Montserrat Espelta

UN POLÍGON PER RENTAR LA CARA

Els anys 60, Barcelona estava desbordada per la manca d’habitatges. Milers de famílies obreres es veien abocades a ocupar barraques o a malviure rellogades en un pis on només disposaven d'una trista habitació per a tots els seus membres. La resta de la casa l’havien de compartir amb tres o quatre famílies més. Tantes com n’hi cabessin. Es calcula que, a mitjans d’aquesta dècada, la ciutat necessitava 70.000 pisos nous. Deu anys més tard, la situació es va complicar molt més, perquè en van arribar a faltar el triple (19). La població urbana no havia deixat de créixer a un ritme imparable des que va acabar la Guerra Civil. La misèria de la postguerra empenyia la gent del camp cap als grans nuclis industrialitzats, amb l’únic objectiu de trobar feina. En molts dels casos, el menjar era l’única necessitat bàsica que van aconseguir cobrir, perquè l’escassetat d’habitatges i les pèssimes condicions laborals i econòmiques impedien que un obrer ni tan sols no pogués somiar en ocupar un dels pocs pisos que quedaven buits a Barcelona.

Alguns empresaris es van adonar dels enormes beneficis que oferia la construcció a l’engròs, i sobretot perquè les administracions donaven tota mena de facilitats i incentius

Per a les administracions públiques, el fenomen dels immigrants anava prenent caire de tragèdia. Se’ls havia escapat de les mans i no hi havia manera de controlar-ho. Les expulsions no servien de res. Per cada família que retornava al seu lloc d’origen perquè no tenia treball, l’endemà n’havien arribat 50 de noves (20). Mentre, els nuclis de barraques ja començaven a formar part del paisatge urbà. Al Somorrostro, al Camp de la Bota o a la Perona les barraques sorgien com a bolets, fins a formar autèntics poblats de cases fetes de fang, roba i cartrons que, per descomptat, no disposaven dels serveis més elementals, com ara aigua corrent i xarxa de clavegueram. Tot i així, es va arribar a l’extrem que ni tan sols resultava fàcil viure en una barraca. Els nous inquilins estaven sotmesos a una mena de mercadeig immobiliari, controlat per uns grups determinats que obligaven a les noves famílies a pagar quantitats desorbitades per poder disposar d’un tros de sostre on aixoplugar-se (21). L’única solució possible a tot aquest caos era la de crear i fomentar la construcció de blocs d’habitatges, a uns preus assequibles per als nous treballadors. Però l’Estat es

La divisió dels 2.499 habitatges es va fer en vuit tipus arquitectònics diferents

veia incapaç de fer-ho sol i demanava el recolzament de les entitats privades que, en un primer moment, no van mostrar gaire entusiasme. Més endavant, alguns empresaris es van adonar dels enormes beneficis que oferia la construcció a l’engròs, i sobretot perquè les administracions donaven tota mena de facilitats i incentius, i semblaven poc disposades a filar prim en el control de les característiques del sòl edificable, de la tipologia dels habitatges i dels materials emprats.

L’ofensiva constructora de les administracions No cal insistir en el fet que l’Estat, amb el seu habitual tarannà paternalista, va prendre’s la manca d’habitatges com el gran drama que havia de suportar la societat espanyola, alhora que s’erigia com a salvador de la situació. L’any 1955, un ambiciós pla nacional preveia la construcció de més de mig milió de pisos de renda baixa en el temps rècord de cinc anys. Tot i que es van edificar tres quartes parts dels habitatges previstos, el creixement de la població desbordava qualsevol estadística. Per fer realitat els plans constructius es van crear institucions locals i nacionals dedicades a solucionar el problema, encara que en la majoria d’ocasions actuessin d’una forma força barroera. El Patronato Municipal de la Vivienda, l’Obra Sindical del Hogar y la Arquitectura (OSHA) i el Govern Civil (pisos Verdum del 1952), són els clars exponents de la política de l’habitatge social que han deixat la seva empremta polèmica en nombroses edificacions de Barcelona. El Patronato va néixer el 1945 com a Instituto Municipal de la Vivienda, nom que va ser substituït l’any 1956. Fins a primers de la dècada dels 70 ja havia edificat més de 18.000 habitatges en diferents zones de Barcelona: el Polvorí, Can Clos, Trinitat Nova, Canaletes, entre d’altres grups. La majoria d’aquests polígons tenien com a denominador comú la manca d’equipaments, les males condicions dels terrenys on estaven ubicats i tota mena de deficiències constructives i urbanístiques. Tot s’havia fet molt de pressa i ningú no va comprovar si es complien els requisits de qualitat. La necessitat d’eradicar determinats poblats barraquistes —sobretot