Muntanya 897 (10 2011)

MUNTaNYES DEL BaIX CaMP D’excursió en terres de dips

PERSONATGES

Conversa amb Jordi Pons VIATGES

Baikal, la perla de Sibèria ESCALADA

Yosemite: Els mediocres TREKKINGS

Visions del K¯anchenjunga

Títol de l’article 1

2 Muntanya 899 / Marรง 2012

Redacció i administració Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10-12 08002 Barcelona Telèfon: 933 152 311 Fax: 933 151 408 revista.muntanya@cec.cat Director Ferran Alexandri ferran.muntanya@cec.cat Secretari de Redacció Ernest Godó ernest.muntanya@cec.cat Consell de Redacció Ton Barnils, Jordi Bernat, Joan Campañà, David Mengual, Enric Nosàs, Pau Quesada, Roger Rovira, Josep Maria Sala, Carol Torres Edició i correcció Estudi Ferran Alexandri www.alexandri.cat Disseny i maquetació Estudi Toni Inglès www.toni-ingles.com Cartografia Albert Martínez Publicitat i subscripcions Telèfon: 933 152 311 Fax: 933 151 408 revista.muntanya@cec.cat Distribució a llibreries Llibreria Altaïr, S.L. Telèfon: 933 208 648 Impressió IGOL, S.A. Dipòsit legal: B-545-1958 ISSN:0212-2111 La revista Muntanya respecta les opinions expressades a través dels articles dels seus col·laboradors, però no les comparteix necessàriament, fent propis només els continguts de l’editorial.

El Centre Excursionista de Catalunya, a l’efecte previst en l’article 32.1, paràgraf segon del TRLPI vigent, s’oposa expressament a què qualsevol de les pàgines de la revista Muntanya, o una part d’aquestes pàgines, siguin utilitzades per a la realizació de revistes de premsa.

IMPRÈS EN PAPER ECOLÒGIC

Qualsevol acte d’explotació (reproducció, distribució, comunicació pública, posada a disposició, etc.) de la totalitat o d’una part de les pàgines de la revista Muntanya, requerirà l’autorizació oportuna, que serà concedida per CEDRO (www.cedro.org).

La revista Muntanya és membre de:

Muntanya 897

ANY 135 • OCTUBRE 2011

CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA Club Alpí Català

8 D’excursió en terres de dips Ferran Alexandri i Alfred Montserrat

Sota aquest títol s’amaga una tria d’itineraris a peu per les serralades del Baix Camp, des del puig de la Cabrafiga i la serra de Llaberia fins a la muntanya Blanca.

18 Conversa amb Jordi Pons Jordi Bernat

Una extensa entrevista amb Jordi Pons, segurament l’alpinista més important del nostre país, fa un repàs a la seva vida i la seva experiència com a muntanyenc.

28 Baikal, la perla de Sibèria Paul de Maupeou

El relat singular i amè d’un viatger solitari a través d’una de les zones menys conegudes del món en plena Sibèria: el llac del Baikal, el més gran d’Euràsia.

36 Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite Guillem Malet

Aquest article, escrit en clau literària, ens descriu la clàssica escalada a la via Regular Northwest Face de la paret impressionant de Half Dome, ubicada al parc nacional de Yosemite, als Estats Units.

46 Visions del K¯anchenjunga Enric Soler

El trèkking més recomanat de tots, que ens permet gaudir d’unes bones vistes del K anchenjunga, ¯ es descobreix en el relat d’aquest viatger.

SECCIONS 4 Editorial 5 La motxilla de muntanya 54 Publicacions 56 Crònica alpina 58 Vies d’escalada 62 L’excursió del mes 64 Noticiari Sumari 3

EDITORIAL

La funció dels clubs excursionistes

S

ota aquest títol vull fer esment de tots aquells clubs esportius que tenen com a finalitat l’excursionisme i el muntanyisme, i que fent una generalització es poden classificar en entitats que són generadores d’activitats i que promouen l’esport entre els seus associats, i aquelles que són purament instrumentals, per tal de poder disposar els seus integrants d’una llicència esportiva.

Un estudi recent de l’Observatori Català de l’Esport, en una enquesta feta sobre la pràctica del muntanyisme i de l’excursionisme, revela que solament un 5,1% dels enquestats disposa de llicència federativa i un 8,0% ho fa com activitat organitzada per un club o una organització.

Aquestes dades són prou rellevants per concloure que l’excursionisme o el muntanyisme es practica de manera independent dels clubs. Si hi afegim els que només hi són com a vehicle per tenir una llicència, podem arribar a la conclusió que les entitats excursionistes no són les que mouen l’activitat.

La meva anàlisi d’aquests fets és que els clubs avui en dia, amb honroses excepcions, no fan el que en el passat havien fet: ser un cultiu de muntanyencs experts que transmetien la seva experiència i els seus coneixements als seus companys.

Hi ha una davallada clara de les virtuts del que és col·lectiu vers l’individualisme. Així no ens ha d’estranyar el nombre creixent de rescats de muntanya i d’accidents mortals.

Em pregunto quines són les causes d’aquest fenomen social.

La resposta és dins del vent.

Josep M. Puente

THINKSTOCK

President del Centre Excursionista de Catalunya

Muntanyes grans i petites... i grans muntanyencs Catalunya és un país on encara queden serres i valls poc freqüentades pels excursionistes, potser perquè hi ha regions de «baixa muntanya» que no poden competir amb el Pirineu català, per exemple. Però al Baix Camp, al Priorat o a la Conca de Barberà hi ha serres, cims i valls excel·lents que cal conèixer si volem conèixer a fons el nostre territori. És per això que en aquesta edició de tardor començarem a endinsar-nos en les muntanyes de la Costa Daurada.

Jordi Pons és un dels muntanyencs més coneguts del nostre país per les seves conquestes d’alta muntanya, però també per la seva labor per fomentar el muntanyisme. Feia temps que la nostra revista preparava –i necessitava– una conversa amb ell.

Els viatges a llocs remots representen una bona opció per conèixer les muntanyes del món i la gent d’altres llocs ben diferents del nostre entorn, com el llac del Baikal a la Sibèria. Si, a més, l’autor ens fa un relat amè i orginal, allunyat de les meres descripcions itineràries, l’article es fa ben interessant.

Prosseguim amb un article sobre la clàssica escalada a la via Regular del Half Dome (Yosemite). Es tracta d’un article especial, el darrer que va escriure Guillem Malet, abans que la mort li sobrevingués injustament. Volem dedicar-li pòstumament aquesta publicació, que fa temps va enviar-nos. És també un relat curiós, amb un estil originalíssim, que mostra l’aventura de dos escaladors que es consideren mediocres en enfrontar-se amb la natura.

En darrer lloc, presentem, també des de la visió del viatger, el trekking del K¯anchenjunga.

Director de Muntanya

4 Muntanya 897 / Octubre 2011

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

FOTO DE PORTADA

La columna Per Joan Escalé

¿Indigneu-vos? ¿Comprometeu-vos? ¿Emocioneu-vos? … A l’estiu ens pertany l’emoció Si hi ha un moment privilegiat per als excursionistes, aquest és l’estiu que acaba de passar, perquè ens permet fer estades més llargues en el medi natural i, especialment, a la muntanya que és el nostre lloc privilegiat on exercitem la nostra sensibilitat per estimar, explorar, aprendre i respectar la bellesa de la natura. Aquesta és l’espai d’aprenentatge que apaivaga i satisfà la nostra curiositat natural, sempre tafanera, inquieta i il·lusionada.

Amb ella establim un diàleg amb tots els nostres sentits: banyant-nos en un rierol d’aigua fresca o en un llac, veient una albada esclatant de colors graduals, escoltant la fressa de l’aigua o la piuladissa dels ocells, o respirant a fons quan s’acceleren els batecs del nostre cor quan remuntem pendents pronunciats.

Hi hauria centenars d’exemples que exemplificarien aquest viure intens que ens ofereix la nostra passió i que ens parlen de la profunditat de la nostra emoció en aquest marc. El cert és que amb els anys arribem a establir una relació moral amb ella d’estima, respecte i fidelitat. Ella també ens aporta sensació de pau i de comunió amb l’entorn. La muntanya ens educa a través de la seva bellesa i ens complau. Hem sentit dir que els excursionistes som intèrprets de la natura, però evidentment en funció de la nostra categoria i qualitat humana. Cadascú hi farà el seu festeig particular.

Així en Jacint Verdaguer i en Joan Maragall ens aportaren la seva visió de la natura amb el benefici del seu estil. Sens dubte, però, que qualsevol dels milers d’excursionistes anònims tornarem a omplir la nostra motxilla vital de bons records. Quantes hores i fets s’esborren irremeiablement durant l’any de la nostra ment. Per contra, els nostres dies a muntanya tenen un altre sentit i intensitat, restant gravades al plateret d’allò que és positiu i significatiu en les nostres balances vitals. No deixem, doncs, escapar l’oportunitat de satisfer el desig de resseguir els perfils de les nostres muntanyes ara que n’és temps propici. Seria talment com menystenir l’oportunitat de resseguir el cos de l’amant. Ens cal aprofitar la possibilitat de tornar a veure aquell beuratge on barregem aventura, esport, solitud, amistat i descoberta, tot gaudint dels horitzons amplis, de les nits d’estels, de la força de la natura que ens situa en el nostre lloc fent-nos humils, però alhora alimentant la nostra autoestima. Totes aquestes experiències han conformant en nosaltres la consciència que l’excursionisme és també una forma de vida.

Saramago ens diu que «mai ningú pot situar-se en l’horitzó», però nosaltres sabem que els cims són les millors talaies per gaudir-los. No badem, doncs, i visquem un cop més amb intensitat aquest enamorament per la muntanya i alhora tinguem per ella un respecte escrupolós.

La serra de Llaberia des de la mola de Colldejou.

Fotògraf: Rafael López-Monné.

Muntanya a la xarxa

www.cec.cat

www.revistamuntanya. wordpress.com

Troba’ns també al

EMCEC

Publicació d’articles Per publicar articles a la revista Muntanya, descarregueu-vos les normes de presentació d’originals a l’enllaç de Publicacions del lloc web del Centre Excursionista de Catalunya.

La motxilla de muntanya 5

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

BÚSTIA El circ arriba a la muntanya Us envio aquesta fotografia d’aquest noiet anomenat Michael Kemeter fent equilibris circenses al Metern Höhe (3.770 m), als Alps d’Àustria, publicada a la premsa d’aquest país el 16 d’agost passat, on vaig fer unes agradables vacances. No calia ser un profeta per endevinar com acabaria això de l’excursionisme. És de bojos el que està passant en aquests temps on tothom només para atenció en les accions de veritables enzes i individus poc respectuosos amb la natura, llevat que no sigui per entronitzar-se personalment a la cort dels ximples.

Sisplau, reviseu la pel·lícula Crits de pedra (1991), de Werner Herzog, per adonar-vos-en com el circ ha arribat finalment a la muntanya.

Carles Pujol

Duplicació d’articles Quan fem un article que pensem publicar en alguna de les revistes de muntanya que hi ha en la nostra llengua hem de pensar que estem donant informació als altres. Aquesta informació, a la vegada que ha de ser inèdita, ha de transmetre la nostra percepció de l’aventura que hem realitzat. Com que el mercat actual de revistes de muntanya en català és limitat, és ben fàcil que els excursionistes tinguin accés a totes aquestes publicacions; per aquest motiu, veure un article duplicat, és a dir, el mateix article en revistes diferents, provoca que qui ho ha llegit en un altre lloc, passi de llarg i pensi que aquella revista copia el material. La realitat és que els equips de redacció confien en l’autenticitat i veracitat dels articles que els presenten els autors i, per aquest motiu, no pensen que un autor pugui fer això. Tothom és lliure de publicar un treball seu a la revista que cregui més convenient, però ha de ser conscient que els treballs han de ser inèdits i únics.

Joan M. Vives Aquesta opinió ha arribat a la Redacció de Muntanya arran de la publicació en el nº896 (agost) de l’article «La ruta dels Gegants», que també s’ha publicat amb pocs dies

6 Muntanya 897 / Octubre 2011

d’antelació a la revista Excursionisme 363 (juliol-agost). Constatem que no hi ha hagut mala fe per part de l’autor, sinó un lamentable malentès.

La revista Muntanya Voldria felicitar l’equip de redacció de la revista Muntanya pel nou format, que resulta molt agradable de manipular i les noves seccions són força interessants. El peatge que hem hagut de pagar ha estat la mida de la lletra, que ha quedat reduïda respecte de l’habitual. En la majoria de casos és acceptable, però en algunes seccions potser ja costa una mica de llegir. Si fos possible, agrairia que es pogués revisar aquest punt (com a referència, la revista National Geografic té una mida similar i aconsegueix mantenir cos de lletra força gran).

Miquel Vázquez Agraïm la bona acceptació que està tenint la nova etapa de Muntanya, i també que ens feu comentaris a propòsit dels canvis introduïts. Fixeuvos, però, que el format actual, en els articles, hem triat una tipografia més llegible que la de l’anterior format. Tot i això, és cert que en algunes seccions, per raons d’espai, ha estat reduït una mica més el cos de la lletra. Procurarem solucionar aquest conflicte.

NOVETATS DE MATERIAL

DIABLO 10,2 mm

La corda dinàmica de Beal amb tecnologia Unicore mb la nova corda DIABLO 10,2 mm i gràcies a la tecnologia Unicore, que fins ara només s’aplicava a les cordes estàtiques, Beal presenta una corda dinàmica en què l’ànima i la funda són solidàries (cosa que ofereix més seguretat a l’escalador), sense alterar la flexibilitat de la corda i aconseguint que es conservi compacta més temps. A més, amb el trenat particular de la funda, la corda guanya menys volum amb l’ús, té una manejabilitat increïble i més resistència a l’abrasió. Una altra prestació molt interessant és que l’escalador tindrà la sensació d’estar utilitzant una corda molt més fina i lleugera, conservant sempre els avantatges de seguretat i d’assegurament que el seu diàmetre real li confereix. Per totes aquestes prestacions la DIABLO 10,2 mm ha estat premiada amb un Ispo Award en la fira Ispo del mes de febrer passat en la categoria de material dur.

Es preveu que aquesta corda estigui disponible aquesta tardor.

www.diablo-revolution.com/video

www.press.lafuma.com

A

DUMAREST JACKET

La jaqueta de muntanya de nivell més alt reada per Cristophe Dumarest, alpinista que ha conquerit la cara oest dels 1.100 m de roca granítica dels Drus, als Alps; la cara nord de les Grans Jorasses o la cara sud del Mont Blanc. Coneixedor de les dificultats i de les necessitats dels alpinistes.

DUMAREST JACKET és la jaqueta top de la col·lecció Mountain de Lafuma i, sens dubte, la que más prestacions garanteix. És una autèntica 3 capes confeccionada en Gore-Tex Pro Shell, 100% poliamida que resulta excepcionalment lleugera, de gran rendiment i resistent, amb un volum mínim.

Incorpora caputxa ajustable, cremalleres de ventilació a sota de les aixelles, colzes preformats, costats elàstics als laterals, cintura regulable amb un cordó elàstic i autoblocadors, punys de LYCRA ajustables amb velcro, butxaques per a les mans i butxaca pectoral.

C

FE D’ERRADES En el nº 896 de la revista Muntanya, a la pàgina 54, en la recensió del llibre de l’editorial Desnivel Transiberia en btt, hi ha hagut un error en les dades tècniques d’aquest llibre, que han estat substituïdes per les d’un altre. En lloc de Trail running Barcelona, hi havia de dir: Transiberia en btt de l’autor Antonio Mallo. Demanem disculpes als editors i autors d’aquestes obres per aquest error.

En la relació a la notícia de la pàgina 64 sobre el refugi de sant Aniol d’Aguja, tot i que la nota és correcta, el títol porta a confusió, ja que es pot entendre que el refugi s’obre de nou i no és així, perquè els Amics de Sant Aniol d’Aguja treballaran per a la rehabilitació de l’edifici per poder destinar-lo com a equipament de muntanya.

La motxilla de muntanya 7

D’excursió en terres de dips Per Ferran Alexandri i Alfred Montserrat

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

Una tria d’itineraris a peu per les serralades del Baix Camp: el puig de la Cabrafiga, la serra de Llaberia i la muntanya Blanca. Per redescobrir paisatges i pobles plens de tradicions i d’història.

La serra de Llaberia al fons, vista des de la mola de Colldejou.

8 Muntanya 897 / Octubre 2011

D’excursió en terres de dips 9

LES HISTÒRIES NATURALS DE PRATDIP

Pratdip a la matinada, darrere els vessants del puig de la Cabrafiga.

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

Diuen que a les muntanyes que envolten Pratdip (‘prat dels dips’) i Colldejou s’hi amaguen uns gossos negres d’instints vampírics anomenats dips, que tant atacaven els ramats com la gent que voltava les nits per xuclar-los la sang. Sembla que van extingir-se al segle xviii, però hi ha qui diu que encara corren per aquestes serralades.

Avui dia, però, els únics dips que veurem sens dubte són els que es representen en el monument al Dip i en les siluetes de ferro negres que s’escampen a través d’una curiosa ruta urbana per la part més antiga de Pratdip que mena fins al castell, llegendari enclavament susceptible d’històries de fantasia i política. És clar, també podem veure la imatge del dip a l’escut de la vila o al retaule renaixentista de l’ermita de Santa Marina, que data del 1602, instal·lat a l’església parroquial de Pratdip. Als dips se’ls representa com uns gossos de color negre –evidentment, una de les bèsties d’un repertori esta-

blert i gairebé il·limitat en què és sabut que pot transformar-se el vampir–, amb una llengua fina i vermella, que els confereix una imatge terrible.

Així mateix, la llegenda dels dips va inspirar l’escriptor Joan Perucho a escriure Les històries naturals (1960), paròdia dels clàssics de la literatura fantàstica i del cinema de terror. La novel·la és una enginyosa trama a l’entorn d’Onofre de Dip, natural de Pratdip, on tenia el seu patrimoni: el castell.

Onofre fou un noble cavaller del rei Jaume I que va formar part de l’ambaixada a Orient per preparar les noces entre el monarca i Violant d’Hongria. Als Càrpats, infortunadament, va ser inoculat per la bellíssima duquessa de Meczyr, i d’aleshores ençà ha viscut set-cents anys ostentant la condició d’un cadàver, un vampir, un «declassé», com ell mateix s’autoproclama, anihilador, en els seus darrers dies de no-mort, de la vida al seu lloc natal.

10 Muntanya 897 / Octubre 2011

ALFRED MONTSERRAT

El puig de la Cabrafiga (614 m), vist des de Pratdip al capvespre, és un contrafort de la serra de Llaberia.

