TEMPUS FUTIT 1944-2022 by Mimuscom

Falla Plaça del Forn

Alzira 2022

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres” Edita Associació Cultural Falla Plaça del Forn

Vídeo entrevistes

Direcció i coordinació Roberto Carlos i Ribera Disseny gràfic i maquetació Joanra Estellés / mimus comunicación

Entrevistes al Cau

Correcció i supervisió de textos Pepe Plá i Juan Fotomecànica i impressió LaImprenta CG Tirada 500 eixemplars

Entrevistes al Cau Jovens

Dipòsit Legal V-264-2011

Col.laboracions articles Pura Santacreu Berenguer, Pepe Plá Juan, Xavier Barber Asensi, Roberto Carlos Ribera, Lily Martí Vidal, Emilio Alfonso Sifre, Constantino Belenguer Sales, Salvador Pellicer Farreri, Raquel Zornoza Castell, Jorge Gimeno Doménech, Emilio Alfonso Sifre, Rafa Barraque Moya, Xus Martínez Bresó, Victor Manuel Giménez Rello, Thais Torralba Celaya, Àlex Pellicer Zornoza, José Julián Antón. Il·lustracions Joanra Estellés Domingo, Ana Rello Guzmán, Comissió infantil falla Plaça del Forn. Fotografia Arxiu fotogràfic Falla Plaça del Forn, Arxiu Municipal d’Alzira, Niclas, ValCano, Emilio Alfonso Sifre, Roberto Carlos Ribera, Iván de la Merced, fallers i falleres de la falla Plaça del Forn. Publicitats Jorge Gimeno Doménech i Emilio Alfonso Sifre.

Col·labora “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià”

TEMPUS

FUGIT

Temps que passa, temps que volem detindre, que volem reviure, que volem que passe de pressa, que vaja més a poc a poc, temps, temps, temps... Aquest llibre volem que siga com un rellotge d’arena, que deixa caure a poc a poc i amb precisió l’inexorable pas del temps, però que de tant en tant podem girar per reviure o tornar a començar, també podem tombar-lo per detindre el seu pas. Volem jugar amb el temps, per poder recordar, per poder parar i gaudir del moment viscut, fer que caiga més a poc a poc o més de pressa per als mals moments, girar-lo i tornar-lo a girar per gaudir repetidament. Et convidem a jugar amb el pas del temps, en veure el símbol del rellotge d’arena, gira el llibre.

7 8 9

Inspirat en un rellotge solar del poble d’Otos.

11 12 1

6 5 4

Ens deixarem de romanços però no en l’estacada i més nets que Carracuca farem el recompte del que han sigut 75 anys de falla. No volem donar més pena que una brossa a l’ull ni emportar-nos la palma, volem caure en bones mans, tindre més gra que forment i entrar de bon peu a la celebració.

Sabem que som més vells que un cul de morter en un bancal, que hem pegat més voltes que un dolçainer, o que un xavo rovellat, tot i que anem amb peus de plom no volem fer passos de carranc. Que hi ha gent per a tot i encara en sobra tot i que parega que cadascú va per a ell com els de Beniparrell, no volem acabar com el ball de Parra i que encara que trobem una mosca a la primera cullerada no anem a fer arrancà de bou parà de rocí, poc a poc i xafant ous fins que no se’ns acabe la corda...aplegarem als cent.

A hores d’ara amb el compte de la vella hem complit 75 i ja hem aprés que si l’experiència és la mare de la ciència, la paciència fa de pare i que d’ací a cent anys tots calbs i que quan més sucre més dolç i que gota a gota s’ompli la bota i que som de soca-rel i que per molt que escampem a córrer apleguem on volem i que quants més en serem més riurem. També sabem que no estem per a rosques, que a l’ase que no conegues no li toques les orelles, i que sempre, sempre amb diners torrons. Que qui als trenta anys no té seny i als quaranta no té cabal als cinquanta a l’hospital; que als seixanta o es pixa poc o es pixa massa i que als setanta...ja devem fer bon caldo, ja!

Refranys

I, atenció, fins que no s’acabe, ningú no s’alabe.

Pura Santacreu i Berenguer

La Falla Plaça del Forn fa 75 anys. L’any 2019 anava tot com la seda fins que en novembre començaren a vindre notícies d’un bitxet que estava fent la punyeta a la Xina. Es portaren a terme alguns dels actes que teníem programats per a celebrar l’esdeveniment i el 14 de març de 2020 ens confinaren dins de les nostres cases per protegir-nos de la Covid-19, que així es deia el bitxo en qüestió. Tot va ser suspés i la decepció recorria els carrers del nostre poble. Ens va pillar tocant les festes de falles amb les puntes dels dits i ens quedàrem sense saber què dir ni com reaccionar. Fins ara, fins al 2022, sembla que la maleïda pandèmia no vol deixar-nos estar, ni amb mascaretes ni amb vacunes. Fins i tot sembla que està canviant-nos la forma de viure les nostres relacions socials i la manera de vore les coses.

TEMPUS restriccions van en contra del que suposa celebrar unes festes de falles com cal: ajuntar-se, abraçar-se, parlar, cantar i ballar, compartir esmorzars i sopars amb els amics i companys de festa. Tot això és el que es troba a faltar, i de què manera!

És cert que algunes comissions han celebrat falles en octubre de 2021, i que altres han fet actes dins de les mesures aplicades però, el que és clar, és que totes estes

Fer anys sempre és motiu d’alegria i celebració. Per als jóvens perquè veuen que van avançant en els seus coneixements i fentse persones madures. Per als no tan jóvens el fet d’anar agafant tota eixa experiència acumulada ens permet vore les coses ja en certa perspectiva i poder dir “Ei, per ahí ja hem passat. Anem a estar tranquils que ja sabem el que s’ha de fer. A més a més, encara em queden molts anys més!” En anar

Quan intentem esbrinar com es varen formar les Associacions de les Falles, ho fem amb els ulls de hui i no amb aquells de les persones contemporànies als fets que es descriuen. Això fa que contemplem els fets d’una manera distorsionada i que no arribem a comprendre la situació al complet. Per este motiu començarem donant una visió general de la societat en la qual ocorregueren els fets per tal de tindre una idea de com hem d’interpretar-los.

En el cas del pas dels anys en la nostra falla, estes situacions, esdeveniments o simplement succeïts se’ns han transmés per via de les persones que hi formem part en l’actualitat i que ens han relatat en alguna ocasió una anècdota o l’altra, que han anat formant part de la història de la nostra comissió. Però també la informació ens arriba mitjançant els llibrets de falles (recorÉs per això que volíem recollir diversos esdeveniments de la història de la nostra comissió en un llibre del 75 aniversari, ja que pensem que és necessari i enriquidor que peguem una xicoteta ullada a les coses que ens han passat. Esta informació ens pot ajudar a saber d’on venim i qui som, tant als que encara perduren en la comissió com als més nous. complint anys i tirant de records d’aquells moments de la nostra vida, pot ser que en alguna ocasió ens confonem amb les situacions que passaren, no reialment com ho feren, sinó com creguem recordar-les.

dem que és l’única cosa que queda després de la “cremà”, per això són tan importants), els arxius de JLF, les fotografies recopilades per amics i veïns, i tots aquells que en un moment o altre es van acostar a la placeta a compartir eixos dies de falles i mantenen algun record vívid.

FUGIt

Pepe Pla 07

Salvador Pellicer i Farreri President

Des del cor, Visca la Falla Plaça del Forn i visca la festa fallera! 09

Raquel Zornoza Castell Fallera Major 202...

“Hoy puede ser un gran día”, i demà també.

El colp, fort, dur i sec, no sabérem d’on ni per on va vindre, però el que ens va quedar clar fou que l’ombra de la “realitat” ens havia furtat allò que teníem ja tan a prop, tan a prop que quasi ho tocàvem amb els dits.

Més encara, si, quan estàs segura que hi ha trens que ja no agafaràs perquè “ja no és temps d’això”, i així i tot tanques els ulls i decideixes anar a totes deixant de costat el que diu el cap i comprant el bitllet del cor...

Però com a bons valencians, no podem resignarnos. És per això que ara més que mai hem de fer bona la dita que diu que quan una porta es tanca, una finestra s’obri... i com a bona valenciana, optimista i positiva, cada dia quan m’alce hi ha una cançó a la meua ment… “Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así…” Vos recordeu de la cançó que vaig compartir amb vosaltres el dia de la presentació? Això és el que necessitem per encarar els avatars de la vida... això és el que necessitem este nou exercici i els que vindran…

es vivències són una conversa entre cap i cor. Normalment, el cor proposa i el cap disposa i de vegades, només de vegades, és el cor qui actua. En eixos casos el cap, simplement mira cap a un altre lloc...  Però la vida és molt més i, per tant, fa coses que el cor no entén i el cap no preveu.

Que quan està tot enllestit perquè triomfe el cor, i no saps ni com ni perquè, cal parar i fins i tot tornar a començar....  2020 era això que diuen “el meu any”, “el nostre any”, el més especial, aquell que havíem preparat amb tanta il·lusió sabentnos protagonistes d’una festa que portem al cor. També un any molt actiu, ple de celebracions. Un any de retrobar-nos i retrobar-se al cau al voltant del 75 aniversari. Un any.. l’any.. Durant 2019 havíem plantat la llavor del “sentiment” i fins i tot l’havíem cuidat tant i tan bé que va donar bons fruits. Uns fruits que el cor s’encarregà de fer arribar a totes i cadascuna de les parts més importants del cos de forma que, sense voler, sense adonar-nos transmetíem alegria, excitació, un somriure perpetu i especial, els ulls ens brillaven sense motiu, i les bones vibracions arribaven més enllà del cos... Que guapa estàs últimament... i era veritat, em sentia guapa, em sentia volguda i em sentia secundada i pensava ... No hi ha un CAU com este, el meu... orgull de “ser del Forn.” Però la vida mai va de “farol” i així com a ella li agrada, sense avisar, “a taula parada”, ens obligà a baixar del tren i dir adéu.

Hoy puede ser un gran día Plantéatelo así Aprovecharlo o que pase de largo Depende en parte de ti Hoy puede ser un gran día duro, duro, duro, duro duro, duro, duro, duro duro, duro, duro, duro duro con él Així, plantegem-nos-ho, tenim una nova oportunitat, tot està per escriure’s encara.. treiem els instints, aparquem la rutina, recuperem el temps i apuntem-nos a la vida, gaudim les experiències, provoquem-ne de noves, lluitem pel que volem sense perdre la motivació i fem nostra la dita…. “Hoy puede ser un gran día, duro con él”.

Adéu amb la mel als llavis. Adéu amb els monuments al carrer. Adéu quan només quedava la traca final. Simplement adéu.

M a Jesús Palazón i Pelufo Cassolera 2022

(2a part 1996-2022)

Lily Marti i Vidal

dic segona part perquè en el llibret publicat l’any 1995 amb motiu de la celebració del 50 aniversari podem trobar l’article escrit per Joan Marco on ens descriu la vida en la nostra plaça fins a aquell moment. És per això que, en finalitzar esta segona part, he volgut reproduir-lo perquè quede constància i pugam tindre una visió més completa del que ha sigut l’evolució de la Placeta del Forn fins hui. El que va ser de veritat mai es perdrà. La intensitat del viscut en uns altres temps és una forma d’eternitat i a vegades un simple escrit en un llibret perdut farà que es trenque en mil trossos eixa fina capa de gel que provoca l’oblit. Vaig tindre l’oportunitat, junt amb el meu marit Victor Rubio, Enrique Moreno i Mª Carmen Belsa, de construir la finca que alberga en l’actualitat el local social de la falla. Ens instal·làrem al primer pis, just damunt del casal, i ahí hem estat fins a dia de huí, ja superat el nostre 75 aniversari que, per efectes d’esta pandèmia i per altres circumstàncies, porta ja tres anys de llarga espera. Era l’any 1982 quan adquirírem, al costat de la Falla del Forn, les dues cases de Paco Tudela per a construir els tres pisos i el casal que fins ara gaudix la nostra comissió, però com a cessió per part de l’ajuntament, ja que per qüestions econòmiques es va haver de vendre l’any 1994. La burocràcia va provocar que no poguérem disposar de la planta baixa fins a 1987, i fins a eixe moment el casal, més conegut amb el nom de “Cau la Pala”, estava al magatzem de Castell, al carrer Notari Bonet. Va ser a partir del canvi al nou casal, i donat que este no podia albergar a la totalitat de la comissió al seu interior, quan es va tornar al sistema antic de cobrir amb para-sols la plaça amb la finalitat de poder estar un poc més refugiats del sol la setmana de falles. Ja el 2004 Emilio Alfonso, que ha segut el nostre enginyer mecànic i metàl·lic durant molts anys (inclús va transformar l’estructura d’un ring de boxa en el nostre actual escenari), va construir amb una estructura metàl·lica desmuntable el que va ser la nostra casa en la setmana fallera i que va recuperar el nom de “Cau la

Pala”. Va ser el 2014 quan, per falta d’homologació d’esta, va arribar Leatherface i va arrasar amb ella per a passar al sistema de lloguer de l’estructura amb totes les garanties i homologacions que s’exigixen en l’actualitat. Tornant al principi, les cases on hui està ubicat el nostre casal eren el forn de Paco Tudela, i la boca del forn encara es conserva en el que és la zona de la barra en l’actualitat. En eixe forn se’n van col·locar en el seu temps moltes de les cassoles d’arròs al forn que vam poder gaudir en tantes i tantes “cassolaes”. La plaça ha patit diferents transformacions, principalment en la seua pavimentació actual, ja que va ser remodelada l’any 2009 i es va aprofitar per a integrar tota la instal·lació elèctrica de focus i el pavimentat especial en el lloc on es planten els nostres monuments. És precisament en el centre d’este punt on l’any 2019 es va incloure la placa commemorativa del 75 aniversari 1945-2019. A la tercera planta del nostre edifici estigueren la meua germana Marga Martí i Rafa Montón fins al 2005. Actualment viuen Arturo Chorques i Mª José García, tots ells membres i col·laboradors de la nostra comissió, especialment Marga, que va ser Fallera Major en 1998 i amb un Rafa incombustible en les tasques de muntatge i de manteniments diversos. A l’esquerra del casal actual, la casa de Canet va ser derruïda per a construir una nova edificació que, a dia de hui, continua sense acabar. A continuació, al cantó amb el carrer Sarcos, ens trobem amb la casa que pertany actualment a Rafa Sangil i Enri García, i que antigament era la casa de la Volta construïda en 1886, passant a mans d’Iberdrola en 1934, i ja en el període 2000-2003 estos fantàstics veïns la rehabilitaren per a construir la seua llar amb piscina, paeller i amb una façana que ha servit de fons d’instantànies de moltes “cassolaes”. Patidors en silenci cada mes de març de les inconveniències pròpies que esta festa provoca al veïnat, la nostra comissió sols té paraules d’agraïment, pel seu suport i comprensió que ha demostrat ser infinita. Girant el llenç de façanes i a l’entrada del carrer Sarcos ens trobem amb la casa de Lola i Pasqual, que canvià de propietat i des de l’any 2012 alberga el lloc social de la filà Cavallers Conqueridors del Rei Jaume I d’Alzira. Continuem amb la casa propietat de les germanes Dora i Gloria Quiles Pardo, que ja en el seu dia les va vore nàixer i des d’on han pogut viure en primera persona tantes i tantes anècdotes de la falla des dels seus inicis. Em conta Dora, Fallera Major de 1964, que la casa va ser adquirida en 1899 pels seus besiaios, José Pardo i Agustina Goig, sent l’entrada principal pel carrer Major Santa Caterina, 35 i 37, dedicant-se els baixos al comerç de teixits. Al capdavant del negoci estaven el seu iaio Blas Pardo Goig i el seu germà Antonio Pardo Goig. La part de darrere o portella donava al carrer Sarcos i Plaça del Forn, que en aquells moments s’anomenava Placeta de Llangues. Més tard es va edificar la part de la portella construint pisos modests i dos baixos, un d’ells llogat a la vídua de Llavador, i l’altre es cedia a la falla per a juntes i representacions teatrals, fins a l’any 1948 en què es va llogar a Bernardo Moll. L’any 2007 es va reconstruir totalment i així continua fins a l’actualitat. Com anècdota especial ens conta Dora que tenien com a veí al farmacèutic Paco Carbonell “Cupido”, que també tenia la portella a la Plaça del Forn, molt amic de Blasco Ibáñez que va vindre en repetides ocasions a esta casa. Per tant, va conéi15

xer la Plaça del Forn i també els malnoms d’alguns dels habitants d’esta placeta i els va utilitzar a la seua novel·la “Entre naranjos”, com “Cupido” i “Bruno”, més conegut com “El Tartanero”, com s’explica més endavant. A la seua esquerra les tres cases contigües es mantenen sense modificar, com a testimonis muts d’estos últims 28 anys que han passat des de el 50 aniversari, i on continua vivint des de 1945 Araceli García, nora de Bruno Butiñà, “El Tartanero”, que ja hem nomenat abans. Compartint paret mitjanera ens trobem amb Carmencín Sanchis, que des de sempre en falles ens baixa uns deliciosos bunyols fets per ella mateixa. A la tercera de les cases d’este grup ha viscut fins a fa uns pocs mesos una gran família fallera del Forn, la família Alonso Conejero, amb gran presència al llarg d’estos últims 25 anys i on ja se’ls troba molt a faltar. Ja en el cantó amb el carrer que cada 18 de març observa l’entrada a la plaça del seguici de nostra “Cassolà”, i que portem dos exercicis sense poder gaudir, està un nou edifici construït a principis d’este segle i dedicat a oficines, flanquejat a l’altre costat per un immoble en ruïnes propietat d’Arnalte i Pedro Luis, i que allotja a nostra benvolguda família de rosegadors, capitanejada per “Genoveva”, que de tant en tant ens visita propiciant que algun vianant ens advertisca de la seua presència amb un agut i estrident crit que, sorgint del més profund de la seua gola, interromp el silenci i la pau de què solem gaudir. La resta de la plaça que abraça el punt on es col·loca la falleta infantil no ha patit canvis significatius durant este període de temps i els seus habitants no solen participar en les activitats pròpies de la falla. A continuació, on antigament estava el magatzem de Moll que va ser demolit en 1992, ens trobem amb una finca construïda en 1999 i que en l’actualitat porta el numero 2 del carrer Notari Bonet, però que abasta tot el front de la plaça des d’eixe carrer fins al carrer Dr. Sociats. Des de l’any 2000 al primer pis de l’edifici ma tia Consuelo Vidal i els meus pares, Paco Martí i Fina Vidal, han pogut compartir i gaudir amb mi i la resta de veïns de la vida en la plaça, col·laborant com a fallers d’honor. L’any que ve, i per primera vegada, als seus 90 anys, ma mare serà fallera en actiu de la nostra comissió. Ens trobem davant d’una plaça molt sociable on els veïns, en èpoques de bon oratge, es reunien per a celebrar sopars no programats al carrer. Ha segut un espai de relació abans de l’aparició de les xarxes socials i amb uns veïns entranyables que sempre han donat suport a la nostra comissió des dels seus inicis col·laborant amb la cessió desinteressada dels seus baixos per a la setmana de falles, on Enrique guardava tot el seu arsenal pirotècnic, o on situàvem els nostres magatzems d’abastiment gastronòmic i les barres de servici de begudes per a les nits de festes. Personalment he segut, i soc, molt feliç en este entorn privilegiat de la Vila d’Alzira, ja que és on he gaudit des de fa ja 43 exercicis d’esta meravellosa falla, on vaig instal·lar la meua llar, va nàixer la meua filla Natalia i on tanta i tanta gent s’ha col·locat la mantellina per anar a l’Ofrena després de tantíssimes “cassolaes” viscudes, i on d’algun que altre “cadàver” nocturn que m’he trobat al matí instal·lat en algun sofà o inclús a la balconada. Són tants records, tantes persones i tants moments que tan sols puc estar agraïda per tot el viscut des d’este fantàstic mirador situat en primera línia de Falla. El meu últim agraïment va per a “George”, que compartint vida amb mi just damunt de la barra del casal, des de fa ja més d’una dècada, i que per a això ha hagut d’integrar-se en esta, que és la meua vida lligada a esta comissió. Per a tots i a cadascú dels que heu compartit amb mi estos 43 exercicis a la Falla Plaça del Forn.

Lema:

Artista:

Xavier Herreros 20

Crítica:

Xavier Barber Asensi

TEMPUS FUGIT El temps passa de pressa! Aquesta vella afirmació és motiu de repetició universalment estesa que la gent major expressa en tota civilització.

Sols per a orelles inquietes de gent patidora o amb flema, que no vulguen passar del tema, promulgarem malifetes o farem ironies discretes que donen contingut al lema.

Ens canvia la fisonomia, les idees i els costums, els carrers i espais comuns, i acceptem amb filosofia i amb més o menys melancolia uns canvis tan profunds.

Com l’assumpte dóna desfici, és temàtica concurrent de llibre i de monument i ací fem el sacrifici de dedicar-li estones i ofici en donar-li compliment.

Res millor que parlar del temps en èpoques d’aniversaris que no ixen als noticiaris però que ens tenen ben contents perquè ja hem canviat les dents i som més que septuagenaris.

Per no anar a hora horada, amb menys dies que llonganisses, i no arribar a misses dites, ens fiquem a la feinada, deixant l’explicació embastada amb fets verídics i mites.

EL TEMPS A NINGÚ ESCOLTA, ARRIBA, PASSA I NO TORNA. Al remat la nostra princesa fa acte de presència per il·lustrar amb paciència i un bon toc de saviesa que el temps passa de pressa i no sempre tenim consciència. Amb estètica refinada ens ve a donar un toc perquè ara és l’ama del lloc, ben ufana i admirada, però una pròxima matinada serà consumida pel foc. Sap que en el dia a dia tots els instants i moments van ràpids com pensaments i es pot tornar xirivia tot aquell que es refia i ajorna esdeveniments.

No es guarda ni estalvia, és el valor més preuat perquè quan diu s’ha acabat no hi ha pròrroga ni cap via per allargar més la porfia ni recuperar el malgastat.

El temps és el millor mestre perquè ens aporta experiència ens dóna serenitat i paciència aporta habilitat al maldestre bona educació al silvestre, i al retret eloqüència.

El temps camina endavant, es comporta com una mula perquè tira avant i no recula, no s’ho pensa ni va dubtant d’allò que darrere va deixant ni amb conseqüències especula.

Hi ha qui es calfa el perol amb crisis existencials o creences sobrenaturals i qui és més pràctic i vol ofegar l’angoixa i el dol amb bons plaers terrenals.

És un conseller superior perquè aporta claredat, perspectiva i relativitat, encara que un poc posterior t’explica què es el millor per encertar de veritat.

Diuen que no passa debades i els anys fan el seu treball, ens deixen coents com un all, amb les arrugues marcades i dolències acumulades fins que arribem a l’acaball.

Però no tot és desastre, hi ha que viure sense por que el poruc en vida es mor, hi ha que encarar l’empastre no pensar en el malastre i fer-ho tot amb el cor.

Que espere qui no tinga, diu el proverbi popular, sempre tendeix a encertar però que ningú contravinga que el mal que en el futur vinga hui no ens ha d’arribar.

FALLER, ÀNIMA DE DEU, QUI T’HA VIST I QUI TE VEU.

Explicarem a continuació la trajectòria i el vol d’un falleret qualsevol i vorem la seua evolució des de que era quasi un nadó fins que s’acabà l’oli al cresol.

Com a fet molt natural el ficaren a la directiva per pròpia iniciativa, i com era llest i cabal va entrar en la junta local sent peça influent i activa.

Amb il·lusió quasi inconscient es va apuntar a la comissió, encara no havia pres la comunió, i es va mostrar impacient per tirar coets a la gent i compartir jocs al carreró.

Als seus fills de bolquers apuntà a la falla al moment i a la fi es va fer president amb maldecaps i quefers defensant pressupostos austers i barallant-se amb la gent.

De jove amb la seua colla visitava tots els casals i agafava unes bufes brutals, no deixava ni os ni molla, amb la música a tota virolla, i feia els veïns caure mals.

Ja de president emèrit feia feredat a les reunions presentant queixes i mocions rememorant algun mèrit d’un temps acabat i pretèrit i donant consells i lliçons.

Una xica ben templada d’una comissió corrent l’enamorà absolutament, es va consumar l’espantada i la següent temporada seguia un estendard diferent.

Insígnies i reconeixements, flames, ors, murtes i brillants, condensen vivències i instants, fets, anècdotes i moments, alguns bons i altres dolents, que el temps ha anat desgranant.

PERSPECTIVA? QUÈ COLLONS! SOLS M’IMPORTEN LES ELECCIONS. En política és preceptiva per ser una bona virtut que denota capacitat i aptitud tindre vista i perspectiva, no fent sols retrospectiva utilitzant la llei de l’embut. Respectar el dret a la memòria i no deixant en l’oblit les persones que han patit la barbàrie de la història que mala gent i escòria nega per fidelitat a un partit. Manipular els sentiments, tirar-se en cara els morts, és habitual a les corts per polítics indecents que utilitzen els innocents per guanyar un grapat de vots.

La consciència està dormida i mercaders i mercenaris amb beneficis extraordinaris deixen la Terra exhaurida i preparen la seua fugida amb vols interplanetaris. El temps passa impassible i la història es sol repetir però ara s’ha de convenir que la situació és insostenible i el futur solament és possible si no ens prenem cap respir. Política honesta en acció, i ciutadania compromesa seran l’única promesa per revertir la situació. Viure amb menys distracció, menys coses i menys pressa.

La política hui en dia va a colp de tuits i enquestes, de falses prediccions funestes, rebombori i algaravia, amb conductes infestes que freguen la psicopatia. Van lentes les decisions en una situació d’emergència en el que ja és una evidència que si no es fiquen solucions no hi haurà més ocasions perquè Natura no té clemència.

LLIBRETS D’ANADA I TORNADA. Mereix a banda un comentari un fet que va ser habitual durant la dictadura criminal, que ha quedat a l’anecdotari, i al nostre setanta cinc aniversari en volem fer cita puntual. Emilieta, la gran poetessa, cridava la inspiració treballant amb dedicació, amb saber i delicadesa, plasmant en lletra impresa la seua gran afició.

El nostre magnífic llibret omplia de colors i aromes, no deixant-se punts ni comes, amb versos fins i distrets que tenien el destí concret de volar lliures sense plomes.

Se n’anava Bernardo Moll camí del Cap i Casal amb la il·lusió d’un xaval i el cor ple de comboi: la camisa no li tocava el coll davant del tràmit fatal.

També volia protagonisme i armar un poc de gresca la sàtira, crítica i burlesca, que topava amb el franquisme i els seus negres organismes i no es menjava ni una llesca.

Davant les autoritats censores es plantava don Bernardo per tal de passar l’alardo. Se’n tornava amb les tapadores sense pàgines emprenyadores i amb la pell feta un fardo.

Finalitzada la redacció era tota una aventura, presentar a la censura el llibret acabat en qüestió buscant a governació el beneplàcit d’algun figura.

Ja li venia prou malament al nacionalcatolicisme que imperà que fóra escrit en valencià i veia subversiva i indecent qualsevol crítica innocent amb el seu esperit purità.

PASSA EL TEMPS I LA VIDA I TORNEM AL PUNT DE PARTIDA. Un iaio i el seu net menut, promouen una disquisició, i animen la comparació entre vellesa i joventut, trobant-se un contrast absolut d’energia i constitució.

El menut menja el que pot, farinetes o puré calent, a les genives no té cap dent. El iaio mastega entrecot però després deixa en un got la bancada intermitent.

Es pot dur a la conversa, sense por a la divergència, que la vida és una seqüència, no tant lineal si no inversa, que podria semblar perversa però està basada en la ciència.

Deambulen amb dificultat, s’adormen freqüentment, mostren calba resplendent i no tenen tot el trellat: per immaduresa o senilitat els falla l’enteniment.

Baix la seua indumentària els bolquers tenien la missió d’evitar que una micció no desitjada o involuntària deixara una taca palmària de pixum en el pantaló.

Els separen dos generacions però tenen complicitat i s’estimen de veritat amb les seues limitacions. Semblen germans bessons nascuts amb diferent edat.

Tindre contacte sexual és impossible, un miracle, quan arriba la gran debacle i ja no funciona el pardal. Al principi el resultat és igual, la inexperiència és l’obstacle.

DE LA COVA A L’ADOSSAT LA COSA MOLT HA CANVIAT.

USOS, PRÀCTIQUES I COSTUMS QUE S’HAN ESVAIT COM EL FUM.

La cova era un bon recer per al clima i els depredadors es vivia sense modernors i si no hi havia res que fer el foc es mirava amb deler sense més complicacions.

La guillotina implacable talla en sentit figurat alguns costums del passat que ara son inimaginables bàrbars o detestables, o més innocents o antiquats.

Viure en una caverna tenia la incomoditat del fred i la humitat però ara a la llar moderna la tecnologia ens enlluerna i no tenim intimitat.

Era normal però excessiu que en pubs i sales de ball la penya fumara a destall i els fumadors passius patien ofegaments lesius amb els pulmons fets un secall.

En lloc de mirar la pantalla es pintaven les parets i es tallaven pedres i ossets, esculpien alguna talla, separaven el gra de la palla o teixien vestits i barrets.

Es veia fins i tot saludable als xiquets pegar un calbot, un batecul o un assot. Davant conducta reprovable, l’autoritat incontestable la tenia el tio garrot.

La bona carn abundava però no al supermercat, era perillós i arriscat perquè envestia i bufava i a ser nòmades obligava posar una xulla en el plat.

El mòbil demolidor, càmera, CD, gravadora, brúixola, calculadora, televisió, ràdio, despertador, diaris, àlbums o navegadors de la vida ha deixat fora.

El cereal era tot ecològic també la fruita i la verdura no tenien educació ni cultura però sí bon trànsit fisiològic. En l’aspecte escatològic la m... la vida ara és més dura.

Una millora s’ha constatat respecte a la conducció: abans no es duia cinturó i es podia conduir bufat, ningú estava conscienciat ni hi havia legislació.

La gent al Paleolític tenia una vida més fugaç però era resilient i capaç de viure sense ansiolítics ni estudis analítics sobre l’èxit o el fracàs.

Lligar en viu i en directe està mal vist i considerat i sembles un degenerat si algú et causa bon efecte i li vols demostrar afecte si pel Tinder no has passat.

FUGISSER, SAVI O RELATIU AL TEMPS LI VA BÉ TOT ADJECTIU.

TEMPS PASSAT, TEMPS SOSPIRAT

Del temps es parla bona cosa, admet molts refranys i dites, hi ha moltes pàgines escrites tant en vers com en prosa de saviesa popular enginyosa o de plomes ben erudites.

Arriba l’hora i el moment, que el temps que tenim és finit, d’acabar ja aquest escrit que explica el monument, esperant que el que s’ha dit no ferisca cap sentiment.

El seu pas no és visible si no observant les mutacions, els cicles de les estacions, o l’envelliment perceptible. La filosofia, sensible, l’ha tractat en moltes ocasions.

El temps és tema recurrent, profund i enrevessat, filosòficament estudiat que demana un tractament molt elaborat i exigent que al llibret hem abastat.

Els científics el miren a destall per si és mutable i flexible amb teories incomprensibles el relacionen amb l’espai perquè no es puga dir mai que transgredir-lo és impossible.

L’equip ha fet un bon repàs de trajectòries significatives i biografies emotives per deixar ben ple el cabàs i que acaben bé en tot cas acomplint les expectatives.

Tots recordareu segur, els rellotges de Dalí, la marmota cada matí, o aquella de Retorn al futur, on per inèrcia o conjur ens pot canviar el destí.

Que el temps no té retorn i no s’ha de perdre el nord si no deixar en el record cada vivència i cada jorn de la nostra Falla del Forn i tots els que han estat a bord.

És un gust recrear el passat amb el record de la tradició, i també proporciona emoció especular a l’actualitat en un futur inventat a través de la ciència ficció.

Vull deixar ben explicat, per si esteu fent un supòsit, que està fet a propòsit el no haver nomenat al virus tant noticiat, que ja tenim fart el depòsit. I definitivament dic adéu, que després de les rialles, dones, majors i cuinar falles, educació i emoció per tot arreu, vull demanar ja el relleu en escriure borumballes. Gràcies per l’atenció i expressar el desig cabdal de viure unes falles normals amb mesures de precaució però una millor situació, amb salut i moments genials.

ANYS 1940-1960

omençarem pegant-li una ullada a l’època de 1940 fins a 1960. Són anys durs, especialment els primers deu. Recordem que Europa i el món sencer enfronta una Guerra Mundial que va ser catastròfica. Les forces de l’eix, Alemanya, Itàlia i el Japó, entren en una dinàmica imperialista i de règims feixistes dictatorials que faran que, primer Europa, i després els Estats Units, entren en una desfeta letal que provocarà la mort de milions de persones i la destrucció de ciutats i territoris. Gran commoció es crea amb el coneixement dels resultats de la Solució Final de Hitler i de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Tot el món veu amb horror a quin punt hem arribat en la bogeria humana. Després d’esta hecatombe, el món sembla voler recobrar el seny i comença a reconstruir-se. Es crea l’ONU i es funda la UNESCO, de les quals Espanya està fora. Els països es divideixen en dos blocs clarament definits i ens preparem per al que es denominarà la “Guerra Freda”. El Pla Marshal serà de bona ajuda per a reconstruir Europa, però a Espanya passa sense parar per davant de nosaltres igual que en la pel·lícula de Berlanga. Es crea l’OTAN i també el Pacte de Varsòvia, amb el COMECON. Es creen nous països, uns per independència com l’Índia i el Pakistan, i altres per nova creació, com Israel. També alguns es declaren república, com Itàlia. I acabarem la dècada amb la Guerra de Corea, com si no haguérem tingut prou. En 1957 es crea la Comunitat Econòmica Europea, amb tan sols 6 països, on ja es pot vore la intenció d’unificar-se, i Espanya ingressa en el Fondo Monetario Internacional en 1958, donant senyals que pot ser acceptada en alguns llocs, gràcies als interessos dels Estats Units en el país. Abans de 1960 triomfa en Cuba la revolució castrista, i Rússia aconseguix portar un coet a la Lluna. Està començant una nova era tecnològica. En esta competició espacial estan també els Estats Units d’America, que en 1960, amb l’elecció de John F. Kennedy com a nou president, agafarà una altra velocitat en esta carrera i també un enfrontament més seriós davant de la URSS. Per altra banda es crea l’OPEP en 1960, fet que portarà una unitat més gran dels països exportadors de petroli i que els preus tinguen un control, la qual cosa farà que tinguen molt de poder en la situació politic-econòmica del món. 28

I a Espanya la cosa no va millor. Acabem d’eixir d’una guerra fratricida que ha durat tres anys i que ha creat una sensació d’inseguretat cap al futur. Hi ha hagut molts morts i s’han destruït moltes vides, famílies, negocis, terres, creences, etc. El fi de la Guerra l’any 1939 porta a tota Espanya un règim que, encara que ells no ho sabien, regiria les vides dels nostres pares i iaios durant 40 anys. Però estos deu primers anys van a ser dels més durs en tots els aspectes. El nou règim del General Francisco Franco comença a manar en tots els aspectes de la vida dels espanyols. La Falange Española i de las JONS es troba en qualsevol part del país, amb representants provincials i locals. Espanya es troba desfeta i la tasca de recuperar tot el que es puga és immensa. Així i tot, els “maquis” continuen fent atemptats i atacant les forces militars però de manera residual. Tot el país es troba baix el racionament d’aliments (fins a l’any 1952) i a això s’afegix l’oratge, que ens porta els hiverns més gelats de l’època i també temporals d’aigua i vent, que provocaran que les collites no siguen les que toquen. És l’època de la fam. El règim franquista es queda fora del Pla Marshal i veu com els països d’Europa comencen a recuperar-se a bon ritme. També el règim és reprovat per l’ONU fins a l’any 1950, quan es revoca l’acord de condemna i aïllament als quals estàvem sotmesos. Després d’açò Espanya comença a rebre l’ajuda econòmica i militar dels EUA. També ingressa en la FAO (Food and Agriculture Organization). No serà fins a 1955 que Espanya ingresse en l’ONU. Abans, en l’any 1953 havia ingressat en la UNESCO. Però el règim va fent coses. Es funda la RENFE, s’establixen els vint-i-un anys com a la majoria d’edat per als espanyols, es crea el DNI i el Patronato de Apuestas Mutuas y Deportivas i es realitza la primera retransmissió televisiva. S’inicia el conegut Plan Badajoz amb el resultat de la inauguració d’uns dels pantans més útils per a nosaltres, el d’Alarcón en 1952.

Durant tot este temps, la religió ha estat present en tots els aspectes de la vida nacional. Són les congregacions religioses les que actuen com a beneficència per a tota la gent que ho està passant malament o no té res. Ens trobem amb gent que pel seu passat no pot treballar i no té com guanyar-se la vida, a banda del fet que tampoc hi ha tants llocs de treball per a la població. Ens trobem amb famílies desestructurades, on vídues s’han de fer càrrec dels fills a soles; o també de la quantitat d’òrfens que hi ha. També algunes d’estes congregacions es faran càrrec de l’educació fins a tota la dècada dels 50. En referència a l’educació, el règim també treballa per tal de lluitar contra l’alt percentatge d’analfabetisme que hi ha al país. La Ley de Educación de 1945 “fou l’eina educativa del període amb sobrecàrrega d’assignatures formatives - Formación del Espíritu Nacional y Religioso- i més temps obligatori d’escolarització.” Els mestres eren triats a pols: havien de sol·licitar reingrés, després d’haver segut cessats tots ells, i amb eixa sol·licitud figurava el passat polític, idees, actuació en la guerra. També s’afegien informes de l’alcaldia, guàrdia civil, el mossén i “un padre de familia de reputada trayectoria”. És a dir, que l’educació estava orientada a inculcar les idees del règim que convenia. (“Evolució de l’escola, el valencià i les falles al món contemporani”, de Jordi Maravilla Herraiz, publicat al llibre “Qüestió d’Educació” de la Falla Plaça del Forn, 2020) L’estat mantenia un control amb l’educació des del principi, i des de les altes institucions fins a les més primàries. A febrer del 56 es declara l’estat d’excepció en tot 29

el país i es tanca la universitat de Madrid per un enfrontament entre estudiants de diferents ideologies. I a Alzira, com l’afecta tot açò? Puix d’una manera molt semblant. La ciutat és

una població que va des dels 24.492 habitants de 1941 fins als 28.325 de 1960. És una de les ciutats més grans junt a Sagunt després de Valéncia capital. A principis de la primera dècada d’este període l’ajuntament ha de sol·licitar que es reconega com a “urbana i industrial” a efectes de racionament, ja que era considerada “rural”. I és que el racionament també donava problemes, com la falta de farina o que el pa no arribara cada dia. Inclús se sap, per denúncies i per follets perquè la gent estiguera atenta, que el pes del pa de vegades no era el correcte. El fet que Alzira siga considerada “rural” no és d’estranyar, ja que el poble té una gran quantitat de negocis dedicats a la confecció i el transport del seu producte estrella: la taronja. De fet passen de 74 magatzems en 1945 a 84 en 1952, la qual cosa indica que hi havia molt de negoci en este tema. També dedica una part del seu territori a cultivar cereal i arròs, producte que al final rebrà la prohibició de cultivar-se, especialment en el braç mort del riu Xúquer. Esta dedicació tan ingent al cultiu de la taronja fa que la població siga molt dependent d’eixe producte i, com hem dit abans, l’oratge no sempre acompanyava: sequeres (1944), la neu i les baixes temperatures (gelades) diversos anys consecutius (1946,1947,1952), les inundacions a causa de les pluges torrencials (1947,1949,1955,1956,1957,1958), els temporals de vent (1951,1959) i tot junt el 1960 amb nevada, pedregada i vent. El resultat és molt d’atur. Però la taronja és un negoci pròsper en aquells moments i es demanen també inversions en la creació de trens de mercaderies cap a Valéncia i Madrid i inclús que hi hagen baixades de preu per als combustibles dels camions. A la dècada dels 50 també comença a aparéixer un altre tipus d’indústria, com la de Cartonajes Suñer, que el 21 de juliol de 1959 rebrà el títol de “Empresa Modelo”. Per este temps també està en marxa la granja avícola d’Avidesa, obri una nova oficina el Banc de Vizcaya i noves instal·lacions de la Compañia Telefónica Nacional de España (CTNE). La religió també té molta importància en la nostra població. Començant pels ordes religiosos que porten unes quantes entitats, com els Germans Escolapis, l’Hospital de Santa Llúcia, la Casa Beneficència o l’Asil de les Germanetes dels Pobres. Qualsevol acte que es celebra va acompanyat d’una missa, un rosari o un Tedèum. Comença a cobrar importància la Setmana Santa alzirenya, amb la creació de nous passos que es sufragaran mitjançant donacions populars, convertint a la processó del Divendres Sant a Alzira en una de les més populars del moment i que feia arribar a la població a moltíssimes persones. Es creen 5 noves parròquies fins al 1954 i els actes van encadenant-se amb processons, rosaris, festes de carrer o de partides, benvingudes als 30

retors nouvinguts, etc. fins al 1960. Un fet curiós és que l’assistència a tots els actes religiosos és d’obligat compliment per als membres de l’ajuntament i que van vestits de gala. Tan important és la religió en estos moments que inclús es crea una polèmica sobre qui és la Patrona d’Alzira, la Verge del Lluch o la Verge de la Murta, la qual cosa es resoldrà 23 anys després, a març de 1978. Llegint les notes que Aureliano J. Lairón fa al llibre “Alzira, Crónica del Siglo XX” podem deduir que l’ajuntament del poble intenta, dins de les seues possibilitats, millorar la situació del poble i dels seus habitants. Els pressupostos municipals van des d’1.607.453 pessetes. de l’any 1941 fins als 9.992.014 pessetes del 1960. Amb uns governants que són membres de la FET i de las JONS, i veient que l’alcalde és també Jefe Local del Movimiento, davant d’un governador civil, que també era el Jefe Provincial del Movimiento, que controla el que passa en els ajuntaments, podem fer-nos a la idea de quina era la situació en eixos moments. Tant és així que en 1945 el Governador Civil (Ramón Laporta) va destituir a l’alcalde i als tinents d’alcalde fins que es triara a un altre, que tornarà a ser el metge Julio Tena Just. Principalment es treballa en la lluita per la protecció del poble contra el riu Xúquer i projectar una part de la ciutat cara el que era el braç mort del riu. També s’intenta donar resposta al problema de l’atur. L’ajuntament fa molts actes, amb la col·laboració del Frente de Juventudes, i el que trauen es dóna a beneficència. A

més a més, les 600.000 pessetes destinades al problema de l’atur, l’ajuntament les dedica a la neteja del braç mort del riu, a la instal·lació de col·lectors i a l’asfaltat de carrers. A banda es treballa perquè des de Madrid es veja la importància del comerç de la taronja i es pose remei al problema del transport. Un altre punt important en què es treballa és en educació. Hi ha un percentatge gran d’analfabetisme i això s’intenta millorar. Hi ha algunes escoles a la ciutat, però s’intenta crear almenys 4 centres educatius més per poder donar resposta a l’escolarització dels xiquets. En el cas de les escoles ja comença a dividir-se als xiquets i xiquetes en classes separades. En 1955 s’implanta el Complement Alimentici a les escoles, amb el qual l’Ajuda Social Americana proporciona llet als xiquets. També es crea amb l’impuls de pare Pompilio Tortajada la creació d’una Acadèmia de Enseñanzas Medias a les Escoles Pies i un Instituto Laboral amb les especialitats agrícola i ramadera. Este Institut Laboral tindria molta activitat cultural (conferències, concerts, Festes del Llibre, etc.) durant esta dècada i es feia propaganda per tots els pobles de la comarca. Es va ampliar amb una edificació, Campo de Experimentación Agrícola, coneguda com “La Granja” i que després es comprarien els edificis continus per fer el nou Institut Laboral, que més tard rebria el nom de “Rei don Jaime”. Com s’ha dit abans, l’estat tenia un control molt fort en l’educació. De fet a Alzira, hi ha una reunió de mestres de la població i de la comarca a l’Institut Laboral d’Alzira per tractar temes com la primera ensenyança i especialment de la formació polític-social de l’alumnat. En 1959 continuen creant-se grups escolars, 2 en les Barraques i dos en la Muntanyeta, això si, un per a xiquets i altre per a xiquetes.

