EL GUIA La pell bruna i clivellada del rostre del rodamón permet endevinar que la seva vida no ha estat fàcil. Els seus ulls transmeten la saviesa dels homes bregats en aventures que la majoria dels humans no podrien resistir en circumstàncies normals. Tanmateix, ell no en dóna la culpa a ningú. En el seu cas, des que tenia només vint-i-cinc anys (ara en té quaranta, encara que la barba abundant i ja canosa li dona un aire d’un home savi, entrat en bastants més anys dels que veritablement té), ell va decidir ser lliure. El silenci dels camps, només trencat pels ocells i les xitxarres que anuncien que avui també farà calor, el fa sentir-se lliure. Ja fa una setmana des de l’últim dia que va menjar calent. Avui arribarà al següent poble i si una ànima caritativa el convida a un plat de brou es donarà per satisfet. El temps i l’experiència li han ensenyat com aconseguir que li donin un bon plat. Una vegada, quan es trobava a Milà i només demanava una pizza, aconseguí una suculenta lasanya, no en tenia ni idea d’italià i malgrat tot es va fer entendre; o potser no, i per això la lasanya. A l’entrada d’aquell petit poble, s’entreveu de seguida l’alegria desinteressada dels seus habitants. La generositat que se’ls endevina s’estén també en la col·laboració que mantenen amb els estrangers que, sobretot en aquella època de l’any, fan del poblat una festa. Les compres a les petites botigues de la vila les converteixen en veritables centres comercials, flux de clientela i alegria. Les excursions a l’ermita romànica són el veritable centre d’atenció i la petita joia que manté viu al poble. El rodamón avui és feliç. Ha aconseguit que una parella d’avis de nacionalitat francesa el convidés a una apetitosa paella i desprès de mantenir una deliciosa conversa amb l’encantadora parella li han demanat que els faci de guia a l’ermita. La pujada no és molt forta, però constant. Malgrat tot, les vistes ho compensen, cada corba és l’avantsala d’un paisatge tret de les pàgines d’un conte de fades. Quan arriba dalt de tot, sap que ha valgut la pena l’esforç i també sap on pararà el sac de dormir per passar la nit. Desprès de dir adéu a la parella i haver-li donat 40 euros en senyal d’agraïment per l’esforç realitzat, el rodamón es disposa a fer de vigilant d’aquell lloc sagrat. La nit s’escola entre les muntanyes, el silenci cada cop és més patent i el rodamón ha caigut rendit a les emocions del dia. De sobte, un soroll estrepitós trenca el son profund del nostre rodamón. Espantat, s’amaga darrere unes pedres grans, utilitzades sovint pels turistes per seure a menjar un entrepà o a gaudir de les espectaculars vistes. Sigil·lós i prudent, guaita a veure que està succeint. Set o vuit motocicletes han envaït la pau d’aquell lloc i els nois que les porten es disposen a destrossar aquell espai. Precisament ara dos d’ells fan palanca, amb una barra de ferro, a la porta de l’ermita. Sent com la indignació li puja coll amunt i, sense pensar-s’ho dues vegades, surt corrents i cridant: -Eiiii, però que feu?
