Unitat 3 by MIQUEL GREGORI

Colonialisme i imperialisme Malgrat que hi ha clars precedents, entenem com imperialisme el fenomen d’ocupació colonial (d’aquí la paraula colonialisme) que es donarà des de mitjans del segle XIX.

Una cursa en la qual hi intervindran una quantitat significativa de potències (europees principalment, però també extra europees) entre les quals destacaran sobre totes l’exemple de la Gran Bretanya i França. La Conferència de Berlín (1885) intentarà posar ordre i certificar la pujança alemanya al concert internacional

1. Els antecedents El colonialisme europeu fins el S. XVIII Pot dividir-se en tres grans etapes: Fins al segle XVII va portar-se a termes la conquesta i colonització d’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia. El colonialisme del segle XVIII, quan cinc Estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials. Aquesta segona onada del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos.

1. Els antecedents 1. Els antecedents

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava dividit així: els dominis colonials espanyols s’estenien per gairebé tota l’Amèrica, a més, a Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia establiments colonials a Àfrica, a Amèrica i a l’Índia. Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia. Anglaterra comptava colònies a Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Desprès d’un periode inicial en el que la qüestió semblava abandonada, es va reiniciar el colonialisme Des de la dècada dels anys trenta Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Exploració i conquesta: Durant el darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori i la seva confirmació com a colònia es realitzava normalment en tres fases successives. En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Conquesta i organització dels 2. Elscolonials principals imperis imperis

colonials a mitjan del segle XIX

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus i els europeus reclutaven les seves tropes entre els indígenes.

Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (per exemple, el ferrocarril).

Conquesta i organització dels 2. Elscolonials principals imperis imperis

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

colonials a mitjan del segle XIX

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Models d’administració colonial: Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial. Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per funcionaris metropolitans que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Els protectorats, en els que teòricament

subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Les colònies de poblament o dominis, implicaven l’establiment de població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. S’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth. Aquestos governs tindran funcions limitades en política exterior i estaven sotmesos a la figura del governador.

Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

2. Els principals imperis colonials a mitjan del segle XIX Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia.

Posteriorment apareixerien els mandats. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

2.1. L’Imperi colonial britànic L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. Als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, dominant les principals rutes comercials internacionals.

2.1. L’Imperi colonial 2.1. L’Imperi britànic colonial britànic Aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions.

D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

2.1. L’Imperi colonial 2.1. L’Imperi britànic colonial britànic Resumint: dintre de l’Imperi colonial britànic cal distingir entre colònies de poblament (dominis) i colònies d’interès estratègic i comercial (colònies d’explotació) Les colònies d’interès estratègic i comercial permetien el control de les rutes marines a la Gran Bretanya (primera potència naval mundial). L’eix de l’Imperi britànic era l’Índia. La seva presència al país asiàtic des del segle XVIII es va caracteritzar per la gestió privada de la Companyia d’Indies Orientals. Més tard amb la revolta dels sipais (1857-1858) el govern britànic s’encarregarà directament de la colonització de l’Índia.

2.1. L’Imperi colonial 2.1. L’Imperi britànic colonial britànic

2.1. L’Imperi colonial 2.2. L’Imperi britànic colonial francès França, a principis del segle XIX només posseïa una sèrie de petites colònies.

Va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. En 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry.

2.1. L’Imperi colonial 2.2. L’Imperi britànic colonial francès

ncies europees en el moment actual, cal prendre partit a favor seu. FERRY, J.: Discursos

2.1. L’Imperi colonial 2.2. L’Imperi britànic colonial francès Pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

2.1. L’Imperi colonial 2.2. L’Imperi britànic colonial francès

2.1. L’Imperi colonial britànic d’Àfrica 3. El repartiment Seria, doncs, el continent africà, ben poc poblat abans del segle XIX, on l’ocupació colonial va portar-se a terme de forma més evident. Els interessos econòmics, les rivalitats polítiques i l’esperit d’aventura van unir-se per desenvolupar un procés que va esquarterar Àfrica per deixar-la en mans de les potències europees iniciant la cursa de l’Imperialisme

2.1. L’Imperi colonial britànic europeu de l’Àfrica: els exploradors 3.1. El coneixement Fins a mitjans del segle XIX Europa havia mantingut relacions comercials amb Àfrica a partir d’assentaments costaners. És entre 1870 i 1914 quan comença el coneixement de l’interior del continent.

