Apocalipsi al barri El temps s’havia convertit en or a l’hora de sobreviure al barri; la desesperació, la incapacitat, s’havia apoderat de les persones que vivien al barri amb la sensació casi de sofrir una esclavitud, tan exclamada per la gent, i silenciada pels “carronyaires” (polítics corruptes) que ara governaven en aquesta ciutat, Lleida. La convivència al barri era dura i difícil però a la vegada necessària i familiar. La ciutat estava dividida entre rics i pobres, separats per zones. Ses dubte podies passar del barri residencial o zona alta al gueto en tan sols dos carrers. La marginalitat creixia al seu nucli on la prostitució, la venda de drogues, cases-bars i gent il·legal estaven al punt de mira. I la convivència amb això et feia créixer d’una manera mal vista i rebutjada per la societat. Em dic I.M. i aquesta és l’última vegada que vaig veure el barri. Eren les set de la tarda i com era habitual el barri començava a canviar de cara, les prostitutes sortien dels portals, els camells començaven a donar tombs al barri i els casa-bars obrien, era fàcil, amb 20€ pillaves maria, et prenies una cerveseta en alguna casa-bar i follaves allí mateix en alguna habitació putrefacta. Havia quedat amb la colla del barri, com sempre al Carrer Boters, un dels punts calents del barri on podies guanyar-te uns calés. Vaig arribar i em vaig trobar en Kiko, un amic de la infància. Em va dir que les coses no anaven bé perquè es rumorejava que el Castro i els seus homes farien una visita al barri, però no de bona fe. Ja havien tombat mig barri i ens estaven aglomerant al centre. Aquella conversa em va deixar una mica trastornat, què faríem la gent d’aquí si ens fan fora? Però clar, aquí manen els diners i la Seu Vella és la principal activitat turística de Lleida; nosaltres estem al costat i com ja sabem, la merda fora. És trist, però una realitat. Vaig tornar a les 9 de la nit al Carrer Boters, vaig veure al Moha que s’estava fumant un “canyardo” que feina una olor impressionant. Em va dir que en Kiko i en Youssef havien anat a buscar pals o bats, que ens volien fer fora i que el Castro amb els seus, ens havien avisat, que deixéssim els pisos okupes i que marxéssim que volien tirar el que quedava de barri. Però la “redada” era imminent i els carrers estaven tallats. Les prostitutes van amagar-se i la gent estava espantadíssima, els negres inundaven els carrers. D’un d’aquells cotxes va sortir en Castro, s’acostà a nosaltres i digué: -
Us hem avisat que fotéssiu el camp d’aquí i ara tenim llum verda per donar-vos d’hòsties!.
De sobte els antidisturbis van començar a entrar a les cases i a agafar la gent que es resistia, que era apallissada inevitablement. El barri cridava de dolor i d’injustícia. Nosaltres vam començar a córrer fins a arribar al Mercat del Pla. Es començaven a sentir trets i la gent cridava com si li anés la vida en això, mai millor dit! Vam córrer per la Plaça dels Gramàtics i en veure un cotxe patrulla ens vam amagar en un pis. Una parella de negres i un nen estaven morts, i ens vam adonar que això era el final del barri.
Quan estava lliure vam retornar a la fugida. Començava a haver cadàvers pels carrers. La majoria eren negres. Mentre corríem, les llàgrimes queien soles d’un sentiment entre tristesa, ràbia i por. Vam arribar a la Porta del Lleó i ens vam amagar on van els ionquis. Els crits encara se sentien tot i ser bastant lluny. Vam estirar-nos i ens vam fumar un porro que ens va deixar fets pols pels nervis i el cansament acumulat. Ens vam despertar el dia següent, se sentia soroll que provenia dels barri, ens vam enfilar a la part de la Suda per veure el barri sencer des de dalt: estava desapareixent, les màquines ho estaven enrunant tot, casa nostra ja era a terra. -
Què farem ara?- va dir el Moha- On anirem?
