CalidoScopi Revista de pensament i valors personalistes
nĂşm.29
Calidoscopi
juny 2011
Sumari EDITORIAL .............................................................................................. 3
LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació, per Josep Lluis Vazquez ........................ 5 La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI per Ricard Casadesús ........................................... 13
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B.
El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal ............... 19 Memòria dels 10 anys del IEMC ............................................................... 22 DIPÒSIT LEGAL
EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona, per Verònica Llorca Fernández....... 26
Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376
Comentari sobre la pel·lícula:“senderosdegloria”, per Anna Rius........... 29
COMENTARIS DE LLIBRES Sobrela“Inteligenciaespiritual”, per J.L. Vazquez................................... 31
DIRECCIÓ: Albert Llorca
L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER
REDACCIÓ:
Respostes a unes preguntes-eixfetesaunpensadord’interèsiactual: Josep Lluis Vázquez................................................................................ 21
Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Andreu Marquès i Martí, per Albert Llorca ...................................................................................... 32
Il·lustració de la portada Martí Vila
RECONEIXEMENT EMMANUEL MOUNIER 2011 .................................. 47
NOTICIES D’ACTIVITATS ........................................................................ 44
© INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
2
Calidoscopi
juny 2011
EDITORIAL Fer anys, mantenir compromisos Vivim en una època de crisi generalitzada. En la història de la humanitat, aquest fet ha estat persistentment present, i davant del qual hom ha desenvolupat dues actituds: fer-hi front, buscant alternatives de solució..., i denunciant els “pecats” responsables, per acció u omissió dels homes que els han comès; o bé deixant-se anar, i procurar acomodar-se a la lògica de les conveniències. El personalisme ha optat, per exigència interna de respecte i estimació a la “humanitat” compartida de la persona humana, per la primera. No és aquesta l’opció dels perseguidors de l’èxit i dels triomfadors; sinó dels qui no s’apleguen a un món injust i procliu a la desesperança, i això no té quota de mercat.
En la humilitat de la nostra opció, disposem del plus inspirador i orientador que te data històrica i decisió humana valenta: la fundació de la Revista Esprit l’any 1932, a l’ombra del Manifest de Font Romeu, elaborat i proclamat per un grup de persones amigues –Emmanuel Mounier, Goerge Izard, André Delage i Louis-Émile Galey- que hi posaren tot el seu bagatge intel·lectual i l’esperit vital en l’objectiu de transformar un món en crisi, no només política i econòmica, sinó humana i civilitzadora, o sigui, profundament espiritual. Fou en el congrés fundacional de Font Romeu, després de pacients trobades, reflexions i complicitats viscudes, on es posaren les bases del compromís i la voluntat de treballar per a la millora d’un món que no els agradava.
Què ens hem de preguntar? A què ens hem de comprometre?
En els principis orientatius del Manifest de Font Romeu, trobem una triple proposta que formarà part, d’ença d’aquell moment, de tot projecte personalista. En efecte, la trobada del mes d’agost d’aquell 1932 a la bella localitat pirenaica, fixava tres aspectes cabdals:
- En primer lloc, fixava les premisses bàsiques del moviment personalista: la llibertat, la dignitat humana i l’amor. Aquests tres conceptes assenyalaven el que era per als fundador allò més primordial: la primacia de l’espiritual, aplegant alhora la condició encarnada de l’ésser humà. Per això, calia superar riscos que ells 3
Calidoscopi
juny 2011
preveuen: que la família no es transformi en refugi de l’egoisme social, que la persona humana no es torni mer individu i que l’amistat no es confongui en camaraderia partidista. - En segon lloc, establia una crítica argumentada i vivencial contra el capitalisme i el totalitarisme, dues xacres prou esfereïdores per a l’Europa de l’època - I en tercer lloc, proposava un pla programàtic sobre un fet d’envergadura civilitzadora: el naixement de la Revista Esprit, com a portaveu de les propostes personalistes davant la crisi econòmica d’Occident de finals de la dècada dels anys vint.
Com és sabut, la primera gran obra que seguidament Emmanuel Mounier escriu i publica l’any 1935, com a fruit d’aquesta reflexió i voluntat de transformació del món porta per títol “Revolució Personalista i Comunitària”, obra complexa en la que es posa en relleu el tarannà combatiu de Mounier en pro de la dignitat de la persona i del projecte comunitari que l’acompanya.
En la celebració del Desè Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, els qui ens sentim propers i deutors del pensament i de l’obra d’Emmanuel Mounier fem nostra la sentència, prestada de Péguy, amb la que el pensador de Grenoble inicia el primer capítol de la seva “Revolució Personalista i Comunitària”: “La revolució serà moral o no serà”.
4
Calidoscopi
juny 2011
LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació
1. De la no-persona a persona Una no-persona (unperson, en alemany i en anglès) és
Boecio, expressant-ho d'aquesta manera: Persona est
un terme proposat per George Orwell, autor de l’obra
naturae rationalis indivídua substantia (Persona és la
1984, per designar a algú que ha estat esborrat de
substància individual de natura racional). Sant Tomàs
tots els registres, en referència als camps d’extermini
accepta, defensa i explica plenament aquesta
nazis. Vegem el que diu Patricia Treece en el seu llibre
definició, el que va fer que fos acceptada per tots els
sobre el pare Maximilià Kolbe a la seva arribada al
filòsofs cristians.
camp d'extermini d'Auschwitz, l’any 1941: “Al matí següent, Kolbe, a penes recuperat de la seva
Zubiri, en el seu afany d'actualitzar la definició de
pneumònia, i tots els seus companys presoners van ser
persona, que va donar Boecio, defineix el ser humà
portats a les dutxes glaçades. L'abrigada armilla, el
per un sistema de dues notes: a) un ésser viu, capaç
vestit i altres articles que els germans franciscans li
de sentir, és a dir de tenir impressions, i b) dotat
havien donat precipitadament, li van ser trets per
d'intel·ligència o facultat de intel·ligir. I Laín Entralgo
engrossir el dipòsit dels SS. En canvi va rebre, com tots
extreu d'aquesta teoria metafísica les següents
els presoners, uns pantalons i camisa lleugers de cotó,
propietats constitutives i descriptives de la persona: 1)
amb ratlles verticals blaus, trets d'alguna víctima
La intimitat del ser "jo mateix", el que denominem el
morta, que de vegades tenien encara les taques de
"meu jo "; 2) la llibertat i per conseqüent la
sang de la seva mort. Els seus caps van ser rapats.
responsabilitat; 3) la intel·ligència més o menys
Cadascú rebia un número, i era per aquest número i
racional segons el seu grau de desenvolupament; 4) la
no pel seu nom que, des de llavors, se’ls cridava.
vida corporal, sentimental, conscient i inconscient,
Kolbe es va transformar en el número 16. 670”
executiva i futurible; i per últim, 5) l'obertura a la realitat de les coses, de les persones i sota la forma de
Què entenem doncs per persona? Ja Javier Zubiri ens
relligament radical, a la realitat fonamental: Déu.
recorda que la Metafísica grega "té una limitació fonamental i gravíssima: l'absència completa del
I, per acabar aquesta descripció, Mounier ens dirà que
concepte i del vocable mateix de persona”. La més
una persona “es un ser espiritual constituït como a tal
cèlebre i admesa definició de persona va ser
por una mena de subsistència i d’independència en el
proposada, en el segle VI de la nostra era, per Severí
seu ser; conserva aquesta subsistència per l’adhesió a 5
Calidoscopi
juny 2011
una jerarquia de valors lliurament aseptats, assimilats
seva vida no és un tot indiferenciat sobre el qual es
i viscuts en un compromís responsable i una constant
limita a projectar les seves necessitats o desitjos; sinó
conversió; unifica així tota la seva
que
activitat en la
aquesta
realitat
apareix
davant
la
seva
llibertat i desenvolupa, també, a impuls d actes crea-
intel·ligència amb aspectes diversos que reclamen la
dors, la seva vocació personal”1.
seva atenció o resposta. El caràcter no indiferent de la realitat es mostra en la universalitat valorativa del
2. Les cinc dimensions fonamentals de la persona
“bo-dolent”. Els conceptes de bo i dolent apareixen amb una enorme generalitat, de forma que el que pot
El que s’ha exposat fins aquí posa de manifest les paradoxes del ser humà: animal, sí, però racional;
resultar bo des d'un punt de vista, pot ser dolent des d'un altre i a l’inrevés. La diversitat de reaccions que
esperit, però encarnat, objectivable en molts sentits,
diferenciem clarament en la nostra experiència
però sempre subjecte de si mateix. Així dons, la
quotidiana
persona té aquestes sis dimensions fonamentals:
rellevants, bons o dolents. Aquesta dimensió no-
ens
indica
la
diversitat
d'objectes
indiferent, rellevant o dotada d'importància és el 1) Corporeïtat: L’ésser humà és una realitat física.
valor. Un valor és això que fa que un ésser se ens
Però el cos físic no és un suport de la seva realitat
presenti com digne
personal. Positivisme i espiritualisme tenen una concepció errònia del ésser humà. Si bé el positivisme tracta d'explicar la complexitat humana des de les lleis objectives de la natura física, sense aprofundir en la riquesa de l’existència personal, l’espiritualisme redueix el cos a mera experiència. Per a nosaltres la persona ni és un cos, ni té un cos, sinó que és “corpòria”. L’ésser humà es compon de dos subsistemes o moments estructurals: l’organisme fisicoquímic i la psique. La persona és psicoorgánica, per la qual cosa no hem de menysprear ni un aspecte ni l’altra. L’ésser humà s’ha d’autorealitzar i la tasca que ha de dur a terme per aconseguir-ho és transcendint-se, és a dir, anant més enllà de si mateix.
2) Autotranscendència i experiència moral: La realitat a la qual la persona ha d'atenir-se per anar fent la 1
E. Mounier, MSP., I. 523
6
Calidoscopi
juny 2011
i per tant com grat. D'aquí que la persona té que
humana. Històricament l'ésser humà va escrivint la
autotranscendir-se conforme a valors, donant-se
seva vida, que per això és “biografia”.
forma moral, això és, “caràcter”. L'ésser personal apareix com “subjecte ètic”, i la seva realització com a
4) Identitat personal: L'autorealització de la pròpia
tasca moral. La fidelitat de la persona a la realitat del
història dóna per resultat la identitat, la figura
valor, la seva capacitat d'autotranscendir-se cap a ells
personal que cada individu arriba a ser, la
i convertir-se ella mateixa en portadora de valors, és
“personalitat”. Cada ser personal és un si-mateix,
un dels punts decisius de la vida personal.
distint dels altres, i aporta una novetat inèdita a l'espècie, que explica així la diversitat històrica. Cada
3) Historicitat: La projecció de cada persona cap al
persona és única, malgrat la igualtat de tots els homes
futur només és possible mitjançant recursos que
en “dignitat”. Es pot dir que tots els éssers humans
permetin la realització del projecte. Aquests recursos
són absolutament iguals pel que fa a la “personeitat”
poden ser trobats en el present, que no és una altra
o al seu valor ontològic; però que són tots diferents en
cosa que la condensació de possibilitats realitzades en
relació a la seva personalitat o als seus valors
el passat, és a dir, “tradició”. Progrés i tradició són
qualitatius.
dues dimensions íntimament unides de la historicitat
5) Relació constitutiva: Mentre que el col·lectivisme
nostra personalitat. Però, a més a més, hem d'establir
ofusca la dimensió irreductible del ser personal,
“relacions” amb els altres. Per això, per superar les
l'individualisme cau en la il·lusió d'una autoconstitució
distàncies
prometeica i deslligada dels altres. Els altres són el
mediacions tals com paraules, gestos, signes, accions
punt de partida del propi procés vital. Del nostre
etc., que ens permetin sortir del nostre aïllament.
i
aconseguir
la
unitat,
necessitem
entorn interhumà i social rebem el primer nivell de la 7
Calidoscopi
juny 2011
Mentre que l'amor, la generositat i l'obertura
ens és suficient reconèixer que si tot ser humà és, de
construeixen el ser humà en la seva realitat personal,
fet, una persona, no tot ser humà te una personalitat.
l'odi, l'egoisme i l’entestament produeixen efectes
Aquest títol més sonor i honrós ho reservem per als
devastadors que ceguen les fonts de l'experiència
éssers humans que han desenvolupat, en grau elevat
personal. L'experiència de la “trobada” de dues
les nobles prerrogatives que els distingeixen dels
consciències, en el que anomenen amistat, permet el
individus. La persona és el substrat metafísic, la
pas del jo personal al “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres
personalitat una conquesta de l'esforç; aquella un
personal” i un “nosaltres social”. El “nosaltres
punt de partida, aquesta un ideal que en aquesta vida
personal” ens ve donat gràcies a les relacions
mai no s'aconsegueix en la seva plenitud.
interpersonals de la família, de l'amistat i de la comunitat. El “nosaltres social” ens ve donat com a
3. Què entenem per pensament personalista?
tasca històrica. La història de la pròpia llibertat autònoma és la història de la responsabilitat i la
Seguint el pensament de Maurice Nédoncelle,
corresponsabilitat. El nosaltres social ho constitueix la
l'important no és l'etiqueta filosòfica a què un
“polis”, la ciutat de les persones, l'espai comú de
s'adhereix, en aquest cas personalista, sinó el
convivència, lloc de trobada i participació, però també
contingut humà de la seva construcció doctrinal i la
lloc en què han de conjugar-se els diversos i
seva contribució a un projecte comunitari de societat i
contraposats interessos i necessitats. L'organització
de persones. Per a Nédoncelle la reflexió filosòfica té
econòmica exigeix la sobirania dels valors morals, que
un caràcter unitari que s'estén, comprèn i unifica tota
són per essència, valors personals.
la història de l'esperit. Els sistemes filosòfics, com a procés obert, no són més que l'esforç múltiple de
6) La dimensió transcendent: També cal considerar el
l'únic esperit humà per arribar progressivament a la
problema de l'origen i del destí del ser personal.
veritat.
L'ésser humà, per ser persona, està, no sols lligat a la
Els
sistemes
són
complementaris
no
contradictoris. La metodologia filosòfica no ha d'estar
realitat i obligat a triar entre les possibilitats que ella li
fundada en la dialèctica de l'esperit sinó en el diàleg
ofereix, sinó que també està “relligat” al problema de
de les consciències o de les persones a través de la
la realitat, qüestionant-se per la seva existència. Les
història. D'altra banda no hi ha història de les idees, o
respostes són variades. Però l'ésser humà no pot
dels sistemes, sinó història de les persones, les
eludir absolutament la qüestió perquè això equival a
afirmacions són opcions, les idees són trasllat i reflex
eludir el seu propi caràcter personal.
d'una estructura personal de la consciència.
No entrem tampoc aquí en l'estudi de la personalitat
Així doncs, la consciència és el logos conductor de tota
en sentit psicològic i social, doncs és més propi de la
filosofia i això en un sentit personal i no
psicologia empírica, a nosaltres en aquest moment
epistemològic, com s'ha entès en la història del 8
Calidoscopi
juny 2011
pensament. Per això, el personalisme no és un
sorprenent i inesperat. Quan som acollits de debò poc
sistema més en la història de la filosofia, sinó que és la
importa que el problema persisteixi, doncs sorgeix un
seva
nou dinamisme interior, un dinamisme pacificat que
intencionalitat,
activa,
modificadora
i
interpretativa.