L’interès pel coneixement de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

2.1. L’Imperi colonial britànic europeu de l’Àfrica: els exploradors 3.1. El coneixement Cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza. Aquestes expedicions van permetre descobrir la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

David Livingstone

3.1. El coneixement europeu de l’Àfrica: els exploradors

Henry Morton Stanley

3.1. El coneixement europeu de l’Àfrica: els exploradors

2.1. L’Imperi 3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: colonial rivalitatsbritànic i zones de conflicte El nord d’Àfrica Arran de la construcció del Canal de Suez (18561869), que escurçava la distància navegable entre Europa i l’Índia en 4.000 milles marítimes afavorint els intercanvis comercials, Anglaterra van optar per ocupar Egipte i instal·lar-hi un protectorat.

França, per la seva part, tenia presència des del 1830 amb l’ocupació d’Algèria i va anar estenent-se pel nord d’Àfrica. El projecte francès pretenia exercir el domini absolut des de l’oest fins a l’est africà. A partir de les seves possessions a Algèria, França va anar dominant l’Àfrica del nord (Tunísia i Marroc) i va estendre’s cap a l’oest del Sudan.

2.1. L’Imperi 3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: colonial rivalitatsbritànic i zones de conflicte Aquesta política expansiva de França va provocar l’acció Britànica sobre Egipte.

Francesos i britànics s’enfrontaven per obtenir concessions econòmiques a Egipte. Gran Bretanya obtindria la concessió de la línia ferroviària entre Alexandria el Caire i Suez (1850); pel seu costat, França va obtenir l’encàrrec de la construcció i gestió del canal de Suez (1854). Poc desprès Gran Bretanya compraria les accions del paixà otomà (virrei d’Egipte) i esdevenia en soci preferent, juntament els francesos, de la infraestructura. Aprofitant la matança d’Europeus perpetrada per un movimet nacionalista local, la Gran Bretanya ocuparà militarment Egipte. Tot seguit va instaurar un protectorat que va durar fins 1922.

3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: rivalitats i zones de conflicte

2.1. L’Imperi 3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: colonial rivalitatsbritànic i zones de conflicte L’Àfrica central

Els dos països que van rivalitzar pel control de l’Àfrica central van ser, especialment, França i Bèlgica. Destaca l’acció del rei de Bèlgica, Leopold II, que va encarregar a l’anglès Stanley que explorés la zona del Congo. Per la seva banda, els comerciants alemanys van iniciar l’expansió per l’Àfrica central, convertint aquesta àrea en una zona de conflicte. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.

2.1. L’Imperi 3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: colonial rivalitatsbritànic i zones de conflicte L’Àfrica oriental i austral A l’Àfrica orientals es van establir diverses potències però seràn els anglesos i alemanys els qui s’enfrontaran pel control d’aquesta zona. La Gran Bretanya va colonitzar el Sudan (1866) i desprès controlarà altres territoris fins a Kenya i Somàlia. El seu projecte colonial va intentar connectar el nord amb el sud africà (creació del ferrocarril des del Cap fins el Caire) i dominar la façana oriental del continent per poder controlar l’Oceà Índic.

França va ocupar Obbock (Somàlia) i va imposar un protectorat a l’illa de Madagascar (1885).

2.1. L’Imperi 3.2. La situació d’Àfrica abans del repartiment de 1885: colonial rivalitatsbritànic i zones de conflicte Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia. Portugal tenia interesos a Angola i Moçambic des de la dècada de 1480. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya.

2.1. L’Imperi colonial Àfrica el britànic 1913

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.3. La conferència La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (188485), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus.

Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.2. La conferència S’acordava la distribució efectiva del continent entre les potències europees.