L’original i divertida reconstrucció de Perucho de la Catalunya del segle xix, amb el rerefons de les guerres carlines (que no pot deixar de recordar-nos el Dracula de Bram Stocker), protagonitzada pel jove naturalista Antoni de Montpalau, respon a la crida d’auxili de la vila de Pratdip, perquè sigui alliberada del vampir que causa estralls en la població.

Genial el desenllaç de la trama principal, que aposta per la no-violència: l’invencible i astut Onofre de Dip, fastiguejat de xuclar la sang dels seus paisans i avorrit del món, que aspira a la definitiva pau, li demana a Antoni de Montpalau, rival per qui té la més gran consideració, que el destruexi; però, sobretot, que li estalviï l’espantosa carnisseria descrita per la llegenda (la del martell, l’estaca i la decapitació, s’entén) per la fórmula civilitzada, i igual d’eliminatòria, de l’exorcisme, acompanyada d’una innocent cantarella suggerida pel vampir.

Què més podem dir sinó exaltar el paisatge de Pratdip amb les mateixes paraules que Perucho introdueix la seva història:

Pratdip és un poblet situat en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima. Grans penyals grisos, de caràcter granític, contrasten amb les escasses franges de terra roja i fecunda, on el camperol s’afanya al conreu. La riquesa del país és, però, la cabra que tresca, valenta i decidida, i es cerca ella mateixa el nodriment (…)

[Pratdip] al mig d’una orgia de bolets, cabres, perdius, lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d’una muntanya i coronada per un castell en ruïnes. (Les històries naturals, pàg. 99-100)

1 EL PUIG DE la CABRAFIGA El puig de Cabrafiga (614 m) forma un contrafort meridional de la serra de Llaberia, a l’est del terme de Pratdip. Per pujar a aquesta bonica muntanya calcària (no pas granítica, com manifesta el text de Perucho), sortirem del davant del monument al Dip, situat a l’entrada de Pratdip. Aquí hi ha un pal indicador del PR C-90.

Cal seguir les indicacions «Barranc de la Dòvia – Capelleta de Sant Isidre» i «Tomb de la Cabrafiga», senyalitzat amb marques de color blau.

D’excursió en terres de dips 11

Abandonem la carretera i agafem un camí a la dreta que baixa cap al barranc de la Dòvia.

Hi ha algun tros cimentat. Travessem a la riba dreta del barranc i passem entre oliverars.

Aquest camí és el que porta a Masriudoms i conserva algun tram empedrat. Passem de llarg el trencall anomenat «Camí de les Vinyasses». Passem també pel costat de la capelleta de Sant Isidre, una petita cova.

Pal indicador: el PR continua cap al coll del Marquès i la font de l’Anxanera. Abandonem el PR i seguim les marques blaves del «Tomb de la Cabrafiga», que ens portarà al salt de la Sabinosa, pel barranc de la Dòvia i fins el grauet de les Mugues.

Seguim per la vora del barranc fins arribar a una mena de presa. Aquí ens enfilem lleugerament cap a la dreta fins a recuperar les marques de color blau. Hem recuperat el sender i ens enfilem per agafar alçada respecte al nivell del barranc. Creuem un sender, que seguim cap a l’esquerra.

Arribem a un pal indicador, que ens fa girar cap a l’esquerra per baixar en direcció al barranc de la Dòvia. Abandonem, per tant, el camí vell de Masriudoms, que segueix recte. Baixem fins al llit del barranc, el qual hem de travessar a gual, buscant el millor pas en cas que baixi aigua. Som al salt de la Sabinosa. Més endavant tornem a travessar el barranc, per tornar a la riba dreta.

El sender s’ha convertit en pista. Seguint les marques, al cap d’una estona abandonem el camí i girem cap a l’esquerra per anar a creuar, per última vegada, el barranc de la Dòvia. Un cop a l’altra banda del barranc, ens enfilem fins a arribar sota la carretera. La travessem per un tub ample. Tot seguit es passa pel petit túnel de l’antiga carretera.

Seguint les marques blaves, arribem a un altre pal indicador situat al costat d’una pista.

A mà dreta ens queda la carretera i a mà esquerra, la pista. Al nostre davant surt un camí de cabres que s’enfila amb fort pendent per la muntanya: és l’inici del grauet de les Mugues.

Ens anem enfilant en direcció a una petita canal que ens queda a mà esquerra. Pugem per la canal i anem cap a la dreta, resseguint les 12 Muntanya 897 / Octubre 2011

Mugues pel vessant sud. Arribem a un pal indicador que marca els Meners a l’esquerra i el Castellet de les Mugues a la dreta.

Cal pujar a veure l’assentament ibèric del Castellet. Després tornem a aquest punt per seguir en direcció als Meners.

Petita placeta. A mà dreta surt una pista i al nostre davant hi ha el sender per on hem de continuar. Anem resseguint aquest vessant de les Mugues entre marjades, sense guanyar ni perdre desnivell. Encarats ja cap a l’oest, comencem a guanyar alçada altra vegada per una pujada bastant dreta.

Passem per una de les boques de les mines (els anomenats meners), concretament per la boca 4. Més endavant es passa per davant de la boca 3, més ampla. Arribem a la carena. Seguim cap a la dreta. Passem per davant d’un altre pal indicador, situat al coll de Meners, des d’on es veu el puig de la Cabrafiga.

Després d’anar més o menys planers, ens tornem a enfilar per assolir el Cabrafiga, malgrat que el cim no el veurem fins més endavant.

Arribem al cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i un pal indicador. Les vistes són magnífiques.

Abandonem el cim anant cap a l’esquerra, seguint la carena, en direcció a Pratdip. Baixem per un grauet, seguint les marques blaves, passem per sota una torre elèctrica. El grauet s’acaba en un camí amb bastant pendent.

Pal indicador: venim del portell dels Grauets i seguirem pel camí de les Obagues, que forma part del «Tomb de la Cabrafiga». Deixem el camí i girem a mà esquerra, per un altre camí menys definit. Passem per sota una torre d’alta tensió; el camí s’ha acabat, seguim un sender que baixa entre el bosc. Passem pel costat d’un forn de calç bastant gran. Més endavant, a mà esquerra surt un sender que no hem d’agafar. El nostre sender desemboca en un altre, que hem de seguir cap a mà esquerra. El caminet ens durà novament fins a la carretera i Pratdip.

Temps de camí: 4 h 15 min.

Desnivell: 360 m.

Dificultat: baixa.

ALBERT MARTÍNEZ

DE COLLDEJOU A PRATDIP PER LA SERRA DE LLABERIA

2

Sortim de Colldejou per la pista que porta al coll del Guix. Després de creuar una rasa arribem a una cruïlla amb un pal indicador. A l’esquerra, en suau pujada, anem guanyant altitud mentre es travessem una zona d’horts. No es triga gaire a entrar en un bosc per on continuem pujant fins a arribar a un petit replà. En aquest punt es retroba la pista que va al coll del Guix. Cal seguir-la fins arribar a les envistes del mas Portells. En aquest punt la pista fa un revolt a l’esquerra i, a la dreta, s’inicia un corriol que fa drecera fins al coll del Guix (632 m).

El coll del Guix és un important punt de pas de diverses rutes, tant a peu com amb vehicles tot terreny, que dóna accés a interessants punts de la geografia de la zona: la mola de Collde-

jou, el poble de Llaberia i el cim de la Miranda de Llaberia. Aquest ruta segueix en direcció al mas de Magrinyà, perdent primer una mica d’alçada i entrant en un bosc de pins.

En la primera de les bifurcacions que trobem cal seguir pel camí de l’esquerra, el de la dreta arriba fins a la carretera TV-3001, entre Marçà i la Torre de Fontaubella, molt a prop del mas de Magrinyà.

A partir d’aquí la ruta torna a pujar amb força, és el camí conegut com dels Revolts, ja que avança fent giragonses. Cal destacar l’estat de l’empedrat d’aquest tram de l’itinerari, empedrat d’origen medieval que acompanya el caminant fins a l’indret conegut com portell de la Miranda (784 m), des d’on hi ha unes vistes espectaculars, especialment sobre la mola de Colldejou.

D’excursió en terres de dips 13

Camí de la cinglera cap al coll dels Colivassos, amb el cim del Mont-redon al fons.

Des del portell de la Miranda es pot baixar fins al poble de Llaberia, situat uns 100 m més avall, però en aquesta ocasió, la ruta segueix la part superior del cingle que forma la zona més elevada de la serra de Llaberia. El camí no es gaire visible, però no hi ha dificultats especials en anar resseguint aquesta zona fins a assolir el cim de la Miranda (917 m).

La miranda de Llaberia fa honor al seu nom: les vistes des del cim arriben des del mar fins al Pirineu. Va ser una de les muntanyes escollides pels francesos Méchain, Delambre i Aragó per mesurar el meridià Dunkerke-Barcelona i així establir la longitud del metre al sistema mètric decimal. Al cim hi trobem un vèrtex ge14 Muntanya 897 / Octubre 2011

odèsic. Una mica més a l’est s’alça la creu de Llaberia (908 m). És el segons punt més alt de la serra.

Des del la Miranda cal anar perdent altitud fins anar a trobar el coll de Colivassos, seguint alguns trams de la pista que porta al poble de Llaberia. Un nou espectacle s’obre a la vista, és el racó de la Dovia. Des de la seva part alta es pot veure la impressionant cinglera que tanca el barranc del mateix nom.

Sense perdre alçada cal flanquejar fins a trobar, si hi ha sort, el toll que dóna nom a la font de la Vaca. Passem per sota la creu de Llaberia i arribem al paratge conegut com el pla de les Saleres. Des d’aquí és fàcil pujar al cim del Mont-redon (860 m). Cal retornar al camí anterior a la pujada al cim per flanquejar-lo pel vessant oest, on hi ha la font del Gaí, generalment tapada amb unes branques.

que més tard ho fa en la pista asfaltada que uneix Colldejou amb Pratdip pel coll de la Llena. Arribada a Pratdip.

Temps de camí: 5 h 15 min.

Desnivell: 520 m.

Dificultat: mitjana.

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

3 LA MUNTANYA BLANCA

Només cal seguir la carena que forma el Mont-redon cap al sud. Primer s’ha de travessar el planet de Mont-redon i després avançar sobre un aspre terreny rocallós. Es un tram sense marques orientatives, però cal anar a buscar un petit promontori que sembla tallar el pas. Passat aquest promontori es va perdent altitud per un camí bastant bo que va fins a l’inici de la cresta de la Seda. Aquí ja es comencen a trobar marques de pintura.

A través d’un grau comencem a perdre altitud seguint una esvelta cresta. Cal anar en compte si no estem acostumats a les alçades.

Els passos entre les roques es van encadenant i no hi ha possibilitat de pèrdua. Finalment s’acaba la cresta i podem gaudir d’unes bones perspectives sobre la població de Pratdip. La baixada continua forta fins a arribar als primers camps de cultiu. Es desemboca en un PR

Entre l’acinglerada serra de Llaberia i les planes de Mont-roig del Camp hi ha una serra poc coneguda, caracteritzada per una faixa rocosa de calcàries: la muntanya Blanca. Aquesta serra pertany als municipis de Mont-roig del Camp, Pratdip i Vilanova d’Escornalbou. Les vistes que ofereix sobre el camp de Tarragona i cap a la costa són ben espectaculars.

Per anar a la muntanya Blanca cal partir de Pratdip o bé de Mont-roig i dirigir-nos cap al coll del Guix. Des de Pratdip cal prendre la carretera que va cap a Colldejou. Des de Mont-roig del Camp cal seguir la de Colldejou i després la de Pratdip. Al mateix coll del Guix s’agafa un camí de terra en direcció est. El camí travessa un bosc, creua uns camps i va a parar en una plana on es bifurca. Aquí podem deixar el cotxe i començar a pujar per una pista a la dreta seguint les marques blaves. Més endavant es deixa a la dreta un sender marcat que baixa a la rasa del Mas del Sanador i continuem en direcció al pla de la Serena. Aviat abandonem la pista i, seguint les marques blaves, prenem un sender a l’esquerra que baixa a la rasa de la Canaleta en direcció a les Saleres. En aquest indret és on hi ha la cova del Blai i l’avenc del Pi. El camí segueix la falda de muntanya a mitja altura fins a la rasa del Pantano. En aquest punt deixem el corriol i superem el desnivell fins a la plana superior del pla de l’Avenc. El camí passa a prop de l’avenc de la Figuera; ben aviat arribem a la cresta de la cara est de la muntanya Blanca. El camí continua per la vora del cingle, passa a prop de l’avenc del Pla. El recorregut continua pel Pi de la Cruïlla, per la carena de la muntanya fins al molló dels Quatre Termes (498 m). Sóm en un punt geodèsic on coincideixen els termes de Colldejou, Mont-roig del D’excursió en terres de dips 15

ALFRED MONTSERRAT

La cinglera de la muntanya Blanca destaca per la faixa rocosa de calcĂ ries.

16 Muntanya 897 / Octubre 2011

La serra de Llaberia també fou recer del guerriller Pere Joan Barceló, conegut com Carrasclet. Aquest renom prové del carbó de carrascla o alzina, que en Carrasclet i el seu germà portaven a vendre a Falset i Reus, amb un ruquet, la llenya i carbó que produïa el seu pare.

Aquest guerriller lluità contra les tropes de Felip V, durant i després de la guerra de Successió. El seu profund coneixement d’aquestes muntanyes li permeté esquivar els seus perseguidors, fins i tot, quan un cop foren encerclats al poble de Llaberia per l’exèrcit. Allí, en Carrasclet i els seus homes travessaren les files enemigues aprofitant els forats, amagatalls i esquerdes que coneixien bé, de manera que tots els soldats es trobaren al poble sense haver vist cap guerriller.

PRIORATDIOGITAL.COM

Monument al Carrasclet (Capçanes).

Camp, Pratdip i Vilanova d’Escornalbou. Des d’aquí es pot veure tot el Camp de Tarragona i, si el dia és clar, fins i tot es veu la punta del Fangar al delta de l’Ebre.

Més endavant es baixa pel camí de la Roca de l’Escagassat cap al portell de les Racones.

Bones vistes de la roca blanca i calcària de la muntanya. Ben aviat retrobem la pista i retornem al punt de partida fent una volta vers el pla del Mas fins al coll del Guix.

Temps de camí: 1 h 30 min.

Desnivell: 150 m.

Dificultat: fàcil.

ALFRED MONTSERRAT

COVES I ESQUERDOTS, CAU DE GUERRILLERS

La cova d’en Blai o de Pratdip.

Al marge de les històries i anècdotes dels personatges de la zona, en aquest relleus hi predomina la roca calcària. Això ha contribuït al desenvolupament de diversos fenòmens càrstics, o sigui, coves i avencs que, encara que no són de dimensions gaire importants, també han jugat un paper important dins la vida de la comarca.

Les més interessants són la cova de Pratdip, també coneguda com cova d’en Xoles, de Mas de Monet o d’en Blai; o l’avenc del Pla, totes dues citades per Ferrater i Vilaseca a la primeria del segle XX. La cova de Pratdip és una cavitat de 20 m de profunditat on s’observa l’abundància d’estalagmites i estalactites que havia tingut a l’origen. Actualment presenta un estat pobre de conservació, tot i que durant una llarga temporada havia estat tancada amb una reixa.

Entre els avencs cal esmentar l’avenc del Pla, amb una profunditat de 67 m, i l’avenc de l’Ortiguer, de 69 m de fondària.

DADES D’INTERÈS

Cartografia ■ Serra de Llaberia. Barcelona: Editorial Piolet, 2003.

Escala: 1:20.000.

■ Marxa dels Dips. Pratdip, Colldejou, Vandellòs, Tivissa, Capçanes. Barcelona: Editorial Piolet, 2011.

Escala: 1:20.000.

Bibliografia recomanada Joan Perucho. Les històries naturals. Barcelona: Edicions 62, 2010. [El Balancí, 648] ■ Alfred Montserrat Nebot. «Sobre algunes cavitats de les comarques del Baix Camp i Priorat (I)». Espeleòleg 29 (1979): 489-530.

■

D’excursió en terres de dips 17

Conversa amb

Jordi Pons EL CONQUERIDOR DE L’ALTA MUNTANYA

ROGER ROVIRA

Per Jordi Bernat

É

s difícil sintetitzar en poques paraules la trajectòria de Jordi Pons, un dels muntanyencs més coneguts del nostre país. Les seves conquestes tant als Andes com a l’Himàlaia el van situar durant molts anys al capdavant de l’alpinisme estatal. Els quatre vuitmils escalats en són una prova. No obstant això, les primeres escalades nacionals a les cares nord de l’Eiger, el Cervino i les Grans Jorasses, a més d’un extens llistat d’ascencions d’envergadura que atresora, i a més de la seva tasca per fomentar el muntanyisme, podran fer comprendre el lector que hagi estat nomenat per unanimitat membre d’honor de la UIAA. Seria un error oblidar altres facetes destacades, com la participació en competicions d’esquí de fons en l’equip del CEC durant més de 25 anys, la seva tasca com a realitzador de cinema de muntanya i la implicació en diferents clubs i federacions. Actualment també és vicepresident de la FEDME.

Avui en dia podem gaudir de rodatges de les primeres ascencions a gran altitud gràcies a la dedicació d’alpinistes, com és el teu cas, que portàveu uns equips de cinema força voluminosos i que requerien un esforç suplementari. ¿Com es vivia una ascenció amb aquest handicap?.

Com tants altres excursionistes vaig decidir dedicar-me al cinema de muntanya filmant en Super-8. Les limitacions d’aquest format van influir perquè passés al 16 mm, considerat ja professional. El canvi d’un format a l’altre era força considerable i, per què no dir-ho, també el seu cost. La compra de films (cada bobina durava menys de tres minuts), les despeses del laboratori, les còpies, el muntatge, els estudis de so, l’equip de projecció, etc., representava un cost entorn al milió de pessetes per un film d’uns 45 minuts.

Aquest fet m’obligava a prémer el botó de la càmera només quan considerava que la seqüència valia la pena de filmar-la. Molt al contrari del que passa avui en dia amb el material digital. El que no havia pogut fer amb el Super-8 ho vaig aconseguir filmant en negatiu en 16 mm, ja que això em permetia fer diverses còpies.

Els 22 films rodats en aquest format els vaig poder projectar en català, en castellà i alguns en francès. Alguns dels meus films van ser preConversa amb Jordi Pons 19

ARXIU JORDI PONS

Esquerra: Primera cursa de fons a la Molina amb uns esquís vells de fusta i fixacions de corretges.

(1950).

miats als festivals internacionals de cinema de muntanya de San Sebastián, Torelló, Algarbe, Trento i Les Diablerets. Eren Ama Dablam, la muntanya sagrada del xerpes; Mac Kinley, la muntanya polar i Primera expedició catalana a l’Everest, aresta Oest.

