Agorofòbia

AGOROFÒBIA Obro la porta i sento la por Que envolta el meu cos La ment es paralitza El pit se sent morir.

Dono un pas cap al meu temor més gran Però sento que no puc i torno enrere.

Sortir es una llibertat que no tinc, Em sento com una nena petit Que ha d’estar acompanyada en tot moment.

Lluito cada dia per la meva llibertat Per poder donar l’altre pas.

Somio ser com abans Gaudir de la solitud recorrent els carrers de la ciutat.

Quan la família ja no sigui l’acompanyant Sinó la companyia Ni el mòbil la seguretat Sinó la connexió.

Somriure perquè no hi ha cadenes Ni por, ni temences Ni la meva ànima no estarà atrapada En aquest món desafiant.

Mireia Huertas Méndez GES II