POEMES DE JOAN MARGARIT
CASA DE MISERICÒRDIA L’EQUIP DE L’ASSASSÍ Entre els desastres apilats com sacs, la vida m'ha deixat el teu amor. Tant se val el silenci de la nit, el cotxe negre que ha apagat els fars i el saxo que se sent, fluix, a la ràdio. El que ha de ser impecable és el dispar: perillós i certer. Com tu en la meva vida
LA PRIMERA VEGADA Ens vam trobar a la Plaça Catalunya, davant la filera de rellotges que marcaven l’horari de les ciutats del món. Ja no he parat de riure o de plorar per tu. La lluna sempre ha estat als vidres freds de les finestres de la nostra vida com un d’aquells rellotges, que ara marquen el passat i el demà del nostre amor. En alguna ciutat del pensament jo t’estaré estimant quan marqui la teva hora solitària l’esfera de la lluna sobre el mar.
CÀLCUL D’ESTRUCTURES
DESPRÉS DE SOMIAR AMB TU Quan era un nen, em deien que les flors no moren mai, i que quan es panseixen, de nit, mentre els infants estan dormint, es revifen i ballen, somrients, en habitacions sense ningú que s'il·luminen amb les seves festes. No oblidaré la teva última cara dessota el gel primíssim de l'oblit. No em queda més consol que aquest silenci de les històries de la infantesa. Pensar que el teu somriure és a prop meu. Que està plena de flors l'obscuritat. Que no et veuré en la llum, sinó només en les parpelles negres d'algun somni.
SEGURETAT Els paletes a l’alba fan foc amb restes d’encofrats. La vida ha estat un edifici en obres amb el vent al més al de les bastides, sempre de cara al buit, perquè sap que el qui posa la xarxa no té xarxa. De què serveix haver repetit tant paraules com amor? Pobres bombetes a un final de línia, s’encenen els records. Però no vull que ningú em compadeixi: em repugna aquesta forma fàcil del menyspreu. Necessito dolor contra l’oblit. Una foguera encesa amb uns fustots davant la bastida és el que sóc: una petita resplendor que, sigui el que sigui ser jutjat, ningú ja no em podrà negar mai més.
EL NEBOT DE VAN GOGH És fill de Theo, però no li queda cap dels quadres donats o malvenuts de l’oncle Vincent, que ara van buscats. De sobte ha recordat el drap de cuina que va pintar-li un dia per jugar. Ho remou tot buscant el gira-sol que l’ha d’alliberar de la misèria.
No sé si el va trobar, però el que importa és saber que entre els draps de la memòria, entre els errors i la mala sort, ens queda alguna cosa de valor. Potser, de molt valor. Qui sap si mai haurem tingut res més tan valuós.
POESIA AMOROSA (1980-2009) TANGO Ens va separar el sexe, que és l’ossada dura i oculta de l’amor. Vam baixar junts al metro: en entrar als corredors, com un amant, l’aire calent li feia una carícia. Cadascú se’n va anar a la seva andana. Vaig ser el primer en marxar: la vaig deixar per sempre, com si l’hagués llançat al pas del tren.
BARCELONA ERA UNA FESTA No es pot ser més feliç. Joves i en primavera, vam començar aquell dia passejant per la Rambla, lleugers, amb l'esperança -diria la certesa que els finals no existien. Com que teníem gana, l'esmorzar en el lluent matí de primavera va ser meravellós, però no va calmar-la. Ni el dinar. Ni el sopar. Aquella nit de seda vam dormir junts. La gana continuava encara La vaig sentir amb nosaltres mentre tu ja dormies, amb la llum i el silenci de la lluna en els vidres. No és possible enganyar una vella ciutat. Res no va ser senzill: ni guanyar-se la vida, ni complir les promeses, ni l'amor, ni l'engany, ni sentir l'escalfor d'un cos jove al costat.
ONCLE LLUÍS Estos días azules y este sol de la infancia. (Últim vers escrit per Antonio Machado a Cotlliure) Colgat al fang de l'Ebre, l'heroisme. Però per al vençut també comptava -ja amb una pobra roba de civiltenir aquella mirada, morenot, pinxo de barri de rialla fàcil. Desterrat, se l'enduen en un tren. En les llargues parades de la nit, en el seient de fusta, entre fusells, sent com la guerra és una fera enorme que amb les urpes l'empeny fins a Bilbao, sense equipatge i les butxaques buides. El deixen a l'andana un matí gris. Fatigat pel viatge i la derrota es renta en una font i, al fons dels ulls, llueixen la seva èpica i les armes d'antany, les velles armes d'aquells balls de diumenge als patiots de Montjuïc. Busca els carrers de meuques i tuguris. Ja és a prop d'ella, sent el seu perfum barat i la mirada fosca a uns ulls on el rímel ha posat banderes negres d'anarquistes morts. Les ungles, d'un roig brut, són banderes que L’Ebre arrossegava. I jo estic orgullós de tornar a escriure, com als bons dies de la poesia, un poema que parla d'una puta que per amor se salva i salva un home.