Malgrat el considerable pes de la càmera, les bobines i les bateries, res no em va impedir filmar a 8.000 m d’altitud en un moment en què hom ja té prou feina per aixecar els peus de la neu fonda. Si a tot això li sumem que cada tres minuts havia de canviar la bobina, es comprendrà que filmar en 16 mm era una satisfacció i també un sacrifici. ¿Quin entrenament específic fèieu en les primeres expedicions extraeuropees? Vau seguir consell d’altres alpinistes?

Entrenament com s’entén avui en dia, no en fèiem cap. En tot cas era la suma d’activitats fetes durant tot l’any i especialment els dies previs a l’expedició. Particularment, i pel fet de dedicar-me a la competició d’esquí nòrdic, sempre em vaig trobar en bones condicions físiques per afrontar els objectius escollits.

Els contactes amb alpinistes com Gunther Hausser, Kurt Diemberger, Lionel Terray, etc., eren més aviat per demanar informació sobre alguna de les zones ja visitades per ells.

20 Muntanya 897 / Octubre 2011

ARXIU JORDI PONS

Dreta: Ja com a corredor del CEC, a punt de prendre la sortida en un campionat de Catalunya.

En un documental amb en J. M. Anglada vas comentar que encara estaries disposat a participar en una expedició a l’Everest. ¿Et faria una il·lusió especial pujar a aquesta muntanya?

Fa uns anys sí que m’hauria satisfet assolir l’Everest. De fet, ja ho vaig intentar l’any 1982 en el decurs de la primera expedició catalana per l’aresta Oest, que va organitzar el Centre Excursionista de Catalunya. La dificultat de la ruta, la meteorologia adversa i la pèrdua de dos xerpes ens va fer abandonar aquest objectiu just quan ja havíem aconseguit els 8.500 m.

En aquella ocasió a la que et refereixes potser sí que m’hauria agradat tornar-hi, a l’Everest.

Ara ja no m’interessa. L’ascensió per la ruta del coll Sud ha perdut el seu encant i no té res a veure amb les ascensions realitzades anys enrere quan el fet d’assolir un cim de 8.000 m, i més encara l’Everest, formava part de l’aventura pròpiament dita.

L’ascenció a un vuitmil per la via normal s’ha desvirtuat com activitat alpinística. ¿T’atrauen de la mateixa manera, ara que s’han massificat?

En les circumstàncies actuals no m’atreu ni anar al camp base de l’Everest, ja que estic segur que ofereix un espectacle trist, té molt poc a veure amb el que s’entén com un veritable camp base. Ocupat per dotzenes d’expedicions,

entre les quals proliferen les anomenades comercials, centenars d’himalaistes (no dic alpinistes) es mouen com les formigues entre la morrena i la glacera de Khumbu esperant el moment oportú per aconseguir fer realitat el seu somni, un somni no realitzable per a tothom, ja calen unes bones condicions físiques i psicològiques, i d’això molt pocs en van sobrats.

L’Himàlaia actual està vivint una nova etapa, ja que moltes ascensions es poden fer a la carta. L’Everest no és una excepció. No cal explorar, no cal equipar la ruta d’ascensió; un equip de xerpes ho fa per a tu, per fer més accessible l’ascensió.

Cada any, a principi de temporada, la glacera de Khumbu és degudament equipada de manera que els aspirants a fer el cim poden creuar les nombroses esquerdes amb l’ajut d’escales i cordes fi xes després de pagar religiosament el preu del trajecte. Més facilitats, impossible. A aquest ritme aviat haurem de parlar de trekkings d’alçada i no pas d’expedicions.

De ben segur que les ascensions que vaig fer a l’Himàlaia i al Karakoram no són ni millors ni més difícils que les que es puguin fer ara, però assolir l’Annapurna Est, el Dhaulagiri, el Cho Oyu, el Gasherbrum II, l’Ama Dablam o el Kanjerowa sense cordes fi xes, ni telèfons via satèl·lit, ni oxigen artificial t’apropa a

ARXIU JORDI PONS

ARXIU JORDI PONS

Als anys 50 clavar un pitó a la roca no era tan mal vist com ara.

Escalant el turó de Morou (Montseny) amb cordes de cànem i espardenyes de caçador.

l’aventura pròpiament dita, que és l’origen de qualsevol expedició.

Hem escoltat a altres alpinistes de la teva generació que expliquen que la qüestió ecològica no era quelcom que es plantegés en la pràctica de l’alpinisme, i menys encara en les expedicions. Avui en dia, encara veiem l’estat lamentable dels campaments a l’Himàlaia i a algunes zones de muntanya de casa nostra. Mountain Wilderness neix amb la voluntat de conscienciar els muntanyencs sobre aquesta problemàtica. ¿Com valores la feina feta fins ara?

El tema ecològic mai s’havia plantejat entre nosaltres a l’hora de preparar una expedició qui sap si perquè sense proposar-nos-ho, ja n’erem d’ecologistes. El respecte pel nostre entorn i la protecció de la muntanya era un dels nostres principis bàsics.

En pocs anys les muntanyes s’han massificat d’una manera que experts en el medi natural, entitats excursionistes o ecologistes han posat de manisfet la necessitat d’evitar més agressions per part de l’home fent que la natura recuperi el seu estat salvatge que vam heretar dels nostres avantpassats. És cert que el nombre d’expedicions als Andes, a Grenlàndia, a l’Hindu Kush o a l’Himàlaia eren tan limitades que les deixalles mai havien Conversa amb Jordi Pons 21

Marxa Beret. Cursa que Jordi Pons va córrer sis vegades entre 1978 i 1987.

JAUME ALTADILL

ARXIU JORDI PONS

Càmera amb què va filmar 22 documentals, algun d’aquests a més de 8.000 metres.

generat un problema. Actualment, a causa de la gran quantitat d’expedicions i trekkers, fins i tot el govern del Nepal ha posat condicions molt estrictes a l’hora de concedir permisos per tal de presevar les seves muntayes.

A tall d’anècdota, puc dir que malament podíem abandonar deixalles en les nostres expedicions, ja que de cordes en dúiem les mínimes, i no les podíem abandonar. L’oxigen, un parell o tres d’ampolles, era destinat solament en cas d’emergència i les llaunes de conserves, plenes o buides, sempre trobaven un amo en el moment oportú. Actualment, tot i que les autoritats locals obliguen a endur-se les deixalles, no tothom ho fa.

La inevitable massificació dels darrers anys als Alps va motivar la creació a Biella (Itàlia) de la Mountain Wilderness International, de la qual vaig ser garant. Amb el lema «Alpinistes d’arreu el món en la defensa de l’alta muntanya» es posava de manifest quin era l’objectiu d’aquesta associació, en un moment en què la manca de sensibilitat per conservar les muntanyes en el seu estat salvatge s’estava agreujant dia a dia.

Vaig fundar la Mountain Wilderness de Catalunya, i amb la col·laboració de 21 garants elegits vam fer tot el possible per recuperar espais que s’havien malmès a conseqüència d’obres 22 Muntanya 897 / Octubre 2011

hidràuliques i pantans. FECSA va contribuir àmpliament a aquesta tasca. Calia posar fi a les agressions sofertes durant tants i tants anys.

Una altra acció de Mountain Wilderness de Catalunya va ser la neteja del cim de Molières.

Amb no pocs voluntaris vam baixar a la vall més d’una cinquantena de bosses plenes de llaunes de tot tipus; si l’acció va ser important, més ho va ser el missatge que vam voler transmetre a tots els muntanyencs, de tornar a casa el que has portat de casa.

Fa molts anys que estàs vinculat a diversos clubs i federacions. Durant aquest temps s’han produït molts canvis en la nostra societat que han modificat la manera de comunicar-nos. El model tradicional de club ja no és imprescindible per relacionar-se i fer activitats de muntanya. ¿Quines necessitats penses que poden cobrir els centres excursionistes?

És evident que la majoria de joves que practiquen l’excursionisme, l’escalada, l’esquí de pista i muntanya o qualsevol altra modalitat a muntanya no tenen necessitat d’afiliar-se a una entitat excursionista. Tant si això ens agrada com si no ens agrada, aquesta és la realitat.

En el millor del casos passen per l’entitat per tal de tramitar la llicència esportiva anual, però això passa una vegada a l’any. ¿I la resta

JEAN LLEMENSON

dels 365 díes? Han quedat enrere els anys en què calia passar pel club, no solament per concretar l’activitat per al cap de setmana, sinó també per poder llogar material, ja fos un piolet, uns grampons o una tenda de campanya.

Tots anàvem escasos de material i, perquè no dir-ho, també de diners per adquirir-lo.

La majoria de clubs de muntanya, i el CEC n’és un d’aquests, s’esforcen en oferir les més diverses activitats que hom pugui imaginar, però pel que sembla, amb això no n’hi ha prou.

Cal imaginació a l’hora d’oferir activitats. Voluntaris no en falten, és cert, però en qualsevol cas no podem ignorar que les entitats que participen amb els seus joves en competicions d’escalada, d’esquí o de carreres per muntanya tenen un ben guanyat nombre de socis.

Algunes entitats de casa nostra han celebrat els 25, 50, 75 i fins i tot els 100 anys de la seva fundació. Tot i que això és molt, molt important, també ho és buscar nous objectius per no quedar orfes de gent jove que puguin encarar nous reptes d’acord amb els temps actuals.

Amb els companys del GAM del Muntanyenc vas fer molta activitat i participares en l’obertura de vies col·lectives com la mítica GAM del Bisbe. ¿Com vivies aquells projectes? ¿Hi havia un sentit de pertinença al club?

Any 1984: ascensió al Cho Oyu (8.201 m).

L’atzar va voler que anés a parar al Club Muntanyenc Barcelonès on hi havia el Grup d’Alta Muntanya (GAM), del qual qual vaig formar part com a membre actiu. Vaig conviure amb dues generacions ben diferents tant per edat com per mentalitat.

Era l’època de les «primeres nacionals» de les quals en vaig fer una bona colla, tot i que a Montserrat em vaig limitar a fer repeticions.

No volia perdre dies i més dies en una mateixa via. Malgrat tot, sí que vaig contribuir a obrir la via GAM al Bisbe i al Cavall Bernat amb el mateix nom. Eren projectes plens d’il·lusió i l’entusiasme dels que ho férem possible anava més enllà del pur protagonisme.

Era el club o el grup d’escalada el que s’enduia el mèrit de l’activitat aconseguida. Eren anys que hom es feia soci d’un club i preguntava en què podia col·laborar. Ara, això ja ha passat a la història.

En aquella època daurada de l’alpinisme català vas escalar «els tres darrers problemes dels alps», que aleshores encara eren les vies més temudes. Alberto Rabadà i Ernesto Navarro havien mort feia poc temps a l’Eiger. Eren temps de piolet i navalla... ¿Amb quina actitut vas afrontar-les? ¿Vau tenir bones condicions en les tres parets?

Conversa amb Jordi Pons 23

JOAN RIBAS

Any 1982. Filmant amb la càmera de 16 mm a l’aresta Oest de l’Everest.

24 Muntanya 897 / Octubre 2011

ARXIU JORDI PONS J.M.ANGLADA

Escalant la Cadireta (Montserrat) amb botes i la corda lligada a la cintura. A la dreta, uns quants anys més tard escalant a Montserrat amb casc i peus de gat.

L’any 1962 en Josep Manuel Anglada i jo ens vam proposar escalar la paret nord de l’Eiger en un moment en què una bona part dels que ho havien intentat hi havien deixat la pell.

Era de tornada del Dolomites, on havíem escalat el Crozzon de Brenta i el Campanile Basso de Brenta.

No ens vam preocupar massa de la meteo i ens vam ficar a l’Eiger. Greu error en una muntanya on sempre hi fa mal temps. Després del primer bivac vàrem abandonar en condicions bastant delicades.

No hi vam poder tornar a la paret, ja que a l’estiu següent vam fer l’Expedició Barcelona als Andes del Perú. Aquell estiu de 1963 van morir els companys aragonesos Alberto Rabadá i Ernesto Navarro, víctimes de l’esgotament després de tres intents en aquesta paret.

L’any 1964 va ser decisiu. A les Dolomites no hi aniríem abans, sinó després d’escalar la nord de l’Eiger. Ho vam aconseguir els primers

dies d’agost després d’assegurar-nos de tres dies d’alta pressió a tot l’Oberland. El quart va canviar el temps, però nosaltres no teníem cap més opció que trepitjar el cim i ho vam aconseguir entre llamps i trons.

Ara, la majoria de cordades ho fan amb menys bivacs que nosaltres, però cap de les que ho aconsegueixen porten un martell-piolet de fusta, un punyal i uns grampons de fabricació casolana que se’ns van trencar durant la baixada en plena tamborinada. Vam fer la 47a ascensió i la primera de l’Estat espanyol.

L’altra activitat que no has abandonat mai són les competicions d’esquí, ben allunyades del component d’aventura que té l’alpinisme. Explica’ns que t’atreu de les competicions.

Al principi de la dècada de 1950 vaig descobrir la neu de la mà del meu germà gran, que en aquells anys era soci de l’Agrupació Excursionista Pedraforca. La meva limitada economia va influïr perquè enlloc d’agafar els remuntadors, com feien la majoria d’amics del club, jo pujava una vegada i una altra amb els esquís als peus per l’Standart i la Pista Llarga de la Molina.

La quarta vegada que anava a la neu vaig participar en la cursa social de fons, i em vaig classificar en quart lloc. Un any més tard, en la Conversa amb Jordi Pons 25

XARLES GUSI

mateixa prova social de fons vaig ser el segon entre una vintena de corredors.

Tots deien que jo tenia fusta de corredor. No ho sé, si tenia fusta de corredor. El que no tenia eren diners per agafar els telecadires com ells.

L’any 1958 vaig ingressar al Centre Excursionista de Catalunya. L’esquí de competició demanava caliu entre els corredors i el lloc on el vaig trobar va ser en aquesta entitat. Aviat vaig formar part del primer equip de fons amb homes com Mingo Martínez, Josep Fruitós, Quico González, Solé Guillaume, Bartrolí, Clua...

Amb el CEC vaig aconseguir guanyar uns quants campionats de Catalunya de relleus i de fons de 15 i 30 km.

Seleccionat per la Federació Catalana d’Esquí, vaig participar en 13 campionats d’Espanya i vaig guanyar un subcampionat de relleus, entre els millors especialistes.

La UIAA ha estat pionera en l’estudi dels factors de caiguda, en la supervisió dels nous materials d’escalada i en l’evolució de les tècniques d’assegurament. Vas formar part de la Comissió de mètodes segurs. Ara hi ha elements bàsics com el casc o les plaques per assegurar al company, que fa 50 anys ningú no utilitzava. En recordar alguna situació compromesa, ¿tens la sensació d’haver arriscat massa?

26 Muntanya 897 / Octubre 2011

A la paret nord del Petit Dru (Chamonix) l’any 2003.

El 1971 vaig formar part de la Junta Directiva de la FEM en qualitat de director tècnic.

Aquest càrrec em va donar la possibilitat de participar a les assemblees de la UIAA. La que es va celebrar a Montreux va servir per entrar a formar part de la Comissió de mètodes d’assegurança dinàmica. La comissió estava formada per experts de diversos països amb l’objectiu de trobar el sistema més segur d’assegurar el company per tal d’evitar al màxim qualsevol tipus de lesió física, tant de l’assegurador com del que ha sofert la caiguda.

La meva participació en aquesta comissió va servir per descartar la tèncica que havíem utilitzat fins llavors a casa nostra. La de passar la corda per darrere l’espatlla, un mètode que fora d’aquí ja havia passat a la història.

Després de nombroses reunions de treball i de proves realitzades amb diversos estris, a la reunió d’Andermatt es va aprovar el que es batejaria com a «nus UIAA», proposat pels italians, tot i que es tractava del conegut «mig nus de barquer». Un simple nus i un mosquetó havia passat les proves millor que cap altre estri del mercat. Jo encara el segueixo utilitzant...

A Montserrat vam crear una zona d’assaig entre la FEM i l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. Una biga de ferro per suportar el pes d’un pneumàtic de 80 kg i una politja van ser claus per a dur les primeres pràctiques .

Uns mesos més tard uns desaprensius van arrencar la placa de ferro que duia el nom, van destroçar la politja i el pneumàtic el van enviar bosc avall… Si algun dia aneu del coll de Guirló a la Cadireta encara tindreu oportunitat de veure la biga de ferro, tot i que ara ja no té cap sentit la seva presència.

Vas impulsar la Unió Panamericana de Muntanyisme i Escalada, que agrupa els Clubs Muntanyencs d’Amèrica. ¿D’on va sorgir la idea?

Un any després de la seva fundació el 1977 vaig participar en un curs a Santiago de Xile, juntament amb Maurice Gicquel de l’ENSA (Chamonix) i Hermann Wolf del DAV. Un any més tard vaig repetir el curs destinat a joves andinistes, però amb altres instructors europeus. Durant uns anys em vaig desconnectar d’aquesta associació de la qual formen part una dotzena de federacions nacionals de l’Amèrica Llatina.

En el decurs d’una assemblea de l’UIAA a Santiago de Xile vaig tornar a entrar en contacte amb l’associació. Des de llavors he col· laborat assíduament a títol personal o representant a la FEDME en totes les assemblees que s’han fet fins ara. Sóc assessor permanent i membre honorari. És habitual que els escaladors, a mesura que passen els anys, deixin d’escalar o ho facin de manera esporàdica. En el teu cas, encara avui fas escalades que requereixen una certa constància. ¿Has trobat sempre companys de cordada?

Els anys no passen en va i és lògic que afluixis l’activitat tot i que mai, excepte quan m’he lesionat, he deixat la muntanya. Amb els amics que havia escalat i realitzat expedicions encara ens continuem veient, tot i que els camins que seguim són diferents.

Dels quatre cims de l’Himàlaia que vaig assolir, solament l’Annapurna Est el vaig pujar amb l’Emili Civis i en Josep Manel Anglada.

Ara escalo amb altres companys, i ells també fan el mateix.

Precisament, l’any 2003, vas aconseguir escalar la paret nord del Petit Dru, la darrera en el teu compte personal de les sis cares nord més famoses dels Alps. Actualment aquesta paret té un alt risc de despreniments i està desanconsellada per la Companyia de Guies de Chamonix. ¿Va ser una escalada tranquil·la en aquest sentit?

Actualment no és una ascensió per aconsellar a ningú. Els desprediments de roques a la paret nord són habituals i els accidents de tot tipus en són una mostra, però jo tenia un deute amb aquesta paret nord, ja que havia intentat l’ascensió tres vegades, el 1959, el 1972 i el 1974. El mal temps sempre m’havia fet abandonar la paret en condicions extremes. L’Emili Civis, en Remi Bresco i en Toni Fontdevila en són testimonis, ja que amb ells vaig fer els dos darrers intents.

