LITERATURA CATALANA Graduat en Secundà ria GES 2
CFA Mestre Esteve Curs 2017-2018
Índex Pàgina
L’Edat Mitjana
1
La literatura als segles XVI, XVII i XVIII
18
El Renaixement
18
El Barroc
21
La Il·lustració
23
La literatura al segle XIX
24
La literatura al segle XX
34
Esquema dels corrents literaris a Catalunya
42
L’EDAT MITJANA Continguts 1. L’Edat Mitjana 2. La poesia trobadoresca 3. Ramon Llull 4. Ausiàs March 5. Joanot Martorell Objectius En aquesta unitat aprendràs a: •
Situar l’Edat Mitjana en el temps
•
Descriure la societat medieval
•
Descriure la poesia trobadoresca: origen, temàtica, gèneres, llengua i autors coneguts
•
Definir que és un senyal
•
Explicar el canvi radical que va patir Ramon Llull en la seva vida i obra
•
Justificar la importància de la literatura de Ramon Llull
•
Explicar els objectius de Ramon Llull
•
Relacionar obres amb autors
•
Justificar la importància de l’obra d’Ausiàs March
•
Descriure la poesia d’Ausiàs March i els tipus d’amor dels quals parla
•
Distingir entre la novel·la de cavalleries i la novel·la cavalleresca
•
Justificar la modernitat de TIRANT LO BLANC
•
Descriure TIRANT LO BLANC
•
Explicar l’argument de TIRANT LO BLANC
•
Comprendre la idea general de petits fragments de literatura medieval i relacionar-los amb l’autor o tradició i el gènere
•
Analitzar la mètrica d’un poema en català: versos i rima
LA DECADÈNCIA I LA RENAIXENÇA CONTINGUTS • La Decadència
• El Romanticisme i la Renaixença
o
El Renaixement
o
Els Jocs Florals
o
El Barroc
o
Jacint Verdaguer
o
El Neoclassicisme
o
Àngel Guimerà
o
Narcís Oller
OBJECTIUS En aquesta unitat aprendràs a: 1. Definir la Decadència 2. Situar en el temps el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme 3. Definir el Renaixement 4. Descriure les característiques del Renaixement 5. Definir el Barroc i descriure les seves característiques 6. Definir el Conceptisme i el Culteranisme 7. Definir la Il·lustració i el Neoclassicisme 8. Descriure les característiques de la Il·lustració i del Neoclassicisme 9. Situar el Romanticisme en el lloc i l’època en els quals neix 10. Descriure les característiques del Romanticisme 11. Definir la Renaixença 12. Explicar els objectius de la Renaixença 13. Situar l’inici de la Renaixença 14. Definir els Jocs Florals 15. Explicar l’impacte que van provocar els Jocs Florals 16. Relacionar els gèneres literaris amb els autors de la Renaixença 17. Esmentar les obres principals de Jacint Verdaguer i explicar-ne l’argument 18. Descriure el drama romàntic i el drama realista d’Àngel Guimerà i posar-ne exemples 19. Explicar l’argument de MAR I CEL i TERRA BAIXA 20. Definir el costumisme, el realisme, el determinisme i el naturalisme 21. Esmentar les obres de Narcís Oller i explicar-ne l’argument 22. Comprendre textos literaris senzills 23. Analitzar la mètrica i trobar els recursos literaris d’un poema
0
1
L’EDAT MITJANA El període conegut com Edat Mitjana s’emmarca entre dos fets històrics: La caiguda de l’Imperi Romà d’occident (any 476) L’ocupació de Constantinopla per part dels turcs (any 1453) Aquest ampli període es pot dividir en dues etapes: • L’alta edat mitjana, que s’estén des del segle V fins al segle XII i és dominada per l’estil romànic. • La baixa edat mitjana, que va del segle XII al XV i es presidida per l’estil gòtic. Durant l’Edat Mitjana es conforma el feudalisme, un sistema caracteritzat per la rígida jerarquització piramidal de la societat en tres estaments fonamentals • Els oratores, clergues dedicats a l’oració, que copiaven els manuscrits en llatí. • Els bellatores, cavallers dedicats a la guerra, a qui el rei recompensava amb terrenys i privilegis. • Els laboratores, treballadors que sustentaven la societat amb l’agricultura i depenien dels monestirs i castells.
Els tres estaments feudals queden reflectits en la literatura de l’època: Oratores: literatura moral i didàctica. Bellatores: literatura cavalleresca i cortesana. Laboratores: literatura popular Les primeres referències a les llengües romàniques no es troben fins al segle IX, quan el Concili de Tours demana als bisbes que les seves homilies siguin traduïdes del llatí a la llengua vulgar. Els textos més antics que es conserven en català son: • La traducció del Forum iudicum (inici del segle XII), un llibre de lleis visigòtic. • Les Homilies d’Organyà (finals del segle XII), un conjunt de sermons amb explicacions i comentaris de l’Evangeli.
2
LA POESIA MEDIEVAL La poesia trobadoresca (segles XII-XIII) .
Produïda sempre en una cort, la poesia trobadoresca és un esdeveniment social i un espectable. Demana un públic que escolta els cants dels trobadors i les trobaritz, autors de la lletra i la música de les seves composicions . Homes i dones escriuen en la llengua que parlen, l’occità, i no s’anomenaran poetes perquè en el seu temps aquesta paraula es reserva només per a aquells que fan poesia en llatí. Creen un univers de noblesa i cortesia, un concepte amorós que ha trascendit els segles i que es manté encara viu als nostres dies, l’amor cortès
La cançó Característiques de l’amor cortès Consistia a traslladar el rígid esquema de les relacions feudals entre senyor i vassall, basades en la fidelitat, a la relació amorosa entre dama i amador o trobador: La fina amor dels trobadors (concepte que vol dir amor fidel, perfecte) és un amor basat en l’elogi i adulació de la dama. El trobador es declara servent de la dama a qui estima, a la qual anomena midons (meu senyor), jura fidelitat i demana que li atorgui la seva mercè i un bes per segellar el pacte. La dona a qui el trobador dedica les seves cançons és sempre una dona casada, l’esposa del seu senyor feudal. L’amor és, doncs, un amor adulterí. Com que era casada, havia de mantenir el secret de la relació , i per això els trobadors s’hi referien amb una paraula o expressió, el senhal, i no pas amb el nom. A més, els acusadors o espies (els lausangiers) podien alertar el gilós (el marit) dels afers de la dama i el trobador. Per entendre aquest tipus d’amor cal tenir en compte tres factors: En la societat feudal els matrimonis eren imposats per raons polítiques i econòmiques, per la qual cosa els sentiments no contaven gaire. La dona casada, la dama, era l’única que tenia ent itat jurídica pròpia, l’única que existia legalment.
3 Moltes vegades, la fina amor es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d’una ’una dama. Si el marit no és capaç de comprendre i acceptar aquesta cortesia i acceptar aquesta cortesia, esdevé un “gelós”” i per això serà temut. Per exemple, el trobador rossellonès Guillem de Cabestany, va ser mort a traïció pel marit de la dama que estimava, la qual es va treure la vida quan va saber que el seu brutal espòs li acabava de donar a menjar el cor del seu enamorat, ben cuinat amb pebre.
4
TEXTOS 1) ______________________________________________________________ S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS S'allarga el dia en tendre excés, les flors esclaten pels vergers i els ocells coregen llurs rims pels bardissars, que feia ombrers el fred; mes ara pels alts cims i entre les flors i els branquells prims, piulen en gaia volior.
I estimo tant que més d'un cop tinc por que la mort m'és a prop. Prou l'Amor vull, prô m'és hostil, i això em lacera a tot estrop. El foc que em crema és tal, que el Nil l'extingiria igual que un fil aguantaria un tron d'honor.
I jo m'enjoio amb tal clamor car tinc al cor un goig d'amor, de què un desig molt dolç ha eixit. Fix com la serp al sicòmor, no me'l traurà el malreeixit. Tot altre goig esdevé oblit davant l'amor que, ai las, no em val.
Mes jo tot sol mantinc l'ardor del meu amor, ric de temor, de fins desigs, d'angoixa greu, i m'engrogueixo de color. Prô si fos vell i volgués Déu que ella em veiés blanc com la neu, no em sentiria ni un lament.
Des que menjava el fruit fatal, Adam, de què ens perdura el mal, més bella no n'ha fet el Crist: cos preciós, dels ulls regal, blanc i fi, com mai no s'ha vist ... Tan bella és, que en resto trist, car ella en mi no para esment.
Perquè midons torna valent el desvalgut i el malcontent. Que tal qui és franc, d'humor tranquil, si no estimés dama avinent per tothom fóra esquiu o vil. D'on amb qui és digne sóc humil i uso d'orgull amb el dolent.
Poc que jo vull fer-me'n absent, que mai l'amor que ara m'encén pugui fer via a altres destins, car, a cops, tal deseiximent fa que s'escampi fora i dins. L'amor cobreix els meus camins talment és ric de flors l'hisop.
Joglar, mal que ja és lluny l'abril, vés als amics, parla-hi gentil, més amb Raimon, baró excel·lent. Que el mal m'és un plaer subtil, i l'escàs bé, dolç nodriment
GUILLEM DE CABESTANY (1162-1212?) ______________________________________________________________________
2) Tinc un desfici, ai, inclement, pel cavaller que m'ha servit. Massa l'he amat, m'ha malferit, vull que tothom en tingui esment. Ara veig que sóc traïda car no li he dat el meu amor. Per ell jo visc en plany i enyor en llit o quan vaig vestida. Voldria haver-lo avarament entre mos braços nu una nit. Feliç seria en el meu llit si jo li fos coixí plaent. Més que Blancaflor, ferida per Floris, cerco el seu favor, car jo li ofreno cor i amor, el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors! Quan us tindré vora el meu cor? Si amb vós jagués, quin bell deport! Quin bes, el meu, més amorós! Sapigueu que goig hauria si us tingués en lloc del marit sols que em juréssiu, penedit, de fer ço que jo voldria.
