un repunt notable. La fabricació de caixes, gàbies i articles similars de plàstic va sofrir un suau descens el 2009, arribant als 547.878 milers d’euros. El 2010 s’intueix que la fabricació es mantindrà després de veure els 557.498 milers d’euros del 2010. Des del 2004 la fabricació de bombones, ampolles, flascons i articles similars ha mantingut una clara tendència a augmentar, i malgrat la crisi, el 2010 va seguir augmentant, superant així l’entrebanc que va experimentar el 2009 amb un petit descens de la fabricació. La fabricació de bobines, carrets, suports similars per a enrotllar pel•lícules de foto, cine, so i per a cintes magnètiques, és el subsector que va registrar un augment de les xifres més significatiu, passant de 9.105 milers d’euros el 2007 a 119.204 l’any següent. El 2009 va caure fins als 51.501 i el 2010 va experimentar un augment del 12,4%. Les dades se situen en

els 57.872 milers d’euros. Els altres articles per al transport o envasat han experimentat descensos des del 2007, arribant al límit de 144.592 milers d’euros. El 2010 es va observar una bona recuperació que situava la fabricació fins als 237.590 milers d’euros, superantse així fins i tot la xifra del 2007.

Maquinària

Vidre

Aquest mercat va patir una disminució degut al descens de les vendes interiors, però el 2010 va saber recuperar-se gràcies a les exportacions i va arribar a pràcticament igualar les xifres del 2008. La seva facturació havia viscut una fase de creixement però entre el 2008 i el 2009 va experimentar un lleuger descens que es va anar recuperant el 2010. El 2011 va deixar una xifra de 855,4 milions d’euros. La producció va experimentar la mateixa evolució i va tancar el 2011 amb una producció de 2.202.687 tones. A nivell estatal la producció de vidre va patir un descens a partir del 2007, i entre aquest any i el 2009 va caure un 15,3%. El 2010 es van veure els primers signes de recuperació amb un augment del 2,7% respecte a les xifres del 2009 i una producció de 1.979.957 tones. A nivell europeu la producció de vidre va disminuir a partir del 2008, any en que la producció va caure un 9,8%. El 2010 es comencen a albirar els primers signes de recuperació amb un augment del 2,8% respecte a les xifres del 2009 i una producció de 19.901.925 tones. Aquell any Espanya va ser el quart país amb un percentatge de recuperació més elevat, només per darrere del Regne Unit (+9,5%), Polònia (+5,7%) i Itàlia (+5,2%).

El sector de la maquinària per a l’envasat, l’embalatge, l’embotellat, el cartonatge i el seu grafisme està format per tres subsectors: envàs i embalatge, que representa el 71% sobre el total; cartró ondulat, amb un 14%; i arts gràfiques, que suposen el 15% del total de la maquinària. El sector de la maquinària ha experimentat una evolució positiva quant a la facturació des de la seva caiguda el 2008. Mentre l’any 2009 va facturar 770 milions d’euros, l’any següent en van ser 900 i el 2011 la xifra es mantenir força estable amb 913 milions. Cal destacar que les empreses espanyoles van exportar 593 milions d’euros, un 65% del total de la facturació del sector. Catalunya és la Comunitat Autònoma que més empreses de maquinària concentra, amb un 66%, seguida del País Basc, que n’aglutina un 16%. A continuació segueixen la Comunitat Valenciana, amb un 11%, i per últim trobem Madrid i una categoria que agrupa altres Comunitats Autònomes, amb un 4% cadascuna de les dues.

ALGUNES DADES - El sector de l’envàs i l’embalatge a Espanya va tenir un volum de facturació el 2010 de 17.463 milions d’euros - El sector està format per 1.482 empreses d’oferta i dóna feina a més de 73.000 treballadors - Respecte al 2007, aquests indicadors han patit un descens del 10% aproximadament, més acusat en determinats sectors com, per exemple, la fusta i el cartró

Les companyies espanyoles de packaging són conscients que la inversió en I+D+i i els coneixements de les tendències del consumidor final definiran el futur del seu model de negoci.

Les dificultats de finançament o tresoreria són la principal preocupació del 39,7% dels enquestats.

especial packaging / Els referents

Damm

MóN empresarial juny 2012

Danone

pastas Gallo

Fede Segarra

Álvaro Bordas

Silvia Espona

Alex Benet

Mª Eugènia Bailach i Aspa

Director de comunicació

Director de Comunicació y Relacions

Directora de Comunicació

Category Manager Packaging

Auditora. Sòcia d’AUREN.

i relacions externes

Institucionals

Una marca amb esperit

Centrats en el consumidor

Una identitat única

Funcionalitat i qualitat

La creació i el disseny del packaging és pensat d’una manera integral Per a Damm, el disseny del packaging d’un producte és un punt més a considerar en el procés de creació. És la carta de presentació que aglutina totes les sensacions que evoca el producte. A Damm la creació i disseny del packaging és pensat d’una manera integral, involucrant diferents departaments i valorant diferents variables, com la innovació, la sostenibilitat, el transport i l’embalatge, la facilitat d’ús, la comunicació... D’altra banda el packaging ha de tenir un fil argumental i una coherència amb el caràcter de cada cervesa, que té unes característiques úniques i un segment de mercat força definit, amb un consumidor fidel. Al llarg de la vida d’una marca les edicions commemoratives, les edicions limitades fetes per dissenyadors reconeguts, els canvis de logotip o fins i tot el canvi d’ampolla, com hem fet amb l’Estrella Damm que s’exporta més enllà de els nostres fronteres, són fites molt importants, que la fan reinventar-se sense perdre el seu esperit.

