Temps i espais de memòria. Nº 08

Temps i espais de memòria

Núm. 8 \ Juny de 2024

La guerra del mar

Negre: quan la memòria es devora a si mateixa

Encendre una llum al subsol Refugis antiaeris de la Guerra Civil a Barcelona

Encendre una llum al subsol Refugis antiaeris de la Guerra Civil a Barcelona

La memòria de la repressió franquista. Batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions d’Empúries

Els espais de memòria: una proposta de definició a partir del cas de l’exili republicà

Dones contra els totalitarismes a l'Europa del segle XX

Dones contra els totalitarismes a l'Europa del segle XX

Editorial

Sens dubte, el segle XX i l’actual és el temps de les dones. No hi ha res que ho pugui negar, malgrat la proliferació, actualment, de cossos ideològics que pretenen relegar-les a un segon pla. Només un enfocament històric atapeït de prejudicis retrògrads alimentats per un ideologisme sense fonaments empírics i mistificador pot defensar la no incorporació de les dones i les seves actituds en la construcció de la història i de les memòries que la nodreixen. Com ha subratllat la historiadora Karen Offen, el passat no pot continuar sent percebut com una seqüència llarga i lineal de dinasties, guerres, conquestes, revolucions, configuració d’estats nació... És obvi, doncs, que cal fixar l’atenció en les relacions entres dones i homes, cosa que no seria només una lent a través de la qual tornem a llegir el passat, sinó que es tracta d’un enfocament que ens situa en el centre de la controvèrsia. En definitiva, ens estem referint a la necessitat de recuperar les experiències col·lectives i històriques de les dones tot conferint-los la categoria d’agents de canvi polític i social.

El cos central d’aquest nou número de la revista Temps i espais de memòria és el dossier “Dones contra els totalitarismes a l’Europa del segle XX”, i es proposa en aquest marc de la necessitat de la reconstrucció de la memòria femenina (i feminista) enfront d’una memòria hegemònica que és, bàsicament, masculina, blanca i heterosexual. Un biaix que ha afectat històricament tots els àmbits de les diverses historiografies, fins i tot quan s’han intentat traçar les trajectòries de moviments de resistència i emancipadors, molt implicats, com és lògic, en la consecució de millores en drets socials, polítics i, al cap i a la fi, humans. Aquest dossier, doncs, es planteja com una contribució al trencament d’aquests esquematismes tenyits de vells prejudicis patriarcals i es planteja com una incursió en diverses experiències de resistència contra ordres totalitaris en què les dones hi han tingut un protagonisme destacat. Unes experiències femenines que, d’altra banda, no venen determinades només en funció del seu sexe, sinó que, fent bo el paradigma de la interseccionalitat de Kimberlé Crenshaw, es conformen a través d’altres aspectes com la identitat, el posicionament social, la militància política, etc.

La centralitat del dossier es complementa amb altres seccions que incorporen mirades tan contemporànies com l’anàlisi del conflicte d’Ucraïna a partir de la intervenció de la memòria i els seus usos i abusos. També hi té un protagonisme, com és habitual en els darrers números, una incursió híbrida entre el documentalisme i la mirada artística que, en aquest cas, posa el focus en els refugis antiaeris de Barcelona durant la Guerra Civil —un veritable exercici de resistència popular al feixisme que encara perdura en la memòria col·lectiva—. Alhora, seguint també línies de treball anteriors, hem incorporat l’apartat de presentacions de recerques que en el número actual se centren en qüestions com la patrimonialització dels espais de memòria al voltant de l’exili, o, en el cas particular dels batallons disciplinaris de treballadors, un dispositiu repressiu del franquisme sobre el qual cal investigar amb més profunditat, atès que és un element més per mostrar la veritable naturalesa totalitària del règim franquista.

Finalment, aquest número 8 aporta, d’una banda, les preceptives pàgines dedicades a alguns exemples d’espais de memòria i propostes de lectura. I, de l’altra, com a novetat subjecta a l’actualitat del 2023, hem articulat un apartat divers i plural —una miscel·lània— que aplega des de reflexions sobre les polítiques públiques de memòria i el seu futur fins a textos que oscil·len entre el caràcter testimonial i l’assagístic entorn del cinquantenari de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, i sobre el vintè aniversari de la mort d’una figura imprescindible com va ser Manuel Vázquez Montalbán en l’àmbit de la resistència i la cultura antifranquistes. L’epíleg d’aquesta secció heterogènia és un text de la historiadora de l’art Lluïsa Faxedas sobre el dibuixant i escriptor Frédérik Pajak. Un conreador del gènere “assaig gràfic” que treballa com un explorador de la memòria cultural i política del segle XX sota l’influx de Walter Benjamin.

La revista digital del Memorial Democràtic vol insistir en el fet que la memòria democràtica ha de tenir el fonament en un estudi crític i plural del passat recent. La construcció de la memòria democràtica passa, doncs, per les aportacions historiogràfiques més rigoroses, però que, al mateix temps, estan compromeses amb l’aprofundiment de la qualitat democràtica en el present.

Jordi Font Agulló Director del Memorial Democràtic

Sumari

L’ull crític

4 10 25 31 38 77 84 88 95 109 113 18 80 46 67 72

La guerra del mar Negre: quan la memòria es devora a si mateixa

Plàcid Garcia-Planas

Dossier

Ni només armada, ni només masculina: formes de resistència (femenina) a l’Europa d’Entreguerres

Javier Rodrigo

Enemigues de la família i de l’Estat: resistència i repressió femenina a Grècia (1941-1974)

Magdalini Fytili

Feminismes durant el tardofranquisme i la transició: de l’alliberament de la dona al moviment feminista

Sandra Blasco Lisa

La categoria "dona de pres" per a un aprenentatge del franquisme des de la perspectiva de gènere

Irene Abad Buil

“A mi no em mataran com un gos”. Les dones a la guerrilla antifranquista, entre compromís i supervivència

Mercedes Yusta Rodrigo

Memòria fotogràfica

Encendre una llum al subsol. Refugis antiaeris de la Guerra Civil a Barcelona

Ana Sánchez

Zooms de recerca

La memòria de la repressió franquista. Batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions d’Empúries

Francisco Gracia Alonso

Els espais de memòria: una proposta de definició a partir del cas de l’exili republicà

David González Vázquez

Espais de memòria

Espais de memòria dels maquis a Catalunya

Josep Font Sentias

Orador de Glana: la memòria sagrada de la França resistent

Eloi Torrents Vivó Et recomanem...

Miscel·lània

Memorial Democràtic: present i futur

Xavier Domènech Sampere, Noelia Adánez González

Commemoració del cinquantenari de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya

Josep-Lluís Carod-Rovira, Agustí Colomines i Companys, Mariona Lladonosa Latorre

Commemoració del vintè aniversari de la mort de l’escriptor i intel·lectual Manuel Vázquez Montalbán

Mari Paz Balibrea Enríquez

Compromès amb la història. Una conversa amb Frédéric Pajak

M. Lluïsa Faxedas Brujats

Monument a la Mare Ucraïna a Kíiv abans i després de la guerra a Ucraïna.

Font: DIAM, agència ucraïnesa d’arquitectura i planificació urbanística, CC BY-SA 4.0 DEED

L’ull

crític

Plàcid Garcia-Planas

Reporter

És reporter de La Vanguardia. Ha cobert la desintegració de Iugoslàvia, i les guerres del golf Pèrsic, Israel-Palestina, l’Iraq, Líbia, l’Afganistan, Líban i Ucraïna. Del 2016 al 2019 va ser director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Entre els seus llibres destaca El marqués y la esvástica, escrit amb Rosa Sala Rose, que va provocar l’eliminació del Premi González-Ruano. Amb Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné, ha recuperat les fotos de guerra amagades d’Antoni Campañà.

La guerra del mar

Negre: quan la memòria es devora a si mateixa

#ParaulesClau

#Guerra

#Memòria

#Rússia

#Ucraïna

Quan has estat director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i tornes com a reporter a la guerra (la real), tot es regira, tot agafa una dimensió estranya: els cadàvers calents encara no tenen memòria.

“Ves al dipòsit. No tenen bosses de plàstic per a tants cossos morts”, em va dir una periodista ucraïnesa molt a l’inici de la invasió russa. Érem a Khàrkiv. Amb tots els periodistes focalitzats en si els tancs russos entraven o no a Kíiv, a la segona ciutat d’Ucraïna —més bombardejada que la capital— ningú no li feia gaire cas.

Vaig anar al dipòsit. Vaig obrir la porta del patí i, en veure el que vaig veure, el primer que em va venir al cap va ser Granollers. Em van venir al cap els actes als quals vaig assistir, durant dos anys, en memòria de les víctimes del bombardeig del 1938: en aquell patí de Khàrkiv hi havia apilats, si fa no fa, el mateix nombre de cadàvers que

els morts provocats —feia més de vuit dècades— pels avions feixistes. I me’ls trobava allà, de cop i volta, el 2022, només obrint una petita porta.

Alguns cossos eren dins de bosses, d’altres estaven tapats amb una manta, i potser la meitat quedaven al descobert, a la intempèrie, i els cadàvers mai no trien la posició en la qual queden. Desenes i desenes de cossos de civils morts que ningú no reclamava perquè els seus havien fugit o perquè estaven del tot sols a la vida. Una escena que no s’esborrarà de la meva memòria… o hauria de dir —tot és fatalment biològic— que no s’esborrarà del meu cervell? On acaba el cervell i comença la memòria?

Més enllà dels cadàvers, el més inquietant d’aquesta guerra al mar Negre és veure com els míssils generen memòria i la rebenten alhora. Veure dos pobles exsoviètics, en forta ressaca, massacrant-se —uns moltíssim més

que els altres— sobre un paisatge de monuments aixecats a la fraternitat entre aquests mateixos pobles. Veure invasors i envaïts acusant-se l’un a l’altre de “nazis” entre monòlits dedicats a la victòria amb la qual, èpicament units, van aixafar els nazis el 1945.

Amistat entre pobles: era el nom del monument —dues grans figures humanes de metall— aixecat el 1982 per celebrar l’amor entre Rússia i Ucraïna, “Més enllà dels cadàvers, el més inquietant d’aquesta guerra al mar Negre és veure com els míssils generen memòria i la rebenten alhora”

Monument soviètic destruït a Ucraïna. Font: Volodymyr D-k. CC BY-SA 3.0 DEED

i desmuntat ara fa un any per l’Ajuntament de Kíiv. Com les desenes i desenes d’estàtues i plaques associades a la Unió Soviètica o a Rússia que ja han estat desmantellades a Ucraïna, així com l’eliminació del nom d’un incomptable nombre de carrers.

Mentre uns esborren la memòria soviètica, els altres s’embriaguen de falçs i martells, i s’alimenten de l’èpica de Stalingrad per arrasar Ucraïna. Hissar amb solemnitat les banderes de la victòria del 1945 damunt les ruïnes de Mariúpol és dignificar la memòria dels més de vint milions de soviètics —no només russos— que van sacrificar les seves vides per destruir el Tercer Reich?

La memòria que els vius construïm —o desconstruïm— sobre els nostres cadàvers s’emmotlla a la nostra vida. No a la seva mort. A la Primera Guerra Mundial, com a la Segona, Rússia va ser el país que va perdre més homes i dones, però la Unió Soviètica —que va néixer d’aquesta guerra— mai no va aixecar cap monument nacional als caiguts a la Primera Guerra Mundial. Va haver-hi poetes russos que van cantar el dolor del 1914, però mai no van entrar als cànons literaris soviètics. Gairebé dos milions de morts russos van quedar així expulsats de la memòria de Rússia, un imperi acostumat a fulminar

les seves magdalenes proustianes (el règim de Putin ha il·legalitzat Memorial, la prestigiosa organització que recordava els crims de l’estalinisme).

Qui són més soviets, amb tota la forta càrrega que implica de memòria, els russos o els ucraïnesos? Ben entrada la invasió, en un debat a la televisió russa, on pràcticament ningú porta la contrària al Kremlin, l’analista Aleksandr Sytin va dir a l’audiència que s’oblidessin d’una Ucraïna fluixa. “Si acceptem la tesi de Vladímir Vladímirovitx [Putin] que [russos i ucraïnesos] formem un poble —va afirmar—, no en el sentit de nacionalitat, ja que som clarament gent diferent, sinó només en el sentit que som pobles exsoviètics, és inútil esperar que els ucraïnesos es rendeixin pel fet que es vegin forçats a cuinar bacó amb una espelma. Són gent exsoviètica i, geografia a part, formen part del poble exsoviètic que va sobreviure al setge de Leningrad.”

Fem memòria: setge nazi de Leningrad, més d’un milió de civils morts de fam, fred i bombes. Més morts en una sola ciutat soviètica que tots els estatunidencs i britànics morts en tota la Segona Guerra Mundial.

Rússia, hereva de l’orgull soviètic, ha ensopegat així a Ucraïna amb l’últim

“[...] és inútil esperar que els ucraïnesos es rendeixin pel fet que

es vegin forçats a cuinar bacó amb una espelma. Són gent exsoviètica i, geografia a part, formen part del poble exsoviètic que va sobreviure al setge de Leningrad.”

que esperava trobar: una resistència soviètica. Els ucraïnesos —per moltes estàtues de Lenin que enderroquin— l’han heretat amb bastanta més intensitat que les classes mitjanes de Moscou i Sant Petersburg, deprimides per la marxa d’Ikea. I si l’homo sovieticus és, en el fons, el ciment acumulat a la pell i l’ànima per resistir i sobreviure al mateix règim soviètic (i a tots els tsars que el van precedir)?

El ciment arquitectònic socialista més incorporat a la meva vida ha estat el iugoslau. Tan incorporat que en una d’aquestes estructures és on, el 1992, més a prop he estat de la mort. Hauria estat una mort brutalista, com es coneix aquest tipus d’arquitectura, brutalment bella a Iugoslàvia: sense el rigor dels plans quinquennals ni els capricis del lliure mercat, els arquitectes iugoslaus gaudien de la força de l’Estat i una enorme llibertat per experimentar.

El trencament que he vist a Ucraïna ja el vaig veure als Balcans, en un paisatge de flipants memorials que el titisme va construir per recordar la lluita i el dolor a la Segona Guerra Mundial. Unes naus gairebé galàctiques de ciment i metall que durant anys se’m van anar apareixent perfectament acoblades al paisatge iugoslau: en escassos llocs d’Europa la memòria ha cris-

Monument a la Mare Ucraïna a Kíiv abans i després de la guerra a Ucraïna. Font: DIAM, agència ucraïnesa d’arquitectura i planificació urbanística, CC BY-SA 4.0 DEED

tal·litzat en formes tan belles. I, com els ovnis, més que tu a ells, són ells els que et miren a tu.

El ciment observant-te. Ciment i bellesa per convèncer que l’amor entre els pobles iugoslaus era brutalment sòlid. Amb la desintegració dels humans i la seva carn, aquests artefactes seguien allà, aferrats a un país que desapareixia. Com l’escultura que Petar Krstic va aixecar el 1978 i que sembla arrencada del budell d’un primigeni computador d’IBM: uns xips soldats a uns tubs de disset metres per a recordar la fraternitat partisana durant la Segona Guerra Mundial a Bratunac, la ciutat on, quinze anys després de crear aquest fraternal monument, es va planificar la matança de Srebrenica, la més espantosa que Europa ha sofert des del 1945.

L’“ovni” titista que més em va commoure el vaig trobar en una elevació a l’oest de Kosovo. Era un monument a la gesta heroica de dos amics, un serbi i l’altre albanès, contra l’invasor nazi.

“El que m’estremia era mirar el ciment d’amor entre serbis i albanesos mentre serbis i albanesos es mataven amb passió”

No era el més còsmic ni el més bell que se m’apareixia, ni tan sols tinc la certesa que aquell beau gest històric no estigués una mica exagerat. Tant se val. El que m’estremia era mirar el ciment d’amor entre serbis i albanesos mentre serbis i albanesos es mataven amb passió. Mirar aquella sòlida oda a l’amistat després de contemplar cadàvers per terra, un monestir medieval dinamitat i les muralles del patriarcat de Pec literalment assetjades.

És el que ara passa a Ucraïna i a Rússia, on la guerra devora la memòria de la mateixa guerra i la deixa sense sentit, desvesteix ideologies i, al capdavall, despulla l’ésser humà. Ens despulla.

#Per saber-ne més

Shanken, A.M. The Everyday Life of Memorials. Nova York: Zone Books, 2022.

Nikiforov Y; Baitsym, P. Ukraine. Art for architecture. Soviet modernist mosaics 1960 to 1990. Berlín: DOM publishers, 2020.

Niebyl, D; Murray, D. i Sorrell, S. Spomenik Monument Database. Sheffield: Editorial FUEL, 2018.

Exposició Toward a Concret Utopia: Architecture in Yugoslavia 1948-1980. Nova York: Museum of Modern Art, Nova York, 2018.

Tanc ucraïnès durant l’actual guerra russoucraïnesa. Font: Ministeri de Defensa d’Ucraïna Mil.gov.ua. CC BY 4.0

DOSSIER

DOSSIER

Ni només armada, ni només masculina: formes de resistència (femenina) a l’Europa d’Entreguerres 1

Javier Rodrigo

Universitat Autònoma de Barcelona

És Investigador ICREA Acadèmia i catedràtic acreditat a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de Cautivos. Campos de concentración en la España franquista, 1936-1947 (2005), Hasta la raíz. Violencia durante la guerra civil y la dictadura franquista (2008), Cruzada, Paz, Memoria. La guerra civil en sus relatos (2013), La guerra fascista. Italia en la guerra civil española, 1936-1939 (2016), Comunidades rotas. Una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (amb D. Alegre, 2019), Generalísimo. Las vidas de Francisco Franco, 1892-2020 (2022) o Ellos, los fascistas. La banalización del fascismo y la crisis de la democracia (amb M. Fuentes, 2022). Coordina el projecte WIRE, Women in Resistance. IP del Grup de Recerca en Guerra, Radicalisme Polític i Conflicte Social (GRECS) i de la Xarxa de Recerca VOICES.

La Resistència pot entendre's no només com un moviment polític, armat i militar contra l'invasor, sinó també com un procés social multifactorial que involucra una combinació de situacions, oportunitats i, naturalment, de decisions individuals. La Resistència va adoptar moltes formes: armada o desarmada, activa o passiva, motivada o no políticament, violenta o no violenta. Per entendre aquest enfocament tan divers de les resistències a l'Europa del segle XX i fer que aquest coneixement estigui disponible per a un públic més ampli, és fonamental que les dones siguin reconegudes com actors històrics per dret propi. La Resistència s'ha de declinar en resistències, i aquestes han de ser llegides des d'un imperatiu evident: el del gènere. Aquest article planteja algunes de les bases teòriques i interpretatives per a una relectura de la Resistència des d'aquesta perspectiva.

#ParaulesClau

#Antifeixisme

#Gènere

#Guerra #Memòria

Resistència/resistències

El concepte de Resistència (en majúscula jeràrquica) és un concepte fundacional per a l'Europa contemporània. Fenomen transnacional que ha servit com a base i adhesiu simbòlic per a molts països després de la fi dels combats de la Segona Guerra Mundial, la Resistència va ser també i sobretot

#Resistència

una realitat molt concreta en els àmbits polític, simbòlic, nacional i militar en llocs com Itàlia, França, Grècia o Iugoslàvia als anys trenta i quaranta, tret dels llocs els marcs polítics i culturals dels quals van ser derrotats, com a Espanya.

1. A més de WIRE (Women in Resistence), aquest article s'insereix en els resultats de VOLGA, projecte de l'autor realitzat amb la Beca Leonardo a Investigadors i Creadors Culturals 2022 de la Fundació BBVA. La Fundació no es responsabilitza de les opinions, comentaris i continguts inclosos al projecte, els quals són responsabilitat total i absoluta del seu autor.

Però quins fenòmens, quines resistències (en humil minúscula) van nodrir aquesta gran narrativa de la Resistència? Habitualment, en parlar de la Resistència (en majúscula) ho fem dels fenòmens d'oposició als ocupants de l'Eix –França, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia…– que se solen situar en l’àmbit de la resistència armada a l'invasor (i davant del col·laborador amb l'invasor). Fenòmens que se situen, doncs, en l’àmbit de la resistència nacional contra l'ocupant estranger, sense que això elimini –és més, la condiciona–la naturalesa política d'aquesta acció col·lectiva, per més que en darrera instància es declinés en accions individuals o grupals subjectes a lògiques, condicionants i límits complexos i

contingents. En resum, la Resistència és l'oposició armada, i en molts casos triomfant, davant l'ocupació de l'Eix o el poder dels seus aliats en el context de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, aquestes no van ser les úniques maneres de resistir. De fet, les d'Europa als trenta i quaranta, ni sempre van ser unes resistències armades, ni van ser únicament resistències nacionals, per més que a posteriori se les hagi representat així (en un joc d'inclusió i exclusió de la comunitat nacional) per tal de contribuir a alimentar els mites fundacionals dels seus propis països i de les seves comunitats polítiques, identificades amb els valors resistencials sense matís ni dubte. I també per tal –entre d’altres coses– de difuminar

“En resum, la Resistència és l'oposició armada, i en molts casos triomfant, davant l'ocupació de l'Eix o el poder dels seus aliats en el context de la Segona Guerra Mundial.”

la realitat dels col·laboracionismes i les adaptacions més o menys covardes a les noves realitats de l'ocupació o als aprofitaments interessats, ja fossin per enriquiment o per pura supervivència.

Tal com han assenyalat els estudis més innovadors sobre el tema, la Resistència es pot entendre, no només com un moviment polític, armat i militar contra l'invasor sinó també com un procés social multifactorial que involucra una combinació de situacions, oportunitats i, naturalment, decisions individuals. La decisió de resistir no sempre va ser heroica ni políticament motivada (entenent l’aspecte polític en un sentit molt convencional: l’organitzatiu). La Resistència va adoptar (i encara adopta) moltes formes. Pot ser armada o desarmada, activa o passiva, estar o no motivada políticament, i evidentment por ser violenta o no. Sovint ha esdevingut simplement una forma de supervivència per a societats i individus. No sempre és, doncs, armada. No sempre és nacional. Ni per descomptat les seves experiències concretes, ja fossin armades o no, van deixar d'estar impregnades de les diferències lògiques de gènere pròpies de moviments difusos, de geografies humanes variables, de mecanismes de lleva i mobilització, i d'accés o no a les armes per part dels subjectes del passat. La Resistència s'ha de declinar en resistències, i aquestes han de ser llegides des d'un imperatiu evident: el de gènere.

Jove celebrant la proclamació de la República, l’any 1931 a Barcelona. Font: © ANC/ Josep Maria Sagarra i Plana/1620.

“[...] la Resistència se sol presentar com una cosa que fan els homes, mentre que les dones solen quedar relegades a un paper secundari i subsidiari”

bucions acadèmiques de Batinic, Baldissara, Yusta, Kenney, Vervenioti, Drapac o Pritchard), la Resistència se sol presentar com una cosa que fan els homes, mentre que les dones solen quedar relegades a un paper secundari i subsidiari. I a més, aquesta mateixa resistència se sol circumscriure a repertoris armats, de mobilització i organització militar, o bé militar i política alhora.

Per tal d’entendre aquest enfocament tan variat de les resistències de l'Europa del segle XX i fer que aquest coneixement estigui disponible per a un públic més ampli, és fonamental que les dones siguin reconegudes com actors històrics per dret propi. Tot i això, quan s’analitzen les narratives i imaginaris col·lectius sobre la resistència antitotalitària a Europa, un tema que destaca clarament és la minsa atenció que s’atorga al paper de les dones. Amb excepcions notables (com les contri-

Tot i això, en el context de les ocupacions de l'Eix i dels conflictes alhora internacionals i intracomunitaris que aquestes ocupacions van generar arreu d'Europa, també les dones hi van participar activament. Algunes, com a suports per a les resistències organitzades. D’altres –també moltes– armades: dones a les quals no se'ls va permetre allistar-se a les forces armades regulars i que van participar activament a la guerra irregular, a la guerra partisana que es va estendre arreu d'Europa i que va causar grans maldecaps a les jerarquies de l’Eix i als seus col·laboradors. Hi ha un cert consens

sobre el nombre de dones partisanes de la Resistència italiana: aproximadament 35.000 d'un total de vora 300.000 persones (la proporció va ser similar a Iugoslàvia). Es calcula que les dones constituïen el 45% del Front d'Alliberament Nacional (EAM), l'organització de resistència més gran de Grècia. És difícil calcular el nombre de dones que van participar en les diferents formes de resistència desarmada, encara que la informació existent respecte d'Espanya, Itàlia i Grècia suggereix que eren majoria. Quan la resistència era desarmada, era resistència de les dones.

Les xifres que aporta la literatura existent sobre la participació de les dones en diferents organitzacions de resistència són, de fet, molt significatives, especialment tenint en compte les limitacions dels seus entorns d'origen. Hi havia tres opcions principals per a les dones poloneses que volien resistir activament a l'ocupació de l'Eix després de la invasió de Polònia el setembre de 1939: unir-se a la Resistència Comunista, servir a l'Exèrcit Nacional

Manifestació al carrer de Génova del batalló femení Rosa Luxemburg a Madrid el 1936. Font: Arxiu Històric del PCE, CC BY-NC-ND 4.0

o unir-se a la resistència internacional. Durant l'aixecament de Varsòvia, dut a terme per l'Exèrcit Nacional l'agost de 1944, una de cada quatre rebels eren dones. A la resistència italiana hi havia fins a 35.000 dones entre partisanes, enllaços i auxiliars. I 70.000 pertanyien als Grups de Defensa de les Dones, de les quals 4.653 van ser arrestades, torturades i condemnades i 2.750 deportades a camps alemanys, mentre que 1.070 van ser assassinades o van caure en combat i més de 1.750 van resultar ferides. Només 19 van rebre la medalla d'or italiana al valor. A Grècia, les activitats de resistència dutes a terme per dones van incloure protestes polítiques i vagues laborals, operacions d'espionatge i sabotatge, subministrament d'aliments, refugi i municions a les tropes aliades i combatents de la resistència, així com la participació en operacions militars contra les forces ocupants de l'Eix. A Solidaritat Nacional, una organització de solidaritat a nivell nacional afiliada a l'EAM, gairebé dos terços eren dones. Les dones constituïen el 50% dels membres de l'Organització Nacional Panhel·lènica

Juvenil, mentre que el 10% de tots els reservistes participaven als escamots de dones de l'Exèrcit Nacional d'Alliberament Popular.

Espanya constitueix un cas diferent, però precisament per això proporciona un contraexemple que permet matisar la noció mateixa de Resistència.

Tot i que les dones espanyoles amb prou feines van participar a la guerra de guerrilles antifranquista (a diferència d'altres grups partisans a Europa, com a Itàlia, Iugoslàvia, Grècia i l'URSS), i de fet es creu que només entre 100 i 150 dones es van unir a les guerrilles armades (un 1,8% de tots els combatents), aquestes estimacions exclouen categories importants com els col·laboradors guerrillers coneguts com a “enllaços”, que eren majoritàriament dones. Unes 60.000 persones van participar a la Resistència. I la majoria dels qui van assumir el rol d'“enllaços” –col·laboradors guerrillers a pobles, muntanyes i

el

valls– van ser dones. Les seves accions de col·laboració consistien generalment en proveir informació, roba, aliments i fins i tot llits per dormir i, com a conseqüència, les presons franquistes es van omplir de pageses que havien ajudat els grups guerrillers. Encara que aquesta ajuda, tal com assenyalava Mercedes Yusta, hagués consistit en darrera instància en continuar exercint simplement –si és que aquest adverbi es pot utilitzar en un context d'excepció i expansió de repertoris, praxis i lògiques de violència com aquest– les seves tasques de mares i esposes.

Això va implicar que aquestes dones posessin en risc la seva pròpia existència creant un espai híbrid entre la resistent i la víctima. De fet, malgrat els avenços historiogràfics de les darreres dècades en relació amb la violència exercida pel bàndol rebel durant la Guerra Civil, i a posteriori pel règim franquista, encara hi ha víctimes que segueixen totalment o parcialment invisibilitzades: les dones que van ser executades, empresonades, deportades o torturades en el marc de la lluita antiguerrillera entre el 1936 i el 1952. Dones de totes les edats, incloses nenes i adolescents, que de nord a sud de la Península van patir a les seves pròpies carns les conseqüències de viure al teatre d'operacions de la Guerra Civil,

que en la seva forma de guerra irregular va enfrontar els resistents republicans amb les forces de l'ordre del Nou Estat, principalment la Guàrdia Civil.

A través de la violència exercida contra les dones dels fugits i els guerrillers, mitjançant la detenció il·legal a les dependències policials o dins les presons, i per mitjà de l'abús sexual

“A través de la violència exercida contra les dones dels fugits i els guerrillers, mitjançant la detenció il·legal a les dependències policials o dins les presons, i per mitjà de l'abús sexual i les tortures físiques i mentals, entre d'altres tantíssimes pràctiques, el bàndol rebel va intentar forçar l'entrega voluntària dels resistents masculins”

Dona amb

puny enlaire i una bossa a l’altra mà en una manifestació a Madrid, 1936. Font: Arxiu Històric del PCE, CC BY-NC-ND 4.0

Míting de la dirigent comunista Dolores Ibárruri “La Pasionaria” a las tropes republicanes durant la batalla de Brunete, 1937. Font: Arxiu Històric del PCE, CC BY-NC-ND 4.0

i les tortures físiques i mentals, entre d'altres tantíssimes pràctiques, el bàndol rebel va intentar forçar la entrega voluntària dels resistents masculins. A més, a l'exercir una repressió especialment dura contra les esposes, les filles, les nétes o les mares dels republicans fugits, els rebels van intentar castigar-les per la seva condició de roges. Les forces repressives van tipificar les seves accions com delictes d'oposició al règim. No obstant, aquestes dones mai no van ser condemnades pel fet de ser “resistents” sinó pel fet d'auxiliar la rebel·lió. I les agències estatals van projectar la imatge de dones pervertides i prostituïdes al servei dels guerrillers. Respecte d'aquest fet, la literalitat de la documentació de les agències de poder no deixa cap marge per al dubte.

Narratives a contracorrent

Durant la Guerra Civil i la postguerra a Espanya; les dècades de govern feixista i la Resistència a Itàlia; l'ocupació,

“La Resistència va ser una experiència transformadora per a elles, perquè la guerra els va donar l'oportunitat de

ser actors històrics per dret propi i de guanyar-se el respecte i la confiança en si mateixes”

la Guerra Civil i postguerra a Grècia; i en múltiples situacions d'ocupació a Polònia, les dones van assumir, com agents actius, rols de combat, així com també rols mèdics i relacionats amb subministraments i feines tècniques en intel·ligència, aplicació de la llei i logística. Van actuar com a enllaços entre grups armats i organitzacions polítiques. Van ajudar a debilitar el feixisme organitzant vagues en indústries

on elles constituïen tota la força laboral perquè els homes estaven servint a l'exèrcit. I seu torn van ser víctimes de la violència antipartisana duta a terme pels règims feixistes i d'ocupació. Unes formes de violència, a més, obertament sexualitzades i clarament diferenciades en funció del gènere de les víctimes. Aquestes experiències multifacètiques van canviar les dones que les van viure. La Resistència va ser una experiència transformadora per a elles, perquè la guerra els va donar l'oportunitat de ser actors històrics per dret propi i de guanyar-se el respecte i la confiança en si mateixes a través de les activitats de resistència, alhora que transformava profundament els seus rols dins la societat.

De tot això podem inferir sens dubte que el fenomen de la Resistència en femení transcendeix les fronteres dels països europeus. Tot i això, encara que la Resistència, especialment durant la Segona Guerra Mundial i després, va ser en molts sentits una experiència compartida a l'Europa ocupada, ha

estat àmpliament estudiada i commemorada com a part de la història nacional. La narrativa d'una Resistència unànime a nivell nacional que es va establir a la majoria dels països d'Europa oriental i occidental després del 1945 va eclipsar les formes concretes de resistència de les dones. En el millor dels casos, es retratava les dones com si haguessin resistit com una part més de la societat en conjunt. Fins i tot quan aquests “mites” es van qüestionar a les dècades de 1960 i 1970, arran de substituir la figura del partisà per la de víctima innocent, es va presentar les dones com a víctimes innocents, i no com a actors per dret propi que havien patit violència a causa de les seves activitats resistencials

Un cop finalitzats aquests conflictes, les dones van experimentar de fet grans dificultats per ser reconegudes per la seva participació a les resistències. Per això, la resistència per exemple de les partisanes italianes es coneix amb la denominació de “la Resistència Silenciada” (Resistenza taciuta) des del

1976 quan es va publicar un llibre amb aquest títol, la primera investigació biogràfica sobre les partisanes a Piemont. Aquesta mateixa situació també es va donar en d'altres llocs, tant pel que fa als partisans que van participar a la guerra de guerrilles armada com a les dones que van exercir papers clau com a “enllaços” i van participar en altres formes de resistència desarmada. Els historiadors han circumscrit la recerca sobre els moviments de resistència als grups armats, ja que no tenen en compte el suport que van rebre de les xarxes civils. No obstant, sense aquest suport, els moviments guerrillers no haurien durat tant.

Silenciada, o més ben dit, desconeguda, per qui? Pràcticament, per tots els agents implicats en la reconstrucció, el coneixement i la divulgació del passat. Deia el tan injustament tractat Santos Julià que, en la dicotomia, una mica impostada i sobreactuada, entre memòria i oblit, generalment del que calia parlar no era de memòria sinó de coneixement, i no d'oblit sinó d'igno-

rància. En aquest punt cal afegir, no només que això és cert, sinó que en el cas de les dones que van participar a les resistències hi ha hagut una invisibilització històrica i contingent, sostinguda en el temps i desplegada en molts dels artefactes i performances on el passat s'evoca des del present: seminaris, congressos, publicacions,

“Deia el tan injustament tractat Santos Julià que, en la dicotomia, una mica impostada i sobreactuada, entre memòria i oblit, generalment del que calia parlar no era de memòria sinó de coneixement, i no d'oblit sinó d'ignorància”

Grup de partisanes italianes pertanyents al Comitè d’Alliberament Nacional, 1945. Font: Autor desconegut. Domini públic.

homenatges, polítiques públiques, i un no gaire llarg etcètera. Les conseqüències d'aquesta invisibilitat han arribat fins al present. La major part de la historiografia està dedicada a la Resistència masculina, principalment de grups guerrillers armats, però també de xarxes d'intel·ligència, equips de sabotatge, premsa clandestina, agitació política contra l'ocupant, cèl·lules sindicals clandestines, vagues per protestar contra l'ocupació, protestes simbòliques com a desafiament a l'ocupant i actes individuals de resistència com amagar jueus o negar-se a treballar per a la indústria alemanya. Per contra, les activitats de les dones han estat difícils de documentar i investigar i, per tant, han estat ignorades i oblidades. Hi ha una excepció notable en forma d'obra col·lectiva editada per Mercedes Yusta i Laurent Douzou1. Malauradament, hem de tractar aquesta magnífica iniciativa com una excepció. A continuació es presenten alguns exemples de la manca de discussió sobre la resistència femenina.

A Espanya, de prop de 15 obres generals que aborden la història de la resis-

1. Yusta, M. i Douzou. L La Résistance à l'épreuve du genre. Hommes et femmes dans la Résistance antifasciste a Europe du Sud (1936-1949) Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2018.

tència antifranquista de la postguerra (els maquis), no n'hi ha cap que ho faci des de la perspectiva de la resistència femenina. Només 2 llibres (13%) l'esmenten com a tema destacable, però no com a objecte central d'estudi. Quan la dimensió femenina de la resistència s'esmenta en articles de revistes acadèmiques, sol ser més com a part d'una visió general del tema que no pas com a resultat d'una investigació concreta.

