Temps i espais de memòria. Nº 06 by Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Temps i espais de memòria Núm. 6 \ Novembre de 2021

Les cases de la cúpula de Franco en imatges

Veus i relats. El testimoniatge en els règims totalitaris L'Assemblea de Catalunya 50 anys després

Noves recerques. Barraquisme i moviment obrer

Espais de memòria en xarxa

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Direcció:

Vicenç Villatoro Lamolla

Coordinació:

Laia Coma Quintana i Anna Santamaría López

Consell de redacció:

Laia Coma Quintana Oriol Dueñas Iturbe Jordi Font Agulló Josep Font Sentias Josep Lluís Martín Berbois Mercè Pujadas Bartés Anna Santamaría López Gemma Simon Muntané

Consell editorial:

Xavier Casals Meseguer (Universitat Ramón Llull) Montserrat Duch Plana (Universitat Rovira i Virgili) Kathrin Golda-Pongratz (Universitat Internacional de Catalunya. UIC School of Architecture) Martí Marín Corbera (Universitat Autònoma de Barcelona) Àlex Mitrani Martínez de Marigorta (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Xavier Roigé Ventura (Universitat de Barcelona) Joan Sagués San José (Universitat de Lleida) Lydia Sánchez Gómez (Universitat de Barcelona) Marta Simó Sànchez (Universitat Autònoma de Barcelona) Queralt Solé Barjau (Universitat de Barcelona)

Documentació fotogràfica:

Laia Coma Quintana, Rosina Ramírez Rosillo i Anna Santamaría López

Disseny i maquetació:

Carles Tallada Serra

Correcció i traducció de textos:

Esteve Garrell i Serrano i Didacta Edicens, SL

Fotografia de portada:

Ignasi Prat Altimira

Barcelona, novembre 2021 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars. Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

ISSN: 2339-806X

Sumari

Editorial Els fets i la memòria ‘Memòria’ és una paraula que regeix plural. Memòries. Perquè si la memòria és la història recordada, encarnada en les persones, cadascú recorda segons la seva pròpia experiència i segons la seva pròpia visió del món. No hi pot haver ni una memòria única ni una memòria oficial, com el dogma d’una religió. Ningú no té el monopoli de la memòria. Les memòries són de les persones. I no totes les memòries són iguals. I tampoc totes tenen el mateix pes, el mateix gruix i la mateixa consistència. Els fets són sagrats; les memòries, diverses. Per això, perquè els fets són sagrats, perquè hi ha coses que o van ser o no van ser, perquè hi ha coses que són o certes o falses, una memòria tindrà més força i més valor quan no necessiti ni obligui a negar, oblidar o banalitzar els fets. Tindran més pes aquelles memòries i aquelles interpretacions que tinguin més capacitat d’integrar aquests fets en la pròpia mirada sense haver de fer veure que no existeixen, sense ignorar-les o minimitzarles. L’enemic de la memòria, de les memòries, és l’oblit. I els aliats de l’oblit són la negació i la banalització. A partir d’aquí, un mateix fet pot generar memòries diverses i confrontades, contradictòries. I sovint construïm la nostra pròpia memòria a través de la confrontació amb altres memòries —d’una manera dialèctica, que pot buscar la complementarietat però que també pot ser revulsiva i fins i tot indignada— que neixen d’una visió del món diferent i que ens semblen poc respectuoses amb els fets. Aquesta revista, per tant, no té com a pretensió construir des del Memorial Democràtic una memòria única, oficial, institucional. Té per objectiu presentar fets i posar damunt de la taula memòries d’aquests fets diverses i de vegades contradictòries. Perquè construïm cadascú la nostra memòria en diàleg —i el diàleg pot incloure tant l’acceptació com la confrontació o la negociació— amb la memòria dels altres. Contra l’oblit, la negació i la banalització.

Vicenç Villatoro Lamolla Director del Memorial Democràtic

Sumari L’ull crític

La història en nosaltres. Crims nacionalsocialistes: què hi tinc a veure? Barbara Brix

El Fòrum

11 19 27 35 46

Testimoni i literatura. Breu recorregut i apunts per pensar els reptes de la transmissió contemporània Marta Marín-Dòmine

Els temps del testimoniatge. El testimoniatge en el temps Elizabeth Jelin

La insuportable sinceritat del botxí. Del relat confessional al reenactment Vicente Sánchez-Biosca

Testimonis personals i oralitat. Fer història a partir de fonts orals Jordi Gaitx Moltó

Del roig al negre? El gir polític de la ciutat de Terni explicat per testimonis orals Alessandro Portelli

Memòria fotogràfica

El món dels vencedors Ignasi Prat Altimira

Diàlegs amb...

L'Assemblea de Catalunya, 50 anys després Josep Maria Solé i Sabaté · Paola Lo Cascio

Zooms de recerca

92 97

La memòria del Camp de la Bota. Un recorregut a través de fotografies

Michelle Delgado

La lluita de la classe obrera a les fàbriques durant la Transició Marta Mulero Campoy

Espais de memòria

104 108

Can Riera (2011-2021). Deu anys de memòria democràtica a l'Hospitalet de Llobregat

Josep Maria Solias Arís i Agustí Castellano Bueno

Stolpersteine. Microespais de memòria Gemma Simon Muntané

Et recomanem...

113

L’ull crític

Barbara Brix, a la dreta, amb la seva mare i els seus germans. Klingenthal (Saxònia, Alemanya), juliol de 1946. Font: Barbara Brix.

L’ull crític

Barbara Brix Activista de la Memòria històrica Nascuda a Breslau el 1941, va ser professora d'Història, Francès i Espanyol de diversos instituts del nord d'Alemanya i, més recentment, d'Hamburg. Durant la seva activitat docent, va dur a terme nombrosos projectes sobre el nacionalsocialisme. Del 2007 al 2010 va treballar com a voluntària al Memorial de Rivesaltes, al sud de França, i després va dur a terme unes pràctiques al MUME de la Junquera i al Memorial Democràtic. Actualment és membre del cercle d’amics del MUME i del memorial del camp de concentració de Neuengamme.

La història en nosaltres. Crims nacionalsocialistes: què hi tinc a veure? ParaulesClau

#Einsatzgruppen nacionalsocialistes #Memorial Democràtic #Memorial de Rivesaltes #Memorial del camp de concentració de Neuengamme #Mémoire à 4 voix

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Tenia sis anys quan vaig conèixer per primera vegada conscientment el meu pare. Anava en cadira de rodes i, després que l'alliberessin com a presoner de guerra el 1947, havia trobat un petit apartament a la zona del Ruhr, en una petita ciutat a l’oest d’Alemanya, on la resta de la família es va anar reunint a poc a poc. Jo mateixa, nascuda el 1941 a l'actual ciutat polonesa de Breslau, vaig estar fugint de l'exèrcit soviètic diversos anys. Amb la meva mare, que encara era jove, els meus dos germans i els meus avis, vam viatjar per tot Alemanya fins a acabar a l’oest ocupat pels anglesos. Al principi érem dos desconeguts el meu pare i jo, la seva filla gran, però amb el pas del temps ell es va convertir en la figura que va definir la meva infantesa i la meva joventut. Ens va explicar

“Els Einsatzgruppen, és a dir, ‘grups d'operacions’, eren uns escamots d'assassins que, després de l’atac alemany a l’URSS, van pentinar les regions ocupades rere el front i les van ‘netejar ètnicament’” contes de fades, ens va formar intel·lectualment i moralment i, a mi, em va ensenyar la passió pel debat, la literatura i la història. No va ser fins al cap de gairebé seixanta anys que em vaig topar, de sobte, amb la seva història de guerra. Jo, que treballava com a

professora d’Història i Llengua en diferents inst ituts a l nord d’Alemanya i a Hamburg, estava a punt de jubilar-me, i un amic meu historiador, que estava investigant sobre les SS —Organització paramilitar i policíaca del Partit Nazi—, em va preguntar: “Sabies que el teu pare va formar part dels Einsatzgruppen?”. Els Einsatzgruppen, és a dir, ‘grups d'operacions’, eren uns escamots d'assassins que, després de l’atac alemany a l’URSS, van pentinar les regions ocupades rere el front i les van ‘netejar ètnicament’. Van matar tota persona considerada com a ‘indesitjable’ per als nazis, sobretot jueus, però també comunistes, gitanos, discapacitats i malalts mentals. Doncs bé, resulta que l'Einsatzgruppe C, en el qual el meu pare feia de metge, va assassinar més de 118.000 persones abans de retirar-se d’Ucraïna.

Cartilla militar del pare de Barbara Brix, 1 de gener del 1940. Aquesta cartilla acompanya cada soldat durant la guerra indicant la seva carrera militar, els ascensos i el sou que rebia. Font: Barbara Brix.

L’ull crític

ISSN: 2339-806X

Durant molt de temps vaig ser incapaç de relacionar aquest fet amb el meu pare. Si alguna vegada havia pensat en el paper que hauria pogut tenir a la guerra, me l’havia imaginat vagament en un hospital de campanya, inclinat sobre un soldat ferit operant-lo o curant-lo. Encara ara soc incapaç de veure les dues imatges, la clara i la fosca, juntes en la figura del meu pare. Amb tots els dubtes que tenia, l’any 2007 vaig començar a fer de voluntària per a l’organització alemanya Aktion Sühnezeichen Friedensdienste —Acció Servei de Reconciliació per a la Pau— al sud de França, al nou Memorial de Rivesaltes. Va ser llavors quan vaig decidir esbrinar-ho tot sobre el passat del meu pare. No podia deixar de pensar que només rebria males notícies, però em va semblar més honest i potser també més saludable enfrontar-me a la veritat que haver d’imaginar una vegada i una altra diferents possibles escenaris horribles, o fins i tot reprimir-los. A l’antic camp d’internament d e R ive s a lte s e m v ai g tor n ar a t rob ar amb la denominació d’‘indesitjables’, tot i que en un context molt menys eliminatori; l’administració francesa hi va internar des del 1940 fins al 2007 centenars de milers de persones refugiades i perseguides que es van anar amuntegant en un camp, perquè no eren benvingudes. Els van alimentar i tractar amb molt poca cura, però no els van assassinar, com sí que ho van fer els nazis en els camps de concentració. Pel camp de Rivesaltes hi van passar des de refugiats de la República espanyola fins a jueus migrants, presoners de guerra alemanys, gitanos francesos, harkis algerians i qualsevol estranger sense passaport ni permís de residència.

“Durant molt de temps vaig ser incapaç de relacionar aquest fet amb el meu pare [...]. Encara ara soc incapaç de veure les dues imatges, la clara i la fosca, juntes en la figura del meu pare”

El 1940 el filòsof alemany Walter Benjamin, que fugia dels nazis, també va anar a parar a aquesta zona del sud de França. Quan vaig visitar la seva tomba sobre la badia de PortBou per primera vegada, em va semblar una mena d’enclavament alemany en una ciutat costanera catalana. Tres anys després, el 2010, arran d’unes pràctiques que jo duia a terme al MUME, l’impressionant Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera, vaig tornar a visitar la seva tomba i la vaig trobar completament canviada: el Memorial Democràtic havia reconegut en la persona de Walter Benjamin i la seva tràgica mort un assumpte transfronterer, un tema europeu, l’havia abordat i ara l’honorava amb taulers informatius, algunes exposicions i un congrés anual. Una mica més tard, vaig poder experimentar aquesta obertura cap a un horitzó universal, combinada amb una commovedora dinàmica entre la memòria i la política, durant unes altres pràctiques a Barcelona, aquesta vegada al mateix Memorial Democràtic. Durant aquests anys convulsos, mentre estudiava els documents i em trobava tant amb testimonis contemporanis com amb ‘guardians de la memòria’ —historiadors, guies

i personal dels llocs de memòria commemoratius— en diferents memorials del nord i el sud de Catalunya, la meva comprensió de la història va anar canviant i es va ampliar d’una manera sorprenent: va passar de ser un aspecte aparentment objectiu, comprensible i pedagògic a una mena de matèria viva que se’m comunicava a través de persones i llocs, i que a més podia relacionar amb les meves pròpies experiències i reflexions. Al Memorial Democràtic també vaig aprendre moltes coses sobre la comprensió democràtica de la història, la història des de baix, de la de la gent de classe baixa, però també sobre el silenciament de la història per interès polític. Totes aquestes experiències em van acabar portant de nou a la meva pròpia història familiar. Així va ser com, buscant en arxius alemanys, vaig trobar la sol·licitud de matrimoni del meu pare a la màxima autoritat de les SS del 1940, el seu expedient de desnazificació del 1947 i tres actes dels anys seixanta, quan la policia de la meva ciutat natal, sense que jo en sabés res, va interrogar-lo com a testimoni en diversos processos de les SS. En les seves respostes no va revelar més del que era absolutament necessari i també va mentir unes quantes vegades dient, per exemple, que mai havia assistit a una execució en massa; i jo vaig trobar un document que demostrava el contrari. En un llarg procés d'investigació als arxius, que encara no està tancat, va sortir a la llum que el meu pare s'havia allistat voluntàriament a les SS el 1939; que s'havia unit —voluntàriament o havent-hi estat destinat— a l’Einsatzgruppe C el 1941, i que el 22 de juny havia travessat amb l’estat major de l’Einsatzgruppe la frontera amb l’URSS d’amagat de la Wehrmacht, l’exèrcit d’Alemanya. Quan es van produir les primeres 7

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Casament dels pares de Barbara Brix. Breslau (Polònia), agost del 1940. Font: Barbara Brix.

execucions massives de comunistes i jueus, es trobava a Lviv i, els dies 29 i 30 de setembre, a Kíev, on van afusellar 33.771 residents jueus de totes les edats a la vora del barranc de Babi Yar (Ucraïna). Inicialment jo creia, o més aviat esperava, que el meu pare no hagués presenciat els assassinats, ja que havia declarat que només n'havia sentit rumors. Aviat, però, vaig assabentar-me que s’havia

“La qüestió de com i per què el meu estimat i adorat pare s’havia convertit en criminal i havia estat terriblement absent es va convertir en el tema central de la meva vida” 8

confirmat que, per invitació de l’oficial al comandament, havia assistit almenys a una de les execucions a Lviv.

a la petita ciutat on vam viure, sense que ningú tornés a molestar-lo. Finalment, ja jubilat, va morir el 1980.

Segons l’Institut d’Higiene de Kíev, va realitzar en aquesta institució un servei mèdic, encara pendent d’aclarir, fins a finals del 1942, quan va ser traslladat a la divisió SS Hohenstaufen, la qual va estar en diferents regions de França, a la Provença i a la Bretanya, on va exercir de metge. Durant el desembarcament aliat a Normandia el juny de 1944, el seu hospital va ser destruït i ell va quedar greument ferit. Després els Estats Units el van fer presoner de guerra i, finalment, quan es va retrobar amb la nostra família el 1947, ja tenia les cames amputades. Tot i que durant la desnazificació inicialment va ser classificat com a ‘incriminat’, finalment va ser exonerat, de manera que va tornar a la vida civil i va treballar com a metge funcionari a l’administració del sistema de salut,

Podria dir que ell no parlava gairebé mai de la guerra i encara menys de les seves experiències a l’Einsatzgruppe, però la veritat és que jo —com vaig haver de reconèixer-me en el meu propi procés reflexiu— tampoc li vaig preguntar mai res. És cert que a l’Alemanya de la postguerra es feien ben poques preguntes sobre l’època nacionalsocialista i s'optava per un silenci feroç, però com a professora d’Història havia ensenyat sobre els autors dels crims nacionalsocialistes sense preguntar-me mai quina relació podrien tenir amb els meus pares o, fins i tot, amb mi. Mai m'ho havia plantejat, directament em veia a mi mateixa al costat ‘correcte’. Els dolents eren els altres, a l’altra banda de la línia vermella. En els anys següents, la qüestió de com i per què el meu estimat i adorat

L’ull crític

ISSN: 2339-806X

Jueus ucraïnesos cavant les seves pròpies tombes, Storow, Ucraïna, 4 juliol del 1941. Font: Bundesarchiv, Bild 183-A0706-0018-029 / CC-BY-SA 3.0.

pare s’havia convertit en criminal i havia estat terriblement absent es va convertir en el tema central de la meva vida. Per tal de donar resposta a les meves preguntes, he rebut constantment ajuda del memorial del camp de concentració de Neuengamme (Hamburg), al qual em sento molt vinculada i agraïda. Des de fa més de deu anys ofereixen seminaris per a descendents de perpetradors nazis amb l’objectiu que puguin intercanviar experiències i opinions, així com donar-se suport mútuament. Jo hi vaig anar algunes vegades i sempre van ser trobades molt productives i enriquidores. Allà vaig conèixer l’Ulrich Gantz, el pare del qual era policia i havia ordenat afusellar grups jueus dins de la Einsatzgruppe B (Bielorússia). El Memorial de Neuengamme sempre m’ha animat a anotar i a escriure tot el que he anat descobrint i coneixent, i a parlar-ne públicament. Tanmateix, només he aconseguit apropar-me a reconciliar-me amb la meva herència familiar amb el projecte Mémoire à 4 voix. Amb aquest projecte, dos descendents de resistents francesos i dos fills d’autors de crims nacionalsocialistes alemanys

mostrem les nostres diferents històries familiars per intentar advertir tant joves com adults dels perills d’un nou feixisme. Tot va començar el 2014 al Memorial de Neuengamme, quan em vaig trobar amb la Yvonne Cossu i en Jean-Michel Gaussot, els pares dels quals eren resistents francesos, i havien estat deportats al camp de Neuengamme, on van morir de gana i d’esgotament. Allà ens vam conèixer, els quatre, i vam simpatitzar ràpidament. Però el punt d’inici

del projecte va néixer d’un gest humà i generós d’en Jean-Michel Gaussot. Després d’explicar-nos per primera vegada les nostres històries de família, davant d’antics presos del camp de concentració i dels seus descendents, l’Ulrich Gantz i jo esperàvem, molt nerviosos i amb sentiment de culpabilitat, la reacció del públic... Llavors, va ser el moment en què, després d’un llarg silenci, en Jean-Michel s’alçà dient que ell no ens considerava culpables pel fet que els nostres pares haguessin comès crims, de la mateixa manera que ell, fill d’un heroi, no es veia a si mateix com un heroi. Però que sentia que podíem reunir els nostres esforços per promoure junts les nostres idees d’humanitat, de tolerància i de respecte fratern. Va ser el 2017 quan vam començar a parlar de les nostres experiències davant d’estudiants en una escola i en un institut a Perpinyà. I des d’aleshores, hem dut a terme diverses sessions d’aquest projecte, Mémoire à 4 voix, a Suïssa, París, Lyon, Hamburg, i l’any passat, el 2020, a Barcelona.

Barbara Brix, Ulrich Gantz, Yvonne Cossu i Jean-Michel Gaussot en una trobada del projecte franco-alemany Mémoire à 4 voix. Fribourg (Suïssa), gener de 2019. Font: CICAD.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

El Fòru m

El Fòrum

El Fòru m

Testimoni i literatura. Breu recorregut i apunts per pensar els reptes de la transmissió contemporània

Resum Marta Marín-Dòmine Escriptora Escriptora canadenca d’origen català, realitzadora de projectes artístics i traductora. Actualment dirigeix el Born Centre de Cultura i Memòria, de Barcelona. Ha estat professora de literatura peninsular espanyola i d’estudis de la memòria a la Laurier University (Canadà), on també ha dirigit el Centre for Memory and Testimony Studies. Ha publicat extensament i realitzat documentals sobre literatura testimonial catalana i sobre la literatura i els camps nazis.

La relació del testimoni amb la literatura genera preguntes relacionades tant amb l’estètica com amb l’ètica: ¿és possible, i fins i tot legítim, servir-se de la literatura per narrar situacions extremes de violència? En aquest article ens ocuparem de la relació del testimoni amb la literatura centrant-nos en el lligam entre escriptura i veritat. Es despleguen, també, algunes hipòtesis incipients sobre l’estatut actual del testimoni que s’intercalen amb la presentació succinta dels trets fonamentals que caracteritzen la relació del testimoni amb la literatura i amb la manera com circulen avui dia els textos testimonials contemporanis.

ParaulesClau

#Testimoni #Literatura

#Mitjans socials #Veritat

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Manifestació en contra de l'assetjament sexual a l'exterior del Trump International Hotel. Nova York, 9 de desembre de 2017. Font: Stephanie Keith. Getty Images.

El fet que en les darreres dècades el testimoni hagi anat quedant subsumit a la posició de la víctima té una importància cabdal per entendre la manera com en el present es percep el valor potencial del testimoni. Ser víctima, en principi, vol dir estar desproveït d’eines per actuar. Ser testimoni, en canvi, vol dir tot el contrari: sortir de la condició de víctima per actuar. Considerar la posició de víctima com una posició estable —com, de fet, queda fixada en les imatges que diàriament ens forneixen els diversos mitjans— és negar-li la capacitat de prendre la paraula. La paraula, en canvi, s’obre a la dialèctica, a la transmissió i a la responsabilitat ètica de l’escolta. És indubtable que la segona dècada del segle actual vindrà marcada pel record de la pandèmia que ha assolat el món. Record que amb el temps s’anirà modificant per efectes de la memòria, amb la qual 12

cosa tindrem l’oportunitat de comprovar la diversitat d’experiències que, sens dubte, es traduiran en diversos llenguatges literaris i artístics; aleshores podrem comprovar, si és el cas, els girs conceptuals que es produiran en la percepció del testimoni. La necessitat de deixar plasmada l’experiència sorgida de la pandèmia té lloc en una dècada marcada per la proliferació de narratives del ‘jo’ que segueixen, per una banda, els canals de publicació convencionals i, per l’altra, els dels mitjans socials. En aquests darrers anys, efectivament, les plataformes digitals han servit de vehicle per testimoniar experiències de violència i d’exclusió per raó de gènere, sobretot, i també d’ètnia. Aquests canals de transmissió, per la seva immediatesa i repercussió, són capaços d’aglutinar persones al voltant d’una notícia o d’un acte de testimoniatge i generar no només

opinió, sinó també moviments socials, com ha ocorregut amb el moviment Me Too. 1

“En aquests darrers anys, [...] les plataformes digitals han servit de vehicle per testimoniar experiències de violència i d’exclusió per raó de gènere, sobretot, i també d’ètnia” La comunicació digital constitueix un immens arxiu, en teoria sense ingerències oficials. El seu ús, òbviament, no s’escapa a les limitacions que imposa la manca de recursos per accedir-hi, ni al control 1 Per a un recorregut més aprofundit del testimoni i els mitjans socials, vegeu Schankweiler, K.; Straub, V.; Wendl T. (ed.). Image testimonis. Witnessing in times of social media. Londres: Routledge, 2020, p. 1-13.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

de continguts de les mateixes plataformes, però de manera general es pot dir que per primera vegada l’accés a la circulació d’informació és transversal. Tothom, de fet, es pot convertir en testimoni i les repercussions d’aquest testimoniatge poden generar importants accions socials i polítiques. Aquest és el cas fornit recentment per Darnella Frazier, la jove de disset anys que va enregistrar l’agonia i mort de l’home afroamericà George Floyd en mans del policia blanc Derek Chauvin, el 25 de maig de 2020 en una vorera d’un carrer de la ciutat de Minneapolis. Frazier ha explicat que va posar en marxa el vídeo del seu telèfon perquè en aquell moment ja es va adonar que, si no ho feia, ningú no la creuria. De fet van ser aquestes imatges, entre d’altres, les que van servir per inculpar Chauvin. El gest de Frazier és d’importància si tenim en compte que el testimoni literari del segle xx, sorgit dels genocidis i de la deportació

als camps de concentració, neix precisament amb la intenció de testimoniar una violència tal que el mateix testimoni dubta que el puguin creure aquells que no l’han viscuda. El gest de Darnelle Frazier se suma, doncs, a la voluntat testimonial per fer entrar el testimoni en un règim de veritat. Els nous mitjans han trasbalsat la noció del temps —per raó de la seva immediatesa— i la de l’espai —allò que passa lluny ha esdevingut d’una proximitat increïble—, però la intenció primera del testimoni és, en principi, la mateixa. De totes maneres, ¿pot el mitjà d’expressió canviar la percepció que es té del testimoni? Quina és la relació del testimoni contemporani amb la paraula, tot i la prevalença de la imatge? En aquest espai no donarem resposta a aquestes preguntes, però, en canvi, són aquestes mateixes preguntes les que orienten els camins de les reflexions que ens interessen.

“El ‘testimoni literari’ és [...] el que sorgeix d’una intenció literària. L’escriptor, doblat en testimoni, sotmet l’experiència viscuda als processos retòrics propis de la creació literària” Què és, però, un testimoni literàri? La noció de testimoni sorgeix en la confluència del jurídic i del religiós. El testimoni testifica allò que ha vist, o viscut, i a la vegada la seva creença oferint la seva pròpia vida —d’aquí l’ús de la paraula ‘màrtir’, que en grec vol dir ‘testimoni’, per indicar la persona que defensa la seva fe, o la seva ideologia, fins a la mort. Oferir la vida assegura la validesa d’allò testimoniat, esborrant, per tant, el marge de dubte entre

Manifestació en protesta per l'assassinat de George Floyd. Boston, 31 de maig de 2020. Font: Maddie Meyer. Getty Images.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

allò narrat i la veritat. D’aquí que un dels recursos retòrics generalitzats per part del testimoni escrit sigui assegurar al lector que allò que narra, per més inversemblant que sigui, és verídic. La ficció, o més ben dit la ficcionalització, va ser, doncs, l’elaboració permesa d’una experiència viscuda, la facilitació de la transmissió allí on la raó ha perdut la brúixola del sentit.

és, en canvi, el que sorgeix d’una intenció literària. L’escriptor, doblat en testimoni, sotmet l’experiència viscuda als processos retòrics propis de la creació literària, tant si és fent ús del gènere documental o d’altres gèneres literaris. No hi ha cap mena de dubte que el corpus de la literatura testimonial és molt més abundós que el que correspon al del testimoni literari.

Per poder desbrossar el tema, ens resultarà productiu partir de la distinció que fa Catherine Coquio entre ‘literatura testimonial’ i ‘testimoni literari’.2 Efectivament, s’entén per ‘literatura’ tota producció escrita o oral. El ‘testimoni literari’

Literatura testimonial i testimoni literari

2 Coquio, C. “La construction de l’objet 'témoignage littéraire’” [intervenció al Col·loqui Internacional Interdisciplinari del Centre de Recherches pour les Arts et le Langage (CNRS-EHESS)]. A: L'objet littérature aujourd'hui. Enjeux communautaires et épistémologiques des études littéraires contemporaines, 24-25 març 2011, Maison Suger, París. <https://eduscol.education. fr/odysseum/la-construction-de-lobjettemoignage-litteraire> [Consulta: 30 maig 2021].

Podríem dir que la literatura testimonial respon a la urgència de deixar inscrita una experiència sense atendre als efectes estètics. Aquests textos poden ser notes, poemes, diaris íntims, textos memorialístics, enregistraments orals, etc., i es produeixen en diferents temporalitats. La seva elaboració pot tenir lloc en el mateix moment que succeeix l’esdeveniment, i de manera sistemàtica, o bé passat l’esdeveniment, quan l’autor o autora ha sobreviscut a l’experiència.

Un cas exemplar de literatura testimonial elaborada de manera sistemàtica durant un període de persecució i mort és la composta pel que avui és coneix com l’arxiu Oneg Shabbat o ‘Joiós Shabbat’ — pel fet que les reunions tenien lloc clandestinament i en Shabbat—, elaborat de manera secreta al gueto de Varsòvia. Els textos que s’hi recullen van néixer amb la voluntat de constituir un arxiu, ja que el seu creador, Emmanuel Ringelblum, historiador jueu i activista polític, conscient que la cultura jueva estava destinada a desaparèixer, va decidir recollir el màxim d’informació per deixar constància d’allò que estava desapareixent sota la Polònia ocupada pels nazis. El novembre de 1940, Ringelblum va organitzar un grup d’una dotzena de participants, alguns d’ells historiadors, perquè prenguessin nota de tot el que veien i sabien. L’arxiu consta d’una gran varietat de textos, des de cançons fins a bitllets de tramvia,

Michel Borwicz recupera les caixes que contenien l’arxiu del ghetto de Varsòvia, avui conegut com Oneg Shabbat. Varsòvia, 1946. Font: Yad Vashem. Centre Mundial de La Memòria de l'Holocaust.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

cartes de racionament, programes de concerts, postals, fins a notes manuscrites que atesten la vida diària al gueto, l’extermini dels jueus, el destí dels infants, les revoltes contra l’ocupant. Tot i que l’exterminació dels habitants del gueto va ser massiva, la documentació recollida es va poder salvar perquè havia estat amagada i soterrada en capses de metall i en grans lleteres en diferents punts del gueto. Ringelblum va ser afusellat, però entre 1946 i 1950, gràcies a les indicacions de dos supervivents del grup, es va poder recuperar part del material que avui constitueix el llegat més important sobre la vida i la cultura jueves a Europa, abans i durant el genocidi. És important retenir aquesta voluntat de documentar i, per tant, de testimoniar —tot i sabent que la vida pròpia està en risc—, perquè qüestiona certs llocs comuns que atribueixen passivitat a les persones perseguides. Si bé és cert que

no tota persona ha testimoniat, sí que és necessari combatre la percepció generalitzada d’un testimoni silent i passiu, aliè a l’acció, la lluita i la solidaritat.

“És important retenir aquesta voluntat de documentar i, per tant, de testimoniar —tot i sabent que la vida pròpia està en risc—, perquè qüestiona certs llocs comuns que atribueixen passivitat a les persones perseguides” El super vivent, certament i sovint, no pot, per raons socials, morals i psicològiques, parlar ni escriure, però en canvi en moltes ocasions recorre a una tercera

persona per narrar la seva experiència. Aquest és el cas, per exemple, del cèlebre testimoni de Rigoberta Menchú, supervivent de la massacre dels militars guatemalencs contra la població indígena, recollit per Elizabeth Burgos, o de les sistemàtiques converses i entrevistes dutes a terme durant vint anys per Jean Hatzfeld a les persones supervivents i als botxins del genocidi tutsi.3 Pel que fa al testimoni literari cal assenyalar que, per raó de la voluntat de mestratge d’escriptura, és sovint el resultat d’una reelaboració produïda en alguns casos per un rebuig inicial de la seva publicació. El testimoni que escriu quan fa poc temps del fet és sovint 3 Burgos, E. Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia. Cuba: Casa de las Américas, 1983. Sobre el genocidi dels tutsis a Ruanda, vegeu Hatzfeld, J. Dans le nu de la vie: récits des marais rwandais. París: Le Seuil, 2000; Une saison de machettes. París: Le Seuil, 2003; La stratégie des antílopes. París: Le Seuil, 2007; Englebert des collines. París: Gallimard, 2014; i Un papa de sang. París, Gallimard, 2020.

Joaquim Amat-Piniella viatjant a Mauthausen per commemorar el 25è aniversari de l’alliberament del camp. Maig de 1970. Font: Arxiu Comarcal del Bages. Fons Joaquim Amat-Piniella.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

objecte d’incomoditat en moments en què la societat no vol saber. El cas per excel·lència en la literatura catalana l’il·lustra la publicació tardana de K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, testimoni literari de la deportació política als camps nazis, escrita en primer manuscrit el 1946, rebutjat per la censura, i reelaborat i donat per definitiu pel mateix autor el 1963.4 Amb tot, aquesta gran divisió del corpus testimonial, que pot semblar en primer lloc esclaridora, no està lliure d’excepcions. Hi trobem, per exemple, textos que combinen el document i el valor literari allí on, en principi, no se li suposava. Pensem, entre els molts exemples, en el diari d’Anna Frank, en la correspondència de Pere Vives enviada des dels camps francesos i els camps de presoners de guerra a l’Europa ocupada, o en el llarg poema de Zalman Gradowski escrit i amagat al crematori d’Auschwitz-Birkenau.5 A banda de la complexitat de les taxonomies, la relació entre el testimoni i la literatura no està exempta de qüestions ètiques sorgides, precisament, de la seva relació amb l’estètica. Si un dels elements implicats en un text literari és el de produir plaer estètic —d’alguna manera desdoblant el plaer de l’escriptor—, ¿com podem pensar aquest element en un text que dona compte de la vida i de la mort en massa?

4 Amat-Piniella, J. K. L. Reich. Postfaci de Marta Marín-Dòmine. Barcelona: Club Editor, 2013. 5 El diari d’Anna Frank és potser un dels llibres més editats del món. Ha estat publicat en setanta idiomes i ha estat objecte de nombroses edicions. Vives, P. Cartes des dels camps de concentració. Barcelona: Edicions 62, 1972; Gradowski, Z. En el corazón del infierno. Documento por un Sonderkommando de Auschwitz, 1944. Barcelona: Anthropos, 2008.

