Introducció Durant el segle XIX, Catalunya i Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració a Espanya del liberalisme. Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament. Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats. Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) 1 . 1 . L a c r i s i d e l a m o n a rq u i a borbònica
La reacció de Carles IV davant de la Revolució Francesa va ser declarar la guerra a França (1793- 1795), temorós de l’expansió de les idees liberals.
La guerra va ser un fracàs i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleu, 1807). El descontentament d’una part de la població amb les decisions de Godoy v a p ro v o c a r l ’ e s c l a t d e l m o t í d’Aranjuez (1808).
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) 1.2. La Guerra del Francès (1808-1814)
Josep Bonaparte va ser nomenat nou rei d’Espanya (per Napoleó) i els esdeveniments succeïts van provocar la rebel·lió popular. El 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses.
Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s’organitzaven en guerrilles.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
Rendició del general Dupont a la Batalla de Bailèn
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país.
L’ a j u d a d e l e s t r o p e s britàniques va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos van abandonar el territori espanyol.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) En 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) 1.3. Les Corts de Cadis
Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols.
Per això, el 1810, la Junta Central va convocar una reunió de Corts a Cadis, únic territori no ocupat pels francesos.
Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) L a c a m b r a v a re d a c t a r u n a Constitució, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític. Però la situació bèl·lica va impedir aplicar allò legislat a Cadis.
1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814)
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.1. La restauració de l’absolutisme Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. El rei, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un cop d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució.
Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial. Era el retorn a l’Antic Règim.
Amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar múltiples pronunciaments, la majoria reprimits.
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.2. El Trienni Liberal El 1820, un pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va aconseguir triomfar, inaugurant el Trienni Liberal (1820-1823).
Les noves Corts van restaurar una gran part de les reformes de Cadis. Es va crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal.
Aquest procés reformista no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme.
La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar a Espanya, i el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals i van reposar Ferran VII com a monarca absolut.
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.3. La fallida de l’absolutisme El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes del país.
Hi havia una situació econòmica difícil.
Es va produir un conflicte dinàstic. Ferran VII només havia tingut filles i la Llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya.
Es va donar el tron a Isabel, gràcies a la Pragmàtica Sanció, dictada pel rei. Però molts absolutistes no van acceptar el canvi
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme
2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.1. Les causes de la independència A principis del segle XIX, el malestar a les colònies de feia dècades va esclatar en forma de guerres d’independència.
Diversos factors hi van contribuir: La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.
L’èxit de la revolta de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776.
El descontentament de la burgesia criolla.
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.2. La fi de l’Imperi americà La Guerra del Francès a Espanya va suscitar la formació de juntes també a les colònies americanes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte.
Els membres de les juntes es van negar a acceptar l’autoritat de la Junta Central Suprema.
Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents. Finalment, Espanya va perdre totes les seves colònies, excepte Cuba, les Filipines i Puerto Rico.
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826)
3.Independència de les colònies americanes (1808-1826) 3.3. Els problemes de les noves repúbliques
Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d’una Amèrica unida. Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques.
Es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política.
Es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.1. La guerra carlina.
A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de Carles Ma Isidre, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel.
Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim, del tradicionalisme foral i, sobre tot, població rural arruïnada per les pràctiques desamortitzadores que van beneficiar el centralisme liberal.
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.1. La guerra carlina. També els isabelins presentaven diferents interessos.
La monarquia i la alta noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però es van veure obligats a unir-se als liberals perquè, malgrat no compartir el seu ideari, pensaven que era l’única possibilitat que els quedava per enfrontarse al carlisme.
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.1. La guerra carlina. La primera guerra carlina es va prolongar durant set anys (1833-1840), ja que el Conveni de Bergara (amb l’abraçada entre Maroto i Espartero) va portar un llarg parèntesi als constants combats, però les guerres carlistes, en realitat, es van mantenir al llarg de quasi tot el segle XIX (fins el 1874).
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.2. Les reformes progressistes.
Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes. Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal.
Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes a formar govern (1835 i 1837) tot implantant un règim liberal.
Entre el 1835 i el 1837 els progressites, amb Mendizàbal, van iniciar una sèrie de lleis que van permetre la dissolució del règim senyorial.
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.2. Les reformes progressistes.
D’entre les reformes destaquen les lleis de desvinculació i de desamortització, així com mesures liberalitzadores de l’economia.
Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya amb el reconeixement de la sobirania nacional i els drets individuals, encara que també s’acceptava el paper moderador de la Corona.