A Grècia, només dos dels centenars d'estudis històrics sobre la Resistència Nacional publicats durant les darreres quatre dècades (de Vervenioti i Hart) se centren en la resistència de les dones. Alhora, el paper de les dones a la Resistència grega és un tema subestimat fins i tot en el camp de la història de les dones i el gènere. En una bibliografia rellevant publicada recentment (de Gkotsi-Rizaki) sobre dona i gènere a Grècia, només els llibres esmentats i un grapat d'articles fan referència al període d'ocupació de l'Eix (19411944) d'un total de 1150 entrades (llibres, articles i tesis doctorals).

A Itàlia, malgrat la important contribució de les dones a la caiguda del règim feixista i al final de la Segona Guerra

“A Espanya,

de prop

de 15 obres generals

que aborden la història de la resistència antifranquista de la postguerra (els maquis), no n'hi ha cap que ho faci des de la perspectiva de la resistència femenina. Només 2 llibres (13%) l'esmenten com a tema destacable, però no com a objecte central d'estudi.”

Mundial, no va ser fins a mitjans dels anys 1990 i principis dels anys 2000 que va sorgir una important línia de recerca sobre la contribució de les dones a la resistència i la construcció de la democràcia. La historiografia de la Resistència, que durant diverses dècades es va centrar en la gran narrativa unitària de la guerra d'Alliberament, havia limitat implícitament o explícitament l'abast innovador de la memòria de les dones, que durant molt de temps no només havia estat silenciada sinó també inserida en un circuit narratiu per al qual era un simple accessori. Aquesta interpretació tradicional retratava la Resistència com un fenomen purament polític (i per tant un procés de resolució de conflictes) i com una experiència col·lectiva fonamental per a la identitat de la nació (i per tant un procés predominantment italià). El nou enfocament va abordar l'escassetat de dones a l'acadèmia i a la història pública com agents i subjectes. A la historiografia existent, el paper de les dones a la Resistència es va incloure d'una manera força incòmoda, principalment com un capítol addicional en la història dels homes.

És evident, a més, que tot això ha derivat en una absència flagrant de

Membres de l’Organització Unitat Partisana al gueto de Vilna durant la Segona Guerra Mundial. Domini públic.

narratives de dones en els moviments commemoratius sobre les resistències europees. Hem analitzat la participació de les dones a les jornades commemoratives “El Maquis en Santa Cruz de Moya”, un homenatge als guerrillers que se celebra anualment en aquesta localitat des del 2008. La jornada està organitzada per La Gavilla Verde, una associació memorial que es defineix com a inclusiva, ambientalista i conscient de la desigualtat femenina passada i present. Doncs bé: de les 315 presentacions que es van fer entre el 2008 i el 2021, en 14 casos el tema va estar relacionat amb les dones i la resistència (principalment la resistència armada), un 4,44% de les xerrades. I si bé es fa servir un llenguatge de gènere que diferencia entre homes i dones (guerrillers i guerrilleres, herois i heroïnes), no s'hi observa un reconeixement específic de l'experiència femenina en la resistència. Cap de les presentacions no va tenir connotacions transnacionals clares.

Una altra anàlisi que pot resultar significativa és la de Grècia. Allí, una recerca sobre els monuments de la Resistència Nacional (duta a terme per l'Associació d'Arxius d'Història Social ASKI) indica que només 4 dels 50 mo-

“WIRE, Women in Resistence va néixer amb l'objectiu de situar el paper de

agents i víctimes,

al

centre

les dones, com

de les narratives

històriques actuals de Resistència a Europa per tal d'ajudar a remodelar la memòria històrica i els valors que s'hi associen”

numents que es van construir a tot el país durant la Tercera República Grega (1974– present) estan dedicats a les dones (8%). Entre ells s'hi inclouen heroïnes simbòliques anònimes, com la “Mare de l'Ocupació”, i monuments a dones que van ser executades per la seva participació en el moviment de resistència, com Iro Konstantopoulou, membre d'EPON de 17 anys. També cal esmentar que gairebé tots els monuments que fan referència a les dones només es troben a Atenes i a cap altre lloc de Grècia.

Coda. El projecte WIRE

En aquest context, el projecte WIRE, Women in Resistence va néixer amb l'objectiu de situar el paper de les dones, com agents i víctimes, al centre de les narratives històriques actuals de Resistència a Europa per tal d'ajudar a remodelar la memòria històrica i els valors que s'hi associen. WIRE no només pretén identificar les dones que van participar en diversos moviments de resistència arreu d'Europa: WIRE vol reconstruir i donar a conèixer públicament la memòria de Dones en Resistència, dones que, de moltes maneres, van fer de la Resistència una

condició de vida. I alhora, que permeten plantejar una alternativa al concepte mateix de Resistència arrelat a Europa. Una narrativa que reconegui que la Resistència no va ser necessàriament armada ni violenta, i que identifiqui les dones com a subjectes actius i conscients, més que no pas com a víctimes o heroïnes.

#Per saber-ne més

Batinic, J. Women and Iugoslav Partisans. A History of World War II Resistance, Cambridge. Cambridge: University Press, 2015.

Drapac, V.; Prichard. G. Resistance and Collaboration in Hitler's Empire. London: Palgrave, 2017.

Kenney, P. “The Gender of Resistance in Communist Poland”, The American Historical Review. [Oxford: Oxford University Press], núm 104:2 (1999), p. 399-425.

Yusta, M.; Douzou. L. La Résistance à l'épreuve du genre. Hommes et femmes dans la Résistance antifasciste à l'Europe du Sud (19361949), Rennes: Presses Universtaires de Rennes, 2018.

DOSSIER

Enemigues de la família i de l’Estat: resistència

i repressió femenina a Grècia (1941-1974)

Magdalini Fytili

Universitat Autònoma de Barcelona

És investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i professora associada d’Història d’Espanya a la Universitat Oberta Hel·lènica (HOU). Actualment treballa en els projectes “TRANSnationalization of Memories in Argentina and Spain [transmeare en llatí: viatjar a través de]” (TRANSMEAS) i “Women in Resistance. Reshaping the Narratives on Female Antitotalitarian Resistance in Europe” (WIRE).

El paper de les dones a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial va ser fonamental per al moviment, tot i que la seva contribució es comptés, segons els estàndards de l'època, com auxiliar. Més tard, durant la guerra civil, moltes d'elles es van incorporar a l'Exèrcit Democràtic, ja que consideraven que l'alliberament social anava lligat a l'alliberament nacional i personal. De resultes de la seva acció, moltes d'aquestes dones van ser castigades, torturades, empresonades, exiliades i obligades a reprendre les seves funcions tradicionals. Malgrat la persecució i el terror sostinguts en narratives patriarcals i nacionalistes, les dones van seguir lluitant per un règim democràtic durant la dictadura amb un cost personal molt alt.

#ParaulesClau

#Dictadura dels coronels #Dones

Resistents (1941-1944)

#Grècia

#Guerra Civil grega

“L’animal d’ahir va esdevenir subjecte de la història. El pària d’ahir va esdevenir un ciutadà amb drets.” 1

La Segona Guerra Mundial i l'Ocupació de l'Eix (1941-1944) van canviar profundament la societat grega. Les extraordinàries condicions creades per l'Ocupació van radicalitzar un ampli sector de la població i van donar al Partit Comunista de Grècia (KKE) l'oportunitat de liderar un dels moviments de resistència més massius de l'Europa ocupada, el Front d'Alliberament Nacional (EAM), i la seva ala

#Repressió

#Segona Guerra Mundial

militar, l'Exèrcit Popular d'Alliberament Nacional (ELAS). Durant l'Ocupació, més d'un terç de les dones gregues va participar en les organitzacions polítiques, culturals i militars de la Resistència, malgrat no gaudir de drets polítics. En concret, es calcula que les dones constituïen el 45% de l’EAM; gairebé dos terços de Solidaritat Nacional (EA), una organització de solidaritat d'àmbit nacional afiliada a l’EAM; el 50% de l'Organització Nacional Panhel·lènica de la Joventut (EPON); mentre que el 10% de totes les reservistes va formar part dels escamots femenins de l’ELAS.

1. Kivelou-Kamoulakou, Eleni. A: Pavlidi, Soula (eds.), Μην

(No esborris mai les emprentes…), Atenes, 1999, p. 61.

Aquesta mobilització de les dones és potser l'exemple més destacat de la radicalització creada pel moviment de resistència:

la trobem blindada amb tancs i lluitant a les muntanyes. [...]

Onades de noies a la manifestació cobrint els tancs. [...] Enterrant els seus fills i preparant-se ràpidament per llençar la resta a la lluita. [...] Les dones que van amagar, que van nodrir, que van rentar les ferides dels nostres nois quan els seus ja eren morts. [...] I aquelles inoblidables mobilitzacions de les àvies, quan, coordinades, demanaven als assassins pa per als seus néts.1

La participació de les dones a la Resistència es pot dividir en dues fases. Durant els anys 1941-1942, les dones van participar en activitats de resistència ampliant el seu paper de mestresses de casa i de mares. Es va considerar natural que prenguessin la iniciativa en les mobilitzacions per a la supervivència, subministrant aliments i refugi, ampliant l'acció tradicional de les dones dins la llar per cuidar d’altres membres de la família, la societat, la família extensa, la nació. Les dones també es van encarregar d'escriure consignes a les parets, d'obrir escoles infantils, de recaptar fons, d'atendre els perseguits, els empresonats, les víctimes, d'oferir als guerrillers roba neta, menjar i suport moral escrivint-los cartes, de fer funcionar hospitals i infermeries. Alhora, la seva contribució en l’àmbit de la cultura va ser igualment important. I les dones també van convertir el plor dels morts i els funerals en actes de resistència.

Des de la primavera de 1943 fins al final de l'Ocupació el 1944, les dones van participar com a militants en les grans manifestacions, es van organitzar per a l'alliberament de presoners,

1. Aksioti, Melpo, Άπαντα. Γ

Χρονικά (Obres completes. Volum III. Cròniques) Atenes, 1980, pp. 197-198.

van amagar combatents, van actuar com a oficials d'enllaç i van dur a terme operacions d'espionatge i sabotatge. Van participar en els enfrontaments amb les forces d'ocupació i n'hi va haver moltes entre els morts i ferits. Va ser durant aquesta fase quan es van constituir escamots guerrillers femenins i les dones van assumir tasques tradicionalment “masculines”. La seva actuació als fronts de guerra va ser un fenomen sense precedents en el context grec i diametralment oposat a la norma femenina socialment acceptada que no permetia a les dones ni l'allistament, ni l'ús d'armes ni la participació en combats.

Per a les dones, la participació en la lluita també n'implicava l'alliberament i l'emancipació “personal”. A títol indicatiu, l'única organització femenina, que hi havia en el marc de l’EAM, que es deia “Joventut Alliberada”, reivindicava “alliberar-se de la triple esclavitud del conqueridor, del cap i del marit”. L'alliberament nacional anava unit a l'alliberament personal i social. La guerra

va facilitar l'entrada massiva de la dona a l'esfera pública per primera vegada, ja que va difuminar els límits entre els àmbits públic i privat alhora que desafiava els valors familiars tradicionals de la societat grega. Amb tot, d'acord amb els estàndards de l'època, la contribució de la dona es va considerar com auxiliar, tot i que la veritat és que va ser força més que una simple condició necessària per a l'existència del moviment de resistència. Els seus sacrificis estaven relacionats amb els serveis socialment infravalorats que tradicionalment prestava, per la qual cosa la seva contribució es considerava insignificant o s'ignorava per complet.

Tanmateix, la guerra va donar a les dones l'oportunitat d'actuar com a subjectes històrics i guanyar autoestima i confiança en si mateixes a través de les seves activitats de resistència. A la Resistència es va trencar la ideologia de la família patriarcal, es van afeblir el paper de la família i el control de l'home sobre la dona, i les dones van assumir tasques tradicionalment “mas-

Guerrilleres d’ELAS a Psari Trifilias, 1944 Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI). CC BY-NC 4.0

culines”; en definitiva, es va assolir força més igualtat de gènere que abans.

Finalment, el moviment de Resistència va proclamar el seu suport als drets de la dona i va permetre a les dones votar per primera vegada en la història de Grècia, tant en les eleccions locals com en les generals per al seu Parlament, el Consell Nacional de la “Grècia Lliure”, animant-les també a defensar els seus drets i llibertats.

Combatents (1946-1949)

“Veient-les alletar els seus nadons, que arrencaven després dels seus pits, la llet degotant, deixant-los enrere per anar a lluitar i morir.” 2

L'esclat del conflicte civil va marcar un canvi en la divisió del treball militar en funció del gènere, ja que la dona-soldat de l'anterior període de Resistència va donar pas a la combatent femenina

2. Boutzouvi, Bania,

(Aproximació al viatge d’una dona) vol. 6, Atenes, 1993, p. 12.

plenament integrada. D'alguna manera, les combatents de l'Exèrcit Democràtic de Grècia (DSE) –dominat pel Partit Comunista– consideraven la seva lluita com una continuïtat de l’ELAS. Creien que, després dels alemanys, ara lluitaven contra els “nous ocupants”, anglesos i estatunidencs, que feien costat al “govern monàrquicofeixista”. Durant la guerra civil, les dones van constituir la meitat del DSE; el 30% dels seus combatents i el 70% del seu personal en els serveis de suport eren dones.

L'acció política de les dones va posar en entredit, no només el sistema de poder existent, sinó també la rígida estructura patriarcal de la societat grega de preguerra. Així doncs, la seva persecució, tant de resultes de la seva acció política com del seu ADN polític –eren esposes, germanes i filles d'homes que s'havien unit a l'esquerra– va ser també un vehicle per al restabliment dels rols de gènere, les jerarquies de poder i els estereotips sexuals. A mesura que s'intensificava la polarització, aquestes dones eren lloades com a heroïnes per la retòrica d'esquerres, i

Alliberament de Tessalònica, octubre de 1944. Desfilada de grups de resistència femenina Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI). CC BY-NC 4.0

Combatents de l’Exèrcit Democràtic de Grècia (DSE). Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI), CC BY-NC 4.0

alhora tractades de traïdores nacionals i hienes despietades en el discurs hegemònic estatal. La dreta va acusar les dones d'esquerres de ser deshonroses i les tractava de prostitutes perquè, en lloc de centrar-se només en les seves famílies, el seu principal interès eren les qüestions polítiques.

Les dones també van ser castigades i humiliades en públic tallant-los els cabells al ras, i van rebre moltes pressions –tant per part dels seus torturadors com de les seves pròpies famílies– perquè signessin declaracions de penediment. Van ser empresonades, exiliades i executades (per primera vegada a la història de Grècia). Les van titllar de búlgares, plebees, dones del carrer, deshonestes, immorals, de vergonya per a la nació i per a les seves famílies. I van començar a ser traslladades a camps de concentració a les illes amb l'argument que eren “perilloses per a l'ordre públic”. Al final del conflicte armat, prop de 5.000 dones, juntament amb els seus

“Els vostres fills pertanyen a Grècia.

Qui vulgui tenir el seu propi fill, primer ha de convertir-se en una dona grega.”

fills, van ser deportades, de primer a Quios, seguidament a Trikeri (un camp de concentració creat específicament per a dones), després a Makrónisos, i més tard a l'illa d’Ai Stratis, on moltes van ser enviades després del tancament del camp de concentració de Tríkeri el 1953. Les recluses solien ser descrites com a dones ingènues i manipulades o com a mares incapaces i immorals.

Els guardians, com a mitjà de pressió, arrabassaven els fills a les dones que no signaven una declaració de penediment amb l'excusa que no eren veritables gregues. En el context de la lluita anticomunista, les dones a qui es

considerava ètnicament, políticament i “espiritualment” poc fiables van viure com se les privava del dret a criar els seus fills: “Els vostres fills pertanyen a Grècia. Qui vulgui tenir el seu propi fill, primer ha de convertir-se en una dona grega”3. D'aquesta manera, als nens víctimes de la guerra se'ls va tractar com un perill potencial per a la seguretat del règim i se'ls va lliurar a d'altres famílies o institucions estatals, tant del propi país com de l'estranger. Tot i que no hi va haver un allunyament massiu i permanent dels seus pares “rojos”, tal com va succeir a Espanya i Argentina, a Grècia també es van produir pràctiques d'usurpació i d'enviament de nens a l'estranger per a la seva adopció i “reeducació” per tal que servissin a la causa dels vencedors. Durant el període 1950-1962, 3.200 nens van ser enviats en adopció als Estats Units, en molts casos mitjançant procediments opacs.

3. Staveri, Ourania, Το

(El triangle de màrtirs de les dones exiliades. Quíos-Tríkeri-Makrónisos), Atenes, 2006, pp. 100-101.

Dones exiliades a Trikeri intentant muntar tendes de campanya, 1950. Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI), CC BY-NC 4.0

Represaliades (1950-1967)

“Fora [a l’exili] potser vam patir, ens van pegar, però parlàvem entre nosaltres i era divertit. A casa m'hi estava tota sola… Era un exili intern” 4

De la mateixa manera que els períodes d'agitació i crisi social solen servir per a l'expansió del paper de la dona, la seva brusca finalització les obliga a tornar a les seves funcions “tradicionals”. Aquesta mena de “domesticació forçosa” que va suposar el procés de reincorporació i confinament de les dones a l'esfera privada durant la Grècia de la postguerra va ser especialment dolorós i violent a causa de l'ús de mecanismes de propaganda i de la força bruta. A la fi de la dècada de 1940, triar entre els rols tradicionals de gènere o la lluita per l'alliberament social sovint era una qüestió de vida o mort.

4. Vervenioti, Tasoula, “Left-Wing Women between Politics and Family”. A: Mazower, Mark (eds.), After the War Was Over. Reconstructing the Family, Nation and State in Greece, 19431960, Princeton and Oxford, 2000, p. 117.

Quan va acabar la guerra, la legislació excepcional de la guerra civil (encara vigent) va enviar nombroses dones a l'exili, l’empresonament i fins i tot a execucions dictades per tribunals militars. Gradualment es van anar detenint més dones de centres urbans, sobretot treballadores i estudiants, que van ser traslladades a l'illa d’Ai Stratis, que va seguir en funcionament fins el 1963. Malgrat les penúries del camp de concentració d’Ai Stratis –condicions climàtiques extremes, manca de tractament mèdic, destrucció de la correspondència, prohibició de visites i vigilància constant d'unes vides que havien perdut tota privacitat– les exiliades se les enginyaven per organitzar petites celebracions, continuar els seus estudis i desenvolupar les seves habilitats artístiques. Tanmateix, aquestes restriccions van ser un aspecte traumàtic de l'internament femení, ja que tenien com objectiu principal allunyar-les de les seves famílies i dels seus fills.

El 1950 hi havia 3.000 dones detingudes, 750 d'elles a la Presó Femenina d’Averoff. Però a mitjans de la dècada de 1950 la població reclusa va reduir-se considerablement gràcies a les “mesures de pau” de 1952. El 1957, a la Presó d’Averoff hi quedaven unes 300 preses dividides en dues seccions: les “perilloses” i les “menys perilloses”, ja que en aquella època la majoria de les recluses eren membres del Partit Comunista que havien passat una dècada a l'exili i la presó. A principis de la dècada de 1960 només quedaven 20 dones empresonades. La Presó d’Averoff va tancar oficialment l'abril de 1966, quan les cinc dones que hi quedaven van ser posades en llibertat. No obstant això, cal fer especial referència al cas d’Eleni Voulgari, que va ser detinguda estant embarassada el 1966 i va ser condemnada per espionatge. A causa del cop d'estat de 1967, va romandre empresonada fins al 1971 amb el seu fill de tres anys, nascut a la presó.

Alliberament de les preses polítiques de la presó d’Averoff, abril del 1966. Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI), CC BY-NC 4.0

La disciplina i l'abjecció imposades mitjançant l'horrible realitat carcerària de la fam i la malaltia van penalitzar la identitat política de les detingudes. En aquest context coercitiu, la censura rigorosa i l'estricta vigilància de la intimitat es van transformar en una mesura de control polític. Amb tot, les detingudes van formar una xarxa de solidaritat, organitzant, fins a un cert punt, les seves vides, ja sigui impartint cursos en secret, o bé compartint amb les dones més pobres de les zones rurals de Grècia els paquets que enviaven les famílies més riques o els parents que vivien a Atenes. D'aquesta manera, les seves experiències es van veure marcades per les relacions de per vida que van nuar a les presons.

En el cas de les dones empresonades, les rígides identitats de gènere i les construccions simbòliques de la maternitat i la virginitat van ser fàcilment substituïdes en l’imaginari nacionalista grec per la promiscuïtat i el pecat. A més, atès que la majoria de famílies estaven devastades tant a nivell social com econòmic, es va assignar a les dones la difícil tasca de restablir la relació amb els seus fills, però també de criar-los totes soles enmig de l’atur i la pobresa. Després de ser alliberades, totes aquestes dones van patir l’aïllament socioeconòmic, l’immobilisme polític i la lluita diària per la supervivència.

Malgrat la instigació d’un clima de por i de terror que va persistir durant tot el període de la postguerra, les activistes polítiques van continuar servint el Partit a través d’una xarxa clandestina. Les dones, especialment les que havien aconseguit evitar l’empresonament, eren les més adients per encarregar-se de les activitats clandestines del Partit, ja que l’Estat les considerava incapaces de dur a terme tasques polítiques perilloses. Tot i que l’experiència de la il·legalitat sol aparèixer a les memòries i testimonis de les dones com un període extremadament traumàtic, el seu activisme polític s'ha vist marginat

tant en la recerca acadèmica com en el debat públic.

Torturades (1967-1974)

“Vaig suposar per un moment que ho havien fet perquè odiés el meu cos i els lliurés la meva ànima. Potser... però encara el vaig estimar més, perquè va perdurar” 5

El cop d'estat de 1967 va ser una acció suposadament necessària per tal de protegir el país del “perill comunista”. Especialment per a les dones, el règim dels coronels, com a residu de la guerra civil, va reforçar un calculat mecanisme de persecució i terror sostingut per narratives patriarcals i nacionalistes. Tot i que la violència política i els abusos contra les dones dissidents no eren un fenomen nou, la violència i la tortura sexual durant la dictadura es van organitzar i aplicar com a pràctica oficial de l'Estat, duta sistemàticament a terme per agents de les forces armades, torturadors especialment formats amb aquesta finalitat, així com també per funcionaris d'alt rang.

Tot i que no hi ha estadístiques oficials sobre el nombre total de detinguts (empresonats i exiliats), els historiadors i investigadors de l'època estimen que la xifra realista és de 80.000 persones. A més dels detinguts, hi ha un nombre significatiu, encara que indeterminat, de dissidents que van ser detinguts i interrogats a les comissaries i unitats d'interrogatori, com la tristament cèlebre Unitat Especial d'Interrogatoris de la Policia Militar grega (EAT/ESTA). De fet, va ser durant els interrogatoris quan es van produir els casos més esgarrifosos d'abusos i de terror.

Yaros, un dels camps més famosos de la guerra civil fins el 1953, va ser el principal camp d’exili de la dictadura. Segons l’informe sobre la “Situació a Grècia” presentat per Amnistia Inter-

5. Karra, Aspasia,

(Dones en la lluita contra la dictadura) Salònica, 2006, p. 26.

nacional, a finals de gener de 1968 hi havia 240 dones detingudes a Yaros. La majoria de les preses polítiques al camp de concentració de Yaros tenien entre 40 i 50 anys, eren políticament actives i havien estat, la major part, anteriorment exiliades o empresonades. A Yaros aquestes dones s'hi van quedar detingudes durant 16 mesos. Les protestes internacionals van acabar per propiciar el tancament del camp l’estiu de 1973, tot i que va tornar a obrir el febrer de 1974 i va seguir funcionant com a camp de presoners per a 44 preses polítiques fins a la caiguda de la dictadura el 24 de juliol de 1974. En aquella illa àrida i ventosa les condicions de vida eren extremadament dures, com també ho eren els mecanismes repressius emprats contra les exiliades polítiques: es van aplicar tot un seguit de restriccions per esquinçar l’esperit de les detingudes, com ara la prohibició de mantenir correspondència o de rebre visites, així com els trasllats sobtats a d’altres camps i presons. “La majoria de les preses polítiques al camp de concentració de Yaros tenien entre 40 i 50 anys, eren políticament actives i havien estat, la major part, anteriorment exiliades o empresonades. A Yaros aquestes dones s'hi van quedar detingudes durant 16 mesos. Les protestes internacionals van acabar per propiciar el tancament del camp l’estiu de 1973”

Després de l’exili a Yaros, el 1968 es van traslladar 168 dones a la presó agrícola d’Alikarnassos, a Creta, on s'hi van estar uns dos anys. Atès que cap de les preses mai no havia estat acusada, elles mateixes es consideraven ostatges a temps indefinit i denunciaven que el règim militar intentava amagar l’existència d’aquella presó. A les presons d’Averoff i Korydallos, totes dues situades a Atenes, també s'hi van empresonar d'altres dones. A la presó d’Averoff hi havia 22 dones detingudes per motius polítics i 200 dones preses en total (incloses les preses comunes), mentre que a la presó de Korydallos hi havia 36 detingudes. Tant als camps com a les presons les dones rebien el mateix tracte que els homes. A més, l'escissió del KKE el 1968, va provocar tensions entre les dones detingudes, desacords i acusacions que sovint van dividir les recluses en dos grups. Tot i que l'escissió del Partit va causar molta angoixa i inseguretat i va trencar la cohesió de les comunitats carceràries, van ser l'Estat i les seves institucions els que van classificar les dissidents com a ciutadanes de segona classe, mares indignes i dones immorals.

Les dissidents constituïen una doble amenaça: en primer lloc, per a la na-

ció, pel fet que eren opositores polítiques al règim i, en segon lloc, per al codi moral i de gènere. Així doncs, la percepció de la dona dissident durant la guerra civil com a prostituta atea, comunista i “búlgara” va reaparèixer i es va configurar tant a nivell simbòlic com físic en els cossos torturats de les dones. La tortura va ser emprada des del primer dia del cop militar, i quan el país es va convertir en un Estat policial, va esdevenir un component fonamental del mecanisme estatal per reprimir la dissidència i l’oposició. El principal centre de detenció en el qual les dissidents van ser interrogades, torturades i empresonades durant un breu període de temps va ser el local de la Policia de Seguretat al carrer Bouboulinas, al centre d’Atenes. Les agressions de naturalesa sexual consistien en violacions o intents de violació i penetració genital amb objectes i aigua. La nuesa s'emprava sistemàticament durant la tortura i els interrogatoris, i era una forma significativa d'amplificar la vulnerabilitat, la por i la humiliació de la víctima, al mateix temps que es deshonorava la seva identitat política i de gènere.

L'estigmatització sociopolítica de les dones políticament actives va quedar impresa en la retòrica de l'Estat, però

el més important és que les dones mateixes la van experimentar de manera traumàtica i la van integrar en els seus propis relats. Quan es parlava del període de la Resistència, les dones que van participar en el Moviment van ser “excusades” més fàcilment, ja que lluitaven contra les forces d'ocupació. Però durant la guerra civil i la dictadura militar, l'activisme femení va esdevenir sinònim de promiscuïtat. Les preses polítiques alliberades van ser assetjades contínuament en la seva vida social, familiar i laboral, i en definitiva, en tots els intents de reconstruir les seves vides, la qual cosa va impedir que deixessin enrere l'estigma del seu internament.

#Per saber-ne més

Hart, J. New Voices in the Nation: Women and the Greek Resistance, 1941-1964, Cornell: Cornell University Press, 1996.

Poulos, M. Arms and the Woman. Just Warriors and Greek Feminist Identity, Columbia: Columbia University Press, 2008.

Vervenioti, T. Η γυναίκα της Αντίστασης.

(La dona de la Resistència. L’entrada de les dones a la política), Atenes: Odysseas, 1994.

Vervenioti, T. “Left-Wing Women between Politics and Family”. A: Mazower, M. (ed.), After the War Was Over. Reconstructing the Family, Nation and State in Greece, 1943-1960. Princeton and Oxford: Princeton University Press, 2000, p. 105-121.

Stefatos, K. Engendering the Nation: Women, State Oppression and Political Violence in Postwar Greece (1946-1974), tesi doctoral, Goldsmiths: University of London, 2012.

Dones preses a la presó de Korydallos per les seves activitats de resistència, 1972.

Font: The Contemporary Social History Archives (ASKI), CC BY-NC 4.0

Feminismes durant el tardofranquisme i la transició: de l’alliberament de la dona al moviment feminista

Sandra Blasco Lisa

Centro Universitario de la Defensa Universidad de Zaragoza

És Doctora en Historia Contemporània per la Universitat de Saragossa, tesi amb menció internacional i premi extraordinari de doctorat (2021). Ha realitzat estades internacionals a diverses universitats de prestigi, de les quals destaquen la Universitat d’Estocolm (2014), El Colegio de México (2017), la Universitat de Coïmbra (2019) i la Universitat Toulouse Jean-Jaurès (2022). Les seves principals línies de recerca han estat el feminisme dels anys 70-80 a Espanya i el pacifisme/feminisme en relació amb l’organització Women’s International League for Peace and Freedom (WILPF).

A causa de la política de la Dictadura, que limitava qualsevol tipus d’oposició i d’organització social, el feminisme durant el tardofranquisme i durant la transició es va articular en el si de l’oposició a la Dictadura. Des de mitjans dels anys seixanta ençà trobem diverses formes de resistència al model de gènere de les “esferes separades” i al model que el franquisme havia reforçat per a les dones, un model basat en l’anomenat ‘àngel de la llar’, segons el qual una dona havia de ser, abans de tot, mare, esposa i mestressa de casa. Partint d’aquestes premisses, en l'article següent aprofundim en els espais de resistència i en les actituds crítiques quotidianes que van protagonitzar les feministes dels anys setanta, subratllant diverses formes de participació en els espais d’oposició al Règim (com ara partits polítics, barris, facultats) que van ser fonamentals per a l’articulació d’un moviment feminista a partir de 1975.

#ParaulesClau

#Alliberament de la dona

#Antifranquisme

#Feminisme

#Història de gènere

Hi ha un ampli consens historiogràfic sobre les conseqüències de la Dictadura de Franco a la vida de les dones. El franquisme no va ser qui va crear el model de feminitat tradicional anomenat “l’àngel de la llar” (segons el qual una dona havia de ser, abans de tot, mare, esposa i mestressa de casa) però podem dir que el va reforçar. Davant de la legislació republicana, que va suposar un progrés significatiu dels drets

#Transició a la democràcia

polítics i socials de les dones, el franquisme era un sistema reaccionari que volia tornar a un model de significats i de relació entre homes i dones ancorat a l’Europa del segle XiX. En aquest sentit, la Dictadura de Franco s'assembla a les polítiques de gènere de la resta dels feixismes, que recuperaven i reforçaven la tutela legal de les dones depenent dels homes i de l’Estat.

Així doncs, a més de la manca de drets polítics i civils que comporta qualsevol dictadura, durant el franquisme les dones van haver de fer front a un codi civil i penal discriminatori. Les dones, juntament amb els nens i nenes, eren tutelades com menors d’edat, i passaven del control patern a la tutela marital. Les dones treballaven mentre eren solteres, però la majoria, un cop casades, es veien obligades a abandonar el mercat laboral per dedicar-se a la criança i la cura de la família. Les dones no tenien la pàtria potestat sobre els fills. Es va tipificar com a delicte la infidelitat femenina (adulteri), així com l’abandonament de la llar, i es va il·legalitzar el divorci. A més a més, com a norma, s’establia que era l’home qui havia de transmetre l’herència, posseir propietats, estudiar o guanyar-se la vida amb una feina remunerada.1

A causa de l’estreta relació entre l’Església Catòlica i l’Estat, així com de les polítiques pronatalistes de la Dictadura, hi havia un gran tabú amb totes les qüestions relacionades amb el cos i la sexualitat. La majoria d’aquests te-

1. Ruiz Franco, R. ¿Eternas menores? Las mujeres en el franquismo. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007.

mes es consideraven pecat i només es permetien les relacions sexuals dins el matrimoni. L’avortament era un delicte d’Estat (pel qual les dones eren empresonades) i els anticonceptius eren il·legals. La violació només era considerada un delicte greu si la dona quedava embarassada a conseqüència de l’agressió (considerant que això danyava l’honor del marit) i qualsevol altra agressió sexual tenia la tipificació d’abús deshonest.

“Es va tipificar com a delicte la infidelitat femenina (adulteri), així com l’abandonament de la llar, i es va il·legalitzar el divorci [...] s’establia que era l’home qui havia de transmetre l’herència, posseir propietats, estudiar o guanyar-se la vida amb una feina remunerada”

Des de finals dels anys cinquanta, la implementació de les polítiques tecnòcrates i desenvolupistes va comportar l'entrada progressiva d’Espanya dins la societat de consum, la industrialització del país i una creixent urbanització en detriment de la vida en l’entorn rural. Com a conseqüència de tot això es va produir, especialment durant la dècada dels seixanta, el sorgiment de macrociutats amb nombrosos barris obrers de nova creació que es van establir a les perifèries dels nuclis urbans. Milers de famílies van abandonar els seus llocs d’origen i les seves vides al món rural per anar a treballar com a obrers a les grans ciutats.

Aquests canvis econòmics no només van transformar el mercat laboral i les formes de vida de la majoria social, sinó també els significats de gènere. Amb l’arribada de ciutadans europeus, l’estricta moralitat catòlica va donar pas a una obertura sociocultural més gran. I, al seu torn, fruit de la transformació econòmica i de les necessitats del mercat, les dones van començar a accedir cada cop més al mercat laboral i a l’ensenyament mitjà i superior. Tanmateix, tots aquests canvis no van

Vinyeta de Núria Pompeia. Font: © Hereus Núria Pompeia.

comportar una modificació del codi civil i penal, que va continuar sent discriminatori per a elles.

Des de dins de la Dictadura es van produir intents de transformar la legislació del franquisme per tal de garantir una equitat més gran des del punt de vista del gènere. En són un exemple les figures de juristes com ara María Telo o Mercedes Formica, que van analitzar la situació d’inferioritat jurídica de les dones i van intentar reformar el codi civil per atorgar drets igualitaris a les dones casades.

Tanmateix, malgrat aquests intents reformistes «des de dins» del franquisme, la resistència fonamental al model de gènere de la Dictadura i a les limitacions que imposava a les dones va venir de la mà de les militants del moviment antifranquista. Aquesta és la primera gran diferència entre el feminisme que es va desenvolupar a la Península Ibèrica (Espanya i Portugal) i el d’altres països veïns. Les idees del feminisme, concebut aleshores com a “moviment d’alliberament de la dona”, van sorgir dins de l’oposició a les Dictadures de Salazar i Franco. No va ser fins l’inici del procés de transició a la democràcia en ambdós països quan es va produir la constitució d'un moviment feminista tal com el coneixem avui.2

El Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) va ser l’única organització a la clandestinitat que va incloure entre les seves reivindicacions l’alliberament de la dona com a part del procés de democratització de la societat durant els anys seixanta. Aquesta organització actuava il·legalment, en clandestinitat, i estava formada per familiars dels presos polítics (la majoria, dones, filles o germanes d’aquests) molts dels quals militaven al PCE, el partit artífex de l’oposició al franquisme per antonomàsia.3

A més del MDM, podem trobar d’altres expressions del feminisme durant els

2. Moreno, A. Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España. Barcelona: Anagrama, 1977. 3. Arriero Ranz, A. El Movimiento Democrático de Mujeres. De la lucha contra Franco al feminismo (1965-1985). Madrid: Libros de la Catarata, 2016.

anys seixanta i setanta. Per a fer-ho ens cal analitzar el feminisme des d’un punt de vista històric, és a dir, historitzar el feminisme. Això vol dir que hem de parar atenció a les transformacions culturals i als canvis en els valors de gènere que es van produir cap a un model de convivència més igualitari, i veure com les dones en un context dictatorial van desenvolupar estratègies per tal que aquest horitzó d’emancipació fos possible.4 La història oral ens ha permès entendre com aquestes transformacions es van produir en diferents espais d’oposició a la dictadura, entre els que van destacar els partits polítics (el PCE i els anomenats partits de l’Esquerra Radical o Revolucionària) i moviments socials com ara el moviment estudiantil, el moviment sindical, el moviment cultural, el catolicisme de base o el moviment veïnal. Dos d’aquests espais en què el feminisme es va desenvolupar amb força van ser les universitats i els barris.5

Als anys setanta, les dones van anar adquirint un protagonisme més gran en aquests espais. A les facultats universitàries hi començaven a arribar noies que formaven part d’una generació que no havia viscut la Guerra Civil i la postguerra. Eren les hereves de les polítiques del desenvolupisme, les que s'havien traslladat dels pobles a la gran ciutat per accedir a unes millors condicions de vida. Moltes d’elles, identificades amb els valors de l’antifranquisme i també amb els valors de la contracultura que arribaven com un eco del Maig del 68 de París, van participar en les vagues d’estudiants que van proliferar durant aquells anys.