Jean Norton Cru, combatent a la Primera Guerra Mundial, va sistematitzar a través de la seva obra crítica la problemàtica relació entre escriptura i acte testimonial. Cru va dedicar deu anys a llegir els tres-cents cinquanta testimonis de guerra publicats entre 1915 i 1928, dels quals va fer una anàlisi acurada amb l’objectiu de discernir quins eren els llibres fidels a la realitat. D’aquest estudi exhaustiu de més de set-centes pàgines en va resultar el volum Témoins, que les editorials van rebutjar perquè criticava en excés els autors a qui elles mateixes publicaven. Cru va refusar suavitzar les seves opinions, de manera que el volum va veure la llum el 1929 gràcies a l’autoedició.6 La major preocupació de Cru va ser combatre els mites bèl·lics i les heroïcitats que certs autors afirmaven haver protagonitzat, i també la morbositat aplicada a descriure certes escenes. Per Cru, només pot escriure qui ha viscut l’experiència i qui la pot narrar amb sentit de la mesura i capacitat d’anàlisi. Anys després, i a propòsit dels textos produïts per condemnats a mort sota el nazisme, Michel Borwicz publica un volum amb un objectiu semblant al de Cru i en el qual es pregunta sobre els elements que constitueixen el valor literari dels documents testimonials. 7 L’autor arriba a la conclusió que el valor literari d’una obra és inversament proporcional a la seva espontaneïtat i a la seva voluntat de ‘sinceritat’. Allí, diu Borwicz, on un escriptor poc experimentat cau fàcilment en els llocs comuns, l’escriptor professional és capaç de fer marrada per defugir els convencionalismes. 6 Cru, J.N. Témoins: essai d'analyse et de critique des souvenirs de combattants édités en français de 1915 à 1928. París: Euredit, 2015. 7 Borwicz, M. Écrits des condamnés à mort sous l'occupation nazie 1939-1945. París: PUF. Reeditat a Gallimard, 1973.

Finalment, haurem d’assenyalar que aquestes inquietuds també impregnen els mateixos testimonis esdevinguts autors, els quals sovint deixen palesa la seva intenció d’haver produït un document sense vel·leïtats literàries. Sembla que, d’aquesta manera, es construeixen un aixopluc per protegir-se tant de les crítiques que els puguin retreure una manca d’ofici, com del fet que se’ls pugui acusar d’haver traït els fets. Són nombrosos els casos que es podrien aportar aquí, però em remeto a un llibre del corpus testimonial català, encara poc conegut. Es tracta d’El carretó dels gossos, de Mercè Núñez Targa, que comença amb les paraules següents: “Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili: perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat, això sí que ho faré”. Núñez Targa, com tants d’altres autors, fa referència a la doble funció de l’escriptura: narrar la veritat, i per tant, documentar, i entretenir, és a dir, produir plaer sota el risc sempre latent de faltar a la veritat per raó de la temptació que representa caure en la ficció.8 E n u n p o l c o nt r ap o s at , h i trobem un altre autor català, en aquest cas el testimoni literari de Joaquim Amat-Piniella. Com deixa implícit al pròleg de K. L. Reich, Amat-Piniella afirma haver recorregut a la ficció perquè la considera la forma més acurada per descriure la complexitat de l’experiència vista i viscuda: “Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”.9 Sigui com sigui, l’escriptura es presenta com a possibilitat de 8 Núñez Targa, M. El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 9 9 Ibídem, p. 9.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Mercè Núñez Targa declara al judici contra René Bach, agent de la Gestapo i responsable de nombrosos actes de tortura contra resistents. Carcassona, 1945. Font: Mercè Núñez Targa / Amical de Ravensbruch.

representació i no pas com a metadiscurs per afirmar la impossibilitat del llenguatge per descriure i transmetre l’experiència. El tema, no obstant, no s’esgota amb la citació d’uns quants exemples. La persona afectada per la violència política experimenta un trasbals en tots els àmbits: físic, emocional, intel·lectual, espiritual. Les creences religioses trontollen, els valors dipositats en les virtuts de la raó fracassen. És a dir, passada l’experiència, el ‘jo’ esmicolat no es reconstrueix fàcilment, potser mai no es torna a reconstruir, i el supervivent experimentarà per sempre més la sensació d’existir de biaix en el present social. Per tant, no és només el suposat indicible de l’experiència, la manca de recursos del llenguatge per poder donar compte del viscut, de la vida i de la mort, sinó també el fet que el ‘jo’ del supervivent, ara desdoblat en escriptor, ha de lluitar per donar sentit al que ha viscut. Jean Améry i Primo Levi van deixar palès el fet que els deportats

polítics ho van tenir més fàcil per poder trobar raons que expliquessin el seu destí i, per tant, per recórrer a la narració. La ideologia en aquest cas els servia de narració allí on els deportats jueus i gitanos no se’n podien servir perquè la seva exterminació no era produïda per raons ideològiques ni morals, sinó ontològiques, pel mer fet d’existir.10 El testimoni i la literatura avui Voldria concloure amb uns breus apunts que no tenen intenció de fer assimilacions ni amalgames, sinó més aviat de contrastar el testimoni actual, sobretot el que es transmet a través dels mitjans socials, amb el testimoni literari del segle xx, per tal d’assenyalar-ne certes variacions que ens poden donar pistes a l’hora de reflexionar 10 Vegeu Améry, J. Más allá de la culpa y la expiación. Tentativas de superación de una víctima de la violencia. València: Pre-textos, 2001, p. 13. Vegeu també Levi, P. Los hundidos y los salvados. Barcelona: Muchnik Editores, 2000, p. 17.

sobre la construcció del testimoni ahir i avui. Una de les característiques sorprenents del testimoni transmès via els mitjans socials és ser percebut com a testimoni inqüestionable. Fundador o reforçador de moviments socials, el testimoni digital neix per denunciar, s’atribueix experiències comunes a moltes persones i adquireix d’alguna manera l’estatut de ‘model’. Aquesta atribució l’adhereix a la veritat dels fets. En una època de proliferació de les fake news, és interessant comprovar com el testimoni dels mitjans socials no genera sospites sinó més aviat certeses. L’estatut modèlic que sembla atribuïble al testimoni contemporani el fa també exemple de ‘resiliència’, i de superació, qualitats en alça avui dia. Seria d’alguna manera un testimoni salvat no només per la paraula, sinó pels suposats efectes benefactors del mateix medi en què es produeix.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Una dona sosté entre les mans el llibre El consentiment, de Vanessa Springora. París, 31 de desembre de 2019. Font: Martin Bureau. Getty Images.

Allí, doncs, on el testimoni literari del segle xx ha hagut de lluitar —contra la malfiança i la incredulitat—, el testimoni digital hi troba l’acceptació, tant del que denuncia —exclusions i violències per raó de gènere i ètnia fins ara en gran part desateses— com del mitjà a través del qual es denuncia —les diverses plataformes digitals percebudes com a mitjans al marge dels poders oficials i, per tant, en si mateixes potencialment ‘revolucionàries’. A falta, per ara i segons el meu coneixement, d’estudis aprofundits sobre el tema, m’atreveixo a llançar la hipòtesi que el testimoni literari contemporani que circula per vies més tradicionals —paper o llibre electrònic— assoleix uns nivells d’acceptació semblants als del produït a través dels mitjans socials, sempre que la seva influència sigui tal que hagi generat un hashtag amb fort poder de reclamació. El cas paradigmàtic en l’àmbit de l’Europa meridional el forneix la 18

publicació d’El consentiment, de Vanessa Springora.11 La gran repercussió dels testimonis contemp oranis és un fenomen que no sorgeix del nores sinó que s’ha de contemplar a través del prisma del que Beatriz Sarlo anomena ‘gir subjectiu’, és a dir, l’estatut d’autoritat que comença a tenir el testimoni a partir dels anys vuitanta, de manera que els relats testimonials han acabat, segons Sarlo, fagocitant l’anàlisi històrica.12 Podríem sostenir, com a segona hipòtesi, que l’objectiu de la literatura testimonial del segle xx —que neix amb la voluntat de parlar en primera persona per fer sorgir l’experiència col·lectiva— ha quedat reemplaçat per un testimoni subsumit a l’ús d’una primera 11 Springora, V. El consentiment. Barcelona: Empúries, 2020. Vegeu en aquest cas #Springora i altres etiquetes generades a l’entorn d’aquest testimoni. 12 Sarlo, B. Tiempo pasado: cultura de la memoria y giro subjetivo. Buenos Aires: Siglo Veintiuno, 2005.

persona a qui el públic converteix en veu d’un col·lectiu determinat, sense necessàriament presentar-se sota una contextualització social i menys històrica. Caldrà parar atenció al sorgiment dels testimonis de situacions límit actuals, com el de les persones que cerquen refugi arreu del món o el dels de supervivents de genocidis que estan succeint ara mateix. Telèfons mòbils, experiències narrades a tercers, o formes més convencionals, o fins i tot noves maneres que aniran sorgint en el decurs del temps: ¿quina serà la capacitat del testimoni per narrar, quins recursos formaran part de la nova ‘caixa d’eines’, i per damunt de tot, quina serà la nostra capacitat per acollir el testimoni contemporani i, de retop, per mantenir viu el testimoni del passat?

El Fòrum

El Fòru m

Els temps del testimoniatge. El testimoniatge en el temps

Resum Aquest text focalitza l’atenció en dos aspectes clau dels testimonis personals en la construcció de memòries socials. D’una banda, la historicitat de la paraula, és a dir, el moment en què es pren la paraula o es tria el silenci. D’altra banda, els contextos específics en què això passa, en funció dels marcs institucionals i de les condicions de qui rep o escolta aquestes veus. Elizabeth Jelin Investigadora social És doctora en Sociologia i investigadora superior del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET), amb seu a l'Instituto de Desarrollo Económico y Social (IDES) de Buenos Aires. Els seus temes d'investigació són els drets humans i la ciutadania, la família i el gènere, les memòries de la repressió política i els moviments socials. Entre les seves múltiples publicacions, destaquen Los trabajos de la memoria; La lucha por el pasado. Cómo construimos la memoria social; Cómo será el pasado. Una conversación sobre el giro memorial (amb Ricard Vinyes); i Las tramas del tiempo: Antología esencial (CLACSO, 2020).

En primer lloc, es presenta una reflexió general sobre el testimoniatge, sobre les condicions històriques i els contextos en què els que van viure o van presenciar un esdeveniment —en aquest cas, situacions de violència relacionades amb el terrorisme d’Estat i amb les pràctiques repressives— narren els seus records, amb els seus buits i silencis. En segon lloc, s’exposen algunes circumstàncies específiques de la història recent argentina, en les quals diferents tipus de testimonis i diferents veus tenen lloc per expressar-se i mostrar, d’aquesta manera, les transformacions al llarg del temps i la importància dels marcs institucionals, que faciliten o dificulten la paraula.

ParaulesClau

#Argentina #Dictadura #Silenci

#Testimoni #Testimoniatge

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

El temps, la paraula i els silencis Hi ha historicitat en la paraula: el que es diu en un espai i en un temps, en una circumstància específica, és diferent del que es diu en un altre cas o davant d’altres persones, en altres contextos. Això és així a causa del que es pot o vol expressar i de les estratègies pròpies de qui parla, però també de qui es troba a l’altre costat, de com és escoltada la paraula —o no— i interpretada pels altres. Les combinacions són múltiples: escolta atenta, silencis de diversos tipus, paraules endutes pel vent sense que ningú les escolti però tampoc les rebutgi. Paraules dites perquè ‘serveixen’ per a alguna cosa, silencis estratègics.

“Qui parla i relata aspectes del seu passat ho fa en moments específics de la vida. A més, l’experiència viscuda i la situació conjuntural fan de mediadores dels records” Qui parla? On o davant de qui? Què diu i què calla? Qui escolta? Què escolta? En quin context polític, social i cultural s’emmarca aquest relat? Qui parla i relata aspectes del seu passat ho fa en moments específics de la vida. A més, l’experiència viscuda i la situació conjuntural fan de mediadores dels records. Tant pot ser un fet que acaba de passar com els records d’alguna cosa que va passar fa dècades. Selecciona, silencia, també oblida. I relata memòries d’esdeveniments, però també memòries de memòries, en què les capes de temporalitats se superposen. 1 1 Passerini, L. (ed.). Memory and totalitarianism. Oxford: Oxford University Press, 1992.

La capacitat i la possibilitat de parlar, d’exercir la paraula, s’ancora en la subjectivitat de les persones. Però no només en aquest aspecte, sinó també en els entorns que afavoreixen o obstaculitzen aquesta paraula, en els marcs interpretatius compartits que van definint i redefinint les fronteres entre allò privat i allò públic, individual i col·lectiu, polític i moral. Sabem que la manera com s’esmenta una experiència la determina, tant en el moment en què es viu com en el moment en què es rememora. A més, la part ‘fàctica’ del que es viu es troba mediada per les categories de pensament, fet que es torna més central amb el pas del temps, amb la incorporació de l’experiència humana i dels sentiments, de l’abans i el després, amb els canvis en els climes sociopolítics i en els marcs culturals disponibles. En el testimoniatge personal, les persones que han viscut una experiència —en aquest cas, les que van patir directament una vexació o en van ser testimonis— comencen a narrar els seus records. Aquest fet es converteix en una font fonamental de recollida d’informació sobre el que va passar, un exercici de memòria personal i social en forma de narrativa que intenta donar un sentit al passat i un mitjà d’expressió personal per part de qui relata i qui pregunta o escolta.2 2 Deixem de banda la discussió sobre la relació entre el testimoni i els obstacles en la narració, que reflecteix la discrepància entre la vivència i l’absència de marcs narratius a l’hora d’expressar un testimoni, un tema abordat a Jelin, E. Los trabajos de la memoria. Madrid y Buenos Aires: Siglo xxi de España Editores y Siglo xxi de Argentina Editores, 2002. Hi ha testimonis que no tenen subjectivitat i d’altres que són repeticions ritualitzades del relat del patiment, com analitza Van Alphen, E. “Symptoms of Discursivity: Experience, Memory, and Trauma”. A: Bal, M.; Crewe, J.; Spitzer, L. (ed.). Acts of Memory. Cultural Recall in the Present. Hanover: University Press of New England, 1999, p. 24-38.

Al seu torn, qui escolta pot sentir estranyament i distància. Les possibilitats d’escoltar varien al llarg del temps: hi ha moments històrics en què és possible escoltar i altres en els quals això no passa, moments en què el clima social, institucional i polític es troba àvid de relats i altres en què domina la sensació de saturació i d’excés. Per aquest motiu és necessari reflexionar sobre la temporalitat i la historicitat de les narratives personalitzades i de les possibilitats d’escoltar.

“No només cal tenir en compte el que s’ha dit i el que s’ha oblidat, sinó també el que no s’ha dit, el que s’ha callat. Hi silencis lligats a la por” És més, no només cal tenir en compte el que s’ha dit i el que s’ha oblidat, sinó també el que no s’ha dit, el que s’ha callat. Hi silencis lligats a la por —des de la violència domèstica o l’assetjament sexual en l’àmbit interpersonal fins als silencis polítics que hem viscut tan de prop en els règims polítics dictatorials a l’Espanya franquista o en les dictadures del Con Sud— i també silencis per protegir i cuidar els altres, per no ferir ni transmetre patiments. En l’àmbit social, això passa especialment en períodes històrics posteriors a grans catàstrofes socials, massacres i genocidis, que generen, entre els que han patit la violència, una voluntat de no voler saber, d’evadir-se dels records per poder seguir vivint, fins i tot convivint quotidianament amb els causants, en un passat, d’aquest patiment i aquest dolor.3 En aquest 3 Theidon, K. Intimate Enemies. Violence and Reconciliation in Peru. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 2014.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Retrat de Jorge Semprún Maura, escriptor, polític i guionista cinematogràfic espanyol. París, 3 d’octubre del 2007. Font: Ulf Andersen. Getty Images.

sentit, al seu llibre La escritura o la vida, Jorge Semprún explica la seva experiència a Buchenwald cinquanta anys després de l’alliberament. La seva reflexió encadena la seva pròpia “estratègia de l’amnèsia voluntària” amb comentaris aguts sobre les dificultats de trobar algú que escolti: “El verdadero problema no estriba en contar, cualesquiera que fueran las dificultades. Sino en escuchar… ¿Estarán dispuestos a escuchar nuestras historias, incluso si las contamos bien?”.4 En molts silencis, sobreviuen records dolorosos que esperen el moment propici per ser expressats. 5 Aquesta ‘espera’ té a veure amb una altra lògica del silenci: trobar persones amb capacitat 4 Semprún, J. La escritura o la vida. Barcelona: Tusquets, 1997, p. 144. 5 Pollak, M. Memoria, olvido, silencio. La producción social de identidades frente a situaciones límite. La Plata: Ediciones Al Margen, 2006.

d’escoltar és vital en el procés de trencar els silencis que fem per por de no ser compresos. Potser és aquesta absència de capacitat d’escolta i la seva aparició molts anys després, per posar un exemple molt eloqüent, el que ha passat amb les violacions i els abusos sexuals com a pràctiques repressives.6 El silenci es trenca quan els que han patit directament comencen a parlar i narrar les seves experiències. Els que escolten també seleccionen, silencien, interpreten, donen sentit o reforcen aspectes sense sentit en el que es diu i calla. Aquests altres, a més, són part de contextos i escenaris més amplis, que també emmarquen les memòries. D’una banda, els marcs poden ser institucionals, des dels més formals en testimonis en judicis o comissions investigadores fins 6 Jelin, E. La lucha por el pasado. Cómo construimos la memoria social. Buenos Aires: Siglo xxi, 2017, cap. 6.

“El silenci es trenca quan els que han patit directament comencen a parlar i narrar les seves experiències. Els que escolten també seleccionen, silencien, interpreten, donen sentit o reforcen aspectes sense sentit en el que es diu i calla” a la reflexió autobiogràfica menys disciplinada o emmarcada institucionalment, passant per entrevistes sol·licitades per mediadors diversos —arxius històrics, periodistes, investigadors.7 D’altra banda, hi ha 7 Pollak, M.; Heinich N. “El testimonio”. A: Pollak, M. Memoria, olvido, silencio. La producción social de identidades frente a situaciones límite. La Plata: Ediciones Al Margen, 2006, p. 53-112.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

marcs polítics i culturals canviants, així com climes d’època, que estableixen les gradients de legitimitat de les veus, autoritzant alguns temes i denegant-ne d’altres, atorgant legitimitat a certes veus i no a d’altres.

“Les memòries involucren processos subjectius i intersubjectius, ancorats en experiències, en marques materials i simbòliques i en marcs institucionals”

En suma, les memòries involucren processos subjectius i intersubjectius, ancorats en experiències, en marques materials i simbòliques i en marcs institucionals. Per tant, l’anàlisi de la dialèctica entre la subjectivitat individual, d’una banda, i la pertinença a col· lectius culturals i institucionals, de l’altra, es torna un pas ineludible. Les memòries, sempre plurals, generalment es presenten en contraposició o encara en conflicte amb d’altres. En treballar sobre lluites o conflictes al voltant de memòries, l’accent es posa en el paper actiu dels que participen en aquestes lluites. Les relacions de poder i les lluites per l’hegemonia sempre han estat presents. Es tracta d’una lluita per ‘la meva veritat’, amb promotors i emprenedors, amb intents de monopolització i d’apropiació.

El terrorisme d’Estat i la historicitat dels testimonis a Argentina En els anys transcorreguts entre la dictadura i la transició, les transformacions en l’escenari públic argentí van implicar un gir en el testimoniatge. Durant els anys dictatorials (1976-1983) hi va haver alguns testimonis de supervivents que van aconseguir sortir del país, escoltats per molts a l’Argentina amb sorpresa i no sense desconfiança. Els testimonis recollits pels organismes dels drets humans van ser el punt de partida de la visibilitat pública de la repressió al país. Es basaven en denúncies de desaparicions fetes per familiars, que posaven en l’esfera pública que eren testimonis de l’absència i el buit sense explicació. Durant la transició (1984), la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP), amb el seu mandat legitimat pel govern nacional, va donar paraula a testimonis

Escena dels judicis militars de la dictadura argentina pels crims comesos contra els Drets Humans. A la sala, els activistes sostenen retrats de persones desaparegudes. Buenos Aires, 4 de novembre del 2009. Font: Juan Mabromata. Getty Images.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

i va establir l’espai institucional en què aquests van ser fonamentals com a constructors de la ‘veritat’ — una veritat que, quan es produeix en un moment en què a l’altre costat hi ha capacitat d’escoltar, té en la personalització del relat la seva font de més impacte social, sigui per mecanismes d’identificació o d’estranyament i distància. Dins el marc institucional oficial, l’any següent, el 1985, es va dur a terme el judici als excomandants de les juntes militars. Va haver-hi centenars de testimonis, ja que es van dedicar mesos i mesos a reunir testimonis com a part d’un difícil procés de construcció de la prova jurídica. Aquesta tasca, gens senzilla, es va basar en les declaracions de víctimes, familiars i testimonis, ja que els registres i arxius militars no estaven disponibles. D’aquesta manera es va reconèixer la seva veu i el seu dret a parlar. Les seves declaracions, però, s’havien de presentar d’acord amb les regles legals de l’evidència acceptable. El que no podia ser mostrat —l’acte d’agressió— havia de ser narrat, però en condicions precises i controlades, de manera que el que es denunciava pogués ser verificat. De fet, el que s’accepta com a prova jurídica és la ferida corporal. Els sentiments i el patiment no poden ser mesurats o inclosos en el procés judicial, igual que les idees o compromisos ideològics dels testimonis. Durant les sessions de testificació, s’havien de deixar de banda tant sentiments com ideologies. Quan a un testimoni el superaven les emocions, els jutges suspenien la seva declaració fins que es calmava. Aquest patró intermitent va tenir un efecte molt especial: el missatge subjacent era que l’experiència, amb tota mena de detalls, no podia ser narrada, i molt menys escoltada.

“El que s’accepta com a prova jurídica és la ferida corporal. Els sentiments i el patiment no poden ser mesurats o inclosos en el procés judicial” La declaració judicial és una narrativa personal d’una experiència viscuda, però el marc jurídic la fragmenta: el requeriment d’identificació personal, el jurament de dir la veritat, la descripció detallada de les circumstàncies de cada esdeveniment. El discurs del testimoni ha de desprendre’s de l’experiència i transformar-se en evidència. Si la desaparició és una experiència per la qual no hi ha llei i no hi ha norma, en la qual la víctima deixa d’existir com a subjecte de drets, en un tribunal, la declaració —de la mateixa víctima i dels que han estat buscant-la— es converteix en un acte que insisteix en el reconeixement i en la legitimació de la seva paraula. Una de les declaracions més significatives en aquest judici va ser la de Víctor Basterra, que va ser detingut a l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA) i, per tant, va estar desaparegut. Durant els quatre anys de captivitat (1979-1983), va treballar al laboratori fotogràfic i va aconseguir reproduir, amagar i treure del lloc de detenció nombroses fotografies de repressors i víctimes. Va declarar durant més de cinc hores, responent preguntes fàctiques molt precises sobre cadascuna de les fotografies incorporades a lligalls i sobres.8

8 La declaració sencera es troba a <http:// www.desaparecidos.org> [Consulta: 20 agost 2021]. Veure també: La quinta copia. Buenos Aires: Asunción Casa Editora, 2021.

En aquest mateix període, durant la primera meitat dels anys vuitanta, es van començar a publicar, especialment fora del país, alguns textos escrits per persones a l’exili que pretenien fer recollir la militància política i la repressió estatal.9 Aquests textos, lligats a la militància, la repressió i la traïció, van tenir un format parcialment ficcionalitzat, en contrast amb els textos personalitzats de denúncia dels exiliats de les repressions al Con Sud —com el d’Hernán Valdés sobre Xile—, que es focalitzaven en la repressió estatal sobre els cossos de les víctimes més que en l’acció militant o política prèvia.10 Durant la dècada dels noranta hi va haver una profusió de testimonis de supervivents de camps clandestins de detenció, d’exiliats i d’expresos polítics de països del Con Sud. Les iniciatives van incloure textos autobiogràfics i d’altres basats en mediacions i projectes de tercers, així com iniciatives d’arxius d’història oral, 11 entrevistes i programes de televisió, a més de cinema documental. No es tracta de fenòmens relacionats només amb el mercat —el que els crítics literaris anomenen el boom 9 Bonasso, M. Recuerdo de la muerte. Buenos Aires: Puntosur, 1998 (1a ed.: 1984); Díez, R. Los compañeros. La Plata: Ed. De la Campana, 2000 (1a ed.: 1987). Els dos textos són analitzats a Longoni, A. “Traiciones. La figura del traidor (y la traidora) en los relatos acerca de los sobrevivientes de la represión”. A: Jelin, E.; Longoni, A. (ed.). Escrituras, imágenes, escenarios ante la represión. Madrid y Buenos Aires: Siglo xxi de España Editores y Siglo xxi de Argentina Editores, 2005. 10 Valdés, H. Tejas verdes. Diario de un campo de concentración en Chile. Santiago de Xile: LOM-CESOC, 1996. Sobre aquestes distincions, cfr. Nofal, R. La escritura testimonial en América Latina. Los imaginarios revolucionarios del Sur. 1970-1990. Tucumán: Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat Nacional de Tucumán, 2002. 11 L’arxiu més complet d’entrevistes d’història oral sobre la dictadura i la repressió estatal és el de l’organització Memoria Abierta: <http://memoriaabierta. org.ar> [Consulta: 20 agost 2021].

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Víctor Basterra visitant les instal·lacions de l’antic centre clandestí de detenció de l’Escola de la Marina (ESMA) on va ser detingut i torturat. Font: Juan Mabromata. Getty Images.

del testimoniatge i la biografia—, sinó amb la complexa cerca de sentit personal i amb la reconstrucció de trames socials. De manera central, aquests projectes també tenen un propòsit polític i educatiu: transmetre les memòries d’experiències col·lectives de lluita política, així com els horrors de la repressió, en un intent d’indicar camins desitjables i marcar amb força un ‘mai més’.12 El gir testimonial inclou altres facetes, més ambigües i problemàtiques: com s’han d’interpretar les confessions i els testimonis de

repressors? 13 En quina clau cal llegir les declaracions dels que, després de ser segrestats, es van tornar col·laboradors del règim militar? La crítica cultural de la regió ha fet contribucions importants a l’anàlisi i la interpretació d’aquests textos i n’ha mostrat les ambigüitats i zones grises. Així, en la seva anàlisi de les autobiografies de dues dones xilenes que es van tornar ‘traïdores’ i després de la transició van declarar per acusar els repressors, Nelly Richard mostra els intricats camins pels quals la narrativa és part dels intents de reubicar-se socialment en un present complex i difícil.14

12 A Buenos Aires, a partir de la decisió oficial de transformar l’ESMA en un lloc de memòria, el 2004 va tenir lloc un gir en les veus buscades i escoltades que remet a la legitimitat social de la paraula. A partir de llavors, les veus dels supervivents, que havien estat relativament silenciades o en segon pla, comencen a ocupar de manera predominant l’esfera pública. Jelin, E. La lucha por el pasado. Cómo construimos la memoria social. Buenos Aires: Siglo xxi, 2017, cap. 5.

13 Feld, C; Salvi, V. (ed.). Las voces de la represión. Declaraciones de perpetradores de la dictadura argentina. Buenos Aires: Miño y Dávila, 2019. 14 Richard, N. Residuos y metáforas. Santiago de Xile: Cuarto Propio, 1998. Franco, J. “Gender, Death and Resistence: Facing the Ethical Vacuum”. A: Corradi, J.; Weiss, P.; Garretón, M. (ed.), Fear at the Edge. State Terror and Resistance in Latin America. Califòrnia/Oxford: University of California Press, 1992. Longoni, A., Op. cit.

“El gir testimonial inclou altres facetes, més ambigües i problemàtiques: com s’han d’interpretar les confessions i els testimonis de repressors?” Hi ha un altre món d’experiències i testimonis importants, a més del de les víctimes i els testimonis de la repressió directa, aquell que fa referència a la manera en què vivia la ‘gent corrent’ i les seves pràctiques quotidianes durant la dictadura. Aquests testimonis poques vegades tenen un lloc en els arxius i repositoris oficials. Més aviat els trobem en els escrits i arxius personals i familiars, tot i que

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Manifestació de dones clamant per la fi de la dictadura militar xilena. Santiago de Xile, s.d.. Font: Kena Lorenzini - Museo de la Memoria y los Derechos Humanos. CC BY-SA 3.0.

cada cop més se’ls dediquen treballs d’investigadors socials. 15 15 Un exemple n’és el testimoni d’una jove entrevistada als anys noranta, que relata les seves vivències de nena durant la dictadura: “Muchas veces han sacado bombas del colegio donde yo iba, que eran bombas de verdad, no eran chiste. Mi mamá me había comprado unos taponcitos del tamaño del filtro de este cigarrillo, y yo bajaba a jugar con mis amiguitas a la plaza. A las tres de la tarde sonaba una sirena, que era como una sirena de una usina pero mucho más fuerte, y nosotros sabíamos que cuando sonaba esa sirena nos teníamos que poner los taponcitos porque, según mi mamá, a esa hora rompían paredes. Entonces yo, para no escuchar el estruendo, me colocaba los taponcitos. […] Cuando yo era chica, para mí era muy normal que nos sacaran del colegio porque colocaban bombas... Tenía siete años, y para mí el malo era el que moría... En toda mi infancia, para mí todo esto fue muy normal. Yo veía lo que pasaba con los ojos de un chico”. Testimoni recollit per l’autora, publicat a Jelin, E. Las luchas... Op. cit., cap. 7. Vegeu Lvovich, A. D. “Vida cotidiana y dictadura militar en la Argentina: un balance historiográfico”. Estudios Ibero-Americanos. Buenos Aires: Universitat Nacional de General Sarmiento, junio 2017, vol. 43, núm. 2, p. 264-274.

En síntesi El testimoniatge com a const r ucció de memòr ies implic a multiplicitat de veus, circulació de múltiples ‘veritats’, a més de silencis i coses no dites. 16 Els silencis poden ser l’expressió de buits traumàtics. També poden ser, com en els silencis ‘culturals’ de Rigoberta Menchú, estratègies per marcar la distància social amb l’audiència, amb els altres, 17 o per respondre al que els altres estan preparats per sentir.18 També poden reflectir la manera de buscar restablir la dignitat humana i la ‘vergonya’ tornant a dibuixar i marcar espais 16 A ixí, les dones entrevistades per Marta Diana mai parlen de la seva participació activa en la lluita armada. Diana, M. Mujeres guerrilleras. La militancia de los setenta en el testimonio de sus protagonistas femeninas. Buenos Aires: Planeta, 1996. 17 Sommer, D. “Rigoberta’s Secrets”. Latin American Perspectives. Londres: Sage Publications, vol. 18/70, núm. 3, 1991. 18 Pollak, M.; Heinich, N., Op. cit.

d’intimitat, resguardats de la mirada dels altres.19 El dolor i les seves marques corporals poden impedir-ne la transmissibilitat, ja que recorden l’horror no elaborable subjectivament. El patiment traumàtic pot privar la víctima del recurs del llenguatge, de comunicació, i això pot impedir que testifiqui o que ho faci ‘sense subjectivitat’. Però també hi ha el límit que posen els altres, la seva impossibilitat de comprendre allò que entra al món corporal i subjectiu de qui ho pateix. Les empremtes traumàtiques, silenciades moltes vegades per evitar el patiment de qui les ha patit, poden no ser escoltades o negades per decisió política o per falta d’una trama social que les vulgui rebre. Es crea un mitjà en què el silenci ‘nega’ i 19 Amati Sas, S. “Recuperar la vergüenza”. A: Puget, J.; Kaës, R. (ed.). Violencia de Estado y psicoanálisis. Buenos Aires: Centro Editor de América Latina, 1991.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Rigoberta Menchú Tum, que va ser testimoni en el judici per genocidi contra el poble maya de Guatemala als anys vuitanta, participant en una cerimònia religiosa amb motiu del desè aniversari del Premi Nobel de la Pau que li fou atorgat a Oslo el 1992. Guatemala, 10 de desembre de 2002. Font: Orlando Sierra. Getty Images.

deixa immòbil la seva expressió i circulació. Això pot portar a una glorificació o a l’estigmatització de les víctimes, com a úniques persones amb un reclam validat o rebutjat. En qualsevol dels dos casos, la dissociació entre les víctimes i la resta s’aguditza. En aquest punt és necessari fer un advertiment sobre les ‘bondats’ del testimoniatge i el marc interpretatiu que fem servir per ubicar-ne el sentit. Hi ha un model o marc que inclou un procés psicològic de patiment i trauma, un procés de dol i curació a través de la separació i acceptació de la pèrdua. En aquest procés individual i interpersonal, parlar i explicar-ho sovint és catàrtic o terapèutic. No obstant això, en aquesta època que ens toca viure, en la qual a través dels mitjans de comunicació de masses es planteja una ‘publicització’ de la vida privada als talk shows 26

i els reality shows que banalitzen els sentiments i la intimitat, es corre el risc que el gènere testimonial caigui en l’exposició —excessiva?—i en l’espectacularització de l’horror. Si el terrorisme d’Estat i la repressió van violar la intimitat i els cossos humans, la reconstrucció de la identitat requereix reconstruir també els espais privats i la intimitat. En aquest context, també cal advertir dels perills que corren les modes testimonials. A més, la importància personal i individual de parlar i trobar algú que ens escolti no ha de reemplaçar, amagar o ometre els altres plans de treballs de la memòria i la justícia. L’onada testimonial no pot reemplaçar la urgència de respostes polítiques, institucionals i judicials a la conflictivitat del passat, a més de les personals, les simbòliques i les morals o ètiques.