COMTESSA DE DIA (1140?-1175)
5 ACTIVITATS 1. Llegeix el poema S’allarga el dia en tendre excés, i respon: a. Quina és la mètrica dels versos? b. A qui es dirigeix el trobador? Amb quina finalitat? c. Quines comparacions fa servir el trobador al llarg del poema? Comenta-les. d. Amb quin nom fa referència a la dama? Per què? e. Com reacciona a l’amor que sent? f. Escriu els versos en què s’expressen els conceptes següents: - La dama és la més bella del món. - L’amor que sent per la dama no s’acabarà mai - El trobador demostra ser un bon cavaller. g. Busca informació sobre Guillem de Cabestany i fes una fitxa sobre la seva vida i obra 2. Llegeix el poema Tinc un desfici, ai inclement, i respon: a. Quina és la mètrica dels versos? b. Compara el sentiment que expressa la trobaritz en aquest poema, amb el del trobador del poema anterior. c. En quines parts es pot dividir el text en relació al seu contingut? d. Qui són la parella d’enamorats Floris i Blancaflor? Busca’n informació. e. En quins versos es fa referència a la sensualitat? f. Busca informació sobre la Comtessa de Dia i fes una fitxa sobre la seva vida i obra. 3. Llegeix el següent poema de Bernat de Ventador m i respon les preguntes a continuació. No és meravella si el meu cant val més que el de cap cantador, car al meu cor el guanya amor, i al seu poder, fidel roman. Cor, cos, saber i enteniment, coratge i força, jo hi he mes. Fora l’amor no m’atreu res, cap envit no m’és escaient. Ben mort deu ser qui amor no entén o al cor no n’ha cap dolç sabor. Car, què val viure sens valor sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan del desamor sentís el pes, o a midons no fos ben sotmès el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant i amb fe lleial, cerco el favor. Ploro i sospiro. Quin temor m’esquinça d’estimarla tant! Què més puc fer si amor m’encén
i d’aquest càrcer on sóc pres, no en puc eixir, si no mercès a pietat que ella no sent? D’aquesta amor sóc molt sofrent, però és tan dolç el seu sabor que cent cops moro de dolor i joiós revisc altres cent. El meu mal té molt bell semblant i val talment un bé palès, car si em fereix, em deixa il·lès per a saber-lo anar servant. Ah, si pogués tot ver amant ser discernit del falsador, i el llausanger i el traïdor portessin banyes al davant! Tot l’or del món i tot l’argent, jo els donaria, ben després, si amb mi, que sóc d’amor corprès, midons volgués ser benvolent. Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color, car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent. No tinc pas més seny que un infant, tant mon amor em té malmès. Doncs si midons així m’ha ullprès, per què no escolta més mon plant? Dama gentil, sols us deman que m’accepteu de servidor. Jo us serviré com bon senyor. Cap guardó no seré esperant. Estic al vostre manament amb cor humil, gai i cortès; no sóc lleó ni ós muntès perquè m’occiu com a ells, talment.
Allà on es troba el meu Cortès aquest vers meu serà tramès. Si en sóc tan lluny, no és mancament BERNAT DE VENTADORM
6 (130/1145 – 1190/1200) a. Ordena aquests punts, atorgant a cada frase el número d’estrofa corresponent: ____ El trobador de sent com un presoner. ____ Encara que no li faci cas, ell continua enamorat d’ella. ____ La seva poesia arribarà a tots els llocs. ____ Ell declara que l’amor és l’única cosa important. ____ L’amor que sent li fa molt de mal, però alhora és agradable. ____ Afirma que morirà quan deixi d’estimar. ____ Ho donaria tot si amb això aconsegueix l’amor de la dama. ____ El trobador vol ser acceptat per l’estimada i no espera res a canvi. b. Busca en el text frases o expressions que reflecteixin el paral·lelisme entre en vassallatge feudal i l’amor cortès. c. Busca els personatges que apareixen en el poema i digues quin paper hi juguen. d. Marca amb vertader o fals les característiques que defineixen el tipus d’amor descrit per Bernat de Ventadorm. ____ indiferent ____ agradós ____ recíproc
____ adúlter ____ turmentador ____ sexual
____ dram àtic ____ joiós ____ lleial
e. REDACCIÓ . Escriu un text argumentatiu en què expressis la teva opinió sobre l’amor cortès. Consideres que té alguna cosa a veure amb l’amor actual. Et sembla que són totalment diferents? (100-150 paraules)
Altres gèneres de la poesia trobadoresca Sirventès Després de la cançó és el gènere més estès. El sirventès és una poesia oralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc. Les variants més importants són les següents: 1. Sirventès moral. Blasma mals costums o abusos de determinats estaments socials, dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers. 2. Sirventès personal. Es tracta d'un atac i una sàtira contra persones odiades pel trobador. 3. Sirventès polític. El trobador es converteix en portaveu d'un país, un senyor o una política que defensa al mateix temps que ataca el país, el senyor o la política contrària.. 4. Sirventès literari. Es tracta de manifestos, exposició de gustos literaris, critiques contra la manera de fer de determinat trobador... Plany És una lamentació fúnebre que plora la mort d'un amic, un personatge famós, etc. En alguns casos, després de l'elogi, si el mort era un rei o un gran senyor, és possible que el trobador canti les característiques del successor per tal de conservar els beneficis que ja tenia o rebre'n de nous.
Alba Descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també en aquesta composició el personatge del gaita (guaita) que és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar
7 que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació - de vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans d'hora ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la vigilància-..
Pastorel·la Similars a la serrana o serranilla castellana, encara que anteriors, es conserven 25 pastorel·les escrites en provençal. Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, sinó inventada pel trobador, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de l'aristocràtica i dels vilatans. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.
Ausiàs Marc (1400-1459) No hi ha dubte que Ausiàs Marc és un dels poetes més grans del segle XV europeu. No és l’únic a parlar de l’amor deixant de banda les nocions de la lírica trobadoresca ni a abandonar l’occità per usar el català com a llengua poètica, però sí és el que sapcom impressionar més el públic contemporani amb la força creativa de la seva retòrica i amb les seves colpidores imatges. L’obra conservada d’Ausiàs Marc consta de 128 poemes organitzats en quatre apartats: - Cants d’amor : Són els més nombrosos i se sistematitzen en cinc senhals, que corresponen a les diferents dames que va estimar, entre les quals hi ha les seves dues esposes i altres dames. - Cants morals: Són essencialment filosòfics i segueixen la tradició medieval - Cants de mort, en què reflexiona sobre l’alliberament que representa la mort davant del desamor de la dama. - Cant espiritual: És un llarg poema en què invoca a Déu perquè l’ajudi a vèncer la seva manca de religiositat i l’aculli en la seva glòria. L’estil d’Ausiàs Marc és l’element més renovador de la sevapoesia, juntament amb el tractament de la figura de la dama, i la tracta com una dona de carn i ossos. En els seus poemes, les relacions amoroses dona-home tenen com a base la doctrina del compost humà, cos i ànima. És a dir,amor sensual i amor intel·lectual. Hi trobem l’home despullar de tota ficció, amb virtuts i defectes, dubtes i certeses, disposat a parlar-nos d’allò que l’obsessiona, l’amor.
8
ACTIVITATS PRÈVIES Busca informació sobre la figura d’Ausiàs Marc, i respon les preguntes següents: a. Situa cronològicament i geogràficament la figura de l’autor. b. En quina família va néixer? Esmenta algun fet d’interès dels seus avantpassats. c. A quina classe social pertanyia? Quina relació tenia amb la monarquia? A més de dedicar-se a fer poesia, quines eren les seves activitats? d. Com va ser la seva vida matrimonial? Va tenir fills?
TEXTOS I ACTIVITATS LXVIII No em passa així com al petit xiquet que vol senyor que el tinga ben content: escalfat quan faça fred de valent i en la calor de l’estiu ben fresquet;
XXIX Tal com el brau que fuig cap al desert si un altre brau el derrota i l’hi força no torna mai fins que no té prou força per destruir qui el va deixar desert, així em convé allunyar-me de vós, car amb un gest l’esforç meu heu batut; no tornaré fins que no hauré abatut aquesta por que em treu d’estar joiós.
estimant poc el valor del senyor i disgustat pel seu comportament, veient ben clar que anirà malament, canviar vol l’estat seu en millor.
I com serà que visca sens dolor havent perdut el bé que posseïa? Ho veu ben clar, si no té bogeria: mai no podrà tindre un estat millor. Doncs què farà si un altre bé no resta sinó plorar el bé del temps perdut? Veient molt clar que a si s’ha decebut, Mai trobarà qui li faça millor festa.
Jo sóc aquell qui en el temps de tempesta, quan molta gent festeja prop dels focs, podent amb ells compartir els seus jocs, vaig sobre neu, descalç, nua la testa, servint senyor mai vassall, sempre fort que no volgué fer mai cap homenatge, en tot fet lleig mostrà el cor salvatge: no em falten –diu- guardó ni bona sort.
Plena de seny, lluny de mi el desig tort, herbes no es fan dolentes al meu riu: siga comprès que dins el meu cor viu el pensament, segur com en bon port.
ACTIVITATS 1. A qui es refereixen els dos braus del poema? 2. Amb quines armes l’ha vençut la dama? 3. Explica el significat dels dos darrers versos. 4. Compta les síl·labes dels versos i assenyala’n, també, la rima. 5. Escriu una versió en prosa d’aquest poema.
9
ACTIVITATS 1. En quines parts es pot dividir el poema? 2. Quina figura retòrica apareix en el primer vers? 3. Els senyors a qui serveixen el xiquet i el poeta són similars? 4. En què es diferencia el poeta de la resta de la gent? 5. Quin senyal utilitza? Quina virtut s’hi destaca? 6. Copia els versos en què el poeta manifesta la preferència per l’amor intel·lectual. 7. Resumeix en prosa, fent servir les teves paraules, el contingut del poema.
LA PROSA MEDIEVAL Ramon Llull (1232 ? – 1316) i l’origen de la llengu a literària Durant tota l'edat mitjana la llengua de cultura va ser el llatí. Les llengües romàniques van començar sent només llengües orals i fins uns segles després del seu naixement no se'n comencen a trobar manifestacions escrites. Els primers textos escrits en català són del segle XI i són textos jurídics, religiosos o comercials. Al segle XIII, gràcies a la figura i a l' obra de Ramon Llull, el català es va consolidar com a llengua de cultura. Va néixer a Mallorca el 1232?, fill d’una família benestant barcelonina que havia arribat a l’illa amb el rei Jaume I. Els primers trenta anys portava una vida cortesana normal, es va casar i va tenir dos fills. Però a partir d’unes visions que va tenir de Crist crucificat va entendre que havia de dedicar tota la seva vida i la seva obra a Déu; per això va vendre totes les seves possessions i es va allunyar de la seva família. A partir d’aquest moment, va iniciar una etapa de formació intel·lectual que duraria deu anys, durant els quals va aprendre llatí i àrab i es va formar en ciència i filosofia. Els últims anys de la seva vida van ser d’una activitat intensa, ja que es va dedicar plenament al seu objectiu: defensar i difondre la fe cristiana. Per aconseguir-ho es va proposar dur a terme un programa triple: • convertir els infidels • escriure llibres per combatre els errors contraris a la religió • fundar monestirs on s’ensenyessin les llengües dels infidels als futurs missioners
Ramon Llull va escriure sobre temes molt diversos: filosofia, teologia, medicina, ciència, narrativa, poesia… i va utilitzar diverses llengües :català,àrab,llatí i provençal (només per a la poesia). La varietat de llengües s'explica pel desi g que tenia d'arribar a tothom i difondre el seu pensament: escrivia en català perquè els habitants del seu país l'entenguessin, i en llatí i àrab perquè eren les dues grans llengües de cultura del món medieval. El llatí li va servir per
10 fer-se entendre a les universitats europees, i l'àrab, per arribar als musulmans del nord d'Àfrica,als quals volia convertir al cristianisme. Llull és considerat el creador de la prosa literària en llengua catalana, perquè va ser el primer a utilitzar una llengua romànica, el català, per escriure sobre temes filosòfics i científics, que fins aleshores s'havien escrit en llatí. Això va tenir unes conseqüències molt importants, ja que, d'una banda, va haver inventar-se paraules noves -d'aquesta manera va augmentar el lèxic de la nostra llengua-, i de l'altra, va elaborar una prosa més madura per poder expressar una sèrie de conceptes i raonaments que sempre s'havien expressat en llatí. Ens han arribat unes 250 peces que podem classificar segons el tema que tracten: - Místiques: Llibre de contemplació en Déu, Llibre d’amic e Amat. - Didàctiques: Llibre de l’orde de cavalleria, Doctrina pueril. - Novel·les: Llibre d’Evast e Blanquerna, Fèlix o Llibre de meravelles, que inclou el Llibre de les bèsties, - Poesies: Cant de Ramon, Desconhort. ACTIVITATS Llegeix aquest fragment del Llibre de les bèsties i respon les preguntes que hi ha a continuació.