En alimentació, l’experiència de consum depèn del recipient L’experiència de consum d’un producte d’alimentació depèn directament del recipient en el qual es consumeix. En el cas dels iogurts i làctics en general, l’envàs de venda és, a més, el recipient de consum. Això implica que millorar l’experiència de consum del producte passa per millorar també el seu contenidor. Per millorar l’experiència del consumidor, Danone ha desenvolupat des d’Espanya un nou envàs sota el concepte de “cullerabilitat”. Aquest projecte, que ha tingut el seu llançament mundial el 2011 amb la marca Activia a Espanya i que es va estenent a la resta de marques de Danone, ha suposat tres anys d’investigacions. Els avantatges del producte són l’ergonomia, que millora la facilitat d’agafament de l’envàs i facilita el lliscament de la cullera, el major aprofitament del producte (fins a un 4%) gràcies a la major adaptabilitat a la cullera que incrementa la superfície de contacte entre aquesta i l’envàs, i un millor reconeixement en el lineal.

Els colors institucionals s’han convertit en un referent Per a qualsevol fabricant, el packaging és la seva carta de presentació més directa davant el consumidor. Si, com és el cas de Pastas Gallo, el producte, a més, s’ha d’emmagatzemar, l’envàs es converteix alhora en un important element de protecció i ha de garantir una òptima conservació. El packaging és un vehicle de comunicació i una eina fonamental per tal que el consumidor final ens tingui presents en la seva cuina i en la seva ment. Per tot això, a Gallo ens esforcem per cuidar molt la nostra imatge, la qual és pot reconèixer fàcilment ja que manté una identitat corporativa única, així com uns colors institucionals que s’han convertit en un distintiu de qualitat i en un referent. A Itàlia el color que s’associa a la pasta és el color blau, però a Espanya Gallo ha aconseguit que el color que va lligat a la pasta en la ment del consumidor sigui el vermell, que és el que identifica la marca.

Gallina Blanca

El repte són la innovació, la diferenciació i les alternatives El packaging és un dels elements més rellevants en el moment en que el consumidor realitza l’acte de compra i, per tant, ha de transmetre el benefici directe del producte i els valors de la marca. Al llarg dels 75 anys d’història de Gallina Blanca, l’optimització i la millora dels nostres productes i serveis ha estat sempre una constant amb l’objectiu de preservar la funcionalitat i la qualitat dels nostres productes en benefici del consumidor final i satisfer les seves necessitats en tot moment. A Gallina Blanca, els nostres proveïdors són alhora els nostres partners: treballen amb nosaltres des de l’inici de cada projecte per aconseguir valor afegit sense pèrdua de competitivitat. Qualitat i servei continuen sent valors claus, però la innovació, la diferenciació i les alternatives funcionals a un cost que ens permeti competir és el principal repte al qual ens enfrontem en el nostre dia a dia.

Torres

Una empresa pionera

Una de les prioritats és el compromís amb el medi ambient En l’actualitat Torres és el primer exportador espanyol de vi de qualitat, i compta amb presència en més de 140 països. L’empresa fa una clara aposta pel packaging dins de la seva política de marca que, des dels seus orígens, l’ha portat a realitzar inversions constantment. Torres va ser el primer celler del Penedès a vendre vi embotellat quan la resta encara no ho feien. Avui dia la companyia compta amb els principals sistemes de certificació de la qualitat (ISO 9001, per exemple). Les seves inversions en I+D garanteixen una decidida innovació en productes i processos. Tot això, però, sense oblidar que una de les seves prioritats estratègiques és un compromís amb el medi ambient, gràcies al qual 2010 l’empresa va aconseguir el distintiu ‘Green Company of the Year’ (Bodega Ecològica de l’Any), un reconeixement que atorga la prestigiosa revista britànica Drinks Business.

Els referents / ESPECIAL PACKAGING

juny 2012 MóN empresarial

La Fageda

Casa Tarradellas Miquelina Saborit

Griselda Arias

Xavier Soriano

Santi Baldomà

Cap de comunicació

Marketing Manager

Director de Màrqueting

Responsable de Màrqueting

Una imatge global

Transparència Innovació en els materials i honestedat

Tradició i modernitat

De la fàbrica al consumidor

El packaging és el vehicle més directe de contacte amb el consumidor

No s’emmagatzema, les botigues s’aprovisionen cada dia

Tots els productes estan envasats amb materials reciclables Per a Casa Tarradellas l’envàs de tots els nostres productes és molt important perquè és la manera que té la marca de mostrar als consumidors la feina i l’esforç que fem com elaboradors en tots els nostres productes. Apostem pels envasos transparents que permeten veure els nostres productes com són per tal que els clients puguin veure què és el que compren. Defensem el fet que sigui el propi producte el que amb honestedat es guanyi la credibilitat davant el nostre client. Cuidar l’origen dels ingredients és fonamental per aconseguir les millors receptes, per això volem que els nostres productes es puguin veure directament i que el consumidor ho pugui comprovar. Vam ser pioners a apostar per un envàs PET en el moment de presentar les nostres pizzes refrigerades al mercat perquè millora les prestacions respecte un envàs de cartró. A més, el 100% dels productes que elabora Casa Tarradellas estan envasats amb materials reciclables.

faldon_medicampus_2011.pdf 1 08/03/2012 11:56:01

CMY

Àrea Guissona

President

A nivell d’imatge de marca el packaging representa i emfatitza els valors de la nostra marca. Nosaltres no fem publicitat i l’envàs suposa per tant el nostre mitjà publicitari, una eina per a apropar-nos al consumidor. De vegades ens serveix fins i tot per encartar informació dirigida al client, és un gran suport. Alhora també és molt important per a la presentació del producte. Tal com està dissenyat el nostre packaging intentem aconseguir un efecte de taca en el lineal de iogurts, intentem que reflecteixi una imatge global. També ens permet distribuir les famílies, ja que cada color identifica una categoria: els grassos, els descremats o, una de les nostres últimes novetats, els grecs. No cal oblidar, finalment, l’important paper del packaging en la conservació del producte. Per exemple, el plàstic és fonamental perquè no s’aixafi i la làmina que cobreix el producte garanteix que no pugui entrar cap partícula.