El Fòrum

El Fòru m

La insuportable sinceritat del botxí: del relat confessional 1 al reenactment

Resum

Vicente Sánchez-Biosca Especialista en cinema i comunicació audiovisual És catedràtic de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València i va ocupar la Càtedra de Cultura Hispànica al Centre Rei Joan Carles de la Universitat de Nova York el 2013, a més de ser codirector de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) entre el 2016 i el 2018. És professor visitant en nombroses universitats europees i americanes, i dirigeix un projecte de recerca sobre autors i espais per perpetrar crims massius. És autor de diversos llibres, el darrer publicat porta per títol La muerte en los ojos. Qué perpetran las imágenes de perpetradores (Alianza Editorial).

En la convergència entre les noves tendències del documental cinematogràfic i l’atenció que els estudis sobre genocidi i violències de massa han conferit a la figura de l’autor en els últims anys, sorgeix amb força un conjunt de fenòmens que, com ara el reenactment, el trauma i la memòria corporal, s’havien estudiat en relació amb les víctimes i s’apliquen recentment a les confessions dels victimaris. L’objectiu d’aquest article és abordar les formes d’aquesta mutació del documental, així com la necessitat d’una anàlisi crítica de les fonts, posada a prova en la recerca sobre testimonis audiovisuals de víctimes. El text pren com a eix de reflexió alguns exemples referits al genocidi perpetrat pels khmers rojos a Cambodja: en particular, els films Enemies of the People (Thet Sambath i Rob Lemkin, 2009) i Duch, le maître des forges de l’enfer (Rithy Panh, 2011).

ParaulesClau

#Documental #Enemies of the People #Genocidi cambodjà

#Perpetradors de violències de massa #Reconstrucció #Rithy Panh

1 Aquest text ha estat concebut en el marc del projecte “Representaciones contemporáneas del perpetrador de crímenes de masa” (HAR2017-83519-P). L’autor agraeix a Rithy Panh la seva generositat en permetre la reproducció dels fotogrames que il·lustren aquest article.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

“Tinc un somni recurrent cada vegada que sento que la gent parla de les matances. En el somni és com si els assassinats que vaig cometre fossin molt recents.” Aquestes paraules surten dels llavis de Brother Khoun i les dirigeix a la càmera de Thet Sambath, 2 un periodista del Phnom Penh Post que va passar deu anys filmant els victimaris del genocidi cambodjà,3 en què van morir molts membres de la seva família. Khoun, a la guerrilla khmer roja des del 1970, va dur a terme i va dirigir nombroses execucions durant el règim dels khmers rojos. Quan apareix davant Sambath, gairebé trenta anys després, no és més que un modest camperol que mira de reüll i es troba com en un somni.4 “Veig gent conduïda als killing fields, veig les fosses i les torxes.” En la següent escena del film, Sambath prepara una càmera de vídeo en una habitació. Hi introdueix el cartutx de cinta i activa la pantalla petita per controlar l’enquadrament. Al fons, espera un ancià de pell fosca, pocs cabells, amb una ganyota que sembla un somriure. Comença la filmació. En primer pla, l’home relata: “Somio que hi ha una reunió a la jungla.” “Qui hi ha, al seu somni?”, pregunta 2 Diàlegs extrets del film Enemies of the People (Thet Sambath i Rob Lemkin, 2009). 3 La dictadura dels khmers rojos a Cambodja (1975-1979) —rebatejada pel seu règim com a Kampuchea Democràtica— va ser una de les més sagnants del segle xx i és un dels quatre genocidis ‘canònics’ de la centúria. El seu radicalisme, que fins i tot va extremar els plantejaments de la Revolució Cultural xinesa, la seva aliada, va provocar la mort de més del 25 % de la població del país per execucions, treballs forçats, fam i abandonament sanitari. L’abolició de la moneda, l’evacuació de les ciutats, els matrimonis forçats col·lectius i, sobretot, la paranoia dels seus líders envers enemics poderosos —nord-americans, soviètics, vietnamites i, especialment, traïdors— que va conduir a una ferotge repressió interna es poden considerar únics en la història. 4 Vegeu dades sobre el personatge a <https:// enemiesofthepeoplemovie.com/filmCharacters.html> [Consulta: 25 abril 2021].

Sambath. “Pol Pot”,5 és la resposta, “només ell; dirigeix la reunió.” “Només s omia amb Pol Pot?” “Sí.” La paraula s’atura; l’ancià sap aguantar la mirada de l’objectiu, ni el silenci el pertorba. Es tracta, ni més ni menys, que de Nuon Chea, àlies Brother Number Two, l’home més temut després de Pol Pot a la Kampuchea Democràtica. Tots dos fragments formen el pòrtic de la pel·lícula Enemies of the People (Thet Sambath i Rob Lemkin, 2009). Els somnis no poden ser més diferents, ni l’estatus d’ambdós homes: un executor corrent, enfangat en el bany de sang, a una banda; a l’altra, un líder polític, ideòleg de la revolució agrarista, allunyat del cara a cara del crim. Un somni concorda amb l’estructura del trauma: recurrent i cíclic, sense temporalitat; l’altre evoca un moment mític de l’organització, el de la guerrilla al seu hàbitat, la jungla. Una cosa, però, és inquietant: la veracitat que atribuïm a aquests testimonis amb una ingenuïtat incomprensible, probablement per la seva infreqüència i l’autoacusació que comporten. Per això, Raya Morag s’ha proposat d’anomenar-los ‘confessió’, per distingir-los dels testimonis dels supervivents.6 I és que, potser, la conseqüència més inquietant d’això que s’ha anomenat ‘gir cap al perpetrador’ (perpetrator’s turn) és haver atorgat un crèdit especial —absolut?— a les paraules d’un victimari quan relata els seus crims contra la humanitat a l’esfera pública. És a dir, si fins fa poc l’estratègia unànime dels perpetradors de crims de massa era negar categòricament la comissió 5 Saloth Sar, àlies Pol Pot, va ser el dictador de Cambodja (1975-1979) i el principal líder dels khmers rojos des de la seva gènesi a la dècada de 1960 fins a la seva mort 1998. 6 Morag, R. Waltzing with Bashir. Perpetrator Trauma and Cinema. Londres i Nova York: I. B. Tauris, 2013, p. 3 i 7.

“En els últims temps, encara que aquests comportaments no hagin deixat de ser majoritaris, les veus d’aquests criminals reconeixen, parcialment o total, la seva autoria” de les accions o emparar-se en l’obediència deguda, en els últims temps, encara que aquests comportaments no hagin deixat de ser majoritaris, les veus d’aquests criminals reconeixen, parcialment o total, la seva autoria, de vegades amb orgull inclòs, i fins i tot se’ls ha incorporat al règim del trauma.7 Davant d’ells, l’acceptació acrítica és un perill quan es pronuncien en aquesta nova palestra atractiva i indiscriminada que són els mitjans de comunicació, les confidències públiques —l’oxímoron és deliberat— o les memòries. L’objectiu d’aquest text és analitzar el suport fílmic, ja que s’ha convertit en un dels espais privilegiats per expressar aquestes confessions, almenys des del film-esdeveniment8 The Act of Killing (Joshua Oppenheimer, 2012), per l’obscenitat amb què els sicaris que van participar en la massacre de suposats comunistes el 1965 i el 1966 al nord de Sumatra reconstrueixen 7 La bibliografia és molt extensa. Vegeu Sironi, F. Comment devient-on tortionnaire? Psychologie des criminels contre l’humanité. París: La Découverte, 2017, p. 732; Morag, R. Op. cit. 8 Nancy Berthier anomena així “aquells films […] que constitueixen en si mateixos esdeveniments històrics, i el significat dels quals està més vinculat a la història que a la història del cinema. Com a tals, s’inscriuen en les memòries col·lectives constituint uns punts de […] cristal·lització memorística”. Berthier, N. “Viridiana, una película-evento”. A: Martínez, A. (ed.). La España de Viridiana. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 2007, p. 53.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

els seus crims als llocs on els van cometre i actualitzen les seves fantasies en un clima ple d’elements kitsch, exotisme i un aspecte de metafilm.9 El seu caràcter revulsiu està paradoxalment lligat al que Lúcia Nagib va considerar un realisme paradoxal nascut del grotesc, la distorsió i la imatgeria sagnant.10 La producció documental dels últims anys és rica en la posada en escena del ‘trauma del perpetrador’ i Morag ha dedicat un llibre recent precisament a les formes particulars que adopta el documental cambodjà d’última generació. 11 Escenografia de la memòria del perpetrador Entre els dos extrems de responsabilitat exposats al principi —l’executor ordinari i el conceptor— hi ha almenys una figura intermèdia: l’anomenat tradicionalment ‘criminal de despatx’, que organitza el pla d’extermini sense ser un dels ideòlegs que el teoritza. Aquesta figura, associada a Adolf Eichmann en el cànon de la perpetració de l’Holocaust, és extremament etèria, ja que inclou responsabilitats molt diferents. Així ho demostra a Enemies of the People la superior de Khuon, coneguda com Sister Em, cap de districte, que apareix amb la cara a l’ombra. En qualsevol cas, la figura que s’acostaria més al criminal de despatx en el genocidi cambodjà és Kaink Guek Eav, àlies Duch. 9 Els temes clau de les anàlisis es van posar en relleu aviat al número monogràfic dedicat al film per la revista Film Quarterly (vol. 67, núm. 2, 2013). 10 Nagib, L. “Regurgitated Bodies. Presenting and representing Trauma in The Act of Killing”. A: Tzioumakis, Y.; Molloy, C. (ed.). The Routledge Companion to Film & Politics. Abingdon: Routledge, 2016, p. 218-230. 11 Morag, R. Perpetrator Cinema. Confronting Genocide in Cambodian Documentary. Londres i Nova York: Wallflower i Columbia University Press, 2020.

Director del centre de detenció i tortura S-21, dependent directament de l’Angkar —l’Organització— i especialitzat a eliminar la conspiració interna en un règim paranoic, Duch va portar aquesta peça de l’engranatge amb puny de ferro, va formar els interrogadors, va revisar personalment tots els dossiers, va signar les llistes d’execució i va garantir que la maquinària d’aniquilació funcionés eficaçment. Duch va fugir sense destruir els documents d’arxiu de l’S-21 —“la seva obra més aconseguida”—, 12 va continuar entre els khmers rojos i va ser detingut el 1999: va quedar sota custòdia. Només quan, el 2006, els acords entre la comunitat internacional i el govern cambodjà van donar fruit i el Tribunal Khmer Roig —o ECCC (Extraordinary Chambers in the Courts of Cambodia)— es va posar en marxa, Duch va ser escollit com a primer processat, ja que la relació entre la comissió dels crims i les seves ordres era més directa que en el cas dels grans dirigents. Així doncs, Duch es va convertir en l’encarnació de les atrocitats khmers roges, de la mateixa manera que l’S-21 en va ser l’emblema. Mentre esperava el procés, el 2008, Rithy Panh va aconseguir entrevistar-lo per a un film, si bé la pel·lícula no es va estrenar fins al 2011 —quan la sentència ja era definitiva—, sota el títol de Duch, le maître des forges de l’enfer. La qüestió que està a la base d’aquest film és com s’entrevista un mestre d’administrar la informació, que jugava entre el reconeixement i la negació i especulava amb estratègies de remordiment. Com s’afronta algú capaç de suportar la pressió i tractar-la amb instruments cinematogràfics sense falsificar el relat? Com s’extreu del criminal una confessió útil per a la 12 Sironi, F. Op. cit., p. 186.

“Com s’extreu del criminal una confessió útil per a la història, malgrat les seves manipulacions i enganys?” història, malgrat les seves manipulacions i enganys?13 Duch, le maître des forges de l’enfer captava la paraula i el cos de Duch, incorporava sons de fonts històriques i recorria a memory triggers,14 com ara fotos i documents, segons una forma elemental —tot i que tensa— de dos personatges enfrontats. De fet, tot el que Duch pronuncia en aquest film té el seu ressò en altres entrevistes al llarg dels anys; per això, els matisos són tan importants. La primera va tenir lloc entre el 4 i el 6 de maig del 1999 i va ser conduïda per Christophe Peschoux, Haing Kehng Heng i Nate Thayer, dos dies abans de l’arrest de Duch i es va guardar durant sis anys fins que es va confiar als jutges de l’ECCC. El seu valor és oferir-nos el que Duch estava disposat a explicar el 1999 sobre l’S-21 i el paper que hi va tenir. 15 13 Rithy Panh ja havia sol·licitat sense èxit entrevistar Duch per al seu documental S-21. La machine de mort khmère rouge (2003), en què va reconstruir les escenes que van tenir lloc amb perpetradors menors —guardians, interrogadors, responsable de documentació, fotògraf, carcellers i responsable de transports— i dos supervivents. 14 Es coneixen amb aquest nom els objectes, fotografies, diaris i notes, entre d’altres, que s’utilitzen en la història oral per desbloquejar la memòria dels testimonis, a fi de contribuir a submergir-los en el passat que intenten relatar. Una anàlisi molt extensa del film es pot trobar a SánchezBiosca, V. “The Perpetrator’s mise-enscène: Language, Body, and Memory in the Cambodian Genocide”. Journal of Perpetrator Research, vol. 2-1, 2018, p. 65–94. 15 Peschoux, Ch.; Kheng Heng, H. Itinerary of an Ordinary Torturer. Interview with Duch, former Khmer Rouge Commander of S-21. Chiang Mai: Silkworm Books, 2016, p. 46.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Fotograma de Duch, le maître des forges de l’enfer (Rithy Panh, 2011).

D’altres, com la que van fer Sabina Sirik i Eng Kok-Thay el 29 d’agost del 2013 al Centre de Detenció, reflecteixen el que un individu ja condemnat a cadena perpètua podria dir sense efectes pràctics per al seu futur.16 Però, el 2008, Duch havia de declarar davant del tribunal i Rithy Panh acaba pressentint que el seu interlocutor l’està utilitzant per preparar la seva defensa.17 D’altra banda, un cara a cara prolongat durant mesos amb un expert en interrogatoris com Duch també revela com manipula la intimidació sobre els seus adversaris, tot i que ja no està en una posició de poder. L’enfrontament va portar 16 Ghy, Th. (2014). When the Criminal Laughs. Phnom Penh: DC-Cam, 2014, p. 84-109. 17 Panh, R.; Bataille, Ch. L’élimination. París: Grasset, 2011, p. 31.

Panh a una profunda crisi d’ansietat i el diàleg només va poder adoptar una forma intel·ligible gràcies al treball de muntatge.

“Un cara a cara prolongat durant mesos amb un expert en interrogatoris com Duch també revela com manipula la intimidació sobre els seus adversaris, tot i que ja no està en una posició de poder”

Les entrevistes recollides al film s’emmarquen en dues seqüències que presenten el personatge a la seva cel·la. A la primera, el seu cos escanyolit prepara la seva rutina mentre el fons sonor reprodueix un dels discursos més famosos de Pol Pot, seguit de l’himne de Kampuchea Democràtica. Uns plans d’un film de propaganda khmer roja associen el protagonista amb el règim i el partit que va servir. A la segona, la càmera abandona l’homenet en un acte de pregària i autocomunió, ja que s’havia convertit al cristianisme. Entre totes dues seqüències, el film organitza les diverses intervencions de Duch amb preguntes formulades per Rithy Panh. Tot el que hi ha entre aquestes seqüències és la veu i el cos de Duch reflexionant sobre la seva història dins del règim dels khmers rojos.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

El dispositiu de filmació és senzill: Duch, assegut en un escriptori, respon mentre Panh li proporciona confessions de les seves víctimes extretes sota tortures, documents i fotografies antropomètriques dels detinguts. Així, Duch és presentat com el buròcrata del crim que va ser a l’S-21: examina documents, fixa l’atenció en cada detall, passa pàgines amb uns dits fins que contrasten amb les robustes mans dels torturadors. És com si hagués recuperat el 2008 la tasca que va deixar d’exercir el gener del 1979 i es trobés davant d’aquells mateixos documents d’abans.

“Duch és presentat com el buròcrata del crim que va ser a l’S-21: examina documents, fixa l’atenció en cada detall, passa pàgines amb uns dits fins que contrasten amb les robustes mans dels torturadors”

A l’escriptori s’organitzen els documents que estimulen la memòria, tant en els aspectes narratius com performatius: llegir eslògans i explicar-los, identificar els seus comentaris manuscrits en una confessió extreta sota tortura, reconèixer la seva signatura en un ordre d’execució, identificar els seus subordinats en una fotografia. El cineasta busca, a través del muntatge, confrontar el seu relat amb les pintures del supervivent Vann Nath, que donen forma a les tortures perpetrades a l’S-21. Una presència constant en aquesta taula del record és el popularment anomenat mug shot de Bophana, és a dir, la imatge de senyal que els seus captors van prendre quan la van detenir i que servia, en la tradició d’una política de vigilància posada en marxa des de finals del segle xix a França, per identificar perillosos socials, delinqüents i especialment reincidents. Bophana, en particular, va ser una víctima la biografia de la qual el cineasta va relatar en una pel·lícula anterior i amb una història d’amor que va ser divulgada

per la periodista nord-americana Elizabeth Becker.18 A la filmació i el muntatge, Rithy Panh acaba suggerint un frec sacríleg quan Duch apunta el dit índex a la signatura que la noia va escriure en la seva última confessió abans que l’executessin.

18 La pel·lícula Bophana, une tragédie cambodgienne (1996) recull el relat que Elizabeth Becker va donar a conèixer al llibre When the War Was Over (Nova York: Public Affairs, 1986). Anys més tard, Becker li va dedicar un altre llibre: Bophana (Phnom Penh: Cambodia Daily Press, 2010). Vegeu-ne un desenvolupament a Sánchez-Biosca, V. (2021). “Bophana’s Image and Narrative. Tragedy, Accusatory Gaze, and Hidden Treasure”. A: Barnes, L.; Mai, J. (eds.). The Cinema of Rithy Panh. Everything Has a Soul (ed.). New Bunswick, Camden i Newark: Rutgers University Press, 2021, p. 173-187.

Fotograma de Duch, le maître des forges de l’enfer (Rithy Panh, 2011).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Memòria corporal i reenactment A diferència d’Enemies of the People i d’S-21. La machine de mort khmère rouge, el film Duch, le maître... no fa ús del reenactment.19 Això no vol dir, però, que la memòria del cos hi estigui menys present. Duch va haver d’assumir en els seus anys de formació revolucionària i els de la dictadura khmer roja una disciplina i una litúrgia quotidianes que expressaven 19 Aquesta pràctica de reconstruir el passat a través dels seus agents —víctimes— utilitzant la seva memòria corporal i la visita dels llocs havia estat explotada al cinema, especialment des de la molt influent Shoah, de Claude Lanzmann (1985). No obstant això, en les últimes dècades, amb l’anomenat ‘gir cap al perpetrador’ dels estudis sobre violència de massa, els victimaris també han estat conduïts a reconstruir les escenes dels seus crims per part de documentalistes. El punt de no retorn d’aquest fenomen va ser la convulsió causada a les pantalles per la pel·lícula The Act of Killing (Joshua Oppenheimer, 2012).

la seva submissió al partit a través de moviments, expressions, uniformes, recitació d’eslògans i llenguatge hipercodificat. En una seqüència, evoca l’acte quasi sacramental en què jura lleialtat al partit comunista de Kampuchea. Quan el recorda, se li tensa el cos, la mirada se li perd a l’horitzó, i col·loca suaument el braç dret, amb el puny tancat, sobre la templa fins que queda petrificat. Rithy Panh recull aquest instant i el ‘comenta’ incorporant unes imatges d’arxiu en les quals un nombrós grup de guerrillers vestits amb els seus ‘pijames’ i kramas repeteixen el mateix gest. Quan Duch es lliura amb tanta devoció a aquest record, no és conscient que la seva escenificació sembla contradir la distància crítica que afirma haver aconseguit respecte al seu passat criminal. El cineasta detecta el moviment espontani, però mecànic, de la seva

Fotograma de Duch, le maître des forges de l’enfer (Rithy Panh, 2011).

anatomia i registra com el relat arrossega el cos cap a aquest sentiment ‘sublim’. Aquesta ‘memòria del cos’ converteix el de Duch en un escenari del passat. Duch va evocar el mateix esdeveniment davant del tribunal que el va jutjar i l’antropòleg Alex Hinton va assenyalar que “els que estaven entre el públic van sentir que havien captat un esclat del seu fervor revolucionari […], perquè quatre dècades més tard semblava no només recordar la seva inducció al partit, sinó convocar la passió que el va dominar...”.20 Però allò 20 Hinton, A. Man or Monster? The Trial of a Khmer Rouge Torturer. Durham i Londres: Duke University Press, 2016, p. 72-73. Thierry Cruvellier també en va dir que es tractava d’un instant en què el gest revela la força de la fe d’abans, com si s’hagués mantingut intacta. Vegeu Cruvellier, Th. Le maître des aveux. París: Gallimard, 2011, p. 15.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Fotograma de Duch, le maître des forges de l’enfer (Rithy Panh, 2011).

que en el judici adquireix un valor, davant de la càmera de Panh es converteix en un esborrament del temps, una emergència del passat amb tota la seva càrrega psicològica i política. Filmant tan de prop aquesta cara encesa amb uns ulls que s’eleven físicament i simbòlicament, el cos de Duch ha tornat a ser posseït pel seu antic fervor khmer roig. Reenactment: veritat i atracció L’aparició a les pantalles de cinema de The Act of Killing va convulsionar profundament les consciències. El més remarcable del procediment utilitzat per Oppenheimer va ser el seguiment prolongat d’una sèrie d’antics assassins encarregats de les massacres, que, sense cap pudor, s’oferien a escenificar davant de les càmeres els seus mètodes criminals inspirats en les pel·lícules de gàngsters que adoraven. Aquesta modalitat

documental aviat es va posar de moda per a l’autorepresentació dels perpetradors, com havia passat mutatis mutandis amb aquell esdeveniment de la pantalla que va ser Shoah (Claude Lanzmann, 1985), per als supervivents. Es diria que, des dels anys 2010, una història testimonial —confessional— que no impliqués escenificació, visita dels llocs, treball corporal i presentificació del crim semblava marcada per l’anacronisme. Era com si aquell imperi del trauma al qual s’han precipitat les nostres societats, segons el diagnòstic de Didier Fassin i Richard Rechtman el 2007, s’hagués transferit a la memòria del perpetrador i al gènere documental.21 No obstant això, les apel·lacions a la memòria del cos venien d’abans. Enemies of the People 21 Fassin, D.; Rechtman, R. L’imperi du traumatisme. Enquête sur la condition de victime. París: Champs, 2007.

“El més remarcable del procediment utilitzat per Oppenheimer va ser el seguiment prolongat d’una sèrie d’antics assassins encarregats de les massacres, que s’oferien a escenificar davant de les càmeres els seus mètodes criminals” conté una seqüència molt inquietant en la qual el líder traumatitzat de les massacres accepta mostrar la forma en què duia a terme les execucions. No sense certa incomoditat, l’home descriu com agafava el cap de la víctima per darrere i estirava per deixar-li la gola al descobert. Els dos protagonistes adverteixen que la paraula no té força sense la concurrència dels 33

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

“Si no depurem el mètode, no seria sorprenent que aquesta figura fascinant del perpetrador acabi penetrant en l’ampli camí dels mitjans de comunicació i culturals, envaint i confonent el territori cada vegada més complex dels crims de massa”

cossos. Aleshores reclamen un dels joves camperols, que es prepara per servir de presa. La seva por es dissipa quan, obligat a estendre’s, descobreix que el ganivet en realitat és de plàstic. S’estira de bocaterrosa seguint les instruccions de l’antic executor, que li aixeca el cap amb la mà oberta i, deixant la gola franca, simula tallar-li el coll, tot entre rialles, probablement histèriques. És aleshores quan l’acció canvia de signe. La càmera busca un primer pla en contrapicat de la presumpta víctima, i mostra a la part superior de l’enquadrament la mà que li torça el cap amb els dits tapant-li gairebé del tot els ulls. L’altra mà de l’executor branda el ganivet, dirigint-lo cap a la gola. El botxí matisa que de vegades no operava d’aquesta manera, sinó que clavava reiteradament l’arma en zones de la gola. Una inquietant sensació de violència s’apodera de l’escena, potser per l’ús de l’angle de visió forçat i el silenci de la víctima, amb els ulls extraviats. També el botxí sembla absent, transportat pels seus braços, més que per la seva paraula, a ‘aquells temps’. Mira a la càmera. La rialla se li ha esborrat de la cara, com si el passat traumàtic hagués intervingut.

Algunes conclusions El reenactment s’ha convertit en un dels recursos més utilitzats pel documental dels últims temps pel que fa al testimoni. No és estrany que hagi convergit amb la tendència creixent a recollir testimonis dels perpetradors. En aquest nou espai de trobada es barregen models, estils i intencions molt diferents, en un moment en què el cinema, els new media, els museus i les estratègies multimèdia conflueixen en un totum revolutum. El que és segur és que la creixent presència testimonial —confessional, si es vol— de perpetradors necessita rigor metodològic i precisió en la crítica de les fonts, tal com s’havia anat depurant en l’anàlisi del testimoni de les víctimes. Si això es fa, s’haurà aconseguit un avenç en la nostra capacitat d’entendre les mecàniques del crim, ja que la figura del perpetrador s’ha anat tornant molt més complexa que el que anunciava el fructífer terme primolevià de ‘zona grisa’. Si no depurem el mètode, no seria sorprenent que aquesta figura fascinant del perpetrador acabi penetrant en l’ampli camí dels mitjans de comunicació i culturals, envaint i confonent el

territori cada vegada més complex dels crims de massa. La seva paraula, necessària, perquè la seva intervenció va ser decisiva en el crim, requereix un enriquiment del lèxic. El nostre actual encara no té detalls, matisos, sacsejades psicològiques, mutacions del temps. Ja resulta insuficient i empobridor afrontar les figures del Mal amb les clàssiques —i absents de matisos— etiquetes de ‘radical’ o ‘banal’.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

El Fòru m

Testimonis personals i oralitat. Fer història a partir de fonts orals

Resum Fer història a partir de fonts orals comporta posicionar-se a favor de l’ús historiogràfic dels testimonis personals. Aquesta és una qüestió no exempta de polèmica i a la qual la historiografia tradicional ha mostrat nombroses objeccions. Conèixer com es configura el record al llarg del temps i saber quins són els seus principals valors són la garantia per poder emprendre projectes d’història oral amb èxit. Jordi Gaitx Moltó Arxiver i historiador És llicenciat en Història i graduat superior en Arxivística i Gestió de Documents. És autor dels llibres Itineraris de la retirada de 1939 i L’exili del Baix Empordà al 1939, curador de Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili, i curador de Memòria de la República i la Guerra Civil. El testimoni de Lluís Ros i Medir, entre d’altres. És arxiver a l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i ha estat professor de la Universitat de Girona. Alhora, és membre del Consell Científic i Pedagògic del Museu Memorial de l’Exili.

ParaulesClau

#Entrevistes #Fonts orals #Història oral

#Historiografia #Memòria #Testimonis

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

L’artista Joan Brossa, l’any 1990, deia: Em fa una mica de mandra parlar de Dau al Set. Ja se n’ha parlat molt. Fruit d’amnèsies intencionades, s’han exagerat unes coses i se n’han empetitit unes altres. I jo penso que si fets que has viscut es falsifiquen amb tanta facilitat, no sé què deu passar quan ja no queden testimonis! Dau al Set m’ha ensenyat a no creure gaire en la justícia de la Història.1 Els testimonis desconfien de la història, i la història també dubta d’ells. De tota manera, a continuació, intentarem explicar per què fer història oral pot ésser, malgrat els recels mutus, una bona elecció. La història oral Fer història implica, en certa manera, posicionar-se en relació amb determinades metodologies i línies de treball encetades per escoles i autors concrets. En el cas de la història oral, és també una presa de partit a favor de la utilitat dels records personals com a material historiogràfic. L’eclosió de la història oral va tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial, quan la memòria fou transformada en objecte de la història. La historiadora francesa Annette Wieviorka distingeix tres etapes en la relació entre testimoniatge i història a Europa: una primera etapa, posterior a la Segona Guerra Mundial, en què el testimoni demana ser escoltat —necessitat interior—; una segona etapa, en què els testimonis són sol·licitats des de la perspectiva judicial —‘procés Eichmann’—,2 i l’última etapa, o ‘era del 1 Brossa, J. “Encara”. A: A partir del silenci. Antologia polimòrfica. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2001, p. 184. 2 El ‘procés Eichmann’ o judici a Adolf Eichmann va tenir lloc l’any 1960, després que aquest exdirigent nazi, responsable de les deportacions dels jueus d’Alemanya i d’altres parts d’Europa als camps d’extermini, fos capturat pels serveis secrets

Adolf Eichmann, acusat de l’assassinat de 6 milions de jueus, escolta des d’una gàbia de vidre a prova de bales com el Tribunal Suprem d'Israel rebutja per unanimitat un recurs contra la seva condemna a mort. Jerusalem, 29 de maig de 1962. Font: Bettmann. Getty Images.

testimoni’, en què esdevé un imperatiu social,3 fins a convertir-se en un ‘deure de memòria’.4 israelians en territori argentí, lloc on s’havia refugiat. El judici feu reaparèixer les atrocitats dels camps a la premsa internacional i molts supervivents s’oferiren a aportar el seu testimoni. Fou condemnat a mort i executat —essent aquest l’únic cas de pena de mort decretada per Israel. “El juicio de Eichmann”. Enciclopedia del Holocausto [en línia]. <https://encyclopedia.ushmm.org/ content/es/article/eichmann-trial> [Consulta: 21 setembre 2021]. 3 Wieviorka, A. L’ère du témoin. París: Hachette Littératures, 1998. 4 Traverso, E. De la memòria i el seu ús crític. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 18-28.

Des dels anys seixanta del segle xx, la història oral va rebre l’impuls definitiu de la mà de la nova història social, que caminava en paral·lel amb el moviment contracultural.5 Historiadors com P. Thompson entengueren que els sectors tradicionalment marginats de la societat —classes subalternes, dones, ètnies concretes— ara es podien expressar a través del seu propi record.6 5 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). El repte de les fonts orals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006, p. 11-15. 6 Mudrovcic, M. I. “Algunas consideraciones epistemológicas para una historia del presente”. Hispania Nova: Revista de historia contemporánea, 1, 1998-2000 [en línia]. <http://hispanianova.rediris.es/general/

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

S’adoptava així una ‘perspectiva de justícia social’.7 R. Fraser insistia en això: “Ha de brindar una via d’expressió per a persones que no en disposen”.8 Per aquesta raó, ell havia seleccionat —per al seu treball sobre la Guerra Civil Espanyola— persones que no haguessin tingut càrrecs dirigents ni reputació pública.9

tòrica perquè implica el rescat de múltiples veritats.10 És considerada —com la història local— una ‘història des de baix’.11 És així com la història oral —diu L. Passerini a Torino operaia e fascismo (1984)— posa de manifest que hi ha una dissociació entre l’experiència d’àmplies capes socials i les estructures supraindividuals de la història.12

La història oral, des d’aquest punt de vista, contribueix a la democratització de la narrativa his-

A l’Estat espanyol, l’historiador Josep Fontana creia possible fer una nova història social de la Guerra Civil Espanyola a partir del treball ja citat de Fraser.13 De fet, en aquells mateixos anys ja existia, a Barcelona, un grup pioner que feia història amb fonts orals: la secció d’història

articulo/013/art013.htm> [Consulta: 14 setembre 2021]; Prins, G. “Història oral”. A: Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 27-54; Archivo Guerra y Exilio. Historia Oral. Orientaciones [en línia]. Madrid, 2001. <https://www.nodo50.org/age/> [Consulta: 14 setembre 2021]. Vegeu els usos de la història oral en col·lectius concrets a, per exemple: Passerini, L. Storia orale: vita quotidiana e cultura materiale delle classi subalterne. Torí: Rosenberg & Sellier, 1978; o a Borderías, C. “Història de les dones i història oral”. L’Avenç, 84, 1985. 7 Janesick, V. J. Oral history for the qualitative researcher: choreographing the story. Nova York: Guilford Press, 2010, p. 37-42. 8 Fraser, R. “La Historia Oral como historia desde abajo”. Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 12, 1993. 9 Fraser, R. Op. cit.

10 Meyer, E. “El fin de la memoria”. Historia, antropología y fuentes orales, 41, 2009, p. 71-80. 11 Fraser, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española, I. Barcelona: Crítica, 1979; Thompson, P. La voz del pasado. València: Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 1988. 12 Cuesta, J. “Los componentes del testimonio, según Paul Ricoeur”. Historia, antropología y fuentes orales, 30, 2003, p. 41-52. 13 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30.

oral de l’Institut Municipal d’Història, la qual editava la revista Historia y Fuente Oral.14 Actualment, diversos autors veuen en el testimoni oral una font per al coneixement de la vida quotidiana, el petit detall o el factor emocional i subjectiu; en definitiva, les diverses veritats, en contra d’una sola veritat en majúscules.15 Un exemple recent, procedent del camp de la literatura i el periodisme, el constitueix l’obra de S. Aleksiévitx, popularitzadora del gènere anomenat ‘novel·la de veus’ o polifònica, inspirat en els treballs d’Adamóvitx.16 Aleksiévitx, però, deia sentir-se aïllada: “No hem reeixit a conquerir per a la literatura tota una part de la vida humana, la de les converses. Encara no hem sabut apreciar-la, 14 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15. 15 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 16 Rebón, M; Mateo. F. “El llarg comiat de l’Homo sovieticus: crònica sentimental del comunisme ‘domèstic’”. A: Aleksiévitx, S. A propòsit d’una batalla perduda. Discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura. [S. l.]: Raig Verd Editorial, [S. d.], p. 25-32.