Es respectarien les conquestes. A més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica i es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el lliure comerç d’esclaus i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.2. La conferència Extracte de l’Acta General de la Conferència de Berlín (1885): Desitjant establir en l’esperit de mútua entesa les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització de determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels dos principals rius africans que desemboquen a l’Oceà Atlàntic. Desitjosos també de prevenir els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica, i preocupats al mateix temps pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, hem resolt [...] reunir una Conferència a Berlín. Capítol Primer Article Primer. El comerç de totes les nacions gaudirà d’una completa llibertat a la conca del Congo [...], a la zona marítima de l’Oceà Atlàntic [...], a la zona que s’estén des de la conca del Congo fins a l’Oceà Índic [...] i fins a la desembocadura del Zambezi.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.2. La conferència Article Segon. Tots els pavellons, sense distinció de nacionalitat, tindran accés lliure a tot el litoral dels territoris enumerats a dalt [...]. Article Sisè. Totes les potències [...] es comprometen a vetllar per la conservació de les poblacions indígenes i per la millora de les seves condicions morals i materials d’existència, així com a contribuir a la supressió de l’esclavitud i sobretot el tràfic de negres [...]. La llibertat de consciència i la tolerància religiosa resten expressament garantides, tant als indígenes com als nacionals i als estrangers [...]. Les potències protegiran i afavoriran totes les institucions i empreses religioses encaminades a instruir els indígenes i fer-los entendre i apreciar els avantatges de la civilització [...]. Capítol Sisè Article Trenta-quatre. Tota potència que en el futur prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà però fora de les seves possessions actuals, o que sense posseir-ne cap fins aleshores arribés a adquirir-lo [...], acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a les restants potències signants de la present Acta, amb l’objectiu de donar oportunitats a aquelles de fer valer les seves reclamacions.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.3. La conferència A partir d’aquest moment, en una veritable cursa per penetrar a Àfrica.

Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyka) i els portuguesos van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau.

Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.2. La conferència La topada dels interessos imperialistes va fer-se inevitable i els conflictes van anar succeint-se.

D’una banda, els projectes expansionistes de França i Gran Bretanya toparien el 1898 en un territori a l’est del llac Txad, a l’alt Nil: l’Incident de Fashoda.

Dos cossos de l’exèrcit francès i britànic s’hi van trobar al mateix temps amb l’objectiu d’ocupar el territori. Al final, el conflicte va resoldre’s gràcies a la via diplomàtica, els francesos van cedir i l’exèrcit va retirar-se del territori, però les tensions van quedar sense resoldre.

2.1. L’Imperi colonial britànicde Berlín 3.2. La conferència L’altre conflicte seria la Guerra Anglo-Bòer (1899-1902). El 1890 Cecil Rhodes s’havia convertit en primer ministre de la colònia britànica del Cap. Dues petites repúbliques veïnes impedien als anglesos el domini absolut de la zona. Aquestes repúbliques estaven en mans d’holandesos africans, anomenats bòers (grangers) pels britànics, els quals havien estat instal·lats al Cap des del segle XVII. La notícia de que s’havien trobat importants mines al Transvaal seria el motiu que impulsaria els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexionar-les. Desprès de tres anys de guerra, els territoris dels Bòers eren integrats en l’Imperi Britànic

2.1. L’Imperi colonial britànic 3.3. Les resistències Davant l’agressió europea els africans van optar per tres vies d’acció: l’enfrontament, l’aliança i l’acceptació. Les reaccions violentes van ser nombroses al Sudan, a Guinea, al Senegal i a Dahomey. La superioritat econòmica, tecnològica i militar europea expliquen bona part de la derota africana. Tan sol dos caps africans tenien accés a les armes europees i van causar derrotes als Eropeus, en especial Samory Touré a Guinea i el negus Menelik II d’ Etiopia

2.1. L’Imperi colonial britànic 3.3. Les resistències

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó L’ocupació d’Àsia Des del segle XVI els països europeus havien establert colònies a Àsia. Tot i així, la colonització de finals del segle XIX seria totalment diferent. A l’Àsia central i meridional l’acció colonial va centrar-se al voltant de l’Índia, considerada pels britànics com “la perla de l’imperi”. L’antiga colònia va ser reorganitzada desprès de la Rebel·lió dels Sipais. D’aquesta manera va atorgar-se l’Acta de Govern de l’Índia, per la qual s’establia una administració directa de la Corona Britànicai. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó

Per poder garantir un territori de seguretat al voltant de la seva colònia, els britànics van haver de rivalitzar amb França per l’annexió de Birmània (1886) i amb Rússia pel domini de l’Afganistan (1880) i el Tibet (1904).