En esta època es vol tindre una visió moralitzadora de la societat i comencen a desaparéixer tots els aspectes que poden embrutar la imatge de la ciutat. Augmenten les activitats religioses i també les conferències sobre el món religiós i castrense a l’Instituto Laboral i al Circulo Alcireño, quasi sempre promoguts per Frente de Juventudes, que el trobarem fins a la sopa. Es denuncien obres de teatre per ser “pornogràfiques”, comportaments obscens i de “mala vida”. Les cases de “lenocinio”, i de mals ambients comencen a desaparéixer, com són les cases de la plaça de General Dolz, carrer Union i Bonete i ja no les trobarem en la dècada dels 50, ja que un decret de 1956 abolia i perseguia la prostitució. I és en este ambient de forta repressió i treball dur (quan hi ha) on el món de les falles comença a ressorgir. “Paradoxalment el renaixement faller alzireny es va produir als inicis de la Dictadura Franquista que fou l’època més repressiva, arribant el 1945 a plantar 12 falles -una d’elles la Plaça del Forn- l’any anterior s’havia fundat la JLF d’Alzira -plantant-se 9 falles-, amb l’aprovació del Governador Civil i de la delegació local

de FET-JONS. Si, a diferència d’Algemesí, en Alzira no foren prohibides, va ser per a controlar-les com estaven fent amb l’ensenyament. La nova escola estava caracteritzada pel tradicionalisme, l’ultra catolicisme i sobretot l’ultranacionalisme espanyol.... i les falles estigueren sotmeses a un ferri control i censura prèvia, especialment en els llibrets que sovint tornaven de València plens de ratllades i en casos més extrems només amb les cobertes. La desastrosa situació econòmica i l’assetjament governatiu feia que moltes comissions desaparegueren temporalment o triaren plantar només falla infantil.” (“Evolució de l’escola, el valencià i les falles al món contemporani”, de Jordi Maravilla Herraiz, publicat al llibre “Qüestió d’Educació” de la Falla Plaça del Forn, 2020) Parlant dels llibres de falles, s’ha de dir que van a ser l’únic vehicle que tindrà la nostra llengua, el Valencià, per manifestar-se en públic. Està clar que el règim buscava la unitat de tot el país i això fa que el castellà siga la llengua predominant en els aspectes polítics, educatius i socials de l’època. Però socialment la gent del poble (i de la comarca) parlava la llengua que era la més natural per a ells i que en alguns casos trobaven el castellà com una llengua obligada. Els sainets i algunes obres de teatre que s’escrivien en Valencià eren prohibides i no es podien representar. El que sí que es va aconseguir va ser que els llibres de falles mantingueren part de la seua llengua, ja que en les parts on s’escrivia en vers s’acceptava el Valencià, però s’havia d’escriure en castellà en els textos en prosa. De vegades donava igual la llengua utilitzada, ja que eren les idees expressades les que no agradaven i això feia que alguns llibres patiren una forta censura. Respecte a les falles en Alzira, sembla que les comissions de Sant Joan i Plaça Major (antigament del Cabdill) foren les que “encetaren el meló” de les falles plantant monument l’any 1940, juntament amb una falleta infantil que es va plantar al carrer O’Donell. L’any 1941 se’n pujà al carro la falla El Mercat, amb una falleta infantil. El 42 la falla Doctor Ferran, al 43 plantà falla la Placeta Colom, l’any 44 s’afegiren la Falla Caputxins-Hospital, el carrer Colom, la Plaça de Dolz, i el carrer 32

de Gandia, Major Sant Agustí, Carrer Bailen i Carrer Costa plantaren falletes infantils. Açò anava prenent força. I l’any 1945 es plantaren 12 monuments. Coincidint amb l’any de la creació de Junta Local d’Alzira el 1944, a la Plaça del Forn, calfant-se les mans uns amics i veïns del barri i a la llar d’una foguera de Sant Antoni en gener, va sorgir la idea de plantar falla a un dels més antics i emblemàtics llocs de la Vila d’Alzira. Així, del foc, l’amistat i al caliu d’un Forn que donà antigament nom a la placeta, naixeria la primera comissió fallera, la qual estava formada pel forner en Paco Tudela i Murillo, que a més era el major de tots, com a president; en Salvador Castells i Comas, com a secretari; i en Jaume Lozano i Romeu com a delegat de Festes. Precisament la germana d’este últim, Nieves Lozano, seria la 1a Fallera Major que hem tingut, treta a butlleta de les cinc amigues que serien les falleres, Encarnita Puig Sanz, Teresita Rosell Clavel, Carmencita Bisquert Oltra i Manolita Vives Oviedo. El primer monument que plantaren va ser en 1945, amb el lema “El agua y la venta de frutas” i criticava la manipulació de l’aigua per uns comerciants per elaborar els seus productes. L’artista faller fou Ignasi Ríos i Magraner, i la peça central era l’antic “parc de l’Anglés”. L’Ajuntament ens atorgaria el premi 12, és a dir, l’últim; però la falla remuntaria llocs, aconseguint els millors premis en totes les categories. Per amenitzar els passa carrers, comptàrem amb la Banda de Música d’Ontinyent que, vestits de Moros, causaren sensació en el poble. El llibret explicatiu de la Falla, que es venia, l’escrigué amb molta gràcia i originalitat, el metge Manuel Just i Aparicio que, juntament amb més fallers i, a colpets de conyac, entre carcallades a la barra del bar, li donava forma. El símbol més gran d’esta comissió és la rèplica en xicotiu de la Pala de Forner, per descomptat de fusta, i que cadascú se la feia. Hui en dia quant t’apuntes te la donen, però ja no et donaran una altra. Si vols tindre més, te l’hauràs de fer.

S’ha de dir que la crítica de la primera falla fou prou satírica i que, sobretot, el barri era prou conflictiu, motius (entre d’altres, rumors diuen que la comissió estava plena de “rojos”) pels quals fórem censurats i no poguérem plantar falla el 1946. El llibre de Sant Bernat d’aquell 1946, recull el comentari de la falla St. Joan que ens al·ludia: Falla Plazoleta del Horno: “No podem plantar la falla; la severa autoritat va tatjar amb rotja ralla la comissió proposà. Enguany no dona producte Triste placeta del Forn I sense salvoconducte se’n ha anat a l’altre món”.

El 1947 el monument tenia per lema “Don Labrador, el rey de los productos agrícolas, hace pasar por la cuerda floja a todo el mundo”. Satiritzava els equilibris que feien falta per a fer “putxero”. Els artistes fallers foren Benedito i Gregori. Estos monuments, no oblidem, es plantaven i pujaven a mà peça a peça, ajudant-se de caixons de taronges i altres. També com a columna central dins la falla, es plantava un pi que, de vegades, com eixe any, no es cremà del tot i es queda plantat en la placeta. Igual que l’any anterior la falla es subvencionava amb l’apuntà pel barri, rifes, loteries, fallers d’honor, i el llibret es venia. Eixe any Emilieta Llavador escriu l’himne de la falla amb la música del pasdoble “Islas Canarias”.

És sabut, sobretot per la gent major, que el barri s’anomenava “de les xiques” per la prostitució; de cara a la falla, la major partida d’ingressos, elles l’aportaven venent-nos loteria i mai poguérem dir res mal d’elles, puix no donaven motius d’escàndol, i respectaven al veïnat. És comentat que en Falles, a la nit, quan no quedava ningú, en grupets s’acostaven al monument i li pegaven la volteta; però si és cert, que molts homes amb l’excusa de vore la falla, es dirigien al carrer “de les xiques”. Van ser anys conflictius, ja que, s’havia de fer la proposta de la comissió, del monument i de tot, i demanar permís a la Guàrdia Civil, i a vegades es donava i altres no, quedant-nos la placeta sense falla com ens va passar en el 1946. De l’any 1948 tan sols tenim constància de què la Fallera Major fou Ángeles García Urbón, filla del cap d’estació de ferrocarrils, i la comissió anà a l’estació a fer-li el nomenament, i els van rebre amb molta alegria i taula plena. Guanyàrem el primer accèssit de les 8 falles que es plantaven a Alzira. Els fallers portarien des del Teatre Principal de Valéncia a la “cantaora” Carmen Cal, en aquell moment cantant de molt èxit al país. L’any 1949 ja plantaríem dos monuments. La Fallera Major va vindre de Valladolid, segurament seria familiar d’algun membre de la comissió, cosa que tenim constància gràcies als versos que li va dedicar Emilieta LLavador al llibret: “Dulce vallisoletana, que nos honras en visita, a esta tierra bendita, que es tierra valenciana”. Com sabem o podem imaginar, eren anys de control governatiu, repressió i censura, així, la comissió enviava a l’Ajuntament la relació de membres de la mateixa, també l’esbós demanant permís per a plantar falla. Quasi tots els anys, ens censuraven i havíem de canviar els textos o dibuixos. Comencem amb la dècada dels 50, on l’Espanya de la postguerra estava més recuperada, però encara sonava molt i fort en la ràdio i en els cors de tots eixe “Emigrante” de Juanito Valderrama. I la polèmica seguia al barri i estàvem marcats de prop per autoritats i policia. Ens censuraven els balls, ens tancaven el casal…, així que férem fallera major a la filla del comissari de policia que molt dignament ens representà.

En 1950 aconseguírem el segon accèssit (de 5 falles) en la gran que tenia per lema “Asuntos de la comisión para recaudar fondos” i el primer accèssit en la menuda. En estos anys la falla anava pujant comptant ja amb 50 fallers. En aquells moments de 1951 la comissió ja comptava amb uns 50 fallers. La fallera major va ser Rosa Sierra Casterá, que 35 anys després seria nostra Cassolera, i aconseguírem el tercer premi de Junta Local Fallera i 500 pessetes, i primer en infantil i 100 pessetes. Les coses no podien anar millor. L’any 1952 no plantàrem falla infantil, i ens donaren 5 duros amb el premi del monument gran. En estos anys la comissió es movia prou per a pagar les festes, venent loteries per tot arreu i fent rifes d’oli, pollastres, farina i molts més productes. Cal dir que les falleres no solien repetir, eren un any i prou, per raons de l’època que hui ni podem imaginar. Però tinguérem sort i l’any 1953 fou Fallera Major la filla del Brigada de la Guàrdia Civil. Així i tot moltes vegades les forces de seguretat ens paraven la festa, i solien tancar a més d’un faller unes quantes horetes al calabós del cuartelillo. Eixe any la comissió va tindre la iniciativa de vestir-se d’hortolans, anant als actes i passacarrers. L’any 1954 no plantàrem monument. I l’any 1955 la comissió reprengué la seua activitat plantant dues falles. El lema de la falla fou “Carabasses de tot l’any”. Els següents anys foren difícils per l’economia. Per a començar, en febrer de 1956 hi hagué una gelada i tan sols plantaren les falles que estaven acabades (8 grans i 10 infantils), i en 1957 s’agreujà la situació amb una gelada més forta encara que mataria els tarongers fins a la soca. Així, per decisió unànime dels fallers alzirenys, no es plantaren falles al nostre poble. Eixe any es recorda principalment per les fortes pluges i per les inundacions en Valéncia capital. Passat tot l’anterior, en 1958 es plantarien a Alzira 5 falles grans i 4 infantils, aconseguint el Forn el quart premi infantil, puix gran ni plantàrem. A partir d’ara, la falla del Forn tindria els millors anys, creixeria molt en nombre de components i en categoria, no deixant de plantar falla fins ara. Acapararíem els millors premis i ens donarien el malnom dels “milionaris”. L’any 1959, el monument tenia per lema “La dona és la que mana”, i guanyàrem el quint premi i 150 pessetes. També el primer premi al ninot indultat i 100 pessetes. També aconseguírem el primer premi en infantil. S’iniciaren els famosos balls, actuant l’orquestra Ritler al Café Colón. Tinguérem tant d’èxit que la falla necessitava un local gran, prenent la fàbrica de somiers Moll com a primer Cau la Pala. I d’esta manera arribem a la dècada dels 60. En aquell 1960 el lema de la falla fou “El telegrama diari, ja lo sabía” de l’artista Salvador Soria. En aquell moment es continuaven fent les cassoles d’arròs al forn al forn de Tudela, però tan sols entre 8 i 10 cassoles per a la comissió. També hi havia la tradició de menjar paella al final de l’exercici a un restaurant de la platja, normalment en Casa Blayet del Saler o Miramar.

Pepe Pla i Juan

Dècada 50 (principis)

Julia

Legarra i Beleña

Entrevistem a la senyora Julia Legarra i Beleña, fallera d’esta comissió quan ella tenia només 15 anys en els començaments de la mateixa, sobre el 1953-1955, i quan tan sols eren unes poquetes dones les que eren falleres. Julia ens conta els records que té de la que va ser, i ha segut, la seua falla de tota la vida. Malauradament, esta encantadora dona ens va deixar el passat 31 de gener de 2021, abans que poguera vore la seua entrevista plasmada en el nostre llibre del 75 aniversari. En esta entrevista és la seua neta, Clara Aledón, la que li fa les preguntes.

Conegueres al teu marit en la falla, no? Sí, ell era faller de tota la vida i amb ell no hi havia cap problema. Estàvem sopant tots i va arribar ell, va seure i va ser quan el vaig conéixer. En una reunió ell saludava a tot el món, recorde que estàvem tots molt contents, i ahí va ser quan ens coneguérem. Jo tan sols tenia 15 anys.

Quan va entrar al casal, quina sensació et va donar? Xiqueta, tu el que vols és que t’ho conte bé per a què se m’òbriga el cor. Puix va arribar i va dir «Bona nit, com esteu tots?», però ho va dir d´una forma tan dolça que semblava que havia entrat una vedette. I vaig dir “Però, quina xica ha entrat?” I riguérem perquè allí tan sols estava el que anava a ser el meu promés, i després el meu home. Tenia la veu fina però respectada. A partir d’ahí anàrem creixent i creixent i acabàrem sent parella, i tan feliços. Almenys jo he segut feliç amb ell tota la meua vida. Estic pensant que he de ser fallera una altra vegada. (diu amb una rialla)

Com eren en aquell temps els fallers del Forn? Ah, eren molt bons, i molt honrats. Tots eres bones persones. Quan ho vaig deixar, jo vaig acabar amb molt bona relació amb ells.

I com va ser el fet de fer-te fallera? Uy, era la il·lusió de ma vida. Ahí al cantó estava la barbera, i eixes xiques i els seus fills em posaren davant perquè em triaren de fallera. Votaren perquè jo fora fallera del Forn. I és que ma mare em tenia tancadeta en casa perquè no m´escapara.

Quants anys vas ser fallera? Puix tres anys tan sols perquè em vaig haver d’anar a Bilbao.

I quantes falleres n’éreu en aquell moment? Unes cinc o sis. Jo ressaltava entre totes elles.

Per què creus que et triaren per a ser fallera d’ací? Supose que els va agradar com era, la meua educació o la manera de parlar. Tot això es mirava molt, i jo, com tenia una mare que era molt estricta, tenia molt d’interés a ser bona xiqueta. Recorde que em saludaven tots, em tenien molt ben atesa.

Podies anar a les reunions de la falla? Les reunions del divendres i els sopars eren d´ homens i per als homens, i les reunions de les dones eren per a les dones. Els homens decidien si nosaltres podíem ser falleres o no. Així estaven les coses en aquell moment. Però les dones en eixa época també manaven, puix com ara en casa (comenta riguent-se).

Els dies de falles,que solieu fer? Recorde que ens ho passàvem bomba amb ells, i ells ens acompanyaven a tot. Si no ho feien havien d´anar molt en compte perquè els familiars sempre estaven atents i a l´aguait de què sempre fora així.

Que era el que més t´agradava els dies de falles, el que et feia més ilusió? Tota la falla i tots el fallers. Tot em donava molt de sentiment: el fet d’eixir de ficarte la roba de fallera, tot. Jo m’ho passava molt bé.

Com era la vostra relació amb la Fallera Major? Cambiava molt el ser fallera normal a fallera major? Això es feia d´una manera molt senzilla. Una deia que volia ser Fallera Major, i si ninguna altra ho volia, puix ja teniem fallera. Sí que canviava perquè t´obsequiaven amb un muntó de coses.

Es diu que es guardava la falleta infantil dins del casal perquè no la furtaren. Sí, així és. Si la deixaves, se l’emportaven tan ràpid com si fos xocolate. Els monuments els tenien molt ben vigilats.

És de veres que ficaren als fallers en el «cuartelillo”? Es feien “trastades” per part dels fallers? Sí, i tant. Estàvem en una presentació i els fallers anaven vestits amb saragüeis. Com anaven amb roba que “no tocava”, se’ls emportaren per a donar-los una lliçó. Tots ens espantàrem molt, especialment nosaltres, que érem unes cries. Els fallers anaven vestits amb eixe faldó llarg, la brusa, amb el “colorin colorao.” Pel que fa a lo de les trastades, una vegada el meu faller i el seu cosí trencaren els fanals de Sta. Caterina. Això va eixir fins al cinema i eixiren per gamberros. Anaven per ahí cremant totes les perilles que trobaven al seu abast i al meu xic el pillaren. Eren jóvens i per a ells eixa era una manera de divertir-se.

Esta zona s´anomenava el carrer «de les xiques». Pots contar-nos alguna cosa d’això? Sí, s’anomenava així perquè hi havia xiques que vivien la seua vida, que no era la vida que llavors es feia en la majoria de les cases. La veritat és que les xiques es portaven molt bé i sempre pagaven. Jo les vaig tractar prou, ja que era joveneta i tenia una moral prou arrelada i aferrada a la realitat de la vida. Elles es portaven prou bé amb mi, i nosaltres també amb elles. A més a més elles ens venien loteria, i fins i tot sortejaren un borrego per a la falla. Elles pagaven tot, i jo, encara que era una cria, em fixava en tot.

Recordes algun problema dins de la falla, o d’algun moment trist? Bé, nosaltres érem jóvens i no ens adonàvem dels problemes que podien haverhi, però tal volta sí que hi hauria entre la gent major. Sobre les coses tristes, he de dir que de vegades hi havia situacions complicades i jo sí que em sentia trista en vore actituds de certes persones que no sentien la falla de veritat, amb el cor.

I amb els veïns, que tal? No hi havia cap problema amb els veïns i no es queixaven mai.

Per què creus que esta falla és important per a tu? Jo vaig viure amb ella, en tots els sentits. A més a més, ací vaig conéixer al meu home. Jo sempre he estat a gust ací.

Hi ha algun membre de la teua família que siga fallera del Forn? Sí, la meua neta Clara i m’encanta. Estic molt orgullosa d’ella, i més encara quan va vestida de fallera, com ella sap vestir-se, ben guapa.

Que els diries als fallers de la Plaça del Forn? Que s’espavilen, i que fiquen de la seua mà per a fer tot el que queda per fer ací, que tot passa de pressa i corrent. I que m’alegre molt de vore-vos bé i contents.

Clara E. Aledón Jiménez

1945

“El agua y la venta de frutas” Premi 12é President Paco Tudela Murillo Fallera Major Nieves Lozano Romeu

1947

Fallera Major Hortensia Tomás Sáez

1948

President Roberto Llavador Comas Fallera Major Ángeles García Urbón

“Don Labrador I” Premi Accésit President Rafel Quiles Barrachina

1950

President Roberto Llavador Comas Fallera Major Encarnita Marín Martí

1951 President Bernardo Moll Palau Fallera Major Mª de los Ángeles Jiménez Benítez F. Major Infantil Mª Ángeles Maseres Camarena

1952

President Vicente Peris Vallés Fallera Major Teresa Estrelles Noguera

1953

1955

Fallera Major Rosa Sierra Casterá

President Salvador Castells Comas Fallera Major Adela Serra Gallach President Infantil Pascual Piera F. Major Infantil Mª Carmen Piera Martínez

“Història de la Taronja” Premi 5é de la J.L.F i 2on de l’Ajuntament

“La dona és la que mana” Premi 5é

1959 President Bernardo Moll Palau Fallera Major Conchin Ramón Gabalda F. Major Infantil Paquita Requena

President Pascual Piera Marco Fallera Major MªCarmen Pérez Sáez

“El telegrama diari” Premi 2on 44

1960

Dècada dels 50 ( o 60 també)

JuAN

Miquel i PresènciA

Tenim amb nosaltres a Juan Miquel i Presència, el Pala d’Or més antic de la comissió. Criat en este barri de la Plaça del Forn des dels 12 anys fins als 29 que es va casar i va canviar de barri. Faller des dels 14 anys va continuar fins als 66. Vicepresident, secretari, tresorer, encara que ell diu que ha fet de tot. Les seues dues filles han sigut falleres majors, una infantil i major i l’altra major. Pensa que és tot un orgull ser faller d’esta comissió i sent la Falla del Forn amb tota l’ànima, al cent per cent.

Recordes el primer any que vas ser faller d’ací? I com va ser el fet d’apuntar-te a esta Falla? Això va ser en el 51 o per ahí. En la finca i entre els veïns hi havia diversos fallers, com Ferri, Tudela el Forner, Moll, que vivia en Santa Teresa, Piera, Alejandro, Aniceto, Valentín etc. Érem un bon grup d’amics.

En aquella època, com era això de viure la Falla? A força de treballar i moltes reunions, vam ser la primera Falla que va posar una quota per a fer els pagaments i fer Falla. Recorde que era un duro a la setmana i també féiem loteria, féiem rutes pels pobles, ens repartíem tres o quatre en cada cotxe i anàvem repartint-la i la deixàvem amb una xicoteta comissió.

Has tingut molts càrrecs en la Falla? Vicepresident, secretari, tresorer, he fet de tot. El que no he volgut ser mai és president, tinc un caràcter i per a no discutir amb ningú, que sempre hi ha algun pocavergonya i jo no sé callar, puix per a evitar problemes, millor no ser president. Només va haver-hi una vegada que em presentí per a president, que va ser quan Bernardo Valiente volia continuar sent president i li vaig dir: “No, tu ja no eres més, em presente jo i si es presenta algú més jove, que siga ell”. I seguit es van presentar els germans Moreno.

Però t’animarien perquè fores president, no? Si, sempre hi ha alguns que et donen suport, uns altres que no, però jo sempre he vingut a col·laborar i fer Falla. Recorde anècdotes de coses que has vist fer a gent, de coses que no són correctes, i recorde un any que féiem de jurats per a donar els premis a les Falles. Eren dos fallers per Falla i anàrem Pepe Rodríguez i jo fent equip i per a no coincidir decidírem anar a vore les Falles per separats i així, quan ens ajuntàrem voríem com anàvem. Recorde que ens ajuntàrem amb les dues llistes i només variàrem en els premis cinqué i quart, en els altres coincidírem en tot, i no com altres vegades que has trobat a algú que ha fet alguna malifeta del tipus “a esta Falla pel que siga l’apunte l’última”. Vaig pillar a un i li vaig dir el que calia dir-li.

El que has comentat abans de la loteria, esta Falla tenia fama de ser la Falla dels rics, perquè tenien molts diners. Això era així? No, era gent treballadora, però lluitàvem molt i es movien moltes coses. Vam ser els primers que vam fer el Casal per a fer els balls. Hem tingut sempre bones idees per a aconseguir més diners, en els anys 60 teníem primers premis de tot, i de Llibret de Falla també. Estàvem triomfant.

De totes les coses que t’ha tocat fer, quina és la que més t’agradava? El ser pare de dues falleres, és el que més m’ha agradat. És una satisfacció molt gran.

Com es plantaven les Falles abans? Hi havia molt de “comboi”? Si, les plantàvem nosaltres i posàvem les banderetes. Un dia estàvem allí al carrer a casa Rodríguez i estava Juncá dormint, li vam posar en les ulleres dos papers pegats i quan es va despertar tenia un esglai de mil dimonis. Tot eren bromes de bona fe perquè hi havia molta germanor.

Quan et presentares a president, el “Carrer de les Xiques” estava en marxa? Si, si estava en marxa, en eixe temps estava la Consuelo, la Carmen, sí, les tres cases. He de dir que hi havia molt bona relació i col·laboraven també venent loteria. Es portaven bé.

Hi havia molt de soroll o molt escàndol per culpa d’això? No, era una cosa independent de la Falla i no es ficaven amb res.

El casal el tenien al Carrer S’Arcos, no? Si, ho teníem en el que era el taller de Moll. Després compràrem este i el vam haver de vendre a l’Ajuntament, perquè va haver-hi un desfase quan estava Valiente de president, i gràcies a l’operació que vam fer ens ho van deixar. El vam vendre a un preu irrisori, però s’ha quedat per a la Falla i l’hem gaudit.

Parlant d’altres coses, això que porta en la solapa, això que és? La Pala d’Or de l’any 1966, la més antiga que queda, que estem en vida, la posseïsc jo, hi ha qui té més anys que jo però és posterior a esta.

Com es va crear la recompensa de la Pala? Ens reuníem i per mèrits de cadascun i per l’historial que tenia. Cada any es nomenava a una solament. Això va ser que els fallers més majors van pensar a fer un distintiu per a la gent que treballava més i que es vera recompensat d’alguna manera i també va ser innovador. Uns altres després van fer “el cacau” i diverses falles van anar traient el mateix, però nosaltres vam ser els pioners a donar un premi individual al faller.

Que sent un quan li donen la Pala d’Or? Estas molt content, clar, el que passa és que hi ha hagut alguns que quan se’ls ha donat, han pensat “Puix jo ja he acabat, ja he fet prou mèrits” i s’han retirat, però jo crec que això de les falles s’emporta en la sang i un és faller fins que es mor.

Quan féieu les reunions, hi havia dones? Al principi no, després sí. Després ja podien votar tant les dones com els homes, ja portàvem prou anys de fallers quan van entrar les dones i participaven en la directiva i tenien càrrecs, també vam ser pioners en distingir-les, com la Cassolera. Vam ser la primera Falla que tenia un càrrec com este, i féiem la Cassolà ací fora en la plaça. Es muntava la taula presidencial davant de la Hidro ací a la cantonada.

Sempre s’ha convidat a l’Ajuntament, a Junta Local, etc.? Si, des del principi, sempre venien tots. Era un acte molt emotiu i vènia la reina fallera i la cort i autoritats.

Al principi quantes falleres eren? Cinc falleres, i recorde que també vam ser pioners a posar-nos el vestit de torrentí També recorde que en el ball que es feia en La Gallera hi havia moltes xiques, falleres d’altres Falles, que volien fer-se fotos amb nosaltres perquè ens veien vestits de valencians.

La relació amb l’Ajuntament era bona? Sí, normalment anava bé. En alguna ocasió hi ha hagut algun pleit, ens veien venent loteria i ens preguntaven qui ens havia donat permís, l’alcalde o qui. Algú ens va denunciar i costà anar a l’Ajuntament, però no va passar res.

Els divendres, quan féieu les reunions, com funcionava? Normalment hi havia un casaler que era el que obria, preparava les ensalades, el vi i la resta. També teníem el costum el dia de Sant Antoni fer una “torrà” de xulles i embotits i sopàvem tots. Vam estar fent-ho molts anys. El que té de bo la festa és que fas molt bons amics que duren tota la vida.

Les teues filles han sigut falleres majors? Sí, les dues, no recorde que anys, sobre el 85.

Durant els anys que vas ser faller, guanyàveu premis? En els anys 60 i 70 el huitanta per cent dels premis se’ls emportava esta Falla, tant de Falla com de Llibret, i també féiem emissions falleres en Ràdio Alzira i era molt emocionant.

Els premis de Llibret eren del poble? Si, Junta Local nomenava totes les Falles i al millor escrit li donaven el primer premi igual que a la Falla. Els premis eren econòmics però eren molt poquet i no compensava.

La Falla del Forn sempre ha tingut fama de tindre unes bones crítiques en els monuments. Sempre, molt bona crítica, ens les feia Pascual Piera. Alejandro també, mon tio Rafael Presencia que escrivia llibrets i sobretot Soria, que era l’artista faller que més falles plantava en aquella època. Normalment era el poeta el que donava la idea i després la plasmava l’artista faller.

Per a fer els monuments vos reuníeu amb l’artista per a donar-li idees? Normalment es comentava en les reunions que féiem, es parlava, s’aportaven idees i després les que quallaven es donaven al poeta i a l’artista que eren els que coincidien per a fer les coses i acabar-les.

Algun any tinguéreu problemes per a trobar Fallera Major? No, ací crec que no hi ha hagut problemes mai, hi ha hagut més problema d’haverhi dos i no saber qui havia de ser que de quedar-se sense Fallera.

I de president, alguna vegada hi ha hagut problema? No ho sé, en aquella època solien estar dos anys, però no hi havia problemes.

Anàveu de dos en dos anys? No, algun ha estat diversos anys, altres només un, no hi havia cap tope, podia estar cinc anys. Si ho feia bé, continuava, es votava, es canviava algun càrrec de la Junta, era el president el que es muntava el seu grup. Per exemple, el cuiner era Caro, per a fer les paelles, l’arròs al forn, i també rostíem creïlles.Hem sigut la Falla dels ximples, perquè com més festa era, més treball teníem per a preparar tots els menjars. La Cassolà la féiem tota els fallers, dos o tres dies pelant creïlles i preparant-ho tot. Ja se sap, carrega que es porta a gust no pesa.

A més de la Falla també has estat en JLF, no? Si, tenia jo uns 18 anys i vaig estar en companyia de Pepe Rodríguez un any, i després amb Antonio Llavador un altre any. Anàvem dos per Falla, així que en total vaig estar quatre exercicis en la JLF. Allí col·laboràvem acompanyant a les falleres, sense càrrec. En la segona etapa sí, vaig estar de vicepresident i de secretari. Recorde una anècdota: estava en Francisco LLácer i quan inauguraren la plaça, van tancar tot perquè no entrara ningú fins que arribaren les autoritats i JLF, i es va presentar una senyora allí que volia passar i li vaig dir: “Escolte senyora, no es pot passar.” i em va dir: “Vosté sap qui sóc jo?”, i jo li vaig dir: “Sí, la senyora del president”, i va començar a insultar i que havia de passar. Jo li vaig dir: “Mire, vosté entrarà la primera”, però va insistir i ja em vaig enfadar i li vaig dir que no tenia molta educació. A la nit estàvem en JLF i estava ella al costat del Sr. Paco, ventant-se i mirant-me, però el Sr. Paco mai em va dir res, no sé si li diria alguna cosa o no. A mi m’havien dit que per allí no es passava i no es passà, fora qui fora perquè si passava un, els altres també voldrien passar, i això ella no volia comprendre-ho.

Series dels més jóvens, no? Dels més jovens, i allí estaven Pepe Cuevas, Miró i també hi havia molta gent gran. Va ser una experiència.

Que t’agradava més, allò o estar ací en la Falla? En la Falla, en la Falla es viu més, allò és més gelat i la gent no s’adona que estàs pagant la quota de la Falla i no gaudeixes, estàs allí amb obligacions.

Vosaltres també faríeu el LLibret del centenari, no? Si, en aquella època estava jo també en l’equip, érem cinc o sis persones que organitzàrem el Llibret del centenari. Estava Juan Marco, jo, un que va morir, un xic jove que no recorde ara els cognoms, però gaudírem molt. Treballàrem molt, i també hi ha hagut coses de la segona època de presidents, estava Juan Fernando España i també teníem els nostres problemes.

De tot el temps que tu has sigut faller que és el que més t’ha agradat? Gaudir de tot, de plantar la Falla, de la germanor que hi ha i treballar molt en la Falla, sí. Pel caràcter este que tinc “punyeter que no deixe passar una” he tingut enfrontaments amb alguns. Recorde una, en la segona època de JLF, la JLF de València va organitzar una de les Juntes Locals Falleres regional i d’Alzira anàvem Luís Sánchez i jo a organitzar. En el meu cotxe portàrem a Sant Josep, la Senyera, tot allí. El dia que anàrem, la Fallera Major, el President, Sánchez i jo, va i el president diu que ell anava en un taxi. “Tu en un taxi?, si tens el meu cotxe debades, que el pose jo, i tu en taxi?” I li vaig dir: “Tu no eres més que jo, per més president que sigues”, i va haver-hi una conya allí, el taxi que el pague el president, etc. Per això no he sigut mai president, per este caràcter. Cal tindre molta mà esquerra, però jo no sóc polític, el blanc és blanc i el negre és negre, i això de hui blau i demà negre i passat…, no. Cal fer les coses com Déu mana. Si fas bé les coses i mai t’has tirat un duro a la butxaca, sinó que t’han costat, et dóna molta força per a discutir.

Creus que hi ha molta diferència entre les Falles d’aquells temps i les d’ara? No, són una mica diferents perquè es viu diferent, però hi ha molta germanor entre els fallers i molt de companyerisme. Jo ja estic desconnectat fa anys, però açò sempre ha sigut una escola de fallers de molta categoria.

Éreu molts fallers quan tu vas començar a ser faller d’ací? Érem vint o vint-i-cinc, després les falles han anat augmentant a setanta, huitanta, noranta, que amb les quotes mateix es fa la Falla, però llavors havíem d’anar rascant i venent loteria i traient duros d’on fora. Fins que vam posar la primera quota nosaltres anàvem bojos per ací buscant diners, no hi havia una altra manera d’aconseguir-los, i també amb fallers d’honor.

Un any que jo era tresorer vam fer 11 sortejos seguits i retornant els diners. Van passar dos anys i encara hi havia paperetes que no se sabia què fer amb elles. Recorde que vam anar a l’Ideal, que hi havia una estufa, i no hi havia forma de desfer-se d’elles, i en el forn de Tudela a cabassos anàvem tirant-les i així es van acabar les paperetes. Eren unes paperetes molt boniques de làmines amples i va costar molt cremar-les.

Quin és el monument que més malany vos va donar? Va haver-hi un, li deien el “maxote” que era una figura que l’havien feta de dona i no hi havia manera de llevar-la, semblava un “marieta”, i allí estava l’artista barallant-se amb ella i no hi havia manera de reformar-la per a donar-li la sensació de mascle, i com “maxote” la nomenàrem.

Hi ha hagut alguna vegada que algun artista vos haja donat algun problema? No recorde, molts anys ens la va fer Soria, sempre el mateix, i un any ens la van fer a Sueca, però no, problemes mai vam tindre.

(Salva) Jo estic sorprés amb el que estaves explicant-nos que la Falla ha sigut innovadora en molts aspectes durant la història, en els vestits, a posar les quotes, etc. Els vestits primer portaven un que va traure un tal Negret, i és quan ens vam posar el vestit negre que portàvem, l´uniforme negre. Totes les falles anàvem amb el vestit negre, d’un any per a l’altre. Va vindre un secretari de València amb el vestit de “panderola” que anomenàvem.

Per què creus que la falla ha sigut tan innovadora en tantes coses? El món no para, la gent té idees noves i no cal quedar-se estancat fent sempre el mateix. Cal ser innovador.

Esta Falla va estar molt vinculada a un moviment molt valencianista, no? Ací sempre hem sigut molt valencians i una cosa bona que ha tingut esta Falla és que no ha sigut mai política. Ací es fa falla i es treballa per la falla, i cadascun que tinga les idees que vulga: el d’esquerres, d’esquerres i els de dretes, de dreta, del mig o d’on vulgues, però ací faller i les teues idees particulars te les quedes per a tu, i això ha sigut una de les virtuts d’esta Falla.

Pepe Pla i Juan

ANYS 1961-1970

ntrem de ple a una de les millors dècades de la història de la Falla Plaça del Forn, la dècada dels hippies, del Baby boom, del Seat 600...

Aplegàrem a la lluna, i poguérem escoltar per primera vegada als Beatles, a Bob Dylan, a David Bowie i als Rollings. Naixia el rock and roll, un estil musical per a una nova generació. En 1962 els Beatles van eixir del club The Cavern, a Liverpool, per a contribuir a fer dels 60 els més innovadors en la història de la música moderna. L’educació secundària i universitària es va ampliar a nous sectors i les dones van fer la seua entrada massiva al món del treball. L’extraordinari desenvolupament dels mitjans de comunicació va permetre conéixer molt ràpidament els esdeveniments que ocorrien en diferents llocs del planeta.

I a Espanya? Doncs tot continuava igual, ni hippies ni res. Això si, la natalitat va augmentar i en la música van ser els inicis del pop i de la música ye-ye, el “Duo Dinámico”, Fórmula V, Los Bravos, el La,La,La ,Karina i Concha Velasco amb la «Chica ye-ye.” Però nosaltres sí que “nos queremos enterar” del que va passar a la nostra falla on continuaven fent-se les cassoles d’arròs al forn de Tudela, però només 8 o 10 per a la comissió. Es va establir una quota de 270 pessetes a l´any (1,60€), però on s’ingressava gran quantitat de diners era en els balls que s’organitzaven portant conjunts famosos, ja que s’omplia sempre el saló. Així que comencem per l’any 1961. S’instaurà la PALA D’OR, màxima recompensa fallera per a membres de la comissió, donant-se una per any. Es reconeix i premia així el treball faller i l’esperit de sacrifici dels membres de la comissió per la falla, i també la DF (distinció fallera).

Comptàvem amb l’artista Salvador Soria, que plantaria en esta placeta falles fins a 1977, donant-nos els millors premis dÁlzira. Dissenyava, sopant amb els fallers, la falla que plantaria, prenent idees délls, i inclús va modelar uns anys cares dels fallers. Guanyà el primer premi el 1963-65-67-68-69-70. També el llibret tingué el seu protagonisme amb primers premis als anys 1962, 1963 i 1964. En 1962 naix la primera Comissió Femenina com a tal, amb Nardi Benedito com a presidenta. Esta comissió no estava formada per falleres, sinó per les dones dels fallers i, a banda de la comissió, també atorgaria Pales d’Or a dones de fallers. Va ser una iniciativa creada per a donar suport a la comissió, sobretot, econòmicament. És de ressenyar l´homenatge que la falla del Forn brindaria al General Agosti Sifre i Carbonell que, per ser alzireny i militar destacat, va ser proclamat President d´Honor. En 1963 amb el lema “La llei de l’embut” guanyàrem el primer premi (encara no hi havia seccions), i tornàrem a guanyar el primer premi de llibret. Ja teníem inquietuds culturals. Va ser en 1964 el primer any que es va fer la cassolà del dia 18 de març amb l’organització que perdura fins al dia de hui. Començàrem a convidar a autoritats a la CASSOLÀ i a membres de Junta Local. Seria el moment en què prendria força este acte tan entranyable atorgant-se la Pala Honorifica a la Fallera Major d’Alzira, senyoreta Mª Teresa Benedito Sifre i a la Primera Dama de la Ciutat i Alcaldessa consort, Maria Colom dÁndrés.

L’exercici 1965 va ser un any de triomfs, ja que guanyàrem el primer premi en les dues falles (el de l’ajuntament i el de JLF) i també el d’Enginy i Gràcia, ajudant els fallers al Sr.Soria a fer la falla. La falla, durant tota esta dècada, organitzà molts balls. Era una manera de guanyar diners, ja que no existien discoteques i la gent jove anava a ballar i a lligar a les «berbenes”. Així, l’any 1966 organitzàrem el ball de “Sant Pere”, actuant els “Serenade” i obtinguérem molts beneficis i ens guanyàrem el mal nom de “els milionaris”... Qui poguera fer això ara, eh? I clar, amb diners torrons, i l’any següent, en 1967, victòria absoluta amb el monument “Miniaturas”, amb el qual guanyàrem el primer premi i, fets uns “milionaris”, la comissió es menejava com mai amb quatre rutes de venda de loteria cap a Almansa, Navarrés, Tavernes i Sueca. En 1968 la falla del Forn, en lo més alt de tota Alzira, celebrava el seu 25 aniversari. Per una cosa destacaríem, per ser la falla més gran mai plantada. Costà 80.000 pessetes (480€) quan la resta no arribava a 30.000. Érem la comissió que més falleres tenia (25), la que portaria als millors conjunts musicals, la que plantaria falla de cadets... Vaja, la que més festa tingué. En esta època les falleres no pagaven res i l´única despesa que tenien era fer-se el monyo. La resta era per compte de la falla. Ho donaven tot, teles, manteletes, pintes, adreç... i tampoc pagaven quota. En l’acte del 25 aniversari aconseguírem reunir a la majoria de les falleres majors, així com a la primera Cort d’Honor i al primer president En Paco Tudela. A la Cassolà assistiren màximes autoritats civils i falleres, i als fallers se´ls donaria una pala dárgent commemorativa déixe 25 aniversari. Des dára els fallers lluirien vestits de fallers a léstil de València. I ja, després de la ressaca de l’aniversari que, no sabem per què s’avançà un exercici, van continuar els anys següents amb dos primers premis i amb la finalització dels balls organitzats, ja que es van posar de moda les discoteques.