Molt desplach a Na Renart e a sos companyons com no foren del concell del rey; e en aquell punt Na Renart concebé en son coratge traïció, e desitjà la mort del rei. E dix al Orifan aquestes paraules:
Molt contrarià a la guineu i als seus companyons no ésser del consell del rei, i des d'aquell moment la guineu, en el seu interior,
va concebre la traïció i desitjà la mort del rei. Digué a l'elefant: -"D'ara endavant hi haurà gran enemistat entre les bèsties carnívores i les herbívores, - D'aquí avant gran enemistat serà entre les car el rei i els seus consellers mengen carn i bèsties qui mengen carn e les bèsties qui vosaltres no teniu en el consell cap bèstia que mengen herbe; car lo rei e sos consellers sigui de la vostra naturalesa que mantingui el mengen carn, e vosaltres no havets en son vostre dret." concell neguna bèstia qui sia de vostra L'elefant va respondre que tenia l'esperança natura, ni que vostre dret mantenga -. L que la serp i el gall defensarien els seus drets 'Aurifan respòs, e dix que en la Serp e en lo en la cort del rei ja que no eren animals Gall havia esperança que raonarien son dret carnívors. Va respondre la guineu i digué que en la cort del rei, car eren bèsties qui no en una terra hi havia un cristià que tenia un vivien de carn. Respòs Na Renart, e dix que sarraí del qual es fiava molt i a qui donava en una terra s'esdevench que .I. crestià havia molts de plaers; però el sarraí, que per llei li .I sarraí en qui molt se fiave, e al qual feia era contrari, no li podia tenir afecte sinó que molts de plers; el sarraí, per ço cor era a ell pensava tots els dies com el podria matar. contrari per llei, no el podia portar bone -"I per això, senyor elefant -digué la guineu-, la volentat, ans considerave tots jorns com lo serp i el gall són de llinatge tan estrany al auciés. vostre i al dels vostres companys que, encara que no mengin carn, no us en fieu i tingueu - E per açò, Sènyer Orifan - díx Na Renart-, com a cosa segura que consentiran tot el que tan són la Serp e el Gall d'estrany linatge a perjudiqui a vós i als vostres companyons." vós e a vostres companyons, que jatcia asò que no mengen carn, per tot açò nous hi fiets, ans creats per cert que consintran en tot ço qui sia dampnatge de vós e de tots vostros companyons.
11
1. Cerca al diccionari o en una enciclopèdia que és una faula. Creus que aquesta narració es pot considerar una faula? Per què? 2. Quin animal és Na Renard? 3. Qui és un sarraí? 4. Per què creus que Na Renard explica aquesta història del cristià i el sarraí? 5. Què creus que vol aconseguir Na Renard amb les paraules que adreça a l'Elefant? 6. Resumeix la història fent servir les teves paraules.
Tirant lo Blanc i la novel·la cavalleresca Cal distingir entre dos tipus de novel·les medievals sobre cavallers: - novel·les de cavalleries: protagonistes sobrehumans, geografia exòtica o irreal, temps llunyà, ambient fantàstic; tenen el principal nucli en les llegendes de l’anomenat cicle artúrico matèria de Bretanya, que narren les gestes del rei Artús i dels seus c avallers. Fins al segle XV, són escrites en vers. Les novel·les del francès Chrétien de Troyes en són l’exemple perfecte, mentre que l’exemple català més destacat seria el Blandín de Cornualla, que destaca justament per la seva moderació pel que fa a l’ús d’elements fantàstics i irreals. - novel·les cavalleresques: protagonistes humans, geografia coneguda, temps pròxim, ambient més o menys contemporani. Apareixen al segle XV i s’escriuen en prosa. L’exemple més reconegut és el Tirant lo Blanc (el mateix Cervantes lloà l’obra al Quixot).
L’autor del Tirant lo Blanc En seria l’autor el cavaller Joanot Martorell i l’hauria acabat l’any de la seva mort, el 1465, però hi intervingué el també cavaller Martí Joan de Galba ’anyl de la publicació de l’obra, el 1490. És difícil de destriar què és de Galba i què de Martorell. L’obra es presenta com a traducció d’un llibre anglès (recurs constant en la novel·la de cavalleries, com el Cide Hamete Benengeli del Quixot de Cervantes). Sabem que Martorell va ser un temps a la cort anglesa, i diu que per això la pot traduir (sap anglès). Segur que no és una traducció: lèxic català, refranys, còpies de Llull, Metge, etc.: és un producte típicament català.
Estructura i argument de Tirant lo Blanc Tirant lo Blanc consta de 487 capítols, en què es relaten les aventures del cavaller bretó Tirant, fil del marquès de Tirània i de Blanca de Bretanya, des que és fet cavaller a la cort d'Anglaterra fins a la seva mort, a Grècia, després d’haver demostrat que era el millor cavaller del món i també un bon capità dels exèrcits. Tradicionalment, s’ha dividit el llibre segons els espais en què discorre l’acció: 1) Anglaterra; 2) illes mediterrànies; 3) Bizanci I; 4) Nord d’Àfrica; i 5) Bizanci II.
12 1) Anglaterra Tirant marxa a Londres per participar en les justes i tornejos que convoca el rei anglès amb motiu del seu casament. És l'etapa de formació cavalleresca de Tirant. 2) Illes mediterrànies Amb els seus companys se'n va a l'illa de Rodes per ajudar els seus habitants a trencar el setge a què els sotmeten les naus turques i genoveses. Abans passa per Sicília, on l'infant Felip de França s'enamora de la infanta Ricomana.
3) Bizanci I
Suposa el gruix de la novel·la. A partir d’ara, s’alternaran amors i batalles. Se'n va a Constantinoble a ajudar l'emperador grec a lluitar contra els turcs, que han envaït les sevesterres. Tirant es converteix en el capità de l'exèrcit imperial i ens demostra que és un gran estrateg. En aquesta part, la més llarga i la més important de l'obra, s'alternen els episodis militars i els amorosos, ja que Tirant s'enamora de la filla de l'Emperador, la infanta Carmesina, i farà tots els possibles per conquerir-la. 4) Nord d’Àfrica La Vídua Reposada, una dona intrigant enamorada de Tirant, enreda les coses perquè Tirant vagi al nord d’Àfrica (li fa creure que Carmesina li és infidel amb un jardiner negre). Abans, la donzella Plaerdemavida (enllaç entre Carmesina i Tirant) introdueix Tirant a la cambra de Carmesina; a causa del crit d’aquesta, Tirant cau i es trenca la cama. Abans d’anar a l’Àfrica, Carmesina i Tirant es casen en secret. Tirant naufraga amb les seves naus davant les costes de Tunísia i és capturat i fet presoner. Després de viure una sèrie d’aventures, torna a Constantinoble.
5) Bizanci II Arriba a Constantinoble per ajudar l'Emperador, que és atacat pels turcs. Aconsegueix fer la pau amb els turcs i l'Emperador, agraït, li dóna la màde la seva filla Carmesina i el fa cèsar i hereu de l'Imperi. Quan sembla que els anhels de Tirant ja s'han complert, emmalalteix i mor d'una pulmonia; en assabentar-se'n, Carmesina mor de dolor.
Característiques de Tirant lo Blanc Versemblança : vol reflectir la realitat, els personatges, la seva evolució, la manera d'expressarse, la geografia. Per ex.: Tirant és un cavaller amb una extraordinària formació cavalleresca. Per això i per la seva intel·ligència és superior en els combats. És humà, emmalalteix mor d'una pulmonia. Els personatges es poden explicar amb la lògica i la raó, no hi ha màgia ni fantasia (topònims i antropònims reals, personatges de cavallers contemporanis europeus, precisió en els detalls (xifres, dades, enumeracions), capacitat per introduir dades biogràfiques...
13 Ironia i humor, impensables en els llibres de cavalleries artúric s. No tracta mai els afers importants (cavalleries, proeses, episodis militars) amb ironia i humor. Però quan l'acció se centra en la vida quotidiana i en les intrigues amoroses, la narració esdevé irònica i humorística. Càrrega sensual i eròtica . Sobretot en la descripció de les escenes amoroses, en els capítols de Constantinoble, les relacions entre els personatges de la novel·la es presenten amb una forta sensualitat i erotisme. La novel·la combina dos estils, el solemne, culte, renaixentista de la valenciana prosa i l'estil col·loquial i directe, ple d'expressions familiars, jocs de paraules i exclamacions que fan servir en els diàlegs. Les intervencions de Plaerdemavida en són una de les mostres més aconseguides.
Modernitat de Tirant lo Blanc Tirant lo Blanc és una novel·la amb unes característiques molt diferents de les dels llibres de cavalleries. Aquí l'afany de realisme és ben patent, tant pel que fa al protagonista - fort i valent, i que guanya gràcies al seu esforç i no a poders sobrenaturals-, com pel que fa a la narració de les accions. Aquest realisme i aquesta versemblança van ser les que van fer declarar a l'escriptor castellà del segle XVII Miguel de Cervantes, que coneixia l'obra per una traducció al castellà del segle XVI, que aquest era el millor llibre del món. Aquestes característiques, juntament amb la situació de l'acció en una geografia coneguda, les referències a situacions històriques i a personatges coneguts de l'època i el to d'ironia i humor present sobretot en els episodis amorosos, fan que aquesta obra sigui considerada com la precursora de la novel·la moderna. Podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. L'obra de Martorell suposa l'abandonament gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria), i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor) per la qual cosa no podem considerar el Tirant lo Blanc com una novel·la de cavalleries convencional. A més, el seu protagonista no és un "caballero andante" sinó un hàbil capità.
Un altre signe de modernitat és, com en Curial e Güelfa , l'explicitació dels fets mitjançant la lògica i la raó i no mitjançat la fe i els seus misteris. Així, la novel·la és un compendi extraordinari d'estratègia militar i d'utilització científica dels elements de la naturalesa.
Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal i com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat. Aquestes escenes vénen recolzades en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i per l'alternança narraciódiàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals. L'alternança narració en tercera persona / diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat, la ironia i la naturalitat. En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi; en resten encara les formes externes, els tornejos, els ideals de la fe i de l'honor, però ha desaparegut la ficció per deixar pas a la història contemporània. També es nova la manera d'expressar-se, ara ja segons les normes de la prosa renaixentista. Abans la prosa era solemne, amb llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes,etc. Contràriament, l'ideari burgès, modern, hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.
