La fortificació de la frontera francoespanyola

PREMI DE RECERCA EN MEMÒRIA DEMOCRÀTICA

LA FORTIFICACIÓ DE LA FRONTERA FRANCOESPANYOLA

Clara Jordà Pinatella #06 2020

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Aquesta publicació recull el treball guanyador de la sisena edició del Premi de Recerca en Memòria Democràtica del Memorial Democràtic, que es va concedir el mes de juliol de 2021. Barcelona, desembre de 2021

© del text, l’autora © de l’edició, Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona Tel. 936 247 351 memorialdemocratic@gencat.cat

Coordinació Editorial:

Josep Lluís Martín i Berbois - Memorial Democràtic Gemma Simon Muntané - Memorial Democràtic

Disseny i maquetació: Carles Tallada Serra. Memorial Democràtic Fotografia de la portada: Clara Jordà Pinatella Dipòsit Legal: B 27755-2019

La

fortificació de la frontera francoespanyola Clara Jordà Pinatella

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

SÍNTESI

Resultat

Aquest treball ha tingut com a objectiu l’estudi de la fortificació de la frontera francoespanyola durant el període més fosc del franquisme i de la guerra a Europa. L’estudi d’aquestes construccions és, doncs, l’excusa perfecta per recuperar el relat d’una època sovint oblidada. Les diverses línies d’investigació han permès focalitzar l’estudi en dues línies de defensa, la Línia Pirineus i la Sperrlinie Pyranäenfront, ambdues situades en un mateix context històric. La seva anàlisi ha posat en relleu l’actitud bel·ligerant que caracteritzà aquell període i ha evidenciat la importància estratègica de la zona pirinenca.

Resumen

Este trabajo ha tenido como objetivo el estudio de la fortificación de la frontera francoespañola durante el periodo más oscuro del franquismo y la guerra en Europa. El estudio de estas construcciones es, pues, la excusa perfecta para recuperar el relato de una época a menudo olvidada. Las diferentes líneas de investigación han permitido focalizar el estudio en dos líneas defensivas: la Línea Pirineos y la Sperrlinie Pyranäenfront, ambas situadas en un mismo contexto histórico. El análisis de éstas ha puesto de relieve la actitud beligerante que caracterizó aquel periodo y ha evidenciado la importancia estratégica de la zona pirenaica.

Abstract

This research work has aimed at studying the fortification of the Franco-Spanish border during the darkest period of Francoism and the European war. The study of these constructions is, therefore, the perfect excuse to recover the story of an often forgotten time. The different lines of research have made it possible to focus the study on two defensive lines: the Línea Pirineos and the Sperrlinie Pyranäenfront, both located in the same historical context. The analysis of these has highlighted the belligerent attitude that characterized that period and has revealed the strategic importance of the Pyrenean area.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

AGRAÏMENTS

A la Virginia García, a la Christine Rendú, a en Miquel Serrano i a tothom qui ha dedicat temps a proporcionarme contactes.

A l’Erola Simon, per obrir-me les portes de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

A la Laia Gallego, per compartir la seva experiència com a arqueòloga amb mi.

A en Jordi Font, per fer-me un lloc a la seva agenda i per la intel·ligència de les seves reflexions.

A la Laura i la Melany, les guies del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, per la dedicació en la seva feina i per oferir-me una visita guiada molt reveladora.

A en Josep Calvet, per relatar-me la seva experiència com a historiador i pel rigor en les seves reflexions.

A en Guillem Castellvi, per la seva implicació en el desenvolupament d’aquest treball: per tota la informació que em va proporcionar, la seva visita guiada i per resoldre’m tots els dubtes pacientment.

Al meu tutor, Pau Martín, per la seva total implicació, el recolzament constant i la qualitat de la seva orientació.

A la meva família, pel seu compromís continu: a la meva àvia, per la seva ajuda amb el francès; a la meva tia, per la seva predisposició absoluta i, sobretot, a la meva mare, pel seu suport incondicional.

A tots ells va dedicat aquest treball.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

1. INTRODUCCIÓ

1.1 Presentació del treball

Quan se’m va plantejar la tria d’un tema per al meu treball de recerca, tenia clar que volia indagar sobre algun fet relacionat amb la Guerra Civil o la dictadura franquista. Tot i això, tenia dificultats per trobar un esdeveniment en el qual jo pogués aportar informació inèdita perquè, evi dentment, aquest període s’ha estudiat ja amb profundi tat. Gràcies a una visita al Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, vaig descobrir un tema desconegut per mi fins aleshores: l’anomenada Línia Pirineus. Em van sorprendre molt les construccions i, sobretot, la història que les envol ta: van ser construïdes pel règim franquista amb l’objectiu de protegir-se durant la Segona Guerra Mundial. Em va encuriosir encara més el profund desconeixement social que hi ha en relació amb aquests búnquers, molts d’ells en runes i oblidats per tothom als llocs més inesperats.

Durant el procés de recerca, se’m van obrir moltes lí nies d’investigació, informacions que s’anaven ramificant i que em van permetre ampliar el propòsit inicial. Vaig deci dir centrar-me no només en la Línia Pirineus, sinó abordar la fortificació de la serralada pirinenca en tots dos costats de la frontera francoespanyola.

El treball s’ha centrat en l’estudi de les dues línies fortificades principals: la Línia Pirineus i la Sperrlinie Pyranäenfront, cada una amb la seva pròpia història però ambdues condicionades per un mateix context. Aquest és un relat, doncs, de traçats paral·lels però d’històries entrellaçades com a resultat d’un conflicte latent.

Aquest treball convida el lector a fer un viatge en un espai i temps pretèrit per comprendre els successos que convertiren els Pirineus en el front d’una batalla psico lògica d’una guerra inexistent, fortificacions construïdes sobre la psicosi d’uns i altres, per esdevenir poc més que castells de fum. Aquest treball, doncs, m’ha permès in vestigar a fons i donar a conèixer uns fets i unes vivències desconeguts per molta gent.

Finalment, espero que la lectura del meu treball sigui del vostre interès.

La fortificació de la frontera francoespanyola

1.2 Objectius

• Conèixer la totalitat de la Línia Pirineus, tant la seva si tuació com el procediment de construcció, i ampliar el coneixement relacionat amb l’època de la postguerra, sobretot dels anys quaranta, per conèixer la realitat so cial, política i econòmica d’aquest període.

• Recollir i estudiar la informació que hi ha relacionada amb la Sperrlinie Pyranäenfront.

• Adquirir coneixement inèdit a través d’entrevistes a es pecialistes relacionats amb les línies fortificades. Con trastar la informació proporcionada per les entrevistes amb visites als arxius i així ampliar la meva perspectiva.

• Fer una comparació de les dues línies, la Línia Pirineus i la Sperrlinie Pyranäenfront, per comprendre millor el perquè de la seva existència

• Aprofundir en la memòria històrica, la recuperació i les tasques de difusió que es duen a terme (o que s’haurien d’estar duent a terme).

La fortificació de la frontera francoespanyola

La fortificació de la frontera francoespanyola

2. METODOLOGIA

2.1 Temporització de la recerca

Últim trimestre de 2019

• Visita al Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, dedicat a la recuperació de la memòria sobre la Línia Pirineus.

• Recerca d’informació i proposta de la Línia Pirineus com a tema per al treball de recerca

• Tria definitiva del tema i contacte amb el meu tutor, Pau Martín, per definir el desenvolupament de la recerca.

Primer trimestre de 2020

• Elaboració del primer esquema del treball.

• Documentació sobre el context històric: la dictadura franquista i l’Europa d’entreguerres.

• Contacte amb el Memorial Democràtic de Catalunya i el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.

Segon trimestre de 2020

• Documentació i recerca sobre la Línia Pirineus i la fortificació dels Pirineus, tant en llibres com per Internet.

• Estudi de les diferents línies d’investigació possibles per enfocar la part pràctica juntament amb el meu tutor.

• Redacció i entrega del primer esborrany.

• Contacte amb l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya i amb diversos historiadors per poder dur a terme la part pràctica.

Estiu de 2020

• Reunió amb el meu tutor, a través de l’aplicació Meet, per concretar i reajustar les modificacions de la part pràctica en vista de la situació de confinament.

• Conversa informal amb Laia Gallego Vila, arqueòloga que va formar part del projecte de recuperació de la Línia Pirineus a Alp.

La fortificació de la frontera francoespanyola

• Visita a l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya per revisar i estudiar els documents relacionats amb la Línia Pirineus en aquesta zona.

• Visita a les fortificacions del Pertús (cementiri de Panissars) juntament amb Guillem Castellvi, expert en el conjunt de la Línia Pirineus a França. Posteriorment, en trevista a Castellvi.

• Debat amb Jordi Font, exdirector del MUME i actual di rector del Memorial Democràtic, per compartir opinions sobre la memòria històrica i la difusió del patrimoni, es pecialment pel que fa a la Línia Pirineus.

• Visita guiada pel circuit sencer del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.

• Entrevista a Josep Calvet, expert en la militarització dels Pirineus, per acabar de perfilar algunes qüestions relle vants sobre l’origen i la recuperació de la Línia Pirineus.

Tardor de 2020

• Entrega del treball definitiu.

• Presentació oral del treball.

• Enviament d’una còpia del treball en PDF i un correu d’agraïment a cadascuna de les persones que hi han col·laborat.

Fig. 1. Jo entrevistant

Font: elaboració pròpia.

Clara Jordà Pinatella

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

a Guillem Castellví al Pertús.

2.2

Metodologia aplicada

Per desenvolupar aquest treball, prèviament vaig fer una tasca de documentació exhaustiva a través de tots els mitjans possibles: llibres, articles, pàgines web, entre vistes a gent relacionada, etc.

Per a la part pràctica, vaig seguir diverses línies d’in vestigació. En un primer moment tenia la intenció de fer entrevistes a testimonis, però vista la dificultat de tro bar-ne, ja que són persones molt grans, vaig decidir cen trar la investigació en una altra línia. Més endavant, vaig descobrir que una bona opció seria la comparació entre la Línia Pirineus i alguna altra línia de fortificació de la ma teixa època, com per exemple la Línia Maginot. Aquest és un estudi que encara no s’ha fet mai (o almenys no s’ha publicat) i vaig pensar que seria una aproximació interessant.

Durant la recerca vaig descobrir que a la Cerdanya havien trobat fortificacions que estaven relacionades amb una línia que havia construït Hitler a l’altre costat de la frontera. Amb la recerca posterior vaig comprendre que la informació disponible a Internet era mínima (per no dir inexistent) i que seria més complicat del que m’esperava accedir a la informació.

Finalment, la meva proposta de part pràctica va ser una comparació entre totes dues línies, la Línia Pirineus i la Sperrlinie Pyranäenfront (literalment, ’línia davant dels Pirineus’), per la seva proximitat geogràfica i històrica. Aquestes dues fortificacions són realment dues cares d’una mateixa moneda, ja que demostren la desconfiança mútua dels dos règims i, per tant, la comparació permet explicar la situació des d’una perspectiva més àmplia.

Prèviament vaig haver de posar-me en contacte amb Guillem Castellvi, expert en aquestes fortificacions, perquè em proporcionés tota la informació relacionada amb la Sperrlinie Pyranäenfront. A més, també em va ser útil la visita a l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya per consultar de primera mà la documentació de l’època.

La fortificació de la frontera francoespanyola

3. CONTEXT HISTÒRIC

3.1 Context europeu: l’Europa d’entreguerres

El segle xx es caracteritzà per l’aplicació de noves tèc niques bèl·liques que van convertir els conflictes en guerres totals, amb conseqüències directes per a la població civil. A la Primera Guerra Mundial es posà en pràctica tot el coneixement tecnològic per dissenyar les armes més mor tíferes possibles, com el gas mostassa, i les batalles es van acabar materialitzant en milions de quilòmetres de trinxeres que van caracteritzar tot el desenvolupament de la guerra.

Aquest conflicte sense precedents se saldà amb mi lions de morts, soldats i civils, i les seves conseqüències s’arrossegaren durant les dues dècades següents. A Eu ropa quedà la por i la incertesa d’un altre conflicte mundial i alguns països van fortificar les fronteres per evitar una invasió. Les línies defensives s’havien d’adaptar als nous temps, amb una artilleria cada vegada més potent i tenint en compte l’aparició dels tancs i l’aviació. Les trinxeres, doncs, havien quedat desfasades i s’erigiren unes noves construccions defensives: els búnquers. El país precursor, França, va construir una extensa línia defensiva anome nada Línia Maginot, considerada impenetrable. Seguint l’exemple francès, es construïren diverses línies defensi ves, com la Línia Sigfrid a Alemanya o la Línia Alpina a Itàlia.