Jorge Gimeno i Domènech

President Pascual Piera Marco Fallera Major MªBelén Fito Ferrandis “La 1ª Feria Local de Muestras” Premi: 3er

President José Caro Sentjordi Fallera Major Rosita Lozano Pellicer “La Falta de Supermercado en Alzira” Premi: 4rt

President Pascual Piera Marco Fallera Major Mº Antonia Bernal Hervás “La Llei de l’Embut” Premi 1er

President Eduardo Caro Sentjordi Fallera Major: Adoración Quílez Pardo “Las 3 Caras de Alzira” Premi 3er

President Infantil Aleixandre Martín Puig F. Major Infantil Encarnita Martín Puig

President Jaime Lozano Romeu Fallera Major Encarnita Bru Juanes “Eres d’Alzira i plores?” Premi: 1er

F. Major Infantil Mª Pilar Moll Llavador President Infantil Bernardo Moll Llavador

F. Major Infantil Alicia Llavador Forquet President Infantil Roberto Llavador Forquet

President Eduardo Caro Sentjordi Fallera Major Mª Isabel Montalba Perepérez “Zancadilla a la Naranja” Premi 3er

President Hermenegildo Bru Tarazona Fallera Major Ángeles Domínguez Macías Fallera Major Infantil Mª José Aguilar Florit “Miniatures” Premi 1er

President Bernardo Moll Palau Fallera Major Isabel LLavador Forquet F. Major Infantil Alicia Boronat Martín President Infantil Lluis Canet Pérez “Pepe Son, l’inventor del llit” Premi: 1er

F. Major Cadets MªPilar Moll Llavador President Cadets Bernardo J. Moll Llavador

Monumet Cadet i Monument Infantil.

President Bernardo Moll Palau F. Major Infantil Concha Belenguer Sales President Infantil Constantino Belenguer Sales

President José Caro Sentjordi Fallera Major Mª Teresa Colom Gil “El Engaño” Premi: 1er

Dècada de 60

Parlem esta volta amb dues persones molt lligades a esta comissió. Es tracta d’Enrique Llorca i Carbó i el seu net Enric Llorca i Rodríguez. El primer ha segut president de la Falla Plaça del Forn i el net ha segut president infantil de la falla en dues ocasions. Orgullosos d’haver format part de la comissió, es presenten a l’entrevista vestits de faller: el iaio lluint el seu vestit de president amb el feixí roig i el net vestit de saragüei.

Bona vesprada, podríeu presentar-vos? Sóc Enrique Llorca i Carbó, expresident d’esta Falla i faller 43 anys d´esta Falla i de cap més, sempre d´esta. Jo sóc Enric Llorca i Rodríguez, vaig ser faller d’ací des que vaig nàixer fins a l’any 2005 i he sigut president infantil en dues ocasions, l’any 1993 i el 94.

Enrique, tu en què any et vas apuntar a la Falla i amb quina edat? Jo vaig nàixer l’any 1924 i tindria 28 anys, m´apuntí l´any 1962, i he sigut faller 43 anys.

Com va ser això d’apuntar-se a esta Falla? Quantes Falles hi havia en aquell moment? Hi havia quatre o cinc i em vaig apuntar a esta perquè vivia ací en el barri, al carrer Santa Teresa. No recorde qui, un faller supose, em va convidar a vindre i ja em vaig quedar.

Éreu molta gent en les reunions? Les reunions eren tots els divendres i vènia molta gent, quinze o vint de segur en totes les reunions. Hem de tindre en compte que en aquells anys érem molts menys fallers.

Éreu tots veïns del barri? Sí, quasi tots veïns i algun amic d’algun faller, com passa ara també.

En les reunions tots éreu homes? Sí, en aquell temps només veníem els homes, i les dones van començar a ajuntar-se en una casa particular fins que van entrar en les reunions, però els primers anys érem sols homes.

On estava el Casal? Al Carrer Don Bernardo, en aquell carrer que va cap allí (assenyalant el carrer de S’Arcos) , en la primera o segona casa a la dreta, que era de Mobles Moll, allí estava el Casal, i d´allí passàrem a ací.

Ara li preguntaré al teu nét. Quan et vas apuntar el teu pare ja era faller? El meu pare era faller, el meu iaio era faller, la meua tia…, tots. Tota la família eren fallers d’esta Falla i jo des que vaig nàixer

Éreu molts xiquets? No, molt pocs, eren quasi tot xiquetes, de xiquets estàvem un amic meu i jo i els altres ja eren més majors. Parlem del 93-94, de fet jo vaig ser president infantil i només tenia 7 anys, i vaig ser dos anys seguits, en el 93 i el 94.

Com va ser això de ser president infantil? Com he dit abans jo de sempre havia sigut faller i no em recorde exactament del lloc, però recorde que va ser en La Barraca a principi de l’estiu que el meu pare em va preguntar: “A tu t’agradaria ser president infantil?», perquè jo l´any anterior ja volia ser però em deien: «Però com vas a ser president infantil si eres molt xicotet!». La cosa és que em va dir si volia ser president i li vaig dir que sí, però clar, la innocència, li vaig preguntar: «Però com seré president si encara no he sigut presentador?», d´aquella frase em recorde molt bé, i en fi, vaig dir que sí. No hi havia fallera major i una curiositat és que les xiquetes que hi havia eren massa altes o massa baixetes per a mi i van buscar a la fallera que havia pujat amb mi en la primera presentació, que era Belen i que en aquell moment no era fallera. Van rescatar a la família, es van apuntar tots i van fer a la filla fallera major.

A tu això et va fer il·lusió, ja que de fet vas ser dos anys. Si molta, i vaig anar dos anys perquè no em van deixar ser tres! Tinc un vídeo que estava jo plorant perquè ja no anava a ser president a l’any següent. Em van dir que amb dos anys ja ho tenia bé.

El teu pare també ha sigut president Infantil de la Falla? Si, dos anys també, ell és Enric Llorca i Martínez, va ser president l’any 1971 i en el 72, amb el meu iaio. El primer any que el meu iaio va ser president, el meu pare va ser president infantil. Encara que ell mai ha sigut president. El meu pare és faller de tradició, ell és faller de tot l’any, però en falles no és el que més li agrada. Ell ha sigut faller des que va nàixer fins al 2005, però no és com el meu iaio i com jo.

Heu sigut fallers d’una altra Falla? Sí, jo sí, el meu pare no, ell es va esborrar d’esta Falla i ja no ha sigut faller de cap altra Falla.

Tornant al més veterà, el primer any que vas ser president, com va ser? Va ser en el 73. Perquè els companys van començar, “Va, que has de ser president!” i això va ser, anaven preparant-me.

I com va ser la primera experiència com a president? Bé, “malany a manta”, supose que més que ara perquè hui hi ha més diners que en aquells moments, Llavors no hi havia ni un i calia treballar molt per a recollir-los. Per a fer una falla que valia seixanta o setanta mil pessetes calia “currar” molt.

I que feien per a aconseguir eixos diners? Veníem loteria, anàvem a repartir loteria pels pobles fins a Almansa, pels bars deixàvem loteria amb un tant per cent, i moltes altres coses.

Hi havia fallers d´honor? Sí, també clar, no hi havia molts però sí.

Esta Falla sempre ha tingut fama de tindre diners? Ja, però treballant, no perquè et tocara la loteria, perquè ens movíem.

En aquella època tots féieu de tot? Sí, i el dia de la Cassolà, netejar els plats i tot això ho féiem nosaltres, al principi tot lo de la Cassolà ho féiem tot nosaltres. Després va anar tot evolucionant i venien dones a netejar.

Quan va començar la Cassolà? No recorde exacte l’any que va començar, però el que si recorde és que això de la Cassolà va vindre dún any que vam fer faller d´honor a Garrigues, un comerciant molt gran. Un dia parlant ens va donar la idea dáixò de les Cassoleres, ens va dir que a València hi havia un grup no recorde quin que van inventar alguna cosa, no sé “pistolera” o alguna cosa, no recorde bé, i dácí va nàixer el fer nosaltres Cassoleres. Perquè la primera Cassolera del Forn va ser una dona que ens ajudava, que feia les cassoles i a partir dácí Garrigues ens inculcà la idea de fer fallers d´honor i Cassoleres. Supose que encara les fareu.

Bé, i ara parlant amb tu (nét), pots comentar-nos això del lliurament de premis per la ràdio? Puix exactament jo no sé de qui va ser la idea, sé que era president Agustín Martí i supose que seria del seu equip la idea, i va ser per fer una imitació del que es feia a València: deien els premis per la ràdio i una vegada sabies els premis anaven President, Fallera Major, estendard i banda de música a la Plaça de l´Ajuntament a recollir els premis i, curiosament, guanyàrem el primer premi nosaltres, el primer, i el segon de la gran, era un any per a celebrar-ho ben celebrat i es va fer d’alguna manera en reclusió en el Casal. Pot ser que enguany haja de ser igual, donar-lo per la ràdio per este tema.

Coses xules, xules que recordes de quan vas ser president infantil? A mi el que sempre m’ha agradat més que res ha sigut el monument, des que era molt xicotet. Hi ha una cosa que segurament Barraca no recordarà, però em va regalar una cosa que tinc guardada, i ben guardada, en una carpeta gran, i és una coloració del que és el primer esbós de la falla infantil de Venancio Cimas de quan vaig ser president infantil, i estava feta amb llapis de colors de fusta. I una altra anècdota molt curiosa és que en aquella època sempre ens convidaven a una presentació a Carcaixent i allí les presentacions no tenien res a vore amb les d’Alzira i les dues vegades, curiosament ens va passar el mateix: ací, després d’una presentació sempre hi ha sopar i allí no, allí el sopar és “sobaquer” i les dues vegades que vam anar t’havies de quedar a inaugurar el ball almenys, arribàrem allí i no havíem portat res. Jo recorde tindre presentació el divendres, dissabte doblet i diumenge també al matí i a la vesprada. Ara, hui en dia això seria impensable. Anàvem amb els majors i també venien els pares i anàvem a moltes presentacions fora. Recorde haver anat a València encara que no recorde a quina Falla vam anar, a Gandia, a Algemesí, a moltíssimes presentacions. Ara a poques presentacions s’ix d’Alzira. Jo ho recorde amb molta alegria, sempre m’ha agradat anar fora, no limitar-te a la teua població, per a vore altres formes de presentació. (El iaio) A mi el que m’ha dolgut és que en falles abans anàvem de particular, no com ara, i va eixir el vestit de faller. A partir d’ací ja tots van de faller, però el que em va doldre a mi és que ara el vestit de faller ha desaparegut, ja no el porta ningú, van tots amb vestit de torrentí, de saragüei, d’això i d’allò, de tot menys de faller. Ens hem tornat molt presumits.

Abans de ser president et donaren la Pala d’Or, i tu vas ser president en el 73? Sí, me la donaren en el 72.

Com senta això que a un li donen la Pala d’Or? Això és perquè has estat cinc anys treballant contínuament, però de valent. Es va fer per a això i es va fer després que vam fer a Garrigues faller d’honor, que ens va donar la idea de la Cassolà, i la Pala d’Or va nàixer de nosaltres. Primer es van fer les pales grans de fusta i després l´altra més xicoteta però d´or.

Això és un reconeixement al treball, estaries content, no? Si, clar, però jo ja estava content, me la donaren o no, perquè jo era faller i vivia la Falla, però molt a gust. Això era meu i hui encara és meu, no és tan meu com abans perquè trobe a faltar a alguns, però també és meu. Jo, quan ve Sant Josep si hi ha altres Falles val, però esta no deixe de vore-la, les altres m’és igual.

I la Falla on la plantaven en aquells anys? La Falla la plantàvem els fallers i la plantàvem ací davant del Casal, on es planta ara en l’encreuament dels carrers.

Quan vas ser president, com estava això de trobar FM, difícil o fàcil? No, no va ser difícil, els tres anys que jo vaig ser president va ser fàcil. Un any era una filla de Roberto Llavador, que és faller de tota la vida, un altre any la filla del director del Banc Exterior que estava ací en el carrer Sta. Caterina, i l´últim any la dona de Constantino.

I eren moltes falleres? Al principi eren set o huit falleres res més, després ha anat augmentant, augmentant fins que ara són una barbaritat.

I el tema de la secció femenina? Sí, això va ser la meua dona.

(A ella) Tu vas ser la presidenta de la secció femenina, no? Sí, cinc anys vaig ser la presidenta.

Quan es va crear això de la secció femenina? (Ell) Això va nàixer de les dones dels fallers, que s’ajuntaven en una casa i també sopaven juntes i elles mateixes van fer la secció femenina. I feien faena i fallers d’honor i el que treien ens ho donaven per a la Falla.

(Al nét) En la teua època hi havia secció femenina? Si, hi havia secció femenina i tenia un delegat que era José Rodríguez, però ja no era el que antigament. (El iaio) La secció femenina va desaparéixer quan van entrar les dones en la Junta.

(Al nét) Ja ens ha comentat el teu iaio com aconseguien diners en la seua època, vosaltres feieu alguna cosa per a aconseguir diners? Jo quan vaig ser faller d’esta Falla era un xiquet, em vaig anar amb 21 anys, així que de tot això no m´assabentava de res. Si sé que anaven per les cases el dia de la plantà a repartir el Llibret perquè et donaren la voluntat. (El iaio) Això va desaparéixer perquè ja no era rendible, no donaven res.

L’artista plantava la Falla amb vosaltres? No, nosaltres amb ell, nosaltres ajudàvem, l’artista i dos o tres treballadors que portava dirigien l’orquestra i nosaltres els ajudàvem.

(Nét) Però anàveu a sopar a casa de l’artista, a casa Soria. (Iaio) Quan anàvem a casa de l’artista era abans de fer la Falla. Anàvem a sopar i d’ací eixia la Falla, ací en el sopar entre bromes i no bromes eixia el monument, la idea del monument, després el feia ell, però la idea eixia d’aquell sopar.

Encara fem el mateix i l’artista ho agraïx. I després de ser president, això de repetir dos anys més, motu propi? Si, jo vaig ser tres anys, perquè la Falla va voler, no és que jo diguera que volia ser, sinó que volien que seguira.

Em pots dir alguna cosa de la qual estigues content i orgullós de quan vas ser president. No et sabria dir, els monuments dels meus anys no van ser massa bons, La Lira, Els escacs,... (Net) Home! Segon de tota Alzira no està malament. Sí, segon va ser La Lira. La Falla del Forn sempre ha tingut bons premis.

La Falla sempre ha tingut fama de tindre bona crítica. Això és el millor, la crítica és el millor, les falles el que millor tenen és la crítica.

(Al nét) En els dies de falles, que és el que més t’agradava? El que més m’agradava era mirar el monument, el meu amic Alberto i jo ens passàvem el dia mirant-lo i dir perquè si jo fóra president triaria això, si jo fóra president agafaria allò, i sempre quan anaven a cremar el monument érem els típics que anàvem per un cartell. I el segon any ens van robar el primer, però ja m´ho va dir Pepe Moreno, el dia de la plantà em va dir: «Encara que et meresques el primer, no ho tindràs”, perquè el jurat venia de fora i era un dels quals ell havia descartat per a fer-nos la Falla i em recorde perfectament d’aquella frase “Oblida’t, que no tindràs ni primer ni segon, tercer i gràcies!” Vam tindre el cinqué, segon accèssit. Puix moltíssimes gràcies a Enrique Llorca i Carbó i Enric Llorca i Rodríguez, dues generacions de la falla del Forn (que fan tres generacions contant a son pare) i que formen part de la nostra història fallera.

Pepe Pla i Juan

ANYS 1971-1980

ntrem de ple en la dècada dels canvis. El fet més important sense dubte va ser que Espanya va passar de la dictadura a la democràcia. Eixe fet anava a marcar a la nostra societat a tots els nivells i les falles començaren a experimentar eixos canvis i eixe avanç lent però segur cap a la liberalització de la nostra identitat.

Esta dècada es va caracteritzar per una mescla díl·lusió i incertesa que es va reflectir també en la nostra comissió, la qual va haver dénfrontar-se a serioses dificultats i preparar-se per a la “dura batalla” que hauria dáfrontar en els anys següents. Estiguérem tres exercicis en secció especial. Els 70 van vore separar-se als Beatles, però també van ser els anys de Stevie Wonder, David Bowie, Bruce Springsteen, The Eagles i Led Zeppelin. Van vore partir a Elvis Presley i arribar al heavy metal. Van ser els anys en què es va parlar tant dels Bee Gees com de Los Ramones, els Village People, Mocedades, Tequila o Joan Manuel Serrat. Però al nostre país el que triomfava era un valencià etern: Luís Manuel Ferri Llopis, Nino Bravo!

Començàrem l’any 1971 amb un fet molt trist per a les falles, ja que vaig poder viure en primera persona amb només 7 anys la tragèdia ocorreguda a la cremà de la falla municipal de Valéncia on, per causa de la pluja, les carcasses del castell van eixir ran a terra impactant en el públic amb morts i ferits de consideració. I per si de foc anava el tema, el 25 de novembre es va botar foc el Cine Reino i tancà les seues portes per alguns anys.

Eixe any guanyàrem el premi al ninot indultat i el premi d’Enginy i Gràcia, però al monument ens donaren el 2n premi per ficar unes anguiles en una peça de la falla que simulava un jardí. La Junta Local Fallera ens va atorgar el Bunyol d’Argent Col·lectiu el 1972 i començà a emetre el famós “1,2,3 responda otra vez”. En la Cavalcada del 73 es va simbolitzar “El soterrament de la taronja”. La cosa tampoc és que haja canviat molt perquè portem ja 49 anys soterrant-la. Ja no férem més balls. En 1974 ja no eren rendibles en posar-se de moda les discoteques. Tinguérem una «cassolà» amb convidats d´excepció: el President de la Diputació, a banda de l´Alcalde i Junta Local. Eixe any i a títol honorífic al Sr. Alberto Rubio Santafé, president de Junta Local Fallera des de 1967 fins a 74, se li atorgà la Pala d’Or en un sopar de gala que li brindaren totes les falles.

I arriba l´any 1975. Les falles per primera vegada, es divideixen en tres categories i El Forn va debutar en la 1a secció, amb el lema “Barriendo basura” de Salvador Soria España. I també per primera vegada la pala de mèrits es declara deserta. España va contemplar la mort de Franco el 21 de novembre, donant pas a una època de canvis a tots els nivells. A l’any següent, 1976, pujàrem a secció especial amb el monument titulat “Plagio” de Salvador Soria obtenint el primer accèssit. En la presentació els fallers representaren la famosa image de Neptuno, on la Fallera Major apareixia de baix la mar. A España s’aprovà la Llei per a la reforma política. La Comunitat va vore com s’inaugurava la factoria Ford en Almussafes i a Alzira, el 18 d’agost i de matinada, la llibreria Xúquer bota foc víctima d’un atemptat per part de l´extrema dreta.

A partir de 1977 la falla aniria cap amunt i cada vegada a més. Continuem en la secció especial i és l’any on naix la iniciativa de tindre una destacada dona de la ciutat per a que presidira la nostra «Cassolà». Així la primera seria Empar Pelufo de Garrigues i li atorgarien amb LA CASSOLA DÓR el títol de CASSOLERA. Des dára la tradició continuaria, tot el món sap que té una cita cada 18 de març. Este any també síniciaria la tradicional Ofrena de Flors a la Verge. I se celebraren les primeres eleccions democràtiques. Eixe any va ser president infantil José Rodríguez Paris que hui en dia continua en actiu a la nostra comissió, és a dir, més de 45 anys com a Forner. Lány 78 va ser l’últim que plantàrem falla a especial i este any passaren moltes coses a tots els nivells: es va aprovar la nostra constitució, les pantalles de cine van projectar el musical “Fiebre del sábado noche”, però també «El último tango en París».... Alguna cosa estava canviant. El 11 de març, el Consell de ministres aprovà la preautonomia per a València. Als anys 79 i 80 baixàrem a la primera secció i van ser els anys on començaren a aplegar uns jovenets que anys després canviarien la dinàmica de la falla amb noves idees i nova mentalitat. Ja només ens queda acabar la dècada amb l’entrada en 1980, un dels anys més foscos de la història recent dÉspanya. Durant aquells dotze mesos es va viure al país el més alt nivell de violència des de la dècada dels seixanta, amb la diferència gens menyspreable que llavors governava la fèrria dictadura franquista. Lány que va inaugurar la dècada més fosca dÉTA es van cometre un total de 395 atemptats que van deixar més de 132 víctimes mortals i 100 ferits. A més a més hi va haver 20 segrestos, entre ells el d’un il·lustre alzireny, però això ja ho vorem a la pròxima dècada.

Jorge Gimeno i Domènech

Dècada de 70

Tenim amb nosaltres una família fornera cent per cent que va ocupar càrrecs de molta rellevància des de finals dels anys 40 fins a principis dels anys 80. Ens acompanyen Maribel, Alicia i Loles Llavador, filles de Roberto Llavador i Comas que va ser president en l’any 1948 i que va repetir els anys 1950, 1971,72,83 i 84. També tenen un germà, Roberto, que va ser president infantil l’any 1966 junt amb Alicia que va ser fallera major infantil. Maribel va ser la fallera major del 25 aniversari l’any 1968. L’any 1971 Loles va ser fallera major infantil i l’any 1979 va ser fallera major. Alicia també va ser fallera major l’any 1973. 73

Van ser anys d’esplendor dins de la Falla del Forn i en eixos anys es van aconseguir primers premis de llibret (els anys 1962, 63, 64 i 65), primer premi de falles ( anys 1963, 65, 67, 68, 69 i 70), i a més a més l’any 1964 es va celebrar la primera “Cassolà” oficial tal com la coneguem hui en dia. També començaren les primeres famoses “berbenes” del Forn.

Crec que teniu moltes coses que contar-nos d´eixa època tan bona de la Plaça del Forn, no? Maribel: Com que vivíem ací i vam nàixer en esta plaça, jo recorde que la falla i la plaça era la nostra vida. Quan arribaven les falles, totes les portes estaven obertes i ens coneixíem tots. L’únic record negatiu que tinc és que tenia por als coets i ací retronaven d’una forma especial, però tinc molts records i molt bonics de quan era xicoteta. Alicia: Jo també recorde, com diu la meua germana, que era prou poregoseta, però recorde moltíssim la plantà, la il•lusió que sentíem per saber com seria la falleta, si guanyaríem el primer premi. Recorde la cremà i que jo plorava moltíssim i pensava «Mare meua, fins a l’any que ve no tornarem a botar en esta falla, no tornarem a vestir-nos” i eren per a mi uns moments molt importants. Recorde també amb molt afecte quan jugàvem en la plaça, quan s’ajuntaven tots el fallerets i falleretes, la meua cosina Maria Pilar Moll, Maria Encarna Martí, tota la gent que estàvem ací en el barri. I molt especialment recorde els dos anys que vaig ser fallera major, infantil l’any 1966 amb el meu germà de president i en 1973 quan vaig ser fallera major. Són dos moments molt rellevants per a mi. Loles: Jo també tinc molts records, com les meues germanes han dit, la música i els coets que sempre ma mare ha dit que en esta plaça ressonen d’una forma especial: “Ací no sona, ací retrona!”. Érem tots com una gran família. Família o no, érem poquets, però ho compartíem tot. Ací tot el món es coneixia, sabia el teu nom i et senties que formaves part d’eixa família i la veritat que era un sentiment molt bonic.

Està clar que vosaltres fóreu membres d’esta comissió perquè el vostre pare era el president i tota la família estava molt involucrada en la falla. Quin es el primer record que teniu de quant vinguéreu per primera volta? Maribel: Nosaltres vam nàixer ací i quan teníem edat de ser falleres, començaren a vestir-nos perquè la nostra mare també era molt fallera Jo no vaig ser fallera infantil per la meua por als coets, però ja en 17 anys si vaig ser fallera major en l’any de l’aniversari. Alicia: Jo vaig ser de molt menudeta, no sé si parlàvem bé quan ma mare ens vestia, érem molt menudes tant Loles com jo. Maribel va ser més major i si recorde quan ma mare ens pentinava i jo volia que acabara prompte de posar-me els monyos perquè el que volia era baixar a la plaça a jugar, anar de casa en casa, de falla en falla, no parar, no parar ni un minut. Desfruitàvem molt d’esta placeta. Loles: El meu primer record no és meu, me l’han contat moltes vegades els meus pares i és que jo vaig nàixer en la setmana fallera, vaig nàixer el 14 de març, i vaig nàixer en l’edifici que teniu ací enfront, que ara és un edifici de cotxeres. Els quatre germans hem nascut a casa, i com estàvem en falles els fallers estaven sopant, preparant la festa, posant banderetes, tot el que toca, i jo vaig nàixer a les nou i mitja de la nit, i m’han contat els meus pares que mon pare guaità per la finestra i va dir “Ja ha nascut i ha segut una xiqueta!” i els fallers anaren per una traca i la tiraren i així tot el barri va conéixer que hi havia una nova fallera. Des d’eixa nit m’apuntaren a la falla. Vaig ser fallera el 14 de març de 1962, el dia que vaig nàixer. 74

I com celebràveu les falles, tant de xicotetes com de majors? Maribel: Com déiem abans, les falles ací eren molt familiars, i se celebrava d’una manera més modesta que ara, però molt intensament. Jo he viscut les falles en molta il·lusió sempre. Alicia: Les falles eren molt diferents, com diu la meua germana, eren senzilles, familiars, eren tots amics i amigues, eren tots els veïns coneguts, això és una realitat. Però també les comissions de falles eren molt diferents d’ara, eren cinc o sis falleretes i la fallera major, totes les falleretes portaven el mateix vestit menys la fallera major, llavors tenia un vestit; ara la fallera major té dos o tres. A més a més en aquell moment la falla et regalava la tela, per a fer els vestits de les falleres de la cort i només la fallera major tenia un vestit diferent. Com se celebraven? Jo no recorde haver-me posat el brusó, anàvem en vestit de fallera i en els tacons tot el dia i el monyo en els ganxos al cap i acabàvem rebentades. Recorde a mon pare i a ma mare que quan estàvem mortetes de son ens agarraven de la plaça i dient «Ja està bé, que demà cal tornar a vestir-se.» Era prou diferent, la falla també era més modesta, més xicoteta i ara són més espectaculars. Les vivíem amb molta intensitat. Loles: Tornant a lo de la gran família, eixa gran família fallera preparàvem la gran setmana fallera i a mi em cridà molt l´atenció que ara veus a molta gent treballant, de càterings i contractats. Això no existia en aquell moment, i els fallers s’arromangaven, els majors, els xiquets, els fallers i les falleres vestits tots a treballar de tal manera que et feien sentir una part important de la teua falla, era com que eres necessària en la teua falla en eixe moment. Però això s’ha perdut un poc, pel nombre de fallers que és molt més elevat que abans.

En eixos anys que éreu ja més majors, com es divertíeu? Perquè sí que hem nomenat les famoses «berbenes” de la falla. Loles: Nosaltres hem passat per diferents moments de la falla i per tant jo recorde diferents maneres de divertir-nos. La primera que recorde, jo era molt menudeta, era que posàvem discos en un tocadiscs i la gent ballava la música del moment. Més endavant sí recorde les “berbenes” en la plaça que sempre han segut molt importants, i no sols estaven els nostres fallers sinó que venien fallers d’altres falles i fins i tot molta gent del poble estaven esperant que arribaren eixos dies per vindre a ballar a la Falla del Forn. Per tant, jo ho recorde en molt de carinyo. Tota un evolució, des del localet de Murillo de Bernardo Moll que encenien el tocadiscs i allí dins ballaven, fins a les grans ”berbenes” que es feien en la plaça. També he de dir-vos que jo vaig conéixer, ja més fadrina, dos anys molt tristos i complicats en què van faltar Miguel Albarracín, que va ser president l’any que jo vaig ser fallera major i Bernardo Llopis, i la falla decidí per respecte no fer festa eixos anys. I recorde que quan acabàvem de sopar agafàvem el cotxe, ens anàvem a la Guitarra i allí acabàvem la festa, perquè la gent jove no ho podia evitar. Alicia: Jo recorde les discos, i que es vivia molt anant de falla en falla. Ara també es fan més els balls dins dels casals, en aquell moment no paràvem, i no és igual ser faller de dos anyets que de dèsset. Aleshores jo recorde els balls en la Gallera, en el Gran Teatro, ballar Antonio Machín o Luis Mariano, un pasdoble, a Karina, als Bravos, és a dir, si em pose a recordar són moments musicals molt diferents perquè seguérem falleres moltíssims anys i ens ho passàvem “pipa”.

Maribel: El que més recorde és l’any que vaig ser fallera major, que al ser el 25 aniversari, es va celebrar tirant la casa per la finestra. Així que les «berbenes” es celebraren en un local que es va llogar i portaren els conjunts de moda i va ser l´enveja sana de tota Alzira, perquè la celebració eixe any va ser 75

importantíssima i eixos dies van ser molt nomenats en Alzira. Crec que és per això que semblàvem milionaris els de la Plaça del Forn, que no era la realitat, ja que allí es treballà molt per a poder traure tot això. Es van fer fallers d´honor per tota Alzira i part de la província, la cassolera, les rifes, les loteries, i el veïnat, tots col·laboraven.

L’any 1962 es va crear la Comissió Femenina i la vostra mare, encara que no era fallera, si participava en això. M’agradaria que explicàreu en què consistia la secció femenina en eixa època i la diferencia que hi ha en la comissió femenina que hem conegut i com va contribuir això a la falla. Maribel: Jo sé que les dones dels fallers treballaven moltíssim al costat dels homes i elles volien tindre una comissió que les representara i que pogueren tindre veu i col·laborar més en la falla. També sé que ma mare va col·laborar molt amb moltes dones per a que es formara, sé que ho van aconseguir, però no sé els passos que hagueren de donar fins que se’ls ho concediren. Loles: Jo aleshores tenia dos anys, però puc parlar de ma mare. Ma mare era la més fallera de tots, de tota la família, i d’eixe entusiasme crec que va nàixer esta tradició fallera en la nostra família. Ella era la primera que s’alçava i ens posava en peu a tots, ajudava a mon pare i al meu germà a posar-se la xorrera, el faixí i després ens pentinava a les tres. Començava amb la meua germana major, Maribel, després Alicia i a mi, com era la xicoteta, em deixava dormir fins a última hora. Ens pentinava i ens mirava amb una cara de satisfacció, com dient «Estes són les meues filles, que guapes que estan!». Després s’arreglava ella i es venia a la falla, feia entrepans, posava taules, feia cassoles d’arròs al forn, estava per a tot. Jo crec que ella muntà allò de la secció femenina per eixa voluntat de, no sols treballar sinó de fer-se sentir, que la seua veu, la seua opinió estiguera present, sempre des del treball. Al principi des de darrere i cada vegada més des de davant i va ser una gran representant. De fet crec que ha segut una fallera de pura sang, la més fallera de tots. Alicia: Ja no puc afegir res, ho ha dit tot la meua germana. És cert, ma mare era la més fallera del “mundo mundial”. Eixe goig, eixa alegria de vore’ns eixir als cinc per eixa porta, dient això, “Que guapos i que família fallera que tinc”. Ma mare, des del silenci, però de treball constant, feia que eixe amor per les falles el tinguérem tots, tota la família, ella i mon pare feien que volguérem molt a esta Plaça del Forn. Maribel: Durant tota la seua vida, sent fallera, pertanyent a la falla o no, ella tots els anys, mentre la seua salut li ho va permetre, va vindre a vore la seua placeta i la seua falla, era la seua il·lusió.

Sempre s’ha dit que darrere d’un home hi ha una dona, però sí que és de veres pel que hem comentat, que les dones en eixa secció van ser un fort suport per als fallers que estaven ací, que tal volta sense elles no hagueren pogut fer ni la meitat, perquè en eixa època les dones en les reunions no tenien veu. Loles: Mon pare era un gran faller, ho sentia, ho portava dins, i ma mare li feia costat de totes totes. Ma mare portava moltíssima feina, en casa, fora de casa i ací i nosaltres no la sentírem queixar-se mai. S’alçava la primera i es gitava l’última i això és un mèrit.

Abans hem parlat de la plantà i de la cremà, què altres activitats es feien durant tot l’any? Es feien activitats on participàreu tots? Alicia: Com que potser la memòria em falla, després que les meues germanes m’ajuden. Jo recorde que el més important en aquell moment, quan era menuda, era la setmana fallera. També es feia la presentació, no com ara que des d’octubre ja estan les falles per ahí botant, ja que tan prompte no es començaven els actes fallers. El que sí que hi havia era el sopar dels divendres durant tot l’any i després arribava la setmana fallera i eixos sopars eren tots els dies. Però actes fallers com ara tan multitudinaris en tant de temps abans no ho recorde. Maribel: L´anècdota que jo recorde és que després de cremar la falla ja es reunia la comissió per començar el pròxim exercici de l´any següent i si ja tenien aparaulats alguns noms per a les falleres majors, ja es nomenaven a vore quina podria ser, és a dir, cremant la falla ja començaven, la mateixa nit, a preparar el següent any, i això em va resultar molt curiós. Loles: Jo també, en la mateixa època que vaig ser fallera realment actes fallers fora dels tres primers mesos de l’any, gener, febrer i març, les presentacions, la cavalcada del ninot, la crida. Però no recorde haver assistit, així com ara estan el mig any faller, les paelles i tot, o se m’escapa o crec que no existia. Això sí, els tres mesos primers de l’any es vivien intensament, i això sí, tots els divendres de l’any, ploguera, fera fred o calor, entrepà i a la falla a menjar tramussos, cacau, cerveseta, vinet i a tirar.

L’any 1964 comença a fer-se la “Cassolà”, com vivíreu la vostra primera «Cassolà” Alicia: Jo era molt menuda, però recorde que la Cassolà era algo molt senzill, molt familiar, més modest i que s’anomenava a una Cassolera i se li imposava la Pala d’Or. Recorde la festa que hi havia a la plaça, les cassoles damunt de les taules, les taules de fusta allargades amb tota la gent. Però el que més recorde és la festa que comportava eixa cassolà la vespra de sant Josep, una festa molt modesta en un principi que es va transformar en un acte institucional de molta rellevància. Cada vegada la Plaça del Forn tenia cassoleres de més prestigi. Loles: Jo recorde que primer no teníem ni para-sol. Després es comprà un para-sol blanc grandíssim i això va ser un gran canvi, d’estar al ras a estar a cobert. Maribel: Jo el que recorde de l’any que vaig ser jo fallera major és que la cassolera sempre era una dona de molta rellevància d’Alzira o inclús de vegades era de fora i esta persona era una representant que donava a la falla molt de prestigi i també col·laborava amb una estupenda aportació per a les falles. Les cassoleres són i han segut unes persones estupendes, col·laboradores i han donat molt de prestigi a la falla.

Veig que teniu uns records molt agradables d’eixe acte. Maribel: És que una vespra de sant Josep sense Cassolà no l´entenem. Era la desfilada de totes les que havien segut cassoleres, de totes les falleres de l’any, per Alzira i després acudien totes a la Plaça del Forn. La gent eixia a vore eixe acte, que no es feia en ninguna falla, de passejar a les cassoleres per Alzira, perquè eren dones molt conegudes, i això dona molt de prestigi a la falla.

Això continua fent-se i se li dona molta importància perquè dins de la falla li tenim molta estima, tant o més com al mateix acte de la cassolà. Vore a les cassoleres desfilant per eixe carreró és molt emocionant i molt bonic. Heu viscut una època on segurament haureu vist molts canvis en l’evolució de la falla, quins són els que més vos han cridat l’atenció? Alicia: Jo tinc un curiós. Ara la gent pot estar fins a la matinada pel carrer desfruitant i en aquell moment ton pare et deia “Ja no hi ha ningú pel carrer, tot el món a casa”. Ens divertíem moltíssim, però teníem hora de tornada, i ara no es torna. També és veritat que les falles eren molt més menudes, les mascletades eren només el dia de Sant Josep i pare vosté de contar, i ara són tota la setmana fallera. Hi ha hagut molts canvis i els veiem des de fora perquè ara no som falleres, però si que es noten. Loles: El canvi que recorde de la falla és el casal. Teníem un casal que era una casa estreteta, molt xicoteta, que tenia un pis a la part de dalt, que quan xafaves tremolava tot, i tan sols entràvem quan feia molt de fred o plovia. Ho féiem tot al carrer i després vingué la compra d’este nou casal i la reforma i recorde que mon pare va ser una de les persones que va estar molt implicat i tenia una il·lusió en el nou casal que la vivíem a casa. I no et dic res de quan el van estrenar, açò era un palau. En dir-te que els bateigs dels meus fills els vaig celebrar ací.

Quins són els actes que més vos agradaven? Maribel: Són molts. Lácte dánar a arreplegar el premi i que et diguen que tens el primer, era molt bonic i ploràvem, botàvem, ballàvem. En eixos anys que vaig ser fallera era molt important aconseguir el premi a la falla i a la crítica, contava molt perquè es parlava de política, del poble, i va ser la il·lusió déixe any, del 25 aniversari. Va ser primer en la falla gran, i crec que la infantil també va aconseguir el primer o el segon. Després s´ha de dir que es va plantar una altra falla per als cadets, encara que no contava perquè no tenia rival. Va ser una festa grandíssima, i per a mi va ser un any molt emocionant. També recorde que eixe any érem 25 falleres, perquè la cort va passar de 6 a 24 i jo, com a fallera major. Cada una representava un any de la falla, pel 25 aniversari, i els fallers arreplegaven a totes les falleres i jo era l’última que arreplegaven. Llavors ja vivíem en la Plaça del Regne, pujaven per mi uns quants i la banda de música, ma mare ja tenia preparat el xocolate, bunyols, de tot, i la banda tocava en el menjador. I en eixe moment jo plorava, és un sentiment que mai he oblidat. Alicia: Jo diria dos fonamentalment. Jo sempre he sigut molt balladora i molt inquieta. A la cavalcada del ninot, a mi m’agradava molt disfressar-me, m’agradava ballar i botar, i l’any que vaig ser fallera major vam fer una paròdia, una crítica per a la mort de la taronja. Es vestiren totes en unes mantellines negres davant, en un taüt darrere, plorant com a boges, però que féiem riure, fallers i falleres denunciant com l’agricultura estava morint-se, i va ser divertidíssima. I el segon record per mi més entranyable va ser l’entrada al Gran Teatre, els dos anys que vaig ser fallera major, del braç de mon pare Roberto Llavador i Comas, que em mirava amb satisfacció acompanyant-me per tot el corredor perquè em posaren la banda. Eixe és l’esdeveniment que recorde amb més estima. Loles: Jo m’ho passava bé en tots els actes, però si haguera de triar algun, triaria la cassolà perquè era vore la teua placeta plena de gent, de convidats importants, era un dia on lálcalde, la reina, els homenatjats venien a la nostra plaça a menjarse el famós arròs al forn. I el moment déntrar els fallers i les falleres amb les cassoles, on al principi posaven l´himne al tocadiscs i després ja els tabalets i les dolçaines, a mi em resultava molt emocionant. I després sempre corrent amb les mantellines per anar a lófrena i sempre arribàvem tard. Tot això ho recorde dúna manera entranyable. 78

Des que deixareu de ser falleres, ja no heu sigut falleres de cap altra falla ni vos heu tornat a vestir de fallera? Maribel: Mon pare em va dir que si volia ser fallera major d’eixe any que tinguera en compte que ja no em podria vestir més, perquè això era una norma que hi havia, que tu podies ser fallera i després fallera major, però ser fallera major i després ser fallera de la cort ja no podies. Llavors, en contra del meu desig, eixa va ser la primera i l’última volta que em vaig vestir. Alicia: El papà deia “Ara ja s’ha acabat, ja heu segut falleres majors”, i clar tu ara veus altres falleres que tenen 30, 40, 50 anys que desfruiten, que han segut falleres majors i continuen a la cort sense cap problema i en el nostre moment en dèsset anys pensaves «Se m´ha acabat!». Fallera major podies tornar a ser, però fallera de la cort no, i aleshores era un poquet trist, perquè en aquell moment jo haguera sigut més anys fallera. Loles: Jo no sé si açò era una tradició familiar o era un costum que hi havia en totes les falles, el cas és que quant a mi m’anomenaren fallera major, jo no havia sigut mai fallera de la cort, però és que en eixe moment et feien fallera major molt jove. No hi havia falleres majors de vint-i-cinc anys ni de trenta, totes teníem dèsset o díhuit. Jo vaig complir els díhuit en plenes falles i quan mon pare m’ho va dir, em vaig posar molt trista, però vaig tindre uns fallers i unes falleres eixe any que ho van trobar molt injust i es plantaren en ma casa a parlar en mon pare. Jo estava morta de por, no sé si perquè els temps havien canviat o perquè pillaren a mon mare major, però la realitat és que accedí i vaig poder ser dos o tres anys fallera de la cort

Com veieu les falles hui en dia, en este cas la nostra falla? Maribel: Fa molts anys que estem desvinculades de la falla, però les veiem des de fora. Per a mi i com que no he sigut mai d’una altra falla, la meua falla sempre serà la Plaça del Forn. Encara que vaig ser només un any, la meua família hem sigut molts anys. En el fons no ha canviat tant, i veig una falla en una categoria que li correspon ara, per la grandària de la plaça i per moltes coses, molt digna i que tot el món ve a visitar-la. I és que esta placeta sempre està plena. Alicia: Jo visc a Valéncia, però tots els anys en la setmana fallera jo em clave ací, estic en les falles, vinc a vore la meua falla Plaça del Forn. Crec que ha canviat en moltes coses, els monuments, les mascletades, en la forma de divertir-se, però no a pitjor, simplement ha evolucionat, és diferent. El que sí que puc dir és que el que sent dins es que per mi la Falla del Forn ha sigut molt important al llarg de la meua vida, ha tingut un protagonisme molt gran perquè he conegut a gent, a fallers i falleres en els que ho he passat molt bé i he segut molt feliç. La relació que teníem amb els fallers majors, no sé la que teniu ara, però quan érem menudes els majors per a nosaltres eren deus, els que portaven la falla endavant, els que feien la feina, els que organitzaven tot. Aleshores era una admiració tremenda la que teníem pels fallers majors. La falla de la Plaça del Forn la tindré en el cor sempre. Loles: També des de fora, perquè vaig deixar de ser fallera en vint-i-un anys, i sí que és de veres que la seguisc perquè ja era la meua falla. Com les meues germanes, no he tingut cap altra falla, seguisc els vostres premis, els premis de monuments i últimament sobretot els premis del llibret, que em fa sentir molt orgullosa no únicament pel premi, sinó també per l’ús del valencià. Jo soc professora de valencià i això ho valore moltíssim. I de la falla em queda que la falla té un poc de mi, perquè ha format part de la meua infantesa, de la meua joventut i tinc records molt entranyables que sempre aniran lligats a esta falla, sempre, la meua falla és la Plaça del Forn. Les tres: Visca la Falla del Forn! 79

President Roberto Llavador Comas Fallera Major Conchín García Lorenzo

“La Galga, vida sense freno” Premi 2on

President Infantil Joan S. Sangil Cano F. Major Infantil Mª Dolores Llavador Forquet

Fallera Major MªPilar Moll LLavador F. Major Infantil Mª Ángeles Canet Rodríguez

“Refritos Musicales” Premi 3er

President Roberto Llavador Comas President Infantil Enric Llorca Martínez

President Enrique Llorca Carbó Fallera Major Alicia Llavador Forquet

F. Major Infantil Amparo Colomina Pellicer

“Jaque Mate” Premi 3er Accésit

President Enrique Llorca Carbó Fallera Major Mª Rosa Almiñana Barrachina

“La falta de Petróleo Fomento de deporte” Premi 1er Accésit

Fallera Major Concha Belenguer Sales Fallera Major Infantil Mª Amparo Fresquet Sanjuan

President Enrique Llorca Carbó President Infantil Agustí Gadea Fontana

“Barriendo Basura” Premi 3er de 1a Secció

Fallera Major Maribel Albarracín Martí Fallera Major Infantil Mª José Buitrago García

“El Plagio” Premi 1er Accésit Secció Especial

President Constantino Belenguer Vives President Infantil Raúl Ortega Llavador

Fallera Major Ani Buitrago García Fallera Major Infantil Ana Mª Rodríguez Paris

“Les Gràcies” Premi 1er Accésit Secció Especial

President Miguel Albarracín Mengual President Infantil José Rodríguez Paris

Cassolera Amparo Pelufo de Garrigues

Fallera Major Inmaculada Alonso Soler Fallera Major Infantil Pepita Bastidas Calabuig Cassolera Mª Carmen Quílez de Ruiz

“A la lluna de València” Premi 3er de Secció Especial

President Miguel Albarracín Mengual President Infantil Francisco Hurtado Vila

Fallera Major Loles Llavador Forquet Fallera Major Infantil MªTeresa Amores Núñez

“La gran puxeca” Premi Accésit Secció 1a

Cassolera Pepita Pellicer de Pérez

President Miguel Albarracín Mengual President Infantil Bernat Casterá Pastor

Fallera Major Ana LLavador Guerola Fallera Major Infantil Luz Mª Castilla Sierra “El Regne Embruixat” Premi 1er Accésit Secció 1a

Cassolera Enriqueta Gironés de Cubels President Miguel Albarracín Mengual President Infantil Salvador Blasco Peris

ANYS 1981-1990

a ser la dècada dels descobriments ( Internet i el 1r ordinador), del “destape”, de “las muñecas de Famosa” o el “Vuelve, a casa vuelve por Navidad”.

