CFA Mestre Esteve, 2017-2018 GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA PERSONES ADULTES
ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – MÒDUL OPCIONAL
ARTS I ARTISTES MATERIAL COMPLEMENTARI
INTRODUCCIÓ A L’ART
/
-1-
1. L’Art 1.1. Definicions a) etimologia, del llatí ars, habilitat, talent; i b) habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació; manera de fer alguna cosa segons regles (...) “Belles arts”, que tenen per objecte l’expressió de la bellesa pel color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment: pintura, escultura, arquitectura, música, poesia, (...) Aplicació de l’habilitat i el gust a la producció d’una obra segons principis estètics; cadascuna i el conjunt de les belles arts. “Una obra d’art”. “L’art grec”. Especialment: les belles arts, amb exclusió de la literatura. (Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana). Les set arts
1. Arquitectura 2. Escultura 3. Pintura 4. Música
5. Poesia 6. Oratòria 7. Cinema
ACTIVITATS 1. Al llarg del curs estudiarà només història de l’arquitectura, escultura, pintura, música i cinema. Per tant, no cal que t’entretinguis gaire en la poesia i l’oratòria. No obstant, per començar, anota les definicions de cadascuna d’aquestes darreres dues arts: la poesia i l’oratòria. 2. Quina era la professió de Pompeu Fabra i a què es va dedicar?
Arts i artistes–
-2-
2. L’arquitectura 2.1. Definicions a) etimologia, pres del llatí architectura. Arquitecte ve del llatí architectus i aquest del grec arko “soc el primer” + tekton “obrer”. Professional que dissenya els plans per fer els edificis i en dirigeix i controla la construcció; i b) art de projectar i construir edificis. (Alcover-Moll, Diccionari català-valencià-balear). -----------------L’arquitectura és l’art i tècnica de la construcció. És la concretització de l’espai existencial, segons Norberg-Schulz, aplicable tant a les construccions monumentals com a les ordenacions espacials de qualsevol poble primitiu. L’arquitectura és, a l’ensems, l’art de l’espai interior habitable.
2.2. Introducció a la història de l’arquitectura a) Egipte (3.500 aC – 500 dC) L’arquitecte se’l designava com a constructor d’obres reials, perquè només s’entenia per arquitectura la monumental de caràcter sacre i l’àulica;
b) Roma. Marc Vitruvi (segona meitat s. I aC), arquitecte i tractadista llatí i autor de Piràmides de Gizeh l’únic tractat conegut sobre l’arquitectura de l’Antiguitat: “De architectura” (27-23 aC). No s’allunya del concepte egipci i defineix aquest art com el dedicat a la construcció d’edificis religiosos, civils, públics i palaus. Concepte que va influir en el Renaixement i que arriba pràcticament fins ara;
c) Edat Mitjana i Renaixement. Durant l’època medieval l’arquitectura es limita exclusivament a les obres religioses. Els edificis públics i els militars no tenen
Teatre de Mèrida
Arts i artistes–
-3-
cap preocupació artística. Només a les acaballes del Gòtic i durant el Renaixement, església, palau i llotja són equiparables a obres d’art;
Santa Maria della Fiore, Florència d) Barroc (s. XVII). La urbanística coma execució artística deliberada és producte d’aquest estil, aplicada a les darreries del s. XVI i durant el XVIII en l’ordenació de Roma. Tanmateix, a finals d’aquest últim segle, a Londres i a París; i
Conjunt del Vaticà
e) Modernisme. La casa, particularment la de classe mitjana alta, assoleix objectius artístics de consideració al llarg de la segona meitat del s. XIX. És a partir d’aquest moment quan hom pot començar a parlar d’arquitectura en camí de fer servei a qualsevol nivell social.
Casa Lleó i Morera, Barcelona, Domènech i Montaner
2.3. L’arquitectura primitiva Desenvolupada en organitzacions preestatals. La casa no té sentit ni significat Arts i artistes–
-4-
arquitectònic, és l’ordenació del territori qui el posseeix. Per exemple, cabanes a la selva alineades circularment, en forma de caragol.
2.4. L’arquitectura popular A les actuals civilitzacions urbanes, és una arquitectura de “poble”, no ciutadana, lligada a les activitats econòmiques agrícola-artesanals. Hom dóna solucions de tipus funcional, sense intencionalitat de bellesa formal. Una de les seves característiques més destacades és la participació de l’usuari en el projecte i execució. Es fonamenta constructivament en els mitjans existents a l’encontorn, àdhuc en estat original.
2.5. La funció de l’arquitectura L’arquitectura és un art amb una funcionalitat existencial. Aquesta ve formada per dues funcionalitats internes: a) la tècnica, en el context dels progressos científics; i b) la utilitària (religiosa, pública o privada). Tota arquitectura es deu a l’ús de destinació.
2.6. Elements per a l’anàlisi arquitectònica a) Connexió de l’edifici amb l’espai circumdant Cal estudiar la integració de l’edifici dins l’espai que l’envolta, observant si es troba en una trama urbana o bé aïllat, sol o relacionat amb altres edificis de funció similar o complementària a la seva. Si la construcció a analitzar és urbana, conèixer el medi envoltant esdevé alhora essencial per determinar la seva funció. Integració espacial, relacions, etc.
b) Elements formals 1.- columna: potenciada pel món prehel·lènic, és l’element principal de l’arquitectura cretenca, des de llavors té una plena funcionalitat en el seu valor sustentant;
Arts i artistes–
-5-
pilar
pilastra columna
peu dret
Mènsules
estrep
llinda
2.- arc: consagrat per Roma a l’associar-se a la columna. Com a forma estètica arriba a la maduresa amb l’art musulmà, fruit dels califes cordovesos i de llurs arquitectes;
Arts i artistes–
-6-
1. Imposta 2. Salmer 3. Dovella 4. Contraclau 5. Clau 6. Intradós
Arts i artistes–
7. Extradós 8. Rosca 9. Llum o corda 10. Fletxa 11. Ronyó 12. Brancal
-7-
3.- volta i cúpula: elements derivats dels anteriors;
de canó
de quart de canó
de canó apuntat
d’aresta
anul·lar
esquifada d’aresta i cadenes
Cúpula sobre petxines
Arts i artistes–
-8-
4.- mur: considerat antiestètic, és habilitat mitjançant la decoració pictòrica principalment, però també per relleus escultòrics, revestiments de fusta, etc.;
mur de maons isòdom
ciclopi
pseudoisòdom
mixta
encoixinat
5.- materials, dividits en: · nobles, de qualitat estètica, com el marbre o la pedra tallada; i · merament constructius, mancats de bellesa, són principalment la maçoneria i el maó o totxo. Només triomfen -sobretot el maó- amb l'art musulmà, o contemporàniament amb l'obra vista; 6.- volum: l'estructura arquitectònica i l'espai generat per ella mateixa, donen el volum resultant de l'edifici. Per això, aquest variarà segons els monuments, des de la volumetria compacte i horitzontal renaixentista fins a la verticalitat del Gòtic o del Barroc. El volum se cerca amb moltes i diverses finalitats. És simbòlic o de significació religiosa, recordatori, anunci de poder, guia en una paisatge, ordenació del territori, etc.; 7.- llum i color: tot sovint constitueixen allò veritablement definidor de l'ambient arquitectònic. S'estudia millor en l'arquitectura religiosa, perquè les edificacions civils no tenen un criteri unitari per la multiplicitat d'usos que tenen. Des d'un punt de vista generós es pot establir:
Arts i artistes–
-9-
Estil Romànic Gòtic Renaixement Barroc Segle XIX
Característiques de llum i color Penombra llum natural força directa i policroma llum blanca i difosa llum blanca i orientada a un punt preeminent llum policroma i orientada
Romànic: penombra, Sant Pere de Roda
Renaixement: llum blanca i difosa St. Llorenç, Florència
Arts i artistes–
Gòtic: policromia, Saint Chapelle, París
Barroc: llum blanca i orientada a un punt preeminent, San Carlino alle Quattro Fontane
- 10 -
Segle XIX: llum policroma i orientada, Sala de lectura de la Biblioteca Nacional, París. c) La planta Juntament a l'alçat, la planta és un element bàsic per a l'anàlisi espacial de l'edifici i contribuirà a clarificar la seva estructura essencial. Planta i alçat són doncs, una eina clau per a l'estudi arquitectònic. Alhora, la planta permet d'establir una seqüència de les diferents solucions adoptades en diversos moments històrics:
Estil Romànic
Característiques de la planta predomini de les línies rectes i corbes regulars traçades a partir d'un centre fàcilment localitzable Gòtic segueixen utilitzant-se les línies rectes, però els angles de corbatura seran de més o menys 90 graus Renaixement clar predomini de les línies rectes Barroc utilització de línies corbades i irregulars on hi ha més d'un centre de corbatura Segle XIX gran diversitat de solucions Planta romànica (Saint Sernin de Toulouse, França)
Planta gòtica (catedral de Reims) Arts i artistes–
- 11 -
Planta i alçat renaixentista (Sant Llorenç de Florència)
Planta barroca (San Carlino alle Quattro Fontane)
Segle XIX (Casa Milà) d) L'alçat Els esquemes d'alçats permeten veure millor tant la disposició interna dels murs, com l'exterior de l'edifici. Malgrat que els interiors també són una part important en la configuració arquitectònica de l'obra, fins el s. XX, l'atenció fonamental dels arquitectes i mestres d'obres es dirigia a les façanes.