3.1.1 La Segona Guerra Mundial

Amb l’ascens de Hitler al poder, les reticències i la por d’un nou imperi alemany desencadenaren un nou conflic te d’abast mundial sense precedents. Els intents de frenar l’expansionisme alemany van esdevenir un fracàs monumental, que va acabar amb la conquesta de França el 1940. Les forces alemanyes van aconseguir rodejar la Línia Maginot entrant en territori francès a través de la zona boscosa de les Ardenes (territori considerat impenetrable per les seves pròpies dificultats i, per tant, no fortificat). Espanya va mantenir una posició no intervencionista en el conflicte bèl·lic, ja que acabava de sortir d’una sag nant guerra civil. Tot i l’aparent neutralitat, Franco mostrà una clara simpatia envers els governs feixistes de Hitler i Mussolini, que li havien proporcionat ajuda militar du rant la guerra a Espanya. La famosa reunió d’Hendaia entre Hitler i Franco i la de Bordighera amb Mussolini a posteriori demostren la intenció de tots dos règims euro peus d’arrossegar Espanya a la Segona Guerra Mundi al; intents que no van donar fruit. A partir del 1943, amb l’entrada del Japó i els Estats Units i, per tant, amb la mundialització del conflicte, la guerra va fer un tomb de finitiu a favor dels aliats. Després de quatre llargs anys, la guerra a Europa s’acabà amb la victòria aliada, materia litzada amb l’entrada dels soviètics a Berlín. La derrota dels antics aliats d’Espanya obrí un període de profunda incertesa per al règim franquista, que quedà aïllat interna cionalment en un moment marcat per la preponderància

Clara Jordà Pinatella

de les democràcies liberals. L’aversió als règims totalitaris s’estengué pel continent europeu i causà una autèntica psicosi a l’Espanya de Franco per la por d’una possible invasió a través dels Pirineus o d’un desembarcament ali at a les costes espanyoles.

3.2 L’Espanya de postguerra

3.2.1 Situació econòmica: autarquia, racionament i estraperlo

El règim franquista implementà un programa econòmic basat en l’autarquia i l’autosuficiència que es basava en el control de l’Estat en tots els productes essencials. En un context de postguerra, la disminució de les collites obligà al racionament fins als anys 1952-1953.

Tal com diu la dita popular: «feta la llei, feta la trampa». Així doncs, paral·lelament als camins oficials s’organitzà un mercat negre, on el preu dels productes es podia quadruplicar. Paradoxalment, les xarxes clandestines gaudi en de la complicitat i la tolerància de les autoritats, mol tes de les quals amassaren una bona fortuna. Aquestes pràctiques per evadir la llei eren conegudes amb el nom d’estraperlo i es dugueren a terme fins a mitjan anys cin quanta, quan la producció s’estabilitzà als mateixos nivells que abans de la guerra. La manca de matèries primeres també afectà el teixit industrial català, que va mantenir un ritme de producció baix (el consum també estava en nivells mínims) i, gràcies a l’estraperlo, algunes d’aquestes indústries van aconseguir una lleugera recuperació.

3.2.1.1 Pressupost militar

Tot i el període de postguerra i de misèria absoluta, és sorprenent com el pressupost militar s’incrementà any rere any. El 1940 un 40,6 % del pressupost de l’Estat

es- tava destinat a la defensa. És més, entre els anys 1942 i 1948 l’exèrcit espanyol va augmentar el seu pressupost un 53 %, un augment que no s’explica sense l’Organització Defensiva dels Pirineus, l’obra militar més notable d’aquesta època i, segurament, del segle xx a Espanya.1 Tenint en compte que la construcció d’un centre de resistència costava unes 736.000 pessetes (segons l’estudi de Josep Clara) i que n’hi havia 10.000 de planejats, el pressupost per a aquesta fortificació va resultar descomunal.

3.2.2. Societat: repressió i resignació

El moviment de resistència antifranquista va ser pràcticament inexistent durant els anys quaranta. Consistia en una oposició de portes cap endins i sempre poc nombrosa. No seria fins al final de la dècada i, sobretot, al llarg dels cinquanta, quan va sorgir una tímida oposició concentrada en els ambients obrers. Per tant, el règim gaudia d’una impunitat total i aplicava la repressió amb mà de ferro per eliminar qualsevol reducte de militants antifranquistes. A principis dels anys quaranta, l’oposició intentà dur a terme la feixuga tasca de reconstruir les organitzacions, tant polítiques com sindicals, que havien de constituir la base de la resistència clandestina. Per contra, la policia i l’exèrcit desmantellaven constantment les cèl lules i en detenien els líders i militants. El règim responia als problemes politicosocials amb les armes, és a dir, era l’encarregat de restablir la «pau oficial». A més, l’oposició va cometre l’error de no oferir una alternativa política, unida i consistent, ni ser conscient de la situació real de la població, esgotada moralment per la llarga guerra. Amb paraules de l’historiador Vicente Moreno Cullell: «Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior.» Per tant, la resistència antifranquista se

1. Informació extreta del llibre Franco i la Línia P: La fortificació dels Pirineus.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

situà a la zona fronterera, organitzada en guerrilles armades: els maquis.

A més, cal destacar que els poders fàctics, com l’Església o els mitjans de comunicació, exercien una gran influència sobre la societat i esdevingueren una via d’adoctrinament franquista. S’eliminà qualsevol signe de pluralitat lingüística i el català i les altres llengües minoritàries quedaren relegades a la vida familiar.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

4. LA LÍNIA PIRINEUS

4.1 Nomenclatura

El terme Línia P (sigla de Pirineus) designa totes aquelles construccions militars edificades al llarg de tot el Pirineu, des del cap de Creus fins a Hendaia, entre els anys 1940 i 1957, emmarcades dins el projecte Or ganització Defensiva dels Pirineus. La línia fortificada, a causa de la seva llarga extensió, ha estat batejada po pularment amb diversos noms, com per exemple Línia Pérez o Línia Gutiérrez. Aquestes denominacions de caire satíric tenen l’origen en revistes humorístiques de l’èpo ca i eren utilitzades amb un sentit despectiu envers els aires de grandesa de la plana militar, que pretenia equi parar-la a les altres línies fortificades d’Europa. Fins i tot va ser batejada per la premsa clandestina com la Línia de Franco. Tal com remarca H. Alonso de l’Arxiu Militar General d’Àvila: «La historiografía suele denominar a esta línea de fortificaciones defensivas como Línea P o Línea Pirineos, a imitación de la Línea Maginot francesa o de las alemanas Línea Hindenburg y Línea Sigfrido, pero tal denominación no aparece en ningún momento en la documentación.» En els arxius oficials i, per tant, en les instruccions pròpies de l’època es fa referència a Orga nització Defensiva dels Pirineus o a Instrucció C-15. En

aquest treball majoritàriament s’utilitzaran els termes Línia P, Línia Pirineus o Organització Defensiva dels Pirineus, seguint l’exemple de la majoria d’experts i historiadors.

4.2 Situació de la frontera nord

Durant molt de temps, s’ha mantingut la concepció de la poca rellevància d’Espanya en el conflicte de la Segona Guerra Mundial. Si bé és cert que Espanya no va participar activament en el conflicte, sí que la seva frontera amb França va esdevenir fonamental. El pas fronterer ja va ser testimoni de l’èxode massiu dels refugiats espanyols que, considerant la guerra per perduda, van buscar asil a la veïna França. Tres anys més tard, el moviment transfronterer es repetia, aquest cop, però, a la inversa, ja que Espanya es convertí en l’esperança per a tots aquells que escapaven de l’horror nazi. Així doncs, en un període de cinc anys, maquis, refugiats espanyols, jueus i aviadors aliats traspassaren la frontera, tant en un sentit com en l’altre. Ni espanyols ni francesos no aconseguiren mai tancar d’una manera eficaç la frontera, ja que sempre s’obrien noves rutes per travessar-la. Aquest fet explica

La fortificació de la frontera francoespanyola Clara Jordà Pinatella

Clara Jordà Pinatella

el gran trànsit il·legal, tant de persones com de mercaderies, que hi havia i que demostra el paper tan rellevant que va tenir la frontera nord. La serralada dels Pirineus ja és una muralla defensiva per si mateixa, però amb la situació bèl·lica europea i el gran trànsit transfronterer, el règim es va veure obligat a fortificar la porta d’entrada a Espanya. Durant el període de construcció de la Línia Pirineus, l’amenaça externa va anar canviant seguint el curs de la guerra europea i, per tant, les hipòtesis del perquè de l’Organització Defensiva dels Pirineus, també.

4.2.1 Els maquis

Els maquis van esdevenir l’últim reducte de la resistència franquista durant la postguerra més immediata. Aquestes guerrilles antifranquistes, organitzades a l’exili francès i seguint les directrius del Partit Comunista, feien incursions en el territori espanyol i protagonitzaren diversos enfrontaments amb la policia i l’exèrcit. Els maquis intensificaren la seva activitat a partir del 1944 amb l’alliberació de França, que els va permetre prendre diversos punts prop de la frontera. El 19 d’octubre del 1944 iniciaren la seva missió més ambiciosa, anomenada Operació Reconquesta d’Espanya, en què uns 4.000 maquis intentaren envair la Vall d’Aran amb la intenció d’ocupar una part de territori espanyol i instaurar un govern provisional. L’objectiu d’aquesta missió era forçar l’entrada dels aliats en una guerra contra el règim franquista en un context marcat per la derrota de les forces de l’Eix. Com era previsible, l’ajuda aliada no arribà i la missió es convertí en un fracàs estrepitós. Tot i això, el període de màxim apogeu per als maquis encara havia d’arribar: seria del 1946 al 1948. A més, van mantenir una activitat considerable al Pirineu fins al 1952, quan abandonaren aquest tipus de lluita. La hipòtesi que la lluita contra els maquis propiciés

la construcció d’una infraestructura de les dimensions de la Línia Pirineus queda pràcticament descartada, ja que els maquis aspiraven a una guerra de guerrilles i, en canvi, les fortificacions estan pensades per frenar l’avanç d’un exèrcit regular. Tot i així, la presència de forces de seguretat a la frontera també s’utilitzava amb la intenció de controlar les incursions dels guerrillers.

4.2.2 Els nazis

Una possible intervenció alemanya sobre territori espa nyol adquirirà importància en determinats moments d’apogeu de l’expansionisme alemany, sobretot amb l’arribada dels ale manys a l’altre vessant dels Pirineus. La relació entre tots dos països ja quedà deteriorada després de la reunió d’Hendaia que acabà amb el no acord entre Hitler i Franco. En aquesta entrevista, Franco exigí unes condicions pràcticament impos sibles de complir pel règim nazi,2 com el territori del Marroc francès i una immensa quantitat de subministraments, i la reunió acabà amb retrets mutus. En un intent de pal·liar el desastre d’Hendaia, el dictador espanyol envià la coneguda com a División Azul a lluitar al front oriental. A finals del 1942, els alemanys van trencar l’armistici firmat amb la França de Vichy en l’anomenada Operació Anton i van ocupar tot el territori francès fins a la frontera espanyola. Com a conse qüència del temor per una possible invasió alemanya, Franco mobilitzà l’exèrcit espanyol a la zona fronterera i ja l’any se güent s’ordenava la fortificació de tota la serralada pirenaica. Aquestes reticències eren bidireccionals, ja que els alemanys també desconfiaven del joc a dues bandes de Franco i, per això, decidiren construir la primera línia de fortificació dels Pi rineus, coneguda com a Sperrlinie Pyranäenfront. A partir del 1944, amb el desembarcament de Normandia i l’alliberació de França, els alemanys es retiraren davant les forces aliades.

2. Informació extreta del vídeo Hitler y Franco: choque de trenes en Hendaya.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

4.2.3 Els aliats

Segons l’historiador i estudiós de la Línia P a l’Aragó José Manuel Clúa, l’any 1940 ja existien nombrosos projectes per tal de fortificar els Pirineus orientals. Aleshores, l’objectiu principal era frenar un hipotètic atac dels republicans exiliats amb ajuda aliada per reinstaurar la República. Tot i així, amb el temps es descartà aquesta opció. Amb la presència aliada a la frontera francesa a finals de la Segona Guerra Mundial, és possible que la hipòtesi d’una intervenció aliada propiciés la construcció de la Línia P perquè Espanya, tot i la seva posició no bel·ligerant, havia demostrat en diverses ocasions la seva simpatia cap als règims feixistes, en decadència en aquell moment. Per tant, el 1945 el règim franquista quedà aïllat internacionalment i una possible intervenció de les democràcies en territori espanyol es convertí en una preocupació recurrent dins de l’Estat Major.

Finalment, una altra hipòtesi de la construcció de la Línia Pirineus seria més aviat una funció complementària, una nova estratègia militar per garantir la pau nacional. Podria ser que la presència militar a la frontera s’hagués utilitzat «para, llegado el caso, facilitar la intervención militar en Cataluña, Navarra y si se dieran indicios de que pudiera realizarse cualquier movimiento en contra del Régimen» (Sáez, J. A. 2010).