Un bon dia els amics Lluís Giner i Xarles Gusi van decidir que la meva història amb el Dru no podia acabar en intents. Calia arribar al cim i així m’ho van proposar. Entre els molts defectes que tinc hi ha barrejada la tenacitat, ja que l’any 2003 i després de 44 anys vaig aconseguir realitazar un somni que ja quasi havia oblidat. Havia complert els 70 anys.

El reconeixement de la UIAA, té un gran simbolisme en el món de l’alpinisme. ¿Esperaves aquesta recompensa a nivell internacional? ¿Què significa per a tu?

Va ser una sorpresa quan se’m va demanar que enviés el meu currículum. No crec que hagi fet per l’UIAA res que no hagin fet altres persones vinculades amb aquesta associació internacional, i si bé en aquests moments sóc el que més anys porta assistint a la UIAA tampoc no crec que això sigui un motiu per haver estat nomenat membre d’honor.

A partir d’aquí, doncs, caldrà saber perquè m’han fet aquesta distinció. Dit això, és d’agraïr a les persones que van considerar que a la llista de noms d’Edmond Hillary, Robert Leopold, Bill Putnam o Walter Bonatti encara se n’hi havia d’afegir un altre. El meu.

Conversa amb Jordi Pons 27

HEMERA

La zona nord-est del llac del Baikal es caracteritza per les platges arbrades.

28 Muntanya 897 / Octubre 2011

Baikal , la perla de Sibèria Per Paul de Maupeou

Tothom coneix Yellowstone o indrets similars. Segur que molta gent n’ha sentit històries increïbles, d’aquests llocs de faula. ¿Però de les reserves Barguzinsky i Zabaikalsky, a l’est del llac del Baikal, n’hem sentit mai alguna cosa?

Baikal,la perla de Sibèria 29

L

es novel·les d’exploració que van acolorir la meva infància es referien sovint a aquest lloc, únic per la majestuositat dels seus paisatges i de la seva abundant natura endèmica: el llac del Baikal, «la Perla de Sibèria», avui inscrit al patrimoni mundial de la UNESCO. La zona nord-est del llac, la dels parcs naturals Barguzinsky i Zabaikalsky, és la més preservada. Els parcs van ser creats per Nicolau II, l’últim tsar de Rússia. L’any 1914 va enviar una expedició a aquesta zona, a uns 4.500 km a l’est de Sant Petersburg, per fundar una reserva per protegir les martes gibelines, víctimes d’una caça massa intensiva, i també per cartografiar la zona.

Travessant el llac del Baikal cap Khakussy amb un antic vaixell soviètic.

EL VIATGE

L’objectiu del meu viatge era caminar al llarg d’aquesta costa nord-est durant els últims dies de l’estiu indi. El trekking que vaig fer el setembre del 2010 no va ser el primer que duia a terme, però em va impactar el seu aspecte innovador.

El tram en tren d’Irkutsk (extrem sud del llac) fins a Severobaikalsk (nord) va ser una bona introducció a l’esport alcohòlic nacional.

El recorregut del tren a través del bosc va ser etern (dues nits i un dia). Sense cap llengua comuna, però amb molts de signes i sorolls, el contacte amb els veïns de compartiment es va establir molt fàcilment.

Un jove que deixava la seva família a Irkutsk i marxava a treballar amb explosius en una mina del nord, em va mostrar una vídeo al seu mòbil de dos óssos apropant-se a la mina l’hivern passat. Això em va impressionar i vaig tenir la sensació que no m’equivocava amb la destinació d’aquest viatge, l’objectiu del qual era, en efecte, trobar un racó de natura verge.

PAUL DE MAUPEOU

LA TAIGÀ

30 Muntanya 897 / Octubre 2011

A Severobaikalsk vaig descobrir l’enorme llac.

La llum entre els núvols jugava amb l’aigua, i davant d’aquest espectable immens, veia a uns 10 km, la costa est dels meus somnis, estesa al peu de les muntanyes Barguzin, cobertes de neu eterna. Un poc més al nord, al poble de Nizhneangarsk, vaig conèixer en Víktor, membre de la tribu Evenki, responsable a l’estiu de la navegació al nord del llac, a més de tramper durant l’hivern. Em va explicar que calia esperar tres dies abans de la propera travessa en vaixell. Així, em va convidar a quedar-me tots aquest temps a casa seva: un camp de base perfecte per a les meves primeres excursions a la taigà.

La taigà és un bosc molt humid i sense cap rastre d’explotació humana. Per aquesta raó, és força impenetrable en alguns llocs. Vaig visitar llavors el gulag Akokan, a tres hores del poble.

Allà, sol entre les ruïnes de les cabanes de l’antic camp de concentració, un soroll estrany m’hi va sorprendre: una pica (un tipus de rata siberiana gegant) era sobre una roca a tres me-

PAUL DE MAUPEOU

tres de distància i em desafiava cridant tan fort com podia. L’espectable va ser molt divertit.

El mètode per protegir els parcs naturals d’aquesta zona és restringint el nombre de visitants. Normalment, només hi passen els ràngers i l’exèrcit que utilitza aquestes zones per als seus entrenaments. Després de conèixer cinc funcionaris en diverses oficines, vaig aconseguir la razreshenya o el permís per entrar als parcs naturals.

TRAVESSEM EL LLAC

La primera travessa va ser en un antic vaixell militar. Hi viatjaven també un americà i un anglès experts en trekkings. Havien vingut per millorar un camí que anava de Khakussy fins al nord del llac. Els acompanyaven un guia i una intèrpret, i de seguida, em vaig unir al grup per aprendre sobre la taigà. Vam caminar junts tota la tarda i Evgeni, el guia, ens va mostrar diverses plantes comestibles. Mentre caminàvem, em vaig trobar un tros de banya i rastres de ramats de caribús que migren per la zona de Barguzin.

A la nit, al voltant del foc, vam sopar una sopa de bolets, recollits en cinc minuts, de tants que n’hi havia. Després d’una nit de càm-

El vell Nicolai preparant els omuls de la pesca del matí.

ping a Ayaya Bay (la badia meravellosa) amb pluja intensa, vaig tornar sol a Khakussy, on vaig aprofitar les caldes naturals per prendre un bany memorable.

L’endemà vaig tornar en vaixell a Nizhneangarsk per agafar un altre vaixell cap a Davsha, poble de deu persones al mig de la taigà de la costa est. Cinc minuts abans de sortir del port de Nizhneangarsk, dos cotxes sense llums van arribar: uns policies van sortir dels vehicles i ens van demanar ajuda per carregar unes bosses amb més de dos-cent rifles de tot tipus de calibres.

La travessa va durar tota la nit. Vaig estar acompanyat per cinc guàrdies i Andrei, un fotògraf de natura. Andrei em va explicar la seva experiència una nit de càmping, tot sol, on els udols d’un grup de llops el van convèncer a no endinsar-se mai més sol en un tipus d’excursió com la que jo planejava. Em va traduir la conversa dels ràngers, que consideraven que aquest francuz (jo!) mai podria fer adin (‘tot sol’) aquest itinerari. A més, un vell rànger em va explicar Baikal,la perla de Sibèria 31

Istockphoto

La costa est és coberta d’un bosc humid i sense cap rastre d’explotació humana.

que un mes abans havia vist una mare d’ós amb dues cries, molt agressiva per la falta de nous aquest any. Així, van haver d’emprar petards perquè se n’anés d’allà.

EL MEU SOMNI

La situació semblava compromesa, però li vaig explicar que havia de fer realitat el meu somni. Li vaig mostrar que tenia l’equip adequat: tenda, barca inflable, bruíxola, mapes i menjar per a una setmana. Segurament, gràcies a l’alcohol, va acabar la conversa dient que homes com jo obrien continents, que endavant amb el meu somni.

La porta de la salvatge costa est era oberta.

No obstant això, els ràngers em van explicar fins a quin punt el meu projecte era més difícil del que m’imaginava per la falta de camí i les caigudes de roques. Igualment, al seu parer, no tindria temps per caminar fins a Ust-Barguzin, on havia de ser-hi en cinc dies. Per tant, havia de canviar l’objectiu inicial per la casa del vell 32 Muntanya 897 / Octubre 2011

Nicolai, un home que vivia solitari a 150 km al sud de Davsha. Ell tenia un iot i potser podria portar-me a Ust-Barguzin.

Al matí, vam arribar d’hora a la costa est.

La taigà era coberta d’una boira que accentuava el seu caràcter misteriós. Allà començaria la meva aventura. Al migdia, el rànger local m’havia firmat la razreshenya gràcies al meu amic fotògraf.

Vaig començar a caminar sobre un petit sender a la vora del llac, en direcció sud, tot recte entre la carena de muntanyes de Barguzin a una banda, i el llac a l’altra. El sender semblava mantingut per la gent del poble. Ràpidament, però, vaig sentir una olor molt forta d’ós que s’estenia pel bosc. També vaig trobar-ne rastres a les platges. Em vaig adonar que els óssos mantenien, de fet, aquestes vies naturals. Em vaig sorprendre a mi mateix fent soroll intencionadament mentre caminava: la veritat, tenia ganes de veure un ós, ¡però no de sorprendre’n cap! Després de quatre hores caminant vaig menjar en una caseta que no havia estat visitada des de feia més de tres mesos, segons un registre dins la cabana.

Al matí següent, després d’una hora caminant, vaig trobar una carcassa d’ós. Un cable li havia trencat el coll, pobre animal. A deu metres hi havia altres dues trampes buides. Afortunadament, no vaig tenir el mateix destí que aquest ós. Sembla que els furtius havien deixat les trampes en abandonar el lloc. Així, em vaig L’autor amb el seu iot inflable en els aiguamolls del nord-est.

PAUL DE MAUPEOU

Al riu Turkulik vaig treure el petit iot inflable que duia. Vaig descobrir que la seva capacitat era limitada a 40 kg. Jo pesava 80 kg amb la meva motxilla. Malgrat tot, ho havia d’intentar i al final va funcionar. Aquella mateixa nit vaig conèixer dos pescadors. Vam acampar els tres junts després de menjar ombres crues.

Al dia següent vaig passar a la vora de diversos aiguamolls per on volaven ànecs i cignes salvatges. La taigà tenia aspectes de diversos tipus, característics de l’estiu indi. A causa de les travesses de tres o quatre grans rius (del tipus Yellowstone), va fer que inflés i desinflés la barca.

Vaig arribar de nit a un poble on dos enormes gossos em van acollir. Per sort, l’únic home del lloc, un rànger jove, els va calmar i em va aconsellar que dormís a casa seva, ja que un gran ós voltava per la zona. Em va convidar a sopar verdures que creixien en un gran hivernacle, a més d’explicar-me la seva vida diària, els contactes per ràdio dues vegades al dia, excursions, la seva preferència per la calma de Barguzinsky enlloc de la intensitat de les ciutats, i finalment, que comptava els dies perquè el rellevessin, una acció que tenia lloc cada tres setmanes.

Baikal,la perla de Sibèria 33

PAUL DE MAUPEOU

Descobreixo per primera vegada el Baikal a prop de Severobaikalsk.

PAUL DE MAUPEOU

Petjades d’ós damunt l’arena. No sembla que hagi se der un animal gaire petit.

34 Muntanya 897 / Octubre 2011

preguntar si les havien deixades allà els ràngers, o bé si algú no les havia tretes en mesos.

Crec que el misteri continua.

Aquest espectacle era força trist. Per açò, vaig prendre el crani per mostrar-lo a Nicolai Nicolaïevich que vivia a un dia d’allà caminant. Ràpidament, el sender va desaparèixer perquè l’ós de la zona ja no mantenia més el camí. El temps empitjorava. Era molt difícil avançar pel bosc a causa dels arbres caiguts.

No podia caminar més per la platja: les pedres havien substituït la sorra. Una mica més tard, en caure d’una roca, em vaig adonar de la importància de tenir un company de viatge.

Estava molt cansat. La nit arribava. Finalment, vaig veure un petit poble, als peus d’un turó. Vaig creuar l’últim riu que em separava de Nicolai. A l’altra banda del riu, set gossos siberians grans com llops m’esperaven. He de dir que els bastons de caminar van ser molt útils. En conseqüència, vaig córrer cap a l’inte-

LLAC DEL BAIKAL

rior del poble amb els gossos al voltant. Hi vaig trobar el vell Nicolai totalment despullat en un sofà. Com que mai no espera ningú... crec que viu despullat.

M’agrada aquesta filosofia, i encara més, la sauna que em va escalfar perquè em pogués rentar. Vam sopar junts. Tot era molt divertit.

En efecte, Nicolai mereixia la seva reputació llegendaria al nord del llac. Al dia següent, quan em vaig llevar, estava preparant omuls (el peix blanc del Baikal) que havia pescat molt d’hora.

Em va confirmar que les caigudes de roques estaven cada vegada pitjor, i que per aquest motiu, em faltaria temps per continuar a peu. Vaig seguir, doncs, el seu consell, i el vaig acompanyar al iot cap a la península Svataïnos, a dues hores d’allà a tota màquina, ja que volia portar omuls al seu fill, l’organitzador real del seu comerç. Al vespre, el fantàstic Toyota Land Cruiser del fill de Nicolai, em portava cap a Ulan-Ude, des d’on continuaria el meu viatge.

ALBERt MARtÍNEZ (BAsE GOOGLE MAPs)

Llac de la Sibèria (Rússia) que, per les seves dimensions (600 km de llargada, 75 d’amplada màxima i 34.600 km2 de superfície), és el setè del món i el més gran d’Euràsia. És situat a 500 m sobre el nivell del mar i, llevat en el delta del seu immissari, el Selenga, és voltat de muntanyes elevades i abruptes. La profunditat és la més gran del món amb una mitjana de 700 m i un valor màxim de 1.741 m. Té com a tributaris més de 300 cursos d’aigua, la majoria torrents de les muntanyes circumdants, i, a més, el curs superior de l’Angara, que hi desemboca pel sud-oest, i el del Selenga, que hi arriba pel sud-est. El Baikal conté el 20% de les reserves d’aigua potable del món. D’una banda a l’altra del llac la gent és físicament diferent: a l’oest són russos occidentals i a l’est buriats mongols. El llac mostra la diversitat de Rússia.

Com i quan hi podem anar Tres avions fan Irkutsk-Nizhneangarsk-Irkutsk cada setmana (però el mal temps pertorba molt la línia, sobretot a l’hivern). En aquestes zones del nord del llac, molt poca gent parla anglès. Persona de contacte: Victor Kuznetsov a Nizhneangarsk (frolicha@mail.ru). Aquest home pot organitzar trekkings a les muntanyes Barguzin. Cal demanar un intèrpret si el turista no parla rus.

Webs d’interès www.baikalinfo.com

A LA NIt eScOLtAreM eLS LLOPS cANtAr I eLS AcOMPANYAreM AMb eL Seu HIMNe A LA LLIbertAt.

¡DAVAÏ SIBIR!

¿EL BAIKAL?

¡Hi tornaré algun dia! Però no per veure una vegada més l’estiu indi i els seus vint dies de bon temps, excepció de tot l’any. Vull veure la dona Baikal a l’hivern amb el seu abric de gel i glaç en tota la seva majestuositat. Hi aniré amb en Victor Kuznetsov. Hi anirem junts un mes de novembre, a la cabana dels seus avantpassats, a les muntanyes Barguzin. Allà, seguirem el rastres dels goluts i els linxs, ens aproparem als grans ants i pescarem truites en un forat dins del glaç d’un llac. A la nit escoltarem els llops cantar i els acompanyarem amb el seu himne a la llibertat. ¡Davaï sibir!

Baikal,la perla de Sibèria 35

REGULAR NORTHWEST FACE

Els mediocres.

Una gran escalada a Yosemite Per Guillem Malet

Quan escalar una paret esdevé la cosa més emocionant del món, fins i tot per als escaladors mediocres.

36 Muntanya 897 / Octubre 2011

Regular Northwest Face of Half Dome 37

PARÀSITS

ENVEJA

«I aquesta desgraciada va fer la via quan només tenia 17 anys...», diu un dels tres. «¿La va fer en el dia?», pregunta un altre. «No, no ho crec», contesta el primer. «Pensa que era bona, però no pas una superestrella del rock, encara».

«Pfff, no ho sé, tio», diu el que fins ara ha estat callat, «aquelles fotos… fent la Serenity Crack amb les super-graton i els boulders aquells...». És tard, força tard pels estàndards americans. El sol fa hores que s’ha amagat després d’haver encès la paret nord-oest del Half Dome en les flames del crepuscle, tal com fa cada dia a la vall encantada de Yosemite.

Els tres escaladors mediocres caminen cap al camp IV, una ciutat de tendes on conviuen persones de mig món, esquirols, óssos i ràngers.

Al cap i a la fi, tot i ser mediocres,

també són escaladors i estan cansats.

Les King-Cobras que han comprat i la Sierra Nevada, que donaven de franc la projecció de diapos de «la desgraciada», que en el seu dia va ser el millor escalador del món, fan que la tornada sigui més divertida, però també més llarga. Els insults no són més que el reflex d’una més que admesa enveja (pura i dura, tot i que sana) i una profunda admiració barrejada amb la vida lluny de les normes de la convencionalitat i el bon gust durant els darrers mesos.

Els escaladors entren dins la seva tenda i es posen dins el sac, s’adormen relativament ràpid. Al cap i a la fi, tot i ser mediocres, també són escaladors i estan cansats.

El sol surt pel final de la vall i il·lumina la Lost Arrow Spire i les –ara a la tardor més que seques– Yosemite Falls. Al cap d’una estona toca la convenientment batejada Wall of Early Morning Light a El Capitan.

Els nostres individus segueixen dormint, el sol no toca al fons de la vall i els grans arbres de les sierras fan que el camp IV estigui a l’ombra.

El matí és fred i a dins del sac s’hi està molt bé.

38 Muntanya 897 / Octubre 2011

La gent té una imatge romàntica d’un muntanyenc sortint d’hora de la seva tenda, encenent un fogonet i preparant-se una beguda calenta per encarar el dia. A Yosemite les coses són lleugerament diferents: els tres surten de la seva tenda vermella quan ja es força tard, agafen pa i tasses de les seves caixes antióssos i fan cap a la cafeteria del Yosemite Lodge. Les tasses de plàstic negre (com els gots, el saler i la pebrera, la mel i el tabasco que hi ha dins de les caixes blindades) són «despistades» de la cafeteria. Robar és un paraula molt lletja.