Les universitats van ser un espai privilegiat, impregnat de la influència dels valors contraculturals per a una gene-

4. Gil, S. L. Nuevos Feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Una historia de trayectorias y rupturas en el Estado español Madrid: Traficantes de sueños, 2011. 5. Blasco, S. La construcción de las subjetividades feministas en el tardofranquismo y la transición. El movimiento feminista en Aragón (1966-1986). Tesi doctoral. Saragossa: Universidad de Zaragoza, 2020.

A banda de les dones vinculades als partits polítics, per a d’altres joves uni“El Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) va ser l’única organització a la clandestinitat que va incloure entre les seves reivindicacions l’alliberament de la dona com a part del procés de democratització de la societat durant els anys seixanta. Aquesta organització actuava il·legalment, en clandestinitat, i estava formada per familiars dels presos polítics”

ració que aspirava a una transformació radical i utòpica del món en el seu vessant social, cultural, personal i polític. Fer la revolució. Una part determinant d’aquesta transformació integral incloïa el rebuig a la lògica del capitalisme, de les societats de consum, alhora que es promovia una transformació cultural cabdal: el rebuig a les institucions socials bàsiques (com ara el matrimoni o la família) i als models de sociabilitat heretats que discriminaven les dones. En aquest context i gràcies a l’aparició del gènere i de l’anomenat feminisme de la segona onada, la politització de l'àmbit privat va permetre trencar amb el determinisme biològic. A l’empara d’algunes de les consignes de l’època com «el que és personal és polític» o «no es neix dona, s’arriba a ser-ho», es van posar paraules al dolor que havia provocat aquest model de gènere en clau personal i així, de primer individualment i després de forma col·lectiva, es va desenvolupar una consciència feminista.

versitàries la presa de consciència de la discriminació va sorgir de l’estudi acadèmic mateix. A partir dels seus estudis de Filosofia i Lletres, Medicina o Dret, moltes estudiants van conèixer l’androcentrisme, la invisibilització de les dones a les ciències i la discriminació que patien en aquell context de resultes de l’empara de les institucions i de la legislació vigent. Aquesta situació les va animar a comprometre’s políticament. Durant l’any 1976 es va crear a diferents ciutats de l’Estat l'Asociación Universitaria Para el Estudio del Problema de la Mujer (AUPEPM), l’objectiu de la qual era denunciar la discriminació que patia la dona en diferents àmbits (és a dir: educació, legislació,

família, treball, sexualitat, etc.) a partir de grups de treball, conferències i seminaris de debat.

Un altre dels moviments socials on les idees del feminisme van tenir més ressò va ser el moviment veïnal. La política desenvolupista del franquisme va donar lloc a l'establiment de barris perifèrics a les grans ciutats de l’Estat on vivien amuntegades les famílies obreres que havien emigrat del camp a la ciutat per treballar a la indústria. Eren barris caòtics, sense serveis ni infraestructures bàsiques, on les famílies vivien molt sovint al costat mateix de les fabriques on treballaven.

En aquest context es van crear, gràcies a la Llei d’associacions de 1965, les primeres Associacions de Caps de Família (ACF) i les primeres Associacions de veïns. Els barris es van organitzar d’aquesta manera davant la manca de salubritat, exigint habitatges dignes enfront de l’especulació del sòl i serveis bàsics (com ara escoles, escoles bressol, centres sanitaris, enllumenat i asfaltat dels carrers, etc.) contra la segregació urbana de classe i la desempara a què els ajuntaments els sotmetien.

Gràcies a la col·laboració del catolicisme de base que cedia els seus locals per a la celebració de les assemblees de veïns, aquest moviment primigeni en defensa de la vida digna als barris va permetre la politització de nombroses famílies obreres. Va servir d’«escola de ciutadania» per a sectors molt amplis de la població que, per primera vegada, s'associaven per fer front als problemes que patien en l'àmbit comunitari, exigint responsabilitats als ajuntaments.

El model de dona enaltit per la Dictadura, el fet de ser una bona mare i una bona esposa, implicava necessàriament defensar i tenir cura de la vida. I era precisament la impossibilitat de complir aquest mandat de gènere el que va generar en moltes famílies i en moltes mestresses de casa una profunda desconfiança envers la política del franquisme. Per aquesta raó, moltes dones van experimentar un procés de conscienciació i van guanyar un pes específic en el moviment veïnal, perquè eren elles les qui patien en primera persona la manca de serveis bàsics als barris (escoles, escoles bressol o centres sanitaris), l’especulació del sòl, la manca d’infraestructures al barri o la inflació dels productes de primera necessitat, que impedien omplir la cistella de la compra i limitaven el poder adquisitiu de les famílies.

A molts barris es van crear grups específics de dones dins l’associacionisme veïnal. Inicialment, en alguns barris es

AUPEPM”, Arxiu de l'Associació Cultural Liberazión, caixa 31, subcaixa 2. Font: © Sandra Blasco.

van agrupar en les anomenades vocalies de consum per fer front a la pujada de preus. Posteriorment es van agrupar en les anomenades vocalies o comissions de la dona. I en alguns barris obrers de diverses ciutats de l’Estat també es van crear associacions populars de mestresses de casa, que tenien ben poc a veure amb el model d’associacionisme fomentat

“El feminisme de la transició va tenir una agenda pròpia, paral·lela a la d’altres països. Unes demandes i una agenda que giraven al voltant de l’anomenada ‘amnistia per a la dona’, una manera d'enderrocar legalment el retrocés civil que havien suposat per a elles els quaranta anys de franquisme”

per la Dictadura per a les mestresses de casa. A més de buscar solucions a la pujada de preus (com ara promoure el consum de productes de proximitat a preus més econòmics) o de crear escoles bressol autogestionades, també van organitzar xerrades sobre sexualitat o planificació familiar i van ajudar moltes veïnes a treure’s el graduat escolar.

Després de la mort de Franco i amb l’inici del procés de transició, es va començar a organitzar un moviment feminista que va incorporar totes les experiències d’alliberament anteriorment enumerades. El desembre de 1975 es van celebrar les Primeres Jornades Feministes a Madrid i, uns mesos després, les Jornades de la Dona

a Barcelona (maig del 1976). Aquestes jornades van ser el tret de sortida per al feminisme de la transició, perquè van permetre la confluència i la connexió de feministes de diferents regions d’Espanya, així com la creació de grups de treball sobre diferents temes d’interès per a feminisme (treball, violències contra les dones, sexualitat, educació, etcètera).

Fins al 1976, quan a diverses ciutats es van crear les primeres organitzacions feministes, i especialment fins al 1978 (any de la creació de la Coordinadora d'Organitzacions Feministes i de la coordinació del feminisme a nivell estatal) no trobem un feminisme organitzat en forma de moviment social tal com el coneixem avui. Tanmateix, com hem explicat abans, les idees del feminisme es van anar desenvolupant a partir de reflexions i de formes de fer política que es van implementar des de diferents espais.

Les organitzacions feministes que es van crear del 1976 ençà es van dividir en dos grups en funció de l’estratègia política que defensaven respecte del procés de canvi polític que s'iniciava: d'una banda, les que defensaven mantenir una estratègia pròpia creant partits polítics feministes, ja que desconfiaven dels partits polítics tradicionals per defensar els interessos de les dones. D'altra banda, les que defensaven mantenir una doble militància: en el moviment feminista i en partits polítics. Aquesta diferència estratègica

Veïnes de Villaverde protestant per les inundacions de les seves cases. Madrid. Fotografies del moviment veïnal. © Archivo de la Transición.

Retrats del públic assistent i de la taula de participants de la ponència “Dona i treball” a les I Jornades de la Dona (maig del 1976), celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona durant les Jornades Catalanes de la Dona. Font: © ANC/Pilar Aymerich/1410.

Hernándo, M. J. (30 de juny - 6 de juliol del 1978): “Mujeres por su liberación”, Andalán, 172, p. 5. Font: © Biblioteca Virtual de Aragón, CC BY-NC-ND

estava estretament lligada, ideològicament, a l’espai en el qual se situava l’origen de l’opressió envers la dona: si se situava en la creació d’una institució com la família i l’alliberament tenia a veure amb la lluita de classes (doble militància, MDM) o si l'opressió envers la dona era fruit del patriarcat, l’inici del qual era anterior a la lluita de classes analitzada pel marxisme clàssic (feminisme radical, Col·lectius Feministes).

Malgrat les diferències, ambdós grups es van esforçar a qüestionar el determinisme biològic (és a dir la idea que els cossos biològics, ser home o dona, imposen unes capacitats determinades a les persones) i a abolir la legislació discriminatòria de la Dictadura. Així doncs, el feminisme de la transició va tenir una agenda pròpia, paral·lela a la d’altres països. Unes demandes i una agenda que giraven al voltant de l’anomenada ‘amnistia per a la dona’, una manera d'enderrocar legalment el

retrocés civil que havien suposat per a elles els quaranta anys de franquisme.

Sense dubte, un dels punts àlgids de la mobilització feminista a finals dels anys setanta va ser conseqüència de l’encaix que es va atorgar a la igualtat de gènere en la nova democràcia. Concretament, les manifestacions més importants exigien incloure la despenalització de delictes i oportunitats econòmiques i socials per a les dones a la Constitució que finalment es va aprovar el 1978. En aquest sentit, podem dir que l’inici del període democràtic no va ser el que n’esperava el moviment tenint en compte que, tot i la inclusió de la igualtat dels ciutadans i ciutadanes davant la llei independentment del sexe biològic, la majoria de lleis discriminatòries van seguir vigents, i la mentalitat social va continuar sent discriminatòria envers les dones.

A causa d'això, durant la dècada següent el moviment va seguir amb antigues reivindicacions (divorci, avortament, denúncia de la violència masclista, doble jornada, llibertat sexual, desigualtat salarial, situació laboral de les treballadores de la llar …) a les quals es van incorporar d'altres temes que van saltar a l’opinió pública. Temes com ara el rebuig del servei militar obligatori i l’entrada d’Espanya a l’OTAN o les demandes d’una educació pública i popular, no sexista i antibel·licista.

#Per saber-ne més

Blasco, S. La construcción de las subjetividades feministas en el tardofranquismo y la transición. El movimiento feminista en Aragón (1966-1986). Tesi doctoral. Saragossa: Universidad de Zaragoza, 2020.

Gil, S. L. Nuevos Feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Una historia de trayectorias y rupturas en el Estado español Madrid: Traficantes de sueños, 2011.

Moreno, A. Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España Barcelona: Anagrama, 1977.

Nash, M. Dones en transició: de la resistència política a la legitimitat feminista, les dones en la Barcelona de la transició. Barcelona: Regidoria de Dona, 2007.

Ruiz Franco, R. ¿Eternas menores? Las mujeres en el franquismo. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007.

DOSSIER

La categoria "dona de pres" per a un aprenentatge del franquisme des de la perspectiva de gènere

Irene Abad Buil

Universidad de Zaragoza

És professora d'Història en Educació Secundària Obligatòria al Col·legi Salesià San Bernardo (Osca) i Professora de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Saragossa. Llicenciada en Humanitats i doctora en Història per la Universitat de Saragossa amb la tesi “Las mujeres de los presos políticos del franquismo: Represión, solidaridad y movilización” (2007), de la qual se’n van publicar dues produccions importants: el documental Fuimos mujeres de preso” juntament amb la realitzadora Eva Abad, subvencionat pel programa “Amarga Memoria” del Govern d'Aragó, i el llibre En las puertas de prisión: Represión, solidaridad y movilización en los extramuros de las cárceles franquistas (Icaria, 2012).

Aquest article té com a objectiu analitzar la utilitat de la categoria “dona de pres” per a l'aprenentatge del franquisme des d'una perspectiva de gènere. La categoria esmentada neix en el context de repressió que va inaugurar el franquisme i es localitza fonamentalment a les portes de les presons espanyoles. La posada en comú de situacions adverses va convidar a construir xarxes de solidaritat que van compensar les dificultats sorgides de la realitat i es van convertir en el punt de partida de la mobilització política de la qual van ser protagonistes aquestes dones.

Enmig d'aquest context de repressió, de vencedors i vençuts, de dones condicionades a les seves responsabilitats de mantenidores de la unitat i de la protecció familiar, en les “dones de pres” se sumaven d'una banda, les noves responsabilitats que des d'una perspectiva sociocultural s'assignava a la dona i, de l'altra, les conseqüències de ser víctimes de la repressió i “subjectes actius” de l'oposició.

#ParaulesClau

#Dones de pres #Franquisme

Introducció

#Gènere #Presons

#Repressió #Solidaritat

La guerra civil espanyola va representar un punt d'inflexió per a Espanya. Tres anys de conflicte armat van desestabilitzar la societat, l'economia, la política, la cultura i la quotidianitat, i van imposar una polaritat entre vencedors i vençuts la memòria dels quals s'ha projectat fins al present. La línia divisòria entre tots dos s'establiria a través de l'ús de la violència.

Aquells militars revoltats al nord d'Àfrica el juliol de 1936 van acabar imposant-se davant del govern de la República, anullant tot el progrés aconseguit i establint un nou sistema polític basat en el nacionalcatolicisme. Aquest nou patró va conviure amb una violència imposada que, alhora, va actuar com estratègia per garantir la permanència del nou estat dictatorial.

En aquest gir d'un model social progressista cap a un altre de conservador consolidat per la violència, es van produir canvis importants, especialment significatius per a la dona. Mentre que durant la II República la dona havia presenciat el seu impuls cap a l'educació, la participació política, l'emancipació i la ciutadania plena, ara, amb el nou règim nacionalcatòlic, s'imposava un nou model franquista de dona que la relegava a un segon pla i la convertia en una ciutadana de segona, dependent al cent per cent de l'home i abocada a la privadesa de la llar. I si de retruc la dona pertanyia al sector dels “vençuts”, la violència política, econòmica, social i cultural acabava esmorteint encara més la seva condició de dona.

Enmig d'aquest context de repressió, de vencedors i vençuts, de dones condicionades a les seves responsabilitats de mantenidores de la unitat i protecció familiar, va sorgir una categoria, la de “dona de pres”. Aquesta categoria aglutinava, d'una banda, les noves responsabilitats que des d'una perspectiva sociocultural s'assignava a la dona i, de l'altra, les conseqüències de la repressió exercida pel franquisme.

La categoria “dona de pres”

Des del mateix moment en què es produeix la revolta militar de juliol de 1936, comença a empresonar-se la gent per dissidència política. Tenint en compte la gran amplitud que abasta la dissidència (qualsevol tipus de vinculació política amb els partits del Front Popular) podem arribar a entendre els alts nivells d'afectació que va tenir la violència estructural del franquisme sobre la població espanyola. Les presons espanyoles van començar a omplir-se primer d'aquells que “auxiliaven o recolzaven la rebel·lió” (entenent la República com a rebel·lió i donant per fet que l'estat natural era el que els revoltats volien implantar). Després van començar a omplir les presons els “vençuts de la guerra”. I a partir d'aquí es va anar perfilant la dissidència cap a tots aquells que complien els requisits punitius de les diverses lleis franquistes que ajudaven a construir els mecanismes oficials de repressió (la Llei de Responsabilitats Polítiques i la Llei contra la Maçoneria i el Comunisme, entre d'altres).

La participació política estava protagonitzada fonamentalment per homes de resultes de les assignacions sociocultu-

“Com si es tractés d'una balança, mentre que

a l'interior de les presons abundaven els homes, a les portes de les presons hi havia una clara majoria femenina. Les portes de les presons van esdevenir espais feminitzats on va néixer el concepte “dona de pres””

rals atorgades en funció del sexe, per això posteriorment, a l'hora de quantificar les xifres de població penitenciària durant el franquisme, ens trobem amb una immensa majoria d'homes empresonats per qüestions polítiques. Com si es tractés d'una balança, mentre que a l'interior de les presons abundaven els homes, a les portes de les presons hi havia una clara majoria femenina. Les portes de les presons van esdevenir espais feminitzats on va néixer el concepte “dona de pres”.

Aquesta nova categoria ens serveix, d'una banda, per aproximar-nos a l'època franquista des d'una perspectiva de gènere perquè fa visible la història d'uns “subjectes actius” fins ara silenciats, i de l'altra ens permet determinar la relació existent entre els sexes en una època històrica concreta.

A les portes de les presons van confluir dones de diverses procedències, edats, formacions i ideologies, però totes amb un element en comú: eren víctimes de la repressió. Els mecanismes de repressió els van afectar en dues direccions: vertical i horitzontal. Considerarem repressió vertical la que s'articula des de les esferes oficials del poder i es veu

Dones suplicant als soldats rebels per la vida dels seus familiars presoners. Font: Constantina (Sevilla), estiu del 1936. Domini públic

legitimada per tot un corpus legislatiu destinat a l'eradicació i la reeducació del dissident. D'altra banda, la repressió horitzontal és la que es gesta de manera espontània des de les diferents esferes del poder amb la intenció de deshumanitzar l'”enemic” ideològic i imposar la por mitjançant l'ús de la violència. Dins d'aquests mecanismes horitzontals (i no registrats pel que tenien d'il·legalitat i espontaneïtat) hi havia els talls de cabells al ras, les ingestes obligades d'oli de ricí, la neteja de la sang vessada pels marits durant les tortures a comissaria, l'obligació de cantar públicament el “Cara al sol”, les violacions, els robatoris de nadons. Es tractava d'una violència específica sobre la dona, o d'allò que ha acabat per conèixer-se com a “repressió sexuada”1

Segons Joly (2002), determinades estratègies de “repressió sexuada” atacaven directament els trets definitoris de la feminitat i, a més, imposaven el poder i el control dels “vencedors” sobre els “vençuts”2

Ser “dona de pres” representava un clar posicionament ideològic, econòmic i social. Tenir un familiar pres per qüestions ideològiques ja les definia com a republicanes. I l'espai republicà s'acabaria convertint en l'etern sotmès.

Com a element compensador d'aquesta situació: la solidaritat. Trobar-se a les portes de les presons i entendre que, malgrat l'heterogeneïtat entre elles, estaven experimentant situacions de repressió similars. Això les va dur a ajudar-se entre elles i a construir xarxes de solidaritat consistents a afavorir els desplaçaments i l'allotjament per a les qui havien de viatjar durant molts quilòmetres des del seu lloc de residència fins a 1. Abab, I. “Las dimensiones de la “represión sexuada” durante la dictadura franquista”. Revista de Historia Jerónimo Zurita [Zaragoza: Diputación Provincial de Zaragoza, Institución “Fernando el Católico”], núm. 84 (2009), p. 65-86. 2. Joly, M. “Postguerra i repressió “sexuada”: les republicanes rapades pels franquistes (19361950)” A: Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions. Actes del II Congrés de l'Associació Recerques: Història, Economia, Cultura, Lleida: Pagès Editors, 2002, p. 910921.

la presó corresponent, o bé ajudar-les a fer determinades gestions administratives (com ara gestionar reunions amb autoritats civils o eclesiàstiques per tal de sol·licitar algun indult o reducció de pena). La solidaritat va anar consolidant suports i relacions, i sobretot relacions que van reeixir a mantenir activa l'essència, la memòria i la lluita del moviment obrer.

En la potenciació d'aquestes xarxes de solidaritat construïdes entre les dones van influir dos aspectes fonamentals. D'una banda, l'impuls dels homes que des de l'interior de les presons les ani-

maven a moure's per sol·licitar indults, perquè es posessin en contacte les unes amb les altres, o perquè es connectessin clandestinament amb els seus partits polítics. I, d'altra banda, també hi va influir notablement el missatge que, des d'àmbits internacionals (França i Mèxic, concretament, pel fet que van ser els països on a partir del 1945 es va produir la reorganització de les dones republicanes exiliades), els llançaven les dones espanyoles a l'exili. Aquestes darreres havien aconseguit reorganitzar l'antiga Associació de Dones Antifeixistes amb el nou nom d'Unió de Dones Antifeixistes Espanyoles (UMAE, per les

Interior del panòptic de la presó Model de Barcelona Font: © Generalitat de Catalunya.

“[...]

quan les dones de pres van passar de l'acció individual de cura del pres a l'organització col·lectiva, la repressió es va reactivar. A això hi va contribuir un altre element clau, que va ser la visibilització de la repressió a l'estranger mitjançant la tasca de denúncia duta a terme per la UMAE.”

seves sigles en castellà) i suggerien a les dones a l'interior d'Espanya que només la unió entre elles els permetria aconseguir les seves reivindicacions. A aquest missatge encoratjador de sororitat i mobilització conjunta, s'hi unia la collaboració de la UMAE com a canal de denúncia internacional de la repressió viscuda a Espanya. De fet, el 1949, les responsables de la UMAE que van participar al Congrés de la Federació Demo-

cràtica Internacional de Dones (FDIM) a Moscou van aclamar la necessitat que tothom s'assabentés que “mai les mares espanyoles no han viscut tantes calamitats, ni circumstàncies com les que avui es donen sota el franquisme, que tanca tots els camins a la dona, a poder treballar i donar pa als seus fills” (Abad, 2009).

Ser “dona de pres” també et vinculava amb la pobresa. Els efectes de tres anys de conflicte bèl·lic i les nombroses expropiacions dutes a terme pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques sobre les propietats dels vençuts les convertia en pobres (Ibáñez, 2021)3

Així que, mentre que la repressió va portar a la solidaritat, aquesta darrera va potenciar una mobilització que va evolucionar de l'àmbit individual (suport o assistència familiar) a l'àmbit col·lectiu. Segons Álvarez Maylin (2017), quan les dones de pres van passar de l'acció individual de cura del pres a l'organització col·lectiva, la repressió es va reactivar4

3. Ibáñez, M. Seguimos siendo culpables. La Ley de Responsabilidades Políticas contra las mujeres de Valencia (1939-1948) València: Servei de Publicacions UV, 2021.

4. Álvarez Maylín, C. Las movilizaciones de las mujeres de preso. La campaña de Amnistía (1959-1977) Treball de Fi de Màster de la Universitat Complutense de Madrid, Facultat de Geografia i Història, 2017.

A això hi va contribuir un altre element clau, que va ser la visibilització de la repressió a l'estranger mitjançant la tasca de denúncia duta a terme per la UMAE, fet que va incentivar entre les dones de pres noves actituds d'oposició. De fet, el 1952, coincidint amb el llançament de la Campanya Pro-amnistia del Partit Comunista, les dones de pres van veure aparèixer noves estratègies d'oposició de les quals elles n'esdevenien el rostre visible.

La Campanya Pro-amnistia va convertir les dones en subjectes actius polítics de primera línia i, per tant, en dissidents polítiques. Ja no patirien únicament les conseqüències del “delicte consort” sinó també el càstig per ser oponents polítiques actives.

La mobilització política de les dones va denunciar la violència estructural del franquisme, va reivindicar l'amnistia i va potenciar la presa de consciència política d'una gran quantitat de dones que, fins ara, no havien tingut cap contacte amb la militància. El procés de politització femenina va incidir en dues esferes importants: d'una banda, va potenciar la construcció d'identitat de les dones de pres com a categoria (mentre que durant la immediata postguerra calia

Dones de presos a la porta de la presó de Burgos, anys seixanta. Font: © Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme.

amagar el fet de tenir un familiar empresonat per motius polítics per eludir la repressió, a partir del 1945 ser dona de pres va esdevenir una carta de presentació per començar a reivindicar millores per als presos); i, de l'altra, va afavorir la seva presa de contacte amb d'altres realitats que els afectaven com a dones (va començar la seva relació amb el feminisme). A més, la defensa del pres polític mitjançant la Campanya Pro-amnistia i les denúncies envers els encara vigents mecanismes de repressió es van situar al centre de totes les lluites contra el franquisme.

Enmig d'aquest context de participació política directa, de reivindicacions tant de classe com de gènere, sorgeix el Moviment Democràtic de Dones (MDM). El 1965 naixia doncs una agrupació femenina que, mentre tractava de preservar la seva independència política malgrat una majoria de membres comunistes, perseguia com objectiu mobilitzar les dones a partir d'una sèrie de problemes quotidians que quedaven vinculats a la lluita per la democràcia (Sundman, 1999)5

5. Sundman, K. Between the Home and the Institutions. The Feminist Movement in Madrid, Spain (Gothenburg Studies in Social Anthropology, núm. 15). Göteborg: University of Gothenburg, School of Global Studies, 1999.

Aprenentatge de la història des d'una perspectiva de gènere

Segons Díez Bedmar (2019), la utilització de la perspectiva de gènere ha d'anar més enllà de la reivindicació de la presència de la Història de les Dones en la construcció de la Història6. El sorgiment de la Història de les Dones com a nova disciplina historiogràfica a la dècada de 1980 esdevenia imprescindible en la mesura en què permetia superar la invisibilitat que la dona havia patit com a “subjecte històric” en la narrativa del passat. Aquesta disciplina obria els horitzons de coneixement dels diferents esdeveniments i períodes històrics pel fet que hi apareixien noves protagonistes i nous discursos que oferien una visió més integral del passat. Als seus inicis, la Història de les Dones va tenir una rellevància encomiable, i la segueix tenint actualment pel que fa a la recerca de nous referents i alteritats. Gràcies a aquestes primeres referències historiogràfiques des de la perspectiva de la Història de les Dones sorgeixen les pri-

6. Díez Bedmar, M. (2019). “Educación histórica con perspectiva de género: Resultados de aprendizaje y competencia docente”. El Futuro del Pasado. Revista electrónica de Historia [Salamanca: Universidad de Salamanca], núm. 10, p. 81-122.

meres referències a les “dones de pres” de la mà de Giuliana di Febo (1979) a la seva obra Resistencia y movimiento de mujeres en España

Quan, més tard, Joan Scott (1990) introdueix el “gènere” com a categoria d'anàlisi històrica es fa un pas més, ja que la relació entre els gèneres permet un apropament a la construcció de la Història que facilitarà, d'una banda, un coneixement més gran del passat i, de l'altra, una millor comprensió dels problemes socialment significatius, rellevants i vius del present (Pagès, 2009)7 Pel que fa a la qüestió que ens ocupa, la perspectiva de gènere representava un pas endavant. Ja sabíem qui eren les “dones de pres”, ara les coneixeríem en el seu context i, a més, podíem veure com contribuïen a l'estudi de la seva època a partir de la interrelació existent entre els gèneres (l'home com a víctima directa de la repressió per la 7. Pagès, J. “Enseñar y aprender ciencias sociales en el siglo XXI: reflexiones casi al final de una década”. A: Investigación en Educación, Pedagogía y Formación Docente, II Congreso Internacional, Libro 2. Medellín: Universidad Pedagógica Nacional, Universidad de Antioquia, Corporación interuniversitaria de servicios, 2009, p. 140-154. / Scott, J. “El género: una categoría útil para el análisis histórico”. A: Amelang, J. i Nash, M. (eds.). Historia y Género: las mujeres en la Europa Moderna y Contemporánea. València: Alfons el Magnànim, 1990, p. 23-56.

Imatge de l’antiga presó de Carabanchel abans del seu enderrocament. CC BY-SA 2.0 DEED

manca de llibertat i la dona encarregada de sostenir-lo des de l'exterior). Gràcies a aquesta nova categoria, no només podem entendre què passa a l'interior de les presons franquistes, sinó també com s'estructura un exterior depenent de l'univers penitenciari construït pel franquisme. Amb els extramurs de les presons franquistes apreníem unes quotidianitats afectades per la repressió, compensades per la solidaritat i definides políticament gràcies a la mobilització. En aquest intra-extramurs de les presons franquistes quedava clarament definida la perspectiva de gènere, ja que de resultes de les assignacions socioculturals l'home era qui ocupava els espais públics de la política mentre que la dona quedava relegada als espais privats de la llar i la domesticitat.

Gràcies a aquesta perspectiva podem abordar els diversos mecanismes de

repressió tant oficials com extraoficials existents durant l'època dictatorial i entendre, no només l'estructuració de la dictadura sobre els pilars de la violència, sinó també com aquests mecanismes podien afectar les víctimes en funció de la seva dimensió sexuada, ja que la “repressió sexuada” va ser l'encarregada d'aplicar la violència política i social per castigar la dona en funció dels trets definitoris de la feminitat. El cos de la dona esdevenia un front polític i sexuat. Segons Koulianou-Manolopoulou i Fernández (2008), a tots els conflictes s'estableix la violència bèl·lica “de gènere” a través de la qual el cos femení es considera com una propietat en litigi8

8. Koulianou-Manolopoulou, P. i Fernández, C. “Relatos culturales y discursos jurídicos sobre la violación”. Athenea Digital. Revista de pensamiento e investigación social [Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona], núm 14 (2008), p. 1-20.

A l'eina conceptual de la “repressió sexuada” se n'hi sumen d'altres com la “solidaritat compensatòria”, les “resistències quotidianes” i la “politització femenina”. Unes eines que es deriven de l'anàlisi específica de la categoria “dona de pres” i que, duta fins al present, ens permet comprovar com s'han anat construint i com han anat evolucionant les presències de les dones en els diferents contextos històrics i quins n'han estat els canvis i continuïtats.

La solidaritat amb el pres (home) responia a una obligació sociocultural assignada a la dona que, alhora, coincidia amb els preceptes de gènere impulsats pel nacionalcatolicisme. Una obligació que quedava immersa en el proteccionisme i la cura per part de la dona envers tots els membres de la família. I aquí és on entrem en un altre camp rellevant: el de la subsistència. Ja hem esmentat

Antics presos polítics amb les seves mullers durant l’acte d’inauguració d’una placa en record als presos polítics a l’antiga presó de Carabanchel, 2008. CC BY-SA 2.0 DEED

anteriorment la pobresa a què es va abocar les famílies republicanes com a conseqüència de les requisicions per saldar “responsabilitats polítiques” i de l'absència del pater família com a principal encarregat de dur diners a la llar. Davant d'aquestes circumstàncies, les dones van haver de dur a terme actes de resistència que, avalats per la subsistència esmentada, els permetia tirar endavant. Segons Cabrero (2004), determinats actes emmarcats en l'àmbit domèstic (des de l'ús de l'estraperlo fins a la lectura de literatura prohibida, la introducció clandestina d'informació política a les presons, les “lluites pel pa” o el boicot als preus, les pròpies xarxes de solidaritat o, fins i tot, el fet d'escoltar Radio España Independiente) contenien un clar component d'oposició política9

Un dels aspectes més significatius en l'anàlisi de l'evolució de les dones de pres, des del seu origen el 1936 fins a la desaparició l'octubre de 1977 amb l'aprovació de la Llei d'Amnistia Política, és el procés de politització que moltes van experimentar. Eren molt poques les qui tenien una formació política consolidada quan es van veure abocades a presentar-se a les portes de les presons per assistir els presos polítics (tot i que la II República havia obert les portes a la participació política femenina). Tot i això, les circumstàncies compartides de repressió, el suport amb les seves iguals i la influència d'altres dones amb experiències polítiques prèvies les va dur a assumir un compromís que va anar evolucionant fins a la pròpia militància. Aquest procés de politització va augmentar paral·lelament a l'ús de la seva categoria com a senyal d'identitat. Durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX, encapçalar una sol·licitud escrita amb la presentació de “som les dones dels presos” avalava una reivindicació que, al marge de la dosi d'oposició que comportava, es fonamentava

9. Cabrero, C. (2004), Espacios femeninos de la lucha: “rebeldías cotidianas” y otras formas de resistencia de las mujeres durante el primer franquismo (Asturias, 1937-1952). Historia del presente, nº 4, pp. 31-45.

en el principi essencial de la necessitat de les dones per recuperar la unitat familiar.

Conclusió

La categoria “dona de pres” resulta certament útil per estudiar una època que va ser especialment rígida en les diferències en funció del gènere. Segons Seixas i Morton (2013), hi ha una sèrie de conceptes clau en l'educació històrica, i un d'ells és la rellevància històrica. Per a aquests autors la historical significance defensa la idea que els aprenentatges esdevenen històricament significatius quan ens revelen alguna cosa sobre el període de temps en qüestió i, el que és més important, sobre un tema que avui dia sigui d'interès (un problema socialment viu)10. Així doncs, si les “dones de pres” esdevenen subjectes històrics ens permeten alhora comprendre, a través de la seva memòria, com hem heretat determinades identitats, costums, solidaritats i models de mobilització que s'han projectat fins al present. Com a mesuradors de la rellevància històrica, permeten reconèixer la influència dels fets a la vida actual de les persones, la quantitat de persones que es van veure afectades o la durada d'aquestes conseqüències en el temps. Per això la memòria històrica hi juga un paper cabdal.

Fins dies abans de morir, la meva àvia materna no va voler explicar-me les seves vivències com a “dona de pres”. La por la va dur al silenci, i aquest a l'ocultació de la seva història. La proximitat de la mort l'alliberava d'aquella por i va parlar. M'ho va explicar. El seu relat històric em va permetre conèixer més la vida, la pobresa, les expressions i les actituds de la Carmen, la meva àvia. El seu record connectava, com si es tractés de l'evidència patrimonial de l'àmbit familiar, el passat amb el present.

#Per saber-ne més

Abad Buil, I. En las puertas de prisión. De la solidaridad a la concienciación política de las mujeres de los presos del franquismo. Barcelona: Icaria, 2012

Álvarez Maylin, C. “Las contradicciones en la construcción del género femenino en el franquismo. Las mujeres de preso y las presas políticas”. A: Blanco Ruiz, M. i Sainz de Baranda Andújar, C. (ed.) Investigación joven con perspectiva de género II, Madrid: Universidad Carlos III, 2017, p. 86-100.

Asín Samper, J. i Gotor Asensio, A. (2022). "Relevancia histórica sobre la Guerra Civil española: personajes, hechos y narrativa histórica". A: Didácticas Específicas, 26, p. 93-110.

Documental “Fuimos mujeres de preso”, d'Irene Abad i Eva Abad. https://www.youtube.com/ watch?v=sS-IFPscwSo

García Luque, A. (2016). Incorporar la perspectiva de género en la enseñanza-aprendizaje de la historia: un desafío didáctico y formativo. A PH: Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, nº 89, pp. 147-149.

10. SeiXas, P. i Morton, T. The Big Six Historical Thinking Concepts. Toronto: Nelson College Indigenous, 2013.

DOSSIER

“A

mi no em mataran com un gos”. Les dones a la guerrilla antifranquista, entre compromís i supervivència

Mercedes Yusta Rodrigo

Université Paris 8

És Catedràtica d'Història contemporània d'Espanya a la Universitat París 8 (França). Les seves investigacions se centren en la resistència contra el franquisme i les organitzacions femenines antifeixistes. És autora de tres monografies, l'última Madres Coraje contra Franco (Càtedra, col. “Feminismes”, 2009). Ha publicat més de 70 articles i col·laboracions en llibres col·lectius i ha coordinat 16 llibres i dossiers de revistes. Actualment es dedica a estudiar el paper de les dones a les organitzacions humanitàries entre 1939 i 1945 a Espanya i a França.

La guerra civil espanyola no va acabar realment l'1 d'abril de 1939. Fins a principis dels anys 50 es va estendre a diferents zones de l'Espanya rural una resistència armada contra la dictadura franquista de marcat caràcter popular i camperol, coneguda com “guerrilla” o maquis i controlada en part pel Partit Comunista d'Espanya. Tot i que els grups armats estaven gairebé totalment integrats per homes, algunes dones també van formar part d'aquesta guerrilla i, sobretot, van ser moltes les qui van formar part de les xarxes de suport que van permetre els homes de muntanya, i les escasses dones que els acompanyaven, sobreviure, de vegades durant anys. Aquest article intenta donar una visió alhora general i matisada de les motivacions que van dur aquestes dones a participar en la resistència antifranquista, dels imaginaris que van generar i de les veus amb què es van expressar les qui van aconseguir sobreviure.