-
No ho sé, haurem de buscar-nos la vida en un altre lloc, suposo. – vaig contestar encara trist pel que estava veient- Digueu adéu al barri i comencem una nova vida junts, només ens tenim a nosaltres.
“ I aquell mateix dia, asseguts de cara a la ciutat morta, van esbossar el pla de llur vida futura”.
Isaac Montiel GES 2 Tarda 2n Premi ex-aequo
El nou despertar, l’era de la dona L’Alba i en Dídac, 22 i 18 anys, eren els cabdills d’una tribu jove força nombrosa: 35 espècimens adults, gairebé sempre més nombrós de femelles que mascles, fet clau per a la supervivència. Vivien en les runes de la ciutat de Lleida, cap d’ells en recordava el seu esplendor; ja havien passat més d’un milió d’anys, formava part de la prehistòria, però totes les tribus que els havien precedit concentraren la seva vida, treballa i litúrgia al voltant dels castells, evidentment per la seva estratègia, resistència al pas del temps i protecció. Tots els vespres, abans no desaparegués el sol completament, es reunia la tribu al damunt de la Porta del Lleó, per a recitar un tros d’un vell llibre polsós, Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, el baluard del rei era un museu d’aparells, quadres, màquines i altres coses que en els temps que corrien pràcticament ningú mirava, exceptuant els llibres, és clar. També, cada dia Tercer de la setmana, es reunien darrere del baluard, feien una foguera i quan tan sols quedaven les brases menjaven, cantaven, reien, explicaven històries i abans d’anar a dormir explicaven la gran història: -
I baixà una imatge amb forma humana- digué l’Alba, la cap de la tribu- clavà un ceptre al terra, amb tanta brutalitat que el sol s’esqueixà! - Oh!- temeren els més menuts- De la part superior de la vara en sortia una llum groguenca i blavosa. El cel i la terra començaren a vibrar amb una mena de trepidació sorda. L’ona expansiva donà set tombs a la terra, un per dia, eliminant tota malícia del món. – L’Alba feu una pausa per beure una mica d’hidromel, després continuà- Caigueren els vells, adults de totes les races i nacions... Semblava que no quedaria ningú, els carrers eren plens de cadàvers...
-
I què va passar llavors? – preguntà la Txell, de 12 anys molt espavilada i valenta.
-
I llavors nasqué un nou temps, el Temps Tercer de la humanitat, en què les bèsties tornaren a ser les mestresses del món, mentre que les persones havien de fugir-ne. A poc a poc, durant centenars d’anys següents, l’espècie aprengué a ajudar-se, a unir-se per a sobreviure; la Pau, una paraula buida de contingut passà a ser l’emblema mundial; les tribus aïllades però unides feien pinya.
-
I el límit d’edat?- en Pep, de 14 anys enfilava com a cabdill,- això si trobava una noia que el volgués avalar. Sense aquest aval els homes no podien accedir a aquest lideratge. Fins i tot hi havia hagut generacions en què el lideratge l’assumien dues dones. Estava molt ben vist perquè hi aportaven seny i lideratge.
-
I la imatge dictaminà: viureu només l’adolescència, quan comenci la malícia sucumbireu. I desaparegué. – L’Alba conclogué- I per aquesta raó pocs arriben als 25 anys.
Quan la vetllada acabà, tots desfilaren cap a les habitacions de dormir, a la catedral, esperant el nou dia, que era la Festivitat; un cop cada cinc anys es reunien totes les tribus de l’est Iber, antiga Catalunya, per intercanviar bestiar, roba, aliments, persones voluntàries. Als vespres parlarien de les polítiques humanes que seguirien el proper quinquenni. Culminava la festa el dia de la caça en grup, en què les guerres i guerrers més atrevits intentaven capturar un mamut pelat, que era un cosí del mamut, però sense pèl i tanmateix igual de gran i ferotge.
Juseph Moix PPACFGS tarda 2n Premi ex-aequo