CalidoScopi Revista de pensament i valors personalistes
25
any XIII
Calidoscopi
Novembre 2009
Editorial
Sumari
L’economiailapersona, per Albert Llorca ..............................................3
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B.
DIPÒSIT LEGAL DE “Calidoscopi.Revistade pensament i valors personalistes”: B45794-96 ISSN: 1139-9376 DIRECCIÓ: Oscar Sorribes
Economia, pensament econòmic i ètica, per Albert Llorca ............................................... 6
Secció comentari de llibre: Aportacions recents delpersonalismeal’economia:HenriBartoli, per Albert Llorca .............................................. 10
Oci i persona a l’era postmoderna, per Albert Llorca .............................................. 15
REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Albert Llorca, Nicolas Sáiz, EnricErnest Munt, i JosepLluís Vázquez Borau
Il·lustració de la portada Martí Vila
© INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
Aula Mounier. L’actuaciópersonalistadelbisbe Joan Carrera, per Jaume Aymar...................... 19
2
Calidoscopi
Novembre 2009
L’ECONOMIA I LA PERSONA (Una reflexió filosòfico-moral per a una praxi econòmica humanitzadora) L’aportaciódelpensamentpersonalistaalterrenydel’economiavedelluny:jaEmmanuelMounier enel“ManifestalServeidelPersonalisme”estableixlesbasesdel’enfocamentiactuacióqueunafilosofia delapersonaialserveidelapersonareclama.Enlamesuraquela“fibra”personalistaéssensibleals esdevenimentsambelsqualsl’ésserhumàestroba,lareflexiósobrela repercussiódel’economiaenla vida personal i de les comunitats humanes no és secundària. Lasocietatpostindustrialactualhaadquirituna“inèrcia”queenvoltai,sovint,dominalacapacitat decisòria de la persona humana. Això obliga, avui, a repensar el paper que ha adquirit o, dit en un registre mounierià,seli“hapermès”adquiriral’esmentadainèrciaeconòmicadellliuremercat.Talriscestimula, dins de la “lògica” personalista, reflexionar sobre el significat o “logos” de l’economia com a activitat humana –“oikonomia:administraciódelacasao“oikos”-, i les implicacions antropològiques i ètiques en la persona humana. El pensament personalista ofereix un punt de vistacrític sobrel’activitateconòmicaen la societat del lliure mercat, no per proposar la seva supressió; però sí per assenyalar les rectificacions que considera imprescindibles: lliure mercat no ha de significar mercantilisme desaforat sense regulació institucional de l’estat com a representant jurídic legítim dels drets ciutadans (en paraules de Mounier, l’estat és una “institucióambdretdejurisdicció1), ni tampoc ideologia depredadora de diner sense cap altre consideració. El mercat és, en el marc del personalisme, el lloc de l’intercanvi de béns per resoldre necessitats humanes.
El món actual presenta, sens dubte, un panorama econòmic propens a la decepció, cosa que cal superaramblafortalezadel’espritde“l’optimismetràgic”queadmirablementpracticàEmmanuelMounier: adonar-se de la situació delicada que la dimensió personal pateix en aquest món, alhora que exhibir l’empenta i la pacient intel·ligència per actuar en pro de la personalització social, econòmica, política, cultural…i,alafi,moral.
La vessant econòmica del nostre món ens presenta, entre altres coses:
1
Mounier, E. De la propiedad capitalista a la propiedad humana. Barcelona, 1974. O.C. tomo I. Ed. Laia, .
3
Calidoscopi
Novembre 2009
- L’expansiódelaculturadeldiner(la“racionalitategoista”dequèparlaAmarthiaSenn 2), present enelsdiferentsàmbitsdelavida:laboral,acadèmica,cultural…;interferinti,sovint,complicantles relacions humanes properes.
- El creixement de les desigualtats i la percepció que les bosses de marginats, dins de les societats benestantsiforad’elles,nosemblaqueespuguinreduir eficaçment. - L’augment de l’atur i la precarietat laboral, la qual cosa reflecteix les dificultats o turpituds (per impotènciaoperabdicacióderesponsabilitat)quel’estat presenta en la seva gestió. - L’establimentdenivellsdecorrupció–entre el 3% i el 5% del PIB mundial pertany al blanqueig de diner obtingut de manera bruta- i frau econòmic (promogutperactivitatsd’economiasubmergida,de subornaments,d’evasió d’impostos,subvencionsfalses…). Elmóndel’economiareclama,doncs,allòqueautorsdediverseslíniesdepensamentmostren,a saber: una sensibilitat personalista que orienti èticament davant dels problemas humans i socials que l’esferasocio-econòmica i política planteja, com ho fan François Perroux, M. Marle, G. Fredman, I Sachs, Amarthia Senn, Paul-Marc Henry, Henri Bartoli…i tants d’altres pensadors actuals. Tal sensibilitat pressuposa una renovació del pensament econòmic en els termes de: - Redreçar l’estratègia mundialitzadora del lliure mercat, en termes de proposar un sistema econòmic internacional equilibrat. - Conciliarelcreixementeconòmic,l’equitatsocialila sostenibilitat del medi natural. En el marc dels propòsits anteriors, i des del “Pacte Internacional relatiu als drets econòmics, socialsiculturals”del’any1966promulgatperl’ONU,lesprioritatsd’unaeconomiaalserveidelapersona humana passen, segons H. Bartoli3, per: - L’augment de l’educació, a fi d’evitar l’exclusió social i dignificar el treball com a activitat, no només productora, sinó també humanitzadora, enaltidora de les capacitats i contribució de la persona humana a la societat(allòqueHannahconsiderava“treball”comaconfiguraciód’unmón humàdiferenciatdela“labor”oactivitat“mecànica”,quasidigestiva,deproduirbénsperalsistema social).
2 3
Senn, A. Egoísmo y comportamiento racional. (Sobre ética y economía) Madrid, 2001. Alianza Editorial, S.A. Bartola, H. Répenser le développement. (En finir avec la pauvreté). Ed. UNESCO, 1999.
4
Calidoscopi
Novembre 2009
- Fer compatible l’activitat econòmica amb l’equilibri del medi natural, quelcom avui urgent, i que afecta a la supervivència i salut humana.
- Definir i satisfer les necessitats humanes essencials per superar la pobresa en el món, que vol dir promociód’undesenvolupamenthumàsotacriterisde:oferiroportunitatsmínimesatot ésser humà arreu del planeta per poder assolir salut, treball no explotat, educació, reconeixement i participació política.
Aquests problemes i els objectius esmentats en el terreny econòmic requereixen, per tant, posar en joc valors i hàbits Ètics que han d’ajudar a les rectificacions necessàries en el funcionament del lliure mercat, a fi d’harmonitzar-lo amb les perspectives ecològica, social, laboral, institucional, en pro del creixement integral de la persona humana, en les seves vessants intel·lectual, afectiva i moral. A tal harmonitzaciópressuposaquel’èticahadepoder-serelacionarambefectivitatambl’activitateconòmica, influint sobre aquesta, en termes de: - Deontologia empresarial: establint criteris d’actuació dins de l’empresa (relació treball-capital, formesdeproducció,estructuradecostos,riscoslaborals)iforadel’empresa(formesdecompetir, informació als agents econòmics, pagament d’impostos, ús i/o abús d’energies no renovables, assumpciódecostosecològics…)4. En última instancia, promovent la ètica de la responsabilitat en l’activitat econòmica; la qual cosa és com dir que tal activitat econòmica és un medi per a la comunitat –pel bé comú- inonomésperal’individuquelapractica. - Posantlímitsalsexcessosd’actituds egoistes, en les que la maximització del benefici es presenti com a veritat absoluta sense altres consideracions : en aquest sentit, l’ètica ha d’establir regles mínimes, com la universalitat (val per a mi el que val per a tu), el consens( val més un acord, que unadecisió no acordada) o la regla d’or (no vulguis per aun altreallòque no vols per a tu). Tals regles observades per l’activitat econòmica se situen dins del que, en terminologia kantiana, en diríem“actuarconformealdeuremoral”;és a dir, no actuar necessàriament –tant de bo fos així- en pro del bé de tothom, però al menys actuar no perjudicant intencionadament ningú, i acceptant que hi ha d’haver institucions –l’estat, en primer terme- que han de fer aquesta tasca de reconciliació delsinteressosparticularsverselbédelacomunitat.ComdiriaFrancoisPerroux,“l’ordrefort”dela societat no rau en el mercat ni en la propietat dels béns, –aquests són medis-;sinóenl’activitat esforzadadel’home(treball)ienl’obracol·lectiva5.
4
Veure l’article: “Ética y actividad empresarial” (Proyecto Marketing). UAB. A. LLorca. http://www.masterincompany.com.
5
Perroux, F. Travaux et civilisation (Rev. Esprit, 1956. p. 481-497).
5
Calidoscopi
Novembre 2009
- Contribuir a una economia pluralista –Mounier- que ha de sorgir de les persones que han de treballar dins de les empreses, institucions productores i comunitàries sota la gestió responsable, creativa i autònoma de les persones, al servei de les necessitats –“fets”- socials, que són humanes, i davantlesqualsl’activitateconòmicamainoesneutreèticament.Elfetques’entenguil’activitat econòmicacomquelcomdesvinculatdetotcompromísmoralésunamaneradevoler“justificar”el dominidela“inèrcia”socio-econòmica”descritacríticamentlíniesamunt. Albert Llorca Arimany
ECONOMIA, PENSAMENT ECONÒMIC I ÈTICA
Sovint quan es parla d’economia se suposa que s’entra en un terreny específic i diferent de les manereshabitualsdeferdelavidaquotidiana:lagents’escandalitzadavantd’unrobatori,peròadoptauna percepciódiferent i més “tolerant” davant elfetde produir, per exemple, productesquepodenser lesius peralasalut,d’evadirimpostos,d’atorgarcàrrecsderesponsabilitatapersonesincompetents,jasiguiper amiguisme, o per altres motius, de produir béns sense un control exhaustiu més enllà dels mínims que exigeixlallei…Itotaixò,abandadeserdeplorablehumanamentisocial,tambééselreflexd’unanefasta gestió econòmica, de la qual en surt perjudicat tot el conjunt social.