Entren a la cafeteria i seuen a una taula. Al seu voltant turistes i escaladors de diferents graus de mediocritat… Els lavabos tenen aigua calenta, s’hi renten les mans i la cara, després hi esbandeixen les tasses que encara tenen el cul ressec del cafè amb sucre d’ahir.

L’esmorzar és a base de torrades (de pa comprat fa quatre dies i fetes amb les torradores del Lodge), melmelada, mantega, mel i formatge Philadelphia despistat del Lodge, tot amb el cafè i la xocolata calenta del Lodge (que surt de franc si es té una tassa de plàstic negre), per ajudar a baixar.

Després d’un bon esmorzar, pres amb relativa tranquil·litat, però amb els nervis que es tenen abans d’encarar una escalada que representi un repte (per mediocre que sigui) els tres paràsits tornen al camp IV. El paràsit d’edat mitjana s’ha cansat de la vall encantada i ha decidit que agafarà el cotxe per fer una volta.

PREPARATIUS

El paràsit jove i el paràsit gran han decidit que escalaran junts per primera vegada. El seu repte és la via que «la desgraciada» va fer amb cinc anys menys que el Guillem i 24 menys que el Juan: la normal del Half Dome; ells, però, en diran el nom amb anglès, així no sonarà tant mediocre: La Regular Route to the North West Face of Half Dome.

Els dos mediocres trien el material que s’emporten a la via i el posen dins de dues motxilles amb els sacs de dormir, una mica de menjar i garrafes d’aigua buides, ja tindran temps d’omplir-les, les motxilles ja pesen prou…

THINKSTOCK

Verticalitat perfecta a la mole pètria del Half Dome, per on transcorre la Regular, al parc nacional de Yosemite.

Regular Northwest Face of Half Dome 39

GUILLEM MALET

Camí d’aproximació al Half Dome.

me i respondre la mateixa estúpida pregunta cada vegada», pensa el nostre mediocre.

El camí és dret, però curt, i en Guillem arriba al punt de trobada abans que en Juan. Estén la samarreta suada al sol i fa uns estiraments, encara té les cames cansades d’una altre escalada uns dies abans. El sol torra la pell ja morena del jove tot escalfant-lo, i mentre respira amb calma i regularitat, és feliç.

El moment de misticisme s’acaba amb l’arribada del vell. Els dos mediocres reprenen el camí, caminen per la vall preciosa seguint el riu. Al cap de poc s’aturen, s’acosten a l’aigua on omplen les garrafes i mengen alguna cosa.

Tot seguit es tornen a posar en marxa, aquesta vegada amb quatre quilos més a l’esquena cadascú. Deixen de seguir el riu i comencen a guanyar alçada. El camí és dret i les motxilles pesades s’encarreguen de convertir el que podria ser una excursió agradable en una aproximació fastigosa. Però això és el que toca, al cap i a la fi, tot i ser mediocres, són escaladors. No fan excursions, fan aproximacions.

Durant l’aproximació fastigosa els dos xerren com cotorres, s’expliquen coses i fan bromes de mal gust a costa d’aquelles que no hi són, aquelles que són a l’altra banda de l’Atlàntic. A poc a poc, els dos mediocres (que a estones es tornen en masclistes, a més a més, o que ho fan veure per distreure’s l’un a l’altre) es van coneixent, total no fa ni cinc dies que es coneixen.

APROXIMACIÓ

Després de tot un matí de preparatius en Juan i en Guillem es posen les motxilles i comencen a caminar. Al cap d’una estona se separen, el vell pren un camí més llarg i planer, mentre que el jove agafa el més curt, però dret. El camí segueix el riu amunt passant per les Vernal i Nevada Falls, passa pel peu del preciós Liberty Cap. El Guillem se’l mira i pensa com de divertit seria de jugar-se la cara provant de repetir alguna de les vies que hi ha. Se’l mira i somia en obrir-hi una nova via algun dia.

El camí és dret, però hi ha força gent, alguns es miren el jove encuriosits, altres li fan preguntes i ell es maleeix per no portar uns auriculars amb música: «així podria fer veure que no els sento, passar d’ells i no haver de parar40 Muntanya 897 / Octubre 2011

VESPRE

Alhora que es van coneixent els mediocres van guanyant alçada cap a l’espatlla est del Half Dome. Quan ja són gaire bé a dalt es troben amb dos escaladors més. Es tenen vistos els uns als altres del camp IV, les preguntes dels que baixen no són gens diferents de les dels turistes, però per algun estrany motiu els nostres personatges ara no els molesta respondreles. Bé, de fet només ho fa el jove, que parla bé l’anglès; el gran ho intenta, però el Guillem és molt més ràpid. En acabat els que baixen desitgen sort als nostres personatges. En Guillem tradueix la part final de la conversa per a Juan tot pensant: «espero no necessitar-la».

Segueixen caminant muntanya amunt, i en

arribar a l’espatlla, amb prou feines s’aturen, repisa de la primera reunió a temps de veure localitzen el caminoi que volen, canvien de com el disc quasi complet de la lluna s’amaga vessant i perden alçada resseguint la cara darrere el North Dome a l’altra banda de la vall.

En Juan recupera el llarg remugant sota el nord-oest del Half Dome. El sol comença a amagar-se en les distàncies cap a l’entrada de pes de la motxilla que arrosseguen paret amunt la vall. La llum és preciosa, els arbres semblen amb els sacs de dormir, menjar i aigua pels dos. trobar-se en flames, la cara sud del Mount No para de queixar-se els 50 metres del llarg. El Watkins a l’altre costat del Tenaya Canyon jove ho descarta com les típiques queixes del agafa uns contrastos màgics. Els nostres prota- començament d’una escalada. Encara no li toca gonistes no poden evitar rendir-se davant la carregar el «bulto», el «mort», el «porc», tal i com n’hi acabaran dient. Encara no sap el que és bo. bellesa del que els envolta.

Han decidit escalar en blocs. Així, el GuiAixí arriben a la base de la paret amb les darreres llums del dia. Instal·len el seu bivac i llem segueix escalant de primer dos llargs més, deixen tot el material preparat per no perdre això li permet centrar-se en escalar i no preocutemps el matí següent. Es quan toca escalfar par-se amb merders d’assegurar. En Juan arriaigua per als fideus; però s’adonen del seu pri- ba a cada reunió esgotat (de carregar el «mort»), mer error: no han agafat l’encenedor. Durant té temps per descansar mentre el jove escala el una estona proven d’encendre el fogonet amb següent llarg. les espurnes que salten en picar trossos de granit i durant aquesta estona S’emborratxen, escalen i són feliços. Al cap els nostres mediocres passen a ser i a la fi, tot i ser mediocres, són escaladors. simis a la recerca del foc. Es distreuen una estona, però a la fi, els nostres inútils En Guillem està tant immers en escalar i nosopen fred. més escalar, que no s’adona que el sol va sortint La lluna és gairebé plena, i quan és l’hora de i que el frontal ja no li fa cap servei. La tercera dormir no els fan falta les frontals. Es posen reunió és una repisa prou còmoda, es treu els dins dels sacs i cadascú intenta concil·liar el peus de gat i es relaxa fins que arriba en Juan i son amb els nervis que senten: per als dos, el relleva al cap de la corda. Toca canvi de bloc. aquesta és l’escalada més complicada que mai En Guillem recupera els llargs i comença a han encarat. No xerren gens, els dos es fan els entendre la font de queixes d’en Juan. Realadormits, però les voltes que donen dins dels ment la motxilla pesa com un mort, i això ho fa sacs els delaten. Però cap dels dos no diu res. És tot encara més incòmode del que ja és. I així es així com al cap d’unes voltes més, primer l’un i van seguint els llargs, l’un rere l’altre. Van guadesprés l’altre, s’adormen en un son lleuger, nyant alçada, es van acostumant al pes del amb totes les pors, les incerteses i les angoixes mort i troben maneres per anar més còmodes que omplen els somnis dels escaladors quan en remuntar els llargs. encaren un repte.

Cap al migdia abandonen la zona més trencada i caòtica (però senzilla) de l’esquerra de la paret, i amb un seguit de flanquejos s’endinsen AMUNT El despertador sona d’hora, molt d’hora, a la part més dreta del centre de la cara nordmassa d’hora; però avui serà un dia llarg, molt oest del Half Dome. És aquí on els mediocres llarg, massa llarg. Surten del sac hores abans s’adonen de com són de petits, de l’insignificanque el sol ho faci de darrere les sierras, esmor- ça de la seva existència, i pensen en les parauzen, ultimen detalls, s’encorden i el mediocre les d’un trobador contemporani del vell: «All jove comença a escalar amb la tènue llum del we are is dust in the wind».

Cap a la tarda arriben a les xemeneies censeu frontal.

L’escalada no és extrema, però a les fosques trals. El seu ritme d’escalada és bo, l’horari cortampoc és trivial. En Guillem arriba a la petita recte, encara no han comés cap error, encara.

Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite 41

CANSAMENT

Pensant-se que podrà guanyar temps en Juan agafa una variant lleugerament més complicada tot i que més directa. No té en compte allò que un cronista d’altres móns i èpoques digué: «si vols fer drecera, ves per la carretera».

El resultat és que les coses es compliquen.

Res greu, però els nostres mediocres perden molt de temps, un temps preciós. La tarda va avançant, el sol baixant, la paret comença a lluir roja i taronja a la llum del crepuscle. Tot és preciós i seria idíl·lic si no fos perquè encara han d’escalar quatre llargs fins on faran nit. El jove es comença a posar nerviós i empitjora la situació, que és poc divertida. Recuperar les xemeneies amb el «porc» no és senzill i el deixa baldat. Així quan arriba al final de les xemeneies no està en condicions d’escalar de primer. És negra nit i el jove està esgotat físicament i mentalment. Per sort en Juan es troba bé, l’escalada no és pas més difícil del que ja han fet; de fet, sense el «porc» és més aviat senzilla, i així, entre caramels de cafè i acudits per animar el jove, va avançant.

El ritme és lent, però ara que ja és de nit i la cursa contra el sol ja està perduda, no hi fa res. Els mediocres segueixen escalant fins que ben entrada la nit arriben a la repisa on instal· len el seu bivac. La lluna està molt alta, és tard, molt tard.

Els nostres personatges s’acomoden a la repisa, mengen i beuen i al cap de poc dormen.

Estan esgotats. Són mediocres.

ARMAND BALLART

FELICITAT

42 Muntanya 897 / Octubre 2011

El matí següent comença amb en Juan i en Guillem dormint, estan esgotats. Realment són mediocres. Han decidit que més valia descansar bé que matinar. El sol (que no toca a la paret) està molt alt quan comencen a escalar.

Massa alt.

En Guillem es lleva encara bloquejat mentalment. Al final, però, s’aconsegueix dominar a ell mateix i pren la iniciativa. Encara el següent tram de l’escalada amb una barreja de nervis, incertesa, terror i ganes boges d’escalarlo. Són els afamats zig-zags, tres llargs de corda caracteritzats per un seguit de fissures molt

ARMAND BALLART

REGULAR NORTHWEST FACE (HALF DOME)

Primera ascensió: Royal Robbins, Mike Sherrick i Jerry Gallwas, en un atac de cinc dies que acabà el 28 de juny de 1957. (diversos intents previs).

Primera repetició en lliure: Leonard Coyne el 1979 amb algunes variants. Quatre anys abans Jim Erickson i Art Highbee havien alliberat tota la via original, amb l’excepció de la placa de sobre, la Thank-God Ledge (i és que... ¡quina placa!).

Dificultat: grau VI, 5.12 o 5.9 i C1 (graus americans).

Longitud: 745 m.

Aproximació: Hi ha dues opcions. La primera consisteix en pujar pels pendents que queden directament per sota de la pahaguem de retirar ret. Es tracta de l’opció més ràpida (uns 4 km), tot i que també de la via, el millor és rasensiblement més arriscada que l’altra. Ara bé, si hem vingut a pelar la via, tot i que en més escalar, és l’anomenada dels slabs, i en algun punt haurem de d’un punt, en no haver-hi reuniremuntar alguna corda i anar un xic al lloro. Baixem del bus que ons muntades, haurem d’abandóna la volta al loop del parc al Mirror Lake, caminem per la cardonar material del car i en la retera uns centenars de metres fins el Tenaya Bridge. Prenem el majoria d’altres punts com a mícaminoi cap a l’est per la riba sud del Tenaya Creek fins al Mirror nim bagues o mosquetons.

Lake. Des de la riba oest del Tenaya Lake seAigua: A començament de guim pel caminoi fins un petit canvi de rasant temporada la font que hi ha just a seguit d’un tronc mort força gros. Des d’aquí peu de via raja, a la tardor no cal pujar muntanya amunt fins a la base dels acostuma a fer-ho. El millor, alesslabs. Des d’aquí cal pujar per allà on sigui hores, és carregar-la des de baix, si més senzill o per on trobem cordes per ajufem l’aproximació dels slabs, o recollir-ne dar-nos fins més o menys la base de la paret. del riu passades les Vernal i Nevada Falls si La segona opció, tot i que més senzilla, és fem la llarga i tenim un estómac prou potent. força més llarga (uns 13 km). Baixem del Època recomanada: Com a resultat de l’orientació i bus a les Happy Isles i prenem el John l’alçada de la paret (entre 2.000 i 2.700 m sobre el nivell del Muir Trail (amb l’opció d’escurçarmar aproximadament) la calor no serà un factor tan important ho un xic pujant un tram pel Mist com en la majoria de vies de Yosemite. Si que ho seran, però, les Trail) fins a l’espatlla Est del Half tempestes elèctriques d’estiu, tan comunes a les sierras de CaliDome. Des d’allà prenem un fòrnia i també el fred a la tardor. Per aquest motiu el millor és senderol d’escaladors que va anar-hi a finals de primavera (finals de maig i juny). L’estiu i la resseguint la formació fins que tardor, tot i no ser èpoques tant bones, també seran acceptaen duu a la base de la paret bles (al cap i la fi, som a Califòrnia). nord-oest.

Material i logística: El material i la logística adoptada depenDescens: Des del cim hi drà de les habilitats i experiència de cada cordada i l’època de ha un sistema de cables l’any. La via s’ha arribat a escalar en unes quantes hores (amb que ens permeten baixar un joc senzill de friends i tascons i algunes cintes per al material per la cara est del Half Dome. fix que hi ha a la via); no és infreqüent que s’escali en el dia, ara Durant l’estiu i fins a la primebé a la majoria de cordades (sobretot si no són americanes i ra nevada els cables estan aimolt acostumades a les fissures de Yosemite) els farà falta més xecats i hi ha graons de fusta temps i material (entre 2 i 3 dies i 2 i 3 jocs de friends). Hi ha per facilitar les coses, la resta de bivacs acceptables o bons a les reunions 6, 11 i 17. Hi ha qui l’any els cables hi són, però no prefereix fixar els tres primers llargs (amb dues cordes). Una són tan còmodes. Des del final altra cosa a tenir en compte és que al bivac de la reunió 17 hi ha dels cables podem desfer la rates, cal que prenguem precaucions amb el menjar si volem aproximació que preferim. poder esmorzar alguna cosa.

Retirada: En cas de que ens

Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite 43

GUILLEM MALET

dretes que formen un sistema preciós de díedres invertits.

Amb cada metre que va guanyant es troba més còmode, amb cada llarg comença a gaudir més i més, i pensa: «són aquests els moments per als quals escalem, són aquests els moments que fan que una vida no tingui preu». El jove s’oblida de la seva més que conscient mediocritat, és feliç i entra en un estat mental on tot flueix a la perfecció amb naturalitat, entra al que ell anomena «l’Habitació Verda». Els seus moviments són felins, calculats, perfectes. La possibilitat que alguna cosa falli deixa d’existir en la seva realitat. El seu cos i la seva ment s’alineen en una conjunció d’astres perfectes. És la unió de la perfecció i la felicitat feta tangible. A cada llarg el jove hissa el mort i assegura el vell, ara tota la feina la fa ell, però tant li fa. És feliç, aquests són els moments que donen sentit a la seva jove vida.

Després dels zig-zags és l’hora de la més coneguda Thank-God Ledge. És el torn del mediocre gran, però veient com de bé s’ho està passant el jove (que per uns instants ha deixat de ser mediocre) li cedeix l’honor.

Guillem Malet durant l’escalada.

quen en una variant força picantona. El jove sua la gota grossa, descarrega prou adrenalina per reanimar tot un dipòsit de cadàvers i prem tant les dents com el pacient d’un cirurgià naval a la batalla de Trafalgar. Al final «fent gasto» de la seva descurada tècnica de la «guarreria ehpañola» apresa amb anys de passejar-se per ca la Muntsa, surt airós de la prova. Munta reunió encara tremolant, hissa el porc i assegura el vell.

El llarg següent l’escalen ràpid i sense problemes, i és així com dos mediocres es converteixen en els reis del món i els homes més feliços de la terra (com a mínim per uns instants).

Els nostres personatges són al cim molt cansats, però encara més contents. Però és tard i el sol es comença a amagar. Així després de dos dies d’escalada i menys de cinc minuts al cim els nostres personatges (que ja tornen a ser mediocres) comencen a baixar. Sense cap problema rellevant arriben al camí bo que els mena de tornada al camp IV tot just quan és l’hora d’encendre els frontals.

CIM

Els dos ensumen la victòria, tan sols dos llargs de corda els separen del cim, tan sols dos llargs els separen de la felicitat, tan sols dos llargs…

Però aquí cometen el seu tercer error. Ofuscats per una línea d’expansions lluents s’embar44 Muntanya 897 / Octubre 2011

MEDIOCRITAT

Desfan el camí que van fer dos dies abans, els dos frontals baixen pel bosc de grans arbres, xerren i s’expliquen acudits. Estan contents, però molt cansats, les mans els cremen de la combina-

ALBERT MARTÍNEZ (BaSE GOOGLE MAPS)

ció del tacte abrasiu del granet, l’òxid metàl·lic del material, el magnesi i la deshidratació.

En arribar al riu s’hi aboquen, beuen i beuen, instal·len el seu bivac ben a prop i cauen en un son profund i tranquil, avui estant contents i satisfets, demà ja es veurà.

El sol surt i els raigs desperten el jove que recull, avisa el gran i comença a tirar avall. Al cap d’una estona força llarga el vell fa el mateix. Al tercer món la gent es mata en guerres o mor de gana. Als països civilitzats la gent treballa, munta les guerres del tercer món i es fa rica a costa de la gent que mor de gana, però poques vegades està contenta. Són mediocres.

Mentrestant, a la vall de Yosemite els nostres mediocres esmorzen un parell de vegades fent la pirula i xerren amb altres paràsits. Es feliciten els uns als altres per les seves respectives mediocritats i beuen King-Cobra. S’emborratxen, escalen i són feliços. Al cap i a la fi, tot i ser mediocres, són escaladors. i és així com dos mediocres es converteixen en els reis del món i els homes més feliços de la terra.