#ParaulesClau

#Dones

#Franquisme

#Guerrilla #Resistència

La guerrilla antifranquista: una resistència armada i popular a la postguerra espanyola

Des d'un punt de vista polític i militar, la guerra civil espanyola acaba l'1 d'abril del 1939, amb la rendició de Madrid i el famós edicte radiofònic: “Cautivo y desarmado el Ejército rojo…”. Tot i això, una guerra subterrània, de caràcter marcadament rural i popular, va prolongar durant un llarg període, fins ben entrats els anys 50 (i a Catalunya, fins als anys 60) la resistència contra l'establiment de la dictadura franquista i la repressió que aquesta

havia comportat. Una repressió que es va acarnissar de manera especial amb les classes populars, les quals, al seu torn, van reaccionar en alguns indrets del món rural espanyol recolzant un embrionari moviment de resistència que, en algunes zones com Galícia, Astúries o l'Andalusia oriental, no havia esperat la fi de la guerra per implantar-se.

Les dones també van formar part del moviment de resistència antifranquista, que en funció de les zones geogràfiques va ser conegut com a guerrilla o maquis –aquesta darrera

denominació a partir de 1944, va venir acompanyada de l'entrada al territori espanyol de guerrillers, la majoria comunistes, que havien lluitat a les files de la Resistència francesa. El Partit Comunista d'Espanya va intentar des de 1943 coordinar i estructurar aquest moviment de resistència enviant dirigents a l'interior des de l'exili francès (i fins i tot, en alguns casos, des de la Unió Soviètica), però la veritat és que la majoria dels grups guerrillers es van formar amb el que la historiografia ha anomenat “veïns d'armes” o “guerrillers autòctons”: persones que, des dels seus llocs d'origen, fugien a les muntanyes properes escapant de la repressió i que, amb el temps, van acabar constituint grups estructurats, més o menys coordinats entre si, l'objectiu dels quals era desestabilitzar les forces de l'ordre, intentar mobilitzar la població en la resistència contra la dictadura i, en el cas dels grups més polititzats –principalment els controlats pel PCE– provocar una intervenció dels aliats per derrocar Franco després de la desfeta de les potències de l'Eix a la Segona Guerra mundial. Aquest caràcter autòcton i local de la major part de les persones que van integrar els grups guerrillers explica la imbricació de la població civil en el conflicte, i per tant de moltes dones, algunes de prèviament polititzades, tot i que d'altres no. Com qualsevol organització que dugui a terme una guerra irregular, la guerrilla antifranquista necessitava el suport de la població civil per tal de sobreviure, principalment per obtenir subministraments però també informació clau sobre moviments de tropes o sobre objectius potencials, o per trobar refugi per als malalts o ferits. Moltes de les persones que van col·laborar amb la guerrilla d'aquesta manera eren, justament, les dones de les famílies dels homes que eren a la muntanya.

Quan s'observa la guerrilla antifranquista en comparació amb d'altres moviments guerrillers antifeixistes contemporanis, i concretament les

resistències italiana, iugoslava o grega, que en part es desenvolupen de manera coetània al moviment de resistència espanyol, crida l'atenció l'escassetat de dones que van integrar efectivament les files guerrilleres. Mentre que a la resistència italiana s'han comptabilitzat al voltant de 35.000 partisanes (de les quals, òbviament, no totes formaven part dels grups armats) i a l'exèrcit de Tito a Iugoslàvia hi van participar fins a 100.000 partisanes, a Espanya, on van formar part dels grups armats entre 6.000 i 8.000 guerrillers (estimació que no té en compte els grups anarquistes en actiu a Catalunya després del 1952, data oficial de la fi del moviment guerriller organitzat), les dones guerrilleres no arribarien a 200. Per tant, la guerrilla espanyola de

postguerra va ser un fenomen gairebé exclusivament masculí. Tanmateix, aquesta estimació no té en compte el gran nombre de dones que van actuar a les xarxes d'ajuda i col·laboració amb la guerrilla, sense tenir en compte el fet que, en aquesta visió del moviment armat, la “muntanya” i la “plana” es consideren com espais estancs, mentre que en realitat la porositat entre ambdós espais era molt elevada. En certes zones, com a La Cabrera i el Bierzo (Lleó), caracteritzades per un hàbitat dispers i de vegades difícilment accessible, ni tan sols és pertinent aplicar aquesta distinció ja que els guerrillers passaven la major part del temps allotjats a les cases dels pagesos. Per tant, una primera consideració que cal fer és que tenim una visió parcial i in-

Camperoles valencianes durant la Guerra Civil. Treball socialitzat, agricultura. Font: Fotografia de Finezas. Biblioteca Digital Valenciana. CC BY-NC 4.0

exacta de la participació de les dones a la resistència antifranquista, un moviment que en realitat anava molt més enllà dels grups armats i que incloïa un extens entramat entre la població civil. Per fer justícia a aquest fenomen, hauríem de considerar que les dones que van participar en l'ajut als grups armats ho van fer amb ple coneixement de les conseqüències i els riscos que això comportava, i mentre que moltes ho van fer per un elemental sentiment de deure familiar, de solidaritat pagesa o de sentit de la justícia, les implicacions dels seus actes i la seva significació política no devia ser aliena probablement a cap d'elles.

Les dones i la guerrilla, entre compromís i supervivència

Entre les dones que van formar part efectiva dels grups guerrillers, pràcticament totes van passar prèviament per l'estadi de col·laboradores o enllaços, amb alguna excepció. A Astúries trobem indicis d'algunes milicianes que van “fugir a la muntanya” després de la caiguda del front del Nord el 1937, com Rosario La Maña, una miliciana de Bembibre (Lleó) que havia lluitat juntament amb el seu marit al front d'Astúries. A Galícia hi ha el cas excepcional de l'Enriqueta Otero, que va passar de ser una militant comunista i miliciana a Madrid a la divisió del Camperol a exercir d'organitzadora de

“la immensa majoria de les dones comptabilitzades mantenien relacions de parentiu amb algun guerriller i havien fugit a la muntanya després d'un període més o menys llarg de col·laboració amb el grup armat.”

la guerrilla a les províncies de Lugo i la Corunya. Però la immensa majoria de les dones comptabilitzades mantenien relacions de parentiu amb algun guerriller i havien fugit a la muntanya després d'un període més o menys llarg de col·laboració amb el grup armat. Aquest és el cas, per exemple, d'algunes de les guerrilleres més conegudes per haver sobreviscut i haver deixat un testimoni oral o escrit: Consuelo Rodríguez, guerrillera de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia, o Remedios Montero i Esperanza Martínez, de l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA), de la qual també en van formar part dues germanes d'Esperanza Martínez, Amada i Angelita. En tots aquests casos les joves van fugir a la muntanya després d'haver actuat com enllaços i d'haver format part d'un dens entramat en què la família s'entrellaçava amb la política. De fet les tres famílies, els Rodríguez a Lleó i els Montero i els Martínez a la província de Conca, van acabar amb gairebé tots els seus membres a la guerrilla, i cap dels homes de les dues famílies que van integrar l'AGLA va sobreviure. Tampoc no van sobreviure els germans de la Consuelo Rodríguez, ni el seu company sentimental, el guerriller Arcadio Ríos, ni els seus pares, assassinats l'octubre del 1939 pel I Terç de la III Bandera de la Legió, davant ma-

teix de casa seva, per haver auxiliat la guerrilla, dins la qual estaven lluitant els seus fills grans. Aquest assassinat va ser el que va dur Consuelo a implicar-se en cos i ànima amb la guerrilla antifranquista, i a integrar finalment el grup armat com una guerrillera més. En el seu testimoni –filmat per Odette Martínez i Ismael Cobo al documental L'île de Chelo (2008)– la Consuelo insisteix en la seva voluntat de lluitar com a estratègia de supervivència: “A mí no me matarán como a un perro, como hicieron con mis padres”.1

De la història d'aquestes dones se'n poden extreure diverses observacions. La primera és que, efectivament, la participació a la guerrilla antifranquista va ser més letal en el cas dels homes que en el de les dones, tot i que també s'han documentat casos de dones guerrilleres mortes en enfrontaments amb les forces de l'ordre a la muntanya, com ara la lleonesa Elpidia Morán Alonso, morta en un combat al poble de Villasinde el 1949. Però la segona, i més significativa, és que les motivacions per integrar la guerrilla tant d'homes com de dones estan finalment més imbricades del que pot semblar a primera vista i del que una anàlisi superficial basada en una estricta separació

1. Cobo, I.; Martínez, O.; Puertas, L. L’Île de Chelo (Documental, França, 2008).

Enriqueta Otero, membre de la guerrilla gallega, 1981 donant el seu testimoniatge a una escola gallega. © Consello da Cultura Galega.

de gènere de les tasques militants pot fer pensar. Tal com s'ha assenyalat recentment en diverses recerques, les xarxes personals, afectives i familiars van ser tan significatives a l'hora de condicionar la participació a la guerrilla en el cas dels homes com en el de les dones, tal com ho mostren els casos de les tres famílies esmentades (i molts més als quals es podria fer referència). Les xarxes guerrilleres estan profundament interpenetrades, en la majoria dels casos, per xarxes prèvies de parentiu i amistat. El que determina la participació o no al grup armat ve més aviat determinat, en el cas de les dones, pel pes d'uns rols socials de gènere que fan del grup armat un espai de cohabitació masculina, cosa que és més marcada a les organitzacions com l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, en què la influència del Partit Comunista era més gran. En efecte, la

cultura política comunista va ser particularment reticent a aquesta presència femenina a les files de la guerrilla, tot i que no a mobilitzar les dones en tasques auxiliars que, de vegades, representaven un perill encara més gran per a elles, ja que es desenvolupaven a l'interior de la població i podien per tant resultar més visibles per a les autoritats franquistes. Aquesta mateixa actitud de reticència que assimilava la presència de dones a la guerrilla a un possible desordre sexual es pot observar també en dirigents guerrillers no comunistes com ara el socialista Marcelino Fernández Villanueva El Gafas, que va ser dirigent de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galicia: en una entrevista amb el periodista Carlos Reigosa el 1977 afirmava que mentre ell va ser cap de la guerrilla no va permetre la presència de dones “perquè

coneixia el material humà”.2

El pes dels estereotips de gènere es manifestava així, alhora, tancant l'espai combatent a les dones, el “front”, i enviant-les a la “rereguarda”, cosa que suposava alhora minimitzar el risc que corrien si eren descobertes i que més d'una dona col·laboradora de la guerrilla va pagar amb la seva pròpia vida.

Dones guerrilleres, entre imaginari i realitat

És interessant constatar que aquest rebuig a integrar les dones als grups armats, principalment a les guerrilles controlades pel PCE, va coexistir amb una forta mitificació de la figura de la dona guerrillera, que cristal·litza en di-

2. Reigosa, C. El retorno de los maquis. Madrid: Júcar, 1999, p. 99.

Manuela Sanchez, Spanish guerrilla - Mujeres con la revolución, c. 1950. © Alberto Beltrán, Museu Nacional de la Estampa.

verses produccions culturals contemporànies de la pròpia lluita guerrillera . La figura més representativa d'aquesta mitificació és probablement la de la guerrillera Manuela Sánchez, que es deia en realitat Manuela López Suárez i era una pagesa i col·laboradora de la guerrilla del llogaret de Probaos, al concello de Cesuras (Lugo). La Manuela era el que els guerrillers anomenaven una “guerrilleira da chaira” i molt probablement va ser assassinada en un tiroteig amb la Guàrdia Civil davant de casa seva, el 4 de març de 1948, juntament amb el seu pare i dos guerrillers de la IV Agrupació Guerrillera de Galícia que s'amagaven a casa seva. A partir d'aquest esdeveniment, diversos autors comunistes, en particular l'escriptor i periodista Jesús Yzcaray, es van apropiar de la figura de Manuela López i la van transformar en la guerrillera Manuela Sánchez, que suposadament hauria mort enfrontant-se als guerrillers amb les armes a la mà: així és com surt representada al llibre de Yzcaray Héroes de Galicia y de España, publicat el 1949, on li dedica tot un capítol: “Quien tenga honra que me siga. Manuela Sánchez, la heroína de Carres”. Yzcaray inscriu la guerrillera en una llarga tradició de dones guerreres espanyoles, començant per María Pita i seguint per la referència ineludibla Agustina d'Aragó i Manuela Sancho, una altra combatent de la guerra del Francès el nom de la qual va inspirar potser la modificació del de Manuela López, i la representa lluitant “(…) en su corral, ella sola contra cien guardias civiles”. Altres escriptors, com el mateix Rafael Alberti, li dedicaran versos en què la converteixen en heroïna nacional: “¡Sangre de Manuela Sánchez! ¡Sangre preciosa de España! (…)”.3

El cas de Manuela Sánchez és particularment interessant perquè es tracta d'un cas de ficcionalització, és a dir, de creació d'una figura mítica i llegendà-

3. Marco, A. Mulleres na guerrilla antifranquista galega. Ames: Edicions Laiovento, 2011, p. 281 i 283.

“El cas de Manuela Sánchez és particularment interessant perquè es tracta d'un cas de ficcionalització, és a dir, de creació d'una figura mítica i llegendària a partir d'una persona que va existir realment.”

ria a partir d'una persona que va existir realment. Però a la ficció antifranquista de la postguerra hi abunden figures de dones combatents i guerrilleres, des de la Niña guerrillera de l'obra de teatre homònima de José Bergamín publicada a Mèxic el 1945, fins a les diverses dones guerrilleres que habiten els relats curts que publicava la premsa comunista de l'exili, com al relat de Rosa Vilas “Yo quiero ser guerrillera”, publicat a la revista Mujeres Antifascistas Españolas el 1948, que posa en escena una noia, la Carmeta, que acaba integrant la guerrilla després de matar un falangista que intentava violar-la. Un cas excepcional d'aquestes repre-

sentacions és el d'una novel·la inèdita, el manuscrit de la qual es troba a l'arxiu del PCE a Madrid, escrita per un guerriller (“Núñez”) durant la seva estada a la muntanya, tal com ell mateix explica al pròleg. La novel·la, titulada ¡Tortura!, és la història d'una noia, la Rosa, que després de veure's obligada a casar-se amb el cap de la Falange local del seu poble, a la província de Terol, col·labora amb un grup de guerrillers que operaven a les muntanyes circumdants, per acabar unint-se al grup armat i convertir-se en una intrèpida guerrillera amb el nom en clau de Violeta. És probable que el guerriller “Núñez”, que pertanyia a l'Agrupació Guerrillera de Llevant i que era originari d'un poble de Terol, s'inspirés en part per construir el relat en les experiències d'algunes de les dones que van formar part d'aquesta Agrupació. Però sobretot –i el que resulta més interessant– és el contrast entre aquestes figures femenines mitificades i ficcionalitzades, caracteritzades alhora per la seva gosadia i la seva puresa sexual (la qüestió de la defensa de la virginitat apareix en diversos d'aquests relats) i la realitat del rebuig per part dels comandaments de la guerrilla, en particular a la pròpia AGLA, a integrar dones a les seves files: el cas de les germanes

Portadella del manuscrit de la novel·la Tortura, escrita pel guerriller “Núñez”. Font: Arxiu Històric del PCE, CC BY-NC 4.0

Martínez i de Remedios Montero, que van romandre a la muntanya en diversos intervals entre desembre de 1949 i finals de 1951, és excepcional .

Les dones de la guerrilla han estat també “narrades” per altres veus, les veus de la repressió, que contràriament a aquests relats antifranquistes, insisteixen justament en el caràcter sexual de la presència de dones a la guerrilla. Els primers llibres publicats a Espanya sobre la guerrilla antifranquista van ser escrits per repressors d'aquesta mateixa guerrilla, com Tomás Cossías, membre de la brigada politicosocial que va publicar La lucha contra el maquis en España el 1956. En aquests llibres s'insisteix en la presència de dones a la muntanya com un desfogament sexual per als guerrillers, i a elles les presenta o bé com prostitutes, o bé com víctimes de l'apetència sexual dels guerrillers. En realitat, en aquest sentit el discurs de la dictadura no feia sinó perpetuar la imatge de “viragos” i de prostitutes que la propaganda del bàndol nacional havia difós sobre les dones “roges” durant la Guerra Civil, assimilant la seva dissidència política a una dissidència sexual i de gènere. En aquest sentit és força significativa l'explicació que es dóna a l'informe elaborat per la secció local de FET i de les JONS de Villanueva de Còrdova el gener de 1945 sobre la guerrillera Manuela Díaz, La Parrillera, i que va ser adjuntat al procés sumaríssim que es va instruir per jutjar-la després de la seva detenció: "Con anterioridad a nuestro Glorioso Movimiento Nacional pertenecía a las Mujeres Comunistas, siendo muy entusiasta de sus ideas, hasta el extremo de hacer vida marital con un hermano suyo [el subratllat és meu]. Un año después de la liberación de este pueblo, se marchó a la sierra donde ha permanecido hasta que ha sido detenida por la Guardia Civil”.4

Per a les forces repressives, un cop més, el factor sexual és determinant a l'hora d'avaluar l'actuació femenina a la guerrilla: sembla com si fos impossible imaginar una acció política autònoma de les dones al marge de la seva identitat sexual –una sexualitat que, a més, es presenta com a degenerada. Finalment, a títol d'element significatiu de la situació d'indefensió en què es trobaven aquestes dones davant de les acusacions de què eren objecte, a l'atestat que reprodueix el testimoni de Manuela Díaz s'assenyala que “signa amb la seva empremta digital en no saber fer-ho”. Moltes de aquestes dones van ser doncs víctimes d'una doble repressió perquè no tenien cap manera de controlar el seu propi relat.

Amada Martínez, Esperanza Martínez i Remedios Montero, membres de l’Agrupació Guerrillera de Llevant, a la presó. Anys cinquanta. © Arxiu Històric del PCE, CC BY-NC 4.0

Les veus femenines de la guerrilla antifranquista

Amb l'arribada de la democràcia a Espanya es va obrir la possibilitat per a les dones que havien participat a la guerrilla de parlar per si mateixes sense por de la repressió. Però les poques dones que parlen ho fan des d'una posició concreta, la d'un combat que s'ha perdut, i els seus testimonis estan impregnats de l'experiència de la repressió i de la presó. De fet, els primers llibres en què apareixen els seus testimonis són llibres col·lectius que recullen els testimonis de dones que han passat per les presons franquistes. Es tracta dels llibres pioners de Tomasa Cuevas publicats a principis dels anys 80 i en què recull els testimonis de les dones que van compartir l'espai de la presó amb ella: a Mujeres de la resistencia, publicat el 1986, aborda l'especificitat de l'experiència de les dones a la guerrilla

i hi apareixen publicats, per primer cop, els testimonis d'Esperanza i Amada Martínez i de Remedios Montero. Anteriorment, l'única referència que existia de la presència de dones a la guerrilla de l'Agrupació Guerrillera de Llevant era una breu al·lusió al llibre autobiogràfic del guerriller José Gros, Abriendo camino. Relatos de un guerrillero comunista español, publicat a París el 1971: “Por la noche llegamos al campamento; a la mañana siguiente nos pudimos ver las caras. Entre los guerrilleros había dos chicas, Sole y Dolores. Me dijeron que había otras dos”.5

Caldrà esperar els anys 2000 perquè dues d'aquestes dones, Esperanza Martínez i Remedios Montero, publiquin els seus respectius llibres de memòries en què relaten la seva experiència com a guerrilleres. El que aquests relats ens transmeten és una visió presentista i militant, escrita amb els llenguatges polítics del present,

5. Gros J. Abriendo camino. Relatos de un guerrillero comunista español, Pròleg de Dolores Ibárruri, París: Librairie du globe, 1971.

4. Arxiu Històric de la Defensa, Caixa 140/5, Sumari 128712 (Madrid).

d'una experiència que finalment ocupa un espai relativament reduït a les memòries: la presó en el cas de l'Esperanza, que va passar 16 anys a les presons franquistes, i l'exili a Txecoslovàquia en el cas de la Remedios, ocupen una part molt més important del relat. El període guerriller apareix gairebé com un parèntesi i, d'altra banda, es narra com una experiència fortament col·lectiva, contràriament als testimonis masculins, en general molt centrats en l'experiència personal i en un ethos combatent. La voluntat d'escriptura d'aquestes dones sembla més aviat voler deixar empremta d'un combat col·lectiu. El text es converteix doncs en un espai de memòria dels companys desapareguts, alhora que escamoteja el que hauria pogut ser la vivència i l'experiència individual de les protagonistes com a subjectes i actrius d'aquesta experiència.

Finalment, potser és el testimoni, la font oral, la via d'accés més fiable al que devia haver estat l'experiència femenina de la guerrilla. A la pel·lícula documental L'île de Chelo, rodada entre el 2004 i el 2008 al voltant del tes-

timoni de la guerrillera lleonesa Consuelo Rodriguez López, una Chelo d'edat avançada, amb gairebé 90 anys, reprodueix davant la càmera el dolor per l'assassinat dels seus pares i per la pèrdua del seu estimat Arcadio, el seu amor, com ho denomina sense fals pudor, reivindicant el seu doble compromís de guerrillera antifranquista i de dona enamorada. A través de les seves paraules entenem millor que la ideologia no està renyida amb les emocions i que l'afecte també pot tenir un contingut polític. En efecte, tal com ho afirmarà el feminisme “de la segona onada” diverses dècades després de la fi de la guerrilla, en el cas d'aquestes dones l'àmbit personal és alhora polític, cosa que explica en gran mesura la força de compromís adquirit amb una lluita les possibilitats d'èxit de la qual eren més que incertes.

#Per saber-ne més

Cabrero Blanco, C. Mujeres contra el franquismo (Asturias 19371952). Vida cotidiana, represión y resistencia. Oviedo: KRK, 2006.

Marco, J. Guerrilleros y vecinos en armas. Identidades y culturas de la guerrilla antifranquista. Granada: Comares, 2012.

Martínez, E. Guerrilleras, la ilusión de una esperanza. Madrid: Latorre Literaria, 2010.

Montero, R. Historia de Celia. Recuerdos de una guerrillera antifascista. València: Rialla-Octaedro, 2004.

Yusta, M. “Hombres armados y mujeres invisibles. Género y sexualidad en la resistencia antifranquista (1936-1952)”, Ayer. Revista de historia Contemporánea [València: Asociación de Historia Contemporánea], núm. 110 (2018), p. 285-310.

Els guerrillers lleonesos Consuelo Rodríguez Chelo i Arcadio Ríos. Foto cedida per Odette Martínez.

MEMÒRIA FOTOGRÀFICA

Temps i espais de memòria, núm. 8. Revista digital del Memorial Democràtic

Encendre una llum al subsol Refugis antiaeris de la Guerra Civil a Barcelona

Ana Sánchez

Ana Sánchez

Fotògrafa i periodista

Ana Sánchez és fotògrafa i periodista especialitzada en comunicació cultural, cinema i memòria històrica. Responsable de comunicació de l’Acadèmia del Cinema Català i membre del consell de redacció de la revista L’Avenç, com a fotògrafa i investigadora s’ha ocupat de la memòria de la guerra aèria a Barcelona i de la seva xarxa solidària de refugis, en les exposicions 1.322. Refugis antiaeris a Barcelona (2023, La Model), Refugi (2008, estació de metro Universitat) i Quan plovien bombes (2007, Museu d’Història de Catalunya).

Si al sòl de Barcelona hi romanen les cicatrius de l’última guerra viscuda a la ciutat, al subsol hi perviu un testimoni extraordinari de solidaritat: una xarxa de 1.322 refugis antiaeris, inèdita a l’Europa de fa vuit dècades, que salvaria milers de vides durant la Guerra Civil. Refugis construïts als soterranis de les fàbriques col·lectivitzades, a les escoles i a les places, del Poble-sec al Poblenou; amagatalls de dirigents polítics; túnels sota els carrers de l’Eixample, i búnquers als palauets de Pedralbes.

Amb la fotografia, intento materialitzar aquest patrimoni difús i desdibuixat en la memòria col·lectiva, que ens transmet un passat present. Cables trenats i rovellats delaten l’empremta del temps, mentre la natura continua brollant en unes arrels entre la runa. Els estris de cuina trobats a les galeries o els dibuixos infantils a les parets són testimonis de la fragilitat de la vida quotidiana sota les bombes. Una vida que també resisteix la imparable transformació urbanística de la superfície, filtrada a la Barcelona subterrània mitjançant llengües de formigó, metàfora visual del "desarrollismo". Maons amuntegats als túnels inacabats ens recorden que la desfeta dels fronts de l’Ebre i del Segre va marcar a la rereguarda el final d’aquesta iniciativa civil extraordinària.

He volgut posar imatges a una topografia de la resistència que convidi a bastir una altra memòria de la ciutat en temps de guerra. Aquests espais, amb llum barroca i clarobscurs, són també el nostre patrimoni polític, el de la tercera generació: si la reparació exigeix identificar la repressió, posar noms i cognoms a les víctimes, fotografiar els refugis de Barcelona és una manera de recuperar la identitat de la resistència, amb la mirada de les netes. De tornar a encendre una llum al subsol.

Refugi de Juan Negrín ® Ana Sánchez

Búnquer del Consolat soviètic ® Ana Sánchez

Refugi de la Fàbrica 14 ® Ana Sánchez

Refugi de la Fàbrica Casas ® Ana Sánchez

Refugi de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya ® Ana Sánchez

Temps

Refugi de Lluís Companys ® Ana Sánchez

Revista

Refugi de plaça Tetuan, mirall ® Ana Sánchez

Temps i espais de memòria, núm. 8. Revista digital del Memorial Democràtic

Refugi del carrer Toledo ® Ana Sánchez

Refugi del passatge Simó ® Ana Sánchez

Temps i espais de memòria, núm. 8. Revista digital del Memorial Democràtic

Refugi del Sindicat de la Construcció de la CNT ® Ana Sánchez

Temps

ZoOMS DE RECERCA

La memòria de la repressió franquista. Batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions d’Empúries

Francisco Gracia Alonso

Universitat de Barcelona

És catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona. Les seves línies de recerca principals són la historiografia de l’arqueologia, la protohistòria de la península Ibèrica i la protecció del patrimoni en temps de guerra. Els seus últims llibres són La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña (1850-1939) (2018); Ciencia y política. La organización de la arqueología y la prehistoria en España 1850-1939 (2021) i Esclaus a Empúries. Els batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions entre 1940 i 1942 (2023).

Resum

La repressió franquista no es va limitar a les execucions extrajudicials i als consells de guerra sumaríssims que van sentenciar a mort o a llargues condemnes de presó un gran nombre de republicans; també va trobar una altra fórmula per augmentar el nombre d’immersos en el sistema concentracionari, aprofitant-los com a mà d’obra esclava: els batallons de treballadors. El sistema, estructurat a partir del 1937, perdurarà en diverses fórmules fins al 1948 sota el control directe de l’exèrcit, que llogarà les unitats per a tasques diverses a ajuntaments, diputacions provincials i empreses privades, i també en farà ús directament per a la reconstrucció i la millora dels sistemes de comunicació i les defenses militars a diferents indrets de la Península. Dos d’aquests batallons, el 71 i el 46, van ser situats sota el control de la Diputació i el Museu Arqueològic de Barcelona per excavar les ruïnes d’Empúries entre els anys 1940 i 1942.

#ParaulesClau

#Batallons de treballadors

#Empúries

#Franquisme

#Repressió

Les funcions dels batallons de treballadors (BT), primera denominació d’aquests contingents que successivament rebrien el nom de batallons disciplinaris de treballadors (BDT), batallons disciplinaris de soldats treballadors (BDST) i batallons disciplinaris de soldats treballadors penats (BDSTP), fins a la seva supressió definitiva el 1948, van quedar regulades mitjançant un decret de 28 de maig de 1937 en el qual es concedia als presoners de guerra tancats en camps de concentració el “dret al treball”; és a dir, podien ser utilitzats en feines forçades tant per donar suport a les unitats del front com en tasques de rereguarda. Els captius eren sotmesos a un estricte procés de classificació que, mitjançant cinc categories, els podia considerar addictes, afectes dubtosos, desafectes i culpables de delictes greus en

diferents supòsits. La Inspecció de Camps de Concentració de Presoners de Guerra (ICCP), creada el 13 de juliol del 1937 i dirigida per Luis Martín Pinillos, va organitzar la distribució de llocs de detenció, adscripció de presoners, i tasques a fer amb l’ajut tècnic de la Gestapo nazi. Un cop organitzats, els batallons eren transferits a la Prefectura de Mobilització, Instrucció i Recuperació (MIR), dirigida pel general Luis Orgaz Yoldi, que els distribuïa segons les necessitats.

Com a resultat de les polítiques indicades, en finalitzar la guerra el bàndol franquista tenia integrats en batallons de treballadors 227.000 presoners, xifra a la qual s’afegirien les tropes rendides en cessar els combats, els detinguts per raons polítiques i socials i els retornats de França, especial-

ment després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya el 1940. A Catalunya, la sotsinspecció de camps de concentració, establerta al núm. 32 de la Via Laietana de Barcelona, controlarà una xarxa canviant de camps de classificació i concentració de presoners, i la ubicació dels BDT i els BDST, aquests últims cedits en part al Servei Nacional de Regions Devastades i Reparacions, i al Servei Militar de Ponts i Camins de Catalunya, i comptava el mes de març del 1940 amb uns 14.000 presoners integrats en 24 batallons dels 128 que eren en actiu a tot l’Estat i al protectorat del Marroc. El nombre d’unitats minvarà progressivament fins als 8 que eren en actiu al Principat quan es va decidir la supressió dels BDST a finals del 1942.

Setembre 1940. Integrants del BDST núm. 71 formats davant de la muralla romana d’Empúries abans de l’inici dels treballs. Font: © MAC. Arxiu Fotogràfic.

Acabada la guerra, l’explotació dels presoners es va basar en un nou sistema: la redempció de penes pel treball establerta per ordre del Ministeri de Justícia de 7 d’octubre del 1938, una estructura controlada pel Patronat de Nostra Senyora de la Mercè que dirigí el jesuïta José Joaquín Pérez del Pulgar, que considerava el càstig com una part indissociable de les penes, i entenia el treball físic com una manera de netejar l’ànima i de refer la voluntat dels presos; algunes de les tasques que desenvoluparan els batallons estaran pensades per difondre una cara amable de l’exèrcit, com serà el cas de les excavacions d’Empúries.

El nou director del “Museo Arqueológico de Barcelona”, Martín Almagro Basch, militant de FET i les JONS i alferes provisional, va fer servir l’èxit polític de la reobertura del museu el 3 d’agost del 1939 per moure els seus contactes polítics i obtenir del capità general de la IV Regió militar, general Orgaz, l’adscripció a les excavaci-

ons d’Empúries de la 4a companyia del batalló disciplinari de treballadors núm. 71, que va arribar a l’Escala a principis de setembre del 1940 i que va ser assignada al sector de la muralla romana i l’amfiteatre fins al juny del 1941, quan el batalló va ser dissolt, i els presoners, enviats a altres unitats. El substitut d’Orgaz, tinent general Alfredo Kindelán Duany, va atendre les noves reclamacions de mà d’obra forçada per continuar els treballs que li va traslladar Almagro Basch, i aconseguí el destí a Catalunya, el mes de desembre, d’un nou contingent, el batalló disciplinari de soldats treballadors núm. 46, una unitat de càstig establerta a l’àrea del Camp de Gibraltar per fer tasques de fortificació de la costa espanyola de l’estret en condicions de vida duríssimes, com corresponia a un batalló integrat per presoners considerats pròfugs i desafectes que havien retornat feia poc de l’exili francès. Una unitat en la qual, a més, els militants anarquistes constituïen un grup nombrós i actiu. Aquest segon contingent

“[...] el batalló disciplinari de soldats treballadors núm. 46, una unitat de càstig establerta a l’àrea del Camp de Gibraltar per fer tasques de fortificació de la costa espanyola de l’estret en condicions de vida duríssimes, com corresponia a un batalló integrat per presoners considerats pròfugs i desafectes que havien retornat feia poc de l’exili francès.”

19 de gener del 1941. Martín Almagro Basch, director del Museu Arqueològic de Barcelona i de les excavacions d’Empúries, guiant Pedro Gamero del Castillo, Pilar Primo de Rivera i Antonio Federico de Correa Veglison per les excavacions d’Empúries. Font: © ANC/ Josep Maria Pérez Molinos/1179.

romandrà a Empúries fins a principis d’agost del 1942, quan la ICCP en determinà la dissolució i el trasllat dels presoners, que foren enviats en part de nou als campaments andalusos, i d’altres al BDST núm. 35, que duia a terme tasques de fortificació a l’illa de Mallorca. Almagro i els responsables de la Diputació i el Govern Civil de Barcelona aprofitaren els treballs forçats en el seu benefici professional i polític, i també per ajudar a construir un nou relat ideològic de la història d’Espanya al servei dels idearis franquistes, com es reflectí en la visita a les excavacions del ministre del partit, Pedro Gamero del Castillo, i la plana major de la Secció Femenina, encapçalada per Pilar Primo de Rivera, el gener del 1941, que serví per refermar, en els discursos, les idees de la romanització i el cristianisme com a base i eixos de la unitat territorial i lingüística de la Península, i punt de partida d’un relat de cohesió social i nacional que, travessant l’etapa d’esplendor imperial del segle XVI, arribava fins a la nova realitat del règim de Franco un cop vençuts el marxisme i el separatisme, càncers de l’essència i els valors de l’Espanya eterna.

L’estudi de la documentació conservada a una vintena d’arxius civils i militars d’arreu de l’Estat, així com les entrevistes fetes el 2002 i el 2022 a supervivents dels treballs a Empúries i als seus familiars, a més de la consulta dels diaris personals d’alguns presoners, ha permès reconstruir els detalls de la intrahistòria de la seva estada, i ha sumat al relat de la duresa del tracte rebut pels oficials i els soldats d’escorta la descripció de les terribles condicions d’allotjament, amuntegats a l’interior de la muralla, en barracots i fins i tot en corts de porcs habilitades; les insofribles condicions higièniques i alimentàries; la duresa del treball físic de sol a sol i a mercè del temps; les tasques d’adoctrinament religiós i polític, o les malalties, com el tifus a principi de l’any 1942, que va fer caure una companyia sencera que, davant la manca de medicaments i personal sanitari, fou evacuada a l’hospital militar per a presoners instal·lat al carrer dels Tallers de Barcelona. Però els mateixos relats permeten explicar una part molt més enriquidora d’aquesta història: la solidaritat entre els presoners per adaptar-se a les circumstàncies i

sobreviure, i la dels ciutadans de l’Escala, que, tot i la duresa de les condicions en la primera postguerra, van abocar-se en ajut d’uns presoners que representaven la visió més dura de la seva pròpia derrota. Aquest ajut va ser material (els van donar menjar per millorar la seva magra dieta), però també moral, amb l’afecte que van demostrar en acollir-los a casa seva quan anaven amb escorta fins al poble, o fent el buit als comandaments militars més significats pels maltractaments als presoners. Els balls o les projeccions de cinema organitzades en dates assenyalades per les dones d’Acció Catòlica, o les competicions esportives —especialment els partits de futbol, on destacà un dels internats, el defensa professional del FC Barcelona abans de la guerra Josep Bayo Bernat— van servir per estrènyer els lligams entre els presoners i els ciutadans, un comportament que reflectiran en les seves memòries i que constituirà l’única experiència positiva dels treballs forçats. El compromís ideològic de molts presoners, però, no va ser doblegat. En molts dels casos estudiats es comprova la fermesa dels ideals i de la lluita

1942. Membres del BDST núm. 46 reobrint el sistema de vagonetes al sector de l’amfiteatre. Font: © MAC. Arxiu Fotogràfic.