14
TEXTOS CXVIII. COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLETXA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR Dient l'Emperador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d'altra part contemplaven la gran bellesa de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, Carmesina estava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien [semblaven], les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir [sortir], e tostemps [per sempre] foren apresonats en poder de persona lliberta [lliure], fins que la mort dels dos féu separació [els separà]. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés [mai] rebut semblant past [aliment], per moltes honors e consolacions que s’hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. I lo Capità pres del braç a l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn historiada de les següents amors: de Floris i de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany e d’Isolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix [va dir] a Ricard: –No creguera [vaig creure] jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig. I deia-ho més per la gran bellesa de la Infanta. Emperò aquell no ho entès [entengué]. Tirant pres [demanà] llicència de tots e anà-se’n a la posada, entrà-se’n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vingueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d’aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no eixia [sortia], entrà a la cambra e dix-li: –Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei, ho faré ab molt bona voluntat. –Cosí meu –dix Tirant–, lo meu mal a present [de moment] no fretura [no necessiteu] vós saber-lo; e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprès. –Oh, Capità!, e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè, e no em vulllau [vulgueu]amagar res que de vós sia [sigui]. –No vullau més turmentar la mia persona –dix Tirant–, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest [ràpid] a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car [ja que] la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor que és amarga. E gira’s de l’altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir
15
altra paraula de la boca sinó que dix: -Jo ame.[estimo] Acabant-ho de dir, els seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent [veient] lo vergonyós comport [comportament] que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los del son llinatge, e encara a aquells ab qui tenia amistat, com [quan] venia cas que parlaven d'amor. Ell los deia: "Bé sou folls [bojos] tots aquells qui amau [ameu]. No teniu vergonya de llevar-vos [perdre] la llibertat e de posarla en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir [morir] que haver-vos mercè [tenirvos pietat]?", faent [fent] de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta aresistir. Joanot Martorell, Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanc, Ed. 62 Qüestions: 1.Com s’enamora Tirant de Carmesina? Què opines d’aquest amor? Creus que és real? 2. Com tractava Tirant els enamorats abans d’enamorar-se ell? Per què? És propi dels homes considerar així l’enamorament? 3.Com es troba Tirant després d’enamorar-se de Carmesina? Què pensa Diafebus de l’estat del seu cosí? I tu què opines?
CCXXXI Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa.
-L'esperança que tinc del vostre propi delit m'obliga en servir-vos, encara que conega que passe los límits la granea de ma culpa, emperò augmenta en mi l´ ús de raó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinc de servir e honrar la senyoria vostra, en l'hora que l'Emperador volrà sopar, vostra mercè trobar-se deixe, lleixant a part los forts pensaments, car jo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora, i en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la sol·licitud tenebrosa, on augmentarà vostre delit. E estant en aquestes raons, l'Emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la Duquessa, tramès per ell e torbarenlo de ses raons. Com Tirant fon ab l'Emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella; e ja en aquella hora tots anaven vestits del que es pertanyia a guerra. Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà-se'n , lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l'Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n'anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab
16 aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús p erquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li: -A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França. -No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas. -Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyorTirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no se'n volgués ofegar. Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venienli de grans temptacions de voler eixir de la caixa. Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella. -No ho faré sinó ab una condició. -Quina serà? -dix la Princesa. Respòs Plaerdemavida: -Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau. -Calla, que est folla! -dix la Princesa. -Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, què diríeu? -Què li tenia de dir?- dix la Princesa-. Pregar-lo hi ha que se n'anàs, e si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada. -A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo. […] …………………………………………………
[...] Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l'empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d'allí avall. La Princesa despertà's e dix: - Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir. Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí: - Oh com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les. - Toca on te vulles -dix la Princesa-, e no poses la mà tan avall com fas. - Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és -dix Plaerdemavida-, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si eniest la mà lla on jo la tinc, e com series content! E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s'adormia, fluixava la mà e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per mes espai d'una hora, i ell tostemps tocant-la.
17
Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se comenga a despertar, e mig adormida dix: - Que, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura? E no hagué molt estat, que ella conegué que era mésque dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l'orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen: - Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir. - Oh!, maleïda sies tu -dix la Princesa,- ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m'has posada en tan gran treball e difamació! - Ja, senyora, lo mal fet és -dix Plaerdemavida-; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo mes segur e lo que mes pot valer en aquests afers. E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l'una part la vencia amor, e de l'altra tenia temor, mas la temor excel·lia l'amor e deliberà de callar e no dir res.
ACTIVITATS 1. Quins personatges intervenen en aquest capítol? Quin paper hi juga Plaerdemavida? 2. On succeeix l’acció? Com vesteix Tirant i què duu a la mà? En quin lloc és Tirant i per què hi és? 3. Per què Plaerdemavida es refereix a Tirant quan parla amb Carmesina? 4. Quina raó dóna Plaerdemavida a Carmesina perquè aquesta no cridi en veure Tirant al seu llit? 5. A quina lluita interna de Carmesina es refereix el narrador al final del fragment? Quina força venç finalment? Per què? 6. Comenta els trets d’erotisme del fragment. 7. Fes un resum del text (150 paraules) en català actual.
18
La Literatura als segles XVI, XVII i XVIII LA DECADÈNCIA Tradicionalment, el període que va del segle XVI a començaments del segle XIX ha rebut el nom de Decadència, perquè es produeix una disminució tant de la quantitat com de la qualitat de les obres que s’escriuen en català. Aquesta percepció s’agreuja més si tenim en comptela gran eclosió de la literatura castellana al mateix període, amb figures com Garcilaso de la Vega, Quevedo, Góngora, Cervantes, Lope de Vega, Calderón, etc. Ara bé, cal dir que aquesta “decadència” afecta bàsicament la literatura culta, perquè la de caràcter popular continua conreant-se amb certa vitalitat. Diverses causes polítiques, econòmiques i socials expliquen aquesta situació: • La instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara arran de la mort del rei Martí l’Humà, que va morir sense deixar descendència. • La unió de la dinastia catalanoaragonesa amb la castellana durant el regnat dels Reis Catòlics, i la consegüent castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la Corona d’Aragó. • Pèrdua del poder de la burgesia catalana afeblida per les guerres i les crisis econòmiques. • El desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l’Atlàntic arran del descobriment d’Amèrica. • La derrota en la guerra dels Segadors i en la de Successió. • La supressió, arran del decret de Nova Planta, de les institucions i les lleis catalanes • La utilització del castellà en la literatura culta. • La pèrdua de consciència d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana Aquest període inclou diferents etapes;
• Renaixement • Barroc • Il·lustració: Neoclassicisme i Preromanticisme
El Renaixement (Segle XVI) El Renaixement és un moviment intel·lectual i artístic nascut a Itàlia que renova la cultura medieval amb la reivindicació del món clàssic grecollatí, un moviment que té els seus precedents en l’humanisme aparegut durant el segle XIV. Aquest corrent volia recuperar els textos clàssics; assimilar les seves idees i els valors que contenien; i imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius. Els clàssics esdevenien autèntics models de la modernitat i permetien crear la il·lusió d’un trencament amb la tradició medieval. No obstant això, els artistes no trenquen totalment amb l’herència medieval, i el que trobem és una certa renovació cultural, un procés d’evolució .
19 Tot i que el Renaixement no és uniforme ni té la mateixa intensitat arreu d’Europa, presenta algunes característiques comunes:
• El retorn als clàssics grecs i llatins (recuperació de l’antiguitat clàssica) , perquè l’antiguitat aportava llum, elegància i profunditat de coneixement
• Un afany de modernització : L’activitat intel·lectual i artística es desenvolupa en el marc de la recuperació i la investigació de les obres clàssiques. A través del seu estudi, l’home adquirirà la formació i l’educació necessàries i imprescindibles per esdevenir un ésser integrat en la seva comunitat i preparat per a la vida pública.
• La cultura del Renaixement gira entorn de l’home i atorga una rellevància especial a la necessitat de la seva educació. Amb aquesta llibertat l’ésser humà adquireix la responsabilitat de les seves actuacions.
• L’home del Renaixement es caracteritza per ser un home amb llibertat, amb curiositat científica en totes les branques del saber, un home que rebutjava la fe com a única explicació del món.
El Renaixement a Catalunya A Catalunya, el Renaixement va adquirir una fisonomia pròpia. Tot i que va tenir origen a Itàlia, aquest moviment va ser readaptat segons els fets històrics, polítics i socials de la cultura catalana. I, a diferència dels renaixentistes europeus, els artistes catalans van fer coexistir modernitat i tradició . El gènere més destacat va ser la poesia. Les característiques estètiques d’aquesta poesia es podrien sintetitzar en: Fidelitat a l’herència medieval (Ausiàs Marc). Renovació mètrica: decasíl·lab italià sense cesura,hendecasíl·lab italià, artificis retòrics. Alternen indistintament català i castellà. Vitalitat i ganes de viure com a afany de l’ésser humà. Triomf de l’individualisme. Nova relació amb la naturalesa. En el gènere poètic, l’autor català que més va destacar va ser el pintor i poeta Pere Serafí (1505/1510 – 1567). Va escriure una antologia de poemes titulada Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana (1565). Serafí il·lustra a la perfecció la conciliació de al tradició autòctona i la modernitat renaixentista . Aquest poeta va utilitzar el llegat trobadoresc i es va inspirar en la poesia d’Ausiàs Marc. En canvi, va emprar algunes novetats literàries procedents dels models italians i clàssics, va adaptar al català l’hendecasíl·lab italià, les novetats estròfiques, com el sonet i l’oda, i novetats conceptuals, com l’amor idealitzat petrarquista o l’elogi del matrimoni. Malgrat tot, Serafí va sobresortir sobretot com a glossador de cançons populars.
20
Dama galant, d’alta ’alta i molt gran noblesa On la virtut se troba oba aposentada, No sé més dir sinó que us ha formada Aquell que té los cels ab fortalesa.
Mirant de vós la gràcia i gentilesa, Al grau suprem sou de virtuts dotada, Robí perfet, gran joia comparada, I diamant de joies la riquesa.
Anau seguint la generosa fama De les gentils, única i sola guia En tot lo curs de virtuosa vida.
Creença tinc que tan graciosa dama, Avent ben vist lo que tant mereixia, Res faltarà del que sa fama crida.
Dama del tot complida, Onra que naix de l’arbre de Cardona, No tenint par no podeu ser segona, Ans bella fora mida. ACTIVITATS 1. Aquest poema de Pere Serafí és un sonet amb estrambot. Fixa’t Fixa’t en la primera lletra de cada vers i digues qui era la dama a qui anava dedicat. 2. Analitza la rima i mètrica del poema. oema. 3. En quins versos el poeta es refereix a la dama com a creació divina? 4. Comenta les metàfores que trobis en el poema 5. Quines qualitats físiques i morals de la dama destaca Pere Serafí? 6. Una de las característiques del Renaixement és la relació harmònica entre l’ésser ’ésser humà i la natura . En quin vers del poema trobem aquesta relació? 7. Comenta el contingut del vers “No tenint par no podeu ser segona”.
21
El Barroc (Segle XVII) El Barroc és el període de la cultura europea que s’inicia en el segle XVII i s’allarga fins a principis del segle XVIII. Durant aquesta època, s’abandonen l’equilibri, la bellesa i l’harmonia renaixentistes en favor del recarregament sintàctic i lèxic, la foscor de conceptes, la sàtira, etc. El pessimisme és el to general que es respira en el Barroc. Per això, els temes més tractats són la fugacitat de la vida, el pas del temps, el poder dels diners... L’estil té com a objectiu la provocació. Per aconseguir-la els autors utilitzaran el contrast de conceptes, l’artificiositat, la deformació de la realitat a través de la caricatura o de la idealització, etc. En la literatura barroca podem parlar de dos estils: conceptista i culterà . • L’estil conceptista es caracteritza per l’ús de recursos per generar p rovocació, com jocs de paraules i contrastos, per deformar la realitat fent paròdies i caricatures, mitjançant hipèrboles, etc. • L’estil culterà , en cavi, pretén crear un món ple de bellesa i peraixò fa servir recursos com la metàfora, les comparacions, les imatges, els recursos fònics, l’aparició de personatges mitològics, etc. Els temes propis de l’art i la literatura barroca són: - La variabilitat de la fortuna. - El món com un teatre. - La vida com un somni. - El pas del temps i la fugacitat de la vida. - La mort.