Royal

Cristóbal Colón

El packaging actua com a únic mitjà publicitari de la companyia

ATO

La tecnologia juga un paper important en el disseny de l’embalatge Els productes ATO presenten un packaging 100% funcional però amb una estètica molt cuidada. La combinació d’aquests dos elements dóna com resultat un producte pràctic capaç de cobrir les necessitats de l’exigent consumidor del segle XXI. En aquest sentit, els productes ATO van més enllà de la principal missió que ha de complir el packaging: embalar, guardar i protegir. Com a exemple es pot destacar la forma ergonòmica de les ampolles de llet, que aconsegueix que siguin més pràctiques i còmodes d’agafar i servir. La tecnologia juga un altre dels grans papers a l’hora del disseny de l’embalatge. ATO està en constant procés d’investigació i desenvolupament per oferir als consumidors no només la millor qualitat en els seus productes sinó els més recents i innovadors materials de conservació que permetin mantenir i traslladar fins a les llars la força i propietats dels productes.

El packaging té una importància especial per a Royal ja que es tracta del vehicle més directe de contacte amb el nostre consumidor i ens permet transmetre els valors de la marca: l’artesania, la qualitat i la innovació. No hem d’oblidar que més del 70% de les decisions de compra es prenen enfront del lineal, per la qual cosa un envàs que sigui atractiu, que transmeti clarament la solució que pretén aportar al consumidor mitjançant una comunicació clara i de valor, és crucial para a nosaltres. Tots els nostres fumats s’envasen al buit en bobines de polipropilè (PET). Aquest tipus d’embalatge facilita la conservació del producte ja que impedeix l’entrada d’oxigen i, per tant, l’oxidació, la qual cosa contribueix a assegurar que el producte conserva les seves propietats organolèptiques intactes durant tota la vida la seva útil. A més, es tracta d’un material molt flexible i d’acabat brillant, la qual cosa ens permet comunicar tot el que es desitgi.

El packaging és important per la nostra filosofia de distribució ja que portem el producte de la fàbrica al consumidor. Vam ser de les primeres empreses a presentar la carn en safates d’autoservei amb un plàstic transparent, així el client pot reconèixer la qualitat que ens caracteritza. Es tracta d’un procés d’optimització dels recursos per tal que el producte vagi directament de la fàbrica al consumidor de tal manera que les botigues no hagin d’invertir temps a tallar o preparar la carn, sinó que només hagin de col·locar-la al seu aparador. Al principi fèiem marques blanques per a altres empreses, però després vam començar a comercialitzar la nostra pròpia marca. S’ha de destacar també la línia de plats elaborats per posar al microones pensats per menjar dins de l’envàs mateix. El packaging és també important des del punt de vista de la conservació, si bé els nostres productes no s’emmagatzemen, sinó que les botigues s’aprovisionen cada dia.

ESPECIAL PACKAGING / Dafo

MóN empresarial JUNY 2012

DEBILITATS

Les fuetades que la crisi segueix sense estalviar-se Els tentacles de la recessió són allargats i és difícil escapar d’ells. Així ho demostren les xifres que llança l’Informe de Dades Sectorials de l’Envàs i l’Embalatge, presentat recentment amb ocasió de la Fira Hispack 2012, que dibuixen la complicada situació a què s’enfronta el sector del packaging a l’actualitat. El volum de negoci va baixar un 11,9% fins arribar als 17.463 milions d’euros entre 2007 i 2010, i va ser produït per 1.482 empreses que donaven feina a més de 73.000 persones, el que representa una caiguda del 10,6% i el 8,1% respectivament. Dins d’aquest marc genèric del sector, la fusta va ser la que es va emportar la pitjor part, fregant un descens de la facturació que va rondar el 30% entre 2007 i 2009. En segon lloc en aquest desafortunat rànquing

se situa el paper, que va registrar una caiguda de prop del 18% el 2010, seguit del plàstic, amb el 14,2% menys entre 2006 i 2009. En nombres absoluts, aquest últim material va presentar la major destrucció d’ocupació, 2.350 llocs de treball, durant l’esmentat període, encara que percentualment van ser el cartró, amb una mica més del 19%, i la fusta, amb un 18,3%, els subsectors que van patir majors descensos de personal.

La llanterna de l’exportació

Un indici d’esperança s’obre camí dins la negror del panorama: el metall i el vidre van créixer. Sí, ho van fer. Un gens menyspreable 9,3% a nivell de facturació en el cas del primer (tant pel que fa a les llaunes de beguda com als aerosols) i una mica menys de la meitat,

un 4,4%, en el del segon. Les exportacions han resultat la clau d’aquesta evolució, especialment en el cas del vidre: 537.000 tones el 2010, 200.000 més que el 2008, tot i que la

producció total va caure lleugerament. Aquestes estadístiques confirmen així el que ja apunten des de fa temps la major part dels experts: la clau per a capejar el temporal

resideix en ampliar les mires i orientar la distribució cap a l’exterior, més enllà de les nostres fronteres, cap a llocs on la crisi no s’hagi acarnissat tant com al nostre país.

