EL CAS MISTERIÓS DE LA VILETTA Com podia ser que, deixant de banda la seva professió, amb l’experiència aconseguida com a lector i espectador de tantes i tantes històries d’intriga només calia recordar el llegat d’Agatha Christie, Arthur Conan Doyle, els llibres de La cua de palla, les antigues sèries que recordava des de la seva infantesa: Ironside, Colombo, Kojak, L’hora d’Alfred Hitchcock, S’ha escrit un crim ... fins les més recents : Grantchester ; ara, no pogués treure l’entrellat del que estava passant a la seva ciutat, La Viletta, que amb cinquanta mil habitants patia les esgarrapades d’ algú disposat a fer desaparèixer un tipus de conciutadans pertanyents a col·lectius i característiques inintel·ligibles. Sortosament la frustració no impedia que mantingués els costums culinaris habituals i no havia perdut, en absolut, ni la gana ni la son. La recança, però, de no progressar de manera palesa en tot aquest assumpte tan fosc, gairebé negre, mortificava els seu esperit vanitós, calia trobar les escletxes dins l’ ensopit i burocràtic informe de la policia que li permetés ensumar, ni que fos de lluny, què carai estava passant. Aquell vespre mentre sopava amb el grup de col·legues, també detectius privats jubilats, en la trobada anual itinerant per capitals europees, repassava aspectes heterogenis del cas de la seva vila nadiua: algun element comú relacionava les víctimes d’aquest criminal en sèrie: una alteració en la biosíntesi de la melanina, és a dir, gairebé tots tenien albinisme, i una obsessió per la triscadeicafòbia en totes les morts. Arribat a l’hotel, acabant de pair les meravelloses delícies de la cuina mediterrània italiana, allà a la vora del Tíber, engegà d’esma el televisor Samsung gran pantalla (66 polzades), mentre prenia una grappa. Per enèsima vegada emetien El nom de la rosa. Christian Slater i Sean Connery resolien petits descobriments al voltant de les morts de monjos d’aquella tardoral abadia, quan de sobte, es va alçar del llit escopetejat, va fer un cop amb el palmell de la mà al front i interiorment verbalitzà: eureka! Ningú no s’havia adonat que les víctimes, finides totes per infeccions d’inescrutable procedència, compartien un tercer element en comú, a banda de l’albinisme i la relació amb el número tretze, totes en la topografia de la seva pell, duien, ni que fos de manera minúscula, un tatoo.
Poques setmanes després la policia detenia un antic genetista, esdevingut broker de les finances i finalment gravador de tatuatges, com al pertorbat que mitjançant les eines sucades de tinta inoculava tota mena de malures a les persones d’edat i condició social diversa que segons el seu malaltís criteri es diferenciaven de la resta dels humans. Curiosament l’establiment d’aquesta mena d’esbudellador modern era al carrer Montblanc número tretze de la ciutat.
Joan Genís Garcia Giménez
SECRETS La Lis llegia el diari. Havien trobat el cos d’un home de mitjana edat. Ja són cinc, i com a tots els altres, li faltaven els ulls i la llengua. Al diari sortia una fotografia de l’escena del crim i la d’un dels investigadors, en Jan. Ella el coneixia bé, encara tenia el cor trencat de quan de joves ell la va deixar. La Lis s’aixecà i mirà cap a l’habitació, la seva conquesta de la nit anterior està sobre el llit, despullat. No diu res, s’acaba el cafè, posa el cartell de no molestar i marxa. Avui té moltes reunions, però no pot deixar de pensar en el Jan, sap que molt aviat es tornaran a trobar. Ja en té ganes... El dia passa lent... Arriba a casa, se serveix una copa de vi i encén el televisor, a tots els canals diuen el mateix: un altre assassinat. De nou un home de mitjana edat sense llengua, sense ulls... Aquest l’han trobat a l’hotel Central. A la Lis, li ha costat molt aconseguir la cita que fa temps que desitjava. Ara des de l’habitació, mira l’apartament, tot està preparat, en Jan arribarà en qualsevol moment. Per fi arriba, se saluden educadament. Ell està neguitós, preocupat. Deixa la bossa del gimnàs al rebedor i acompanya la Lis al menjador. En Jan és molt conscient del mal que li va fer, per això li va sobtar tant que ella li proposés un retrobament. - He portat vi, aquell que ens agradava. La Lis li dona l’obridor, en Jan la mira i somriu. - Tens copes? Els dos es posen a riure escandalosament. - Són els nervis, diu mentre es dirigeix a la cuina sentint-se molt estúpida. Ell serveix el vi. La Lis s’atansa i li fa un petó salvatge. No és el que ell vol, però no pot evitar desitjar-la. Fan l’amor apassionadament. De sobte, tots els records de joventut tornen a les seves ments. En Jan no entén per què la va deixar ni com ha pogut viure sense ella. Les hores passen i parlen de tot una mica. La Lis és absolutament feliç. En Jan s’aixeca i li serveix més vi, ella li agraeix. Llavors, ell comença a disculparse, a demanar perdó. La Lis no entén què passa, de sobte es mareja, no es pot moure, li costa respirar. El Curare que en Jan li ha posat al vi funciona, és un verí ràpid. En Jan ho sap molt bé.