I els grans cantants internacionals com Madonna, Michael Jackson, Prince, Queen, U2, The Police. Va ser la dècada de la música i, a més, l’edat d’or del pop espanyol: Movida Madrileña, Alaska, Radio Futura, Tino Casal, el moviment del Punk, Mecano, Loquillo. I qui no ha ballat i cantat fins a deixar-se la gola amb aquella famosa “Chica de ayer” de Nacha Pop? Es normalitzava el divorci, el menjar ràpid, tot marcat pel “Don’t worry, be happy” de Bobby McFerrin. En definitiva, la dècada dels 80 va estar marcada a tot el món pels canvis, igual que a la nostra comissió, on hi va haver un canvi generacional important en la direcció de la mateixa. Comencem en l’any 1981 amb el segrest de l’empresari alzireny Luis Sunyer, propietari d’Avidesa, el 13 de gener de 1981, que va ser alliberat noranta dies després del pagament de 325 milions de pessetes (1,9 milions d’euros). Es va tractar del primer segrest organitzat per ETA fora del País Basc a un ciutadà sense relació amb la política. També l’existència de la SIDA es fa pública per primera vegada el juny de 1981 i acabarà presentant-se davant el món com una epidèmia d’enormes proporcions. La nostra falla “La barca” va ser segon premi de la secció especial a la qual tornàrem en este exercici per última vegada en la resta de la història de la nostra falla.

El 1982 va ser on la nostra comissió es va convertir en Associació Cultural. El que hui trobem tan normal, en aquells temps, falleres com podríem ser nosaltres, hagueren de lluitar per aconseguir-ho, creant un precedent en les comissions d’Alzira. A banda Junta Central de Valéncia ens atorgà el Bunyol d’Or col·lectiu. Eixe any s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, promulgat per la Llei Orgànica 5/1982, de primer de juliol. Va ser fruit del consens de les principals forces polítiques valencianes i va ser l’any de l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981. A tots se’ns van quedar gravades les imatges dels trets en el congrés dels diputats i els tancs als carrers de València.

Això sí, Espanya organitza el mundial de futbol amb la seua mascota “Naranjito” i el PSOE accedís per primera vegada al poder després de la transició política. Un any mogudet el 82. I per si no teníem prou, arribà eixe 20 d’octubre, una data que tots els que ho patiren i als que ens ho han contat, mai oblidarem. La presa de Tous es trencà. La “Pantanà” ens deixà sense falles (i moltes més coses) en 1983. Però el 13 de març d’eixe any es va posar a la venda el Dynatac 8000x, desenvolupat per Motorola, que va ser el primer telèfon mòbil del món sostenible amb una mà. El seu pes era de 800 grams i el seu preu 3.995 dòlars americans i la seua bateria tenia únicament l’autonomia d’una hora en conversa. L’any 84 intentàrem tornar a la normalitat en la falla. En la votació de president de 1984, amb el cens i el reglament de Junta Central Fallera a la mà, les dones començaren a poder votar. De la gent major hi hagué qui li va agradar i hi hagué qui no, però a poc a poc tots ho van acceptar. I és que hem sigut pioners en moltes coses. En 1985 el nostre monument “La Carcoma” va crear molta expectació, ja que la gent pensava que el nostre monument no estava acabat, quan l’artista el que volia era representar els efectes d’eixe animalet. L’1 de gener de 1986 Espanya ingressa en la Comunitat Econòmica Europea (hui Unió Europea). A aquella data va entrar en vigor un nou impost: l’Impost del Valor Afegit (IVA), el qual era en el tipus general del 12%.

Un jove Eusebio Laudes va ser president i, amb altres joves que ja portaven alguns anys a la comissió, començà el canvi generacional que marcà els darrers anys. A més, tornàrem a guanyar el primer premi de primera secció amb una falla de l’artista Toni Báez amb el lema “Passat, present i futur”, molt acorde al canvi que s’estava produint. És molt comentat que eixa falla va ser de les més boniques plantades a la nostra placeta.

L’any 1987, amb el lema “Les temptacions” repetírem artista, i tornàrem a guanyar el primer premi. El 4 de novembre d’este any, hi va haver una riuada important, tornant a entrar a la ciutat fins a 3 metres d’aigua (Ale, un altra volta ofegats). Per tant, l’any 1988 no hi hagué falles, però al Cau seguírem fent falla. L’any 1989 es celebrà el primer centenari de les falles d’Alzira, amb Junta Local Fallera encapçalada per Bernardo Chordá. Eixes falles van estar marcades pel contrast en la meteorologia. En la presentació dels grans es va crear un vendaval, i els dies de falles començaren plovent. Al lliurament de premis diluviava, i acabà el 20 de març amb un sol de justícia. Es podria dir que esta va ser una dècada d’unió, de transició. Tornàrem a fer llibrets, teatre, desfilades de moda per recaptar diners, balls, publicitats i sobretot molts fallers d’honor, ja que a l’únic acte a què els convidaven era a la “Cassolà”. Tot el món volia vindre, i és que en eixa època era la gent la que s’oferia per ser faller d’honor. En els anys 80, la tecnologia va avançar com mai abans ho havia fet. La informàtica va començar a entrar en les llars, gràcies als ordinadors personals, així com molts altres invents que eren el futur i hui dia són el nostre present, començant alguns d’ells a quedar ja un poc desfasats (com els CDs, el telèfon mòbil, les videoconsoles, etc.)

Jorge Gimeno i Domènech

Dècada de 80

Torna a la que és sa casa el nostre amic Eusebio Bernat Laudes i Cano, faller des de l’any 1963. Home de Fallera Major i de Cassolera, pare de Fallera Major Infantil i President els anys 1986 i 1987 en una època de transició on la gent més jove prendria el relleu en el timó de la comissió donant-li una altre aire. Va repetir presidència en 1995 i també es posseïdor de la Pala d’Or. 93

Com va ser que t’apuntares a esta Falla? Perquè veníem de Sant Roc, ens posàrem a viure ací al costat, al carrer Notari Bonet i mon pare, com ja era faller de Sant Roc, es va apuntar ací perquè estàvem en el barri.

Tu ja havies sigut faller? No, però mon pare sí. Ell havia sigut president de festejos i altres càrrecs. Com anècdota podria dir que l’any que vaig nàixer, jo vaig nàixer el 20 de març, el dia 18 mon pare pegà un bac per les escales que hi ha anant al pont de ferro, que li hagueren de ficar tres punts i no li va dir res a ma mare perquè ja estava a punt, i en dos dies vaig nàixer.

Venies a la Falla? En aquella època no solíem vindre, només venien els majors. Mon pare, que era forner, venia a les reunions perquè tenia càrrec, però els xiquets no veníem, tan sols en falles.

Éreu molts xiquets? Podríem ser deu o dotze.

Com definiries a la falla quan s’apuntareu? Era una falla molt familiar i de barri.

De xicotets, que tal passàveu les falles? Home, de menuts ho passàvem de categoria, teníem la nostra falleta i la il·lusió de nosaltres era vindre a vore com plantaven la falla, perquè nosaltres actuàvem poc en eixe sentit. A més, la falla solia ser sencera i l’entraven i la treien, no es plantava com ara, i fora que ens furtaren cap ninot. Realment el que volíem era anar a tirar coets, anar amb la música, vaja, el que feien els majors però en pla xicotet. També anàvem per les falleretes a sa casa. En aquella època cada faller tenia assignada a una fallereta o dos, o dos fallers i una fallereta, és a dir, que no venien elles ací sinó que anàvem per elles i ens fèiem responsables. Veges tu, en deu u onze anys, responsables d’acompanyar-les! I ja ací eixíem tots per les falleres majors i es feia el que és típic de sempre en falles.

Quan és la primera volta que tu entres ja en una reunió? Quan vam fer el vint-i-cinqué aniversari de la Falla, que vam fer tres monuments: un de cadets, un infantil i un gran. En el de cadets estàvem nosaltres que ja teníem tretze, catorze anys, que ni eres infantil ni estàs para estar en la gran, i va ser no més eixe any. Normalment en el monument gran estaven la Fallera Major i les seues amigues i en infantils s’apuntaven les que volien. En les reunions no entrava molta gent perquè involucrar-te en la Falla no era festa sinó que era en el sentit de treballar, de fer allò que s’ha de fer perquè al final tot isca bé.

La gent major vos tenia en compte a l’hora de prendre decisions? Jo et podria dir que no ens tenien en compte per a res. Anàvem, estàvem, si s’havia de parlar, es parlava i si s’havia de votar, es votava. No es votava quasi res, però es votava. Com manava qui manava, en aquella època no es votava res, però curiosament en la Falla es votaven coses, hi havia democràcia.

Vosaltres, ja en certa edat, féreu força per a canviar alguna cosa? Jo en arribar a una edat que vaig anar a la facultat deixí de ser faller i em vaig desvincular uns anys. Un dels anys que jo estava en la facultat la meua dona, aleshores novia, va ser fallera i, com no hi havia molts joves, em digueren que podria vindre i vestir-me per als passacarrers i a fer “bulto”. Érem una quadrilla.

Que opinió tenies dels que portaven la Falla en aquella època? En aquella època als que duien la Falla jo els veia, no com en un pedestal, però que eren bons, ja que la Falla del Forn era una de les millors. Es treien diners de molts llocs i d’on més es treien era del Cau la Pala. Venien a ballar de totes les falles, només hi havia orquestra al Cau la Pala, en el vint-i-cinqué aniversari tinguérem un repertori molt bo.

Creus que d’ahí pot vindre la fama de què esta falla sempre ha sigut de rics? No, de rics res, l’única rica era la Falla. Ací la gent era gent molt normal, gent treballadora, però es feien diners.

Hem parlat de què del Cau la Pala es treien molts diners, féieu més coses per tindre diners? Si, es feia loteria i hi havia comissions que anaven pels pobles a gent que es tenia contacte per a vendre-la, a més d’anar a vendre els diumenges. La Falla necessitava molts diners i d’algun lloc s’havien de traure, es feien monuments de primera categoria i costaven molts diners.

En eixa època la gent estava molt involucrada en tindre bons monuments? En aquella època sí. És una de les coses que jo he viscut molt i m’han inculcat, que en les falles el primer és el monument. A partir d’ahí es farà festa la que es puga fer, però el principal és el monument, que és la representació d’una Falla.

Hi ha algun monument que per a tu haja sigut molt impactant? Sempre tens una referència més o menys de tot el que veies en llibrets. Tampoc eren unes falles tan grandioses com les que fan ara en el Mercat o Plaça Major, però eren unes falles amb un ninot central que era el que et cridava l’atenció. El que més recorde és d’un any que no ens donaren el premi perquè hi havia un ninot pescant i hi havia aigua i ficaren unes anguiles, i quan no et donaven el primer premi, la veritat és que ho senties. Ara no es dóna tanta importància, però abans sempre anàvem buscant el premi, sempre.

Jo recorde uns anys que es venia loteria a manta per al monument. Si, però això va ser després. Jo vaig tornar a Alzira quan ja tenia plaça i era fixe i sobre l’any huitanta ens tornàrem a apuntar la meua dona i jo, i continuaven estant els mateixos de quan jo tenia catorze anys. Ja estaven un poquet desfasats, nosaltres veníem a les reunions i veiem coses que ja no ens quadraven. I el remat va ser l’any 85 que la meua dona va ser Fallera Major i el monument va ser una falleta molt pobra. No hi havia ni llibret i va ser quan ens plantejàrem que s’havia de fer un canvi. Ens reunírem els fallers joves, crec que va ser en el carrer Colon on tenia Enrique el bar Cari, érem uns quinze fallers i em va tocar a mi ser la “voz cantante”. Jo vaig acceptar i després havíem de portar-ho a la reunió general, vaig eixir president i férem el canvi. El canvi principal era el monument i teníem clar que la Plaça del Forn no podia tindre el monument que havíem tingut, i això s’havia de canviar. Manera de traure diners? Si és que no teníem diners, com anàvem a fer una falla que estiguera bé? I va ser quan es va començar a fer dècims per al monument només, dos números el 12071 i el 13367, que jo encara estic jugant-los, i vam traure molts diners. A banda dels que ens quedàvem els fallers, tots en veníem, i et saps els números de memòria perquè sempre han sigut els mateixos.

En la transició, que feren els fallers majors? Continuaren? No va canviar res, els fallers majors continuaren els mateixos, no es van alterar. Jo crec que en el fons volien, però és com si es desprengueren d’alguna cosa, i al cap i a la fi hui és teu i demà és d’un altre, perquè la Falla no és de ningú. Jo crec que sí que van pensar “Puix descansem!”, però se n›adonaren després. En un principi pense que es molestaria, és una cosa que mai s’ha parlat. Deixaren de vindre un poquet, d’ajudar, però continuaven ací, es feien les seues partidetes, venien les dones en falles, com sempre, i continuaren sent fallers.

La cosa et va agradar, perquè fores eixe any i a l’any següent també. És que realment jo crec que un president no ha de ser només un any, en un any a soles es veu poc. Tot el que havíem preparat en ment ens va eixir tal com havíem pensat: tinguérem llibret, tinguérem falleres majors, tinguérem primer premi de falles i a partir d’ahí començàrem a pensar que havíem de tindre orquestra i dinars, perquè una de les coses que passava en aquella època és que venia l’hora de dinar i desapareixia la gent, desapareixia tot el món perquè no hi havia dinars en els casals. Així que implantàrem els dinars en el casal perquè la gent estiguera més unida.

I això ho aconseguireu fer durant dos anys, no? Sí, i això ja ha continuat per a sempre, d’una manera o altra sempre s’ha fet. No sé, per exemple en les presentacions fèiem uns bufets para llevar-se el barret en quatre pessetes.

Tingueres ajuda de tota la gent que et va recolzar i animar a ser president? Sí, en aquella època els que estàvem érem tots companys, amics, i la veritat és que es van fer molt bones amistats amb molta gent, i entre nosaltres, a més de ser amics de falla.

Una cosa és ser president en estes condicions, i fa falta una persona que sobreïsca, però tu també fores president en l’any 95. I això? No, per res, es va comentar i vaig ser. Sempre m’ha agradat la falla i sempre he estat en un càrrec o altre, però el fet de ser president no és una cosa que haja volgut, perquè si haguera volgut podria haver sigut molts anys. Una cosa que sempre costa és tindre un president. Hi va haver un que volia ser president i diguérem que no fora, i va ser. I gràcies al fet que teníem el casal tots els diners els van pagar els de l’ajuntament.

Tu eres posseïdor d’una de les recompenses més reconegudes en la Falla i en tot el poble, la Pala d’Or. Això per a tu que significa? La Pala d’Or és un reconeixement a tots els anys que has estat en la Falla i que realment has complit en la tasca que tenies encomanada o creies tu que havies de fer, o estaves capacitat para fer. Per a tot el món que se li dona la Pala, a banda de què siga un agraïment que li fa la Falla al faller, el faller ho sent i li agrada, és un sentiment.

Que els diries tu a eixes persones que pensen que això de les recompenses és una cosa que està passada de moda i que causa més embolics que alegries? Les recompenses d’una Falla, o almenys la recompensa que tenim nosaltres de la Pala és diferent de les altres recompenses, que són per anys d’estar apuntat com a faller, i jo crec que no tenen tant de valor. Segurament a partir de les de brillants tinguen més valor al ser més major i tinguen més sentiment.

Pots comentar-me les sensacions que et causà la primera Cassolà? La primera Cassolà tenia jo onze anys i no es feien els muntatges que es feien després, ja sobre els anys 70. El més bonic de la Cassolà era muntar el toldo, que estava fet dels que es gastaven per a entoldar els tarongers per a tirar-los el carburo o el que fora per a matar els bixets. Es va cosir per a fer un gran que es lligava amb unes cordes i des de les teulades es pujava sense pensar el perill que tenia això, i el important és que féiem les cassoles ací. Era prou diferent del de hui en dia, es feia igual en la plaça amb la taula presidencial, l’alcalde, les falleres majors...

De tot el teu recorregut de faller, de què et trobes més satisfet? En un principi, del que estava més content i més pagat era de què teníem un casal propi, que l’havíem pagat nosaltres i ens l’havíem lluitat ben lluitat. Era un dels objectius que teníem i ho vam aconseguir, ja que no tot el món podia tindre un casal (hui en dia tots tenen casal encara que no siga en propietat). A més era important tindre el casal on toca, en el lloc on correspon, que és ací, on fas la festa, perquè quan estàvem ahí darrere no era el més bonic, el que és bonic és estar on està el monument. També estic molt orgullós del bot que li pegàrem a la Falla, el canvi que vam fer va estar molt bé perquè vam tornar a fer Falla, Falla del Forn, i que la gent tinguera ganes d’apuntar-se, perquè vam estar en un “más menos”. Teníem bones orquestres, les millors de l’època, i al final els diners eixien, tenies bons monuments, bones festes sense pagar, etc. No sé ara, les polítiques són distintes. Moltes gràcies, Eusebio.

Pepe Pla i Juan 97

Fallera Major Mª Victoria Pellicer Pérez Fallera Major Infantil Alicia Juncá Momparler “La Banca” Premi 2on de Secció Especial

Cassolera Maribel Pérez de Vidal

President Miguel Albarracín Mengual President Infantil Romualdo Bertomeu Pérez

Fallera Major Consuelo Llopis Pla Fallera Major Infantil Carla Mª Oya Belenguer

“El Mercat Comú” Premi: 3er Accésit Secció 1ª

Cassolera Mª Jesús Clari de Sifre President Bernado Llopis Pastor President Infantil Romualdo Bertomeu Pérez

Fallera Major MªJosé Miquel Alcami “Tintes i mitjes tintes” Premi: 3er Secció 1ª

Fallera Major Infantil Consuelo Miquel Alcami

Cassolera Mª Carmen Suñer de Pérez Alcaraz

President Roberto Llavador Comas President Infantil Romualdo Bertomeu Pérez

100

Fallera Major Mª LLuch Alfonso Vivas Fallera Major Infantil Vicenta Ballester Brotons Fallera Major Infantil d’Alzira Carla Oya Belenguer Cassolera Manolita Sanfrancisco de Comes “La Carcoma” Premi: Accésit de Secció 1ª

President Roberto Llavador Comas President Infantil Bernardo José Valiente Martínez

101

Fallera Major Elena Martínez Moreno Fallera Major Infantil Sara Bono Martínez

Cassolera Rosa Sierra de Borras President Eusebio Bernardo Laudes Cano President Infantil Bernardo José Valiente Martínez

102

“Passat, present i futur” Premi 1er Secció 1ª

Cassolera Amparo Soriano de García

Fallera Major MªJosé Alós Carrascosa

“Tentacions” Premi 1er Secció 1ª

Fallera Major Infantil Mª Ángeles Magallón Bernal

President Eusebio Bernardo Laudes Cano President Infantil Bernardo José Valiente Martínez

103

Fallera Major Mª Teresa Martínez Climent “Un any per a oblidar” Gran Premi 2º Secc 1ª

Fallera Major Infantil Mar Giménez Margarit

Cassolera Antonia Bernal Hervás President Enrique Moreno Vila President Infantil Eusebi Laudes Alfonso

104

President Enrique Moreno Vila President Infantil Eusebi Laudes Alfonso

Fallera Major Anna Mª Rodríguez Paris Fallera Major Infantil Blanca Bono Martínez

Cassolera Angustias Pérez de Bertomeu Falla Gran “La vida disfressada”

Falla Infantil “La música”

105

Dècada de 80

Esta vegada parlem amb José Rodríguez i Paris, el membre en actiu més veterà de la comissió i que porta ací des de que va vindre al món. Home coneixedor d’esta la seua casa, ha participat en diversos càrrecs dins de la comissió. Posseïdor de la Pala d’Or, ell sempre està a punt per col· laborar amb la seua falla en el que puga i sempre que les seues obligacions li ho permeten. També ha rebut recentment la Flama d’Or, Murta i Brillants. 106

Bona vesprada, Pepe. Quan t’apuntares a esta falla i com va ser això? Jo realment no m’apuntí. Mon pare i ma mare eren fallers i quan ma mare es quedà en estado, mon pare em va apuntar i com no se sabia el sexe m’apuntà només amb els cognoms. Això va ser l’any 1968 i fins al dia de hui.

Tu vens d’una família fornera, no? Si, mon pare, si no recorde mal, era faller des de l’any 1952 o 53. No va ser fundador, però crec que va ser acabar la mili i apuntar-se.

Vas entrar en la directiva prompte? Sí, relativament prompte. Vaig començar com a delegat d’esports. No recorde a quina edat va ser, però sobre 17 o 18 anys i la veritat és que després amb càrrecs més importants ja vaig tardar més, com a comptador i algun altre.

Han canviat molt les coses des del principi fins hui en dia? Una barbaritat, no sé si serà per l’edat o per altre motiu, però tot ha canviat moltíssim. Antigament els divendres veníem més gent a la falla. Clar, no existia l’internet. Hi havia un altre ambient, inclòs els dimarts quan veníem a les directives seríem catorze o quinze. Es feien en el pis de Víctor i Lily o en una altra casa, i es feien eternes, fins a l’una i mitja o dos del matí. Sí, ha canviat moltíssim. Ara vens un divendres i despaga molt no vore gent.

La situació tampoc acompanya. Si parlem dels anys 18, 17, 16 no hi havia eixos problemes.

Éreu molts fallers quan eres jove? No, jo recorde un dels pitjors anys, en l’època de menys gent, érem 67 entre majors i menuts. Però tants com ara, de dos-cents, dos-cents vint, crec que no hem arribat a ser mai, exceptuant algun any. Sobre cent cinquanta, cent quaranta això sí, molts anys.

Com estàveu organitzats? L’estructura bàsica sempre ha segut la mateixa, president, quatre vicepresidents, secretària, tresorer, comptador, etc. L’estructura sempre ha segut la mateixa.

107

I el paper de les dones al llarg del temps, ha canviat? Ha evolucionat d’alguna manera? Sí, clar que sí. Jo recorde quan era un adolescent que la comissió femenina eren les dones dels fallers, que no eren falleres, i ja després les joves d’aleshores que eren falleres començaren a involucrar-se molt. Lily, Elena, Mª Jesús, Mª Lluch, totes les que estaven començaren a tindre càrrecs de direcció i cada vegada més.

Hi ha molta diferència de com se celebraven les falles abans a com se celebren ara? Si, però pot ser també degut a l’edat. Hui t’ho agarres tot amb més tranquil·litat. Aleshores es vivia molt intensament. Supose que els jóvens ho viuen molt intensament, però jo ho note diferent. Principalment per la tecnologia, que en el meu temps no hi havia, ens ajuntàvem molt més. I la forma de viure la falla també ha canviat molt. Hui una majoria només ve la setmana de falles, antigament també hi havia alguns, però els divendres de tot l’any eren més entretinguts, la gent en general estava més involucrada, es feien moltes activitats que hui ja no es fan, com engalanar carrers en la setmana de falles, anar a fer la barriada, etc. Hui tot això s’està perdent, o s’ha perdut.

Trobes alguna cosa a faltar? Sí, clar que sí, sobretot ajuntar-te amb la gent que, a banda de la pandèmia, ja no està venint.

En la falla Plaça del Forn quin és l’acte que més t’ha agradat sempre? Com a acte oficial, per a mi sempre ha segut l’Ofrena. Si puc, no falle, però com a acte no oficial la nit de la plantà per a mi és una de les nits més boniques que existeixen, el dia de la plantà.

La falla dona tots els anys un reconeixement a un faller o fallera que és la Pala d’Or. Tu la tens. Que representa per a tu? Si, la tinc. Me la donaren l’any 1995, l’any del 50 aniversari. Per a mi, a banda de ser un orgull i un honor, és un sentiment que no es pot explicar, i sempre la duré amb orgull.

Podries contar-nos alguna anècdota? Hi ha moltes, divertides, gamberres, bones, hi ha moltíssimes. Des de la nit que vingueren els de Caputxins i deixàrem sense xampany el casal que era per a la Cassolà, que no es va fer, per la riuà del huitanta-set, i després anàrem i cremàrem una falla dins del casal de Caputxins, fins la nit que s’esgarrà el “toldo”, plovent, que estàvem ací intentant salvar-lo. Són coses que resulten divertides perquè s’ha d’agarrar-ho així.

Per acabar, de què et trobes més satisfet d’haver aconseguit com a falla i com a faller? Home, la falla representa la meua vida, no puc dir altra cosa. Estic tota la vida ací, és una cosa més de la meua família, allò que és la institució, no ho entenc d’una altra manera. De fet he involucrat a tota la meua família, la meua dona, la meua filla, i ací estem i esperem que continue. La falla per a mi és part de la meua vida.

Roberto Carlos i Ribera 108

ANYS 1991-2000

omencem un nou període comprés des de l’any 1991 fins a l’any 2000. Anys eternament recordats per les Olimpíades de Barcelona, l’Expo de Sevilla, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, l’entrada en vigor de l’EURO, i per la música que formarà sempre part de tots els que hem viscut eixos anys, com “Bailar pegados es bailar”, de Sergio Dalma, “La flaca” de Jarabe de Palo, o “Corazón partío”, d’Alejandro Sanz.  Estrenàrem dècada amb un fet molt important per a la nostra comissió, ja que va ocórrer un fet històric que marcarà per sempre un abans i un després en la nostra falla. En 1991, i per primera vegada, serà una dona fallera, Mª Jesús Palazón i Pelufo, la que és condecorada amb la Pala d’Or, entrant a formar part d’una comissió fins aleshores només integrada per homes. I clar, uns pocs mesos després, ja en “el caloret” de l’estiu, Rita Barbera es converteix en alcaldessa de València. Dones al poder! I un any després, el tema de la Pala d’Or va ser de nou protagonista. Ens trobem amb un cas excepcional, mai més repetit, ja que es van donar dues pales a dos fallers. També fórem campions a la lliga de futbol sala femení. Teníem unes falleres molt guerreres. I acabarem eixe any amb la primera moció de censura a un alcalde d’Alzira elegit democràticament, Francisco Blasco. I que ràpid passen els anys, veritat? Ja, i per primera vegada, amb línies d’autobusos a la nostra ciutat del 1993, puc contar-vos que va ser un any complicat. Ens

109

quedàrem un poc “empenyats” i no ens tocà la loteria. Malgrat tot això, continuàrem fent falla i amb el lema “Festes i Tradicions”, de l’artista Bernardo Iñigo, obtinguérem un primer premi a la falla infantil. En el llibret quedàrem tercers. Les dones foren, lamentablement, protagonistes, ja que es trobaren sense vida els cossos de les xiquetes d’Alcasser, un fet que va commocionar a tot el país. Els anys següents i sense un duro poc es podia fer més que mantindre el “tipo” i continuar endavant. El 26 d’abril del 1994 l’ajuntament passà a ser propietari del nostre casal per tal d’ingressar uns dinerets extra i poder revertir la situació. La falla continuà la seua activitat en el mateix, però cedit per a destinar-ho a activitats socials, situació que continuà fins al dia de hui. I entràrem de ple, i amb la butxaca plena, en l’any del nostre 50 aniversari. Com ara, aglutinàrem el passat i el futur de la nostra falla, retrobant-nos en aquell present, replet d’actes i emocions, i amb Zaplana com a nou president de la Generalitat començà un nou panorama polític a la nostra comunitat. Els següents anys foren anys de transició sense cap fet destacable pel que fa a la nostra comissió, però sí que tinguérem fets que marcaren el futur de la nostra societat, com l’assassinat de Miguel Ángel Blanco o les manifestacions per tal de defendre el nostre estatut d’autonomia.

110

Arribem a l’any 1998 i eixe any ens va deixar una anècdota que escoltem una vegada i una altra. Història fallera amb majúscules, ja que en el pont del 9 i 12 d’octubre, la falla llogà un autobús i…. On anaven els fallers del Forn, vos preguntareu? Doncs tots a Jailly Les Moluins, propet de Dijon, França. I sabeu per a què? Per a fer el nomenament de la cassolera. Imagineu-vos: fallers del Forn, un autobús, i este “petat” d’utensilis per a fer un nomenament faller com mana la tradició en el país veí. Portaven fins i tot l’aigua d’ací perquè si no la paella no sap igual. Calders, arròs, aigua, la carn… i dos pernils que només aguantaren dues parades de l’autobús. Els fallers se’ls estacaren abans d’arribar. Està clar que allò de Fallers Pel Món, la Falla Plaça del Forn ja ho tenia més que clar. Fer una despertà fallera amb un radiocasset i tirant masclets en un poble que semblava el de “Heidi” era d’allò més surrealista. Estic convençut que les vaques d’allí no donarien llet en condicions durant prou de temps. I la nostra Cassolera, Finita, va fer el seu discurs en Valencià, tot i que la seua llengua materna no era eixa. També ho va fer en francés per deferència als seus veïns que vingueren a l’acte. He de dir que tant la Cassolera com el Cassolo, Leo, ens tractaren de meravella, com si fórem família. I com a fet extraordinari que era este, al nostre país una notícia esperada des de molts anys enrere: ETA anuncià una treva indefinida, i a Alzira s’inaugurà l’hospital de la Ribera. Ja només ens queda acabar la dècada amb l’entrada de l’Euro i el soterrament de la pesseta amb l’entrada en el nou mil·lenni, això sí, amb un poquet d’angoixa, ja que podria ser el final del món segons les previsions, la qual cosa no es va produir perquè estem ací contant-vos tot el que va ocórrer en eixa dècada que tanca un segle i on es consolida el que seria la Falla de la Plaça del Forn del nou mil·lenni.

Jorge Gimeno i Domènech 111

Dècada de 90

Esta vegada tenim el plaer de parlar amb dos membres de la comissió Falla Plaça del Forn que han segut i, encara ho són, dos dels pilars importants on s’assenten les bases per a ser un bon forner: Elena Martínez i Toni Soler. Elena ha segut la nostra Fallera Major per tres voltes i també Cassolera, i Toni ha segut el nostre president durant 3 anys. A banda d’açò, els dos són fallers que han treballat i treballen per a la falla en tot allò que siga menester. Amb estos llorers podem dir que parlem amb unes persones que entenen el que és la nostra falla i que la porten al cor. 112

Elena, Toni, Toni i Elena, igual dona que dona igual, qui va ser el primer a apuntar-se a la falla i en quin any va ser? Elena: Jo, va ser l’any 1984, però la primera banda que tinc és de l’exercici 1985.

Abans de ser del Forn, tu no havies segut fallera mai. Com va ser això de vindre a esta falla? Elena: Perquè els meus tios eren fallers d’ací, Pepe i Enrique Moreno. A mi tota la vida m’han agradat les falles, ma mare també va ser fallera major, en la seua època en l´any 1964, de la falla Doctor Ferran i en ma casa de sempre s’han viscut les falles. Recorde que, quan era xicoteta, ma mare em vestia de fallera i donàvem una volta pel poble i inclús una vegada, tindria jo dos o tres anys, els meus tios m’agarraren i m’incorporaren al passacarrer i, en fi, ells són els que m’arrastraren. Recorde que la falla l’Alquenència, perquè nosaltres vivíem en eixe barri, va anar porta per porta a demanar falleres i ma mare va dir que no, que havia de ser fallera del Forn. Però en esta falla llavors es necessitava un mínim d´edat, crec que eren quinze anys, i als quinze em vaig apuntar.

I tu Toni? Toni: Quan era xicotet ma mare em soltava pel carrer, per la falla Abuixares i me n’anava en companyia d’ells tirant coets i passava les falles amb ells. Després, quan ja vaig ser més jovenet, jugava al futbet i m’apuntí a la falla Sant Joan i més majoret vaig ser un any de Colmenar. També m’apuntí a Sant Patrons i allí vaig estar fins que em vaig casar, que ja m’apuntí a la Plaça del Forn.

Quan s’apuntareu els dos ací, hi havia molts fallers? Elena: Estem parlant de l’any 1993, no estava malament, hi havia ambient.

A banda dels teus tios, teníeu ací més coneguts? Elena: Clar, pràcticament tots els amics dels tios eren d’ací i jo recorde de xicoteta de vore’ls a tots en estiu per l’hort, en la Murta. Coneixia a Víctor, a José Alonso i altres que ja no estan. Quan venia ací, els coneixia pràcticament a tots.

Toni com va ser el teu primer any ací en el Forn? Toni: Els últims anys en Sant Patrons vaig estar de secretari de Junta Local Fallera i vaig tindre una relació prou intensa amb Pepe Moreno, i l´any que jo m’apuntí ell era el president d’esta comissió. Llavors em trobava com en casa i em vaig trobar molt a gust, coneixia a prou gent i em vaig trobar molt bé.

Això també provocaria que tinguéreu càrrecs en les directives? Elena: Al principi jo era molt joveneta, però a poc a poc em vaig incorporar i vaig dur uns quants anys la loteria, i després altres càrrecs, jo m’apuntava a tot. Toni: Em vaig apuntar l’any 93 i en el 98 vaig ser president. En eixos cinc anys vaig fer un poquet de tot i després he segut secretari i molts més càrrecs.

113

Notàreu un rol diferent entre fallers i falleres o anàveu tots a una? Elena: Esta falla sempre ha segut pionera, també en la incorporació de les dones. Hi hagué una època dura que jo ja no vaig conéixer, però sí quedaven uns aspectes molt diferenciats entre uns i altres i amb els fallers majors, però a poc a poc anà a menys. Toni: Jo venia d’una època on les falleres vestien els vestits que marcava la comissió i no assistien a les reunions. Jo això ho he viscut de jove, he assistit a votacions on s’aprovà per minoria que les falleres pogueren assistir a les reunions dels divendres, però quan jo arribi ací tot això ja s’havia superat.

Trobares molta diferència de com funcionava la teua antiga falla a esta? Toni: Jo no vaig trobar gran diferència perquè eren les dues de la mateixa escola. Una era el regnat d’Agustí Martí, un gran faller de les falles d’Alzira, i ací estava Pepe Moreno, entre altres, que tenien la mateixa escola. Aleshores la forma de funcionar era prou similar.

Elena, tu has sigut tres voltes fallera major. Imagine que cada vegada tindrà uns motius o una explicació, no? Elena: La primera vegada va ser l’any 1986. Jo em vaig apuntar amb la meua amiga Espe i el segon any pareix que no trobaven fallera major i mon tio Enrique va dir «Tranquils, que jo tinc fallera major.» Anà a casa de la germana, ma mare, i li va dir: «Maru, la xiqueta és fallera major.» Mon pare es va quedar més blanc que la paret. Quan a mi m´ho van dir, jo no m´ho podia creure, i va ser fantàstic. Eixe any va ser quan Eusebio Laudes agarrà la falla després del Sr. Roberto Llavador. Hi va haver un canvi molt gran, els majors feren un pas enrere i els joves, joves d´uns trenta anys, es feren càrrec. Un any boníssim, guanyàrem el primer premi també.

En l’any 2001 recorde que estàvem en el nomenament de la fallera major infantil, que era Elena Talón, la neta de la perruquera de tota la vida, la Sra. Amparo, i estàvem en el restaurant de son pare d´Ele, en l’Alcúdia, i no hi havia fallera major. Era ja en estiu, i allò que passa en estos casos, s’embolicà la cosa entre uns i altres i Toni va dir «Si no eres és perquè no vols.» I vaig dir «Com que no vull! Ara voràs!”, i vaig ser. Tinc també molts bons records amb Pepe Conejero i l´ambient tan bo que hi havia.

I l’última, recorde estar ací en el casal en una festa i crec que president no teníem i van comboiar a Jorge. I l’”Aigua de València” té unes coses que... I li vaig dir: «Va, Jorge, si tu eres president, jo fallera major.» I així va ser. No ha sigut mai això de «Jo seré l´any que ve», sinó que sempre ha sigut «morta i pelà», amb setze, trentaun i quaranta anys, i totes han sigut molt diferents, però genials.

114

I tu, com a home de fallera major, això com es porta? Toni: Com comprendràs el primer any no el vaig viure, però els altres dos a desfruitar. He de reconéixer que en esta falla, tant quan ella ha sigut fallera major com quan no, hi ha hagut, molts i molt bons moments que he gaudit, però moltíssim.

Tu també has sigut protagonista d’açò, perquè tu has sigut president unes quantes vegades, no? Toni: Si, va ser als anys 1998, 99 i 2000, tres anys, i la veritat és que la falla venia un poc d’una època convulsa, no hi havia molts fallers, el cens era d’aproximadament unes cinquanta persones majors, però he de reconéixer que la gent es va involucrar. Sabeu que en la falla la presidència és perquè algú et proposa. Jo, en cinc anys que estava en esta falla, no tenia massa ganes de complicar-me la vida, fins que a la nostra amiga Marga Martí se li va ocórrer dir «Si tu eres president, jo fallera major.» I ahí l´embolicàrem. Així començà un exercici que visquérem molt intensament i els dos anys següents continuàrem fent coses amb Mariola i Celia, i amb les cassoleres, que recorde que anàrem a fer el nomenament a França i ho desfruitarem molt. I el tercer any vaig pensar que ja havia complit amb la meua tasca com a president i vaig deixar pas per a què Pepe Conejero, que també ho va fer molt bé, continuara. Van ser uns anys molt bons on la gent va participar molt i on he de reconéixer públicament que la família Martí-Vidal s’involucrà completament en la falla, Víctor, Lily, Marga, tots, i aconseguírem que la falla remuntara a uns nivells que no pensàvem mai.

I després també tenim a Elena que ha sigut, és clar, cassolera. Elena: Va ser l’any 2015. Estefanía és una xiqueta que jo he vist nàixer i vivia porta amb porta en el mateix replanell que ma mare i sempre he tingut molta relació amb ella. Allà per l´any 2012 em va demanar si tindria un vestit per a deixar-li perquè volia eixir en l´ofrena amb nosaltres, ja que estava la seua amiga Clara Aledón. Va quedar encantada i es va apuntar. En el 2015 va ser fallera major i el seu home, Alberto, president i vingueren a demanar-me que fora la seua cassolera i jo li ho vaig dir a Toni i em digué que si, i ale, allà que vaig anar. Però molt bé.

Es viu d’una altra manera l’any que eres cassolera a quan eres fallera? Elena: Si, no té res a vore. Jo sempre he tingut la percepció de què una cassolera és una persona de fora i quan ve ací ho té tot muntat, tot fet, és la cassolera, és la protagonista Quan eres fallera, eres una més, coneixes els costums, coneixes a la gent de la falla, res et ve de nou i podem dir que no et poden sorprendre igual que quant és una dona de fora.

115

Toni, havies vingut alguna vegada abans de ser faller a la cassolà? Toni: Si, tingueu en compte que la cassolà, des de fa molts anys, ha estat integrada en el que és el programa de festes de Junta Local Fallera, com a un acte oficial en falles. Per tant, el dia 18 no fa dinar, venen convidats a la Plaça del Forn i els anys que vaig estar en Junta Local vaig assistir a la cassolà com a membre de la mateixa, sent faller de Sants Patrons. Evidentment és totalment diferent estar veient la mascletà o els passacarrers i a les dos te´n vens, independentment del protocol de l´entrada a la plaça, que és molt bonic i es viu molt tant de fora com de dins, a ser un membre de la comissió que està preparant la cassolà. Perquè a la cassolà, independentment de què l’acte siga tot l’entranyable que la gent pensa o vullga que siga, hi ha molta faena que la fan i la viuen els membres de la comissió. Per descomptat que és molt diferent.