és capaç de forjar una solució. En l’encontre sorgeix l'alegria fruit de la pau. És la trobada amb la persona
4. La importància de la relació interpersonal
amiga.
No hi ha realitat que ens faci créixer més com a
5. La importància del silenci
persones que la relació interpersonal, l’amor rebut i entregat. Aquesta realitat que es dóna en la família,
Sense silenci, la persona corre el perill no sols de viure
en l'amistat y en la comunió amb Déu, ens plenifica i,
a la perifèria de si mateixa, sinó també de reduir totes
si és autèntica, és generadora de justícia i pau al
les relacions humanes a fredes i superficials
nostre voltant. L'amor rebut ens porta a ser amor
convencions socials. Es pot constatar quantes
entregat. Ens porta a ser “persones per als altres”. El
conseqüències personals i socials té, a diferents
nostre jo va passant, de mica en mica, del jo solitari al
nivells, l'absència de tota interioritat. Nombrosos
“nosaltres”. I, d’aquesta manera, res del que és humà
símptomes, més o menys greus, han estat analitzats
ens és aliè. En el “nosaltres” participo de les penes i
pels psico-sociòlegs o els educadors. Desarrelada de
les alegries de la humanitat i del cosmos, amb el
les seves pròpies profunditats, la fragilitat i la
compromís de treballar per la veritat.
inestabilitat de la persona es manifesta en la vida de les parelles, de les famílies i dels grups socials:
Però per poder relacionar-nos amb les altres persones
Dificultat per als nens i joves de concentrar-se;
hem de tenir una “actitud d'acollida”, que és la
augment del consum de tranquil·litzants o de
capacitat d'obrir el nostre cor per rebre la consciència
somnífers; inadaptació crònica; agressivitat a flor de
de l'altra persona en el nostre interior. No ens
pell; depressió; recerca esvalotada en l'evasió, la
despleguem com a persones més que quan ens
droga, els grups sectaris, etc.
atrevim a confiar, a escoltar i a no jutjar. El silenci, a nivells diferents, fisiològic, psíquic, No pot haver-hi “diàleg interpersonal” si una persona
espiritual, condiciona l'equilibri de l'existència i del
no és pobre, es a dir, no ambiciona el tenir i el poder,
seu creixement. El silenci és un pedagog que ens
perquè quan s'acull a una altra persona a l'interior de
ensenya a escoltar: Escoltar la natura; escoltar el
la pròpia consciència hem de desposseir-nos de
nostre cor, la nostra consciència, per conèixer-nos
nosaltres mateixos i fer un lloc a la persona que
millor i dirigir la nostra vida; escoltar les persones per
escoltem. És llavors quan es produeix el miracle: Cada
enriquir-nos amb la seva diversitat i voler-les més, i,
trobada
finalment, escoltar Déu, la seva Paraula interior, el seu
en
profunditat
és
un
esdeveniment
9
Calidoscopi
juny 2011
Esperit que parla en el nostre cor per comunicar-nos
I així l'ésser humà no suporta ni l'aïllament total ni la
la seva Vida.
contínua presència dels altres. Una vida comunitària permanent, una vida intensa de relació crea el desig
La persona aspira espontàniament a la comunicació, a
de soledat. Aquesta alternança de soledat-presència
la relació, tot el seu ser està estructurat per a la
apareix com una llei fonamental de l'equilibri de la
trobada amb l'altre. Alguns psicoanalistes veuen en
persona. Soledat i presència es necessiten fins i tot
aquesta estructura essencialment relacional de la
mútuament. La qualitat i la profunditat de cadascuna
persona un dels fonaments dels nostres "terrors"
estan condicionades per l'altra.
infantils davant la soledat. El silenci és indispensable per existir com a persona i Però, i aquí està la paradoxa, aquest desig de la
essencial a tota ètica autènticament humana, sigui o
presència de l'altre rares vegades es veu totalment
no d'inspiració cristiana, doncs aquest silenci deixa
satisfet. Fora d'alguns rars moments de "comunió",
lloc a les decisions que incumbeixen, en última anàlisi,
l'ésser humà comprova ràpidament, amb dolor, que
a tota la persona, permetent que ens alcem al nivell
sempre hi haurà entre ell i l'altre, fins i tot amb la
de la dignitat humana. Una ètica que suprimís aquesta
persona més íntima, una part d'incomunicabilitat, una
part última i decisiva de l'autonomia personal, negaria
distància infranquejable. Tot somni de fusió està
la dimensió més específica de la responsabilitat
abocat al fracàs, perquè ignora a l'altre en la seva
humana, dons, per entrar en l'esfera moral, no basta
diferència i nega així la seva pròpia identitat.
actuar d'una manera materialment correcte o sota uns indicatius generals.
La persona té un ritme binari: sortir de si i tornar a si. Però també és el seu drama existencial. La revelació judeocristiana ens aporta una llum decisiva sobre aquest enigma: Déu no és un ésser solitari sinó relacional, una comunió interpersonal d'amor. I si l'ésser humà és creat a imatge del Déu trinitari és, consegüentment, per natura un ésser de relació. No pot existir, desenvolupar-se, ser persona sinó és a través i en el joc de la relació: estimar i ser estimat. La relació és constitutiva del seu ser, de la seva identitat. La persona és un ésser solitari i comunitari que necessita soledat i de relació per trobar-se a si mateix i per trobar Déu. 10
Calidoscopi
6. El silenci com a qualitat del cor
juny 2011
perceptibles que únicament pot captar la “'persona feta de silenci”. Feliç la persona que sap retrobar el
El silenci no és primerament un lloc sinó una qualitat
camí d'aquest “jardí interior” on pot sentir el murmuri
del cor i la soledat mai és ni aïllament ni evasió o
de Déu, com quan passejava per el Paradís, i rebre
fugida, sinó nova atenció a una Presència que habita
l'Esperit de Crist vivent, participant així en l'etern
tant en les soledats del desert com en les relacions
diàleg del Pare i del Fill. Qui no estima trobarà el
humanes. El silenci és un camí que condueix al cor de
silenci buit i insuportable. Qui estima transformarà el
la persona habitada per l'Esperit, l'Amor ple de Déu. I
silenci en intimitat.
en la plenitud d'aquesta Presència infal·lible, troba una vertadera presència en si, en el món i en els altres. Únicament el “silenci habitat” és compatible amb l’estructura i la vocació humana. Si aquesta Presència de Déu ja no és ni reconeguda ni buscada, la soledat es fa inhumana.
Hi ha dues classes de silenci: D'una banda està el “silenci de la consciència” que és el lloc privilegiat on s'exercita la llibertat, on s'estableix el debat interior per prendre una decisió. És el lloc on es tracta de desxifrar el misteri de la pròpia persona, la seva vertadera identitat i el seu destí. I, per l’ altre, està el “silenci del cor”, on s'integren, arrelen, convergeixen i s'harmonitzen totes les nostres facultats humanes, totes les manifestacions de la vida i les funcions del cos. El ”cor” és sobretot aquest lloc en què cadascun de nosaltres està en Déu i pot comunicar-se amb Aquell que és la Font de la Vida. En el “silenci del cor” ja no és la persona la que té la iniciativa sinó Déu. És allí on l'Esperit s'uneix al nostre esperit i podem dir:
7. Dificultats en aquest camí
Pare! Ja no parlem amb nosaltres mateixos, sinó que podem escoltar una paraula divina, indicible com la
El silenci és el lloc de combats de vegades terribles
música, que ens diu: Fill/a! Aquí, com la sàvia que puja
contra les forces del Mal amb múltiples rostres. És
en silenci per dins de l'arbre, l'Esperit creador toca el
impossible entrar pels camins del silenci sense
cor de les seves criatures amb petits tocs a penes
enfrontar-se, un dia o un altre, amb el combat que va alliberar Jesús en el Getsemaní. Des dels primers 11
Calidoscopi
juny 2011
anacoretes, la tradició cristiana ha concebut sempre la
L'Esperit Sant ens porta, vida, veritat i llibertat,
soledat del desert, no sols com un lloc privilegiat de
conseqüència de la seva personalitat trinitària, on les
trobada amb Déu, sinó també com un lloc
persones
d'enfrontament amb les forces del mal, o el Maligne,
l’alteritat. El Pare i el Fill s’entreguen a si mateix en la
pare de la mentida.
llibertat de l'Esperit, porta oberta a la seva amorosa
divines
es
realitzen
eternament
en
trobada i segell amorós de la seva unió. En aquesta El silenci, a més de ser un lloc de mort i de
plenitud de vida, l'Esperit Sant comunica amor, porta
renaixement, lloc de combat contra les forces del mal,
de la vertadera llibertat, personalitzant conjuntament
és també lloc de purificació, d'aprofundiment en el
el seu amor espiritual, desposseint-se de si mateix,
misteri de Déu i de la persona. Tots estem cridats a
donant-se lliurement a la persona, facultant al seu
madurar en el silenci, però hi ha diferents formes de
torn la seva llibertat, transformant o santificant la
soledat. El Senyor concedeix a cadascú la forma de
persona. I és que els sants poden canviar el destí.
silenci que li és pròpia. Però tan sols podem ser dialogants si som acollidors, oients. Per això, en la
Si la nostra idea de Déu és el de la metafísica clàssica,
nostra relació amb Déu, per poder-ho escoltar hem de
el Déu de Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d'Aquino, a
fer silenci. Ens ho diu el mateix Jesús, invitant-nos a la
aquest Déu immutable sembla impossible resar-li.
contemplació i a l'adoració: “Quan pregueu, no parleu
Aquest no és el Déu dinàmic de la Història de la
per parlar, com fan els pagans: és pensen que amb la
Salvació, Pare del nostre Senyor Jesucrist. Sembla més
seva xerrameca és faran escortar. No sigueu, dons,
aviat el Déu apàtic dels estoics, incapaç de patir i de
com ells, que be sap el vostre Pare que teniu
canviar, que no li queda més remei que obeir a les
necessitat abans que li ho demaneu”2.
seves pròpies lleis. Certament que Déu és immutable en alguns aspectes, en la seva bondat, en el seu amor,
L'oració no és tant una conversa com un posar-se a
en la seva fidelitat, però canvia en altres aspectes. Si
l'escolta. Escoltar significa quedar-se en silenci, no per
no pogués canviar en absolut no seria persona. Només
reflexionar sobre si mateix, no per aconseguir un
pot canviar si reacciona davant esdeveniments
resultat, sinó per viure en profunda obertura. Es
contingents i accions humanes. Aquí entra l'oració de
tracta d'anar més enllà de les coses, sense retenir res,
petició que és una força poderosa que col·labora amb
a fi que el silenci ens capti plenament. I d'aquest
el desenvolupament dels plans divins. És en aquest
silenci brolla, al principi molt tímidament, un cant
sentit que el sant pot canviar el curs de les coses,
d'alabança, un cant d'acció de gràcies. No sóc jo qui
perquè on els altres posen problemes, el sant ofereix
resa, l'oració s'eleva en mi, és Crist qui prega en mi. És
solucions.
Crist qui obre en els nostres cors les portes de la
Josep Lluis Vázquez Borau
lloança: una festa que sorgeix dins nosaltres mateixos. 2
Mt 6, 7-9
12
Calidoscopi
juny 2011
La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI Introducció Per als nostres avantpassats, la natura era el referent
de desenvolupament; consisteix, més aviat, en
més important de la vida, n’era la norma, i sobre ella
mantenir observant el sentit de responsabilitat que la
edificaren les seves lleis i les seves morals; era
raó posseeix front a la ciència, perquè aquesta
l’orientació de la vida humana i el seu límit. Ara la
romangui al servei de l’home i no al revés.
natura ha estat substituïda per l’univers tècnic. Hi ha una tendència a posar l’era de la tècnica al centre de
L’ètica en la ciència i la tècnica
tot. La humanitat pot arribar a tenir un poder tan gran que Fins i tot, s’ha convertit en un tòpic dir que la ciència
podria desembocar en la destrucció del món. La gran
ocupa en les societats occidentals el lloc que ocupava,
responsabilitat que recau damunt nostre per orientar
en altre temps, la religió. Però, això no és així, en
bé aquest poder que tenim fa ressorgir la pregunta:
absolut. Si ho fes, no seria ciència, sinó una
Som
representació ideològica de la ciència, que ocuparia el
proporcional al nostre poder?
capaços
d’assumir
una
responsabilitat
lloc de certa idea sagrada o religiosa. Per això, les qüestions ètiques no només tenen a El progrés de la ciència i el desenvolupament al que
veure amb les aplicacions, sinó amb la base mateixa
condueixen llurs conquestes, quan aquestes tenen
de la investigació tecnocientífica. Per això, primer hi
com a fi l’home, el seu benestar i el progrés de tota la
ha d’haver una ètica del respecte abans de l’ètica de
humanitat és bo. Però, per altra banda, la ciència no
la tecnologia, de la bioètica, etc. perquè els perills no
és capaç d’elaborar principis ètics, només pot acollir-
estan tant en l’evolució de la tècnica i de la ciència
los i reconèixer-los com a necessaris per a eradicar les
com en les seves aplicacions, com hem pogut
seves eventuals patologies. En aquest context, la
comprovar de la bomba atòmica ençà.
filosofia i la moral són ajudes indispensables amb les que és precís confrontar-se per a evitar que la ciència
La ciència s’ha desenvolupat mitjançant el domini
avanci sola per un camí tortuós, ple d’imprevistos i de
d’objectes de manera cada cop més eficaç. Des de fa
riscos.
temps, els homes han fet experiments amb els mecanismes de reproducció de les espècies vegetals i
Això no significa, en absolut, limitar la investigació
animals. La novetat d’aquests últims anys està en què
científica o impedir a la tècnica produir instruments
s’han atrevit a aplicar aquests coneixements a 13
Calidoscopi
l’espècie humana, primer amb fins terapèutics,
pregunta clau ara és:
després amb altres fins. La ciència progressa
subjecte humà?
juny 2011
Quina és la naturalesa del
apoderant-se també del cos de l’home com d’un objecte més; perquè el cos és vist com a tal.
La substància humana és essencialment corpòria,
Aleshores, es planteja una pregunta terrible: què és la
posseeix les propietats generals de tots els cossos; per
humanitat de l’home en relació amb el seu cos?
tant és falsa qualsevol concepció de l’home que exclogui la corporeïtat en la seva essència (com les
La qüestió que es planteja, doncs, en la nostra cultura
teories platònica, cartesiana...). El cos és quelcom que
i societat d’avui és la de l’home. La persona humana
l’home és, és una part constitutiva de la seva essència.