El fet que hom actuï en decisions econòmiques de manera erràtica o poc meditada indica amb claredat que els projectes presentats i executats en l’activitat econòmica requereixen ser pensats, establint criteris bàsics referits aquès’esperaaconseguirdel’activitateconòmica i com es considera portar-ho a terme dins d’una societat, en aspectes com: quin ha de ser el nivell de benestar que cal obtenir, si el bé particular passa per damunt o no del bé comú, si els desitjos que cal potenciar són els del diner, del poder, del controlsocial,del’estabilitatsocial,delajustícia…Totsaquestobjectius,considerats més o menys prioritaris han de ser pensats i avaluats en llur dimensió social pel
pensament
econòmic. Què és, llavors, el pensament econòmic?. És la reflexió –reflexionar és pensar sobre el que ja hem fet- en termes econòmico-socials,polítics,històrics,ètics,antropològics…que,alllargdelahistòria del pensament filosòfic i científic ens han aportat molts pensadors ocupats – i preocupats- pel paper i conseqüènciesdel’activitateconòmicaenlessocietatshumanes,desd’AristòtiliTomàsd’Aquino,finsa AdamSmith,Ricardo,Marx,enelperíodedenominat“científic”,ijaenelsegleXXambautorsdelatalla de Max Weber,, Erich Fromm, Amarthia Senn, Mario Bunge, John K. Galbright, Emmanuel Mounier, François Perroux, Amitai Etzioni, Henri Bartoli…; i tants d’altres que se situen en l’espai entre el coneixement del funcionament de l’economia del lliure mercat –lloc d’acords i desacords entre els 6
Calidoscopi
Novembre 2009
ofertants (productors i venedors) i els demandants (compradors i consumidors)-, i les anàlisis que en fan sobre el seu abast humà i social. Unapreguntaradicalforçapresentenelspensadorsdel’economiaésaquesta: l’activitat econòmica s’ha de sotmetre a principis morals, o bé “tot val” a l’hora de decidir i actuar en qüestions econòmiques?. Per exemple: admetem com a bons els monopolis o els oligopolis i llurs conseqüències, en els preus, en la qualitat dels productes, en el control del mercat o del treball?; acceptem que es pugui mentir en un negoci per treure’n el màxim profit?; considerem “normal” que el consumidor pugi ésser enganyat?; donem per sentat que es falsegi la documentació sobre dades econòmiques (guanys,patrimoni,nombredetreballadorsd’unaempresa,volumdefacturaciód’unaempresa…);oque es mantinguin condicions de treball indignes (en salaris, en seguretat laboral, en horaris, en precarietat laboral, en “assetjament” laboral); o, per acabar una llista que podria ser més llarga, es justifica l’evasió delsimpostosol’externalitatsmediambientalsnegatives(impactesecològicsperjudicials),obéel“silenci” (fer veure que no ho sabem) quan ens adonem que el producte que comercialitzem té elements tòxics?. En general, la maximització dels guanysfinsaonhad’arribar?.Creiemquehadetenirlímits,doncs?. Si som sensibles a coses com les anteriors, vol dir que el pensament econòmic se n’ha d’ocupar;idefetautorscomelscitatshovarenfer,dinsdel’horitzódelsproblemesqueapareixien en la seva època, està clar. Això ens permet que encetem una qüestió genèrica que tot economista sensat sembla que hauria de plantejar-se, a saber: cal establir alguna relació de dependència entre la gestió econòmica -produint o distribuint béns o serveis- i l’ètica?. La pregunta no és trivial, sinó realment important; perquè es tracta de saber si considerem que el pensament ètic (que ens demana que ens preguntem “com hauríem d’actuar”) i el pensament econòmic (que es pregunta“com ha de ser i quins objectiushadetenir”l’activitateconòmica)podentenirunpuntdetrobadaoacord. Si fem una comparació entre l’ètica i i l’economia, ens trobem amb el següent: Jal’etimologiadelesmateixesparaules,“ètica”i“economia”ensorienten.Enefecte: - El mot “`ètica”, terme que prové de l’antic grec “êthos”,significa“caràcter”omaneradeser adquiridalliurementperl’ésserhumàenlasevavida(ens“fem”millorsopitjors segons allò que decidim: així, si ens droguem cada dia, ben segur que el nostre “caràcter” o “êthos” empitjorarà, perquè progressivament perdrem la nostra capacitat de decidir lliurement, de saber què volem, de poder fer el que consideremquehemdefer…;laintoxicaciódeladrogaaniràdestruintelnostre“êthos”).
7
Calidoscopi
Novembre 2009
- Per la seva banda, el terme “economia” prové de dos altres mots també grecs, a saber: “oikos”(llar,benspersonalsonaturalsambelsquehomviu)i “nemein” (gestió o administració); per tant, “oikonomia” (economia”) significa la bona administració dels béns de la casa, allò que en llenguatge aristotèlic, ha de proveir-nosd’unavidabonaifeliçenelsid’unasocietat. Sirelacionemambdósmots,“ètica”i“economia”,observemquesíquepodemtrobarun“pont”que els uneix: el de saber actuar lliurement construint-nos el nostre caràcter, mitjançant la producció de béns, la comercialització, adquirint les coses necessàries –aliments, roba, habitatge, instruments útils per a la llar
a fi de fer la vida quotidiana més satisfactòria.
Però això té, a més, afegirem,
una dimensió
col·lectiva: perquè tothom ha de comprar i usar coses, i moltes persones les produeix i les ven als altres; de maneraque, através de l’activitat econòmicaesteixeixen relacions socials –humanes- de confiança, d’agraïment,dejustícia,d’utilitat,d’igualtat…;ototelcontrari.Enefecte:siproduïmobjectesdefectuosos, elscobremcarsidesprés,quanfallennoensenresponsabilitzem,ésd’esperarquenoestablirembones relacions amb els hipotètics compradors; i així es generaràdesconfiança,sentimentsdegreuges,d’haver estatenganyat,acusacions,denuncies…;ilavidasocial(començant,òbviament,perl’economia),esfarà difícil i poc sociable. Els anteriors exemples indiquen, doncs, que el “mercat”–aquest espai públic on entren en relació els ofertants (productors i venedors) i els demandants (compradors-consumidors)- requereix ser “regulat” pernormessocials(endiríemels“bons”costums:comeld’oferirbonsserveisalsclients),normeslegals (les lleis jurídiques,lesdel’estat,quesónd’obligatcomplimentsotacoacció)i,sobretot,lesètiques (clar exemple de racionalitat, en ser entenedores, imparcials i practicables per tothom, sigui en la societat o cultura que sigui: no enganyar, per exemple, és una norma ètica elemental vàlida en tota societat). Aquesta regulació ha d’ajudar al fet que les transaccions econòmiques no siguin –o ho siguin pocconflictives, perjudicials pe a les persones i/o grups humans. Se sol dir, llavors, que l’economia no pot ser “neutral”, en el sentit que fer negocis, treballar, vendre,adquirirunpréstecdediners…sónactivitatsquenoespodenferdequalsevolmanera;ésadir, sense tenir presents els drets dels altres –també, els propis, està clar- i els deures de tots; perquè senseaquests,elsdretsnoserienpossibles.Així,ladenominada“reglad’or”del’ètica–no vulguis per a unaltre,allòquenovolsperatu”- és molt adient aplicar-laal’economia:d’aquestamaneras’evitenmoltes injustícies, abusos i mals. Quan els criteris o principis elementals ètics es vulneren o, simplement, no es tenen en compte –com ara: no enganyar, no estafar, no evadir-se dels impostos, no explotar els treballadors, no incomplir injustificadament els compromisos adquirits (sigui per conveniències particulars, oper intencions no bones, com voler ensorrarun negoci) …- ; les conseqüències que es produeixen en l’esfera econòmica són nefastes perquè apareix la desconfiança que redueix les inversions de les empreses, baixa la contractació laboral, les empreses produeixen menys, pot aparèixer escassetat de productes, desperta el fantasma de la inflació, augmenta la precarietat laboral, disminueix el significat del 8
Calidoscopi
Novembre 2009
treball amb la conseqüent poca rendibilitat, baixen els beneficis de les empreses…Entotaquestseguitde circumstàncies negatives, sembla que ja només importa fer diners com sigui (avuiesparlade“lacultura expansivadeldiner”idelespràctiquesdel“pelotazo”);demaneraquelesdesigualtats,lapobresa(s’entén per pobresa, viure amb menys d’un dòlar per dia), els problemes laborals, la corrupció econòmica (blanqueig de diner, requalificació i especulacióil·legal de terrenys, negoci d’armes, tràfic de drogues, prostitució infantil, etc), les greus agressions al medi natural…van creixent. Quan aquestes coses passen ambfreqüència,ésevidentqueelconjuntsocialilavidahumana,engeneral,se’nressent;perquè es va en la direcció contrària alaques’hauriad’anar.