“L’estudi de la documentació conservada a una vintena d’arxius civils i militars d’arreu de l’Estat, [...] a més de la consulta dels diaris personals d’alguns presoners, ha permès reconstruir els detalls de la intrahistòria de la seva estada, i ha sumat al relat de la duresa del tracte rebut pels oficials i els soldats d’escorta la descripció de les terribles condicions d’allotjament, amuntegats a l’interior de la muralla, en barracots i fins i tot en corts de porcs habilitades.”

política, com en el cas de dos amics que van formar part del BDST núm. 46: Antonio Turón Turón i Francisco Piqueras Cisuelo, que, un cop alliberats, van continuar en la clandestinitat les activitats contra la dictadura, amb noves detencions, judicis i condemnes, que, però, no els van fer renunciar al seu compromís. Aquestes idees, en el cas de Piqueras, les va transmetre a la seva neta, la dirigent socialista Carme Chacón, que arribaria a manar, com a ministra de Defensa, el mateix exèrcit que havia mantingut detingut el seu avi.

El cas dels batallons disciplinaris a Empúries exemplifica una part de la realitat de la repressió franquista de la postguerra que no ha estat tractada amb gaire detall fins ara en la historiografia a Catalunya. Manquen per fer els

estudis dels grans camps de detenció a diversos indrets de Barcelona, o el camp de classificació i trànsit de Reus, a més dels indrets d’internament dels retornats a Figueres o Puigcerdà. També cal estudiar amb detall el treball fet pels diversos BDT i BDST, que van participar per tot el territori en les tasques de reconstrucció de les infraestructures malmeses per la guerra, més d’un miler de carreteres, viaductes i ponts com el de Torroella de Montgrí; en la construcció de noves vies de comunicació com l’obertura del túnel de Viella o el condicionament de la carretera de Tosses, i en equipaments municipals com el mercat de Girona. També cal estudiar el préstec que es va fer d’aquesta mà d’obra esclava a empreses privades per reprendre l’activitat industrial a la postguerra, i també als ajuntaments i les diputacions provincials, que van absorbir una part d’uns contingents que sabien mantinguts i explotats en condicions molt dures, en una dinàmica acceptada com a part de les relacions entre vencedors i vençuts i la política de reideologització en els principis de la dictadura franquista que formaven part de l’ideari del nou estat nacional-catòlic. Un estudi que ha de permetre continuar donant veu a aquells que patiren les represàlies a partir de les seves històries personals i les dels seus familiars durant el període d’empresonament, però també al llarg de l’etapa més fosca de la dictadura. Un procés d’estudi necessari, ja que ha de culminar en l’aplicació de la Llei de memòria democràtica de 2022 amb la recuperació, senyalització i difusió dels llocs de detenció i treball forçat, i que també hauria d’analitzar de manera crítica un dels tabús més estesos sobre la repressió de la postguerra: el paper de l’Exèrcit com a executor de la mateixa repressió, i les responsabilitats —com a mínim, històriques i morals— que se’n deriven a títol personal i com a institució. Aquesta necessitat ha de fer prevaldre que l’objectiu de recordar les víctimes no es pot completar —tot el contrari— sense l’estudi dels victimaris.

#Per saber-ne més

Dueñas Iturbe, O. La gran destrucció. Els danys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la Guerra Civil (1937-1957) [en línia]. Tesi Doctoral. Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 2013 http://hdl.handle. net/10803/117599 [Consulta: 2 maig 2024].

Gracia Alonso, F. Esclaus a Empúries. Els batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions entre 1940 i 1942. Barcelona: Publicacions i Edicions de la UB, 2023.

Munilla Cabrillana, G.; Gracia Alonso, F. Salvem l'art! La protecció del patrimoni cultural català durant la guerra civil. Barcelona: La Magrana, 2011.

García Funes, J.C. Desafectos. Batallones de trabajo forzado en el franquismo. Albolote: Comares, 2022.

Els espais de memòria: una proposta de definició a partir del cas de l’exili republicà

David González Vázquez

Observatori Europeu de Memòries (EUROM)

És coordinador de programes educatius de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) de la Fundació Solidaritat UB. És doctor en Educació per la UB (2022), té el màster en Turisme Cultural per la UdG (2014) i és llicenciat en Història per la UB (2010). Ha impartit docència a la Facultat d’Educació de la UB i a la Facultat de Turisme de la UdG. El seu àmbit de recerca i estudi està vinculat a la projecció patrimonial, turística i educativa dels espais de memòria, i ha publicat fins ara una trentena de referències, entre llibres, articles i col·laboracions en obres col·lectives.

Resum

La categoria patrimonial dels espais de memòria és una cosa que hom pot considerar i reflexionar com un ens col·lectiu. Malgrat això, hi ha tants espais com tantes memòries existeixen, la qual cosa implica una gran dificultat a l’hora de plantejar la seva tipificació i anàlisi. La memòria és conflicte, i la seva representació patrimonial de caràcter més tangible no sempre té la capacitat de defugir-lo amb solvència. Amb tot, però, hi ha un conjunt de característiques de consens global relatiu que faciliten la identificació d’aquests espais, i, per tant, ajuden també a la seva anàlisi i comprensió. En el present article s’abordarà aquesta problemàtica, i, a partir del cas dels espais de memòria de l’exili republicà, s’exposaran aquells trets definitoris col·lectius que projecten una definició relativament homogènia entre espais de memòria de molt diversa categoria.

#ParaulesClau

#Espais de memòria

#Exili republicà

#Memòria democràtica

Espais bèl·lics de tota mena (camps de batalla, fortificacions, espais de rereguarda, etc.), espais de repressió i reclusió, espais vinculats a la violència colonial o esclavista o espais amb relació amb genocidis i crims contra la humanitat representen alguns exemples del nombrós i variat conjunt patrimonial que denominem genèricament espais de memòria

Amb l’objectiu de plantejar una aproximació definitòria en clau genèrica per als espais de memòria, s’ha fet servir el corpus metodològic desenvolupat dins el marc d’una recerca al voltant dels espais de memòria de l’exili republicà en clau patrimonial i educativa1

A partir de l’aplicació d’instruments de recerca qualitatius que recullen una mostra formada per docents i educadors i educadores vinculats al treball didàctic sobre els espais de memòria de l’exili republicà, s’ha projectat la proposta de definició presentada en el present article.

Catalunya i els espais de memòria democràtica

A l’efecte de contextualitzar l’anàlisi de cas que exemplifica el present estudi, on els espais de memòria de l’exili republicà exerceixen d’inspiració d’una anàlisi més generalista dels espais de memòria, cal valorar el context generador de la figura dels espais de memòria democràtica de Catalunya. Identificats i classificats dins l’emergència del procés d’execució de les primeres polítiques públiques de memòria desenvolupades al país, els espais de memòria democràtica són una categoria de bé patrimonial pionera en el context de tot l’Estat espanyol. Fou la Generalitat de Catalunya la institució que, dins el context de la incipient creació del Memorial Democràtic i de

1. González Vázquez, D. La didàctica de la memòria històrica a través del patrimoni: el cas de les rutes del Museu Memorial de l’Exili (2008-2022) [en línia]. Tesi Doctoral. Facultat d’Educació, Universitat de Barcelona, 2022. <http://hdl.handle.net/10803/687684> [Consulta: 2 maig 2024].

la consolidació d’una Direcció General específica per a la memòria democràtica, encarregà el Pla d’Actuació per als Espais de Memòria Democràtica de Catalunya. Del dictamen estipulat dins aquest pla, dissenyat i gestionat per l’empresa de serveis culturals STOA i implementat per l’àrea de patrimoni del Memorial Democràtic dirigida per Jordi Guixé, sortiren les bases per al posterior desenvolupament de la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya2

La Xarxa d’Espais de Memòria, establerta jurídicament a través d’una ordre del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, àrea del qual depenia la seva gestió en el moment d’aprovar-se l’any 2010, és l’estructura que organitza i reglamenta el rol dels espais de memòria democràtica de Catalunya que decideixen entrar-hi sota el seu paraigua3. Una estructura que s’organitzà de manera territorial en set vegueries, de manera jeràrquica en seus i seccions, i de manera temàtica en espais de la II República, de la

Guerra Civil, de frontera i exili, i de lluita antifranquista i recuperació democràtica. Així doncs, els espais relatius a l’exili tenen una singularitat pròpia i reconeguda des del punt de vista memorial dins l’estructura dissenyada per l’Administració pública4

Malgrat els alts i baixos soferts per l’estructura organitzativa i funcional de la xarxa5, aquesta suposà al seu dia una fita a escala de tot l’Estat espanyol, ja que dotava la memòria democràtica d’uns senyals d’identificació propis en l’àmbit patrimonial, de manera que poguessin fer-los accessibles a la mateixa ciutadania, així com fer-los atractius per als potencials visitants interessants a conèixer-los. D’igual manera, els espais de memòria de l’exili republicà eren reconeguts amb singularitat pròpia; se’n remarcava així el valor patrimonial i se’n potenciava la vàlua com a elements d’anàlisi i reflexió sobre la idiosincràsia mateixa dels espais de memòria.

Diagrama: elements definitoris dels espais de memòria. Font: Elaboració pròpia.

2. GuiXé i Corominas, J. “Espacios, memoria y territorio, un memorial en red en Cataluña”. A: Vinyes, R. (ed.). El Estado y la memoria. Gobiernos y ciudadanos frente a los traumas de la historia. Barcelona: RBA Libros, 2009, p. 569-608.

3. Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, per la qual es crea la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, del 26 de Febrer de 2010, núm. 5576, p. 14651-14653. <https://dogc.gencat.cat/ca/document-deldogc/?documentId=540321> [Consulta: 2 maig 2024].

4. González Vázquez, D.; Font Agulló, J. “La museización del patrimonio memorial transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios”. Revista MIDAS - Museus e Estudos Interdisciplinares [en línia], núm. 6 (2016), p. 69-84. <https://doi.org/10.4000/midas.1030> [Consulta: 2 maig 2024].

5. Font Agulló, J. “Un futuro público para el pasado: algunas reflexiones en torno al patrimonio memorial y su musealización a propósito de la Red de Espacios de Memoria Democrática de Cataluña”. A: Real López, I. (ed.). Arte, memoria y museos. Gijón: Ediciones Trea, 2021, p. 75-100.

Línies definitòries per als espais de memòria

A partir dels resultats extrets sobre l’estudi dels espais de memòria de l’exili republicà, podem establir que les principals línies definitòries per als espais de memòria giren al voltant de tres eixos: el poder evocador, la capacitat reparatòria i la projecció ideològica.

La relació existent entre el patrimoni històric i cultural, així com la capacitat exercida per aquest com a generador d’emocions i sensacions, és quelcom prou conegut i estudiat dins l’àmbit acadèmic6. El treball didàctic en la transmissió del patrimoni aporta un valor afegit al procés d’ensenyament-aprenentatge derivat de la relació entre visitants i elements patrimonials. Per això, els espais patrimonials de tota mena complementen la funció de l’educació formal a través de l’enfortiment d’aquesta vinculació entre patrimoni i visitant.

Tanmateix, malgrat l’existència i el reconeixement d’aquesta capacitat generadora d’emocions que emergeix del patrimoni des d’un punt de vista més genèric, el cert és que es veu enfortida i potenciada quan la relació del patrimoni amb el visitant es fa a través de la projecció d’un espai de memòria. Mercès al constant desenvolupament de la dialèctica entre passat i present que es projecta des d’un espai de memòria, la capacitat que té aquest per generar emocions, sensacions o sentiments és més alta que la d’un espai patrimonial històric o cultural a escala més genèrica. A diferència de la història, que s’ubica en el passat com a temps pretèrit finit, la memòria fa referència a com aquest passat es fa present i disposa, en certa manera, de

6. Fontal Merillas, O. (coord.). La educación patrimonial. Del patrimonio a las personas Gijón: Ediciones Trea, 2013. / González Vázquez, D.; Font Agulló, J. “La museización del patrimonio memorial transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios”. Revista MIDAS - Museus e Estudos Interdisciplinares [en línia], núm. 6 (2016), p. 69-84. <https://doi. org/10.4000/midas.1030> [Consulta: 2 maig 2024]

vida pròpia. Els espais de memòria, per tant, dialoguen de manera constant amb el present, i tenen una capacitat més elevada de generar intercanvis dialèctics de caràcter emocional.

Treballar dins els marcs conceptuals de la memòria requereix tenir presents els diversos agents implicats en els processos memorials sobrevinguts en cada cas, i el grup de víctimes i descendents és el col·lectiu més significatiu. És, així mateix, el grup potencialment més sensible. És per això que els diversos models plantejats per desenvolupar un procés de posada en valor patrimonial d’un espai de memòria han d’incorporar el parer i el sentiment dels grups de víctimes i descendents vinculats a l’espai en qüestió. És així com, respectant la sensibilitat d’aquests col·lectius, els espais de memòria esdevenen indrets per a la reparació de les víctimes; espais on es projecta una reflexió crítica sobre la memòria del lloc i les persones o col·lectius associats. Són espais d’homenatge, i es manifesten dins una varietat que abraça des d’esteles, tombes i memorials individuals i col·lectius fins a intervencions artístiques i monumentals a l’espai públic. Així doncs, els espais de memòria tenen la capacitat de projectar-se com a elements de reparació a través de l’homenatge.

Tot i mostrar-se, potencialment o efectivament, desvinculats de qüestions de caràcter partidista o identitari, els espais de memòria no són indrets neutres des del punt de vista polític. I és que la projecció ideològica dels espais de memòria exerceix de mecanisme de difusió de valors associats a idees de caràcter universal, com el civisme, la tolerància, la pau, la democràcia en sentit ampli o el respecte als drets humans. Tal vegada és aquí on es presenta el repte principal en la gestió d’aquests espais, ja que com a espais de memòria sempre generaran conflicte potencial entre memòries, i cercar el consens per tal d’unificar el sentit i el valor de l’espai en si serà el que el consolidi com a garant d’aquests valors de caràcter universal.

Així doncs, definim els espais de memòria com a elements patrimonials que connecten el passat amb el present a través d’una manifestació habitualment material, que disposen d’una alta capacitat per generar emocions en el visitant, que tenen un efecte reparador sobre les víctimes interpellades per la memòria de l’espai i que projecten valors humanistes de caràcter universal.

Coll de Belitres enllaça el municipi de Cervera de la Marenda (Rosselló) amb el municipi de Portbou (Alt Empordà). Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

A tenir present

El desenvolupament d’un pla de recerca qualitatiu centrat en l’anàlisi dels espais de memòria de l’exili republicà, amb una base d’informants composta per un nodrit i representatiu grup de docents i educadors i educadores amb experiència a la zona, és el que ha permès establir el marc definitori presentat aquí per als espais de memòria7

Els espais de memòria de l’exili republicà s’aproximen notablement al que podria ser assenyalat com un estàndard global per a l’anàlisi dels espais de memòria en clau universalista. I és que la particularitat de l’anàlisi de la memòria com a element vertebrador d’una dialèctica constant entre passat i present projecta la potencialitat evocadora dels espais de memòria de l’exili republicà més enllà del mateix exili republicà. L’actualitat dels conflictes bèl·lics, les crisis de refugiats i les constants problemàtiques humanitàries vinculades al fet migratori són re-

7. González Vázquez, D.; Feliu Torruella, M. “Lugares y rutas de memoria en el contexto de la educación patrimonial: la visión del equipo educativo del Museo Memorial del Exilio (MUME)”. Panta Rei. Revista digital de Historia y Didáctica de la Historia [Centro de Estudios del Próximo Oriente y la Antigüedad Tardía (CEPOAT) / Editum Universidad de Murcia], vol. 16 (2022), p. 241-266. <https://revistas. um.es/pantarei/issue/view/20931/3571> [Consulta: 2 maig 2024].

ferencials dins la narrativa que aquests espais transfereixen a la societat.

Així doncs, els espais de la memòria de l’exili republicà projecten una idea principal que té a veure amb la capacitat de la memòria de l’exili republicà en si per generar reflexions que van més enllà del mateix fet històri entre el poder evocador dels espais de memòria com a elements patrimonials posats en valor i la narrativa despresa des de la memòria de l’exili a escala dual, on la dialèctica entre passat i present construeix reflexions universals al voltant de l’actualitat, ubiquen la memòria de l’exili republicà dins una dimensió analítica clarament assentada en el present.

És per això que, a través del cas dels espais de memòria de l’exili republicà, és relativament factible plantejar una aproximació a l’establiment d’un marc definitori generalista dels espais de memòria, tal com s’ha fet en el present text, i que esperem que hagi de servir per continuar reflexionant i teoritzant al voltant de la sempre complexa relació entre patrimoni i transmissió memorial. A Catalunya i arreu del món.

#Per saber-ne més

González Vázquez, D. La didàctica de la memòria històrica a través del patrimoni: el cas de les rutes del Museu Memorial de l’Exili (2008-2022) [en línia]. Tesi Doctoral. Facultat d’Educació, Universitat de Barcelona, 2022. <http:// hdl.handle.net/10803/687684> [Consulta: 2 maig 2024]

Real López, I. (ed.). Arte, memoria y museos. Gijón: Ediciones Trea, 2021.

Arnabat Mata, R.; Duch Plana, M. (coord.). Polítiques memorials, fronteres i turisme de memòria Tarragona / Perpinyà: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili / Presses Universitaires de Perpignan, 2017.

Arrieta Urtizberea, I. (ed.). Lugares de memoria traumática. Representaciones museográficas de conflictos políticos y armados. Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitateko Argitalpen Zerbitzua, 2016.

Young, J. The Texture of Memory. Holocaust Memorials and Meaning. New Haven - Londres: Yale University Press, 1993.

Barraca exterior al Memorial del Camp de Ribesaltes. Font: © MUME.

ESPAIS DE MEMÒRIA

Espais de memòria dels maquis a Catalunya

Josep Font Sentias Memorial Democràtic

Llicenciat en Filosofia, té un màster en Gestió Pública i en Gestió Cultural. Actualment, és responsable de la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya, adscrita al Memorial Democràtic. Va formar part de l’equip de redacció del Pla de Museus de Catalunya, i va ser director del Museu de Granollers (2001-2008). També, tècnic del Departament de Cultura de la Generalitat i del Museu de la Ciència de la Fundació ”la Caixa”. Ha estat professor associat a la Universitat de Girona i a la Universitat de Barcelona en gestió cultural i gestió del patrimoni.

L’octubre del 1944, els maquis van ocupar l’Aran: entre quatre i cinc mil guerrillers van fer-se seu durant 10 dies tot el Baix Aran i van arribar a les portes de Viella. Va ser l’operació més important dels guerrillers antifranquistes en l’anomenada Operación Reconquista. L’any 2024 se n’escau el 80è aniversari, una efemèride que convida a presentar succintament com s’ha transmès la memòria d’aquesta lluita en forma d’espais de memòria.

La primera acció d’homenatge i reconeixement feta a Catalunya és, probablement, la làpida a la tomba del cementiri d’Alós d’Isil el setembre del 1984, quan feia 40 anys dels combats a la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. Al poble hi varen morir maquis, i a la inscripció original es llegia “Los antiguos guerrilleros FFI a sus camaradas muertos en combate por la libertad. Octubre 1944”. Va ser una actuació pionera que, 40 anys després, cal posar en valor.

Fotografia: Senyalització de l’ocupació de l’Aran pels maquis a Salardú.

Temps i espais de memòria, núm. 8. Revista digital del Memorial Democràtic

“S’han instal·lat plafons informatius de la Xarxa d’Espais de Memòria a dues de les rutes principals: la de Prats de Molló (Vallespir) a Manlleu (Osona), refent la ruta Jové-Gros, i una segona entre Cantonigròs, a Osona, i la Menera, al Vallespir (ruta Boada).”

Entre el 1998 i el 2001, 15 anys després, i amb motiu de la remodelació de l’antic cementiri a Castellnou de Bages per part de la Diputació de Barcelona, es van portar a terme diverses campanyes d’excavació arqueològica, que van incloure un estudi de restes òssies del maqui Ramon Vila, Caracremada , la tomba del qual va ser dignificada amb una intervenció pionera — per la determinació d’exhumar-ne les restes— de l’arquitecte Antonio González (González, A., 2000 i 2006). Aquest projecte arquitectònic va donar lloc, anys després, a la creació del Museu dels Maquis al mateix recinte, museu que al llarg dels anys ha programat recerques i commemoracions en format de jornades, i que també ha produït documentals que han permès aprofundir en el fenomen del maquis llibertari i fer-ne difusió.

En l’etapa inicial del Memorial Democràtic, l’any 2008, van senyalitzar-se diversos espais de memòria a la Vall d’Aran, que contextualitzen, documenten i posen en valor l’Operación Reconquista. Estan situats al túnel de Viella, al pont de Rei, a Canejan, a Les, a Bossost, a les Bordes, a l’Artiga de Lin, a Viella, a Salardú, a Unha, a Bagergue, a Baqueira i a Montgarri.

El projecte, però, que ha tingut més amplitud i repercussió social ha estat liderat per l’Amical Antics Guerrillers. Va encetar-se tot just l’any 2020: l’Amical, d’una banda, va voler homenatjar Francesc Serrat Pujolar, Cisquet , fill del darrer alcalde republicà d’Olot, amb la producció d’un documental i, de l’altra, a partir de la descripció de l’itinerari escrit pel guia Josep Gros, de

Fotografia: Museu dels Maquis, a Castellnou de Bages.

Imatge del programa de “Les rutes dels maquis, camins de memòria i paisatge”, que va tenir lloc el 12 de juny del 2021 a Can Trona, a la Vall d’en Bas (Garrotxa).

Senyalització de la ruta dels maquis a Can Trona, la Vall d’en Bas (Garrotxa). Fotografía: Laura Canalias.

la recerca a arxius i del treball de camp, va recuperar els passos i camins amb la creació de diversos itineraris. S’han instal·lat plafons informatius de la Xarxa d’Espais de Memòria a dues de les rutes principals: la de Prats de Molló (Vallespir) a Manlleu (Osona), refent la ruta Jové-Gros, i una segona entre Cantonigròs, a Osona, i la Menera, al Vallespir (ruta Boada). Es treballa per estendre aquests camins cap al Bages, on hi ha senyalitzada la ruta vinculada a la guerrilla llibertària (GR-179) i on es troben dos espais emblemàtics de la història del maquis: la fossa amb deu guerrillers assassinats el desembre del 1944 a Sant Mateu de Bages i la tomba del guerriller anarquista Ramon Vila, Caracremada , a Castellnou de Bages. Aquest projecte de senyalització ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic, el Museu Memorial de l’Exili i la Diputació de Girona, a més dels ajuntaments que hi han participat. Complementàriament, amb el Memorial Democràtic, s’ha organitzat des de l’any 2021 una jornada d’estudi dels maquis a Can Trona, Centre

de Cultura i Natura de la Vall d’en Bas. La primera va estar focalitzada en els “Camins de memòria i paisatge”; la segona, en el fenomen del maquis com a recurs educatiu, i la jornada de l’any 2023 es va especialitzar a fer aflorar el rol de la dona en la resistència antifranquista, amb el títol “Dones i resistència. El maquis invisible” i la participació d’especialistes i professores universitàries de l’Estat espanyol.

L’Amical Antics Guerrillers ha editat guies i desplegables de les rutes dels maquis, que constitueixen una nova oferta de turisme de memòria. Així mateix, programa amb freqüència excursions i visites guiades en alguns trams de la ruta, que tenen força difusió a les xarxes socials.

L’activisme d’aquesta associació memorialista ha aconseguit sensibilitzar segments socials prou amplis sobre el fenomen maquis, especialment a les comarques de Girona, i també ha contribuït, de manera directa o indirecta, a una certa mitificació.

Temps i espais de memòria, núm. 8. Revista digital del Memorial Democràtic

Orador de Glana: la memòria sagrada de la França resistent

“Durant una visita al poble a principis del 1945, el general De Gaulle declara que Orador és un lloc de memòria comuna a tota la nació, on tothom hi reconeix el mal comú.”

Fotografia: Carrer principal del poble màrtir d’Orador de Glana. Font: © Gemma Simón

El dissabte 10 de juny del 1944 uns dos-cents membres de la divisió Waffen-SS Das Reich es disposen a dur a terme una acció repressiva indiscriminada a la regió de Llemotges, on des de fa mesos les accions de la Resistència es multipliquen. Aquesta divisió de la branca militar del partit nazi, una de les més antigues, acumula una llarga llista de crims de guerra i d’execucions en massa de població civil als Balcans i al front de l’Est.

L’objectiu escollit és un petit poble agrícola de menys de dues mil ànimes situat a vint quilòmetres al nord-oest de Llemotges, Orador de Glana, que a finals de la guerra acull refugiats espanyols fugitius de la dictadura franquista, però també ciutadans francesos expulsats dels territoris annexats d’Alsàcia i Mosel·la, així com jueus estrangers i francesos que fugen de les persecucions antisemites. Tots ells seran víctimes de les accions indiscriminades de la divisió Waffen-SS Das Reich.

Eloi Torrents Vivó Memorial Democràtic

És llicenciat en Sociologia (UAB) i té el màster en Estudis Territorials i de la Població (UAB) i en Turisme Cultural (UPVD). És guia turístic habilitat per la Generalitat de Catalunya i la República Francesa. Actualment, treballa al Servei Educatiu del Memorial Democràtic i ha estat mediador cultural d’altres espais de memòria internacionals i nacionals, com el Memorial del

Camp de Ribesaltes o La Model, Espai Memorial.

Els botxins posen en marxa un pla perfectament estudiat i executat. Abans de les dues del migdia, quan els primers vehicles militars entren al poble, el perímetre està completament encerclat. Tothom és conduït vers el centre de la vila, a la plaça del mercat, i els impedits són immediatament executats. Allà, les SS separen els homes de les dones i els nens, que són conduïts a l’interior de l’església. Posteriorment, als homes se’ls dirigeix en grups de trenta a diversos indrets tancats prèviament escollits, i se’ls executa simultàniament cap a les quatre de la tarda. Després, les dones i els nens són massacrats a l’església, que les SS intenten destruir amb explosius, i el conjunt del poble és incendiat i pillat. L’endemà, una secció torna al poble per eliminar les proves: els cossos són cremats i llançats a una fossa comuna, la qual cosa en fa impossible la identificació.

La destrucció sistemàtica i premeditada d’aquest petit poble del Llemosí, així com l’assassinat massiu dels seus habitants desarmats —200 de les 643 víctimes eren infants—, el van convertir ràpidament en un símbol dels crims contra la humanitat comesos pels nazis. El Govern provisional, veient el potencial simbòlic de la massacre per unir un país encara ferit per l’ocupació i la col·laboració, decideix conservarne la runa el novembre del 1944, així com declarar-lo poble màrtir i monument històric.

Durant una visita al poble a principis del 1945, el general De Gaulle declara que Orador és un lloc de memòria comuna a tota la nació, on tothom hi reconeix el mal comú, la voluntat comuna i l’esperança comuna. Al mateix temps, la gran i ràpida difusió de les fotografies de la runa i dels actes de dol i homenatge consoliden aquest petit vilatge del Llemosí com a part de la consciència nacional francesa contemporània: un nou espai sacre de la memòria nacional on el visitant fa un pelegrinatge per endinsar-se en un lloc marcat pel patiment i el martiri.

Placa commemorativa d’un lloc d’execució a Orador de Glana. Font: © Gemma Simón

El consens memorial dels primers anys de la postguerra, en forma de cerimònies unitàries que expressaven la unitat nacional, es va esberlar ràpidament: el context de la Guerra Freda creà noves divisions i el partit comunista organitzà un pelegrinatge per separat el 1949. A partir del 1953, l’Association nationale des familles des martyrs d’Oradour-sur-Glane decideix escindir-se de la commemoració oficial en protesta per l’amnistia dels condemnats malgré-nous , soldats alsacians obligats a combatre amb l’exèrcit alemany que participaren en la massacre.

Web del Centre de la mémoire ORADOUR-SUR-GLANE. Village martyr: https://www.oradour.org/

Però el temps tot ho consumeix, i el missatge evocador del drama que transmeten les ruïnes i les commemoracions va perdent força. És aleshores quan les autoritats decideixen erigir un centre d’interpretació a l’entrada del poble màrtir, per mantenir i actualitzar la memòria a través d’un memorial amb vocació pedagògica que convida a una reflexió universalista sobre la pau, el qual s’inaugura el 1999. L’edifici se situa entre la vall de la Glana i el poble màrtir, i el seu exterior està recobert d’una superfície vidrada que reflecteix un paisatge rural idíl·lic que es veu esquinçat per dues grans làmines verticals en acer que en parteixen l’estructura: simbolitzen la ruptura que va suposar la massacre en la història del poble, així com la violència destructiva del nazisme i els seus còmplices del Règim de Vichy.

Ruïnes de l’antiga estació de ferrocarril d’Orador de Glana. Font: Gemma Simón.

ET RECOMANEM

Archivos y derechos humanos. Una perspectiva mundial

Jens Boel, Perrine Canavaggio i Antonio González Quintana. Edicions Trea, S.L. (gener del 2023)

Al llarg del temps, la humanitat ha viscut moltes atrocitats que han quedat enregistrades en el record de la nostra història. Els arxius han estat testimoni d’aquestes crueltats comeses sobre la població de molts països, però també han estat una eina indispensable en la defensa dels seus drets. El document d’arxiu té un poder incommensurable com a testimoni d’aquests fets i és la nostra responsabilitat, com a societat, que no quedin en l’oblit. També tenen un poder probatori amb el qual fer justícia i retornar la dignitat a les víctimes i els seus familiars. Aquest llibre està escrit i estructurat en dues parts. La primera planteja una visió genèrica de quina és la relació entre els arxius i els drets humans. A la segona, els autors conviden persones de diferents àmbits de la societat, com ara politòlegs, arxivers, advocats i historiadors, a fer un estudi de casos de diverses parts i cultures del món on els arxius han estat una eina indispensable per documentar violacions massives de drets humans. El plantejament s’ha limitat a escollir casos de la nostra història recent, després de la Segona Guerra Mundial. Archivos y derechos humanos és una obra que vol ser una inspiració perquè les futures generacions puguin conèixer el poder de preservar els documents, com a testimonis dels esdeveniments passats, i per a qualsevol persona involucrada en els processos de veritat i reconciliació o a qui hagin vulnerat els drets. Per tant, la lectura d’aquest llibre esdevé imprescindible per conèixer la importància cabdal dels arxius en la defensa dels drets humans.

Elisabet Sanz Muñoz

Tècnica d’arxiu

LOS SILENCIOS DE LA LIBERTAD. Cómo Europa perdió y ganó su democracia.

Guillermo Altares

Tusquets Editores (“Tiempo de memòria”)

Amb un subtítol prou definidor, Guillermo Altares ens proposa un assaig sobre la fragilitat de les democràcies a Europa i la pèrdua de llibertats, mentre ressegueix diversos períodes de la història, passant per l’Atenes del segle V aC, la Roma de la república i l’època imperial, la Marxa sobre Roma del feixisme, el nazisme, el cop d’estat a Espanya l’any 1936, les dictadures comunistes i la guerra dels Balcans.

Aquest llibre analitza com sorgeixen les dictadures —segons l’autor, una dictadura no és fruit sols d’un cop d’estat o una guerra, sinó que els mateixos mecanismes de funcionament de les democràcies han facilitat molt sovint l’ascens dels totalitarismes al poder fent saltar la democràcia des de dins— i com es mantenen al poder aprofitant, d’una banda, el menysteniment dels que, pensant que podrien, després, controlar els dictadors, van aplanar-los el camí i, de l’altra, la connivència de la població (“Senzillament, de mirar cap a una altra banda pot arribar a dependre una vida humana”).

Així mateix, ens fa reflexionar sobre la capacitat de manipulació de les dictadures amb l’absoluta voluntat de control de les vides dels ciutadans a través de l’educació, la propaganda i el terror (que arriba al subconscient i es manifesta, fins i tot, als somnis) i aprofundeix en la inquietant idea que, tal com posen de manifest els responsables del Memorial d’Auschwitz, “els genocidis sempre comencen amb paraules, les cambres de gas són la fi d’un procés, no l’inici”.

A través de lectures i experiències personals, Guillermo Altares recorre els indrets on les dictadures han deixat empremta i ens fa reviure episodis esperançadors en què, malgrat tenir molt en contra, la democràcia va aconseguir arrelar i encara perviu.

Sílvia Alonso Latorre Memorial Democràtic

Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Marta Vallverdú.

Barcelona: L’Avenç, 2023. 403 pàgines.

El llibre de Marta Vallverdú es divideix en quinze capítols que tracten diversos àmbits de la cultura catalana en els anys seixanta, com el món universitari, la literatura, l’art visual, el disseny, l’arquitectura, la creació s Catalans encapçalada per l’escriptor i assagista Joan Fuster, la Nova Cançó, els grups de folk, la Gauche Divine, l’escola catalana (Rosa Sensat), l’escoltisme, la immigració i el debat sobre la identitat.

Abans, però, Vallverdú fa un capítol introductori per explicar d’on sorgí el terme seixantisme. L’autora el defineix com un moviment plural que es desenvolupà entre el 1959 i el 1971, sustentat per diverses iniciatives politicoculturals amb una voluntat de lluitar contra el franquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.

Certament, la dècada dels seixanta fou un moment d’inflexió cultural i política amb un important trencament dins la societat catalana del moment. Per dur a terme aquesta comesa, cal tenir present la participació d’un rellevant nombre de joves que havien nascut abans o durant la Guerra Civil i que, per tant, no havien lluitat al conflicte bèl·lic però que sí que n’havien viscut i patit les conseqüències. Un grup de joves activistes als quals s’uniren més joves que s’havien criat i format sota el règim franquista. D’aquesta manera, es produïa un important canvi generacional que marcaria l’esdevenir cultural i polític de Catalunya.

Davant d’aquesta situació, la cultura catalana esclafí, com havia passat en menor mesura durant la dictadura de Primo de Rivera, gràcies al mecenatge d’un sector del catalanisme benestant. Això feu que molts sectors del catalanisme cultural lluitessin contra el franquisme i, a la vegada, impedissin la desaparició del poble català.

Marta Vallverdú ha fet un llibre excel·lent, on ha tractat diversos aspectes culturals detallant un gran nombre de noms i cognoms. Un conjunt de persones, conegudes o anònimes, que salvaren la llengua i la cultura catalanes durant els anys foscos del franquisme.

Josep Lluís

Martín

i

Berbois Doctor en Història Contemporània

MISCEL·LÀNIA

Memorial Democràtic: present i futur

La necessitat de la memòria per a la Catalunya del segle XXI

Xavier Domènech

Sampere

Universitat Autònoma de Barcelona

És professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la mateixa universitat. Les seves recerques s’han centrat fonamentalment en l’estudi del moviment obrer i els canvis polítics i socials a la Catalunya contemporània. És autor de diversos llibres i articles acadèmics vinculats a la història contemporània de Catalunya i a la memòria democràtica. Ha estat comissionat de Projectes Estratègics i Memòria Històrica de l’Ajuntament de Barcelona.

“Tot això ho sabíem. I tanmateix, per mandra, per avorriment, hem deixat que passés. (…) No ens hem atrevit a ser a la plaça pública la veu que crida al principi en el desert, però que almenys, sigui quina sigui la seva sort final, sempre tindrà el consol d’haver clamat el seu credo. Vam preferir tancar-nos en la quietud dels nostres tallers (…). En la major part dels casos, només tenim el consol de dir que vam ser bons obrers. Però, vam ser sempre també bons ciutadans?”

(Marc Bloch, La extraña derrota, 1940)

Aquestes paraules de l’historiador i membre de la resistència Marc Bloch, escrites en una hora foscant de la civilització occidental just quan els nazis ocupaven ja gairebé tot Europa, mentre els seus aliats Franco i Mussolini es feien forts a Espanya i Itàlia, sorgien d’una interpel·lació xocant. Mentre les tropes nazis entraven desfilant a París, un jove soldat romania al costat de Bloch veient davant dels seus ulls quel-

com que fins llavors havia considerat impensable —la victòria de la regressió sobre la Ciutat de la Llum— s’exclama per si mateix: “Haurem de pensar que la història ens ha traït”.