Arts i artistes–
- 12 -
· La façana La seva resolució estructural i formal evoluciona segons les distintes èpoques i funcions per les què ha estat creat l'edifici. Per a la seva anàlisi cal considerar: 1.- les obertures de tot tipus, com portes, finestres, balcons, rosasses i d'altres; que, a més de permetre l'accés, la ventilació, il·luminació, etc., produeixen un ritme formal a la façana, tan per llur disposició espacial com pels elements i ornament de acostumen a emmarcar-los; 2.- la composició, on s'hi reflecteix l'estructura interior de l'edifici, ja sigui per columnes adossades o pilastres i contraforts. Fins el Renaixement no s'organitzaran les composicions al voltant d'un eix de simetria, sistema que es perllongarà fins a les darreries del s. XIX, desapareixent durant el XX; i
Alçat de la Vil·la Capra 3.- acabaments, com les cornises, entaulaments i coronaments que completaran la visió total de la façana.
e) Cobertes, sostres i suports interiors Cobertes i sostres La coberta de l'edifici condicionarà l'estructura de suport de la construcció, sempre d'acord amb les característiques pròpies dels materials emprats, pes, volum, llum a cobrir, etc. Les cobertes s'adaptaran primer a les condicions climàtiques locals, i després, a les necessitats de l'edifici. Aquests dos aspectes provocaran la diversitat de materials utilitzats (pedra, fusta, maó, pissarra) i de formes (a una sola aigua, a dues aigües, terrassa). Llur evolució històrica és la següent:
Arts i artistes–
- 13 -
Estil Romànic Gòtic Renaixement Barroc Arquitectura civil
Cobertes i sostres cobertes de voltes d'aresta, de canó i ús d'elements cupulars voltes de creueria nervades amb clau de volta voltes de canó i cúpules, total desaparició de les claus de volta Gran complexitat en les solucions de cobriment És molt corrent la solució de cobertes de fusta, enteixinats decorats, ja sigui amb escultura o pintura
Volta de canó romànica
Volta de creueria gòtica
Cúpula renaixentista (Santa Maria della Fiore)
Sostre barroc: palau de Versalles
Sostre de la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana
Arts i artistes–
- 14 -
Cal anotar que el sostre, com el mur, és susceptible d'esdevenir espai per a la decoració, essent la més habitual la pintura al tremp. Suports interiors En el cas de que els murs no siguin massissos és molt freqüent la utilització de columnes o pilars com elements sustentants. Llur evolució història ve tot seguit: Estil Suports interiors Romànic gruixuts pilars Gòtic pilars compostos i complexos, però prims Renaixement columnes i pilastres organitzades segons el mòdul arquitectònic Barroc desenvolupament i complicació de les solucions renaixentistes
A l’esquerra: pilars romànics, a sobre d’aquestes línies: pilar gòtic (1)
Arts i artistes–
- 15 -
Renaixement: S. Pietro in Montorio
Barroc: columnata de S. Pere del Vaticà i Baldaquí de s. Pere
Cal remarcar, finalment, la unitat pilar-columna amb el corresponent capitell.
2.7. Clàssic i classicisme Clàssic És el 'moment de perfecte equilibri que aconsegueixen els estils, allò perfecte en els seu gènere' segons Pevsner. En contraposició a aquesta definició, Summerson diu: "un edifici que no presenti elements del vocabulari del món grecoromà no és clàssic"; és a dir, tota l'arquitectura, des del Renaixement fins a Le Corbusier, la Bauhaus i Frank Lloyd Wright és clàssica. Arts i artistes–
- 16 -
Classicista Per a Pevsner és la consciència de que el clàssic ha de considerar-se com a model o guia, la desconfiança d'un mateix per superar-lo, el seu estudi i la vessant artificiosa i controlada, allò erudit, acadèmic i arqueològic. Classicisme o neoclàssic Són conceptes a partir del renaixement, contraposats a allò barroc o romàntic.
2.8. Conclusió Sintetitzant: arquitectura és la concretització de l'espai existencial interior i habitable.
2.9. Vocabulari Arquitecte Constructor, mestre d'obres, aparellador, arquitecte tècnic, delineant, paleta, manobre... Arquitectura Construcció, edificar, bastir, reconstrucció, reformar (demolir, abatre, enderrocar, desbastir)... Edifici Construcció, casa, immoble, torre, gratacels, església, palau, llotja, estadi, finca, habitatge...
Arts i artistes–
- 17 -
FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ARQUITECTÒNICA
1. Observació i anàlisi del conjunt de l'edifici - Naturalesa i/o finalitat de l'edifici (religiosa, civil, domèstica, militar...) i situació en relació a l'espai que l'envolta (centre d'una ciutat antiga/nova, espai rural, plaça pública, jardins...). - Materials utilitzats per a la seva construcció. Poden ser: Assecat al sol amb palla: tova Fang Modelat i cuit
Pedra (granit, marbre, sauló...) Fusta Ferro/vidre Ciment Els materials influeixen en el caràcter de l'edifici (pobresa o lleugeresa o pesadesa) i determinen la seva tècnica constructiva: Fusta o pedra = arquitectura amb llinda Fang o pedra = arquitectura amb volta Ferro o ciment = arquitectura dels segles XIX - XX - Anàlisi dels elements constructius Observació de les característiques de la planta (forma, proporcionalitat de les diferents parts, obertures a l'exterior, façana, portals) i del sostre (tipus de cobriment de l'edifici: cobertes, entaulaments, voltes, cúpules...). Estudi de les forces de càrrega (com es reparteix i com s'aguanta el pes del sostre) i dels elements sustentadors (forma i grossària dels murs, pilars, pilastres, columnes, contraforts...). - Valoració de l'edifici Harmonia i proporcionalitat del conjunt. Tendència de les línies dominants (rectes, corbes, verticals, horitzontals). Ordenació de l'espai interior (distribució de les dependències, funcionalitat, punts de comunicació, funció i/o distribució de la llum natural...). 2. Estudi de la decoració - Apreciació dels elements no constructius sinó exclusivament decoratius tant a l'exterior com a l'interior: motllures i capitell escultures i/o relleus Arts i artistes–
- 18 -
pintures i/o frescos - Anàlisi de l'objectiu que cerca la decoració (bellesa, grandiositat, didactisme, tenebrositat...). 3. Identificació de l'obra i valoració del seu caràcter històric Identificació de l'estil i caracterització global de l'obra en relació a l'estil. Identificació (si és possible) de l'autor i del període de construcció. Relació de l'edifici i de l'estil amb el període històric en què fou realitzat i comprovació de la influència de l'època en l'obra.
L'anàlisi d'un edifici històric A partir de les imatges que es presenten i de les informacions de què es disposa en llibres, cal omplir l'esquema següent per a cada edifici: 1. Documentació general: 1.1. Què és? Nom de l'edifici. 1.2. Què s'hi veu? 1.3. Quan es va fer? Cronologia. 1.4. On es troba o es trobava? 1.5. Quin era el context polític, social, econòmic, cultural, etc., del moment? 1.6. Qui en va ser l'arquitecte (-es)? 2. Anàlisi formal: 2.1. Com és l'edifici? 2.2. Aspectes diversos: 2.2.1. Materials utilitzats. 2.2.2. Tractament del mur. 2.2.3. Sistema constructiu. 2.2.4. Elements de suport. 2.2.5. Elements suportats. 2.2.6. Espai interior. 2.2.6.1. Distribució bàsica de l'espai. 2.2.6.2. És un espai unitari o fragmentat? 2.2.6.3. Com és la il·luminació? D'on procedeix? 2.2.6.4. Ornamentacions? 2.2.7. Espai exterior. 2.2.7.1. Descriure-hi les ornamentacions. 2.2.8. Què caracteritza l'estil? 2.2.9. Quines diferències i semblances presenta aquest edifici respecte d'altres del mateix indret i/o període? 3. Interpretació: 3.1. Quin tipus d'edifici és? El seu caràcter. 3.2. Amb quina finalitat es va construir? Quina funció compleix? 3.3. Quin imaginari reflecteix? 3.4. Qui encarregà l'obra? 3.5. A qui s'adreçava l'edifici? Arts i artistes–
- 19 -
3.6. Símbols, sobretot lligats a les ornamentacions. Guarden relació amb alguna ideologia? 3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar? 4. Conclusions.
ACTIVITATS 1.
Anota el concepte de Barroc que figura més amunt.
2.
Quins són els materials de l’arquitectura?
3.