Això passava en acabar la guerra. Mentrestant, transcorrien per a mi els dies blaus i el sol de la infantesa.
ELS PRIMERS FREDS MARE I FILLA Ella t'està mirant i et sent segura darrera el teu somrís. Veu com agafes amb lentitud la tassa de cafè, la calma al teu balder pijama blanc en fullejar el diari del matí. La seva pau és un reflex de tu que li has permès tenir els primers records en el cantó tranquil d'aquesta casa. Et mira amb avidesa adolescent però no sap que si se sent segura és perquè no li parles de l'armari que no goses endreçar ni del disc que et fa por tornar a sentir ni de les cartes que no pots cremar. Potser en tornar una nit s'adonarà on comença la calma del matí quin fons té de renúncia a vegades i de derrota sempre, aquesta pau.
GAROTA Sota l'aigua poc fonda de la costa ancoro la cuirassa. No faig nacre, ni perles, la bellesa no m'importa: sóc un guerrer de dol que, amb negres llances, s'amaga en una escletxa de la roca. Viatjar és arriscat però, a vegades, em moc amb les espines fent de crossa i em rebolquen, maldestre, les onades. En el mar perillós busco la roca d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura sóc el meu propi presoner: la prova de com fracassa, sense risc, la vida. A fora hi ha la llum i el cant del mar. Dins meu, la fosca: la seguretat.
LA LLIBERTAT La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d'estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Va començar en les places de toros amb cadires a la sorra en les primeres eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l'amor als parcs. La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l'exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Les cançons prohibides. Una forma d'amor, la llibertat.
PETITA ESCOLA EN UN SUBURBI Llavors era un infant i això era un poble. Carros tirats per mules esperaven amb la llanterna encesa en el pas a nivell abans de l'alba. Ara recorda el glaç del safareig i aquesta mateixa aula amb llum d'hivern els pupitres com barques amarrades al voltant de l'estufa. Preferia els finestrals amb el cel com un pàl·lid iceberg i els gats per les teulades. No sabia que sempre buscaria les finestres per fugir de penombres amb retrats —llavors, en blanc i negre, dos feixistes. El seu cor és encara la pilota de draps i de cordills rodant pel fang les fredes espardenyes de la pluja. Com un toll d'aigua bruta la ciutat va envair el poble. Miserables semàfors de suburbi i blocs de pisos de color de rata s'han reflectit trenta anys en aquests vidres. Cap infant no du els peus mullats de pluja cap estufa de ferro no fa fum no hi ha llòbreg retrat de cap feixista. Uns altres nens l'envolten: són més nets van ben vestits, riuen més que ell no reia. Li pregunten pels versos que els llegeix: són poemes que parlen d'una escola, d'un poble fosc a l'alba, d'unes vinyes. ¿Què és una vinya? La pregunta ve d'una cara perplexa que se'l mira
amb els ulls vius i nítids. Queda mut i busca els finestrals ja sense el cel: al final del carrer hi veu un infant que s'allunya saltant sobre els bassals. De sobte és ell qui sent els peus mullats i somriu i la imatge del demà passa i es perd carrers enllà de la petita escola del suburbi.
JOANA ESPAI I TEMPS I de sobte la casa és massa gran. La mare i jo hem buidat els teus armaris i hem resseguit per taules i prestatges, de retrat en retrat, els teus somriures. De nit, amb llum elèctrica, els miralls em mostren el teu buit amb més relleu. Els mobles són més foscos, i per l’escala baixen la càlida barana que recorda la teva mà petita i els graons que encara van sentint de les teves passes. La casa, gran i buida, mira i mira el seu propi silenci.
ES PERD EL SENYAL
BRINDIS Més junts del que ningú no sabrà mai, alcem les dues copes amb el cava. Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre. Un home i una dona, en un instant, poden equivocar-se. Però l’instant no tornarà mai més.
INÈDIT: DES DE FORÈS Amb el cel de la nit com un domàs i les llums de Montblanc a l’horitzó, com un silenciós amfitrió, l’ampolla de vi negre m’omple el vas. La lluna i jo parlem front del balcó sumptuós de la Conca. Quan se’n va, em quedo amb els records, acompanyat per l’escalfor entranyable del vi fosc. Ell és de Solivella, on el perfuma la marinada i l’ordre verd dels ceps. Jo vinc -més espartà- de Sanaüja. Però els dos som de la mateixa terra. Al fons del meu esguard hi ha la foscor de les vinyes després de la verema.