8 El bienni radical cedista. La revolució de 1934 L'evolució política a Catalunya i l'acció de govern Crisi econòmica i agitació social a Catalunya Els fets d'octubre de 1934 a Catalunya Les eleccions de 1936 i el govern del Front Popular Estatut: de la suspensió al restabliment La Segona República no va poder solucionar alguns dels problemes que, a curt termini, causaran la seva desaparició. Per a l'esquerra i per a la dreta, la República no suposava una forma de govern acceptable. Per l'esquerra, les insurreccions populars i les vagues, van soscavar el sistema. Per la dreta, la qüestió religiosa i els intens reformistes van ser interpretats com agressions inacceptables i es van traduir en un intent de cop d'estat, així com la gestació d'un clima reaccionari i intolerant. A Catalunya, malgrat la consolidació de l'autogovern, el període es caracteritza per la confrontació social i la influència de l'anarquisme.
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme Alguns dels problemes que no va poder superar el reformisme republicà van ser: Les diferents maneres d’entendre l’acció de govern dintre de la coalició de govern: sectors dels socialistes aspiraven a una revolució social; els republicans, ampliar la base cap a la burgesia i modernitzar la societat; nacionalistes, qüestionaven el model territorial... Interessos irrenunciables entraven en contradicció . Per una altra part, l’oposició parlamentària a l’acció del govern: hi existien un seguit de formacions polítiques que qüestionaven l’arrel del mateix sistema: monàrquics, carlins (tradicionalistes), Acción Nacional (clericals) , Partido Agrario (propietaris) , .
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme Agitació de l’extrema dreta La Renovación Española de José Calvo Sotelo, els grups feixistes de Falange i les Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas, tot i que eren forces clarament minoritàries, van realitzar una intensa activitat d’agitació i van crear un clima de crispació i de temor que va ser aprofitat per la dreta per atacar el govern.
“España vive sobrecogida con esa espantosa úlcera (…) España, en esa atmósfera letal, revolcándose todos en las angustias de la incertidumbre, se siente caminar a la deriva, bajo las manos, o en las manos —como queráis decirlo— de unos ministros que son reos de su propia culpa, esclavos, más exactamente dicho, de su propia culpa...” Intervenció de José Calvo Sotelo en les Corts el 16 de Juny de 1936
DOCUMENTS
NACIÓN. UNIDAD. IMPERIO 1. Creemos en la suprema realidad de España. Fortalecerla, elevarla y engrandecerla es la apremiante tarea colectiva de todos los españoles. A la realización de esta tarea habrán de plegarse inexorablemente los intereses de los individuos, de los grupos y de las clases. 2. España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos. La Constitución vigente, en cuanto incita a las disgregaciones, atenta contra la unidad de destino de España. Por eso exigimos su anulación fulminante. 3. Tenemos voluntad de Imperio. Afirmamos que la plenitud histórica de España es el Imperio. Reclamamos para España un puesto preeminente en Europa. No soportamos ni el aislamiento internacional ni la mediatización extranjera. Respecto de los países de Hispanoamérica, tendemos a la unificación de cultura, de intereses económicos y de Poder. España alega su eje espiritual del mundo hispánico como título de preeminencia en las empresas universales. 4. Nuestras fuerzas armadas—en la tierra, en el mar y en el aire—habrán de ser tan capaces y numerosas como sea preciso para asegurar a España en todo instante la completa independencia y la jerarquía mundial que le corresponde. Devolveremos al Ejército de Tierra, Mar y Aire toda la dignidad pública que merece y haremos, a su imagen, que un sentido militar de la vida informe toda la existencia española. 5. España volverá a buscar su gloria y su riqueza por las rutas del mar. España ha de aspirar a ser una gran potencia marítima, para el peligro y para el comercio. Exigimos para la Patria igual jerarquía en las flotas y en los rumbos del aire.
Los 27 puntos de FE y de las JONS (1934)
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme El general Sanjurjo Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament creixent dels grups més conservadors de la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña juntament amb el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la laicització de l’Estat.