Redacta 15 línies (150 paraules) sobre Classicisme o neoclàssic d’acord amb el que t’expliquen els apunts.
3. L’escultura 3.1. Definicions Art d’esculpir. Cal distingir entre talla i modelat.
La Pietat Rondanini, Castello Sforzesco, Milà (1552-1564) (marbre, 1,95 m alt)
Arts i artistes–
Talla o cisellat Es refereix etimològicament al concepte d’escultura derivat del llatí sculpere: treball per mitjà el martell i el cisell sobre materials durs. La talla de fusta, més suau, permet d’emprar la maça i la gúbia, L’escultor extreu del bloc de material l’obra d’art que té en el seu interior. Com deia Miquel Àngel: l’obra és dins del bloc de matèria, l’únic que cal fer és ajudar-la a sortir. També cal recordar d’aquest artista els seus famosos inacabats, figures aparentment sense polir, com la Pietat Rondanini. L’escultor quan talla realitza una tasca de desbastat que demana molta habilitat tècnica.
- 20 -
Modelat Li cal materials tous fets a mà o amb algun estri com l’espàtula. El procediment més important per obtenir l’obra per modelat és el que es fa quan aquesta és de bronze i mitjançant fundicions a la cera perduda amb obres petites, atès que són farcides de metall, o la fundició d’arena amb resultat final d’escultura buida.
Troubetzkoy, Paul (1866-1938). Retrat de Matías Errázuriz Ortúza, Bronze a la cera perduda. Alt: 39,5 cm, ample: 30 cm, profund: 31 cm. Fos per A. A. Hébrard. França. 1909.
La plàstica Plàstica deriva del grec plastiqué o art de modelar i fa referència només a aquella activitat escultòrica que usa materials tous, modelables a mà; per això, hom la diferencia d’aquella altra que empra materials durs o esculpeix. D’aquest significat restringit passà la plàstica a definir en general tota l’activitat escultòrica. En un tercer sentit encara més ampli i que ve del grec plàso, és tota aquella dirigida al tacte i a la vista; diferenciant-la de la música i de la poesia. De fet, avui es considera plàstica: l’arquitectura, l’escultura, la pintura i les arts decoratives.
3.2. El tret específic de l’escultura: la tridimensionalitat La característica més pròpia de l’escultura i que la separa de la pintura és la tridimensionalitat. Aquest aspecte es troba en l’escultura de bulto rodó o exempta, ocupant d’un espai real de tres dimensions (és per això que es parla, generalitzant, d’estatuària) i també es troba a l’escultura de relleu, malgrat estar formant part d’un pla. La tridimensionalitat provoca la multiplicitat de punts de vista, la percepció de la peça es pot fer des de llocs distints, per això fa que prengui importància el factor llum i la imposició, o no, per part de l’artista d’un determinat angle visual òptim per percebre l’obra.
3.3. Materials Precisament per les característiques ja anotades, el material que configura l’obra escultòrica tindrà una importància cabdal.
Arts i artistes–
- 21 -
El material escultòric s’ofereix tant a la vista com al tacte, això reforçarà els diferents poders expressius dels diversos materials. L’expressivitat d’aquests –força més consistents i sòlids que els materials de la pintura- dependrà de la seva pròpia naturalesa i de la textura aconseguida per l’escultor: si l’obra és aspra i rugosa o bé brillant i polida, o si hom copsa el rastre deixat pels estris de l’artista o aquest ha deixat les seves empremtes... Nous materials han esdevingut susceptibles de formar part de l’escultura des de principis del s. XX, com els muntatges fets amb objectes trobats o de desferra, el poliuterà...
3.4. Repòs i moviment La representació d’estabilitat o moviment en l’escultura depèn principalment de les formes, tot i que hi hagin altres elements que també puguin contribuirhi. La disposició o combinació de línies verticals i horitzontals amb d’altres en diagonal, corbes i formes geomètriques, com ara triangles i rectangles, poden donar a l’obra una més gran sensació de moviment o de repòs. La il·lusió de moviment es crea mitjançant: a) el ritme o composició en seqüències rítmiques i essencialment lineals. La vista, al seguir aquestes formes seqüencials estimula la imaginació creant una sensació il·lusòria de moviment. Una variant són els ritmes lineals Discòbol, Miró oblics, com per exemple, la composició en diagonal, la forma S, el ritme helicoïdal...; i b) la tensió, com a dinamització i vivificació.
Moviment real a) el de l’espectador al voltant de la figura. S’aconsegueix pel tractament rítmic de la pròpia escultura (escultura hel·lenística i dels períodes semblants: barrocs); i
Arts i artistes–
- 22 -
Laocoont i els seus fills, Museus Vaticans, Roma (Itàlia)
Apol·lo i Dafne, Bernini
b) el moviment real, iniciat pel rus Naum Gabo (1920) amb una construcció d’una sola barreta que vibra al ser impulsada per un motor, produint una àrea de vibració o volum virtual.
Naum Gabo, Kinetic Construction (Standing Wave), (1919-20, replica 1985)
-------------Així per exemple, en els períodes clàssics es recorre a una solució estàtica amb predomini de les línies verticals i horitzontals, i les formes de triangles rectangles i equilàters, els quals comporten una sensació d’estabilitat. A períodes com el Barroc, l’art opta per solucions molt més dinàmiques, amb predomini de diagonals i formes geomètriques inestables. Hi ha també d’altres procediments per donar a l’obra un estat concret, així, el moviment pot venir d’una tensió interior que es desprengui de la pròpia escultura, com passa a les obres de Rodin.
Arts i artistes–
- 23 -
Balzac, August Rodin
3.5. Llum i color Llum Té un paper essencial com a element plàstic. Generalment és una llum natural amb la què hi compta l’escultor alhora de distribuir les masses i els volums. Per exemple: mitjançant zones còncaves i convexes, deixant espais buits a l’interior de la peça.
Color Aplicat a l’escultura té, al llarg de les distintes èpoques, sentits diferents. A l’art egipci el color escultòric posseeix o cerca una intenció simbòlica. En canvi, la policromia barroca comporta un pur interès naturalista.
El profeta, Pau Gargallo
Arts i artistes–
- 24 -
La Pietat, Gregorio Fernández
3.6. Dificultats en l’apreciació de l’escultura L’escultura com a art sempre ha tingut dificultats per establir la seva independència, per ficar l’expressió que li és pròpia, per autodefinir-se. Aquesta autonomia només s’ha aconseguit contemporàniament i han estat fonamentals autors com Rodin i Moore.
Rei i reina, Henri Moore
L’escultura és sobretot una massa tridimensional, ocupant un espai i constatada per uns sentits que capten el seu volum i pes, a més de l’aparença visual. L’escultura sol·licita el sentit del tacte i això és molt important.
L’escultura i l’arquitectura Inicialment arquitectura i escultura no existeixen per separat, ambdues s’integren en el Arts i artistes–
- 25 -
monument. L’escultura tot sovint i més en el passat se subjecta al marc arquitectònic, decora timpans, capitells, arquivoltes, etc. Les figures s’allarguen, s’aplanen, s’encongeixen o es dobleguen; tot, en funció del marc de l’edifici. També pot succeir que siguin elements ornamentals que segueixin ritmes decoratius: palmetes, medallons, motllures, esquemes geomètrics, etc. Àdhuc, ocasionalment, per simpatia, l’escultura arriba a substituir funcions arquitectòniques, com és el cas de les cariàtides o dels atlants, fent de suport (columna o pilar); o escultures als mainells, etc.
Cariàtides
Atlants
Mainell
La decoració relacionada amb l’arquitectura és un aspecte arraconat durant el s. XX, atesa la preferència per la nuesa estructural de l’edifici. Arts i artistes–
- 26 -
L’escultura és l’art de l’espai tàctil, mentre que l’arquitectura és el de l’espai interior habitable.
L’escultura i la pintura L’escultura només es comença a independitzar del marc arquitectònic a la Grècia clàssica, però cau, més tard, en una nova relació-subjecció: els perjudicis visuals. L’escultor del primer Renaixement, col·loca l’obra en un espai que respon a un ordre visual. D’aquesta manera, la noció de massa tridimensional que només es pot capta perfectament amb el tacte, desapareix a causa dels anomenats prejudicis visuals. L’escultura té una funció més duradora que la pintura, derivada de la qualitat dels seus materials. Per tant, la temàtica és molt més específica: gestes, persones que cal eternitzar... Aquests materials són més costosos, per la qual cosa, l’artista es vincula per dependència als grups socials més poderosos; això és, més conservadors.
3.7. Conclusió: la funció de l’escultura És necessària la creació escultòrica com a recurs per establir i desenvolupar el sentit de l’existència real humana, la seva pròpia tridimensionalitat. La qualitat específica més remarcable de l’escultura és el seu gust per les sensacions tàctils. Aquesta sensibilitat tàctil, segons H. Read ha de fer una triple operació: 1) 2) 3)
sensació de qualitat tàctil de les superfícies; sensació de volum relacionada amb l’espai que aquest ocupa; i sensació de massa relacionada amb el pes.