Tot i que aquestes hipòtesis són plausibles, Josep Calvet apunta que, ja durant la Guerra Civil, hi havia la intenció de fortificar els Pirineus i que, segurament, les circumstàncies europees només haurien accelerat el projecte. En tot cas, la documentació present en els diferents arxius militars podria aportar llum sobre les diverses teo ries respecte de l’origen de la Línia Pirineus.3

3. Informació extreta de l’entrevista realitzada a Josep Calvet (Annex 1).

Clara Jordà Pinatella

4.3 Construcció (1940-1957)

4.3.1 Antecedents

Els Pirineus sempre han estat considerats una gran frontera natural, però en moments de perill al llarg de la història s’han fortificat amb elements defensiu, molts dels quals encara avui dia podem observar a les nostres muntanyes. Durant tot el segle xx, i especialment durant la Guerra Civil, es van intensificar les construccions de caràcter defensiu i moltes d’aquestes serien reutilitzades i incorporades a l’Organització Defensiva dels Pirineus.

4.3.1.1

Militarització de la frontera

Després de la Guerra Civil, el Règim franquista ordenà el control de la frontera a través d’una vigilància permanent amb l’objectiu d’evitar «el paso clandestino de gente indeseable». A partir del 1942, però, aquesta mesura va ser considerada insuficient. Per això, s’instaurà una zona restringida entre la línia fronterera i una ratlla més al sud que indicava la fi de la «zona fronterera». Per poder circular per aquest territori era necessari un passi de frontera, sistema vigent fins al 1955, fet que dificultava la mobilitat dels habitants de la zona. La línia que delimitava la zona fronterera esmentada va ser modificada en diverses oca sions, fins a tal punt que era necessari un salconduit per moure’s més al nord de Banyoles, Palamós o Berga.

La militarització de la zona s’accentuà a mesura que el desenvolupament del conflicte europeu atemoria el rè gim. El mateix ministre de l’exèrcit, Carlos Asensio, reco neixia que l’exèrcit «no ha podido evitar que pequeños núcleos adversarios, eludiendo el encuentro con nuestras

La fortificació de la frontera francoespanyola

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

de metralladora, sobretot) a les zones de Navarra i Gui púscoa, ja que la frontera basca es considerava el punt més vulnerable.

Figura 2 . Exemple de salconduit oficial. Font: viquipèdia

tropas, se hayan infiltrado a retaguardia».4 Com a resposta, Franco designà Catalunya, Aragó (fins al riu Ebre) i els territoris bascos de Navarra i Guipúscoa com a zona militar, els mateixos territoris on es construiria la Línia P. Aquesta consideració implicava més presència militar, és a dir, es distribuïren sis divisions de l’exèrcit de terra a les localitats pirinenques, a més de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, cabdals a l’hora d’imposar ordre als pobles.

4.3.1.2 Fortificación Vallespín (1939-1940)

L’anomenada Fortificación Vallespín engloba un con junt de fortificacions edificades als Pirineus orientals im mediatament després del final de la Guerra Civil. La línia defensiva era, ja dins de l’exèrcit de l’època, coneguda amb el nom de Vallespín. José Vallespín fou el coronel d’enginyers que firmà la memòria i altres materials gràfics relacionats, d’aquí que les fortificacions siguin conegudes amb el seu cognom, tot i que només estigué en aquest projecte durant un any. El juny del 1939 es començaren a construir les primeres obres defensives (búnquers i nius

4. Citació extreta d’Els fortins de Franco: Arqueologia militar als Pirine catalans.

Aquesta fortificació es caracteritza per unes llargues galeries subterrànies que connecten els diferents assentaments (marcades amb verd a la figura 7). L’objectiu de la fortificació era construir «una faja de profundidad suficiente para asegurar el desgaste de las fuerzas que intentasen atravesarla», com es descriu en la Directiva general núm. 1 de l’Estat Major de l’Exèrcit. En un pri mer moment, els Batallons de Treballadors van participar en la construcció de la Fortificación Vallespín, però per qüestions de seguretat van ser substituïts per soldats, per evitar sabotatges i filtracions durant la construcció, consi derada secret militar. El 1940 es paralitzà la construcció, però es van continuar construint carreteres vinculades a la fortificació. No va ser fins al cap de cinc anys, el 1944, quan aquestes construccions s’integraren, almenys par cialment, en un projecte més ambiciós: la Línia Pirineus. 4.3.1.3 Instrucció

C-6

A part de l’exemple basc de la Fortificación Vallespín, trobem també un antecedent en territori català, tot i que no de la mateixa magnitud. La Instrucció C-6 tramitada el 5 de juliol del 1940 «preveia la construcció de vint-i-un centres de resistència: disset a la frontera terrestre i quatre a la zona marítima propera, que aprofitarien obres fe tes pels republicans en temps de la Guerra Civil», tal com explica l’historiador Josep Clara en el seu llibre Els fortins de Franco. Malgrat una extensa planificació, el projecte només es portà a terme en zones determinades i concre tes, com la Jonquera, punt d’extrema debilitat.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

4.3.2

Construcció de la Línia Pirineus (1944-1957)

El punt d’inflexió en l’Organització Defensiva dels Pirineus és l’aplicació de la Instrucció C-15 dictada el 23 d’agost del 1944. Aquesta instrucció, firmada pel General Jefe del Estado Mayor Central, específica les característiques de construcció i distribució de la fortificació a la frontera.

També s’incorporaren a l’Organització Defensiva dels Pirineus projectes de fortificació anteriors, com la ja men cionada Fortificación Vallespín, per exemple, o els búnquers de la Jonquera, que daten del 1940. El règim franquista planificà la construcció d’uns 10.000 búnquers, des del cap de Creus fins a la localitat basca d’Hendaia, resseguint els punts més estratègics de la serralada pirenaica. La fortalesa d’aquest sistema defensiu recau en l’aprofitament de les dificultats orogràfiques del terreny per aconseguir una posició avantatjosa davant un exèrcit enemic (que, com ja he explicat, va anar canviant al llarg dels anys).

4.3.2.1 Ritme constructiu

La línia defensiva dels Pirineus es construí majoritàri ament entre 1944 i 1947 i va mobilitzar una gran quantitat de recursos, tant humans com econòmics. La construcció començà a la tardor del 1944 (concretament, el 20 de desembre a Catalunya), tot i que l’estudi del terreny ja l’havia fet el 1939 el Cuerpo de Ingenieros i els plànols i la documentació estaven completats des del 1943.

Cal remarcar que la planificació inicial fou modifica da en diverses ocasions per reajustar les previsions al nivell real de l’activitat constructiva. El 1947 l’Estat Ma jor va rebaixar el nombre essencial de fortificacions en

Pinatella

l’anomenada «primera fase reduïda», en què ordenaven l’abandonament d’alguns nuclis per centrar els esforços en altres de més urgents.

Lògicament, els primers esforços se centraren en les zones actives i perilloses, pel fet que eren la via d’entrada més fàcil al territori. Com era previsible, el ritme constructiu diferia segons les dificultats pròpies de cada indret: les condicions meteorològiques, la manca de rutes transitables o un gran desnivell endarrerien el projecte.

Entre els anys 1944 i 1947 s’assolí el punt àlgid del ritme constructiu: 2.218 elements defensius acabats a Catalunya, que correspondrien al 39 % de la planificació inicial.5 A prin cipis del 1945, es treballava ja en 436 obres repartides per tot Catalunya. A partir de l’any 1948 es reduí considerable ment el ritme de construcció i, tot i que alguns regiments de sapadors es mantindrien a la zona fins al 1957, la majoria de les construccions realitzades a partir d’aquesta època serien fortificacions secundàries i obres civils.

La creació de l’OTAN el 1949 i el reconeixement de l’Estat espanyol pels Estats Units un any després van propiciar l’abandonament d’unes construccions cada dia més desfasades en el context de la Guerra Freda. Malgrat no tenir ja una justificació aparent, no cessà la presència de sapadors durant la dècada dels cinquanta, si bé només es va mantenir una dedicació discontínua en determinades zones.

Clara, en el seu llibre Els fortins de Franco, xifra el recompte final en 2.850 obres acabades dins del territori català, que correspondria a un 43 % de la planificació inicial. Tot i els grans esforços durant més d’una dècada, només s’arribaren a construir aproximadament la meitat dels 10.000 búnquers que configuraven el projecte inicial.

5. Informació extreta de l’obra Els fortins de Franco

La fortificació de la frontera francoespanyola Clara Jordà

4.3.3 Les fortificacions

Els assentaments que constitueixen la Línia Pirineus estan considerats fortificacions de campanya semipermanents, encara que estiguin edificats amb ciment armat i hagin perdurat fins als nostres dies. Segons la funcionalitat de cada posició defensiva, podem dividir les construccions en quatre grans grups:6

• Assentaments d’observació i comandament. Emplaçats a les zones més elevades, consten de dues parts: una zona d’observació cilíndrica amb espitlleres que permet una vista de 360 graus i una cambra de co mandament amb tots els aparells necessaris per comu nicar les ordres.

• Assentaments de combat. És el grup més nombrós de fortificacions. Majoritàriament semisoterrats i molt ben camuflats, «presenten generalment dues o tres espitlleres contigües, que cobreixen un sector de tir pre cís» (Ibáñez, 2012). A partir d’aquesta estructura bàsica, es dissenyen petites modificacions estructurals segons el tipus d’arma assignat a cada posició defensiva (metralle ta, fusell metrallador o granades).

• Assentaments d’artilleria. Construccions amb accés i espitllera de grans dimensions per poder mani obrar armament de gran envergadura i potència (canons antitanc o d’infanteria). Sovint situats a prop de vies de comunicació importants i sempre protegits per diversos assentaments de combat. A la part superior s’hi situava el canó d’artilleria, mentre que la planta inferior estava reser vada per al magatzem de munició o una cambra dormitori per a les possibles llargues estades de la tropa.

6. Classificació segons Albert Ibáñez Sampol, autor de Franco i la Línia P.

• Assentaments a cel obert. Situades en zones elevades, aquestes construccions d’uns 2,5 metres de fondària constitueixen la defensa antiaèria del sector cor responent: metralladores antiaèries (construcció de base circular) o morters (construcció de base rectangular).

La defensa d’un centre de resistència era complementària entre les diverses fortificacions: els antitancs estaven protegits per nius de metralladora o fusell metrallador, i aquests últims comptaven amb la protecció dels fusellers.

Referent a les transmissions d’informació, era habitual l’edificació de trinxeres al descobert per a una millor comunicació i, en alguns casos, fins i tot galeries subterrànies amb sistemes de ventilació. A part dels assentaments permanents, també hi havia planejada la instal·lació d’una barrera de filferro espinós que salvaguardés les rodalies de la línia.

El requisit principal per a una bona construcció era l’adequació al paisatge, a través de tècniques d’ocultació. Per tant, calia aplicar sempre la proporcionalitat entre el camuflatge i la mateixa funcionalitat de l’assentament en qüestions com la mida (sempre tan petit com fos possible), la dispersió (almenys 50 metres de distància per evitar destruccions massives amb un sol projectil) o els materials (a fi de propiciar l’ús del relleu).

Pinatella

Figura 4. Estructura i localització de les tropes distribuïdes a Catalunya. Font: Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

Figura 3. Plànol del búnquer El Cabiscol, on encara es conserva un entramat de galeries subterrànies. Font: Parc de Búnquers de Martinet i Montellà.

4.3.4 Els constructors

En la construcció de la Línia Pirineus hi participaren uns 12.000 homes procedents de tot l’Estat. A cada nucli de resistència se li assignava un batalló d’infanteria, l’equivalent a uns 600 homes. La majoria eren soldats de lleva, és a dir, joves que complien el servei militar obligatori de tres anys. Procedents de tots els indrets d’Espanya, s’establiren a la frontera cuiners, miners, pagesos i, majoritàriament, sapadors.

En la fortificació de la Línia Pirineus no hi participaren directament els Batallons de Treballadors, pel fet que l’operació estava sota secret militar i aquests batallons

estaven integrats majoritàriament per excombatents republicans. Tot i així, està documentada la participació de Batallons de Treballadors i de Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors en la construcció de la Fortificación Vallespín, unes fortificacions que, almenys parcialment, s’integraren a la Línia P a posteriori.

Les condicions de vida i de treball es caracteritzaven per la precarietat pròpia d’una societat de postguerra: condicions molt dures, sense cap maquinària i només amb animals de tir per fer feines molt feixugues. La falta de material adequat a la naturalesa de cada indret va empitjorar la situació dels destacaments situats als medis més complicats.