L’agost de 1932, el general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop d’Estat amb la pretensió de forçar el gir polític de la República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar estrepitosament i Sanjurjo va ser empresonat. Es va obrir un perillós camí per a l’evolució de la Segona República que es concretaria amb la creació de la clandestina Unión Militar Española profundament reaccionària i antireformista.
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme El radicalisme d’esquerres. La lentitud de les reformes, especialment en el cas de la reforma agrària, van provocar la impaciència de molts treballadors que es veien amenaçats per la generalització de la crisi econòmica. Aquesta situació va radicalitzar una part dels partits i dels sindicats d’esquerra i va aguditzar la confrontació social.
Els dos grans sindicats existents, els anarquistes de la CNT i els socialistes de la UGT, no van coincidir en la interpretació de la línea a seguir. La UGT es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern i alguns sectors de la CNT van portar a la pràctica el seu projecte revolucionari.
L’evolució de la CNT. Inicialment, el sindicat anarcosindicalista va acollir favorablement la instauració de la República. Progressivament, però, els elements més radicals, membres de la FAI com Durruti, van assolir el control del sindicat, tot imposant la via revolucionària a la via sindicalista i la lluita dins del règim burgés defensada per homes com Pestaña, Peiró i Arín, fet que va portar a la ruptura dels segons a través de la publicació del Manifest dels Trentistes l’agost de 1931.
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme El radicalisme d’esquerres La CNT del camp també va mostrar una actitud negativa. Mitjançant ocupacions de finques, assalts als ajuntaments, incendis i altres manifestacions violentes per proclamar el comunisme llibertari. A diferents pobles de Còrdova, de Toledo, de Jaén, Salamanca, Badajoz (Castilblanco) i Logroño (Arnedo), entre d’altres, es van produir incidents que sempre anaven seguides de la intervenció de la Guàrdia Civil, fet que no feia més que radicalitzar les posicions.
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme El radicalisme d’esquerres Un aixecament anarquista a Casas Viejas (Cadis) i la repressió que el va seguir amb la intervenció de la força pública produint ferits i morts van ser alguns dels motius que portarien a la dimissió d’Azaña i del seu govern, desacreditat per les dures mesures policials adoptades per restablir l’ordre públic. Es van haver de convocar unes noves eleccions el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.
DOCUMENTS
El bienni radicalcedista La crisi del reformisme El radicalisme d’esquerres Les tensions socials, però, van assolir el seu punt àlgid a partir de 1933, quan als intents revolucionaris de la CNT s’hi van afegir els sectors més radicals del socialisme de la UGT liderats per Largo Caballero. També el Partit Comunista de José Díaz, fins aquell moment un element residual amb molt poca incidència, va veure com la seva afiliació creixia en aquest període.
DOCUMENTS
El bienni radicalcedista L’increment de la tensió La República de dretes. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 El president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña i va encarregar Martínez Barrio (radical) la formació d’un govern integrat exclusivament per republicans. El projecte, però, va resultar inviable, les Corts van ser dissoltes i es van convocar noves eleccions pel 19 de novembre. Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir l’oportunitat de votar per primer cop en la història d’Espanya.
DOCUMENTS Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933
El bienni radicalcedista L’increment de la tensió La República de dretes. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de les eleccions de 1933: el Partit Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president de la República, Alcalá Zamora, va confiar la formació del govern als radicals de Lerroux. Aquest, però, comptaria amb el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació immediata de les reformes del bienni d’esquerres.
L’ample triomf de la dreta s’explica perquè les forces d’esquerra es van presentar dividides, també per la forta campanya d’abstenció de la CNT
DOCUMENTS
DOCUMENTS
Cartell de la CEDA per a les eleccions del 1933
El bienni radicalcedista L’increment de la tensió La República de dretes. El bienni negre o la reacció El govern de Lerroux inicia la rectificació de l’anterior obra republicana. La seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma agrària: va fixar-se la devolució de terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió de les propietats mal conreades, va desposseir-se dels drets d’uns 100.000 camperols que s’havien assentat en grans latifundis andalusos i es va autoritzar la lliure contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels camperols. Igualment, el govern va intentar contrarestar la reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una partida pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de negociacions amb la Santa Seu per signar un nou concordat. Igualment va posposar-se el programa que preveia la substitució de les escoles religioses per escoles laiques. En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien sublevat juntament amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera, el que va la suposar la recuperació de terres per part dels nobles i restitució en el seu lloc dels militars rebels.