No vivim al món dels inicis de la Segona Guerra Mundial, quan l’únic horitzó possible semblava ser el de la derrota, però vivim en un món on el present sembla haver perdut tota capacitat d’oferir certeses. En aquest present inestable, fet de pandèmies fins fa poc inimaginables; d’un canvi climàtic cada cop més amenaçador; de guerres, com la d’Ucraïna primer i ara la de Palestina, també la nostra visió del futur es veu afectada. És, en aquest sentit, un horitzó d’expectatives minvants i cada cop més ombrívoles De fet, el futur deixa de ser cada cop més un camp de lluita i aquesta lluita es trasllada al passat, i esclaten el que s’ha conegut com les guerres de la memòria. I, certament, necessitem la memòria, però la necessitem no per lliurar les guerres que no resolem en el nostre present

o en un futur cada cop més clausurat, no; tampoc, com una sort de melancolia, ni encara menys com un mer espai de reconeixement del dolor. La necessitem, precisament, per obrir els camins del present i el futur.

L’intent de clausurar el passat en un sentit determinat no és nou, i ha afectat fortament el nostre dret a la memòria. La mateixa narrativa pública que es va construir de la transició durant els anys vuitanta i noranta va constituir en realitat un tancament del nostre passat memorial. En el mateix passat es va condemnar l’experiència democràtica més propera que teníem, la II República, a ser tan sols l’avantsala culpable de la Guerra Civil. Aquesta pretesa “república sin republicanos”, quan paradoxalment va ser precisament aquí l’únic lloc a tot Europa on es va poder parar el primer intent d’assalt del feixisme al poder, hauria donat lloc a una Guerra Civil entesa tan sols com “una guerra entre germans”. Caín i Abel s’haurien enfrontat de nou en unes terres hispàniques on els seus pobladors, marcats per una història tràgica i impossible, haurien caigut en la culpa originària. Res a reivindicar hi hauria llavors en aquella guerra. Tots eren igualment culpables, cosa que al seu revers també els feia a tots igualment innocents. Doble realitat de la qual va sorgir la penitència en la forma de quaranta anys de dictadura franquista. Però tota penitència té la seva expiació final, i aquesta prengué la forma de la transició entesa pràcticament com un miracle. Unes noves elits, tant del règim com de l’oposició, dirigides per un monarca singular en la història d’Espanya i conjurades pel credo de no tornar a repetir la culpa haurien portat finalment a la “libertad sin ira”. Un cop tancada aquesta visió de la transició, en una construcció que pràcticament bandejava del procés d’arribada de la democràcia els subjectes col·lectius que havien estat claus per la seva consumació, vindria la democràcia com el gran moment del perdó. No de la recuperació i reconeixement de les memò-

“Tots eren igualment culpables, cosa que al seu revers també els feia a tots igualment innocents.

Doble realitat de la qual va sorgir la penitència en la forma de quaranta anys de dictadura franquista. Però tota penitència té la seva expiació final, i aquesta prengué la forma de la transició entesa pràcticament com un miracle.”

ries blasmades i clandestinitzades, sinó d’un present que, autoglorificant-se a si mateix, s’erigia prepotentment davant del passat per clausurar-lo.

Aquest camí s’indicava perfectament en la declaració del Govern d’Espanya del 1986 referida al cinquantè aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Davant la realitat, en part inesperada, que el moment del perdó s’esllanguia davant del reclam del dret de memòria d’una part

de la societat, que havia esclatat amb múltiples conferències, exposicions i llibres, el poder es veié finalment interpel·lat, però la seva resposta no fou per obrir nous camins. En aquesta declaració s’afirmava que “la Guerra Civil española es definitivamente historia Parte de la memoria de los españoles y de su experiencia colectiva, pero ya no tiene presencia viva en la realidad del país donde la conciencia moral última se basa en los principios de libertad y tolerancia. Un gobierno ecuánime no puede renunciar a la historia de su pueblo aunque no le guste esta historia y menos aún a asumirla de una forma mezquina y rencorosa. Este gobierno, por tanto, también recuerda con respeto aquellos que desde posiciones diferentes de la España democrática lucharon por una sociedad diferente en la que también muchos sacrificaron su propia existencia”. Una declaració que finalment clausurava el passat en el nou present afirmant que “el gobierno expresa también su deseo de que en el cincuentenario de la Guerra Civil sea definitivamente la reconciliación de los españoles y su integración irreversible y permanente en el proyecto esperanzado que se inició con el restablecimiento de la democracia en la monarquía del Rey Juan Carlos I”. Culpa, penitència, expiació i finalment… perdó. Finalment?

Fotografia de l'acte Memorial Democràtic: present i futur celebrat als jardins de la UB el setembre de 2023. Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

No era cert, per molt que es declarés, que el passat recent “ja no tingués presència viva en la realitat del país”. Es condemnava de fet amb aquesta idea la memòria republicana i de la lluita per les llibertats sota el franquisme a una doble clandestinitat: la imposada per la dictadura i la mantinguda per una democràcia que no la reconeixia com a material del present. A la vegada, la memòria pública de la dictadura continuava ocupant l’espai públic, en les seves estàtues, carrers i monuments. Era una realitat insostenible que l’explosió de moviments i reclams memorials durant la dècada dels noranta del segle XX i en l’inici del segle XXi va posar en crisi la memòria pública mantinguda fins llavors. La declaració del Liceu del 2002, organitzada per l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, que donava forma al programa de les noves polítiques memorials, expressava clarament el camí a seguir. Era un acte d’homenatge als represaliats pel franquisme. És a dir, un acte d’homenatge als lluitadors per la llibertat. Volem, demanem, que la memòria de l’experiència de la dictadura i les seves conseqüències, que la memòria de l’experiència de la lluita per la llibertat s’incorpori al coneixement comú de les futures generacions, perquè és la història d’aquest país, és la història del seu país. La llibertat i la democràcia

de les quals avui gaudeix el nostre país no han estat un obsequi, un bé regalat. Al contrari, democràcia i llibertat són el resultat dels esforços i del coratge de molts dels seus homes i dones. Conèixer i difondre la història no és garantia que els desastres no es repeteixin, però contribueix a consolidar i aprofundir en la cultura democràtica, en l’ètica de l’esforç col·lectiu, de la llibertat i de la pau. Volem que aquest sigui el nostre llegat, i per aquesta raó proposem a l’Administració catalana la creació d’un Memorial Democràtic. Però, si certament en el cas català s’inicià una nova etapa amb la Llei del Memorial Democràtic de 2007, en la rèplica estatal en la forma de la Ley de Memoria Histórica del mateix any, tot i l’ampliació de drets que va suposar, es continuava apel·lant a la vella lògica de la narrativa de la transició i es tractava la memòria només a partir del reconeixement d’un dol i un victimari. Els represaliats no hi esdevenien “lluitadors per la llibertat”. Es pretenia, de nou, una clausura del passat.

Tanmateix, aquests intents oblidaven el que Walter Benjamin, en el mateix moment i espai en què Marc Bloch estava reclamant la necessitat d’un nou passat, emfatitzava en les seves Tesis de filosofia de la història: que recuperar el passat significa “apropiar-se d’un

“[...] tot intent de clausura del passat no serveix. Com tampoc serveix una memòria recreada merament

com a reconeixement d’un dolor. S’han de posar al centre de la mateixa memòria els

valors implicats en les experiències del passat.”

record tal com ens il·lumina en l’instant d’un perill (...) El perill amenaça tant el patrimoni de la tradició com aquells que la reben. (...) El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança sols és inherent a l’historiador que està penetrat del següent: tampoc els morts estaran segurs davant l’enemic quan aquest venci”. S’oblidaven, en definitiva, que la lluita pel present es juga també en el passat i no en la seva clausura. Una cosa que, contràriament, des de latituds radicalment oposades no deixaven de saber aquells que van obrir les guerres de la memòria als diversos països europeus a partir dels vuitanta, i que esclataren ja amb tota la seva virulència la dècada següent, per acabar amb els consensos memorials antifeixistes sorgits després de la Segona Guerra Memorial. Aquestes guerres, que es donaren arreu, tingueren una presència singular en els altres dos països que havien tingut experiències feixistes homologables a l’espanyola: Itàlia i Alemanya. En el primer cas, es convertí el que s’havia conceptuat com a Guerra di Liberazione, és a dir la lluita dels partisans contra el feixisme, en una guerra civil on els dos bàndols representaven dos projectes nacionals i ambdós tenien igualment les mans tacades de sang. Tots dos, en una música molt similar a l’espanyola, eren igualment culpables i, per tant, també

Xavier Domènech Sampere durant l'acte Memorial Democràtic: present i futur Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

igualment innocents. Però és el cas alemany que ens indica quelcom important a retenir. En el que s’anomenà en el seu moment Historikerstreit (que podríem traduir com la querella o el debat dels historiadors, malgrat que implicà a un conjunt molt ampli d’intellectuals), si bé les bases del debat no diferien molt del que es plantejava a Itàlia, el que s’hauria viscut a Alemanya s’havia d’entendre en el context d’una guerra civil europea, i es va fer present una realitat que s’havia mantingut oculta. Una part significativa de l’opinió pública d’Alemanya considerava que el nazisme havia estat un règim històricament necessari. No es consideraven a si mateixos nazis —en alguns casos, es pensaven a si mateixos com a demòcrates contrastats—, ni defensaven la implantació de nou del nazisme, però sí que en legitimaven l’existència en el passat. Sorgia llavors una pregunta incòmoda: quant feixisme, encara que sigui memorial, pot contenir la democràcia?

Aquest és precisament el debat al qual no ens hem atrevit a plantar cara aquí. Un debat en termes democràtics important, perquè el que es defensa com a necessari en el passat marca els valors del present i la solidesa de la defensa de la democràcia en el futur (si va ser històricament necessari, no po-

dria ser també històricament necessari en una altra ocasió?). En aquest sentit, tot intent de clausura del passat no serveix. Com tampoc serveix una memòria recreada merament com a reconeixement d’un dolor. S’han de posar al centre de la mateixa memòria els valors implicats en les experiències del passat. Certament, a Catalunya, i ara Espanya amb la nova Llei, malgrat les seves insuficiències, s’han fet passos de gegant en aquest sentit. Però encara conviuen amb una pulsió constant per reduir les memòries a solament un llarg camí de victimaris que glorifica el nostre present democràtic; una cosa que serveix de ben poc i cada cop és més insostenible en el món actual, on no hi ha gaire a glorificar del present si no és per legitimar la reclusió en societats cada cop més tancades i autoreferencials. En el món actual i en la Catalunya dels 8 milions, això no és possible. En aquest món, el nostre, necessitem la memòria democràtica entesa com un dret de memòria, una memòria que no es pot recloure en un sol passat, i menys quan tants catalans i catalanes tenen cada cop orígens més diversos, i que ha d’assumir i decidir sobre les contradiccions de si mateix, per tal de construir un present i futur on l’esperança no quedi desplaçada.

“Un debat en termes democràtics important, perquè el que es defensa com a necessari en el passat marca els valors del present i la solidesa de la defensa de la democràcia en el futur.”

Gemma Ubasart i González, Consellera de Justícia, Drets i Memòria, i Jordi Font Agulló, director del Memorial Democràtic, durant l'acte Memorial Democràtic: present i futur Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

Una memòria per a la convivència democràtica

Noelia Adánez González

Cap de la secció d’opinió del diari Público

És doctora en Ciències Polítiques i Sociologia i màster en Gestió Cultural. Ha estat professora en els àmbits de la teoria política, la comunicació, la cultura política i la història cultural. Durant els darrers anys la seva activitat professional s’ha centrat en la comunicació i en la producció dramatúrgica i assagística centrada en temes de gènere i memòria històrica. Actualment és la cap de la secció d’opinió del diari Público

Ja fa temps que parlem de batalles culturals per referir-nos a una ofensiva que la dreta i la ultradreta han dedicat a contenir determinats avenços –alguns amb un abast purament formal– en matèria de drets humans, igualtat de gènere i memòria històrica. Aquestes anomenades batalles culturals s'han intensificat durant els anys de la pandèmia, un fenomen de dimensions globals, les conseqüències polítiques immediates del qual tal vegada no acabem de percebre. Més enllà de ser un ingredient cultural fonamental en la determinació de l'esperit d'una època, la pandèmia ha tingut efectes molt directes en l'ascens electoral de la ultradreta en diferents territoris de l'Estat espanyol –com també en d’altres llocs del món– i això, al seu torn, ha tingut com a conseqüència que haguem sentit l'obligació de justificar el que els defensors de la reacció atacaven.

Convé, però, sortir d'aquests marcs i passar a l'ofensiva. Una manera de ferho és apel·lar a la llei, no com a finalitat darrera per al compliment d'exigències relacionades amb la cultura dels drets humans i la ciutadania cívica, sinó com a punt de partida des del qual pensar com aprofundir en una convivència democràtica efectiva. En el cas de la memòria, l'existència d'una Llei de Memòria Democràtica, aprovada l'octubre de 2022, constitueix aquest punt de partida necessari (encara que potser no del tot suficient).

L'impuls de polítiques de memòria democràtica està vinculat a processos històrics que, al segle passat, van desencadenar episodis de persecució i violència. Provar d'aprendre de les experiències passades per contenir possibles derives futures de vulneració de drets humans és, en aquest sentit, la raó última d'unes polítiques orientades per una pedagogia del «mai més» que introdueix un principi d'ètica en el debat públic. Va ser Jürgen Habermas qui, en una cèlebre controvèrsia mantinguda amb Ernest Nolte a mitjans dels anys vuitanta, va formular amb

claredat la idea que era imperatiu debatre sobre com es pot rendir comptes d'un període concret de la història recent, concretament de l'època nazi, en la consciència pública. Des de la perspectiva de Habermas, el passat recent no es podia historitzar des d'una suposada neutralitat axiològica desatenent en aquest sentit l'ús públic de la història. Ans al contrari, la història no es pot escriure sense tenir en compte els processos de memòria que afecten la configuració d'identitats individuals i col·lectives que condicionen tant la seva capacitat de cohesió com les seves possibilitats de generar enfrontament o exclusió. Òbviament, una memòria democràtica buscarà fomentar la reparació, la inclusió i la pluralitat.

En definitiva, cal establir els termes exactes en els quals la llei ha de complir els objectius que es dona a si mateixa: reparar i dignificar les víctimes i promoure la difusió de relats sobre el nostre passat recent elaborats per experts amb criteris historiogràfics consensuats en l'àmbit acadèmic. Relats que, al cap i a la fi, es facin càrrec del testimoni de les víctimes, relats compassius amb la memòria, entesa –amb Walter Benjamin– com una eina per lluitar contra la violència de l'oblit.

En aquest sentit, i pel que fa a la difusió de relats sobre el nostre passat recent que incorporin memòries de compromís democràtic i resistència, cal oferir interpretacions que, emparades per un ampli consens historiogràfic, transmetin a la societat una pedagogia de no repetició de totes les vulneracions dels drets humans que va denunciar l'informe del Consell d'Europa de març de 2006. Desaparicions forçoses, detencions arbitràries, polítiques de camps de concentració, treballs forçats, tortures, violacions i fins i tot el segrestament de nadons sota una política d'inspiració eugenèsica van formar part de la repressió que va dur a terme el règim franquista. Tot això va succeir durant la dictadura franquista, i la ciutadania té dret a saber-ho, ha de saber qui van ser els victimaris i qui van ser les víctimes. Els poders públics tenen, en aquest sentit, un deure de memòria.

D'altra banda, la memòria no abasta la totalitat del coneixement que podem tenir sobre el passat, sinó que és una de les fonts que els historiadors poden emprar per a la producció d'aquest mateix passat. De tal manera que cal aprofundir en la relació i en la connexió entre història i memòria.

“L'impuls de

de memòria

polítiques

democràtica està vinculat a processos històrics que, al segle passat, van desencadenar episodis de persecució i violència. Provar d'aprendre de les experiències passades per contenir possibles derives futures de vulneració de drets humans és, en aquest sentit, la raó última d'unes polítiques orientades per una pedagogia del «mai més» .”

La Llei de Memòria Històrica de 2007 –que va precedir la llei actualment vigent– va despertar suspicàcies entre alguns historiadors que van criticar uns suposats excessos de la memòria i els obstacles que plantejava per al discerniment de la veritat històrica. Amb tot, el moviment memorialista no havia vingut a contraposar una veritat a una altra, sinó a exigir que els historiadors i els poders públics es fessin càrrec de les víctimes de la repressió franquista i a exigir que es desfés el pacte de l'oblit que havia planejat sobre la nostra història democràtica. Ningú no va pretendre aleshores que hi hagués una única memòria, i menys encara que calgués consensuar una interpretació del passat tout court que quedés al marge de revisions ulteriors. El que esperaven les associacions memorialistes era que, després de quaranta anys de democràcia, hi hagués un compromís públic amb la veritat, la justícia i la reparació.

Noelia Adánez González durant l'acte Memorial Democràtic: present i futur Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

“[...] tal com va escriure Bartolomé Clavero, el pas del temps transforma la injustícia en dret, per la qual cosa en la mesura en què no hi hagi polítiques actives de reparació integral a les víctimes, és a dir, en la mesura en què no es faci justícia, continuarà havent-hi una animadversió del moviment memorialista, poc inclinat a participar en consensos que ignoren o fins i tot menyspreen les seves reivindicacions.”

D'altra banda, l'animadversió d'alguns dels debats al voltant de la història i la memòria que van acompanyar l'aprovació de la llei de 2007 es va donar de manera paral·lela al sorgiment, dins l'espai estricte de la historiografia, d'un revisionisme neoconservador disponible per a les dretes i les seves batalles culturals, desitjoses d'apuntalar-se en el mite de la neutralitat de la història com a garant d'una memòria col·lectiva vigent fins fa no gaire. Una memòria vinculada a l'oblit del caràcter repressiu de la dictadura franquista i, per la mateixa raó, totalment desvinculada de les lluites antifeixistes que van precedir l'adveniment de la democràcia a Espanya. El fet que, per exemple, la transició hagi estat insistentment descrita com un procés pacífic, negligint d'aquesta manera que la voluntat de pau va anul·lar qualsevol forma o expressió de dissidència política i que, com ha explicat Sophie Baby, hi va haver molta més violència que la que es va estar disposat a admetre, és un dels components fonamentals d'aquesta memòria col·lectiva basada en l'oblit que es va afavorir des de les institucions amb la participació activa d'alguns actors implicats, fins i tot dins la pròpia esquerra.

En definitiva, tal com va escriure Bartolomé Clavero, el pas del temps transforma la injustícia en dret, per la qual cosa en la mesura en què no hi hagi polítiques actives de reparació integral a les víctimes, és a dir, en la mesura en què no es faci justícia, continuarà havent-hi una animadversió del moviment memorialista, poc inclinat a participar en consensos que ignoren o fins i tot menyspreen les seves reivindicacions. És comprensible que això es produeixi perquè la dimensió política de la història en fa un terreny de lluites per l'hegemonia cultural i el poder, en què la història es presenta com un camp de batalla en el qual es dramatitza el conflicte de memòries. Per la mateixa raó, tot i que la memòria col·lectiva d'una societat o d’un grup humà no s’ha de confondre amb la historiografia, també podem parlar d'una batalla per la memòria quan hi ha diferents interpretacions historiogràfiques en competència entre elles. Aquesta confrontació obre un ampli camp en disputa entre diferents mirades i maneres de concebre la societat pel que fa a les memòries col·lectives hegemòniques que s'acaben constituint en el que Enzo Traverso anomena consciència històrica o seny historiogràfic del conjunt de la societat.

De manera simultània, la batalla per la memòria és també una batalla política que es lliura mitjançant intervencions culturals on es produeix un encreuament entre memòria i història, entre processos de tipus intel·lectual polític i acostaments historiogràfics al passat, la qual cosa posa de manifest les contradiccions i tensions entre diferents memòries dins d'una mateixa societat. Fóra doncs desitjable que les polítiques a favor d'una memòria democràtica contribuïssin a dirimir aquestes tensions a favor dels drets humans i la convivència; i també fóra desitjable que aquestes polítiques donessin un suport obert i transparent a la recerca historiogràfica, de manera que aquesta es produeixi en condicions de llibertat, però també de responsabilitat pública.

Commemoració del cinquantenari de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya

28 d’octubre del 1973: 113

Josep-Lluís CarodRovira

Filòleg

És llicenciat en Filologia Catalana i autor de Rovira i Virgili i la qüestió nacional (1984) i Marcel·lí Domingo (1884-1939) De l’escola a la República (1989), ha estat professor de l’Escola Universitària de Tarragona (1976-82), tècnic superior de Planificació Lingüística de la Generalitat (1981-88) i vicepresident de la Universitat Catalana d’Estiu (1986-95).

Després del seu pas pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (1970-77) i per Nacionalistes d’Esquerra (1980-86), ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya el 1987, partit pel qual fou diputat al Parlament català des del 1988 fins al 2010. El 2003 esdevingué conseller en cap del primer govern tripartit d’esquerres. L’any 2013 guanyà el premi Andròmina de narrativa amb la novel·la La passió italiana, guardó que obtingué ex aequo amb Tomàs Llopis, i el 2016 publicà El protestantisme als Països Catalans, obra de divulgació històrica.

Aquell diumenge, el Barça n’hi va clavar 4-0, al Granada, amb dos gols fets per un tal Johan Cruyff, un xicot neerlandès que aquell diumenge estrenava samarreta blaugrana. Quin dia, aquell 28 d’octubre del 1973! A mitja tarda, al calabós de Via Laietana, que encara no és un espai per a la memòria de la repressió, se’ns acostà un uniformat de la bòfia i ens amollà, amb to de complicitat: “Muchachos, yo soy de los vuestros”, afirmació que ens impactà, i algú exclamà: “Hosti, un policia demòcrata”, rebatuda a l’instant pel gris: “Qué coño demócrata, ¡yo soy del Barça!”. Recordo que va ser allà mateix on el Paco, sindicalista de la CONC, va començar a entonar en solitari Els segadors, mentre els de la seva cel·la, lentament, ens hi vam anar afegint. I també el Borja i l’Albert, democratacristians i de missa, amb molta preocupació social, que van acabar fent-se amics de tota aquella colla de menjacapellans.

I el Raimon, amb altres socialistes dels “músics” (Moviment Socialista de Catalunya), tot i que no tocaven cap instrument. I l’Agustí, que, segons ell, havia estat “falangí”, però que ara era antifranquista i d’esquerres. I la Laura, enginyera industrial, coratjosa i decidida. I el Guti, com una mena d’esperit sant laic que era a tot arreu. I l’advocat Josep, el Pangloss optimista del personatge de Voltaire, la cara amable del PSUC. I el Xavier, l’editor culte, endreçat i elegant. I tot de comunistes revolucionaris, revolucionaris que no eren comunistes, comunistes que no eren revolucionaris i d’altres que eren una mica de tot però llavors no ho sabien. I així fins a una dotzena bona de sigles d’això que s’anomena l’extrema esquerra, en ocasions més preocupades pel que succeïa a la Xina, a Albània, a l’URSS o a la difunta Iugoslàvia que per allò que passava a la Terra Alta, al Priorat, al Solsonès o als Pallars, tant el Jussà com el que tampoc no era Sobirà.

I també els germans Joan-Ramon i Lluís, que duien l’ADN independentista marcat al front, al Front Nacional de Catalunya, per ser exactes. I el Just, la Laia i el Cebrià, independentistes del PSAN, que ens anomenàvem “socialistes revolucionaris”, defensàvem que la nostra pàtria eren els Països Catalans i ho defensem encara. I el Mariscal, que pronunciava seguides paraules com “policia democràtica catalana”, expressió que, com a filòleg, llavors em costava molt de pronunciar i, de vegades, ara també. I el Jordi, degà del Col·legi d’Aparelladors amb qui, juntament amb el Mariscal, ens tocà de netejar les comunes del nostre pati de la Model. I el Miquel, l’arquitecte maoista que no havia estat mai a Pequín. I la Laieta, planxadora de professió i revolucionària de devoció. I el Joan, llavors a Bandera Roja, i avui ministre. Amb ell i amb el Marcel, del PSUC, que hi era el partit hegemònic sense discussió, vam compartir cel·la, xinxes, intimitat, esperances i confidències. I el Jordi, el catedràtic patriota torturat per parlar en català a la policia i negar-se a canviar de llengua. I el Carles i el Josep, músic l’un i pescador l’altre, valencians tots

dos, que van fer l’himne de l’Assemblea de Catalunya, que, encara ara, algun camí taral·lejo sense adonar-me’n. I aquells dos pagesos del Penedès, que havien vist Emmanuelle a Perpinyà, i que, en la fosca del calabós, ens explicaven la pel·lícula sota l’orella atenta, comprensiva i somrient del Pere, el director de cine.

I a fora, el Josep, l’advocat alt i escardalenc de veu feble i tremolosa a qui mai no van detenir, però que sempre era darrere de tot. I la Josefina, historiadora local que servava la memòria popular del seu municipi. I el Ramon, barbut i llibreter, que a la rebotiga de la llibreria hi tenia de tot i força, com a les cases bones d’abans. I la Marta, poeta de poble, que acostumava a escriure poemes per a les diades locals més assenyalades, amb un llenguatge senzill i entenedor, proper a la gent que l’escoltava amb admiració i complicitat. I el Josep, el senyor mestre, que transmetia als alumnes l’amor per la llengua proscrita i sabia el nom de cada cosa. I la Rosario, que ara, ja jubilada, ha tornat a Andalusia, on va néixer, i que, quan sent parlar malament de

Catalunya, no en deixa passar ni una. I el Rafel, l’advocat d’origen mallorquí, a qui tots acudíem quan les coses anaven mal dades i que sempre, sempre, sempre hi era. I tots els activistes de bar de facultat, il·lustradors subversius de vàter d’empresa, experts a fer cridar llibertat a les parets amb el seu esprai nocturn, especialistes a tallar semàfors reclamant escoles, atenció sanitària o un transport digne. I totes aquelles dones que ja havien dit “prou” a un sistema cultural, polític i econòmic que discriminava secularment més de la meitat de la població.

També, és clar, alguns empresaris i professionals liberals, gent demòcrata i encorbatada que compartia espai vital amb treballadors del camp i de la ciutat, amb les mans castigades per la feina i a qui, els dies més durs d’hivern, encara sortien penellons a les mans. I una colla de capellans, excapellans i d’altres clergues en fase de no se sap cap a on, una dotzena llarga de monges que no semblava que ho fossin i d’altres que el que no semblava és que fossin antifranquistes, alguns protestants, algun futur bisbe i tot i un fotimer generós

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

“Ens esforçàvem per mantenir la unitat civil del poble català, per damunt dels orígens, les llengües, els cognoms i les ideologies democràtiques; reclamàvem l’amnistia per a presos i exiliats polítics i el dret a l’autodeterminació; defensàvem l’accés del poble al poder econòmic i polític, això en el primer país que havia fet col·lectivitzacions després de l’URSS, i somiàvem en una pàtria lluminosa i alta, justa i culta. I, fins i tot, alguns la volíem també lliure i completa ”

d’ateus, agnòstics i religiosament despistats que sovintejàvem molt més les esglésies i casals parroquials que els mateixos creients. I els periodistes, fotògrafs i impressors de complicitat assegurada. I molta gent amb el mateix uniforme, sobretot els homes, amb barbes ben serrades, xolles llargues, sarró en bandolera i trenca blau marí amb la caputxa reglamentària.

Amb els anys, alguns van ser vicepresidents, consellers, diputats, eurodiputats, senadors, batlles, consellers municipals i, algun, ministre i tot. La majoria, però, van continuar el seu compromís des de l’anonimat de cada dia. Ens esforçàvem per mantenir la unitat civil del poble català, per damunt dels orígens, les llengües, els cognoms i les ideologies democràtiques; reclamàvem l’amnistia per a presos i exiliats polítics i el dret a l’autodeterminació; defensàvem l’accés del poble al poder econòmic i polític, això en el primer país que havia fet col·lectivitzacions després de l’URSS, i somiàvem en una pàtria lluminosa i alta, justa i culta. I, fins i tot, alguns la volíem també lliure i completa Una nació al mapa dels pobles lliures

del món, amb la seva pròpia fesomia i amb una llengua nacional que, finalment, visqués en la plenitud d’ús per la consciència i la voluntat dels seus parlants i l’acció dels poders públics i no que sobrevisqués, agonitzant, per la deixadesa, la manca de consciència i la minorització permanent, en tot el seu àmbit: de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma.

A l’Assemblea, veritable escola de democràcia per a tantíssima gent, vam aprendre a parlar en públic, però també a escoltar, a descobrir la diversitat ideològica, el respecte a l’adversari, el debat polític, la contraposició d’idees, la solidaritat, la unitat de programa comú i d’acció, la transversalitat —que llavors encara no sabíem ni que se’n deia així—, la mobilització massiva al carrer, l’ocupació pacífica de ciutats i la complicitat en tantes coses. Malgrat el pas inevitable dels anys, n’hi ha que continuem somiant en aquella nació lliure, justa, culta i completa, amb la mateixa lluïssor il·lusionant als ulls, però potser ara ja amb ulleres més riques en diòptries, amb lupa o bé operats de cataractes. Ja ha passat mig segle i som

aquí per recordar-ho, però aquesta no és una reunió d’excombatents, perquè nosaltres no hem deixat de combatre. Llavors érem tan joves que crèiem que podíem canviar el món. Però ens hem anat fent grans i hem descobert, finalment, la veritat de la vida: podem canviar-lo. I el canviarem. Si més no, el bocí de món on, quan dius “Bon dia”, encara hi ha algú que et respon “Bon dia”.

En el cinquantenari de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya. 28 d’octubre del 1973

Agustí Colomines i Companys

Historiador. Universitat de Barcelona

És doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i professor titular d’aquesta mateixa universitat. És director de la Càtedra UB Josep Termes d’Història, Identitats i Humanitats Digitals, i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC) de la UAB. Les seves línies de recerca se centren en la història i les teories del nacionalisme i la història del catalanisme. Recentment, ha publicat el llibre Amnistia i Llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Rosa dels Vents, 2023), on aborda els inicis de l’Assemblea de Catalunya i els canvis culturals que van afavorir la fi del franquisme.

L’Assemblea de Catalunya es va fundar el 7 de novembre del 1971 en una parròquia, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, de la qual era rector Josep Maria Juncà, un mossèn que abans havia estat rector de la parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, compromès amb la immigració. La detenció dels 113 (95 homes i 18 dones) del 28 d’octubre del 1973 es va produir també en una església, el rector de la qual, Antoni Torner Claramunt, era un d’aquells 462 catalans que van ser vigilats pel franquisme, les fitxes dels quals va reproduir la revista Sàpiens. Els 67 de l’Assemblea a Sabadell van ser detinguts el 8 de setembre del 1974 a les Escolàpies de Sabadell, al carrer de Sant Josep, 21. Aquestes parròquies, entre moltes d’altres, esdevingueren vertaders santuaris antifranquistes. Cada vegada eren més amplis els sectors de l’Església catòlica que es posicionaven a favor de l’oposició democràtica. A més, el 3 de desembre del 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany, en substitució

del protestat Marcelo González Martín, que havia estat objecte de blasme general i contra el qual havia anat dirigida la sorollosa campanya “Volem bisbes catalans”, de ressò internacional.

A l’article “L’església catalana, els 113 i la lluita per les llibertats polítiques”, publicat a Treball (27/11/1973), l’òrgan clandestí del PSUC, l’autor subratllava el paper dels capellans i de part de la jerarquia catòlica en la lluita contra el franquisme, a més de comprometre’s a treballar conjuntament amb els cristians progressistes:

“La radicalització de les posicions antirègim de l’Església de Catalunya són en part un reflex de la crescuda del descontentament entre àmplies capes de la societat catalana, inclusivament de la burgesia, però són sobretot conseqüència i part integrant de la crisi a la qual arriben les relacions Església-Estat, de la qual les darreres setmanes han estat episodis

principals l’inici dels contactes Vaticà-Govern amb vista a la revisió del Concordat, els incidents ocorreguts a vàries ciutats d’Espanya per la situació existent a la presó ‘concordatòria’ [sic] de Zamora i les tensions derivades de la irrupció de la política a l’església barcelonina de Santa Maria Mitjancera per tal de detenir els 113.”

La parròquia de Santa Maria Mitjancera de totes les Gràcies s’alça al núm. 198200 del carrer d’Entença de Barcelona. La façana actual és molt diferent de la que lluïa el 1973, com tampoc no s’havia inaugurat el columbari-memorial que va ser beneït el 25 de novembre del 2018. L’actual capella del Santíssim es va edificar en part dels terrenys de l’antiga Escola Parroquial de Maria Mitjancera, l’any 2000. Era una parròquia de l’esquerra de l’Eixample, instaurada el 1936, mentre que el temple es va construir entre el maig del 1943 i el novembre del 1944, quan va ser beneït. Està situada molt a prop de la presó Model.

Tal com explico al llibre Amnistia i Llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Penguin - Rosa dels Vents, 2023), davant per da-

vant d’aquella església hi vivia amb la seva àvia un militant de l’organització comunista Bandera Roja, Jorge Casanovas, que havia adoptat com a nom de guerra Julio, en homenatge a Julio Cortázar. El 28 d’octubre, una cèl·lula de les joventuts d’aquell partit maoista tenia previst celebrar una de les habituals reunions clandestines. Ben d’hora del matí, els convocats van acudir a la cita, sense notar res d’anormal. No tenien notícia que a la vorera del davant, a l’església de Santa Maria Mitjancera, el rector, Antoni Torner, havia autoritzat la celebració d’una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Mossèn Torner s’havia ordenat sacerdot el 6 de juny del 1936 i, durant la guerra, en la clandestinitat, va exercir una gran activitat pastoral a Barcelona, a Sant Pere de Ribes i també a la plana de Vic. Després va estar vinculat a l’HOAC i a l’escoltisme.

Mentre els militants de BR ja estaven enredats en les seves discussions sobre la “revolució”, els convocats per l’Assemblea anaven entrant a l’església, barrejats amb els feligresos que acudien a la missa de les deu del matí. Abans d’entrar havien hagut de passar pels anomenats “controls de seguretat”, on calia comprovar que hi hagués

una persona que brandava un llibre blanc, cosa que donava llum verda al convocat. Aquell matí es preveia que s’aplegarien unes cent cinquanta persones. Carles Quingles, un home alt i esprimatxat que era membre del Comitè Central del PSUC, estava molt bregat en les tasques de protegir les reunions clandestines multitudinàries. Va disposar, com havia fet altres vegades, un servei de vigilància exterior, i en una taula a l’entrada de la sala on s’havia de fer la reunió va instal·lar-hi dues ràdios per controlar l’emissora de la Brigada Politicosocial (BPS) que connectava amb els cotxes patrulla. D’entrada, no semblava que passés res. Els reunits al pis del davant tampoc no havien tingut la sensació que ningú els estigués controlant. Però la policia estava alerta. El dia anterior, algunes dotacions de la BPS s’havien personat en diverses parròquies i convents de la ciutat sense èxit. Sabien que alguna cosa havia de passar, però no quan passaria.

Al cap de poca estona de començar la reunió, el servei de seguretat va detectar, per mitjà de la ràdio que tenien sincronitzada amb l’emissora de la policia, que els havien descobert. Els militants de Bandera Roja reunits al pis del davant van observar esporuguits com

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

els jeeps dels grisos anaven prenent posicions, tallaven el carrer i acordonaven l’església. Van tancar-se al pis, arraulits a les cadires i butaques del menjador. Es pensaven que tot aquell muntatge era per detenir-los, si bé trobaven exagerat un desplegament policial de proporcions tan grans. Però de seguida van adonar-se que la policia no els buscava a ells, sinó que posava tota l’atenció a l’església. Certament, els grisos i els agents de la BPS es disposaven a entrar a l’església.