és un ésser individual concret i insubstituïble de
La persona humana és, doncs, un subjecte individual
naturalesa racional, de la qual se’n deriva el seu
de naturalesa racional, i en conseqüència, espiritual.
caràcter espiritual, immortal i, per tant, irrepetible. La
Amb això no es vol dir que sigui només ànima sinó
primera idea clara que té qualsevol persona humana
que és una ànima encarnada en un cos; la persona
és la idea de l’existència de si mateix, d’un “jo”
humana és cos i ànima, dues realitats incompletes que
substancial, cosa fàcilment demostrable, i després
s’uneixen per formar una única substància: l’home.
d’un “jo” pensant; recordem René Descartes: “Cogito ergo sum” . Aquest “jo” és el subjecte més radical,
Aleshores, la naturalesa racional dóna a l’home la
l’origen intrínsec de tots els nostres actes.
capacitat de tenir consciència reflexiva, d’elaborar conceptes... en definitiva, totes les funcions de la
Al llarg de tota la nostra vida conservem la consciència
intel·ligència. Com a conseqüència, la persona té
de la nostra identitat personal, la consciència de la
voluntat i, per tant, llibertat i autonomia en llurs
permanència substancial enmig dels canvis. Aquesta
decisions. El fet de tenir enteniment i llibertat fa que
realitat només es pot explicar mitjançant la idea d’un
l’home sigui persona i aquesta superioritat de l’ésser
subjecte únic, constant i permanent supeditat, en
humà sobre els éssers faltats de raó és el que
certa manera, a tots els nostres actes, hàbits i
s’anomena “dignitat de la persona humana”. I és la
relacions. La persona humana és, doncs, capaç de
dimensió espiritual la que confereix a l’home aquesta
subsistir; és un individu subsistent i cada home té la
dignitat, ja que la llibertat no és possible sense
naturalesa humana de manera individual.
l’enteniment que ens ve donat per l’ànima.
La naturalesa racional distingeix específicament les
D’altra banda, el concepte “drets de l’home” implica,
persones de les altres substàncies individuals i cada
d’una
persona
naturalesa
suficientment humans per a tenir humanitat, per a
racional, i a la vegada la naturalesa racional és la que
reconèixer que un home és home i no se’l pot reduir a
fa que un subjecte sigui persona humana. Però, la
una cosa. Aquesta dignitat natural, inherent als éssers
té
individualment
aquesta
manera
o
altra,
que
els
homes
són
14
Calidoscopi
juny 2011
humans, els mostra com a persones amb una condició
Però, la dignitat no és sols un valor social, relacional o
i un destí en comú. La dignitat personal de la
comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. És
humanitat s’imposa, doncs, a tots, fins a tal punt que
un valor en si de la pròpia persona, forma part de la
els homes no poden arbitràriament, negar-li la
condició humana. La dignitat, doncs, no és un valor
humanitat a un dels seus semblants, ni privar-li dels
afegit sinó intrínsec.
seus drets fonamentals. Parlar de la dignitat de la persona porta a la fonamentació de l’ètica en la consideració que la persona és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista a un altre fi, com defensa fortament el cristianisme. La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans. La dignitat comença pel respecte a un mateix: si un no es tracta com cal un mateix, com pot exigir ser tractat dignament? I com pot tractar dignament els altres?
La Deontologia mèdica i els comitès ètics
La gravetat de les coses que estan en joc és actualment tan gran que la professió mèdica es troba davant una revisió de les seves pròpies normes, i apel·la a la societat per a establir una reglamentació El drama de l’època moderna és que la reivindicació dels drets de l’home mai havia estat tan urgent, tan insistent i tan universal com en el moment en què hi ha unes contradiccions tan grans en la seva definició i en què els fets la neguen amb tanta força. Com si l’home estigués pres en una contradicció infernal – com diria Sartre- en la qual la negació està a la mesura
que ella ja no pot garantir. L’instint de la investigació mèdica és anar el més lluny possible, creient que tot el que serveix al progrés de la ciència serveix, igualment, al progrés de la humanitat. Però, el problema és el següent: A quina deontologia professional han d’obeir els metges o els investigadors quan es tracta d’éssers humans?
de la reivindicació, i la precarietat a la mesura de l’afirmació. L’eugenèsia, l’eutanàsia, l’avortament, els drames econòmics, les víctimes de la fam o les guerres d’extermini, donen testimoni a cada moment
Normalment, el cos mèdic donava una resposta basada en el jurament hipocràtic i sobre una certa definició de l’home, de la seva integritat, dels seus
d’aquesta mateixa ambivalència. 15
Calidoscopi
juny 2011
drets, que s’obtenia per un consens, suposadament
moral; la majoria no pot indicar la veritat, ni la
universal.
minoria l’error. Una opinió majoritària no prova res quant a la validesa moral del que
Però, actualment, el recurs freqüent als comitès
s’ha decidit. No es tracta d’arrencar la decisió
d’ètica mostra que ha fallat aquest marc de
sigui com sigui, sinó d’invitar a la reflexió,
referència. Aquesta ruptura pot ser el resultat d’un
profunditzant en una qüestió que ha quedat
desbordament de la investigació més enllà de la seva
obscura. Si s’arriba a un consens sobre una
esfera habitual, o d’un desequilibri intern d’una
qüestió moral, que es manifesti. Si existeixen
societat menys segura de les seves conviccions i de la
divergències,
seva unanimitat.
públiques. Si hi ha debat, que s’expliquin els
que
es
facin
igualment
termes del mateix. No obstant això, cal afegir que a vegades la
iv) Els comitès d’ètica no poden ser tampoc
deontologia va tan lligada al caràcter tècnic de l’acte
òrgans de decisió política. Poden aconsellar,
mèdic que només els professionals amb certa
esclarir postures, etc., la qual cosa no
concepció de l’home i cert judici moral poden
dispensa al poder polític ni als ciutadans de
elaborar una resposta.
les seves pròpies responsabilitats.
Per altra banda, els juristes i els moralistes també han
Donada la gravetat de les qüestions i la ruptura del
de formar les consciències i donar la seva opinió. A
consens sobre el què és l’home i els seus drets,
més, és necessari que els problemes siguin delimitats,
individuals i socials, el debat pot ser beneficiós,
les dades definides i el problema moral plantejat
sempre que no desemboqui en una polèmica. Els
clarament. Per tot això, estic a favor, en principi, dels
comitès d’ètica no poden ser comitès de “depuració”;
comitès consultius d’ètica, però amb unes condicions:
l’autèntic debat moral és respectuós.
i)
Que els seus representants es caracteritzin
Qüestió I: L’experimentació amb embrions humans
per la seva competència i honestedat. ii) Que aquests comitès no pretenguin substituir
Fins a mitjans del s.XX es podien donar diferents
la consciència ni eximir a cap dels participants
definicions d’home, però una barrera indicava el què
de la seva responsabilitat (metges, polítics i
era un home i el què reclamava un respecte a la seva
ciutadans).
integritat. Ara, en canvi, el poder de la tècnica sembla
iii) Car inevitablement existeixen contradiccions
desbordar la definició d’home i ens diu: per a fer
entre els punts de vista, no es pot aplicar a un
fecundacions in vitro (FIV) ens veiem obligats a posar
debat moral el sistema d’arbitratge polític de
en marxa una sèrie d’embrions que congelem. Però,
majoria/minoria. Estem davant un problema
què hem de fer amb els que no s’utilitzin? 16
Calidoscopi
juny 2011
Almenys, els científics han tingut l’honradesa de dir
una cultura on els embrions són considerats objectes i
públicament: no podem prendre la decisió sols.
no el que són: individus humans.
Aleshores, què són els embrions congelats? Són éssers
Ara estem al llindar del plausible, del possible, però no
humans? La pregunta no és nova. Es troben ja en
és inimaginable que, en un futur, es pugui fer de tot.
autors clàssics i medievals llargues discussions per a
Sinó, penseu en les experiències d’Auschwitz, en
saber a partir de quin moment un embrió humà pot
l’eugenèsia dels nazis, en el racisme, en Mengele... En
considerar-se un ésser humà amb ànima humana.
quin moment s’haurà de dir no? Perquè una vegada s’hagi cedit quant al respecte degut a la integritat
Actualment, l’acumulació de coneixements sobre la
humana, es cedirà en tot.
gènesi de l’home ens fa estar cada vegada més insegurs sobre aquest punt. Però, des d’un punt de vista estrictament experimental, les investigacions i els experiments que indiquen els progressos de la ciència afirmen, cada vegada amb més seguretat, que l’embrió no és solament un “tros” de carn, sinó que està en vies de tenir una individualitat i una existència humana. És a dir, l’embrió corre el risc de ser ja un home. I el risc existeix. I aquest risc m’obliga a un respecte absolut. Cal ser, doncs, intransigent amb el respecte a l’ésser humà. S’ha de ser extremadament rigorós quan es tracta de la dignitat de la persona humana. I això és vàlid en tots els camps.
Aquesta dignitat existeix des del primer moment de la concepció del nou ésser i hi roman fins a la seva mort natural. La FIV i l’experimentació amb embrions humans comporta, doncs,el menysteniment de la
S’ha de tenir, doncs, una postura dura que obligui a la
dignitat de la persona humana. Durant aquests
reflexió. Però, amb tot això que estic dient, no
processos, han estat creats i descartats molt milions
m’oposo a la ciència. És més, sóc científic, em sentiria
d’embrions. No només aquests éssers humans són
contradient-me a mi mateix. Per això, cal que se
usats com animals de laboratori destinats a la
m’entengui bé. El que demano és que no s’eximeixi a
destrucció, especialment en els primers estadis del
la tècnica de les seves obligacions morals, perquè
seu desenvolupament, sinó que aquest ús ha generat
sinó, una racionalitat tècnica corre el risc de destruir un element determinant de la condició humana. En la 17
Calidoscopi
juny 2011
medicina, la ciència està integrada al servei de la
les paraules accident i embaràs i contrariant
terapèutica, és el que li dóna la seva dignitat i, al
l’evidència científica que demostra que el fill en
mateix temps, li imposa obligacions. L’exigència ètica
gestació no forma part del cos de la mare. D’altra
s’imposa a la ciència com a preu pel seu accés al
banda, s’atorga un caràcter absolut a la voluntat de la
domini de la condició biològica de la persona humana.
dona en les primeres 14 setmanes de gestació davant
Així, per a la ciència, crec que l’exigència ètica i la seva
la nova vida en procés, i es considera l’AVT voluntari
obligació és una font i condició, respectivament, del
com un mètode més de “planificació de la
veritable progrés científic.
reproducció” humana.
Qüestió II: La nova llei de l’avortament
En l’article 14, el valor fonamental de la vida humana queda totalment desprotegit. L’article 15, referit a la
El passat 5 de juliol de 2010 va entrar en vigor la llei
“interrupció per causes mèdiques”, contempla l’AVT
orgànica 2/2010, de la salut sexual i reproductiva i de
per anomalies greus del fetus. En aquest punt, la llei
la
és clarament discriminatòria i eugenèsica.
interrupció
voluntària
de
l’embaràs
(IVE).
Globalment, hi ha un canvi radical respecte a la llei 53/1985 de l’11 d’abril, en la que l’IVE seguia en el
A més, la llei hauria d’incloure la possibilitat de
codi penal, però la justícia la despenalitzava en tres
l’adopció, tenint en compte les circumstàncies
casos.
personals, familiars i socials de l’embarassada. Així, l’Estat compliria el deure de protegir la vida prenatal.
Així, el que era un delicte en l’anterior “llei de
La finalitat pretesa de la norma de reduir el nombre
supòsits” ha passat, en la nova “llei de terminis”, a un
de
suposat dret de la dona a l’avortament (AVT).
informació, de fet, no s’assoleix. Si els mitjans no són
les
IVE
mitjançant
l’educació,
formació
i
adequats per a dissuadir de la IVE la gestant, no s’hi El títol II, capítol II de la llei es refereix a la
val a dir que l’Estat ha fet alguna cosa per protegir la
“interrupció voluntària de l’embaràs” i el seu capítol I
vida del nasciturus.
a les condicions d’aquesta interrupció. L’article 12 atribueix implícitament la propietat del nasciturus a la
El sistema de terminis comporta que durant les
mare com si fos part del seu cos, quan, contràriament,
primeres setmanes de gestació l’embrió no està
la ciència confirma que el nou patrimoni genètic que
protegit per l’Estat, com és el seu deure. La referència
s’inicia, només li fa falta desenvolupar-se i créixer per
al suposat conflicte entre béns i drets no és correcta,
a convertir-se en adult.
perquè el nasciturus no pot sotmetre’s a la decisió de la dona per conservar-lo o destruir-lo. Recordem que
Es diu també que en l’AVT “la mare es desprèn d’una
l’Estat, per indicació del Tribunal Constitucional, té
part accidental del seu cos”, igualant el significat de
l’obligació de protegir el nasciturus amb una doble 18
Calidoscopi
juny 2011
garantia: “Abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el
presents, en potència, totes les propietats biològiques
procés natural de la gestació i establir un sistema legal
i genètiques de l’ésser humà”.
per a la defensa de la vida que suposi protecció
Per acabar, doncs, tan sols afegir que només som
efectiva; i, donat el caràcter fonamental de la vida, ha
plenament humans quan vivim respectant l’especial
d’incloure també, com a última garantia, les normes
dignitat de tot ésser humà.
penals. No és
Dr. Ricard Casadesús
admissible configurar
la lliure
determinació de la gestant com a requisit perquè pugui practicar-se l’AVT sense raons o causes
BIBLIOGRAFIA
mèdiques que el justifiquin” (Sentència del Tribunal
J.-M. LUSTIGER, La elección de Dios, Ed. Planeta, col.
Constitucional 53/1985, Fonament Jurídic nº7).
Documento, nº 251, Barcelona, 1989, pp.174-181, 233, 240. BENET XVI, Discurs al Congrés “Confiança en la raó”, Roma,
Conclusions
16/10/2008. J.-L. PÉREZ-FRANCESCH (ed.), Sobre la dignitat, Ateneu per
El debat que es planteja des de l’àmbit biojurídic en el s.XXI és el reconeixement i la defensa de la dignitat
la dignitat, La Garriga, 2009, pp.47-48, 75. F. GARCIA-FARIA, Salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs: Llei 2/2010, Radar
humana. El relativisme moral ha propiciat anul·lar la
Social, núm. 370, 2010, pp. 4-5 i 15.
voluntat de gran nombre d’Estats que, amb l’excusa
Radar Social, núm. 371, 2010, p.12.
de l’economia social, han convertit la persona humana
en objecte-instrument a les mans de la planificació econòmica i de la manipulació de l’enginyeria social.
