Muntanya 898 (12 2011)

LA CARA NORD DE MONTSERRAT

Escalada d’alta dificultat EXCURSIONISME

Volta a la Tinença de Benifassà CAMINS DE MUNTANYA

A peu per la baronia d’Escornalbou PERSONATGES

Joan Picazos, cinquanta anys d’esquí de fons ESPELEOLOGIA

Abisso di Trebiciano

Títol de l’article 1

Secció d’Esquí Nòrdic

del Centre Excursionista de Catalunya per fer un esport en un ambient tranquil i sa,

PROPERES ACTIVITATS enmig de boscos, per gaudir al màxim de la natura 27-30 de desembre: CURSET DE NADAL 14 de gener 2012: SORTIDA A FONT-ROMEU (NÒRDIC, ALPÍ I RAQUETES) 29 de gener: SORTIDA A TUIXÉN (NÒRDIC I RAQUETES) SORTIDES INTERNACIONALS Del 6 al 9 de gener del 2012: JIZERSKA PADESATKA, A LIBEREC (REPÚBLICA TXECA) 25 I 50 km, ESTIL CLÀSSIC De l’1 al 6 de febrer del 2012: KÖNIG LUDWIG LAUF, A OBERAMMERGAU (ALEMANYA) 23 I 50 km, ESTIL CLÀSSIC I PATINADOR

Inscriviu-vos a l’Àrea d’Atenció al Soci del CEC (tel. 933 152 311) / esquinordic@cec.cat / www.cec.cat (clica a la Secció d’Esquí Nòrdic).

2 Muntanya 894 / Abril 2011

Redacció i administració Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10-12 08002 Barcelona Telèfon: 933 152 311 Fax: 933 151 408 revista.muntanya@cec.cat Director Ferran Alexandri ferran.muntanya@cec.cat Secretari de Redacció Ernest Godó ernest.muntanya@cec.cat Consell de Redacció Ton Barnils, Jordi Bernat, Joan Campañà, David Mengual, Enric Nosàs, Pau Quesada, Roger Rovira, Josep Maria Sala, Carol Torres Edició i correcció Estudi Ferran Alexandri www.alexandri.cat Disseny i maquetació Estudi Toni Inglès www.toni-ingles.com Cartografia Albert Martínez Publicitat i subscripcions Telèfon: 933 152 311 Fax: 933 151 408 revista.muntanya@cec.cat Distribució a llibreries Llibreria Altaïr, S.L. Telèfon: 933 208 648 Impressió IGOL, S.A. Dipòsit legal: B-545-1958 ISSN:0212-2111 La revista Muntanya respecta les opinions expressades a través dels articles dels seus col·laboradors, però no les comparteix necessàriament, fent propis només els continguts de l’editorial.

El Centre Excursionista de Catalunya, a l’efecte previst en l’article 32.1, paràgraf segon del TRLPI vigent, s’oposa expressament a què qualsevol de les pàgines de la revista Muntanya, o una part d’aquestes pàgines, siguin utilitzades per a la realizació de revistes de premsa.

IMPRÈS EN PAPER ECOLÒGIC

Qualsevol acte d’explotació (reproducció, distribució, comunicació pública, posada a disposició, etc.) de la totalitat o d’una part de les pàgines de la revista Muntanya, requerirà l’autorizació oportuna, que serà concedida per CEDRO (www.cedro.org).

La revista Muntanya és membre de:

Muntanya ANY 135 • DESEMBRE 2011

898

CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA Club Alpí Català

8 La volta a la Tinença de Benifassà Ignasi Planas de Martí

Un circuit de muntanya que recorre en tres jornades les viles d’aquesta contrada solitària del nord del Baix Maestrat.

20 A peu per la baronia d’Escornalbou Alfred Montserrat

Un recorregut per l’extrem septentrional del Baix Camp que combina excursionisme amb història.

26 Parlem amb Joan Picazos Josep Pons

Una entrevista amb un veterà de l’esquí nòrdic a Catalunya ens reporta cinquanta anys d’aquest esport a casa nostra.

32 A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano Jordi Lloret i Prieto

Una història apassionant de l’exploració del Timavo subterrani, el riu càrstic per excel·lència, des del segle XIX fins a l’actualitat.

42 Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat Roger Cararach

Tres de les vies més complicades de la cara nord de Montserrat. Es tracta de vies extremes, tant en lliure exposat com en artificial feixuc, molt poc repetides i reservades a experts montserratins.

SECCIONS 4 Editorial 5 La motxilla de muntanya 50 Publicacions 52 Crònica alpina 54 Vies d’escalada 58 L’excursió del mes 60 L’entrevista 62 Noticiari 65 Els arxius del CEC 66 Index 2011 Sumari 3

EDITORIAL

Els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022

U

n cop les autoritats aragoneses han desistit d’organitzar uns jocs d’hivern per a l’any 2022 s’obre una oportunitat perquè Barcelona pugui ser de nou seu d’uns jocs olímpics, trenta anys després de ser seu olímpica.

El cert és que això representa un repte econòmic important i potser inassolible en les circumstàncies presents de depressió i aturada del creixement, per les raons de tots conegudes. A més, la inversió a fer hauria de ser amb el suport majoritari de la iniciativa privada, atesa la situació de les finances públiques.

Tot això és cert, però també és cert que els nostres Pirineus són un espai oblidat i que solament s’hi ha pensat per fer-hi segones residències, sense una visió de desenvolupament de les nostres comarques de muntanya. Només cal veure el que altres països han fet.