Que significa per a vosaltres la cassolà? Elena: Per a mi és la Plaça del Forn, és un acte molt institucional i mot protocol·lari, has d’entendre-ho. És tan senzill com vindre a la plaça a asseure’t en una cadira de plàstic i menjar-te un plat d’arròs al forn, però amb tanta categoria com per a ser l’únic acte d´una comissió que és oficial els dies de falles per a Junta Local Fallera. A més de la Junta amb les falleres majors d’Alzira i les seues corts, assisteixen l’alcalde i la corporació municipal a més d’altres convidats tant de Junta com de l’Ajuntament i altres personalitats. Ara recorde en l’any 1986, quan vaig ser per primera vegada fallera major, que vingueren les belleses del foc d’Alacant i un altre any va vindre la corporació municipal de Corbell Essonnes de França.

Els dos teniu la Pala d’Or, que suposa per a vosaltres? Toni: La Pala d’Or és un reconeixement que fa la comissió a una tasca al ser membre d´una comissió. No es tracta de fer faena, es tracta de fer allò que t’agrada, es tracta de gaudir, i quan u fa el que li agrada, resulta prou senzill. Hi ha gent que fa molta feina, hi ha gent que fa moltes gestions, és en definitiva un reconeixement que fa la comissió a la trajectòria d’una persona, és una distinció que t’ompli d’orgull perquè representa un reconeixement de la teua falla. Elena: És un reconeixement, hi ha molta gent molt “formigueta”, hi ha moltes tasques que estan molt amagades, que no estan a la vista de la gent, però molt importants per al funcionament de la falla. Altres estan a la vista de tots, al final tota la gent que té la Pala d’Or valora molts criteris. Si a tu t’agrada i treballes per la falla, de la forma que siga, tard o prompte t’arriba. És bonic perquè et reconeixen la teua trajectòria, es tracta de les coses que has fet pel gust de fer-les.

116

Quin és l’acte que més vos agrada en els dies de falles? Elena: A mi la Cassolà i l´ofrena, el passdoble també està molt bé. Toni: Com a acte oficial l’ofrena, el lliurament de premis no és un acte que li faig massa cas, i el passdoble algunes vegades. I m´ho passe molt bé sobretot quan vaig amb l´amic Barraca, que entre els dos intentem anar al nostre ritme, i després institucionalment la Cassolà, per descomptat.

Quina és la cosa més bonica que vos a passat en la vostra vida de fallers? Elena: Són moltes coses, començant perquè el món de les falles ens va unir, i després la quantitat d´amics i amistats que tinc. Es creen unes relacions molt grans, i per a mi la gent de la falla són com una segona família. Toni: El millor moment que jo globalitzaria és la resposta de la gent els tres anys que jo vaig ser president. Jo no he vist gent més unida, amb més ganes de fer festa i amb més ganes de què açò es convertira en una de les falles més grans d’Alzira. Això ho vaig gojar moltíssim.

Per acabar, i si haguéreu de triar entre falles i setmana santa? Toni: Vaig a fer-te un balanç. Elena ha segut tres vegades fallera major, una vegada cassolera, jo tres anys president, en falles. En setmana santa Elena ha sigut tres anys clavariessa de la confraria, és clavariessa major d’Alzira i jo he segut huit anys president, i ella també ha sigut presidenta. És a dir, al final estem en un complot. De fet, una anècdota és que lány que coincidiren les falles en setmana santa, jo em vaig esborrar de la falla perquè havia déstar en la meua confraria. Ella no, ella va continuar en la falla. Elena: Però és que eixe any que coincidien, Lily era la fallera major, jo tenia clar que havia déstar en la falla, que no em podia esborrar, però és que jo eixe any era clavariessa de la meua confraria, jo tenia el dosser. Va ser un any fantàstic. Hi ha una foto que estem Lily, Barraca i no sé qui més, ells vestits de fallers després de l’ofrena i jo en la vesta dins del dosser. Les paraules d’ell quan ens casàrem van ser: “Jo d’una falla a una altra puc canviar, de fet ja ho he fet altres vegades, però de confraria no. Sempre que no em demanes canviar de confraria, de falla sí, així que ens n’anem a la Plaça del Forn.» Jo vaig pegar una «descansà», ja que no tenia massa arrels a cap confraria. La meua sogra em va fer la vesta i a la confraria, i ací estem. I el fet de ser clavaris majors va ser que ens cridà Estefania, i jo li vaig dir que no, perquè teníem el 75 aniversari de la nostra confraria. També li vaig dir «Parla amb Toni i voràs com et diu el mateix.» Ella va parlar amb Toni i ell li va dir que si, i ací estem. Seria molt difícil haver de triar.

Pepe Pla i Juan

117

Fallera Major Fina Granell Franch Fallera Major Infantil Miriam Oya Belenguer

Cassolera Amparo Colomer de Negueroles President Bernat Valiente Sala President Infantil Xavier Belenguer Añó

Falla Gran “Què Tenen les dones” 3er Accèsit Secc 1ª

Primera dona Pala Mª Jesús Palazón Pelufo

118

Cassolera Amparo March Tudela President Víctor Rubio Desantes President Infantil Eusebi Laudes Alfonso “Espectáculos” Premi 2º Secc 1ª

Fallera Major Nieves Llácer Ramírez Fallera Major Infantil Valle Lafarque Santana

119

Cassolera Ángela Armiñana Blasco Fallera Major Mª Carmen Celaya Torralba

President Bernat Valiente Sala

Fallera Major Infantil Belén Alonso Conejero

Falla Infantil “Festes i tradicions” Premi 1º Secc 1ª

120

President Infantil Enric Llorca Rodríguez

Falla Gran “Abans i ara”

Cassolera Marina Soler de Alonso Fallera Major Isabel Ventura Matillas

President José Moreno Vila

Fallera Major Infantil Belén Alonso Conejero

President Infantil Enric Llorca Rodríguez

Falla Gran “Bona cuina” Falla Infantil “Nostre barri”

121

Fallera Major Consuelo Mª Miquel Alcami Fallera Major Infantil Alba Ausina Román

Cassolera Empar Pellicer de Pérez President Eusebio Laudes Cano President Infantil Fran Ausina Román

Falla Gran “50 aniversari” Falla Infantil “Tots a la Festa”

122

Cassolera Josefina Camarena de Suñer Fallera Major Yolanda Escudero Jiménez

President Rafael Barraquet Moya

Fallera Major Infantil Gemma Bertomeu Pérez

President Infantil Ernest Chorro Belda

Falla Gran “Quixotades” Falla Infantil “Contes de sempre”

123

Fallera Major Mar Giménez Margarit Fallera Major Infantil Rosa Mª Alfonso García

Cassolera Pilar Romeo de Cristóbal President Rafael Barraquet Moya President Infantil Ramiro Sánchez Prinetti

Falla Gran “La Fama” Falla Infantil “Els Menjars”

124

Cassolera Fina Puchol de Bounan Fallera Major Marga Martí Vidal

President Antonio Soler Viñals

Fallera Major Infantil Sofía Gómez Martínez

President Infantil Enric Javier Albarracín

Falla Gran “La contaminació” Falla Infantil “El camí fins al poble”

125

Fallera Major Celia Carrillo García Fallera Major Infantil Ana Prats Peretó

Cassolera Mª Lluch Alfonso Vivas President Antonio Soler Viñals President Infantil Carlos Fernández Palacios

F. Major Infantil Alzira Sofía Gómez Martínez

126

Falla Gran “De cap a l’infern” Falla Infantil “Cinema Infantil”

Cassolera Amparo Pérez Pellicer

Fallera Major Mariola Terol Pons

President Antonio Soler Viñals

Fallera Major Infantil María José Sánchez Conejero

President Infantil Alberto Mir Ventura

Falla Gran “Te ve de nou” Falla Infantil “Fantasia Turística”

127

Dècada de 90

Parlem amb Rafael Barraquet i Moya, membre en actiu de la Comissió Falla Plaça del Forn des de 1982. Etern delegat de monument, sap tot el que necessites saber sobre la falla i els seus monuments i artistes fallers. Este “enamorat” de les falles ha segut president en 5 ocasions i sap molt bé el que és portar una comissió endavant. Sempre disposat a tot, si el temps o el seu Valencia CF li ho permeten, ara ens conta sobre ell i la seua falla.

128

Tal volta tens una etiqueta de “l’etern president”. Quants anys has sigut president de la Falla? Bé, etern president? No crec. He sigut 5 anys, en períodes de 2 anys, he descansat altres 2 anys i l’últim va ser per unes circumstàncies especials i em vaig presentar.

Des que any portes en la falla? Des de l’any 83, no, Falles del 82, perquè en el 83 no hi va haver falles.Jo era faller d’una altra comissió i en aquells anys hi havia un campionat de futbol sala. Com que un company era faller d’ací, al final vam vindre a esta Falla i ací ens quedàrem.

El fet de canviar de Falla, et va molestar molt d’eixir d’una Falla i ficar-te en una nova? No, jo tenia ganes de ser faller i em vaig apuntar a una comissió prop d’on vivia. Realment no coneixia a ningú en aquella comissió, però em vaig apuntar. Després he fet molt bones amistats, però un dels meus millors amics era d’esta Comissió i insistia que me’n vinguera. Una vegada ací ja començàrem a relacionar-nos. No, no va ser molt problemàtic.

Venies a les reunions? Sí, encara que tampoc prestava massa atenció a les reunions. Veníem i sopàvem, la gent més major parlava. En fi, eren reunions que no eren problemàtiques, ja que estava tot molt encarat. La cosa estava en el fet que després eixíem per ahí. En aquell temps no hi havia tantes coses com ara, i la gent jove igual agafàvem el cotxe i anàvem a un altre poble. També els partits de futbol sala es jugaven els dissabtes i teníem el “comboi”, fins i tot ens preparàvem per a anar a sopar el dissabte.

Preparàveu activitats en comú per a fer coses en la Falla? No, perquè pràcticament ho féiem tot fora de la Falla. El que féiem els dissabtes era anar al partit, quedar per a sopar i de discoteca. Sí que s’han fet a vegades balls de sevillanes, i alguna cosa semblant, però poc. Ara hi ha moltíssims més actes, abans hi havia menys actes, però sempre estàvem junts.

Quan comences a interessar-te pels monuments? De sempre, perquè en aquells moments jo treballava en una casa de pintures i anava a repartir pintura i anava als tallers. Els pintors i artistes fallers venien on jo treballava i a partir d’ací vas coneixent a la gent i vas interessant-te pel tema.

Això dels jurats de falla, com ocorre? Això va sorgir perquè quan es va fer el primer Congrés Faller, una de les esmenes que va presentar esta Comissió era que els mateixos fallers ens votàvem els monuments, perquè havia de vindre un senyor de fora, que era un faller com jo, i era tot una polèmica i aquella esmena va tirar endavant, i atés que vam ser els promotors de l’esmena pensàrem que havíem de presentar-nos com a jurat. Jo em vaig presentar com a jurat i he estat prou anys com a jurat de Falla.

Creus que la Falla del Forn, des d’un principi quan estaves tu ja de faller s’ha preocupat prou dels monuments? Sí, sempre dins de les nostres possibilitats econòmiques, perquè nosaltres som una Comissió que dividim molt el pressupost. Jo he sigut president i m’he trobat en

129

eixes circumstàncies. El nostre pressupost està molt dividit, molt per a orquestra, molt per a ball, molt per a això, molt per a allò i prou, que no suficient, per a Monument. Encara que no hem sigut mai els que econòmicament hem sigut els més forts dins de la categoria, sí que ens hem preocupat molt de les crítiques, dels temes, perquè som una Comissió que la gent gran ja ho feia i ara en l’actualitat també estem fent-ho. La manera de fer-ho està en el fet que la Comissió decideix un tema i es parla amb l’artista, i amb compte, que no tots els artistes volen entrar al joc! Però vas allí, parles amb ell i dius per què. Li comentes la idea que tenim i ens presenta un projecte. I a partir d’ací entre l’artista i la Comissió es completa el projecte.

I tu des de quan portes en l’apartat de monument? Jo et podria dir que des de sempre, però no he sigut el delegat de monument sempre, però si des de fa uns anys fins ara. No som una Comissió que sol canviar d’artista molt sovint. Si tenim un artista i realment ens fa el que nosaltres paguem, som una Comissió prou estable.

Recorde que hi havia anys que es feia una loteria a banda per a aconseguir diners per al monument. Creus que això ajudava per a fer un monument més gran o de més categoria? Sí, sí, això sorgix l’any 1985, a partir de tindre una Falla que li diem “la del Corcó” que va ser la del 85 i en el 86 entrà el canvi generacional, i entràrem gent jove amb Eusebio de president, i vam dir que volíem un monument més d’acord amb el que era esta Falla. Enrique Moreno va ser qui va comentar la idea de vendre uns dècims i tot el que traguérem seria per a suplementar el monument. Tots estiguérem d’acord i aquell any vam tindre el primer premi. A l’any següent continuàrem i vam tindre el primer premi i a l’any següent vam tindre el segon. Aquells anys, sense ser la que econòmicament era la més forta de la categoria, vam tindre també un gran artista, Antoniet Baez, i aquells anys van ser molt bons.

Ens has comentat això de la Falla “del corcó”. Pots explicar-nos una mica que és això? Bé, nosaltres ho déiem així, perquè era una falla que tenia com dos cucs de seda i tenia forats com si els cucs se l’hagueren menjada i es veien els llistons de dins, i per això li déiem la Falla “del corcó”. Era una idea, una bona idea, el que passa és que econòmicament, es veu que el pressupost no era molt bo. Entrava molta gent pel carreró i deien: “Pobres, els ha caigut”. Uns altres deien; “Mira, se’ls ha trencat”, i nosaltres: “No, no senyora, no, és que la Falla és així!” Ens ho passàrem molt bé aquell any, però el que era el monument, buf. D’ahí el tema dels dècims.

Recordes els números dels dècims? Si, el 17.367 i el 12.071. I valia la pena. Parlant en pessetes, la Falla estava econòmicament com estava i tal volta per a monument podríem tindre un pressupost d’un milió de pessetes, i probablement dels dècims es podien traure tres-centes o quatre-centes mil pessetes.

De tots els monuments en els quals has estat involucrat, de quin estàs més content? Més content? O que més m’haja impactat a mi? Perquè a mi em va impactar el de l’any 86. La falla en si tampoc era cap meravella, però una peça de la falla era una poma. Després de tindre el pressupost, no sé si va eixir la loteria o que va ser, la qüestió és que va haver-hi un poc més de diners i Enrique parlà amb l’artista

130

i este va fer una poma tan bona que la gent la va conéixer com la Falla de la poma i era espectacular. D’aquella falla me’n recorde molt i també recorde molt la falla de l’any 2007, per l’espectacularitat. Una falla molt gran que va estar molt, molt bé.

Tu també eres l’encarregat de buscar l’artista de la Falla Infantil, no? Sí, el que era delegat de monument buscava als dos artistes.

I de monuments infantils, quines t’han agradat? Perquè sí que em consta que hem tingut artistes bons. Sí, em va impactar molt el monument de l’any 2006, que ens ho van fer els germans Parra i amb un pressupost que ningú esperava, dins de la categoria. Es va guanyar el primer premi, i no era gran, era molt xicotet. I després també Borja, que hui és un artista molt reconegut, que va començar amb nosaltres i ens va fer tres falletes espectaculars.

Els monuments de la Plaça del Forn s’han caracteritzat sempre per tindre una bona crítica, qui vos feia les crítiques? Les crítiques les feia molta gent, però sempre ha sigut gent molt sarcàstica, però no en “malasombra”. A mi em van dir una vegada “És que vosaltres no toqueu els ous, els trenqueu”. Hi ha hagut molta gent com Eusebio, antigament la senyora Emilia LLavador, actualment Xavi, gent molt bona. Xavi és una persona molt involucrada en el tema que, abans de fer-nos la crítica, ha parlat amb l’artista, ha vist cada escena, en fi, que està molt treballada.

Tu no havies vist mai cap Cassolà. Així que t’apuntares i et vas trobar amb una Cassolà. Sí. Al principi m’agradava. Després quan passen els anys i eres jove penses que estem perdent un dia de falles, i de vegades penses “Per què no canviem la Cassolà a abans de Falles o quan siga?” Però després, quan passa el temps, te n’adones que el que ens identifica a nosaltres com a Falla és la Cassolà. Quan parles amb altres comissions saps el respecte que es té a la Cassolà, i és que és molta Cassolà.

Això de ser president, el primer any que tu et llances, i dius “Jo em presente a president”, que et va passar pel cap? Era l’any després del 50 aniversari i Eusebio, que va ser el president del 50, va dir que ja no volia continuar i a mi no em desagradava la idea. Vaig parlar amb gent de la falla, gent que havia estat amb mi en el tema del canvi generacional, vaig parlar amb Pepe Moreno, amb Enrique, Eusebio, Víctor, Evaristo… era una poc aixó de “Va, tira endavant, tira!” i vaig ser dos anys seguits. En una altra ocasió, després de preguntar a una persona si la seua filla anava a ser Fallera Major, este em va contestar que sí, però que jo havia de ser el president i no li podia dir que no a aquella persona, i vaig ser dos anys més. I la tercera ja va ser per motius de la falla, no eixia president i va ser un poc per llevar ferro a alguns temes i em vaig presentar, però per a un any.

De les cinc vegades que has sigut president com ha sigut la més xula per a tu? Xules han sigut totes, el que passa és que en l’última el tema va començar prou marejat, però després que ja ens estabilitzàrem, amb la Fallera Major que vaig tindre, amb Lily i amb Jorge ens ho passàrem molt, molt bé. Encara que jo com a president en falles ho passe molt malament, vull que tot isca bé i en la Cassolà quasi em menge les ungles. Tot és: “Mira a aquell, yee que allí falta cervesa, o una cassola,

131

que cal fer això i allò…” i jo ho passe molt malament. Al llarg de l’any vaig capejant però els tres dies de falles…

I que tal els discursos, parlar com a president? Molt mal, però mal! Jo normalment em feia una “xulla” i en ella posava: Cassoleres, Falleres Majors, vaja, tot allò que no havia d’oblidar, donava les gràcies i …a deixar de suar.

Que és el més estrany que t’ha passat com a president? M’han passat moltes coses. El primer any de president, jo treballava a Paterna i havíem de presentar un llibre a la Casa de la Cultura. Vaig avisar que arribaria justet de temps i em diuen que havia de parlar. Eusebio em preguntà si volia que em fera unes notes i jo li vaig dir que sí. Quan vaig arribar, Eusebio em va donar el paperet i em va preguntar si ho tenia tot clar. Jo li vaig dir que sí. Quan vaig començar a llegir, era com fray Dolors, anava avant, arrere, i al final vaig dir: “Bé, senyors, gràcies per haver vingut a la presentació del llibre”. Haver de parlar després dels que ja havien parlat, imagina el mal que ho vaig passar.

Com a faller, quin és l’acte que més t’agrada dels dies de falles? Els actes que més m’agraden són l’Ofrena i la “Plantà”, el que passa és que en la “Plantà” acabe fet pols al final.

Creus que les “plantaes” que es fan ara són iguals o molt semblants a les que es feien quan tu vas començar? Sí, pràcticament llevant l’any del “corcó”, que crec que la plantàrem a braços, i era. “Yee, va, tots a una!” i posàvem un calaix baix, “Val va!” i posàvem un altre i així anàvem. Llevant d’aquell any sempre ha sigut amb grua, és a dir que la “plantà” sempre ha sigut molt semblant.

L’any 94 et donen una recompensa, la Pala d’Or. Que tal senta això? És un orgull, la veritat, encara que la d’Or sempre és un reconeixement al treball, però la de fusta, el que és faller del Forn i porta la Pala de fusta és una cosa molt xula. També és sentir-te part d’alguna cosa, i això és ja un reconeixement que et fa la teua Comissió de cara a tu.

Parlant de recompenses, tu també tens la de JLF que és la més alta que es pot arribar, quina és? Si, però jo tampoc ho tinc molt clar, crec que és Or, Murta i Brillants.

Després està també la de titani, crec que és, no? No, crec que després volen donar el nínxol d’or i nínxol d’or amb fotografia, segons els estatuts de Junta Local. Quan per desgràcia faltes, et donen una a títol pòstum i sempre et donen la superior a la que tens. No sé a mi ja quina em donaran.

De tots els anys que has sigut faller, tant com a faller com a president, de què et sents més orgullós? De la gent que he conegut. Anava a dir-te que alguns per a mal, però no. I molta gent que ara són amics ja per sempre i això és una cosa que jo considere molt positiva, alguns que estan i uns altres que, per desgràcia, ja no estan.

132

Quan entrem en un lloc sempre ens fixem i tenim algun referent. Per a tu, que persones han sigut referents? Quan jo vaig entrar ací el que era jove i movia a la gent i les coses era Enrique Moreno, que ja no està per desgràcia. Víctor amb els flams, menjant flams era un fenomen. Després també et fixaves en la gent gran, però jo m’he fixat en la gent de la meua edat o un poc més majors.

La Falla ha canviat. Creus que ha evolucionat per a bé, per a mal, trobes alguna cosa a faltar? No, crec que la Falla ha evolucionat per a bé, perquè ara ho idealitzem tot, però al principi tot no era tan bonic com ho fem ara, hi havia moltes mancances. Ara com ara, que estàvem parlant de la Cassolà, hui hi ha una organització, i abans era faena, faena i faena, ara està tot més organitzat. També tenim uns grups de teatre, uns LLibrets. Jo crec que ha evolucionat per a millor. A més a més estan les coses que són nostres que jo crec que tenim. Estàvem parlant de la Cassolà, que és una cosa molt nostra. I una cosa que ens diferencia de moltes comissions és l’àrea cultural, tenim un grup de teatre molt bo, infantil, majors; un Llibret que no sols és conegut a Alzira sinó que en l’àmbit de la Comunitat Valenciana som un referent. Serem de les deu, quinze Falles de la Comunitat que en lliurament de premis se’ns reconeix i això també fa que em senta molt orgullós d’esta Comissió.

Hi ha alguna cosa que realment no t’agrade de les falles actuals? De les falles actuals? Em resultaria molt fàcil dir el “mesinfot”, perquè acaben les falles i molta gent ni ha vist el monument o el llibret, o quan falten quinze dies per a falles o un mes, venen i et solten: “Ye Rafa, com tenim la Falla enguany? De què va?”

Que demanaries a les noves generacions? Que s’integraren, i que comencen a agafar càrrecs i responsabilitats, fins i tot amb idees noves, perquè el canvi generacional és molt complicat. Nosaltres ho vam fer molt dràsticament i ara ens adonem que som nosaltres els majors de la Falla. Seria convenient que la gent entrara, i que la gent s’equivocara (o pensem nosaltres que s’estan equivocant). Jo recomanaria que la gent jove s’involucrara i mantinguera la nostra idiosincràsia, perquè nosaltres som valorats per altres comissions més que nosaltres mateixos ens valorem.

La clau està a saber continuar l’ADN de la Falla, no? Això, perquè hi ha moltes Falles a Alzira, hi ha algunes que són de molta festa, però a mi particularment no em diuen res, per a això em vaig a una comissió de festes. Jo sempre he sigut de monument i en principi ho base tot en un bon monument, que si per mi fóra hi hauria més monument i menys d’altres coses, però reconec que ha d’haver-hi de tot, però sent nosaltres mateixos.

Potser falta un poc més de didàctica per a la gent jove que entra ací i ensenyar-los a mantindre el que tenim. I això, qui creus que ho ha de fer?

Pepe Pla i Juan

La gent gran, i també hi ha gent jove, com Murta, o Natalia, que no les has d’ensenyar el que és açò. Murta s’ha criat ací i Natalia també és fallera des que va nàixer, els pares són fallers i sempre han estat ací. Però dins d’aquells que venen hi ha gent molt vàlida, hi ha qui escriu en el Llibret o ha col•laborat en alguna cosa. La gent que tot és “ji ji, ja ja” i cassalla, també han d’estar, però ja saps el que pots esperar. Però hi ha una altra gent molt vàlida per a moltes coses. Moltes vegades el problema que pot trobar la gent jove és que hui quasi tots estudien i quan arriben a certa edat han d’estar a València i els resulta difícil compaginar-ho tot. 133

ANYS 2001-2010

rribem al 2001 i, com no arribà la fi del món en entrar en el 2000, alguns com Joseph Kibweteere ho va celebrar com els fallers, ja que va organitzar una festa de “La Fi del Món” en la qual va pegar foc vius als seus 778 seguidors en Kanungu (Uganda) després d’equivocar-se en la seua profecia. El començament del nou mil·lenni va donar pas a una dècada d’evolució tecnològica amb el naixement de xarxes socials com Facebook i el domini de Google, la transformació de la indústria de la música i la influència del món de l’espectacle sobre la cultura i la moda. També es van donar catàstrofes naturals, atacs terroristes, desastres financers i una greu recessió que va impactar i va transformar l’economia global i la manera de viure en el món. La introducció de l’euro, l’atemptat de les Torres Bessones, l’atemptat de Madrid, Espanya campiona del mundial de futbol, el naixement de la Wikipedia. En esta dècada es va produir una revolució televisiva amb el programa “Operación Triunfo”. Qui no se’n recorda d’eixe “Ave Maria” de Bisbal, o d’eixe “Europe’s Living a Celebration” de Rosa d’Espanya que ens representà en Eurovisió? Passàrem pel discman, el reproductor MP3, les descàrregues il·legals i el Winamp. Acabàrem carregant-nos cançons en el telèfon. La dècada havia començat amb Napster i va començar el seu comiat amb la consolidació, encara incipient, d’un servei multiplataforma: Spotify. Però el pitjor de tot és que vam perdre l’emoció de furtar CD’s al “Corte Inglés”. Per a molts la música dels 2000 no es pot entendre sense noms com Beyoncé, Cristina Aguilera, Kylie Minogue, Paulina Rubio, Britney Spears o Shakira, per exemple. Però més enllà del pop d’unes dives que sempre recordarem, en les ràdios, MP3 i iPods de cada casa no podia faltar el “pop-rock” o “pop-punk” i variants de bandes que han marcat a generacions.

134

I és que la música fa un treball impecable en el departament de nostàlgia i records del nostre cervell, i són pocs els que poden resistir-se a comprar un bitllet amb direcció al passat i pujar-se’n a l’avió de la nostàlgia per a recordar a alguns dels millors grups de música dels 2000 com Green Day, Simple Plan, Coldplay, My Chemical Romance, Paramore, La Oreja de Van Gogh, El Canto del Loco, Gorillaz o Linkin Park.  Pel que fa a la Falla continuàrem amb la mateixa línia, augmentant el cens i l’any 2001 celebrant el 25 aniversari de les CASSOLERES, càrrec que va ostentar una persona molt vinculada a la falla, Lily Martí Vidal.  En l’any 2002 cal destacar que obtinguérem el primer premi de concurs de pasdoble i el primer premi de teatre infantil, cosa que també es va repetir l’any 2003. Eixe any va ser molt important per a una persona molt especial per a la nostra comissió, Pepita Pellicer, ja que celebrava els seus 25 anys de Cassolera, i quina millor manera de celebrar-ho que repetint en el càrrec. En 2004 li donàrem la Pala d’Or a la primera dona alcaldessa d’Alzira, N’Elena Bastida i Bono, ja que fins a este moment se li atorgava a la dona del nou alcalde de la ciutat. Malauradament, per primera vegada Junta Local no assistiria a la nostra benvolguda Cassolà, per la qual cosa al primer acte oficial del següent any s’emplaçà a les Falleres Majors d’Alzira per ficar-les la Pala d’Or, Eixe any va ser un any que no se’ns oblidarà mai, ja que es cremà el nostre Gran Teatre d’Alzira. Per això, haguérem d’improvisar en la presentació, eixint molt bé finalment fent l’acte a migdia a la sala Rex. També ens quedàrem tota Alzira sense cavalcada, ja que tot el país es vestia de dol pel brutal atemptat d’Atocha que s’endugué la vida de centenars de persones i famílies. Tot i això, malgrat ploure un poc durant els dies de falles, va ser un any que ens va unir molt i que recordarem amb molta estima. Este exercici també obtinguérem el primer premi en el concurs de pasdobles. A més a més inauguràrem un casal desmuntable que ocupà mitja placeta per a la setmana de Falles i que recuperà el nom de “Cau la Pala”. En 2005 les falles d’Alzira són declarades festa d’Interés Turístic Nacional i començà la carrera artística, amb tan sols 9 anyets, de Murta Arrebola que serà la gran actriu del Forn de la següent dècada, però que en este any ja va guanyar el premi a la millor actriu del tercer Concurs de Teatre Infantil en Valencià d’Alzira, organitzat per la Junta Local Fallera, en el qual participàrem dirigits per Edu Costa els anys 2004 i 2005. L’any 2006 va ser especial perquè vam rebre el primer premi al monument infantil després de molts anys, i justament la nostra Mª Jesús, mare de qui seria Fallera Major Infantil d’eixe any, es va perdre el lliurament de premis perquè havia d’anar a guardar les llonganisses de la despertà. Estem ara en l’any 2007. Steve Jobs va presentar el primer iPhone en la Macworld Conference & Expo en gener del 2007, i les falles d’Alzira renuncien a les recompenses de Junta Central Fallera de València.

135

Aplega l’any al qual tot el món tenia una mica de por, l’any 2008, en el qual la Setmana Santa i les falles estaven completament superposades: Dimecres Sant i Sant Josep el mateix dia! Dues celebracions que en Alzira tenen la màxima participació, confrares i fallers pel carrer. Falles plantades i dossels oberts. Dues festes que hui en dia estan declarades d’Interés Turístic Nacional i que, una vegada més, posaren de manifest que els alzirenys som gent de pau, respectuosa i capaç de dur al capdavant una data històrica que es tornarà a repetir l’any 2035. L’ambient que es respirava era fantàstic i amb aquella cançó de Juanes “Tengo la Camisa Negra” o la del Noiet “Ojalá no te hubiera conocido nunca” la comissió ballava a una com una gran família. Això va ser possible a la gestió que en els últims exercicis d’esta dècada havia recaigut en un grup de directius que, ja cansats, va decidir tirar un pas enrere en el 2008 i, atés que les noves generacions encara no decidien fer el pas endavant, entràrem en uns anys on es va mantindre l’ambient creat a l’espera de nous esdeveniments.  L’octubre del 2009, després de molts anys, tornàrem a presentar-nos al concurs de teatre per a adults, ja que aquelles xiquetes i xiquets que Edu Costa va enverinar en 2004 i 2005 ja estaven en edat de debutar amb els majors, obtenint un meritori segon premi amb l’obra ”La Dependent” , i destacant la figura de Murta com a millor actriu del concurs. També una nova generació d’infantils va participar en el concurs de teatre infantil amb l’obra “Sense falles no hi ha paradís.” Va ser en el 2010 on es produeix el principi de la inflexió que marcarà l’última dècada amb l’entrada de gent nova que apostaria per la gent més jove i proposà notables canvis en aspectes sobretot culturals, però això ja ho vorem en la pròxima i última dècada. Del 2010 destacar que va començar la nova era dels llibrets del Forn amb “Somnis”, que plantejava la coherència del mateix juntament amb el monument, cavalcada i actes interns. Es tractava de desenvolupar una temàtica durant un exercici complet que recuperava l’essència del motiu faller, la sàtira i la crítica. Així els fallers del Forn s’asseien amb el gran artista dels 60, Salvador Soria, per a dissenyar el monument i recuperar esta forma de treball. Al llibret ens atorgaren el 2n premi en Alzira, o siga que el “debut” va ser “a lo grande”. Però després ens desqualificaren, vaja, home! Pagàrem la novatada, ja que la portada del llibret no ficava “ALZIRA” i per tant incomplíem les bases del concurs. Com a experiència pilot no va estar malament, amb els seus detractors com ha de ser, però ningú esperàvem el que ens anava a oferir la següent dècada.

Jorge Gimeno i Domènech 136

Dècada de 00

Arriba el moment de parlar amb una fallera que no li cal cap presentació, Lily Martí i Vidal. Encara que tot el món sap qui és Lily en la falla, pense que és important que la gent nouvinguda la conega millor. Dona de president, mare de Fallera Major Infantil, Fallera major el 2008 i el 2014, Pala d’Or el 1997 i Cassolera 2001. Esta superfallera, que complix 43 anys en la comissió i a la que no li cauen els anells en participar en qualsevol treball de la falla, té com a orgull la seua família que també ha col·laborat en la falla sempre de manera molt activa.

137

L’any que t’apuntares, tu vivies per ací? Em vaig apuntar l’any 1980, i no vivia per ací, vivia al carrer Bailén.

Com va serà allò d’apuntar-te a esta falla? Jo tinc una amiga, Loles Llavador, que va ser fallera major d’esta falla l’any 1979. Les seues dues germanes ja havien segut falleres majors, son pare era faller fundador i sa mare també i jo volia apuntar-me eixe any, però no em deixaren en casa. La veritat és que era molt injust, però en ma casa érem cinc, la meua germana major ja havia segut fallera de Camí Nou i mon pare va dir que com a valencià ja havia complit, que amb una fallera ja ho tenia bé. Però en 1980 ja no em vaig aguantar i em vaig apuntar. La falla encara donava tot, mantellines, tela, adreç, i jo vaig vendre loteria i em vaig apuntar. El que va passar és que eixe any no vaig poder cosir-me el vestit. El Sr. Albarracin, que era el president aleshores, em deia “Tu tranquil·la, no es pot fer, però tu tranquil·la, que tu eres fallera.” I és que abans qui era fallera s’havia de vestir sí o sí. L’any 1981 vaig comboiar a ma tia, me’l va cosir i la vespra de la presentació particular, ja tenia a ma mare un poquet al meu favor i li vaig dir a mon pare “Papa, m’has de pujar a l’escenari que soc fallera i ho tinc tot pagat” i la veritat és que després l’home anava pel corredor, allà dalt en el Club de Tenis, més ample que llarg i ja mai es va deslligar d’ací. I així va ser, en aquella època, com la meua germana, les xiques eren falleres tan sols un any i després res, però jo vaig ser fallera i em vaig quedar.

I amb tu després ha vingut quasi tota la família, el teu germà, la teua germana, també la teua filla que és fallera, etc. He tingut de tot. L’any 2010 ma mare va escriure en el llibre de “Somnis”, que va ser el primer de l’etapa que duguem ara, i va ser Jorge el que es va encabotar en fer eixe tipus de llibret, i acabà el seu escrit dient que açò per a ella havia segut un somni, que ella mai havia segut fallera perquè els seus pares mai l’havien deixat, però havia tingut dos cassoleres, dos cassolos, no sé si oblidaré a algú, tres falleres majors, tres falleres majors infantils, tres presidents infantils, quatre presidents majors, cinc fallers d’honor, que eren ella, ma tia, mon pare i els francesos. Ha arribat a tindre cinc nets vestits de fallers a l’hora, i majors que eren fallers a soles, i ma casa que està ací dalt, sempre ha segut un segon casal, perquè es vestien i pentinaven ací dalt tots.

Els primers anys quan tu eres fallera, anaves a les reunions? Quan jo em vaig apuntar les xiques no veníem a les reunions, venien només els homes, que són els que tenien els càrrecs. Nosaltres veníem la setmana de falles o quinze dies abans i durant l’any veníem per arreplegar loteries tan sols. A poc a poc això va anar canviant, però tardà prou el que les dones poguérem votar. Aleshores érem unes vint falleres.

138

Éreu totes tan combatives com tu? Hi ha de tot en totes les cases. La primera vegada que vaig ser fallera jo era una xiqueta, a banda de què es respectava molt a la gent major. L’any 1982 s’aprovà l’estatut d’autonomia, jo em vaig casar en el 83, però eixe any no hi hagué falles per la “pantanà”. La gent jove ja començà a fer reunions volent canviar coses perquè açò era un món molt tancat. En la votació de president de 1984, amb el cens i el reglament de Junta Central Fallera a la mà, les dones començàrem a poder votar. De la gent major hi hagué qui li va agradar i qui no, però a poc a poc tots ho van acceptar. A més en el 83 ens convertírem en associació cultural, crec que vam ser els primers de tota Alzira i hem sigut pioners en moltes coses.

Els primers anys que vas ser fallera ja començareu a vindre gent més jove. Creus que hi hagué un canvi generacional i qui creus que ho va moure? Sí, hi hagué un canvi molt gran i va ser entre tots. Érem un grup que anàvem tots a una i a banda de què admiràvem als majors, volíem estar ací, volíem participar, començaren a fer-se reunions de directiva i en 1984 va eixir de president Roberto Llavador, que era un major, però que combregava prou amb els joves.

Vas ser Fallera Major el 2008 i repetires el 2014. Pots contar-nos com es va arribar ahí? Jo mai he volgut ser res, entre altres coses perquè em donava molta vergonya parlar en públic. Arribà el 2008 i jo era vicepresidenta i no hi havia fallera major i en un “arrebato” em vaig decidir, i li ho vaig dir al meu president, Rafa: “No busques més, jo seré la fallera major.” I la veritat que va ser un any molt bonic per a mi, entre altres coses perquè vaig conéixer a molta gent, perquè tant la fallera major com el president són els millors relacions públiques que pot tindre la falla, i especialment perquè eixe any vaig conéixer a Jorge, que va ser el meu acompanyant de presentacions. Vaig repetir de fallera major l’any 2014, però això va ser un altre cantar. El president era el meu germà, tampoc tenia fallera major i qui la va fer bona va ser “el George”. Em va clavar en l’embolic i “ja tenim fallera major: Lily.” També va ser un any extraordinari, vaig estar acompanyada del meu germà molt a gust i per les circumstàncies, a més dels vicepresidents, que des d’ací vull agrair-los públicament l’any que vaig tindre amb ells, José Ibáñez, Carlos Valiente, Rafa Montón i Jorge. I una altra cosa que va tindre és que, per primera vegada en les falles d’Alzira, totes les falleres majors de les trenta-cinc falles anàvem a una, tal vegada va ser pel Whatsapp, hi havia més mitjos i férem una gran amistat, i jo valore molt l’amistat i la lleialtat.

139

Va ser també l’època que es va fer el tema del sector? Si, el sector va començar ací l’any 2000, el Sector La Vila, perquè hi ha altres sectors que ja funcionaven abans. El nostre va derivar en els Moros i Cristians. De fet hi ha molts que són o han sigut del Forn igual que del Mercat, i gràcies a eixes reunions que féiem les falleres majors del 2014, les de la Vila ho parlàrem i és quan es va tornar a impulsar. De fet el 2015 ja es va fer el sopar de sector.

L’any 1997 et donen una recompensa, la Pala d’Or. Què representa per a tu? La Pala és un reconeixement a un treball. Hi ha també un escrit al llibret del 2010, la meua germana la va rebre l’any anterior i va fer este escrit. Si teniu oportunitat, vos recomane que el llegiu, “al final tot el món vol tindre coses, però el millor és tindre somnis i no perquè tingues una recompensa o no”. Per a mi és un orgull tindre-la.

Penses que les recompenses són una bona idea? A ningú li amarga un dolç. Jo crec que està molt bé, hi ha qui diu que això pot crear enveges o pot ser que afloren malentesos, però jo no crec això. A mi l’any que me la donaren, benvinguda siga. Jo, si he treballat per la falla, no ha sigut per tindre una recompensa, he treballat perquè desfruitava, perquè feia les coses amb la meua gent, no per tindre una recompensa. De vegades hi ha hagut un poc de polèmica, que no hauria d’haver-la, perquè si la falla va capdavant és perquè sempre hi ha gent que treballa i jo crec que sempre hi ha gent que se la mereix. Pense que no hauria de quedar mai deserta, i crec que sempre s’hauria de donar una Pala, perquè es motiva a la gent.

Abans de ser fallera, supose que vindries ací a alguna Cassolà? Sí, vaig vindre a la de l’any 1979, però només a vore-la. La primera que vaig desfruitar vas ser ja vestida de fallera l’any 1981.

I després l’any 2001 et fas cassolera. No em faig, em fa Víctor cassolera, jo no volia ser tampoc.

Què és per a tu ser cassolera del Forn? Eixa pregunta és molt difícil. Jo, primer la cassolà l’he desfruitat ací dins, al casal, perquè gràcies a Déu en la plaça no cabia ningú. Això era la primera font d’ingressos, ja que a la cassolà només podien vindre els fallers d’honor i estava la plaça tan plena que ni els fallers ens podíem asseure. Dinàvem ací dins, drets, servíem les cassoles, servíem les taronges, el cacau i tot. Normalment eixien els xics, però les falleres estàvem ací dins preparant-ho tot. Encara que treballàvem ho passàvem molt bé i ho gaudíem. Després, sent cassolera, no es pot explicar l’emoció de l’entrada al carreró eixe a la plaça, que cada vegada que passe per ahí les llàgrimes m’ixen als ulls, i des del 2001 conta quants anys fa. Els plors que teníem enguany el dia díhuit de març era que la plaça estava totalment buida. Però no és que plorava jo a soles, plorava Natalia, plorava Jorge i per això enviàrem la foto al Cau (grup de whatsapp) amb tota la plaça buida.

140

Per a mi va ser la primera vegada en ma vida que em vaig sentir com una regina, recolzada per tot el món, amb molta estima. Mai podré deixar d’agrair-li-ho a Víctor, perquè va ser ell el que insistí que havia de ser jo la cassolera del 25 aniversari de les cassoleres.

La cassolà ha evolucionat, però creus que ens hem deixat alguna cosa pel camí? Tot ha evolucionat, els temps han canviat, ara no tenim fallers d’honor, aleshores hi ha molt més lloc. Hui en dia els fallers se senten tots a la plaça, tenim cambrers que ens servixen, entrem les cassoles els fallers, però és d’una forma simbòlica que rememora lo antic. Ha evolucionat, crec que per a bé. Les cassoles les preparaven les dones dels fallers i les falleres anàvem a la despertà pentinades de falleres i corrent veníem ací a fer el sofregit, preparar l’arròs, les cassoles, puix el caldo ja el teníem fet. Els primers anys el feia Eduardo Caro, germà del Sr. Pepe Caro, un monologuista extraordinari. Després passà a fer-lo un gran amic i gran faller, Paco Ausina, fins al moment que deixàrem de fer ací les cassoles. Les dones dels fallers anaven a boca forn a ficar el caldo i les falleres a vestir-nos per a fer el passacarrer. Ara és totalment distint. Ara podem gaudir-la més.

Estem parlant de càrrecs representatius: fallera major, cassolera, tindre una recompensa com la Pala d’Or. Tu has tingut tots els càrrecs directius? No, el primer que vaig fer, perquè les dones no teníem càrrecs, era repartir la loteria de les falleres. El 1989 vaig començar a ser secretaria molts anys, he segut delegada de cassoleres, vicepresidenta i no sé si he tingut més càrrecs, però el que sí que t’assegure és que tinguera càrrec o no, he fet de tot. Ara també estic un poc més encasellada en la comissió del llibret.

