EL LLENÇ
Et miro i no se què sentir: Una mica de vermell em farà reviure. Mentre pinto recordo el teu cos masculí que s’esvaeix com la llum del matí.
Pintar m’allibera, em relaxa, em fa oblidar. Groc, verd, blau, vermell, però sempre vermell, t’estimo de color vermell: el vermell de la rosa de Sant Jordi, del llaç de sang dels pactes, de les roselles enmig dels sembrats, del cel vesprejant abans de la tempesta...
El traç em tremola i el pinzell no vol continuar. On ets quan em cau la mà sense forces per dibuixar? No trobo el vermell que s’adiu amb el meu cor apassionat. El teu record m’angoixa, i penso, en l’amor que m’ha abandonat.