Sala del memorial de Caen dedicada a la projecció de testimonis de la batalla de Normandia i els seus efectes (2011). Font: Jordi Gaitx.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

no ens sorprèn ni ens apassiona”.17 L’autora subratllava així el caràcter marginal que ha tingut sovint la història oral. Encara en trobem algunes altres utilitats de caràcter més pragmàtic: la història oral permet arribar allà on hi ha polítiques molt restrictives d’obertura d’arxius.18 Alhora, permet fer història en societats tradicionals on escassegen o no hi ha documents escrits.19 Tornant al punt de vista ‘des de baix’, sabem que aquest està lligat al detall, a l’experiència i les emocions personals —adverteix Portelli—, per la qual cosa la història feta ‘des de dalt’ se sent superior, per la seva capacitat de comprendre el context. Tanmateix, cap dels dos punts de vista és més verídic que l’altre. La solució passaria, doncs, per la història oral, la qual ha de: ...reconnectar el punt de vista local des de baix amb la visió científica global des de dalt: contextualitzar allò local, i fer allò global conscient de l’existència d’allò local. La Història oral porta a la Història des de dalt i la Història des de baix a l’interior del mateix text, a la taula de negociacions, i crea un diàleg paritari entre l’ampla consciència de l’historiador i la focalització puntual del narrador de camp.20

“Fer història oral requereix comprendre l’experiència humana; per tant, fer una recerca de tipus ‘qualitatiu’. Permet tenir la història viva davant d’un mateix i també la possibilitat meravellosa de qüestionar-la” La història oral —segons Portelli—, constitueix ‘el bressol de la memòria’. Ens acosta a fenòmens insignificants però que tenen un gran significat.22 Fer història oral requereix comprendre l’experiència humana; per tant, fer una recerca de tipus ‘qualitatiu’.23 Permet tenir la història viva davant d’un mateix i també la possibilitat meravellosa de qüestionar-la.24 Autors com Halbwachs, Yerushalmi, Le Goff o Nora recorden la necessitat de garantir una separació neta entre ciència històrica i fe22 Portelli, A. Íbidem, p. 201-235. 23 Janesick, V. J. Op. cit., p. 211-213. 24 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80.

nomen mnemònic.25 D’altres, com Hutton, Gadamer, Hirsh, Ricoeur o Traverso adverteixen de la impossibilitat de deslligar completament memòria i història i aposten per serne conscients i per fer una ‘història objectiva de la subjectivitat’”.26 A l’antiga discussió sobre la diferència entre testimonis i història Paul Ricoeur va dedicar l’obra Temps et récit (1985) i bona part del ja clàssic La mémoire, l’histoire, l’oubli (2000). I és que historiador i testimoni conviuen i estableixen un diàleg fecund, però també conflictiu. Fins i tot, l’historiador és portador de la seva pròpia memòria personal, la qual orienta la seva tria de temes i de fonts. Tots aquests tipus de memòria coexisteixen, interactuen i s’influeixen. Segons Traverso, “el nostre present carregat de memòria es presenta, doncs, com una mena de temps comprimit, un curtcircuit en el qual el passat i el present, la història i les memòries, entren en col·lisió”.27 Malgrat que la diferència entre testimoni i història sembla que hauria de ser òbvia, sovint des dels mit25 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52. 26 Mudrovcic, M. I. Op. cit. 27 Traverso, E. Op. cit., p. 18-28.

En definitiva, “un historiador oral ha de saber veure l’una i l’altra i traçar els mapes i els recorreguts de l’espai intermedi”.21

17 Aleksiévitx, S. Op. cit., p. 3-24. 18 Prins, G. Op. cit., p. 27-54; Traverso, E. Op. Cit., p. 18-28. 19 Vansina, J. Oral Tradition as History. Wisconsin: University of Wisconsin Press, 1985. 20 Portelli, A. “Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador”. A: Històries orals: relat, imaginació, diàleg. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic, 2009, p. 201-235. 21 Portelli, A. Íbidem, p. 201-235.

Testimoni oral recollit en el documental Guerra i exili a Llançà, 1939, de Jaume Simon, i projectat durant els actes en memòria de la Retirada, a la mateixa població (2014). Font: Jordi Gaitx.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

jans de comunicació s’ha fet passar una cosa per l’altra.28 Fins i tot alguns testimonis han complementat la seva memòria amb fonts tradicionals d’arxiu i les han presentat en forma de ‘llibre d’història’.29 Objeccions de la historiografia tradicional Els corrents historiogràfics tradicionals han mostrat objeccions diverses a la pràctica de la història oral. Seguint el model positivista de Ranke, s’han de preferir les fonts més perfectes del document oficial escrit. Únicament quan aquestes falten, “anirem a omplir la nostra galleda d’aigua a llocs més allunyats de la deu cristal·lina, és a dir, el text oficial”30 —diu Prins. Aquest és un punt de vista molt lligat a l’experiència d’historiadors que han nascut en el si de societats amb preeminència del text escrit i senten orgull per aquest. Però això té grans problemes, com deixar sense història tot un continent, com l’Àfrica anterior al segle xix. Tanmateix, el document textual tampoc està exempt de càrrega subjectiva ni de voluntat. La solució, en ambdós casos, rau en l’ús de fonts múltiples, convergents i independents,31 així com a desemmascarar la intencionalitat que hi ha darrere de cada document. El dilema entre el document escrit i l’oral —resumeixen Vilanova i Úbeda— “es resol senzillament acceptant la seva complementarietat”.32 El debat ve d’antic. Ja Tucídides, quan escrivia la seva Història de la guerra del Peloponès, observà el següent: 28 Garcia, A. M. “Exilis i històries de vida. Entre la memòria, la història i la política”. A: Font Agulló, J. (dir.). Reflexionant l’exili. Aproximació a l’exili republicà: entre la història, l’art i el testimoniatge. Catarroja: Afers, 2010, p. 259-278. 29 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 30 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 31 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 32 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15.

Quant als fets ocorreguts en el decurs de la guerra, he considerat que no era convenient relatar-los a partir de la primera informació que queia a les meves mans, ni com a mi em semblava. La investigació ha estat laboriosa, perquè els testimonis no han donat les mateixes versions dels mateixos fets, sinó segons les seves simpaties per uns o per uns altres o segons la memòria de cadascú.33

no ocupar-se de ‘temes centrals’, adoptar un punt de vista individual o proper a la ‘petita escala’, patir lapsus i autojustificacions, etc. Al cap i a la fi, es diu que “la història oral es limita a dir-nos coses trivials sobre gent important, i coses importants sobre gent trivial”.36

Actualment encara hi ha reticències. Alguns autors admeten la història oral però només com a complement, no com a motor d’estudi de societats modernes en què ja existeix documentació suficient, ni com a plantejadora de grans hipòtesis històriques.34 Fins i tot un destacat historiador oral com Fraser deia haver fet un llibre en el qual “la història oral no substitueix la historiografia tradicional, sinó que la complementa”.35

Per poder rebatre les objeccions anteriors, primer cal comprendre com es configura aquesta memòria personal, que és l’objecte d’estudi de la història oral. En primer lloc val la pena distingir entre memòria i testimoni: “El testimoni és el resultat de l’acció del temps sobre la memòria”.37

“Actualment encara hi ha reticències. Alguns autors admeten la història oral però només com a complement, no com a motor d’estudi de societats modernes en què ja existeix documentació suficient, ni com a plantejadora de grans hipòtesis històriques” En conclusió, les objeccions a la informació oral són: manca de precisió formal, imprecisió cronològica en el discurs, inestabilitat, impossibilitat de ser comparada amb altres evidències —en societats amb manca de tradició escrita—, 33 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52. 34 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 35 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30.

Fenomenologia de la memòria: els components del testimoni

Seguint Walter Benjamin a través de la interpretació que en fa Traverso, cal dir que la memòria predominant a les societats de masses nascudes al segle xx és la de l’experiència viscuda —Erlebnis—, desvinculada ja de l’experiència transmesa de tipus oral i familiar —Erfahrung— de les societats tradicionals.38 A l’experiència viscuda de les societats modernes s’han de sumar els coneixements sobre el passat que l’individu va adquirint amb el temps, els quals s’insereixen en la memòria personal i de vegades s’hi confonen. De fet, la memòria individual s’interfereix amb les representacions mnemòniques compartides pel grup —la memòria col·lectiva— i amb el coneixement històric pròpiament dit, tal com ens adverteix R. Frank a Cahiers de l’Institut d’histoire du temps present (1992).39 Es produeix —diu Cuesta— una “superposició i combina36 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 37 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52. 38 Traverso, E. Op. cit., p. 18-28. 39 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52; Erice, F. “Els historiadors i la memòria. Els fruits d’una relació problemàtica”. Segle xx. Revista Catalana d’Història, 1, 2008, p. 127-140.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

ció de les diferents memòries de les quals el subjecte és portador: la memòria personal, social, col·lectiva i, dins d’aquesta, recordem-ne només algunes: la familiar, la política o la ideològica”.40 Parlem, també, d’una reinserció hermenèutica de la transmissió escrita o televisada en la memòria individual.41 Quan succeeix això, la memòria deixa de ser tan plural com ho seria sense aquestes reinsercions. Un trist exemple fou el d’Enric Marco, el qual, sota el noble propòsit d’explicar la repressió nazi a les noves generacions, reinserí de forma premeditada elements extrets d’altres experiències vitals en el seu testimoni de víctima fugaç del nazisme —certament, fou arrestat tres setmanes en una presó comuna, acusat de repartir propaganda comunista.

40 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52. 41 Prins, G. Op. cit., p. 27-54.

En el testimoni també hi ha una reelaboració progressiva dels fets del passat —una certa invenció—, en funció de la pròpia justificació i dels desitjos del present projectats cap al passat. Segons Aleksiévitx, “quan el testimoni conta una història, la persona crea, lluita amb el temps, com l’escultor amb el marbre”.42 El relat històric es construeix —diu Espinet— amb el passat com a matèria, però amb el present com a interpretació i en funció del futur com a projecte.43 Geoffrey Hosking deia, irònicament: “Sabem exactament com serà el futur. El nostre problema és el passat, que segueix canviant”.44 Al mateix temps, en la memòria hi ha selecció d’episodis. Hobsbawm se sorprenia que fets històrics que semblaria que haurien d’haver deixat un record rellevant, 42 Aleksiévitx, S. Op. cit., p. 3-24. 43 Espinet, F. Teoria dels egodocuments: la literatura del jo i la història. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1994, p. 61-79. 44 Prins, G. Op. cit., p. 27-54.

molts testimonis orals els recordaven de forma modesta.45 Hi ha, també, oblit. No tan sols a causa de la incapacitat involuntària de recordar-ho tot, sinó també per no haver de conviure amb records traumàtics. Semprún, per exemple, no fou capaç d’escriure res sobre Buchenwald fins molt temps després d’haver-ne sortit.46 L’oblit també es produeix pel fet d’haver silenciat molts records durant llargs períodes repressius.47 Alhora, pot haver-hi la reacció contrària: una necessitat d’explicar-se i de ser escoltat, per part de la víctima, tal com ho constatà Primo Levi amb el cas dels supervivents d’Auschwitz.48 45 Hobsbawm, E. J. “Inventando tradiciones”. Historia Social, 40, 2001, p. 203-214. 46 Semprún, J. La escritura o la vida. Barcelona: Tusquets, 2002. 47 Domínguez Alamansa, A. “De los relatos de terror al protagonismo de la memoria: el golpe de Estado de 1936 y la larga sombra de la represión”. Historia, antropología y fuentes orales, 40, 2008, p. 50-74. 48 Ginzburg C. “Sólo un testigo”. Historia, antropología y fuentes orales, 38, 2007, p. 5-22.

Llibreria del Memorial de Verdun. Secció dedicada als testimonis publicats (2011). Font: Jordi Gaitx.

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Reinserció, reelaboració, selecció i oblit és el que ens vam trobar molts investigadors quan preteníem recuperar testimonis de la Guerra Civil i el franquisme a inicis del segle xxi. Alguns testimonis ho reconeixien obertament. Teresa Rovira, filla de Rovira i Virgili, deia: “La memòria et falla, de vegades. Per això són tan interessants els epistolaris, perquè amb l’epistolari és segur què és el que passa en aquell moment. En canvi, les coses s’hi veuen massa de prop i potser es dona massa importància a una cosa que no en té; amb les memòries ja es tria més”.49 En efecte, la reconstrucció i els oblits diferencien per complet la memòria personal d’altres formes de la ‘literatura del jo’ que són enregistrades en paral·lel a la producció dels fets que recreen, com els diaris, els dietaris o les cròniques —i, fins i tot, els epistolaris. En aquest sentit, el testimoni oral recollit en una entrevista serà molt més semblant a determinats egodocuments enregistrats anys després de la producció dels fets, com les memòries i autobiografies.50 La memòria dels testimonis és, alhora, confusa, especialment quan es tracta de recordar episodis conflictius i violents: “És com si la mirada sobre una atrocitat impedís acceptar l’existència de l’altra”.51 Es tracta dels mixed feelings propis d’una “memòria internament dividida, que fa callar contradiccions que no pot articular”.52 Aquest 49 Entrevistes a Teresa Rovira i Comas. Barcelona, 20-4-2002, 15-05-2002 i 01-06-2004. 50 Gaitx Moltó, J. (ed.). Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili. Barcelona: Viena, 2010; Gaitx Moltó, J. (ed.). Memòria de la República i la Guerra Civil. El testimoni de Lluís Ros i Medir (1932-1938). Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2006; Batalla, R., “Introducció”. A: Miravitlles, J. D’Europa a Amèrica: dietari d’exili (1941-1945). Barcelona: Proa, 2009, p. 13-29. 51 Portelli, A. Op. cit., p. 201-235. 52 Portelli, A. Op. cit., p. 201-235.

tipus de memòries són incapaces de resoldre en un record coherent, per exemple, l’episodi dels bombardeigs aliats damunt la Itàlia feixista. Per tal de justificar les tropes aliades es diu que els pilots no sabien el que es feien, no estaven plenament capacitats o anaven beguts. Fins i tot n’hi ha que acaben afirmant que els bombardeigs eren alemanys. Ens trobaríem davant una ‘ultracorrecció’ de la memòria, perquè “no pot ser alliberador el canó que mata”53 —diu Portelli. En el cas de la repressió franquista, Domínguez es trobà amb testimonis que atribuïen terribles mals als repressors, al final de les vides d’aquests, en un intent de compensar el dolor patit per les víctimes —encara que no fos del tot cert.54

tres vides”.57 Domínguez constatava una transmissió d’aquesta memòria identitat dins del cercle familiar, i fins i tot, comunitari.58 El desig d’identitat de la memòria, però, seria incompatible amb la cerca de la universalitat que ha de pretendre atènyer l’historiador. Això no sempre coincideix amb la història que necessiten algunes comunitats —diu Hobsbawm.59

“La memòria individual, a més, considera la seva experiència com a central. Des d’aquest punt de vista, el relat del testimoni no és útil com a font de coneixement de processos genèrics”

Valors del testimoni

La memòria individual, a més, considera la seva experiència com a central. Des d’aquest punt de vista, el relat del testimoni no és útil com a font de coneixement de processos genèrics.55 Per últim, també trobem en la memòria una cerca de la identitat. Per Halbwachs, ‘recordar’ és reforçar el vincle social.56 De forma semblant, Meyer pensa que “l’objectiu de la memòria —i de la història mateixa— és donar sentit a les nos53 Portelli, A. Op. cit., p. 201-235. 54 Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74. 55 Portelli, A. Op. cit., p. 201-235; Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74. 56 Erice, F. Op. cit., p. 127-138.

Davant de tot plegat, Fraser reflexionava: “Com sabem que els entrevistats diuen la veritat? No sempre podem saber-ho”.60 Reconeixia la impossibilitat de comprovar cada afirmació, per això deia haver fet comprovacions —amb fonts documentals— de parts del relat que havien aixecat dubtes.

Ara bé, la importància del testimoni rau, no pas en la ‘veritat’ objectiva, sinó en l’impacte dels fets sobre la seva vida, en el que pensa i en com es recorden fets i emocions. La importància resideix, doncs, en la ‘seva veritat’, la qual cosa també constitueix un fet històric —diu Fraser.61 Pierre Vilar —citat per Fraser— insistia que l’aspecte subjectiu, l’‘ambient’ dels esdeveniments, era també una condició de la realització de la Història, però que molts historiadors hi renunciaven, deixant-ne el monopoli als novel·listes.62 Així doncs, el relat del testimoni no és interessant en tant que ‘història’, sinó com a manifestació cultural.

57 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 58 Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74. 59 Hobsbawm, E. J. “El historiador entre la búsqueda de lo universal y la búsqueda de la identidad”. Historia Social, 25, 1996, p. 81-90. 60 Fraser R. Op. cit., p. 25-30. 61 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30; Rebón, M; Mateo. F. Op. cit., p. 25-32. 62 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Fotograma de l'entrevista realitzada a Maria Toda Bargalló, en la qual dona dades sobre el lleure i l’oci durant la Segona República, i descriu la seva experiència de la Guerra Civil Espanyola. Font: Memorial Democràtic.

Ginzburg, però, també s’inclinaria a pensar en els testimonis com a proves, especialment quan no se n’han conservat d’altra naturalesa. Però què succeeix quan només queda un sol testimoni? La tradició cortesana i jurídica considera que un sol testimoni no és garantia de veritat: Testis unus, testis nullus —es diu. Però si apliquem aquest principi del dret a la investigació històrica ens quedem sense cap evidència sobre determinats fets, com per exemple els assassinats de la Baume de 1348.63 Dels testimonis en primera persona, Vázquez Montalbán en deia ‘tresors de la memòria civil’. Permetien fer ‘el trànsit entre el jo i el nosaltres’ mitjançant el treball posterior de l’historiador. Serien, doncs, autèntics antídots contra l’oblit i el contrapunt necessari a la història oficial o a les memòries de personalitats dirigents.64 63 Ginzburg, C. Op. cit., p. 5-22. 64 Vegeu els pròlegs de Manuel Vázquez Montalbán a: Sans Sicart, J. Comissari de

D’altra banda, aportarien una riquesa de detalls impossible de trobar en altres tipus de fonts, i arribarien a aspectes i col·lectius que, d’altra manera, haurien quedat marginats en la construcció historiogràfica. Moltes vegades la documentació oral constitueix un ‘segon arxiu’ —concepte de Hexter— que permet rastrejar, llegir i interpretar millor un ‘primer arxiu’ fet de documents tradicionals.65 En el cas de la repressió franquista en forma de penes de presó, per exemple, existeix documentació escrita que en parla. Per tant, el testimoni no és necessari per a la descripció del fet en si, sinó per dotar-lo de veracitat, contingut i complexitat vital; també per detectar casos de víctimes fora dels registres oficials.66 xoc. Crònica íntima d’una guerra que mai no em vaig imaginar. Lleida: Pagès Editors, 2001, p. 9-11; Pararols, F. Un soldat a l’exèrcit roig. Barcelona: CCG Edicions, 2002, p. 9-12. 65 Prins, G. Op. cit., p. 27-54. 66 Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74.

Tractament historiogràfic del testimoni: els projectes d’història oral El material primari de la memòria que conserva un testimoni requereix un treball historiogràfic i, concretament, l’aplicació dels mètodes de la història oral. En aquest sentit, l’entrevista és l’eina bàsica per a l’enregistrament d’aquesta font. En projectes d’història oral és convenient revisar, abans d’emprendre un projecte propi, quines fonts es troben disponibles.67 Cal tenir en compte els conjunts d’entrevistes existents en els bancs de memòria oral tals com els del Memorial Democràtic68 i els creats per l’Institut Municipal d’Història de Barcelona —ara conservats per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona—69 o per la Direcció General d’Arxius i 67 Janesick, V. J. Op. cit., p. 37-42. 68 <http://memoria.gencat.cat/ca/que-fem/ banc-memoria-democratica/fons/bat/> [Consulta: 21 setembre 2021]. 69 <https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/ca/fons-orals> [Consulta: 21 setembre 2021].

El Fòrum

ISSN: 2339-806X

Biblioteques sobre l’exili, per exemple. També en arxius municipals els quals, cada vegada més, conserven testimonis orals.70 No obstant això, és important dur a terme les pròpies entrevistes a testimonis que haguem escollit per la seva idoneïtat en relació amb el projecte de recerca. En aquest sentit, un pas important serà el de la selecció dels testimonis. Un determinat corrent de la història oral —més proper al deure social de l’historiador—, pensa que cal privilegiar la selecció de testimonis analfabets, ja que no poden deixar rastre escrit de les seves vides.71 Altres autors proposen garantir la presència d’informants de diversos grups. Seguint la proposta 70 El mes d’agost passat es difonia la notícia que, a les illes Canàries, l’arxiu municipal de La Orotava —localitat de més de 40.000 habitants— esdevenia pioner a l’arxipèlag en incloure les fonts orals entre la documentació que custodiava. 71 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15.

demogràfica de Pressat, “es tractarà de constituir una subpoblació que sigui un model reduït de la població total, en el sentit que totes dues tenen estructures idèntiques pel que fa a certes característiques: sexe, edat, categories socioprofessionals, etc.”.72 Cal buscar l’espai d’intersubjectivitat entre els testimonis d’un mateix grup, perquè els resultats que s’obtinguin de les entrevistes seran vàlids tant per si mateixos com també “com a mitjà per inferir-ne resultats vàlids per a una població molt més extensa”.73 Ara bé, sempre tenint en compte —en paraules de Fraser— que “la suma de microexperiències no dona com a resultat una macrototalitat objectiva”.74 Possiblement, homes i dones siguin informants de caire oposat: els primers parlaran de qüestions polítiques, bèl·liques, sindicals i 72 Pressat, R. El análisis demográfico. Métodos, resultados, aplicaciones. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1967, p. 21. 73 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15. 74 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30.

reivindicatives; les dones, en canvi, versaran més sobre la vida quotidiana, les tradicions, les relacions familiars, les condicions laborals o la rereguarda, per exemple.75 Generalment, els testimonis femenins busquen ser entesos, mentre que els masculins pretenen astorar i convèncer.76 Serà interessant escollir testimonis contemporanis als fets que es volen documentar, però també de posteriors, per tal de copsar com els fets van canviant en la versió de les generacions posteriors.77 Durant les entrevistes es produeixen silencis. Apareixen quan el testimoni s’autolimita o s’autocensura. Són rellevants; poden arribar a oferir-nos “la clau de la història”78 —diu Niethammer. 75 Archivo Guerra y Exilio. Op. cit. 76 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 77 Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74. 78 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15.

Entrevista a una testimoni de la repressió nazi al museu Topografia del Terror de Berlín (2005). Font: Jordi Gaitx.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Un els formats habituals de les entrevistes és el de la ‘història de vida’, en què l’entrevistador deixa un marge de llibertat molt considerable al testimoni per tal que s’expliqui segons la seva conveniència.79 En altres casos es pot optar per preguntar qüestions més concretes a un univers de testimonis més ampli, o per demanar al testimoni que recordi un aspecte que no esmenta, o que fins i tot ni s’havia plantejat fins llavors —fer-li cercar un record mitjançant la reminiscència: és la memòria reflexionada.80 En efecte, hi ha autors que creuen que l’historiador ha d’intervenir de manera decidida en l’entrevista: “Les preguntes que sorgeixen de les entranyes dels qui entrevisten són com el feix lluminós. Si les preguntes són molt obertes no il·luminen suficientment i es roman a la penombra”.81 Escollir un o altre format d’entrevista dependrà dels objectius del treball plantejat. En el cas de les històries de vida no ens hauria de preocupar gens la subjectivitat del testimoni —al contrari, seria el que voldríem veure reflectit en el seu discurs. En canvi, en el cas de voler suscitar records concrets, la possible subjectivitat s’hauria de confrontar mitjançant altres testimonis —fins i tot reunint diverses persones en una mateixa entrevista—,82 documentació primària, premsa de l’època o treballs biogràfics o historiogràfics. Grans defensors de la història oral com P. Thompson han elaborat obres —The Edwardians, per exemple— en què els testimonis proporcionen exemples magnífics, però on les causes i la informació principal reposen sobre fonts escrites. La relació també funciona a la inversa: la informació oral serveix per comprovar la fiabilitat d’altres fonts.83 79 Espinet, F. Op. cit., p. 61-79. 80 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52; Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 81 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15. 82 Cuesta, J. Op. cit., p. 41-52. 83 Prins, G. Op. cit., p. 27-54.

Exemple de difusió al carrer de testimonis orals. Un codi QR permet accedir a les entrevistes fetes a persones grans del poble. Benós (Val d'Aran), 2021. Font: Jordi Gaitx.

Al cap i a la fi, l’historiador complet, diu Prins, és “capaç d’usar les fonts adequades per estudiar les diverses problemàtiques”. Així, la força de la història “ve de la diversitat de fonts consultades i de la intel·ligència amb què s’han usat”.84

Posteriorment a la realització de les entrevistes —el registre del testimoni— es passa a la seva desconstrucció per tal d’entendre-les.86 Caldrà analitzar-les dialogant amb la bibliografia i les fonts documentals existents.87

En qualsevol cas, els historiadors i historiadores orals esdevindran protagonistes de la reconstrucció de la memòria, ja que hauran d’empatitzar, escoltar, analitzar, confrontar i interpretar el passat relatat pel testimoni a través dels seus propis condicionants culturals.85

En projectes d’història oral és útil portar un ‘diari reflexiu’, tal com recomanen Janesick o Meyer,88 i tal com afirma fer Aleksiévitx:89 un espai on desar el registre de les activitats, problemes i qüestions que van sorgint al llarg de la recerca.

84 Prins G. Op. cit., p. 27-54. 85 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80.

86 Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 87 Domínguez Almansa, A. Op. cit., p. 50-74. 88 Janesick, V. J. Op. cit., p. 177-178; Meyer, E. Op. cit., p. 71-80. 89 Aleksiévitx, S. Op. cit., p. 3-24.

El Fòrum

“Entrevistar i tractar els resultats a la llum dels components i valors del testimoni ens permetrà dur a terme un exercici d’història oral capaç de superar les objeccions de la historiografia tradicional. No pas per militància oral, sinó amb la vista posada en una història sense adjectius, de mirada ampla, capaç de comprendre i explicar realitats plurals”

Quant al resultat final de les entrevistes, hi ha qui diu que l’entrevistador ha de ser imperceptible per al lector i que el protagonisme l’ha de tenir la veu dels testimonis. Però sovint aquest propòsit no es compleix: Fraser reconeixia que, a l’hora de seleccionar el material de les entrevistes, havia donat preferència a l’experiència personal per damunt de l’opinió global que també reflectien els testimonis.90 Junt a la gravació de la veu —o, millor encara, de la imatge en moviment de l’entrevistat, la qual aporta el plus de la gesticulació—91 cal desar les dades relacionades: informant, data i lloc de la gravació, entrevistador, projecte marc, temes tractats, principals noms de lloc i de persona esmentats, cronologia dels continguts, etc. El més òptim seria poder fer una transcripció literal de tota l’entrevista. Cal desar una segona còpia —de seguretat— en un lloc diferent al de la primera, i preocupar-se que sempre es trobi en formats i suports no obsolets i 90 Fraser, R. Op. cit., p. 25-30. 91 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15

llegibles. Si s’arriba a donar el cas de la seva publicació —sencera o parcial—, pot ajudar al lector un breu enunciat de qui és el testimoni que es presenta, junt al seu nom.92 De fet, autors com Prins afirmen que és necessari presentar la veu del testimoni junt al context que el fa intel·ligible.93 Entrevistar i tractar els resultats a la llum dels components i valors del testimoni ens permetrà dur a terme un exercici d’història oral capaç de superar les objeccions de la historiografia tradicional. No pas per militància oral, sinó amb la vista posada en una història sense adjectius, de mirada ampla, capaç de comprendre i explicar realitats plurals.

92 Així ho han fet moltes obres. Com a exemple, esmentem la de J. M. Figueras, Veus del Sàhara, presentada a: Arxius, Identitat i Exili. 6a Jornada d’Arxivers sense Fronteres, 16 i 17 de novembre de 2012, Museu Marítim de Barcelona. 93 Vilanova, M.; Úbeda, L. (ed.). Op. cit., p. 11-15.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

El Fòru m

DE ROIG A NEGRE? El gir polític de la ciutat de Terni explicat per testimonis orals

Resum Alessandro Portelli Professor Ha estat professor de literatura nordamericana a les universitats de Roma i Siena. És el fundador del Circolo Gianni Bosio per a l’estudi crític i la presència històrica de les classes obreres i les cultures populars, i ha treballat com a assessor de memòria històrica per l’alcalde de Roma. Entre les seves obres trobem: Historias orales. Narración, imaginación y dialogo (Rosario-La Plata, 2016), Històries Orals (Barcelona, Memorial Democràtic, 2009), La orden ya fue ejecutada (Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 2004), Lluvia y veneno. Bob Dylan y una balada entre la tradición y la modernidad (Rosario-La Plata, 2020).

Després de deu anys de dramàtiques lluites laborals, la ciutat obrera de Terni, que una vegada va brillar de color roig, ha canviat de mentalitat i ha escollit un govern local d’extrema dreta. L’article explora les raons d’aquest canvi en el context de les tendències polítiques nacionals i les condicions locals específiques. La derrota ha provocat desencís i resignació, a més d’una desconfiança —justificada— cap als seus antics representants polítics. Des de la lluita col·lectiva, molts treballadors van recórrer a recursos individuals, inclosa la confiança en la protecció dels nous grups governants.

ParaulesClau

#Classe obrera #Derrota #Dreta

#Esquerra #Lluita

El Fòrum

La vall de Terni vista des del castell de Miranda. Novembre del 2013. Font: Roberto Bertolle / CC BY-SA 4.0.

Quan va esclatar la pandèmia i ens vam haver de tancar a casa, el febrer del 2020, jo m’acabava d’endinsar en un nou projecte: intentar entendre els motius pels quals Terni, un centre siderúrgic de la regió de l’Úmbria, a la Itàlia central, la ciutat on jo havia treballat i escrit durant mig segle1 —i on em vaig criar—, havia passat de ser una ciutat obrera militant de color roig a un reducte electoral de l’extrema dreta en pocs anys. La pandèmia va interrompre el meu projecte, ja que era impossible recórrer els seixanta quilòmetres que separen Roma de Terni i no tenia ganes de fer entrevistes sobre temes delicats per internet. És per això que en aquestes línies reuneixo algunes de les reflexions desenvolupades en la primera fase del projecte, en la qual s’especifica la intenció de reprendre’l en els pròxims mesos. 1 Vegeu Portelli, A. La città dell'acciaio. Due secoli di storia operaia. Roma: Donzelli, 2017; Portelli, A. Biography of an Indutsrial Town. Terni, 1831-2014. Nova York: Palgrave, 2014.

Mostraré aquest canvi centrant-me en dos moments històrics: el període dels anys 1949-1953, per una banda, i el dels anys 2014-2018, per l’altra. Abans de res, però, hem d’establir les bases del que representava històricament la classe obrera en aquesta ciutat.2 Remo Righetti, un treballador nascut el 1901 i activista antifeixista, va descriure el Terni de la seva infància —anterior a la Primera Guerra Mundial— com “una ciutat de 30.000 treballadors”.3 Per descomptat, es referia a 30.000 persones, però el lapsus ens indica que els treballadors eren les úniques persones que importaven a Terni. Ja el 1960, als ulls d’un narrador de classe mitjana, la presència física i simbòlica de la classe treballadora omplia literalment tot l’espai de la ciutat:

2 Tret que s’indiqui el contrari, totes les entrevistes, les seves transcripcions i la seva traducció són de l’autor d'aquest article i es van gravar a Terni. 3 Remo Righetti (1901), treballador de la fàbrica (9 de febrer del 1979).

Quan els treballadors sortien de la fàbrica, de la siderúrgica de Terni, millor que no t’interposessis en el seu camí. Els vas veure sortir alguna vegada? Era com un riu [...], com un riu que omplia l’avinguda, ambdues voreres, tant l’esquerra com la dreta, i les bicicletes, que pul·lulaven i escombraven tot el que s’interposava en el seu camí. De veritat, era millor que no t’hi posessis, passés el que passés, perquè t’agafaven i se t’emportaven per davant, com [el trencament d’una presa]. Impressionant. I aquests eren els treballadors, aquesta era la classe obrera. Si els volies veure, només havies d’anar a la fàbrica a les dues de la tarda, quan hi havia el canvi de torn. Sortien en grups reduïts, però quan ho feien, era com quan es trenca una presa. Fins a finals dels anys seixanta va ser un espectacle espantós. Formidable. Avançaven [fins al centre de la ciutat] com un coàgul que omple una artèria. Impressionant.4 4 Giovanni Lelli (1941), magistrat (17 de juliol del 2000).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

“El desembre del 1952, 700 treballadors van ser acomiadats, gairebé tots comunistes, socialistes, membres de sindicats d’esquerres; quan l’octubre del 1953 se n’hi van afegir 2.000 més, la ciutat es va rebel·lar” Sortida dels treballadors de la planta siderúrgica de Terni (vista parcial, sud-oest). Font: autor desconegut / Domini públic.