L’escultura contemporània L’escultura comença com a amulet per passar a simbolitzar conceptes religiosos o polítics, arribant contemporàniament a significar-se per si mateixa. El tema ha estat sempre, fins a la ruptura del s. XX, la figura humana. Els canvis de l’escultura actual venen de la pèrdua de les tradicions tècniques i de l’oblit de la funció commemorativa i celebrativa.
3.8. Vocabulari Esculpir Entretallar (esculpir de mig relleu), entallar, tallantar, modelar (en argila, cera, etc.). Comparable: cisellar, burinar, gravar. Escultor Estatuari, estatuer, imatger, imaginaire, entretallador, tallista.
Arts i artistes–
- 27 -
Escultura Plàstica o art plàstica, torèutica (art de treballar en relleu el vori, la fusta, etc.), estereotomia (art de tallar la pedra, la fusta, el ferro, etc.), estatuària, imatgeria. L’obra esculpida Estàtua, imatge, figura, talla, entalladura, entretalla, relleu (baix relleu, mig relleu, alt relleu), bust, tors, esbós, carassa o mascaró, angelot (figura gran d’àngel que hom posava a les façanes); cariàtide, atlant i telamó (tots tres) (figura de pedra que serveix de columna o de pilastra), anàglif (ornament esculpit).
FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ESCULTÒRICA 1. Observació i anàlisi de l’escultura Caracterització de l’obra: a) segons la seva forma: -exempta (dreta, sedent, tors, bust, grup) Una escultura exempta és la que permet que es giri completament al seu voltant.
Paulina Borghese, Antonio Canova
Arts i artistes–
- 28 -
El relleu, en canvi, està unit a un fons i no es pot voltar. -relleu El relleu negatiu és el relleu en què les figures estan més enfonsades que no el plànol primitiu.
Relleu negatiu (temple d’Horus)
L’alt relleu és el relleu en què les figures sobresurten més de la meitat del seu volum.
Alt relleu (els hidròfors, frisos del Partenó)
El baix relleu és el relleu en què les figures sobresurten menys de la meitat del seu volum.
Arts i artistes–
- 29 -
Baix relleu (Assurbanipal i un geni alat)
Tipus de material utilitzat: el material també determina a tècnica l’instrumental. -Fang cuit i vidriat (policromat o no): terracotta. La tècnica és el modelatge a mà o amb torn i afegint fang manualment. -Pedra (granit, basalt, marbre...). La tècnica consisteix a esculpir amb cisell (buidar pedra d’un bloc compacte). -Fusta (policromada o no). La tècnica és la talla amb gúbia (buidar fusta d’un bloc) i encolar (afegir fusta a l’obra). -Metall (or, plata, coure, ferro). La tècnica és la fundició a cera perduda amb un motlle i també el soldatge de metalls. -Altres materials: ivori, estuc, plàstic, vidre... Composició i incidència de la llum. -Relació entre els volums de l’obra (distribució, pes, agilitat...) i creació d’espais interiors i exteriors (espais buits, escultura tancada cap a ella mateix, escultura oberta...). -Incidència de la llum sobre l’obra (parts il·luminades, parts ombrejades, l’obra atura la llum o la deixa passar...) i com afecta l’observació de l’estàtua (la llum crea espais). -Ordenació de l’equilibri i de la simetria o no de l’obra. La proporció, és a dir, la relació entre els diferents parts del cos, i entre elles i el conjunt, ha estat sempre objecte d’estudi per part dels escultors. Ban aviat es va establir el concepte de cànon (regles), que el grec Policlet (s. V aC) va fixar en 7 (el cap entre set vegades en l’alçada tota del cos) i un altre grec, Lisip, en 7,5.
Arts i artistes–
- 30 -
Cànon de Policlet Cànon de Lisip Estructura i moviment Observació de quina és la línia (o les línies) estructural de l’obra, si hi predomina la línia recta i els angles tallants, si l’obra té tendència a l’estatisme (hieratisme), si hi dominen les corbes i els angles són arrodonits, si l’obra és dinàmica i vol reflectir moviment, etc.
hieratisme
dinamisme
Textura. Tipus d’acabament de l’obra (poliments, rugositats, parts inacabades, etc.)
Arts i artistes–
- 31 -
2. La funcionalitat de l’obra -Decoració aplicada a un monument arquitectònic (fris i mètopa, relleus interiors, timpà...) i la seva adaptació a les limitacions de l’espai assenyalat. -Suport d’un element constructiu (columna, capitell, arquivolta...). -Decoració interior associada a un mobiliari o bé decoració exterior (jardins, places, públiques...).
3. Identificació de l’obra i valoració del seu caràcter històric -Identificació de l’estil i de l’autor, i de les seves característiques. -Relació de l’obra amb el seu marc històric i a la inversa.
L'anàlisi d'una escultura A partir de les imatges que es presenten i de les informacions de què es disposa en llibres, cal omplir l'esquema següent per a cada escultura: 1. Documentació general: 1.1. Què és? Nom de l'estàtua o grup escultòric. 1.2. Què s'hi veu? 1.3. Quan es va fer? Cronologia. 1.4. Qui en va ser l'autor? 1.5. On es troba o es trobava? 1.6. Quin era el context polític, social, econòmic, cultural, etc., del moment? 2. Anàlisi formal: 2.1. Com és l'estàtua o grup escultòric? 2.2. Aspectes diversos: 2.2.1. Material utilitzat? 2.2.2. Tècnica escultòrica? 2.2.3. Forma. Dimensions. 2.2.4. Tipologia. 2.2.5. Cromatisme? 2.2.6. Expressa moviment, repòs, força..? 2.2.7. Com es disposen les parts de l'escultura? 2.2.8. Estil. 2.2.9. Quines diferències i semblances presenta aquesta obra respecte d'altres del mateix indret i/o període? 3. Interpretació: 3.1. Quin tema és? 3.2. Amb quina finalitat es va fer? Quina funció compleix? 3.3. Quins elements de l'imaginari de l'època tradueix? 3.4. Qui encarregà l'obra? 3.5. A qui s'adreçava l'obra? 3.6. Símbols. 3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar? Arts i artistes–
- 32 -
3.8. Obra figurativa o no? 3.9. Comunica sensació de força, seguretat, dinamisme, inestabilitat, estabilitat? 4. Conclusions.
ACTIVITATS 1. Explica amb paraules distintes de les que hi ha als apunts, quin és el moviment real en l’escultura. 2.
Com es relacionen l’escultura i l’arquitectura?
3. Localitza en els apunts Rodin i Moore (anota número de pàgina, línia); i en 5 línies com a màxim, per a cadascun, escriu sobre ells. Pensa que són escultors i això és l’únic fonamental ara i ací.
4. La pintura
4.1. Definicions a) etimologia, pres del llatí pictura, relacionat amb pignere, “pintar”; i a) art de pintar. “Escola de pintura”. Taula, làmina, llenç, en què és pintada una cosa; la mateixa obra pintada. “Una exposició de pintures”. Substància colorant preparada per pintar... (Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana). --------------La unitat física d’una pintura queda constituïda pel suport sobre el què hom pinta (taula, mur, paper, tela...) i els pigments, que són aquells materials que el pintor aplica sobre els suports mitjançant el pinzell o altres estris, i que dóna forma a la pintura pròpiament dita.
Paral·lelament als materials pictòrics emprats tradicionalment es troba també, en la pintura contemporània, la utilització i aplicació de materials molt diversos com ara papers enganxats (collage), sorra, objectes de tot tipus, ja siguin metàl·lics, de fusta, etc.
Arts i artistes–
- 33 -
Els diferents materials triats i emprats per l’artista possibiliten la creació de diferents textures, importants en el resultat final de l’obra. Les superfícies poden quedar llises, pastoses, untoses, mates, brillants, etc. És important tenir en compte la intenció del creador, que amb la pinzellada donada es definirà i caracteritzarà ell mateix relacionat amb la seva obra. La textura és un element doncs clau que solament hom pot apreciar mirant l’obra directament, en viu. El seu valor es perd en qualsevulla reproducció, sigui en paper o en diapositiva.
4.2 Tècniques pictòriques El coneixement tècnic assegura la pervivència material de l’obra i contribueix a la seva consecució estètica. Pintura mural La pintura mural al fresc consisteix en aplicar els colors dissolts en aigua de calç sobre el mur, que haurà de ser prèviament preparat i humit. Es basa en el procés de carbonatació de la calç. La paret es converteix en una superfície compacte, de consistència marmòria, on es tanquen tots els colors diluïts en aigua. La paret es pinta de dalt a baix per evitar espatllar amb goterons el ja pintat. Cal, gairebé sempre, fer un dibuix previ sobre un cartró. Els colors s’han d’aplicar ràpidament i d’una manera segura, perquè no poden haver rectificacions, el secat és mol ràpid. El fresc és una tècnica de pintura mural que s’executa sobre una arrebossada fresc de calç i arena. Els colors utilitzats són pigments diluïts en aigua..