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó A l’Àsia sud-oriental la principal zona de conflicte va centrar-se a Indoxina. En aquesta zona, França, present a la Contxinxina des de mitjans de segle (185860), s’annexionaria entre 1860 i 1880 tota la regió de Mekong i establiria un protectorat sobre Cambodja. Així mateix, desprès d’una guerra amb la Xina, va establir protectorats a Annam i a Tonquín. França crearia el 1887 la Unió Indoxinesa, a la qual s’uniria el 1893 el Regne de Laos. En aquesta zona Gran Bretanya va controlar Birmània (1886), va imposar el seu domini als Estats Malais i Singapur. Francesos i britànics es posarien d’acord per mantenir lliure i neutral l’Estat de Siam.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó A la Xina Entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir imposar el comerç. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país. Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi, que finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. D’altra banda, entre 1885 i 1911, va realitzar-se el repartiment de l’imperi xinès per part de les potències occidentals i el nou colonialisme japonès emergent: França es situaria a al sud-est; Gran Bretanya al sud i a l’àrea del riu Iang-Tsé; Rússia i el Japó rivalitzarien pel nord-est, al voltant de Manxúria; i Alemanya i Gran Bretanya pugnarien pel control de la península de Shandong.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó Finalment, a Australàsia també van produir-se conflictes. La zona estava dominada per Gran Bretanya, que tindria friccions amb els holandesos. Els britànics posseïen els dos territoris més importants de la zona: Austràlia i Nova Zelanda, colònies de poblament, que esdevindrien Estats Sobirans dins de l’Imperi Britànic.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó Els Estats Units i el Japó El segle XIX va veure créixer a dos Estats extra-europeus destinats a convertir-se en dues grans potències al llarg del segle XX: els Estats Units i el Japó. Tots dos països reclamarien el seu paper en la conquesta colonial. El Japó sortiria del seu aïllament secular a mitjans de segle i veuria en el Pacífic i en tot el continent asiàtic la seva àrea d’expansió natural i, com veurem, en poc més de trenta anys va convertir-se en la principal potència oriental, en plena competència territorial amb la Xina, Rússia, Gran Bretanya i els Estats Units.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó Els Estats Units van iniciar l’expansió territorial a l’últim terç del segle XIX. Els nord-americans van vertebrar l’imperialisme com un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà és la caracterització no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”) començant l’expansió nordamericana fora de les terres continentals del nord. Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar. El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, van declarar la guerra a Espanya.

Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic. El 1903, provocarien la independència de Panamà respecte a Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme. Des de 1905, els Estats Units controlarien gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib.

4. Àsia i les noves potències imperialistes: els Estats Units i el Japó

5. Les causes de l’imperialisme Una sola explicació o teoria no serveix per explicar la multiplicitat de tipus de colonialisme o de polítiques imperials. Seria la barreja d’una sèrie de factors demogràfics, polítics, ideològics i econòmics el que explicaria l’expansió colonial de finals del segle XIX.

5. Les causes de l’imperialisme 5. 1. Les raons demogràfiques Els factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent i la sortida migratòria.

La colonització va anar acompanyada de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives.

D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).

5. Les causes de l’imperialisme 5. 1. Les raons demogràfiques

al problema social. Per aquest motiu entenc que

mac. Si es vol evitar una guerra civil cal esdevenir imperialista”.

CECIL RHODES, citat per LENIN: L’imperialisme, fase superior del capitalisme, 1917.

5. Les causes de lâ&#x20AC;&#x2122;imperialisme 5. 1. Les raons demogrĂ fiques

5. Les causes de l’imperialisme 5.2. Les raons econòmiques Els factors econòmics van tenir una importància decisiva en el procés colonial.

D’una banda, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes com de facilitar el proveïment de les primeres matèries.

mics”.

s internationales”, 1947).

Les crisis i la depressió van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense competències.

5. Les causes de l’imperialisme 5.2. Les raons econòmiques

s un profit

ncia”.

tria, 1890.

5. Les causes de l’imperialisme 5.2. Les raons econòmiques També va sorgir l’imperialisme financer que considera les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris.