Segons documentació de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, els treballadors rebien manutenció (que consistia bàsicament en dos àpats diaris i un got de vi), dos paquets de cigarrets per setmana i una pesseta setmanal

La fortificació de la frontera francoespanyola Clara Jordà

Clara Jordà Pinatella

(al final de la dècada el salari havia pujat fins a les quatre pessetes). Teòricament, els soldats s’havien d’allotjar en barracons, però no sempre arribaren en el temps previst i la tropa hagué de dormir en tendes o cases particulars.

Segons els testimonis orals, la interacció amb els habitants de la zona va ser natural, gens traumàtica, i encara avui dia es té bon record de l’estada dels soldats. Per exemple, els veïns de Martinet i els pobles del voltant recorden amb especial il·lusió les festes de Sant Ferran, en què el regiment d’enginyers organitzava curses de toros. Fins i tot es feien concursos de sardanes, segons relata l’exsergent Gerardo Hernández.7

4.3.5 Materials

A l’Espanya de la postguerra s’havien de fer molts es forços per aconseguir prou material per a la construcció d’una obra de tan grans dimensions. La indústria espanyola, sota mínims per les destrosses de la guerra i l’autarquia, tenia greus dificultats per produir ferro i acer de qualitat, necessaris per a les armadures dels búnquers. Aquesta situació d’escassetat afavorí el mercat negre, que propicià la reutilització de la infraestructura ferroviària destrossada durant la guerra. Al llarg de la línia es pot observar la utilització de materials que disten molt dels planificats en un primer moment i demostren com els constructors havien d’utilitzar l’enginy per pal·liar les profundes mancances de material.

Els constructors van haver de fer autèntiques filigranes per aconseguir materials. A més, van haver de mantenir en equilibri el ritme de les obres esperat per l’alt comandament alhora que utilitzaven la imaginació, per exemple, per pujar els sacs de ciment, moltes vegades

7. Informació extreta de Línia Pirineu: la defensa ignorada.

carregant-los ells mateixos. Per al trasllat dels materials s’utilitzaven camions i mules, un sistema de transport molt més propi del segle anterior.

Per fer front a les limitacions de materials, era habitual la dosificació del ciment, fet que comprometia considerablement la qualitat de les fortificacions. L’exèrcit, malgrat la posició privilegiada, no pogué evitar les restriccions de la postguerra i, de la mateixa manera que el racionament dels productes estava present en l’exèrcit, molts militars de diferents categories entraren en el negoci de l’estraperlo: utilitzant la seva posició privilegiada, s’apropiaven d’una part dels articles destinats al batalló per, posteriorment, treure’n profit al mercat negre. A part dels productes de primera necessitat, altres articles susceptibles de «desaparèixer» eren la benzina i el ciment, pagats a preu d’or pels particulars de la zona.8 És precisament el negoci del ciment un exemple dels interessos empresarials que hi havia en aquesta construcció, que necessitava quantitats ingents d’aquest preuat material. Per tant, les cimenteres, moltes en mans d’oligarques afins al règim, estaven interessades en la continuïtat de l’obra.

4.3.6 «Secret militar»

Tot i estar sota secret militar, l’existència de la Línia Pirineus era coneguda per les organitzacions clandes tines de l’època, ja que la presència dels soldats i els moviments militars no van passar inadvertits pels habi tants dels poblets propers. Aquestes agrupacions, com per exemple el Front Nacional de Catalunya, mantenien informats els serveis secrets anglesos i americans del que succeïa dins del territori espanyol.

8. Informació extreta del llibre Els fortins de Franco

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

D’altra banda, des de mitjan anys quaranta la prem sa francesa publica articles sobre les fortificacions de la frontera francoespanyola. La classificació dels arxius no aconseguí evitar la publicació d’informació detallada so bre la Línia P: les seves funcions, situació, materials i, fins i tot, un mapa d’algunes localitzacions.

Categoritzar la Línia Pirineus com a «secret militar» realment només va ser efectiu a dins del territori espanyol, on la classificació dels documents i la desmemòria dels habitants de la zona l’han mantingut en l’oblit. En canvi, la resta de la comunitat internacional era coneixedora de la fortificació que s’estava duent a terme.9

Figura 5. Portada del diari francès L’Humanité del 13 de març de 1946 on es publicà un mapa de les fortificacions de la Línia Pirineus conegudes per l’Estat Francès. Font: Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

4.3.7 Repercussió internacional

Durant els anys quaranta, Espanya va viure l’època del franquisme més dur i, tant les Nacions Unides com l’OTAN, òrgans dels quals no formava part, van recomanar aplicar me sures contra el règim franquista, que quedà bloquejat econò micament i diplomàticament.

9. Informació extreta de Franco i la línia P.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

La Línia Pirineus apareix per primera vegada en el pla internacional el 18 d’abril del 1946, quan Polònia denuncià Espanya a l’ONU per la fortificació de la seva frontera, ja que la considerava «de caràcter ofensiu». La Unió Soviètica, Mèxic i França, preocupada per la seva frontera sud, s’uniren a Polònia i van qualificar Espanya de país agressiu. Malgrat el suport d’aquests països, la petició de Polònia va ser denegada a causa de la intervenció del representant del Regne Unit a l’ONU, Sir Alexander Cadogan. El govern estatunidenc es va sumar a l’anglès i declarà que «les fortificacions als Pirineus eren essencialment defensives». Aquesta qüestió es desenvolupà en el context de la Guerra Freda, en què el bloc capitalista, encapçalat pels Estats Units, veia en Franco un possi ble aliat, ja que tots dos països compartien un enemic: la Unió Soviètica i el comunisme. Seguint aquesta línia, el 1953 Espanya i els Estats Units van firmar un pacte de defensa unitari. Dos anys més tard, amb la incorporació d’Espanya a l’ONU, acabà el període d’aïllament i d’hostilitats contra el règim franquista. Per tant, la Línia Pirineus significà poc més que una anècdota que no afectà la geopolítica del moment.

4.3.8 Abandonament

L’Organització Defensiva dels Pirineus no arribà a utilitzar-se pel fet que no es produí cap intent d’invasió. Mai no es va armar ni va rebre cap batalló de soldats. La construcció de les obres s’abandonà el 1948, quan l’ONU ordenà la reobertura de la frontera amb França i, per tant, la presència d’una línia fortificada va perdre el sentit. A més, els aliats ja havien deixat clar que no intervindrien en els afers interns espanyols i, en el context de la Guerra Freda, les hostilitats dels països occidentals contra Franco disminuïren. Malgrat que l’amenaça es desdibuixava, els sapadors de l’exèrcit continuaren amb la construcció d’obres secundàries, vies d’accés i altres serveis relacionats amb la línia defensiva. L’exèrcit, concretament els

Clara Jordà Pinatella

regiments de Figueres i Pamplona, va mantenir els búnquers fins a mitjan anys seixanta. Precisament en aquesta època se succeïren diverses reformes de modernització dins de l’exèrcit, que van suposar una reducció d’efec tius i guarnicions. A partir d’aquest moment, els últims batallons van marxar de les fortificacions dels Pirineus, tot i que es van seguir fent inspeccions fins a mitjan anys vuitanta, quan s’abandonaren definitivament.

4.4 Organització de la línia

La línia fortificada s’estén des de la localitat francesa d’Hendaia fins al cap de Creus, és a dir, des del Mediterrani fins al Cantàbric. L’objectiu era crear una barrera defensiva al llarg d’uns 450 quilòmetres que impedís la penetració de qualsevol exèrcit invasor. La distribució dels centres de resistència es planificà amb una primera divisió de les zones frontereres en Pirineus orientals (Catalunya), centrals (Aragó) i occidentals (Navarra i País Basc). És a dir, l’Organització Defensiva dels Pirineus va ser adjudicada a les antigues regions militars frontereres: la IV, Catalunya; la V, Aragó, i la VI, Navarra i País Basc. Per facilitar la construcció, cada una de les tres regions militars implicades (IV, V i VI) es va dividir en sectors, cada un dels quals agrupava diversos centres de resistència. Aquests centres s’organitzaven amb elements defensius i aquests últims es dividien en «subelements», que agrupaven un gran nombre d’emplaçaments defensius. Per dur a terme aquests treballs, s’establia un centre d’operacions en un lloc estratègic dins de cada zona que s’havia de fortificar, des d’on es distribuïen els materials i els obrers.

4.4.1 Divisió per territoris

4.4.1.1 Pirineus occidentals

Les zones de Navarra i Guipúscoa incorporaven 48 centres de resistència, numerats del 201 al 245 i del 251 al 253. Les característiques de la construcció de la Línia P a la zona dels Pirineus occidentals difereixen de la resta pel fet que aquesta regió ja disposava d’un sistema de fortificació construït anys abans, la Fortificación Vallespín, explicada ja en aquest treball. Pel que fa a les construccions que integren els 48 CR, algunes estan aïllades (Erlaitz, Azken Portu, etc.), mentre que d’altres es comuniquen entre si subterràniament (per exemple, a Arkale i Gaintxurizketa) ja que integren construccions anteriors a 1944, és a dir, pròpies de la Fortificación Vallespín.10 4.4.1.2

Pirineus centrals

L’Organització Defensiva dels Pirineus centrals coincideix amb l’actual Comunitat Autònoma d’Aragó. Aquesta zona és la que conté menys densitat de nuclis de resistència, un total de 20 nuclis numerats del 101 al 120 des de la vall de Zuriza fins a Benasc. Aquesta disminució de fortificacions probablement és deguda a la complicada orografia del Pirineu aragonès, amb moltes muntanyes que superen els 2.500 metres d’altitud, fet que les converteix en inaccessibles per a un exèrcit enemic.

Per tant, la majoria de les construccions se situen rodejant les valls dels rius Aragó i Gállego, ja que era per on transcorrien les carreteres internacionals i, per tant, tenien més valor estratègic que altres zones, com la Ribagorça, per exemple, on no s’edificaren ni la meitat de les fortifi cacions planejades.11

10. Informació extreta de La defensa del sector guipuzcoano de la frontera pirenaica durante el franquismo: Los campamentos militares en 1951

11. Informació extreta del llibre Cuando Franco fortificó los Pirineos: La Línea P en Aragón

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

Figura 6. Cartografia de la Línia Pirineus a la zona oriental dels Pirineus. Font: Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

4.4.1.3 Pirineus orientals

El territori català és on es distribuïren la majoria dels centres de resistència, 96 d’un total de 169. A més, dels 10.000 assentaments planificats al llarg de tota la serralada, la meitat se situaven en aquesta zona.

En primer lloc, es va dividir el territori considerat d’interès per a la fortificació en tres zones, segons la vulnerabilitat de cada terreny: zones actives, perilloses i passives. Les directrius per a aquesta distinció van ser establertes per l’Estat Major Central en la Instrucció núm. 6, del dia 11 de novembre del 1943 i, posteriorment, aplicades per la Junta de Defensa i Armament de cada regió. Així doncs, la zona pirenaica corresponent a Catalunya, i, per tant, sota la jurisdicció de la JDiA dels Pirineus orientals, va quedar estructurada de la manera següent:12

I. ZONES ACTIVES (cinc punts del territori): Portbou, el Pertús, la Cerdanya, la Seu d’Urgell i la Vall d’Aran. Per la naturalesa plana d’aquests terrenys, per la seva pro ximitat amb la ratlla fronterera i, també, per les vies de comunicació internacionals que tenien, van ser consi derades com els punts més dèbils de tota l’orografia catalana.

II. ZONES PERILLOSES (sis colls de muntanya): coll de Banyuls (363 m), coll de Lli (748 m), coll de Ceret (1.230 m), pas de Costoja, coll d’Ares (1.507 m) i coll Pregon (1.530 m). Les diverses pistes que connectaven aquests punts amb el territori francès i una relativa fa cilitat per accedir-hi convertien aquests colls en punts d’accés al país que, tot i no ser habituals, podien ser utilitzats per un exèrcit enemic com a maniobra de dis persió de tropes.

12. Informació extreta del llibre Els fortins de Franco: Arqueologia militar als Pirineus catalans

III. ZONES PASSIVES (la resta de la línia fronterera): la resta de la línia fronterera presentava una orografia molt abrupta i sovint inaccessible durant determinades

Clara Jordà Pinatella

estacions de l’any. Tot i així, s’aconsellava mantenir la vigilància en aquestes zones per controlar la gran quantitat de pistes i camins fronterers. En total, «el nombre de passos existents en la zona pirenaica ca talana era xifrat en cent quaranta-sis» (Clara, 2010, p. 35).

Aquesta classificació és el punt de partida de la distri bució dels centres de resistència, en major o menor me sura, segons el grau de perillositat explicat anteriorment. Aquesta divisió és fonamental per comprendre la diversi ficació de fortificacions al llarg del territori i la divergència en el nombre de construccions a les diferents zones.

A tall d’exemple, la densitat de fortificacions més elevada es concentra a l’Alt Empordà, ja que és on es troba el ferrocarril internacional a Portbou i el pas fronterer de la Jonquera. En canvi, la baixa densitat al Pallars s’explica per la dificultat del terreny i l’altitud de les seves muntanyes.