El bienni radicalcedista Els fets d’Octubre de 1934 El 4 d’octubre de 1934, sota la presidència de Lerroux va formar-se un nou executiu conservador en el qual la CEDA de Gil Robles finalment accedia a les responsabilitats de govern. Però, per amplíssims sectors del país la CEDA i el seu líder representaven la fi de les transformacions socials republicanes. Des de l’esquerra es va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva del règim cap al feixisme. L’endemà mateix de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i l’ Aliança Obrera (una conjunció d’organitzacions obreres), va esclatar una vaga general per impedir la consolidació del govern radical-cedista. El moviment, però va fracassar com a conseqüència de la manca de coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra. Tanmateix, els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i Catalunya.
El bienni radicalcedista Els fets d’Octubre de 1934 La revolució d’Astúries. L’octubre de 1934, la direcció proletària del procés revolucionari a càrrec d’Aliança Obrera va iniciar la insurrecció. Així, els miners asturians van protagonitzar una revolució social, fruit de l’acord previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de miners armats van ocupar els pobles de la conca, van prendre gran part de les casernes de la Guàrdia Civil i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris. Els miners, disposats a defensar la revolució van posar setge a la ciutat d’Oviedo. Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se durant deu dies. Finalment, la contraofensiva del govern republicà va aconseguir la rendició dels insurrectes després de la intervenció de l’exèrcit i una duríssima repressió. Més de 1.000 miners van morir en la revolució asturiana, molts com a conseqüència d’execucions sumaríssimes, van produir-se prop de 2.000 ferits i unes 5.000 persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser detingudes. Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les víctimes
DOCUMENTS
La revolució d’Astúries
L'evolució política catalana i l'acció de govern Evolució de la política catalana.
Aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid es tancava l’etapa de provisionalitat del govern català. Els governs i les eleccions. Políticament, la Generalitat republicana va estar marcada per l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel domini de Francesc Macià . En les eleccions autonòmics al Parlament del 20 de novembre de 1932 van suposar una nova victòria d’ERC aconseguint 56 escons dels 85 de la cambra, mentre que la Lliga es consolidava com el primer partit de l’oposició amb 16 diputats. Lluís Companys era escollit com a president del Parlament i Macià ocupava novament la presidència de la Generalitat.
DOCUMENTS Font 1 :
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN Evolució de la política catalana (II). La situació interna d'Esquerra, marcada per l'enfrontament entre sectors, esdevindrà en una crisi de govern: partidaris d'una presidència de la Generalitat forta (sector provinent d'Estat Català i Companys) i els partidaris d'una presidència simbòlica (provinents del cercle de l'opinió). Carles Pi i Sunyer formarà un nou Govern, mentre que el sector crític crearà el PNRE.
El 19 de novembre de 1933 es van celebrar eleccions generals. L’ambient laïcitzant de la República, la creixent inestabilitat social, l’absentisme polític del moviment obrer liderat per la CNT i l’ambient internacional favorable a la puixança del feixisme van provocar que en les eleccions generals de 1933 les forces dretanes s’imposessin a les urnes, obrint un període de retrocés polític conegut com el Bienni Negre. També a Catalunya les dretes van imposar-se i la Lliga va vèncer ERC. Era el preludi d’un canvi que va veure’s accelerat per la mort de Macià el dia de Nadal de 1933
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN Evolució de la política catalana (II). Com ja hem avançat, a les eleccions del 19 de novembre de 1933 es va imposar la Lliga a ERC. La victòria de les dretes no va ser tant àmplia com a la resta de l'Estat. També hem vist que a Madrid Lerroux va formar govern amb el suport de la CEDA i va suposar un augment de tensió entre govern central i la Generalitat. El 14 de gener de 1934 en van celebrar eleccions municipals, que es van caracteritzar per la polarització esquerra dreta. Obtenint els primers la victòria en 580 municipis front els 442 de la dreta. La Lliga va voler forçar unes noves eleccions al parlament català.