Facturació 2010

(milions d’euros)

2007

20.000 17.500 15.000 12.500 10.000 7.500 5.000 2.500 0 *2009 **2006 I 2009

a* st fu

ics l·l tà e m

r pe pa

ró rt ca

t la du on

** ics st à pl

re vid

ia àr uin q Ma

l ta to

fORTALESES

2012, l’any de l’enlairament? Les dades dels últims tres anys, com apuntem més a dalt, són, tret d’algunes lloables excepcions, franca i indiscutiblement negatives. Però, com bé sabem, l’economia és cíclica i tot el que comença, per força en un moment o altre ha d’acabar. I, en aquest cas, com més aviat millor. Serà 2012 l’any del canvi de tendència? Un important percentatge dels empresaris del sector així ho pensa, segons el Baròmetre Hispack Packaging Trends, presentat recentment a Barcelona. En concret, una mica més del 39% preveu una facturació enguany més gran o lleugerament més gran que el 2011, i un 26,3% pensa que es mantindrà estable. Així doncs, pràcticament dos terços de l’empresariat del

sector no percep 2012 com un any negatiu, unes impressions que, de confirmar-se, trencarien la tendència recessiva dels anys anteriors. Per subsectors, el més optimista és, sens dubte, el dels fabricants de maquinària de packaging, on la meitat dels empresaris tenen una perspectiva d’activitat per a 2012 més gran o lleuregement més gran que l’any passat (72,7% incloent-hi els que pensen que és mantindran uns nivells similars). A l’altre extrem del ventall perceptiu, els impressors i les empreses que es dediquen a la producció final d’embalatges, són els que en tenen una visió menys positiva, acumulant un 30,4% de responsables que pensen que la seva activitat serà més gran o

lleugerament més gran que en 2011 (57,2% sumant-hi els que pensen que seguirà més o menys igual).

Pendents de la demanda

En relació al clima de negoci, l’evolució de la demanda és percebuda com l’aspecte que té actualment un impacte més gran sobre la seva evolució segons més de la meitat dels empresaris (com és lògic, donat que totes les previsions per a 2012 són negatives); és

així, en concret, per al 56,6% dels enquestats. En aquest sentit, aquesta variable se situa bastant per sobre d’altres factors claus, com les dificultats de finançament o tresoreria o la innovació i la inversió en I+D+i, que es mouen en percentatges que no arriben el 40% (39,7% en el cas del primer i 32,2% en el del segon). En qualsevol cas, a la vista de les impressions dels protagonistes del sector, sembla que 2012 podria ser l’any del canvi de tendència, l’any que recor-

darem en el futur com aquell en què les coses van començar a millorar. Una percepció certament meritòria i amb un enorme recorregut per endavant si tenim en compte les previsions d’enguany per a Espanya, que, malgrat l’elevat grau d’incertesa en el comportament de l’economia mundial i el desconeixement de l’abast de les reformes previstes pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, segueixen sense ser, a dia d’avui, gaire engrescadores.

Dafo / ESPECIAL PACKAGING

Juny 2012 MóN empresarial

AMENACES

El SDDR: un retorn al quadrat que amoïna al sector Les modes, per tots és sabut, sempre tornen... i el reciclatge d’ampolles no té per què ésser una excepció. Segur que molts recorden com, fa uns 40 anys, els consumidors havíem de retornar, a canvi d’algunes pessetes, els envasos de vidre a la botiga, per tal que poguessin tornar a entrar al sistema i ser reutilitzades. Aquest costum ha seguit aplicant-se des de fa temps a molts països europeus i ha estat recuperat ara a Espanya amb el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos en el marc de la nova llei estatal de residus. Tanmateix, les posicions davant del canvi de procés estan ben enfrontades. D’una banda, els seus defensors afirmen que l’experiència europea amb aquest sistema ha permès percentatges de recuperació d’envasos que arriben al 95% i que redu-

eix objectivament l’impacte ambiental d’aquests residus. De l’altra, els seus detractors (comerços, productors i, per descomptat, els actuals gestors de residus) argumenten que la inversió inicial és inassumible i que, a més, els sistemes de reciclatge que s’estan utilitzant funcionen satisfactòriament.

Problemes i sobrecostos

En aquest sentit, segons ha manifestat l’Associació de Llaunes de Begudes en una nota de premsa conjunta amb Ecoacero, l’Associació Nacional de Fabricants d’Envasos de Vidre (Anfevi) i l’Associació Nacional de l’Envàs de PET (ANEP), entitats que representen la pràctica totalitat dels envasos potenciament subjectes al nou sistema de dipòsit, la mesura “s’ha revelat a altres països com una iniciativa amb un clar

origen comercial i relacionada amb la restricció de la competència o la protecció dels mercats i indústries locals”. Així mateix, aquestes entitats subratllen que representarà un clar augment del cost per al ciutadà del carrer quan, per algun motiu, aquest no pugui retornar convenientment els envasos utilitzats, com ha succeït als països europeus on el SDDR està en funcionament. Aquests arguments i també d’altres van ser desenvolupats

durant la recent celebració de la Fira Hispack 2012, on diversos experts europeus es van reunir per desmuntar alguns mites sobre les bondats del nou sistema. A l’altre pol de la discussió, diverses organitzacions de defensa del medi ambient i dels recursos naturals esgrimeixen la complementarietat entre l’actual sistema SIG (Sistema Integral de Gestió d’Envasos i Residus d’Envasos) i el SDDR (que només afectaria als enva-

sos de vidre). A més, esgrimeixen la necessitat de realitzar aquest reforç per tal d’aconseguir els resultats marcats per la nova i exigent directiva europea sobre la matèria i la creació de nous llocs de treball per tal d’implantar el nou sistema, a banda dels bons resultats que ha registrat a Alemanya i als països escandinaus, com els principals arguments a favor d’un retorn al passat que té al sector del packaging en peu de guerra.