Arts i artistes–
- 34 -
El fresc és constituït per diverses capes superposades, es distingeixen: Primera capa, l’arrebossada gruixuda (arriciato), constituïda per una mescla de calç apagada i arena gruixuda. Segona capa, l’arrebossada fina (intonaco), constituïda per calç apagada i arena fina ben tamisada. Tercera capa, la capa pictòrica, realitzada per pigments diluïts en aigua pura, amb un pinzell es fan diverses capes sobreposades. La última capa, la crosta, es realitza amb argamassilla de cal carbonejada que al deshidratar-se amb l’aire produeix un embolcall protector transparent, que engloba els pigments que es fixen definitivament.
Pintura al cavallet El nom ve de l’alt faristol en el què l’artista col·loca el quadre durant l’execució. El suport del cavallet pot ser de fusta (pintura sobre taula), de tela o llenç, paper, etc.
Arts i artistes–
- 35 -
Autoretrat de l’artista amb el seu cavallet, S. Dalí
Cal distingir: a) Pintura al tremp. Usa aigua per dissoldre els colors, afegint-se un aglutinant, com les barreges de líquids oleaginosos (ou, caseïna, goma, cola, cera). Històricament va tenir la màxima vigència durant l’Edat Mitjana. El seu suport és la pedra, la fusta, el metall, el cartró, la tela... Tot, abans però, s’ha de preparar amb la imprimació;
Mestre de Peralta. Pintura al tremp sobre un arrebossat de calç. Segon quart del segle XIV.
b) Pintura a l’oli. Empra l’oli per diluir els colors. S’aplica sistemàticament amb els pintors flamencs dels s. XV, amb teles com el lli i el cànem. És d’una gran ductilitat; i
Arts i artistes–
- 36 -
Suposat autoretrat de Jan Van Eyck, a qui s’atribueix l’invent de la pintura a l’oli, al principi però el suport habitual era la fusta (oli sobre taula, 1433, 25,8 x 18,9 cm, National Gallery, Londres L’Home amb turbant roig és un dels retrats més famosos de Van Eyck, i com la majoria, d’identitat desconeguda, cosa que ha suscitat tota mena de teories. Alguns han trobat certa semblança entre els trets d’aquest home i els de Margarita Van Eyck, esposa del pintor, per això pensen que es tracta del seu sogre. Altres van més enllà i tenint en compte l’edat madura de l’home del retrat i la del propi Van Eyck, pensen que és un autoretrat. El que està clar és que es tracta d’un retrat meravellós, sobre un rostre seriós i realista, en el que es deixa constància de les arrugues i la duresa de l’expressió, i en el que es deixa tot l’efecte pictòric sobre el brillant color roig del turbant. Aquesta extravagància deuria de cridar l’atenció als contemporanis de Van Eyck tant com als espectadors contemporanis. En el marc, que és l’original de l’època, es troben les habituals citacions de l’artista: la firma, la data i el seu lema "Als ich Kan", és a dir, "el millor que puc".
b) Aquarel·la i gouache. Els aglutinants són substàncies solubles en aigua amb l’afegit de goma aràbiga. La tècnica de l’aquarel·la –treball amb colors transparents- es consolida el s. XVIII amb l’escola anglesa i amb predomini del tema del paisatge.
Arts i artistes–
- 37 -
Port de Barcelona, Francesc Sillué, aquarel·la sobre paper
William Turner. Cowes, Isle of Wight. c.1827. Aquarel·la sobre paper. Col·lecció privada, Gran Bretanya
El gouache fa una pinzellada més pastosa, vellutada (pintura al pastel) i la llum i tonalitats clares s’assoleixen amb el color blanc. Es conreà a França durant la segona meitat del s. XVIII (Boucher).
Arts i artistes–
- 38 -
François Boucher (1703-1770) Noi agafant una pastanaga, pastel sobre paper, 1738 30.6 x 24.1 cm, Helen Regenstein Collection.
4.3. La línia És més intel·ligible que sensible, respon a l’ordenament intel·lectual i és el resultat del poder d’organització de la ment. La veritable naturalesa de la línia és la seva qualitat gràfica; és a dir, el dibuix. D’antuvi en pintura ha esta vigent la dialèctica entre el predomini de la línia o del color (com per exemple, entre l’escola florentina i la veneciana respectivament). Formalment, la línia defineix i afiança l’aparença de les coses, delimita els contorns de les figures. A pesar que la línia per si mateixa és de caràcter limitatiu, el recurs del traç lineal pot adoptar diferents comportaments. Realitzat de manera contínua i tancada dóna com a resultat una imatge finita i limitada. El traç ininterromput, en canvi, es presenta suggeridor i al·lusiu. Les línies poden ser formalment: a) decoratives, de caràcter més ornamental; b) dinàmiques i convulses –diagonals, espirals- representant el moviment; i c) estàtiques i equilibrades -verticals, horitzontals- que remarquen un caràcter temàtic més reposat. És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.
Arts i artistes–
- 39 -
El resultat d’aquest joc de línies i formes comportarà la part de la càrrega simbòlica de l’obra pictòrica en el seu conjunt. Hom por establir un seguit de formes com ara les següents: a) b) c)
formes obertes i línies verticals: elevació mística; formes tancades triangulars i línies centrípetes: equilibri; i formes tancades circulars i línies centrípetes: perfecció.
4.4. El volum La pintura es per definició una plasmació bidimensional d’una realitat objectiva o subjectiva que l’artista vol expressar. Un quadre és, per tant, un espai de dues coordenades físiques, perquè la tercera coordenada, el volum, és impossible de reproduir com a tal. El pintor ha de crear mecanismes que enganyin els sentits de l’espectador per mitjà uns recursos pràctics que permetin reconstruir aquesta tercera dimensió. Aquestes solucions són el modelat i la perspectiva.
El modelat S’aconsegueix per medi de gradacions de llum i color, que permeten que els cossos destaquin respecte el fons del quadre per la percepció de llur volum. El modelat pot presentar-se sota dues formes d’aplicació: a) el clarobscur, en què l’efecte de tridimensionalitat s’obté a partir dels canvis bruscos de llum i ombra (llum intensa per als volums i foscor per a les superfícies planes i posteriors). El màxim exponent és Caravaggio; i
b) l’sfumatto, tècnica en la què el canvi entre els plans de l’escena es dulcifica amb l’aplicació de contorns diluïts. El seu definidor és Leonardo.
Narcís, Caravaggio
Arts i artistes–
- 40 -
Madonna, 1501 h. Leonardo da Vinci, Col·lecció particular, guix i pastel sobre paper, 46,4 x 36,2 cm.
Pintada cap el 1501, aquesta madonna és un probable producte de taller, sense quasi intervenció de Leonardo, malgrat que els trets del mestre adaptats per una mà menys hàbil. El sobrenom d’aquesta madonna és la Verge de la filosa, perquè el nen du un fus de filosa a la mà, amb una significació bastant confusa. El posat de Maria és similar a la de les dues versions de la Verge de las Roques, inclús en el gest protector de la seva ma. El posat del nen no obstant no s’assembla en res a cap versió anterior ni posterior de Leonardo. Les figures posseeixen l’sfumatto que va fer famós Leonardo, però al paisatge del darrera li manca la subtil aura de misteri que els que pintava el mestre florentí. Aquesta madonna s’ha considerat com aquella que li encarregà a Leonardo Florimund Robertet, el secretari d’estat de Lluís XII de França, el conquistador de Milà.
L’escorç És aquell recurs plàstic que presenta les formes en posició perpendicular o obliqua respecte al pla del quadre. La seva funció és la de suggerir una sensació de profunditat. Un bon exemple és el .