Eixa feina que fas en el llibret de presentar-lo a premis i concursos, donarà molt de mal de cap, tota eixa paperassa, no? De vegades sí, encara que ja t´ho saps de memòria, però com sempre és tot a última hora. Quan jo vaig vindre ací, en aquella època la falla no feia llibret. El primer va ser l’any 1984 i estava el Sr. Carlos Castilla, que deia que la gent jove volia llibret, (jo era dels jóvens). “Tranquils, que hi haurà llibret”, i es va encarregar de tot. Jo he fet de tot, des d’escriure articles, fins a fer publicitats per a costejar el llibret, no menys important. Estic molt orgullosa de formar part de la comissió del llibret, d’haver treballat en ell, de vore fins a on ha aplegat i com ha aplegat.

De tots els actes de falles, quin és el que més t’agrada? M’agrada molt la despertà i el matí, però si m’he de quedar amb una cosa, per descomptat és en el que més ens identifica, que és la cassolà.

141

De tota la teua vida fallera, de quina cosa et trobes més satisfeta, més orgullosa d’haver aconseguit, tant a nivell de falla com de fallera? A banda del llibret, el fet d’haver pogut ajuntar les meues dues famílies que són la falla i la meua família real. Jo he viscut més anys amb falla que sense falla. Vaig vindre a soles, i he aconseguit que estigueren ací tots els meus germans, incloent ací als cunyats, tots els meus nebots, fins als meus tios, férem a ma tia la francesa cassolera, que vam anar a fer-li el nomenament a França en el pont del nou d’octubre, i això va ser memorable.

En l’evolució de les falles en general i la nostra en particular, creus que la cosa ha canviat molt? Hi ha moltes coses que han canviat, altres segueixen sent el mateix. Abans es treballava molt. Jo he admirat moltíssim a la gent major, he discutit moltíssim amb ells, però guarde molts bons records d’ells. Ara no es treballa tant, es paga més.

Creus que la gent jove s’involucra tant com vosaltres quan éreu els joves? No, però és tot pel mateix. La il·lusió la tenen igual, i ganes de fer coses jo crec que també, però actualment ells tenen moltes més opcions, la falla és una cosa més, i nosaltres només teníem açò.

Dins de la falla del Forn, tens algun referent, alguna persona que admires en esta falla? No seria just que jo em ficara a nomenar a ningú, perquè hi ha moltíssima gent, però sí que és veritat que em recorde de la gent antiga, dels majors, com el Sr Pepe Caro perquè era impressionant en la forma de parlar i de contar anècdotes. O el Sr. Aniceto pel seu jolivert, perquè ens volia ficar un “picu” quan nosaltres demanàvem una orquestra, que realment era un visionari, perquè hui en dia la discomòbil és un “picu” de llavors, “el Bertomeu”, Eusebio, el Sr. Pedro Buitrago, el Sr. Miquel, Tino Belenguer, el pare de Concha, la Sra. Conchín , Maruja, Antonia, Angustias “la granaina més salà”, Mª Lluch, la Sra. Milagrin, que va ser la presidenta de la secció femenina, perquè la secció femenina no eren les falleres, eren les dones dels fallers, que feien molta feina. Elles eren com una comissió a banda, es muntaven la seua loteria, els seus sopars, els homes se´n venien a la falla i elles es feien un sopar. Quan es va acabar la secció femenina, en part per nosaltres, perquè nosaltres déiem que la secció femenina érem nosaltres, les falleres, quan començàrem a tindre veu i vot, i Milagrin va tindre el caràcter que necessitava per a dir “No passa res, jo m’apunte, em faig un vestit d’hortolana i em vaig a desfilar amb vosaltres”, i era la presidenta de la secció femenina! Hui en dia jo les admire moltíssim. Quan era jove no ho veia tant. També teníem al Sr. Roberto Llavador, al Sr. Bernardo Llopis, el Sr. Jorge Lacruz, que era el secretari per excel·lència. Ha passat molta gent per ací, tots molt grans amics, es guarden molts records, hi ha moltíssimes anècdotes. El que cal saber és deixar entrar a la gent jove, a la seua manera podran també fer les coses ben fetes. El més important és saber inculcar les nostres tradicions, el que ens caracteritza i identifica com a Plaça del Forn perquè ells les puguen mantindre.

Pepe Pla i Juan 142

Fallera Major Elena Martínez Moreno Fallera Major Infantil Helena Talón Balaguer Cassolera Lily Martí Vidal President José Antonio Conejero Fernández President Infantil Iván Canet Moreno

Falla Gran “Les novel.les de l’oest” 3er Premi

Falla Infantil “El Teatre”

143

Fallera Major Magnolia Esteve España Fallera Major Infantil Mª Lluch Laudes Alfonso

Cassolera Adela España Camarena President José Antonio Conejero Fernández President Infantil José Carrillo García

Falla Gran “Aquest conte no ha acabat” Falla Infantil “Màgicament”

144

Fallera Major Felicidad Rosado Martínez Fallera Major Infantil Cintia Celaya Lara

Falla Gran “La política i el Poder” Falla Infantil “Bruixeries”

Cassolera Pepita Pellicer Zozaya President Rafael Barraquet Moya President Infantil David Esteve España

145

Fallera Major Gema Bertomeu Pérez Fallera Major Infantil Natalia Rubio Martí

Cassolera Rosa Collelldevall Coromina President Rafael Barraquet Moya President Infantil Sergio Sánchez Martí

Falla Gran “Les Fàbules de la Vila” Falla Infantil “Fantasia de l’edat Mitjana”

146

Cassolera Gloria Mateu Carbonell Fallera Major Pilar Llorens Ferrer

President Juan Manuel Merenciano Belis

Fallera Major Infantil Mª Pilar Valle Llorens

President Infantil Andreu Ibáñez Talón

Falla Gran “Una Junta Local molt Animal”

147

Fallera Major Enri García Lanzarote Fallera Major Infantil Murta Arrebola Palazón

Cassolera Maribel Pérez Peris President Evaristo Arrebola Llinares President Infantil Ausiàs Ibáñez Benito

Falla Gran “Entre el cel i l’infern” Falla Infantil “Una de marcians”

Fallera Major Rosa Mª Alfonso García Fallera Major Infantil Murta Arrebola Palazón

Cassolera Lourdes García Giménez President Evaristo Arrebola Llinares President Infantil Ausiàs Ibáñez Benito

Falla Gran “Ací el que es fa, es fa per ous” Falla Infantil “Taller de costura”

149

Fallera Major Lily Martí Vidal Fallera Major Infantil Paula i Sònia Barber Belda

Cassolera Mar Garrigues Pelufo President Rafael Barraquet Moya President Infantil Miguel Chaveli Esteve

Falla Gran Falla Infantil “Fallades d’Alzira” “Un día al Zoo”

150

Fallera Major Mª Pilar Llorens Ferrer Fallera Major Infantil Mª Isabel Valle Llorens

Falla Gran “Qualsevol temps passat fou millor” Falla Infantil “Juguem a l’andana”

Cassolera Ana Alarcón Segarra President Francisco Valle Esteve President Infantil Carles Montón Martí

Fallera Major Elena Martínez Moreno Fallera Major Infantil Esther Lily Montón Martí

Cassolera Esperanza Pellicer Farreri President Jorge Luis Gimeno Domenech President Infantil Carles Montón Martí

Falla Gran “El Somni Americà” Falla Infantil “Un País de Somnis”

152

Dècada de 00

Per a este llibre del 75 aniversari la falla ha tingut la consideració de dedicar-li uns renglons a un faller peculiar de la Plaça del Forn i nosaltres, els seus fills, no ens podem sentir més afortunats de poder escriure’ls. El relat que ací comença és la història d’una família fallera, de les de tota la vida, de les que els divendres van a sopar al cau ploga, trone o rellampegue; de les que s’apunten a tot. I tot açò començà amb el nostre iaio, En Miguel Chaveli i Donet, que va ficar les primeres pedres d’allò que algun dia seria la Falla Plaça del Forn. I quina ben bona en va ficar quan decidí que el seu fill, als 10 anys, també formaria part d’aquell projecte.

153

Miguel es definix com un faller a l’ombra. Però, que vol dir això? No el trobareu posant en cap foto ni llegireu el seu nom junt amb cap càrrec, sinó que prefereix ajudar a muntar la carpa del cau, penjar els llums que il·luminen els monuments, fer les paelles dels diumenges o servir les cassoles d’arròs al forn el dia de la “Cassolà”, i més quan es juntava amb la gent de la seua colla, Victor, Enrique, Paco. Sempre que el treball li deixa un ratet no dubta d’anar a la falla a tirar una maneta. Però ell no pot estar més equivocat, perquè en lloc d’estar a l’ombra, porta llum, alegria i bon ambient a la falla. Si veniu al cau, sempre el trobareu rodejat de fallers, siguen veterans o jovenalla. Qui sempre porta les disfresses més originals a les cavalcades? O qui damunt d’una cadira feia les millors coreografies a les discomòbils? O es ficava les vestimentes més “innovadores” les nits de falles? Sens dubte, Miguel Ángel sempre ha tingut un segell molt personal i distintiu que dona un toc especial a qualsevol acte. Perquè era capaç de parlar amb els venedors ambulants i comprar-li tots els barrets o anells de llum i que tot el cau acabara tenint una cosa de les que havia comprat. Com diu ell, “jo per a falles tinc uns diners guardats per a souvenirs”. Miguel també fa falla d’altres maneres de les quals no és conscient perquè ajuda als altres sense adonar-se que ho està fent. Un volta Pepe Pla em va contar que al principi de ser ell faller va arribar un divendres nit al casal i la gent de la seua quadrilla no estava. Puix mon pare no es va tallar un pèl i va agafar a Bernardino i allà que se n’anaren a xerrar amb Pepe. I quan estigueren amb ell, mon pare li va dir a Bernardino “Et presente a la persona més important d’esta falla”, amb eixa manera de parlar que de vegades no saps si ho diu seriosament o de broma, i amb soles eixes paraules començaren a xarrar els tres, per a minuts després desaparéixer, deixant a Pepe amb molt bona companyia. Ell té una altra vessant no tan coneguda. També és creador de símbols tan potents, que podrien rivalitzar amb la nostra pala. Esta història començà amb una simple partida de futbolí i unes ulleres. Una nit a l’Atlantis (garito de moda en aquella època) a les tantes de la matinada, Miquel Àngel de porter i Rafa Montón de davanter. Rafa li va colar un gol a Miguel i este li va dir “estic fins als nassos de tu, gafitas”, i “gafitas” es va quedar tota la nit. Al dilluns següent, i a manera de disculpa, Miguel va crear una insígnia especial i el divendres següent li la va lliurar a Rafa, una xicoteta insígnia en forma d’ulleres. Com va triomfar eixe pin! Fins Lily va encomanar unes a mida xicoteta per a la seua filla Natalia. Tots els fallers es feren amb una. I no sols les ulleres foren l’única creació, ja que el joc de punyet també va ser font d’inspiració per a Miguel, i d’eixe joc va nàixer la insígnia del puny. Però no sols els jocs foren font d’inspiració, ja que el gran corredor de motos alzireny, Aspar, va ser digne de tindre una insígnia en forma de casc de moto.

154

El nostre pare també té la capacitat d’ajuntar a diferents quadrilles fent que soles siguen una i, pot ser, en estes hi ha gent que no es du tan bé, però ell aconseguix que estiguen gaudint de la conversa sense pensar qui està al seu costat. Esta característica, Pepe Pla la va definir en el llibret de la falla com el “faller Loctite”. Sempre recordem al nostre pare fent les paelles dels diumenges, i no és perquè sigam els seus fills, però sempre li ixen de mà de mestre. Li encanta fer-les, malgrat netejar-les no tant. Ell sempre ens ha contat l’any que, després de fer la paella, ningú volia netejar els calders i preferiren tirar-los al fem i comprar-ne de nous. I no sabem si és millor que el netegen o el compren de nou, perquè tots conegueu la foto que tenim al casal on eixe dia es netejà el calder i Faustí acabà pujat d’alt com si fora el cap d’“Asterix i Obelix”. Com a bon forner, el seu dia preferit és la “Cassolà”, el dia gran de la nostra comissió. Eixe en què tots vestim les nostres millors gales i desfilem per tota Alzira lluint el nostre escut. Però per a ell, este dia és especial perquè recorda tots els bons moments que ha viscut preparant el dinar que ve després de la mascletà. Ell sempre es quedava amb la seua colla a muntar les taules, ajudava en les cassoles d’arròs al forn, xerrava amb uns i altres, eixia a servir les cassoles quan era l’hora de dinar... Per a ell tot açò és gaudir del dia gran de la nostra falla. Va haver un any que el recorda molt divertit. Mentre uns muntaven taules, altres s’encarregaven de fer l’arròs i, menuda sorpresa s’endugueren quan s’en adonaren que el caldo havia fermentat i no es podia cuinar amb ell. Bo, els fallers que allí estaven feren grups per a anar a comprar als supermercats d’Alzira i pobles del voltant totes les pastilles de caldo, ja fora de carn, de verdures o de peix, per a tornar a fer-lo de zero en temps rècord. I per sort, el dinar es va salvar i ningú es va adonar de la garifa que havien fet.Tampoc se li oblidarà mai l’any que, amb taules muntades, les cassoles preparades, i la comissió acudint, començà a ploure. Ràpidament, com ànima que du el dimoni, hagueren d’arreplegar-ho tot i portar-ho a la sala. Allí, munta taules, posa coberts i cadires, que no sabem el que passà, però no hi havia prou. Bé, eixe any dinarem a les 5 de la vesprada. Després d’un matí intens i de la mascletà, aplega l’hora de dinar. Que bonic és quan totes les falleres i fallers formem en el carreronet i li fem el “paseillo” a les Falleres Majors, Cassoleres i autoritats donant palmes acompanyats per la xaranga. I que emotiu és vore als fallers de la comissió servint les cassoles d’arròs al forn, un gest simple i emotiu que fa falla i germanor. I açò és el que fa que Miguel Àngel gaudisca del seu acte preferit. Per això i més, no volem acabar este escrit sense agraïr-vos a tots els membres de la nostra plaçeta perquè, encara que en este escrit sols parlem d’un, la nostra comissió no seria res sense cap de vosaltres, puix cada xicotet acte que feu fa a la nostra falla més gran. Nosaltres som falla, nosaltres som del Forn. Papà, de tu hem aprés que en la vida quan toca treballar cal fer-ho amb ganes, però quan és temps per a gaudir de rialles, bromes i bons moments al costat de família i amics, s’han de gaudir al màxim. Gràcies per ensenyar-nos a gojar de la vida sempre amb el somriure posat. Els teus fills,

Andrea i Miguel Chaveli Esteve.

155

ANYS 2011-2022

I ací estem ja, en l’última dècada que, per una sèrie de catastròfiques desgràcies, ha passat de durar 9 exercicis a 12, però que per fi, podrem concloure. Com ja comentàrem en la década anterior, esta serà una època de novetats i incerteses que anirem desgranant a poc a poc. Però millor començar per les circumstàncies que envolten a la mateixa que han de servir per a entendre millor l’entorn en el qual ens movem. Ha sigut una dècada molt completa que ha marcat molts canvis de cara al futur i a la manera en com entenem l’entreteniment i la creació de nous oficis. La globalització, l’augment del paper de la dona en tots els camps, els moviments dels més majors, el canvi climàtic o el calfament global són fets que marquen esta dècada. El terrorisme internacional ocupa les portades de tot el món. Atemptats com a la marató de Boston, a la redacció del setmanari francés Charlie Hebdo a París. Atemptats a París, Brussel·les i Barcelona i fins i tot en el concert d’Ariadna Grande fan créixer la inseguretat en qualsevol part del món. L’abdicació de Joan Carles I, la crisi econòmica, la renúncia del papa Benet XVI o l’inesperat triomf de Donald Trump en les eleccions per la presidència dels Estats Units són fets destacables a escala política. Per una altra banda ens deixa David Bowie, i són moltes les estreles que apareixen en esta dècada fins i tot la nostra Rosalia ha aconseguit ser reconeguda mundialment com una autora única. És la dècada de les xarxes socials i la globalització, tot està en Internet fins als amics que es van acumulant, com més millor, en Facebook, Instagram, Linkedin, Twitter, WhatsApp, YouTube, Snapchat, etc. Sens dubte ens ha canviat el concepte de Falla com a lloc de relació i distracció, reduint la mateixa per a molts en un mer punt de trobada on gaudir de la festa sense majors objectius.

156

Però com a tot arreu hi ha éssers estranys, la dècada començà amb un impuls de la faceta cultural de la Falla per part de gent de solera en la comissió i les noves incorporacions dels últims anys que aportaran noves maneres d’entendre esta faceta una mica oblidada en els últims temps. Es potencia el llibret, el teatre, la crítica en els monuments i en les cavalcades, intentant així desenvolupar un tema d’interés, triat amb antelació i que puga analitzar-se i satiritzar-se a través de totes estes activitats. És d’esta manera com entrem l’any 2011 on, després de la prova pilot de l’any 2010 amb el primer llibret d’esta nova generació, es planteja un projecte a quatre anys amb la temàtica dels 4 elements bàsics de la naturalesa foc, terra, aigua i aire, per este ordre. En este primer any el foc és protagonista de llibret, monument, cavalcada i l’experiència resulta molt positiva. Obtinguérem el 2n premi i el premi a la millor portada en Alzira. No ens ho créiem i pensàrem que havíem arribat al segon any ja al més alt, i només a 5 punts del primer (63 a 58 punts). Clar, pensar a guanyar-li a la Malva en Alzira era una total utopia... o no? També debutàrem en el “Cap i casal” amb els premis de la Generalitat Valenciana, i obtinguérem el 52é premi, que pot paréixer que no és per a tirar coets, però que a nosaltres ens feia gust de glòria. A la gent jove de la nova generació se’ls comença a donar responsabilitats amb càrrecs de rellevància en la directiva i a organitzar festes que, a més d’atraure a molta gent a la plaça com en l’època dels balls dels anys seixanta, reporten notables beneficis econòmics a la comissió. Festa i cultura agafades de la mà en una combinació que resultava perfecta i on la falla es va situant en el més alt a l’escala social de la ciutat. En el 2012 la falla continuà en un gran nivell, amb la gent més jove desenvolupant una magnífica llavor. Les activitats festives dels joves continuaven reportant beneficis amb aquelles nits històriques amb música “remember” de la mà del Dj. José Coll i es va crear el primer mercat solidari amb la venda d’articles donats pels fallers i amb una part dels beneficis donats a una associació d’Alzira. Eixe any s’augmentà notablement el cost dels monuments per a intentar recuperar el prestigi d’altres dècades, però els premis no van acompanyar a la iniciativa pel que es van generar seriosos dubtes sobre la necessitat d’esta mena de despeses. Ens tornàrem a presentar al Concurs de Teatre en Valencià amb l’obra per a adults “Fede”, original d’Antonio Gimeno, obtenint de nou el 2n premi i amb el premi a la millor actriu secundària per a Marga Martí.

157

El segon element, l’Aigua, va ser protagonista al llibret seguint la mateixa tònica de cavalcada, monument i altres activitats relacionades amb el tema. En Alzira obtinguérem el segon premi i al “Cap i casal” baixàrem dos llocs fins al 54. Presentem per primera vegada el nostre llibre als premis de les Lletres Falleres sense obtindre premi. La fallera Major d’Alzira en 2012 és la nostra fallera Major de l’exercici anterior, Paula March i Borràs. A l’any següent 2013 patim la ressaca de l’any anterior i es redueix notablement la despesa en monuments. El 18 de març ens quedem esperant al nostre Dj. favorit, José Coll, que no es va presentar després de grans nits de festa en els últims anys i quedant la plaça sense la gran nit esperada amb ànsia durant tot l’any. Es manté la mateixa tònica i és amb el llibret “Terra” amb el qual ja comencem a destacar. Ens donaren el segon premi en Alzira i a València, als premis de la Generalitat, ens pujaren fins al 19 i ens nominaren finalistes als premis de les Lletres Falleres, tant a la coherència com a la millor portada. No en guanyàrem cap, però el fet d’estar nominats va ser una injecció de moral molt important. Ens presentàrem al teatre infantil amb l’adaptació del sainet “Els corders d’Alzira”. I entrem de ple en el 2014, any important, ja que tot estava preparat perquè la nova generació agafara les responsabilitats de la presidència de la falla, però no va poder ser. No obstant això, l’activitat continuà funcionant com en els anys anteriors amb el grup de cultura treballant en la mateixa línia. Amb eixa moral alta per les nominacions i premis de l’any anterior, ens plantejàrem el següent llibret “AIRE”. Donat que la maquetació i el disseny gràfic ja estava triomfant, necessitàvem donar-li una volta als continguts. Es va plantejar un contingut diferent, no pel que fa al tipus d’articles sinó en l’organització interior del llibre. En Alzira no va quallar la idea i ens donaren un 3r premi, que quatre anys abans ens haguera fet gust de glòria, però ja volíem més. La portada tan minimalista continuava sense triomfar i a València també baixàrem quatre llocs al 23 i ens quedà la sensació que el llibret no s’havia comprés. Ens deixà la moral un poquet baixeta, però quina alegria més gran quan al casal de Na Jordana Lily, Robert, Joanra i jo mateix arreplegàrem el premi Ortifus a la Coherència en un llibret de falles de tota València. A més també estava nominat al premi a la millor portada. L’aposta per eixe canvi del contingut sí que havia calat per la capital, i ens convidaren a participar en el programa especial de Falles de Llevant Televisió per a explicar com era el nostre llibret.

158

Atés que la secció de monument volia competir i el pressupost no el feia viable en la primera categoria, es va baixar a segona mantenint el pressupost d’este, però el resultat va ser catastròfic de nou amb un penúltim premi malgrat la monumentalitat i qualitat del monument plantat per l’Alzireny Rubén Gómez, que debutà este any i que es mantindria amb nosaltres durant 5 exercicis més. Arribem al 2015 i per fi és un jove recentment arribat a la comissió, però desconegut per a la resta de joves, el que agafa la presidència. Cal donar-li el mèrit que mereix a Alberto Yago en fer-se càrrec de la presidència en un any tan delicat i amb el buit amb el qual es va trobar durant tot l’exercici per part de gran part de la resta de la joventut. La cultura continuà avançant i, una vegada acabats els quatre elements, es va proposar el tema de “RIALLES”. Tornàrem a guanyar el premi Ortifus a la Coherència per segon any consecutiu. En Alzira, obtinguérem el 2n premi i a la Generalitat tornàrem a recuperar els quatre llocs i ens donaren de nou el 19é premi. És el primer any que es realitza la presentació del llibret teatralitzada en un local triat amb el tema com era la sala Rialles d’Alzira. Eixe any plou durant la setmana de falles i la “cassolà” s’ha de fer en una sala per la impossibilitat de realitzar-la en la plaça, fet que no ocorria des de l’any 2006. Però el fet més important d’este exercici va ser la contractació per part de la secretària tècnica del monument, capitanejada per l’històric Rafael Barraquet, que aposta per un joveníssim Borja Lorente que, en el seu debut, aconseguix guanyar el primer premi en la categoria tercera de les falles infantils, a més del premi d’Enginy i Gràcia, amb la seua obra “Un món de rialles, un món de ...”. En este exercici tornàrem a fer teatre infantil amb l’obra original de Raquel Zornoza “El Valencià també es Guai”. Arribem al 2016 on Alberto repeteix com a president, però on es produeix un fet que va marcar el futur de la falla, ja que les noves generacions amb les quals tanta esperança s’havia depositat abandonen la comissió per a crear una nova falla a Alzira, esperonats i secundats incomprensiblement per algun històric membre de la nostra comissió. Els que estimen coneixen bé el risc de patir. Els que intenten convertir-se en un altre es perden, però seguírem avant, amb més força si cap, repetint triomf amb Borja Lorente en la falla infantil amb el seu monument “Menú de Falles”. Ens tornem a presentar al concurs de Teatre d’Adults guanyant el primer premi amb l’obra musical “Sor Riures”, adaptació del musical del mateix nom realitzada per Jorge Gimeno, aconseguint a més el premi a la millor actriu per a Murta i amb nominacions en pràcticament totes les categories. Quant al llibret, tornàrem a fer una proposta totalment diferent: “CUINEM FALLES”. Un llibre de cuina amb quatre menús: menú Cultura, menú Art, menú Festa i menú Sentiments. Va ser una aposta molt atrevida i la presentació del llibret es va fer al casal amb una posada en escena espectacular. Amb ell obtinguérem el tercer premi a Alzira, un premi 29é a Valéncia i estiguérem nominats al premi a la millor maquetació en els premis de les Lletres Falleres.

159

A l’any següent 2017 hi va haver canvi de president amb una nova aposta pel jove David Esteve i, gràcies al seu suport, el projecte de llibret continuà avançant, ja que es plantejava des de dins de la comissió que el seu cost era excessiu i que hauria de repercutir major percentatge de beneficis a la comissió a pesar que el mateix s’autofinançava amb les publicitats, obtenint ingressos extres per a la comissió amb els premis obtinguts a València. Era ara o mai i, amb tots estos ingredients, sabíem que no podíem fallar. A més entraren a col·laborar amb l’equip ja habitual, gent més jove com la vicepresidenta de cultura Estefania Carcel amb idees molt interessants. Decidírem canviar el format del llibret a 17,50 x 24,50 cm i plantejàrem un llibret més editorial i interactiu, “EMOCIONA’T”. Va obtindre un gran reconeixement a escala general. A Alzira ens donaren de nou el tercer, però a València ens donaren el premí 10é de tota la comunitat. Va ser un moment d’alegria indescriptible (a banda del copiós premi econòmic que este representava per a la comissió), ja que entràvem a formar part del qual s’entén com a la divisió d’honor dels llibrets de tota la comunitat. A més a més, en la ja instaurada Gala de les Lletres Falleres, ens nominaren a 4 premis. Érem, junt amb una altra falla de Cullera, els que més nominacions teníem. Al final obtinguérem premi a la Millor Portada, i al Millor Disseny i Maquetació i vam ser finalistes al premi a la Coherència, i al Millor Contingut Infantil. Però el més important de tot aquell any va ser el suport de tota la comissió en eixa gala de lliurament de premis de les Lletres Falleres que es va fer a Xàtiva. Érem vora a 20 persones i al lliurament de premis de la Generalitat ja vingueren amb nosaltres 15 persones. Això ja era molt rellevant per a nosaltres, ja que els primers anys anàvem 2-3 persones i gràcies. El monument “La mare que els ha parit” de Rubén Gómez es va fer una aposta avantguardista que per descomptat no va tindre cap reconeixement. Continuàrem fent teatre d’Adults amb l’obra “Bang”, obtenint un meritori segon lloc gràcies a la gran faena dels nostres actors i actrius i on, de nou, Murta obté el premi a la millor actriu al costat d’altres nominacions a actrius secundàries, vestuari i escenari. I entrem de ple en l’any 2018, any de consolidació màxima del nostre llibret “DONES”. El tema donava per a molt, inclús per a fer una presentació del mateix teatralitzada, ja que va ser el grup de teatre de la falla del Forn l’encarregada de posar en escena uns “sketchs satírics” que donaven peu a anar presentant el llibret. Però el millor estava per arribar en forma de premis, ja que en Alzira aconseguírem guanyar el primer premi i el premi a la Millor Portada. Als premis de la Generalitat aconseguírem el segon premi, i el més important, que ja haguérem de ficar un autobús per anar a València a replegar el premi, donada la quantitat de membres de la comissió que ens va recolzar en aquell moment.

160

A la gal·la de les Lletres Falleres, que es va celebrar a València, estiguérem nominats al Millor Poema Satíric de Xavi Barber, al Millor Microrelat, escrit i seleccionat per alumnes de secundària del Col·legi Acadèmia Xúquer d’Alzira, a la Coherència i al llibret de falla Més Complet, resultant guanyadors en el premi de Coherència i sobretot en el premi al llibret Més Complet de tota la comunitat. És a dir, per explicar-ho d’alguna manera, paregut a l’Oscar a la millor pel·lícula, però en llibret. A més de nou el suport de la comissió va ser massiu. En dos anys havíem passat de quasi abandonar l’any 2017 a estar en el més alt, simplement per la convicció d’estar fent les coses ben fetes i perquè sabíem que encara no havíem arribat al final, que ens quedava alguna cosa per fer. El teatre continuà amb l’obra “New York, New York” original d’Antonio Gimeno obtenint de nou el 2n premi i amb Murta de nou com a millor Actriu, a qui se li unix Cristi Alarte com a millor actriu secundària. Vam tindre nominacions a millor decorat i vestuari. Este exercici, i gràcies a la gran labor presidencial, s’aconsegueix que la següent generació de joves s’incorpore a les facetes organitzatives recuperant els balls en la plaça i altres activitats pròpies d’este col·lectiu. La vicepresidenta del 75 aniversari, Lily Martí, proposà eixe mes de febrer realitzar els actes commemoratius del mateix en el pròxim exercici 2019 donat el bon moment de la comissió a escala social, així com els copiosos beneficis que s’han obtingut tant del premiat llibret, com d’altres activitats, i atés que està tot preparat i a punt per a desenvolupar-ho l’any en el qual es compleixen 75 anys d’existència de la comissió. No obstant això, alguns membres de la comissió de l’aniversari pensen que s’ha de celebrar l’exercici següent i es recomana una votació de tota la comissió amb el resultat de celebrar-lo a l’exercici 2020. L’any 2019 es convertix en un any de transició amb l’avantatge de tindre un any al davant per a organitzar com cal l’aniversari, recaient la vicepresidència del mateix en una altra dona històrica en la falla, Maria Jesús Palazón. La dinàmica, la il·lusió i l’ambient es mantenen durant tot l’exercici amb la mateixa activitat i col·laboració de tota la comissió. Esta recent etapa del llibret compleix este any deu exercicis i ja és un llibre dels “MAJORS”, i amb este títol es realitza esta edició que es dedica a analitzar els aspectes més rellevants dels nostres majors i dedicar un article a recordar i desgranar minuciosament tot l’esdevingut en estos deu anys de llibrets del Forn. S’aconseguix el segon premi a Alzira i a València un magnífic huité premi que ens manté en l’elit dels llibrets. En la gala de les Lletres Falleres arribem amb 5 nominacions, però no aconseguim recollir cap premi. Tal vegada el gran èxit de l’any anterior ens estava passant factura.

161

Durant estos deu anys de llibret ha participat molta gent i des d’ací la nostra gratitud i agraïment a tots ells, però són Roberto Carlos i el seu soci Joanra Estellés, Pepe Pla, Iván de la Merced, Xavier Barber, Rafael Barraquet, Lily Marti i Jorge Gimeno els que han estat inalterables en esta meravellosa etapa. En el teatre presentàrem l’obra original d’Antonio Gimeno “Tot s’arreglarà” (totes les obres presentades excepte la del 2016 són originals) amb una gran posada en escena i una excepcional actuació de les nostres actrius i actors, amb un tercer premi decebedor però de nou amb Murta i Cristi recollint els premis a les millors actrius principal i secundària, respectivament. I entrem de ple en el 2020 on per fi es va commemorar el nostre 75 aniversari. És el nostre volgut Ivan de la Merced l’encarregat de realitzar l’escut commemoratiu amb un gran resultat com ens té acostumats. El 6 de maig de 2019 es realitza a la Casa de la Cultura l’acte de presentació del 75 aniversari amb una primera part teatral amb text del nostre guionista de teatre Antonio Gimeno i amb Murta i Cristi, les nostres actrius més premiades, com a conductores de l’acte. La segona part la presenta la Fallera Major de l’exercici, Raquel Zornoza, on ens dona la relació dels actes commemoratius. Es presenta un nou estendard commemoratiu del 75 aniversari de la mà de la seua madrina Lourdes García i Giménez. Al final de l’acte, ja en la plaça del Forn, es descobreix una placa commemorativa en la façana del nostre casal i en el punt on es planta el monument amb la inscripció FALLA PLAÇA DEL FORN 75 ANIVERSARI 1944-2019. El 8 de juny, en la nostra benvolguda placeta, gaudírem de “Nit de Jazz al Forn” A l’octubre tingué lloc la Setmana Cultural del Forn amb dos actes principals. D’una banda l’exposició retrospectiva d’estos 75 anys. Un recorregut en imatges pels moments més destacats de la història de la nostra falla realitzada per Emilio Alfonso i, d’altra banda, una desfilada on repassàrem en viu i en directe l’evolució del vestit de valenciana i de la indumentària lligada al món de les falles. El 30 de novembre de 2019 es culmina amb la Gala del 75 aniversari que, després de tants anys de preparació, no deixà lloc a la improvisació, resultant un acte magnífic on s’estrenà l’obra musical del compositor Antoni de l’Asunción “75 aniversari del Forn” per a tabal i dolçaina, i amb la curiositat que durant un fragment de l’obra la percussió es realitza amb cassoles de fang com a homenatge al principal acte de la nostra comissió: “La Casolà”. L’acte es dividix en dues parts: una primera part teatralitzada on participa tot l’equip del grup de teatre recorrent cada dècada amb les seues principals anècdotes i curiositats. En la segona part, presentada per Elena Martinez i Sergio Fernández, es fa repàs per tots els càrrecs dels 75 anys amb la pujada de presidents, falleres majors i cassoleres. Tot això presidit per la Fallera Major del 75 aniversari Raquel Zornoza i Castell, president Emilio Alfonso i Sifre, Fallera Major infantil Thais Torralba i Celaya i president infantil Víctor Manuel Giménez i Rello.

162

En este exercici, amb tot el treball que comporta la celebració de l’aniversari, no ens presentem al concurs de teatre d’adults, però si al teatre infantil amb l’obra original de la nostra Fallera Major Raquel Zornoza “La màquina del temps”. El llibret amb el lema “Qüestió d’educació”, obté el quart premi d’Alzira, el vinti-tres en la Generalitat, i el premi a la Millor Poesia Satírica de les Lletres Falleres a Xavi Barber, el nostre crític satíric dels nostres monuments des de l’any 2015. També ens nominen per primera vegada al premi Soler i Godes. En la Gala de la Cultura organitzada per la Junta Local Fallera se’ns atorga el premi Pont de Ferro com a reconeixement a l’Activitat Cultural Col·lectiva de les falles d’Alzira, fruit del treball desenvolupat en els últims anys, principalment amb el teatre i els llibrets. I ja entrem l’any 2020 on, després de realitzar la presentació i participar en la cavalcada del ninot, es va produir el confinament total a causa de la pandèmia de Covid-19 i com a conseqüència la suspensió de les Falles en este exercici i en el següent pel qual arribem al 2022. En este moment, i a poc més de set setmanes per a la setmana de falles, no se sap amb certesa com se celebraran, ja que la incidència està en els seus màxims històrics i encara no s’ha pres una decisió sobre este tema. Desitgem de tot cor que Maria Jesús Palazón, cassolera des de l’exercici 2020 puga per fi gaudir del seu dia el 18 de març en la nostra placeta. Tot apunta al fet que no seran unes falles normals, però això el temps ja ho dirà. Eixe pas del temps que no entén de pandèmies, de política, d’efectes meteorològics i que ens ha portat fins al dia de hui. Han sigut 75+3 anys d’història del Forn, amb els seus cicles i alts i baixos com és normal, però amb una personalitat pròpia que és el més important. Una personalitat que entre tots els que fan, els que no fan, els que desfan i els que no deixen fer, hem intentat arrossegar fins hui amb l’experiència dels nostres antecessors i amb l’empenyiment que els temps, els avanços i la joventut provoquen en la nostra societat. Crec que entre tots els que hem estat navegant en este vaixell hem aconseguit mantindre-lo a flotació, a vegades a la deriva i a vegades en primera posició, però crec que tots, des dels capitans fins als mariners i grumets, podem sentir-nos orgullosos del treball realitzat i des d’ací el nostre reconeixement a eixos llops i llobes de mar que tant de temps porten embarcats en esta meravellosa forma de vida que són les Falles i en concret la falla de la Plaça del Forn.

Forn Forever.

Jorge Gimeno i Doménech

163

Dècada de 2010

Emilio Rafael Alfonso Sifre va ser president de la Falla Plaça del Forn els anys 2019 i 2020, any en que la pandèmia de la Covid-19 ens va colpejar. Faller des de 1996, ha ocupat diversos càrrecs dins de la comissió. Pare de Fallera Major, home de Cassolera (i per tant Cassolo) i iaio de President Infantil, ha treballat per a la falla durant tots estos anys.

164

Què et va moure a apuntar-te a la Falla? Això és una història. Jo vaig nàixer l’any 56 en el carrer Santa Teresa, ací en el barri. Tota la vida de menut he jugat en esta plaça, perquè els meus amics eren d’este barri, però mai havia sigut faller, mai m’havia cridat el ser faller i l’any 96 la meua filla menuda Rosa, que sí que era fallera igual que Amparo, la major, de la Falla Tulell, volia ser fallera major infantil i en aquella falla no podia ser perquè hi havia de més antiguitat, No sé com va ser que ens digueren que a la Plaça del Forn no tenien fallera major infantil, i la meua filla el que volia era ser fallera major infantil i com que en esta falla també tenia coneguts, l’apuntàrem ací i l’anomenaren com a fallera major infantil. Va ser per això que Lourdes i jo ens apuntàrem també per poder acompanyar a la xiqueta i poder estar a les reunions per tal de conéixer com es desenvolupava i conéixer a la gent, i Amparo, que va seguir en Tulell, l’any següent també s’apunta ací.

Així que no havies sigut faller abans de vindre a esta comissió? No, jo tenia 40 anys i mai no havia sigut faller, de menut sempre estava per esta plaça. Als 17 anys vaig anar a Valéncia a estudiar i després a treballar fora i fins als trenta i pico, que tornàrem també al carrer Santa Teresa, mai havia sigut faller.

Parlant dels teus anys en la Falla, abans de ser president els dos últims exercicis, has tingut altres càrrecs, has estat molt involucrat en la Falla? Sí, soc persona que on estic m’involucre completament. El primer any no vaig tindre càrrec, perquè érem nous, però el fet de ser els pares de la fallera major infantil va fer que tinguérem molta relació amb molta gent i férem vàries i bones amistats. Ja després vaig estar en directiva i he sigut vicepresident alguns anys, delegat de reglament uns altres, moltes vegades delegat de censos i recompenses i estos dos darrers anys, president. Però a banda dels càrrecs sempre m’ha agradat ajudar en qualsevol cosa, bé siga el teatre, el llibret o ajudar a organitzar alguna festa o activitat.

Parlem de com és la teua família fallera. El principi de la meua família fallera és quan va nàixer Lourdes, perquè ella va ser fallera de Convento Jerusalén des que tenia un anyet i ho va ser fins que em va conéixer. Ens ficarem a festejar i va deixar la falla fins que ens apuntàrem l’any 96. Les xiquetes també han segut falleres de naixement, primer a València i ja més tard, de Tulell fins a també l’any 96 que Rosa passà ací al Forn i Amparo al 97.

I elles han tingut algun càrrec? Sí, Rosa va ser fallera major infantil, com ja he dit, l’any 97 i després va ser fallera major al 2007. Amparo va ser comptadora quatre o cinc anys i Lourdes va ser tresorera també alguns anys i en 2007 va ser la Cassolera a prop de Rosa com a fallera major.

165

Com vas viure la primera Cassolà? La primera Cassolà va ser molt especial. Tant Lourdes com jo la vam viure com a pares de fallera major infantil i teníem taula. Cal tindre en compte que la Cassolà en aquella època era molt diferent de com és ara, ja que la Cassolà era per a les autoritats, falleres majors d’Alzira, cassoleres i fallers d’honor. Els fallers i falleres treballaven de valent, es feia tot al Casal, dies abans preparant el ‘caldo’, pelant creïlles i naps, per a dur les cassoles al forn i a més a més els fallers servien les taules i dinaven drets dins del Casal, no hi havia càtering com ara. Després, sense dubte, la Cassolà més especial per a nosaltres va ser la de l’any 2007, que Lourdes va ser la cassolera sent Rosa la fallera major. Un dels millors moments de la meua vida fallera.

En aquella època les falleres majors continuaven sent falleres? Sí, més antigament, en una generació anterior, fins als anys 70 o 80 sí que les falleres majors, després de ser-ho no continuaven sent falleres, però estem parlant de què eren cinc o sis falleres per comissió i solien ser la fallera major i algunes amigues. Ma mare, pels anys 50, va ser fallera major i abans no havia sigut i després no va seguir de fallera. N’eren dones de la falla però no falleres, i als 90 ja era distint, totes les dones i xiquetes eren falleres i inclús ja tenien càrrecs a la directiva.

Fent un repàs dels teus anys en esta Comissió, quins són els moments més especials que has viscut al llarg d’estos anys? A esta Comissió, per què no he sigut mai faller de cap altra, i entre molts sense dubte hi ha dos moments més especials que qualsevol dels altres, que són: primer la Cassolà i Ofrena del any 2007, que com ja he dit Lourdes va ser la Cassolera i Rosa la fallera major, i el segon en el temps, que no en importància, va ser l’any 2020, la Gala del 75 aniversari que vaig viure com a president. Dins d’eixe acte va ser molt emotiu per a mi poder rebre a l’escenari com a president a Lourdes, a Rosa i al meu nét Guillem, que havia segut president infantil amb mi en l’any 2019. I estic segur que un tercer me l’ha furtat el coronavirus, perquè la Cassolà i Ofrena de l’aniversari que no vam poder viure amb Thais i Víctor d’infantils, Raquel de fallera major i la meua benvolguda amiga Mª Jesús de Cassolera, haguera sigut un moment inoblidable. També hi ha hagut altres moments, no tan personals, però molt importants per a mi, com ha sigut els viscuts en moltes ocasions amb el grup de teatre, així com amb el grup del llibret. Estic molt orgullós de pertànyer a una comissió amb esta trajectòria cultural, hem tingut diversos anys els premis a millor actriu i millor actriu secundària, a més d’altres al teatre i molts bons premis del llibret, fins i tot el primer premi d’Alzira i segon de la Generalitat. A més a més vaig tindre el privilegi, com a president, d’arreplegar el premi col·lectiu a la trajectòria cultural de Junta Local Fallera.