(és a dir, que és renovable), que les plantacions d’espècies per fabricar fibra de paper son grans embornals de CO2, ajudant així a frenar el canvi climàtic. Més enllà dels aspectes purament bioquímics, una altre dels avantages de les bosses confeccionades amb aquest material és que projecten una imatge positiva de l’empresa, fins i tot a nivell de responsabilitat social corporativa, donada l’acceptació que tenen entre el gran públic. A més, representen una excel· lent plataforma de missatges publicitaris. És el paper la millor alternativa? Molts pensen que sí, i més tenint en compte que és

una opció molt implantada al mercat espanyol (el 35% de les bosses que s’utilitzen actualment estan fabricades amb aquest material), especialment en l’àmbit del tèxtil i la confecció. A més un estudi recent de l’Institut Tecnològic de l’Embalatge, Transport i Logística (ITENE) avala la seva resistència i capacitat de càrrega. La seva posició en l’ampliació del mercat de les bosses que s’obre és certament avantatjosa, d’això no hi ha cap mena de dubte. A partir d’aquí, s’haurà de veure com evoluciona el mercat i quines quotes s’hi estableixen... El límit? 2015.

OPORTUNITATS

I si el futur de la bossa de plàstic fos el paper? El ministeri de Medi Ambient espanyol ha establert com un dels objectius del Pla Nacional Integral de Residus que l’any 2015 el 70% de les bosses que utilitzem siguin biodegradables. Per tal d’assolir aquesta fita sense perdre temps, fa ja alguns mesos el govern central va posar en marxa, entre d’altres, una campanya per promoure la reducció del consum de bosses comercials d’un sol ús. Així doncs, el nou escenari que plantegen aquests canvis legislatius representa tot un repte per al sector, que s’ha llençat a la recerca d’alternatives que facin les funcions de la fins ara omnipresent bossa de plàstic.

En aquest sentit, una veritat objectiva és que aquests populars articles no resulten en cap cas innocus per al medi ambient, essencialment per dos motius: l’elevat número de bosses que es produeixen cada any (unes 150 per persona i any) i la naturalesa no biodegradable del plàstic amb el que són produïdes. A més, la manufactura del polietilè es fa a partir de combustibles fòssils, cosa que implica l’emissió de gasos contaminants. I per si tot això no resultés prou preocupant, es calcula que al voltant del 90% d’aquestes bosses acaben directament als abocadors; en concret, als països menys desenvolupats, on no

s’han implantat mètodes eficaços de recol·lecció i emmagatzematge de les escombraries, són abandonades i acaben invariablement als cursos d’aigua i als rius.

Alternatives biodegradables

Donada aquesta situació, i davant l’orientació de les polítiques governamentals, el sector es planteja diverses alternatives a l’hora de confeccionar les bosses que tant utilitzem a la nostra vida diària: el cotó, la ràfia, la fècula de patata... i, per descomptat, el paper. Entre les seves virtuts, que és un material reciclable i biodegradable, que es cultiva

especial packaging/ L’Expert

MóN empresarial JUNY 2012

tendències del sector

Oportunitats per a la indústria del packaging La crisi econòmica ha obligat al sector de l’envàs i l’embalatge a aguditzar l’enginy per trobar nous packagings que permetin abaratir costos mantenint les funcions elementals: protegir el producte que contenen i seduir al comprador final. Els experts constaten que aquesta quadratura del cercle ha marcat la innovació en els tres darrers anys i el passat mes de maig ho vam poder comprovar al saló Hispack 2012, que organitza Fira de Barcelona en col·laboració amb Graphispack Associació.

Xavier Pacual Director d’Hispack 2012

Hispack 2012 ha estat una bona ocasió per prendre el pols a una indústria que mou 17.500 milions d’euros l’any a Espanya i que compta amb prop d’1.500 empreses que ocupen més de 73.000 persones. Malgrat que la facturació ha caigut al voltant d’un 10% respecte al 2007 (especialment en fusta i paper), hi ha subsectors que, en canvi, no estan notant la recessió. Per exemple, els fabricants de maquinària per a l’envasament, amb un important clúster a Catalunya, van tancar el 2011 amb 913 milions d’euros facturats (143 més que el 2009) i l’exportació va assolir el 65%. El Baròmetre sectorial presentat a Hispack inclou més dades que conviden a l’optimisme: 6 de cada 10 empresaris del sector creuen que facturaran igual o més aquest 2012.

Megatendències

El cert és que sense envàs no hi ha producte ni xarxes de comercialització. És, per tant, una indústria imprescindible, transversal –que toca tots els sectors d’activitat– i en contínua evolució per adaptar-se a les necessitats de la demanda. Els experts aconsellen tenir en compte megatendències per detectar oportunitats de negoci a través del packaging. Apuntem algunes d’elles recollides a l’Hispack: l’evolució del retail (creixement de la marca blanca, de les botigues especialitzades o de nous

Amb la reducció de la inversió publicitària, les marques dediquen més esforços al packaging per distingir-se de la competència

Imatge del saló Hispack 2012, celebrat el passat mes de maig. / ARXIU

models de comerç, incloent l’e-commerce); els canvis en el consumidor (famílies més petites); la polarització del mercat de l’alimentació amb augments dels productes premium d’alta qualitat i de nous productes bàsics; la interacció amb el món digital i l’aposta per la sostenibilitat amb ecodisseny, reciclat i recuperació o reducció de l’impacte ambiental en tot el cicle de vida.

El packaging que ve

Amb la reducció de la inversió publicitària, les marques dediquen més esforços al packaging per distingir-se de la competència al lineal. Envasos atractius, estretament vinculats a la marca, fàcils d’utilitzar, pràctics, d’un sol ús… Tots ells són part del nostre paisatge diari. Però aviat anirem encara més enllà.