Les observacions anteriors fan palesa la reflexió amunt anunciada: en economia cal, no només “calcular” allò que s’ha de produir i oferir per obtenir el creixement desitjat, sinó que també s’ha de “pensar” o entendre que l’activitat econòmica ha de tenir present les altres esferes humanes: el medi natural i l’ús de recursos naturals (que no són il·limitats), la justícia social (o promoció del “desenvolupament humà”, que vol dir: evitar l’exclusió social, dignificar el treball evitant l’explotació, garantireldretal’educacióialasalut,definirquineshan de ser les oportunitats que una societat, amb els seus medis, pot i ha d’oferir als seus ciutadans, en funciódels drets bàsics per atots i dels principis de mèrit, esforç i capacitat demostrats en l’exercici de l’estudi i del treball). Ja es veu que aquestes consideracions parteixen de idees bàsiques molt compartides pels pensadors en general i pels pensadors sobre l’economia en particular -alguns dels quals ja hem citat- i que se sintetitzen en el principi que l’economia és una ciència humana i alhora social; i per això, el seu estudi com a ciència no pot desentendre’s del que descobreixen altres ciències sobre l’esser humà i sobre la dinàmica social, com ara la sociologia (que estudia l’estructura i els canvis socials ), l’ecologia (que tracta de l’equilibri natural), la política (sobre la gestió correcta i justa de l’estat), l’antropologia (que investiga sobre les necessitats,desitjosiesperanceshumanes),lapsicologia(quetractasobreelsmecanismesdela“psiqué o ment i els comportaments resultants)…;id’altresciències(comlageografia,lahistòria,l’arqueologia…o la mateixa ètica, com ja hem fet notar), que contribueixen a la construcció d’una societat més feta a la mesura de les necessitats i expectatives de la persona humana.
Albert Llorca Arimany.
9
Calidoscopi
APORTACIONS RECENTS DEL L’ECONOMIA : HENRI BARTOLÍ
PERSONALISME
Novembre 2009
A
Crònica d’una obra fonamental en el pensament econòmic personalista actual: “Repenser le Developpement”, de Henri Bartoli. (UNESCO, 1999, amb prefaci de Federico Mayor Zaragoza).
En la actual societat postindustrial,elsproblemesqueplantejal’economias’estenen,comenaltres èpoques, a interrogants antropològics, filosòfic-socials i ètics. Temes altament preocupants com l’atur estructural, l’explotació de la natura, el denominat “lliure mercat”, la dialèctica productivisme/ consumisme...sónalgunsdelsreptesqueunpensamenteconòmicsòlidhad’abordar. Mésenllàdel’economicismedominant,resultaabsolutamentnecessarireflexionarsobreelsignificatque te i que hauria de tenir com a activitat humana – “oikonomia” oadministració de la casa-, amb totes les implicacions que comporta en les formes de viure i de relacionar-se els éssers humans.
Qui és Henri Bartolí?.
És professor emèrit de Ciència econòmica de la Universitat de París (Sorbone) i Vicepresident Internacional de la Societat Europea de Cultura. És també membre del Consell de Direcció de la Societé d’AmisdeMounier. Lesobresmésimportantssón:“EconomieetCreationCollective”,“L’Economiemultidimensionelle”i “L’Economieauservicedelavoie”. HenriBartolíformapartdela“Històriadelsjustos”,queésunprojecteelaboratpel“Cercled’Études delaDéportationetdelaShoad”.Teltítolesconcedíatotsaquellsquevarenajudarasalvarpersones juevesdurantlainvasióalemanya.Bartolipatíl’embastidadelnazismeeljunydel1940enserexecutatel seu germà en negar-se a delatar posicions franceses a Narwick. Després d’aquests fets, es dedicà a distribuir diaris clandestins i as participar en plans de salvació per a jueus perseguits i empresonats. Fou empresonat al cap de concentració de Drancy, com abans ho havia estat la seva mare per ser jueva. Després de la guerra formà part de la CNR per preparar la reconstrucció econòmica de França. Pel quefaalllibrealquefemreferència,“RepenserleDéveloppment”,constitueixunapropament al’espaidereflexiópersonalistasobrel’activitateconòmicaenlavidasocial,laqualcosa,l’acostaalseu 10
Calidoscopi
Novembre 2009
compatriota Emmanuel Mounier en la seva compartidaintenciód’aportarunareflexiócivilitzatòriaapartir decoml’ésserhumàesdesenvolupaenl’àmbitdel’economiaiquinsvalorsposaenjoc.
Les àrees temàtiques que aborda el llibre són diverses, però les agruparem molt sintèticament en tres estadis.
En primer lloc, la introducció i el capítol primer fa referència al marc social mundial força obscur, davant el qual senyala la necessitat d’adoptar compromisos en la defensa dels drets humans i el desenvolupament sostenible de les societats més desafavorides. Ensegonlloc,elpensadors’ocupade la repercussió concreta dels fets econòmics, i s’interroga sobre el destí del creixement unidimensional (caps.2,3,4).Esplantejalanecessitatdegovernarl’economiadelliuremercatianalitzaelsobstacles que ho dificulten, en la línia inequívoca i exigent de la política democratitzadora en matèria econòmica. I en tercer lloc, en el capítol 5abordaeltemadelacomplexitatdel’economia,lanecessàriainterdisciplinarietat amb altres sabers, i la importància de la responsabilitat ètica en la vida econòmica. Ja en les conclusions, l’autor senyala allò que és exigible pe a la persona humana en un món incert on sembla que només mana el guany econòmic. No en va, inicia les conclusions amb un proverbi africàproualliçonador:“Hihacoses,diuunproverbiafricà,quenomésespodenveureambullsquehan plorat”.Itotseguitelpensadorrecordalasevainfantesa,lagrandepressiódelsanystrenta,elcampde concentraciódeDancy,lamisèriaal’Àfrica,al’Àsia,alQuartMón...Totaixòfaqueafirmi,mésendavant: “elrespectecapalsaltress’imposaenmicomunaveritatabsoluta,i,ambell,aquestaaltracertesaque l’economianotesentitmésquealserveidelavida”(p,183). A tal d’exemple, de les seves reflexions, recollim uns breus fragment que hem traduït de l’esmentada obra, que són un bon exemple de com el pensament econòmic pot impulsar el progrés econòmic com a desenvolupament alhora compromès amb la persona. Pel que fa al primer fragment que oferim, que titulem “Economia i Desenvolupament”, l’autor fa notar,totrecordantl’arrelgrega“oikonomia”idemaneraplanera,laimplicaciódel’activitateconòmicaen la vida de les comunitats.
Economia i Desenvolupament Tota política de desenvolupament ha de reposar no sobre « teories », tot i que són útils per a l’elaboració i conducció del primer, sinó sobre un pensament en el qual hi intervenen principis de intel·ligibilitat(comlallibertat,valorsd’inserciósocial,desalineació, limitació del domini del diner, disposició 11
Calidoscopi
Novembre 2009
humana envers els altres); i perquè tota política de desenvolupament es dirigeixi alhora cap a un progrés econòmic i un desenvolupament humà, cal un perfeccionament delamateixaidead’economia. “Oikonomia”i“oikoumené”,engrec,tenenlamateixaarrel:“oikos”.Siundelsdostermesdesigna l’administració(“nomos”)delacasa(“oikos”),l’altredesignal’univers,laterrahabitada.Calnooblidarque el pensament econòmic no és suficient en si mateix, ni la ciència econòmica no pot aillar-se de les altres disciplines científiques. Parafrasejant E. Morin, hom pot dir que l’enemic de l’economia del desenvolupamentésla“mutilació”quepateixcadavegadaques’adoptenconcepcionsunidimensionalso reductores i es nega tota realitat i tot sentit a allò que la qüestiona. ¿Com, tractant-se de “repensar el desenvolupament”,l’economiapodriapreguntar-se per les tasques i les eleccions necessàries per anar bé en vistes de millorar el benestar dels pobles sense tenir en compte les relacions de l’economia amb el medi existencial en la diversitat de les seves dimensions?. ¿Com es podria, sense perjudicis greus, ometre referir-se a la història de les civilitzacions i de les cultures en el si de les quals,a partir d’elles, el desenvolupamenthad’obrir-se camí?. ¿Quina cosa més trivial i ridícula que oblidar-se que el Japó no és el mateix que els Estat Units, que Singapur no és ni Mèxic ni Taipei, i que és convenient dispensar una gran atenció a la diversitat dels espais económico-socials?. En el segon fragment, sota el títol que posem “El treball en el mon actual desenvolupat”, el pensador dedica unes quantes reflexions als problemes que la gestió taylorista planteja al treballador en la societat de lliure mercat i que caldria rectificar.
El treball en el món actual desenvolupat Siguiquinsiguil’angledesdelquals’observi,eltreballdelsassalariatsésavui,alhora,mésintensi més complex, la qual cosa té implicacions. El fet que suposi una font de progrés en la mesura que posi en relleu la intel·ligència i la creativitat és cert ; però aquest progrés té com a preu una forta dependència respectealfluxdel’activitat,lapressiódelmercat,aixícomelquefareferènciaal’assalariat,elcontrolde gestió de la qual cosa no pot ser mesurat ; tan gran és la desproporció entre els sistemes de comptabilitat analítica dels costos heretats del taylorisme i la complexitat dels processos per a consecucions empresarials.
La gestió consisteix en una forma de disseny dels fets i dels comportaments humans en una economia de mercat inexorable. Heus aquí un treball sota pressió, una acumulació de factors angoixants, de manera que l’estrés ha esdevingut un dels problemes més greus que han d’afrontar les nostres societats. Hi contribueixen els continus canvis en les tècniques, el sorgiment de la temporalitat feta a partir d’ara d’una successió d’actuacions que impliquen una dispersió mental, el treball en períodes forçats, l’imperatiu dels tres zeros –zero perjudici, zero defecte, zero estoc-, l’eliminació dels temps “morts”, les 12
Calidoscopi
Novembre 2009
disposicions horàries i llur irregularitat degudes a l’espectacular esforç del treball “flexible”, la brusca acceleració i desincronització dels ritmes imputable a les tecnologies de la informació, el discurs de l’empresa hiperactiva i el treball- aversió, el pas d’una lògica de disciplina a una lògica de l’adhesió, el recursalacompetitivitatinternaialsprocedimentsd’avaluació,l’aplicaciódelesnovestecnologies(videovigilància, miradors electrònics, auto-commutadors, etc) per a la vigilància de tots els aspectes de la vida professional (mètodes, desplaçaments, etc), la individualització dels salaris, la rellevança de les empreses coma“centresdebeneficis”.