DOCUMENTS
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN Evolució de la política catalana (III). La mort del president Macià (el dia de Nadal, 1933) va portar a l’elecció d’un nou president de la Generalitat per part del Parlament de Catalunya, elecció que va recaure en la figura de Lluís Companys, que es mantindria en el càrrec fins el 1940. Aquest, davant del tomb conservador que s’havia produït arreu de l’Estat després de les eleccions de 1933, va formar un govern de centreesquerra integrat per Esquerra Republicana (la força majoritària al Parlament), el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana.
Les relacions amb el nou govern conservador de Madrid van ser difícils. D’una banda, l’actitud d’aquest va ser de reticència davant l’autogovern català, frenant els traspassos de competències a la Generalitat. Des d’aquest moment, la Generalitat es trobaria amb dos fronts de conflictes: un govern central antiautonomista i la lluita de classes, que es mostrava en dos fronts: al camp, amb els rabassaires enfrontats als propietaris rurals, i a les zones industrialitzades, amb la CNT anarquista obertament enfrontada als patrons.
Les formacions sindicals a Catalunya A les grans ciutats, destacar la importància de la CNT entre els sectors obrers. La CNT és un sindicat anarquista que planteja com objectiu la instauració d'una societat sense classes ni jerarquies ni Estat. A mitjans de 1931 superava més de 300000 afiliats. Com hem vist (vid. supra) estava dividida entre aquells que defensaven la lluita social mitjançant la via sindical, i els partidaris de la via insurreccional, en especial el sector de la FAI. També hem vist que el sindicat va recomanar l'abstenció en les eleccions. ERC buscarà el recolzament d'aquest sindicat. Els sindicats marxistes (UGT) eren minoritaris tot i que la UGT va experimentar un creixement important amb més de 30000 afiliats en 1933. Al camp, cal destacar la importància de la Unió de Rabassaires, vinculada a ERC. També experimentarà un important creixement i en 1932 comptava amb més de 21 500 afiliats. La patronal estava representada per l'Institut Agrícola de sant Isidre.
DOCUMENTS
Autor Principal: Fàbregas Fàbregas, Ricard (1906-1947) Títol: Camperol la Unió de Rabassaires de Catalunya és la teua organització sindical. Com a tal ha vetllat i vetllarà sempre pels teus interessos de classe Publicació: [Barcelona] : Unió de Rabassaires i altres cultivadors del camp de Catalunya, [entre 1936 i 1939]
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN El traspàs de serveis. Els primers governs de la generalitat provisional disposaven de les competències de la quatre diputacions. Desprès de l'Estatut es van donar les primeres transferències de competències i es va iniciar una important tasca de govern.
L’obra de govern de la Generalitat republicana. Des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la tasca política a Catalunya va seguir dos eixos molt definits. D’una banda, es va desenvolupar una important labor legislativa en la qual va destacar la creació d’un Estatut interior de Catalunya, on s’organitzava l’autogovern i el desenvolupament de les institucions del Principat, i, d’altra banda, es van començar a fer efectius els traspassos del govern central.
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN L’obra de govern de la Generalitat republicana (I) Un primer camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic. Van crear-se els serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions econòmiques i les Caixes de Dipòsits. En agricultura va fomentar-se la creació de cooperatives i de centres d’experimentació agrària, i va plantejar-se la qüestió dels arrendaments, especialment dels rabassaires agrupats en la Unió de Rabassaires. Entre d’altres mesures, la Generalitat va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i va iniciar-se la redacció de la Llei de Contractes de Conreu. Respecte a la política social, la Generalitat va traçar un programa d’acció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social (Llei de Bases de 1934). Amb uns recursos escassos va millorar-se la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i van introduir-se les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública. També es van crear organismes de suport social (Institut Contra l’Atur Forçós, Consell de Treball) així com l’organització dels serveis d’assistència i previsió social.