Aquest 2012 la Unió Europea autoritzarà els envasos actius (que allarguen la vida del producte) i els intel·ligents (que aporten més informació al consumidor, per exemple, canviant de color si el contingut caduca). Envasos que estaran a la nostra nevera abans d’un any. I és que, malgrat la crisi, el cost d’aquesta nova tecnologia es veurà altament compensat per la reducció de pèrdues que s’aconseguirà allargant la vida dels productes frescos. Paral·lelament, la pujada del petroli i el creixement sense retorn de la consciència ecològica converteixen el packaging “verd” en una necessitat més que no pas una opció. Els materials reciclats i l’ús de biopolímers guanyen protagonisme, i aquest últim concepte està revolucionant el món de l’envàs. Es tracta de materials provinents de

fonts naturals com la fècula de patata, la canya de sucre o el midó de blat de moro que, una vegada tractats, tenen l’aspecte d’un pot de xampú o una caixa transparent. Però, malgrat aquests avenços, cal recordar que la indústria del packaging porta anys treballant per ser cada vegada més sostenible, reduint l’espessor i la quantitat dels materials utilitzats i l’energia emprada en els processos de fabricació.

Estalviar amb la logística

Un aspecte menys conegut d’aquesta indústria és el dels envasos i embalatges que serveixen per transportar els productes dins d’un magatzem o fins al punt de venda. El sector de la logística té un paper destacat, ja que les empreses han comprovat que organitzant millor la distribu-

La pujada del petroli i el creixement sense retorn de la consciència ecològica converteixen el packaging “verd” en una necessitat

ció poden estalviar diners i maldecaps. Una cadena logística eficient permet major rapidesa i, si els envasos es pensen bé, són resistents i no entorpeixen el transport, poden ajudar a reduir els costos substancialment: fins a un 30%. Una millora de gran utilitat en temps de crisi.

Entre mes i mes / ESTILS DE VIDA

juny 2012 MóN empresarial

Cultura

cita cèlebre: “No podem resoldre problemes utilitzant el mateix tipus de pensament que vam utilitzar quan els vam crear.” Albert Einstein (1879 - 1955)

La marca Picasso

¡Ahora, innova! Coraje y método para la innovación Autor: Liberto Pereda, Borja Baturone Editorial: Dobleerre Pàgines: 274

Todos somos vendedores. Vender es un arte al alcance de cualquiera Autor: José Manuel Vega Editorial: Libros de Cabecera Pàgines: 207

Des que va començar la crisi, la paraula innovació ocupa una posició destacada als diaris, als discursos polítics i fins i tot a les converses de bar. Però, què és la innovació? Què la motiva? Qui innova? I, sobretot, com s’innova? Aquestes quatre preguntes són les que precisament intenta respondre ¡Ahora, innova! Coraje y método para la innovación, escrit per Borja Baturone, director d’innovació d’Altran, i Liberto Pereda, soci fundador de la consultoria de transformació creativa Kanvio. Al llarg de 274 pàgines i amb nombrosos exemples pràctics, els autors presenten un mètode per identificar una idea innovadora i posar-la en pràctica amb èxit. El mètode està basat en l’experiència de la companyia nord-americana Synectics, líder en el camp de la innovació.

Encara que no ho sembli, tots venem alguna cosa: venem la nostra tasca professional als nostres caps, venem les nostres habilitats en una entrevista de feina, etc. Aquest és el punt de partida de Todos somos vendedores, el primer llibre de José Manuel Vega, un executiu de vendes amb 13 anys d’experiència. Al llibre, l’autor desvetlla els secrets del comerç i del màrqueting i els trucs de la professió de venedor: quin és el preu just de cada cosa, com realitzar la primera trucada a un client, com es construeix una oferta guanyadora, les millors tècniques per a negociar, com fidelitzar els clients i convertir-los en amics, consells per parlar en públic i les bases del comerç electrònic. I tot això, amb un llenguatge senzill i acompanyat d’anècdotes de la seva experiència personal.

agenda cultural Teatre “Fa una mica de soroll” Escrita per Romina Paula i dirigida per Albert Prat, l’obra gira entorn d’un retrobament familiar que evoca els fantasmes del passat i del futur dels seus protagonistes.

Òpera “Pelléas et Mélisande” Aquesta òpera en cinc actes de Claude Debussy basada en un drama de Maurice Maeterlinck es podrà veure a Barcelona en una producció signada pel gran director d’escena Robert Wilson.

A la Sala Atrium, del 6 al 17 de juny.

Al Gran Teatre del Liceu, el 27 i 29 de juny i l’1, 3, 5 i 7 de juliol.

Concert de Madonna La diva nord-americana, que ha venut 300 milions d’àlbums i ha guanyat 7 premis Grammy al llarg de la seva llarga carrera, arriba a la capital catalana per presentar les cançons del seu nou àlbum, MDNA. Al Palau Sant Jordi, el 20 i el 21 de juny.

Exposició “Catalunya 1400. El gòtic internacional” La mostra recull un conjunt d’obres mestres d’un estil que es va desenvolupar al llarg del segle XIV i que va ser una de les etapes més creatives de l’art a Catalunya. Al MNAC, fins el 15 de juliol.

El Museu Picasso explora la marca de l’artista com a eix vertebrador del desenvolupament de l’economia de l’art des del segle XX i fins ara. L’exposició “Economia: Picasso”, que es podrà visitar fins el 2 de setembre, se serveix de l’Arxiu F.X. de Pedro G. Romero per construir un doble discurs de la mostra.