Estàvem parlant dels moments més especials per a tu en la teua vida fallera, però si hagueres d’escollir un acte faller, quin és el que més et motiva? Que té d’especial per a tu? En realitat són dos actes molt relacionats: la Cassolà i l’Ofrena. Com he dit abans, jo he sigut faller no més que d’esta Falla, no conec els costums d’altres comissions i des del principi he conegut i he admirat la gran germanor que suposava treballar tots a una per a preparar i viure la Cassolà, que és l’acte que més ens identifica i diferencia com a Comissió, tenint en compte que es perd d’alguna manera un dia de festa. Així com el tracte que donem a les cassoleres, que cal dir per a 166

la gent que no ho sap que el càrrec de cassolera és vitalici, és a dir, cada any s’anomena una cassolera, però eixa dona serà cassolera de per vida.  Un dels moments més especials de la Cassolà és la desfilada des de la Plaça del Regne, amb les autoritats i les falleres majors d’Alzira, amb les seues corts d’honor, per arreplegar a les cassoleres als Casilicis i arribar a eixe carreró que dona accés a la nostra placeta, on falleres i fallers fent ‘passadís’ i aplaudint reten homenatge a les nostres cassoleres, autoritats i convidats. L’Ofrena és un acte molt emotiu on afloren els sentiments arran de pell i crec que a tot faller l’ompli d’orgull, més si cap, quant tens el plaer i privilegi de presidir la Comissió, en eixe moment que alces la mirada i la vista no arriba a vore l’estendard que obri la desfilada, i se sent la satisfacció del treball fet tot l’any.

Anem a parlar de l’arrelament dins de la Comissió, tu tens una Pala d’Or, de quin any és i que significa per a tu? De la Pala d’Or es pot parlar un món. La Pala d’Or es dóna com a reconeixement al treball d’un faller o fallera, però es dóna d’una forma molt subjectiva, que està donada de vegades no sé si bé o mal, per un grup de gent que ja són posseïdors de la Pala, i com també en altres tipus d’associacions, quan la valoració depén de forma subjectiva d’algunes persones pot ser injusta. Concretament la Pala d’Or es dóna a partir de què estigues cinc anys a la Comissió, dada objectiva, i pel treball o dedicació, qüestió subjectiva, valorada per certes persones. La meua és de l’any 2019, em vaig apuntar l’any 96 i sí, ja complia el requisit objectiu dels anys. L’altre requisit, subjectiu, de la valoració d’algunes persones, ha tardat uns quants anys més. És qüestió del meu caràcter! S’han donat Pales molt ben donades, altres no tant, i és un tema molt polèmic. Sí, estic molt orgullós de tindre-la, perquè és un reconeixement de la Comissió a la dedicació, almenys de la part que són Pales, però jo no he fet mai res pensant en eixe reconeixement. Tant a la Falla com en tots els llocs, jo he fet les coses perquè he tingut el gust de fer-les, a més a més, qui em coneix sap que gaudisc fent coses i ajudant a la gent.

Parlem d’esta última etapa, què et va motivar para presentar-te per a ser president? Abans de dir el que em motivà a ser president, he de dir els motius pels quals mai he volgut ser, que són: en primer lloc, no sé com s’anomenarà esta fòbia que tinc, i és el pànic a parlar en un micro, davant de molta gent, i per altra banda soc faller del 20 de març al 16 de l’any següent. Llevat de les despertades, la Cassolà i la Ofrena, la resta no m’agrada gens ni miqueta i si eres president, has d’estar a tot. I ara sí, per a l’exercici del 2019 no es presentava ningú, passava una setmana, una altra, tres; ja feia dos o tres anys que hi havia un grup treballant per a preparar l’aniversari i s’acabava de decidir que en compte del 2019 es celebraria el 2020, perquè ens agarrava el bou, no teníem les coses preparades, ni diners arreplegats per a fer-ho i el cas és que ningú es presentava. Un dia d’eixos, que no saps per què prens una decisió, ho vaig comentar amb Lourdes, ella em va animar i em vaig presentar per a dos anys, amb dos objectius: fer d’una vegada per totes un reglament de règim intern, que reflectira la nostra forma de viure la Falla i els nostres costums, i omplir la nostra placeta de jovenalla, que al cap i al fi són la festa i l’alegria. Sempre es diu que la joventut és el futur però no és cert: la joventut és el present. Crec que puc sentir-me satisfet, ja que el 7 de febrer de 2020 va quedar aprovat definitivament el reglament, i al cens de 2020 tinguérem unes 80 altes de gent jove, que va fer que la mitjana d’edat de la comissió estiguera per baix dels vint-i-un anys, gràcies a l’aniversari, al treball d’unes quantes persones i al tipus de festa que fem el 16 i 17 de març. 167

Com es va organitzar tota la feina per al 75 aniversari i com afrontares tu este moment important per a la falla? Com ja he dit, hi havia un grup de gent que ja estava treballant, arreplegant documentació, buscant fotografies i un poc planificant com fer l’aniversari, però tot estava prou verd, per això decidírem ajornar-ho un any. El 2019 eixe mateix grup, alguna persona més i la meua directiva dels dos anys, i només nomenaré als vice-presidents per no oblidar a ningú, Juanma en econòmica i tres dones que són tres pilars de la Falla, perquè la duen al cor, Elena en festes, Lily en cultura i Mª Jesús en l’aniversari, acabàrem de preparar-ho tot.

Es pogueren dur a terme totes les activitats previstes? Tots sabem que no perquè ens va sobrevindre la pandèmia abans de falles, però tot el que estava previst fins a falles sí. Al mes de maig férem la presentació de l’aniversari en la Casa de la Cultura, beneírem els nous estendards en Santa Catalina i inauguràrem una placa de marbre commemorativa on es planta el monument i una altra de ceràmica de Claur a la façana del Casal. En estos actes a més de la premsa estiguérem acompanyats per les autoritats locals i per la Junta Local Fallera. Pel mes de juny estava previst fer una exposició fotogràfica retrospectiva dels 75 anys de la nostra història i una desfilada d’indumentària valenciana a la Casa de la Cultura, que per motius d’agenda de Xavi Raussell, organitzador de la desfilada, haguérem d’ajornar al mes de novembre, quan finalment va poder ser, amb l’exposició de més de mil fotografies escollides entre les més de nou mil que la gent va aportar i altres rescatades de l’Arxiu Municipal i de Junta Local Fallera. El 30 de novembre, una vegada feta la imposició de les bandes d’honor a les nostres falleres majors Raquel i Thais, celebràrem la Gala del 75 aniversari al Gran Teatre, amb l’assistència de les autoritats locals, de la Junta Local Fallera, la Fallera Major d’Alzira i la seua Cort, representants de totes les comissions falleres i les nostres Cassoleres. Va estar dividida en dues parts, una primera organitzada fonamentalment pel nostre grup de teatre en la que distintes presentadores, una per cada dècada, anaven fent un relat d’eixos deu anys, amb entrevistes per tot arreu del Gran Teatre. I una segona part, podríem dir més tradicional o protocol·lària, en la que els presidents anàvem rebent a l’escenari cadascú als representants del seu any, i per descomptat, acabàrem la festa amb un sopar en la Cotonera i ball amb l’orquestra ‘La Bestia’, També i gràcies als diners que suposen tindre un augment del cens, poguérem millorar totes les festes: La rociera, la festa de l’aigua, la eivissenca, el rally, el mig any, el oktoberfest, halloween, Sant Antoni i no sé si oblide alguna.

Quina activitat no se va poder fer de l’aniversari? El més important que va quedar pendent de l’aniversari va ser l’Ofrena. Teníem contractada a La Colla les Raboses per acompanyar als infantils i estava previst que a l’arribar la Comissió a la Verge, la Colla interpretara el pasdoble ‘75 Aniversari del Forn’ compost per Antoni de la Asunción per a nosaltres, i que es va estrenar en la Gala, també interpretat per la Colla. Evidentment va ser molt dolent no poder viure tots els actes de la setmana fallera, especialment per Raquel, Thais i Víctor, així com per Mª Jesús, perquè són els seus dies grans. Al cap i a la fi el president viu la falla tot l’exercici, però per ells és eixa setmana quan viuen la festa.

168

També va quedar pendent de fer, i estava previst para el mes de maig o juny, un llibre del 75 aniversari, recopilant la nostra història, recollint inclús els actes de l’exercici.

Hi ha alguna cosa que vulgues afegir? Sí, un parell. La primera, respecte al monument. Antigament pels anys 70 i 80, teníem uns monuments molt bons i guanyàrem molts primers premis, donat que el monument era molt important per als fallers i treballaven per a fer diners. Els més antics recordaran que, entre altres coses, es feia loteria, que es venia pels pobles i tot era pel monument. A poc a poc això s’ha perdut, la loteria que hui es fa és per ajudar a pagar la quota del faller. El monument, que pense que és fonamental en una Falla, per diversos motius com són l’expressió artística, la crítica i la sàtira, en la nostra comissió ha anat perdent importància i el pressupost per a monument ha anat reduint-se. Nosaltres que hem sigut pioners en moltes coses, com la figura de la Cassolera o la recompensa de la Pala, crec que també hem sigut pioners en fer que el mateix monument o part d’ell fora la publicitat d’una marca, així la base del 2019 era un “escarabajo” ajudant d’eixa manera a finançar el monument. Estos dos últims anys hem pujat considerablement el pressupost de monument, no per a tindre primers premis, però sí per fer un monument més digne. La segona va nàixer d’una anècdota. A pesar que Junta Local Fallera reclamà la documentació dels vehicles i xofers en anticipació per a la cavalcada, el 2019 ens trobàrem a l’hora d’eixir que el xòfer del camió tenia el carnet caducat i per tant no el van deixar eixir, per la qual cosa no vam poder beure en el recorregut de la cavalcada. Va ser per accident, però va ser positiu, perquè ho aprofitàrem per al 2020, que vam proposar no beure en el recorregut de la cavalcada i a canvi fer barra lliure en acabar. La gent ho va acceptar i crec que ha sigut una gran millora.

Ja per últim, què desitjaries per a la Falla Plaça del Forn per al futur? Per a la nostra Falla desitjaria una cosa que ja està passant, però s’ha de recopilar. La Falla ha canviat molt, com totes les coses en la vida, les coses evolucionen. Antigament quan jo em vaig apuntar en esta Falla, no arribàvem a un centenar, era una falla familiar on tots fèiem de tot, uns més i altres menys, la gent venia quasi tots els diumenges, es feia paella, els xiquets jugaven, els homes jugàvem al truc, les dones feien llavors, es feien molt bones amistats, de fet els meus amics de quadrilla els he fet ací a la falla. Hui en dia la falla ha crescut moltíssim i hi ha molta gent que només ve els dies de falles. “El roce hace el cariño” i hui hi ha molta menys relació entre tots i pràcticament tot s’encomana. M’has preguntat que desitjaria, i desitjaria el que ja està passant, que és que la gent jove vaja involucrant-se i agafant responsabilitats, així com que els joves puguen tindre activitats que puguen desenvolupar en la pròpia falla, perquè d’eixa forma podran relacionar-se molt més entre tots, es faran les coses segurament d’una altra manera, perquè tot canvia, però l’important és fer Falla.

Pepe Pla i Juan

169

Fallera Major Paula March Borrás Fallera Major Infantil Esther Lily Montón Martí Cassolera Beatriz Peris Catoira President Jorge Luis Gimeno Doménech President Infantil Dorian de la Merced Astruells

Falla Gran “Neró crema Alzira” Falla Infantil “El bosc encantat”

170

Llibret “Foc”

Fallera Major Victoria Palomares Vivar Fallera Major Infantil Cristina Peláez Marrades Falla Gran “Spa Vila Alzira”

Cassolera Marta Castro España

Falla Infantil “El paradís”

President José Ibáñez Talón

Llibret “Aigua”

President Infantil Adrián Novillo Ibáñez

Fallera Major Alzira Paula March Borrás

171

Fallera Major Mª José Sánchez Conejero Fallera Major Infantil Marta Albuixech Benetó

Cassolera Cristina Benetó Leal President José Antonio Ibáñez Talón President Infantil Carles Montón Martí

Llibret “Terra” Falla Gran “A la Terra” Falla Infantil “T’estime”

172

Fallera Major Lily Martí Vidal Cassolera Concha Belenguer Sales

President Francisco Martí Vidal President Infantil Roberto Carlos Sanz

Falla Gran “L’aire”

Llibret “Aire”

Falla Infantil “El vent”

173

Fallera Major Estefanía Cárcel Esteban President Alberto Yago Canet Cassolera Elena Martínez Moreno Llibret “Rialles”

Falla Gran “Eres d’Alzira...I rius” Falla Infantil “Un mon de rialles, un mon de...”

174

Fallera Major Mayte Peris Marimón Cassolera Mª Ángeles Marimón Rodríguez

Fallera Major Infantil Nerea Marín Vives

President Alberto Yago Canet President Infantil Alejandro Novillo Ibáñez

Falla Gran “Cuinem Falles” Falla Infantil “Menú de Falles” Llibret “Cuinem falles”

175

Fallera Major Magnolia Esteve España President David Esteve España President Infantil Nicolás Merenciano Esteve

Cassolera Mª Pilar España Camarena Llibret “Emociona’t”

Falla Gran “La mare que els ha parit” Falla Infantil “Sense Paraules”

176

Fallera Major Amparo Chaveli Peris Falla Gran “El que aguanten les dones” Falla Infantil “Dones” Llibret “Dones”

President Pedro Novillo Gómez President Infantil Cayetano González Pérez Cassolera Mª Carmen Belsa Presencia

177

Fallera Major Nerea Ferrer Cabello Cassolera Adela López Santapau Llibret “Majors”

President Emilio R. Alfonso Sifre President Infantil Guillem Sala Alfonso

Falla Gran “Que viatge la vida”

Falla Infantil “Jocs de sempre”

Fallera Major Raquel Zornoza Castell Fallera Major Infantil Thais Torralba Celaya Cassolera Mª Jesús Palazón Pelufo President Emilio R. Alfonso Sifre Falla Gran “Que revolució l’educació” Falla Infantil “L’esfera educativa” Llibret “Qüestió d’educació”

180

President Infantil Víctor Manuel Giménez Rello

181

Fallera Major Raquel Zornoza Castell Fallera Major Infantil Thais Torralba Celaya Cassolera Mª Jesús Palazón Pelufo President Salvador Pellicer Farreri President Infantil Víctor Manuel Giménez Rello

Un any i dos suspensions. Levita el virus pel planeta i la comissió està inquieta. No s’han fet presentacions ni s’han tret els brusons i s’ha fet perenne la mascareta. Canalla, esquiu i mutant, fràgil polsim invisible, s’ha mostrat dur i irreductible, la vida ens està condicionant i sols ens està portant restriccions i pèrdues insofribles. Enyorem les abraçades, la pólvora, la música i la festa, els carrers ben plens de gresca, els bunyols i les cassolaes, els esmorzars i les desfilades i la germanor més honesta. La flama sembla consumida, la desil·lusió te raó de ser perquè ja no es sap que fer amb tanta onada seguida, però el caliu encara té vida i hi ha foc renaixent al braser. Amb solidaritat, precaució, una bona dosi de paciència, i confiant molt en la ciència sense perdre mai la il·lusió capgirarem la situació i la festa retrobarà la vigència. Amb tot això, més les vacunes, fent cadascú el que sap, el virus té els dies comptats i tornaran a ser oportunes les nostres celebracions comunes amb virtuts i desbarats. No és un somni destarifat, cada vint de març recomencem i capacitat de renàixer demostrem. Elevant el nostre puny tancat un crit unànime i agosarat proclama que TORNAREM!

182

Lema:

Falla virtual 2o21

Disseny:

Jorge Gimeno Domenech

Crítica:

Xavier Barber Asensi 183

Dècada de 10

Una persona molt coneguda en la comissió és Mª Jesús Palazón i Pelufo, àlies “La Pelufa” per a pràcticament tota la gent que la coneix en la falla. Esta fallera, que com més anys passen més fallera es sent, és una de les lluitadores de la comissió. Ella va entrar a la falla acompanyada pel seu xic en aquell moment, i ací s’ha quedat, la major part del temps lluitant junt amb altres dones perquè ella, i per consegüent, totes les dones de la comissió troben el seu lloc dins de les falles. La seua passió per les falles l’ha contagiada als seus fills, Murta i Manel, i de quina manera. Treballadora incansable, i disposada a tot, inclús a atrevir-se amb el càrrec de Cassolera, és una de les persones que més sap de la història recent de la falla, per això la seua opinió està tan ben considerada. 184

Eres la Cassolera del 75 aniversari i encara ho eres, no? Crec que soc la Cassolera eterna, la que més major es vestirà de fallera al pas que anem, amb la il·lusió que tenia, i en açò no es veu ni principi ni final.

Tu quan et vas apuntar a la falla? Jo em vaig apuntar a la falla quan em casí, mentre era soltera no era fallera, l’any 1985. Vaig vindre a la falla l’any 1981 com a núvia de faller.

El perquè ja ha quedat clar, ja sabem el motiu, però tu vivies per ací, en el barri? No, jo sempre dic que visc en els “andurriales”, visc lluny de la falla, i em costa prou vindre ací, vull dir en temps.

Havies sigut fallera anteriorment? No, havia sigut simpatitzant i volia ser fallera d’Abuixarres perquè era el meu barri, però el meu pare no em deixà mai, perquè treballàvem, teníem una carnisseria i eren dies de molta faena, però no per masclisme ni res per l’estil, només per treball.

Quan et vas apuntar a la falla, anaves a les reunions? Sí, a totes, però no parlàvem. Jo este casal no arribí a conéixer-lo, arribí fins a la porta, perquè vaig vindre, amb el meu nuvi de llavors a recollir el bunyol i li ho van donar a la porta. Després va vindre la “pantaná” i el primer casal que vaig conéixer va ser el Cau que estava en Notari Bonet, i allí ja vaig llevar fang per a avorrir. Allí ja em vaig posar el davantal i els guants que era el que més m’agradava, i a les reunions anàvem, encara que érem molt poques falleres i escoltàvem, però no podíem parlar. Però com volíem reivindicar començàrem a protestar i el Sr. Carlos Castilla, el veterinari, va ser un dels quals va començar a donar-nos una mica de “bola” perquè tinguérem una mica d’importància i que poguérem tindre vot. Crec que vam ser una de les primeres falles d’Alzira on les dones vam tindre opció a votar. Crec que la primera.

Creus que vam ser innovadors en aquella època respecte a això? Crec que si, però costà molta faena, molta. Jo recorde que en el nomenament d’Elena, que va ser el segon any de ser jo fallera, quan en la reunió es va dir qui anava al nomenament, perquè òbviament tots els majors, president, secretari, vicepresidents i altres càrrecs, però les seues dones també anaven a tots els actes, jo els vaig dir que no entenia per què una dona de faller podia anar als actes abans que les falleres que paguem una quota i no podíem anar. I ho vaig dir moltes vegades.

185

Abans sí que hi havia una secció femenina, però era una cosa molt diferent, no? Sí, la secció femenina en aquella època estava integrada per les dones de faller, que no pagaven quota i el que feien era manar, sobretot manar. Era una cosa espectacular. Jo ho vaig dir el dia del meu nomenament que el primer que recorde quan entre en la falla va ser en la cassolà que una d’elles em tocà en el muscle per l’esquena i em va dir: “Ací tens per a torrar els pimentons, i per a pelar els naps has de vindre tal dia amb ganivet”, i ella ni era fallera, ni pagava quota. Elles no pagaven i manaven.

Però els càrrecs els tenien els homes, ells no manaven? Sempre s’ha sabut que darrere d’un home, una dona pot manejar-lo molt, i jo imagine que en aquella època elles serien part important de les decisions que prengueren els homes en la falla.

Com es van prendre el que vosaltres començàreu a tindre protagonisme? Crec que no s’ho van prendre molt malament. Tenien les coses molt clares en algunes coses, però en unes altres s’havien quedat molt desfasats. En les festes, en les orquestres, el “picú” del Sr. Aniceto, i els va vindre molt bé que entràrem les dones perquè també es van incorporar els joves. Va ser un canvi molt rellevant, perquè a l’any següent va ser quan entrà Eusebio i allò va ser la revolució total de la joventut. Entrà la gent jove i els majors van fer un pas enrere i es van dedicar a menjar-se les llonganisses que sempre vèiem penjades, però no sabíem quan tocava menjar-se-les perquè a nosaltres no ens ha tocat mai. Però crec que la joventut de llavors no ens plantejàvem els drets que els majors tenien de més sobre nosaltres.

Quan s’incorporareu les dones i també els joves, van canviar molt les activitats que se solien fer? Sobretot pel que eren les festes pel que fa als dies de falles, llavors no es feien tantes festes com es fan ara.

Com aconseguíeu els diners per a pagar la falla? En aquella època no ho sé. Sé que es venia loteria i es va començar a fer això dels dècims.

Respecte al moment actual, que diferències trobes amb els primers anys que vas ser fallera? El que trobe molt a faltar és el respecte a la falla i a la gent. Podem comparar-ho amb alguna cosa que acabe d’escoltar en Tv respecte al coronavirus, que la gent jove no entén que cal confinar-se, que la joventut com és jove ha de divertir-se, i no entenen que estan posant en perill als altres. Puix en l’àmbit de la falla passa una cosa semblant. La gent, i no sols els joves, no respecten els valors d’una falla com la nostra que s’ha forjat al llarg de molts anys.

186

A la primera cassolà ja vas vindre de fallera? No, a la primera cassolà vaig vindre de núvia de faller. Em cridà molt l’atenció que es van alçar tots i em quedí jo sola asseguda en la taula. Totes les falleres es van anar a portar els posts de les cassoles, elles les portaven i els fallers les servien. La primera com a fallera, molt bonica i molt divertida, anar vestida de fallera i entrar pel carreró i que tots aplaudien era molt emocionant.

Creus que el caràcter que tenia al principi s’ha mantingut?

No, a mi el que més m’agradava de la cassolà (l’última que recorde és la del 2006 que la meua filla era la fallera major infantil) era vindre ací i preparar les cassoles. Antigament les preparàvem ací, dessalàvem l’abadejo, pelàvem els naps i tot això era el que més m’agradava. Aquell ambient era espectacular, t’anaves corrent a casa, que no arribaves a la mascletà, havies d’anar, dutxar-te, pentinar-te, vestir-te i jo vivia molt lluny i tot a peu. Però de la cassolà m’agradava allò més que te les porten ja fetes. Hui és d’una altra manera, i realment tampoc érem tantes les que érem ací. Fallers si, sí que hi havia molts implicats perquè les dones tampoc podem per l’envergadura del vestit i tot, però m’agradava allò i em continua agradant la cassolà, no perquè siga jo la cassolera, quan siga.

Creus que la gent jove veu la cassolà de la mateixa forma? No, per a res. De fet jo reivindique que, com sembla que no els interessa, però no sols la gent jove, no sols a nivell de l’acte sinó a nivell de no vestir-se de fallers, s’haurien d’asseure en una altra part, perquè és un acte emblemàtic per a la falla i per a la gent que ve. Pensem que és l’únic acte d’una comissió que Junta Local Fallera té com a oficial en els dies de falles.

Dels dies de falles, que és el que més t’agrada? Dels dies de falles no, a mi m’agrada la falla, m’agraden les reunions, m’agrada implicar-me tot l’any. De fet, només em vist ja el dia de la cassolà, també perquè ja soc major, i l’ofrena.

I això d’involucrar als teus fills en la falla? Ara estic molt despagada perquè, com Manel està fora, no està molt involucrat, però jo estic molt contenta que Murta senta la falla com jo la sent. Per a mi és molt important, em demostra que el sentiment que jo tinc per la falla no és d’una persona major, que una persona jove també ho pot tindre.

Alguna anècdota dels teus fills ací en la falla? Anècdota tampoc, però l’any que va nàixer Murta, érem cinc falleres embarassades, estàvem ací, perquè pràcticament vivíem en el casal, i a Manel, que no és molt coeter, se li va ocórrer trencar molts coets i fer un montonet, ací fora, el va encendre i, bo, li van volar les celles, pestanyes i tota la cara escaldada, quin esglai. Manel sempre estava en tots els fregats.

187

Estaven tan a gust com a la seua casa, no? Sí, vindre al casal era el més normal del món. Creàrem una quadrilla d’amics molt unida. També començàrem amb el teatre amb els xicotets, que va unir molt. Passàvem ací la vida, els dimarts directiva, els divendres reunió i dissabtes i molts diumenges que veníem a assajar.

Reunions de directiva, tu has tingut càrrec des que et vas apuntar? Si, sempre he vingut, fins i tot sense càrrec. He portat la loteria molts anys, i després secretaria i altres càrrecs.

Vas ser la primera dona que va tindre càrrec en la directiva? Sí, vaig ser la primera, de “lotera.”

Això que va ser, una espècie de cessió?

No, el càrrec de “lotero” el tenia Evaristo, però realment el portava jo, i per això va dir que, ja que era jo la que ho portava que anara jo com a delegada de loteria. No van dir que no, era un treball que no volia ningú, hi havia loteria d’homes i loteria de dones, i com hi havia gent major la repartia a domicili.

Tens una recompensa que és la Pala d’Or. Quan te la van donar? Me la van donar en el 91 al cap de sis anys d’entrar en la falla.

Què significa per a tu? Mira, jo porte esta (en la solapa) perquè me l’he posada ara per a vindre, però esta (en un penjoll amb cadena al coll) no me la lleve mai. Per a mi la Pala és important, no per la recompensa en si, ja que per a mi la Pala significa el fet de tindre-li amor a una cosa, a una institució, i jo li tinc amor a la Falla.

Però vull preguntar-te pel caràcter de recompensa, pot ser un problema pel qual se li done a una persona o a una altra, pot provocar discussions? Jo porte molts anys de Pala i he estat en moltes reunions, de fet soc la portaveu de Pales perquè ara soc la Pala més antiga. Al principi eren unes reunions en les quals cadascun deia d’una persona o una altra, però al final es donava a una persona valorant cadascun les opinions de tots. Sí que és veritat que últimament s’ha polititzat una mica i em fa mal perquè ens posen en dubte a la comissió de les Pales. Però continue pensant que ha de continuar sent la comissió de Pales qui la done.

Creus que la manera de donar la Pala en eixa comissió és justa, es podria canviar? Ja fa uns anys que seguim uns estatuts creats per les Pales. Però per alguna raó, hi ha gent de la comissió que pensa que l’elecció del Pala podria realitzar-se no sols pels Pales , sinó que també s’hauria de tindre en compte l’opinió dels fallers. Fa uns anys que tenim uns estatuts i la veritat és que ho complim prou rigorosament,

188

però també és veritat que algun any s’han donat uns interessos molt estranys i potser no s’ha donat de la forma més justa, i això no s’hauria de permetre. Això ha provocat el malestar en la comissió de la falla. Abans això no passava i tots confiaven en la decisió de la comissió dels Pales.

De tots els anys que tu has sigut fallera, que creus que és el més important que s’ha aconseguit? Crec que el més valuós per a mi és que ens coneguen a tot arreu pel llibret i pel teatre. Pel teatre és obvi, ja que tinc dues perles que ja conegueu, i pel llibret també. Per la cultura.

El món de les falles ha evolucionat, creus que per a bé o per a mal? Pense que s’ha perdut molt el valor de les coses i el respecte, però a tots els nivells i em fa molt de mal que hi haja gent, no ja de la nostra falla, que utilitzant que és fallera o faller i que estem en falles, facen totes les barbaritats que fan. Això no m’agrada gens.

Hauràs anat a molts nomenaments, com ha sigut el més curiós? El més curiós i més divertit el de França, amb diferència, el de Finita en Jailly Les Moulins. Va ser espectacular, va ser un nomenament al qual vam estar un bon elenc de la falla i es van portar molt bé amb nosaltres. Eixa convivència és la que a mi m’agrada, ja sé que ara no es pot fer això perquè som molta gent, però m’agrada la familiaritat. A nomenaments hem anat a França, a Cullera amb Pepita Pellicer, hem anat a Alacant amb Gloria, a Barcelona, en xalets, en el Cau. A mi els nomenaments en el Cau m’encanten i com els hem fets diverses vegades en companyia de les falleres majors i infantils m’agraden molt. I el que més m’agrada és que en estos nomenaments s’implica la gent de la falla, m’agrada més menjar-me un parell de llonganisses i una botifarra fets ací en la falla que un gran menú d’una sala, que em sembla molt bé perquè cada u munta els nomenaments com més li agrada, però m’agrada més en la falla, per això m’agradava quan nosaltres muntàvem la cassolà.

A més de tindre els teus càrrecs, els teus fills també han tingut càrrecs en la directiva? Manel no, però Murta sí. És com jo, li agrada molt involucrar-se i, encara que no tinga càrrec, li agrada treballar per la falla.

Quins personatges de la falla han influït en tu o en la falla? Quasi tots són homes, però també dones com Lily o Elena. Eusebio va ser un canvi molt dràstic en aquella època quan la joventut començàrem a formar part de la directiva. I un president que m’impactà molt va ser el meu ex, si voleu que siga sincera. Per a mi va ser molt bo i va involucrar a tota la meua família en la falla.

Pepe Pla i Juan 189

PASDOBLE 75 ANIVERSARI FALLA PLAÇA DEL FORN Pasdoble per a Dolçaines i percussió Autor:

Antoni de la Asunción i Andrés Pasdoble dedicat a la Falla de la Plaça del Forn d’Alzira amb motiu del seu 75é aniversari. Té un caràcter festiu com el de la pròpia comissió fallera. El pasdoble intenta replegar algunes de les característiques que més han marcat la història de la falla: 1. El motiu inicial del trio (E) naix d’una transmutació de les lletres que formen el nom de la falla a notes, emprant o bé la consonant/ vocal coincident o bé la lletra corresponent a la notació anglosaxona.

FA L L A D E L F O R N Fa

Mi (Ene)

2. Al trio (E) el ritme de percussió s’ha de fer amb cassoles de fang en homenatge a un dels símbols més emblemàtics de la falla: l’arròs al forn i la Cassolera Major. A la versió de concert cal situar vàries cassoles a una part visible de l’escenari, preferiblement als dos laterals de davant. A la versió de carrer es poden substitur les cassoles per una caixa xinesa o per un tabal. 3. A alguns moments molt concrets es pode renconèixer uns compasos del famós pasdoble Isla Canarias de Josep María Tarridas en homenatge a una antiga cançó de la falla cantada amb la seua melodia.

El compositor

190

191

Flama d’Or, Murta i Brillants José Gabriel Rodríguez i Paris Fill de família fallera de la nostra, la seua Falla, faller de naixement, en la gala del nostre 75 aniversari se li va fer un xicotet homenatge per haver sigut el primer faller censat durant 50 anys en la nostra Comissió de manera ininterrompuda. És molt apreciat en la Comissió pel seu caràcter amable i és gran coneixedor i defensor de les nostres tradicions, amic de tots, i si el busques per a qualsevol cosa, mai trobaràs un “no”. Ha exercit pràcticament tots els càrrecs en la Directiva. Posseeix la Pala d’Or, màxim guardó que atorga la nostra Comissió.

Antonio Soler i Viñals Faller des de l’any 83, la seua germana va ser FM de la falla Sants Patrons l’any 84 i ell ha exercit diversos càrrecs en Junta Local Fallera, baix les presidències de Bernardo Chordá i Agustín Martí, comn a secretari i delegat de festes. En Junta Local va conéixer a Elena, la seua dona, també guardonada amb la mateixa recompensa, per la qual cosa des de l’any 94 forma part de la comissió de la falla Plaça del Forn, on ha exercit diversos càrrecs, des de secretari, comptador, tresorer fins a president per 3 anys. Posseeix la Pala d’Or màxim guardó que atorga la nostra Comissió, des de l’any 2002.

Elena Martínez i Moreno Fallera de soca i arrel des de l’any 84, va ser una de les primeres dones que va tindre càrrec en la directiva sent delegada de Junta Local Fallera l’any 1993. Ha exercit diversos càrrecs en la directiva de la nostra comissió des de delegada de loteries, secretària, fins a vicepresidenta de festes, Fallera Major per tres vegades els anys 1986, 2001 i 2010 i Cassolera l’any 2015. Porta la falla en la sang i està sempre involucrada en totes les activitats, especialment les culturals com el teatre. En Junta Local va conéixer a Toni, el seu home, també guardonat amb la mateixa recompensa. Posseeix la Pala d’Or, màxim guardó que atorga la nostra Comissió des de l’any 1999.

192

Lily Martí i Vidal LILY… o millor “SIMPLEMENT LILY” com li agrada dir-se ella. L’any 1980 amb només 18 anys s’apuntà a la falla i juntament amb altres joves van dissenyar l’arquitectura del que ha sigut la personalitat de la Plaça del Forn de les quatre últimes dècades. Vicepresidenta, secretaria, Cassolera i dues vegades Fallera Major, dona i germana de presidents, mare, germana i tia de falleres majors i presidents infantils. Posseeix la Pala d’Or, màxim guardó que atorga la nostra Comissió, des de l’any 1997. Lily és, ha sigut i serà l’ànima del Forn i hui, després de 43 exercicis fallers, només ens queda per dir “LILY FOREVER SIMPLEMENT”.

193

càrrecs històrics ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1945 Paco Tudela Murillo Nieves Lozano Romeu -

1953 Rosa Sierra Casterá -

1964 Eduardo Caro Sentjordi Adoración Quilez Pardo Aleixandre Martín Puig Encarnita Martín Puig José Caro Sentjordi

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1947 Rafael Quiles Barrachina Hortensia Tomás Sáez -

1955 Salvador Castells Comas Adela Serra Gallach Pascual Piera Mª Carmen Piera Martínez -

1965 Jaime Lozano Romeu Encarnita Bru Juanes Bernardo Moll Llavador Mª Pilar Moll Llavador José Plasencia Llavador

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1948 Roberto Llavador Comas Ángeles García Urbón -

1959 Bernardo Moll Palau Conchín Ramón Gabalda Paquita Requena -

1966 Eduardo Caro Sentjordi Mª Isabel Montalva Perepérez Roberto Llavador Forquet Alicia Llavador Forquet Juan Miquel Presencia

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1949 Moll Palau, Bernardo Niña de Valladolid -

1960 Pascual Piera Marco Mª Carmen Pérez Sáez -

1967 Hermenegildo Bru Tarazona Ángeles Domínguez Macías - Mª José Aguilar Florit Jorge Lacruz Palau

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1950 Roberto Llavador Comas Encarnita Marín Martí -

1961 Pascual Piera Marco Mª Belén Fito Ferrándis - Alejandro Martín Lozano

1968 25 aniversario * Bernardo Moll Palau Mª Isabel Llavador Forquet Lluis Canet Pérez Alicia Boronat Martín Aniceto Sarria García

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1951 Bernardo Moll Palau Mª Ángeles Jiménez Benítez Mª Ángeles Maseres Camarena -

1962 José Caro Sentjordi Rosa Lozano Pellicer José Rodríguez Iborra

1969 Bernardo Moll Palau Constantino Belenguer Sales Concha Belenguer Sales -

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1952 Vicente Peris Vallés Teresa Estrelles Noguera -

1963 Pascual Piera Marco Mª Antonia Bernal Hervás Bernardo Moll Palau

1970 José Caro Sentjordi Mª Teresa Colom Gil Juan José Valentín Segura

194

* 1968

P. Cadets - Bernardo José Moll Llavador / F. M. Cadets - Mª Pilar Moll Lavador

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1971 Roberto Llavador Comas Conchín García Lorenzo Joan S. Sangil Cano Mª Dolores Llavador Forquet Eduardo Caro Sentjordi

1978 Miguel Albarracín Mengual Inmaculada Alonso Soler Francisco Hurtado Vila Pepa Bastida Calabuig Mª Carmen Quilez de Ruiz Pedro Buitrago Carrasco

1985 Roberto Llavador Comas Mª LLuch Alfonso Vivas Bernardo José Valiente Martínez Vicenta Ballester Brotons Manolita Sanfrancisco de Comes Bernardo Valiente Sala

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1972 Roberto Llavador Comas Mª Pilar Moll Llavador Enric Llorca Martínez Mª Ángeles Canet Rodríguez Enrique Llorca Carbó

1979 Miguel Albarracín Mengual Loles Llavador Forquet Bernat Casterá Pastor Teresa Amores Núñez Pepita Pellicer de Pérez Roberto Llavador Comas

1986 Eusebio Bernardo Laudes Cano Elena Martínez Moreno Bernardo José Valiente Martínez Sara Bono Martínez Rosa Sierra de Borras Enrique Llorca Martínez

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1973 Enrique Llorca Carbó Alicia Llavador Forquet Amparo Colomina Pellicer Ramón Juncá Boix

1980 Miguel Albarracín Mengual Ana Llavador Guerola Salvador Blasco Peris Luz María Castilla Sierra Enriqueta Girones de Cubells Miguel Chaveli Donet

1987 Eusebio Bernardo Laudes Cano Mª José Alós Carrascosa Bernardo José Valiente Martínez Mª Ángeles Magallón Bernal Amparo Soriano de García Constantino Belenguer Sales

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1974 Enrique Llorca Carbó Mª Rosa Almiñana Barrachina - - Agustín Gadea Melitón

1981 Miguel Albarracín Mengual Victoria Pellicer Pérez Romualdo Bertoneu Pérez Alicia Juncá Monparler Maribel Pérez de Vidal Miguel Albarracín Mengual

1988 Víctor Rubio Desantes

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1975 Enrique Llorca Carbó Concha Belenguer Sales Agostí Gadea Fontana Mª Amparo Fresquet Sanjuan - deserta

1982 Bernardo Llopis Pastor Consuelo Llopis Plá Romualdo Bertomeu Pérez Carla Oya Belenguer Mª Jesús Clari de Sifre Enrique Moreno Vila

1989 Enrique Moreno Vila Mª Teresa Martínez Climent Eusebi Laudes Alfonso Mar Giménez Margarit Mª Antonia Bernal Hervás Eusebio Bernardo Laudes Cano

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1976 Constantino Belenguer Vives Maribel Albarracín Martí Raúl Ortega Llavador Mª José Buitrago García Constantino Belenguer Vives

1983 José Moreno Vila

1990 Enrique Moreno Vila Ana Mª Rodríguez Paris Eusebi Laudes Alfonso Blanca Bono Martínez Angustias Pérez de Bertomeu Roberto Llavador Forquet

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1977 Miguel Albarracín Mengual Ani Buitrago García José Rodríguez Paris Ana Mª Rodríguez Paris Amparo Pelufo de Garrigues José Luis Sánchez Navarro

1984 Roberto Llavador Comas Mª José Miquel Alcamí Romualdo Bertomeu Pérez Consuelo Miquel Alcamí Mª Carmen Suñer de Pérez Alcaraz -

1991 Bernardo Valiente Sala Fina Granell Franch Xavier Belenguer Añó Miriam Oya Belenguer Amparo Colomer de Negueroles Mª Jesús Palazón Pelufo

195

1999 Antonio Soler Viñals Celia Carrillo García Carlos Fernández Palacios Ana Prats Peretó Mª Lluch Alfonso Vivas Elena Martínez Moreno

2006 Evaristo Arrebola Linares Enri García Lanzarote Ausiàs Ibáñez Benito Murta Arrebola Palazón Maribel Pérez Peris Miguel Ángel Chaveli Córdova

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1992 Víctor Rubio Desantes Nieves Llacer Ramírez Eusebi Laudes Alfonso Valle Lafargue Santana Amparo March Tudela Evaristo Arrebola Linares y Víctor López Martínez 1993 Bernardo Valiente Sala Mª Carmen Celaya Torralba Enric Llorca Rodríguez Belén Alonso Conejero Ángela Armiñana de Balaguer Ramon Hervás Tortosa

2000 Antonio Soler Viñals Mariola Terol Pons Alberto Mir Ventura Mª José Sánchez Conejero Amparo Pérez Pellicer Francisco Ausina Carreres

2007 Evaristo Arrebola Linares Rosa Mª Alfonso García Ausiàs Ibáñez Benito Murta Arrebola Palazón Lourdes García Giménez Juan Salvador Soler Ausina

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1994 José Moreno Vila Isabel Ventura Matillas Enric Llorca Martínez Belén Alonso Conejero Marina Soler Mora Rafael Barraquet Moya

2001 J. Antonio Conejero Fernández Elena Martínez Moreno Iván Canet Moreno Helena Talón Balaguer Lily Martí Vidal Ricardo Llacer Alós

2008 Rafael Barraquet Moya Lily Martí Vidal Miguel Chaveli Esteve Paula i Sonia Barber Belda Mar Garrigues Pelufo Francisco Martí Vidal

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1995 Eusebio Bernardo Laudes Cano Consuelo Mª Miquel Alcamí Franc Ausina Román Alba Ausina Román Amparo Pellicer Zozaya José Gabriel Rodríguez Paris

2002 J. Antonio Conejero Fernández Magnolia Esteve España Pepe Carrillo García Mª Lluch Laudes Alfonso Adela España Camarena Antonio Soler Viñals

2009 Francisco Valle Esteve Mª Pilar Llorens Ferrer Carles Montón Martí Mª Isabel Valle Llorens Ana Alarcón Segarra Juanma Merenciano Belis

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1996 Rafael Barraquet Moya Yolanda Escudero Jiménez Ernest Chorro Belda Gemma Bertomeu Pérez Josefina Camarena de Suñer Agustín Alós Carrascosa

2003 Rafael Barraquet Moya Felicidad Rosado Martínez David Esteve España Cintia Celaya Lara Pepita Pellicer Zozaya Mª LLuch Alfonso Vivas

2010 Jorge Gimeno Doménech Elena Martínez Moreno Carles Montón Martí Esther Lily Montón Martí Esperanza Pellicer Farreri Marga Martí Vidal

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1997 Rafael Barraquet Moya Mar Giménez Margarit Ramiro Sánchez Prinetti Rosa Mª Alfonso García Pilar Romeo de Cristobal Lily Martí Vidal

2004 Rafael Barraquet Moya Gemma Bertomeu Pérez Sergio Sánchez Martí Natalia Rubio Martí Rosa Collelldevall Coromina Rafael Tomás Montón Marín

2011 Jorge Gimeno Doménech Paula March Borras Dorian de la Merced Astruélls Esther Lily Montón Martí Beatriz Peris Catoira José Ibáñez Talón

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

1998 Antonio Soler Viñals Margarita Martí Vidal Enrique Javier Albarracín Sofía Gómez Martínez Fina Pujol de Bounan José Francisco Alonso Soler

2005 Juan Manuel Merenciano Belis Mª Pilar Llorens Ferrer Andreu Ibáñez Benito Mª Pilar Valle Llorens Gloria Mateu Carbonell J. Antonio Conejero Fernández