Crist mort d’Andrea Mantegna
4.5. La perspectiva Dóna com a resultat la representació il·lusòria i fictícia de l’espai. Perspectiva ve del llatí perspicere, equivalent al grec optiqué; així doncs, originàriament es refereix als estudis dels fenòmens de la visió. Arts i artistes–
- 41 -
No existeix només una perspectiva, sinó diverses tècniques perspectives estretament lligades amb la cultura i la ciència de l’època. Té un valor simbòlic, perquè és l’expressió de les diferents interpretacions culturals que al llarg de la història han estat sobre la percepció de l’espai (Panofsky). Evolució històrica: a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba (perspectiva naturalis), empírica i aproximativa, més propera a la percepció visual, atès que representa la corbatura de la xarxa de la imatge retiniana;
b) Edat Mitjana. Es perd la representació volumètrica de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a la bidimensionalitat i esquematisme dels símbols. Fins el s. XIII no hi ha perspectiva; c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva “cavallera” o vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat (a cavall), mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi. Els primers exemples es troben en aquest arquitecte, en el pintor Masaccio (La Trinitat, 1425-1426) i en l’escultor Donatello (1427). La perspectiva lineal és l’element clau de la pintura renaixentista. Presenta les figures disminuint proporcionalment de grandària com més s’apropen al punt de fuga que marca el sentit de l’infinit dins de l’horitzó i, per contra, augmentant també en proporció la grandària (ajustantse a les línies de fuga establertes i convergents en el punt de fuga) quant més s’acosten a l’espectador; i
Arts i artistes–
- 42 -
A. Dürer, gravat DE LA PERSPECTIVA LINEAL Per pintar una superfície, el primer faig un quadre o rectangle de la grandària que em sembla, el qual em serveix com una finestra oberta, per la que s’ha de veure la història que vaig a expressar, i allí determino la estatura de les figures que he de posar, la seva longitud la divideixo en tres parts. Aquestes parts per a mi són proporcionals a aquella mesura que comunament anomenen braça (48 cm. aproximadament); doncs segons s’adverteix en la proporció de l’home, la seva regular longitud es de tres braces. Amb aquesta mesura divideixo la línia que serveix de base al rectangle, i anoto les vegades que entra en ella. Fet això, assenyalo un punt a on s’ha de dirigir principalment la vista, dins del rectangle (...) l’anomeno punt del centre. Aquest punt es col·locarà en paratge convenient, no més alt que l’altura que s’assenyala les figures en aquell quadre. Assenyalat el punt del centro, tiro rectes des de totes les divisions de la línia de la base a ell, les quals em demostren el mode amb que van disminuint les quantitats.
Leon Battista Alberti, Els tres llibres de la pintura, 1435.
d) Cinquecento i Barroc: la perspectiva aèria. La visió empírica demostra que la distància, per l’aire i per la pròpia visió, borra i modifica els contorns de les coses; els colors perden vida a mesura que és més gran la llunyania. Així, per a Leonardo, el seu teoritzador, la pintura divideix la perspectiva en tres parts: la primera comprèn la construcció lineal; la segona, la difuminació dels colors; i la tercera, la pèrdua de determinació dels cossos en relació a les diverses distàncies. La segona i la tercera parts constituiran la perspectiva aèria. L’escola veneciana la desenvoluparà, heretant-la la pintura barroca (Velázquez i Rembrandt).
Arts i artistes–
- 43 -
A. Dürer, gravat DE LA PERSPECTIVA AÈRIA He aquí una altra perspectiva que anomeno aèria, doncs per la varietat de l’aire podem conèixer les diverses distàncies dels distints edificis que apareguin disposats en una sola línia... Tu saps que en aire d’uniforme densitat les coses últimes vistes a través d’ell, semblen, per culpa de la gran quantitat d’aire interposat entre el teu ull i la muntanya, blaves, i quasi del color de l’aire quan el sol està a l’orient. Hauràs, doncs, de pintar en primer terme els objectes segons el seu color real, i el més allunyat menys perfilat i més blavós. Aquell que desitgis veure cinc vegades més llunyà hauràs de fer cinc vegades més blau. Leonardo da Vinci, Tractat de la pintura, 1482-1518
4.6. El color És la quinta essència de la pintura, el seu caràcter substancial. Considerat com irracional i menys intel·ligible que la línia, el color va dirigit als sentits, és sensorial. Els colors s’agrupen en tres grans blocs: 1r.- primaris o simples, són aquells que no poden descompondre’s en altres. Són el vermell, el blau i el groc; 2.- secundaris o binaris, són els que resulten de la barreja de colors primaris: -taronja: barreja de groc i de vermell -lilà: del blau i del vermell -verd: del groc i del blau; i 3r.- complementaris: un color primari es complementari d’aquell color binari, la barreja del qual es composa dels dos altres primaris: -taronja-blau -lilà-groc -verd-vermell La juxtaposició de colors complementaris comporta el màxim contrast possible, contrast que ressalta, de fet, cadascun d’aquests colors. Arts i artistes–
- 44 -
D’altra banda, els colors s’agrupen també en dues categories: 1ª.- càlids: la gamma groc-taronja-vermell. Aporten una sensació de calor i visualment s’apropen al primer pla de la pintura; i 2ª.- freds: la gamma blau-verd-lilà. Aporten una sensació de fredor i visualment s’allunyen del primer pla de la pintura.
CARTA DE COLORS La gamma de colors parteix de tres colores primaris: roig, blau i groc . Si es barregen dos d’aquests colors primaris en iguals proporcions, s’aconsegueix un color secundari. El roig i el groc formen el taronja; el roig i el blau formen el morat, i el blau i el groc formen el verd. Quan es barregen iguals proporcions, un d’aquests colors secundaris amb el color primari proper a ell, es forma un color terciari. Així es barregen el blau i el verd obtenint el turquesa; el groc i el verd donen el verd groguenc. Dins dels colors es pot tenir diverses tonalitats. Si s’afegeix pintura blanca a un color pur s’aconsegueix un matís; si s’afegeix pintura negra, una ombra. El cercle cromàtic, així s’anomena a la roda o carta dels colores, es pot dividir-la per la meitat. D’una banda queden els colors càlids: roig, taronjat, albercoc, prèssec, terracota, or, marrons càlids, pruna
Arts i artistes–
- 45 bronzejada, alguns morats càlids i liles. Al cantó oposat estan els colors freds: blau, verd , jade, turquesa, menta, verd groc, oro verdós, liles blavosos i morats freds.
4.7. La llum De la mateixa manera que l’artista busca una sensació d’espai (a partir del volum i de la perspectiva) i de vida (a partir dels jocs de color), la recerca d’una font lluminosa que “justifiqui” la possibilitat de visionar allò que la pintura presenta, esdevé un altre dels recursos expressius del pintor, que sol completar la sensació de realitat, il·luminant l’escena que recrea. La llum en un quadre és il·lusòria, de la mateixa manera que ho és el volum, la perspectiva i el color, i és a partir d’aquesta realitat que la llum pren un rol principal dins la capacitat dinàmica de l’obra. La representació de la llum la pot mostrar el pintor com: a) universal, tot el quadre presenta la mateixa intensitat lumínica i no ressalta, per tant, cap aspecte puntual del conjunt; i b) particular, enfoca determinats elements i els subratlla temàticament d’aquesta manera. És aquí on s’explicita la capacitat dramàtica i expressiva de la llum com a element coprincipal de l’obra.
4.8. La composició Ordenació organitzada de tot els mitjans plàstics que constitueixen l’obra. Són components solidaris, formen un univers propi en el qual res es pot modificar o suprimir.
4.9. El tema Si bé els diversos recursos aquí tractats conformen una obra d’art com a objecte, l’altre element bàsic per fornir-lo en la seva categoria artística és l’existència d’un contingut temàtic; bé sigui figuratiu (retrat, paisatge, marina, natura morta...), bé sigui no figuratiu, cas en el qual les temàtiques tradicionals poden ser absolutament bandejades: el quadre no és un conjunt d’objectes, sinó de formes plàstiques, interessants per elles mateixes, i per l’emoció que provoquen a l’espectador.
4.10. La creació Etapes: a) b)
primers tempteigs: bocets, dibuixos, esborranys; i execució definitiva, escollir materials, tècnica, format.
Arts i artistes–
- 46 -
4.11. Vocabulari Pintar Acolorir, colorar, empastar (pintar amb molt gruix de pintura), campir (pintar el fons llis d’un retaule), envernissar, lavar (estendre sobre un dibuix capes de tinta de Xina desfeta en aigua, per fer claobscurs), matisar (pintar amb colors que harmonitzin, agradables a la vista). Pintor Retratista, imaginaire, paisatgista, colorista (es diu del pintor que sap combinar bellament els colors), il·luminador, aquarel·lista, miniaturista. Pintura, l’obra pintada Quadre, tela, fresc, trempa (pintura al tremp), aquarel·la, aiguada, pastel...
FITXA PER COMENTAR UNA OBRA PICTÒRICA 1. Descripció de l’obra a nivell material i tècnic Dimensions de l’obra (aproximació) i suport (fresc, fusta, pedra...). Material pictòric utilitzat. -Aquarel·la (pigment + aigua engomada). Deixa transparentar el paper i dóna molta lluminositat a la pintura. -Fresc (pigment + aigua de calç + capa de calç i sorra aplicada al mur). -Tremp (pigment + ou). Pintura molt brillant i lenta de secar. -Oli (pigment + oli). És el procediment que millor permet l’acabament de l’obra. 2. El color i la composició del quadre El color i el dibuix -Veure si les formes estan definides pel dibuix i/o el color. -Mirar quins són els colors dominants i llurs característiques: freds, calents... -Descriure la composició dels colors: harmonia, contrastos, dissonàncies, coincidència o no amb la realitat. Composició i estructura -Mirar quina és la distribució dels volums dins el quadre, si és equilibrada i compensada o voluntàriament distorsionada. -Fixar-se en si hi ha o no profunditat i com s’aconsegueix. Tipus de perspectiva: frontal, obliqua, cònica, aèria... -Veure si es fan servir plans forçats, perspectives irreals, contrastos o deformacions violentes, escorços..., i la seva finalitat.