Imatge de l’exposició “Economia: Picasso”. / CEDIDA PEL MUSEU PICASSO

Redacció

El Museu Picasso de Barcelona acull des del passat 25 de maig l’exposició Economia: Picasso, en la que aprofundeix en la idea que les obres de l’artista i les operacions realitzades al seu voltant vertebren d’una manera fonamental el desenvolupament de l’economia de l’art. “L’exposició planteja una relectura de Picasso atenent a la importància que l’artista té en la construcció del sistema de l’art dels segles XX i XXI”, comenta Valentín Roma, comissari de l’exposició juntament amb Pedro G. Romero. La mostra discorre entre dos documents emblemàtics que actuen de pròleg i d’epíleg. El primer és una carta manuscrita de Picasso al seu amic Bas (1897), on el pintor malagueny descriu les seves impressions després de visitar per primera vegada el Museo del Prado. I l’últim la revista Nueva España, editada pel Comitè per la Defensa de la República Espanyola l’abril del 1938. En aquesta publicació l’artista

apareix no nomes com a col·laborador preferent sinó també com a director del Museo del Prado. Entre els dos documents es poden trobar obres de Picasso on, segons explica Roma, queda reflectida la distinció que feia entre la feina artística i el sistema de l’art. Aquestes s’acompanyen d’obres d’altres artistes coetanis com ara l’exhibició de Tzanck Check, de Marcel Duchamp; Expressive Rhythm, d’Alexander Rodchenko; El triomf de la New York School, de Mark Tansey o Just what was it that made yesterady’s homes so different, so appealing?, de Richard Hamilton. En total, els visitants podran contemplar unes 200 obres.

Una doble perspectiva

La mostra, però, no acaba aquí. I és que la complementa un relat expositiu paral·lel construït amb treballs de l’Arxiu F. X., que està dirigit per un dels dos comissaris, Pedro G. Romero. Aquests treballs han sigut creats expres-

sament per a l’exposició per col·laboradors habituals de Romero, com ara Israel Galván, Gonzalo García-Pelayo o el Niño de Elche. A més, també s’aporten testimonis inèdits, com per exemple una entrevista a l’advocat especialitzat en temes iconoclastes que va defensar l’agressor del Cristo del Gran Poder de Sevilla. Els treballs de l’Arxiu F.X. actuen com a contrapunt a cadascun dels set àmbits en els que està dividida l’altra part de la mostra, que està projectada d’una manera “tradicional” i “voluntàriament i paròdicament conservadora”, en paraules de Roma. Així, segons el comissari, es tracta d’una exposició “molt narrativa, amb dos ritmes diferents, que inclou obres emblemàtiques d’artistes contemporanis disposades amb la retòrica d’un museu tradicional i, en un altre règim de visibilitat, obres de l’Arxiu F.X, que volen ser comentaris, interpel·lacions o inclús gags, que funcionen d’una altra manera”.

ESTILS DE VIDA / Líder d’opinió

MóN empresarial juny 2012

ENTREVISTA A JOSEP LLOVERAS, PINTOR I ESCULTOR GUANYADOR DE LA CREU DE SANT JORDI 2012

“Si tothom treballés en el que li agrada, el món seria un lloc collonut” El seu art va educar els nens cubans durant elsprimers anys de la revolució i també ha estat beneït pel Papa. Només són dues pinzellades de la biografia de Josep Lloveras, però ajuden a fer-se una idea de la intensa vida de l’artista gironí. L’abril passat va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i als 90 anys segueix creant amb la passió del primer dia. saber que estava allà i em van proposar fer una l’exposició a l’Havana patrocinada pel Ministeri d’Educació.

Daniel García

Rebre la Creu de Sant Jordi va ser un regal inesperat pel seu 90è aniversari? Quan m’ho van dir vaig pensar que em prenien el pèl, que era una broma pesada. Primer em va trucar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per felicitar-me. Vaig estar com una hora pensant: “qui serà que m’està fent aquesta broma?”. Quan me la van donar vaig pensar: “si no sóc bo, ara haig de semblar-ho!”. Però m’ha fet il·lusió, és clar. M’han reconegut, però tinc companys molt millors que jo que s’han mort i ningú ha dit res. De petit vostè era pastor al seu poble, Cassà de la Selva. Com va decidir que volia ser artista? Quan se’m moria un animal jo li feia un monument amb fang. Sobre les pedres dibuixava amb carbó; una vaca, una cabra, un boc… Després venia el pastor i les reconeixia: “mira, si aquesta és l’Enriqueta, aquest és en Gepet…”. He fet moltes maternitats, però estava inspirat en quan parien les cabres, les ovelles i les vaques. Just quan acabava la Guerra Civil va deixar el poble. Volia veure món. Al poble, durant la guerra, jo pintava parets, d’aprenent. El mestre va marxar a la guerra i em vaig quedat sol; no podia treballar. Al ram de la construcció, que estava col·lectivitzat, em van dir que era massa petit i que havia d’estudiar. Em van enviar a col·legi i tot eren nens petits. No podia treballar ni estudiar, així que me’n vaig tornar al bosc. Perquè jo sé viure al bosc, però a una gàbia no. Sentimentalment sóc un conill… però lliure! I va anar a Barcelona, on va estudiar Belles Arts. Vaig fer l’ingrés a l’Escola Superior de Belles Arts. Jo no sabia res però intuïa moltes coses, ho he fet tota la vida. I vaig tenir sort amb el governador civil i cap provincial del Movimien-

I s’hi va quedar 15 anys? Vaig seguir fent exposicions i per casualitat vaig acabar treballant per una firma americana, la Eagle Pencil Company, fent promoció dels seus llapissos de colors. Vaig estar vuit anys dirigint un programa de televisió, que allà ja era en color. Això va ser durant el govern d’en Batista. I després el que era La Eagle Pencil Company presenta al Profesor Lloveras, va passar a ser La revolución cubana presenta al compañero Lloveras. Aleshores vaig crear el programa Los niños pintores de Cuba, els ‘àngels’ de Fidel. Va ser collonut.