L'EVOLUCIÓ POLÍTICA I L'ACCIÓ DE GOVERN L’obra de govern de la Generalitat republicana (II) En el terreny de l’ensenyament, van fundar-se nombroses escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, d’entre els quals destaca l’Institut Escola. També van crear-se noves escoles per formar mestres i va dotar-se d’autonomia la Universitat de Barcelona. Les condicions laborals i salarials dels mestres van ser revisades a l’alça, va introduir-se la coeducació i la laïcitat i es van introduir les pautes dels moviment de renovació pedagògica. En l’àmbit cultural, en el terreny lingüístic va destacar la determinació per aprofundir en el procés de normalització de la llengua gràcies a la publicació del Diccionari de Llengua Catalana de Pompeu Fabra, que va ser una eina determinant a l’hora de fixar i difondre el català normatiu. També va establir-se el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els nivells de l’ensenyament. En definitiva, el català va esdevenir una eina de comunicació social de primer nivell i, per exemple, 27 capçaleres de premsa van editar-se en aquest llengua Finalment, es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, oposada a les províncies, que va introduir les comarques com reunió d’un conjunt de municipis, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost de 1936 i no va poder portar-se a terme pel desenvolupament de la Guerra Civil.
DOCUMENTS
Govern de la Generalitat presidit per LluĂs Companys
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA L’augment de la tensió. La Llei de Contractes de Conreu. El camp català també va estar agitat en aquest període a causa de l’anomenada qüestió rabassaire. Els pagesos, els rabassaires, demanaven una revisió dels contractes de conreu, a la qual causa s’oposaven els propietaris. El moviment va estendre’s amb força pel Penedès, el Bages, el Vallès i el Camp de Tarragona. En el context polític del Bienni Negre, la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament català l’abril de 1934, va enrarir encara més el clima polític. Aquesta llei es tractava d’un intent moderat de reforma del camp català que pretenia, en especial, aportar una solució a la situació dels rabassaires que veien garantit per llei l’accés a la propietat de la terra que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus de traspàs prèviament taxats pel govern. Els propietaris tenien l’oportunitat d’anular el traspàs si es comprometien a conrear directament la terra durant un període de 6 anys.
La reacció dels propietaris va ser immediata i, agrupats al voltant de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, van pressionar perquè la Lliga Catalana aliada amb la majoria conservadora a les Corts espanyoles i el govern de Samper presentés un recurs d’inconstitucionalitat, el qual va ser aprovat pel Tribunal de Garanties Constitucionals que va declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria social agrària.
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA L’augment de la tensió. La Llei de Contractes de Conreu. La sentència minimitzava clarament l’autonomia catalana i va ser mal rebuda per extensos sectors socials. Aleshores, ERC va prendre una mesura de força i va retirar-se del Parlament espanyol sota l’argumentació que la República s’estava desnaturalitzant. L’expresident Azaña va sumar-se a aquests arguments proclamant que “l’únic poder republicà que resta en peu a la Península és el govern català”. El govern de la Generalitat no va acceptar l’anul·lació de la llei i el 12 de juny va tornar a aprovar, sense tocar ni un punt ni una coma, l’anterior llei en l’escenificació d’un acte de resistència autonòmica. Novament el govern central va anul·lar-la, però va obrir la porta a la negociació. La possibilitat d’un acord al voltant de la Llei de Contractes de Conreu entre la Generalitat i el govern central, encara que suposés suavitzar els seus punts més polèmics, va irritar els propietaris, que van començar a allunyar-se de la Lliga per apropar-se a la CEDA. Finalment, el 12 de setembre de 1934, la Generalitat va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreu, però modificada en els seus aspectes executius. Mentre que el govern radical de Samper estava satisfet amb les modificacions introduïdes, la CEDA i altres grups de la dreta reaccionària van oposar-s’hi. L’enfrontament posava en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre les dretes i les esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central, és a dir entre el centralisme i l’autonomisme.
DOCUMENTS
Manifestaci贸 rabassaire en favor de la Llei de Contractes de Conreu
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA La revolta del 6 d’octubre de 1934 El descontentament davant del rebuig a la Llei de Contractes de Conreu més la incorporació dels membres de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, el 6 d’octubre, en declarar-se la vaga general revolucionària contra el nou govern, Lluís Companys declarés, com ja ho havia fet Francesc Macià, tot i que en unes altres circumstàncies, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. A més, Companys va instar els dirigents antifeixistes a establir un govern provisional de la República a Catalunya a l’espera del triomf de la vaga general.