Aquest és el darrer article de Guillem Malet. El publiquem en homenatge pòstum a aquest amic i company de cordada que ens va deixar el passat 10 de maig arran d’una greu malaltia.

En Guillem, també anomenat «Maluta», va passar moltes estones al racó del CADE piulant activitats i penjant ressenyes de les darreres ascencions. Li agradava la vida social al club; per això escalava amb diversos companys i guiava els recentment iniciats. Tenia passió per les vies clàssiques. Si l’escalada del cap de setmana havia resultat plaent, sovint acompanyava amb el gest característic del «tope clàssic» picant amb un puny i el dit polze amunt contra el palmell de l’altra mà. I li encantava, com a tota la colla, parlar d’escalada i fer projectes, molts projectes. Anava marcant les pàgines de la guia «Les cent millors escalades del Pirineu», que volia completar abans dels trenta; portava un bon ritme. Li agradava llegir i li agradava escriure. Publicava les seves vivències en un bloc. També havia començat a escriure a Muntanya, amb la narració les escalades realitzades al Brasil.

Enamorat de la roca, i especialment de Montserrat.

Allà va escalar-hi més que en cap altre lloc. No era es-

GUILLEM MALET

GUILLEM MALET

trany rebre una trucada d’ell, un divendres a la nit, ansiós, per pujar a ca la Muntsa l’endemà, per enfilar-se a qualsevol paret. Un bon dia va descobrir Yosemite. Després de fer un intent al Capitan, va provar sort amb l’altre símbol de la vall, el Half Dome, i allà va aconseguir endur-se cap a casa la mítica via Regular, de la qual en parla, feliç, en aquest article.

Jordi Bernat Abancó President del CADE

Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite 45

Visions del

K anchenjunga ¯ Espectacular trekking per Bengala Occidental Per Enric Soler

Enclavat al nord-est de l’Índia hi ha la regió muntanyosa de Bengala Occidental, indret on es poden veure els camps de Darjeeling, les petites viles que limiten amb el Nepal i fins el majestuós K¯anchenjunga, la tercera muntanya més alta del món.

El trekking més recomanat per poder gaudir de bones panoràmiques sobre aquest cim mític és el Singalila Trekk.

46 Muntanya 897 / Octubre 2011

es triguen a fer-se. I això que molts conductors –mai sabrem si per deformació professional o per ganes de fer-se veure– pitgen l’accelerador a fons i el viatge de plaer esdevé una frenètica carrera que va deixant enrere cotxes, camions, motocicletes, persones, animals de tota mena i mida que s’entesten en envair la calçada i, en definitiva, tot tipus d’obstacles que cal anar sortejant, seguint una de les normes sagrades del país: «blow horn» (toca el clàxon).

ENRIC SOLER

L

’avió que surt de Nova Delhi en direcció a Siliguri, s’atura primer a Dacca, capital administrativa de Bangladesh, antic Pakistan Oriental. Ens sobta, perquè es troba situat més a l’est del nostre destí i perquè, és clar, això vol dir més temps i més diners, per acabar petant allà on volem anar.

Quan per fi hi arribem, descobrim que Siliguri no té gran cosa d’atractiu turístic; que hi viu mig milió de persones, que la calor és xafogosa i que el trenet que esperàvem poder agafar per encimbellar-nos a les muntanyes, està fora de circulació, a causa de les esllavissades dels darrers dies.

Lloguem, doncs, un taxi i anem fent via.

Una parada estratègica a Kurseong (que no teníem previst fer) ens permet descobrir el que serà la tònica imperant d’aquest trepidant viatge: les distàncies aquí no es mesuren pas en quilòmetres, sinó en hores que

istockphoto

El K¯ anchenjunga des de Sandakphu.

Un dels grans al·licients del trekking de Singalila.

Visions del K¯anchenjunga 47

Kurseong, que en llenguatge local lepcha té el bonic significat de «La terra de les orquídies blanques», ja està situat a 1.458 m i la fresca s’agraeix. El famós trenet que uneix Siliguri amb Darjeeling, actualment ja només fa un recorregut turístic de 10 km escassos al dia, deixant la resta de l’itinerari a un tren alimentat per dièsel, que estira de tots nosaltres (amb els vells vagons de tota la vida) fins a la capital del districte indi de West Bengal, Darjeeling, la capital del te.

Aquesta ciutat esdevé la porta principal d’entrada a l’antic regne del Sikkim.

Ve a ser com la Seu d’Urgell per a Andorra: la darrera gran ciutat abans de les muntanyes.

Però per a nosaltres, com per a molts muntanyencs, Darjeeling és un santuari on cal aturar-se. Entre els molts punts turístics de què disposa, hi ha l’Himalayan Mountaineering Institute, un museu on tot gira al voltant dels catorze vuitmils del planeta.

La novetat, però, és que aquest Institut està dedicat en cos i ànima a la figura més important de la contrada i heroi nacional per excel·lència: en Tenzing Norgay, que va trepitjar per primera vegada el cim de l’Everest (amb el permís de Mallory i Irvine, per descomptat, dels quals encara en resta el dubte, més que raonable) juntament amb el neozelandès Sir Edmund Hillary. Per tant, la diferència amb els altres museus que puguin haver-hi al món sobre muntanyisme a l’Himàlaia, és que aquest dedica un esforç merescut a destacar la feina dels portadors (molts d’ells nepalesos i sikkimesos de les ètnies xerpa i tamang, majoritàriament). A més, l’Institut es troba annex al zoològic de Darjeeling, fet que ens permetrà veure, entre altres bèsties, el mític lleopard de les neus.

Malgrat que estem situats a la part alta de la població, la famosa visió del gran K¯anchenjunga, famosa perquè es veu sovint des de molts indrets de la població, es fa pregar. Passen els dies, sense que tinguem el plaer de veure’l, i 48 Muntanya 897 / Octubre 2011

això que ens acabem instal·lant en un hotel que té, entre els seus atributs, el d’«esplèndides vistes a La muntanya».

Decidim fer un trekking, precisament amb la il·lusió de contemplar el cim dels Cinc Tresors de les Neus, que és el que vol dir el nom del la tercera muntanya més alta del planeta, després de l’Everest i del K2. Malgrat ser un dels trekkings més famosos, ens asseguren que no trobarem massa turistes, ja que l’època de l’any (hi hem anat per Setmana Santa) no és la millor per fer muntanya (sinó que és cap a l’octubre). De manera que, engrescats amb el sol nom del trekking (Singalila trek) anem a dormir amb l’esperança posada en els propers dies.

L’endemà, de bon matí, baixem fins a l’estació de taxis locals, que és un batibull de vehicles, persones, embalums, crits, saraus i un constant formigueig en què ens hem de submergir, per acabar trobant el taxi que ens porti a Manebhanjang, punt de sortida i d’arribada del trekking.

Monument a Tensing Norgay, Darjeeling.

ENRIC SOLER

UNA PARADA A DARJEELING

ENRIC SOLER

Singalila Trek PRIMERA JORNADA: DE MANEBHANJANG A TUMBLING

El trekking de Singalila té una durada de cinc dies, però nosaltres l’escurçarem i en dedicarem només quatre, ja que després volem anar a explorar el Sikkim.

Arribats a Manebhanjang, a 2.134 m, ens dirigim a l’oficina d’accés al parc nacional i estampem les nostres signatures en el llibre de registres. Automàticament se’ns assigna un guia (no està permès transitar per aquest parc sense guia) i ens posem en marxa, havent pagat l’estipendi requerit, que inclourà la feina del guia, els àpats i les pernoctacions. Tot plegat, molt més barat que el que ens demanaven a Darjeeling.

El començament és pausat. La pista asfaltada aviat deixa de ser-ho a mesura que ens enlairem i esbufeguem. Seguin la màxima (comuna a tot l’Himàlaia) de caminar «slowly-slowly» (‘a poc a poc’) que van pregonant els guies a tort i a dret. Avancem per un paisatge obert que aviat deixa els cedres als nostres peus. Decidits a eliminar part de la competència ens desviem cap

Màquina de vapor del tren de Darjeeling.

al vessant nepalès i deixem el camí principal, que transita pel vessant indi. Els prats oberts, esquitxats pel que queda d’antics parents del faig, amb els troncs morts, recargolats, esporgats dramàticament per acció dels ramats, fa que, quan la boira transita al seu través, doni una imatge fantasmagòrica.

El vent és fresc encara que el sol piqui de valent. Aquesta primera nit dormim a Tumbling, arrecerats en un Guest House fet amb antigues caixes reaprofitades, però còmode i acollidor.

SEGONA JORNADA: DE TUMBLING A SANDAKPHU

L’endemà a les 5:30 del matí algú truca a la porta i ens diu «Good view!» (¡Bones vistes!).

Encara amb la son enganxada en les nostres cares, sortim dels sacs i ens vestim. En treure el nas a fora, el fred ens desperta de cop: «¡Collons!», se’ns escapa. El nostre guia somriu i ens indica un turó. Hi pugem. Dalt de tot, un petit aplec d’encara no deu occidentals, ens encarem al K¯anchenjunga, sota unes banderes deVisions del K¯anchenjunga 49

HEMERA

vocionals que el vent fa espetegar. La panoràmica és excel·lent, i no només mirant cap a les muntanyes; també si mirem enrere, el poblet, que es va despertant de mica en mica, s’enrogeix amb les primeres llums del sol ixent.

Ben esmorzat carenem per sobre un mar de núvols. Sota nostre s’estén la selva i en Dorje Pemba, el nostre amable guia, ens explica que a l’estiu (juliol-agost) el parc es tanca al públic a causa de la presència de bèsties perilloses. «¿Aranyes, serps?», preguntem. I ens contesta: «¡Sí, i també tigres!».

Passem per llogarets encara construïts amb les típiques i tradicionals cases fetes de bambú, com ara Jaubari o Kalipokhari. També, petits temples buddhistes, engalanats amb les lungta (‘cavalls de vent’), les tradicionals garlandes de cinc colors i, per descomptat, els murs mani, amb els mantres gravats que recorden els viatgers que l’¡Om mani padme hum! (o mantra d’Avalokiteshvara, el bodhisattva de la compassió) és el vincle directe amb la fe imperant per aquests verals: el buddhisme tibetà o Vajrayana.

El dia és llarg, però caminem a bon pas. Reposem a Garibas, davant mateix d’un campament militar. Per la pista empedrada, que a voltes és transitada per vehicles 4x4, el més habitual és trobar-hi persones dels entorns, que van a peu: nepalesos o indis, d’una o altra ètnia 50 Muntanya 897 / Octubre 2011

o casta, que van i venen d’un poblet a un altre.

Passem per Bhikeybhanjam abans d’encarar la pujada final fins a Sandakphu. En Dorje Pemba ens explica que «Bhikey» vol dir ‘metzinós’, ja que totes les plantes que creixen pels entorns són més o menys metzinoses. «No em quedaré pas a comprovar-ho», penso.

La dura darrera pujada ens fa esbufegar de valent. Sandhakpu és el punt més alt del nostre tresc i el lloc per excel·lència des d’on poder contemplar el K¯anchenjunga. Per això alguns turistes hi arriben amb vehicle rodat; i per això mateix, alguns turistes pateixen indefectiblement el mal d’alçada, ja que Sandakphu es troba a 3.640 m. Aquí sí que fa un fred que pela i, arribada la nit, ens assentem davant per davant d’uns excel·lents momos (una mena de raviolis plens de verdures i formatge que constitueix un dels plats tibetans més saborosos). L’estança s’escalfa amb un sistema ben curiós que no havíem vist mai: fan servir les antigues llantes de camions com a braser, fent-hi el foc a dins. Els guies, a més, s’escalfen de valent amb una beguda tradicional, anomenada tomba, que tomba de valent al més atrevit, a causa de la seva càrrega alcohòlica.

Quan ens deixem caure a dins dels sacs ens quedem ben adormits en qüestió de segons: avui hem caminat 21 km i hem fet més de 1.000 m de desnivell.

5:30 del matí: «Good morning Sirs. Sky is clean» (Bon dia senyors. El cel és ben serè). Quan millor estàvem al llit, toca bellugar-se; però ja se sap que això és el que havíem demanat, de manera que no ens fem pregar. Avui la panoràmica encara és millor que la d’ahir. Des del lloc privilegiat on ens trobem es veu ben nítidament la carena del K¯anchenjunga, amb els seus 8.586 m. L’Everest també treu el nas, rere la carena més allunyada, juntament amb el Lhotse i el Makalu. Fins i tot, amb una mica d’esforç per part nostra, podem intuir el massís dels Annapurna, al fons de tot. Un espectacle que ben val matinar i haver de tapar-se de cap a peus, perquè fa un fred considerable.

Com si ens llegís la ment, el nostre guia ens crida: «Tea is ready!» (¡El te és a punt!)

La gran sorpresa d’aquest trekking, però està a punt de succeir: semblava que, un cop vist el K¯anchenjunga ja estava tot fet; ¡doncs no! Resulta que un dels més bonics espectacles de la natura (en aquesta època de l’any, que per això hi hem anat) està a punt de deixar-nos bocabadats. La davallada, que precisament ens exi-

Panoràmica de Darjeeling.

A sota: Els nerets florits sorprenen amb llurs poms oberts com un puny.

girà baixar en un matí 2.000 m de desnivell, fa que el paisatge esdevingui crucial. Tan bon punt perdem de vista el massís del K¯anchenjunga, entrem a dins d’un bonic bosc de cedres, mentre el camí, ben marcat i sense pèrdua, a voltes empedrat, esdevé una còpia fidel d’un preciós bosc japonès (i ho dic amb coneixement de causa, ja que amb nosaltres viatja una japonesa de soca-rel que no para de repetir que se sent com a casa).

Més avall, apareixen esquitxos de colors varis, virolats, sobre el verd imperant, que esclaten per tota la vall: son els nerets florits, en format arborescent, que ens sorprenen amb uns poms oberts, tan grans com el nostres punys, de colors blanc, fúcsia, rosa o vermell. Ja ens havien dit que el Sikkim (i ara som a un parell de carenes de la frontera) era terra de nerets; però no ens havíem pas pensat que fossin tan alts, ni tan esponerosos.

Més avall, la vegetació ens torna a sorprendre. Quan deixem enrere l’esclat cromàtic dels nerets, ens endinsem en un bosc Visions del K¯anchenjunga 51

ENRIC SOLER

TERCERA JORNADA: DE SANDAKPHU A SRHI KHOLA

dens i impenetrable de bambús. És el regne del menut panda vermell, emblema nacional del Sikkim, del qual se n’estima una població minvant d’uns 2.500 exemplars en tot el món.

Més avall encara, sortim de l’espessor vegetal per zigzaguejar per un bosc cremat, que recentment ha estat repoblat. Som a prop de la vall i, a poc a poc, els camps de conreu comencen a proliferar. També petits assentaments que, més avall, esdevindran pobles.

Enclotat a la vall hi ha el llogaret del Shri Khola, tot just un grapat de cases a banda i banda del camí de baixada, on reposem de la vertiginosa davallada d’avui, amb els muscles de les cames tensos com cordes d’arc.

L’endemà arribem a Rimbik, i allà ens acomiadem del nostre guia, en Dorje Pemba, que tan bé ens ha cuidat. Com sempre que retornes de la natura, el batibull de les ciutats ens atabala.

Ens entaforem a dins d’un jeep per tornar a Darjeeling i anar fent via cap al Sikkim, nord enllà.

Travessem la frontera sense dificultats, només mostrant els nostres passaports i el permís especial que prèviament havíem fet fer (tot i que a Darjeeling mateix us el poden fer). Per accedir a aquest estat indi cal travessar l’imponent riu Teesta. Ben aviat arribem a la capital, Gangtok, una població construïda esglaonadament que sembla voler atènyer el cel. Està situada a 1.700 m d’alçada i acull a una població

ENRIC SOLER

Aquest pont penjat ens duu a l’enclotada vall del llogaret de Shrikhola.

QUARTA JORNADA: DE SHRI KHOLA A RIMBIK I MANEBHANJAM. BENVINGUTS A GORKHALAND

52 Muntanya 897 / Octubre 2011

ALBERT MARTÍNEZ

ENRIC SOLER

Llogaret de Menghma, amb les construccions típiques de bambú.

d’unes 50.000 ànimes d’un bon grup d’ètnies diferents (n’hi ha 11 en tot el Sikkim). El que més ens sorprèn d’aquest antic regne tibetà (la sobirania del qual pertanyia als Chogyals o governadors divins), és la reclamació, cada dia més ferma, del territori Gorkhaland. Els nepalesos gurkhas, que havien intentat històricament fer-se amb el territori dels Chogyals, ho aconseguiren a inicis del segle xix. Però hi hagué una guerra contra els anglesos que perderen (guerra anglogurkha), i es veieren obligats a tornar els territoris conquerits. Més tard, però, van tornar al Sikkim, com a mà d’obra barata per construir feixes i treballar els actuals camps de te. Instal·lats ara per tota la part baixa del Sikkim i de Bengala Oriental, exigeixen recuperar els territoris conquerits i formar l’estat de Gorkhaland, que inclouria part del Sikkim, part del Bhutan i nord-est de l’Índia.

Visitem Gangtok amb ganes. A prop de la ciutat hi ha alguns dels monestirs més impressionants d’aquesta part de l’Himàlaia, com el de Rumtek, on tenim la sort de veure un assaig general de les danses del Cham, que es realitzen durant les grans celebracions anuals. Ens deixa fascinats.

Visions del K¯anchenjunga 53

PUBLICACIONS / Per Carles Olmedo

Superar un accident greu a través de l’esport

L

Vidas sin límite Veinte historias ejemplares del deporte adaptado Sergio Fernández Tolosa Saga Editorial, 2010

es gestes que es relaten en aquesta obra representen alguna cosa més que excel·lents metes esportives. Perquè, quan la discapacitat converteix la vida en un repte, el fet de seguir endavant implica valor i esforç i exigeix enfrontar-se a la realitat, lluitar per l’autoestima. L’autor d’aquesta obra, periodista i viatger, aficionat a l’esport d’aventura, ens explica vint històries de persones que es neguen a acceptar les seves limitacions. És per això que cada dia totes aquestes persones encaren la vida amb la máxima il·lusió. Han decidit omplir la seva vida de passions, aventures i grans experiències. Llur amor incondicional per l’esport a l’aire lliure els ha dut a afrontar obstacles físics i psicològics, patiment i dificultats, que són recompensats per la felicitat i llibertat de superar-los.

