antic municipi Joan Pallarès-Personat
El teixit urbà de La Sagrera Fragment del llibre "La Sagrera-Navas. Recull gràfic (1890-1984)", editada per Efadós dins la seva coll ecció sobre els barris de Barcelona
Joan Pallarès-Personat és periodista i historiador de La Sagrera i Sant Andreu de Palomar
provocaria el pas del tramvia. Les primeres cases construïdes són del 1878 i en cinc anys, a un ritme intens, van concedirse 52 permisos d’edificació, que van continuar els anys següents fins a poblar tot el territori del nucli antic de la Sagrera. Navas, reconegut oficialment com a barri estadístic fa dues dècades, havia estat considerat sempre, igual que el Congrés o els Indians, una part del barri de la Sagrera. A Navas, totalment rural fins poc abans de l’arribada de la Línia I del metro, en funcionament el 8 de maig del 1953, va viure una febrada constructora adaptada a la quadrícula de l’Eixample, de carrers rectilinis, i quedà marcat per les
A finals del primer terç del segle XIX s’instal·larien a la Sagrera les primeres adoberies i després les farineres de vapor, que aprofitaven les aigües del rec Comtal modificacions del Pla general metropolità del 1958, quan el pas de la Meridiana, tant a Navas però més a la Sagrera, donà peu, fins al 1974, a la construcció dels alterosos edificis pantalla. La darrera gran promoció d’aquests edificis pantalla va ser Meridiano Cero, sobre els terrenys de l’antiga Pegaso, en els quals també aniria zona verda i equipaments, combinant habitatge de lloguer i sector comercial. A Navas, l’únic urbanisme anterior a aquesta època va ser la Urbanització Meridiana, ubicada als terrenys de la senyorial torre Sellés, d’abans del 1725, adquirits el 1941 per l’Obra Sindical del Hogar, que hi va inaugurar 406 habitatges el 1944. Entre el 1960 i el 1970, els blocs de Martorell, Bohigas i Mackay al carrer de Las Navas de Tolosa, 296, alhora que feien edificis al sector de la Sagrera-Meridiana, o els de Biscaia, 340, acabaren d’afaiçonar i saturar el sector, i reblaren el Pla Cerdà amb la desaparició d’algun carrer. Més enllà del rec Comtal, després de la via del tren de França, des del mateix moment de la construcció de l’estació de mercaderies de la societat ferroviària MZA, Clot-la Sagrera, entre el 1917 i el 1920 va sorgir un conjunt de barraques
47 auro invento-00-desembre 2020
El territori de la Sagrera i de l’antic Fondal de Sant Martí està configurat per un terreny pla, lleugerament inclinat, que baixa dels primers contraforts de Collserola, a l’oest, i cap al mar, a l’est, entre l’antic curs del torrent de la Guineu, provinent del Carmel, i el de la riera d’Horta, nascuda a Collserola. Té precedents de poblament antic, neolític i romà, alguna masia medieval i un bon escampall d’época moderna, moltes de les quals coexistiren amb les primeres indústries, però a la zona no començaria a existir teixit urbà fins ben entrat el segle XIX i encara el segle XXI es cusen les darreres costures amb l’anomenat Pla Sant Andreu-la Sagrera. El creixement i l’evolució urbanística han estat molt diferents segons els sectors: mentre el barri de Navas sorgiria com a enllaç entre la Sagrera i el Camp de l’Arpa, el del Congrés sortia gairebé d’una única operació urbanística allà on només hi havia conreus i una petita urbanització, els Indians, mentre que els voltants de l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals s’urbanitzarien seguint el model de megaedificis de les dècades del 1960 i del 1970. La proximitat a Barcelona ha ubicat al territori un seguit de vies que n’han determinat el desenvolupament: el rec Comtal, bimil·lenari; sengles vies de tren, la de França i la del Nord, a mitjan segle XIX, i modernament, sobre una d’elles, l’avinguda Meridiana, i sobre l’altra, el Pla Sant Andreu-la Sagrera. A finals del primer terç del segle XIX s’instal·larien a la Sagrera les primeres adoberies i després les farineres de vapor, que aprofitaven les aigües del rec Comtal. Al seu costat apareixien modestos habitatges de treballadors, arrenglerats als camins existents (actuals Gran de la Sagrera, Berenguer de Palou, Ciutat d’Elx i Garcilaso), fins que, el 1877, Aleix Soujol obtingué el permís per fer un tramvia de Barcelona a Sant Andreu passant pel Clot, fet que aprofitarien els germans Eduard i Josep Enric Coll Masadas, hereus de les terres del seu oncle Pacià Masadas, per demanar a l’Ajuntament de Sant Martí permís per urbanitzar els terrenys del voltant de l’actual plaça de Masadas especulant amb la revaloració que