4.4.2 Divisió per zones

La divisió per zones és l’estructura permanent de la línia, al marge de les divisions territorials explicades anteriorment. Consta de tres sectors successius ideats per complementar-se a l’hora de la defensa:

• Zona avançada: correspon a la zona més propera a la línia fronterera. L’objectiu en aquest primer tram és canalitzar les tropes enemigues cap a indrets més fa vorables per a la resistència defensiva. És la secció en carregada d’obstaculitzar el pas de l’avançada enemiga fent ús de camps de mines i planejant la destrucció d’in fraestructures clau, «tal com demostra el fet que totes aquestes disposin de barrinades preparades per col·lo car-hi explosius» (Ibáñez, 2012, p. 51).

• Zona de resistència: zona principal de la resistència defensiva, on es concentraven les fortificacions se mipermanents i la totalitat dels centres de resistència.

4.4.2.1 Centres de resistència

La línia estava composta per 169 centres de resis tència. Aquests nuclis de resistència, que agrupaven entre 30 i 70 construccions, eren una part fonamental de l’organització perquè configuraven la unitat bàsica de la defensa.

Tal com descriu Ibáñez (2012), un centre de resistència es pot considerar com «una unitat de defensa territorial sota un comandament propi que utilitza un conjunt de fortificacions que aprofiten els beneficis i els avantatges del relleu amb la missió de frenar l’avenç de tropes regulars enemigues». És a dir, un CR és la primera autoritat en la defensa tàctica del territori, que engloba, normalment, uns 4 quilòmetres quadrats i, per tant, tots els elements d’un mateix CR participen conjuntament en la defensa d’una zona estratègica. A tall d’exemple, per a la defensa d’un nucli de resistència hi havia destinat un batalló d’entre 400 i 500 homes, dispersats en grups d’entre 5 i 10 a cada assentament.

• Zona de reacció: zona d’entre 15 i 20 km de profun ditat on se situaven les reserves, tant d’artilleria com de divisions, i suposava un altre obstacle afegit per a l’avançada enemiga.

Amb la sectorització de la defensa en aquestes tres zones, la Línia Pirineus adquireix una envergadura d’entre uns 20 i 25 quilòmetres de front. Per tant, malgrat el nom, la Línia Pirineus realment no és una línia defensiva, sinó una defensa en profunditat. Aquestes tres zones diferenciades aportaven un plus en mobilitat, diversificació de for ces i velocitat de reacció respecte a un sistema més lineal.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

4.5. Recuperació

Després del seu abandonament, la Línia P va caure en l’oblit i no va ser fins anys després que es va reactivar la memòria d’aquesta línia fortificada. L’oblit, però, es produí parcialment. És a dir, els veïns de les zones fortificades sempre han tingut constància de la presència d’aquests assentaments (fins i tot, els han utilitzat com a magatzems o per a altres funcions), però cada localitat només era conscient de les seves pròpies construccions i es desconeixia l’existència d’una obra que les integrava totes. No va ser fins a mitjan dècada dels noranta quan un grup d’historiadors locals es començà a interessar per l’origen d’aquests búnquers i, gràcies a la col·laboració d’integrants de l’estament militar, van accedir als arxius custodiats a la seu de la Regió Militar Pirinenca Oriental.

Des de la creació del Memorial Democràtic, s’han dut a terme diferents iniciatives de recuperació, museïtzació i senyalització al territori català. Sens dubte, el Parc de Búnquers de Martinet i Montellà va ser el precursor en l’explotació turística de la Línia Pirineus. Actualment, aquest museu continua sent el projecte més gran, tant per les característiques pròpies dels assentaments (amb galeries subterrànies visitables avui dia) com per la tasca de difusió i promoció. Afortunadament, en la darrera dècada han sorgit diverses iniciatives per tota la serralada pirenaica: itineraris per descobrir els búnquers a Arsèguel, a la Vall de Cardós i a la Guingueta d’Àneu, la ruta dels búnquers de Biescas o el Paseo de los Melancólicos de Canfranc. Cal posar en relleu aquestes iniciatives considerant que, fins a finals de 2018, els arxius eren «secret militar d’estat» i, per tant, estaven reservats al públic. Tot i la desclassificació de la documentació, encara avui dia són de molt difícil accés, ja que la majoria es troben en arxius militars o privats.

4.5.1 Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà

El setembre de 2019 vaig tenir l’oportunitat de fer una visita guiada al Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà. Les guies del parc, en saber que feia un treball de recerca sobre aquesta temàtica, em van proposar una visita privada, en la qual vaig poder recórrer el circuit sencer: el búnquer del Cabiscol, de 300 metres lineals de galeries subterrànies (la visita habitual) fins a la Roca de la Mel, un búnquer de 4 plantes (d’accés restringit al públic).

Aquest parc engloba els centres de resistència 52 i 53 (inclou els búnquers visitables), que formaven part de la defensa de la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell i havien de constituir la primera defensa en un atac hipotètic, ja que la vall de la Cerdanya es considerava impossible de defensar. No era fins a la zona de Martinet, quan la vall es comença a estrènyer, que es van fortificar els vessants de les muntanyes en forma d’embut, de manera

Figura 7. Vista panoràmica des de dins el CR 53. Font: elaboració pròpia.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

que l’enemic quedava rodejat per ambdues bandes. Segons l’explicació de les guies, s’haurien arribat a construir uns 200 búnquers per protegir tota aquesta zona.

La visita per les galeries subterrànies i la posterior visita a l’exterior em van servir per apreciar molts detalls que en la documentació passen per alt. Per exemple, el disseny irregular de les obertures amb encofrat de fusta per evitar l’entrada de projectils (com en la imatge 20), el dipòsit d’aigua utilitzada per refredar el motor de les metralletes o els orificis on es col·loquen els peus per llançar granades.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

5. SPERRLINIE PYRANÄENFRONT

La frontera francoespanyola va estar sota el domini del règim nazi durant el període comprès entre mitjan 1942 i l’alliberament de França, l’agost del 1944. L’alemanya nazi es malfiava de l’Espanya franquista, ja que temia el doble joc de Franco amb els aliats, sobretot a partir de la derrota a Stalingrad. Amb la intenció de protegir-se d’una possible invasió aliada, van edificar dues línies fortificades: la Südwall (‘mur del sud’), inspirada en el mur de l’Atlàntic, resseguia tot el litoral francès; la segona, coneguda amb el nom de Sperrlinie Pyranäenfront, defensava els Pirineus i la frontera. Sperrlinie Pyranäenfront és la denominació alemanya, que significa literalment ‘línia defensiva enfront dels Pirineus’. «Cette dernière devait permettre de contrôler la frontière franco-espagnole, éviter les passages clandestins et retarder une attaque Alliée depuis l’Espagne.» (Guillem Castellvi, 2014)

5.1 Context històric

Amb l’ascens de Hitler al poder, les reticències i la por d’un nou imperi alemany desencadenaren un nou conflicte d’abast mundial sense precedents. Els intents de frenar l’expansionisme alemany van esdevenir un fracàs monumental, que va acabar amb la conquesta de França el

1940. Les forces alemanyes van aconseguir rodejar la Línia Maginot entrant en territori francès a través de la zona boscosa de les Ardenes (territori considerat impenetrable per les seves pròpies dificultats i, per tant, no fortificat).

Gràcies a l’estratègia de la guerra llampec, basada en un atac coordinat de la Luftwaffe i l’artilleria, la Wehrmacht conquerí en un mes Bèlgica, Holanda, Luxemburg i el nord-est de França. El 14 de juny les tropes nazis van entrar triomfants a París, fet que escenificava la caiguda de França i que es materialitzaria una setmana després amb la rendició del govern. L’armistici del 22 de juny establia que la zona situada al sud d’una línia imaginària des de Ginebra (Suïssa) fins a Hendaia es mantindria com a territori sobirà, l’anomenat Estat Francès, dirigit pel Mariscal Pétain des de Vichy.

5.1.1 La França col·laboracionista

Tot i l’aparent sobirania del govern de Vichy, les polítiques de Pétain estaven de facto subordinades als interessos de Hitler. Un exemple de la dominació alemanya va ser la implementació de l’Statut des Juifs (’la llei dels ju eus’) a la França de Pétain, que aplicava la política nazi de persecució dels jueus i altres minories. La col·laboració

Clara Jordà Pinatella

de la zona «lliure» va anar més enllà: es construïren camps de concentració per tot el territori i es van dur a terme de portacions en massa de persones d’origen jueu i altres mi nories, la majoria de les quals acabaren a Auschwitz. «Du rant la guerra, més de 77.000 jueus deportats des de tot el territori francès van ser assassinats en els camps nazis.»13

La mala fama de Pétain ja estava latent en la societat francesa per la repressió del seu govern als moviments dissidents que configuraven la Résistance. Amb l’allibera ment, el mariscal va perdre la poca popularitat que encara tenia i s’exilià a Alemanya.

Les ingerències alemanyes a la França col·laboracionista van ser constants. Ja des del principi s’instal·là a la zona sud la WAKO, la comissió de l’armistici d’Alema nya, amb la intenció de procurar pel bon compliment dels convenis firmats en l’armistici, sobretot en l’àmbit militar. Aquesta comissió fins i tot va fer diverses inspeccions a la frontera francoespanyola.

El 10 de novembre del 1942 es posà en marxa l’Operació Anton II, que preveia l’ocupació dels territoris de la França de Vichy, com a resposta als desembarcaments aliats a l’Àfrica del nord. Aquesta vegada, la França col·laboracionista tampoc no va oferir cap mena de resistència significant, més enllà d’una queixa formal del govern de Pétain per l’incompliment de l’armistici. Per tant, la Wehrmacht s’estengué ràpidament pel territori i les tropes alemanyes arribaren el 12 de novembre al departament de Perpinyà i a la frontera francoespanyola. Precisament, un dels objectius principals dels ocupants era fortificar la zona pirinenca ara que els aliats controlaven el nord d’Àfrica i l’estret, a més de l’enclavament britànic a Gibraltar. Des de l’Estat Major alemany consideraven possible una invasió aliada de la península ibèrica (amb Gibraltar

13. Dades extretes del United States Holocaust Memorial Museum.

com a punt de partida) i, per aquest motiu, van ordenar la fortificació de la frontera.

De fet, el govern britànic tenia en compte aques ta possibilitat des del 1940, és a dir, des d’abans de la presència alemanya en territori francès. Aquesta primera maniobra militar, anomenada Operació Pilgrim, seria actualitzada el 1942 dins de l’Operació Tonic per incloure l’acció conjunta entre la Gran Bretanya i els Estats Units. Fins i tot, l’operació Strong plantejava la idea d’una invasió aliada d’Espanya per afeblir la rereguarda alemanya abans del desembarcament a França.

5.2 Construcció

Les obres que configuren la fortificació dels Pirineus francesos són tardanes, ja que el període d’activitat constructiva coincideix amb la prèvia de l’alliberament de França. Ens hem de remuntar fins a principis de l’any 1944 per trobar als arxius els primers indicis d’un projecte de fortificació als Pirineus.14 De fet, el 9 de febrer del mateix any arribà el primer carregament de tropes, que serien ràpidament distribuïdes per tota la zona del Pertús.

Aquesta línia fortificada es caracteritza principalment per la diversitat de mètodes constructius utilitzats segons la naturalesa pròpia de cada zona. L’accessibilitat de la zona determinava quin era el procediment més adequat: a les zones de costa, es construïa directament amb ciment. En canvi, als territoris pirinencs s’utilitzaven elements prefabricats. Per tant, la diversitat de mètodes constructius millorava l’eficiència de la construcció, adap tant els procediments a l’orografia de cada territori.

14. Informació extreta de Fortifications allemandes autour de Maureillas-Las-Illas (1942-1944) (7e partie) de Guillem Castellvi.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

destacament de 150 a 200 homes (soldats i oficials), jun tament amb 6 cavalls i tot el material necessari, fins a la frontera francoespanyola.

Paral·lelament a la fortificació dels Pirineus, es produïa l’alliberament de França al llarg de tot l’estiu del 1944.

Figura 8. Detall d’un gravat al Pertús. Font: elaboració pròpia.

Independentment del mètode, tant en elements prefa bricats com no, totes les obres estan construïdes a base de ciment. Precisament, a les parets d’algunes fortificacions s’han trobat dates gravades sobre el mateix ciment.

A partir d’aquests gravats, ordenats a la taula, es pot construir la cronologia de la construcció. El període d’un any, 1944, engloba les primeres fortificacions al Pertús i la duana, del febrer a l’abril, seguidament de la resta, situades principalment a la Cerdanya, edificades el maig del mateix any.