Arts i artistes–
- 47 -
-Fixar-se en les direccions de les línies estructurals de l’obra, quins són els seus punts de coincidència i quins punts centrals té el quadre, si aquestes suggereixen moviment o si són estàtiques. -Cercar quins són els focus de llum i el seu caràcter (natural o artificial).
3. L’obra a nivell formal (valor de la imatge com a llenguatge) -Identificació del gènere pictòric (mitològic, històric, religiós, paisatgisme, retrat, natura morta, pintura abstracta...). -Fixació del tema representat i dels diferents personatges i grups figuratius.
4. El significat de l’obra i la seva identificació -Valoració global del quadre, de les intencions del pintor i dels recursos utilitzats per transmetre una idea, una sensació... -Identificació de l’estil i de les seves característiques, així com del pintor i de l’obra. -Situació de l’obra com un reflex de la societat de la seva època, i comparació amb d’altres.
Les línies estructurals Cada quadre té una sèries de línies estructurals que són les primeres que fixen la mirada de l’espectador.
Gericault: El rai de la Medusa LA PIRÀMIDE DE L'ESPERANÇA Géricault organitza la composició al voltant de dues piràmides, amb un sentit escenogràfic hàbil. Formen la piràmide de l'esquerra els caps que sostenen la vela; i la de la dreta, la piràmide de l'esperança, presenta en el vèrtex un home que agita una tela blanca per tal d'atreure l'atenció d'un vaixell que s'albira a l'horitzó. Darrere d'ell, tot un conjunt de braços i mans alçats en la mateixa direcció contrasten amb el primer pla de cadàvers i malalts, entre els quals destaca el pare, resignat, amb el seu fill mort. Un esquema compositiu, hereu d'autors barrocs com, per exemple, Caravaggio.
Arts i artistes–
- 48 -
La composició La composició de cada obra segueix unes línies geomètriques la disposició de les quals crea uns punts centrals que són els que defineixen els punts de màxima tensió. L’atenció de l’espectador es dirigirà molts cops, sense que se n’adoni, cap a aquests punts privilegiats.
Gustave Courbet, Enterrament a Ornans LA COMPOSICIÓ Els personatges estan ordenats com en un fris de línia zigzaguejant: tots són de la mateixa grandària i no n'hi ha cap que sobresurti als ulls de l'espectador. D'altra banda, la disposició de les muntanyes del Franc Comtat, regió francesa on és situada Ornans, col·labora amb el seu relleu a accentuar l'horitzontalitat de la composició. No hi destaca cap línia vertical que pugui identificar-se amb creences espirituals, a excepció d'un crucifix que ningú no mira i el significat del qual queda neutralitzat pel paper irrellevant que té entre el seguici fúnebre. El mateix format del quadre –gairebé set metres d'ample per tres metres d'alt– col·labora a donar-li més horitzontalitat encara. Per oposició, s'ha comparat aquesta obra amb l'Enterrament del senyor d'Orgaz, del Greco. Si bé la composició de la comitiva fúnebre és similar en totes dues obres, per al Greco, la vida d'una persona no s'acaba en l'horitzontalitat de l'existència material: després de la mort corporal, l'ànima tindrà una vida eterna i feliç, com presagia l'ascensió de la mort, desenvolupada pel pintor manierista en un espai molt més ampli que el sepeli. Contràriament, no hi ha vida més enllà de la mort per al camperol d'Ornans perquè la vida humana només té dimensió material. Courbet fereix la sensibilitat dels seus contemporanis presentant d'una manera tan directa una realitat, la mort, que fins aleshores s'havia procurat emmascarar. Delacroix, en contemplar l'obra, ho va resumir en una frase: «…això ja no és una festa per als ulls».
La llum El tractament de la llum i del color és moltes vegades allò que defineix la composició d’un quadre.
Arts i artistes–
- 49 -
En aquesta pintura de Vermeer (El geògraf), un focus de llum situat a l’esquerra il·lumina la part central de l’escena. Mitjançant la llum i el color queda ben marcada l’estructura triangular de l’obra.
La perspectiva La perspectiva permet representar un espai tridimensional dins d’una superfície bidimensional. Els pintors del renaixement foren el qui començaren a codificar-la i establir les primeres lleis. Per mitjà de la perspectiva (central, obliqua...), les línies paral·leles que defineixen l’espai es troben en un, dos o tres punts de fuga, situats a l’horitzó.
En aquest quadre de Rafael es pot apreciar com totes les línies coincideixen en un mateix punt de fuga i com la resta de les línies són horitzontals verticals n relació amb la línia centra de visió. Arts i artistes–
- 50 -
L'anàlisi d'una pintura A partir de les imatges que es presenten i de les informacions de què es disposa en llibres, cal omplir l'esquema següent per a cada pintura: 1. Documentació general: 1.1. Què és? Nom del quadre. 1.2. Què s'hi veu? 1.3. Quan es va fer? Cronologia. 1.4. Qui en va ser l'autor? 1.5. On es troba o es trobava? 1.6. Quin era el context polític, econòmic, cultural, etc., del moment? 2. Anàlisi formal: 2.1. Com és la pintura? 2.2. Aspectes diversos. Descripció: 2.2.1. Suport utilitzat? 2.2.2. Tècnica pictòrica? 2.2.3. Distribució de l'espai, dels elements. Predomini de quins tipus de línies? Composició. 2.2.4. Com és la il·luminació? I el color? 2.2.5. Expressa repòs, moviment, força..? On? 2.2.6. Hi ha text inclòs? En cas afirmatiu: Cal indicar la situació i si és de tipus eslògan. 2.2.7. Quines diferències i semblances presenta aquesta obra respecte d'altres del mateix indret i/o període? 3. Interpretació: 3.1. Quin tema és? Estil. 3.2. Amb quina finalitat es va pintar? Quina funció compleix? 3.3. Quins elements de l'imaginari de l'època tradueix? 3.4. Qui encarregà l'obra? 3.5. A qui s'adreçava l'obra? 3.6. Símbols. 3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar? 3.6. Obra figurativa o no? 3.7. Comunica sensació de força, seguretat, dinamisme, inestabilitat, estabilitat? 3.8. Si hi ha text: quina és la seva funció? Quina relació hi ha amb la imatge? 3.9. Quins recursos expressius s'han emprat per a persuadir el receptor? Quins valors vol transmetre? 4. Conclusions.
Arts i artistes–
- 51 -
ACTIVITATS 1. Quina és la unitat física de la pintura d’acord amb el que diuen els apunts? 2. Resum exactament a la meitat l’apartat 4.3. La línia. Compta les paraules i escriu exactament la meitat del que consideris més important. 3. Cerca l’apartat Evolució història de la perspectiva i fes un gràfic de barres sobre els espais que ocupen exactament els quatre apartats (a, b, c i d). Dóna-li un color a cada barra. En un eix usa el sistema mètric decimal i en l’altre el concepte. Posa un títol. I explica amb les teves paraules el per què no hi ha perspectiva més enllà del Barroc (segle XVII), tres línies com a màxim.
5. Les arts decoratives 5.1. Introducció Se les ha considerat com una manifestació artística de menor importància i qualitat estètica respecte a les arts majors. La diferenciació entre arts majors (arquitectura, escultura i pintura) i menors, sorgeix de la separació feta per la crítica de l’art entre allò bell i allò útil. El fet de la intrusió d’un artista major en el camp de les arts decoratives s’ha donat sempre, però, actualment, aquest fenomen s’ha accentuat. Avui hi ha una revalorització de les arts decoratives, apreciada tant en una major bibliografia i publicacions, com en llur proliferació i interès general.
5.2. Termes aplicats a les arts decoratives concepte comentari Arts útils o utilitàries hom designa aquella part essencialment útil Art funcional Arts aplicades “decoració” o “acabament” d’un espai artístic Arts auxiliars Arts decoratives terme pejoratiu, nega el contingut intel·lectual o espiritual. Només és Arts menors aplicable quan fa referència a les grandàries, generalment menors d’aquestes arts Arts industrials
Arts i artistes–
- 52 -
5.3. Divisió de les arts decoratives a) de finalitat exclusivament pràctica: cistell, reixa...; i b) de finalitat estètica predominant: estucs, guixeries, mosaic, fusta tallada, treball de vori, miniatura, gravat...
5.4. Classificació de les arts decoratives a) revestiments arquitectònics: mosaic, d’origen grec i expansió romana. Decora sòls i revesteix murs i sostres, destaca la seva decoració i el seu caràcter colorista.
MOSAIC HEL·LENÍSTIC (època Roma clàssica) La seva temàtica se centra principalment en la representació dels quadres més famosos del món grec i dels seus grans pintors. S'hi representen temes mitològics, caps de déus o temes històrics.
vitrall, revestiment i decoració mural. Les operacions per a la seva producció són: realització d’un cartró, tallat dels vidres, pintat d’aquests, i cocció i unió per emplomat. Mosaic de les tres gràcies, Barcelona
A través dels vitralls i les rosasses, el color assolirà una importància cabdal. Com que per una banda les noves teories constructives van fer virtualment innecessaris els murs i per l'altra l'humanisme incipient alliberava l'home de les obscures tenebres i l'invitava a la llum, els murs es van cobrir de vitralls i rosasses de colors.
estucs i guixeries, en revestiments i decoració.
b) revestiments de tot tipus i compartimentació espacial: Arts i artistes–
Rosassa gòtica
- 53 -
arts de la fusta, aplicades a l’arquitectura (portes, balcons, finestres), mobiliari.
