espanya liberal

4

Catalunya i Espanya al segle XIX: La construcció d’un règim liberal

4

Catalunya i Espanya al segle XIX: La construcció d’un règim liberal

Introducció

• Durant el segle XIX, Catalunya i Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració a Espanya del liberalisme.

• Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament.

• Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats.

• Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.

1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) 1.1. La crisi de la monarquia borbònica 1.2. La Guerra del Francès (1808-1814) 1.3. Les Corts de Cadis

04 1. La crisi de l’Antic Règim (1808-1814) 1.1. La crisi de la monarquia borbònica

• La reacció de Carles IV davant de la Revolució Francesa va ser declarar la guerra a França (17931795), temorós de l’expansió de les idees liberals.

• La guerra va ser un fracàs i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya.

• Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleu, 1807).

• El descontentament d’una part de la població amb les decisions de Godoy va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808).

04 1.2. La Guerra del Francès (1808-1814)

• Josep Bonaparte va ser nomenat nou rei d’Espanya (per Napoleó) i els esdeveniments succeïts van provocar la rebel·lió popular. El 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses.

• Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s’organitzaven en guerrilles.

04 1.2. La Guerra del Francès (1808-1814)

• El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país.

• L’ajuda de les tropes britàniques va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos van abandonar el territori espanyol.

• En 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

04 La Guerra del Francès

04 1.3. Les Corts de Cadis •

Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols.

•

Per això, el 1810, la Junta Central va convocar una reunió de Corts a Cadis, únic territori no ocupat pels francesos.

•

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes.

•

La cambra va redactar una Constitució, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític.

•

Però la situació bèl·lica va impedir aplicar allò legislat a Cadis.

2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.1. La restauració de l’absolutisme 2.2. El Trienni Liberal 2.3. La fallida de l’absolutisme

2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.1. La restauració de l’absolutisme

Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. El rei, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un cop d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució.

Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial. Era el retorn a l’Antic Règim.

Amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar múltiples pronunciaments, la majoria reprimits.

2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.2. El Trienni Liberal El 1820, un pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va aconseguir triomfar, inaugurant el Trienni Liberal (1820-1823).

Les noves Corts van restaurar una gran part de les reformes de Cadis. Es va crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal.

Aquest procés reformista no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme.

La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar a Espanya, i el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals i van reposar Ferran VII com a monarca absolut.

2. L’enfrontament entre absolutisme i liberalisme 2.3. La fallida de l’absolutisme El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes del país.

Hi havia una situació econòmica difícil.

Es va produir un conflicte dinàstic. Ferran VII només havia tingut filles i la Llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya.

Es va donar el tron a Isabel, gràcies a la Pragmàtica Sanció, dictada pel rei. Però molts absolutistes no van acceptar el canvi

3. Independència de les colònies americanes (1808-1826) 3.1. Les causes de la independència 3.2. La fi de l’Imperi americà 3.3. Els problemes de les noves repúbliques

3. Independència de les colònies americanes (1808-1826) 3.1. Les causes de la independència

A principis del segle XIX, el malestar a les colònies de feia dècades va esclatar en forma de guerres d’independència. Diversos factors hi van contribuir: La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.

L’èxit de la revolta de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776.

El descontentament de la burgesia criolla.

3. Independència de les colònies americanes (1808-1826) 3.2. La fi de l’Imperi americà

La Guerra del Francès a Espanya va suscitar la formació de juntes també a les colònies americanes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte.

Els membres de les juntes es van negar a acceptar l’autoritat de la Junta Central Suprema.

Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents.

Finalment, Espanya va perdre totes les seves colònies, excepte Cuba, les Filipines i Puerto Rico.

3. Independència de les colònies americanes (1808-1826) 3.3. Els problemes de les noves repúbliques

Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d’una Amèrica unida.

Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques. Es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política.

Es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.

3. Independència de les colònies americanes (1808-1826)

4. La revolució liberal (1833-1843) 4.1. La guerra carlina 4.2. Les reformes progressistes 4.3. La regència d’Espartero

4. La revolució liberal (1833-1843) 4.1. La guerra carlina

A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de Carles, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel.

Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim.

Els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i la noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però van veure que unintse als liberals podrien enfrontar-se al carlisme.

La guerra es va prolongar durant set anys (1833-1840). El Conveni de Bergara va posar fi a la guerra, però el carlisme es va mantenir al llarg de gairebé tot el segle XIX.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

Carles Maria Isidre, pretenent

Ma Cristina, la Regent

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

Uniformes carlins

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revolució liberal (1833-1843) 4.2. Les reformes progressistes

Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes.

Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes al govern.

Entre 1835 i 1837, els progressistes van implantar un règim liberal.

Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya.

El nou text reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals, però acceptava el paper moderador de la Corona.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)

MotĂ­ de la granja.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revolució liberal (1833-1843) 4.2.1 Aspectes fonamentals de la constitució de 1837

Estableix que la Sobirania és nacional Consagra la divisió de poders: Poder executiu: L'ostenta el rei (amb els seus ministres), que sanciona i promulga les lleis. Té dret de vet. La responsabilitat pel mal govern són dels ministres. S'estableix la inviolabilitat de la figura del monarca.

Poder legislatiu: Corts bicamerals. El Congrés es nomenat per sufragi directe censatari, mentre que els Senat es per nomenament reial.

Poder judicial: Tribunals de justícia que exerceixen la Justícia en nom del monarca.

Religió: Obligació de mantenir el culte catòlic, així com els seus ministres per part de l'Estat.

Poder local: Els càrrecs de les corporacions locals es designen per elecció directa mitjançant sufragi censatari.