A tall d’exemple: poder anar al desert i pedalejar 500 km amb um tàndem; sobreviure en un dels llocs més inhòspits del planeta; obtenir el permís de vol per a aquells que tenen problemes de mobilitat; apropar la muntanya a col·lectius de persones amb discapacitat; participar en una final de natació dels jocs paralímpics; gaudir de la navegació amb piragua; recórrer el món en bicicleta i donar-lo a conèixer l’àmbit dels sords; pujar al Kilimanjaro amb una visió molt reduïda; fer curses amb cadira de rodes; poder passar de l’escalada al vol en parapent; practicar l’escalada des de petit amb un sol braç; pedalejar amb una sola cama; adaptarse el cotxe per participar en els ral·lis; nedar solament amb el braços i creuar l’estret de Gibraltar; formar un grup d’eslàlom femení; aconseguir que el descens del riu Sella estigui a l’abast de tothom, i poder córrer maratons sense que la falta de visió constituiexi un handicap.

Carles Olmedo

El massís que millor representa la Cerdanya

Passejar en familía pel Pirineu català

Un mapa acurat, classificat en excursions, travesses i asecensions per l’Alta Cerdanya.

Excursions per a totes les edats, des del nen que tot just comença a trescar per la muntanya fins a l’excursionista que vol fer una travessa.

Carlit-Bollosa (Alta Cerdanya) Alfons Brosel i Jordà Editorial Alpina, Granollers, 2011 (Guia Alpina, 5)

Excursions amb nens pel Pirineu català Joan Portell Rifà Sua edizioak, Bilbao, 2011 (Excursions, Passejades, Travesses, 7)

54 Muntanya 897 / Octubre 2011

Un relat de les expedicions als 14 vuitmils de l’Himàlaia De l’experiència d’Edurne Pasaban en podríem extreure uns valors molt humans: esforç, sacrifici, preparació, entrenament i concentració.

Catorce veces ocho mil Edurne Pasaban i Josep M. Pinto Editorial Planeta, Barcelona, 2011

Mitjana muntanya a Chamonix

Un total de 24 rutes, repartides entre sis sectors, permeten planificar excursions a l’abast de tothom a Chamonix – Mont Blanc.

Los grandes balcones de Chamonix-Mont Blanc Luis González i Loli Palomares Desnivel, Madrid, 2011

Les novetats de l’editorial Piolet

L

Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Editorial Piolet, Barcelona, 2011 Muntanyes de l’Alt Gaià Editorial Piolet, Barcelona, 2011

’Editorial Piolet acaba d’editar un nou i excel·lent mapa del parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Es tracta d’un mapa molt interessant a escala 1:30.000, molt ben detallat i dibuixat; presenta també un apartat d’informació i centres d’interès. En aquest plànol s’expressen clarament activitats de trekking, camins vius, BTT, Carros de Foc, Ruiter, GR i PR. Una representació clara i eficient, molt útil per a l’excursionista d’alta muntanya, coneixedor i apassionat per aquesta zona del Pirineu català tan estimada.

En segon lloc, voldríem destacar una altra novetat que s’afegeix a les ja publicades sobre les muntanyes de la Costa Daurada (Llaberia, Pratdip i baronia d’Escornalbou) referida a les muntanyes de l’Alt Già: Querol, Montagut, castell de Biure, Sant Miquel de Montclar, Sant Magí de la Brufaganya i Vallespinosa. Es tracta d’un mapa magnífic a escala 1:20.000 molt ben representat i detallat, amb una excel·lent i completa llegenda per identificar els punts més respresentatius.

Aquests mapes de les muntanyes de la Costa Daurada eren l’eina pendent que els excursionistes necessitàvem per conèixer la regió tarragonina, sovint no prou valorada, però amb un paisatge i uns racons magnífics per recórrer i conèixer, sobretot a la tador i l’hivern.

Ja és una marca de la casa que els mapes de l’Editorial Piolet estan representats amb molta cura i amb una actualització toponímica. El dibuix, els ombrejats de les valls i muntanyes i la tria del color faciliten la lectura i la interpretació de les corbes de nivell. La senyalització dels camins i altres rutes és també molt clara, així com l’abundància de topònims, ja siguin accidents o llocs, és ben precisa.

Celebrem que iniciatives cartogràfiques com les que presenta aquesta editorial estiguin al mercat, al servei de l’excursionisme.

Ferran Alexandri

Des dels Ports fins el delta de l’Ebre

L’elaboració del carbó vegetal

Per descobrir l’Àfrica meravellosa

Darrera edició de Subterránea

Baix Ebre 17 excursions a peu Vicent Pellicer Ollés Cossetània Edicions, Valls, 2011 (Azimut Comarcal Senderisme, 5)

El carboneig Quan el record encara és viu Josep M. Panareda i Josep Masnou Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010 (Descoberta, 18)

Latidos de África Viaje por los corazones de un continente Antonio Picazo Desnivel Edicones, Madrid, 2011

Subterránea 32 (2010) FEE, Madrid, 2011 www.fedespeleo.com

Per conèixer la bellesa de les terres de l’Ebre: des de Perelló, el balneari de Cardó, Alfara, l’Ametlla de Mar, Xerta fins a Deltebre.

Seguiment del procés complet d’una carbonera, sistema a través del qual s’obtenia tradicionalment el carbó vegetal.

Un relat de viatges on apareixen sabanes extenses, animals singulars, pobles d’encant, ritus i mites... terres habitades per gent vital i commovedora.

La revista de la Federación Española de Espeleología acaba de publicar el nº 32, amb articles sobre el sistema Mortillano, la Sima de Higuera i la sala Verna, i una interessant recensió bibliogràfica del Dr. Joaquim Montoriol-Pous.

Publicacions 55

CRÒNICA ALPINA / Per Joan Jover

ANDES

ALASKA RANGE Kahiltna Peaks West (3.914 m) Nova via Fabio Meraldi i Diego Giovannini obren un nou itinerari a l’esperó est d’aquest cim del grup del Mckinley.

Sembla que van abordar l’ascensió una mica inprovisadament, després de desestimar la Cassin del Mckinley per males condicions, sense saber que podia tractarse d’una primera. El resultat ha estat un itinerari consistent i molt estètic, de 1.800 m de recorregut, amb dificultats poc sostingudes, però de fins a 80º en glaç i IV en roca. La cordada italiana realitza l’ascensió en només 12 h. Per baixar segueixen el mateix recorregut, rapelant i desgrimpant. Maig del 2011.

En Fabio és guia i especialista en moure’s ràpid en terreny d’alta muntanya. Entre altres animalades, ha fet el Shisha Pangma en 12 hores i ha pujat i baixat el Mont Blanc des de Courmayeur en 6 h 45 min. La Pierra Menta l’ha guanyada deu vegades.

El company Diego tampoc s’està de res, ha fet dos vuitmils en solitari i els 82 quatre-mils dels Alps en 60 dies (amb Franco Nicolini).

CORDILLERA BLANCA Chacraraju E (6.001 m) Repetició destacada Nova entrega de gran alpinisme per la ja consolidada cordada Corominas-Baró/Baró-Corominas, la cara nord-est del Chacraraju en estil alpí. Els catalans entren per un intent eslovè de 1993, enllacen amb la via Francesa de 1962, i ho rematen amb una variant de sortida de tres llargs pel mateix fil de l’aresta, evitant d’aquesta manera la gran travessa de la via original (Francesa de 1962), que no veuen prou clara. Un total de 900 m de recorregut, amb dificultats de fins 6a i A2, roca delicada i el glaç poc consistent habitual per aquestes latituds.

L’activitat ha estat duta a terme en quatre jornades entre ascens i descens. El primer dia s’apropen i fan nit a peu de paret, a cota 5.100. El segon, assoleixen l’aresta, que marca la tònica de l’ascensió, i bivaquegen a uns 5.650 m. El tercer, 22 de juny, fan cim i tornen en ràpel a la tenda de l’aresta. El quart dia continuen rapelant fins a sortir de la paret i retornar al seu camp base de Quebrada Ranincuray.

MERALDI-GIOVANNINI

Cara NE del Chacraraju i les seves vies.

Negre: Francesa; blau: intent eslovè; vermell: sortida catalana Corominas-Baró.

El magnífic esperó del Kahiltna Peaks.

56 Muntanya 897 / Octubre 2011

Cara O del Latok III amb la via dels Russos.

KARAKORAM PANMAH MUSTAGH Latok III, 6.949 m Nova via Un equip rus escala la impressionant cara oest, intentada en diverses ocasions, fins i tot per ells mateixos, però fins ara encara verge. L’equip l’han format Alexander Odintsov, Alexey Lonchinskiy, Ivan Dozhdev i Eugeniy Dmitrienko, alguns d’ells presents en la sonada ascensió a la cara nord del Jannu, la recent aresta nord-oest de la Shark’s Tooth (veg. Crònica alpina de Muntanya 896), i altres projectes de gran envergadura.

Després d’un temps dedicat a aclimatar pels cims dels voltants, els alpinistes entren a la paret i superen els seus 1.700 m de desnivell en un sol atac de deu dies, assolint el cim el 25 de juny. Per baixar necessiten dues jornades més. Veritablement estem davant d’una senyora ascensió: gran paret, gran alçada i gran estil.

La primera ascensió del Latok III la van dur a terme els japonesos l’any 1979 per l’aresta sud-oest i en estil pesat.

J. COROMINAS

AMÈRICA DEL NORD

www.mountain.RU

Darreres realitzacions destacades

ALPS

INTENTS A LA JOHN HARLIN DE L’EIGER

MONT BLANC Droites (4.000 m) Nova via Una via més sobre aquesta ja força saturada cara nord del cercle d’Argentière. El nou itinerari comença entre el Pilier Bergland (Messner i Lackner, 1996) i l’entrada original del Couloir Lagarde. A uns 200 m de l’inici, creua la Lagarde i continua paral·lela a la Bergland fins l’aresta final, on enllaça amb el clàssic esperó Tournier quan falten uns 100 m per al cim. Si més no, es tracta d’una ascensió oberta en bon estil, a l’hivern i amb quatre dies a la paret, de l’1 al 4 de febrer d’enguany. Obra de Patrick Pessi, Sébastien Ratel i Rémi Sfilio, els tres guies de Chamonix. Écaille Épique és el nom de la via, amb dificultats de fins a M6/90º i vora 1.000 m de desnivell.

La via Écaille Épique a la cara nord de les Droites.

MONT BLANC (4.810 m) Encadenament L’any 1982, en Renato Casarotto, un alpinista italià fora de sèrie (posteriorment desaparegut al Chogori), va protagonitzar un encadenament increïble: la Ratti-Vitali de la Noire

a Montagne, la revista del CAF, en el seu número de juny, intitula «Directissime Harlin en hiver» a l’activitat d’una cordada francesa (Glairon-Rappaz, Périllat-Merceroz i Robach). Pocs mesos abans, la revista espanyola Desnivel mostrava un sonor «¡La Harlin en libre!» a la portada, fent referència a l’article de Robert Jasper de l’interior, on es relata l’escalada en lliure de la paret en companyia de Roger Schaeli. També la publicació catalana Vèrtex atribueix a Jasper i Schaeli la primera en lliure de la via Harlin.

Després, llegint l’article de Jasper, veiem com a l’Aranya hi van renunciar a continuar i van sortir per la clàssica del 38. Els francesos (GlaironRappaz, Périllat-Merceroz i Robach) també prenen la mateixa decisió en el mateix punt, si es llegeix sencera la columna de la noticia a La Montagne, amb comentaris dels mateixos alpinistes, no deixa lloc a dubtes.

Res a dir dels protagonistes, ells han divulgat obertament les activitats.

Res a dir tampoc d’aquestes meritòries repeticions, les dues acaben al cim després de superar la cara nord més gran dels Alps i encaixar diversos bivacs a la paret. Però de l’Aranya al cim queden 300 m de gran dificultat, la via no s’ha completat ni molt menys, els autors així ho manifesten. ¿Què diran els esmentats mitjans el dia que algú aconsegueixi realment la Directíssima de l’Eiger en lliure o a l’hivern en bon estil?

El fet té una importància relativa, però aquesta manca de rigor constitueix un fet de desinformació massiva o, com a mínim, desorienta força. Poc o molt afecta a la història de l’alpinisme, almenys si no es llegeix la lletra petita. Vivim en un món on només compten els èxits. Sembla que si un gairebé èxit no dóna per tota l’esplendor que tocaria, o es desestima o es fa passar per èxit absolut i tan amics. Però un intent, fet seriosament i per gent de provada vàlua, pot representar igualment una acció remarcable i merèixer l’interès de la comunitat alpinística, no cal disfressar-ho. Segurament té més mèrit l’intent de Diemberger i Buhl al Chogolisa, amb un estil que avui anomenariem alpí, però que aleshores era inèdit per aquelles latituds, que alguns cims del voltant coronats amb equips nombrosos, campaments i altres mitjans. És només un exemple.

(MD/700 m), la Gervasutti de la Gugliermina (MD sup/600 m) i el Pilar Central del Frêney (MD sup/500 m).

Tot això sol i a l’hivern, en 15 dies de frenètica activitat, amb bon i mal temps. Un fet per a la història de l’alpinisme.

Aquesta passada temporada hivernal es repeteix la proesa (sembla que per tercera vegada), però amb la novetat d’incloure una primera en la tercera etapa del viatge, concretament el marcat corredor que separa els pilars Central i Dérobé. Via Chronique de la Haine Ordinaire, oberta pels francesos Aymeric Clouet, Pierre Labbre i Jérôme Para. No està gens malament després d’haver fet la Noire i la Gugliermina. Activitat portada a terme del 7 al 13 de febrer, amb cinc bivacs a la muntanya i una nit al Vallot, tot baixant per la normal de Goûter.

J. JOVER

J. JOVER

L

Via Chronique de la Haine Ordinaire, segurament l’última goulotte que quedava per obrir al vessant del Frêney.

Crònica alpina 57

Vies d’escalada / Per Armand Ballart

Escalades a les muntanyes d’Osca

L

a província d’Osca ofereix un cop més les novetats més destacades des d’Ansó fins Aïnsa, passant a prop de la capital per indrets com Riglos o la serra de Guara. Línies evidents i clàssiques es barregen amb els moderns itineraris que solquen en lliure els murs més atrevits com a rèplica del bon nivell de l’elit d’escaladors més vinculats a cada zona. La Peña Montañesa està agafant, ara per ara, un merescut prestigi tant per la seva qualitat del rocam, com pel nombre de vies de 7è grau obertes darrerament. Un punt de trobada privilegiat, on s’apleguen els més fanàtics en la matèria, tal com veurem a continuació. A Riglos, mentrestant, encara s’encaixen rutes en llocs imprevisibles quant tot sembla estar dat i beneït. La cultura del parabolt implantada en aquesta popular escola aragonesa l’any 1983 per solucionar les maniobres de rescats ha derivat en una autèntica plaga de la qual poques vies se n’han salvat. Per últim, a la serra de Guara podem gaudir de totes les modalitats, possibilitats i raconades a prop o lluny de l’asfalt, sempre que respectem la normativa del parc, com ara dormir en els hostals o càmpings, per no pertorbar la intimitat de les bestioles.

VALL D’ANSÓ / Tozal de Espelunga Via Urdaburu (400 m 7b/A2)

VALL D’ANSÓ La via Urdaburu, una de les primeres rutes modernes obertes a Ansó ara ja fa 10 anys, ha esdevingut sens dubte un dels objectius més cobejats de la zona. La seva suggeridora línia és tot un reclam circulant per la vall, a més de la comoditat del seu accés 58 Muntanya 897 / Octubre 2011

(30 min) respecte a les altres parets molt més allunyades. L’any passat (agost-10), l’Antonio García Picazo i José Vera aconsegueixen obrir una entrada directa a aquesta via que li ofereix encara més esplendor. Es tracta de quatre tirades semiequipades que guanyen pel dret la R4,

sense haver de travessar per les vires herboses tal com demana el traçat original. Malgrat tot, a la primera tirada d’aquesta nova entrada també hi trobarem quelcom de vegetació, però a partir de la R1 la cosa millora radicalment. Dificultat màxima obligada de 6a/A1. Cal portar els microfriends, ganxos i el joc de camalots fins al nº3.

Descens per la mateixa via en ràpels, o bé caminant en direcció sud cap a la Borda Chiquín (2 h).

PEÑA MONTAÑESA A la dreta del vessant sud de la Peña Montañesa tenim un retall de calcari ben definit anomenat pic Pempenús, on discorren un conjunt d’escalades força exigents i atractives que recollim en aquesta crònica. La línia pionera va ser El Poder de la Obsesión (octubre 1999) a càrrec de José Fernández i J. Carlos Guichot, l’itinerari més cridaner i possiblement el més lògic, atès el seu reduït nombre d’expansions, on trobarem una mica de tot, tant en lliure com artificial.

Dificultat obligada en general, roca molt bona i tirades de 35 m com a màxim, amb poc equipament. Cal dur 10 pitons variats, tascons, ganxos, microfriends i camalots fins al nº3.

Le Gout des Autres (juny 2001) fou el següent traçat d’aquesta paret aprofitant el marge dret de la gran V característica, per un terreny menys estètic, però força dur i obligat (7a), obert per Ch. Ravier i X. Garcia.

Escalada semiequipada amb espits i claus, on seran molt útils els tascons menuts, ganxos, microfriends i el joc de camalots fins al nº3. Les Passe Murailles (juny 2002) esdevé la línia que descobreix la sinuositat del cor

del bastió. Una acurada ruta oberta pel mateix Christian Ravier i Cyrille Dupoy, on gaudirem d’un rocam excepcional amanit amb 35 espits i 17 pitons ben repartits pels llargs i les reunions. Cal portar 3 claus, 5 ploms, tascons petits, microfriends i camalots fins al nº2. Cal preveure un bivac. Eiger NO Wand (juny 2003) representa la via més artificial del repertori, en què hi trobarem, a més dels parabolts marcats en la ressenya, un bon nombre de burins i ploms de progressió, utilitzats per guanyar un terreny molt vertical i monolític excepte l’últim llarg de xemeneia (60 m), on la roca deixa molt a desitjar. Oberta per Miguel Grillo i Paulo Roxo. La Piedra Piramidal (novembre 2006) a càrrec d’Isidoro Sánchez, Javier Bueno i Abraham Aranda, ofereix un traçat força exigent semiequipat amb parabolts i alguns pitons, on podrem alliberar si escau, el tercer i últim llargs oberts en A2. Cal anotar que la L4 i L5 són exposats. Cla dur 6 claus

variats, ganxos, 2 jocs d’aliens i 2 jocs de camalots fins al nº4. Sin Cabeza Percutora (novembre 2006) representa un altra aventura del mateix trio, però aquest cop en el marge esquerre de la muralla enllaçant les poques fissures existents. Via ràpida en rocam excel·lent, molt recomanable com a primer contacte amb la paret.