El temps invertit al treball perd importància davant la consecució individual : és un « peatge » que els assalariats han de satisfer ; i això els obliga –sobre tots als quadres intermitjos- a allargar llur durada del treball que, a més, pateix una evolució ambigua. La paradoxa és aixíque,enplenacrisid’ocupació,la influència del treball sobre els homes creix, els dilemes s’afegeixen als dilemes: treball d’equip però avaluació individual, reconeixement de les competències però exigència de mobilitat que pot qüestionarles, exigència de implicació però disminució de la seguretat del lloc de treball, rebuig de la burocràcia autoritària però nostàlgia de la protecció que assegura.T.Petersanomenatotaixò“lagestiódelcaos”;i altres ho qualifiquen un “sistema psíquico-organitzatiu”, autèntic filtre cultural i intel·lectual que imposa a l’assalariatun“idealorganitzatiu”queabsorbeix elseu“joideal”. Ieneltercerfragmentqueescollimsobre“Economia,interdisciplinarietatièticadelaresponsabilitat”,es tracta de raonar la necessitat de la interdisciplinarietat des del punt de vista ètic, a fi de introduir el diàleg, la reciprocitat de perspectives, el sentit de la responsabilitat i el conseqüent camí vers la justícia
Economia, interdisciplinarietat i ètica de la responsabilitat El « nou paradigma » del desenvolupament exigeix la interdisciplinarietat. L. Despouy no s’ha equivocatenaquestpunt.Perell,lalluitacontral’extremapobresa« planatantgrossacomolesguerres”, en tant que situació en la qual tots els drets de l’home hi estan compromesos, constitueix un problema interdisciplinari:exigintl’actuaciódetotselsministerisenlesdiferentsnacions,detotes les organitzacions internacionals governamentals i no governamentals a escala mundial. En aquesta lluita hom troba la dada essencial de la interdisciplinarietat, segons la qual el saber no pot ser separat de l’ètica que hauria d’inspirar-lo.“Fiúltimperal’investigador,elpensamentcientíficnoés,talcomdeiaL.Goldman- sinó un medi per al grup social i per a la humanitat sencera?...
El projecte IDEA (interdisciplinary Dimensions of Economic Analisis) conduït per Ulf Himmelstrand i sostingutpelConsellInternacionaldelesCiènciesSocials,proposaunmètodede“dissecciósuccessiva”, segonslaqualdeboncomençamentcalintroduirperetapeselfactors“exògens”enl’anàlisieconòmica, 13
Calidoscopi
Novembre 2009
els vincles entre el que és endogen i el que és exogen, de tal manera que aquest últim posa en relleu altres disciplines, essent en primer lloc descobertes en termes abstractes, després interpretades com a desviaments (plug-ins), esdeveniments (spill-overs)o“retroaccionsmediatitzades”(mediated feedback). La constatació del fet que en el món real, al contrari del món abstracte, els actors estan implicats en situacionscomplexesdejoc(ienaquestsentitsónfactors“exògens”)condueixalsautorsdelprojectea concloure la necessitat de la interdisciplinarietat i a posar-laenpràctica… “Repensar el desenvolupament”, “repensar l’economia”, és entrar en la complexitat i en la cara tràgicadel’acció.Peraqueeldesenvolupamentsiguisimultàniamenteconòmicihumàcallaintervenció del filòsof, ja que és qui renuncia a la violència; del jurista, al qual li pertoca, en promoure el Dret, posar la força sl servei de la justícia; del polític, que és a qui correspon assegurar el respecte al Dret i el servei del bécomú;del’economista,carl’economiaéselsuportdeldesenvolupamenthumàdelqualdiemques’han d’assegurarelsmínims costostècnics,ecològicsihumansdel’homedecultura,jaquelaculturarauen l’origendetotaconstitucióidetotainstitució;delspobles,perfi,donatelfetquesenselluraquiescència i sense la mobilització de llur energia no s’aconseguirà la coalició de tots els homes al servei de tots els homes.
Només un coneixement polifònic de les societats, de llur funcionament, de llurs transformacions, de llurs aprenentatges, animat i orientat per una ètica de responsabilitat, és qui pot constituir un preludi i un substrat eficaç per a una política i una estratègia deldesenvolupamenthumà”.
Albert Llorca Arimany
14
Calidoscopi
Novembre 2009
OCI I PERSONA A L’ERA POSTMODERNA (Breu apunt educatiu personalista) L’etimologiadelmot“oci”ensremetaltermellatí“otium”,elqual,alhora,ensfa referència al terme grec“scholé”,queteundoblesignificat;asaber,diversió, juntament amb educació. Les transformacions semàntiques que el mot ha rebut, fruit de la complexitat civilitzatòria i dels canvis històrico-socials patits, especialment des de començaments del segle XVI, han carregat de nous continguts –sovint heterogenisl’abast semàntic del mot grec.
En el món contemporani, el progrés material, especialment esdevingut des del primer terç del segle XX, ha fet possible la gestació del que solem entendre per turisme de masses. I a l’època anomenada postindustrial, des de la dècada dels anys setanta del segle XX, coincidint amb la “postmodernitat”, s’hananatpotenciantlesformesd’ocienlamesuraquelainstitucionalitzaciódeltreball–ja provenint des del segle XIX-,elproductivismeindustrialista,elconsumisme(l’altracaradelproductivisme)il’augmentdel temps lliure s’han anat imposant. L’oci ha esdevingut així –i les vacances, com emblema d’aquesta societat de masses productivista que necessita descans- un fenomen social de primer ordre. Fins aquí, la breu descripció dels fets. La pregunta, però, que cal fer-se és aquesta: te “peatge” humà i/o social, aquest procés?. La pregunta suggereix indirectament la resposta, si ens fixem en altres fenòmens socials d’abast massiu en elmón contemporani, en elqual ensfixem per proximitat històrica i influència en els estils de vida actuals.. Així, hom pot dir que el treball ha estat en el món contemporani, d’una banda alliberador, però de l’altra explotador. La tecnologia, com el progrés científic, han estat indiscutiblement útils; però també en algunes ocasions, destructius. La producció de béns ha alliberat la humanitat –la occidental, per ser precisos- de la misèria; però també és cert que l’ha abocat al consum compulsiu i esclavitzador –les coses que “tenim” ens fan “ser” més, com denunciava Erich Fromm6-. El poder polític organitzat i burocràtic –l’estat del benestar- ha estat, des de finals de la segona guerra mundial, un gestor força útil per resoldre les necessitats humanes de caràcter públic –salaris mínims, habitatge, assistència sanitària, subsidis socials, ajuts...-; però també ha mostrat la “cara lletja” en determinatsllocsièpoquesambelsseusvicisdecorrupció,opressió,mancad’esperitmínimdemocràtic, dificultant o suprimint determinats drets bàsics humans... Il’oci?.Sensdubte,haestatsignedellibertat i felicitat humana per a milions de persones en les seves diverses formes de presentar-se –diversió,descansidesenvolupamenthumàicívic(lestres“D”de
6
Fromm, E. Tener o ser. F.C.E. México, 1973.
15
Calidoscopi
Novembre 2009
Joffre Dumazédier7),l’evasió,lacompensació per una vida quotidiana monòtona o difícil, la comunicació, l’educaciói aprenentatge...-; però també cal no ignorar que ha estat i està avui, en l’anomenada època postindustrial,acompanyatdelriscd’empobrimenthumà,dereduccióalasatisfacció immediata a costa de no saber o no voler preveure, o bé de no preocupar-se de l’anihilament humà que pot comportar. I és aquí on centrem la nostra reflexió. El fenomen d’oci, engeneral –del qual, el turisme i les vacances en són un emblema específic-, sovint va lligat al ritme socioeconòmic i ideològic propi de les nostres societats aburgesades, opulentes i consumistes.JadeiaEmmanuelMounierl’any1935: “Avancem cap a un estil de vida en el qual el treball vital, que avui omple la jornada de la majoria dels homes, serà una ocupació entre altres i es difuminarà cada cop més enfront de les activitats d’elecció o d’oci... Pot ser que, després d’haver patit per espai de segles la pobresa en esperit dins de la pobresa material, la humanitat es vegi emplaçada a la més difícil prova de practicar aquella en l’abundància material. De qualsevol manera es tractarà d’un nou estil de vida que caldrà preveure i inventar. Ja s’entén que no es tracta, només, d’acord amb la pobra fórmula política, “d’ocupar els ocis”, sinó de donar-los un sentit, la qual cosa és ben diferent”8. És notòria, aquí, la preocupació pel significat que l’oci ha de tenir per a la persona, segons Mounier. En efecte, el personalisme, com a pensament al servei de la persona, no pot obviar, doncs, un fenomen de l’envergadura,enlasocietatdemasses,comhoésl’oci;delamateixamaneraquenohopodiaferdavant dels mals de l’economicisme propi del capitalisme, de les democràcies despersonalitzadores i adotzenadores ode l’hedonisme radical. Si l’oci esposaal servei d’aquests àmbits i forces, aliens a les autèntiques necessitats de la persona humana, la crítica personalista no pot romandre en el silenci. Quèproposaria,llavors,laperspectivapersonalistaenelterrenydel’oci?.Heus aquí alguns trets indicatius que trobem: - Enprimerlloc,no“descuidar”elcultiudelapersonacomaunitat integral. - Ensegonlloc,no“descuidar”larelaciódedisponibilitat interpersonal, de
saber respectar els
altres. - En tercer lloc, saber gaudir –diversió, “divergere”- de les satisfaccions que produeixen activitats relaxades,espontànies,d’aprenentatge,desorpresa,d’enriquimenthumàcompartit...,queno han de ser excloents niforagitadorsd’altresvessantshumanes–treball, estudi, activitats públiques i cíviques-. - En quart lloc, no deixar de banda la dimensió educativa i civilitzatòria de l’oci –que situarem, sotaelnomesmentatde“scholé”,enelmarcdela“paideia” grega-, que travessa, en el punt de vista del personalisme, la textura de la persona humana, i que ha de contribuir al desplegament personalitzador –la “vocació”oprofunditatdelapersona- que li és inherent.