Aquest és el context en què els treballadors de la siderúrgica van sortir al carrer el 17 de març del 1949 per protestar contra l’adhesió d’Itàlia al Tractat de l’Atlàntic Nord i a l’OTAN. Es van dirigir en massa a una manifestació al centre de la ciutat. Però l’espectacle ‘impressionant’ que suposava el canvi de torn va espantar la policia, que havia format un cordó policial per evitar que s’unissin a la manifestació. Ambrogio Filipponi, un antic guerriller que era a la manifestació, explica: Quan els obrers van sortir de la fàbrica, és clar que eren molts, per això tot el carrer es va convertir en un riu de gent que avançava i es movia. Segons la policia, es tractava d’una manifestació no autoritzada, una raó de pes que els va permetre disparar.5 Davant la multitud obrera, un policia va entrar en pànic i va disparar una metralladora, amb la qual va matar Luigi Trastulli, un treballador comunista de vint-i-un anys, que es convertí en el màrtir simbòlic de la classe obrera de Terni. 5 Ambrogio Filipponi (1930), funcionari del moviment cooperatiu (11 de maig del 1979).

La siderúrgica de Terni es va inaugurar el 1885 com a part de la indústria bèl·lica, per equipar els cuirassats de la marina i altres ordes militars. Després de la Segona Guerra Mundial, amb la reducció de l’aparell militar italià, la fàbrica va iniciar un procés de reestructuració que va provocar una forta pèrdua de llocs de treball. El desembre del 1952, 700 treballadors van ser acomiadats, gairebé tots comunistes, socialistes, membres de sindicats d’esquerres; quan l’octubre del 1953 se n’hi van afegir 2.000 més, la ciutat es va rebel· lar. El gran comunicador Amerigo Matteucci, treballador i alcalde d’un poble proper a Terni, vincula el moment de la mort de Trastulli el 1949 amb la insurrecció del 1953: Bé, a la pràctica, és quan van començar a parlar d’aquesta vaga, d’aquesta gran vaga, de la vaga general. Ho recordeu, oi? Terni va passar per moments terribles. Els comerciants van abaixar les persianes, no va caldre que ningú els demanés que s’hi unissin, que ningú els convidés a la lluita. El seu raonament va ser el següent: "Si hi ha 2.700 persones sense feina, què passarà amb la nostra economia? Que passarà amb nosaltres? Què menjarem?". Així doncs, amb

aquest ressentiment ho van tancar tot, van abaixar totes les persianes. Quan els treballadors van sortir de la fàbrica, ho van fer en grups, perquè els jeeps estaven aparcats en fila. Va sortir el primer grup, el segon, el tercer... i en un moment donat, algú va disparar. Va ser just quan aquest pobre noi sortia... una criatura de vint-i-un anys: la descàrrega va deixar un reguer a la paret. Però aquest tret es va convertir en una arma de doble tall. Perquè tots la vam veure, la sang. I quan per tot Terni, homes com nosaltres, com altres persones, van començar a cridar "Han matat els treballadors!", quan la gent va sentir els trets, amb el record de la guerra encara viu —perquè Terni havia estat martiritzada pels bombardejos—, la ràbia els va cegar. Des de les finestres —és a dir, fins i tot les dones s’hi van apuntar—, van començar a tirar plats, olles i paelles mentre els jeeps passaven. Juro que va ser com el Dia del Judici Final. Quan vam baixar per Viale Brin cap a la plaça, era una cosa d’un altre món. Hi havia gent per tot Corso Tacito, el nou carrer principal que porta a la plaça de l’Ajuntament... Cen-

El Fòrum

tenars de persones als terrats, a punt per tirar rajoles als policies. Era increïble, increïble.6 L’assassinat del màrtir simbòlic Luigi Trastulli i el moment d’identitat simbòlica de les barricades del 1953 van esdevenir moments crucials en la memòria de la ciutat. De fet, en la memòria dels treballadors, els dos moments coincideixen i la mort de Trastulli forma part de la insurrecció del 1953, com si l’haguessin assassinat en el transcurs d’aquesta lluita. No cal dir que això no va esdevenir així, però psicològicament, històricament i poèticament és molt significatiu. L’emblemàtic màrtir se situa en el moment culminant de la presència històrica de la classe obrera militant, com si les barricades fossin una resposta, una venjança simbòlica per l’assassinat del seu company. És una memòria a llarg termini: fins i tot el 2014, segons el cineasta Andrea Liberati de Terni, “davant de la càmera, els treballadors més grans o els seus familiars van repetir l’error sobre les dates de la mort de Trastulli i els acomiadaments massius del 1953”.7 Aquests esdeveniments del període de 1949-1953, doncs, constituïen l’eix de la memòria d’una ciutat obrera compacta, històricament roja, amb una vena anàrquica, l’anomenada tradició subversiva.8 A aquests dos moments, però, cal afegir-hi un tercer: el 25 de juny del 2018, la ciutat tradicionalment roja de Terni va escollir un alcalde 6 Amerigo Matteucci (1919), treballador de la construcció (14 de desembre del 1974). 7 Andrea Liberati (3 de novembre del 2020). Per obtenir una discussió completa d’aquest episodi i la seva memòria, vegeu Portelli, A. “The Death of Luigi Trastulli. Memory and the Event”. A: Portelli, A. The Death of Luigi Trastulli and other Stories. Form and Meaning in Oral History. Nova York: Albany, Suny Press, 1991, p. 1-27. 8 Canali, G. “Tradizione e cultura sovversiva in una città operaia: Terni 1880-1953”. A: Covino, R.; Gallo, G. Storia d'Itàlia. Le regioni dall'Unità ad today. L’Umbria. Torino: Einaudi, 1989.

Treballadors de la planta siderúrgica de Terni, als anys quaranta. Font: Mondadori Portfolio. Getty Images.

de dretes amb una aclaparadora majoria —el 63% dels vots.9 El juliol del 2019, a les eleccions al Parlament europeu, Terni va tornar a decantar-se per l’extrema dreta. Els tres partits de dretes —la Lliga Nord, els neofeixistes dels Germans d’Itàlia i Forza Italia, el partit de Silvio Berlusconi— van rebre més del 52 % dels vots, als quals cal afegir el 16 % del Moviment 5 Estrelles. El vot dels partits que representen l’esquerra no superà el 15 %.10 Com va 9 <https://www.corriere.it/elezioni-2018/ risultati-comunali/terni_055032.shtml> [Consulta: 26 juny 2021]. 10 <https://www.corriere.it/elezioni-2019/ europee-risultati/provincia/terni_055. shtml> [Consulta: 26 juny 2021].

arribar aquest bastió roig a les mans de la dreta populista i reaccionària? Hi ha una altra ironia en aquesta història: el triomf de la dreta arriba al final d’una dècada de grans lluites obreres. Les siderúrgiques de Terni es van desmembrar parcialment als anys seixanta i als anys noranta van passar a ser propietat de la multinacional alemanya ThyssenKrupp. Des de principis del tercer mil·lenni, la fàbrica va experimentar una nova fase de davallada i reducció de la mà d’obra, motivada per la crisi del mercat siderúrgic a escala internacional. De fet, després de deu anys de beneficis, la multinacional

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

alemanya va optar per reduir les dimensions de la fàbrica amb l’objectiu d’acabar de desfer-se’n completament. El 2004, ThyssenKrupp va anunciar el tancament del departament d’acer magnètic, el més avançat tecnològicament i productiu econòmicament, l’orgull dels treballadors i tècnics de la fàbrica. La decisió va comportar la pèrdua de 900 llocs de treball a la fàbrica i molts més a les indústries relacionades i a l’economia de la ciutat. La notícia es va interpretar com l’inici d’un progressiu desmantellament de la fàbrica, que, tot i que ja era molt més petita i estava fragmentada, encara es percebia com el centre de la identitat i l’economia de Terni.11 La generació del 2004 era nova i diferent, però Terni encara recordava el 1953. Nevio Brunori, delegat sindical i un dels protagonistes de les lluites d’aquells anys, recorda: Almenys puc dir que el meu pare treballava en una fàbrica d’acer i que va patir els acomiadaments massius del 1952 o del 1953. El pare sempre ha estat un delegat sindical, era conegut, discriminat políticament, perquè tots aquests acomiadaments eren de militants o simpatitzants del Partit Comunista o del CGIL [el sindicat d’esquerres]. La mare sempre em diu: “Ets igual que el teu pare”, i jo li dic que estic orgullós de ser igual que el meu pare.12 Ezio di Loreto, un treballador que va formar part de la revolta del 1953, va tornar a sortir al carrer el 2004: Vaig viure el 2004 molt intensament. Recordo dir a algú: “No oblideu aquest episodi del 11 Vegeu Portelli, A. Biography of an Industrial Town. Terni, Italy, 1831–2014. Londres: Palgrave Macmillan, 2017, p. 309-344. 12 Nevio Brunori (1954), treballador de la siderúrgica (28 d'abril del 2008).

1953”. La diferència entre el 1953 i el 2004 és que no vam lluitar contra la policia al carrer, això no ho vam tenir, però sí tota la resta, la mobilització d’institucions, la participació de la part activa de la població, els sindicats, les associacions. En resum, hi era tot, no hi faltava absolutament res.13 El dia de la vaga general contra els acomiadaments, el 6 de febrer del 2004, Terni semblava una ciutat fantasma. Com el 1953, totes les botigues van tancar —els rètols dels aparadors deien “Avui tanquem les botigues per no tancar la ciutat demà”—, els autobusos buits mostraven signes de solidaritat amb els treballadors, 30.000 persones es van manifestar a la plaça. No obstant això, alguna cosa havia canviat: en aquella plaça plena de gent, hi havia una absència sorprenent de signes d’afiliació política i sindical, les pancartes més visibles eren les dels seguidors de l’equip de futbol local, el Ternana. Els discursos de l’alcalde i dels sindicalistes van subratllar la dimensió feudal de la multinacional com a poder estranger, però gairebé no van fer referència al conflicte de classes entre capital i treball. Va ser Itàlia contra Alemanya, com en un partit de futbol. L’alcalde Paolo Raffaeli, molt carismàtic, va denunciar la traïció dels ‘senyors’ d’Essen i Duisburg a la ciutat i als treballadors que, perquè hi confiaven tant, pràcticament no havien convocat cap vaga durant els anys noranta. L’historiador Renato Covino, mentre participava en una manifestació obrera, va comentar: “Odien ThyssenKrupp per alemanys, no perquè siguin els amos, sinó per capitalistes”.14

13 Ezio di Loreto (1928), treballador de la siderúrgica (3 de novembre del 2008). 14 Vegeu Portelli, A.; Gonzalo, E. “Terni en huelga: 2004”. Historia, antropología y fuente oral. Barcelona, 2004, vol. 2, núm. 32, p. 48-60.

Va ser el punt àlgid d’una lluita obrera èpica, però també l’imperceptible començament del final. Avui, el sindicalista Alessandro Rampiconi comenta: Si et fixes en les fotografies [de la vaga general] del 2004, amb totes aquelles persones al voltant de la pancarta [que portaven] del comitè d’empresa, amb els punys alçats, t’adonaràs que dos terços d’aquella gent són els mateixos que en les últimes eleccions hi van votar a favor [de la dreta], el Moviment 5 Estrelles i la Lliga.15 Entre el 2004 i el 2005, les grans lluites obreres van aconseguir salvar la planta d’acer magnètic i, per tant, els llocs de treball. Però la companyia va tornar a atacar el 2014: després d’un intent fallit de vendre la fàbrica, va sol·licitar una reducció de 400 llocs de treball. Això va desencadenar una de les vagues més llargues de la història de la classe obrera a Itàlia, amb gairebé tres mesos de piquets, marxes, concentracions, setges a l’edifici de l’Administració, viatges a Roma per manifestar-se —i rebre les pallisses de la policia, ja que van arribar a atacar l’alcalde de la ciutat i el secretari nacional dels sindicats. No obstant això, en comparació amb la fase anterior, els treballadors estaven més aïllats; la majoria de la ciutat va simpatitzar amb la causa, però no va participar-hi tan activament. Les botigues van romandre obertes. Hi va haver un darrer esbufec, una altra gran manifestació, una vegada més 30.000 persones a la plaça. Però també hi havia una bretxa dramàtica entre els treballadors i els seus representants. Quan la secretària nacional del sindicat, Susanna Camusso, es va alçar per dirigir-se a la concentració, hi va haver esbroncades, escridassades, xiulets. 15 Alessandro Rampiconi (1976), treballador de la siderúrgia, oficial sindical (25 de febrer del 2019).

El Fòrum

Treballadors de la planta siderúrgica de Terni en vaga protestant pels acomiadaments i per reclamar els sous pendents. Terni, 6 de novembre del 2014. Font: NurPhoto. Getty Images.

Al final, el sindicat va signar un acord que salvava allò que es podia salvar, però els treballadors ho van veure com una derrota, si no una traïció. Es van anul·lar els 400 acomiadaments, però quan l’empresa va oferir una bonificació d’unes desenes de milers d’euros a aquells que ‘voluntàriament’ acceptessin deixar els seus llocs de treball, més de 500 treballadors, sovint amb gran amargor, van acceptar. Va quedar palès que ja no creien en el futur de la fàbrica, en el futur industrial de la ciutat. Pocs mesos després d’aquella lluita obrera èpica, la ciutat va fer un gir massiu i traumatitzant cap a la dreta. Francesca Mancosu, una jove periodista, explica: Recordo perfectament l’últim moment de l’últim míting electoral de [Matteo] Salvini [el líder de la dreta populista i xenòfoba] a la Piazza della Repubblica i aquell tancament de la campanya electoral davant la bibliote-

ca municipal. Vaig arribar a correcuita, just per escoltar, al costat de tota aquella gent que lloava Salvini, els dos últims minuts del seu discurs. Em van saltar les llàgrimes, no volia creure que allò fos possible, que en aquella mateixa plaça que havia reunit persones tan diferents ara tota aquella gent lloés aquell home com si fos el salvador del país o alguna cosa així. Però encara va ser més terrible. Entre la multitud vaig reconèixer la germana de la meva cunyada. Són una família meravellosa i molt bona gent. Hi era amb el seu xicot. Així va ser com vaig descobrir que, d’alguna manera, donaven suport a Salvini, igual que l’avi de la meva neboda i el meu cunyat, molt bona gent també. És a dir, vaig descobrir que la gent que conec bé i que em cau bé, la gent que no veig com a extremista, racista o malvada, ha decidit votar Salvini.16 16 Francesca Mancosu (1975), periodista (3 de juny del 2020).

La intervenció d’un líder nacional a les eleccions locals demostra que, almenys en part, el canvi polític a Terni s’ha de veure en un context nacional que inclogui l’hegemonia de la ideologia i la política neoliberals; la crisi de l’esquerra, que deixa els treballadors sense identitat política i representació, i una obsessió per la seguretat, alimentada per la dreta i els mitjans de comunicació i sovint associada a la presència d’immigrants. Com tota la nació, Terni també pateix el creixement de la inseguretat social, que la dreta xenòfoba relaciona fonamentalment amb un suposat augment de la delinqüència a causa de la immigració. Com moltes altres ciutats, Terni també “és una ciutat espantada”, com diu el sindicalista Domenico Rosati.17 Només fa falta un incident per canviar la percepció de tota una ciutat. Flavio Di Gioia comenta:

17 Domenico Rosati, antic funcionari sindical (11 de setembre del 2020).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

L’episodi clau va passar fa tres anys [2016]. Es va produir un brutal assassinat d’un jove de Terni; amb prou feines tenia vint-i-vuit anys. En un club del centre, un marroquí va trencar una ampolla [i va matar aquest noi]. En el moment de les eleccions del 2014, la Lliga Nord no existia a Terni, no tenia representació, però immediatament un dels que serien els fundadors d’aquest partit a la ciutat va amplificar el fet. En aquell moment va saber aprofitar la sensació d’inseguretat —la mort del jove, la manera en què havia mort. Pocs mesos després hi va haver les eleccions i, en ales d’aquesta emoció, un estat d’ànim que es basava ben poc en qualsevol perill real, entre cometes, [clarament alimentat per] els mitjans de comunicació i les xarxes socials, [la dreta ho va aprofitar].18 18 Flavio Di Gioia (1980), encarregat de personal de ThyssenKrupp, alcalde del Partit Demòcrata d’Arrone (província de Terni) (11 de setembre del 2020). El 12 de maig del 2015, David Raggi, un jove de vint-iset anys de Terni, va morir apunyalat amb

En el cas de Terni, aquests elements generals es veuen accentuats i integrats per les condicions locals. En primer lloc, trobem la reducció de la fàbrica i de la presència de la classe obrera en la demografia de la ciutat. Fins als anys seixanta, Terni era pràcticament una ciutat empresarial, dominada per l’empresa estatal que portava el seu nom, que controlava no només les fàbriques d’acer, sinó també la indústria química i les fonts d’energia i electricitat. A partir dels anys seixanta, la dissolució de l’empresa i la privatització i venda de la siderúrgica a una multinacional alemanya van suavitzar la identificació de la ciutat amb la fàbrica. A això s’hi afegeix el tancament d’importants plantes químiques i tèxtils, així com la nacionalització de la indústria elèctrica. una ampolla trencada per Aassoul Amine, immigrant il·legal marroquí de vint-i-nou anys, conegut també com a Aziz. Pel que sembla, Amine, borratxo i en un estat de confusió mental, va començar a colpejar els vianants a l'atzar. Vegeu <https://www. google.com/search?client=firefox-bd& q=terni+marocchino+uccide+ragazzo> [Consulta: 1 agost 2021]. Amine va ser condemnat a trenta anys de presó.

Per tant, també es va reduir el pes numèric dels treballadors —incloses les dones que treballaven a la indústria tèxtil—: mentre la població es mantenia estable, els treballadors cada cop eren menys i estaven fragmentats en una multiplicitat de contractes i històries personals. Fins a la dècada del 1980, la siderúrgica donava feina a 15.000 treballadors; el 2020, només a 4.400, dels quals gairebé el 50 % eren treballadors temporals subcontractats, del sector serveis o de la neteja, inclosos molts immigrants. Fins i tot podríem dir que a la vaga del 2014, molts treballadors van lluitar pels seus llocs de treball perquè es guanyen la vida a la fàbrica, però cada vegada menys per un sentiment d’identitat, de projecte de vida, de pertinença a una comunitat de treballadors. I l’acord final va accentuar la divisió, ja que va deixar de banda els treballadors temporals i subcontractats. Amb menys treballadors i dividits, la fàbrica funciona cada vegada menys com a lloc de socialització i creixement col·lectiu.

Treballadors de la planta siderúrgica de Terni en vaga escoltant com el líder sindical Claudio Cipolla els informa dels resultats obtinguts durant les negociacions al Ministeri de Desenvolupament Econòmic italià. Terni, 20 de novembre de 2014. Font: NurPhoto. Getty Images.

El Fòrum

Actualment, la impressió general és de buit, perquè ja no hi ha moviment de persones a l’interior. Actualment, el treballador intern no parla amb ningú, se sent sol perquè fins i tot a les línies hi ha un problema de solidaritat, per dir-ho així, entre els treballadors.19 La reducció de personal de la fàbrica va comportar una pèrdua econòmica per a la ciutat. La siderúrgica no era només una font de salaris, sinó també de benestar: les pensions dels treballadors jubilats eren crucials per a moltes famílies en què els joves lluitaven per trobar feina. A mesura que els parents més grans moren, les famílies perden ingressos, de manera que la inseguretat econòmica s’escampa sobre altres bocs expiatoris. Els avis de setanta o vuitanta anys són una font d’ingressos que als anys vuitanta van poder ajudar les noves generacions a comprar-se una casa i tenir un estil de vida diferent. El benestar provenia de la fàbrica. I quan això ha fallat, ens hem trobat que les noves generacions ni tan sols tenen feina, fet que alimenta substancialment la ira. El vot és un vot de protesta.20 A tot això s’afegeixen els problemes específics de l’esquerra de Terni: massa temps al poder i sense canvis interns; aquesta situació es va percebre com una camarilla de poder, “una mena de casta tancada en si mateixa”,21 cada cop més allunyada del món laboral i afec19 Attilio Urbani (1954), treballador químic jubilat (25 de febrer del 2020). 20 Flavio Di Gioia (1980), encarregat de personal de ThyssenKrupp, alcalde del Partit Demòcrata d’Arrone (província de Terni) (11 de setembre del 2020). Vegeu també Ca, F. “Chi trova un nonno trova un piccolo tesoro”. Micropolis. Perugia: abril 2021. Any xxvi - núm 4. 21 Giuditta Pellegrini (1975), periodista (3 de maig del 2020).

tada per episodis de corrupció real, inventada o inflada. Ens vam tancar dins de la ciutadella. Es va percebre l’esquerra com una camarilla de poder. Hi havia la sensació que aquest poder s’havia tornat tan omnipresent que havia penetrat en tot... Així, quan va sortir aquesta investigació [sobre presumptes escàndols de salut], va explotar tot. Si vull convèncer una persona de votar el Partit Demòcrata o de centreesquerra, potser un antic membre del Partit Comunista, què li dic? No tinc manera d’afirmar que estem del costat dels febles, del costat dels treballadors, no puc. Perquè aquests no són els problemes del centre [de la política d’esquerres] d’avui. Ressonen en mi les paraules de Di Gioia sobre l’important canvi en l’argument del que queda de la visió de la societat de l’‘esquerra’: que haurien d’estar al costat dels ‘febles’ —o, en l’actual discurs públic, ‘últims’, ‘fràgils’, ‘vulnerables’...— en una societat intrínsecament desigual. Hi va haver un temps en què l’esquerra va ajudar els treballadors a no identificar-se com els ‘últims’, sinó com l’avantguarda d’un nou món d’igualtat i poder; els treballadors manuals eren —també retòricament— representats físicament forts, orgullosos de la seva habilitat i de la feina que feien, i conscients del seu poder col·lectiu. Com pots sentir-te orgullós, com pots sentir-te identificat quan els que t’han de representar et descriuen com a feble, impotent, necessitat —en el millor dels casos— de protecció paternalista? A més, durant dècades, fins i tot alguns sectors d’esquerres havien començat a percebre la fàbrica i els treballadors no tant com un recurs,

sinó com un obstacle que impedia el desenvolupament d’alternatives econòmiques i culturals. A mesura que la fàbrica esdevingué menys crucial econòmicament, van augmentar l’hostilitat i la indecisió. Com s’afirma en una revista local en línia: Terni, com a ciutat industrial, s’ha vist cada vegada més sotmesa a una fàbrica amb uns objectius cada cop més allunyats de les necessitats de la ciutat. Els seus directius cada cop són més inabastables per a la comunitat local, ja que el fet de maximitzar els beneficis ha acabat substituint el benestar col·lectiu.22 En aquest context, també ha augmentat la consciència sobre l’impacte de la industrialització en el medi ambient i la salut. Els sindicalistes i activistes de l’esquerra radical també reconeixen el problema: “Terni es troba a la conca d’una muntanya, on l’aire s’estanca i es crea un efecte hivernacle. Quan bufa el vent i porta el fum de la siderúrgica, en determinats moments se sent com una pudor, com una fortor que se’t fica dins. Quan el vent bufa molt fort, el centre de la ciutat s’omple de pols”.23 “La pols és constant; la fàbrica contamina diàriament una part de la ciutat”.24 El resultat és que, com diu la periodista Giuditta Pellegrini, “tots tenim algú que treballa a la fàbrica d’acer, però també tenim algú amb càncer”. Hi va haver un moment en què totes les famílies tenien relació amb la fàbrica. Avui dia, cada cop hi ha més joves que veuen la fàbrica com quelcom aliè a la seva existència 22 Gobbi Sabini, S. “Biografia di una città”. Ribalta. Perugia: 2018. <https://www.ribalta.info/biografia-di-una-citta/> [Consulta: 24 abril 2021]. 23 Taurino Costantini (1927), treballador químic, funcionari sindical (2 de maig del 2004). 24 Battista Garibaldi (1952), treballador de la siderúrgica (22 de novembre del 2016).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

i que no tenen ni la relació afectiva i emocional de les generacions anteriors ni el record directe de la seva història i les vides que la formen. Per a la majoria, la fàbrica és quelcom estrany, si no un dany per a la salut i un residu ambigu d’un passat que encara sufoca la comunitat. Chiara Furiani, música i guia turística que va ser alumna meva, comenta: Fa dos o tres anys, un actor i director de Terni, Leonardo Delogu, va crear una funció molt interessant. Ens va portar a Pentima [el turó des d’on es veu la fàbrica] per observar les siderúrgiques. Va ser d’allò més impactant. Jo mai havia vist la mida de la fàbrica. Mai m’havia adonat que ocupa, més o menys, dos terços de la ciutat. Al final, la ciutat es va formar al voltant de la fàbrica i no al revés. I això em va portar a preguntar-me fins a quin punt és incòmoda la seva presència. A més, sempre dic

que és una fàbrica que va néixer amb un karma [negatiu], entre cometes; és a dir, a sobre d’una enorme necròpolis, la necròpolis umbra més important del nostre territori. I una ciutat que construeix el seu futur damunt d’un cementiri... No crec que sigui agradable... Per tant, personalment, m’encantaria que la ciutat explorés progressivament altres territoris, perquè, al meu entendre, no podem vincular la supervivència a la fàbrica, hem d’inventar alguna cosa diferent que ens aporti coses bones. Per això vaig viure aquell moment [de la vaga] de manera contradictòria; és clar que simpatitzo amb els que encara hi treballen, però em sembla una mica com un cadàver que encara arrosseguem.25 Tanmateix, tant el 2004 com el 2014, la ciutat es va posar de banda dels treballadors: el dany eco25 Chiara Furiani (1964), música, guia turística (2 de març del 2020).

nòmic encara s’estava patint, però, a més, hi ha signes d’identitat tan arrelats que no s’anul·len fàcilment. No obstant això, l’actitud sí que va ser diferent: el 2014 “va ser l’última vegada que els treballadors i tota la ciutat es van convocar a la plaça per defensar la seva fàbrica”.26 Així, l’hostilitat amb la qual es va rebre els representants sindicals va marcar el moment de més distància entre la ciutat, els treballadors i el sindicat, la política i l’esquerra. La sensació de derrota imminent es va materialitzar pocs dies després. Nevio Brunori, un dels protagonistes d’aquests deu anys de lluites, va comentar: “La història m’ha ensenyat que David va aconseguir derrotar Goliat la primera vegada, però Goliat es va multiplicar per dos, tres, quatre, i el pobre David no va poder guanyar”.27

26 Andrea Liberati (3 de novembre del 2020). 27 Nevio Brunori (1954), treballador de la siderúrgica (28 d'abril del 2008).

Matteo Salvini durant una manifestació d'extrema dreta en contra de la immigració. Milà, 18 d'octubre de 2014. Font: Marco Bertorello. Getty Images.

El Fòrum

Vista de les fàbriques de la planta siderúrgica de Terni, 1910-1920. Font: DEA / FOTOTECA INASA. Getty Images.

A l’esquerra li agrada repetir que les lluites, independentment del resultat, sensibilitzen els treballadors i augmenten la consciència de classe. Però si deu anys de lluita donen lloc a la derrota, llavors la lliçó que s’ha d’aprendre és que la lluita és inútil, si no nociva. L’esquerra s’havia relacionat amb una visió de futur, un canvi, una societat diferent. Quan aquesta visió es va fer irrealitzable, l’esquerra també es va esvair. Per tant, per començar a concloure aquest discurs, em voldria disculpar. El 1970, vaig entrevistar un dels líders del moviment de persones sense llar de les perifèries i dels barris marginals de Roma, un treballador de la construcció que havia participat en almenys cinc ocupacions. Ja el podien desallotjar tants cops com volguessin que tant ell com els seus sempre tornaven a ocupar. Em va semblar una bonica història de dignitat, combativitat i consciència. Al final d’aquesta emotiva entrevista, em va plantejar una

“A l’esquerra li agrada repetir que les lluites, independentment del resultat, sensibilitzen els treballadors i augmenten la consciència de classe” pregunta totalment diferent. Em va explicar que tenia una filla que treia molt bones notes, però que no tenia els mitjans per pagar-li l’educació: “Coneixes algú que li pugui aconseguir un lloc en un internat o alguna cosa així?”.28 No coneixia ningú que el pogués ajudar, no podia fer res per ells i no sé si al final ell va aconseguir una casa i ella va obtenir un diploma. Ara bé, no deixo de pensar en aquesta història. I avui m’ajuda a entendre una mica l’abisme en què hem caigut. En resum: per millo-

rar la seva vida i la dels seus éssers estimats, podríem dir que el treballador amb qui vaig parlar s’estava curant en salut. Per una banda, confiava en la lluita col·lectiva i la solidaritat, desafiava l’estructura de poder i la propietat privada per millor la seva vida i la de la seva família juntament amb la dels altres. Per altra banda, per si de cas això fallava, va voler buscar una solució individual, a través de les eines més simbòliques de subordinació i dependència de la gent amb poder: la recomanació. Si no podia fer-ho juntament amb la resta, només quedava intentar fer-ho tot sol. Quan la lluita col·lectiva falla, tothom ha de mirar per si mateix. Al final d’una preciosa novel·la anomenada Inox, escrita per l’extreballador de ThyssenKrupp Eugenio Raspi, el protagonista comenta: “Aviat ens dividirem entre els que segur que se salvaran i els que creuen que ja estan condemnats”.29

28 Entrevistat que preferia no ser nomenat (Roma, febrer del 1970).

29 Raspi, E. Inox. Milan: Baldini & Castoldi, 2017, p. 242.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Treballadors de la planta siderúrgica de Terni durant una jornada de vaga. Roma, 6 de novembre de 2014. Font: NurPhoto. Getty Images.

La dura vaga de tres mesos contra els acomiadaments a la siderúrgica ThyssenKrupp de Terni va acabar quan 500 treballadors, un per un, van acordar renunciar “voluntàriament” al seu lloc de treball a canvi d’una bonificació d’entre 50.000 i 60.000 euros. Molts van acceptar amb dolor, però convençuts que no tenien cap altra opció. El protagonista de la novel·la de Raspi també acaba acceptant l’acomiadament voluntari a canvi de 60.000 euros. Mentre signen l’acord, ell i els seus companys “mantenen el cap cot. Aposto que senten que han traït el seu país tant com jo”, diu. Per a alguns és un alliberament de l’obstinació d’una vida a la fàbrica que cada cop té menys sentit; però per a ell, i potser per a la majoria, representa la desintegració de la identitat compartida que havia donat sentit a aquells deu anys de resistència: “La diferència entre ser un grup que marxa de manera compacta o ser una multitud en què tothom va al seu propi ritme”. Van participar

en la lluita col·lectiva, no van tenir èxit, ja no hi creuen, no per ideologia, sinó perquè van fallar massa vegades: “Estic fart de parlar en nom de tothom. He après la lliçó. A partir d’ara parlaré només en nom meu, perquè preservar allò que es pot salvar ja no sembla possible”.30 No és casualitat que quinze anys de lluites, que van començar amb la vaga general del 2004, en aquesta ciutat històricament roja, acabessin amb la dreta al poder i la fàbrica cada vegada més reduïda i aïllada. Greca Campus, cineasta local, ha explicat aquests esdeveniments en una pel·lícula, Lotta senza classe (Lluita sense classe). Vet aquí el quid de la qüestió. D’una banda, les relacions de poder: durant almenys dues o tres generacions, les lluites col·lectives no han aconseguit frenar el poder invisible i ferri del capital financer i la globalització. D’altra banda, l’ofensiva ideològica: la classe no existeix, l’única solidari30 Ibíd., p. 239-241.

tat és la caritat; la ideologia del neoliberalisme ens ensenya que, com va dir la famosa senyora Thatcher, no hi ha res com la societat i els individus que es converteixen en ‘autoempresaris’ per comercialitzar el seu capital humà personal. El ‘mèrit’ individual és l’única mesura de la humanitat, la classe es converteix en una multitud, una ‘màfia’. Estem sols, realment som una multitud solitària, i les veus que intenten recordar-nos que junts valem més que la suma de les nostres solituds són molt febles i cada vegada n’estan menys convençudes. En una altra època, n’érem conscients. El 1953, el cantant i poeta popular Dante Bartolini encara creia en la lluita defensiva per salvar la feina dels treballadors com un pas cap al futur. Enmig d’acomiadaments massius, encara cantava “la gran victòria no està lluny”, encara imaginava el sol naixent del futur.31 31 Dante Bartolini (1909), “Il 12 dicembre a mattina”, enregistrat per Valentino Paparelli, Arrone (Terni, 12 de juliol del 1973).