El destacament policíac estava format per la 1a Companyia de la 41 Bandera Mòbil de la Policia Armada, dirigit pel comandant José María Martínez Viñado, i homes del grup tercer de la Sisena Brigada Regional d’Investigació Social, amb els seus caps al davant, els comissaris Julián Gil Mesas i Genuino Nicolás Navales García. Era clar que la policia aquesta vegada apuntava millor que no pas la nit anterior. La seva informació devia ser més fiable. Primer van intentar accedir al recinte per una porta lateral, que conduïa directament a les escales que pujaven al primer pis de la parròquia, on se celebrava la reunió. No van aconseguir-ho, perquè estava tancada i ben travada. Alguns dels assistents encara recorden els cops de la policia contra aquella porta que se’ls resistia. Mentrestant, els agents no es decidien a entrar a l’església per la porta principal. Fer-ho significava vulnerar el Concordat entre l’Església i l’Estat de 19 d’octubre de 1953, que prohibia a les autoritats civils entrar als locals eclesials, ja fossin una església o bé dependències parroquials, sense un permís exprés.

Abans que la policia fes cas omís del requeriment de mossèn Torner de respectar aquell lloc sagrat, un grup força nodrit dels que eren a la reunió havia pogut accedir a la nau central de l’església. Uns s’acomodaren entre els feligresos, d’altres s’amagaren a la sagristia o als confessionaris o fins i tot rere les pesants cortines de vellut. No eren gaires, una trentena, perquè tan bon

punt els grisos van accedir a l’església, van blocar a punta de pistola la porta per on baixaven els reunits. Entretant, la majoria va quedar atrapada al primer pis: “Un dels fets més humiliants —va explicar Portabella en la commemoració de la detenció el 2005— és que ens van fer estar dempeus, quiets, amb les mans al clatell” mentre va durar l’operatiu, que va ser llarg.

Alguns dels assistents, com ara Miquel Sellarès, en aquell moment representant del grup de Jordi Pujol a l’Assemblea, i Octavi Pellissa, un estudiant del PSUC, van intentar fugir pel terrat, però van ser detinguts per dos agents de la secreta que semblaven dos joves antifranquistes i a qui Sellarès animava a fugir amb ells. La missa es va acabar, perquè, malgrat tot, mossèn Torner va continuar la litúrgia, segurament per protegir les persones que havien pogut barrejar-se entre els feligresos. Però els de la secreta ja havien anat “caçant” els personatges més coneguts, entre ells l’advocat Josep Solé Barberà. Es calcula que entre trenta o quaranta dels assistents a la reunió van poder esquivar la detenció massiva, entre els quals gent tan coneguda com Josep

“Alguns dels assistents encara recorden els cops de la policia

contra aquella porta que se’ls resistia. Mentrestant, els agents no es decidien a entrar a l’església per la porta principal. Ferho significava vulnerar el Concordat entre l’Església i l’Estat de 19 d’octubre de 1953, que prohibia a les autoritats civils entrar als locals eclesials.”

Benet, però també l’editor Carles Jordi Guardiola, Segimon Serralonga, Núria Silvestre, Ramon Perelló, Blanca Serra i jo mateix. Gemma Caballer resumeix molt bé al seu llibre La lluita per la llibertat (Ara Llibres, 2007) les peripècies que vaig haver de fer per fugir:

“Quan s’havia donat la veu d’alarma, l’Agustí havia fugit del primer pis i s’havia assegut al costat d’una senyora que havia anat a missa amb els seus fills. En acabar la missa es va aixecar, va caminar al costat d’ella passant entremig de la policia, que continuava fent detencions dins l’església, i va aconseguir sortir a l’exterior. Van caminar plegats una estona i quan van arribar a la cantonada se’n va acomiadar i va sortir corrent esperitat cap a casa del seu pare, Joan Colomines, per explicar-li el que havia succeït.”

En realitat, vaig anar a peu des de l’avinguda de la Infanta Carlota, que és com s’anomenava l’actual avinguda de Josep Tarradellas, fins a un pis de la Vall d’Hebron, a casa d’Anna Esmerats, la segona dona del meu pare, Joan Colomines i Puig. Va ser un trajecte llarg i trist. Després vaig acudir al despatx de l’advocat Josep Andreu Abelló, a Gran Via - passeig de Gràcia, on Josep Benet ja havia començat a coordinar els advocats que defensarien els detinguts i des d’on es preparava la informació que s’havia de difondre a la premsa estrangera. També va ser des d’aquell despatx del polític d’ERC que es van iniciar les gestions amb els collegis professionals als quals pertanyien molts dels detinguts per demanar-los solidaritat.

La detenció dels 113 va ser possible per una operació policial que es va nodrir dels informadors infiltrats en les organitzacions d’oposició, pel seguiment de persones concretes i pels telèfons que la policia tenia intervinguts. El periodista Xavier Vinader, que havia d’as-

sistir a la reunió però que va arribar-hi tard, i per això no va arribar a entrar a l’església, explica que a “la reunió dels 113 jo hi anava com a representant del sector universitari. El que passava és que a les cites, com que eren escalonades, hi va haver alguna detenció i alguns no havíem arribat, i ens vam quedar fora del cercle”. Els detinguts van ser traslladats a la Prefectura de Policia de Via Laietana. Els calabossos no eren prou grans per encabir tanta gent, i per això, com indica Ramon Majó, “mentre anava arribant més gent [a la prefectura], van emmanillar-me a un radiador del passadís de tal forma que no podia estar ni dret ni assegut, sinó molt incòmodament ajupit. Va haver-hi gent que s’hi va passar hores així, però a mi com que vaig ser dels primers a arribar, em van portar molt aviat a un despatx per interrogar-me”.

Entre els detinguts es passava la consigna que tothom mantingués la coartada que la reunió era per discutir l’encíclica papal Pacem in terris. No tothom es va cenyir a aquesta versió. Com es pot comprovar en les fitxes policials que va publicar la revista Sàpiens en una pàgina web, ningú no va delatar ningú, més enllà que alguns detinguts van embolicar-se amb justificacions enrevessades i poc clares sobre per què havien acudit a la cita i sobre si aquella era una reunió de l’Assemblea de Catalunya o no. No és cert, com s’ha escrit alguna vegada amb maledicència sectària, que uns quants detinguts van proporcionar informació rellevant o que alguna persona en concret delatés altres detinguts. No obstant això, a la prefectura de Via Laietana no tothom va ser ben tractat. Els deixebles del comissari Antonio Juan Creix, que en aquella època ja no estava destinat a Barcelona, continuaven torturant com havien fet sistemàticament als anys quaranta per combatre els maquis rural i urbà, o als anys cinquanta per doblegar els comunistes o els nacionalistes, i, més endavant, els etarres.

L’octubre del 1973, l’agent de la BPS Vicente Peña Álvarez, especialitzat en la lluita contra els grups nacionalistes i separatistes, tot i que aquesta vegada va abraçar-ho tot, no va tenir manies per maltractar o torturar directament alguns dels detinguts. Per les seves mans hi van passar Jordi Carbonell, Lluís Maria Xirinacs, Miquel Sellarès, Vicenç Galiana, els germans Joan Ramon i Lluís Colomines, Consol Maqueda, Assumpció Sallés, Saturnino Bernal, Pere Portabella, Joan Parpal, Joan Josep Armet i Joan Aiza, entre d’altres. Ramon Majó, que també va ser colpejat durant l’interrogatori a Via Laietana, explica com va anar el seu interrogatori:

“Tal qual es veu a les pel·lícules, hi havia un ‘poli’ bo i un ‘poli’ dolent. Primer amb més o menys tranquil·litat em van preguntar de què anava la reunió, qui l’havia convocat, quanta gent coneixia dels presents i coses d’aquest tipus. Les meves respostes, consignades prèviament amb tothom per respondre en cas detenció eren simples i clares: era una reunió convocada per cristians de base per reflexionar sobre la famosa encíclica del Papa Joan XXIII, Pacem in terris. Jo vivia a Manresa i no coneixia a ningú dels que hi havia a la sala, etc., etc. Les meves respostes no els van agradar, és clar. I el ‘poli’ dolent es va po-

sar de seguida visiblement nerviós i em va deixar anar la primera hòstia. Nova tanda de les mateixes preguntes i nova tanda de les mateixes respostes. Aleshores les hòsties es van convertir en cops de puny als costats i a la boca de l’estómac que em van fer agenollar doblant-me sobre mi mateix. [...] La comèdia va repetir-se tres o quatre vegades, amb les corresponents tandes de cops de puny ben repartits per tot el cos. Per més que es repetissin i cada vegada fossin més durs i forts, jo sentia que per aquell camí no em traurien res. Home, si arribaven a convertir els cops en una tortura sàdica i lenta, potser no pensaria igual. De moment, cada hòstia que rebia em reafirmava més en la meva decisió de no donar-los la satisfacció de fer productiu el seu treball.”

Té raó Majó quan especula que davant la feinada d’interrogar tanta gent i intentar extreure’ls informació, calia seleccionar a qui s’havia de colpejar o, directament, torturar. Tot i els maltractaments i les vexacions, els detinguts van arribar a improvisar xerrades per entretenir-se, o per fer passar la por. L’escriptor Joan Creixell, que assistia a la reunió com a membre del col·lectiu periodístic Avui - Servei d’Informació Català, va dissertar sobre els ovnis; el

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

pescador de Vilanova Josep Aiza va parlar de la seva feina a la mar; el músic Carles Santos va parlar de la figura de Pau Casals. La detenció dels 113, tal com assenyalà Portabella amb molt d’encert, “va generar un corrent de simpatia i de coneixement. Va ser com atorgar a l’Assemblea la seva majoria d’edat”.

La importància de l’Assemblea com a organisme unitari de l’oposició fins i tot era percebuda pel cònsol dels EUA (del 1970 al 1974) a Barcelona, Robert W. Zimmermann, que el 23 de novembre del 1973 va trametre un airgram al Departament d’Estat amb el títol següent: 113 Oppositionist Arrested in Barcelona at the Second Meeting of the Assembly of the Comisión Coordinadora Fuerzas Políticas de Cataluña

El report no afinava del tot, especialment perquè confonia la Coordinado-

“La importància de l’Assemblea com a organisme unitari de l’oposició fins i tot era percebuda pel cònsol dels EUA (del 1970 al 1974) a Barcelona, Robert W. Zimmermann, que el 23 de novembre del 1973 va trametre un airgram al Departament d’Estat amb el títol següent: 113 Oppositionist

Arrested in Barcelona at the Second Meeting of the Assembly of the Comisión

Coordinadora Fuerzas Políticas de Cataluña.”

ra de partits amb l’Assemblea de Catalunya, però, també, perquè aquella reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea era la novena i no pas la segona. Els errors que conté l’informe demostren que el consolat estatunidenc tenia una informació parcial sobre com s’organitzava l’Assemblea de Catalunya. Es demostra quan el cònsol remarca que a la llista de detinguts no hi havia personalitats importants de l’oposició, llevat del monjo de Montserrat Ricard Lobo, els advocats Josep Solé Barberà (de qui destaca que hagués estat defensor en el procés de Burgos), Enric Leira i el matrimoni Albert Fina i Montserrat Avilés, tots ells militants del PSUC. També destaca la detenció d’Agustí de Semir (un “advocat socialista”, escriu); del realitzador de cinema Pere Portabella; de l’economista Xavier Folch, que després seria editor, i del músic Carles Santos, que per al cònsol era metge.

Tot i això, el mateix Zimmermann assenyala que és complicat determinar l’orientació política i ideològica dels detinguts, menys en el cas dels membres del PSUC, que en els fons és el que més preocupava el govern dels EUA. És curiosa la classificació que en fa, que atribueix a la informació donada per policia espanyola. Escriu que a la reunió hi havia onze militants del PSUC, catorze marxistes, divuit socialistes, trenta-vuit “Catalan extremists”, vint-i-set “anti-regime without specific classification” i cinc persones sense filiació concreta. Exagera quan observa que a la reunió fundacional de l’Assemblea, la del 7 de novembre del 1971, hi havia diversos militants de partits monàrquics i del PSOE. L’únic partit monàrquic que es va integrar a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques va ser el Partit Carlí, que va fer-ho el 1974, i que en aquell moment ja havia abraçat els postulats del socialisme autogestionari defensats pel seu pretendent, Carles Hug de Borbó-Parma. La Federació Catalana del PSOE era irrellevant, aleshores. També s’aventura a especificar que l’Organit-

zació Comunista Bandera Roja (BR) no participava en la reunió. En aquella època, BR vivia una gran crisi, que es resoldria amb l’escissió de finals del 1974, protagonitzada per Jordi Solé Tura, Alfons Carlos Comín i Jordi Borja, entre molts d’altres. El debat intern va acabar en la integració al PSUC d’un nombrós grup de militants i quadres que els que es van quedar a BR anomenaven despectivament “banderes blanques”. Així doncs, tal vegada BR no era present oficialment a la reunió, encara que José María Vidal Villa, que n’era un dels grans dirigents, fos un dels detinguts. Per al cònsol, el professor Vidal era un socialista i, per tant, no el tenia ben ubicat. El segon ministre d’Universitat de Pedro Sánchez, Joan Subirats, si bé assistia a la reunió en representació dels comitès de curs, llavors era un destacat dirigent universitari de BR, en l’òrbita de Solé Tura. A Subirats, que va compartir cel·la amb l’estudiant del PSUC Marcel Cirera i Josep-Lluís Carod-Rovira del PSAN, se’l classifica com un element “antirègim”. Núria Silvestre, que va ser una de les persones que va escapolir-se de la detenció, era una de les dirigents de BR del front d’ensenyament, a més de la companya de Ferran Fullà.

L’informe del cònsol Zimmermann, de vuit pàgines, també esmenta la manifestació del diumenge 11 de novembre a Vic, que va expandir-se a Granollers i a l’Ametlla del Vallès arran de l’ocupació policial de la ciutat dels sants, i les detencions policials a diverses poblacions, com ara Malgrat, Mataró, Arenys, Tordera i Calella. La conclusió a la qual arriba el cònsol és que cal prestar atenció a les accions de la Comissió Coordinadora, que, atesa la seva confusió, cal pensar que s’està referint a l’Assemblea de Catalunya. També conclou que la detenció dels 113 debilitarà l’oposició, i apaivagarà les mobilitzacions obreres i estudiantils. És evident que a partir d’aquell moment l’activitat de l’Assemblea de Catalunya estaria molt més controlada per la policia del que ho havia estat abans, com va que-

“

La nostra

detenció —afirmaven—

ha desvetllat una resposta popular molt ampla i ha demostrat que l’Assemblea de Catalunya no és un grup format per unes persones o unes altres, sinó que la formen la gran majoria dels sectors democràtics de Catalunya. L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.”

dar demostrat amb una nova detenció massiva el 8 de setembre del 1974, la dels 67 de Sabadell, que la policia va interceptar inclús abans de començar la reunió. La capacitat de convocatòria de l’Assemblea es demostraria més endavant, amb les manifestacions multitudinàries del 1976 i el 1977.

Els detinguts van passar a disposició judicial el dia 30 d’octubre i se’ls retirà la documentació. A mig matí del dia 31 d’octubre, van ser traslladats en diverses furgonetes policials al jutjat de guàrdia, el número 12, presidit per Andrés de Castro. Hi havia força gent esperant-los a la vorera del davant, unes cinc-centes persones, que els reberen amb crits d’ànim i contra el règim. Quan els 113 van entrar a la presó, a la Model i a la Trinitat, ja hi estaven tancats els presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler i Amigó, Xavier Garriga i Paituví i Maria A. Fernández Mateos. No eren els únics presos catalans. Als penals de Sòria, Segòvia, Linares, Palència i Jaén n’hi havia molts més. I a la presó Model, quan ja no hi quedava cap dels detinguts de l’Assemblea, amb els quals no havia tingut contacte, el 2 de març del 1974 va ser-hi executat Puig Antich pel mètode del garrot vil. Aquell assassinat i les oneroses multes

als detinguts de l’Assemblea de Catalunya i les fiances, també abundants, demostren que l’aparell repressiu del franquisme no va afluixar mai. Ni tan sols quan agonitzava.

Així i tot, l’oposició catalana al franquisme se sentia forta, malgrat la repressió, i els 113 van manifestar-ho mitjançant un comunicat fet públic pel 7 de novembre, amb motiu del segon aniversari de la constitució de l’Assemblea: “La nostra detenció — afirmaven— ha desvetllat una resposta popular molt ampla i ha demostrat que l’Assemblea de Catalunya no és un grup format per unes persones o unes altres, sinó que la formen la gran majoria dels sectors democràtics de Catalunya. L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer”. Certament, l’Assemblea de Catalunya no podia ser tancada a la presó, com quedaria demostrat amb les mobilitzacions cada vegada més massives dels anys següents. A més, el canvi cultural experimentat per la societat catalana també hi ajudava. Les assemblees democràtiques locals van vincular-se a la lluita als barris i pobles per assolir millores socials i un habitatge digne, i a les lluites obreres per aconseguir millors condicions de treball. L’Assemblea va vincular sempre les reivindicacions polítiques amb

l’exigència de la prosperitat social i econòmica de Catalunya. Per derrotar el franquisme, o si més no per enfrontar-s’hi amb unes mínimes condicions, calia lligar la lluita de les associacions de veïns i dels sindicats clandestins a l’acció política unitària de les assemblees sorgides arreu del país. Els crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” havien d’anar acompanyats de les reivindicacions pròpies de cada lloc. Aquest va ser l’èxit de l’Assemblea.

La detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya va convertir-se en una victòria de l’oposició democràtica. Una acció policial que hauria pogut tenir com a efecte la desarticulació de l’oposició en realitat va popularitzar una instància realment unitària de l’oposició al franquisme que havia trigat trenta-dos anys a constituir-se. A partir d’aquell moment es van constituir més assemblees locals que mai. Malgrat l’atemptat del 20 de desembre, que va posar fi a la vida de l’almirall Luis Carrero Blanco i va endarrerir la posada en llibertat dels detinguts, finalment els 113 van anar sortint de la presó amb fortes multes i altes fiances. Ramon Majó va ser el darrer que va sortir de la Model, el mes de gener del 1974.

L’experiència social de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977)

Mariona Lladonosa Latorre

Doctora en Sociologia

És llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, té un postgrau en Ciutadania i Immigració per la Universitat Pompeu Fabra i és doctora en Sociologia per la Universitat de Lleida. Actualment és professora del Departament de Psicologia, Sociologia i Treball Social de la Universitat de Lleida. El seu camp de recerca se centra en l’estudi de les identitats nacionals, els estudis culturals, el fet migratori, els drets col·lectius i la interseccionalitat. Ha estat investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat Gazi i ha impartit docència a la Universitat de Cambridge. Ha publicat en diverses revistes especialitzades en aquests àmbits. Un dels seus darrers treballs és el llibre Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977), publicat conjuntament amb Manuel Lladonosa per Enciclopèdia Catalana i Premi Serra d’Or (2022).

Si podem sintetitzar l’experiència de l’Assemblea de Catalunya (AC) amb el conegut lema “Lliberat, amnistia i Estatut d'Autonomia”, de la multitudinària celebració de l’Onze de Setembre, ho fem, perquè constitueix, com deia Jaume Lorés, la “ideologia marc” dels anys setanta: llibertat, democràcia, nacionalisme, europeisme, progrés i justícia social. Els setanta són anys en què a Catalunya es viuen algunes manifestacions que recullen elements vinculats a l’esperit del 68 i més enllà. Per exemple, una actitud crítica; una revisió del model social i moral preeminent; una voluntat d’innovació i desconvencionalització de les pràctiques culturals, educatives i polítiques; la voluntat de reconeixement dels drets culturals i lingüístics. I també l’aparició de nous marcs referencials vinculats a les noves lluites socials, com passa amb la llengua i la sociolingüística, l’ecologisme i el territori, el feminisme i, entre d’altres, la incorporació progressiva de la cultura democràtica i social des d’una clandestinitat en transformació.

Si bé és cert que el paper polític i unitari de l’AC entre el 1971 i el 1977 va ser fonamental per a la restauració de l’Estatut i la recuperació de les institucions catalanes, també ho és la seva rellevància com a procés i escola. És a dir, en el desenvolupament d’una cultura i experiència social que transcendeix la consecució de fites polítiques concretes, i que ens parla també del ressorgiment en el catalanisme d’uns referents massius i simbòlics. Un catalanisme en què una nova generació emergeix a través d’episodis diversos de gran valor icònic i simbòlic en si mateixos —i es converteixen en llocs de memòria del catalanisme antifranquista—, com la Caputxinada, la detenció dels 113 de l’AC o la celebració de l’Onze de Setembre esmentat, i que assoleixen una important funció referencial i collectiva.

L’AC és la plasmació d’un nou moment d’acumulació de forces i renovació del catalanisme popular. Una mena de “compromís històric” a la catalana,

com diu Colomines al seu llibre (2023), o d’iniciativa política en la línia italiana: conquistar, orientar, mobilitzar i organitzar les forces de classe i actuar sobre la resta de forces polítiques. Això es traduïa en la col·laboració política, sindical, de grups catòlics, de joves, del moviment veïnal, de grups professionals i culturals, de persones i col·lectius locals i comarcals que van desenvolupar la creació d’un nou model d’enxarxament i de polítiques d’oposició.

L’AC neix influïda per la tancada d’intellectuals a Montserrat l’any 1970 i l’evolució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya davant la constatació dels seus límits d’obertura per a la pràctica de les dinàmiques extenses d’unitat. Pel que fa a les forces polítiques, l’empenta del PSUC a l’AC s’ha posat en relleu historiogràficament. Per al PSUC, l’AC esdevenia l’instrument d’elaboració i realització de l’alternativa política i de ruptura amb el franquisme a Catalunya. Una via per al “pacte per la llibertat” i el re-

posicionament de l’estratègia comunista. El paper d’Antoni Gutiérrez Díaz va ser fonamental. Per a alguns dels grups d’extrema esquerra contraris a la política d’aliances, l’acostament a l’AC no es produiria fins al 1976-1977. Però la participació activa de persones del cercle de Jordi Pujol i Unió Democràtica de Catalunya, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional i del Front Nacional de Catalunya, Esquerra Republicana, el Moviment Socialista de Catalunya o els carlins es produiria de manera clara des de la seva mateixa proposta constitutiva. Des del primer moment, la preparació del nou espai unitari va comptar no només amb la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, sinó també amb la Taula Rodona, CCOO, l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals i el cristianisme rupturista, a més de grups de professionals i representants de la pagesia i de les associacions de veïns. Neix sota l’impuls de 45 organismes, i en el seu moment més àlgid, l’any 1976, quedava constituïda per 128 organitzacions.

“Per al PSUC, l’AC esdevenia l’instrument d’elaboració i realització de l’alternativa política i de ruptura amb el franquisme a Catalunya. Una via per al “pacte per la llibertat” i el reposicionament de l’estratègia comunista.”

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

El context sociopolític acompanyava el moment. D’una banda, la conflictivitat obrera vivia un moment intens, a la SEAT, on Antonio Ruiz Villalba havia mort pel tret dels agents a les ordres del governador civil. No era l’única fàbrica en vaga en aquell moment, ni de bon tros. L’any 1971 es van produir mig miler de conflictes obrers localitzats en 300 empreses diferents de 40 localitats catalanes. D’altra banda, el judici de Burgos del 1970 va acabar d’impulsar la politització definitiva d’amplis sectors de la cultura catalana, de les “forces de la cultura” en l’antifranquisme. Però com apuntava Patrícia Gabancho, els setanta van ser una dècada marcada per una “cultura esponja” que buscava referents en les cultures normalitzades, una cultura polititzada, i una cultura que feia prevaldre l’experimentalisme. L’experiència social de l’AC s’ha de llegir en aquests tempos perquè, de manera innovadora, l’antifranquisme assajava amb una nova modalitat d’organització de masses i a través d’una estratègia també nova: a cavall entre la clandestinitat i la vida pública. Era el moment de sortir a la superfície.

Em sembla rellevant de destacar alguns aspectes històrics i sociopolítics de les noves dinàmiques unitàries que van permetre l’AC. Per una banda, l’estratègia comunista, que s’ha de llegir ja des del 1956, quan Josep Moix presenta les bases d'una nova aposta Per la reconciliació dels catalans i la creació d’una àmplia Solidaritat Catalana. Una política de reconciliació que s’havia de donar en l’escenari d’una nova recomposició de les forces a l’oposició. La reflexió de fons s’havia fet en uns termes similars, encara que amb objectius diferents, en el nacionalisme català personificat en la figura de Josep Benet, que, en un text rellevant com La recuperació nacional de Catalunya després de la guerra, apuntava a les formes de recomposició nacional en què l’Assemblea de Catalunya esdevenia un fil continuador d’aquesta recomposició: una oportunitat en sintonia amb la

importància de reconeixement de les classes populars, en deia, la Solidaritat Catalana dels nostres temps. Hi havia, per tant, lectures coincidents del moment i la necessitat.

Així mateix, els eixos d’emmarcament simbòlic en què es donava l’AC havien canviat enormement, però eren conseqüència d’un nou marc que comença a pensar-se a finals dels cinquanta, es gesta als seixanta i culmina als setanta amb la creació i l’acció de l’Assemblea de Catalunya. A aquest factor s’hi ha de sumar la capacitat de penetració d’aquestes idees en les noves generacions, però també a través de la reivindicació d’aquestes mateixes generacions. Una generació que no havia viscut la Guerra Civil i les seves disputes polítiques, i això era determinant en la reconfiguració del futur.

Prevalia, per tant, una operació de (re) emmarcament i d’oposició: la unitat — com a estructura simbòlica i material— era una aposta per la democràcia. I la democràcia, és clar, era la contraposició a la dictadura. L’eficàcia simbòlica en aquest sentit marcaria la capacitat de penetració i d’èxit de l’AC.

Tres dels quatre punts programàtics de l’AC expliciten perfectament aquesta idea:

1. La consecució de l’amnistia general 2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals

3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932

Com a objectius immediats, l’AC feia una crida a tot el poble català —tots els que viuen i treballen a Catalunya— perquè incorporés la perspectiva global del canvi democràtic a cada una de les seves lluites concretes, i perquè intensifiqués l’esforç per a una ràpida obtenció de:

1. La unitat d’acció de totes les forces democràtiques

2. La solidaritat en la lluita en favor dels represaliats

3. La fi de la repressió i la consecució de l’amnistia

Com deien els comunistes, es tractava d’aconseguir el màxim d’acords en el mínim de temps i amb plena corresponsabilització. I encara un pas més enllà: gestar una política unitària “per baix” via la capacitació d’assemblees ciutadanes a escala de barri, local, comarcal, per convertir-la en un vertader moviment de masses superador de la inèrcia de les corretges de transmissió del partit al moviment.

Si sintèticament hem de parlar de la rellevància social de l’AC, cal fer-ho a través de set dinàmiques fonamentals:

1. La connexió de l’AC amb l’obrerisme. Les forces del treball van esdevenir nucli de les reivindicacions socials i la vertebració progressiva, però efectiva, d’identificació de les llibertats socials i nacionals. La celebració del Primer de Maig del 1973 a Sant Cugat n’és un exemple. L’AC va ser una de les grans experiències històriques de lligam entre les llibertats polítiques i les nacionals amb el reconeixement de la importància de la mobilització de les classes populars.

2. La vocació i l’impuls de la idea d’un sol poble en aquest sentit. La noció d’un sol poble va construir-se com una estratègia de cohesió social i de política unitària de l’antifranquisme. En aquest sentit, aquesta noció va actuar com a mite i com a imaginari. Com a mite, pel seu valor cohesionador davant els temors a la fractura social, però també amb la finalitat de reforçar la dimensió comunitària entre la societat catalana i la nova immigració. La incorporació lingüística i les campanyes de defensa del català, així com les accions de defensa dels drets i les llibertats, i la naturalització de la protesta de la classe treballadora, en cohabita-

ció amb la reivindicació nacional, s’inscrivien en aquest marc. Com a imaginari, la idea d’un sol poble creixia lligada a un altre imaginari polític, el d’un catalanisme interclassista, i es desenvolupava en alguns consensos bàsics: acceptar socialment la diversitat d’orígens de la població catalana, i defensar els drets socials i polítics dels catalans, així com la democràcia.

3. La constatació d’un canvi en el catolicisme català i la seva ruptura amb el franquisme. Exemplifiquen aquest canvi la participació de grups de base en l’AC, i el fet que l’Església catalana prengués una actitud protectora en facilitar diverses parròquies per a reunions polítiques, com les preparatòries de la mateixa Assemblea de Catalunya, a través del paper actiu de Montserrat.

4. La plasmació via AC de les noves lluites socials:

• La constitució de les assemblees democràtiques locals i la lluita i reivindicació dels barris i als barris. L’any 1976 hi ha 60 assemblees democràtiques. També ho veiem

en relació amb la recuperació de la memòria simbòlica veïnal i obrera en l’espai públic, o la retolació en català de carrers i places i gràcies a l’acció del Congrés de Cultura Catalana (CCC). Dues vies paral·leles, la de l’AC i el CCC, amb forta col·laboració.

• La incorporació de les lluites territorials com a eina d’infraestructura. La mobilització popular en relació amb els problemes del medi ambient i la salvaguarda del patrimoni natural de Catalunya amb la campanya “Salvem Catalunya per a la democràcia”. Significativament, els promotors de la campanya de l’AC es consideraven “hereus” del llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, amb la col·laboració del Congrés de Cultura Catalana i la Federació d’Associacions de Veïns.

5. L’experiencialisme en les noves formes de mobilització:

• Per exemple en la posada en marxa de l’emissora La Veu de l’Assemblea de Catalunya.

• La mobilització de la consigna “Diguem no” i el reconeixement i la solidaritat amb les lluites internacionalistes, com el Vietnam, el reconeixement del Polisario o diverses vagues que es produïen a l’Estat.

• Les accions de força de nou format, com a Ripoll, i la campanya en favor de l’Estatut on unes 3.000 persones van omplir places i carrers per difondre la idea que el restabliment de l’Estatut del 1932 podia ajudar a la ruptura necessària per passar de la dictadura a la democràcia.

• L’obertura de l’AC a totes les persones que no volien entrar en cap partit polític, però que sí que volien col·laborar en la xarxa de l’AC, o l’arribada de l’AC a municipis que fins als setanta no havien acollit cap mobilització sociopolítica.

• La Marxa de la Llibertat de Pax Christi en plena consonància amb l’AC i el lema “Poble català, posa’t a caminar” recorrent a peu totes les comarques.

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

“Si volem que hi hagi lluites demà, cal guanyar les lluites d’avui. I les lluites d’avui exigeixen d’unir no solament tots els revolucionaris, sinó

tots els antifranquistes, tots el qui estan per l’establiment d’un règim de llibertats”. Són les paraules de Gregorio López Raimundo al seu informe per al III Congrés del PSUC (1973). ”

• La represa del carrer i la nova performativitat de les manifestacions del catalanisme que convocaven “el poble de Catalunya”. La manifestació de l’1 de febrer del 1976. Testimonia aquell moment la icònica fotografia de Manel Armengol, amb mossèn Ferran Garcia i la multitud a terra colpejada pels cossos policials. L’ús continuat del subjecte poble en l’AC és exemple d’unes noves formes de personificació col·lectiva de la nació i la seva vocació de creació de poder popular en l’imaginari del catalanisme contemporani.

6. La mobilització comarcal i la capillarització territorial. L’any 1976 gairebé el 60% de les organitzacions integrants de l’Assemblea de Catalunya són de caràcter territorial. En aquest cas, es generaria una doble dinàmica: del territori cap a l’AC, i de l’AC i els seus òrgans envers el

desplegament territorial de les seves actuacions. Un exemple és la participació en la reivindicació i lluita d’un grup de joves aglutinats en el Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, un dels moments importants del moviment ecologista a Catalunya. Passaria el mateix a la Garrotxa, la Costa Brava, el Pirineu i el delta de l’Ebre.

7. El paper de la joventut i l’AC com a escola de democràcia per a una generació mancada de referents. Però també la mobilització de nou subjectes en lluita: des dels equips de Rosa Sensat fins als col·legis professionals i la seva renovació.

De vegades hem d’obligar-nos a recordar que la lluita unitària no va produir-se sense conflictes: la repressió i la detenció dels 113 o dels 67 a Sabadell, la diversitat política interna, els canvis de context, etc. Tampoc

hem d’oblidar que alguns debats van quedar irresolts en el marc de l’AC, per exemple el vertader suport al dret d'autodeterminació, la referència explícita als Països Catalans o la forma de coordinació amb les forces de l’Estat espanyol en la lluita democràtica. Sabem també que el salt a la política institucional va suposar el desarmament ideològic i una pèrdua important en termes de participació i estructuració de nous moviments de masses. Però hi ha quelcom de rellevant en termes estratègics de l’experiència històrica de l’AC: “Si volem que hi hagi lluites demà, cal guanyar les lluites d’avui. I les lluites d’avui exigeixen d’unir no solament tots els revolucionaris, sinó tots els antifranquistes, tots el qui estan per l’establiment d’un règim de llibertats”. Són les paraules de Gregorio López Raimundo al seu informe per al III Congrés del PSUC (1973).

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic

Commemoració del vintè aniversari de la mort de l’escriptor i intel·lectual Manuel Vázquez Montalbán

Tornar a Manuel Vázquez Montalbán

Mari Paz Balibrea

University of London

Mari Paz Balibrea és professora d’Estudis Culturals al departament de Creative Arts, Culture and Communication a Birkbeck, Universitat de Londres. La seva investigació se centra en l’estudi del rol polític de la cultura en l’Espanya contemporània i és una de les especialistes més destacades en l’estudi de l’obra de Manuel Vázquez Montalbán. És cofundadora i presidenta de la Asociación de Estudios Manuel Vázquez Montalbán. A més, és autora, entre d’altres, d’En la tierra baldía. Manuel Vázquez Montalbán y la izquierda española en la postmodernidad (1999), Tiempo de exilio. Una mirada critica a la modernidad española desde el pensamiento republicano en el exilio (2007), In search of a new realism: Manuel Vázquez Montalbán and the Spanish novela negra (2011) i The Global Cultural Capital: Addressing the Citizen and Producing the City in Barcelona (2017), i coordinadora de Líneas de fuga. Hacia otra historiografía cultural del exilio republicano español (2017).

En aquest article vull evocar la figura del Manuel Vázquez Montalbán, en el vintè aniversari de la seva mort, com la d’un model d’intel·lectual eficaç i persuasiu, analista encertat i agudíssim del present, valent per anar a contracorrent i coherent amb els seus principis. En parlar del seu pensament i la seva implicació pràctica en projectes de memòria i democràcia, vull proposar la lectura d’un Montalbán plenament contemporani de les nostres preocupacions.

Memòria i democràcia són els dos pilars de l’arrelament polític i ètic del Manolo. Ambdós conceptes parteixen del mateix lloc biogràfic, el que ell anomenava una educació sentimental de nen de família vençuda a la nostra Guerra Civil que conserva, tanmateix, la consciència de la dignitat i superioritat moral —per l’adscripció als principis democràtics— de la seva posició davant la barbàrie del franquisme. Hi ha innom-

brables exemples de la seva fidelitat a aquesta memòria democràtica. Sempre he pensat que Montalbán va ser un intel·lectual d’una peça. Importa poc quin aspecte del seu immens talent escriptor triem: poesia, novel·la, assaig, teatre, periodisme; o tema, política, esport, ciutat, cuina: sempre hi podrem rastrejar la solidaritat que el connecta amb aquesta genealogia. És aquí des del principi. La trobem a la poesia, on la seva “modernitat subnormal”, a diferència de la dels altres poetes novíssims, no es contradiu, per exemple, amb elevar la humil tia Daniela de les Coplas a la muerte de mi tía Daniela, publicat el 1973 però començat deu anys abans, a l’altura de l’il·lustre personatge que va merèixer les Coplas por la muerte de su padre, de Jorge Manrique. La trobem al seu nou periodisme, a la Crónica sentimental de España (1971), on atorga al poble vençut, als anys més negres de la dictadura, la capacitat de resistir subvertint els discursos culturals hegemònics.