7 8
Dumazédier, J. Hacia una civlización del ocio. Ed. Barcelona, 196 . p. Mounier, E. Líneas de futuro. (Revolución Personalista i Comunitaria) Ed. Zero. Barcelona, 1975. ps. 324-325.
16
Calidoscopi
Novembre 2009
Quines incerteses, llavors, es posen en relleu, avui, des d’aquesta crítica personalista, en les pràctiques d’ocidelmónd’avui?.Vegem-ho. Per començar, hom constata en el món d’avui una notable presència de l’escepticisme civilitzatori, indicatiu del pes de l’ombra deshumanitzadora que va cobrint l’esfera de l’oci: això seria el que qualificaríem comaocidegradat,consumista,alienant,irresponsable,egòtic...que“carrega”ambles misèries humanes per compensar-les, esvair-les, convertint-se ,així, en una mena “d’ídol egolàtric unidimensional”, reflector de l’esperit neuròtic, reivindicatiu, exigent, urgent... que ignora tot sentit de l’esforçenl’ésserhumà,delcompromísidel’esperançaperaunamillorahumanaiunatransformació – “poiein”- delmón..Ésapartitd’aquestaduraexperiènciacivilitzatòria,quePeterSloterdijktrobalafigura de l’oci bàrbar romà, l’altra cara de la “humanitas”. En efecte, en un to mig nietzscheà, Heidegger ja desenvolupàunanàlisicríticasobrela“humanitas”clàssicaenlaseva“Cartasobrel’humanisme”:“En la determinación de la humanidad del hombre no sólo pregunta el humanismo por la relación del ser al hombre. El humanismo obstaculiza aún esta pregunta porque a base de su proveniencia de la metafísica, ni conoce ni entiende esta pregunta”9. Irecentmentenlanostraèpocaactual,l’autorcitatPeterSloterdijk afirma amb solemnitat: “Quien hoy pregunta por el futuro de la humanidad y de los medios de humanización, lo que en el fondo quiere saber es si sigue habiendo esperanzas de tomar bajo control las actuales tendencias asilvestradora del hombre. En este punto es decisivo el inquietante hecho de que tales retornos al estado salvaje, hoy como siempre, acostumbren a desencadenarse en situaciones de alto desarrollo del poder, bien sea directamente como atrocidad imperialista o bélica, bien como embrutecimiento cotidiano de los hombre en los medios destinado a la diversión desinhibida. De ambas cosa han proporcionado los romanos modelos decisivos para Europa: por una parte, con su militarismo que lo impregna todo, y por otra, con una industria del ocio a base de juegos sangrientos que anticipaba ya el futuro”10. Sembla que ambdós autors, amb to diferenciat en cada cas, posen en relleu l’ambigüitat de l’home, en el que paradoxalment apareixen la “humanitas” i la “animalitas”:laprimeracomadesigii objectiu directiude l’home i la segona com acamí perdut en el que l’home aterra, precisament quan de mésmedis“civilitzats”disposa.Il’exempledel’ocicomadiversióal’antigaRoma–direm que en la doble versió, simultàniament, de distracció i manipulació exercida pel poder polític de les masses, i d’exhibiciódela“virtus”delanoblesaromanaidelseu“estatus” reforçat per les habilitats esportivomilitars (curses i lluites) i per les festes privatives (orgies i bacanals) de tal estament-, constitueix un bonexempledelcamíquel’ocideshumanitzathaseguitenlesèpoquesposteriors. 9
Heidegger, M. Carta sobre el humanismo. Ed. Taurus, Madrid, 1970. En efecte, Heidegger afirma, preparant les afirmacions citades que “El hombre deber, antes de hablar, dejar que el ser le hable de nuevo… Así es la humanitas el desideratum de semejante pensar, pues esto es humanismo: pensar y cuidar de que el hombre sea humano y no inhumano, esto es, fuera de su esencia….Al humanismo, históricamente entendido, pertenece siempre, por tanto, un “studium humanitatis” que ser retrotrae de manera determinada a la Antigüedad …. “(ps. 15-16). I acaba, en referència a l’humanisme romà: “El primer humanismo, o sea el romano, y todas las especies de humanismo que han aparecido desde entonces hasta el presente presuponen la “esencia” más general del hombre como evidente. El hombre es tenido por animal rationale” (p. 17). 10 Sloterdijk, P. Normas para el parque humano. (Una respuesta a la Carta sobre el humanismo de M. Heidegger). Ed. Siruela, S.A. Madrid, 2006. ps. 31-32.
17
Calidoscopi
Novembre 2009
Aquestoci“bàrbar”queexemplificalaculturaromanaidelqualhaparlatSloterdijkresultaseruna manera primitiva de domesticar l’home- no d’educar, en el llenguatge i intenció d’aquest autor- que la tradició occidental ha assetjat i continuat fins a la modernitat, tot i usant posteriorment procediments menyscruentsd’oci,comaraelluxe-estatusielluxeemocional(Lipovetsky),l’oci-exhibició de riquesa i la funció simbòlica de l’oci com a forma d’expressar poder (Veblen), el paper recent manipulador de l’oci consumista (Alvarez Sousa, Bauman)... Enelmónactualisotalacategoriade“societatlíquida”11, el sociòleg Zygmunt Bauman interpreta el consumisme com la forma inútil i deshumanitzada d’apaivagar la por incrustada en una societat incerta quehaperdutelrumb;il’ociés,llavors,unamodalitatfàcildeconcretaraquestconsumenla“modernitat líquida”12, per suplir la manca de sentit ques’hainstal·lat en el treball13. L’oci-consum és, doncs, la fase segurament més avançada d’aquesta substitució en la funció civilitzatòria, de la contribució de l’home a travésdeltreballperladevaluaciód’aquestenfavordelapreferènciapelconsum. Davantd’aquestpanoramaforçacomplexques’haencetatenelsultimscinquantaanysenelmón occidental,l’òpticapersonalistahad’ajudaraintegrarla“humanitas”delapersonaquecreixalhoraentrela vocació o línea en profunditat de la persona i la responsabilitat en el món –comunicació transformadora del món (poiein) o línea d’amplada de la persona, sabent conjuminar treball i oci a la mesuradel’ésserhumà.
Albert Llorca Arimany
11
Que correspon amb el que altres pensadors en diuen societat postmoderna (Lipovetsky, Baudrillard, Deleuze). Bauman, Z. Modernidad líquida. FCE. México, 2003. ps. 64-87. 13 o.c. p. 149. 12
18
Calidoscopi
Novembre 2009
AULA MOUNIER: L’actuació personalista del bisbe Joan Carrera, per Jaume Aymar
Agraeixoal’AulaEmmanuelMounier,lasevaamableinvitació.M’ésfàciliagradósparlardelbisbeJoan Carrera, a qui tan justament recordem en el primer aniversari del seu comiat. M’agradaque aquest acte s’escaiguieneldiadeSantaTeresadeJesús.ElbisbeJoanenelseudespatxhiteniaunquadreambles paraulesdeSantaTeresa,“nadateturbe,nadateespante...”.Darreramentcrecquen’haviafetellemade la seva vida. Dividiré aquesta conferència en dues parts: en una primera parlaré de les arrels personalistes14 del bisbe Joan Carrera i després de la meva relació personal amb ell.
14
Per al personalisme vg. J.M.COLL, Filosofía de la relación interpersonal. Profundización metodológica del personalismo y lectura crítica de Sartre. Facultad de Teologia de Catalunya. Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Barcelona, PPU, 1990 (2 toms). C. DÍAZ, Treinta nombres propios (Las figuras del personalismo). Colección Persona, 3. Salamanca, 2002.
19
Calidoscopi
Novembre 2009
La conversió sempre és possible
Joan Carrera traspuava humanisme. En la seva conversa tenia sempre present la persona que tenia al davant, amb respecte. El respecte com diu Josep Maria Esquirol, és la mirada atenta. Fou un gran lector d’autorspersonalistes. L’impressionavenmoltlesconversions.Pocsdiesabansdel’accidentvascular que el portaria a la mort, es vacommourefinsalesllàgrimesenconèixerlaconversiód’unjovemonjodeSolius,onhaviaanatafer uns exercicis. El bisbe Joan solia citar sovint, parlant de litúrgia, la conversió de Paul Claudel. Escrivia: “quina meravellosa festa de Nadal la de 1886, a França! Pau Claudel viu la seva conversió inesperada a la fe de Jesucrist, a Nôtre Dame de París, on havia acudit sense saber ben bé per què: Jo estava dret, enmig de la gent- explicarà després- prop del segon pilar,al’entradadelcor,amàdreta,alabandadelasagristia.Va seraleshoresqueesproduíl’esdevenimentquehadominattotalamevavida.Desobte,elmeucorvaser tocat,ivaigcreure”.15 Lanitd’aquellmateixdia,aLisieux,lafuturasantaTeresadel’InfantJesús,apunt d’esdevenir monja carmelitana, també se sent especialment colpida per l’Esperit Sant, “en sortir de la missadelgall,onhaviatingutelgoigderebreelDéusantipotent”.“Vasereldiaquevaigrebrelagràcia de sortirdelainfantesa:enunaparaula,lagràciadelaconversió.D’ençàd’aquellanitbeneïda,novaig servençudaencaplluita...”.16 El1963l’aleshoresmossènJoanCarrera,quetenia33anys,vatraduiralcatalàLesgransamistats17 de Raïssa Maritain. La primeraediciófoupublicadapereditorialNovaTerral’any1964.EditorialClaretlava reeditar en el 30è aniversari de la seva mort. Raïssa era una dona russa de nacionalitat i jueva de raça i de religió. Després esdevindria també francesa de cultura, enamorada de Paris, i cristiana, enamorada de Jesús. El pas de Rússia a França va fer-lo, amb la seva família, als sis anys. El seu cognom familiar era Oumançoff. La conversió al catolicisme va ser el terme d’un llarg procés que compartí amb la seva germana Véra i amb Jacques Maritain, amb el qual s’havia casat el 1904. Quan Les grans amistats fou reeditadaquarantaanysdesprés,l’any2003,l’aleshoresjabisbeJoanCarreraescriviaenlapresentació: “al llarg de quaranta anys no he deixat de tornar, una vegada i una altra, amb emoció inexhaurida, a la lectura d’aquestes pàgines”.18 I segueix amb una frase molt bella “la comunió transcendeix els límits del temps...”.19 15
P.CLAUDEL, Oeuvres en prose. Gallimard, París, 1965, Citat per J. CARRERA, Aquest Nadal en fa dos mil. Discerniment i goig. Barcelona, Editorial Mediterrània, 2000, p. 8 16 TERESA DE LISIEUX, Manuscrits autobiogràfics. Clàssics del Cristianisme. Barcelona, 1996 17 R.MARITAIN, Les grans amistats (1). Col·lecció Torsimany, 6. Claret, 2003. Presentació escrita per Joan Carrera Planas a Torrenueva (Granada) el 27 d’agost de 2003. 18 Op. cit. p.6. 19 Ibídem.