Pel que fa als constructors, la informació disponible és molt limitada. En una construcció d’aquestes dimensi ons era imprescindible la participació de tota la mà d’obra disponible: «Il y avait des soldats allemandes, il y avait les douaniers, [...] et aussi des civiles françaises, entre 15 et 60 ans, qui étaient réquisitionnés pour les allemands pour construire les bunkers.»

A més, els obrers comptaven amb la presència d’una dotació d’especialistes en la construcció de búnquers, traslladats especialment d’Alemanya, encarregats de di rigir els treballs de fortificació. De fet, està documentat com un tren, provinent de Ceret, traslladava cada dia un

Figura 9. Inventari de les inscripcions presents en les construccions. Autor: Guillem Castellví.

La majoria dels elements fortificats corresponen a la tipologia de Ringstand, «petites obres de ciment que no excedeixen els 6 metres quadrats» (Castellvi, 2014). Aquests petits búnquers, condicionats per acollir una arma automàtica, van ser desenvolupats pels alemanys i, posteriorment, edificats arreu dels territoris ocupats. Per aquesta raó, és possible trobar similituds entre la «línia defensiva enfront dels Pirineus» i el «mur de l’Atlàntic», per exemple.

Clara Jordà Pinatella

La nomenclatura utilitzada per denominar aquestes construccions sorgeix de l’abreviació número de dues o tres xifres corresponent a un model determinat d’arma o un pla particular.

La composició d’un Ringstand es basa en dues estances connectades per una escala: una cambra de tir, preparada per a l’assentament d’una arma (metralleta, morter, tanc...) o aparells de vigilància, i un passadís d’ac cés, amb la funció incorporada d’emmagatzematge de municions i material. En el cas concret de la serralada dels Pirineus, el patró més estès són els torre per a tanc, ja que garanteixen una bona protecció al seu ocupant.

Les fortificacions situades al llarg de la frontera francesa segueixen el model explicat anteriorment, diferenciades entre elles segons l’arma que acullen. En el marc de la Sperrlinie Pyranäenfront, apareix reiteradament una determinada armamentística que acaba de configurar l’estructura final de cada una de les construccions. Tal com em va relatar Guillem Castellvi, la variabilitat «és una qüestió estratègica i de mitjans».

Tal com resumeix la gràfica, la gran part d’armes emprades corresponen al model de tanc Panzer, majoritàriament els més antics, utilitzats ja durant la Guerra Civil espanyola.

Estratègicament, era necessari tenir en compte la capacitat d’atac necessària per frenar una possible invasió. «Donc, selon qu’ils veulent arrêter (des soldats, des véhicules ou des tanks) ils mettaient une tourelle plus ou moins grosse.»

Figura 10. Tipologia de Ringstand present en l’Sperrline Pyranäenfront. Autor: Guillem Castellví.

5.4 Distribució

Al llarg de tota la serralada pirinenca, hi ha uns 200 sectors, que engloben un nombre indeterminat de fortifi cacions. Igual que la seva homòloga espanyola, en aques ta línia fortificada la densitat de punts de suport és més elevada als Pirineus orientals que a la resta de la cota. Pre cisament a la zona del Pirineu catalanofrancès, s’estima que es van edificar entre 350 i 400 elements defensius.

Tot i així, la xifra podria variar ja que, segons Castellvi, «Sur les Pyrénées on en connaît mais on les connaît très mal. Sûr la côte, par contre, c’est meilleur les chercher. Par contre, sûr les Pyrénées y en reste beaucoup à trouver.»

Malgrat no conèixer amb exhaustivitat la totalitat de la línia, sí que tenim la informació suficient per deduir que les fortificacions s’agrupen de dues en dues. Aquesta agrupació respon a un criteri estratègic, ja que ambdues obres defensives tenen funcions complementàries. «En général, dans le plus près de la ligne du front, c’est une

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Clara Jordà Pinatella

tourelle avec un canon et une mitrailleuse et, à l’arrière une tourelle un peu plus petite (une mitrailleuse ou canon petit).» És a dir, en la construcció davantera recau el pes de dur a terme l’atac contra l’enemic. La tasca de la segona, en canvi, consisteix a protegir la fortificació avançada.

5.5 Recuperació i difusió

Aquestes fortificacions no han estat pràcticament estudiades ni inventariades i la informació disponible és mínima. Realment, la recerca principal l’han dut a terme aficionats a la història, juntament amb personalitats locals de cada territori. Aquest és el cas de Guillem Castellvi, un enginyer electrònic i apassionat de la història que des del 2010 ha dut a terme diversos inventaris i estudis d’aques ta línia fortificada, comissionat pel Consell General 66 i el Servei Regional de l’Arqueologia del Llenguadoc-Rosse lló. Vaig tenir l’oportunitat de comprendre com s’havia endinsat en aquest món: s’havia començat a interessar per aquesta línia dels Pirineus a partir d’una visita al Pertús. Més endavant, va seguir combinant els estudis i, posteriorment, la feina d’enginyer electrònic, amb la seva passió, la història. «C’est vraiment un hobbie. Je suis un ingénieur électronique. Au début, j’étais très bon au physique et en histoire (...) Finalement j’ai fait de la physique et de l’électronique mais, à côté, j’ai continué avec l’histoire.»

Tenint en compte la falta d’estudis precedents, la metodologia emprada en la descoberta de fortificacions és diversa. D’una banda, és imprescindible la recerca en arxius. Tot i així, «la recherche sur les archives françaises et allemandes c’est très compliqué parce qu’il y a beaucoup d’archives qui ont disparu au fin de la seconde guerre mon diale et qui ont reçu aux États Unis, en Allemagne et en France». D’altra banda, les fonts orals també són un recurs imprescindible d’informació i, realment, esdevenen de gran

ajuda quan els arxius estan desfasats (sigui perquè s’han extraviat o perquè no estan actualitzats).

Una altra eina clau en la detecció de construccions és la vista aèria, ja que permet la visualització d’un ampli territori. «Il y a l’IGN (Institute Géographique Nationale) qui a beaucoup de photos anciennes qui permet de voir les bunkers quel qu’ils été dans les années cinquante et soixante quand il n’y avait pas la végétation.» Utilitzant les fotos antigues, s’aconsegueix eliminar els obstacles que hagin pogut modificar el paisatge amb el pas dels anys, sigui la vegetació o l’alteració del sòl.

Després de la localització, cal fer la identificació i la descripció de l’element fortificat: «faire des plans, faire des photos et écrire aus dossier soit pour les articles, soit pour les conférences».

5.6 Visita als búnquers del Pertús

Durant el desenvolupament de la meva part pràctica, se’m va presentar l’oportunitat de fer una visita a les construccions del sector del Pertús, concretament al Fort de Panissars. És justament aquesta zona la més fortificada de totes, pel fet de ser considerada el passatge més fàcil (i el més baix, 330 metres) de la cota dels Pirineus i per la presència d’infraestructures importants.

Aquest conjunt de fortificacions està situat en un punt de difícil accés a prop del cementiri de Panissars, justament entre els forts de Bellegarde i Panissars. S’hi accedeix des de la localitat del Pertús i, a través d’una carretera secun dària, s’arriba just davant del cementiri de Panissars. La si tuació estratègica del coll de Panissars, situat a la serra de l’Albera, és immillorable perquè és un enclavament fronterer que permet una vista completa de la zona duanera i ofereix

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

una posició privilegiada que permet avançar-se a qualsevol esdeveniment.

12 13 14

El búnquer en qüestió cobreix el punt mort de la fortificació anterior, és a dir, ambdues construccions es complementen. Per tant, la posició d’aquestes dues fortificacions reforça la idea que la majoria d’aquestes obres s’agrupen de dues en dues.

Gràcies a la guia de Guillem Castellvi, em va ser possible identificar fortificacions no perceptibles a simple vista ni senyalitzades. La primera construcció visitada va ser la d’un Ringstand Bf. 231 (Pz I), localitzat a una trentena de metres de la pista forestal. Construït a base de ciment i d’una tona de barres circulars d’acer, consta d’una obertura circular de 110 cm preparada per acollir una torreta de tanc de la tipologia Panzer I. L’obertura està envoltada de vuit cargols implantats en forma octogonal que permeten una correcta subjecció de l’arma corresponent.

La seva estructura segueix el patró general d’aquesta línia fortificada: una cambra de tir octogonal (12), un passadís capacitat per emmagatzemar entre 45.000 i 60.000 car tutxos (13) i unes escales per facilitar l’accés a l’interior (14).

La segona fortificació, situada a l’altre costat del fort, correspon a un Bf. 236 (Pz II). Aquesta construcció, preparada per acollir una torreta de tanc model Panzer II, només presenta petites modificacions estructurals respecte a la primera: per exemple, una major obertura, de 110 cm de diàmetre, amb els vuit cargols corresponents.

Figures 15 i 16. Detalls del sistema de canalització. Font: elaboració pròpia.

La visita a l’interior em va permetre descobrir la presència d’un sistema rudimentari de canalització d’aigua, utilitzant el pendent propi del terreny.

Gràcies a la visita in situ vaig poder comprovar la poca distància entre la línia fronterera (indicada per unes fites de pedra) i la Sperrlinie Pyranäenfront, situada en territori francès però a escassos metres del límit amb Espanya.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Figura 11. Vista exterior del Ringstand Bf.231 (Pz 1). elaboració pròpia.

6. COMPARACIÓ

6.1 Aspectes funcionals i constructius

Ambdues línies fortificades s’integren en un mateix context històric. Tal és així que els períodes de construcció de totes dues s’emmarquen a la dècada del 1940. Conseqüentment, el context històric és el mateix, si bé des de dues perspectives diferents.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

La disparitat més destacable es troba principalment en l’ambiciositat del pla: és a dir, la diferència entre el nombre d’obres, sectors i infraestructures. Es pot deduir a simple vista que la zona espanyola està fortificada més densament, sobretot pel fet que el seu període constructiu va ser molt més extens.

Pel que fa a la tipologia constructiva, la diferència principal recau en el grau de sofisticació i en la varietat d’obres.

La Línia Pirineus està formada per posicions de combat (assentaments per a metralladora, fusells metralladors, morters, etc.) i, en menor mesura, per punts d’observació, refugis de personal, assentaments d’artilleria i posicions a cel obert. A més a més, en alguns sectors es construïren galeries subterrànies entre les diverses obres defensives que, juntament amb les infraestructures secundàries (vies de comunicació, pous d’aigua, etc.), facilitaven una comunicació ràpida.

En canvi, la línia francesa està configurada principalment per construccions de tipus Ringstand (assentaments per a torreta de tanc), agrupades com a molt de dues en dues.

Totes dues disposaven d’obstacles dissuasius de defensa de les fortificacions, com podien ser trinxeres o tanques amb filferro espinós.

A diferència de les fortificacions espanyoles, en les franceses sí que s’arribaren a situar la majoria de les armes assignades a cada construcció, tot i que durant els anys seixanta van ser venudes i només se n’han pogut recuperar algunes.

6.2. Evolució històrica comparada

Amb la intenció d’ordenar clarament els nombrosos fets presents en aquest treball i, sobretot, per analitzar com coincideixen ambdues línies fortificades en un mateix context, he elaborat una cronologia. En aquest eix cronològic s’inclouen els esdeveniments més transcendentals en la construcció de totes dues línies defensives, així com els successos històrics més influents en el decurs d’aquest procés de fortificació. Per diferenciar les dades segons els assentaments als quals fan referència, els he assignat diferents colors: negre per als fets històrics relacionats amb el context, blau per a totes aquelles informacions relacionades amb la Línia Pirineus i verd per a les vinculades a la Sperrlinie Pyranäenfront.

1939

• Gener-febrer. Retirada republicana: prop de 500.000 persones travessen la frontera.

• 1 d’abril. Fi de la Guerra Civil espanyola.

• Juny. Inici de la construcció de la Fortificación Vallespín a Navarra i Guipúscoa.

• 1 de setembre. Inici de la Segona Guerra Mundial. Espanya es declara neutral.

1940

• Juny. Ocupació de França. El govern de Vichy reforça el control a la frontera francoespanyola i multiplica el nombre d’homes i patrulles.

• 12 de juny. Franco canvia la posició de l’Estat espanyol, de «neutralitat» a «no bel·ligerant».

• 22 de juny. Signatura de l’Armistici de Compiègne entre la França de Vichy i Alemanya.

• 5 de juliol. Instrucció C-6, que preveia la construcció de 21 centres de resistència de la Costa Brava fins a la Seu d’Urgell.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

• 23 d’octubre. Entrevista a Hendaia entre Franco i Hitler.

• 5 de setembre. Inspecció alemanya del passatge fronte rer entre Cervera de la Marenda i Portbou.

1941

• 23 de febrer. Entrevista entre Franco i Mussolini a Bordighera.

• 13 de juliol. Surt de Madrid la División Azul per anar a lluitar contra el comunisme al front oriental.