Aquestes qüestions que hem tractat són uns exemples del que atempta contra el nostre futur individual i col·lectiu, contra la dignitat de les dones, contra el dret a la vida, l’únic dret natural comú a tota l’espècie humana, sense el qual no subsisteix cap altre dret i menys encara el dret a l’avortament, figura que no apareix en la Declaració Universal dels Drets Humans ni en la Constitució Espanyola. A més, el Consell d’Europa en la resolució núm. 4376 del 4 d’octubre de 1982 deia: “La ciència i el sentit comú proven que la vida humana comença en l’acte de la concepció i en aquest mateix moment estan
19
Calidoscopi
juny 2011
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal
Títol original: También la lluvia Direcció: Icíar Bollaín Guió: Paul Laverty Música: Alberto Iglesias Fotografia: Alex Catalán Repartiment: Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti, Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero Productora Morena Films Any 2010
Sinopsis argumental: Sebastián (Gael García) i Costa (Luis Tosar) es proposen fer una pel·lícula sobre Cristóbal Colón i el descobriment d’Amèrica. Mentre que Sebastián, el director, pretén desmitificar el personatge presentant-lo com un home ambiciós i sense escrúpols; a Costa, el productor, només li interessa ajustar la pel·lícula al modest pressupost del qual disposen, per la qual cosa elegeixen Bolívia com a lloc dels escenaris, en ser un dels països més barats i amb més població indígena de hispanoamèrica. La pel·lícula es roda a Cochabamba, on la privatització i comercialització de l’aigua per part d’una multinacional genera entre la població tal malestar que farà esclatar la coneguda i trista “guerra boliviana de l’aigua” (abril de l’any 2000). Cinc-cents anys després del descobriment d’Amèrica, bastons i pedres s’enfronten novament a l’acer i a la pólvora d’un exèrcit modern. Però aquesta vegada no es lluita per l’or, sinó pel més imprescindible dels elements vitals: l’aigua (FILMAFFINTY). A l’abril del 2000 una insurrecció popular s’estén per Cochabamba. El detonant del conflicte fou l’abusiu increment del rebut de l’aigua, que una multinacional estrangera, amb l’aquiescència de les autoritats estatals, havia fet pujar en un tres-cents per cent, quelcom inassolible per a les precàries economies familiars bolivianes. A més, agreujava la situació el caràcter monopolista de la concessió, que invalidava el dret d’explotació de pous comunitaris i privats. Un bé tant primari com l’aigua es negava a la població, en nom d’un “progrés” tant desafortunat com erràtic. La usura interferia, un cop més, la dinàmica de la natura, i la cobdícia, la insensibilitat i la força despullaven dels seus drets als legítims propietaris dels recursos, les persones que aposentades en un territori el treballen i n’obtenen d’ell el seu sosteniment.
20
Calidoscopi
juny 2011
La directora, Icíar Bolaín, recolzada pel guionista Paul
indígenes, la necessitat d’expansió de les societats
Laberty –col·laborador habitual del contestari Ken
avançades
Loach- ens apropa en También la lluvia a un episodi
tradicionals als nous mercats internacionals.
o
la
adaptació
de
les
economies
històric recent i ens recorda que la condició humana pot ser tant tèrbola ara com ho fou fa cinc-cents anys.
Plantejaments que, en realitat, amaguen la pretensió d’esclavitzar, imposar i espoliar, adduint una suposada
A l’albada de l’Edat Moderna, un depredador Colón
dosi de proteccionisme i paternalisme; o bé, com
exigia als nadius or, el desitjat metall de la terra. En el
succeeix en el cas de les autoritats polítiques, els
segle XXI, quan ja escassegen les matèries primeres,
permet eludir la seva responsabilitat institucional amb
els nous colonitzadors –no en va la paraula deriva del
el contra-argument segons el qual la modernització
mot “Colón”- poden exigir un cànon per l’usufructua
del país precisa sacrificis puntuals, i també la
dels elements naturals renovables, l’aigua en aquest
asseveració de que tots, sense excepció, practiquem
cas, que es regenera precisament a partir de la pluja.
conductes similars d’espoliació. Aquestes fal·làcies,
Una pluja que nodreix fonts d’aigua dolça i sosté rius i
tolerades pels reis de l’Espanya renaixentista i
llacs. Una pluja sobre la que s’hi assenta la vida.
imposades a Les Amèriques amb l’ajuda de virreis ambiciosos, mercenaris cruels i religiosos ensinistrats,
En ambdós casos, per fer efectiva la rapinya, han de
lluny de desaparèixer, es perllonguen fins ara, i queda
concórrer a l’escenari dels esdeveniments uns factors
reflectida en la pel·lícula a la figura d’un polític
concrets, com ara l’egoisme personal, el menyspreu
corrupte que com a molt d’altres es entronitzat a la
per els altres, la manca d’escrúpols en la presa de
seva cadira de la ma de “potencies econòmiques
decisions, les aliances fàctiques entre els conqueridors
amigues” a canvi de ma d’obra barata i domini
i alguns agents locals... i expectatives de mercat. Per
concessions sobre recursos naturals.
això la història de la conquesta d’Amèrica i la mercantilització de la Bolívia actual presenten
Tot i així, sempre entre allò més abjecte, hi germina
similituds i s’entrellacen en la narració fílmica.
l’esperança.
Emergeixen
persones
anònimes,
combatives, capaces de desafiar allò que les oprimeix: L’ofuscament en fer créixer la riquesa personal o
les mares que no dubten d’ofegar els seus fills petits
corporativa, l’obsessió en pujar com sigui... acaben
abans de veure’ls destrossats pels gossos dels
convertint
es
conqueridors, i les mares que s’enfronten a l’exèrcit
desvinculen de plantejaments mínimament morals, o
de la república demanat l’anul·lació de l’escandalosa
bé els adapten als seus interessos de classe o de raça.
apujada del preu de l’aigua. La dignitat es converteix
La legalitat arriba a justificar saqueigs; d’aquí que es
per a aquestes persones en una meta superior a la de
recorri freqüentment a arguments fal·laços com la
la conservació de la vida, de la llibertat o de la
manca de cultura dels nadius, la idolatria dels pobles
integritat física. Sense dignitat no hi ha supervivència
en
monstres
tots
aquells
que
21
Calidoscopi
que valgui la pena. Aquells més avantatjats,
juny 2011
més
compromís real en els esdeveniments en què es troba
clarividents i més forts (els indígenes Hetuey i
involucrat, similars als que són objecte de denúncia de
Daniel)´, seran els líders i es convertiran en herois
la pel·lícula i ocorreguts fa cinc –cents anys.
quan se’ls crucifiqui, o quan se’ls escarceri; és a dir, quan condueixin el seu poble a la lluita, encara que
Irònicament el guió de la pel·lícula, joc del cinema dins
morin executats per defensar els seus ideals.
del
cinema,
ens
mostra
una
vegada
més
l’ambivalència de la condició humana. El valor de Però También la lluvia
és una pel·lícula d‘amplis
Montesinos i de Las Casas contrasta amb el temor
matisos socials i polítics, que busca l’aquiescència de
dels actors que els encarnen, mentre que l’agressivitat
l’espectador i no s’acontenta amb una reflexió distant.
de Colón s’oposa a la fortalesa de l’Antón, nihilista
Incideix en el compromís, en la involucració personal,
avesat pels cops rebuts a la vida, però tot i així humà.
en la responsabilitat que es deriva de les preses de consciència, que comporten necessàriament una
I és la “humanitat” –com a qualitat pròpia de l’home-
participació activa en problemàtiques justes, encara
allò que l’engrandeix, dotant-lo de capacitat de
que no ens afectin directament.
sacrifici i apartant-lo de la claudicació o de l’apatia. Aquesta humanitat és també la que fa possible el
Així, en el guió de la pel·lícula, i de la mà dels pares
canvi, tot i que, en moltes ocasions i de manera
Antonio Montesinos i Bartolomé de Las Casas,
recurrent, la marxa de la llibertat resulta truncada per
assistim a la denúncia de la barbàrie. Tots dos formen
l’ambició dels homes, que sovint obliden que són, per
part del col·lectiu dels opressors, però això no els
damunt de tot, persones.
impedeix manifestar el seus desacords i allunyar-se de
Sara Fernández Puerto
les seves pràctiques brutes, donant preferència als criteris de veritat i de justícia en front dels criteris de classe o ètnia. El contrari, negar el que és evident, ja sigui per conveniència, per oportunisme o simple por és “viure en pecat mortal”. El mateix farà el productor de la pel·lícula, en Costa, que es decantarà per les persones, deixant de banda la seva seguretat física i material. No estaran a la seva alçada, certament, la resta de participants de la pel·lícula: ni els actors, paralitzats per la por davant l’aixecament dels indígenes ni l’idealista director, Sebastián, que acaba més preocupat per l’al·legat artístic de la pel·lícula que està rodant que no pas per la participació o
22
Calidoscopi
juny 2011
Memòria dels 10 anys del IEMC
LA NOSTRA HISTÒRIA. UNA MICA D’HISTÒRIA Seguint els passos dels nostres companys i d’altres A l’any 1984 es va fundar a Madrid l’ Institut Emanuel
grups actius, a l’any 2001 varem començar, amb
Mounier (IEM) i ha anat desenvolupant-se fins tenir
tremolor, aquesta petita aventura de constituir un
militants i grups actius en molts llocs d’Espanya i
“Institut Personalista Comunitari a Catalunya” posant
Amèrica Llatina com Mèxic, Paraguai, Brasil, Bolívia i
com a símbol a en Emmanuel Mounier. Han passat
Argentina.
deu anys i encara som vius i amb ganes de donar “guerra”.
Grups actius que ha desenvolupat una tasca educativa i social arrelada al seu entorn i amb la idea de
Es veritat que som poquets però tenim confiança en
transformar una societat, el de realitzar una
que, tal com diuen els estatuts de la nostra associació,
comunitat de persones alliberades de l’afany de
la tasca de CONSTITUIR UN GRUP DE VIDA
possessió, tendents a una societat personalista i
COMUNITARIA I ACCIÓ PERSONALISTA; DIFONDRE EL
comunitària, per lliure, justa, ètica, fraterna i
PENSAMENT PERRSONALISTA-COMUNITARI; DESVET-
profundament espiritual.
LLAR UNA CONSCIÈNCIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT; I CONSTRUIR UNA SOCIETAT MES HUMANA, JUSTA I
El centre del pensament i acció és la PERSONA
SOLIDARIA, es una acció de gran durada i que te un
Humana, fi en sí mateixa, però no enclaustrada
gran futur.
individualment, sinó oberta al compromís solidari vers l’altre, i ordenada a la transcendència. Per ella,
2001-2002
assolint, a la vegada, la transformació interior de
Primeres aules de formació: Introducció al pensament
l’ésser humà i de les estructures on vivim.
de Mounier
Tot aquest ideari no seria viable sense una nova
2002-2003
cultura crítica que faciliti la formació de les
Primeres aules: Acció política:
consciències per resistir davant els intens de
“El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX”. Ponent: Valentí Vázquez López.
deshumanització.
23
Calidoscopi
“Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista”. Ponent: Miquel Montoliu Martí.
juny 2011
-El camino de la virtud. Para ser personas de caràcter, d’en Carlos Díaz - Vivir la salvación. Así en la tierra como en el cielo d’en Martín Gelabert
2003-2004 Aules: La persona i la transcendència
“Metafísica y ciencia”. Ponent: Guillermo A. Donaire.
“La persona y su crecimiento en Zubiri”. Ponent: Xosé Manuel Domínguez Josep Lluis Vázquez
Primeres publicacions:
“Emmanuel Mounier i el problema del mal”. Ponent: Maria Pueyo.
-Traducció al català del llibre d'en Carlos Díaz "Emmanuel Mounier" de la Col·lecció SINERGIA.
“El personalisme d'Emmanuel Mounier i la seva presència a Catalunya”. Ponent: Josep Maria Coll.
-El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX, d'en Valentí Vázquez López -Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista, d'en Miquel Montoliu Martí -Col·lecció “La Persona ¿Qué es?” Ediciones San Pablo - El proceso interior. Viaje al interior de ti mismo , d’en J. L. Vázquez Borau -Vivir en el amor. Nadie puede vivir sin amor, d’en M. Gelabert -La persona y la realidad del mal. Una aproximación al concepto del mal , d’en María Pueyo -Eres luz. La alegría de ser persona, d’en Xosé Manuel Domínguez Prieto -Constructores de la Paz. Educar para la no-violencia activa d’en J. L. Vázquez Borau -¿Felicidad o sufrimiento?. Una alternativa en tus manos., d’en Joaquín Campos
Josep Maria Coll
2004-2005 Celebració del centenari Emmanuel Mounier.
24
Calidoscopi
2005-2006 Creació del Centre Horeb Religions. El Centre va ser creat per dos membres del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Valentí Vázquez López i Josep Lluís Vázquez Borau, el 8 de setembre de 2005, com una vocalia d'aquest, per tal d'oferir, dins de cada programació del curs, alguna Aules Horeb, per l'estudi, el coneixement i l'amistat entre les diferents confessions cristianes i les diferents religions.
juny 2011
personalista, quedant d’aquesta manera la capçalera de la revista: CALIDOSCOPI “Revista de pensament i valors personalistes comunitaris”. 2007-2008 Des del grup Mounier-Girona es planteja la publicació en català dels llibres d’Emmanuel Mounier i es començarà pel “El personalisme”. Cicles de conferència a Girona “El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana”. Ponent: Antoni Comin i Oliveres. “L’educació com a personalització a Emmanuel Mounier: Una psicologia dels valors per despertar la persona”. Ponent: Albert Llorca i Arimany. “L’essència del diàleg Mounier i Buber”. Ponent: Francesc Torralba i Roselló
Albert Llorca
2006-2007 “La revolució comunitària d’en Emmanuel Mounier”. Ponent: Albert Llorca “Els impersonalismes i el personalisme”. Ponent: Oscar Sorribes “ La persona un esser en relació”. Ponent: Josep Lluis Vazquez “El personalisme que volem”. Ponent: Francesc Torralba “Que és la UTDCC”. Ponent: Carles Ortega, president de l’Unió de Treballadors La nova etapa de Calidoscopi comença amb la direcció de la revista per en Oscar Sorribes, sota el patronatge del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb la col·laboració del Grup Mounier del IES Terra Roja i el Centre Horeb Religions. En aquesta nova etapa a més del valors personalistes adjuntem “pensament”
Joan Lluis Pérez
Aules Mounier: Economia i política personalista
“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana. Ponent: Antoni Comín i Oliveres , diputat al Parlament de Catalunya. “Democràcia i participació ciutadana”. Ponent: Joan Biosca, director Institut Social Obrer de València 25
Calidoscopi
juny 2011
“La política a Catalunya”. Ponent: Joan Paredes, ex diputat al Parlament Espanyol. “M. M. Batjin: Llenguatge i política”. Ponent: Carles Llinàs, vice-Degà de la FFC. “Emmanuel Mounier: més enllà de l’esquerra i la dreta”. Ponent: Miquel Calsina Busca, professor Ciències Polítiques UAB. “Economia i Política Personalista”. Ponent: Arcadi Oliveres, president Justícia i Pau Joan Rigol i Joan Paredes
Mounier en el context polític i intel·lectual català dels anys 50 Seminari a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (ISCRG) amb el títol: “Mounier i el personalisme davant del segle XXI”. Ponents: Dr. Albert Llorca i Llic. Valentí Vázquez
Aules Mounier: “Virtuts i valors personalistes comunitaris” Joan Paredes
Curs 2008-2009
Conferències a Girona “Els polítics i el personalisme d’Emmanuel Mounier”. Ponent: Gregorio Peces-Barba Martínez, ex-president del Congrés dels Diputats i rector de la Universitat Carlos III (1989-2007) “El personalisme de Maritain i la seva relació amb Mounier”. Ponent: Joan Rigol i Roig, ex-president del Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat “Persona i comunitat: Emmanuel Mounier al segle XXI”. Ponent: Jordi Pujol i Soley, ex-president de la Generalitat
“Concrecions conceptuals en relació al mon dels valors i de les virtuts” Ponent: Dr. Joan Martinez Porcell “L’existència humana i l’esperança”. Ponent: Dr. Albert Llorca “El valor, la virtut i el caràcter”. Ponent; Ll. Nicolás Sáinz “La personalitat del militant personalista”. Ponent: Ll. Valentí Vázquez López Celebració de l'any Sant Pau a càrrec de Josep Lluís Vázquez Borau. “Virtuts humanes per a la vida pública”. Ponent: Dr. Joan Lluís Pérez Francesc
26
Calidoscopi
juny 2011
2009-2010 Aules Mounier: Reptes del personalisme del segle XXI
“L’actuació personalista del bisbe Carreras”. Ponent: Jaume Aymar “Que vol dir parlar dels valors en el personalisme”. Ponent: Valentí Vázquez
Nicolas Sainz
Reconeixement Emanuel Mounier L'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, juntament amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, atorgarà a partir d’ara i cada any el guardó: "Reconeixement Emma-nuel Mounier Catalunya" a aquelles persones o institucions que destaquin per les seves tasques i projectes que girin al voltant de l'enaltiment de l'ésser humà com a persona i membre compromès en el valor i el progrés comunitari. El primer guardó va ser concedit al Dr Josep Maria Coll i Alentorn, per la seva tasca filosòfica i estudi sobre el personalisme comunitari
“Mounier i la seva reflexió econòmica en el segle XXI”. Ponent: Joan Paredes “Com gestionar el pluralisme religiós en la Catalunya d’avui”. Ponent: Miquel Calsina “Virtuts cíviques en el manifest de Mounier: una reflexió tot pensant en els joves”. Ponent: Joan Lluís Pérez Francesc “Treball i lleure en la perspectiva personalista”. Ponent: Albert Llorca
Valentí Vazquez i Oscar Sorribes
Primeres jornades personalistes de la Societat Catalana de Filosofia. Va intervenir el Dr. Gabriel Amengual, professor de la Facultat de Les Illes Balears, amb la ponència “Les pors del segle XXI”, en el marc del tema « Les pors i esperances del segle XXI », i també van intervenir els membres del Grup de Filosofia Personalista.