2012 José Antonio Ibáñez Talón Victoria Palomares Vivar Adrián Novillo Ibáñez Cristina Peláez Marrades Marta Castro España Francisco Iván de la Merced Roca

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

196

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2013 José Antonio Ibáñez Talón Mª José Sánchez Conejero Carles Montón Martí Marta Albuixech Benetó Cristina Benetó Leal Ernesto Chorro Palau

2020 Emilio R. Alfonso Sifre Raquel Zornoza Castell Víctor Manuel Giménez Rello Thais Torralba Celaya Mª Jesús Palazón Pelufo Sergio Fernández de Gracia

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2014 Francisco José Martí Vidal Lily Martí Vidal Roberto Carlos Sanz Concha Belenguer Sales Jorge Luis Gimeno Doménech

2021-2022 Salvador Pellicer Farreri Raquel Zornoza Castell Víctor Manuel Giménez Rello Thais Torralba Celaya Mª Jesús Palazón Pelufo

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2015 Alberto Yago Canet Estefanía Cárcel Esteban Álex Pellicer Zornoza Elena Martínez Moreno Roberto Carlos Ribera

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2016 Alberto Yago Canet Mayte Peris Marimón Alejandro Novillo Ibáñez Nerea Marín Vives Mª Ángeles Marimón Rodríguez -

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2017 David Esteve España Magnolia Esteve España Nicolás Merenciano Esteve Mª Pilar España Camarena Mª Carmen Celaya Torralba

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2018 Pedro Novillo Gómez Amparo Chaveli Peris Cayetano González Pellicer Mª Carmen Belsa Presencia Pedro Novillo Gómez

ANY PRESIDENT F. MAJOR P. INFANTIL F. M. INFANTIL CASSOLERA PALA D’OR

2019 Emilio R. Alfonso Sifre Nerea Ferrer Cabello Guillem Sala Alfonso - Adela López Santapau Emilio R. Alfonso Sifre

197

GUARDONS 2020 Pala d’Or 2020 Sergio Fernández de Gracia

Guardons de JLF per a l’exercici 2020/21 Flama d’Or, Murta i Brillants José Gabriel Rodríguez Paris

Flama d’Or

Azorín Miguel, Cristina Ibáñez Talón, Soledad

Flama d’Argent i Murta Cárcel Esteban, Estefanía

Flama d’Argent

Benavent Pinilla, Laura Ferrer Capellino, Lorena Giménez Rosell, Víctor Manuel Montón Martí, Carles Rello Guzmán, Ana Tomás Ferriol, Nuria

Coet d’Or Bertomeu Hurtado, María Pellicer Zornoza, Àlex Pellicer Zornoza, Iago

GUARDONS 2021/22 Guardons de JLF per a l’exercici 2021/22 Flama d’Or, Murta i Brillants Elena Martínez Moreno Lily Martí Vidal Antonio Soler Viñals

Flama d’Or i Murta Jorge Gimeno Doménech

Flama d’Or Sergio Fernández de Gracia

Flama d’Argent i Murta Mª Carmen Ibáñez Pandero Inmaculada Pellicer Pérez Natalia Rubio Martí María Sifre Casterá Raquel Zornoza Castell

Flama d’Argent Laura Pino Santoyo Daniel Martínez Gil Elisa Plà Alarte

198

Guardons de JLF per a l’exercici 2021/22 Infantils Coet d’Or

Víctor Manuel Giménez Rello

Coet d’ARGENT Carla Fenollar Rubio Lucía Fernández Bertomeu Nora Giménez Rello Carlos Jaén Micó Martín Llopis Perepérez Noel Llorens Chaveli Noelia Vázquez Carreres Valeria Vázquez Carreres

DIRECTIVA 2021/2022 Cassolera Mª Jesús Palazón Pelufo President Pellicer Farreri, Salvador Fallera Major

Zornoza Castell, Raquel

Vice-President

Soler Viñals, Antonio

Vice-Presidenta

Arrebola Palazón, Murta

Vice-President

Gimeno Doménech, Jorge

Secretaria Vice-secretari

Antón Gómez, Mª Ángeles

Rodríguez Paris, José Gabriel

Tresoser Moraleda Pastor, Víctor Comptador Mira Nouselles, Antonio Delegat Festejos Villalba Bellón, Carlos Delegat de Censos

Alfonso Sifre, Emilio Rafael

Delegat de Llibret

Carlos Ribera, Roberto

Delegada Cultura Cárcel Esteban, Estefanía Delegat de Casal Pastor Rodríguez, Miguel Ángel Delegada Cassoleres

Esteve España, Magnolia

Delegat Monument

Barraquet Moya, Rafael

Delegat de JLF

Pellicer Farreri, Esperanza

Vice- Delegat Festejos

Fernández De Gracia, Sergio

Delegada Cavalcada

Rubio Martí, Natalia

199

VOCALS Alcolea Caballero, Raquel Aledón Jiménez, Clara Eugenia Alegre Cucarella, Gemma Aliaga Dalmau, Paula Alonso Conejero, Belén Arroyo Merino, Alba Astruells Talens, Mª Antonia Azorín Miguel, Cristina Baidez Román, Rebeca Balanzá Vicente, Marta Barberá Pérez, Adrià Barraquet Moya, Miguel Belenguer Sales, Concha Bellver Tudela, Gema Belsa Presencia, Mª Carmen Benavent Pinilla, Laura Bermúdez Felguera, Vicente Luis Bertomeu Pérez, Gemma Bertomeu Pérez, Ignacio Biosca Domingo, Aitor Bodenlle García, Laura Bosch Moreno, Mª José Cabrera Ripoll, Celia Cañamares Guillem, María Cañes Hurtado, Marta Cárcel García, Vera Carrascosa Bolufer, Judit Carreres Galindo, Amparo Cebolla López, Jorge Celaya Lara, Cintia Celaya Torralba, Mª Del Carmen Chaveli Córdoba, Miguel Ángel Chaveli Esteve, Andrea Chaveli Peris, Amparo Chaveli Peris, Esther Chorques García, Mª Lluch Colomer Castell, Lorena Conejero Fernández, Concepción Conejero Fernández, José Antonio Costa Sanz, Aitana Cuenca Amargós, Nuria Curiel Durá, Gorka Curiel Durá, Hermenegildo De Antón Alijas, Héctor De la Merced Astruells, Dorian De la Merced Roca, Francisco Iván Escolá Palomares, María España Climent, Marian Femenía Escrivá, Ricard Fenollar Guerola, Vicent Fenollar Rubio, Lluch Ferrer Cabello, Nerea Ferrer Capellino, Lorena Fiorillo, Cosimo Frasquet Ricarte, Esther Gallardo Sanjuán, Álex García Magraner, Elena 200

García Martínez, Efraín García Martínez, Miguel Ángel Garés Caballero, Neus Garés Caballero, Rebeca Giménez Ramos, Miguel Giménez Rosell, Víctor Manuel Gómez Escrihuela, Iván Gómez Parejo, Paula González Bosch, Amanda González Pellicer, Cayetano Hernández Expósito, Ania Hernández Expósito, Noa Hurtado Rigo, María Ibáñez Benito, Andreu Ibáñez Benito, Ausiàs Ibáñez Panadero, Mª Carmen Ibáñez Talón, José Antonio Ibáñez Talón, Soledad Ibáñez Teresí, Blai Iñigo Sánchez, Andrea Jaén Albelda, Carlos Jiménez Blanco, Ana Jiménez Blanco, Silvia Jordán López, Viçent Jordán Montaner, José Landete Sánchez, Jesús Llopis Aranda, Víctor Madrid Navarro, Lorena Marimón Rodríguez, Mª Ángeles Marín Vives, Nerea Martí Muñoz, Anna Martí Vidal, Lily Martí Vidal, Margarita Inmaculada Martínez Benavent, Alberto Martínez Benavent, Sergio Martínez Gil, Daniel Martínez Moreno, Elena Masía Llinares, Andreu Masía Llinares, Saúl Melón Perea, Paula Merenciano Belis, Juan Manuel Merenciano Esteve, Nicolás Micó Albelda, Mónica Miralles Abad, Nerea Molina Prats, Sergio Montón Martí, Carles Montón Martí, Esther Lily Morales Piera, Adrià Morán Anaya, Sergio Moreno Carrascosa, Rocío Moreno Llopis, Mª José Novillo Gómez, Pedro Novillo Ibáñez, Adrián Novillo Ibáñez, Alejandro Oliver Moreno, Mª Eugenia Orga Montagud, Fco. Javier

Palazón Pelufo, Mª Jesús Palomares Catalá, María Pastor Pellicer, Óscar Pastor Pellicer, Pablo Pelegrí Ruiz, Eric Pellicer Farreri, Esperanza Pellicer Pérez, Inmaculada Pellicer Zornoza, Álex Perepérez Garrigues, Mª Antonia Pérez Pérez, Thor Peris Marimón, Mayte Piera Vázquez, Elena Piera Vázquez, Paula Pino Santoyo, Laura Plà Alarte, Elisa Poveda García, Sara Rello Guzmán, Ana Rivera Butiñá, Carla Roselló Ballester, Miguel Sala Pascual, Sergi Sanchis Palomares, Jorge Sanz Serrano, Mª Trini Sifre Casterá, María Soler Ausina, Juan Salvador Sospedra Santamaría, Nuria Tocón Martínez, Celia Tomás Ferriol, Nuria Valero Terol, Laura Vayá Climent, Eva Cristina Vázquez Denia, Juan Antonio Verdú Carsin, Óscar Vidal Marco, Alba Vidal Quiles, Josefa Vives Hidalgo, Sonia Yago Canet, Alberto Zaluzhets Hrabik, Vita

Comissió Infantil 2021/2022 President infantil

Giménez Rello, Víctor Manuel

Fallera Major infantil

Torralba Celaya, Thais

VOCALS Begazo Jiménez, Kiara Bertomeu Hurtado, Carlos Bertomeu Hurtado, María Carlos Sanz, Rafael Cortés Alonso, María Cortés Alonso, Valeria De Antón Benavent, Noa Fenollar Rubio, Carla Fernández Bertomeu, Lucía Fernández Bertomeu, Paula Fiorillo Garés, Daniela Fiorillo Garés, Martina Furió Jiménez, Alba Furió Jiménez, Joan García García, Ángela García García, Regina García Giner, Lara García Giner, Pablo García Marteles, Lúa Giménez Rello, Nora Guevara España, Martina Jaén Micó, Carlos Jaén Micó, Esther Llopis Perepérez, Martín Llorens Chaveli, Noel Martí Oliver, Inés Martínez Peris, Rodrigo Merenciano Esteve, Andreu Pellicer Zornoza, Iago Rodríguez Antón, Andrea Vázquez Carreres, Noelia Vázquez Carreres, Valeria Yago Cárcel, Alejandro

201

Inspirat en un rellotge solar del poble d’Otos.

202

203

Victor Manuel Giménez i Rello President Infantil

El vostre president infantil. 204

205

206

Thais Torralba i Celaya Fallera Major Infantil

ola, hui vos contaré la meua experiència de ser Fallera Major Infantil en l’època de la COVID-19.  Un 11 de març la meua mare estava escoltant en la tele a Ximo Puig dient que les festes s’anul·laven, tant Setmana Santa, Falles, batejos, comunions, etc. La meua reacció no va poder ser una altra que plorar, ja que jo, tan emocionada i tan xicoteta, volia sentir el que era ser FMI. Es podria dir que mai havia sentit eixa emoció. Trista, desolada, cansada després de sentir que ens havíem de quedar a casa. Damunt, un dia abans de la meua presentació, em van posar una tela verda en tota la façana i no me la van llevar durant més d’any i mig, així que vaig passar el confinament engabiada com un pardalet. No sabia què fer, cridava a les meues amigues falleres majors infantils d’altres falles, em pintava la cara, em tirava en el llit, feia al deure, plorava, i crec que res més.

Bé, però no sols parlarem de coses dolentes. Encara crec que soc afortunada d’haver-me esperat uns anys perquè ara tinc la consciència que ho gaudiré i ho viuré millor. Recorde que en la meua imposició de bandes de 2020 em mirava la falda com es movia. Enguany en el que menys m’he fixat ha sigut en la falda. Açò dura molt i ara hem d’anar pel 2021. Del 21 no puc comptar moltes experiències, només que els “dies de Falles” t’havies d’alçar a les 8.00 del matí, tirar una traca i ballar una miqueta… Puc dir que vaig plorar quan van tirar la primera traca, ja que el dia de la meua “despertà” em van tirar la traca a la meua casa i en el meu garatge vaig posar alguns pastissets. Una mica emocionada i trista alhora, ja que no eren les falles que jo desitjava tindre… I el 2022 espere que la sort m’acompanye. Ara com ara ens està anant bé, hem fet la imposició de bandes, farem la presentació, i a esperar fins a març i viure-ho tots junts com una família. Espere que este 2022 tots junts amb Víctor, Raquel, Salva, i sense oblidar-me de la nostra Cassolera, María Jesus, viurem els moments que no hem pogut viure en el 2020 i de segur gaudirem més del que ho anàvem a fer.

Un beset de par t de la vostra Fallera Major Infantil. 207

A THAIS,

Fallera Major Infantil

Quan el llostrejar de l’espurna estrelada s’acaba quan és hora que un estel menudet acaricie la nostra plaça, apareixes tu regineta com la fresca rosada amb un sospir abellidor de ser per tots idolatrada. Que eres bonica, ja ho sabem. Que el teu somrís és un plaer, també, i si em pregunten de qui eres, diré que vens d’arrels falleres, gent feliç per veure’t hui coronada i que no et capia dubte roseta bonica de gent que està de tu enamorada. Seguix amb nosaltres nostra regineta, anuncia’ns amb els ulls la primavera, camí et farem amb branques tendres i amb pètals de flors mullats d’essències et presentarem a nostra Ribera. Viu una aventura joiosa fins que pugues disfruitar. Tu, dolçor de xiqueta fermosa, et mereixes el cel, i amb ell espurnar. Càlid vent de primavera acarona el teu semblant endolcidor, ja centelleja en la plaça una nova estreleta nineta dolça,… joia de la falla…, bressol d’amor comença l’alegria, perquè ja eres regineta de la nostra Placeta del Forn. Falles 2022 Constantino Belenguer i Sales

208

Lema:

Disseny:

Daniel Cerezo

Artista:

Toño Savall García

Crítica:

Xavier Barber Asensi 209

Estimades xiquetes, benvolguts xiquets, estes paraules distretes i estos versos discrets

Els majors us diem què fer i com s’heu de comportar llevant-vos el gust i el plaer de fer el gandul o jugar.

són de la falla l’explicació i no tenen cap interés que no siga la diversió i el plaer de tots vostés.

A l’escola passeu la setmana fent coses un poc pesades i en realitat teniu més gana de fer cabrioles i pallassades.

Enguany tenim un tema que potser vos faça por però l’hem triat com a lema i no volem queixa ni plor.

Demaneu amb molta raó aprenentatge més divertit que vos done interés i il·lusió i no siga tan avorrit.

La paraula educació vos fa prou mala espina, sona a deure i obligació, com prendre una medecina.

Tot açò s’ha de canviar però hi ha habilitats vàries que si millor vida vols portar són bàsiques i necessàries. Anem a fer un bon repàs d’alguna informació ben bona que hauràs de ficar al cabàs per ser millor persona.

SIGUES CONDUCTOR O VIANANT MIRA SEMPRE CAP AVANT. Es vol amb l’Educació Vial que sigueu pacients i prudents perquè és fonamental evitar els accidents. Conéixer els senyals i les normes de circulació evitaran ensurts i danys i alguna mala situació. La Poli us prepara un circuit amb carrils amplis o estrets i passeu un matí divertit amb bicicletes i patinets. Quan circuleu d’alguna forma amb tot s’heu de fixar i si dubteu d’alguna norma, sense por heu de preguntar.

210

MOURE EL COS AMB ENERGIA ET DÓNA SALUT I ALEGRIA. Al gimnàs o a les pistes teniu la immensa sort de ser els protagonistes divertint-vos i fent esport. Cintes, pilotes, raquetes, ars, mocadors o balons no deixen parar quietes les vostres articulacions. S’ha de canviar el xip, ben lluny la competitivitat, el més important és l’equip i la sana esportivitat. L’esport ben practicat és divertit i saludable i es manté amb facilitat un estat de forma admirable.

MENJAR SA ÉS DIVERTIT I TOT ET FA MILLOR PROFIT. És la teua alimentació més important del que penses perquè és certa l’afirmació de què eres allò que menges.

Sense manies ni desficis has de saber dels nutrients, les propietats i beneficis de cadascun dels aliments.

Si menges fruita i verdura i els menjars més saludables la teua vida futura serà llarga i perdurable. No oblides la idea concreta de què l’aigua i el menjar per ajudar a cuidar el planeta no s’han de malbaratar.

211

LA MÚSICA AMANSA LES FERES I APORTA DIVERSIÓ DE VERES. A l’horari marcat en roig l’hora de música apareix perquè dóna alegria i goig i la nostra cultura creix. Amb una veu modulada i instruments de percussió pot ser ben interpretada qualsevol melodia o cançó. Clàssica, Ètnica, Jazz, Pop o Rock, l’estil fa igual, ompliran bé el cabàs del vostre paladar musical. Serem més llestos i savis amb la dansa i el moviment, aprenent cançons dels avis i tocant un instrument.

RESPECTEM LA DIVERSITAT, L’AMOR I LA SEXUALITAT. El respecte és fonamental en tota situació i moment però en tema afectiu i sexual ho és molt especialment.

Has d’estimar de veres ben lluny de vergonya, de por, de dogmes i de barreres a la persona que trie el teu cor.

Es fomenta amb l’educació una estima sana i sincera sense gelosia ni imposicions on la parella es vol i coopera.

Acceptar les preferències la identitat i els sentiments sense injustes interferències evita molts patiments.

212

EL RESPECTE AL MEDIAMBIENTAL ÉS NECESSARI I PRINCIPAL. Tot el que hem vist fins ara s’ha de complir i destacar però és més important encara cuidar la Terra, la nostra llar. Si no aprenem a tindre cura de la natura maltractada, la nostra vida futura serà ben complicada. Reduir residus i runa i combatre la contaminació és una decisió oportuna que demostra educació. Respectar plantes i animals i els llocs que ells habiten són actituds personals que molts sofriments eviten.

L’EDUCACIÓ ET DÓNA EL PODER DE SER, SABER I SABER FER. L’educació és l’armadura i l’espasa més poderosa per combatre la incultura i la ignorància poregosa.

Un esforç de cada dia marca la diferència per poder fer bona tria i disfrutar a consciència.

Ha de ser un acte voluntari ser culte, educat i estudiós, treballador, amable, solidari, pacient, optimista i curiós.

Amb l’ajuda d’eixe arsenal sereu guerrers i guerreres que no patireu cap mal i viureu contents de veres.

AMB ESFORÇ I CONSTÀNCIA DERROTES A LA IGNORÀNCIA. A tot el que ací s’ha parlat afegiu trellat i apertura, saber estar, urbanitat, i el gust per la lectura.

Va arribant ja al final l’explicació de les escenes que tenen un material que les fa lluïdores i amenes.

Tindre valors i principis, conéixer realitats i dades que vos facen molt propici tindre habilitats contrastades.

Fets un poc per als infants, i per als adults d’altra banda, estos versos elegants les expliquen fil per randa.

Ja està complida la missió divertida i excitant de parlar de l’Educació que és un tema ben important.

Bones festes!!! 213

Àlex Pellicer i Zornoza

Vivim en un món cada vegada més diferent en quasi tots els aspectes. La tecnologia avança més ràpid que mai, els interessos de la gent canvien i els antics costums desapareixen pels nous. Això últim ho podem vore amb el tracte cap a les minories, ja siguen gent negra, pertanyent a la comunitat LGTB+ o de raça diferent. Estos canvis porten a la gent més a prop l’una de l’altra i, definitivament, canvia la manera d’educar la joventut. I que millor manera d’educar que l’eina d’entrenament infantil més reconeguda i popular: els dibuixos animats.

Tots hem vist en algun moment de la nostra vida a personatges com Mickey Mouse, Bugs Bunny, la Pantera Rosa, fins i tot a Popeye i a Betty Boop. Tots estos són considerats els clàssics dels dibuixos animats, que han existit per quasi 100 anys i sempre han estat ací intentant fer-nos riure. No obstant això, el que es considerava divertit antigament, hui en dia fàcilment seria considerat ofensiu o no apte per al públic. En este article em centraré a parlar del racisme en els “dibus”.

214

El “Black Face” va ser un tipus de comèdia especialment popular en el segle XIX que va sobreviure fins al començament dels dibuixos animats en els anys 30, i es pot considerar un dels pitjors insults cap a la gent de pell negra. Consistia en el fet que una persona de pell blanca es pintaria la cara de negre i es posaria en l’escenari a fer tonteries i cantar coses prou ofensives contra els negres per a l’entreteniment de la gent (òbviament de pell blanca, exclusivament). Un dels exemples més infames en la història del dibuix animat ve d’un curt del mateix Mickey Mouse anomenat “Mickey´s Mellerdrammer” de l’any 1933. En este es pot vore a Mickey aplicar-se el Black Face amb uns dels seus companys per a anar a representar una obra, òbviament, sobre els negres. La Disney ha tractat d’eliminar este curt de la seua vista al públic per l’ofensiu de la seua temàtica. És també notable el racisme més comú d’aquella època en les pel·lícules i còmics. En el cas de la representació burlesca, es poden notar en el curt “Scrub’Em Mama With A Boogie Beat” de 1941 d’Universal Pictures, el qual mostra a les treballadores negres de Nova York com a lletges, de llavis grans, gandules i pobres. Per a entendre millor este cas recomane vore la pel·lícula en internet.  També hi havia casos de racisme contra altres grups, com ara els Japonesos, als quals se’ls mostrava molt malament en aquella època, especialment en els anys 30 i 40 durant la 2a Guerra Mundial com a propaganda per a la guerra. El millor exemple és el curt “Tokio Jokio” de 1943 de Warner Brothers, que descriu als Japonesos com a ximples, lletjos, de poca tecnologia i de perdedors de guerres. Fins i tot esmenta posar al seu emperador en la cadira elèctrica. Actualment la representació cap a estos grups és radicalment diferent. Els moviments de drets per a la gent negra que van començar fa quasi 70 anys ens han portat a un món en el qual, malgrat que el racisme continua existint, ja no està ni de lluny tan present en la vida quotidiana. Es pot vore hui en dia fàcilment a personatges de pell negra interactuar, com a persones normals que són, amb la resta de personatges d’una sèrie. Hem avançat molt en este tema amb el pas de les dècades i confie que este canvi es quede per sempre, per a unir-nos a nosaltres, la humanitat, contra els problemes que hem causat pel nostre estil de vida i de ser.

215

Xavier Barber i Asensi

UN TRESOR DE PARAULES I NOTES Escolteu música cantada en valencià? De grups o cantants per a xiquets, o per a majors també? En sabeu moltes, de cançons? Si heu tingut un poc de sort, tindreu uns iaios i pares que de ben segur que vos cantaven cançons des del bressol, quan no sabíeu parlar ni caminar a penes. O tindreu una mestra o un mestre de música enrotllats que vos hauran ensenyat un fum de cançonetes populars i tradicionals. La música és un llenguatge màgic que ens arriba directament al cor i a les emocions, i és més fàcil memoritzar una lletra acompanyada de música que un text normal. A més, si llegiu la lletra d’una cançó voreu que s’assembla a un poema, té un ritme, una mètrica i una rima. El temps passa per a tot i per a tots, i les coses han canviat moltíssim. Hui en dia ho teniu molt senzill per a escoltar música, solament heu de buscar a la xarxa o anar a una botiga de música per a trobar discos o vídeos amb la música que vos agrada, però no sempre ha sigut així. Durant segles, la música tradicional valenciana, com qualsevol altra, es transmetia de pares a fills de manera oral, s’aprenia a casa o es cantava en festes, celebracions, en el treball... Eren cançons per a dormir criatures, celebrar la Pasqua, el Nadal, Carnestoltes, per a burlar-se del veí o de la gent del poble del costat, per a fer treballs agrícoles tots al mateix ritme o per a enamorar una persona. Moltes d’estes cançons estaven creades per a xiquets i xiquetes o cantades per ells. Com que la gent no sabia llegir i escriure, i moltes d’elles ni tan sols estaven escrites en paper, hi havia moltes versions diferents segons pobles o comarques. Hem tingut la sort de què moltes d’eixes cançons han arribat fins als nostres dies. Per exemple, Paco Muñoz o Carraixet van fer vibrar a més d’una generació amb les seues gravacions i concerts, tant per a majors com per a xiquets. Eren temps de cintes de casset, que no sé si sabreu el que són (podeu investigar). A les escoles es va implantar l’assignatura de música i el cant tradicional va tindre un paper molt important. Persones com Diego Ramón i Lluch es dedicaren a recopilar cançons tradicionals i utilitzar-les per a que els menuts les aprengueren i les utilitzaren per aprendre ritmes, llenguatge musical, o a tocar instruments.

Paco Muñoz 216

Carraixet

Hui en dia hi ha una oferta més variada i tota la música està al nostre abast. Grups i artistes com Dani Miquel i els Mamemimomúsics, Ramonets, Canta Canalla o La Petita Orquestra Peiotaire tenen infinitat de gravacions i actuen amb molta freqüència per a vosaltres i els vostres pares i mares, que segur que s’ho passen tan bé o millor que vosaltres. A la nostra televisió autonòmica també hi ha programes o seccions on es fa aquest tipus de música, com ara a Els Bíters, tal com abans es feia en Babalà.

Dani Miquel i els Mamemimomúsics

Està clar que res supera eixa cançoneta de la vostra mare o iaia per a dormir-vos o per a que deixàreu de plorar quan portàveu bolquers, però ara s’han fet versions modernes de moltes cançons tradicionals, utilitzant estils com el rock and roll o música més ballable, i canviant algunes parts de les lletres per a fer-les més apropiades per als nostres temps. Aquests grups i artistes han creat també cançons noves que, qui ho sap, tal vegada amb el pas de temps es convertiran en clàssiques.

Canta Canalla

Ramonets

La Petita Orquestra Peiotaire

Els Biters

Les cançons tradicionals són una part molt important de la nostra cultura, estan en les nostres arrels, i són un tresor que hem de cuidar i mantindre fresc per a poder transmetre’l a les generacions que vindran després. La millor forma de conservar-les és aprendre-les, cantar-les i ensenyar-les a qui vinga darrere. Pots fer un llistat de cançons en valencià que coneixes i saps cantar? Si arribes a deu, et guanyes uns bunyols!

217

Disfresses (amb nata):

Un assumpte de supervivència

José Julián Antón

“Me presento disfrazado” (René Descartes.- Filòsof, matemàtic i físic) Comencem pel principi, t’has preguntat alguna vegada quina hauria sigut la primera disfressa en la història de la humanitat? Si pensem en Adam i Eva... diríem que anaven disfressats, camuflats, vestits o tan sols tapats amb la fulla de parra? I si ells no anaven disfressats, llavors la primera disfressa tal vegada va ser la del dimoni fent-se passar per serp? Però si pensem en l’evolució Darwiniana (naniana... m’és impossible no fer broma amb esta paraula) haurem de situar-nos en la prehistòria... i allí tal vegada la cosa va anar de supervivència. Estic imaginant als cavernícoles de torn, camuflats/ disfressats per primera vegada de plantes i matolls, nerviosos, en silenci, quiets, per tal de no ser menjats per algun bitxo gran i de sobte, que a algú se li escapa un pet... Catàstrofe...jejeje.

Friküestions: És el camuflatge un tipus de disfressa?... Val una disfressa de camuflatge per a camuflar-se? No sé, pot ser els orígens van ser altres. Tal vegada començàrem a disfressar-nos per un tema de seducció, que també és cosa de supervivència, no? Sobretot per als que no eren mascles alfa, i havien de buscar-se la vida amb més picardia. En eixe cas, puc imaginar a alguns dels nostres avantpassats posant-se plomes de pardal al cap i plantes de colors pel cos, i tractant d’imitar moviments d’algun animal per tal d’aconseguir un èxit copulatiu que d’altra forma seria més complicat. I pot ser que en algun moment de la dansa, algú començà a raspar rítmicament dos ossos de cabra per ambientar la situació, i altre a bufar per un fèmur buit de dinosaure. I de sobte, allí tenim, milions d’anys enrere, muntada en un tres i no res, la primera festa de carnestoltes de la història, amb orquestra “patxanguera” inclosa.

218

Friküestions: Quan un superheroi va pel carrer vestit de “casual”, va disfressat? Hulk va disfressat de científic o és al revés? Bones qüestions, eh? No sé, en tot cas, ens porta a fer una altra reflexió: què entenem per disfressa? Segons la R.A.E. (República Autònoma Expressiva, és a dir, que cada u s’expressa com li ix de la seua autonomia, jejeje...) hi ha tres accepcions on la finalitat bàsicament és per desfigurar alguna cosa, per confondre o per fer festa. Jo principalment m’he disfressat per fer festa, per riure, per passar-ho bé, que també és assumpte de supervivència, o no? “Hi ha qui diu, que qui no riu no viu” (eixa és bona, eh?) i en el riure i en traure un somriure, les disfresses són especials, i en fer la convivència i supervivència més agradables també, “itat”? I és que les disfresses són tan poderoses que ens trauen al xiquet-filòsof que portem tots dins, i per demostrar-vos-ho ací va una mostra de Friküestions:

Ens disfressem per anar de boda? (Si et passes en el fúcsia, igual sí)

Ens disfressem per anar a treballar? Ummmm... Un policia es pot disfressar de policia? O es contraresta una cosa amb l’altra i no compta com a disfressa? Això seria una metadisfressa? Es disfressen els animals?... (pregunta-li si no al bitxo palo...)

Són els anagrames les disfresses de les paraules?... (Jamón...Monja)

Disfressem els sentiments? (Cari, et passa alguna cosa? No, que va...)

El sobrenom (nick) és el nom disfressat? (la reineta, el perxa...) I per acabar, “m’acomiade disfressat” i amb una cançó/videoclip especial per tancar esta breu dissertació bufo-filosòfica disfressada d’article faller. Dona-li volum, Mortadelo!

Grup: Hidrogenesse. Cançò: “Disfraz de Tigre”

“Soy el amo del firmamento metido en mi disfraz de hombre normal” (Robe Iniesta. Extremoduro) 219

Xus Martínez Bresó

De Tik Tokers i influencers. “No te vayas, mamá. No te vayas de aquí. Adiós mamá, pensaré mucho en ti”. Mare meua, quines paraules! Un xiquet, un dels primers influencers nostres, els dels majors de 45 anys, i que ens deia coses com estes. A tot açò, jo, com que mai no he estat bé del cap, a més encara feia diàleg. Sonava com açò:

- “No te vayas mamá. - No ni poc, deia sa mare. - No te vayas de aquí. - Ai, no. Ara em quedaré. - Adiós mamá, pensaré mucho en ti. - Toca. Ja era hora. Ja ho has entés. Resigna’t”.

Com seria el paio que sa mare no volia saber res d’ell. Això sí... el Marco, que era el pobret influencer que ens volia fer sentir malament, tenia un mico per amic. Imagina’t l’Ibai Llanos amb un mico al llom. Dos milions de seguidors, segur! Amb Marco, dos milions de llàgrimes que li ploràrem. No sé quantes temporades buscant a sa mare! Encara no he entés com ens tenia atrapats. Titoriro tirotiro tiroriro... Era el principi. Un principi hipnòtic. EN UN PUERTO... ITALIANOOOOOO... AL PIE DE LAS MONTAÑAS... I sense Youtube ja era influencer. Ja ens havia captat. Per això estem com estem. Benvolguda joventut, estimeu-nos com som perquè encara estem massa bé i tot després del nostre món de Tik Tok particular. I ara que dic açò, recorde la nostra primera Tik Toker que ballava i que volia que la seguírem quan sembla que ja va començar caducada. Eva Nasarre s’empenyà en què férem aeròbic, molts dels balls de Tik Tok de hui, i a ningú ens agradava. Crec. Ara bé, imagineu-vos per un instant que podeu llogar una casa, en plan “Gran Hermano”, en qualsevol lloc de la Ribera i que allà podeu concentrar totes les grans figures del moment: El Rubius, l’Ibai, Mikecrack, l’Auron Play, la Yuya, Luisitorey, Dulceida, etc. Com haureu vist no hi ha cap figura d’Albalat de la Ribera, més que res per no frustrar-los l’aventura de la casa als que hem esmentat abans. Sense dubte el d’Albalat els guanyava facilet.

220

“No se ría, no se ría, de la bruja avería” “Viva el mal. Viva el capital” “Si no quieres ser como estos... Lee!” Ja tenim la casa a punt? Doncs això, xiquets. Això era la nostra fantasia que ens va crear la gran Lolo Rico. Una tia posseïdora d’un cervell tan privilegiat que va ser capaç d’oferir-nos “una bola que a todo el mundo le mola”, te sientas enfrente, es como el cine, todo lo controlas, un alucine. Es como un ordenador personal... Es la bola de cristal”. Internet potser existia als Estats Units. Ací potser fóra bruixeria. TVE1 era tota l’oferta que teníem els dissabtes al matí, però ens mostrava la gran casa dels influencers: “LA BOLA DE CRISTAL”. Un programa que acollia molts dels grans Tik Tokers del moment: un Frankenstein molt particular que s’assemblava a Kiko Veneno, influencer de bona casa, Santiago Auserón cantant per Radio Futura, i grans missatges: “SI NO QUIERES SER COMO ESTOS... LEE!” I ens mostraven una foto de borreguets. Fantàstic! “No se ría, no se ría, de la bruja avería”. La més potent de les influencers d’aquella casa. “Viva el mal. Viva el capital” Això ens deia ella als milions de followers. Alaska, Olvido, Olvido, Alaska. La presentadora més punky del moment hui fent “Cine de barrio”? Perdona?

Per això, xiquets i xiquetes, els vostres pares i mares estem com estem. Per fer cas dels nostres influencers de fa molts anys, però que ens ho deien quan érem tan joves com sou vosaltres hui. Un dels remats d’aquella casa era la família Monster que, d’alguna manera, ens retrata hui a totes les famílies. Un membre de cada color però tots ben avinguts. Potser no podrem tornar a ser joves com ho sou vosaltres, però també ens influenciaren com hui ho fan amb vosaltres. Acabe amb el millor missatge que recorde d’una gran influencer, la meua iaia Consuelo la Barrera: Fes bondat i coneixement, xiquet.

“Tienes 15 segundos para imaginar. Si no se te ha ocurrido nada, a lo mejor deberías ver menos la tele.” “Solo no puedes, con amigos sí.” 221

Els menuts i no tant menuts de la falla Hem escoltat i llegit entrevistes a uns fallers i falleres representatius de la nostra comissió, tots adults i gent que porta molts anys en la falla. Sabem el que pensen i també el que senten per esta, però una falla també està formada per uns altres fallers i falleres, xiquets i xiquetes (alguns ja no tan xiquets, però que han passat la seua infantesa en el si d’esta comissió) que, amb el temps, passaran a ser eixos fallers i falleres grans de la nostra comissió, i que en un futur tal volta ens representen. També pensem que és important saber què pensen ells i com es senten dins de la seua falla. En esta ocasió tenim a:

222

Àlex Pellicer

Carles Montón

Daniela Fiorillo

Iago Pellicer

Óscar Pastor

Pablo Pastor

Després de saludar-nos els fem tres qüestions per tal que ens les contesten d’una manera breu. Anem amb la primera:

Que significa per a tu ser faller de la falla Plaça del Forn? Carles Montón: Per a mi és un sentiment. Fa vint anys que soc faller i per a mi és una forma de ser i viure. Iago Pellicer: Puix per a mi significa moltes coses. Unes vegades vinc per diversió i altres per obligació, la veritat, però és com un lloc on estar en grup molt junt, com una família en any nou. Des que va vindre la Covid no hem pogut fer estes quedades, però per a mi és com una família. Óscar Pastor: Jo soc faller des de fa molt de temps, i no és només ser faller, sinó que he conegut a molta gent, he fet amics, he plorat en les cremaes, he tret molts amics. És una passada. Daniela : Bé, per a mi, no sé. M’agrada molt ser fallera des que soc xicoteta de la falla el Forn. Tinc molt d’orgull de ser fallera de la Falla del Forn. Pablo Pastor: Puix per a mi és una forma de viure que està present des del 2010 que soc faller, sense botar-me res. És tot una festa, una família.

I que sentiu en recordar de sobte l’última cremà? Carles Montón: Quan s’acaba tot pel que has treballat i has viscut. També és un final d’una etapa però el començament d’un altra i en ganes d’arribar a les reunions en setembre i a l’ambient faller de les despertaes, cremaes i tot això. Iago Pellicer: Jo recorde la cremà del 2018 i la veritat és que em vaig sentir molt trist perquè es va acabar l’any faller, però al mateix temps content perquè començà un altre nou òbviament. Es contradiu, però així és. Óscar Pastor: Jo crec que l’última cremà va ser molt especial per a mi, perquè eixe any ho vaig passar molt bé. Ho recorde amb molta alegria perquè ara que no tenim falles, pensar en la cremà m’alegra molt. Daniela : L’última cremà em vaig sentir molt feliç, perquè per una banda estic trista perquè s’acaben, però bé, també tot comença de nou. Pablo Pastor: Va ser prou especial per a mi, i no va ser la del 2020. Aleshores la recorde amb molta il·lusió, que ens van deixar unes ganes de celebrar les pròximes encara que no sabíem que no serien seguides. En tot cas, eixe any vaig fer moltes fotos, vídeos, vaig plorar, vaig riure. Va ser un final de etapa que no sabíem el que anava a vindre i va ser molt bonic.

I qui és per a vosaltres el vostre millor record? Carles Montón: El meu millor record és quan Enrique em va deixar tirar una carcassa a les 7 del matí. Iago Pellicer: En falles de 2017 quan era Cayetano President. Va ser molt divertit perquè a més em quedava a casa dels meus cosins a dormir així que era diversió constant. Óscar Pastor: Un dels millors records és de fa anys quan érem xicotets, férem una pinya i jugàvem els divendres a la plaça al “pilla pilla”, polis i lladres, o bé amb una tisa dibuixant. Daniela : La cremà. M’agrada molt. Em fa sentir trista però al mateix temps amb molta alegria. Pablo Pastor: Records faller en tinc molts, però de bons, tinc de les “despertaes” amb Enrique, amb eixa olor a pólvora que m’encanta. Un altre va ser l’any que ma mare va ser Cassolera i vore-la entrar per el carreró amb tots els fallers va ser molt emocionant, la veritat. Moltes gràcies als cinc per dedicar-nos este moment i xerrar amb nosaltres. Que continueu gaudint de la vostra Falla per molts anys més. 223

L’Espill Forner! Benvingut al joc de l’Espill Forner. Vols saber que tal vas de vocabulari faller? El nostre objectiu, a més de desenvolupar habilitats cognitives i de rapidesa mental, és reivindicar els jocs educatius fora de l’entorn digital al mateix temps que salvaguardem el món de les falles. Esperem que t’ho passes molt bé! Agafa la baralla i a jugar! Recorda, tots els jugadors juguen alhora i, abans de començar, hauran de pactar nombre de rondes i normes del joc. Al final de cada partida guanyarà aquell jugador que haja sigut més ràpid i per tant haja aconseguit desfer-se de més cartes. Es poden combinar jocs per a establir el principi i final de la partida. En este cas, caldrà que els jugadors pacten el sistema de puntuació. En cas d’empat, els jugadors hauran de triar, baix el seu criteri, a aquell que consideren que ha sigut més ràpid a nomenar el símbol o agafar la carta. En cas d’empat, recomanem que els “jugadors implicats” pacten una ronda de “Jake mate” per a triar al vencedor final.

SIMBOLOGIA Mescla bé les cartes i reparteix, boca avall, una carta a cada participant. Deixa la resta de cartes, boca amunt, formant una pila, en el centre del joc.  Quan tots estan preparats, cada jugador dona la volta a la seua carta. El joc consisteix a trobar el símbol que pot aparéixer en la carta de qualsevol jugador i la que hi ha en el centre de la taula. El jugador que ho descobreix haurà d’agafar la carta del centre i col·locar-la sobre la carta on ha localitzat el símbol. Per descomptat, ha de dir en veu alta el símbol que ha trobat.  Per a continuar jugant, es descobreix de nou una carta del centre i es continua. El joc acaba quan desapareguen totes les cartes del centre. Guanya qui menys cartes ha rebut. Perd qui més cartes té.  Estes són només algunes de les possibilitats que hi ha per a jugar a les parelles, però segur que se’t poden ocórrer altres normes o altres combinacions. Per favor, no deixes de compartir-les amb els teus amics. En qualsevol dels casos, el millor és que els jugadors pacten les normes i les puntuacions al principi de cada joc.  Que et divertisques!

224

Abanderat

Banderí falla

Caixa petardos

Cassola arròs al forn

Arracades

Botí

Cara faller

Cau

Banda Cassolera

Banda FM

Brussó

Caixa coets

Cara fallera

Caramba

Coet

Cremà

225

Dolçaina

Espardenya dona

Falleta infantil

Llibret

226

Entrepà

Espardenya home

Flors

Lligacames

Escut 75 Aniversari

Escut falla

Falla

Fallera

Globotà

Joia

Manta morellana

Mascletà

Mocador cap

Palmera blava

Placa plaça

Rodets

Mocador coll

Parella fallera

Pololos

Rodina

Monyo

Pala

Peineta

Pintes

Premi

Rascamonyos

Sabata torrentí

Silueta falla

227

Somni

Tabalet

Tassa café

Tela

Vestit fallera

Tassa xocolate

Vestit segle

JOCS A TRIAR

Xaranga

228

Xaleco

Que et divertisques! 229

230

PATROCINADORS

231

232

233

234

235

236

237

238

239

240

241

242

243

244

245

246

247

248

249

250

PATROCINADORS HISTÒRICS

251

PATROCINADORS HISTÒRICS

252

PATROCINADORS HISTÒRICS

253

254

Entre tots els que hem estat navegant en este vaixell hem aconseguit mantindre-lo a flotació, a vegades a la deriva i a vegades en primera posició, però crec que tots, des dels capitans fins als mariners i grumets, podem sentir-nos orgullosos del treball realitzat. Des d’ací el nostre reconeixement a eixos llops i llobes de mar que tant de temps porten embarcats en esta meravellosa forma de vida que són les Falles i en concret la falla de la Plaça del Forn.

Falla Plaça del Forn Alzira 2022