Quan està completament paralitzada, ell l’agafa en braços i la porta a la banyera, obre l’aixeta. La Lis està immòbil i sap que morirà, però per què? Com li pot fer això en Jan? Ell obre la bossa que portava. Treu pots de vidre amb ulls i llengües i els posa a l’armari, torna a la banyera, la mira i li diu: - gràcies per trucar-me, Lis, m’has fet molt feliç i m’has ajudat molt. I marxa. En Jan és a l’oficina quan rep una trucada: - Han trobat una dona a la banyera, no t’ho creuràs és l’assassina dels ulls... totes les proves són aquí. Ell esbossa un lleuger somriure i contesta: -Ara vinc! Un altre dia, un altre cas...
Dolors Chacón Mauro
TRADICIONS SALVATGES Tants anys treballant de policia i mai estàs preparat per veure certes imatges, pensava l’inspector de Policia Josep Grau contemplant el cos d’un jove adolescent. No tindria més de quinze anys, amb una mà amputada i el cos nu i ple de ferides, possiblement fetes amb un arma blanca. La seva pell era fosca i tenia unes faccions que podrien ser del Pakistan. Dues hores abans, a comissaria, havien rebut una trucada d’una dona, que cridant i plorant de manera que no se l’entenia gaire, va dir: - Sóc al carrer Cavallers, el meu marit s’ha tornat boig!... El meu fill!... El meu fill!... I la veu va desaparèixer. Quan l’inspector Grau i dues parelles de Mossos es van personar, l’escenari que van trobar era dantesc: un noi envoltat d’un llac de sang, sense una de les seves mans, un home mort, d’uns quaranta-cinc anys, que portava un gran ganivet de cuina clavat a l’esquena i una dona d’uns trenta-cinc anys estàtica mirant fixament un punt indefinit, talment l’havia abandonat la seva ànima. L’inspector Grau, amb suavitat, va preguntar a la dona: -M’escolta, senyora? L’Aisha, abstreta, va tancar imperceptiblement els ulls. Hores més tard a Comissaria, l’inspector li portava una tassa de te a l’Aisha, que amb agraïment va agafar-la i va beure del líquid que tant li agradava. Llavors en Grau va dir: -Vol que parlem? Sé que no es gens fàcil, però ho hem de fer. L’Aisha, mentalment, es repetia: el meu fill, el meu fill. Mentre l’Inspector intentava calmar-la. Llavors, l’Aisha va començar a parlar: -Vaig sortir a comprar i no ho havia d’haver fet... no... no... quan vaig tornar a casa i vaig veure el que havia passat... no ho vaig poder evitar. L’Inspector Grau va inquirir: -Anem per parts, no li sembla? -Sí, sí -va dir l’Aisha amb un fil de veu- l’Ahmed no era pare del meu fill Asif, era fill del seu germà Tahir, de qui vaig quedar vídua. M’havien obligat a casar-me, primerament amb Tahir i quan va morir, amb l’Ahmed, que mai
ens va estimar, ni a mi, ni al seu nebot Asif, perquè deia que era fill del diable. - I això, per què? Preguntà l’inspector. - Perquè el germà de l’Ahmed, en Tahir em va violar i em vaig veure obligada a casar-me amb ell; mai vam ser acceptats per la seva família, ni el meu fill ni jo. L’Asif no va ser qui li va agafar els diners a l’Ahmed, vaig ser jo perquè li volia comprar un estoig amb llapis, li agradava molt escriure i dibuixar. L’Ahmed el va acusar d’agafar-li els diners i el va castigar brutalment tallantli la mà. La dona va somicar en silenci: - Si us plau Inspector, no em deixi viure, no ho mereixo! L’inspector Grau, va quedar sobtat amb aquell prec i es va quedar mut pensant que aquella pobra dona necessitaria molta ajuda en tots els aspectes, sobretot emocionalment.
Dolors Plaza Bayona