El Barroc a Catalunya Durant aquest període, Espanya està governada per una monarquia absoluta, la dels Àustries, que potencia l’ús de la llengua castellana en tot e l territori. En conseqüència, la literatura catalana queda relegada a la producció oral i manuscrita. A Catalunya, la producció es veurà molt condicionada pel ressò de l'èxit del barroc castellà, el segle d’or d’aquesta literatura. La influència dels principals temes i autors es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre. Francesc Vicent Garcia (1578/1579-1623), rector de Vallfogona, és el poeta més destacat d’aquest període. Conrea els dos estils, el culterà en la poesia de contingut amorós i el conceptista en la de caràcter burlesc, que, d’altra banda, és la que li dóna més fama .
22
TEXTOS A)
A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil
Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja, a qui los d’or més fi tenen enveja, en un terrat la bella Flora un dia. Entre ells la pura neu se descobria del coll, que amb son contrari més campeja; i com la mà com lo marfil blanqueja, pinta i mà d’una peça pareixia. Jo de lluny tan atònit contemplava lo dolç combat que amb extremada gràcia aquestos dos contraris mantenien, que el cor enamorat se m’alterava, i, temerós d’alguna gran desgràcia, de prendre’ls tregües ganes me venien.
B) A una mossa gravada de verola Mala pasqua us do Déu, monja corcada, bresca sens mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia, amb més puntes i grops que té la arada; de alguna fossa us han desenterrada per no sofrir los morts tal companyia, quan eixa mala cara se us podria, i estava ja de cucs mig rosegada; però, si sou de vermes escapada, perquè siau menjar de les cucales (que de mal en pitjor la sort vos porta), mantinga-us Déu la negra burullada i adéu-siau, que em par que em naixen ales i em torno corb després que pic carn morta!
ACTIVITATS 1. Fes l’anàlisi de la rima i mètrica dels poemes anteriors. 2. Identifica l’estil (culterà o conceptista) de cadascun dels poemes i justifica-ho amb referències al text. 3. Digues quin és el tema de cada sonet. 4. Comenta les parts en què es pot dividir el primer poema en relació al contingut. 5. Posa un exemple de cada recurs del primer poema: metàfora, personificació, hipèrbaton, referència mitològica, sinestèsia. 6. Per què el poeta parla de combat entre contraris en el primer poema? 7. Posa un exemple de cada recurs del segon poema: metàfora hiperbòlica, enumeració, hipèrbaton.
23
La Il.lustració: El Neoclassicisme i el Preromanticisme (Segle XVIII) El segle XVIII es caracteritza fonamentalment pels canvis causats per l'anomenada crisi de la consciència europea, que fan que es substitueixen els antics valors (societat, economia, sentit religiós de la vida) per uns altres de nous. Els reis, per exemple, afirmen el seu poder enfront de l'Església, perquè aquesta dificulta les reformes econòmiques, i enfront de la burgesia, que es desenvolupa al llarg del segle i ajuda a la difusió de l'esperit iŀlustrat. Aquesta burgesia adopta una economia urbana basada en la naixent indústria i en el comerç. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació . Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per a l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen ne aquest camp. El Neoclassicisme i el Preromanticisme són els corrents artístics del període. El Neoclassicisme, com el seu nom indica, implica un retorn als models grecollatins i tendeix a crear un estil elevat i sense estridències. El Preromanticisme suposa l’abandó de les formes barroques i neoclàssiques i l’expressió subjectiva i exaltada dels sentiments.
Neoclassicisme i el Preromanticisme a Catalunya La importància d’aquests corrents en la literatura catalana és bastant escassa pels motius següents: • Els efectes de l’espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l’empresa del despotisme il·lustrat. • El fet que molts escriptors emigren a Madrid i produeixen bàsicament en castellà. • El caràcter més aviat erudit i científic que no pas pròpiament literari de les obres.
24
La Literatura al segle XIX El Romanticisme. Característiques generals El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influir totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el Neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre
i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el Romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'ésser humà mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendènciesque es projecten també en totes les arts
Característiques generals del Romanticisme • Reivindica l’originalitat, la capacitat creativa, la llibertat formal, la intuïció, la sinceritat, l’espontaneïtat i la imaginació.
• Exalta el passat, especialment del món medieval, i els orígens nacionals. • Identifica llengua i pàtria. • Valora la relació entre l’home i la natura. • Concep l’artista com un ésser superior als altres • Dóna importància al sentiment per sobre de la raó. • Es decanta per l’obra imperfecta, inacabada i oberta i no pas per l’obra perfecta, conclosa i tancada.
A Catalunya, el Romanticisme està vinculat amb la R enaixença perquè coincideixen cronològicament i perquè la Renaixença fa seus alguns dels postulats romàntics.
La Renaixença Es considera que la Renaixença comença el 1833, quan Bonaventura Carles Aribau publica un poema d'inspiració romàntica anomenat Oda a la Pàtria en una revista romàntica anomenada El vapor. El poema és una composició culta en què la llengua i la nació catalanes apareixen lligades amb una voluntat reivindicativa. La Renaixença és un moviment que implica un renaixement molt ampli que afecta no solament la llengua i la cultura catalanes, sinó també l’afermament de la identitat nacional i els terrenys econòmic, polític, cultural i social. Els intel·lectuals de la Renaixença es proposen: • Donar a conèixer l’època de més esplendor nacional, l’edat mitjana, i, per tant, promoure la lectura dels clàssics medievals. • Recuperar la literatura popular.
25 • Crear una literatura culta en català que abraci tots els gèneres literaris. • Potenciar els diferents mitjans de difusió de la lengua (premsa i editorials) • Crear una normativa lingüística (gramàtica, lèxic i ortografia) que permeti una escriptura unificada. • Potenciar les institucions culturals existents i promoure’n la creació d’altres.
Els Jocs Florals La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí,en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable. Els Jocs Florals eren un concurs literari d'origen medieval (desaparegut al segle XV) que es va tornar a instaurar per premiar les millors poesies de tema patriòtic (amb l'Englantina d'or), sobre la fe (amb la Viola d'or i argent) i amorós (amb la Flor natural). Per això el lema dels Jocs era Pàtria, Fides i Amor (Pàtria, Fe i Amor).
Els Jocs Florals representen la culminació de la Renaixença, i es convertiran en una plataforma d'ús culte de la llengua, i de divulgació de les obres guanyadores, perquè eren publicades. Tots els grans autors catalans de¡ segle XIX van participar-hi: Joaquim Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Narcís Oller. Malgrat rebre crítiques per part dels sectors més progressistes, que els consideraven anacrònics, els Jocs es mantingueren fins a la Guerra Civil.
El gènere més conreat pels literats dels inicis de la Renaixença fou la poesia i, ben aviat, s’hi afegí el teatre. A banda de ser gèneres molt preuats pel moviment romàntic, la manca d’una tradició literària recent i, com a conseqüència, d’una llengua literària moderna, era un problema sobretot pel que fa a la novel·la (hi havia hagut durant els segles anteriors alguns bons exemples, encara que pocs, de poesia o de teatre en català, però no de novel·la). A més, els editors de libres no es volien arriscar a la publicació de novel·les en català, ja que no hi havia lectors d’aquest gènere en català. Els tres grans autors de la Renaixença seran Jacint Verdaguer (en poesia), Àngel Guimerà (en teatre) i Narcís Oller (en novel·la).
La poesia: Jacint Verdaguer (1845-1902) Jacint Verdaguer suposa la culminació de la Renaixença pel que fa al gènere po ètic. Malgrat no partir d’una tradició culta que li servís de base a l’hora d’escriure, va crear una obra sòlida i va connectar amb l’esperit del poble. La importància de Verdaguer és triple:
26 • És el poeta més important de la Renaixença • És el principal exponent del Romanticisme català • És el creador del català literari contemporani
La seva obra poètica es divideix en tres blocs: a) Poesia lírica, en bona part religiosa i patriòtica. La gran acceptació popular d’alguns dels seus poemes ha motivat que molta gent cregui que són anònims tradicionals,i no d’autor: “Lo noi de la mare”, el “Virolai” de Monts errat, “La mort de l’escolà” o “L’emigrant”. b) Versions en vers de llegendes i rondalles. c) Poesia èpica, on trobem les seves dues obres més importants: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1885). L’Atlàntida explica l’enfonsament del continent així anomenat, que hauria existit a l’oceà Atlàntic; els protagonistes són l’heroi grec Hèrcules i Hesperis, la bella reina dels atlants, la qual morirà veient com el seu continent és destruït perla vida pagana dels seus habitants, els atlants. Canigó explica l’origen mític de Catalunya; l’acció té lloc als Pirineus, cap a l’any 1000.
El teatre : Àngel Guimerà (1845-1924) En iniciar-se la Renaixença el gènere teatral que gaudeix de més èxit és el sainet, però a mesura que la Renaixença avança i que la burgesia també participa en aquest gènere i el valora, acaba triomfant el drama romàntic. El renovador de l’escena catalana d’aquell moment és Àngel Guimerà, que, amb més o menys èxit, anirà adaptant la seva obra als diferents corrents estètic que van sorgint a Europa. Els gèneres més conreats en aquest període són: el sainet, el drama romàntic i el drama realista. - El sainet és un gènere teatral breu que reflecteix escenes de la vida quotidiana d’una manera còmica . Els protagonistes són personatges populars. - El drama romàntic és un gènere de contingut tràgic ; la seva temàtica principal sol ser sentimental o de caràcter històric . - El drama realista també és tràgic , però no se situa en un context històric passat, sinó en l’actualitat del moment. En la seva producció teatral destaquen dos subgèneres
a) El drama romàntic , en vers i situat en un passat històric llunyà, presenta conflictes sentimentals plens de passió i, sovint, de violència. Els personatges són éssers idealitzats que s’han d’enfrontar a situacions insuperables que acaben desembocant en un final tràgic (normalment, la mort violenta). Mar i cel n’és un bon exemple. b) El drama realista, en prosa i situat a l’època de Guimerà, reflecteix diferents àmbits socials (mariners, pagesos, obrers…). Hi sol haver un rerefons de crítica socia l, però el conflicte sempre és amorós. Encara que els personatges són
27 més realistes, es veuen dominats per grans passions i, per això, també sol haver-hi un final tràgic. Terra baixa n’és un bon exemple.