Conferències a Girona “El nou humanisme al servei de la persona” Ponents; Salvador Cardús, Arcadi Oliveres i Josep M. Esquirol
27
Calidoscopi
juny 2011
Segon Reconeixement Emmanuel Mounier Atorgat a la Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa en la mesura que testimonia, de fa més de vint-i-cinc anys, la seva vocació de contribuir activament a la millora del teixit personal humà , tant laboral com econòmic i social de la comarca d'Osona.
“Propostes personalistes davant la crisi religiosa”. Ponent: Josep Lluís Vázquez
Miquel Montoliu
Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier Atorgat a Arcadi Oliveres i Boadella pel seu mestratge en el coneixement com a professor en l'àmbit socioeconòmic i pel seu permanent compromís en defensa del desenvolupament humà, la pau, els drets humans i la plena convivència al capdavant de Justícia i Pau, basats en el profund respecte a la persona humana
Segon reconeixement Emmanuel Mounier
2010-2011 Presentació del llibre “Manifest al servei del Personalisme”, d'Emmanuel Mounier a l’Ateneu Barcelonès Aules Mounier: Propostes personalistes davant la crisis “Propostes personalistes davant la crisi de valors”. Ponent: Miquel Segura “Propostes personalistes davant la crisi politicoinstitucional”. Ponent: Miquel Montoliu. Presentació del llibre “La tercera via”, de Joan Paredes
“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”. Ponent: Joan Lluís Pérez “Propostes personalistes davant la l'ensenyament”. Ponent: Albert Llorca.
crisi
de
Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier
Conferències a Girona “Un nou humanisme: La economia al servei de la persona” Tres experiències de democràcia econòmica i social: Projecte de Banca Ètica FIARE. Grup Cooperatiu Mondragón. Cooperativa La Fageda
28
Calidoscopi
juny 2011
EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona L’arquitectura ha estat sempre inserida en la
(Cogul), aixecava dolmens megalític entorn el 3000 aC
humanitat. És necessària i vital a les nostres vides, i no
(Cova D’En Daina), construïa poblats ibèrics a partir
només pel fet de constituir un refugi que ofereix
del segle VII aC (Ullastret), o erigia en el segle XIV, de
protecció davant el medi físic, privacitat enfront els
la ma de Berenguer de Montagut, la incomparable
altres o confort en el desenvolupament de les nostres
Santa Maria del Mar. En altres indret i amb
activitats quotidianes. L’arquitectura ens representa
cronologies pròpies, els egipcis construïren grans
com a societat i com a essers humans individuals, o
piràmides amb aspiracions d’eternitat, els grecs
com assenyala Mies Van der Rohe, és voluntat
idearen polis de caràcter atemporal, els romans
d’època. Per això L’arquitectura
conformaren espais d’oci
és font de goig
i comerç amb criteris
estètic i intel·lectual, és capacitat tècnica i creativa,
utilitaris, L’ordre del Cister recrearia en els monestirs
signe d’ostentació i de sociabilitat, de poder i de
afany d’espiritualitat, Lluís XIV en el Palau de Versalles
convivència,.... i alhora la gaudim i la patim, l’imposen
mostraria poder i grandesa, i en el Modernisme, els
quan aixequem la nostra casa i ens l’imposen quan
arquitectes cercaren complaure l’hedonisme i el desig
compartim urbanisme i espais públics.
de protagonisme social de la burgesia, consolidada ja com a classe social.
Al llarg de la historia l’arquitectura i l’ urbanisme han desenvolupat un paper fonamental, tant a nivell
Tots nosaltres vivim en una època determinada i és
antropològic, com social, ideològic i artístic. Des de
necessari que ens sentim vinculats a ella, lo contrari
temps molt antics l’home aixeca la seva llar i crea les
suposaria el desarrelament, la incongruència, la
zones de oci o les infraestructures amb allò que la
neurosi. L’home és un esser social, vinculat a sistemes
natura li proporciona i amb els mitjans que els
politics, econòmics, científics, ètics, filosòfics i
coneixents de la seva època li permeten, però les
religiosos. L’arquitectura, obra feta per l’home i per a
estructura d’acord amb el sentiment. El resultat
l’home ha de ser una conseqüència d’aquesta realitat,
formal de l’obra és conseqüentment humà, perquè es
no una resposta aliena. Els pensadors d’arquitectura
fruit de la possibilitat i l’elecció.
de la primera meitat del segle XX (Le Corbusier, Theo Van Doesburg, Marineti, Adolf Loos,...) son conscients,
Atenent a la seva visió còsmica de l’univers, a casa
i bel·ligerants enfront d’allò i d’aquells que frenen el
nostra, per exemple, fa 9000 anys l’home paleolític
desenvolupament
decorava coves i balmes amb escenes de cacera
adaptació del llenguatge arquitectònic a les noves
natural
de
l’arquitectura,
la
29
Calidoscopi
juny 2011
necessitats socials, no reconeixen com a vàlides les
matemàtiques, casi pitagòriques, de Le Corbusier,
noves aportacions estètiques formulades pels Istmes,
contrasten amb la exaltació a la corba de Sant’Elia .
o refusen la potencialitat dels nous materials
Persisteixen les seves idees en l’arquitectura de avui
industrials.
dia? Creiem que sí.
És del tot cert que en l’arquitectura es relacionen
Per una banda perquè des de ja fa uns anys que ens
espai, temps i humanitat, i que la síntesi resultant ha
trobem en un món en transformació, com el que els
de ser verídica, altrament no seria estètica, sinó
artistes esmentats van viure. Relativitat, moviment
dissonant, inclús irrisòria.
Però tot i la certesa
continu en el que la societat és diversifica i es dilueix,
d’aquesta afirmació i la legalitat de la lluita per
moda, velocitat, transitorietat, dinamisme de les
reafirmar l’arquitectura com a valor artístic i social
formes, adaptabilitat, canvi per el canvi,...
integrat
esmentats,
conceptes que concorden amb la visió de Sant Elia i
arquitectes i no arquitectes, traspassen, amb una
els futuristes, a la vegada que altres conceptes es
vehemència molt pròpia del clima polític i intel·lectual
decanten per posicions com les de Le Corbusier o Van
de
totalitarismes,
Doesburg i els Neoplasticistes, que defensen la
propagació de la idea de superhome de Nietzche,
elementalitat formal, l’ impacte color, la economia, la
desplegament del positivisme i del utilitarisme,...) els
funcionalitat,....... valors que realment estan presents
límits de la raó, tot i al·ludir a la raó com a eina de
en la nostra societat actual.
a
l’època,
aleshores
els
pensadors
(naixement
dels
son
progrés. Cometen l’error més greu que ningú podria cometre, pecar de supèrbia, girar l’esquena al passat, denigrar-lo i oblidar que l’arquitectura es deutora dels homes, i de les cultures, que abans que nosaltres resolgueren problemes, treballaren amb afany per esbrinar les lleis del cosmos i albiraren noves realitats d’igualtat social.
No obstant hem de fer constar que si be la coincidència en el rebuig del passat (del que no tots els arquitectes contemporanis son participes, ja que hi ha excepcions notables) i la simultaneïtat en la crítica a
la
arquitectura
no
adscrita
al
Moviment
Internacional es unànime, no tots els arquitectes ni els moviments arquitectònics del segle XX ofereixen les mateixes solucionen formals. Per exemple, les idees 30
Calidoscopi
Per un altra banda, i des del meu punt de vista, la
convicció,
tendència a rebutjar el passat que patien els autors
irrellevant, allunyament de l’entorn,......
entra
que no condueixen enlloc perquè no mirem ni
en
contradicció
amb
les
formulacions
arquitectòniques actuals, ja que s’ha deïficat els
línies
rectes
juny 2011
anodines,
simplicitat projectes
comprenem l’ubicació ni el context de la obra.
artistes més rellevants del Moviment Internacional, i s’han convertit en dogma les seves propostes i la seva
Conclourem, que per no caure en la repetició seriada,
concepció de l’art i de la arquitectura. Es a dir, un
en la rutina,
segle després ens pot passar a nosaltres el que els
contextualització, en la falta de respecte a la natura i
passava a ells en el seu moment: impossibilitat de
als altres, hem de buscar noves solucions als
dissenyar més enllà d’allò que és considera correcte i
problemes
sancionat, convertint l’Estil Internacional, de vegades,
l’experiència de qualsevol estil, però centrant-nos en
en un nou Academicisme.
les nostres potencialitats i les nostres necessitats, con
en la ocurrència fàcil,
arquitectònics,
sense
en la des
renunciar
a
ho van fer alguns dels grans arquitectes del Segle XX, Travessem un moment de crisi, on no hi ha un lligam
si be amb humilitat. Aleshores podrem esdevenir
ferm entre valors , pensament i societat, i moltes
sostenibles, el gran repte de la Nova Arquitectura del
vegades, esgotada la capacitat creadora, ens recreem
segle XXI.
en el mateix llenguatge: formes cúbiques sense
Verònica Llorca Fernández
31
Calidoscopi
juny 2011
Regular drets per dissoldre’ls? En altres ocasions hem mostrat la perplexitat d’un
que el suposat estat protector li hauria de procurar –
estat com l’actual, el postmodern, que és el que tenim
treball, habitatge digne, mínima solvència salarial per
a Occident, i que ha eixamplat molt el seu abast en
poder gestionar la seva vida, garanties de qualitat de
cada societat en la que s’ha instal·lat, controlant bona
salut i d’educació públiques (i no diem ja els ciutadans
part de la vida de les persones sota la seva jurisdicció;
mancats de plens drets jurídics, com els “sense–
però alhora, poc compromès en actuar i gestionar
papers”); i
directament –com feia
l’anomenat “estat del
benestar” a bona part d’Europa Occidental en les
- Hom percep que la “sortida” a tant pobre resposta
dècades dels 60 als 90- les dificultats i necessitats de
de l’estat davant els éssers humans, la vida dels quals
la població.
controla -situació que, si més no, permet-, passa per l’enfortiment de l’economia financera, que és la
En el nostre país, la posició de l’estat espanyol no
responsable de notables i escandalosos desgavells en
només no és diferent; sinó que és emblemàtica del
els últims temps, la qual cosa es concreta en
que direm sobre la qüestió que abordem.
l’enduriment de préstecs de tota mena per al ciutadà de peu –complementat aquest enfortiment financer
D’ençà d’una quinzena d’anys cap aquí, l’estat
amb
la
curiosa
proposta
governamental
de
controla més parcel·les de la vida social que mai –ha
“bancarització” de les caixes d’estalvis-; així com
crescut espectacularment el volum de matèria
també passa per les “regulacions laborals” a dojo –
legislada (a vegades “re-legislant” sobre el que feia
que són més “desreguladores” que altra cosa- i
poc ell mateix ja havia legislat) des de l’ensenyament
sempre a la baixa, l’augment lliure de preus de serveis
fins a l’àmbit laboral, passant per la regulació
imprescindibles –l’electricitat i els carburants- en
econòmica, financera i la pressió fiscal, la sanitat, la
benefici del gran capital multinacional, la disminució
gestió d’espais públics naturals i/o urbans...; i hom te
de prestacions per l’atur, la davallada de la qualitat de
la desagradable sensació que:
l’assistència sanitària –que, és clar, ha de produir superàvit a la Seguretat Social-, una descarada
-La figura de la persona humana com a nucli
promoció dels plans de pensions i de les assegurances
fonamental racional, lliure i comunitari –subjecte de
sanitàries privades..., tot en la via de la promoció d’un
drets i de deures morals- es redueix a mera anècdota;
tercer personatge que ja habita fa unes dècades entre nosaltres: el consumidor.