5. Les causes de l’imperialisme 5.2. Les raons econòmiques Actualment trobem estudis que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

mica de l’imperialisme, diria, amb gust, que els recents estudis de casos particulars reforcen la proposta, segons la qual, els interessos dels mitjans financers van ser molt menys importants que les consideracions de poder nacional i de prestigi, per no dir res sobre la seguretat”. (W. Langer: “Foreing affaires”, 1962)

5. Les causes de lâ&#x20AC;&#x2122;imperialisme

5. Les causes de l’imperialisme 5.3. Les raons ideològiques i polítiques Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. A Europa (un cop estabiltzades les fronteres) les idees d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. Tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi i podien fer oblidar els problemes interns. Molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies com una part important de les seves polítiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics; França necessitava recuperar prestigi; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, ncies europees en el moment no podia cedir davant la cursa colonial de les altres actual, cal prendre partit a favor seu. potències…

FERRY, J.: Discursos

5. Les causes de l’imperialisme 5.3. Les raons ideològiques i polítiques Els factors ideològics que impulsarien l’Imperialisme del segle XIX van ser fonamentalment de tipus nacionalistes i culturals.

nacionalista

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta. Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

nica. CHAMBERLAIN, J.: Discursos, 18951896

5. Les causes de l’imperialisme 5.3. Les raons ideològiques i polítiques D’altra banda, els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva superioritat cultural. Així hem de tenir en compte les ideologies racistes. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors grollers, amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis.

miques,

pels

seus

instints

cies a la paraula podem tenir-hi relacions intel·lectuals i morals [...]. La inferioritat Importants grups de pressió (societats intel·lectual dels negres lluny de conferir-nos missioneres, associacions colonials i societats el dret d’abusar de la seva debilitat, ens geogràfiques) van difondre amb força aquestes imposa el deure d’ajudar- los i protegir-los.

idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

cle”, 1872.

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats Els països colonitzats van patir un profund impacte que trasbalsaria la vida, l’administració, la cultura i l’economia dels pobles indígenes.

Canviaria, fins i tot, el marc geogràfic, perquè es traçarien fronteres artificials sense tenir en compte les diferències tribals, ètniques o religioses.

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats La primera conseqüència seria d’ordre demogràfic.

La introducció de noves vacunes, que van ajudar a combatre les epidèmies, i de noves mesures d’higiene, van permetre una reducció de la mortalitat i un augment de la població que trencaria l’equilibri existent entre població i recursos. En altres indrets la població disminuirà per l’exigència de treballs forçats.

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població. Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors Les importacions europees de productes manufacturats van desorganitzar completament l’artesania tradicional.

Va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats La posició de la colònia era de clara inferioritat perquè va articular-se una estructura d’”intercanvi desigual”. La colònia quedava reduïda a un paper de subministradora de primeres matèries i de compradora de productes industrials de la metròpoli Es va generar d’aquesta manera una economia dual en la qual convivien una economia de mercat, controlada pels colonitzadors, i una economia tradicional i d’autoconsum destinada a satisfer les necessitats de la majoria de la població indígena

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats L’estructura social dels pobles colonitzats quedaria bruscament transformada Els nous ritmes de treball, la llengua, la urbanització i la religió cristiana desgavellarien la vida tribal tradicional i l’antic sistema de jerarquies socials

Tanmateix, unitats ètniques o nacionals van ser dividides o ajuntades de manera artificial, trencant d’aquesta manera unitats nacionals amb centenars d’anys d’història.

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats Les llibertats polítiques i socials mai no van ser efectives a les colònies, on la població indígena estava mancada de qualsevol dret d’intervenció en la vida política dels seus Estats.

Les colònies estaven obligades a pagar impostos per subvencionar les obres públiques i també s’exigia el reclutament d’indígenes, que havien de col·laborar forçadament amb els exèrcits colonials.

6. Les conseqüències L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats En l’àmbit cultural, les cultures autòctones van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. El desenvolupament de l’ensenyament contribuiria a la difusió de les llengües, les creences i els models de vida europeus, mentre que les missions hi van dur a terme la difusió del cristianisme. Els grups socials més elevats imitarien les formes de vestir, els models d’urbanització i els patrons de vida europeus.