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revolució liberal (1833-1843) La Constitució de 1837 estableix la sobirania nacional i consagra la divisió de poders: Poder executiu: L'ostenta el rei (amb els seus ministres), que sanciona i promulga les lleis. Té dret de vet. La responsabilitat pel mal govern són dels ministres. S'estableix la inviolabilitat de la figura del monarca. Poder legislatiu: Corts bicamerals. El Congrés es nomenat per sufragi directe censatari, mentre que els Senat és per nomenament reial. Poder judicial: Tribunals de justícia que exerceixen la Justícia en nom del monarca. Religió: Obligació de mantenir el culte catòlic, així com els seus ministres per part de l’Estat.
Poder local: Els càrrecs de les corporacions locals es designen per elecció directa mitjançant sufragi censatari. Es regula el funcionament de la milícia nacional.
4. La revolució liberal (1833-1843) 4.3. La regència d’Espartero. El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal.
Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a abdicar el 1840 en favor del progressista general Espartero.
4. La revolució liberal (1833-1843)
Espartero, com a regent, va implantar mesures lliurecanvistes i autoritàries que li van valer l’oposició de bona part del país.
El 1843 va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II que va començar el seu regnat.
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.1. La Dècada Moderada (1843-1854)
El liberalisme moderat
Durant el regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia.
En aquesta etapa es va consolidar un liberalisme conservador i centralista.
Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats.
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.1. La Dècada Moderada (1843-1854)
L’acció de govern
Durant els deu primers anys de la majoria d’Isabel II, es va promulgar la Constitució moderada de 1845 que atorgava una sobirania compartida entre les Corts i la reina, també es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851) consolidant l’Estat confessional.
Es va reformar l’hisenda, es va crear un codi penal (1851) i es va disoldre la milicia nacional i es va cear la Guàrdia Civil.
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) La Constitució Espanyola del 1845 era de tendència liberal molt conservadora, que recollia els principis polítics del Partit Moderat:
Sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals.
Monarquia constitucional amb una clara preponderància del monarca sobre les Corts Generals. Confessionalitat catòlica de l'Estat.
Sistema parlamentari bicameral. Sufragi censatari molt restringit.
Va estar en vigor fins al 1868, llevat del Bienni Progressista (1854-1856)
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí.
El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal, dirigida pel general O’Donnell.
Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i van realitzar reformes econòmiques.
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)
La Vicalvarada
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) Destaca la tasca reformista de Pascual Madoz
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí.
L’última etapa del regnat d’Isabel II va ser d’alternança al poder entre els moderats i la Unió Liberal. Es va impulsar una política colonialista (Guerra d’Àfrica) mentre que a l’interior l’actuació del govern va ser autoritària i repressiva.
L’oposició al règim va anar en augment i van sorgir nous grups polítics, els demòcrates i els republicans.
4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)
5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) Al llarg de sis anys es va intentar la construcció d’un règim democràtic a Espanya i superar el sistema oligàrquic i conservador de l’etapa anterior
6.1. La Revolució del 1868 A partir de 1866 es va produir una crisi econòmica greu que, unida al desgast polític del règim isabelí, va desencadenar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates que es van unir en el Pacte d’Ostende.
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) El moviment va ser encapçalat pels militars Prim (progressista) i Serrano (Unió Liberal) i va esclatar el 1868 amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis. L’èxit del pronunciament va obligar Isabel II a marxar a l’exili. Es va formar un govern provisional, que va impulsar un programa de reformes, encapçalat per Prim i Serrano
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)
Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.
6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)
Els homes forts del nou govern van ser els generals Prim i Serrano.
6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) La Constitució Espanyola de 1869 era de tendència liberal radical i reconeixia:
El principi de la sobirania nacional.
Establia una monarquia parlamentària, amb predomini de les Corts Generals sobre el rei. Reconeixia llibertats democràtiques plenes (entre les quals, la llibertat de culte).
Proclamava el sufragi universal masculí.
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.2. La monarquia democràtica (1870-1873) La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser Amadeu de Savoia (pel seu tarannà liberal) Però Amadeu va comptar sempre amb l’oposició dels moderats, els carlins i l’Església, que es van mantenir fidels als Borbó.
Molts demòcrates es van proclamar republicans. A més, el nou rei va haver de fer front a l’esclat de dos conflictes armats: una insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i una nova guerra carlina, que es va iniciar el 1872. Amadeu de Savoia va abdicar el febrer de 1873.
6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)
Amadeu de Savoia
6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.3. La Primera República (1873-1874) Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873).
La República va néixer amb possibilitats escasses d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats.
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.3. La Primera República (1873-1874)
Els republicans tenien un programa ampli de reformes socials i es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal.
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.3. La Primera República (1873-1874)
La Republica es va haver d’enfrontar a un bon nombre de problemes: guerra carlina; enfrontament entre federalistes (Pi i Maragall) i unitaris (Castelar); cantonalisme a Cartagena.
6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)
cantonalisme a Cartagena
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) La tercera guerra carlina fou una guerra civil espanyola que va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretenent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872.