Mar i cel, situada al segle XVII, moment de l’expulsió dels moriscos del País Valencià, presenta l’amor entre Saïd, un corsari fill de pare musulmà,i Blanca, una cristiana que Saïd ha segrestat en assaltar el vaixell en què viatjava. El seu amor és impossible perquè pertanyen a dos mons enfrontats, i acabaran suïcidant-se llançant-se al mar. L’obra presenta algunes de les característiques més importants de l’obra de Guimerà: el mestissatge (Saïd és fill de musulmà i de cristiana) i un conflicte que només pot resoldre’s amb un final tràgic. Terra baixa contraposa la terra alta (la muntanya, on l’ésser humà és lliure, bo i innocent, i viu en harmonia amb la natura) i la terra baixa (la plana, on regna la corrupció, l’abús del fort sobre el feble, la maldat…). L’obra ens presenta una noia òrfena, la Marta, que és convertida en l’amant de Sebastià, que fou qui la recollí i és l’amo de les terres on viu la noia; com que en Sebastià s’ha arruïnat, necessita casar-se amb una pubilla ica,r però, per fer callar les murmuracions sobre ell i la Marta, decideix casar-la amb un babau i continuar-la utilitzant com a amant. Com a marit per a la noia, tria un pastor que li pastura els ramats a la muntanya, en Manelic: és un home innocent, solitari i mig salvatge, que explica als treballadors de les terres de l’amo, en arribar, com va matar un llop. Un cop casats, Manelic és rebutjat per Marta i, quan s’adona del que realment passa, ell també la rebutja, fins que descobreixen que tots dos són víctimes de l’amo Sebastià. Llavors, començaran a estimar-se amb passió i decidiran fugir a la terra alta, cosa que vol impedir un gelós Sebastià. Manelic assassinarà l’amo i l’obra acabarà amb el crit del pastor “He mort el llop!”.
La narrativa: Narcís Oller (1846-1930) En iniciar-se el segle XIX, la narrativa catalana fa tres segles i mig que no gaudeix de tradició pròpia. Això fa que els escriptors de la Renaixençaprenguin com a model la literatura que s’està fent a Europa. Les primeres novel·les d’aquest període tenen un marcat to romàntic, però, progressivament, amb l’aparició de nous corrents, com el costumisme, el realisme i el naturalisme, els autors catalans aniran adaptant-se a les noves tendències. • El costumisme descriu la vida quotidiana preindustrial des d’un punt de vista nostàlgic i subjectiu. • El realisme s’acosta a la realitat a partir de l’observació i la descripció objectiva dels fets, sense idealitzacions, però, de tant en tant, emet judicis morals. • El naturalisme es proposa analitzar la realitat científicament i reflectir-la sense emetre judicis morals. El naturalisme proposa que el novel·lista segueixi el mateix mètode d’actuació que un científic: observar, formular hipòtesis i experimentar. A més, accepta el determinisme sobre els personatges, és a dir, creu que la genètica, el medi i el moment històric en què viu el personatge l’influeixen. També té en compte les lleis evolutives de Darwin i les lleis de l’herència. Narcís Oller és el novel·lista més important de la Renaixença, considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Tot i que l’hem de considerar realista, a les seves novel·les sol haver-hi elements romàntics (aparicions de llenguatge poètic, marcada presència de sentimentalisme, personatges molt bons o molt dolents, intenció moralitzadora, etc.). S’ha dit que Narcís Oller arribà a ser naturalista, però en ell no hi ha mai un Naturalisme ple, sinó només alguns elements. No retrata la realitat més crua, ni apareix mai a la seva obra un llenguatge groller o malsonant (típic, de fet, d’alguns dels estrats socials que pretén presentar-nos), i els seus personatges ben poques vegades exemplifiquen teories deterministes. A més de narracions breus, Narcís Oller és autor de sis novel·les: La papallona, L’Escanyapobres, La febre d’or, Vilaniu, La bogeria i Pilar Prim. La bogeria és l’obra més naturalista de totes. La novel·la ésl’estudi psicològic d’una patologia, la follia, i de les seves conseqüències
28 socials. Al llarg de la novel·la es detecta un intent de fer una anàlisi científica tant de la malaltia com del personatge que la pateix. Oller també té en compte les lleis del medi i de l’herència a l’hora de caracteritzar psicològicament el personatge. TEXTOS Poemes de Jacint Verdaguer L’emigrant Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor. Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu! Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau; jo dic plorant a boscos i riberes: adéu-siau! ¿On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat?, mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu. Adéu germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més! Oh, si al fossar on jau ma dolça mare jo el llit tingués! Oh mariners, el vent que me’n desterra, que em fa sofrir! Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, que hi vull morir!
Vora la mar Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap al ponent declina, me’n pujo a meditar. Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m’ha aterrat lo vent, ab ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent: poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons, petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons: vaixells que ab veles i aparell s’ensorren en un matí de maig, illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig: idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor, com rufagada que s’endú ab l’essència l’emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van; si no tinc res, les ones que ara vénen, digueu-me: què voldran? Ab les del mar o ab les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré ab estels?
29 LO COMTE ARNAU (Jacint Verdaguer) Lo comte de Mataplana
i ell a la vila fa cap,
A la nit que és fosca, fosca,
ne tenia dos cavalls:
on hi ha nines per perdre i
se barreja el temporal,
L'un era blanc com la gebre,
pobres per escanyar
i els pastors al comte veuen
l'altre fosc com lo pecat
Malhaja lo cavall negre,
entremig de trons i llamps;
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc
volar d'una cresta a l'altra
benhaja lo cavall blanc
Quan sortia de la vila
del Montgrony vers les afraus.
Un matí de la hivernada
semblava un esperitat:
La tempesta esgarrifosa a
lo negre feia ensellar la
corria lo cavall negre corria
mitja nit fa un esclat; d'un
comtessa ja li'n deia:
com si volàs, tantost per
llampec entre les ales
– Per què no enselles lo
les altes cimes com pel
s'obira lo comte Arnau,
fons del xaragall
rodolant de falta cima
Los gombernesos se senyen
de Sant Ou dins lo Forat,
quan lo veuen desbocat.
d'on surt entre rius de flama
Los llops d'aquelles
lo renill del seu cavall. La
blanc? – Perquè fuig dels camins aspres i a mi em plauen més que els plans.–
muntanyes
La comtessa ja hi tornava: lo segueixen udolant, – Mon marit, no ho fesses pas;
algun d'ells per simpatia,
lo negre em sembla el diable,
los altres olorant carn,
Déu nos lo tinga allunyat.–
que n'esperen un bon àpat
ell no li torna resposta
més amunt o més avall;
com si sentia tronar:
sos ulls semblen llumenetes,
al negre posa la sella
llumenetes infernals.
baldament fos Satanàs.
Al sentir sa udolissa
– Adéu, la comtessa aimada.
lo comte s'és esglaiat,
– Déu te guie i l'Àngel sant. –
voldria girar lo poltre
L'Àngel prou lo guiaria, mes
mes ja no el pot aturar.
ell no es deixa guiar,
Malhaja lo cavall negre,
lo guiaria a l'església
benhaja lo cavall blanc
comtessa l'esperava a la porta del palau; passen hores, passen dies, passen nits de por i espant, a la tercera que passa l’en veu venir condemnat. La nit era negra, negra, més negre era son cavall, son cavall que era el diable Déu nos lo tinga allunyat. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc
30
ACTIVITATS 1. Fes l’anàlisi de la rima i mètrica dels dos poemes anteriors. 2. Quin és el sentiment que predomina en el poema L’Emigrant? 3. A qui s’adreça el poeta en la segona estrofa d’aquest poema? I en la quarta? 4. Quin sentit tenen les interrogacions de la tercera estrofa? Com s’anomena aquest tipus d’interrogació? Creus que el poeta troba resposta a les seves preguntes? 5. De quins elements de la pàtria s’acomiada? 6. Cita les paraules que fa servir Verdaguer per contraposar la serenor de la pàtria amb la seva tristor. 7. Quins sentiments predominen en el poema Vora la mar? 8. Com se sent l’autor en relació al món i a la natura? Amb quines paraules ho expressa? 9. Quina valoració fa de la seva poesia anterior? Què vol dir amb el vers “Per què escriure més versos en l’arena?” 10. Quin desig manifesta Verdaguer al final del poema? 11. Escriu un text ( en prosa o poesia), de 100 paraules aproximadament, expressant els sentiments que et desperta la contemplació del mar.
Himne dels pirates de l’obra Mar i Cel d’Àngel Guimerà El mar és com un desert d'aigua, no té camins ni té senyals;
El sol és el senyor del dia,
El mar és un desert d'onades,
la lluna és reina de la nit;
una lluita sorda i constant;
però la reina ens dorm a les veles i al matí no es pot amagar;
és el mar la nostra terra ferma on vivim arrelats en el vent. (Bis)
aleshores ens fa de bandera i el sol vol fer-se enrere i fugir. (Bis)
Les veles s'inflaran, el vent ens
Les veles s'inflaran, el vent ens portarà
portarà com un cavall desbocat per les
com un cavall desbocat per les ones.
ones. (Bis.)
(Bis.)
TERRA BAIXA, D’ÀNGEL GUIMERÀ (fragment)
Acte III Escena IX MARTA: (Trobant-se amb el Sebastià) Ah! SEBASTIÀ: Qui hi ha aquí? (Entrant i ajustant la porta). MARTA: (A part) Ah! El Sebastià. SEBASTIÀ: Qui és que sortia? Tu! A on anaves ara? MARTA: (A part) Verge santíssima ! Empareu-me. SEBASTIÀ: Que et pregunto a on anaves a aquesta hora! Que et mano que em responguis a on anaves! (Agafant-la pel braç) . MARTA: Deixa’m! Que et dic que em deixis! SEBASTIÀ: Si estàs morta de por. Si tota tu tremoles! (Deixant-la anar amb menyspreu). Vés. Vés que em fas llàstima! MARTA: (A part) Ah, que em voldria morir ara! SEBASTIÀ: I mira’t, treu-te el mocador del cap, treu-te’l, que t’estàs descobrint (ella se’l treu de pressa, ell es posa a riure). Veus, dona, veus com te n’anaves?