Cal portar els tascons, ganxos, aliens i 2 jocs de camalots fins al nº3 (útil un del nº4). Per últim, Melon’s Obssesión (maig 2011) garanteix el grau més exigent; una petita obra mestra de José Zabalza i Eneko César, on cal esforçar-nos de valent, amb un mínim de 7a + amb les xapes allunyades. Cal dur els tascons, 2 jocs de microfriends i 2 jocs de camalots fins al nº1.

La novetat del sector, molt maca i amb la roca excepcional.

Per arribar a la paret del Pempenús, cal agafar el camí principal que puja a la Peña Montañesa pel vessant sud. Un cop passat Oncins i poc abans d’una l’ermita, trobem

l’inici del camí a mà esquerra.

Remuntant per aquest, arribarem a una conducció d’aigua i continuarem per la seva dreta per la ruta normal fins un marcat faralló on, a excepció de l’estiu, acostuma a brollar aigua.

D’aquí surt un sender menys marcat que porta a l’altura del Pempenús de forma còmoda i paral·lela a la muralla, fins a un punt on cal desviar-se per una pronunciada tartera que duu directament al peu de paret (entre 2 i 3 h). Els descensos s’efectuen en ràpels pels mateixos itineraris (cordes de 60 m), excepte de la via Passe Murailles que es baixa per la Melon’s o El Poder de la obsesión.

PEÑA MONTAÑESA / Pico Pempenús

1 2 3 4 5 6 7

Sin Cabeza Percutora (125 m 6b/A2) Eiger No Wand (170 m 7a+/A2) Melon’s Obsesión (240 m 7a+) Les Passe Murailles (300 m 7a/A2) El Poder de la Obsesión (270 m 6c/A2) Le Gout des Autres (200 m 7a) La Piedra Piramidal (200 m 6c/A2)

Vies d’escalada 59

Vies d’escalada

SIERRA DE GUARA / Belsué - Cienfuens Via Lagarto Negro (200m 6b/A1)

SERRA DE GUARA Tal com fèiem referència en cròniques anteriors, els cingles del riu Vero tenen molt a dir. Una nova via al Tozal de las Macetas, La Caída del Vero (juny-11), justifica la gran qualitat del terreny malgrat estar totalment eclipsat pel Tozal del Vero enfront. Javi Pérez i Edu González enllesteixen en diversos atacs, aquest suggerent traçat situat immediatament a la dreta de la via Golpe de Estado. Escalada interessant i variada on les tirades més dures les trobarem gairebé equipades. Cal dur 16 cintes i friends fins al nº3. Dif. màx. obligada de 6b +. Roca excel·lent i descens pel mateix itinerari.

SIERRA DE GUARA / Riu Vero - Tozal de las Macetas Via la Caída del Vero (240 m 6b+/A1)

60 Muntanya 897 / Octubre 2011

ARMAND BALLART

RIGLOS Al Mallo Cuchillo encara hi quedava un traçat prou eloqüent pel cantell oriental, situat, però, sobre la gran cova de la via Blanchard. Amb una bona estratègia, Fernando Cobo, Manuel Lara, Felipe Guinda, Luis Miguel Fernández i Roger Roussel obren La Vía de las Madres (maig-11), pujant en diagonal fins a situar-se sota el marcat esperó. Escalada totalment equipada amb parabolts (oberta per baix), en què caldran unes 12 cintes i dominar el 6a obligat sobre un terreny acceptable, però que encara li falten repeticions.

A la paret de Cienfuens, a prop de l’embassament de Belsué, Ramón Agüera, Isidoro Sánchez i Javier Bueno obren la via Lagarto Negro (tardor-10). Situada immediatament a l’esquerra de la clàssica Kundalini, el nou traçat ofereix una línia poc obligada sobre bon rocam, semiequipada amb parabolts i claus. Destaquen les dues primeres tirades per la seva dificultat (6b/A1), on ha quedat un tram d’artificial pendent d’alliberar.

Cal portar els microfriends i un joc de camalots fins al nº4. Us recordem que a Cienfuens sols es pot escalar des de l’1 de juliol al 30 de novembre.

Mallos de riglos / Mallo Cuchillo Via de las Madres (185 m 6a)

Títol Viesde d’escalada la secció 61

L’EXCURSIÓ DEL MES / Per Alfred Montserrat Nebot

De cap del Rec a la tossa Plana de Lles El segon cim més alt de la Cerdanya

L

a tossa Plana de Lles, amb 2.916 m d’altitud, és el segon cim més elevat de la Cerdanya, només superat pel Carlit. Conegut també pels andorrans com a pic de la Portelleta, el seu accés s’acostuma a fer pel vessant sud, molt més suau que el nord, que es desploma amb més verticalitat sobre la vall de Madriu. És una excursió ideal per fer en un matí. Encara que té un desnivell de quasi 1.000 m, aquesta muntanya no presenta cap dificultat tècnica i, un cop situats per sobre dels 2.900 m, és ideal per assolir altres cims propers, potser una mica més baixos, però de gran interès paisatgístic.

En aquesta ocasió s’ha triat l’ascensió pel clot de Setut i la tornada per l’estany de l’Orri.

0:00 h Refugi de Cap del Rec. Arribem a aquest refugi seguint la pista que puja des de Lles de Cerdanya. Ja que es tracta d’una estació d’hivern d’esquí de fons, hi ha suficient espai per deixar el cotxe. Passat l’edifici

62 Muntanya 897 / Octubre 2011

del refugi i continuant per la pista, a l’esquerra es poden veure unes marques de pintura que formen part del GR 11-10. Ens endinsem en un bosc i anem pujant amb suavitat fins a enllaçar de nou amb la pista que ve

Itinerari Refugi de Cap del Rec Estany de Setut Pic de Setut Tossa Plana de Lles Estany de l’Orri Refugi Cap del Rec de cap del Rec i va fins al refugi de les Pollineres. Cal seguir endavant fins que, a l’esquerra, per sota de la pista, apareix el refugi del Pradell.

0:50 h Des de la pista, a l’indret del refugi, hi ha marques de pintura que, per la dreta s’endinsen al bosc.

Alternant fites i pintura se segueix un ampli camí que, més endavant, passa

a corriol fins que deixem el bosc.

1:10 h Pla de les Someres. Ampli herbat que forma un replà a la muntanya. S’ha d’anar per l’esquerra a buscar el llom que separa el clot de l’Orri del de Setut. Per aquesta poc marcada carena es va guanyant alçada sense perdre els senyals de pintura ni les fi tes. Cal destacar la gran quantitat d’arbres secs que es troben en aquest tram del recorregut.

1:35 h Cal para atenció a un corriol que, per l’esquerra, es dirigeix cap al clot de Setut. Sense perdre ni guanyar alçada arribem a la bassota de Setut, una mena d’aiguamoll. Pel fons del barranc pugem fins a l’estany Gran de Setut, situat a 2.580 m. A partir d’aquest punt, a l’esquerra del barranc es veu un herbatge pendent que porta fins al coll de Setut, antic pas entre Andorra i la Cerdanya.

2:10 h Coll de Setut. Aquest és el tram més problemàtic de l’itinerari,

ja que passa per la carena que porta fins al pic de Setut (2.867 m). És una ruta sense complicacions tècniques, però un xic aèria, especialment cap al vessant andorrà (vall de Madriu).

Passat el cim del Setut, el camí discorre per un ampli llom pedregós que porta fins a la tossa Plana de Lles.

3:15 h Tossa Plana de Lles (2.916 m). Ampli cim coronat per un piló de ciment i ocupat per diverses senyeres i alguns pessebres. L’àmplia vista, quan el dia es clar, aconsella estar-s’hi una bona estona. S’inicia la baixada de dret pels prats herbats que s’estenen sota mateix del cim.

Tirant avall passem per un parell de replans. Des de l’últim d’aquest s’ha d’anar a buscar, de nou, el llom que separa el clot de l’Orri del de Setut.

4:15 h De nou al pla de les Someres, cal creuar aquest pla en direcció est fins que en endisnem al clot de l’Orri. Entrem al bosc i anem perdent

altitud fins a arribar al torrent, que cal creuar per una passera. De seguida s’arriba a l’estany de l’Orri. Es voreja el llac pel seu marge esquerre i seguim les marques de pintura fins a desembocar a la pista que va de cap del rec a les Pollineres. Cal seguir la pista cap a l’esquerra durant uns metres. Un corriol, a la dreta, condueix fins al refugi de Cap del Rec 5:20 h Refugi de Cap del Rec.

Temps de camí 5 h 20 min.

Desnivell 1.000 m.

Dificultat Mitjana.

Cartografia Cerdanya. Institut Cartogràfic de Catalunya. Escala 1:50.000.

ALBERt MARtÍNEZ

ALFRED MONtSERRAt

El Tossal de Borinar (2.842 m), baixant de la tossa Plana de Lles, al peu del clot de Setut.

L’excursió del mes 63

NOTICIARI / Per Hèctor Abella

Ha mort Walter Bonatti l passat 13 de setembre ens va deixar l’alpinista, aventurer i reporter italià Walter Bonatti, als 81 anys d’edat. Bonatti era un referent en el món de l’alpinisme. Més enllà del seu currículum, tantes vegades divulgat, més enllà de les escalades hivernals en condicions extremes o de les seves gestes a l’Himàlaia, cal destacar la seva actitud envers la muntanya.

Walter Bonatti va encapçalar un corrent d’opinió i una manera de fer en una època (1949-1965) en què les dificultats en les parets més difícils del moment semblava que no es podien superar sense l’ajuda dels pitons d’expansió. Realitzà escalades considerades impossibles en aquell moment, algunes d’aquestes en solitari. Va defensar l’estil amb el qual

PARCS NATURALS

Olors en xarxa

E

l 2007 es va iniciar un projecte de fer una Xarxa de Parcs de les Olors repartits per tot Catalunya que responia a la voluntat de revitalitzar la cultura de les plantes aromàtiques, medicinals i culinàries de l’àmbit mediterrani. Amb aquest objectiu primordial, també es pretenia trobar una alternativa d’ús a espais degradats o que s’havien deixat de conrear.

El plantejament dels seus promotors ha estat crear un conjunt d’espais enjardinats amb una finalitat productiva, perquè les plantes, sigui en estat natural o bé transformades, són la font d’ingressos dels emprenedors que les cultiven. Però aquests parcs també compleixen una funció social perquè ofereixen als seus visitants (escoles, associacions, grups familiars, etc.) informacions pràctiques, mitjançant l’experiència directa dels sentits, sobre els usos i les virtuts de les plantes que es van trobant durant cada recorregut.

Situats en indrets d’alt valor paisatgístic, els parcs responen a la biodiversitat botànica de l’entorn que

64 Muntanya 897 / Octubre 2011

AUTOR FOTO

E

afrontava les seves empreses, un estil basat en l’ètica d’utilitzar els pitons solament quan hi hagi forats on es puguin col·locar, i rebutjava qualsevol sistema de perforació de la roca amb la tècnica del burí, que segons ell deia, «anul·la l’impossible». I es va acomiadar de l’ambient alpí en el els emmarca i el seu disseny, amb mínima intervenció humana, respon a criteris de sostenibilitat ecològica. Una de les plantes que creixen espontàniament a la zona on s’ubica cada parc constitueix el seu emblema i és el material de base per crear productes especialitzats.

Els parcs funcionen autònomament a partir de les seves condicions específiques (l’espai disponible, la ubicació, el model de gestió, etc.), però tots estan interrelacionats, tant per compartir serveis comuns com per intercanviar experiències i productes. Amb les plantes que conreen, els emprenedors elaboren artesanalment una variada gamma de productes derivats, des d’essències i

seu millor moment de forma, en obrir en solitari una via directa a la cara nord del Cervino, en resposta a les crítiques de molts alpinistes, i cansat de la mala premsa al voltant de l’afer K2. Un afer en què se l’acusava de desobeïr les ordres rebudes i utilitzar l’oxigen que havia de dur als seus companys i d’abandonar un company a la seva sort, després de sobreviure a un bivac per damunt dels 8.000 metres.

Bonatti va defensar tota la vida la seva innocència. Finalment, el Club Alpí Italià va reconèixer la seva versió, 54 anys després. Fins i tot el president del Senat italià, Schifani, va dedicar-li unes paraules en conèixer la notícia: «El món de l’esport i tota Itàlia plora un home extraordinari, un dels més il·lustres italians de la història de l’alpinisme».

Jordi Bernat sabons fins a bosses d’olor o coixins aromàtics, que es distribueixen directament a les pròpies agrobotigues.

La Xarxa consta actualment de 14 parcs (8 en actiu i 6 més en construcció) i ja ha posat arrels a 10 comarques: el Vallès Oriental, Osona, el Segrià, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Priorat, la Conca de Barberà, el Gironès, la Garrotxa i el Berguedà. La intenció dels seus promotors és estendre aquest model de franquícia social per tot el territori català i ja s’han començat a explorar les possibilitats de fer-ho a la resta de l’estat espanyol. www.parcdelesolors.com www.youtube.com/user/ParcdelesOlors

XARXA PARC DE LES OLORDS

PERSONATGES

ESCALADA

Desena edició del Petzl RocTrip 2011 a la Xina

REFUGIS

La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya estrena el nou refugi de Molières

E

l 16 d’agost passat va finalitzar la feina de muntatge i instal·lació del nou refugi de Molières, situat a la vall del mateix nom, a la comarca de la Val d’Aran, i que substitueix l’anterior refugi, que es va desmantellar a mitjan juliol atès el seu estat precari.

El nou refugi està situat a 2.390 m d’altitud i al nord de l’estany inferior de Molières, molt a prop de l’anterior emplaçament. És més ampli i té capacitat per a 18 persones. Compta amb lliteres, matalassos i flassades, i està equipat amb una taula i prestatges, emissora, extintors, termòmetre, parallamps, plaques solars i llibre de registre. www.feec.es

es de fa deu anys, Petzl RocTrip aplega professionals i aficionats de l’escalada en algun lloc excepcional del món. Aquest esdeveniment internacional fa que es reuneixin centenars d’escaladors, els millors del món i també els neòfits, per demostrar el que saben en vies obertes especialment per a aquesta ocasió. És una oportunitat única per als intercanvis, viatjar, descobrir una nova escola d’escalada, però també per descobrir un país. Després de Grècia (Kalymnos), França (Millau), Canadà (Squamish), Estats Units (Red River Gorge), Àustria (Zillertal); Mèxic (Taxco), aquesta nova edició de Petzl RocTrip 2011 es desenvoluparà al cor de la Xina.

Enguany el Team Petzl ha escollit una zona totalment inèdita, enclavada als massissos càrstics de la província de Guizhou, l’immens

arc natural de Chuanschang que, justament a la tardor, és quan mostra tota l’esplendor quan el sol ixent travessa i projecta els seus raigs a l’altra banda del riu.

Un sòlid equip d’escaladors internacionals ja s’ha desplaçat dos cops a la zona per obrir vies. Hi haurà més de 250 llargs d’escalada repartits en 15 zones accessibles a peu des del poble: un còctel de vies extremes (fins a 9a) i unes quantes vies per a tothom (a partir de 5a).

La vall de Getu i els seus habitants ja es preparen per acollir els escadors de tot el món; també hi seran presents el Team Petzl (Chris Sharma, Dave Graham, Dani Andrada, Nina Caprez…), els millors escaladors asiàtics i internacionals.

La trobada tindrà lloc del 26 al 30 d’octubre. www.petzl.com/roctrip

PETZL / LAFOUCHE

AUTOR FOTO

D

Noticiari 65

NOTICIARI

Compte enrere pel VI Congrés Excursionista Català

E

l cap de setmana del 12 i 13 de novembre se celebrarà a l’Auditori del CosmoCaixa (Barcelona), el VI Congrés Excursionista Català, sota el paraigües organitzatiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Després de mesos de treball de la Comissió Organitzadora, formada pel

CURSES DE MUNTANYA

Miguel Ángel Heras s’imposa a la Ronda dels Cims de l’Andorra Ultra Trail Vallnord

E

l 16 de juliol passat es va fer la tercera edició de l’Andorra Ultra Trail Vallnord, que va reunir més de 1.200 corredors provinents de vint nacionalitats diferents. La Ronda dels Cims és, sens dubte, la prova es-

Centre Excursionista de Catalunya, el Centre Excursionista de Terrassa, el Centre Excursionista Saltenc, l’Agrupació Excursionista Muntanya, el Club Excursionista de Gràcia, l’Agrupació Excursionista Talaia, l’Associació Excursionista Etnografia i Folklore, Club Excursionista Pirenaic i el Centre Excursionista de Lleida, el VI Congrés pren forma definitivament i entra en funcionament l’espai web del congrés on, entre altra informació, hi podreu trobar el programa provisional i el formulari d’inscripció (gratuït) i el de voluntari.

Sota el lema general «Les entitats excursionistes al segle XXI», aquest congrés té com a objectius principals

dibuixar l’actual context social en què es desenvolupa l’excursionisme, conèixer com afecten l’excursionisme els canvis legislatius dels darrers anys i aportar mecanismes que siguin d’utilitat a les entitats excursionistes per al seu manteniment i evolució. Per tal d’assolir aquests propòsits hi ha previstes taules rodones, conferències i tallers que aplegaran especialistes de diversos camps i que s’articularan al voltant dels tres eixos temàtics del Congrés: «Societat, cultura excursionista i esports de muntanya», «Marc legislatiu» i «Noves iniciatives i oportunitats».

El congrés s’inaugurarà a Lleida el dissabte 5 de novembre amb un acte que recordarà que l’any 1911, ara fa just cent anys, la capital del Segrià acollí el primer congrés excursionista de la història, i continuarà a Barcelona el 12 i 13 de novembre. www.feec.cat/vi-congrésexcursionista-català

trella que es va estrenar aquest any: 170 km amb 11.900 m de desnivell positius i negatius. I ja té guanyador: Miguel Ángel Heras, que va parar el cronòmetre a les 30 h 4 min.

Tres minuts abans de l’arribada d’Heras ho feia David Julià, el corredor que representava l’equip de la Unió Excursionista Urgellenca- Bombers d’Andorra a la Ronda dels Cims per relleus. Aquest equip es posicionava en el primer lloc de la classificació en aquesta modalitat.

ANDORRA uLtRA tRAIL VALLNORD

EXCURSIONISME

ANDORRA uLtRA tRAIL VALLNORD

Miguel Ángel Heras.

Esquerra: David Julià.

66 Muntanya 897 / Octubre 2011

Vint-i-tres minuts després creuava la meta Mingo Ruiz, que va col·locar l’Equip d’Ordino en segona posició.

En tercer lloc, el Club Atlètic Torelló que va arribar poc després de Ruiz. www.andorraultratrail.com

Títol de l’article 3

4 Muntanya 899 / Marรง 2012