- La categoria de “ciutadà” d’un estat és carregada
La descripció anterior és, per acabar d’arrodonir-se,
d’obligacions sense la contrapartida dels beneficis
complementada, amb la última decisió governamental 32
Calidoscopi
juny 2011
a l’estat espanyol –amb el beneplàcit europeu-:
Estem en una democràcia?. Formalment sí, una
l’allargament de la vida laboral als 67 anys, així com
democràcia representativa –el savi professor José Luis
l’enduriment de les condicions –38 anys necessaris-
Aranguren en deia una “partitocràcia”-. I de què és
de treball-productiu per accedir en el futur a una
representativa?. Dels drets de les persones o dels
pensió de jubilació: i això dit en un país que te més de
despropòsits dels governants?. Potser la qüestió de
quatre milions d’aturats, dels quals la meitat a penes
fons no és que el mot “democràcia” s’erigeixi en
supera els trenta anys... O sigui, que si els números no
sistema representatiu, ple de “mecanismes” –
ens traeixen, tots aquests joves “tallaran just”, com
Emmanuel Mounier parlava de “mecanismes” com la
diu la dita popular, o ja no arribaran molts d’ells a
centralització de l’economia de la qual l’especulació,
rebre la pensió de jubilació pels anys cotitzats.
el guany fàcil o la fecunditat del diner en són mostresque dilueixen l’acció i la responsabilitat del gestor
Estem en un estat del benestar?. De regulacions no en
polític. Potser cal que l’anomenat “govern del poble”
falten, de drets –que són fonamentals i brollen en la
es vesteixi d’un sentit de responsabilitat –“disposar-se
persona humana- se’n parla molt en tanta regulació
a “respondre” amb sensatesa de les seves decisions-,
legal; però, què se’n fa d’ells?. Se sol associar tanta
que, avui per avui, no demostra tenir. Potser cal que
decisió –així ho fan els professionals de la “carrera”
la democràcia adopti un “to” “fronocràtic”; és a dir
política –ha de ser una “carrera”?- a la seguretat i
que el “demos” que sigui governat per la “frònesis” o
viabilitat de la democràcia. Cal preguntar-se si no ens
sentit
encaminem més cap a una “dissolució”, més que
pensament filosòfic grec més excels demanava al
regulació- de drets; una mena de “desactivació” de
governant sensat. En aquesta via, és ben palès, resta
tot dret de reivindicació i exigència que comporta l’ús
molta feina per fer.
del mot “dret”, enfront de qui se suposa que ha de fer
Albert Llorca
de la prudència o responsabilitat que el
possible exercir-lo per part del ciutadà, que és l’estat.
33
Calidoscopi
juny 2011
Comentari sobre la pel·lícula: “senderos de gloria” Voldria fer una reflexió sobre la reducció de les
El resum dels fets narrats és així: a l’any 1916, l’alt
persones a mer objecte per usar indiscriminadament
Comandament francès dóna l’ordre d’atacar un punt
segons les conveniències, a partir dels fets que es
estratègic que estava en mans de l’enemic del
narren en aquesta pel·lícula i que recreen un fet real
moment: els alemanys. És la guerra de trinxeres, i els
de la primera guerra mundial. Ben segur que quelcom
soldats hauran d’arribar al lloc on estan els enemics,
similar passa en altres guerres –recentment, a la
passant per foc creuat. Un general anomenat Mireau,
guerra de Irak varen succeir abusos realitzats per les
ordena al coronel Dax que faci avançar als seus
tropes americanes que, precisament, vaig recordar
soldats, ordre que, per les grans dificultats que
quan vaig veure la pel·lícula que ara comentaré.
suposa, és poc obeïda pels seus homes. Només molt pocs hi arriben, i llavors el general Mireau, , en observar aquest desgavell des de la seva posició de comandament, ordena bombardejar als mateixos soldats propis per “covards”. I a més, tal acte de indisciplina creu que mereix un càstig, de manera que, amb el permís d’un general superior, un tal Broulard, ordena al sergent elegir tres homes a l’atzar per ferlos un consell de guerra per covardia com a representants de tots els soldats, ja que no pot jutjar a tota la companyia. El coronel Dax els defensarà en la paròdia de judici que fan, però no se li permet fer adequadament i, en conseqüència, els tres homes són comdemnats a mort i executats.
Un cops morts, Broulard obra una investigació sobre el comportament de Mireau i ofereix el lloc d’aquest al coronel Dax que ara ascendiria. Davant de tant cinisme, el coronel no li fa cas i torna amb els seus homes al front. .
En la pel·lícula es posen en relleu diversos aspectes que pertoquen a la ètica i a la nul·la consideració i respecte a l’ésser humà. Hi ha, per començar, un clar 34
Calidoscopi
juny 2011
abús de poder: els dos generals representen la més
militarisme, que es pot interpretar com la propensió a
indignant hipocresia i cobdícia –volen medalles i
la malaltia que pateix, sovint, l’estament militar arreu.
poder-, usant els soldats com a peces que s’envien a
No és aquesta una bona manera de contribuir a una
morir, si els convé, sense cap possibilitat que surtin
societat de persones, certament.
vius. El patriotisme dels militars d’alta graduació queda per terra; potser per això la pel·lícula fou
Al final de la pel·lícula, hi ha una escena molt emotiva
prohibida a Espanya a l’època del general Franco;
que em va impactar: una noia alemanya, detinguda,
doncs fou interpretada com un atac a la institució
és obligada a canta en una taverna plena de soldats
militar i, imagino, al nacionalisme agressiu del règim.
francesos per a què es “diverteixen”: i resulta
D’altra banda, el problema de la pena de mort i la
impressionant observar com l’ambient de crits i
injustícia –sinó arbitrarietat que comporta- es fa notar
improperis contra la noia quan comença a cantar amb
en la pel·lícula, i que completa la total manca de
molta por i quasi sense veu, va transformant-se en
respecte a la dignitat humana quan es desenvolupa un
silenci, seguit de l’acompanyament dels soldats que es
procés judicial vergonyós, de vulgar paròdia, per
van afegint a la cançó. Tot un símbol de què les
poder condemnar i matar els tres soldats seleccionats.
persones, si es deslliuren dels seus prejudicis, mostren
Sense dubte, el director, Stanley Kubrick volia reflectir
la seva vessant més generosa.
la fredor inhumana amb la que, qui te el poder i la
Anna Rius
vida de les persones en les seves mans pot enviar-los a la mort per conveniència i sense més explicacions. En aquest sentit, és un clar al·legat contra el
35
Calidoscopi
juny 2011
COMENTARI DE LLIBRES “La Intel·ligència Espiritual: de la “cura de si” al desplegament vers l’Altre de si” (A propósit del llibre La Inteligencia Espiritual de J.L. Vázquez Borau) Presentar
un
llibre
mereix
haver-lo
pensat
prèviament. I més un llibre per pensar. La “Inteligencia Espiritual” d’en Josep Lluis Vázquez Borau pertany a aquesta categoria. És per això, que, donada la complexitat i profunditat de temes que planteja, m’he proposat fer un comentari a mena de invitació a la reflexió i no pas un resum dels molts continguts tractats, que ja els abordarà el lector amb calma. Aquí, doncs, em limitaré a proposar unes notes reflexives que la lectura del llibre m’ha incitat.
Establiré quatre registres o esglaons en el meu apropament a l’obra:
En primer lloc, un registre “psicològic” de la intel·ligència espiritual –cosa encara relativament nova , enmig de les més conegudes “intel·ligència cognitiva”, “intel·ligència emocional”, intel·ligència col·lectiva”... que estan més de moda-. L’expressió “intel·ligència espiritual”, que podríem associar a altes expressions més clàssiques de la filosofia, com ara “coneixement de si”, “conatus intellectualis” o “estima de si”, fou proposada l’any 1994 per Robert Cloninger com un apropament a l’enfocament 36
Calidoscopi
juny 2011
psicològic des d’on poder abordar a una dimensió
Accedim, de retruc, al segon registre, en el qual es
transcendent de la vida humana, i al sentit que tenien
localitzen àrees d’espiritualitat humana com les que
els comportaments que han estat considerats
en Cloninger en diu “autoabandonament”, on se
tradicionalment “virtuosos”, com la gratitud, la
situen sentiment sobre el nostre paper en la vida o la
humilitat, el sentit de la compassió o el perdó. Tels
nostra sensibilitat davant de la bellesa; o també valors
virtuts es presenten com una mena de “categories”
relatius a la identificació transpersonal –compartint
que una psicologia sensata i profunda no hauria
sentiment amb altres subjectes personals en un
d’obviar, si vol contribuir a la comprensió de l’ésser
projecte comú-, o bé, l’aprehensió de la percepció
humà .En efecte, l’autoconeixement, l’autoestima,
humana d’esferes relatives al sentit últim de la vida, a
l’autonomia, l’empatia o l’autorrealització com a
la immortalitat, a l’esperança en un Regne d’amor que
formes del desenvolupament interior humà, no serien
ens
sinó formes psicològiques emparentades amb actituds
intel·ligència espiritual reflecteix, per tant, les fibres
com saber ser agraït i no superb, ser just i atent a les
antropològiques que encaminen l’ésser humà vers el
necessitats dels altres, saber comprometre’s quan
cultiu de si o superació de la seva finitud, en saber
cal... i, fins i tot, ser capaç de mantenir una actitud
“llegir” el lloc i funció amb que la condició humana es
generosa amb aquells amb qui no compartim gaires
plenifica amb el bon exercici de les seves capacitats,
idees; o bé ens han perjudicat: és el cas del sentit del
però que, alhora és, en paraules de Kant, propens a la
perdó com exercici de saber donar sense esperar la
ruïna del mal. I ho és, afegirem, sota figures poc
compensació o “peatge”..., o com a molt, albirar
intel·ligents com l’egoisme, la malfiança, la por o la
l’expectativa d’un poder arribar en el futur a estar
indiferència envers els altres. El significat del món i
millor davant de l’altre, més harmònicament... Tot
dels altres, i el sentit totalitzador i superador de tot
això, la psicologia de l’alteritat ho ratifica.
límit constitueixen línies o vessants que bateguen en
convoca...
Aquest
segon
registre
de
la
l’espiritualitat lúcida que arrela en l’ésser humà. És En un terreny més proper, la ciència neurològica parla
així que Josep Lluis Vázquez sintetitza aquest complex
de la intel·ligència espiritual en termes de que el
ventall que parla de l’home, en la paradoxa que rau en
cervell disposa de camps magnètics més amples que
ell, entre l’angoixa i la saviesa: la condició –en ella,
la mera recopilació i còmput de dades, de idees o
Paul Ricoeur parlava de la “fallibilitat” humana- i
reaccions emocionals... El cervell, doncs, es mou en
l’aspiració a la infinitud, des de la primera.
contextos més amples que la senzilla comptabilització adaptadora, en totalitats significatives sobre la vida, el
Entrem en el tercer registre, que anomenarem
deure moral –què és sinó, també, una forma mental
teleològic o de transformació de si: es tractaria, aquí,
d’eixamplament psíquic envers una altra ment
dit en síntesi, d’aquell moment de la espiritualitat
humana?-, o l’expectativa d’un futur compartible amb
humana conduïda per un ésser encarnat, de car i os,
moltes persones –ments- en l’àmbit col·lectiu.
que anomenarem persona –individu que “surt de si”, i 37
Calidoscopi
juny 2011
que es compromet en quelcom-; del moment, dèiem,
deshumanitzat i al marge de la lucidesa racional que
en el que ha de “plantar cara” al món. La persona
hauria d’extraure el millor dels éssers humans, amb la
humana s’hi ha trobat sempre en aquesta situació. I
finalitat del seu propi perfeccionament.
avui no és menys: els nostres temps, diferents a
Sense el sentit de la intel·ligència espiritual inserida en
d’altres èpoques, però semblants en presentar
el temps històric i en el batec de les comunitats
dificultats, no ens estalvien esforços.
humanes, els éssers humans, com a persones individuals intransferibles cridades a enaltir el món,
Váquez Borau fa referència a T. Radcliffe, per qui la
perden allò que els és essencial. La dignitat inherent a
crisi
la seva persona.
fonamental
de
la
societat
europea
contemporània, la que ens afecta directament i ens compromet –tot i no ser l’últim cercle de les nostres expectatives-, rau en la devaluació de la història en la que s’ha constituït; de manera que aquesta s’ha reduït al “progrés” modern de “tenir” coses, i s’ha entès com a signe de supervivència i de triomf dels més aptes. I en uns temps crítics com els nostres, als quals no els acompanyen gaires dosis de sentit de la mesura, ha triomfat “l’aquí i ara”: luxe, diners, “eterna joventut”, indiferència davant dels drames aliens...
Això implica un enorme “buit” existencial –una vida sense gaires expectatives-, en el qual la referència a l’Absolut
desapareix,
minimitzant-se
el
nivell
d’espiritualitat; pel fet que el sentit de l’existència aspira, com a molt, a un requilibri homoestàtic o immediata
experiència
efímera
de
benestar,
empobrint-se el creixement de la persona i la seva contribució al perfeccionament col·lectiu en el decurs del temps històric. Fluix sentit del l’esforç, nul·la esperança en la transformació del món a millor, un progrés desproveït del “telos” espiritual pel qual el món hauria de circular sota la guia d’eixamplar la comunitat de persones. Aquest sentit del “progrés” poc
intel·ligent
s’encamina
vers
un
món
Però, què és la persona?. Entrem ja en el quart registre que contemplarem per explicitar el significat de la intel·ligència espiritual. És, certament, un terreny complex i feixuc, en el que alhora te de senzill descriure’l i de dificultós ubicar-lo racionalment. Certament és la noció de persona, en tota la seva complexitat, la que es presenta com un saber viure en 38
Calidoscopi
juny 2011
l’estima dels altres, alhora que sap enaltir –
silenci i l’acció testimoniada en el món no són sinó
transcendir- aquesta estimació per damunt de
símptomes que parlen de com l’arrelament intel·ligent
l’existència pròpia, en el “fora de si” de tota existència
de l’amor en l’esperit humà expressa una Plenitud
en el món, en l’oferiment d’un amor als altres en un
Transcendent -Déu present en la vida humana-, que
Regne Suprem i definitiu de felicitat.
requereix paciència i esforç, per instal·lar-se en el món. ”Estimar al proïsme” és una sentència que
Com definir, llavors, la persona?. L’autor ens proveeix
recopila molts actes humans “manats” per l’amor de
de definicions prou orientadores: en la perspectiva de
Déu engolit i practicat per l’home en la seva vida com
Max Scheler, la persona és unitat immediatament
a objectiu final d’una vida comunitària en el Regne
conviscuda del viure, no simplement una “cosa”
Etern esperat.
pensada des de fora de la vida. Així mateix, fa una
La intel·ligència espiritual en el pensament judaico-
referència a Jacques Maritain, per a qui “la persona és
cristià en el que ens introdueix l’elevada sensibilitat
un centre de llibertat posat enfront de les coses, del
de Josep Lluís Vázquez fa palesa aquella convicció del
conjunt de l’univers, de Déu; un ésser que dialoga
“Càntic dels Càntics” de què “l’amor és més fort que la
amb una altra persona, que comunica amb ella
mort”. Crist és, llavors –en el mode de vida cristià- el
entenent i estimant”.
punt de referència culminant d’aquesta sensibilitat: és la figura personal –cos i esperit- que aprofundeix en el
Dit, sintèticament, la persona es presenta com una
sentit de l’amor com a guia excelsa per a l’home:
unitat vivencial des de “dins” de cadascú, centre de
saber sacrificar-se per als altres, saber morir per als
llibertat davant dels altres i de Déu, voluntat
altres... per Amor. Sens dubte, estem davant de la
d’apropament i estimació... En paraules de Paul
intel·ligència feta totalment Esperit, o l’Esperit que
Ricoeur, diríem que la persona apareix com la “unitat
“vessa” Intel·ligència a dojo.
