María Luisa Hernández

El polígon la Paz entrava dins la campanya de “rentat d’imatge” de l’OSH. El grup va ser projectat l’any 1963 en una de les zones més vistoses de Barcelona, en l’antiga via de sortida de la ciutat cap a França i cap a la costa. Durant els anys 60, el carrer Guipúscoa va ser l’accés a la carretera del Maresme, en substitució de Pere IV (26). Una dècada més tard, però, l’autopista que naixia al final de la Gran Via, va suposar un nou canvi en la xarxa de comunicacions vers el Maresme. Tot i així, el grup d’habitatges no perdia el seu caràcter “visible”, ja que els blocs es poden observar perfectament des d’aquest indret. El projecte anava firmat per Julio Chinchilla —l’arquitecte oficial de les edificacions del Règim— i per José María Bassals, Francisco Mensua, Damián Solanes i Joaquín Vila-plana. L’execució de l’obra es va adjudicar a l’empresa constructora Becosa, que no va tardar gaire temps a dissoldre’s, una vegada que ja havia enllestit el grup d’habitatges públics. El cost total de la construcció va ser de 865 milions de pes-setes.

Distribució classista dels blocs d’habitatges La divisió dels 2.499 habitatges del polígon es va fer en un centenar de blocs de vuit tipus arquitectònics diferents qualificats de primera, segona i tercera categoria (27). Aquesta distribució, que obeïa a criteris d’espai i rendiment La resta d’edificacions de segona i tercera es troben darrera la mena de pantalla que formen els blocs “estrella”. Els habitatges es distribueixen en grups de petits edificis d’un màxim de cinc plantes i les anomenades torres, que es composen de 15 pisos d’alçada i quatre habitatges per replà. La superfície de cada pis varia també segons la categoria, i van des dels 120 metres quadrats, els més grans, fins els 63 metres quadrats, els més petits. Aquestes són les mides de construcció, però la superfície útil se situa entre els 92 i els 46 metres quadrats (28). La presentació externa dels diferents tipus de blocs —que es van estrenar una mica més polits i cuidats que la majoria de polígons de l’OSH— no deixava de ser l’estil arquitectònic tradicional de l’època, ja que es tracta d’edificis amb una construcció lineal, d’aspecte força auster i gairebé sense cap ornamentació o distintiu que els doni un mínim del caràcter propi que en un principi caldria esperar d’una obra que s’havia d’exhibir com a exemplar. En canvi, el disseny urbanístic del polígon és una qüestió que gairebé ningú gosa discutir. L’amplada dels carrers i la distribució dels blocs al voltant d’espaioses places o separats entre sí per caminets i petites zones verdes va resultar del gust de la majoria de veïns, encara que de seguida es va degradar, tal i com s’explicarà en el següent capítol. També és bo recordar que la forma en que es va configuració el polígon —que en un principi semblava excessivament delimitat i tancat— ha suposat, com a contraposició, l’afavoriment de la imatge de barri-poble que tant els agrada fomentar. La població ha anat recuperant les seves denigrades places com espai de trobada i reunió, però des de sempre hi ha hagut un indret que s’ha perfilat com el centre indiscutible del polígon: la plaça de la Pau, on s’hi pot trobar l’església de Sant Ambròs, la guarderia infantil, l’Associació de Veïns i el Piramidon, un edifici de 16 plantes conegut popularment com el Mastodonte.

El projecte anava firmat per Julio Chinchilla —l’arquitecte oficial de les edificacions del Règim— i per José María Bassals, Francisco Mensua, Damián Solanes i Joaquín Vilaplana

intern del pis, no era sinó el reflex de la societat classista de l’època. Els funcionaris i adeptes al Règim, en un extrem, i els obrers no qualificats amb família nombrosa, en l’altre, formaven els dos pols d’aquesta repartició. Mentre, entremig s’hi barrejava un conglomerat d’operaris i administratius amb diferents disponibilitats econòmiques. Per descomptat, les millors edificacions —les de primera o dúplexs— es van col·locar al llarg del carrer Guipúscoa. Així tots els vianants es quedaven amb la idea que uns elevats i magnífics edificis de l’Administració pública posaven punt i final a la ciutat de Barcelona. Fins i tot se’n van fer postals de record per si algú volia escriure a la família. La descripció que es podia llegir en l’anvers de la foto era més que significativa: “Bloques modernos La Paz”.

El projecte arquitectònic anava firmat per Julio Chinchilla, arquitecte del Règim

Un nom que recordava els “25 años de paz” franquista Manuel Fraga, al front del Ministerio de Información y Turismo, va engegar una superba campanya d’imatge i actes