20
Calidoscopi
Novembre 2009
De Jacques i Raïssa escriu: “la capacitat que mostren de meravellar-se davant de les belleses del catolicisme- ells que vénen de la buidor d’una cultura immanent i engreïda, té la virtut de sacsejar-nos encaraavui.”20 L’aventuradeJacquesiRaissaéselcentredegravetatdelavidaespiritualiliteràriaentre les dues guerres. Deixebles de Bergson i de Leon Bloy, confidents de F. Mauriac i de Julien Green, confidentsdeJeanCocteau,amicsdePeguy,deMounieridePauVIè.DeLeonBloydiu,“elpelegríde l’absolut, com s’agradava d’anomenar-se a si mateix, serà el profeta que els acompanyarà a la llum plena...”.EllfouelpadrídeJacquesiRaïssa. DeJacquesMaritain,Carreradiuperexemple,“abansdelasevaconversió,quantanmateixjacercava,va escriure en el seu diari: "El gran obstacle al cristianisme són els cristians". ("Records d'abans del Baptisme"). Però l'alegria immensa de veure l'estrella, com diu Mateu dels Mags (Mt. 2, 10), va fer-los estimardecorelcamíquehihamenà,totilasevaduresa.”21 Maritain, en el seu ja citat "Carnet de notes", recorda el seu estat d'ànim de quan era "un noi afamat d'absolut que es considerava ateu o completament agnòstic...”,finsquevatrobarLéonBloy",unhomed'Església,ungrancreientlaicquel'acompanyariafins al Baptisme. Evoca les "elucubracions arrogants i ingènues que palesaven el turment de la meva intel·ligència, en els mesos anteriors a la conversió, mirant de trobar, enmig mateix dels errors que professava, un camí cap a la veritat, de la qual Déu em feia sentir l'atractiu, però a la qual jo no em volia rendir. Encara usava un llenguatge despectiu respecte dels cristians... quan una set sobrenatural m’empenyiacapal'Església".22 IdiudeMaritainqueera“undelslaicsvisiblementpresentsenelVaticàIIi d’esperitconciliaravantlalettre.”23 En la presentació a “Les grans amistats”, Joan Carrera ens obre el cor i diu: “les memòries de Raïssa m’hansuscitatdesempretressentiments:“Elprimer,d’admiraciódelasevabellesa.Unabellesaquetéel seupuntdepartidaenlahistòriadeRaïssa(...)“sobretot,perla bellesaespiritualdel’autoraidelaseva vida”. 24 “Després,unsentimentqueesmouentrel’admiracióiunacertanostàlgia...Nostàlgiadenohaver accedit a la fe i al baptisme amb la passió de Raïssa, amb la seva capacitat de sorpresa, amb aquell goig que el trobament dóna només als qui molt –i dolorosament- hancercat”.25 No hi descobrim aquí un home que va cercar tota la seva vida? “La seva experiència ens fa arribar un missatge:enscalviurelafeambànimadeconvertits”.
20
Ibid. p. 9 J.CARRERA, El gust de la fe. Temes d’ara mateix. Barcelona, editorial Mediterrània, 2000, p. 18 22 op.cit. p. 27 i 28 23 Conferència al CEP, Centre d’Estudis Pastorals, “ A les vigílies dels 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals”. 24 Ibid. p. 10 25 Ibid. 21
21
Calidoscopi
Novembre 2009
“L’altrasentimentésd’esperança:laconversióéssemprepossible.Quihohaviadedirque,alaFrança secularitzadadelsegleXX,l’EsperitSantsuscitariaunarebrotadadelafecatòlicaquearribaria,finsitot, al nét de Renan!... No crec que l’ambient d’una bona part de la joventut actual de Catalunya, sigui en substància gaire diferent del que descriu Raïssa parlant de la universitat del seu temps: buidor, manca de resposta a les grans preguntes, angoixa metafísica, els valors evangèlics burlats, la llibertat de l’esperit humiliada, grolleria de cor, utilitarisme... Enmig de tot això, Raïssa i els seus grans amics van dir no... van cercarenJesúsdeNatzaretl’alternativa...ivanserguarits”.26 LiagradavatambéunacitaqueRaïssaMaritainvaferdeLéonBloy:“Vullfernotarquel’Església,comtota realitat humana i més, té un exterior i un interior. A Raïsa Maritain li agradava parlar d’aquesta doble dimensió.DeiadeLéonBloy:“encomptesdeserunsepulcreemblanquinatcomelsfariseusdetotsels temps, era una catedral blanca, enfosquida. El blanc era dins, en la cavitat del tabernacle. També deia que lesmeravellesdelsvitrallsdelacatedraldeChartresnoméssónvisiblesdesdedins”.Joestimol’Església i conec aquest blanc del tabernacle que és en el seu interior.27 Ienunaconferènciaal’AteneuBarcelonèsencaraeramésexplícit:“pertanyal’exteriordel’Esglésiael seu factor humà: organització, institucions, persones, història, litúrgia fins i tot. Entenc que molts només es fixin en aquest exterioriacceptol’obligaciódel’Esglésiadeposar-lod’acord,tantcomsiguipossible,amb el seu interior. Però vull donar fe d’aquest interior: el fet sempre, malgrat tot, a través de l’Església és possible de trobar Jesucrist i el seu missatge, la força de la seva gràcia, la felicitat que dóna reposar el cor enlapaternitatdeDéu.Jouspucassegurarque,malgratlaimatgeexternadel’Esglésiaque,sovint,és dolenta, avui i aquí, a Barcelona, hi ha processos de conversió: persones que descobreixen Jesucrist i es converteixen,ipotsernosabenencaranielnomdelbisbe.Ésunaaltracosa”.28
Recordo que arran de la conversió de Lady Katherine Worsley, jo mateix havia sentit que el bisbe Carrera, deia amb un somrís de complicitat, “em sembla molt bé que aquesta senyora s’hagi convertit”. I, més acadèmicamentescriviaaCatalunyaCristiana:“Enssentimjoiososdelasevaentradaalaplenacomunió catòlica”ifeiaunesconsideracionsinteressantssobreelprocésdeconversió“lesconversionssónsempre un fet apassionant per a un creient. En l’itinerari del convers s’hi retroba l’essencial de la seva pròpia història, amb matisos peculiars que li obren horitzons nous. Són, també, un fet reconfortant: les conversionstestimonienl’encísdelafeilaforçadel’Esperit...”.29
26
Ibid. Conferència a Arenys de Mar, el març de 2003. 28 El 21 de gener de 2002. Original arxiu informàtic del Bisbe Joan Carrera a Sant Jeroni de la Murtra. 29 J.CARRERA, Del postconcili al postprogressisme, Barcelona, Ed. Mediterrània, Temes d’Ara mateix, 3. Barcelona, 1994,p. 132. 27
22
Calidoscopi
Novembre 2009
I afegeix una consideració interessant: “podriasemblar, a primera vista, que conversió i ecumenisme no lliguen. Ho semblaria sobretot, si exageràvem l’aspecte més exterior i transaccional tel treball ecumènic. Però, en realitat, “no hi ha ecumenisme autèntic sense conversió interior” va dir el Concili. “Els desigs d’unitat neixen i maduren de la renovació espiritual” (Decret sobre l’Ecumenisme, 7). És a dir, anar a la unitat des del refredament del sentit de Déu i del reduccionisme de la fe, no respondria a la pregària de Jesús:“Quetotssiguinu,comtu,Pareestàsenmiijoentu.Quetambéellsestiguinennosaltres,perquè el món cregui que tú m’has enviat” (Jo. 17, 21). Les conversions aporten a l’ecumenisme escalf i vigor espiritual”.30 Elsconversos,endarrerterme,sónlaprovaqueCrist“ésviventiactiu:avuicomahir,hihahomesidones que,inesperadament,desdelsmésdiversosindretsexistencials,canvienlavidaacausad’Ell:dePaua Agustí, de Francesc d’Assís a Ignasi de Loiola, de Foucault a Raïsa Maritain… La llista és inacabable i continuacreixent...”31
Autors personalistes
Arran de la seva participació en la trobada de la Fundació Olof Palme, a Sant Jeroni de la Murtra, el setembre de 2006 el bisbe Joan va escriure a Catalunya Cristiana: “A nosaltres, el pensament i la praxi democràtics ens resulten connaturals. Formen part del nostre entorn cultural. Com afirmava un dels ponents –que es declarà no creient, per cert- “la democràcia és un element de procedència occidental cristiana”,ésadir,hanascutdelanostratradiciócultural.Totiaixò–tal com també ens va ser recordatportemdarreranostreunahistòriademalentesosidecondemnesperl’EsglésiaCatòlicadelademocràcia idelsufragiuniversal…Progressivament,però,s’haanatfentevident,almarged’interessosconjunturals, la sintonia de fons entre concepció cristiana de la vida i societat democràtica. Pensadors com Maritain i Mounier, per exemple, posaren en relleu les seves arrels comunes, mentre notables catòlics d’acció hi assumien,desdelafe,compromisospolíticsplurals”.32 Per exemple quan parlava “d’aquella admiració infantil de valors aliens amb menyspreu dels propis” diu que posava de mal humor Maritain –laic conciliar- i li feia veureelscatòlics“agenollatsdavantelmón”.33
Joan Carrera admirava els autors personalistes, citant, per exemple el jesuïta Bartolomeo Sorge enumera quatrepuntsdelasevagramàticaètica,elsquals,inspiratsenl’Evangeli,podensercompartitsper tots els
30
Op. cit. p. 133. “ElperfildeJesús”,Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1292 (24/06/2004) 32 “Religionsidemocràcia”,Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1410 (28/9/2006) 33 “Signesdelnostretemps”,Aramateix,Catalunya Cristiana, 1483, 21/2/08 31