narrativa d’una vida en el temps i amb altres vides” amb les quals es creua, dins del registre escatològic de
A mena de conclusió, cal dir que el llibre de Vázquez
la confiança en l’Amor de l’Altre de si “present” en els
Borau fa referències força enriquides, derivades de
altres. Com diu Franz Rosenzweig, l’amor humà en ser
les complexes reflexions en les que ens ha introduït,
comunicat, en ser parlat, es torna “supra-humà”, com
relatives a la unió de la felicitat i l’amor i al tarannà
una mena “d’aliança en una comunitat sobrenatural”.
actiu i no “calculat” de l’estimació. La intel·ligència espiritual suposa saber viure en l’estimació a cada
Aquesta clau escatològica de la intel·ligència espiritual
instant, com si el passat no ens condicionés –en el que
que proposen el judaisme i el cristianisme posa en
tingui de mals records o greuges rebuts-, com si ja
relleu l‘exigència d’expandir l’amor a l’altre com una
participéssim en la comunitat eterna de l’Amor.
experìencia
sigui
L’amor a l’altre, ens conclou Vázquez Borau, és
compartida per tothom: així, la paraula, el gest, el
l’indicador que l’amor no fa selecció prèvia, no està
misteriosa-“miraculosa”-
que
39
Calidoscopi
juny 2011
sotmès a cap interès propi: l’amor sense límits no fa
i... en testimoniar-lo, l’expandeix, doncs, als altres
altra cosa que “fer estimar”. Tornant a Rosenzweig,
éssers humans. No en va Eric Fromm, que pensava
ens atrevim a il·lustrar l’anterior conclusió amb una
que l’amor en les seves diverses manifestacions en
breu
prou
l’home –inclòs el referit a Déu- constitueix el sentit
alliçonadora de la intel·ligència de l’amor: “Només
definitiu de la vida, afirmava: “Si estimo realment una
l’amor de l’Amant (Déu) és aquesta donació de si
persona, estimo tota la humanitat, estimo el món,
renovada a cada instant: només ell es dóna a si mateix
estimo la vida. Si dic a algú “t’estimo”, haig de poder
en l’amor. I d’altra banda, l’anima humana desitja una
dir “estimo a tothom en tu, i a través de tu estimo el
eternització que ja no creix només en la relació jo-tu,
món, en tu m’estimo també a mi mateix”. Intel·ligents
sinó que exigeix fundar-se a la vista del món sencer”.
paraules per a una època com la nostra procliu a la
Un món en el que l’ànima humana ha d’anar
intel·ligència
treballant
operativa.
cita
d’aquest
en
pensador
l’esperança
de
alemany
que
s’hi
visqui
sense
esperit,
a
la
intel·ligència
intel·ligentment, o sigui, amorosament.
Albert Llorca
En aquest doble moment, doncs, poden dir que rau la intel·ligència espiritual en ser receptiva a l’amor diví
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Andreu Marquès i Martí: un pensador català personalista contemporani Biografia i trajectòria intel·lectual
Andreu Marquès i Martí nasqué a Molins de Rei l’any 1937. Estudià batxillerat a Vilafranca del Penedès i a Barcelona. Estudià enginyeria tècnica a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona. Ingressat al Monestir de Montserrat, hi realitzà els preceptius estudis eclesiàstics, i a partir de 1966 viatjà i romangué a la Universitat Catòlica de Lovaina, on es llicencià en filosofia, i on conegué i estudià sota el magisteri de Paul Ricoeur, un pensador que marcaria la línia i els interessos intel·lectual del seu pensament; del desenvolupament del qual sempre hi estaria pendent.
40
Calidoscopi
juny 2011
Tornat a Montserrat, ha estat en períodes alternants amb el seu magisteri a la Facultat de Teologia de Catalunya, en multitud de càrrecs i funcions, dels quals destacarem els que se citen: professor de l’Escola Filosòfica i Teològica del Monestir de Montserrat. Entre 1969 i 1980, així com entre 1986 i 1988 fou Prefecte d’Estudis del Monestir, alhora que ocupà altres càrrecs com el de Prefecte d’Estudis Hispànics de la Congregació Benedictina Sublancense (entre 1970 i 1996), Director de la revista Documents d’Església (1970-1987), així com Director de Qüestions de Vida Cristiana (2000-2008). L’any 1995 presentà la seva tesi doctoral a la Facultat de Filosofia de Catalunya.
A partir de 2009 fou anomenat catedràtic emèrit a la Facultat de Filosofia de Filosofia de Catalunya. En la “Laudatio” que se li va dedicar en el comiat que li va fer l’esmentada facultat i en la que se’l nomenà futur professor emèrit, foren recordades unes breus paraules del pròleg que l’abat emèrit de Montserrat , Dom Cassià M. Just, li dedicà en el llibre “Comprendre la paraula” que Andreu Marquès acabava de publicar, com a homenatge al seu itinerari intel·lectual i vital: “un itinerari laboriós en la recerca d’una lectura de l’experiència cristiana en el context de la modernitat. Un itinerari tenaç en l’anhel de coherència i d’autenticitat, sense pors paralitzadores i alhora amb una adhesió ferma a la persona i al missatge de Jesús”(“Laudatio del professor Dr. Andreu Marquès i Martí”, del 29 de juny de 2009, per Sergi Gordo Rodríguez).
En el cultiu de la filosofia, s’ha ocupat de temes relatius a la filosofia del llenguatge i a l’hermenèutica, a la filosofia de la ciència i a reflexió ètica sobre l’economia.
Així mateix, en el terreny de la docència, Andreu Marquès ha impartit diversitats de matèries, ja sigui en el terreny de la teologia (així, en la Facultat de Teologia i altres institucions teològiques, com l’Institut de Teologia de Barcelona, el Centre d’Estudis Pastorals o en diversos monestirs, entre d’altres, en els quals ha ensenyat Introducció a la filosofia i Metafísica, hermenèutica, teoria de la comunicació, cursos sobre ciència i teologia, psicologia i ateisme, problema i misteri...); o en el terreny de la filosofia, en el que ha ensenyat filosofia del llenguatge, i hermenèutica, i ha desenvolupat seminaris sobre les obres de Paul Ricoeur, Karl Popper, Hans Albert, Otto Apel...
Pensament
Complementem aquesta referència sintètica a la persona i contribució filosòfica i teològica d’Andreu Marquès, ocupant-nos breument de la seva línia de pensament filosòfic, que ve marcat per tres aspectes cabdals:
-
Una base antropològico-hermenèutica arrelada en la filosofia de Paul Ricoeur, i que després tindrà connexions amb l’obra de Gadamer, Apel i Habermas.
41
Calidoscopi
-
juny 2011
Una capacitat reflexiva que treballa per descobrir els lligams en el si del marc hermenèutic, entre la filosofia i la teologia, fent front intel·lectual al positivisme i al criticisme escèptic.
-
Una perspectiva crítica i raonada al voltant d’alguns dels problemes més preocupants del nostre temps, com ho és l’economicisme i el consumisme, i la crisi de l’humanisme en general.
El paper de l’obra de Paul Ricoeur en el pensament d’Andreu Marquès és essencial, en un doble sentit:
-
Pel rigor filosòfic que ell hi veu en conèixer-lo a Lovaine, i per la formidable aportació que la filosofia ricoeuriana representa per al pensament i la forma de vida cristiana. La primera cosa, aviat la detecta Andreu Marquès a poc de contactar amb l’obra de Paul Ricoeur, de la qual en resulta el seu treball ja esmentat “Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”, que és un repàs molt ben estructurat de l’obra del pensador francès publicada fins aquell moment (feia molt que Ricoeur havia publicat el llibre dedicat al pensament de Freud). Posteriorment, Andreu Marquès, com es fa palès en les nostres referències bibliogràfiques, ha seguit de prop l’obra posterior de Ricoeur.
-
Pel que fa al segon aspecte que Marquès valora de Ricoeur, es posa en relleu en la “Laudatio” que li va fer el 24 d’abril del 2001 en ocasió del nomenament “Honoris Causa” que la Facultat de Filosofia de Catalunya URL) va fer a Paul Ricoeur. En l’inici de la “Laudatio”, afirma Marquès sobre Ricoeur: “Encara que no he tingut el privilegi de tractar Paul Ricoeur en la seva vida privada, per les moltes coses que he llegit sobre la seva persona... i també per algunes conferències seves a què he pogut assistir, goso afirmar que el seu tracte personal es caracteritza per l’amabilitat, la simplicitat i la modèstia” (Comprendre, III – 2001/2). Des d’un coneixement i apropament nostre semblant a la persona de Paul Ricoeur, confirmem absolutament les apreciacions d’Andreu Marquès.
Un els element cabdals que indiquen la línia de pensament d’Andreu Marquès és, sens dubte, la seva tesi doctoral, “Coneixement i decisió. Estudi sobre la teoria del coneixement de Hans Albert”, defensada l’any 1994; i que és un exemple d’aprofundiment epistemològic que es conjumina amb la seva inquietud filosòfica fonamentadora de l’abundós bagatge hermenèutic aconseguit en els anys d’estudi... i reflexió sobre l’obra de Paul Ricoeur...,i per contrast, de l’obra de Hans Albert, l’actitud crítica escèptica i polèmica en contra de l’hermenèutica del qual fou el que esperonà el seu interès intel·lectual per comprendre’l, reafirmant, com a resultat d’aquesta etapa reflexiva, les seves conviccions filosòfico-hermenèutiques i cristianes.
El tema específic de la tesi fou, doncs, una acurada reflexió sobre la teoria del coneixement de Hans Albert, centrantse en la qüestió de la certesa, al voltant de la qual desenvoluparà la seva anàlisi sobre la racionalitat crítica d’Albert. 42
Calidoscopi
juny 2011
Sobre la base del que Marquès en diu la filosofia pragmàtico-transcendental, es disposa endinsar-se en la “racionalitat fonamentadora”, entroncant aquí amb els grans clàssics, des de Plató i Aristòtil, passant per Descartes fins a Husserl i Otto Apel, com alternativa al que considera dogmatisme d’Albert –i també de William B. Bartley-, veí del cientificisme i del naturalisme.
La conclusió de la tesi es concreta, per tant, en el fet que, per Andreu Marquès, la “racionalitat fonamental” és la base o “condició de possibilitat” –heus aquí el seu enfocament “pragmàtico-transcendental”- de tot criticisme sensat, sobre el terreny del doble registre lògico-formal i reflexiu alhora, la qual cosa fa que la racionalitat sigui –en contra de la critica de Hans Albert- “hermenèutica”, que és la única via que obra la filosofia a la perspectiva del diàleg amb els altres enfocaments, sense la malfiança excessiva que hi expressa Albert, o, en menys grau, el propi Popper en les seves dures crítiques –a parer de Marquès, injustes- a pensadors de l’envergadura de Plató, Hegel o Marx.
Bibliografia
Pel que fa a les publicacions d’Andreu Marquès, hi ha un elevat gruix d’escrits en forma d’articles i comentaris en diverses revistes –dels que en farem un sever resum-, a banda dels següents llibres:
“Région “Conscience” et région “nature” chez Paul Ricoeur”. Louvain, 1966 (Tesina de Llicenciatura). “Coneixement i decisó: els fonaments del racionalisme crític”. Barcelona, 1996. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És el text en llibre del continguts de la seva tesi doctoral. “Comprendre la paraula”. Barcelona, 2001. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
“La filosofia hermenèutica de Gadamer”. Ed.Alejandro Madrazo. “Ètica i religió a Paul Ricoeur” (en el llibre en col·laboració amb Gabriel Amengual i Josep Mª Esquirol, “Ètica i religió a Levinas, Ricoeur i Habermas”. Barcelona, 1997. Ed. Cruïlla (ps. 45-112).
“R.Bultman” (en el llibre“10 pensadors cristians del segle XX”, coordinat per Pere Lluis Font). Barcelona, Ed. Cruïlla, Pel que fa als articles, assenyalem, resumidament, els següents, dels quals en farem una succinta classificació per àrees. Així, tenim:
43
Calidoscopi
juny 2011
a) En l’àrea de la crítica econòmica:
“Cal denunciar la societat de consum?” (1970) “Sobre la crisi de l’humanisme occidental” (1980) “Per a una crítica filosòfica de l’economicisme” (2002) “El mite economicista del mercat” (2006)
b) En l’àrea filosòfica, amb força influència del pensament de Paul Ricoeur i/o en referència explícita a ell:
“Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”. Qüestions de Vida Cristiana, (1966) “Eros i civilització. Una contribució a Freud?”. Qüestions de Vida Cristiana, (1972) “Sentit del pecat i sentiments de culpabilitat”. Qüestions de Vida Cristiana, (1974) Quatre articles sobre el mal: “El misteri del mal I, II, III, IV”. Serra d’Or, del setembre del 1997 al gener de 1998. “Laudatio de Paul Ricoeur”. Facultat de Filosofia de Catalunya. Revista Comprendre, (2001) “Paul Ricoeur: la convicció i la crítica”. Serra d’Or, (2005) “Paul Ricoeur. In memoriam”. Qüestions de Via Cristiana, (2005) “Paul Ricoeur: filosofia i relats”. Relats, (2006)
c) En l’àrea teològica:
“La fe i les nostres seguretats”. Qüestions de Vida Cristiana, (1973) “L’estranya religió dels cristians”. Serra d’Or, (1977) “Filosofia i teologia: un divorci equivocat?. Institut de Teologia de Barcelona, (1978) “Patologia ideològica en l’Església?. Qüestions de Vida Cristiana, (1981) “Missatge cristià i cultura contemporània”. Missatge, (1983) “Certesa i incertesa en el camí de la fe”. Qüestions de Vida Cristiana, (1986) “Arguments autorreflexius a Karl Popper”. Revista Catalana de Teologia, (1994) “Claus interpretatives del món que està venint”. Ars Brevis, (1997)
Albert Llorca
44
Calidoscopi
juny 2011
L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER: Josep Lluis Vàquez L'entrevista entranyable: Josep Lluis Vázquez Borau Per Albert Llorca
Josep Lluis Vázquez Borau, és doctor en Filosofia i en Teologia. I és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Ens contestarà amablement a les següents preguntes: Pregunta: Faci’ns un relat de la seva trajectòria biogràfica intel·lectual i una referència dels seus llibres –més de quaranta publicats-, que aborden temes que giren al voltant d’eixos com el personalisme, l’espiritualitat, les religions, les sectes, semblances de personatges... Resposta: El meu itinerari intel·lectual s’inicia l’any 1963 amb els estudis superiors de Filosofia i Teologia que culminen amb la Llicenciatura amb Estudis Eclesiàstics; després continua amb un curs d’aprofundiment bíblic a la Facultat de Teologia de Fribourg (Suissa), durant el curs acadèmic 1977/78 i posteriorment amb la Llicenciatura en Teologia Moral, a la Facultat de Teologia de Catalunya amb la tesina Dimensión ética del testimonio cristiano a partir del pensamiento personalista de Maurice Nédoncelle, dirigida por el Dr. Fernando Manresa (1987). L’any 1990 obtinc el grau de Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per La universitat Nacional d’Educació a Distància, i l’any 1999 el grau de Doctor en Filosofía, per la mateixa universitat, amb la Tesi: Filosofía de la relación a partir de Maurice Nédoncelle, dirigida per el Dr. Manuel Suances Marcos. I, finalment, aquest any 2011, obtinc el grau de
45
Calidoscopi
juny 2011
Doctor en Teologia Fonamental, per la Facultat de Teología de Catalunya, amb la tesi La amistad como categoría teológica y evangelizadora en Carlos de Foucauld, dirigida pel Dr. Xavier Melloni.