• 7 de desembre. Atac japonès a la base militar de Pearl Harbor. Entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial.

• Estudis i planificació de la fortificació dels Pirineus.

1942

• 11 d’abril. Instauració d’un sistema de salconduits per circular dins de la zona fronterera.

• Juliol. Inspecció alemanya a Reiners (municipi fronterer).

• 8 de novembre. Desembarcament aliat a l’Àfrica del nord dins l’Operació Torch (protectorat del Marroc i el depar tament francès d’Algèria).

• 11 de novembre. Ocupació alemanya de la França de Vichy en l’anomenada Operació Anton.

• 12 de novembre. Les tropes alemanyes arriben al depar tament de Perpinyà i accedeixen al control de la frontera francoespanyola.

• Estudis i planificació de la fortificació dels Pirineus.

1943

• 2 de febrer. Derrota nazi a Stalingrad.

• A partir del 20 de febrer els alemanys restringeixen la zona fronterera pirenaica i hi implementen un control estricte.

• 8 de setembre. Capitulació d’Itàlia amb l’Armistici de Cassibile.

• 12 de novembre. Retirada de la División Azul.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

• L’Estat Major Central ordena l’estudi i planificació de l’Organització Defensiva dels Pirineus.

1944

• 9 de febrer. Arribada d’una gran partida de tropes alemanyes al Voló.

• 28 de febrer. Arriben procedents d’Alemanya 120 homes, 8 cavalls i material.

• Febrer-març. Inici de la fortificació de la zona del Pertús.

• 22 de març. Arribada de la 272a Divisió d’Infanteria alemanya als Pirineus orientals.

• Maig. Fortificació de la zona de la Cerdanya.

• Inspecció del Lieutenant Siebert en representació de l’Estat Major alemany a Morellàs i les Illes.

• 6 de juny. Desembarcament de Normandia.

• Juliol. La 272a Divisió d’Infanteria alemanya és enviada al front de Normandia.

• 19 d’agost. Retirada definitiva de les tropes alemanyes dels Pirineus orientals.

• 23 d’agost. Instrucció C-15, que estableix les pautes per a l’Organització Defensiva dels Pirineus, la primera que preveu la fortificació total de la serralada.

• 24 d’agost. Alliberament de París.

• 19 d’octubre. Els maquis inicien l’Operació Reconques ta d’Espanya. Uns 4.000 maquis intenten envair la Vall d’Aran amb la intenció d’ocupar una part de territori espanyol i instaurar un govern provisional.

• 20 de desembre. Inici de les obres de fortificació al Pirineu català.

• Inici de les incursions en territori espanyol dels maquis.

1945

• Març. Activitat constructiva en 533 obres, 28 de les quals estan acabades.

• 8 de maig. Rendició del Tercer Reich. Fi de la guerra a Europa.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

La fortificació de la frontera francoespanyola

• 18 de juny. Primera Conferència Internacional de les Nacions Unides. Espanya és rebutjada com a membre de la Societat de Nacions.

• Període de màxima productivitat constructiva.

1946

• 1 de març. França tanca la frontera amb Espanya.

• 17 d’abril. Oscar Lange, delegat de Polònia, denuncia la militarització de la frontera francoespanyola davant l’ONU.

• Maig. Visita a la Línia P dels agregats militars d’Anglater ra i els Estats Units.

• 12 de desembre. L’ONU condemna el govern feixista de Franco i recomana la retirada d’ambaixadors i el blo queig econòmic.

• Període de màxima activitat guerrillera.

• Període de màxima productivitat constructiva.

1947

• 12 de març. Discurs del president Truman sobre la contenció del comunisme.

• 27 de maig. Visita secreta del general Franco per inspeccionar els treballs de fortificació a la collada de Toses.

• 5 de juny. Presentació del Pla Marshall, programa d’aju da econòmica als països europeus afectats per la Se gona Guerra Mundial.

• 22 d’octubre. Creació de la Kominform d’ajuda als països d’òrbita soviètica com a resposta al Pla Marshall.

• El Servei Històric de la Marina duu a terme un inventari dels assentaments.

• Període de màxima activitat guerrillera.

• Període de màxima productivitat constructiva.

• 39 % d’obres acabades de les 10.000 previstes en el pla inicial.

1948

• 10 de febrer. Reobertura de la frontera francoespanyola.

1949

• 4 de febrer. Creació de l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord). Espanya en queda exclosa.

• Replantejament del pla d’obres, en el qual es redueixen les previsions inicials.

1950

• 4 de novembre. L’ONU revoca per àmplia majoria la con demna del règim franquista aprovada el 1946.

• Balanç global: 2.611 obres acabades i 50 de començades.

1952

• Els maquis abandonen definitivament la lluita armada.

1953

• 23 de setembre. Pactes de Madrid: tres acords firmats entre Espanya i els Estats Units que preveuen la instauració de quatre bases americanes a canvi d’ajuda econòmica i militar.

1954

• Durant aquest any es treballa només en tres assentaments (Sant Joan les Fonts, Sant Pau de Segúries i Toses).

Clara Jordà Pinatella

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

1955

• Cancel·lació del sistema de salconduits per circular per la zona pirinenca.

• 14 de desembre. L’Estat espanyol ingressa a l’ONU.

1959

• Febrer-març. Treballs de manteniment efectuats pel Regiment de Sapadors de Fortaleza núm.1.

2007

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

ANYS 60

• Venda de la majoria de les torretes de tanc situades a les fortificacions.

• Realització de diverses inspeccions i inventaris sobre l’estat de la línia defensiva.

1975

• 20 de novembre. Mort del general Francisco Franco.

1986

• Ultimes inspeccions de l’exèrcit a les fortificacions de la Línia P.

• 30 de juny. Demolició d’una gran part dels assentaments de Fort Carré.

1995

• El Gruppo di Studio delle Fortificazioni Moderne, de Gènova, aconsegueix accés als arxius militars.

• Sorgeixen les primeres publicacions sobre la Línia P fruit de l’interès d’historiadors locals com Louis Blanc hon, Louis Estéva i Pierre Serrat i de militars com Arca dio Pozo i Francisco López de Sepúlveda.

• 5 de maig. Inauguració del Parc de Búnquers de Martinet i Montellà.

• 1 de novembre. Creació del Memorial Democràtic de Catalunya.

2011

• 8 de gener. Inauguració de la «Ruta de los Búnkers» a Biescas (Osca).

• Descobriment d’una construcció d’origen alemany al coll de la Manrella.

2012

• 22 de juliol. Gran incendi a la Jonquera que deixa moltes zones lliures de vegetació. L’incendi neteja l’entorn de les fortificacions i deixa al descobert un important entramat de trinxeres.

• Primer inventari de la Sperrlinie Pyranäenfront amb un total de 22 assentaments identificats.

2014

• Una nova campanya permet identificar 29 obres noves.

2015

• 42 obres inventariades des del 2011.

• Es produeix l’adquisició de 37 fotografies que evidencien la presència alemanya als Pirineus orientals.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

Encreuar les diferents dades ens permet extreure conclusions que les mateixes informacions per si soles no ens permeten, o almenys no amb tanta claredat. Segons la perspectiva amb la qual analitzem la cronologia, podem extreure’n diverses conclusions:

La gran densitat de successos en uns anys concrets (dècada dels quaranta) és clarificadora a l’hora d’emmarcar aquestes dues línies en un mateix context, però des de dues perspectives diferents. També queda palesa la coexistència en espai i temps de la construcció d’ambdues línies: representen la psicosi d’una època per evitar qualsevol invasió d’un enemic, fos quin fos.

6.2.1. Resum d’evolució comparativa:

De la mateixa manera que hi ha un motiu (o diversos) que expliquen l’inici de les obres de fortificació, també són les circumstàncies de l’època les que determinaran el ritme constructiu i, finalment, l’aturament definitiu. Com es veu en la cronologia, l’activitat constructiva afluixa gradualment a partir del relaxament de l’aïllament internacional. El blanquejament del règim franquista per part del bloc occidental, seguint la guia dels Estats Units, posa punt i final a l’època de psicosi del règim i també a la fortificació de la frontera.

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

6.3 Memòria històrica: abandonament o recuperació?

Els anys posteriors de la cronologia retraten la degradació, l’oblit i la recuperació. Sorprèn com ambdues línies fortificades tenen evolucions similars: de la màxima vigència en un context bel·licista a l’abandonament, seguit per la decadència i l’oblit, involuntari o forçat. Si bé totes dues han seguit i segueixen trajectòries paral·leles, es fa palès que no estan en la mateixa situació en matèria d’estudis realitzats i nivell de difusió.

Realment és un dels pocs exemples en què l’Estat espanyol es pot considerar com un capdavanter en me mòria històrica: les tasques de difusió i explotació turística de les fortificacions dels Pirineus han estat majoritària ment iniciativa de les autoritats espanyoles. Així i tot, és important apuntar que els precursors en la incentivació de la recuperació han estat els ajuntaments (com el de Martinet i Montellà) i les autoritats corresponents de la re gió en qüestió.

Per comprendre la deficiència en la recuperació d’aquestes fortificacions per part de l’Estat francès, cal tenir en compte diverses consideracions. D’entrada, la constitució pròpia dels assentaments francesos és menys monumental que la dels espanyols (com es pot concloure fàcilment amb la lectura del treball). Així ma teix, si fem la comparació amb les fortificacions presents a França (Normandia o la titànica Línia Maginot), el símil encara és més desorbitat. Segurament és en aquesta di ferència abismal on rau el quid de la qüestió, ja que l’Estat francès ha estat precisament un precursor en la museït zació i l’explotació turística del patrimoni militar.

Tot i així, no pel fet de ser obres més austeres esdevé menys substancial la recuperació de la línia de fortificació dels Pirineus; no tant per la naturalesa pròpia de les obres defensives (tot i que segurament algunes són dignes d’interès), com per la història que implica la seva construcció.15

15. Reflexions derivades de l’entrevista a Jordi Font (Annex 1).

La fortificació de la frontera francoespanyola

7. CONCLUSIONS

Durant el procés de recerca se m’han obert moltes línies d’investigació, fils que s’anaven ramificant i que m’han permès adquirir coneixement de temes l’existència dels quals ignorava abans de començar el treball de recerca.

En un principi em vaig plantejar cinc objectius. La meva primera intenció va ser la de documentar-me exhaustivament sobre una temàtica de la qual coneixia poca cosa i no acabava de comprendre. Realment, fent una retrospectiva, el meu domini actual sobre no només la Línia Pirineus, sinó el context històric i les fortificacions en general, no és comparable amb el que tenia a priori. Aquesta tasca ha estat menys feixuga sobretot gràcies a dos llibres: Els fortins de Franco: Arquelogia militar als Pirineus catalans

El segon objectiu no el tenia previst des del principi, ja que no me’l vaig plantejar expressament, sinó que el curs propi de la recerca em va portar a descobrir la Sperrlinie Pyranäenfront. A partir d’aquí, les similituds que compartia amb la temàtica del meu treball van convertir en impres cindible conèixer més coses sobre aquests assentaments. Considero que, probablement, ha estat una de les secci ons més complicades i alhora més estimulants, ja que re alment és la part que ha requerit més feina pròpiament de

recerca. Si la recerca ha estat fructífera, ha estat gràcies a l’ajuda de Guillem Castellvi, que m’ha proporcionat gran part de la informació exposada en el treball.

El meu propòsit principal al llarg de tot el treball ha estat poder entrevistar persones relacionades amb la Línia Pirineus i la Sperrlinie Pyranäenfront. De totes tres entrevistes n’he extret molt de contingut per complementar el treball, però considero que l’aprenentatge més gran que he adquirit és no tant la informació en si, sinó la perspectiva singular que m’ha aportat cadascuna. Si hagués tingut més temps, m’hauria agradat ampliar la llista i poder contactar amb alguna persona relacionada directament amb la construcció, però l’edat avançada d’aquestes persones i la situació de pandèmia compliquen aquesta tasca.

Precisament, és el propòsit anterior el que m’ha facilitat l’objectiu de fer una comparació, la quarta de les meves intencions. Incloure diferents punts de vista m’ha permès considerar diverses perspectives, associar detalls que m’havien passat per alt i m’ha ofert una visió més enriquidora. Crec que la conclusió més rellevant de la comparació ha estat comprendre com ha estat de determinant el conjunt del context per definir d’una forma taxativa el procés constructiu d’aquestes obres.

Clara Jordà Pinatella

Examinant la cronologia, he comprès que les especulacions hipotètiques sobre quina força s’hauria imposat en un suposat conflicte o quin hauria estat el resultat d’una invasió són estèrils. Les obres per si soles no són una característica suficientment determinant per predir un resultat probable. No serien suposicions realistes si no tinguéssim en compte la naturalesa de la geopolítica del moment com la característica més transcendental per decantar la balança cap a una banda de la frontera. La no utilització de totes dues línies defensives la devem més a la posició ambigua de les potències europees que no a la funció dissuasiva de les construccions en si.