23
Calidoscopi
Novembre 2009
homes de bona voluntat: el principi personalista, el principi de solidaritat, el principi de subsidiarietat, el principi del bé comú.34
Joan Carrera admirava també el pensament personalista de Joan Pau II. El cita per exemple quan afirma: “L’empresa no pot ser considerada només com una societat de capitals; és, al mateix temps, una societat de persones, de la qual formen part, de manera diversa i amb responsabilitats específiques, els qui aposten el capital necessari per a la seva activitat, i els que hi col·laboren amb el seu treball. Per tal d’aconseguir aquests objectius, continua sent necessari, encara, un gran moviment associatiu de treballadors, que tingui com a finalitat l’alliberament i la promoció integral de la persona”, (Centessimus annus, 43).35
Així mateix valorava Benet XVI. El 26 de febrer de 2005, en la visita ad limina, van ser rebuts pel Cardenal Ratzinger, aleshores prefecte de la Doctrina de la fe, en les seves notes el bisbe Carrera diu: “no és possible comprendre el model antropològic cristià, sense una amistat personal amb Jesucrist. A partir d’aquí, continuà insistint que l’antropologia cristiana es basa en l’ètica del sí, no pas en la del no. I comporta, evidentment, un treball de formació. En aquest punt [Ratzinger] va fer al·lusió a la importància del Catecisme de l’Església i a la propera publicació d’un compendi breu del seu contingut en forma de preguntesiresposteslacatequesi,vaafegirreblantelclau,hadeserpersonalista,hadeportaral’incontro ambelSenyor”.36
La meva relació amb Joan Carrera VaigconèixerJoanCarreraiPlanasl’any1988,quanelpelegrinatgeenmotiudelmil·lenarideCatalunya aRoma.Enefecte,elsdies4i5dedesembred’aquellanyunsquatre-mil catalanes vam anar a Roma a retornar la visita que Joan Pau II ens havia fet sis anys abans i que havia deixat en molts un mal regust de boca.Eldiumengedia4hihaguéal’altardelaConfessiódelaBasílicadeSantPereunamissasolemne presidida pel Cardenal Jubany, i després a la plaça de Sant Pere s’hi va fer una veritable festa major: castells,sardanesiconcert.ElpapaWojtylaenl’àngelusvadedicarunesparaulesalspelegrinsencatalài en acomiadar-se, trencant el protocol va dir “fins demà si Déu vol”, que va aixecar ovacions. L’endemà dillunsal’aulaPauVIhihaguéparlaments,unadissertacióhistòricaacàrrecdeJosepMariaLasarte,unes paraules de mossèn Pere Tena sobre els deu anys de pontificat de Joan Pau II i una al·locució de Jordi Roigé, des de l’òptica dels joves, que va parlar del que havien significat els sants a Catalunya i dels propòsits de futur del poble cristià al nostre país. El pelegrinatge, encapçalat pel president de la Generalitat
34
“El pare Sorge, un mestre encès,” Ara mateix. Catalunya Cristiana, 1054(2/12/1999). “Cimeraeuropeaisindicalisme”.Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1173(14/3/2002). 36 “MinúciessobreelnouPapa”Ara mateix, Catalunya Cristiana, 1336 (28/4/2005) 35
24
Calidoscopi (Pujol) i del parlament (Xicoy), va ser un èxit.
37
Novembre 2009
Recordo que Maria Figueras, gran col·laboradora a
CatalunyaCristianaiRàdioEstel,emvadir:“totésobrademossènJoanCarrera”.Feianoméstresanys queelsbisbescatalanshavienllançateldocument“ArrelscristianesdeCatalunya”,l’autordelqualsembla que és en gran part, Joan Carrera.
El 1988, no vam parlar. El vaig començar a tractar després el 1991 quan ell era vicari episcopal. De primer momentm’imposavapelseuposatseriósireflexiu.Emvanconvocarperquèforméspartd’unacomissió peralarevisióil’impuls dels mitjans de comunicació social. En formaven part a més de Mn. Joan Carrera, responsable, Joan E. Jarque, Jordi Piquer, Josep Faulí, Llorenç Gomis, Salvador Cardús, Francesc Romero i jo mateix. Enmig dels treballs de la comissió a ell el van nomenar bisbe. “Tot això que m’ha passat”,soliadirambevidenthumorreferint-sealasevapromocióal’episcopat.
Ell havia anat a viure a Bufalà feia pocs mesos perquè com a vicari episcopal havia demanat de fer-se càrrecd’unaparròquiapetita,enunbarri obrer.Emdeiaambsimpatia“t’esticusurpantelpisparroquial”. En aquells anys es va anar enfortint la nostra relació. Teníem punts de vista de vegades divergents, però semprepassavaaldavantlavoluntatd’entesaidecomunió.Ellcelebravacadamatí a la nostra parròquia de Sant Francesc al carrer Bailèn. Algunes vegades concelebràvem.
Quan Badalona, el Barcelonès Nord i el Maresme formaven una demarcació episcopal, el bisbe Joan, ajudat del fidel Ramon Massip, ja traspassat, despatxava setmanalment a la parròquia de Santa Maria de Badalona. Va arribar a constituir el consell de la demarcació on preveres i laics compartíem la responsabilitat de la missió. Molts pensàvem que aquella demarcació esdevindria una diòcesi. De moment no ha estat així, potserundiahoserà...Elltambérelativitzavalesestructuresilesmaneresd’organitzarse: “són secundàries -deia- l’important és anunciar el Regne de Déu allí on ens trobem”. El bisbe Joan creia en la col·legialitat, que sorgia del Vaticà II, encara que avui percebés amb tristesa alguns signes d’afebliment d’aquella col·legialitat conciliar. Va estimar l’Església, i la va servir fins a la mort. Una Església santa i pecadora que el van fer patir. La Mercè Palomares, fidel col·laboradora durant tants anys delbisbeJoanialtrespersonesn’hemestattestimonis.Eraundolor,però,quenoafeblialacomunió.No el deixaven jubilar, malgrat la seva insistència (el nunci Monteiro li va aconsellar que no fes res) fins que la germana mort el va jubilar per sempre. El 1999 quan li havien diagnosticat una greu malaltia, un tumor cerebral, em va cridar i em va dir: “tinc problemesdesalut”.Emvaensenyarelseutestamentondeiaquehaviadisposatquelasevabiblioteca era per a Sant Jeroni de la Murtra. Em vaig emocionar. De seguida vam disposar les coses. Sortosament aquellamalaltianovapassard’unensurt,peròelbisbeJoanvacontinuaramblasevavoluntatfermaque lasevabibliotecapersonalvinguésaSantJeronidelaMurtra.Ensvamposarmansal’obra:l’agençament 37
Vg. Catalunya Cristiana, 25 al 31 de desembre de 1988, p. 16-23
25
Calidoscopi
Novembre 2009
de les sales, la preparació de les prestatgeries, el trasllat dels llibres, la catalogació informàtica del fons. El 25 de juliol de 2004, quan ell commemorava els seus cinquanta anys de sacerdoci, va voler també celebrar una eucaristia al monestir invitant a membres de la seva família i, després, va beneir la seva biblioteca. Després el bisbe va anar pujant periòdicament llibres, records personals, quadres, plaques... De vegades s’hiestavallarguesestonesensolitudisilenci,treballantipregant. Darrerament va poder veure la última adequaciódel’espaique,apeticióseva,vamfer.
Els llibres del bisbe Carrera ElllegatdelbisbeCarreraalabibliotecadeSantJeronidelaMurtra,arribaals6.200volums.D’entreells, pel tema que ens ocupa trobem:
De Paul Claudel, Anunciación a María. Palma de Mallorca, 1958; La rose et le Rosaire, Geneve, 1947. De Jacques Maritain El campesino del Garona Bilbao, 1967; Cristianismo y democracia, La Pléyade, Buenos Aires, 1971; Humanismo integral, Barcelona, 1966; On the philosophy of History, NY, 1967; Reflections on America, NY, 1955. D’Emmanuel Mounier, Comunismo, anarquía y personalismo Madrid, 1966; Fe cristiana y civilización, Madrid, 1958; El miedo del siglo XX, Madrid, 1957 [versió catalana La petita por del segle XX, Barcelona, 1968]: Obras tom. I (1931-1939), Tortosa, 1974; Personalisme, Press Universitaires de France, 1959; El personalismo, Ed. Universitaria, Buenos Aires, 1974. Sobre Mounier, l’obra de J.M. COLL i d’altres, Emmanuel Mounier i el personalisme, editada a Cruïlla, Barcelona, 2002. També hi ha l’obra de J.L.BARRÉ, Jacques et Raïssa Maritain, Les Mendiants du Ciel. Biographies croisées. París, 1995.
26
Calidoscopi
Novembre 2009
El nou temple de Bufalà
Em va ajudar molt en els tràmits de construcció del nou temple. Junts amb un grup de feligresos vam anar aAssísl’any1999abuscarlaprimerapedraquevamobtenirdelaPorciúncula.Elstràmitsvandurarnou anys.El24dejunyde2007elbisbeJoanvacelebrarelseudarreronomàstical’esglésiavella de Sant Francesc. Amb aquest motiu vaig dedicar-li un sonet: Al bisbe Joan Carrera en el darrer onomàstic celebratal’esglésiavelladeSantFrancesc
Bisbe Joan, avui, per darrera vegada celebrem el teu sant en aquesta capella; molt aviat anirem a fer estada a una altra més gran, més alta i més bella.