No m’ha convençut mai l’argument de la nostàlgia per interpretar el retorn continu al passat de l’obra de Montalbán. Al contrari, és part central de la seva estratègia crítica i projecte de futur. Des del primer moment, la invocació d’aquest passat i aquests personatges vençuts però dignes és una resposta a la constatació que la història és un discurs que qui mana imposa i narra com li convé. Galíndez en un àmbit geopolític global herència de la Guerra Freda i Autobiografía del general Franco en l’espanyol són exemples majors a la seva obra d’exploració del poder aniquilador de dissidències dels amos de la història amb majúscules, interessats a produir i mantenir una certa veritat i resolts a silenciar tot el que no hi encaixi. En aquest sentit, la seva concepció de la història és benjaminiana. Contra l’historiador del qual parla Walter Benjamin identificat amb el vencedor, la memòria representa una narració alternativa a l’abast dels vençuts, d’aquells que no tenen accés a panteons ni a escriure la seva pròpia història. Un dels moments que recordo més vivament entre les vegades quan vaig tenir la sort de sentir parlar en persona Montalbán hi ha el de la clausura del congrés “Sesenta Años Después. Las literaturas del exilio republicano de 1939”, organitzat pel Grupo de Estudios del Exilio Literario de la UAB, que va tenir lloc a Cotlliure, lloc de pelegrinatge de demòcrates des de fa més de vuitanta anys, quan es va posar allà la tomba del poeta Antonio Machado, a qui la mort va trobar en aquest poble francès proper a la frontera a penes iniciat el seu tristíssim exili el gener del 1939. Després d’haver assistit en dies anteriors a diverses sessions del congrés a Bellaterra, es va traslladar amb el seu propi cotxe per unir-se a les commemoracions de Cotlliure. Allà va clausurar el congrés, juntament amb el seu admirat Adolfo Sánchez Vázquez, el filòsof marxista de l’exili. El que hi va dir ho tinc com una de les declaracions de principis més oberta i eloqüent que he

llegit o sentit mai.1 Em va impressionar la manera tan senzilla com devastadora amb què va deixar clar que Franco i els revoltats van exterminar una generació de gent humil formada i dedicada a la creació d’un possible país demòcrata (681). És a aquesta gent que Montalbán connectava la seva pròpia genealogia. Invocar la seva memòria contra la històrica era un gest polític: “Sólo ganando la batalla de la memoria invertiremos el principio de que la Historia la escriben los vencedores o los nietos de los vencedores” (683).

La segona part d’El pianista, situada al Raval el 1942, narra en una tarda les relacions de supervivència que estableixen un grup de vençuts veïns del barri. Tota l’acció es desenvolupa als terrats dels edificis del carrer d’en Botella, el mateix on vivia de petit Montalbán. En una protesta implícita, els personatges eviten el carrer perquè no els pertany, està ocupat pels franquistes i als terrats ha vingut a refugiar-s’hi tota possibilitat de diàleg, crítica i memòria. Aquesta visió de la realitat des de les altures de la misèria i la marginació són el seu únic privilegi. Part important del capítol es dedica a la representació de l’exercici de memòria que fan els personatges, que torna la narració una vegada i una altra a les vicissituds de la guerra i la participació del veïnat en el conflicte. Aquestes narratives mantenen la comunitat unida contra l’enemic comú: el franquisme, i demostren que la memòria crea i empodera la col·lectivitat i vehicula la consciència històrica. Alhora, recupera les veus del passat assenyalant les raons que hagin estat silenciades. La memòria és una estratègia de supervivència, una manera d’adquirir la dignitat que la realitat del franquisme els nega. El passat representat en aquesta segona part de la novel·la és tant la recuperació d’unes històries sepultades per la història com un model d’ús que demostra que el compromís i la consciència històrica no són

1. “Memoria y proyecto”. Aznar Soler, Manuel (ed). Sesenta años después. Las literaturas del exilio republicano de 1939. Actas VI. T.2. Barcelona: Associació d’Idees, 1999, 681-683

patrimoni dels intel·lectuals, i que la derrota del mateix projecte polític no necessàriament aboca a l’escepticisme i el cinisme. Són aquestes formes positives de memòria que es contraposen a l’amnèsia històrica i l’esterilitat ètica culpable dels personatges de la primera part de la novel·la, situada al mateix lloc però en els anys 1980. És l’articulació dels diferents moments històrics i personatges que hi transiten el que revela com el passat il·lumina, críticament en aquest cas, el present i l’empeny a transformar-se. Tot i la centralitat de la història personal i espanyola en la materialització de la relació entre memòria i democràcia a l’obra de Montalbán, el cert és que es poden entendre com formant part d’un interès que és global per indagar en processos de transformació democràtica al llarg del segle XX. A Moscú de la revolución, 2 escrit just després de la desfeta de l’URSS (1990), malgrat reconèixer el fracàs de la revolució, fa servir uns versos de Nikolai Tíkhonov per salvar del projecte la intenció, la inversió en sacrifici i esperança dels qui van lluitar per l’emancipació: “Pero todo lo que fue verdaderamente grande/Será grande para siempre/ Incluso lo que simplemente quedó en proyecto” (238). És aquesta insistència en la intencionalitat, l’impuls valent, transformador, rebel i generós, on es materialitza el més semblant a una veritat democràtica per a Montalbán. I és, tanmateix, el que sistemàticament queda soterrat, abandonat pel discurs històric, molt més interessat en teleologies, en narratives condicionades pel final. És aquest vast territori de projectes en marxa on van actuar com a agents històrics els qui no tenen nom, els qui ho van donar tot amb solidaritat desinteressada, els qui no tenien cap padrí que intercedís per ells quan van venir mal dades, ni casa del pare on tornar; és aquest, el territori que vol abraçar l’exercici de memòria montalbanià, tant en la ficció com en la poesia com en l’assaig, tant pel cas espanyol com per d’altres arreu

2. Moscú de la revolución. Barcelona: deBolsillo, 2005 (1990).

del món. Aquesta que ell va anomenar a Cotlliure “historia universal de la esperanza laica” és el projecte polític, estètic i ètic de la seva memòria. La parella conceptual que tantes vegades va fer servir per definir la seva poesia i la mateixa actitud intel·lectual i vital, memòria i desig, crec que fa referència a una tensió d’actuació intel·lectual i estètica que juga en un eix temporal entre passat i futur, un passat que se sent responsable de recollir i l’energia del qual vol ser capaç de projectar, d’estimular al futur perquè no s’aturi el moviment, l’ambició utòpica protagonitzada pels perdedors de totes les guerres.

En qualsevol cas, això no lleva, com mencionava, que les seves anàlisis de la Unió Soviètica a Moscú de la revolución (1990), el PC més generalment a Pasionaria y los siete enanitos (1995), el Xile d’Allende a La vía chilena al golpe de estado (1973), la revolució cubana a Y Dios entró en La Habana (1998), o el Mèxic de la revolució zapatista a Marcos, el señor de los espejos (2001) es revelin com processos marcats pel fracàs de l’ideal revolucionari democràtic analitzats amb lucidesa. Com diu el personatge del filòsof marxista

Theodor Adorno amb característica dialèctica negativa al Manifiesto subnormal (1970):3 “No hay verdades que no lleven aparejadas el dolor, la muerte y 3. Manifiesto subnormal. Barcelona: Kairós, 1970.

el fracaso, y cuando una verdad triunfa quiere decir que empieza a ser mentira. La única verdad es el combate a vida o muerte por esa misma verdad, pero en la certeza de su futura adulteración” (77). Per això, mai s’abandona a la seva literatura la tensió crítica o irònica, sense les quals es cauria en el messianisme o el voluntarisme, com explica a La palabra libre en la ciudad libre (1979),4 quan diu que “quizá solo la ironía pueda dar a la utopía ese relativismo sobre su propia potencia que le impida caer en la tentación de la profecía y el final feliz” (91-2).

És cert que alguns aspectes del combat intel·lectual, cultural i estètic de Montalbán pel que fa a l’articulació de memòria i democràcia responien a realitats prou diferents de les que vivim ara. Penso, en particular, en la seva obra durant la transició i els anys del socialisme felipista, quan es va oposar al pacte d’oblit de la memòria i reparació a les víctimes del franquisme, perquè perjudicava els perdedors dels quals hem estat parlant. La idea dominant d’un país que per fi culmina amb èxit el seu anhel secular d’incorporar-se a la modernitat i a Europa, que vol distanciar-se tant com pugui d’una imatge de subdesenvolupament, de l’aïllament i la dictadura, que ha pactat amb els franquistes el pas a una nova

4. La palabra libre en la ciudad libre. Barcelona: Gedisa, 1979.

forma d’estat; tot això demanava un sentit comú que justificava girar l’esquena al passat. Montalbán no ho va acceptar mai, ho va veure sempre com una rebaixa intolerable de quota democràtica per les raons ja explicades. Durant tots aquests anys es va quedar en minoria defensant-ho. Les ja mencionades novel·les El pianista, Galíndez o Autobiografía del general Franco són exemples d’aquesta resistència crítica. La primera part d’El pianista la protagonitzen les relacions i frustracions d’un grup d’amics d’exesquerra acomodada en la nova Espanya socialista i/o derrotada en els seus ideals de joventut. Es caracteritzen per la seva incapacitat per connectar entre si les seves realitats i les memòries en comú, tant per entendre-les més enllà de les limitacions del seu grup. Els envolta una atmosfera asfixiant de complex de culpa de classes mitjanes traïdores dels seus compromisos revolucionaris de joventut. Tot i que circulen per la Barcelona del Districte Cinquè, els llocs no els diuen res sobre la ciutat vençuda que hi va viure. La seva ignorància esborra la història de la ciutat de les classes populars. Com deia abans, la novel·la proposa un marcat contrast entre aquesta generació dels vuitanta i la que sobreviu, al mateix barri, a la primera postguerra en la segona part del text, una comparació on els més rics i moderns en surten molt més mal parats perquè la seva amnèsia col·lectiva sobre la realitat que els va precedir a l’espai barceloní explica en part l’immobilisme i l’alienació que pateixen. A Galíndez d’altra banda, és el personatge de Ricardo, parella de Muriel, la investigadora nord-americana, que viu feliç dintre de la fantasia moderna i sense memòria de l’Espanya felipista. Muriel haurà de morir assassinada perquè, a l’última pàgina de la novel·la, Ricardo es posi en marxa, havent entès que no es pot quedar darrere la barrera de la història i que intentar esbrinar qui va matar Muriel l’obligarà a saber coses del passat que no es vol que se sàpiguen i que, quan surtin a la llum, alteraran sense remei la seva comprensió del present i les

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

seves perspectives de futur. És aquesta estructura, que he anomenat “narrativa hermenèutica”, la que Montalbán havia començat a assajar des del 1974 amb la seva novel·la negra. Al marge inclús dels temes concrets tractats, la lògica que obliga, per investigar un crim, a anar al passat, un passat incòmode pel present i que vol amargar-se, per poder il·luminar el present des del seu coneixement, fomenta una manera d’entendre aquest present com sempre lligat al passat i inevitablement condicionant del futur. Precisament, una pràctica que la versió dominant de la identitat nacional democràtica volia evitar en aquells moments.

Aquesta amnèsia dominant, majoritàriament acceptada i celebrada com un triomf de la democràcia, tot i que va començar a trontollar amb la primera arribada del PP al poder democràtic el 1996 —analitzada magistralment a La aznaridad, un dels seus llibres pòstums—, no va fer aigües fins ben entrada la primera dècada del nou mil·lenni. El que alguns anomenen la segona transició, i que té en la qüestió de la memòria històrica dels vençuts un eix molt important és, per tant, un fenomen que no esclatarà al centre del debat polític, social i cultural fins després de la seva mort. El que tenim des d’aleshores i amb rancúnia creixent és un enfrontament entre versions de la història d’Espanya del segle XX que són

hegemòniques cada una en el seu sector. I diré més: l’amnèsia dominant en temps de MVM representa avui en dia la versió més moderada en un espectre on conviu amb defenses obertes del feixisme i la guerra d’extermini contra l’Espanya republicana.

No crec que el Montalbán dels últims anys es plantegés, a l’horitzó del que es pot considerar concebible, la possibilitat d’un retrocés del consens sobre la democràcia liberal en tant que millor model de societat estable i pròspera i on l’avançament en drets té el suport unànime de la societat civil. No crec que ho concebés ni a Espanya ni a Europa, ni als Estats Units.

Aquesta fragilitat de la democràcia que avui és indefugible, alimentada per descontentaments múltiples amb el projecte modern i la democràcia liberal, i sostinguda cínicament per entramats d’interessos capitalistes, no era del seu temps. Tanmateix, és útil recordar la seva línia de reflexió sobre la democràcia en relació amb el capitalisme. Montalbán es va enfrontar sempre al “sentit comú neoliberal”, el que a Pasionaria y los siete enanitos anomena “la Santísima Trinidad (un mercado universal, una verdad neoliberal autoritaria y un ejército vigilante, el norteamericano)”,5 desemmascarant l’acatament

5. Pasionaria y los siete enanitos. Barcelona: Planeta, 1995, 368.

cosmètic a les regles democràtiques que només es consensuen si serveixen i garanteixen els objectius i interessos de les oligarquies econòmiques, la burgesia i les capes mitjanes. Era conscient des dels anys d’antifranquisme que Europa no s’escapava d’aquesta supeditació cínica i condicionada de la democràcia, com ho demostra al Manifiesto subnormal. En temps d’expansió triomfalista urbi et orbi del capitalisme i del decret inapel·lable que la història havia acabat com a lluita per un futur millor, del dogma que les societats de mercat eren la materialització de totes les aspiracions possibles a l’emancipació democràtica, que llibertat i accés al consum eren el mateix, que l’individualisme era signe democràtic inequívoc, Montalbán es va mantenir ferm en la puntualització de les diferències, en l’assenyalament del cinisme dels que instrumentalitzaven les lluites per l’emancipació en nom de la raó d’estat. Ara, quan és més visible que aleshores com es pot parlar de llibertat i de defensa de drets individuals com a part d’arguments clarament antidemocràtics, és bon moment per tornar al rigor semàntic que aporta el saber de la memòria crítica que Montalbán sempre va cultivar. Perquè és des d’aquest rigor, saber i memòria crítica que es pot, com ens va recomanar a Cotlliure, “recuperar la creencia en el poder que tiene lo justo y lo necesario cuando se hacen evidentes” (683). Aquesta creença recuperada és una crida a l’acció que a Montalbán li agradava repetir fent servir una cita de Dürrenmatt: “¡Oh, qué tiempos éstos en los que hay que luchar por lo que es evidente!” (Manifiesto subnormal, 35-6). És el nostre torn, ara, de lluitar pel que és evident.

Font: © Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic.

Compromès amb la història. Una conversa amb Frédéric Pajak

M. Lluïsa Faxedas Brujats

Universitat de Girona

Doctora en Història de l’Art i professora d’Història de l’Art Contemporani a la Universitat de Girona. És membre de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i ha participat en diversos projectes de recerca nacionals i internacionals. És la directora dels Encontres de la Càtedra, que se celebren des del 2016. Ha publicat diversos articles i estudis sobre temes d’art contemporani i de gènere, i sobre artistes catalans, i també ha organitzat i ha col·laborat en diverses activitats i exposicions sobre aquestes qüestions. Entre altres, ha comissariat les exposicions Anna Manel·la (1950-2019) Si jo pogués (2022); Celso Lagar i Hortense Bégué. Els anys catalans (2021), i Ramon Martí Alsina. ‘El gran dia de Girona’. Anatomia d’un quadre (2010). Ha editat els llibres Germinal. Sobre l’obra de Fina Miralles (2020) i Feminisme i Història de l’art (2009), i és autora de Del simbolismo a la abstracción. El ideal de la unidad de las artes en los orígenes del arte moderno (Trea, 2018). Recentment, ha publicat, juntament amb Pere Parramon, Art contemporani a Girona 1994-2019 (GEIEG i Ajuntament de Girona, 2021).

Frédéric Pajak (Suresnes, 1955) és dibuixant, escriptor i editor;1 i, tot i que aquest darrer és l’ofici que ell més reivindica com a tal, la invitació a participar l’any 2021 en el 7è Col·loqui internacional Walter Benjamin, organitzat al voltant del tema «Història i ficció. El gir memorial en les narratives del passat», se li va fer en tant que autor d’una obra àmplia i heterodoxa. El seu primer llibre publicat fou una novel·la, Le bon larron, que va sortir el 1987, però no fou fins a l’aparició de Martin Luther, l’inventeur de la solitude, deu anys més tard, que Pajak va trobar (després de buscar-lo molt) el que acabaria essent el seu mitjà d’expressió principal, una combinació de text assagístic i imatge dibuixada en blanc i negre, a tinta. Aquest gènere, que li és completament propi i no té res a veure amb el còmic, ha estat anomenat assaig biogràfic dibuixat o assaig gràfic, però ell prefereix dir-ne «narració escrita i dibuixada».2 La publicació el 1999 de L’immense solitude, un volum dedicat a Friedrich Nietzsche, Cesare Pavese

1. La seva editorial es diu Les Cahiers Dessinés, i publica els grans dibuixants del nostre temps. Els seus propis llibres apareixen al segell Les Éditions Noir sur Blanc.

2. Seoane, Andrés. Frédéric Pajak: «Mi Manifiesto es un viaje sin meta, una búsqueda constante» [en línia]. Entrevista publicada al suplement El Cultural el 22 de novembre del 2017 [consultada el 21 de març del 2022].

i la relació d’ambdós amb la ciutat de Torí, li donaria un reconeixement crític i de públic que no ha deixat de créixer des d’aleshores. A partir d’aquí ha seguit desenvolupant els seus plantejaments estètics en obres dedicades, per exemple, a Guillaume Apollinaire o James Joyce. Entre el 2012 i el 2020, han aparegut els nou volums d’una sèrie titulada Manifeste incertain, en la qual ha tractat les figures de Walter Benjamin, Ezra Pound, Vincent van Gogh, Joseph-Arthur Gobineau, Marina Tsvetàieva, Emily Dickinson, André Breton, Nadia o Fernando Pessoa, entre d’altres;3 un dels volums és completament autobiogràfic, tot i que de fet en la majoria dels seus textos els records personals s’entreteixeixen amb els continguts que procedeixen de la documentació o de la reflexió històrica.4 Un cop acabada la publicació del Manifeste, ha seguit treballant en una línia similar; el seu darrer llibre, sobre Rimbaud, Lautreámont i Germain Nouveau, es va publicar la tardor del 2021.

3. En el moment d’escriure aquest text, no hi ha traduccions al català de les seves obres; en castellà l’editorial Errata Naturae ha publicat La inmensa soledad i els primers tres volums del Manifiesto incierto

4. En la conversa que vam mantenir, Pajak va anunciar que el 2022 es publicaran els nou volums en una edició conjunta.

Pel que fa a la seva obra, el mateix Pajak n’ha dit que hi intenta desxifrar i suggerir el que s’amaga darrere de la història oficial; i, més concretament a propòsit del Manifeste, ha escrit que es tracta d’una «évocation de l’Histoire effacée et de la guerre du temps, tel est, exprimé de façon désarticulée» 5 Ambdues idees ens remeten sens dubte al pensament de Walter Benjamin, el filòsof que ens ha ensenyat a fixar-nos en allò que la història oficial amaga i a reflexionar-hi, sobre els fragments i les ruïnes que en queden al marge i sobre el desarrelament vital i intel·lectual, motius, tots ells, que, sens dubte, caracteritzen la modernitat i les seves conseqüències. En la conversa que vam mantenir amb Pajak,6 doncs, vam començar preguntant-li per la importància que Benjamin havia tingut en la seva obra, tenint present també que és el personatge central dels tres primers volums del Manifeste incertain Pajak va recordar que Benjamin no era un autor al qual se sentís particularment proper, i que havia estat per a ell una lectura juvenil amb la qual no

5. Pajack, Frédéric, «Avant-propos», Manifeste incertain, vol. I. Lausana: Les Éditions Noir sur Blanc, 2012, p. 10.

6. Aquesta conversa, que va tenir lloc el 19 de novembre del 2021, és accessible al Repositori DUGi Media de la Universitat de Girona, a aquest enllaç: http://diobma.udg.edu//handle/10256.1/6530

havia connectat especialment; anys més tard, però, va tenir el projecte de fer un documental sobre l’estada de Benjamin a Eivissa i sobre la trobada

“

En la conversa que vam mantenir amb Pajak, doncs, vam començar preguntantli per la importància que Benjamin havia tingut en la seva obra, tenint present també que és el personatge central dels tres primers volums del Manifeste incertain”

que mai va tenir lloc entre ell i l’artista dadaista berlinès Raoul Hausmann,7 finalment abandonat. Fou llavors quan va rellegir-lo amb més atenció i va iniciar l’escriptura d’un llibre infinit, diu ell, sobre la seva vida i el seu destí més que sobre la seva obra, ja que va comprendre que alguns trets clau del seu pensament, com el seu interès

7. El documental s’hauria basat en el llibre de: Valero, Vicente. Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, 1932-1933, Barcelona: Península, 2001.

pel judaisme o pel marxisme, tenien a veure amb qüestions personals, en aquest cas, amb el rebuig d’uns pares jueus assimilats i burgesos. En aquest sentit, és important tenir present que tots els llibres de Pajak parteixen d’una investigació exhaustiva sobre les vides dels personatges tractats, i que es poden llegir en si mateixos com a biografies; és el cas del volum cinquè que està exclusivament dedicat a revisar la vida de Van Gogh, per exemple, sense esmentar ni cap element autobiogràfic de Pajak ni introduir-hi altres personatges, cosa que, com esmentàvem, sí que passa sovint en altres volums. En qualsevol cas, no hi trobarem estudis estètics ni comentaris crítics aprofundits sobre les obres filosòfiques o artístiques dels diversos personatges, sinó més aviat informacions i reflexions sobre les seves vivències en relació amb el context històric en què es van donar en cada cas.

Pajak ens va recordar que, als anys setanta, a França es va insistir molt, des de l’acadèmia, en la idea que la feina de la crítica i la teoria literàries (i artístiques en general) s’havia de centrar a parlar de les obres i no de les vides dels autors, fent especial atenció a la naturalesa del discurs i al lloc de

Frédéric Pajak. © Lea Lund.

Walter Benjamin. Autor desconegut, 1928. Akademie der Künste, Berlin – Walter

Benjamin Archiv. CC BY-NC 4.03.0

la seva enunciació.8 En aquest sentit, Pajak es rebel·la contra el que considera un dogmatisme destorbador, i a la pregunta retòrica sobre quin és el lloc de l’enunciació del discurs (des d’on es parla), ell té clar que és des de si mateix; és a dir, que ell parla de i des de la seva condició pròpia, les seves vivències i experiències subjectives. Només tenint en compte aquests elements, apunta, es poden comprendre determinats aspectes de l’obra d’un autor, com ara el que hem citat anteriorment sobre Benjamin o el fet que els darrers llibres de Nietzsche (Ecce homo o L’Anticrist) van ser escrits en 8. Sense citar-los, s’està referint a autors com Michel Foucault i el seu text Què és un autor? (1969) o a Roland Barthes i La mort de l’autor (1968).

un estat d’exaltació limítrof amb la follia que cal tenir present per valorar-los. Pajak coincideix plenament, en aquest sentit, amb el ja citat Van Gogh, que també era un gran lector de biografies i les considerava imprescindibles per entendre el treball dels artistes que admirava.9 Per Pajak, fins i tot la mateixa tria dels autors dels quals parlarà en els seus llibres té a veure amb qüestions personals i amb una certa identificació amb ells, com ara el seu interès per Nietzsche i Pavese a partir del fet que 9. Sobre això, Pajak ha dit: «C’est Van Gogh qui disait qu’on ne pouvait pas comprendre une peinture si on ne connaissait pas la biographie du peintre. C’est pour cela qu’il se plongeait dans les biographies d’artistes. Bien sûr, il s’identifiait à eux, en partie…». Pourquoi tu me regardes comme ça? Conversation entre Paul Nizon et Frédéric Pajak. Lausana: Les Editions Noir sur Blanc, 2021, p. 59.

“Per Pajak, fins i tot la mateixa tria dels autors dels quals parlarà en els seus llibres té a veure amb qüestions personals i amb una certa identificació amb ells, com ara el seu interès per Nietzsche i Pavese a partir del fet que tots tres, ell mateix inclòs, són orfes de pare; en una ocasió ha declarat que «J’aime les grands brûlés lorsque je me sentais moimême un écorché vif. [...] J’interprétais leur désespoir avec les yeux de mon désespoir» ”

tots tres, ell mateix inclòs, són orfes de pare; en una ocasió ha declarat que «J’aime les grands brûlés lorsque je me sentais moi-même un écorché vif. [...] J’interprétais leur désespoir avec les yeux de mon désespoir» 10 També considera que hi té un paper important l’atzar, com el que el va dur a la troballa casual d’una biografia de Luther en una parada dels bouquinistes parisencs del Sena que el conduiria a escriure el seu primer assaig dibuixat. Segons ell, de fet, són aquests autors els que ens esperen i ens troben, no nosaltres qui els escollim per un acte de voluntat.

10. Citat a: Aguirre, Guillermo. «Imaginario caleidoscópico de Frédéric Pajak», Escritura e Imagen, núm. 16, 2020, p. 29, nota 7.

Portada de l’edició francesa de L’Immense Solitude. Avec Friedrich Nietszche et Cesare Pavese, orphelins sous le ciel de Turin. © Frédéric Pajak, Fons editorial Les Éditions Noir sur Blanc.

Un altre aspecte d’aquesta implicació personal de Pajak en les seves històries té a veure amb el fet que, com a dibuixant figuratiu que és (i d’un tarannà genèricament realista), els dibuixos que formen part integral dels seus llibres parteixen, o bé de motius reals que ell mateix coneix, o bé de fotografies. Per això, en un moment donat, per exemple, li cal refer l’itinerari seguit per Benjamin quan travessa a peu la frontera i arriba a Portbou, fet que li permet no només conèixer el paisatge en el qual es va moure el filòsof per tal de poder després traslladar-lo visualment al dibuix, sinó també comprendre a un nivell més profund alguna cosa sobre com devia viure l’escriptor alemany l’experiència d’aquest darrer viatge.

En aquest sentit, i malgrat que sovint en parlar de l’obra de Pajak fem molta atenció als elements biogràfics i històrics, val la pena recalcar també que, en conjunt, els nou volums del Manifeste són, en paraules seves, un gran viatge, en el qual la geografia també ocupa un lloc molt important; un viatge mental i físic, ja que Pajak ha trepitjat la majoria dels llocs dels quals parla com a part del seu procés de documentació. La seva obra és, doncs, molt precisa en la cita dels llocs i espais, i la seva presència en aquests llocs forma part també del procés d’intentar entendre les experiències dels personatges tractats, com la d’aquest darrer viatge benjaminià, o les vivències de Nietzsche com a estranger a Itàlia.

“[...] els nou volums del Manifeste són, en paraules seves, un gran viatge, en el qual la geografia també ocupa un lloc molt important; un viatge mental i físic, ja que Pajak ha trepitjat la majoria dels llocs dels quals parla com a part del seu procés de documentació”

En aquest sentit, cal dir que l’opció de Pajak connecta absolutament amb la renovellada importància que ja des dels anys noranta, i sobretot ara en ple segle XXI, s’està donant, en la pràctica artística i en la reflexió teòrica, precisament a les narracions d’històries i vivències personals, als records i a les memòries individuals, als arxius familiars i als àlbums de fotos; en definitiva, als testimonis de totes les vides, també les minúscules (un terme del novel·lista Pierre Michon), que no són les dels grans noms de la història, però que fan la història en la mateixa o en més mesura, o sense les quals la història no tindria cap sentit. Una opció per a una escriptura «situada», en podríem dir, que no només no oculta el lloc i

Portada de l’edició francesa del primer volum de Manifeste incertain © Frédéric Pajak, Fons editorial Les Éditions Noir sur Blanc.

la veu de l’autor, sinó que permet que aquest es converteixi tant en narrador com en protagonista, en tant que les seves experiències s’intercalen amb les dels personatges tractats i tracten, si més no, d’il·luminar-se o de donar-se sentit mútuament. El fet que en els seus llibres escrigui sobre els seus subjectes amb una prosa objectiva, gairebé acadèmica, mentre que quan parla d’experiències autobiogràfiques la seva escriptura esdevingui molt més poètica i lírica, amb una clara ambició literària i formal, va justament en la línia d’accentuar aquest element personal. Això sí, Pajak no se sent interpel·lat pel vessant més estrictament emocional o sentimental que a vegades tenyeix en excés aquesta literatura del jo, del que creu que és un fenomen efímer del qual d’aquí a pocs anys no quedarà res.

Un altre element que insereix completament el treball de Pajak en la contemporaneïtat és el seu interès per combinar imatge dibuixada i text en un format que no té res a veure amb la il·lustració ni deu res al còmic, sinó que més aviat ens recorda el del muntatge cinematogràfic. Ell mateix ha declarat que «J’ai commencé à assembler les dessins et le texte, comme on

“Un altre element que insereix completament el treball de Pajak en la contemporaneïtat és el seu interès per combinar imatge dibuixada i text en un format que no té res a veure amb la il·lustració ni deu res al còmic, sinó que més aviat ens recorda el del muntatge cinematogràfic.”

procede au montage d’un film»11, i en un moment donat de la conversa va reconèixer que havia fet llibres perquè no havia pogut fer films, referint-se al projecte fallit sobre Benjamin a Eivissa que esmentàvem abans, o a una pel·lícula que hauria hagut de retratar el Torí de finals del segle XIX i començaments del XX on van viure Nietzsche i Pavese.12 De fet, la constatació que aquella

11. Citat a: Aguirre, Guillermo, «Imaginario caleidoscópico de Frédéric Pajak», op. cit., p. 31, nota 9.

12. El 2019, tanmateix, va fer el documental Aubrun, l’absolue peinture. El 2020 donà a conèixer En souvenir du monde, un projecte conjunt amb la seva dona, Lea Lund, i interdisciplinari, que inclou un llibre amb fotografies i una pel·lícula, i el 2022 ha acabat L’ami, Portrait de Mix & Remix.

ciutat havia desaparegut i no era possible captar-la en imatges el va portar a recrear-la en dibuixos. Sobre el seu estil, cal esmentar que Pajak es veu a si mateix com un artista que treballa contra el seu temperament, que en el seu cas el conduiria a fer una pintura de tipus més expressionista (recordem que ell és fill i net de pintors, i que va iniciar els estudis de pintura), però que opta en la seva obra per un estil molt més gràfic, gairebé com de gravat, sempre en blanc i negre (i grisos) que li permeten tanmateix una aproximació més realista als seus temes. Això no obsta, evidentment, perquè ell mateix admeti que tot dibuix implica un procés de decisió i selecció sobre quins elements del motiu de partida s’hi incorporen, i evidentment que també hi ha un punt d’invenció en certs aspectes del seu treball.

La natura de la relació entre text i dibuix en l’obra de Pajak resta tanmateix oberta: hom s’adona ràpidament, en llegir els seus llibres, que allò que hi trobem escrit i allò que hi apareix dibuixat sovint no manté una relació directa, que els dibuixos van per un camí més o menys paral·lel al text però que no necessàriament s’hi relacionen. El seu autor esmenta que cada lector s’ha de fer seu el material a la seva manera, i que de fet ens correspon a

Portades de les edicions en castellà del tres primers volums de Manifeste incertain. © Frédéric Pajak, Fons editorial Errata Naturae.

“Pajak reconeix que es responsabilitza de tots els elements del procés de producció del llibre, des d’escriure i dibuixar els materials fins a maquetar-los, triar la tipografia, dissenyar la coberta, etc.; i, en aquest sentit d’autor total, ens remet també a l’obra del britànic William Blake, un altre pioner de les relacions entre text i imatge que als seus llibres més destacats podríem dir que també va inventar un gènere i un format propis.”

cadascun de nosaltres decidir quines relacions podem establir, si així ho volem, entre uns materials i altres. En aquest sentit, és una proposta encara més radical que la de l’escriptor alemany W. G. Sebald, per exemple, que també introduïa material visual (en el seu cas, fotogràfic) en les seves novelles d’una manera més suggeridora que evident, però que mantenia uns certs fils de contacte amb el text. Com a autor, Pajak reconeix que es responsabilitza de tots els elements del procés de producció del llibre, des d’escriure i dibuixar els materials fins a maquetar-los, triar la tipografia, dissenyar la coberta, etc.; i, en aquest sentit d’autor total, ens remet també a l’obra del britànic William Blake, un altre pioner de les relacions entre text i imatge que als seus llibres més destacats podríem dir que també va inventar un gènere i un format propis.

Tant en la conversa que vam mantenir com en altres entrevistes concedides i en els seus mateixos llibres (en els quals parla particularment de principis del segle XX, tot i que afirma no haver-ho buscat a consciència), Pajak ha dit sovint que sent que el moment que estem vivint en aquestes primeres

dècades del segle XXI no és gaire diferent del que es vivia a Europa als anys trenta; pel que fa a França, si més no, hi detecta un clima comú de racisme, pobresa i exclusió que li sembla força perillós. En aquest sentit, Pajak pensa que ens cal estar atents i tenir present una història que, tot i que l’hem estudiada, sembla que hem oblidat; vivim, diu, en les restes precàries d’una pau de postguerra, però sense memòria. I alerta: «La paix d’aujourd’hui est toute relative, puisqu’elle se nourrit de guerres lointaines et locales qui se détachent de nous sous forme d’images désespérantes»13; i, encara més endavant, «L’Histoire nous surprend toujours, car toujours elle a raison après coup. Elle peut parfaitement devenir le théâtre d’une guerre ouverte contre la modernité et contre la science, lorsque celle-ci n’est qu’à ses ordres».14

En el moment en què escric aquestes línies estem vivint una guerra a Ucraïna iniciada per una invasió militar russa que, com ha quedat patent en les moltes anàlisis que ens arriben a través dels mitjans de comunicació, pocs

13. Pajack, Frédéric, Manifeste incertain, vol. I, Lausana: Les Éditions Noir sur Blanc, 2020, p. 9

14. Ibídem.

esperaven i per la qual no sembla que estiguem gaire preparats; aquesta irrupció sobtada de la guerra en el nostre espai de precària seguretat sembla confirmar els temors expressats per Pajak gairebé al llarg de tota la seva obra. Una vegada més, ens cal preguntar-nos pel paper que en aquesta mena de situacions poden tenir els intel·lectuals en general, i el coneixement de la història en particular; sobre la primera qüestió, Pajak és francament escèptic (en la conversa va confessar no confiar actualment en cap intel·lectual francès). Sobre la segona, crec que una conclusió provisional ens podria conduir a pensar que en general, si haguéssim llegit més l’obra de Pajak, la situació actual potser ens hauria agafat menys desprevinguts.

Direcció: Coordinació:

Jordi Font Agulló

Júlia Gutiérrez Ortíz, Mercè Pujadas Bartès i Eloi Torrents Vivó

Consell de redacció: Josep Calvet Bellera

Josep Font Sentias

Josep Lluís Martín Berbois

Arnau Roig Virgili

Gemma Simon Muntané

Consell editorial:

Xavier Casals Meseguer (Universitat Ramón Llull)

Montserrat Duch Plana (Universitat Rovira i Virgili)

Kathrin Golda-Pongratz (Universitat Internacional de Catalunya. UIC School of Architecture)

Martí Marín Corbera (Universitat Autònoma de Barcelona)

Àlex Mitrani Martínez de Marigorta (Museu Nacional d’Art de Catalunya)

Xavier Roigé Ventura (Universitat de Barcelona)

Joan Sagués San José (Universitat de Lleida)

Lydia Sánchez Gómez (Universitat de Barcelona)

Marta Simó Sànchez (Universitat Autònoma de Barcelona)

Queralt Solé Barjau (Universitat de Barcelona)

Documentació fotogràfica: Rosina Ramírez Rosillo

Disseny i maquetació: Carles Tallada Serra

Correcció i traducció de textos:

Fotografia de portada:

Barcelona, juny 2024

DL: B.1674-2014

ISSN: 2339-806X

© dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars.

Memorial Democràtic Carrer del Foc, 57 08038 Barcelona

Textos BCN, SLU i Glòria Roset Arissó

Ana Sánchez (Refugi de la Fàbrica Damm).