31 MARTA: (Resolta) Doncs sí, sí, me n’anava! I me’n vaig d’aquí, que ningú té dret d’aturar-me! SEBASTIÀ: Així m’agrada; així. Que t’atreveixis a dir-m’ho a la cara. MARTA: Sebastià; jo t’ho demano, deixa’m sortir d’aquesta casa! SEBASTIÀ: Si la sento i no em sembla que és ella mateixa! (Rient sarcàstic) Que la deixi sortir! MARTA: Oh! No riguis, no riguis! Sebastià, per Déu, no riguis! SEBASTIÀ: Que no rigui? Que vols que faci, doncs, sentint-te jo? Que vols que et faci trossos i que t’esclafi aquí mateix amb els peus? (Rient) No, no; si val més que me’n rigui! MARTA: Doncs vés-te’n tu; vés-te’n i deixa’m; i cala focal molí, si vols, i mata-m’hi, a dintre. SEBASTIÀ: Que jo et deixi sortir...o que me’n vagi, o que et mati!...per qui m’has pres, tu? Que jo et deixi sortir? (Corrent a la porta) Doncs mira si et deixo sortir; mira, mira; surt ara (Tancant la porta). MARTA: No, no; això no! Obre per Déu, obre! SEBASTIÀ: No; aquí tancats tu i jo, tots sols! Aquí s’ha acabat el món per a nosaltres, i tot el del món: terra i cel, i tot; tot és aquí dintre! MARTA: (Reculant) Jesús Déu meu! SEBASTIÀ: Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu; perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home, perquè jo et necessito per respirar i per viure, que sense tu no puc viure ni respirar! I mira, el que jo no vull, perquè em desespera, és que em diguis que a ell te l’estimes! (Desesperat) Això no, això no! MARTA: Que no t’ho digui que me l’estimo jo ? Que això et fa ràbia i et desespera? Ai, gràcies a Déu que m’has donat una alegria en aquest món! Sí, sí, me l’estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang, i amb tota la meva ànima que me l’estimo! SEBASTIÀ: Calla, calla! MARTA: Si encara que m’escanyessis, com t’ho estic dient t’ho diria. Si és l’únic que puc dir en aquest món sense que me’n doni vergonya! SEBASTIÀ: Que has de callar, t’he dit! MARTA: Si és que he de defensar-me jo per ell! Per ell i tan sols per ell! La Marta...no és res la Marta, mes la dona del Manelic ho és tot, perquè ésla seva dona! SEBASTIÀ: (Desesperat) Tu m’has volgut perdre i t’has sortit amb la teva. Res em fa que tot s’esgavelli i que per mi tot s’acabi! I ja està dit: que tu te’n véns amb mi a casa meva, i si em perdo jo ens perdrem plegats, que has sigut meva, i ets meva i seràs meva! MARTA: Véste’n!...Primer que aquí se m’obri la terra i se m’endugui! SEBASTIÀ: – Que s’obri, sí; mes per tots dos, i tots dos condemnem-nos! MARTA: Deixa’m! Calla!...Manelic!! SEBASTIÀ: Oh! No l’anomenis! MARTA: Manelic!! SEBASTIÀ: Tu te’n véns amb mi, ara! MARTA: A trossos m’hi duràs: viva no, ni arrossegant-me! SEBASTIÀ: Viva o morta! Què em fa? (Agafant-la). MARTA: No, aparta’t! Que no! SEBASTIÀ: (Rient bestialment) Si encara t’estimo més així! Si quan més rabiosa més t’estimo! MARTA: Deixa’m! Deixa’m! (Desprenent-se d’ell i corrent al mig de l’escena) SEBASTIÀ: Mira’t que em torno boig i que pertot veig sang!! MARTA: Si t’acostes, ja que no et puc matar, t’unglejo la cara i t’escupo! Amb mi t’atreveixes, covard: amb el Manelic no! SEBASTIÀ: Amb ell, i amb tu, i amb tot el món per tu! (Anant-hi). MARTA: No t’acostis! No! Manelic!! SEBASTIÀ: (Corrent a agafar-la) Doncs ara ho veuràs!
ESCENA X Entra Manelic MANELIC: (Interposant-se entremig) Que ara ho veurà li ha dit ? Ara ho veurem nosaltres! MARTA: (Abraçant-s’hi) Manelic! MANELIC: Marta! SEBASTIÀ: (Que ha retrocedit) Tu aquí? Per on has entrat?
32 MANELIC: Per on entraves tu! Per la porta d’amo i de lladre! Doncs què et pensaves? T’he espiat i t’he seguit. Arrossegant-me he arribat a la paret i m’hi he arrapat amb els dits i les ungles!...Ja sóc aquí!...I estem sols! I ja estem cara a cara! SEBASTIÀ: Vés-te’n, o si no...! MANELIC: (Rient) Que me’n vagi! Es creu que encara em mana a mi, al que ho aguanta tot! Això es pensa, això, Marta! Doncs no; que ja tot s’ha trasmudat aquí dintre, que ara el que mana sóc jo. I ara ho veuràs si sóc l’amo! SEBASTIÀ: L’amo, tu? Espera’t, doncs! (Intentant anar a obrir la porta). MARTA: (Comprenent-ho) Manelic! MANELIC: (Corrent a la porta) No t’escapes! Covard! T’he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te! SEBASTIÀ: A mi!...Tu a mi? MANELIC: A tu! A tu! SEBASTIÀ: És que jo també sé matar homes! MANELIC: I jo llops! Aquí la tens la Marta! No la volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui pugui, que amb sang es guanya! (Traient-se un ganivet). SEBASTIÀ: Ah, covard, que véns armat! MANELIC: Del cor més...més que tu; del braç no, ni em cal,que l’arma em sobra. (Llençant-la a terra) Té, mira-la. MARTA: (Corrent al Manelic) Què fas! MANELIC: (Apartant-la) Aparta’t! I ara ja estem iguals. Què esperes? SEBASTIÀ: Doncs t’has perdut, que et mataré!... (Corrent a agafar el ganivet de terra). MARTA: Ah! MANELIC: (Posant-hi el peu a sobre) No, això no! Au, corre, agafa’l ara! SEBASTIÀ: (Reculant) Maleït sia jo! Manelic – No hi has sigut a temps!(Riu feréstec) Doncs ara tot s’ha acabat per tu! (Tirant-se a sobre del Sebastià) A morir ara!! MARTA: Oh! Déu meu! SEBASTIÀ: Jo! A tu et mataré! MANELIC: (L’agafa pel coll) Defensa’t si pots, covard! Defensa’t! SEBASTIÀ: Ma gent! Aquí!! MANELIC: Crida als gossos de pressa! Crida’ls! SEBASTIÀ: M’ofego! MARTA: (Caient agenollada) Verge Santíssima! MANELIC: Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et valdria! Què em fa? Té, more’t, i more’t de cara a ella! (Llençant-lo de cara a la Marta) . MARTA: (Alçant-se esglaiada) Ah! Jesús! MANELIC: Aquí el tens...a l’amo! (Corre a obrir la porta i crida) Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí! ESCENA XI (Entren mossos i dones de la masia) Nando: Què passa? MANELIC: Que l’amo us cridava! Josep: És mort? Pepa: Jesús!! MANELIC: Rieu, rieu vosaltres! Anem Marta, lluny de la terra baixa. MARTA: Sí, sí! Marxem! Porta’m amb tu! MANELIC: Aparteu-vos, aparteu-vos he dit! He mort al llop, he mort al llop!!.
ACTIVITATS
1. Quins personatges intervenen a les escenes IX i X? 2. Quina relació tenen els dos personatges de l’escena IX? Per què ell tracta a ella així? Que en vol aconseguir que no li dóna ella?
33
3. Per què el personatge femení diu que no és la Marta, sinó la dona del Manelic? 4. Qui és el Manelic? Per on ha entrat a escena? Quin valor simbòlic té això? 5. Quines són les pretensions del Manelic? 6. L’enfrontament entre els dos personatges masculins, a l’escena X, és inevitable? Per què? Per què Manelic llença l’arma? 7. Quin sentit tenen les paraules de Manelic “tot s’ha trasmudat aquí dintre”? 8. Com reacciona Sebastià? Com acaba l’escena? 9. Comenta el sentit de les paraules: “lluny de terra baixa” / “he mort el llop” LA BOGERIA , de Narcís Oller (fragments)
En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys; però, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells, que duia també molt curts, semblava tenir-ne més. Els seus ulls, rodons i de nina grisa, a penes visible a través del vidre gruixut d’aquells quevedos d’or perennement estenallats en la part alta de son nas cantellut, obert d’aletes i bon xic torçat cap a l’esquerra, convidaven a afegir-li anys, o a fer-lo, almenys, d’edat indefinible, per la falta d’esclat de jovenesa i sobra de tristor malaltissa que els caracteritzaven. Tenia el cap gros, de front bombat i curt, les celles borroses, i, en escoltar o rumiar amb els ulls girats en blanc i la nina esbarriada, la vena frontal i l’arruga de les entrecelles se li inflaven i encenien com per sobtada congestió. Era alt i esprimatxadot, vestia amb descuit, i es distingia, sobretot, pel mal gust de ses corbates, sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer. Calorós de mena, duia sempre el bolet al clatell, els colls molt amples, mai punys ni abric, per fred que fes; però per una contradicció xocant, filla, tal volta, de la necessitat d’harmonitzar sa contínua agitació interior amb l’incansable moviment de sos rems, anava sempre amb pantalons estrets i l’americana botonada de dalt a baix, per mocadors i llibres i diaris que dugués a la butxaca. No abandonava mai son bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa; i, quan se’l veia pel carrer, solia anar sol, amb cara amoïnada, molt de pressa, tibat com un tambor majori quasi sempre eixugant-se la suor del front, del coll i dels canells. Era ben bé el tipus que m’havia ja cridat l’atenció alguna vegada per les seves estranyes maneres i descrit temps enrere l’Armengol.
NARCÍS OLLER,La bogeria
- [...] Ara com anirà, allò? Ja ho veurem. Precisament per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. - Vaja, vés, vés a passeig! – exclamà l’Armengol esclafint a riure-. Quina mania, la teva! Tu sí, que t’has de fer una mirada. - El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son para va presentar tals anomalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb les seves exaltacions eròtiques, ¿no és la d’una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, ¿quan l’heu vist conduir-se com un home sa?
34 ACTIVITATS 1. Els fragments anterior pertanyen a La bogeria, de Narcís Oller, considerada la novel·la més naturalista de l’autor. Quin dels dos et sembla més naturalista? Justifica-ho amb cites del text en relació al que coneixes d’aquest corrent literari. 2. Tot i que el primer fragment està constituït perun sol paràgraf, et sembla que trobem en les diferents parts? Quines? 3. Quins aspectes del personatge criden particularment l’atenció? En podem fer alguna interpretació? 4. En el primer text ens trobem amb una descripció bastant objectiva del personatge. Malgrat això, hi ha moments en què observem trets de subjectivitat. Copia les frases que et semblin subjectives. 5. En el segon fragment, quines són las causes de la bogeria de Daniel Serrallonga segons el personatge que parla? 6. Escriu un retrat realista d’un personatge que coneguis (real o de ficció) imitant l’estil del primer fragment (150 paraules aproximadament)
La Literatura al segle XX De començaments de segle fins a la Guerra Civil •
Modernisme, Noucentisme i Avantguardisme
Situació històrica, social i cultural • La societat catalana viu en una constant transformació a causa dels progressos tecnològics. • La burgesia és la classe social més beneficiada en aquesta primera part del segle XX. • A la pagesia i la menestralia les coses eren diferents, una gran part dels membres d’aquestes dues classes passen a formar part del proletariat, que creix amb les noves fàbriques i la indústria. El Modernisme (1892-1911) és un moviment artístic, literari i cultural que, en la seva defensa de l’art total, proporciona artistes importants en tots els camps: arquitectes, escultors, pintors, dibuixants, músics, escriptors… Dóna lloc a dues tendències: - El regeneracionisme: S'oposava al conservadorisme de la burgesia, va intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art. - L’esteticisme: Donava l'esquena a la societat. L'art era el seu refugi i la seva religió En poesia destaca la figura de Joan Maragall, en narrativa Raimon Casellas, Caterina Albert, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol i en el teatre Joan Puig i Ferreter i Santiago Rusiñol. El Noucentisme (1906-1923) comporta un retorn al classicisme. Proposa continuar la tasca renovadora iniciada pels modernistes, però amb l’ajut i la col·laboració delpoder polític. La seva ideologia és la imposició de la raó , la precisió , la serenitat, l'ordre i la claredat. Per això s'oposa a moviments precedents. Rebutja el modernisme i el romanticisme per l'exaltació que fan dels sentiments extrems i el trencament de les
35 normes, en comptes d'abraçar la mesura propugnada pels noucentisme com a signe de civilitat Els autors més representatius són Eugenid’Ors i Josep Carner.