Es regula el funcionament de la milícia nacional.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

Jurament de la Constituci贸 espanyola per part de la reina regent Maria Crsitina

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revolució liberal (1833-1843) 4.3. La regència d’Espartero

El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal.

Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a dimitir el 1840.

El progressista general Espartero va ser nomenat regent, però les mesures lliurecanvistes i l’autoritarisme amb què va governar li va valer l’oposició de bona part del país.

El 1843, Espartero va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

bullanga 1842.

4. La revoluci贸 liberal (1833-1843)

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.1. La Dècada Moderada (1843-1854) 5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.1. La Dècada Moderada (1843-1854)

Durant el regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia.

En aquesta etapa es va consolidar a Espanya un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats.

L’acció de govern Durant els deu primers anys de la majoria d’Isabel II, es va promulgar la Constitució de 1845 i la sobirania compartida entre les Corts i el rei.

Es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851), que configurava un Estat confessional. Es va organitzar l’administració des d’una òptica més centralista. Es va reformar la hisenda, es va redactar un nou codi penal i es va crear la Guàrdia Civil.

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868) 5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí

El 1854 va triomfar un pronunciament militar (vicalvarada), amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal.

Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i realitzar reformes econòmiques. Destaca la tasca reformista de Pascual Madoz L’última etapa del regnat d’Isabel II va ser d’alternança al poder entre els moderats i la Unió Liberal. Es va impulsar una política colonialista (Guerra d’Àfrica) mentre que a l’interior l’actuació del govern va ser autoritària i repressiva.

L’oposició al règim va anar en augment i van sorgir nous grups polítics, els demòcrates i els republicans.

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)

Pascual Madoz

5. L’etapa isabelina: el liberalisme moderat (1843-1868)

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)

Ramon María Narváez

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.1. La Revolució del 1868 6.2. La monarquia democràtica (1870-1873) 6.3. La Primera República (1873-1874)

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.1. La Revolució del 1868

A partir de 1866 es va produir una crisi econòmica greu que, unida al desgast polític del règim isabelí, va desencadenar una revolució contra la monarquia.

Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates.

El moviment va esclatar el 1868 amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis.

Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes. Els homes forts del nou govern van ser els generals Prim i Serrano.

Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

Juan Bautista Topete

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

Juan Prim y Prats

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

General Serrano

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.2. La monarquia democràtica (1870-1873)

La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser Amadeu de Savoia.

Però Amadeu va comptar sempre amb l’oposició dels moderats, els carlins i l’Església, que es van mantenir fidels als Borbó. Molts demòcrates es van proclamar republicans.

A més, el nou rei va haver de fer front a l’esclat de dos conflictes armats: una insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i una nova guerra carlina, que es va iniciar el 1872.

Amadeu de Savoia va abdicar el febrer de 1873.

6. El Sexenni DemocrĂ tic (1868-1874)

Amadeo de saboya

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) 6.3. La Primera República (1873-1874)

Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873).

La República va néixer amb possibilitats escasses d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats.

Els republicans tenien un programa ampli de reformes socials i es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal.

El gener de 1874, un cop d’Estat protagonitzat pel general Pavía va dissoldre les Corts i va entregar la presidència de l’executiu al general Serrano.

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)

Al·legoria de la Primera República

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.1. El sistema canovista 7.2. Els nacionalismes 7.3. La crisi del 98 El desembre del 1874 el general Martínez Campos va proclamar rei Alfons de Borbó

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.1. El sistema canovista

El sistema polític configurat per Cánovas del Castillo tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic.

En allò essencial, el sistema consistia en l’alternança en el poder dels dos partits dinàstics: El partit conservador era partidari de l' immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social.

El partit liberal es mostrava inclinat a un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social.

L’estabilitat del sistema es va veure afavorida per la redacció d’una nova Constitució (1876), de caràcter moderat.

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.2. Els nacionalismes

La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes: A Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia.

Al País Basc, l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc.

A Galícia, el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS Gallegisme

Castelao, polític galleguista i un dels seus dibuixos

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) 7.3. La crisi del 98

El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de l’Administració espanyola de fer reformes polítiques, dotar-la d’autonomia i reduir el control econòmic.

A més, els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç.

La fi del conflicte va arribar el 1898, quan els Estats Units van declarar la guerra a Espanya, després de l’enfonsament del cuirassat americà Maine al port de l’Havana.

Després d’una guerra curta, Espanya va ser derrotada i va perdre les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

8. El naixement del catalanisme 8.1. La Renaixenรงa 8.2. El republicanisme federal 8.3. El catalanisme

8. El naixement del catalanisme 8.1. La Renaixença

Al llarg del segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de cultura anà disminuint.

El català no tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. Únicament se’n feia un ús quotidià.

En aquest context, cap a la dècada de 1830 va sorgir un moviment cultural, la Renaixença, que reivindicava l’ús del català com a llengua literària de cultura

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

8. El naixement del catalanisme 8.2. El republicanisme federal

Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en una sèrie de moviments populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal.

Un d’aquests moviments que va aconseguir un suport popular important va ser el republicanisme federal.

Tenia un caràcter progressista i presentava un fort component anticentralista

8. El naixement del catalanisme 8.3. El catalanisme

La transició del federalisme al catalanisme polític va anar de la mà de Valentí Almirall, que va fundar el Centre Català (1882).

Almirall propugnava la descentralització política de l’Estat espanyol i va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885) Vegeu pàg. 81 En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891), una entitat que aplegava totes les organitzacions catalanistes.

Al final del segle XIX es va formar la Lliga Regionalista (1901), que va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme

7. La Restauració monàrquica (1874-1898) DOCUMENTS

Míting a Tarragona de Francesc Cambó, un dels màxims representants de la Lliga Regionalista - © Fototeca.cat