Durant la recerca, he reflexionat sobre la importància de la recuperació (o no) d’ambdues línies fortificades i, un cop fet aquest treball, crec que puc respondre a la qüestió plantejada en el meu cinquè objectiu. Considero que aquestes fortificacions són un bé patrimonial que no només s’han de preservar, sinó que també s’han de donar a conèixer, sempre seguint criteris de proporcionalitat (és a dir, no cal conservar-les totes, només les més il·lustratives). La difusió de la història i de totes les seves veritats és necessària, i encara més la d’aquelles que relaten projectes fracassats i psicosis frontereres, ja que aporten matisos complementaris a la versió fixa del relat.

El desenvolupament d’aquest treball m’ha servit per obrir els ulls i fixar-me en el patrimoni que m’envolta. He entès millor que mai la posició ambigua d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial: tot i no intervenir-hi directament, sí que es va veure afectada pel conflicte i les seves conseqüències, d’una manera molt més extensa del que m’imaginava abans d’aquest projecte. A més, he entès que aquestes construccions, i els vestigis arqueològics en general, com a testimonis materials de la nostra història, constitueixen el millor dels narradors. Tot i la recerca, hi ha qüestions que encara avui són un misteri per a mi i que segurament ho seguiran sent en un futur: per

què actualment la majoria dels arxius relacionats amb la Línia P estan classificats o són de molt difícil accés? Eren coneixedors, tant Hitler com Franco, de les fortificacions que s’estaven duent a terme a escassos metres de la seva frontera? Si era així, quin sentit estratègic tenia continuar fortificant la zona?

Malgrat el gran volum de feina que comporta un treball com aquest, m’alegra haver escollit aquesta temàtica per dos motius principals: primerament, perquè m’ha permès ampliar el meu interès en la història del nostre país i, sobretot, perquè he tingut l’oportunitat de contribuir, des del meu petit treball, a la construcció d’una memòria històrica col·lectiva.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

8. GLOSSARI

Autarquia. Sistema econòmic basat en el principi de l’autosuficiència.

Batallons de treballadors. Batallons de treballs forçats creats du rant la Guerra Civil per castigar els desafectes al règim.

Centres de resistència. Unitat de defensa territorial sota un coman dament propi que utilitza un conjunt de fortificacions que aprofiten els avantatges del relleu amb la missió de frenar l’avenç de tropes regulars enemigues.

Fortificación Vallespín. Conjunt de fortificacions construïdes als Pirineus occidentals entre el juny del 1939 i el juny del 1940.

Estraperlo. Negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat, al mercat negre.

Línia Sigfrid. Línia fortificada construïda pels alemanys al llarg de tot el litoral (de França a Noruega) per impedir una invasió aliada procedent del Regne Unit.

Luftwaffe. Força aèria alemanya durant el III Reich.

Maquis. Nom popular de cadascun dels membres de la guerrilla dels maquis antifranquista.

Memòria històrica. Mesures de foment del coneixement del passat i de reconeixement d’aquelles persones que, durant la Guerra Civil espanyola o la dictadura franquista, patiren actes injustos per motius polítics, ideològics o religiosos.

Operació Reconquesta d’Espanya. Invasió de la Vall d’Aran l’any 1944, que fou un intent del Partit Comunista d’Espanya d’establir un govern espanyol de la Unió Nacional Espanyola (UNE) a la Vall d’Aran.

Racionament. Acció de sotmetre els articles de primera necessitat, en cas d’escassesa, a una distribució establerta per l’autoritat.

Repressió. Acció exercida des del poder per neutralitzar i eliminar la voluntat crítica dels col·lectius opositors o discrepants, mitjançant la limitació de les llibertats públiques.

Sapadors. Soldats del cos d’enginyers especialitzats en la fortifica ció, construcció de vies de comunicació, maneig d’explosius, etc.

Südwall. Sistema de fortificacions costaneres construït pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial entre 1943 i 1945.

Wehrmacht. Forces armades alemanyes entre 1935 i 1945.

9. FONTS CONSULTADES

9.1 Webgrafia

Berlic, F. (2012, novembre 7). Des bunkers allemands recensés en Cerdagne. L’indépendant. Recuperat de https://www.lindependant.fr/2012/11/07/des-bunkersalle- mands-recenses-en-cerdagne,177632.php

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2014, agost 30). Espai terra, búnquers Martinet [Vídeo]. Recu perat de https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/espai-terra/ bunquers-martinet/video/5203951/

Entrevista de Hendaya (2020, març 21). A Viquipèdia Recuperat el 6 d’abril de 2020. Recuperat de https:// es.wikipedia.org/wiki/Entrevista_de_Hendaya

Línia Maginot (2020, febrer 28). A Viquipèdia. Recuperat el 7 d’abril de 2020. Recuperat de https://ca.wikipedia. org/wiki/L%C3%ADnia_Maginot

Línia Pirineus. (2020, abril 1). A Viquipèdia. Recuperat el 15 d’abril de 2020. Recuperat de https://ca.wikipedia. org/wiki/L%C3%ADnia_P

Martín, D. (2019, juliol 12). Contubernium: La línea P. Un estudio. Recuperat de https://contubernium. blog/2019/07/12/la-linea-p-un-estudio/

Ministeri de Defensa (2020). Patrimoni cultural de defensa. Arxius, Biblioteques, Museus. Recuperat de https://patrimoniocultural.defensa.gob.es/ca/

Moreno Cullell, Vicente (s.d.). SÀPIENS: Les condi cions de vida a l’Espanya franquista de la postguerra Recuperat de http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/ categoria/historia/6-historia-contemporania/2-lespa nya-del-segle-xix/13-el-franquisme/

Moreno Cullell, Vicente (2012, setembre 19). SÀ PIENS: La industrialització accelerada de l’Espanya franquista. Recuperat de http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/09/19/la-industrialitzacio-accelerada-de-l%e2%80%99espanya-franquista/

La fortificació de la frontera francoespanyola

Moreno Cullell, Vicente (2011, desembre 20). SÀPI

ENS: L’antifranquisme: el ressorgiment de la conflictivitat social en els anys 50. Recuperat de http://blogs.sapiens. cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-con tem-porania/2-lespanya-del-segle-xix/13-el-franquisme/ page/2/

Moreno Cullell, Vicente (2011, desembre 18). SÀPI

ENS: L’oposició interior al franquisme durant la llarga postguerra. Recuperat de http://blogs.sapiens.cat/so cial-senxarxa/2011/12/18/l%e2%80%99oposicio-interi or-al-franquisme-durant-la-llarga-postguerra/

Palau, J. i Memorial Democràtic (2010). E spais de Memòria: La línia Pirineus. [Reportatge sobre la Línia P]. Banc Audiovisual de Testimonis (ID880). Memorial Democràtic, Barcelona.

Parc dels búnquers de Martinet i Montellà de Cerdanya (s.d.). [Consulta: 28 de desembre de 2019]. Recuperat de http://www.bunquersmartinet.net/?view=classic

Pirineus TV Cadena Pirenaica (2013, maig 7). La Cerdanya, recullen la memòria oral de l’època dels búnquers [Vídeo]. Recuperat de https://youtu.be/As81kYhwCyc

Televisió de Catalunya (productor) i Salvat, J. (director) (1996). Línia Pirineu: la defensa ignorada. (Sèrie 30 minuts). Barcelona: TVC. Recuperat de https://www.ccma.cat/ tv3/alacarta/30-minuts/linia-pirineu-la-defensa-ignorada/ video/1390059/

United States Holocaust Memorial Museum (2020). Enciclopedia del Holocausto. Francia. (Consulta: 10 agost 2020). https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/ article/france

Villatoro, Manuel P (2017, desembre 27). Así veían los nazis a Franco antes de Hendaya: No es un héroe, sino un pequeño mequetrefe. ABC Cultura. Recuperat el 7 d’abril de 2020. Recuperat de https://www.abc.es/cultura/abci-veian-nazis-franco-antes-hendaya-no-heroe-sino-pequeno-mequetrefe-201712270144_noticia.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

9.2 Bibliografia

Blanchon, Jean-Louis; Esteva, Lluís; Serrat, Pere (ge ner i febrer 1996). La Cerdanya i la línia P de defensa del Pirineu (1944-1946). Revista de Girona, 174, 34-37.

Castellvi, G. (2012). Inventaire des fortifications allemandes de la seconde Guerre mondiale dans les Pyrénées-Orientales, Rapport final d’opération de prospection-inventaire, Perpignan.

Castellvi, G. (2012). Occupation allemande autour de Prats-de-Molló.

Castellvi, G. (2012). Occupation allemande de la Vallée de la Rome (1942-1944).

Castellvi, G. Fortifications allemandes du Perthus et de Maureillas-Las-Illas (1942- 1944) (6e partie), Les Cahiers de la Rome, Le Boulou (66), 2013, núm. 22, p. 73-82.

Castellvi, G. Fortifications allemandes autour de Maureillas-Las-Illas (1942-1944) (7e partie), Les Cahiers de la Rome, Le Boulou (66), 2014, núm. 23.

Castellvi, G. (2014). Inventaire des bunkers allemands de la seconde Guerre mondiale (1942-1944).

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Clara Jordà Pinatella

Castellvi, G. (2014). La ligne fortifiée des Pyrénées (19421944): L’exemple des Pyrénées-Orientales.

Castellvi, G. (2015). Nouvelles découvertes sur les fortifications du Perthus (1942-1944) (8e partie). Les Cahiers de la Rome, Le Boulou (66).

Castellvi, G. (2015). Clichés de l’occupation allemande dans la vallée de la Rome (1942-1944) (Partie 1)

Clara, J. (2010). Els fortins de Franco: Arqueologia militar als Pirineus catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, editor.

Direction Régionale des affaires culturelles. Service Régional de l’Archéologie. (2015). Occitanie bilan scientifique. Prospection inventaire des vestiges de fortifications de la Seconde Guerre Mondiale: occupation allemande de 1942 à 1944, 218-220.

Ibáñez, Albert. (2012). Franco i la Línia P: La fortificació dels Pirineus (1940-1957). Els Centres de Resistència 52 i 53 de la Cerdanya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.

Ministeri de Defensa. (juny 2006). Sistema archivístico de la Defensa: boletín informativo núm. 11. El fondo documental de la «Línea de fortificación Pirineos».

Documento referente a Cataluña y Aragón custodiada en el archivo intermedio militar pirenaico, 9-12.

Ministerio de Defensa. (desembre 2010). Sistema archivístico de la Defensa: boletín informativo núm. 18. La Organización Defensiva de los Pirineos: Identificación, organización y descripción de la documentación en el Archivo General Militar de Ávila, 33-37.

Moralla, Marc (març 2016). La línia P al seu pas per la Cerdanya i la batllia de Toses. Ker : Revista científica de l’associació Grup de Recerca de Cerdanya. Puigcerdà, núm. 9 (març 2016), p. 52-55.

Puig, S. (2012). Un passeig pels búnquers de l’Alt Em pordà: Estudi i difusió de la Línia P al Mont-roig (Dar nius). (Treball de fi de màster, Universitat de Girona, Catalunya). Recuperat de https://dugi-doc.udg. edu/bitstream/handle/10256/7139/TFM-Sara-Puig. pdf?sequence=1&isAllowed=y

Sáez García, J. A. La defensa del sector guipuzcoano de la frontera pirenaica durante el franquismo: los campamentos militares en 1951. Brocar: Revista de Investigación Històrica / Universidad de La Rioja. 29 (2005), p. 167-204.

Sáez García, J. A. (2010). La fortificación Vallespín en Guipúzcoa (1939-1940). San Sebastián: Ingeba.

Serra, Rosa; Esteva, Lluís; Piñero, Jordi: Els bún quers de la línia Pirineus: memòria d’un temps de guerres. Ajuntament de Montellà i Martinet, 2007.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Premi de Recerca en Memòria Democràtica

9.3 Fonts orals

Castellvi, Guillem: enginyer electrònic i expert en les construccions de la Sperrlinie Pyranäenfront (Annex 1.1).

Calvet, Jordi: historiador i expert en la militarització dels Pirineus (1936-1950) (Annex 1.3).

de Castellet, Laura: llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i màster en Cultures medievals. Guia del Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.

Font, Jordi: historiador i actual director del Memorial Democràtic (Annex 1.2).

Gallego, Laia: va formar part d’una intervenció arqueo lògica al pla d’Anyella (situat en els municipis de Toses i Alp) quan era estudiant del Màster Interuniversitari d’His tòria Contemporània i Món Actual, un dels pocs estudis arqueològics duts a terme a la Línia Pirineus.

La fortificació de la frontera francoespanyola

Clara Jordà Pinatella Premi de Recerca en Memòria Democràtica