A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va haver de passar a França l'octubre de 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre de 1875 donantse la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875.
6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) El gener de 1874, un cop d’Estat protagonitzat pel general Pavía va dissoldre les Corts i va entregar la presidència de l’executiu al general Serrano.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898)
El general MARTÍNEZ CAMPOS va fer un pronunciament a favor d’Alfons XII a Sagunt (desembre 1874) que va ser secundat per l’Exèrcit. Va posar fi a la Primera República. ALFONS XII va tornar i va fer constituir nou govern a CANOVAS DEL CASTILLO. Va rebre l’adhesió de les oligarquies terratinent i burgesa, així com de l’Exèrcit i l’Esglèsia, desitjosos tots d’estabilitat política i ordre social després de la turbulenta Primera República.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) LA CRONOLOGIA DE LA RESTAURACIÓ. 1)Regnat d’ALFONS XII (1875-1885). 2)Regència de MARIA CRISTINA (1885-1902) 3)Alfons XIII (1902-1931)
ELS PRINCIPALS PROTAGONISTES CANOVAS DEL CASTILLO (Partit Alfonsí). Va defensar a les Corts la restauració de la monarquia dels Borbons. Va aconseguir l’abdicació d’Isabel II a favor del seu fill Alfons. EL rei ALFONS XII. Des del seu exili a Gran Bretanya va fer públic el “Manifest de Sandhurst” en el qual es comprometia a establir un sistema liberal amb una monarquia parlamentària.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.1. El sistema canovista El sistema polític de la Restauració fou configurat per Cánovas del Castillo.
Tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic on s’hi tornaven dos grans partits: el partit conservador de Cánovas del Castillo (partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social) i el partit liberal de Sagasta (inclinat cap a un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social).
L’estabilitat del sistema es va veure afavorida per la redacció d’una nova Constitució (1876), de caràcter moderat.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) EL BIPARTIDISME. Els partits majoritaris que es van alternar en el poder en un TORN PACÍFIC van ser: Partit CONSERVADOR (de CANOVAS DEL CASTILLO). La seva bases social era la gent poderosa i d’ordre (terratinents i gran burgesia industrial), i també l’Església catòlica i bona part dels alts oficials de l’Exèrcit. Partit LIBERAL (de Práxedes Mateo SAGASTA). Li donava suport la burgesia de les classes mitjanes i molts funcionaris. •
•
Els dos partits dinàstics coincidien en la defensa de la monarquia dels Borbó, la Constitució de 1876, la propietat privada i la consolidació d’un estat unitari i centralista. Les diferències eren: -P. Conservador: sufragi censatari, defensa de la influència de l’Església a la societat. -P. Liberal: sufragi universal, reformisme social més progressista i laic.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898)
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) En la pràctica hi havia poca diferència entre les dos grans partiste dinàstics
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) L’ALTERNANÇA EN EL GOVERN. Entre 1890 i 1897 els partits conservador i liberal es van alternar pacíficament en el govern. Per aconseguir-ho s’assegurava els resultats electorals amb mètodes de falsejament i adulteració del vot. Els més habituals van ser:
1-El “encasillado” era la nòmina de diputats que havien de sortir elegits a cada província. L’elaborava el Ministre de la Governació, que l’enviava als governadors civils de cada província, per a que aquests manipulessin els resultats electoral -Fasificació del cens: Inclusió de persones mortes en nom dels quals votaven funcionaris. -S’afegien paperetes de votació dins l’urna electoral (el “pucherazo” o “tupinada”), -Es falsejaven els recomptes de vots.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 2-Coacció dels electors per els “cacics”. Aquests individus, per el seu poder econòmic o bé polític, podien obligar a votar en alguna direcció molts electors
el Castillo tenia un caràcter amentari liberal, però poc 3-Intimidació violenta i directa durant la mateixa jornada
electoral. Les “partides de la porra” que intimidaven els electors per a que votessin un determinat candidat.
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) LA CONSTITUCIÓ DE 1876. • Sobirania compartida. • La corona(rei) estava per damunt de qualsevol decisió política i tenia un paper moderador. Tenia amplis poders: dret de vet, nomenament de ministres, poder de convocar, suspendre i dissoldre les Corts sense comptar amb el govern. • Sistema bicameral: -Senat format per senadors vitalicis, en part nomenats pel rei (jerarquia eclesiàstica, militar i aristocràtica), i en part elegits per sufragi restringit (funcionaris, alta burgesia i elits intel.lectuals. -Congrés dels Diputats elegit fins a 1890 per sufragi censatari i després per universal masculí. • L’estat es declarava catòlic tot i que alhora tolerava altres creences sempre que no fessin manifestacions públiques. • L’estat espanyol es configurava com un país unitari (una sola nació espanyola) i centralista (governat des de Madrid) sense autonomia.