Aquí, dia a dia, una i altra anyada, has anat endinsant amb fervor la rella fent pa de Déu i sang preuada, seguint, fidel, dels apòstols l’anella.
Així, de bon matí, al cor del barri, enmig del formigueig i el xivarri, hi ha hagut silenci de Déu eloqüent.
Demà anirem a una llar ampla i clara i ens aplegarem entorn la nova ara, però no oblidarem aquest sol naixent.
El 25 de juliol de l’any passat el Cardenal Lluís Martínez Sistach va dedicar el nou temple de Sant Francesc,obradel’arquitecteDavidAlegretielseuequip.Unaesglésiaclarailluminosa,moltacollidora. Aquell dia el bisbe Joan estava visiblement emocionat. Les fotografies en són testimoni. Amb quina força va repicar la campana de Santa Clara que ell havia apadrinat.
27
Calidoscopi
Novembre 2009
Els mitjans de comunicació social Tambévaigtenirl’honord’estaralseucostatenelsmitjansdecomunicaciósocialeclesials.Primercoma delegatdecomunicaciódel’ArquebisbatdeBarcelona,despréscomasecretari del patronat de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel i, darrerament, com a director del setmanari i de l’emissora. Vam passar momentsmoltdifícils.Peròellsoliarepetirlúcidament:“sócpossibilista,crecenelsinstruments”.I,donant exemple no vafallaralasevacitasetmanalalasecció“Aramateix”,nialatertúliaradiofònicacadadilluns d’”ElprimerCafè”.Defetalprimerprogramadelatemporada2008-2009(l’últimenquèvaintervenir)va coincidir amb el seu vell amic, el molt honorable Jordi Pujol i després de la ràdio van anar a prendre junts uncafè.“SócladarrerapersonadeBarcelonaquevaparlarambellenvida”,vadir-me fa pocs dies el Sr. Pujol. El president estava convençut que el bisbe Carrera havia intentat de fer a nivell eclesial el mateix que ell havia provat de fer a nivell de país: un centre potent, allunyat dels extremismes, i no havia reeixit del tot. Arran de la seva mort, vam comprovar que feia diesque s’anava acomiadant de tots nosaltres. Ho deia amb paraules i ambgestsqueelsméspropersnovolíemacabard’entendre.Perquèell,primerdecapellài després de bisbe, acompanyava de prop, personalment, a diverses persones, preveres i laics. Feia poc, a unes dones que dirigia espiritualment va dir-los:“segurament trobareu un director espiritual més sant que jo, trobareu un director espiritual més savi que jo, però difícilment trobareu un director que us hagi estimat tantcomjo...”Aixípasturava,ambl’oficidel’amor.
L’estil Carrera captat per la societat civil
El bisbe Joan ens va deixar un estil, dialogant, assenyat, agut, pausat, respectuós. I aquest estil episcopal no va passar desapercebut a la societat civil ni en els polítics, ni als intel·lectuals. Arran de la seva mort, Ernest Maragall, conseller de cultura,escriviaenelllibredesignaturesdecondol:“semprehadefensatles seves fermes conviccions des del respecte a la dels altres. És així com s’ha guanyat el respecte de tothom”. I Pilar Rahola : “Què diré del teu sentit de justícia? Probablement un dels fets més importants i èpics de la història de Llefià, te la teva empremta persona. Aquella cooperativa d’habitatges, que aconseguíreu tirar endavant en els anys difícils, i que va donar vivenda a dues-centes persones. I en els teus temps de vicariepiscopalenelsambientsobrers.Ielteucompromísambelspobres,quemainot’ha abandonat, des de les èpoques llunyanes del teu sacerdoci a la Barceloneta. Fins i tot, la casa humil on vius des de fa anys, al barri de Bufalà, diu molt de tu. Ho diu tot. Bisbe, permet-me que et converteixi en símbol.Elsqueestimemaquestvellisovintmesellpaís,veiementul’exempledelqueéselcompromís cristià amb Catalunya: compromís amb la terra, amb la llengua, amb el dret i amb la gent. Lluny de mirades
28
Calidoscopi
Novembre 2009
integristes de la fe, aliè a les conspiracions de saló, implicat en la ferida col·lectiva, com només ho pot estarquienténlasevafecomunservei”.38 Som molts elsqui creiemque l’estil del bisbe Joanara ha de continuar, un estil de diàleg dinsla pròpia identitat,unestild’estimaaCatalunya,unestildeserenordavantlacrispació,unestild’esperançadavant delesdificultats:“noposemlabenaabansdelaferida”,soliadirambagudesa. Aram’adonoquevaigconèixerelbisbeJoanalquepodríemconsiderar la tardor de la seva vida. Però era unatardorfecunda.Ivoldriaaportaraquíunfragmentdel’homiliaqueell vapronunciaralaCartoixade Montalegreel6d’octubrede2007iquedesprésvaservirpelrecordatoriquelivamferaBadalona:“La carta als romans (Rm 8, 22-25)capgiralanostramanerad’entendrelavida.Tendimapensarquearaés primaveraiqueavancemcapal’hiverndelamort...Tenimlasensacióquearaésdediaiquelavellesaés el capvespre que porta a la nit. No és veritat... tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs que ens provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa patir...totaixòsónsignesd’ungranpart,elpartdelcelnouidelaterranova de Jesús ressuscitat. Ell ens ha donat el seu Esperit Sant, el tenim dins, ja és primícia del que vindrà, és esperança del que no veiem i anhelemambconstància.L’EsperitSantqueensensenyaapregariintercedeixpertotelpoblesant.”39
I voldria acabar amb un poema que el seu amic i company de promoció, mossèn Manuel Tort i Martí, va escriure el Nadal de 2008 amb motiu del traspàs del bisbe Joan Carrera i Planas.40
38
P. Rahola, “Bisbe Carrera, felicitats!” POBLE DE DÉU, n. 49 (2004) p. 15 Suplement de POBLE DE DÉU, 13 (2007) p. 1 40 L’endreçadiu:“EnoferirCenacle interior, el meu segon poemari, a Joan Carrera i Planas, vaig escriure-li, com ell recordà en presentar Aigües amargues als Lluïsos de Gràcia el desembre de 1976: “EnelNadalméspledejoiadels nostresestudis”.AquestNadal,elljanohiés,peròelrecordésviventcommaientreelsquel’hemestimat.Peraell, enevocarenguanyelnaixementdeCrist,heescritaquestesratlles.” 39
29
Calidoscopi
Novembre 2009
COM HE PLORAT DAVANT DE TES DESPULLES En la mort del bisbe Joan Carrera
Com he plorat davant de tes despulles, amortallat sense el teu dolç somriure, bisbe Joan! Com has sofert! Els nostres somnis s’han esvaït al teu sepulcre. Ja no tindrem en tu un nou bisbe Torras. Has mort en beure fel com en Morgades. T’havia admirat tant! Dels condeixebles, ets l’arbre esponerós de la fageda. Com t’he plorat! Les llàgrimes m’esquincen la veu, les mans, els ulls, el cor, la vida. Només per tu són flors de foc les llàgrimes, un foc que vol encendre en ta memòria tots els desigs d’aquella adolescència malalta pel dolor de Catalunya vençuda i sense veu. Volíem lliure la terra, els mots, els cors. Patíem gana, molt més que del menjar, d’un evangeli lliurat al poble sense la sutzura amb què els més poderosos l’enllordaven.
Amb quin afany et vas lliurar als més pobres, pobre com ells! Amb quin delit obries els braços ferms a tots els qui arribaven d’enllà del sud cercant refer la vida, oh rostre benaurat dels sense sostre! Com t’oferies a tots als qui buscaven uns ulls acollidors per les idees de tots colors que, dintre del silenci, cercaven llibertat per expressar-se.
30
Calidoscopi
Novembre 2009
Recordes l’esperança del Concili? De cop un bell futur al cor s’obria, però s’ha entelat tant! Moltes parròquies ara ja quasi bé no tenen ànima.
Joan amic, també l’aigua t’era amarga, te n’has anat sense haver estat el bisbe d’alguna seu de terra catalana; eres prelat, tenies mitra i bàcul, mes –com un subaltern-, si era ben clara, la teva veu restava esmorteïda.
T’hem dit adéu solemnement. Cap altre ha estat tan honorat. Però ¿i la culpa pels anys sense el repòs que mereixies? Mirem l’arboç i l’ós, parlem del nunci i ens oblidem sovint de les rancúnies i els bàndols i els neguits que ens divideixen. Alguns, potser creient que posseïen la veu de l’Esperit prou manifesta, no van trobar capaços els possibles preveres proposats per rellevar-te.
Perdó, germà Joan, bisbe tan nostre, per tants que t’hem fet mal, qui sap si un dia també jo et vaig fer un tort sense adonar-me’n. Amb el papa Joan- com el Baptista porteu el mateix nom-, doneu-nos l’aigua que curi la sordesa dels que imperen i lliuri pau i veu a tots els pobles. Que tots els mots puguin tenir una pàtria!
31
Calidoscopi
Novembre 2009
.
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164 Preu: 6 euros La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164 Preu: 8 euros El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Manifest al Server del personalisme Autor: Emmanuel Mounier número de pàgines: 274 Preu: 10 euros Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.
Reconeixement Emmanuel Mounier L’ Institut Emmanuel Mounier amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya, vol donar un reconeixement a les persones o entitats que s’han distingit en la defensa dels valors personalistes i comunitaris Aules Mounier El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h.
Centre Horeb Religions És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://horeb-religions.km6.net Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials. Trobareu més informació a http://mounier-catalunya.km6.net
Donem les gràcies a la col·laboració de
32