El Fòrum

“El somni de tornar a veure el sol en el futur es dissol i es contamina, i no hem estat capaços d’imaginar un nou somni, un altre futur possible. Mentre que l’esquerra significava esperança, ara la dreta cavalca sobre la por, i quan el futur es perd i el present és incert, l'esperança es converteix en por”

Durant la gran i parcialment exitosa vaga del 2004, em vaig adonar que, tot i que les formes de la lluita eren les mateixes, de vegades encara més dures que les del 1953, la visió de futur havia desaparegut. La nova generació de treballadors no lluitava per alliberar-se i avançar, sinó per evitar que els empenyessin i els ofeguessin. De les dues alternatives que va assenyalar el meu company romà, només en queda una. Per tant, tot i que em fa pena, no m’estranya veure que, un cop desapareguda l’esperança d’alliberar-se tots junts, aquells que tenen por d’enfonsar-se se sotmetin a l’hegemonia dels poderosos i orientin les seves frustracions cap a bocs expiatoris alternatius. El somni de tornar a veure el sol en el futur es dissol i es contamina, i no hem estat capaços d’imaginar un nou somni, un altre futur possible. Mentre que l’esquerra significava esperança, ara la dreta cavalca sobre la por, i quan el futur es perd i el present és incert, l’esperança es converteix en por. Bruce Springsteen diu: “Un somni és una mentida si no es fa realitat o és una altra cosa? Es converteix en mentida, en maledicció o en alguna cosa pitjor?”32 Exactament.

Tot i això, encara ens queda alguna cosa. Per això vull acabar amb les darreres paraules del llibre del meu amic i company Eugenio Raspi, perquè salvar la dignitat en la derrota és l’única manera d’imaginar, si no una ‘gran victòria’, almenys de sobreviure fins a la propera batalla.

32 Th e River de Bruce Springsteen. Columbia, 1981.

33 Raspi, E. Inox. Milano: Baldini + Castoldi, 2017, p. 247.

A partir d’avui ja no treballo per Acciai Speciali [ThyssenKrupp]. A partir d’ara, soc un dels que s’han quedat sols, esperant, aferrats a una armilla salvavides xopada. Busquem un futur quan encara ni tan sols s’entreveu, ni al davant ni en girar la cantonada, però hi anirem sense por, no com rates que fugen després d’un cop, sinó amb el cap ben alt, com qui no té res a amagar i està en pau amb si mateix i en guerra amb els que s’aprofiten de les misèries dels altres.33

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Memòria Fotogràfica

ISSN: 2339-806X

El món dels vencedors Ignasi Prat Altimira

Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la Mala gente que camina1 i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes.

Ignasi Prat Altimira Investigador i artista visual https://ignasiprat.org/ Nascut a Sant Esteve de Palautordera el 1981, és llicenciat en Belles Arts i Màster en Producció i investigació artística per la UB. Actualment està cursant el programa de doctorat en Arts i estudis culturals a UVIC-BAU i treballa com a artista i docent entre Barcelona i Granollers.

El projecte s’ha presentat en l’àmbit expositiu, en un recorregut que es va iniciar l’any 2012 a la Sala d’Art Jove de la Generalitat i que ha passat per centres com La Capella (Barcelona), la Fabra i Coats (Barcelona), el CCC del Carme (València), l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), el Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera), la Casa de Ses Puntes (Manacor), l’Arts Santa Mònica (Barcelona), el MUSAC (Lleó) o el centre Conde Duque (Madrid).

Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representats per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Ramon Serrano Súñer, Juan Vigón, Gonzalo Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció, l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida al web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dona compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.

PRADO, B. (ed.). Mala gente que camina. Madrid: Alfaguara, 2006.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vista del Palau del Canto del Pico, una de las segones residències de Francisco Franco, a Torrelodones (Madrid). El seu emplaçament al cim del turó li proporciona una perspectiva privilegiada, des d’on es poden veure fins a 37 municipis.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vista des dels jardins del Palau d’El Pardo, residència oficial de Francisco Franco, a El Pardo (Madrid).

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Façana lateral de la casa de José Luis Arrese —ministre i secretari general de FET y de las JONS en dues etapes i ministre d’Habitatge 1957-1960—, a Corella (Navarra). Palau del segle xvi que, juntament amb diferents tributs simbòlics de la població, es constitueixen com un homenatge vigent a la figura d’un dels principals teòrics del règim en els primers anys.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vestíbul principal del bloc de pisos on va residir oficialment Luis Orgaz Yoldi —tinent general molt implicat en la conspiració militar de 1936, capità general de Catalunya entre 1939 i 1941 i alt comissari espanyol al Marroc des de 1936 a 1945—, al carrer Fortuny de la ciutat de Madrid.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vista del cortijo de Gambogaz de Queipo de Llano —tinent general molt implicat en el cop d’estat de 1936—, situat a la ribera del riu Guadalquivir, a Camas (Sevilla).

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Portal interior del bloc de pisos on va residir, de forma oficial, Ramón Serrano Súñer —ministre de Governació 1938-1940 i d’Afers Exteriors 1940-1942—, al barri de Salamanca (Madrid).

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Façana principal del bloc de pisos on va residir oficialment Nicolás Franco —secretari general del cap d’estat entre 1936 i 1938 i ambaixador d’Espanya a Portugal des de 1938 a 1958. La seva arquitectura concilia historicisme d’inspiració herreriana amb la prosperitat que representaven els gratacels nordamericans de l’època (Madrid).

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vista general del Pazo de Meirás, casa de Francisco Franco a Sada (la Corunya) i recentment reconvertit en patrimoni públic gallec després de 82 anys en mans de la família Franco.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Vista general de la instal·lació El món dels vencedors. Saló de maig, a La Capella de Barcelona, l’any 2014.

ISSN: 2339-806X

Memòria Fotogràfica

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Diàlegs amb...

Josep Maria Solé i Sabaté Paola Lo Cascio L'Assemblea de Catalunya, 50 anys després

Josep Maria Solé i Sabaté Historiador És catedràtic en Història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de nombrosos llibres sobre la Guerra Civil Espanyola i la postguerra. Va ser delegat del Centre d'Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l'exili (1985-1991), el primer director del Museu d'Història de Catalunya (1996-2000), i director de l’Institut

d’Estudis Ilerdencs (2011-2015). Va ocupar el càrrec de coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre. També ha dirigit i presentat programes de ràdio i televisió, amb tertúlies sobre l'actualitat i sobre la història recent de Catalunya.

Paola Lo Cascio Professora Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat La Sapienza de Roma i doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha estat investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa (ICS-UL, 2015-2017) i actualment és professora agregada d'Història Contemporànea a la Universitat de Barcelona. Ha estat investigadora visitant a la Universitat de Cambridge (2011) i professora visitant a la Universitat La Sapienza de Roma (2013). És vicedirectora del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, on és investigadora des

de fa més de quinze anys i on ha treballat en múltiples projectes d’investigació sobre la Guerra Civil, el franquisme i la Transició. Algunes de les seves publicacions més destacades són les següents: Nacionalisme i autogovern (Afers, 2008), Economía franquista y corrupción (amb Andreu Mayayo i Jose Manuel Rúa, Flor del Viento, 2010), La guerra civile spagnola, una storia del Novecento (Carocci, 2013), i “El pujolismo entre gestión y cultura política. Unas notas interpretativas (1980-2003)”. Ayer, Revista de Historia Contemporánea, 2020, vol. 120.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Com explicaries la singularitat del moviment antifranquista a Catalunya que va fer possible l’eclosió de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971? Quins eren els principals impulsors d’aquesta plataforma? Josep Maria Solé i Sabaté: Des de la Caputxinada viscuda al convent dels Pares Caputxins de Sarrià del 9 a l’11 de març del 1966, tot es va accelerar en la política clandestina catalana, i també en la percepció del gruix de la població. La tancada d’unes 450 persones, que eren estudiants de la Universitat de Barcelona i que van tenir el suport d’intel·lectuals destacats, es va fer amb l’intent de crear el SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona) i amb la finalitat de posar fi de manera definitiva a un SEU (Sindicato Español Universitario) escleròtic i falangista. La dictadura manava i mantenia tot el poder a Catalunya, i a Espanya, però al Principat la

dinàmica social, cultural i, malgrat tot, política anava canviant. La policia armada —els anomenats ‘grisos’— havia encerclat el convent i l’assetjava; aleshores es va produir una solidaritat ciutadana insospitada, començant pels mateixos frares, que creixia a partir de les notícies que rebien les persones que estaven tancades en ser conscients del ressò que se’n feia la premsa internacionals. Uns mitjans de comunicació que podien sumar a la resposta estudiantil l’actitud valerosa de prestigiosos intel·lectuals catalans i persones del món de la cultura. Així, entre ells, podem esmentar Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Jordi Rubió i Balaguer, Josep Maria Benet i Jornet, Ricard Salvat, José Agustín Goytisolo, Pere Quart, Lluís Maria Xirinachs, Maria Aurèlia Campmany, Oriol Bohigas, Maria Girona i Manuel Sacristán. Davant del que passava, es va crear un secretariat improvisat a casa de Josep Benet, no lluny d’allà. Els membres del secretariat

d’urgència, reunits al voltant d’una taula rodona del menjador d’aquell pis, on ara continua vivint la seva vídua, Florència Ventura, van actuar de manera mancomunada. En aquells conciliàbuls apressats i improvisats per donar resposta al setge policial, van coincidir delegats dels estudiants i antifranquistes de totes les tendències polítiques. Allà es va crear l’embrió de la Taula Rodona, com la taula rodona de casa de Benet, també coneguda com a Taula Rodona Democràtica, en la qual tothom va poder participar. És a dir, l’estigma contra els comunistes, el fet d’aïllar-los pels records dels successos de guerra i les marcades diferències de postguerra van saltar pels aires; es va trencar definitivament el seu vet i la seva exclusió. Cal precisar, però, uns antecedents que s’han de conèixer. El 20 de novembre del 1964 s’havia constituït la primera Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Saló d’actes del Convent dels Caputxins de Sarrià durant la sessió constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona el 9 de març de 1966. © Guillem Martínez. Arxiu Nacional de Catalunya.

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

“El que es va viure els dies de Caputxinada, de manera més o menys precisa, ho va saber tothom, fins i tot els nois i les noies que teníem 16 anys. Als col·legis i instituts, els responsables instaven a no fer cas del que s’explicava, però la remor de fons en què cada família ho vivia diferent era imparable” El concepte ‘nacional’, referit a Catalunya, era una mostra d’afirmació envers el país del moviment obrer clandestí, substantiu defensat i acceptat a partir de la defensa contundent que en va fer Cipriano García a l’església de la Bordeta de

Barcelona en fundar-se el sindicat. Cipriano García era un obrer immigrat de Castella-la Manxa que, en participar a Terrassa, el 1960, en els actes de protesta contra la detenció i les tortures contra Jordi Pujol i altres implicats en els Fets del Palau de la Música Catalana, va ser jutjat en Consell de Guerra juntament amb sis sindicalistes més i va ser condemnat al penal de Burgos fins a l’any 1964 —tenia un passat clandestí lligat al PSUC que ja l’havia dut anteriorment a la presó franquista. El que es va viure els dies de Caputxinada, de manera més o menys precisa, ho va saber tothom, fins i tot els nois i les noies que teníem 16 anys. Als col·legis i instituts, els responsables instaven a no fer cas del que s’explicava, però la remor de fons en què cada família ho vivia diferent era imparable. Dels qui temien el futur als qui

desitjaven que aquell futur que s’albirava arribés com més aviat millor. Cal pensar que hi havia un moviment impressionant de joves darrere el fenomen de la Nova Cançó. Al mateix temps van aparèixer nítidament uns aliats no esperats: es van incorporar a la lluita antifranquista sectors eclesiàstics, de l’església de base, fet que s’explica pel pes que en amplis sectors catòlics a Catalunya anava tenint el Concili Vaticà II. Tot aquest magma era un conjunt desigual i ple de contradiccions que tenia un punt coincident: el franquisme frenava i ofegava el desenvolupament de la societat catalana, en tots els ordres. Aquest mateix any 1966, concretament l’11 de juny, hi va haver una manifestació de capellans. Va ser una concentració d’uns

Manifestació per l'amnistia organitzada per l'Assemblea Democràtica de l'Alt Penedès i per la Coordinadora Intercomarcal de l'Assemblea de Catalunya. Vilafranca del Penedès, 17 de juliol de 1975. Font: Jordi Valls i Pedrol/ Arxiu Fotogràfic de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

condemnes a mort, posteriorment commutades justament per la mobilització ciutadana i la pressió exterior. La tancada dels intel·lectuals a Montserrat el 1970 donaria el tret de sortida a la vertebració definitiva d’un gran organisme unitari.

“Les arrels d’allò que després serà l’ADC venen de més lluny i tenen una preparació lenta i dificultosa. Mai s’ha d’oblidar la duresa de la dictadura franquista i el potencial desarticulador de la repressió sobre tota forma d’oposició, amb eines i formes que es van adaptant als temps”

Declaracions de la primera sessió de l’ADC. Font: Pavelló de la República.

150 capellans, vestits amb sotana, davant la Jefatura de la Policia Española de la Via Laietana de Barcelona, centre d’oprobi i maltractes cruels, que, davant el coneixement de les tortures a un estudiant comunista dirigent del SDEUB, van denunciar i protestar contra l’actuació policial. La resposta policial va ser extremadament violenta: van insultar, colpejar i perseguir els sacerdots al voltant de la tenebrosa seu policial i de la catedral i pels carrers adjacents. Finalment, podríem dir que des de tots els àmbits, sectors socioculturals i forces antifranquistes es van alinear; van coincidir en la 82

idea que l’única possibilitat d’avançar en la lluita democràtica era fent-ho de manera conjunta i unitària. Aquesta idea va ser la saó sobre la qual es va sembrar la llavor que germinaria amb l’Assemblea de Catalunya. Paola Lo Cascio: Com és notori, el precedent més immediat de l’eclosió de la Assemblea de Catalunya —d’ara en endavant, ADC— es troba en les mobilitzacions que es produeixen entorn del procés de Burgos, el judici sumaríssim contra membres d’ETA celebrat al desembre de 1970 i que es conclogué amb

Tanmateix, les arrels d’allò que després serà l’ADC venen de més lluny i tenen una preparació lenta i dificultosa. Mai s’ha d’oblidar la duresa de la dictadura franquista i el potencial desarticulador de la repressió sobre tota forma d’oposició, amb eines i formes que es van adaptant als temps. Mai s’han d’oblidar tampoc les ferides de la guerra, que generen divisió i desconfiances. Mai s’ha d’oblidar, sobretot, el context internacional, que és de Guerra Freda i planteja molts obstacles a la construcció d’un moviment unitari en el qual hi puguin ser també els comunistes —la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), el primer òrgan on estaria també el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), es creà a finals de 1969—, malgrat siguin la força clarament més consistent de l’oposició antifranquista. I mai s’ha d’oblidar la manera en la qual Espanya havia canviat des

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

d’un punt de vista econòmic i social, amb el Pla de Estabilización (1959), el reforçament del règim, els grans moviments migratoris interns al país. El procés que culmina amb la creació de l’ADC és fill de tots aquests elements, que ajuden a explicar la singularitat del moviment antifranquista a Catalunya, la seva força i el seu caràcter unitari. Una singularitat que es comença a manifestar a la segona meitat dels anys seixanta amb un enfortiment de les tres grans vessants d’oposició: el moviment obrer —amb el naixement de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) el 1964—, el moviment estudiantil —amb el naixement del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) el 1966— i l’eclosió del moviment veïnal a partir de la segona meitat dels seixanta, a tot arreu, però especialment en els barris d’al·luvió de les àrees metropolitanes, on s’estableix la nova immigració vinguda d’arreu d’Espanya per treballar sobretot a la indústria. Les tres vessants es nodreixen del canvi social que genera la transformació econòmica a Catalunya: la CONC enquadra una classe obrera jove; els estudiants pertanyen a una generació que ja no ha viscut la guerra; el moviment veïnal s’estructura a partir de les necessitats materials de sectors de població que es polititzen a partir de lluites concretes. Juntament amb aquestes tres vessants de l’oposició, que en seran els pilars, també comença a fer-se més forta una resistència cultural i lingüística, que aplegarà sectors diversos, i que surt del resistencialisme de les primeres dècades de la dictadura i que s’activa amb la creació d’organitzacions de la societat civil i de plataformes editorials.

de complicitats que portaria al naixement de l’ADC té impulsors claríssims: el PSUC i Comissions Obreres (CCOO). Concretament, i si es vol personalitzar, l’inventor de la fórmula de l’ADC és el dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. En aquest sentit, i més enllà de la necessitat imperiosa de trencar l’aïllament al qual la guerra freda havia condemnat els comunistes, l’aposta pel moviment unitari —i sobretot, de masses, que superés la participació únicament dels partits polítics— va ser fruit d’una reflexió profunda que té a veure amb la lectura estratègica que els comunistes catalans feren de la societat catalana i del règim.

Així les coses, no hi ha cap mena de dubte que tant l’articulació d’aquesta oposició ‘nova’ com l’estratègia de construcció

1 Pala, G. Cultura clandestina: los intelectuales del PSUC bajo el franquismo. Granada: Comares, 2016. 2 Juliana, E. Aquí no hem vingut a estudiar. Barcelona: Arpa Editores, 2020.

Si és cert que el debat obert a principi dels seixanta entre alguns intel·lectuals comunistes catalans i espanyols i els seus partits es tancà amb l’expulsió de Fernando Claudín, Francesc Vicens i Jorge Semprún, no és menys veritat que la discussió havia estat real i una part significativa d’aquella anàlisi acabaria pesant en l’estratègia d’aquests dos partits. No és aquest l’espai per reconstruir aquella circumstància —ho ha fet amb excel· lència en Giaime Pala, 1 i més recentment, en forma més novel·lada l’Enric Juliana—, 2 però sí que ho és per recordar que s’havia posat sobre la taula un canvi de paradigma en la lectura d’allò que era el règim als seixanta i de com havien impactat els plans d’estabilització i liberalització a la societat espanyola. S’havia captat amb claredat que el desenvolupament econòmic propiciat per l’obertura havia consolidat el règim i, alhora, havia provocat uns canvis socials, econòmics i culturals d’envergadura que no farien marxa enrere. Només calia

pensar en els enormes moviments de població que s’havien produït, en l’abandonament definitiu del camp i en l’impuls a la indústria, la construcció i el turisme —el trident del boom econòmic dels seixanta—, en la relativa millora del poder adquisitiu de sectors de les classes populars. Aquests elements ho canviaven tot: no era concebible una ruptura sobtada derivada de la precipitació d’una crisi de règim que no es veia enlloc.

“S’havia de replantejar la manera de fer oposició: des de dins del país, a partir de les necessitats concretes de la població, amb eines, llenguatges i protagonistes del tot nous” Així les coses s’havia de replantejar la manera de fer oposició: des de dins del país, a partir de les necessitats concretes de la població, amb eines, llenguatges i protagonistes del tot nous, aspirant a la presència en tots els àmbits de la societat i a l’ocupació de les poques escletxes obertes que havia deixat la dictadura. L’impuls al nou moviment obrer nascut de les CCOO, la impugnació de la universitat franquista, el moviment veïnal, la vertebració de la veu crítica dels intel·lectuals o dels sectors professionals, la mobilització cultural, les noves inquietuds al camp —que portarien posteriorment a la creació d’Unió de Pagesos—, foren la traducció d’aquesta nova mirada. I, en bona part, foren els subjectes que integraren l’aposta de l’Assemblea de Catalunya, més enllà dels partits.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Penses que la confluència de l’activisme social, civicocultural i polític suposava una ampliació de la base social de l’antifranquisme? Josep Maria Solé i Sabaté: Sí, abs olut ament. En tots i cada un dels aspectes plantejats. L’activisme social apareixia a tot arreu, pobles i ciutats, grans o petits. Era la demanda inicialment no polititzada, que molt aviat ho seria, que anava des de la reclamació de construir una escola, un centre d’assistència primària o un parvulari, de col·locar un semàfor o asfaltar un carrer o una carretera fins a reivindicar les coses més diverses que la gent creia que s’havien de fer, per no parlar de les reivindicacions salarials i laborals, les hores de treball, les hores extres, etc. El món civicosocial es viu des de l’esclat d’una societat en la qual les noves generacions, ja majoritàries, no han viscut la guerra, i la postguerra els queda lluny, i en la qual, malgrat el franquisme, el creixement econòmic és indiscutible. La música estrangera més transgressora —sobretot anglesa i nord-americana—, sense oblidar el ja esmentat pes imantador de la Nova Cançó, sumava i sumava modernitat. Aquesta actitud provocava el descrèdit creixent i ampli de la música espanyola folklòrica tradicional, que hom veia vinculada al franquisme i que semblava rància, fora dels nous temps. L’allau de turisme europeu d’arrel popular feia obrir els ulls a molta gent en comparar la vida d’aquests turistes amb el nivell de vida propi; la consolidació gradual del consumisme permetia una esperança de transformació i una millora de la vida de la gent que, en general, deixava de viure amb escassedat i penúries, sense oblidar els nous valors emergents que 84

anaven contra una dictadura que semblava esgotada i que res venturós podia oferir per al futur. La universitat bullia d’actes, assemblees, comitès, xerrades, conferències, cinefòrums, propostes de lectura de llibres, d’assistència als actes culturals o socials més diversos, espectacles, cinema, cinema d’art i assaig, teatre, recitals, etc. Els universitaris no es cloïen en el seu món. No era estranya la confluència dels obres i pagesos més inquiets amb actes en els quals els universitaris també més inquiets coincidien. I no tot era per la política, era perquè la densa boira del franquisme s’aclaria per saber més, llegir més, ser més crític, viatjar més, ser millor. Paola Lo Cascio: Certament. Va propiciar una virtuosa vertebració d’un antifranquisme nou, centrat en la situació real i present de la societat catalana. Tanmateix, el salt respecte a les experiències del passat és nou i vell alhora. És nou pels subjectes que articulà i la manera en què es van vertebrar, respecte a les organitzacions procedents de la experiència republicana —fins i tot aquelles, com el mateix PSUC, que conservaven les mateixes sigles. Però en realitat es tracta d’una dinàmica molt arrelada en la pràctica dels moviments socials, que sempre neixen i es consoliden no pas a partir d’una aposta teòrica o ideològica, sinó com a conseqüència de la resposta a unes necessitats concretes i de la capacitat de generar solucions, totals o parcials. La gent que s’estava mobilitzant pels seus drets laborals, per la situació a la universitat o pels serveis mínims en els seus barris, es fa antifranquista a partir de la constatació que la dictadura oprimia en termes econòmics i socials, i que l’organització i la mobilització podien

“La gent que s’estava mobilitzant pels seus drets laborals, per la situació a la universitat o pels serveis mínims en els seus barris, es fa antifranquista a partir de la constatació que la dictadura oprimia en termes econòmics i socials” aconseguir millores, des d’un augment salarial fins a l’obertura d’un dispensari al barri. Aquest primer pas portà després a concloure que el topall, el límit infranquejable que impedia la conquesta dels drets materials i de les llibertats, era un problema sistèmic i tenia a veure amb l’opressió política de la dictadura. Fou un procés de politització de sectors de la societat que es va produir a partir de la seva experiència directa. I, en aquest marc, no hi ha dubte que a partir de finals dels seixanta l’oposició s’eixamplà, però sobretot es feu més visible. Això s’acabarà de mesurar en les eleccions de 1977, en les quals els resultats de les forces antifranquistes d’esquerres a Catalunya van ser especialment exitosos. Tanmateix, mai s’ha d’oblidar la força del franquisme sociològic, a Catalunya també. Incloïa sectors de les classes mitjanes i, per descomptat, de les classes dirigents. Si no es té en compte aquest aspecte, tampoc s’entendrien moltes de les dinàmiques polítiques i electorals d’aquell moment i de moments posteriors, com el gir conservador que es produeix en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980.

Diàlegs amb...

ISSN: 2339-806X

El catalanisme d’esquerres va tenir un paper fonamental en la configuració de l’ADC. El veus com un dels elements aglutinadors? La transformació social que es desitjava seria també indissociable de la consecució de l’autogovern. Pots parlar sobre aquesta qüestió? Josep Maria Solé i Sabaté: Sí, el catalanisme d’esquerres, concepte molt ampli aleshores, va sumar al seu voltant una munió d’ens de tota mena. Per aquest motiu, acceptant el paper axial en la configuració de l’Assemblea de Catalunya, aquesta funció s’hauria empobrit si no hi haguessin inclòs els sectors i les persones que sense que provinguessin del catalanisme d’esquerres o ser-hi sensibles es van sumar al moviment unitari que l’Assemblea de Catalunya significava: centres culturals, centres socials, ateneus, casinos, casals, centres morals, excursionistes, nuclis relacionats amb la defensa de la llengua

i cultura catalana, gent de l’església de base, persones del món rural i un llarg etcètera. Dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya —llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i coordinació amb la resta de pobles de l’Estat—, els tres primers es podien sentir constantment en una manifestació política, estudiantil i també obrera. Es feien sentir en una assemblea, en un debat, al final d’un recital o fins i tot en els senyals acústics dels clàxons dels cotxes quan l’anonimat ho feia possible. La reclamació de l’autogovern unia a tots els qui volien sortir del fosc magma embrutidor del franquisme. El moviment obrer, per tàctica política del PSUC i altres partits més minoritaris, per arribar a més gent, fora del nucli estricte del món del treball, ho identificava també en una integració sentida i sincera a Catalunya de la immensa majoria dels obrers d’origen immigrant, d’aquí les imatges, el record de

manifestacions obreres o polítiques amb manifestants amb banderes andaluses o d’altres regions de l’Espanya d’aleshores. En el món rural, la desconsideració de tantes i tantes coses —de la pèrdua de població i pes econòmic al menysteniment cultural i social constant— s’afegia a valorar que la proximitat de l’autogovern faria més just el món pagès i es podria escapar de les cambres agràries, regides per estructures fòssils del franquisme. També influïa en el món rural, més que en l’urbà, el fet que l’autogovern generaria un futur cultural i de llengua que seria el que, de manera natural, cada poble duia en el seu ser: l’autogovern seria el més proper a la personalitat de cada poble. En el món estudiantil, de l’ensenyament i la docència en general, era obvi que l’Assemblea de Catalunya mobilitzava més gent que ningú. L’esquerra política feia una feina ingent entre els

Felicitació Nadalenca dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. 1974. Font: Pavelló de la República.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

estudiants, a la Universitat i també, en un grau menor, lògicament, en l’alumnat de més edat dels instituts, sense oblidar les escoles i els mestres, els periodistes i la gent de cultura. L’esquerranisme radical podia ser molt crític vers l’Assemblea, però, tot i condemnar-la, hi havia d’anar. Era en el món de l’Assemblea on es movia la gent, el poble més conscient, el més polititzat, els que de debò volien canviar les coses i parlaven del trencament democràtic que ho faria possible.

“Era en el món de l’Assemblea on es movia la gent, el poble més conscient, el més polititzat, els que de debò volien canviar les coses i parlaven del trencament democràtic que ho faria possible” S’havia creat una mena de ‘falsa normalitat’ al voltant de l’Assemblea de Catalunya i entre els més actius del món antifranquisme. El sistema era una dictadura, a l’aguait per reprimir sempre que podia, però en molts casos això es mig oblidava. Recordo haver viscut com una cosa molt normal el fet de jutjar l’Assemblea, tant per defensar-la, la majoria, com per criticar-la, la minoria. Però tots al seu entorn. Allò tan despectiu, i desafortunat, d’en Josep Tarradellas quan va dir que a l’Assemblea fins i tot hi havia porteres, malgrat tot, reflectia prou bé l’ampli ventall que en l’Assemblea de Catalunya hi veia la gent polititzada o mobilitzada pel futur. Tant en la seva pròpia persona com en el fet de creure que l’autogovern de Catalunya faria realitat moltes esperances d’un esdevenir molt més lliure i més social. 86

Paola Lo Cascio: El catalanisme d’esquerres — clarament vehiculat pel PSUC—, fou el vertebrador d’aquella experiència. I ho va ser fent sinònims democràcia i autogovern. Això permetia fer dues operacions a la vegada. Per un costat, bastir cohesió social en un país que a partir dels anys seixanta havia vist incrementar la seva diversitat de manera molt evident. En altres paraules, permetia fer protagonistes d’un projecte democràtic reivindicat com a català —pensat per un país que es deia Catalunya— a persones que no hi havien nascut. I, per altra banda, permetia eixamplar el perímetre de l’oposició i integrar aquells sectors de classes mitjanes que, sense tenir una militància antifranquista, sí havien manifestat les seves inquietuds en termes lingüístics i culturals; aquells sectors de l’església influenciats pels resultats del Concili Vaticà II, o alguns moviments de la societat civil com ara l’escoltisme. L’ADC era una amalgama i al mateix temps una aliança entre sectors socials diferents, sovint amb interessos materials contraposats. L’autogovern —entès com a eixamplament de la democràcia—, permetia cosir realitats diferents entorn d’un objectiu comú, conjuntural potser, però comú. La fórmula acabà funcionant: fou capaç d’atreure una part significativa del conjunt de l’espectre polític, de dreta a esquerra i de posicions diferents respecte a la qüestió nacional, des d’autonomistes tebis fins a independentistes, com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que, tot i lamentar que la proposta de l’ADC se situava dins d’un projecte democràtic espanyol, va entendre que quedar-se’n fora els condemnaria a la marginalitat. Per altra banda, aquest protagonisme del catalanisme d’esquerres va complir una funció sistèmica més àmplia: va situar l’autogovern

català com un element clau del canvi democràtic espanyol. Dit d’una altra manera: fer coincidir autogovern i democràcia no només va tenir efectes dins de Catalunya, sinó en el conjunt del procés de transformació democràtica a Espanya, en la mesura que la (re)construcció d’institucions democràtiques pròpies a Catalunya esdevenia una fita per al conjunt de l’antifranquisme a Espanya. En aquest sentit, el plantejament inclusiu i col·laboratiu de l’ADC afavorí que la ‘causa catalana’ acabés sent compartida més enllà de l’Ebre, alhora que situava el moviment unitari de l’oposició a Catalunya en una posició de lideratge en el conjunt d’Espanya. La memòria de les conquestes democràtiques i d’autogovern del període republicà són presents en l’acte fundacional de l’ADC. És obvi que hi ha un lligam, però no veus també l’ADC com el reflex d’una nova configuració social a Catalunya? Josep Maria Solé i Sabaté: El país havia canviat, el pes del món urbà i el pes menor del món rural era innegable, el pes de la immigració es feia present a tot arreu. La Catalunya de finals dels anys seixanta i principis dels setanta no té res a veure amb la dels anys trenta. En el conjunt majoritari de la població hi havia sobretot més il·lusió que res per acabar amb el franquisme. La gent, en general, ignorava bastant com havia estat de debò l’experiència de l’autogovern amb els presidents Macià i Companys, però els partits polítics incidien en els avantatges d’un govern propi i proper al ciutadà i no d’un aliè, distant, dur, autoritari i excloent de la participació ciutadana per definir els objectius. Dels més propers als més llunyans. I això, a més a

Diàlegs amb...

fou segurament estovar un quadre polític català ‘perillosament’ hegemonitzat per les esquerres—, entre d’altres coses perquè el mateix Tarradellas —de forma potser sorprenent per a alguns, però no per als pocs que el coneixien o en recordaven la trajectòria—, demostrà tenir molta autonomia política en aquelles circumstàncies. Però sí vol dir que el plantejament sobre l’autogovern que feia l’ADC tenia les arrels profundament plantades en la Catalunya dels anys setanta no pas en la dels anys trenta. Adhesiu de l'Assemblea de Catalunya. Font: CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

més, a centenars de quilòmetres de distància. La persecució contra Catalunya era òbvia en molts aspectes —el franquisme tampoc ho amagava gaire, tant en declaracions i ofenses com en amenaces, en la llengua, la cultura, l’església de base, en el futbol o el bàsquet. Cal recordar que els franquistes eren els amos, que actuaven trepitjant un país indòcil amb l’ajut d’uns botiflers ben peixats, i que qualsevol reivindicació d’un passat cultural lliure, com va ser en part la Generalitat republicana, s’imposava davant la misèria cultural franquista. La figura senyera de Macià i la tragèdia de l’afusellament de Companys en una aliança pèrfida entre els nazis i la policia espanyola feien surar el prestigi d’una Generalitat pretèrita. La premsa, la ràdio i la televisió eren monopoli del règim, però a la Catalunya del temps de l’Assemblea de Catalunya les idees volaven i s’estenien per tot arreu.