Els nois es queden astorats durant uns segons, sense acabar d’entendre què passa. Desprès d’uns moments de desconcert un dels nois esclata a riure, contagiant a la resta. -Però d’on has sortit tu? Si sembles Sant Pere! Ja, ja, ja, ja, ja, ja! Les riallades de tots ressonen en la nit ampliades per l’eco de les muntanyes. -Jo sóc el vigilant de l’ermita, la joia més preuada d’aquest poble. Us hauria de caure la cara de vergonya de fer malbé un indret tant bonic, gairebé sant. No us han ensenyat els vostres pares a respectar els...? Un dels nois, cansat de sentir-lo, es gira i li clava una navalla a l’estómac. Tots surten corrents i pugen ràpidament a les motocicletes. En pocs minuts tot torna a estar en silenci i a les fosques... El rodamón, amb les mans a l’estómac, es mira la ferida de mort i s’arrossega fins a la porta de l’ermita. Agafant-se al picaporta, aconsegueix incorporar-se una mica. Queda mirant el fons de l’esplanada, que intueix en la foscor. Els ulls se l’hi omplen de llàgrimes i comença a recordar la infinitat de llocs on ha estat. Tots passen per la seva ment com si fos la primera vegada, tots, sense excepció. Ara ja està preparat per l’últim viatge, no sempre ho ha estat, però ara ja no li sap cap greu; aquesta ubicació és ideal per agafar aquest vaixell sense bitllet de tornada. Sempre ha estat compromès amb la natura i ara només espera que la natura l’aculli en els seus braços protectors. Una claror comença a despuntar per l’horitzó, l’última albada que gaudirà. A mesura que el sol s’alça, els seus ulls perden força i la delicada calor del matí el bressola emportant-se’l a un altre món llunyà, un lloc on només els escollits poden anar, un lloc en el que un dia ell es convertirà en el millor guia.
MODEST VINÓS
PPACFGS
EL VIATGE SOMIAT Em dic Teo i m’agrada la geografia. Quan agafo un mapa l’estudio, mesuro distàncies, memoritzo capitals, monts, rius, imaginant els llocs on poso el dit. Gaudeixo com si estigués allà mateix. Realment també crec que mai trobaré un lloc més amable que la meva llar. És el lloc que jo sempre havia desitjat ,allà on sento la pau perduda durant el dia, on tinc tot allò que necessito per ser feliç. Però si he de ser franc, també tinc moltes ganes de conèixer altres indrets: potser la idea de viatjar en general a un país o capital en particular neixi d’una conversa, d’un fragment d’un programa que hagi vist a la televisió o per qualsevol altre motiu. Aquesta sensació sorgeix de tant en tant, no sé perquè, però ho fa. M’envolta, m’enamora i crea una sensació d’insatisfacció per no poder arribar a fer-ho. Abans pensava que aquests sentiments enfrontats eren només una cosa meva aïllada, però ara sé que és compartida també pels meus amics. He viatjat poc físicament. Conec una mínima part de la península i les illes i he sortit poques vegades a l’estranger. Tanmateix, somiant, viatjo contínuament. No són viatges reals però, de vegades, els visc com si ho fossin. I pensant en tot això, he decidit passar a l’acció i demanar a dos amics, en Joan i en Dídac, que siguin els meus acompanyants de la que serà de ben segur una de les millors aventures que hàgim viscut mai. Penso plantejar-los una idea, potser difícil, però que sens dubte farà molt més emocionant aquest viatge. La meva idea és la de moure’ns per Europa, sense destí, enriquint-nos del que trobem i gaudir de la sensació de no estar supeditats a un horari de tornada, perquè també m’agradaria poder viatjar sense temps definit. Ara és el moment perquè tots tres hem acabat els estudis i abans de començar una nova vida amb feina, família i obligacions, crec que seria meravellós poder gaudir d’aquesta experiència que recordarem tota la vida. En definitiva, un any sabàtic i viatger. També reconec que els diners poden ser un problema i pot ser això ens podria fer tirar enrere. Sé molt bé quan ens ha costat poder estudiar la carrera, almenys a en Joan i a mi. Hem hagut de treballar més d’un cap de setmana per poder arribar a tot. En Dídac ho ha tingut més fàcil gràcies als seus pares, encara que també compartia pis amb nosaltres per estalviar. Així que penso que això també és un punt a favor perquè la meva idea sigui aprovada. Pensem viatjar amb un capital inicial de 50 euros i una targeta perquè així no tindrem cap altre remei que relacionar-nos amb la gent per aconseguir un lloc on dormir, menjar i companyia. Crec que de l’altra manera, amb diners, seria tot massa fàcil i planificat. Vull viure amb ells l’aventura