7.2. Els nacionalismes
7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.2. Els nacionalismes
La consolidació d’ sorgiment de moviments na A Catalunya, la Ren cultura catalanes, va dona demanaven l’autonomia.
La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes.
A Catalunya (la Renaixença, un moviment que Restauració monàrquica (1874-1898) reivindicava la llengua i 7. laLacultura catalanes, va donar 7.2. Els nacionalismes polítiques que lloc al sorgiment d’organitzacions demanaven l’autonomia a partir de les d’un Bases de La consolidació Estat centralitzat sorgiment de moviments nacionalistes: Manresa),
i uniformista va provocar el
Al PaíslaBasc, l’aboli A Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment un d’organitzacions que q moviment polítiques de protesta dels furs, després demanaven l’autonomia.de la derrota Basc.
Al País Basc (l’abolició carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc de Sabino Arana), a Galícia (el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques) i fins i tot Andalusia (amb l’activisme de Blas Infante).
A Galícia, el galle moviment cultural amb poq
Al País Basc, l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar
7.7. La Restauració La Restauració monàrquica (1874-1898) monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS Gallegisme 7.2. Els nacionalismes
Castelao, polític galleguista i un dels seus dibuixos
7. La Restauració monàrquica (1874-1898)
l’Administració espanyola de el control econòmic. A més, els Estats aranzels que impedien el co
7.3. La crisi del 98 El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de l’administració 7. La Restauració monàrquica (1874-1898) espanyola de fer reformes polítiques, dotar-la d’autonomia i reduir el control econòmic. A 7.3. La crisi del 98 més, els Estats Units donaven suport als El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de insurrectes a causa l’Administració dels aranzels que impedien espanyola de fer reformes polítiques, dotar-la d’autonomia i reduir el comerç.
el control econòmic. A més, els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que el impedien comerç.els La fi del conflicte va arribar 1898,el quan
Estats Units van declarar la guerra a Espanya, després del sospitós enfonsament del cuirassat americà Maine (atracat al port de l’Havana). Després d’una guerra curta, Espanya va ser derrotada i va perdre, definitivament, les darreres colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.
La fi del conflicte v guerra a Espanya, després de l’Havana. Després d’una gu seves últimes colònies: Cub
La fi del conflicte va arribar el 1898, quan els Estats Units van declarar la
7. LaRestauració Restauració 7. La monàrquica (1874-1898) monàrquica (1874-1898) 7.3. La crisi del 98
DOCUMENTS
7.7.La Restauració La Restauració monàrquica (1874-1898) monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS
7.3. La crisi del 98
8. El naixement del catalanisme
aixement del catalanisme El naixement del catalanisme l 8. naixement del catalanisme
a Renaixenรงa 8.1. La Renaixenรงa 1. La Renaixenรงa federal 8.2. El republicanisme federal 2.l republicanisme El republicanisme federal 8.3. El catalanisme 3.l catalanisme El catalanisme
catalanisme 8. El naixement del catalanisme
segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de 8.1. La Renaixença int. Al llarg del segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de o tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. cultura anà disminuint.
un ús quotidià. El català no tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. Únicament se’n feia un ús quotidià. En aquest context, cap a la dècada de 1830 va sorgir un moviment cultural, la Renaixença, que reivindicava l’ús del català com a llengua literària de cultura
8. El naixement del catalanisme 8.1. La Renaixença
7. La Restauració monàrquica (1874-1898)
8.2. El republicanisme federal
8. El naixement del catalanisme 8.2. El republicanisme federal
Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en una sèrie de moviments populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal. Un d’aquests moviments que va aconseguir un suport popular important va ser el republicanisme federal. Te n i a u n c a r à c t e r p r o g r e s s i s t a i presentava un fort component anticentralista
Els orígens del catalan sèrie de moviments popular uniformador del nou Estat liber
8. El naixement del catalanisme 8.3. El catalanisme
8. El naixement del catalanisme 8.3. El catalanisme
La transició del federalisme al catalanisme polític va Laanar de la mà de transició del federalism Valentí Almirall, que va fundar el Centre Català (1882). Valentí Almirall, que va fundar el C Almirall propugnava la descentralització política de l’Estat espanyol i va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885)
En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891), una entitat que aplegava totes les organitzacions catalanistes.
estauració monàrquica (1874-1898) 8. El naixement del
catalanisme 8.3. El catalanisme
DOCUMENTS
Al final del segle XIX es va formar la Lliga Regionalista (1901), que va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme 1874-1898) DOCUMENTS
Míting a Tarragona de Francesc Cambó, un dels màxims representants de la Lliga Regionalista - © Fototeca.cat
Míting a Tarragona de Francesc Cambó, un dels màxims representants de la Lliga Regionalista - © Fototeca.cat