Paola Lo Cascio: Així és: la referència a l’Estatut de 1932 és una mena de cordó umbilical amb l’experiència de la Catalunya republicana, però crec que es pot dir que l’ADC partia del present i tenia la ferma voluntat de projectar-se cap al futur, no pas al passat. Aquí hi ha una situació complexa: la referència a l’Estatut republicà —alhora com a expressió de les llibertats nacionals i com a via per a un futur exercici del dret a l’autodeterminació— es fa com a punt de trobada, entorn del qual poden confluir cultures polítiques molt diverses. Però el centre de la reivindicació és l’autogovern, les institucions democràtiques, no pas un text legal concret. I, en bona mesura, tampoc una institució concreta, amb el seu representant legítim. D’una altra forma no s’explicarien les relacions difícils entre l’ADC i el president Tarradellas. Com tampoc s’explicaria el fet que tota l’operació del retorn del president a l’exili es fes a partir del govern d’Adolfo Suárez. Això no vol dir pas que Josep Tarradellas fos simplement una eina a mà del president del govern. És bastant més complex que això —encara que la intenció del govern centrista

“La referència a l’Estatut de 1932 és una mena de cordó umbilical amb l’experiència de la Catalunya republicana, [...] es pot dir que l’ADC partia del present i tenia la ferma voluntat de projectar-se cap al futur, no pas al passat” L’experiència de l’Assemblea dinamitzarà la profunda reformulació que el conjunt de l’oposició antifranquista —tant els partits com les moltes organitzacions socials— durà a terme entorn del propi significat, estructura, funcions i fites d’unes institucions i una governança autònomes. Posarà en marxa una dinàmica de treball polític que serà capaç de resistir també els períodes de feblesa derivats de les caigudes dels dirigents de l’Assemblea, com en el trienni 1973-75. Només cal pensar en la feina que va fer després el Congrés de Cultura Catalana, que en els seus vint-i-quatre àmbits de reflexió va dur a terme una tasca importantíssima d’anàlisi 87

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

de la realitat i de propostes per al futur. En aquest sentit, els actors que van fer possible l’autogovern després de la dictadura i el van liderar, reivindicaven la legitimitat de l’experiència republicana però la superaven. Com explicaries la crisi de l’ADC a partir del 1977? La concurrència entre formacions polítiques democràtiques realment la feia inviable? Josep Maria Solé i Sabaté: S’havia acabat la possibilitat de trencament democràtic en pactar, a partir de les febleses respectives de franquistes i antifranquistes, l’anomenada ‘Transició’. Com deia Josep Fontana, el que va ser realment va ser una ‘transacció’. A Catalunya el trencament democràtic era absolutament possible, però no pas a Espanya. La prova d’això són els resultats electorals que hi va haver. A Catalunya guanyen absolutament les forces antifranquistes; a Espanya va guanyar les eleccions el partit que prové d’un franquisme vergonyant. L’única actuació política que va ser conjunta i recollia l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya va ser la coalició senatorial l’Entesa dels Catalans —hi vaig treballar mentre va existir—, que era tan acceptada que va acabar incorporant tots els senadors per Catalunya, fins i tot els senadors de designació reial i exfranquistes notoris! El pes ideològic del PSUC era viscut amb molta dificultat i considerat excessiu per l’estratègia de partit del PSC-PSOE. En el PSUC no escoltaven la repetida reflexió del seu màxim valor polític, en Guti, que, una vegada i una altra, deia que calia viure, conviure i recordar que la gran militància del PSUC no ho 88

era per ser comunista, sinó antifranquista. Així ho va deixar escrit en el darrer text polític que va fer en la seva vida poc abans de morir. A l’altra gran força partidista d’aleshores, el PSC-PSOE, estaven enllaminits pel seu triomf electoral i enlluernats per les ‘honestes’ paraules —així ho deien ells mateixos— de Felipe González i Alfonso Guerra. Una direcció feble i confusa del PSC-PSOE va deixar que el pòsit profund de l’autogovern que havia sembrat l’Assemblea de Catalunya anés passant a poc a poc a mans d’altres forces polítiques menors que en ferien bandera i recollirien el sentir majoritari de la ciutadania catalana. Paola Lo Cascio: Certament, el pas a la competició electoral trencà algunes dinàmiques unitàries. Tanmateix, aquesta interpretació —que és la que sovinteja, i que té una part de raó— sembla oblidar que l’ADC no estava integrada només per partits, sinó per moltíssimes organitzacions de tot tipus, locals o presents a tot el territori. És per aquest motiu que cal fer una reflexió entorn dels diferents moments, dels diferents contextos. El 1971 el règim semblava tenir encara bastant de camí per davant, tot i que cada cop més les esquerdes es feien evidents, com havia demostrat l’exitosa dinàmica d’agregació de l’oposició després del consell de guerra de Burgos i que, en el cas català, portà precisament a l’ADC. Era un moment de multiplicació, diversificació i vertebració coordinada del nou antifranquisme que s’accelerà a mesura que les esquerdes es feien més grans, amb l’atemptat a Carrero Blanco3 primer i amb la mort del 3 L’almirall Luis Carrero Blanco, estret col·laborador de Franco, va ser vicepresident del Govern el 1967 —home fort que havia d’assegurar la continuïtat de la dictadura— i president del Govern a la

dictador, després. Fou el moment de màxim desplegament i mobilització de l’antifranquisme, en totes les seves vessants. Tots els actors que hi participaven n’eren conscients, i per aquesta raó acceptaren de bon grat una plataforma de mínims —llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i col·laboració amb les altres forces antifranquistes de l’Estat—, arraconant les diferències. Que hi eren, evidentment: entre partits en el terreny ideològic, i també entre les altres organitzacions, que defensaven i representaven sectors amb interessos i objectius diferents. Però tothom semblà entendre que aquell era el moment d’empènyer per fer caure la dictadura i conquerir aquelles reivindicacions mínimes. El 1977 el marc era un altre: no s’havien assolit totes les reivindicacions, però certament, tenint en compte d’on es venia i quines eren les relacions de força, s’havia fet una part del camí. La convocatòria d’eleccions generals mateixa —malgrat que no tots els partits foren legalitzats, però sí amb l’escull de la legalització del partit comunista superat—, l’obertura d’un procés constituent com a conseqüència del resultat —és a dir, en bona part, no previst, sinó forçat pel potencial de canvi de les noves Corts— per anar cap a una carta magna homologable en l’àmbit democràtic a la dels altres països de l’Europa Occidental, i posteriorment la construcció del govern d’unitat presidit per Tarradellas, dibuixaven un moment totalment diferent. Els partits agafaren protagonisme —pensem en la intensitat del cicle electoral 1977-1979—, i la tensió mobilitzadora de la societat inevitablement es relaxà, almenys en les formes que havia tingut fins aquell moment. La traducció política i electoral més fidel de l’ADC va ser en el seu dia la coalició per al Senat Entesa dels primavera de 1973. Fou assassinat per ETA el 20 de desembre de 1973.

Diàlegs amb...

Catalans, que obtingué uns resultats espectaculars a les eleccions de 1977, amb dotze senadors elegits. Amb tot, aquella experiència es va acabar al cap de pocs mesos. Responent la pregunta, la competitivitat entre partits dificultà la col·laboració, però sobretot es va tractar d’una qüestió d’eines: en el moment polític del 1977 l’ADC era una eina que, almenys en part, ja no era la més adequada a les necessitats que s’havien d’encarar. El procés d’institucionalització de les reivindicacions democràtiques es va dur a terme a través dels partits. No és aquest l’espai per debatre si va ser una bona opció o no. Val a dir que va ser així en tots els àmbits —dels ajuntaments al Congrés i, posteriorment, al Parlament Europeu. Els partits acabaren atraient també classe dirigent procedent d’organitzacions de la societat civil —el cas dels dirigents veïnals a escala municipal segurament és el més conegut— i, tot i que començava a estar en crisi a altres indrets europeus, la forma partit era encara a finals dels setanta i principis dels vuitanta la manera més sòlida de participació política en contextos institucionals democràtics. Quina memòria en resta, de l’ADC? Penses que s’ha valorat suficientment el vincle de la consecució de la democràcia amb l’activitat que va desplegar? Josep Maria Solé i Sabaté: Poca, només en alguns àmbits polítics se la té de referència per actuar en el present. En el món acadèmic i la història sí que s’ha destacat la relació entre l’Assemblea i l’obtenció de l’autogovern amb la recuperació de la Generalitat, primer protocol·lària i sense poder efectiu, però molt simbòlica amb el president Josep Tarradellas.

Després de les eleccions democràtiques del 1980 a la presidència de la Generalitat, que va guanyar Jordi Pujol, es va poder fer govern amb el suport d’ERC, dirigida per Heribert Barrera. Des del PSC-PSOE i des del PSUC hi va haver una mena de reclamació —i d’impotència— de ser ells els veritables forjadors de la recuperació de l’autogovern. Una estratègia que el PSOE va avortar ràpidament quan va ser impulsor de la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic —més coneguda com a LOAPA —, que tenia per objectiu laminar i passar profundament el ribot a l’autogovern. Paola Lo Cascio: Crec que encara està pendent una reivindicació institucional d’allò que va significar l’experiència de l’ADC, que marcà profundament la història de la Catalunya de la Transició i de la recuperació democràtica. Els consensos que portaren al govern unitari presidit per Josep Tarradellas, l’aprovació de l’Estatut de 1979 o els grans acords de la primera legislatura autonòmica entorn dels fonaments de l’autogovern, no es poden explicar sense l’ADC. El cas més conegut és el de la llengua: el primer govern de Jordi Pujol no hauria desestimat mai el seu propi projecte de doble xarxa escolar —i abraçat, en canvi, el projecte de xarxa única impulsat per les esquerres— si en aquell moment encara no hagués pesat, i molt, la presència recent de l’ADC i la projecció dels seus consensos en la societat. Això interpel·la tant la recerca històrica com les polítiques de memòria. Per una banda, i més enllà d’estudis locals, encara queda per fer una història de l’Assemblea — existeix un volum d’Antoni Batista molt interessant, però que just ara

compleix trenta anys,4 així com una tesi doctoral de fa vint anys—,5 que tingui escala catalana i mirada de contextualització més àmplia. Per exemple, encara queda per explicar amb profunditat quina cultura política projecta aquella plataforma unitària sobre els partits catalans. Per altra banda, les limitacions de la recerca, així com el fet que fins ara els esforços institucionals de polítiques de memòria s’hagin dedicat més a la Guerra Civil i a la repressió de la postguerra que a l’oposició antifranquista, han fet que en el debat públic hi hagi hagut la temptació de reivindicar l’ADC distorsionant-ne el significat. En certa mesura, això es produeix en la mateixa acció del record: totes activem la memòria a partir de les inquietuds del present. A més, les realitats del passat sempre són polièdriques.

“Encara està pendent una reivindicació institucional d’allò que va significar l’experiència de l’ADC, que marcà profundament la història de la Catalunya de la Transició i de la recuperació democràtica” Tanmateix, en la llarga i convulsa última dècada que hem passat a Catalunya, a vegades —de manera més o menys explícita— s’ha jugat a assimilar o a sobreposar l’experiència de l’ADC a moviments promoguts per l’anomenada societat civil d’ara, com si en certa manera hi hagués un fil roig que lligués els dos 4 Batista, A.; Playà, J. La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Pòrtic, 1991. 5 Vegeu una síntesi a: Bernad, R. “L’Assemblea de Catalunya (1971-1982): catalanisme popular i antifranquisme”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2002, p. 189-206.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

moments, abans per la democràcia i l’autogovern, i ara per la independència. És comprensible que hi hagi actors interessats a fer aquesta operació —és objectivament golós, en termes de comunicació política— i, a la vegada, crec que és normal que s’hagi de denunciar que és una interpretació espúria. Per moltes raons, la més poderosa de les quals és que als anys setanta hi havia una dictadura, i ara gaudim d’una democràcia plena, imperfecta com a qualsevol altra. Una segona raó de pes és l’existència a Catalunya, ja fa moltes dècades, d’unes institucions d’autogovern consolidades que en l’últim decenni han donat suport a aquestes iniciatives de la societat civil. Una tercera té a veure amb l’amplitud de l’espectre ideològic i social que va representar l’ADC, ja que per molt notable que hagi estat la capacitat de vertebració de l’independentisme no abasta ni de lluny la mateixa amplitud. I, finalment, evidentment hi ha el tema de les reivindicacions: no és pas una casualitat que el quart punt de la plataforma —el que instava a la col·laboració amb la resta de les forces democràtiques a Espanya—, hagi desaparegut en certa manera de la vulgata dels últims anys sobre l’ADC, malgrat que va ser una aposta estratègica conscient i decisiva, amb conseqüències en la profunditat i les característiques del conjunt del canvi polític a Espanya. Tanmateix, i més enllà de les polèmiques sobre l’ús de la memòria de l’ADC, realment s’hauria de considerar aquella experiència com a constitutiva de la realitat política i social de la Catalunya que recuperà l’autogovern, participà en la transformació democràtica d’Espanya i, sobretot, garantí, dins el país, una cohesió social interna que no es donava per descomptada. La importància cabdal de l’Assemblea deriva de tots aquests elements. No era fàcil, però va haver-hi actors diversos 90

que van apostar per aquests tres elements per forjar un projecte per a una Catalunya democràtica i inclusiva per a diferents ideologies, procedències, situacions i classes socials. S’ha banalitzat molt entorn del concepte d’oasi català —i amb certa raó, almenys per la part de la corrupció—, però si per ‘oasi’ s’entén l’existència d’uns mínims valors compartits, més enllà de les divisions o les orientacions ideològiques, que van comprometre el gruix de les forces polítiques durant molts anys, és cert que va existir, i segurament és impossible d’explicar sense la existència de l’ADC. Això no treu que no hi hagi hagut diferències de models i, finalment, sobretot a partir de 1984, amb la victòria per majoria absoluta de Convergència i Unió (CiU), una forma concreta d’entendre el país que es convertí en

hegemònica i que no procedia pas de l’ADC —de fet Convergència mai es va adherir com a tal a l’Assemblea, i el 1977, juntament amb Unió Democràtica, es presentaria al Senat amb la coalició Democràcia i Catalunya, no pas amb la coalició de l’Entesa. Però tampoc —almenys en algunes qüestions— n’esborrà el patrimoni compartit de base que se’n derivava, en la mesura que entenia que per al gruix de les forces polítiques —i de retruc, de la societat—, aquella experiència era constitutiva de l’autogovern. Fora necessari —ara més que mai, després d’aquests anys de divisions—, que les institucions dediquessin esforços a recordar l’ADC i a posar en valor el seu caràcter unitari. És un patrimoni del qual cal sentir-se orgullosos com a ciutadania i que pot ajudar a recosir complicitats.

Full volander de la campanya "Volem l'Estatut" de l'Assemblea de Catalunya. 1977. Font: Pavelló de la República.

ZoOms de recerca

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

ZoOms de Recerca

La memòria del Camp de la Bota.

Un recorregut a través de fotografies

Resum Al llarg del segle xx, Barcelona va ser l'escenari de multitud de canvis, de creixement, de revoltes populars i de crisis. Les classes populars van experimentar una d'aquestes crisis, la crisi habitacional, potenciada per l'arribada massiva de migrants després de la Guerra Civil. Michelle Delgado Community manager És graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Barcelona i treballa al sector cultural. D'origen migrant, combina la seva feina amb la participació en el desenvolupament d'espais de trobada per a joves dels barris de la perifèria barcelonina.

A conseqüència d'aquests processos migratoris i de la crisi habitacional, va sorgir el fenomen del barraquisme: el procés de construcció espontània i massiva d'infrahabitatges als marges de la ciutat. Al marge nord-est, concretament al municipi de Sant Adrià de Besòs, es va erigir un dels nuclis barraquistes més paradigmàtics: el Camp de la Bota. D'aquells infrahabitatges ja no en queda res, però la seva història es manté viva a la memòria dels veïns i en les fotografies que l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina ha recopilat i protegit al llarg dels anys.

ParaulesClau

#Arxius històrics #Barcelona #Barraquisme

#Camp de la Bota #Fotografies #Memòria

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

Aqu e s t ar t i c l e é s u n a s í n tesi del treball final del grau de Comunicació Audiovisual “El Camp de la Bota: memòria fotogràfica del barraquisme”. Es va presentar l'any 2020 i es va emmarcar dins d'un projecte d'aprenentatge i servei1 de la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina. L'objectiu principal d'aquest treball va ser participar en la recuperació de la memòria col·lectiva del ja desaparegut nucli barraquista del Camp de la Bota i de l'actual barri de la Mina a Sant Adrià de Besòs. Per assolir aquest objectiu, el treball es va desenvolupar a partir de la recerca, la selecció i l’anàlisi d'una mostra fotogràfica de l'escenari protagonista facilitada per l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina. El barraquisme El barraquisme, estudiat com a fenomen urbanístic i social, s'emmarca en la Barcelona de finals del segle xix i el segle xx. En aquell moment, la potent indústria de la ciutat exigia un augment de la mà d'obra, la qual cosa va provocar un efecte crida entre treballadors de tot l'Estat espanyol. Desgraciadament, en arribar a la ciutat, es trobaven amb moltes dificultats per accedir a un habitatge digne, ja que en aquell temps la construcció era insuficient, sobretot en els barris més humils. Aquesta escassetat d’habitatges va degenerar en la construcció massiva d'infrahabitatges als marges de la ciutat, fins al punt que Barcelona es va arribar a conèixer com a Barracòpolis. Aquesta crisi habitacional es va agreujar quan, després de l'horror 1 Projecte d'innovació docent del RIMDA: “Recuperació de la memòria històrica i la dignitat dels barris del Camp de la Bota i de la Mina: un projecte transmèdia d'aprenentatge i servei col·laboratiu i multidisciplinari” (2018PID-UB/014).

de la Guerra Civil, van començar a arribar a la ciutat grans fluxos migratoris, principalment provinents d’Andalusia. Centenars de famílies arribaven a ciutats com Barcelona o Tarragona en trens com El Sevillano, en els quals podien passar fins a disset hores. Als més afortunats els esperaven familiars o amics que els acollirien, però el viatge seguia sent llarg, arriscat i incert, ja que corrien el risc de ser detinguts i, per tant, retornats al seu lloc d'origen.

“L'escassetat d’habitatges va degenerar en la construcció massiva d'infrahabitatges als marges de la ciutat, fins al punt que Barcelona es va arribar a conèixer com a Barracòpolis” El Camp de la Bota L'origen d'aquest lloc el trobem a principis del segle xix i el nom que rep prové del francès butte ('monticle'). Durant la Guerra del Francès (1808-1814), les tropes franceses duien a terme pràctiques de tir en una gran esplanada amb un turó al fons: el camp de tir de la butte. Aquest nom es va anar transformant fins que el lloc es va arribar a conèixer com el Camp de la Bota. El 1858 aquest terreny deshabitat va tornar a ser d’interès militar, ja que, per reprimir les revoltes populars a la ciutat, s’hi va construir el Castell de les Quatre Torres, que passaria a l'imaginari col·lectiu com un element emblemàtic del lloc. Aquest castell ha tingut diferents usos al llarg de la història: escola de pràctiques d'artilleria fins a la Segona República, caserna militar durant la Guerra Civil i escola popular fins que va ser enderrocat.

Tot i que durant la dècada dels anys quaranta ja hi havia algunes barraques, no va ser fins al 1952 que la zona va experimentar un gran creixement, a causa de la retirada de les tropes franquistes, que van abandonar el castell. Va ser llavors que la zona va començar a acollir veïns de diferents procedències, tant paios com gitanos. El primer nucli de barraques, construït al voltant del castell, es va anomenar Pequín, ja que els veïns que hi vivien provenien de l'originari nucli barraquista Pequín, pertanyent al barri veí del Poblenou. Com que es van veure obligats a abandonar les seves primeres barraques, es van traslladar a aquesta esplanada, però van mantenir el mateix nom. El nombre de construccions va créixer tant que aviat es va omplir un nou espai al costat de Pequín, el Parapet. El Camp de la Bota era un lloc pobre i marginat per l'Administració, amb dificultats per atendre les necessitats bàsiques i en el qual els veïns convivien amb problemes de salut, rates i escombraries. Fora del barri, exercien feines precàries i mal remunerades o, davant la impossibilitat de trobar feina remunerada, optaven per altres alternatives, com la recollida de quincalla o la venda ambulant. En aquest difícil panorama i tenint en compte el context polític de l'època, el Camp de la Bota es va convertir en un nucli barraquista molt simbòlic, a causa del canvi que va experimentar amb l'arribada d'una pedagogia social, oberta i democràtica. Aquestes idees prenien com a referència l'anomenada Pedagogia de l'oprimit, desenvolupada pel pedagog i filòsof brasiler Paulo Freire. Els seus postulats constituïren la base dels moviments veïnals reivindicatius del barri de la Mina, el polígon d'habitatges en què van ser reallotjats els veïns un cop decidit, als anys setanta, l'enderrocament del Camp de la Bota. 93

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

Les barraques de Pequín i el Castell de les Quatre Torres, el 1960. Autor desconegut. Font: Arxiu Històric del Poblenou (AHPN).

El testimoni de les fotografies Prenent com a referència l'antropologia visual i l’obra Sobre la fotografía (2006),2 de l'autora Susan Sontag, entenem la pràctica fotogràfica com una manera de col·leccionar el món, i la fotografia, com un objecte lleuger, econòmicament accessible, fàcil de reproduir i de guardar. Aquesta definició de la fotografia com a objecte transportable cobra tot el sentit en la realitat d'aquells barraquistes que havien de tenir la maleta sempre preparada per si havien de marxar, per exemple, davant l'amenaça de l'enderrocament de la seva barraca. Així mateix, l'autora considera que la gent que ha hagut de deixar enrere el seu passat forçosament és la que més entusiasme sent per les 2 Sontag, S. Sobre la fotografía. Mèxic: Santillana Ediciones Generales, S. A., 2006 (Obra original publicada el 1977).

fotografies, tant en el seu lloc d'origen com en el seu nou destí. Així doncs, entenem les imatges com una eina per teixir llaços d'unió entre allò que els veïns van deixar enrere als seus pobles d'origen i allò que van començar a construir des de zero a la ciutat. Les fotografies, a més de tota la informació testimonial que ens poden aportar, eren una pràctica que responia a unes necessitats emocionals i identitàries. En aquesta investigació, les fotografies del Camp de la Bota s'han escollit i analitzat tenint en compte tres categories: l'espai, els personatges i les activitats. Algunes ens parlen de com eren les construccions: barraques de materials pobres, de runa recollida, petites, sense ventilació, situades en carrers sense asfaltar i acompanyades d'algunes fonts, safareigs o banys públics. També ens expliquen quines eren les activitats que s'hi desenvolupaven i qui

participava en cadascuna: les tasques domèstiques —a càrrec de les dones—, les celebracions familiars, els jocs infantils, l'oci —principalment masculí— als bars... Però de tot el corpus fotogràfic, cal destacar dos aspectes indissociables del Camp de la Bota. En primer lloc, les fotografies ens expliquen que el Camp de la Bota va ser l'escenari que va escollir el règim per dur a terme diversos afusellaments entre el 1939 i el 1952. Durant tretze anys, les platges del Camp de la Bota es van omplir de joves que hi feien el servei militar, com Carles Roca i Gotsens, un dels reclutes de la fotografia, que va ser lliurada, juntament amb una carta, a l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina. Així mateix, davant dels murs del Parapet — unes parets enormes de formigó que s’havien fet servir per dur a terme pràctiques de tir—, el règim

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

Tres reclutes a la platja del Parapet, el 1946. Autor desconegut. Font: Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina.Camp de la Bota i la Mina.

franquista va afusellar més de 1.700 persones. Un cop es van aturar els afusellaments, amb motiu de la celebració del 42è Congrés Eucarístic a Barcelona, els murs del Parapet van deixar de ser testimonis del crim per integrar-se en l'arquitectura del barri. Tot i que van quedar submergits sota l'aigua de manera natural, per petició popular es col·locà una placa commemorativa i un mural que recorden totes les víctimes. En segon lloc, cal destacar les fotografies que retraten el procés de millora que va experimentar el barri després de l'arribada, a principis dels anys seixanta, d'un grup d'escolapis i voluntaris. Aquests professionals de l'educació, davant la pobresa i la degradació del nucli, van facilitar als veïns les eines per generar un fort teixit associatiu. En destaca el pare Francesc Botey, escolapi i pedagog que es va traslladar a

“Les fotografies, a més de tota la informació testimonial que ens poden aportar, eren una pràctica que responia a unes necessitats emocionals i identitàries” viure a la Bota i que, posteriorment, fou empresonat per la seva manera d'ensenyar, contrària al règim. És increïble que el 1963 el Castell de les Quatre Torres, ubicat a la zona de Pequín i antic escenari militar, esdevingués una escola popular, oberta tant a nens com a adults, participativa i fonamentada en els valors de la igualtat i el respecte. Aquesta escola va ser capaç de despertar la motivació dels veïns

per construir nous espais, com un dispensari mèdic, un centre cultural o altres equipaments al Parapet, la zona més empobrida del Camp de la Bota. Els professors i veïns gitanos, que, a més de la pobresa, patien el racisme social i institucional, van posar en marxa l'escola bressol Belendai i l'escola Chipen Talí. A més, van fundar l'Escola d'Artesania Gitana, amb la intenció de promocionar el treball manual d'aquesta comunitat i lluitar contra la desocupació i la desigualtat. La persistència de la memòria La història i la memòria del barraquisme a la ciutat de Barcelona, lluny d'haver desaparegut, es manté viva gràcies a esforços que es retroalimenten. D'una banda, gràcies a la feina de tots els professional que estudien, des de diferents disciplines, el que va ser el barraquisme i l’herència que ens ha deixat fins a dia 95

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

Francesc Botey parlant amb els nens al carrer, 1960-1968. Autor desconegut. Font: Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina.

“La recuperació de la memòria no es limita a conèixer el passat dels barris, sinó a comprendre’n el present, com ara les problemàtiques que continuen patint els polígons d'habitatges hereus del barraquisme”

d'avui. D'altra banda, gràcies a la voluntat de tots aquells veïns que van viure en primera persona aquests fets i que van trencar el silenci per narrar les seves històries i compartir-les entre els veïns i familiars o en espais com l'arxiu. També cal tenir en compte que, gràcies a l'organització i a la pressió ciutadana, avui dia podem veure elements commemoratius que recorden l'existència dels nuclis barraquistes. En aquest sentit, els arxius han tingut un paper crucial, no només perquè han proporcionat materials útils, sinó perquè són espais de referència per a l'organització veïnal. A més, tot i que cada cop es veu més desplaçada pels mitjans digitals, la xarxa de persones i d’històries de vida que s'hi amaguen és irreemplaçable. Finalment, la recuperació de la memòria no es limita a conèixer el passat dels barris, sinó a comprendre’n el present, com ara les

problemàtiques que continuen patint els polígons d'habitatges hereus del barraquisme i el teixit associatiu que ha sorgit, com a resposta, per intentar solucionar-les. La solidaritat entre veïns, el respecte mutu, la convivència, el sentiment de pertinença i la identitat són valors que es fonamenten sobre la memòria dels nostres barris, i és mitjançant la seva recuperació en el present que podem projectar un futur més pròsper.

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

ZoOms de Recerca

La lluita de la classe obrera a les fàbriques durant la Transició

Resum

Marta Mulero Campoy Professora d’educació secundària És llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona. El 2019 es va doctorar a la mateixa universitat pel programa Societat i Cultura amb la tesi que porta per títol Els models sindicals al món de la fàbrica (1976-1982). La seva carrera investigadora se centra en la recerca i anàlisi del moviment obrer a la Transició.

El moviment obrer és un dels subjectes polítics clau per entendre l’esgotament de la dictadura franquista i l’obertura d’un procés democràtic al país. En aquest article s’exposaran els elements més destacats de la lluita obrera a les principals fàbriques metal·lúrgiques de Barcelona —SEAT, Pegaso, Hispano Olivetti, Roca Radiadores, Maquinista Terrestre i Marítima— durant la Transició, com són: el debat sobre el model sindical en democràcia —consells de fàbrica, seccions sindicals, comitès d’empresa o delegats de l’assemblea de treballadors—, la negociació dels convenis col·lectius i la lluita per l’amnistia laboral.

ParaulesClau

#Amnistia laboral #Antifranquisme #Comissions Obreres

#Consells de fàbrica #Moviment obrer #Sindicalisme

#Transició

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

La formació de la classe obrera Des de l’inici de la dècada de 1960 es van produir una sèrie de canvis socials i econòmics que van afavorir l’aparició d’un nou moviment obrer a les fàbriques. El creixement econòmic accelerat que es va viure al ‘Desarrollisme’ comportà canvis morfològics importants en la classe obrera, amb un èxode rural de 5 milions de persones a les principals regions industrials del país i 2 milions d’emigrants a l’estranger. Aquests canvis econòmics anaren acompanyats d ’una despesa pública totalment insuficient que reflectia els dèficits de l’Estat en matèria d ’educació, sanitat, habitatge i infraestructures. En aquest context, a ls anys seixanta es va formar de manera accelerada una nova classe obrera que va prendre consciència d’ella mateixa i de la seva força a través de la seva relació en dos espais, el

barri i la fàbrica. Aquest article se centra en el segon d’aquests espais i analitza la formació del moviment obrer a la fàbrica a través de l’estudi de la conflictivitat a SEAT, ENASA, Maquinista Terrestre i Marítima, Hispano Olivetti i Roca Radiadores. El moviment obrer al tardofranquisme La Llei de convenis col·lectius de 1958, a través de la qual es vinculaven els salaris amb el sistema de primes de productivitat, va ser clau en la formació d’un model de conflictivitat propi de cada fàbrica, que permetia als treballadors estructurar les seves demandes laborals i polítiques en plataformes reivindicatives que es plantejaven en el propi àmbit de cada empresa.1 Malgrat les limitacions 1 Domènech, X. “La otra cara del milagro español. Clase obrera y movimiento obrero en los años del desarrollismo”. Historia

de la llei, la negociació col·lectiva permetia als treballadors denunciar les pèssimes condicions laborals a la fàbrica, però també denunciar les arbitrarietats de la patronal, i exigir drets bàsics com la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, d’elecció de representants i l’amnistia, que xocaven frontalment amb la dictadura. En aquest context van aparèixer les primeres Comissions Obreres (CCOO) 2 com a moviment sociopolític que aglutinava diferents corrents antifranquistes —amb majoria de militants comunistes—, i que tingué un paper essencial en la presa de consciència dels treballadors i en el derrocament de la dictadura.

Contemporánea [País Basc: Universitat del País Basc], núm. 26, 2003, p. 91-112. 2 Sellés, E. Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya 1964-1978 [en línia]. Universitat de Barcelona, 2005.<http://diposit.ub.edu/ dspace/bitstream/2445/35523/1/TESI_ESELLES_VIDAL.pdf> [Consulta: 1 maig 2021].

Retall de la publicació clandestina Assemblea Obrera. Òrgan dels Treballadors de SEAT, 25 de setembre de 1975. Font: CEDOC-Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General.

ZoOms de Recerca

ISSN: 2339-806X

Al llarg de la dècada de 1960 es van teixir unes xarxes de solidaritat a les fàbriques essencials en la formació d’aquest nou moviment obrer, així com accions de lluita que van passar d’aturades parcials a peu de màquina a l’ús de la vaga com a eina de lluita contra la patronal, mentre que les CCOO iniciaren una política entrista 3 al Sindicat Vertical des d’on defensaren legalment els interessos dels treballadors. En algunes fàbriques, com SEAT, des del 1970 es va viure una conf lictivitat obrera permanent. Sense aquesta etapa prèvia de formació i consolidació del moviment obrer a les fàbriques, l’inici d’un procés democràtic a final de 1976 no hauria estat possible.

3 La tàctica entrista consistia en la infiltració de sindicalistes de CCOO al Sindicat Vertical per tal d’aprofitar els recursos legals que oferia la llei. Aquesta estratègia la combinaven amb la lluita clandestina i les accions il·legals de protesta.

“La mobilització massiva de la classe treballadora va aconseguir fer caure el govern d’Arias Navarro i forçar l’inici d’un procés de democratització del país” 1976: la vaga de Roca Radiadores L’any 1976 la conflictivitat obrera es va disparar, amb 3,5 milions de treballadors que van perdre 110 milions d’hores de treball per conflictes laborals. La mobilització massiva de la classe treballadora va aconseguir fer caure el govern d’Arias Navarro i forçar l’inici d’un procés de democratització del país. Tot i la força i el paper clau del moviment obrer, l’inici de la Transició està marcat per la divisió del moviment obrer. La reaparició a l’escena sindical de la Unió General de Treballadors (UGT)

va aprofundir el debat intern de CCOO d ’estructurar-se com a central sindical o mantenir-se com a moviment sociopolític. A més, també es donà un intens debat sobre el model sindical que s’havia d’implantar a les fàbriques: consells de fàbrica, com plantejava CCOO; seccions sindicals, com defensava la UGT; o delegats revocables, com proposava la Confederació Nacional del Treball (CNT). La vaga de Roca Radiadores és un exemple d’aquest debat. Al 1976, els obrers van escollir delegats als tallers de la fàbrica com a representants de l’Assemblea de Treballadors de Roca a les negociacions del conveni col·lectiu de 1977. A la plataforma reivindicativa destacava l’amnistia laboral i el reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com l’òrgan de representació dels obrers de Roca.4 4P rensa Obrera. Boletín informativo de la C.O. de Roca, núm. 1 [en línia] <https:// cgtcatalunya.cat/memoriahistorica/cataleg/ pdf/empreses/roca/prensa_obrera-roca/ sd/prensaobrroca_n1-sd-co-ahcb.pdf> [Consulta: 14 octubre 2021].