Guixeries de l’Alhambra
Portes medievals
ferro, bronze i reixeria. Moble francès estil Lluís XIV
Arts i artistes–
- 54 -
Púlpit i reixeria del cor de la catedral de Badajoz, s. XVII
Portes de bronze, St. Miquel de Hildesheim (Alemanya)
arts tèxtils, teixits, brodats, tapissos, estores; i
Arts i artistes–
- 55 -
Detall d’una túnica de lli visigòtica, s. IV
Brodats
c) arts decoratives exemptes: miniatura
ceràmica
Beatus de Girona
vidre
ceràmica
Arts i artistes–
- 56 -
Figura de cristall
gravat (xilografia, en fusta; calcografia, en coure; litografia, en planxa de pedra; serigrafia, en seda)
Xilografia medieval
Arts i artistes–
Calcografia (Goya, autoretrat )
- 57 -
Cartell publicitari d’un obrador de litografia (1905)
Serigrafia
orfebreria i argenteria
Orfebreria precolombina
Arts i artistes–
Argenteria peruana del s. XVIII (sopera)
- 58 -
esmalts
Cibori (copó). Entre 1195-1200. Coure fos, cisellat i daurat amb aplicació d’esmalt champlevé. 13,5 x 14 cm (diàmetre). Procedeix d’una església de la Cerdanya. MNAC
atzabejos
Atzabejos de Lisboa
Arts i artistes–
- 59 -
laca
Moble de laca (Museu de Chiapas, Mèxic)
voris
Ivoris xinesos Dues curioses figures rituals, d’origen xinès treballades en ivori i que corresponen a l’època de la dinastia Qing (1644-1911). Ambdues figures sostenen un fanal de portes articulades, en el seu interior s’allotgen unes petites imatges sedents de Buda, cosa que fa suposar que van pertànyer a un aixovar funerari. Interessants pel seu exòtic caràcter, la reiteració d’alguns elements a ambdues figures evoca un taller provincial i un possible destí a l’exportació. D’altra banda, la desimboltura tècnica que allibera la forma del material, junt a determinats detalls iconogràfics com la indumentària dels portadores i els animals que rematen les dues capelles, fan pensar en una data tardana, no anterior al s. XIX.
plomeria
Figura de plom
Arts i artistes–
- 60 -
5.5. Tipus d’artífexs a) artesans de tradició, alfarers, ebenistes, hereus d’una tradició local que passa de pares a fills. Fan evolucionar l’ofici dins d’una mateixa constant; b) artesans d’art, sense tradició en l’ofici. Viuen a les ciutats. Molt més influïts per les modes i els corrents decoratius de la resta de les arts; i c) artesans executants, es limiten a fer sense crear art.
5.6. Anàlisi de les arts decoratives a)
tipus d’obra, si és una peça religiosa o civil, si és d’art culte o popular;
b)
tècniques i materials;
c) forma, expressió de l’ús de l’objecte i característiques del pensament de la seva època; d) decoració i sistema decoratiu, tipus d’ornamentació: geomètrica, naturalista (vegetal, animal, humana, paisatge) i epigràfica; e) color i llum, el color dóna a les formes solidesa i estatisme, la llum les fa lleugeres; i f)
condicionants, economia, societat, moda, tècniques.
ACTIVITATS 1. Relaciona amb fletxes:
dona/home a metge b burgesa c professora d ceramista e tècnica
dona/home a mestra b enginyera c proletària d infermer e pintora
2. Creus que ha d’estar més ben pagat un ceramista que una arquitecta? Raona la resposta. 3. Els anuncis publicitaris, els curtmetratges, els clips musicals, les pel·lícules de cinema, la fotografia. Són art o arts decoratius? O no són res d’això? Enumeral’s i decideix una de les tres opcions. Usa un esquema.
Arts i artistes–
- 61 -
TEST D’AUTOAVALUACIÓ 1. a. b. c.
Què és un mur de maçoneria? Quan les pedres que el formen estan unides per mitjà de calç o fang. Quan la cara més ampla dels cadirals apareix cap en fora. Quan està format per cadirals d’enormes dimensions.
2. a. b. c.
Què és una pilastra? És un pilar que incorpora els quatre nervis de l’arc. És un pilar que està adossat al mur. És un pilar més estret en la seva base.
3. Què són els arcs torals? a. Els que reforcen l’interior de la volta. b. Els que sostenen la cúpula. c. Els que van disminuint de grandària i formen troneres. 4. En la tècnica del fresc els pigments es barregen amb: a. Aigua de calç, fet que facilita la seva integració en el mur. b. Ou, donant un efecte més brillant. Oli de llinosa, el que permet un treball pausat i lent. c. 5. Com s’anomenen les pedres que formen un arc? a. Dovelles. b. Arrencaments. c. Petxines.
ACTIVITATS 1. Informa’t sobre les distintes tècniques restauradores. Valora les diferents actituds restauradores: la conservacionista i la intervencionista. Raona les dues posicions i aplica-ho a algun exemple que coneguis. Quina concepció tens de la figura de l’artista: un creador?, un 2. cronista?, un revolucionari? un poeta?, un artesà, un marginat?, un professional?, un venut?... 3. Justifica la necessitat de conservar les obres d’art en un museu des de la perspectiva: a) d’un museu b) d’un comerciant d’art Arts i artistes–
- 62 -
c) d’un ciutadà d) d’un artista e) d’un habitant d’un poble amb patrimoni artístic 4. Cézanne afirmava: “Pissarro diu que s’ha de cremar el Louvre. Té raó, però no s’ha de fer”. Què n’opines d’aquesta actitud? 5.
Com es pot justificar l’existència de col·leccions privades d’art?
6. Les pintures romàniques de l’església del poble de Mur i una bona part del claustre romànic de Cuixà són als EUA; les escultures supervivents del Partenó d’Atenes són al Museu Britànic; les del temple d’Afaia a Munic, etc. Comenta i valora aquest fenomen. El 10 de juny de 1926 va morir Gaudí i l’obra de la Sagrada Famíliava 7. quedar inacabada. Encara avui la polèmica és viva: s’ha de continuar l’obra? S’ha de deixar com estava quan Gaudí va morir? Quina és la teva opinió sobre aquest tema?
8. Per què creus que l’artista-dona no ha estat valorada per la crítica al llarg de la història? Dit d’una altra manera: creus que hi ha hagut dins del món de l’art criteris discriminatoris per raons de sexe?
Arts i artistes–
- 63 -
ÍNDEX 1. L’Art ..... 1 1.1. Definicions ..... 1 2. L’arquitectura ..... 2 2.1. Definicions ..... 2 2.2. Introducció a la història de l’arquitectura ..... 3 2.3. L’arquitectura primitiva ..... 4 2.4. L’arquitectura popular ..... 4 2.5. La funció de l’arquitectura ..... 4 2.6. Elements per a l’anàlisi arquitectònica ..... 4 2.7. Clàssic i classicisme ..... 15 2.8. Conclusió ..... 15 2.9. Vocabulari ..... 15 FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ARQUITECTÒNICA ..... 17 3. L’escultura ..... 19 3.1. Definicions ..... 19 3.2. El tret específic de l’escultura: la tridimensionalitat ..... 20 3.3. Materials ..... 20 3.4. Repòs i moviment ..... 21 3.5. Llum i color .... 23 3.6. Dificultats en l’apreciació de l’escultura ..... 24 3.7. Conclusió: la funció de l’escultura ..... 26 3.8. Vocabulari ..... 26 FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ESCULTÒRICA ..... 27 4. La pintura ..... 32 4.1. Definicions ..... 32 4.2. tècniques pictòriques ..... 33 4.3. La línia ..... 38 4.4. El volum ..... 39 4.5. La perspectiva ..... 40 4.6. El color ..... 43 4.7. La llum ..... 45 4.8. La composició ..... 45 4.9. El tema ..... 45 4.10. La creació ..... 45 4.11. Vocabulari ..... 46 FITXA PER COMENTAR UNA OBRA PICTÒRICA ...... 46 5. Les arts decoratives ..... 51 5.1. Introducció ...... 51 5.2. Termes aplicats a les arts decoratives ...... 51 5.3. Divisió de les arts decoratives ...... 51 5.4. Classificació de les arts decoratives ...... 51 5.5. Tipus d’artífexs ...... 52 5.6. Anàlisi de les arts decoratives ...... 52 5.5. Tipus d’artífexs ..... 60 5.6. Anàlisi de les arts decoratives ..... 60
Arts i artistes–