de la meva vida i crec que d’aquesta manera no ho oblidarem mai, encara que visquem dolents i bons moments. Suposo que quan els ho comenti, després de la sorpresa, em donaran les seves idees d’on els agradaria anar més concretament. O pot ser, fins i tot de quan tornar, però en principi jo els plantejaré els meus plans i espero que em segueixin en aquesta iniciativa. De ben segur que els agradarà la idea perquè ja fa més de 6 anys que els conec i sempre ens hem entès en tot, tant en temes de noies, d’estudi o de festes de la universitat. També m’agradaria que l’equipatge fos el mínim possible, més que res perquè hi hauran dies que harem de caminar força, no sempre tindrem mitjà de transport i, sincerament, espero que molts dies siguin així. Vull experimentar-ho tot, enriquir-me dels pobles, costums ,ciutats, aire lliure i de tot el que puguem conèixer pel camí. Quines ganes de començar aquesta aventura! Quines ganes de valorar la vida sense tants béns materials i tornar a gaudir de converses interminables, d’experiències úniques, d’enfortir encara més, si és que és possible, aquesta amistat tan bonica i poder explicar-ho tot als nostres futurs fills, néts i tot aquell que vulgui seguir les nostres passes i viure-ho en primera persona! Per fi el meu viatge somiat es farà realitat, sense destí marcat, sense grans quantitats de diners però amb el cor ple d’il·lusió. A partir d’aquest viatge, quan marqui amb el dit el mapa que normalment estudio a la meva estimada llar, el més segur és que sense adonar-me’n dibuixaré una línia imaginaria que em recordarà aquesta aventura i ja no veuré de la mateixa manera França, Polònia o Ucraïna. Ni tan sols veuré Europa de la mateixa manera. Cada riu, cim o sender seran els testimonis de les nostres anècdotes meravelloses. De sobte, truquen a la porta! Són en Dídac i en Joan que han vingut citats per mi, per exposar-los els meus plans que, aviat espero, també siguin seus. No em posen cap impediment, al contrari. M’han donat vàries idees per fer-lo més divertit, i fins i tot, en Joan m’ha dit que podríem escriure una llibreta de viatge, una mena de dietari en el qual explicar les nostres aventures, afegir fotografies i els records més significatius. En Dídac per la seva part, vol que les primeres pàgines siguin aquest escrit que ara us relato perquè seria la prova de la il·lusió que ens fa a tots tres començar aquesta nova etapa de la nostra vida. Així doncs, només resta dir: cap a l’aventura! Cap al viatge somiat!
Tim González Malmierca CAM
UN VIATGE ALUCINANT ! Ja no puc esperar més, ara després de dinar començaré a fer les maletes. M´han dit que a més de la maleta gran, pots endur-te com una mena de bossa de mà que pots pujar a la cabina. Dintre d´aquesta bossa hi ficaré unes sabatilles, algun medicament pel mal de cap i quatre coses més, ja que el viatge fins a SIDNEY, Austràlia, tarda més de deu hores. Els nervis no em deixen ni pensar, però m´he d’afanyar i posar tot el cor i tota la ment perquè em surti bé. Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula australiana i vaig quedar bocabadada per la immensitat d´aquest país i la bellesa dels seus territoris. Si... també m’enduré el mòbil nou, que té una càmera de fotos amb dotze megapíxels... que bé! ja m´ho imagino. Bé, crec que ja està tot, ara aniré amb la Laura a fer un tomb i prendre un cafè, ho dic per distraure’m una mica i passar aquesta tremolor nerviosa. Ring, Ring, Ring... BUFFF, quina hora és?... Déu meu ja són les sís del matí, he de donar-me presa, dutxar-me i sortir cap a l´aeroport de Barcelona. Deixa´m veure: aquí tinc la meva documentació, l´equipatge i... ah sí, el bitllet ... bé tot s´ha de dir, el bitllet l´ha pagat CARREFOUR, de fet jo sóc la guanyadora d´una campanya publicitària i és per això què visitaré gratis aquest gran país, que es Austràlia. Acaben de dir pels altaveus que hem de pujar a l´avió, som un grup d´uns divuit passatgers, tots obedients ens posem en fila, anem pujant a l´avió i ens situem al nostre seient; el meu és el 7-B. Sí, sí, sí és realitat, ja sortim, quina il·lusió, espera ara ve la part que no agrada a ningú... s´enlaira l´avió i penso ... sortirà bé? com pot pujar aquesta bèstia de metall, en fi... deixa de pensar Rubí, que de tant pensar, et quedaràs calba. Estic una mica més tranquil·la, ja estem volant, noto com el morro de l´avió puja cap amunt, just al meu davant, en el suport del seient miro una cartolina on expliquen què s´ha de fer en cas d´una emergència. Giro la vista cap al darrera i ... oh!, dos xicots guapíssims, que parlen molt animadament entre ells, davant seu hi ha un home gros, petitet i calb i al seu costat una dona, més o menys de la mateixa edat que ell, uns seixanta anys, molt xerraire, que parla... parla... i parla; davant d´on estic asseguda, hi ha un grupet de nens i nenes que són controlats per una noia com jo, que sembla ser la seva professora, i parla amb ells en anglès. Portem només unes dues hores de vol, m´aixeco i em dirigeixo cap al lavabo, situat a la cua de l´avió i... ostres!, el xicot que esta assegut al seient del passadís, se’m queda mirant fixament i em dedica un somriure, la qual cosa em fa posar nerviosa i il·lusionada a la vegada. Torno al meu seient i miro la cartolina de les emergències, quan de sobte, tot comença a tremolar i ens diuen pels altaveus que estem passant una zona de tempesta. Sembla que tenim un moment de calma, però torna amb més força, ens
diuen un altre cop que ens cordem el cinturó de seguretat, perquè hi ha moltes turbulències... de cop la gent comença a cridar, augmenten les turbulències, cauen les mascaretes d´oxigen i molt atemorida, ens diuen que han d´aterrar, perquè el motor comença a fallar; sento un gran soroll d’esclats i això no m´agrada gens...TAC,TAC,TAC... POUM! No sé on estem, què ha passat? Som en una platja d´una petita illa, al cap de l’estona, sortim de l´avió amb els cops rebuts, però, afortunadament tots estem sans. Comencem a caminar cap endins de l´illa i ens adonem que és realment preciosa, però no trobem cap edifici al nostre voltant, s´apropa el noi del somriure i em diu que estigui tranquil·la, que tot sortirà bé i que ell m’ajudarà en tot el que pugui. Aquest noi es diu Daniel i el seu amic, Jordi, que són de Barcelona i anaven a fer un màster a Australià. S’està fent de nit, encara no sabem on dormirem, s´acosta la tripulació de l´avió i ens diuen que hem de preparar un petit campament per passar la nit. Que ells van emetre un senyal d’emergència i posició del lloc on ens trobem, però que fins al dia següent hem de tenir paciència. En Daniel i el seu amic, van a buscar llenya, per fer un foc, i així donar-nos ànims i escalfor. De la seva motxilla treu una parca i me la fica a sobre, ja que comença a fer fred. Estem tots asseguts a la vora del foc i m´explica coses d´ell i de la seva família, i ho fa d´una manera que em fa sentir molt especial. M´agafa la mà i em diu tendrament que està realment enamorat de mi, des que em va veure, per primer cop a l´avió. Sento que el meu cor comença a bategar més de presa del normal, s´acosta dolçament, jo sento el seu perfum i veig les seves intencions de donar-me un peto als llavis. - “Oiga!...Oiga!...Oiga, señorita despierte, acabamos de aterrizar en SIDNEY, tiene que abandonar el avión...” Obro els ulls i em quedo bocabadada, m’adono que estava somiant molt profundament, m’havia quedat adormida a l´avio, degut al cansament de la nit anterior i que tot havia estat un somni... això sí, un somni meravellós, que m’hagués agradat que fos realitat!
RUBI LÓPEZ COBO
GES 2