Pintada en suport als treballadors en vaga de Roca Radiadores a Viladecans, el 1976. Font: Fons personal Josep Campmany.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

El 8 de novembre de 1976 l’empresa va acomiadar un delegat de l’Assemblea, seguit ràpidament de 45 acomiadats més i un miler de sancionats. Davant la repressió, els obrers van iniciar una vaga total que duraria noranta-sis dies. Durant tot el conf licte, els treballadors van mantenir l’Assemblea de Treballadors com la seva forma d’autoorganització, i van generar intensos conf lictes amb les centrals sindicals del Baix Llobregat, especia lment amb CCOO, que rebutjava un conf licte de llarga durada i amb poques garanties d’èxit. En canvi, la CNT i la UGT s’hi van mostrar favorables, ja que trencava amb el Sindicat Vertical i es basava en l’elecció directa dels seus representants.5 Al gener de 1977, la Magistratura del Treball va sentenciar que l’òrgan legítim de representació dels obrers de Roca era l’Assemblea de Treballadors,6 però deixava en mans de l’empresa la readmissió dels obrers acomiadats; per tant, la vaga es va mantenir. Per evitar que el conflicte entrés en un carreró sense sortida, l’11 de febrer els treballadors van votar en assemblea el retorn a la fàbrica. Els consells de fàbrica de 1977 El 1976, a SEAT i ENASA, l’èxit de les candidatures unitàries a les eleccions de 1975 impulsà la transformació dels jurats d’empresa de la Central Nacional Sindicalista en juntes sindicals amb CCOO al capdavant, des de les quals van 5 Fons Personal J. Campmany. Retall de premsa: “El tiempo dirá quién tenía razón”, Catalunya Exprés, 18.2.1977. 6 “Sentencia favorable para 35 trabajadores de Roca”, La Vanguardia, 2.2.1977, p. 20. [en línia] <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1977/02/02/pagina-20/33631190/pdf. html> [Consulta: 14 abril 2021].

100

impulsar la creació d’un organisme unitari de representació dels treballadors, els consells de fàbrica. Amb la derogació del Sindicat Vertical el 2 de juny de 1977, els obrers van aprofitar el buit legal per imposar a l’empresa la celebració d’uns comicis per escollir un consell de fàbrica. A SE AT els com icis es va n produir el 19 de juliol, i si bé al Consell de Fàbrica els delegats escollits en una única candidatura oberta foren majoritàriament de CCOO, al Comitè de fàbrica —l’òrgan permanent—, la UGT va g ua nya r a mb 15 delegats a CCOO, amb 13. 7 El Consell de Fàbrica va tenir un únic però intens any de vida. Els treballadors van aconseguir fites importants, com la signatura del VIII conveni col·lectiu o la creació d’un comitè de solidaritat amb empreses veïnes que lluitaven contra els expedients en crisi. En canvi, l’esclat del cas ERAT, 8 les divisions internes de CCOO, la creixent divisió sindical i l’aprovació d’un expedient de crisi van deteriorar l’organisme. El juliol de 1978, les eleccions sindicals, seguint el Reial decret 3149/7, posaren punt final a l’experiència unitària del Consell de Fàbrica de SEAT. El Consell de Fàbrica d ’ENASA encara tingué una durada més curta. El 16 de setembre els treballadors van votar el projecte de consell de fàbrica presentat per CCOO. Les eleccions es van fer amb candidatures tancades de 7 Arxiu Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT, carpeta Consell de Fàbrica de SEAT, 1a Assemblea de delegats dels Consells i Comitès de Fàbrica de Zona Franca, 15.4.1978. 8 El 21 d’abril de 1978 es van detenir sis treballadors de SEAT acusats de pertànyer al grup armat Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT) i d’haver perpetrat cinc robatoris —la majoria a entitats bancàries amb un botí de 5 milions de pessetes que repartiren en diferents caixes de resistència.

les diferents centrals sindicals. La divisió de CCOO en dues candidatures afavorí la UGT, amb 25 delegats davant els 22 de CCOO. El desinterès de la UGT a consolidar el consell, les divisions internes de CCOO i la poca participació dels treballadors durant la negociació del conveni col·lectiu, són alguns dels factors que expliquen la desaparició del Consell de Fàbrica el febrer de 1978.9 A la fàbrica Hispano Olivetti, amb força presència de la UGT, els obrers també van aconseguir imposar un consell de fàbrica. En aquest cas, l’estratègia de la UGT no era crear un organisme unitari com defensava CCOO a SEAT o ENASA, sinó trencar amb el jurat d’empresa i el Sindicat Vertical. Per això, va promoure la lliure elecció de representants obrers a aquest organisme, que sempre es va considerar provisional fins que no hi hagués un reglament definitiu sobre les seccions sindicals i els comitès d’empresa.10

“Amb l’inici de la Transició, la concepció de la negociació dels convenis col·lectius [...] passà a ser d’un sindicalisme ofensiu per la conquesta de drets i millores laborals bàsiques a un sindicalisme de defensa dels llocs i condicions de treball” 9 Arxiu CEHI - Biblioteca Pavelló de la República, Crónica del Movimiento obrero en Pegaso. Barcelona (1946-1990), Barcelona: 1991. Llibre inèdit escrit per extreballadors de CCOO, p. 98. 10 Arxiu CEHI - Biblioteca Pavelló de la República, Fons Memòria Obrera

ZoOms de Recerca

Fotografia de treballadors d’ENASA durant una marxa a Barcelona en defensa de Pegaso com a empresa pública, 1979. Font: CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

La negociació dels convenis col·lectius Amb l’inici de la Transició, la concepció de la negociació dels convenis col·lectius com un marc de lluita contra la patronal i el règim es va transformar i passà a ser d’un sindicalisme ofensiu per la conquesta de drets i millores laborals bàsiques a un sindicalisme de defensa dels llocs i condicions de treball —fet que no estigué exempt de debat i divisions dins el moviment obrer. En primer lloc, perquè els efectes de la crisi de 1973 van trencar la relativa estabilitat laboral espanyola. A més, la crisi energètica i el procés d’integració d’Espanya al Mercat Comú Europeu van posar de manifest la necessitat d’una profunda reestructuració de la indústria espanyola. En darrer lloc, entre 1977 i 1978 es va aprovar la Llei d’amnistia, la derogació del Sindicat Vertical i se celebraren eleccions lliures a les empreses. En el cas de SEAT, entre 1975 i 1982 només es van signar dos convenis: el de 1978 i el de 1982. Fins d’ENASA, CD3, entrevista a un treballador d’Hispano Olivetti feta per l’Escola Superior de Sociologia de la Diputació de Barcelona el novembre de 1977.

al 1977, la patronal es va negar sistemàticament a negociar qualsevol plataforma reivindicativa que inclogués l’amnistia laboral i la lliure elecció de representants obrers, dues demandes que s’aconseguiren el 1977 gràcies a la mobilització massiva i constant dels obrers de SEAT des de 1975. En canvi, entre 1978 i 1982, es van trencar totes les negociacions dels convenis a causa de les divisions internes del moviment obrer, les dificultats econòmiques de l’empresa i la intransigència de la patronal. A ENASA, amb l’aprovació el 1980 del pla de reestructuració 1.2.5., s’acceptava l’aprovació d’expedients de regulació per adaptar la plantilla al procés de reconversió industrial de l’empresa, així com la vinculació de la jornada laboral, la producció i la massa salarial al pla fins al 1985, fet que provocà una forta desvinculació dels treballadors de la vida política de l’empresa i una forta disminució de la conflictivitat a l’empresa. A Maquinista Terrestre i Marítima no es va signar cap conveni entre 1974 i 1978 per la negativa de la patronal a negociar el retorn dels acomiadats per causes

polítiques a la factoria, com també va passar a Hispano Olivetti entre el 1974 i el 1977. L’amnistia laboral Des de 1970, l’amnistia laboral encapçalà les plataformes reivindicatives dels convenis col·lectius de les empreses més importants del país, i les mobilitzacions pel retorn dels obrers acomiadats als seus llocs de treball foren permanents des de 1975. El 1976, a SEAT hi havia més de 100 treballadors acomiadats per motius polítics:11 uns 70 tant a Hispano Olivetti12 com a Roca Radiadores;13 44 a ENASA,14 i 27 11 Biblioteca Digital de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya - Fundació Cipriano Garcia. “La Junta Sindical por la Amnistía Sindical”, Información Sindical. Representación Sindical de SEAT, juny-juliol 1976, p. 2. 12 Biblioteca Digital de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya - Fundació Cipriano Garcia. “No hay amnistía laboral en Hispano Olivetti”, Lluita Obrera. Òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, núm. 0, 15.1.1978, p. 4. 13 Biblioteca Digital de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya - Fundació Cipriano Garcia. “Navales readmitido”, Lluita Obrera. Òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, núm. 9, 10.7.1978, p.8. 14 Arxiu Fundació Utopia, Fons ENASA, Caixa Documentació Pegaso 1949-1978,

101

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6.

“La llei d'Amnistia deixava sense efectes les resolucions judicials que haguessin acabat en acomiadament, sancions o suspensió de drets dels treballadors, però no obligava l’empresa a readmetre els acomiadats”

a Maquinista.15 A ENASA, l’acomiadament de 6 líders obrers el setembre de 1975 va despertar la solidaritat de tota la plantilla. Els obrers d’ENASA van elaborar una llista dels obrers acomiadats entre 1958 i 1975, alhora que van iniciar una campanya de mobilització permanent al llarg de 1976 i 1977 que va forçar la patronal a negociar el retorn d’aquests treballadors el 16 de març de 1977, set mesos abans de l’aprovació de la Llei d’amnistia. 32 de 44 obrers es van acollir a l’amnistia i s’anaren reincorporant a l’empresa fins al 27 de desembre de 1977.16 A SEAT, la pressió massiva i constant del moviment obrer a la fàbrica, com a ENASA, va forçar la patronal a acceptar la readmissió dels obrers acomiadats el juny de 1977.17

Pegaso Informa. Portavoz de la Junta Sindical de ENASA, núm. 1, setembre 1976. 15 “Los despedidos de la Maquinista solicitan su reingreso”, ABC, 7.5.1976, p.38 [en línia] <https://www.abc.es/archivo/periodicos/ abc-madrid-19760507-38.html> [Consulta: 14 abril 2021]. 16 Arxiu CEHI - Biblioteca Pavelló de la República, Crónica del Movimiento…, Op. cit., p. 90. 17 Hemeroteca General de la UAB. Assemblea Obrera. Portaveu de les CCOO de SEAT [en línia], núm. 5, juliol 1977, p. 8. <https://ddd.uab.cat/pub/ppc/assobreccooSEAT/assobreccooSEAT_a1977m7n5. pdf> [Consulta: 14 abril 2021].

102

A Hispano Olivetti, Maquinista i Roca Radiadores, amb una patronal fortament 'bunkeritzada',18 els obrers acomiadats es van haver d’esperar a la Llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977 per poder sol·licitar el retorn a la fàbrica. La llei deixava sense efectes les resolucions judicials que haguessin acabat en acomiadament, sancions o suspensió de drets dels treballadors, però no obligava l’empresa a readmetre els acomiadats, els quals van haver de recórrer cada cas a magistratura, que no sempre fallava a favor seu. A Hispano Olivetti, l ’empresa va acceptar un acord de readmissió per a 21 obrers acomiadats el setembre de 1978 i va indemnitzar-ne 32 més.19 A la Maquinista es va arribar a un pacte amb l’empresa el 14 de maig de 1979, quan la patronal accedí a una reincorporació esglaonada fins a l’abril de 1980 de 23 treballadors. 20 En canvi, a Roca Radiadores l’empresa no va voler 18 E xpressió que serveix per referir-se al moviment d’extrema dreta sorgit als anys 70 partidari de l’immobilisme polític i del manteniment del règim franquista. 19 Arxiu CEHI - Biblioteca Pavelló de la República Fons FELLA, caixa 10, “La amnistía negociada en Olivetti ya es un hecho”, Solidaridad Nacional, 30.9.1979. 20 Arxiu Històric de CCOO de Catalunya - Fundació Cipriano Garcia, Fons SSE Maquinista Terrestre i Marítima, Caixa SSE CCOO Maquinista Terrestre i Marítima,

negociar mai i els treballadors van haver de recórrer a magistratura.

“El retorn dels treballadors a la fàbrica era una reparació moral i una qüestió de dignitat per a tots aquells que havien defensat els drets de la classe obrera a la dictadura” L’amnistia laboral no va ser una concessió de la patronal o de l’Estat, sinó la conquesta obrera més important de la democràcia. El retorn dels treballadors a la fàbrica era una reparació moral i una qüestió de dignitat per a tots aquells que havien defensat els drets de la classe obrera a la dictadura. Era la culminació d’una dècada de lluita constant a les fàbriques i als carrers. Tot i això, va ser una victòria parcial en tant que els buits legals de la llei van beneficiar una patronal autoritària que va continuar impedint l’entrada de molts treballadors a les fàbriques o no garantint-ne els drets un cop readmesos. conveni col·lectiu 1979, “Pacto Amnistía laboral”, 17.5.1979.

ZoOms de Recerca

Espais de memòria

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

ISSN: 2339-806X

Espais de memòria

Can Riera (2011-2021). Deu anys de memòria democràtica a l’Hospitalet de Llobregat L’Hospitalet va ser un escenari rellevant com a rereguarda durant la Guerra Civil, però també va tenir un paper cabdal en les lluites polítiques i socials del tardofranquisme i la transició democràtica. La política pública de memòria democràtica a la ciutat l’ha encapçalat l’activitat desenvolupada a Can Riera durant els darrers deu anys. Les principals línies de treball són l’homenatge i reconeixement a les víctimes i als lluitadors durant la Guerra Civil i el franquisme; la recerca i la recuperació del patrimoni material, i la divulgació i la transmissió de valors i coneixements, en particular en l’àmbit educatiu.

El febrer de 2011 s’inaugurà Can Riera, equipament municipal adscrit al Museu de l’Hospitalet (MdLH). Can Riera és el centre especialitzat en les polítiques públiques municipals de memòria democràtica de la ciutat i la contribució hospitalenca a la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic. La ciutat de l’Hospitalet és cabdal per entendre la lluita ciutadana contra el feixisme i el règim franquista. Així es manifestà durant la Segona República, a la Guerra Civil com a escenari de

104

processos revolucionaris i en els primes anys del franquisme, caracteritzats per la repressió als opositors, entre els quals trobem figures icòniques com la de Quico Sabaté —un dels màxims exponents de la guerrilla urbana a Catalunya contra el franquisme, qualificat com a enemic públic número u del règim, mort en acció el gener de 1960 a Sant Celoni. En el tardofranquisme cristal·litzà un moviment d’oposició, capdavanter en molts aspectes. La singularitat de l’Hospitalet en el procés de transició democràtica s’associa als canvis econòmics, demogràfics i urbanístics.

Espais Espaisdedememòria memòria

Agustín Castellano Bueno Auxiliar de gestió al Museu de l'Hospitalet Llicenciat en Geografia i Història (UB) i en Informació i Documentació (UOC). Ha treballat a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet (1998-2010). Actualment treballa al Museu de l’Hospitalet en la coordinació d’activitats, difusió i serveis de Can Riera - espai de memòria de l’Hospitalet.

La creació de l’espai de memòria va ser fruit de la demanda social de reconeixement i homenatge als lluitadors i lluitadores antifranquistes manifestada en el Ple de l’Ajuntament (1997) i continuada per entitats com El Pont de la Llibertat L’Hospitalet Antifranquista.

Josep M. Solias Arís Cap de la secció de Patrimoni i Memòria i director del Museu de l'Hospitalet Doctor en Història Antiga i Arqueologia i màster en Gestió Pública Avançada. Professor de Patrimoni al màster de Gestió d’Institucions i Empreses Culturals (UB). Fundador de KuanUm, entitat dedicada a la difusió del patrimoni mitjançant els sentits.

A partir del 2017, en aplicació del pla director del MdLH, Can Riera distribuirà la seva dedicació entre les altres seus: Casa Espanya i l’Harmonia. Des de l’any 2020, l’àrea d’Innovació, Educació i Cultura de l’Ajuntament hi vol donar un nou impuls amb la creació de la secció de Patrimoni i Memòria.

Acte institucional del Dia de la memòria democràtica a l’Hospitalet, 2016. Font: Agustín Castellano (MdLH).

105

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Línies de treball de Can Riera Entre les principals línies de treball hi ha l’homenatge a totes les persones que van lluitar per la consecució dels drets i les llibertats democràtiques, representat per l’exposició permanent i l’acte institucional que, amb la col·laboració de l’associació Memorial Democràtic dels Treballadors/es de SEAT, cada mes d’octubre des de l’any 2016 convoca la ciutadania al peu de l’escultura El Pont de la Llibertat. També es vol retre homenatge als hospitalencs deportats als camps de concentració nazis amb l’adhesió al programa Stolpersteine, impulsant la recerca a partir de la qual s’ha actualitzat el nombre de víctimes. En fase d’execució es troba el memorial a les víctimes dels bombardejos feixistes (1938), a càrrec de l’artista Ferran Soriano, que s’instal·larà al parc de la Marquesa. En matèria de recuperació del patrimoni destaquem la placa de senyalització del carrer de la Revolució, amb l’extracció de l’original i la posterior restauració. Els refugis antiaeris han estat objecte de recerca i divulgació. Destaquem la troballa i inspecció del refugi del metro de Santa Eulàlia i l’inici del projecte d’actuació en el de la Torre Barrina, que es vol obrir al públic a finals d’aquest mandat (20192023). Representen una oportunitat i un potent recurs didàctic per conèixer aspectes essencials de la defensa passiva i de les formes d’organització col·lectiva davant del conflicte.

Carrer de la Revolució (1936). Recuperació i restauració de la placa, núm. registre H-10440. Informe d'intervenció. Peça del mes núm. 11. Font: Agustín Castellano (MdLH).

106

ISSN: 2339-806X

Espais Espaisdedememòria memòria

Serveis de Can Riera La recerca amb rigor científic esdevé fonamental per recuperar i divulgar la història. Can Riera disposa d’un petit centre de documentació i repositori digital que dona suport a la recerca externa, dels estudiants de batxillerat i universitaris, a través del programa Beques L’Hospitalet. L’espai també és un punt d’informació, assessorament i orientació a familiars de víctimes de la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista.

L’exposició permanent contextualitza la història de l’Hospitalet al segle xx en funció de les lluites polítiques —Segona República, Guerra Civil i lluita antifranquista. Les exposicions temporals s’han orientat al públic general, tot i que el públic escolar i acadèmic n’ha estat l’objectiu principal. El MdLH produí l’exposició Parèntesi? L’Hospitalet abans i després de la guerra civil espanyola (2019).

La recuperació i divulgació han estat les accions més visibles a través de visites facultatives a espais de memòria, projeccions de documentals, xerrades, conferències, taules rodones i presentació de publicacions. L’any 2014 es van enregistrar una sèrie d’entrevistes per al documental Bellvitge i SEAT, una història compartida com a contribució al projecte col·lectiu “Bellvitge: 50 anys d’un barri”, on veïns i veïnes del barri recordaven les lluites veïnals.

En l’àmbit educatiu, clau de volta del projecte, des d’un inici es van posar a l’abast recursos adreçats a l’alumnat de secundària: tallers i rutes darrerament ampliats amb la Ruta de la Transició Democràtica i l’app LH Explora. També participem en el programa Tàndem, impulsat pel Servei d’Educació de l’Ajuntament i vinculat amb l’Institut Mercè Rodoreda, treballant en el coneixement de la història i la memòria democràtica de la ciutat.

Pràctica d’Urbanskeching a les instal·lacions del Museu de l’Hospitalet. Projecte Tàndem curs 2020-21 amb l’Institut Mercè Rodoreda. Font: Agustín Castellano (MdLH).

107

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Espais de memòria

Stolpersteine: microespais de memòria Des que es va instal·lar la primera stolpersteine a Berlín (Alemanya) el 1995, el projecte artístic i singular de Gunter Demnig ha crescut exponencialment per tot Europa i, actualment, podem trobar-hi més de 90.000 llambordes. Són petites pedres fetes de ciment i llautó en homenatge a les víctimes del nacionalsocialisme. S’insereixen a la vorera del davant del portal de la darrera residència on va viure la persona abans de perdre la llibertat. No busquen dominar l’espai sinó despertar la curiositat i que la història de vida que duen gravada sigui descoberta. A Catalunya, el Memorial Democràtic ha gestionat la instal·lació de les llambordes en col·laboració amb els diferents representants municipals i els centres d’estudis d’arreu.

Stolpersteine , 1 en alemany, vol dir ‘pedres amb les quals ensopeguem’. Tanmateix, no ho fem literalment sinó que “ho fem de cap i de cor”, 2 ens explica el seu autor, l’artista Gunter Demnig (Berlín, 1947). Peces d’art daurades que ens trobem a prop, tot caminant pels carrers, inserides a les voreres de poblacions i ciutats d’Europa i més enllà. Petits obstacles de llautó, lluents, que subtilment i amb gran elegància criden la nostra atenció. Ens evoquen l’existència d’algú que va viure en aquell mateix indret que ara trepitgem. Són un homenatge a les víctimes del nacionalsocialisme (1933-1945) amb noms i cognoms. S’estan allà, impassibles, responsables, convençudes del motiu que les porta a ser-hi. Són microespais de memòria i, alhora, totes juntes formen el memorial descentralitzat més gran d’Europa. Actualment n’hi ha més de 90.000 instal·lades en més de 26 països3 diferents, incloent-hi Catalunya. 1 Projecte Stolpersteine: Ein Stein. Ein Name. Ein Mensch (Una pedra. Un nom. Una persona) [en línia]. <http://www.stolpersteine. eu/en/home/> [Consulta: 18 abril 2021]. 2 “Remembering the Names” a Holocaust and Human Behavior [en línia]. <https://www.facinghistory.org/holocaust-and-human-behavior/chapter-11/remembering-names> [Consulta: 28 abril 2021]. 3 El 2022 està previst que s’instal·lin per primer cop a Gran Bretanya.

108 108

ISSN: 2339-806X

La família lliura la stolpersteine amb molta cura a l’artista Gunter Demnig, el qual la rep agenollat com un gest de respecte abans d’instal·lar-la a la vorera. Acte celebrat a Granollers el 28 de gener del 2018. Font: T. Torrillas / Ajuntament de Granollers.

Espais Espaisdedememòria memòria

U n d e l s t re t s q u e l e s c a r a c t e r i t z e n é s l a senzillesa. Les llambordes tenen forma de cub —96 × 96 × 100 mm— i estan fetes de ciment. La cara que queda visible, un cop s’ha inserit completament a la vorera, és daurada —coberta de llautó—, i és on podem llegir el nom de la víctima i el seu destí. Es col·loquen a l’espai públic, als carrers, allà on la persona va viure una vegada. Es tracta de recuperar la seva memòria allà on té més sentit. “Aquí va viure” o “Aquí va estudiar” o “Aquí va treballar”, l l e g i m a l a l l a m b o rd a . É s i m p re s c i n d i b l e , doncs, aquesta vinculació amb el lloc, ja que torna a la memòria col·lectiva de la comunitat, despertant consciències, sensibilitzant i aportant coneixement i comprensió històrica. Per llegir-la, ens cal doblegar el cos cap endavant, talment com si li féssim una reverència. Tot i que és un gest espontani, per l’artista amaga una actitud de respecte.

109

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6. 6

Stolpersteine en homenatge a Francesc Verdalet Guardiola (Blanes, 1914), a Mataró. La família es traslladà a Mataró quan ell tenia 4 anys i és on va viure fins a l’esclat de la Guerra Civil, que el conduí a l’exili i a la deportació. Font: IStolpersteine.

De la mateixa manera és respectuosa també la producció de cada una de les llambordes, les quals es fan a mà, una a una. Des de l’inici, l’equip d’en Demnig ha descartat emprar altres sistemes a fi d’evitar ‘fer-les de qualsevol manera’. 4 Cadascuna es concep com una obra d’art en si mateixa. Elaborar-les d’aquesta manera permet evidenciar i fer valer l’aspecte humà en contrast amb l’extermini burocràtic del nazisme.

4 [EuroNews]. Stolpersteine. El monumento más grande del mundo sobre el holocausto [vídeo en línia. Youtuve]. <https://www.youtube. com/watch?v=MNO8k5hhH8o> [Consulta: 30 abril 2021].

110 110

Tot i això, aquest projecte artístic no està exempt de crítiques. Hi ha qui les veu com a làpides i no li agrada que els seus barris esdevinguin cementiris; hi ha qui no vol que els noms de les víctimes siguin trepitjats, perquè considera que ja ho han estat prou; hi ha qui discrepa amb la barreja de tipologia de víctimes a qui es dediquen, ja que a part dels diferents col·lectius en podem trobar de dedicades a persones assassinades, afusellades o alliberades. Malgrat això, Demnig continua col·locant-les. Per ell, permeten impulsar la recerca, el debat públic sobre la memòria i, sobretot, són un signe d’alerta contra els perills de l’extrema dreta, el racisme i l’antisemitisme.

Espais Espaisdedememòria memòria

ISSN: 2339-806X

A Catalunya van arribar el 2015, a Navàs (Bages). A partir del 2017, el Memorial Democràtic ha estat gestionant la producció d e l e s l l a m b o rd e s i a s s u m i n t - n e e l c o s t econòmic. Actualment hi ha col·locades més de 400 llambordes a 60 municipis. 5 Formar part d’aquest projecte permet recuperar els noms dels veïns i veïnes que van ser víctimes del totalitarisme i del feixisme, estimular la investigació 6 i l’aprenentatge d’aquest nostre passat entre els joves estudiants, 7 i donar suport a les famílies honorant públicament la seva memòria. D’altra banda, el projecte ens apropa a la història que compartim amb la resta d’Europa i ens dona l’oportunitat d’explicar, entre d’altres, la neutralitat amb què s’ha parlat del franquisme. 5 Llista de municipis de Catalunya que tenen instal·lada una stolpersteine per any [en línia]. <http://memoria.gencat.cat/ca/ que-fem/stolpersteine> [Consulta: 10 maig 2021]. 6 Els seus noms es van incorporant a la base de dades de Deportats catalans i espanyols als camps de concentració nazis, https:// banc.memoria.gencat.cat/ca/app/#/results/deportats?. Gràcies a la col·laboració entre el Memorial Democràtic, l’Amical de Mauthausen i altres camps i la Universitat Pompeu Fabra s’ha pogut recuperar la memòria de la persecució que van patir milers de persones catalanes deportades als camps de concentració i d’extermini nazis. 7 A Catalunya, el projecte Stolpersteine ha entrat a les aules i ha deixat diferents aplicacions molt interessants, com ara les audioguies a Manresa, https://izi.travel/es/d5bf-manresansdeportats-als-camps-de-concentracio-nazi/ca#8349c022-99264fbf-99f6-2b1fba53e5a5, o el mapa de Sabadell on apareixen geolocalitzades, https://mhm.mobileworldcapital.com/ca_ES/ escenari/349/showedit [Consulta: 10 maig 2021].

Gemma Simon Muntané Àrea d'Educació del Memorial Democràtic

Llicenciada en Psicologia (UB) i màster en Psiquiatria infantil i juvenil (UAB-Hospital Vall d’Hebron). Va coordinar el projecte d’indemnitzacions als expresos polítics del franquisme des de l’any 2000 i fins al 2007, que és quan es va incorporar a la Direcció General de Memòria Democràtica, primer en l’àmbit de projectes internacionals i, posteriorment i fins a l’actualitat, al Memorial Democràtic, impulsant-ne l’àrea educativa. Ha dissenyat i coordinat diferents formacions a Alemanya dirigides al professorat per donar a conèixer el tractament del passat.

L'artesà Michael Friedrichs-Friedlaender grava inscripcions en una llamborda Stolpersteine al seu estudi. Berlín, 10 d'agost de 2012. Font: Sean Gallup. Getty Images.

111

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

Et recomanem...

ISSN: 2339-806X

LES COMBATENTS. LA HISTÒRIA OBLIDADA DE LES MILICIANES ANTIFEIXISTES BALLÓ, Tània; BERGER, Gonzalo. Barcelona: Rosa del Vents, 2021. La publicació d’aquest llibre és una bona notícia per la recuperació dels noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, ja que moltes d’elles havien quedat ignorades. Els autors ens apropen a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona. En totes les biografies podem veure una clara implicació de les protagonistes, que van lluitar per les seves creences polítiques, les quals van portar-les fins a la mort, l’exili i l’eliminació de la seva existència. Balló i Berger han dut a terme una minuciosa recerca, que prossegueix amb el Museu Virtual de la Dona Combatent de la Universitat Pompeu Fabra, que ens ha proporcionat una valuosa informació per a futures recerques. Tanmateix, es troba a faltar en la bibliografia alguns treballs dels historiadors Mary Nash, Joan Villarroya o Susanna Tavera, i més context històric de la Segona República. Tot i aquests aspectes puntuals, aquest és un llibre rellevant per donar a conèixer totes aquestes dones que la història havia relegat a l’oblit.

Josep Lluís Martín i Berbois Memorial Democràtic

CÓMO SERÁ EL PASADO. UNA CONVERSACIÓN SOBRE EL GIRO MEMORIAL JELIN, Elizabeth; VINYES, Ricard. Barcelona: NED Ediciones, 2021. Cómo será el pasado. Una conversación sobre el giro memorial neix de la voluntat dels distingits autors en matèria de memòria democràtica, Elizabeth Jelin i Ricard Vinyes, de continuar amb el diàleg iniciat el 2018 després de diverses col·laboracions conjuntes com, per exemple, en el Diccionario de la memoria colectiva. Tal com destaca Elizabeth Jelin, “el pasado ya fue”. Per tant, la construcció del relat futur serà clau per tal d’explicar com va ser aquest passat. L’obra, concentrada en cent vint-i-quatre pàgines, ordena i dona visibilitat a les diferents visions polièdriques que pot suposar el terme ‘memòria’. Vinyes, destacant el paper de l’Administració i fent referència a com van ser i com seran les reformulacions en l’espai comunitari, i Jelin, en canvi, des de la visió d’entorns més reduïts i familiars i posant en relleu com es vinculen les memòries amb les demandes de l’esfera pública. Es tracta, doncs, d’un treball de gran qualitat que a través d’una anàlisi exhaustiva fa que es desenvolupi un diàleg que integra perfectament el context històric llatinoamericà i europeu amb un denominador comú, la memòria.

Jordina Pellicer Ferret Memorial Democràtic

113

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm. 6

40 AÑOS DESPUÉS. LA DESPENALIZACIÓN DE LA HOMOSEXUALIDAD EN ESPAÑA MORA, Víctor; HUARD, Geoffroy (Eds). Barcelona: Editorial Egales, desembre 2019. 40 años después. La despenalización de la homosexualidad en España és un llibre que sorgeix fruit d’unes jornades que tingueren lloc el desembre de 2018 amb l’objectiu de commemorar els quaranta anys del moment en què l’homosexualitat deixà de considerar-se delicte. En aquestes jornades es van pronunciar les conferències de diversos investigadors i activistes. Com comenta Víctor Mora i Geoffroy Huard en la introducció, aquest volum té l’objectiu d’ajudar el lector a entendre quines foren les causes de la penalització de l’homosexualitat i el procés d’exclusió de la Ley de peligrosidad y rehabilitación social, així com les conseqüències que tingué sobre gais, lesbianes i transsexuals durant la dictadura, la Transició i fins a l’actualitat. Els diferents textos que componen el llibre estan produïts per diferents especialistes en la matèria que analitzen els efectes de la repressió de forma cronològica i temàtica. Així mateix, cada tema tractat s’acompanya de diversos textos relatats per testimonis directes que permeten obtenir una visió més íntima i entenedora de les causes i conseqüències de la discriminació i repressió que patiren gais, lesbianes i transsexuals.

Guillem Vila Galceran Memorial Democràtic

DONES A LES ONES. LA HISTÒRIA DE LA RÀDIO A CATALUNYA EN LA VEU DE LES DONES ALTÉS, Elvira. Barcelona: Pagès Editors, 2020. Aquest llibre és un meritori estudi sobre la rellevància de les dones a la ràdio des de la dictadura de Primo de Rivera fins els nostres dies. Des d’un inici podem veure com aquestes van realitzar tasques més administratives que no pas com a locutores. L’arribada de la Segona República va donar un major protagonisme a la dona coincidint amb un auge de la ràdio com a mitjà de comunicació de masses amb la transmissió d’esdeveniments com la proclamació de la República o els fets d’octubre de 1934. El franquisme va depurar i denigrar a moltes dones encabint-les, les que van poder treballar, en programes de poca qualitat o radionovel·les. A més, va aprovar que les dones casades no poguessin treballar perquè la seva comesa vital es trobava a la llar. L’arribada de la Transició va significar per a la dona començar de nou, una tasca que va consolidar-se amb el pas dels anys però que encara avui no pot equiparar-se en molts aspectes als homes. Tanmateix, cal destacar del llibre d’altres aspectes com el gran nombre de biografies de locutores, l’evolució de les emissores locals i la presència de la dona en aquestes, la diferència de tracte entre les emissores públiques i privades en el tema de la maternitat, les pioneres del control de so, la creació dels podcàstings. Aquest és un recomanable llibre que complementa i omple diversos aspectes de la història de la dona en aquest mitjà de comunicació.

Josep Lluís Martín i Berbois Memorial Democràtic

114

Et recomanem...

115