L’Avantguardisme (1916-1934) es va manifestar en diferents corrents artístics: cubisme (pintura i literatura), futurisme (literatura), surrealisme (pintura i literatura)… És un conjunt de tendències que manifesten una actitud de ruptura contra l’ordre establert. Joan Salvat-Papasseit és el millor representant del futurisme i J.V. Foix és el millor exponent del surrealisme.
De la Guerra Civil fins als anys seixanta Situació històrica, social i cultural • La victòria de les tropes nacionals l’any 1939 va comportar l’establiment d’un règim dictatorial encapçalat pel general Franco. • En els primers anys de la dictadura franquista es va prohibir l’ús oficial del català, alhora que es prohibien les publicacions i l’ensenyament en cap llengua que no fos el castellà. • El nou règim abolia totes les institucions culturals que havia creat el Noucentisme. • Molts dels intel·lectuals catalans es van veure obligats a exiliar-se després de la Guerra Civil. El Postsimbolisme fa una literatura que empra una llengua molt acurada i que busca la perfecció formal en l’obra literària. Salvador Espriu és l’autor més destacat d’aquest corrent. L’Avantguardisme, corrent literari d’experimentació formal en la recerca de mitjans d’expressió alternatius . L’autor més representatiu d’aquest moviment és Joan Brossa. Tendències realistes que es proposen de fer un retrat de la seva realitat immediata, i a tots els uneix l’ús d’una llengua col·loquial, sovint amb to conversacional, encara que força elaborada. Els dos autors més representatiusde les tendències realistes després de la guerra són Josep Pla i Pere Quart. La novel·la psicològica , que què pren molt de relleu l’anàlisi psicològica dels personatges . Per tal d’aconseguir aquesta anàlisi s’usen tècniques com el monòleg interior o els símbols. Mercè Rodoreda n’és l’escriptora més representativa
36
La literatura contemporània Situació històrica, social i cultural • El 20 de novembre de 1975 va morir el general Franco. • Aquesta nova situació es caracteritza per: llibertat i pluralitat polítiques, establiment d’un règim democràtic i la promulgació, l’any 1978,de la Constitució. • En els territoris de parla catalana, l’adveniment del règim democràtic va comportar l’establiment dels diversos governs autònoms i l’aprovació dels respectius estatuts d’autonomia. Pel que fa a la literatura, la varietat fa que sigui difícil d’establir d’una manera clara quins corrents literaris predominen. Hi ha una revisió de tots els corrents anteriors, sovint per renovar-se els plantejaments, altres vegades per criticar-los, però en general es pot dir que té més força la personalitat dels diversos autors que els diferents corrents. Alguns autors: Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Baltasar Porcel, Carme Riera,Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Quim Monzó… CALAIX DE TEXTOS
La vaca cega Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el posat ferm d'altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua. JOAN MARAGALL
Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tomada bella aparença i gai instant. Res no hi ha comparable a aquesta influència, La influència. l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes. sinó tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme. a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres! » EUGENI D’ORS: La Ben Plantada
37
«—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, se ràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho serà. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres, a l’escriptori. Hi eres només que per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adona’t del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i me n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. [...] Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poder dir res més... que es tingui d’apuntar en l’auca. Tot lo que havia callat a la vida, ho havia dit en dos moments. Cinquanta anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d’homes pràctics el feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament ensopit i amb la mirada confosa. Moria a dintre d’uns llimbs i un cop mort encara era tebi . L’endemà hi va haver l’enterro. —No havia fet mal a ningú -va dir un. —Ni n’havia fet ni en podia fer -va d ir un altre. I en Ramonet, que sortia plorós, es v a aturar davant d’una estàtua i va pensar: “Jo en faré”. I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: “En faré perquè ell paga el marbre’.» SANTIAGO RUSIÑOL, L’auca del senyor Esteve.
Imatgeria de l’estiu: la pilota de “foot-ball” (fragment) Una colla de nois pagesos juga, en la polsosa plaça del poble, amb la pilota de “foot-ball”. Juga a “foot-ball”? No: el “foot-ball” és un joc saxó governat per una disciplina estricta. Hi ha en ell dos bàndols, però dos bàndols que combaten segons regla; i, dins cada bàndol, desapareixen els interessos de les persones en benefici dels interessos del comú. I així l’harmonia del joc, i la seva gràcia, resulten de la submissió de les particulars agressions i defenses a un ritme general. Naturalment, els nois pagesos que juguen en la polsosa plaça del poble no són capaços de tan regular disciplina. Utilitzen la pilota així: se la llencen un a l'esquena de l'altre, sens ordre. I, per aquesta manera de jugar que tenen, llampeguegen en el meu ànim aquestes interrogacions: Per a què els instruments de civilitat en mans d'homes incivils? Què en traiem de donar-los exposicions, biblioteques, museus, càtedres, sufragi, autonomia, si això no els ha de servir per a més que tirar-s'ho entre cap i coll, enmig de les places polsoses? EUGENI D'ORS 1. Eugeni d'Ors acostuma a parlar dels temes que li interessen començant per una anècdota de la qual n'extreu una conclusió o categoria. Quina és aquí l'anècdota i quina la categoria, tema o idea principal? 2. Busca les referències a conceptes o idees noucentistes: l'harmonia, l'ordre, la civilització, regla i l'interès general.
38
RES NO ÉS MESQUÍ (J. Salvat-Papasseit)
Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
[XLVI]
ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara
A vegades és necessari i forçós
que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol:
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera
recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
d'hivern — Primavera d'estiu. I tot és Primavera:
i mira de comprendre i estimar
i tota fulla verda eternament.
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps.
necessiteu morir. I no som mai un plor
Que Sepharad visqui eternament
sinó un somriure fi
en l'ordre i en la pau, en el treball,
que es dispersa com grills de taronja. en la difícil i merescuda Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. —Avui demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
llibertat.
39
L’endemà, a casa dels meus senyors, vaig trencar un vas i me’l van fer pagar per nou això que ja estava una mica esquerdat. Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta. –Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama. I el més calent a l’aigüera. I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar la cara jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis. I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com… Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. I mentre en Quimet esmorzava amb les cames cargolades en els barrots de davant de la cadira i tot d’una en va descargolar una i va dir tot fent moure el peu que potser tenia com una mena de caliu al genoll que li escalfava els ossos, jo pensava en l’acabament del poble dels coloms i tot el que en Quimet em deia m’entrava per una orella i em sortia per l’altra com si, d’orella a orella, se m’hi acabés de fer un forat. MERCÈ RODOREDA, La plaça del Diamant
L’home és davant del mirall. S’acaba d’afaitar i dedutxar. Amb una mà s’agafa el petit mitxelín de la cintura, el mira al mirall i toca l’ase. Dubta què posar-se. Com que dubta, pensa que avançarà feina si es posa la samarreta i els eslips. En busca uns de blancs, amb ratlletes blaves. Mira que no tinguin cap forat. Se’ls posa. En canvi, quan té la samarreta a la mà li sembla que potser serà millor no posar-se’n, i la torna al calaix. Obre l’altre cos d’armari i mira les camises. N’hi ha una de blanca, italiana, de cotó, que s’ha comprat fa unes setmanes, que li agrada especialment. L’agafa pel penja-robes i l’observa; l’atreu el tacte. Però el color blanc el fa gras. La torna a lloc. Amb els dits, com qui passa fulls d’un llibre, acaricia les mànigues de totes les camises. Decididament, les que li queden millor són la grisa i la negra. Però últimament se les ha posat sovint, tant que n’està tip. Si a la fi es decideix per una d’aquestes dues camises, podria posar-se els pantalons grisos, o els Levi’s tenyits de negre. Al dubte ja tradicional de no saber com vestir-se per quedar més afavorit s’afegeix que no sap gens com hi anirà, ella. ¿Vindrà amb un vestit especialment ostentós, o d’una manera més senzilla? Si, posem per cas, vingués vestida d’esport, ell, amb els Levi’s negres i la camisa grisa o negra, quedaria bé. I l’americana arrugada. Perquè l’americana és un altre dels dubtes: ¿es posarà l’americana grisa (la més clàssica) o bé la de quadres verdosos? Si triés la camisa negra, l’americana de quadres li serviria per trencar una mica la serietat de la camisa i els pantalons, que pot ser excessiva, segons com. És clar que amb una corbata també pot trencar l’austeritat grisa negra de la camisa i els pantalons. ¿Es posarà corbata o no? Amb la mà, aparta les camises i treu el penjacorbates. ¿Quina s’hi posarà? ¿Llisa, de ratlles, de quadres? Amb l’americana de quadres, la corbata de quadres sobre quadres pot quedar massa xarona. O, precisament, posar-se quadres sobre quadres resultarà potser un xoc interessant, per brutal. QUIM MONZÓ, L’illa de Maians
40
Amor, em plau la teva veu tan fina i el teu mirar sorprès, interrogant, quan la tendra duresa de la sina m’endolceix la duresa de les mans. Em plau saber-te vora meu, quieta, i llegir-te en els llavis el desig, i veure’t tremolosa, insatisfeta, si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura, s’ha arrecerat al teu posat incert i ets picant com la fruita poc madura quan jugues amb els ulls a no ser pura, amb els ulls tan intensament oberts.
MIQUEL MARTÍ POL
Joventut procaç Ara els veus com surten de les classes; Espurnejants els ulls amb crits d'eufòria, entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones, i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós, tot pensant què és el que t'atreu, encara, d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut. Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí I ells passaran d'una revolada, sense veure't, ràfega de llavis molsuts i cossos bruns, per sempre irrecuperables, riallers i exultants, deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enve ja. ¿És la luxúria de la ment que amanyaga la dels cossos, o saber que encara esperen l'agredolça revelació de l'experiència? ¿O és comprendre; justament, que no hi ha res per evitar que també ells caiguin, lentament, al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent. mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?
FRANCESC PARCERISAS
El temps Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat. —ja ha quedat enrere després de la lectura— La resta de poema és el futur, Que existeix fora de la vostra percepció. Les paraules són aquí, tant si les llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar.
JOAN BROSSA
41 Els amants (Vicent Andrés Estellés) “No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besantte, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
42
ESQUEMA DELS CORRENTS LITERARIS A CATALUNYA EDAT MITJANA (segles V- EDAT MODERNA XV) (La Decadència a Literatura en català: Catalunya) segles XII-XV
SEGLE XIX
SEGLE XX
Poesia trobadoresca
El Romanticisme i la Renaixença: Bonaventura Carles Aribau, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà
El Modernisme: Santiago Rusiñol, Joan Maragall i Víctor Català
El Renaixement: segle XVI
Ramon Llull Les Cròniques El Barroc: segle XVII
El Noucentisme: Eugeni d'Ors i Josep Carner La Il·lustració i el Neoclassicisme: segle XVIII
El Costumisme
El Realisme i el Naturalisme
Les avantguardes: J.V. Foix, Joan SalvatPapasseit
Segle XV
La postguerra
L'Humanisme: Bernat Metge
Poesia:Carles Riba, Salvador Espriu i Pere Quart
La poesia lírica: Ausiàs March *La novel·la cavalleresca: Tirant lo Blanc de Joanot Martorell
Narrativa: Mercè Rodoreda Teatre: Salvador Espriu i Joan Oliver
L'etapa actual * La novel·la de cavallers és de dos tipus: novel·la de cavalleries (inversemblant o poc creïble) i la novel·la cavalleresca (versemblant pel seu realisme).