P: Assenyali tres temes que consideri que la filosofia, avui, ha de tractar de manera preferent. Quina opinió te sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i cap a on creu que hauria d'anar. R: La filosofia hauria de tractar de manera preferent aquests tres temes que afecten d’una manera essencial a la persona: La recerca del sentit de les coses; la relació entre Persona i Comunitat; i l’interrelació entre l’ètica, l’estètica i la mística. La filosofia tindria que tornar a la matriu d’on va sortir: l’ésser humà, i així poder donar resposta a les grans preguntes per el sentit de la vida: Cosmos-Home-Déu.
P: Parlem de la realitat que ens envolta. Digui'ns què li sembla que hauria de ser aquest món; és a dir, el seu ideal, i si ho creu viable. R: Un mon on es valori mes la persona per el ser que per el tenir; on es construeixi una societat començant per baix, creant lligams d’amistat entre les persones; una societat-món on regni la solidaritat i la justícia per a tots. Això és viable en la mesura en què cadascun de nosaltres procuri fomentar el ser enfront del tenir; estableixi relacions fraternals i d’amistat i lluiti amb totes les seves forces davant qualsevol mena d’injustícia.
P: Vostè és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: quins objectius i previsions futures pensa com a viables i desitjables per a la institució?. R: El primer objectiu i el mes bàsic, en relació al que he dit anteriorment, és construir una comunitat personalista amb lligams de confiança i d’amistat. Ara fa deu anys que varem començar el nostre camí. Quelcom d’això s’ha construït entre les persones vinculades al IEMC, però això ha de créixer i fonamentar-se. Quant a les previsions futures, continuar estimulant la reflexió personal en un món interconnectat i que no te gaire de fondària personal.
P: Per acabar, abordem la última qüestió: vostè és també, tal com hem dit, doctor en teologia. Faci'ns una breu síntesi de la relació que destacaria entre la filosofia i la teologia, i el paper que tal relació hauria de tenir avui, tant des de l' òptica del creient com de l'ateu o de l’agnòstic. R: Tota fonamentació, tota recerca, si no la volem decapitar ens condueix a la transcendència. La teologia se serveix de la filosofia -en aquest cas del personalisme-, per poder transmetre els seus continguts, i, alhora, la filosofia troba en la teologia cristiana el màxim de llum per l’explicació de les seves preguntes. Si la persona atea o agnòstica te dret a ser respectada en les seves idees, la persona creient també te que tenir la possibilitat de testimoniar el que la fa viure per dintre. No li sembla?
46
Calidoscopi
juny 2011
Recopilació del breu discurs del Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El dia 20 de maig d’enguany fou entregat a la seu de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya -Facultat de Filosofia de la URL- aquest guardó en la seva tercera edició. El “Reconeixement Mounier” fou instituït l’any 2009 en col·laboració amb la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon LLull , amb l’objectiu de reflectir i valorar la trajectòria humana, intel·lectual i de compromís vital, en pro de l’enaltiment de la tasca de les persones físiques o institucionals que hagin destacat per tels qualitats. Per això, el “Reconeixement Mounier” no és, pròpiament, un premi o recompensa a uns mèrits puntuals adquirits (cosa legítima per sí sola); sinó una expressió d’agraïment per l’ esforç i el compromís lliurement adquirits al llarg d’una vida. El primer “Reconeixement Mounier” fou atorgat al professor Josep Mª Coll Alemany, catedràtic i degà de la nostra facultat durant alguns anys, per les seves aportacions a l’estudi i ensenyament del pensament personalista dialògic i comunitari. El segon fou concedit a l’empresa Cooperativa Calandra, de Vic , por la seva extraordinària tasca, des de fa molts anys, en la integració laboral de persones amb discapacitats psíquiques. En la present edició, la Junta del IEMC, previ acord amb les autoritats acadèmiques de la Facultat de Filosofia de la URL, tenen l’honor de concedir el “Reconeixement Mounier” al senyor Arcadi Oliveres Boadella. Les qualitats que destaquen en el senyor Oliveres compleixen amb escreix les que són requerides per accedir a aquest guardó, i que es posen en relleu en la seva actitud permanent de defensa de la persona humana y del seu creixement comunitari arreu. En el perfil d’Arcadi Oliveres destaquen tres trets que confirmen l’actitud esmentada: - En primer lloc, el doctor Arcadi Oliveres és un professor d’economia que, tot i merèixer ser escoltat per la seva competència científica, ho és encara més pel fet de “segregar” pensament al servei de la persona, i això avui no és freqüent en l’esfera econòmica. - En segon lloc, la funció que sovint fa el guardonat és la de ser inquisitiu i crític –actitud d’arrel socràtica- davant de fets i arguments que li reclamen una reflexió per la repercussió pública que tenen, en tant que afecten als drets i al bé de les persones, sobretot les més indefenses. - I en tercer lloc, cal dir que Arcadi Oliveres destaca pel seu optimisme, no entès com a mera il·lusió, sinó como el que Emmanuel Mounier en deia “optimisme tràgic”; en la mesura que, del que es tracta és romandre en l’esperança per canviar el món a millor, canviant abans el pensament i el cor dels homes. A això es referia la il·lustre Simone Weil, en afirmar que “el futur no ens aporta res, no ens dóna res, som nosaltres els qui, per a construir-lo, hem de donar-ho tot, donar-li la nostra pròpia vida”. I crec que Arcadi Oliveres encaixa plenament amb aquesta valenta i digna proposta. Per tot això, acabem entregant públicament al senyor Arcadi Oliveres Boadella el Reconeixement Emmanuel Mounier 2001, que rebrà de mans del degà de la Facultat de Filosofia, doctor Joan Martínez Purcell. Felicitats al guardonat !
47
Calidoscopi
juny 2011
NOTÍCIES D’ACTIVITATS Notícies i activitats de l’àmbit personalista
Presentació de tesi doctoral sobre un pensador personalista: Franz Rosenzweig. El passat mes de desembre fou presentada brillantment a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pel nostre company i amic del Grup de Filosofia Personalista Sergi Mas Díaz la tesi doctoral “Persona, tiempo y diálogo: Franz Rosenzweig y la tradición dialógica”, de la que properament en farem una ressenya. La investigació, dirigida pel Dr. Gonçal Mayos, professor titular de la mateixa universitat, mereixé la nota de qualificació màxima “excel.lent cum laude”.
Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia Des del mes de desembre es desenvolupa un seminari al voltant de l’obra de Franz Rosenzweig, “La Estrella de la Redención”, obra cabdal d’aquest pensador alemany d’origen jueu i que constitueix una de les grans aportacions al personalisme dialògic
III Jornada de Filosofia Personalista al Seminari Conciliar Des de fa tres anys, el Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de filosofia organitza, en col.laboració amb l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, una Jornada de reflexió filosòfica dins l’àmbit del personalisme. Enguany, s’ha desenvolupat amb la presència del Dr. Carles Llinàs Puente, Dr. en Filosofia i professor titular de la Facultat de Filosofia de Catalunya URL, que encetà una ponència sobre l’Hemenèutica Bíblica, desenvolupant-se després una taula rodona amb els assistents.
Aules Mounier En els darrers mesos, i seguint el cicle previst per a aquest curs al voltant de “Les Crisis”, s’han celebrat tres sessions, sobre el tema, respectivament: “Propostes personalistes davant la crisi política”, a càrrec de Miquel Montoliu, professor d’ensenyament secundari i vicepresident del IEMC. La temàtica de la ponència girà al voltant de les “pistes” que el pensament mounierià atorga per a temps difícils, avui com en la seva època, amb les peculiaritats actuals, que reclamen, en la perspectiva personalista, segons Montoliu, no supeditar l’exercici de la política al diner, als vots útils, als mitjans de comunicació, a la simple majoria numèrica, al pur i dur contractualisme sense cap toc cap a la solidaritat i la comunitarietat. 48
Calidoscopi
juny 2011
“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”, a càrrec de Joan Lluís Pérez Francesc, professor de la Facultat de Dret de la UAB. La ponència començà plantejant interrogants al voltant de la crisi econòmica, sobre les responsabilitats, la precarització laboral, les confusions financeres als ulls de l’opinió pública... I proposà un canvi de paradigma, en la línia personalista de superar l’esperit d’aburgesament i fomentar la responsabilitat de les persones i la seva dignitat, el civisme, la societat –i no l’estat- del benestar.
“Propostes personalistes davant la crisi educativa”, a càrrec d’Albert Llorca, director de Calidoscopi. La ponència s’ocupà d’explicar l’aterrament de les teories pedagògiques de caràcter cognitiu-constructivista en el nostre entorn social i l’efecte que han tingut en el sistema educatiu que, en diferents etapes, s’implantà des de la dècada dels anys 90 d’ençà de l’entrada en vigor de l’antiga Logse. Així mateix, plantejà un to reflexiu i crític a partir d’algunes referències de teories crítiques modernes i postmodernes a les pedagogies esmentades.
Liceu Maragall de Filosofia A la seu de l’Ateneu Barcelonès (c/ Canuda,6), es desenvolupa, des del mes d’octubre, el dissabtes al matí cada tres setmanes (veure pàgina web del Liceu Maragall de Filosofia) un cicle de conferències al voltant de “La filosofia com a forma de vida”, en homenatge al que fou gran filòsof i historiador de la filosofia, Pierre Hadot. L’entrada és lliure.
Organitzat per SAFOR: Durant el mes de març s’ha desenvolupat un curs de lliure elecció sobre la Dignitat Humana a la Facultat de Dret de la UAB. Els temes han estat variats, abordats a partir diverses ponències, de les quals assenyalem: “El gran valor de la dignitat“. Dr. Joan LLuis Pérez Francesch i Mòmica Pallàs. “Cultura i dignitat”. Dr. Josep Mª Boixareu. “La dignitat humana. Drets humans i drets ciutadans”. Joan Soler. “Educar-se en la dignitat com exercici de l’esperança”. Dr. Albert Llorca. “La dignitat de la persona humana: Qüestió central de la ciència i de la tècnica del se. XXI”. Dr. Ricard Casadesús. “La dignitat com a valor integral de la persona. Dr. Josep Mª de Dios.
Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El passat mes de gener, en sessió ordinària la nostra institució proclamà, com fa cada any des que fou instituït el Reconeixement Mounier, l’atorgament d’aquest guardó concedit amb col.laboració amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, al Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, i que ja fou divulgat per la premsa en el seu moment –Catalunya Cristiana del 6 de febrer del 2011.L’esmentat guardó va ser entregat al guardonat el dia 19 de maig a les 19h a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (c/. Diputació, 231 de Barcelona) en un acte previ a la sessió ordinària de la ponència prevista per aquella data. Felicitats al Dr. Arcadi Oliveres! 49
Calidoscopi
juny 2011
Congrés de Filosofia de la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya En els dies 18 al 20 d’abril, es va celebrar a la seu del Col.legi dels Salesians de la Vall d’Hebrón (Ronda de Dalt) el I Congreso Nacional de Filosofía Aplicada, organitzat per la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya, en el qual van intervenir membres de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.
I Congrés Internacional de filosofia de la Intel.ligència Entre el 17 i el 17 de juny se celebrarà el I Congreso Internacional de Filosofía de la Inteligencia, en el Colegio Mayor San Pablo (Isaac Peral 88, Madrid), organitzat pel Instituto CEU de Humanidades Angel Ayala. Els àmbits del congrés són: Lógica e Inteligencia; Metafísica e Inteligencia; Inteligencia, sentimientos y práctica; Ciencia e Inteligencia y Inteligencia y Transcendencia. En aquest últim àmbit hi participa en Josep Lluis Vázquez Borau amb la conferència “La inteligencia espiritual como respuesta al sentido de la vida”.
Anunci de propers esdeveniments
Propera Aula de Verano sobre Personalisme a Burgos Els reptes del personalisme comunitari. 100 números de Acontecimiento Durant els dies 20 al 24 de juliol es celebrarà les XXI Aules d'Estiu a la ciutat de Burgos. Estan convidats com a conferenciants, entre d'altres, Carlos Díaz, Oleguer González de Cardenal, Jesús Conill, Arcadi Oliveres, Agustín Domingo Moratalla, Marcelino Agis, José Luis Vázquez Borau, Francisco José Soler Gil, Luis Ferreiro, Yves Roullière, Félix García, José Manuel Alonso, Luis Narvarte, Antonio Pinyes, M. Amor Barros ....
II Congrés Català de Filosofia Dels dies 9 al 11 de novembre del 2011, se celebrarà el Segon Congrés Català de Filosofia a la Casa Joan Fuster (Biblioteca Suecana, carrer Sant Josep 10, Sueca), organitzat per la Societat de Filosofia del País Valencià, la Societat Catalana de Filosofia i l’Associació Filosòfica de les Illes Balears.
50
Calidoscopi
juny 2011
PROGRAMACIÓ IEMC CURS 2011-2012 Aules Mounier 2011-2012 Superar la indignació: Una nova revolució personalista comunitària? Aula Mounier. Debat: “Democràcia representativa o democràcia participativa?”. Ponents: Miquel Montoliu i Oscar Sorribes 19 de gener de 2012 Aula Mounier. Conferència: “Control fiscal i distribució de la riquesa (política fiscal)”. Ponent: Joan Lluís Pérez 16 de febrer de 2012: Aula Mounier: Conferència: “L’atur” Ponent: a determinar 15 de març de 2012 Aula Mounier. Taula rodona: “Canvis socials i canvis de valors?. Participaran: Albert Llorca, Enric-Ernest Munt i Josep Lluís Vázquez. 17 de maig de 2012
Altres activitats Seminari permanent de Personalisme-Comunitari Octubre de 2011
Els dijous del mes d’octubre, de 19 a 20.30 hores a la Sala de professors de la Facultat de Filosofia de Catalunya es farà la lectura comentada i guiada del llibre Revolució personalista i comunitària d’Emmanuel Mounier. Professor: Oscar Soribes
17 de desembre de 2011 Celebració del Nadal amb els socis de l’IEMC 19 d’abril de 2012 Recés - Eucaristia 17 de maig de 2012 IV Reconeixement Emmanuel Mounier 14 de juny de 2012 Assemblea General de socis de l’ IEMC
51
Calidoscopi
juny 2011
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya
Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164 Preu: 6 euros La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164 Preu: 8 euros El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Títol: Manifest al Servei del personalisme número de pàgines: 274 Preu: 10 euros Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme. Altres llibres publicats a Internet consultar la web: http://insmouniercat.bubok.com
Aules Mounier: El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h. Centre Horeb Religions: És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://centre-horeb-religions.webs.com Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials. Trobareu més informació a http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com 52