DOCUMENTS
"Les forces monarquitzants i feixistes que d'algun temps ençà pretenen trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l'odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions" Proclama de "l'Estat català dins la República Federal Espanyola“. Fragment.
DOCUMENTS
Portada de La Vanguardia del 9 d'octubre de 1934
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA La revolta del 6 d’octubre de 1934 L’Estat Català va durar deu hores. El moviment català va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió. A més, els partidaris de la proclama revolucionària, a més de presentar-se desorganitzats, no esperaven una resposta ràpida i contundent com la que va viure’s un cop que l’Estat va declarar l’Estat de guerra. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general Batet.
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA Els fets d’octubre de 1934 L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències a les Rambles, on un grup de nacionalistes va enfrontar-se a les tropes. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Azaña, que es trobava a Barcelona, també va ser empresonat.
Les conseqüències dels fets d’octubre. Les conseqüències van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.
DOCUMENTS
Fets d'Octubre, Barcelona, 1934. AgustĂ Centelles
DOCUMENTS
El govern de Catalunya, empresonat, arran dels Fets d'Octubre de 1934, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català . Font: Arxiu Aisa
ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA Els fets d’octubre de 1934 A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR La fi del bienni conservador La dura repressió arran dels fet d'octubre va provocar un fort malestar entre l'opinió pública. Les demandes d'amnistia i la commutació de les penes de mort es van succeir per tot arreu. Ja hem vist que el govern de dretes es va mostra partidari de la repressió. Tot plegat, i la conjuntura de crisi econòmica (Gran Depressió, malgrat no ser aquí tant forta com a la restat d'Europa) varen contribuir a augmentar el clima de malestar. Les esquerres van adonar-se del creixent malestar i van elaborar una estratègia d'actuació conjunta. Les eleccions del febrer de 1936 La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la seva legitimitat.
DOCUMENTS
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR Les eleccions del febrer de 1936 Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la progressiva descomposició de les forces dretanes van dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936. Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política espanyola. Així, com que el sistema electoral obligava a les grans aliances electorals per aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres van seguir l’exemple europeu i van crear una àmplia coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni Negre. Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el seu Bloque Nacional. El programa de les dretes es centrava en la denúncia del perill que significaria una victòria de les esquerres, en la defensa de la propietat, de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat d’Espanya.
DOCUMENTS
DOCUMENTS
Candidatura de la CEDA, vot ca. 1936 La CEDA va ser una coalició electoral de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les classes mitjanes del centre d’Espanya.
DOCUMENTS
DOCUMENTS
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR Les eleccions del febrer de 1936
En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir el 48% dels vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al parlament. Les esquerres havien triomfat a més de la meitat de les circumscripcions i a totes les ciutats de més de 150.000 habitants. Per la seva banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es traduïen en 196 diputats.
DOCUMENTS
Les eleccions generals de febrer de 1936:
DOCUMENTS Les eleccions generals de febrer de 1936:
PARTITS
PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra
59,26% (257 diputats)
Partido Socialista Izquierda Republicana
18,18% 16,73%
Unión Republicana Esquerra Republicana de Catalunya
7,43% 5,99%
Partido Comunista Altres Centre i dreta
3,51% 3,71% 40,74% (196 diputats)
CEDA Partits Monàrquics Partido Agrario Lliga Catalana Partido Radical Partido Republicano Conservador
17,35% 4,95% 2,68% 2,27% 1,65% 0,61%
Partido Liberal Demócrata
0,21%
Altres
11,98%
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR El govern del Front Popular La Presidència de la República va ser encomanada Azaña. El nou executiu del Front Popular, presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en marxa un programa d’esquerres. Així, es va decretar una amnistia i es va obligar les empreses a readmetre els que havien estat acomiadats per motius polítics. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs. Es va reprendre la tasca reformista interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació laica i van crear-se més de 5.000 places de mestres.
DOCUMENTS
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR El govern del Front Popular Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts. Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR El govern del Front Popular La nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa. En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels militants més radicals de l’esquerra.