Actualment l’artista Josep Lloveras treballa amb roure corcat. / CEDIDA

to, Antonio Correa Veglison. I tot va ser perquè li vaig trencar un vidre del seu despatx. Com? De graciós no en tinc res, però queia en gràcia. Em van fer delegat de primer curs del Sindicato Español Universitario (SEU). Vaig fer moltes reclamacions i propostes per millorar les coses que no funcionaven, però no em feien cas. Vaig demanar pel cap, i pel cap del cap… que era el governador civil. Vaig anar a veure’l, però el seu secretari particular em va dir que provés l’endemà. Hi vaig tornar i em va dir el mateix. Aleshores, un cop al carrer, vaig agafar un llambordí i el vaig llençar per la finestra del despatx del Correa. Em va convidar a dinar. Gairebé no vam xerrar, però li vaig dir que com a membre del SEU havia de parlar amb ell, que era el meu cap. I ell es va posar a cridar: “¡este es el modelo que la juventud revolucionaria debe tener! ¡Los compañeros del SEU tienen que ser como

este campesino!”. Axí va ser la meva entrada a Barcelona. Les seves primeres obres eren de temàtica religiosa. L’època obligava? Era el que s’havia de fer aleshores. Però he sigut –i encara sóc– molt místic, tot i que no ho sabia. Jo he sigut amic de Paul Sartre, el fundador de l’existencialisme. Quan vaig anar a París el 1948, per a mi ell era un déu. Però em vaig barallar amb ell. Per què? Perquè ell és l’evangeli del comunisme. Teòric, però pràctic no. Perquè jo he estat a Cuba, he sigut revolucionari, sé què és el comunisme, he estat a les seves entranyes, sé com respira. No sóc comunista, sóc existencialista, però no sartrià. Sóc revolucionari, no fidelista. A Cuba hi va arribar des de París el 1953, mentre anava cap a Mèxic per fer una exposició. El vaixell que m’hi portava hi havia de fer escala. Els intel· lectuals de la colònia catalana i l’ambaixador espanyol van

De nou a Catalunya va seguir amb la seva tasca pedagògica creant l’Estudi d’Art Lloveras. Sí, tan a Barcelona com a Cassà. Vaig continuar fent el mateix que feia allà, però d’una manera més personal. Ara, però, ja no faig de professor. Però no ha deixat de crear mai. Què està fent ara? L’últim que estic fent és treballar amb roure corcat. És el que em fa bullir la sang. Quan el roure es podreix es creen unes formes molt especials. És la natura la que em fa sentir més i reforça el meu sentit de l’estètica. Quan el roure s’ha podrit, ella em diu que hi ha una altra vida. I jo intento donar vida a això que s’ha mort. I fer això li dóna més vida... I tant! Encara lluito, jo! I això em fa viure més, perquè és una cosa nova”. Haver sempre fet el que ha volgut és la clau? És clar. Si tothom treballés en el que li agrada, el món seria un lloc collonut. I després de tots aquests anys, quina és la seva millor obra? Encara no l’he feta.

Una obra prolífica

Pel que fa a la temàtica de les seves obres, Josep Lloveras ha passat per etapes molt marcades. Des dels seus inicis la temàtica religiosa ha estat sovint present en les seves obres. “Vaig estar més d’un any al Louvre estudiant, copiant, el misticisme”, recorda. “Anava cada dia a l’església de la ciutat universitària per confessar i combregar, per sentir-me net per després poder anar a treballar. Jo m’haig d’autosuggestionar. Però sempre he sigut molt místic. He estat deu anys gairebé enclaustrat treballant en la beatificació de la fundadora de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona, Maria Gay. Tinc una obra que ha estat beneïda pel Sant Pare!”. Tot això contrasta molt amb els nusos femenins, que formen un gruix considerable de la seva obra, tot i que des d’òptiques ben diferents. Durant la seva etapa parisina, Lloveras va firmar una sèrie d’obres eròtiques amb el pseudònim Sarevoll (Lloveras a l’inrevés). “De verges no en venia cap, i li vaig dir a la Verge: “et pujaré la faldilla i hauràs d’ensenyar el cul. I allò va tenir èxit. Del nu femení m’inspirava l’amor, la febre, la intenció…”. Durant els últims anys l’artista s’ha interessat en plasmar la fusió home-dona: “he hagut de treure els petons de llengua, les mans, perquè esgarrapen, i així l’abraçada és més tendra… Vull treure la febre i fer només la carícia”. Una mostra de l’amor i admiració que Lloveras sent envers la natura és la sèrie d’obres amb cavalls com a protagonistes. “M’agrada la seva potència i elegància. M’agrada el cavall lliure, no enmanillat. Quina diferència hi ha entre un cavall lliure, salvatge, i un de domat que li han ensenyat com es camina, com posar el cap…! Un cavall en llibertat és molt més elegant; com corre, com busca l’euga i fan l’amor, es com un ballet… Les persones som salvatges al costat de certs animals. No estimem”.

juny 2012 MóN empresarial

Líder d’opinió / ESTILS DE VIDA

L’art de Josep Lloveras ha passat per diferents etapes

Asseu-te a parlar amb nosaltres del Compte Expansi贸 i hi estarem el temps que necessitis. Cinquanta anys, per exemple. Reuneix-te amb els nostres gestors personals, truca al 902 323 000 o entra a bancsabadell.com/relacions

Compte Expansi贸 de Banc Sabadell

El banc de les millors empreses. I el teu.