LES ELECCIONS DE 1936 I EL GOVERN DEL FRONT POPULAR El govern del Front Popular La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs militars.
L'ESTATUT: DE LA SUSPENSIÓ AL RESTABLIMENT L'Estatut suspès Ja hem vist que desprès dels Fets d'Octubre, la Generalitat va quedar sota el control de les autoritats polítiques de Madrid. També hem vist com la CEDA havia sortit enfortida, car era el partit de defensa de l’orde. Es va suspendre la Generalitat i l'Estatut. Des de Madrid es van imposar unes noves autoritats que pretenien substituir el Govern empresonat. La Lliga, la CEDA i els radicals a Catalunya, s'avindran a col·laborar amb les nous dirigents. L'opinió pública es va quedar insatisfeta pel transcurs dels fets, la repressió contra els sindicats i la detenció milers de persones (de Companys i del Govern), així com , la suspensió de l'Estatut. Cada cop era més evident la demanda de amnistia.
L'ESTATUT: DE LA SUSPENSIÓ AL RESTABLIMENT Les eleccions del febrer de 1936 a Catalunya A Catalunya també es van formar coalicions frontpopulistes, però a causa del poc pes que tenien els partits obreristes –la CNT es manifestava com una formació clarament apolítica i era el sindicat que aglutinava la major part del moviment obrer– va anomenar-se com a Front d’Esquerres. El seu programa demanava el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.
DOCUMENTS
DOCUMENTS
DOCUMENTS
L'ESTATUT: DE LA SUSPENSIÓ AL RESTABLIMENT Les eleccions del febrer de 1936 a Catalunya Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: la coalició va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons dels 51 en joc a Catalunya) davant del 41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes. Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia acordat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres partits integrants de la coalició es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña era elegit com a nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i Santiago Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern.
L’Estatut i el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.
Les eleccions de febrer de 1936 a Catalunya:
DOCUMENTS
Barcelona ciutat Barcelona província Girona Tarragona Lleida TOTAL CATALUNYA
FRONT D’ESQUERRES 259.639 vots 195.755 vots 82.017 vots 93.037 vots 69.975 vots 700.403 vots (59,15%)
FRONT CATALÀ D’ORDRE 151.762 vots 145.039 vots 60.205 vots 68.689 vots 58.096 vots 483.791 vots (40,85%)
Les eleccions de febrer de 1936 a Catalunya, distribució dels vots i percentatges
DOCUMENTS PARTIT
ESCONS
Esquerra Republicana de Catalunya
23
Acció Catalana Republicana
5
Unió Socialista de Catalunya
4
Izquierda Republicana
3
Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra
2
Partido Socialista Obrero Español
1
Partit Català Proletari
1
Partit Comunista de Catalunya
1
Partit Socialista d’Unificació Marxista
1
Total Front d’Esquerres
41
Lliga Catalana
12
Tradicionalistes
1
Total Front Català d’Ordre
13
Les eleccions de febrer de 1936 a Catalunya, distribució dels escons:
DOCUMENTS
Companys torna del penal de Santa María (Cadiz), 1936. AGUSTÍ CENTELLES
DOCUMENTS
“[...]El govern està animat dels millors propòsits per ajudar les classes humils a ascendir en les seves condicions de treball. Però el govern s'enfrontarà contra aquells elements que sostenen la teoria, sovint proclamada, a vegades encoberta, que cal destruir l'economia i produir el caos amb la il·lusa esperança que darrere això vindrà un sistema més pur de reivindicació obrera, quan la història i l'experiència demostren com la societat es defensa i com darrere del negre interrogant sorgeix sempre l'amenaça terrible del feixisme que amenaça la pau al món.” (Fragment del discurs de Lluís Companys, president de la Generalitat, fet al Parlament de Catalunya el 28 de maig de 1936)
L'ESTATUT: DE LA SUSPENSIÓ AL RESTABLIMENT Les eleccions del febrer de 1936 a Catalunya
Poc a poc, la normalitat s’instaurava a Catalunya, on després de la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de Companys i ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat espanyol.
DOCUMENTS
Fotografies d’ Agustí Centelles publicades a La Vanguardia