L’organització d’uns jocs d’hivern seria un revulsiu econòmic de primer ordre, com va ser el cas dels jocs de 1992 per a Barcelona i Catalunya.

Cal fugir dels tòpics que hi ha manca de neu i que és una imprudència fer un esdeveniment d’aquesta magnitud, però ¿és que això no passa els Alps? ¿És que només es poden organitzar jocs en els mateixos llocs de sempre o potser és que hi ha neu a Saragossa?

Tenim més superfície esquiable que molts altres llocs del món i d’Espanya. El que falta és una visió estratègica de què volem fer amb les nostres comarques de muntanya, ja que la realitat és que no hi ha hagut mai una visió global de les potencialitats turístiques dels nostres Pirineus.

El Centre Excursionista de Catalunya s’ha posat a disposició dels comitès organitzadors, particularment en el de voluntariat, per tal de presentar un projecte engrescador.

Estic segur que si la societat civil s’hi aboca novament, podem ser la seu d’uns altres jocs olímpics, de manera que la ciutat de Barcelona seria l’única ciutat que hauria estat seu de dos jocs olímpics.

Josep M. Puente

STOCKBYTE

President del Centre Excursionista de Catalunya

Comença la temporada d’esquí En el mes de desembre desitgem que els nostres Pirineus tinguin neu per poder practicar l’esquí en totes les seves modalitats: esquí de muntanya, alpí o esquí nòrdic. Voldríem ressenyar en aquests números d’hivern de Muntanya un esport de neu que a casa nostra ha arrelat especialment i que al Centre Excursionista de Catalunya hi té una llarga tradició, tant d’aficionats com de competidors. Em refereixo a l’esquí nòrdic o de fons. Aquest bell esport de lliscar entre boscos, de passejar amb les fustes per valls esplèndides, compassadament, és un esport centenari que, a més, avui disposa d’una secció específica al CEC que té l’objectiu de fomentar i formar-nos en aquesta pràctica per gaudir-ne. En aquesta edició publiquem una entrevista a Joan Picazos, un dels veterans d’esquí nòrdic a Catalunya.

Continuem en aquesta època amb la descoberta d’itineraris de baixa muntanya per les comarques septentrionals del País Valencià o per la baronia d’Escornalbou (al Baix Camp), indrets que en altres èpoques de l’any més caloroses són difícils de trescar, i que ara mostren tot el seu encant.

Per tancar aquesta edició, dos treballs més especialitzats: l’escalada i l’espeleologia. Un excel·lent article sobre el vessant nord de Montserrat ens mostra l’escalada d’extrema dificultat duta a terme pels companys del CADE. Un article sobre l’avenc de Trebiciano, a Itàlia, ens mostra la cara més sorprenet del riu subterrani Timavo, que captivà ja al mateix Virgili en el món antic.

Director de Muntanya

4 Muntanya 898 / DESEMBRE 2011

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

La columna

FOTO DE PORTADA

Per Enric Faura

Els llibres al Collsacabra El primer cap de setmana d’octubre va tenir lloc a l’Esquirol la desena edició de la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. Aquell projecte impulsat al tombant del segle per l’Ernest Gutiérrez i el seu equip s’ha consolidat plenament. Per a molts era una idea aparentment boja que semblava difícil que tingués continuïtat. És cert que no ha estat fàcil i no ho és endegar-la cada any, però també és cert que l’esforç de moltes persones i d’un gran equip de voluntaris anònims ho han fet possible. Un projecte, quan es treballa a fons, s’hi creu i es defensa, surt endavant.

Durant aquest decenni per la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra hi han passat alpinistes de renom, escaladors, autors, llibreters, editors, i molta gent vinculada al món de la muntanya. Aquesta és una fira comercial, evidentment, però és bàsicament una trobada de les persones que fan i estimen la cultura excursionista i que entenen la muntanya com quelcom més que un pur esport.

Deu anys permet fer un balanç positiu. La fira era i és necessària. Ara es planteja un canvi d’equip, noves idees i noves iniciatives en un context d’estretors econòmiques. La fira no ha de deixar de ser una trobada al voltant del llibre de muntanya, però ha de treballar per portar al seu redós a tots els àmbits de la cultura de muntanya i de l’excursionisme. Seguint el model ja consolidat, la fira ha d’aprofundir la promoció als mitjans, la creació d’un programa d’activitats paral·leles atractiu i engrescador, la presència de figures de renom, les xerrades i pel·lícules, els debats i conferències, les propostes per a les famílies i la canalla, obrir-se cap enfora i cercar nous públics. Per al futur, la fira s’ha de reforçar en els seus trets d’identitat, però també ha de saber obrir-se i projectar-se als nous actors socials del món de la muntanya, amb una vocació moderna i fresca.

I tots aquells que estimen els llibres, la muntanya i la cultura excursionista de muntanya poden aportar el seu suport amb la simple assistència, un gest senzill i possible, però molt important. Comprar un llibre, passar un bon dia a qualsevol dels bonics poblets del Collsacabra, assistir a algunes de les activitats que s’hi fan, potser combinar-ho amb alguna excursió pels voltants. La presència de tots és el que farà la fira més forta i potent.

Llarg 3 de la Via Santbeneddictes a Montserrat.

Fotògraf: Roger Cararach.

Muntanya a la xarxa

www.cec.cat

www.revistamuntanya. wordpress.com

Troba’ns també al

Publicació d’articles Per publicar articles a la revista Muntanya, descarregueu-vos les normes de presentació d’originals a l’enllaç de Publicacions del lloc web del Centre Excursionista de Catalunya.

La motxilla de muntanya 5

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

CURIOSITATS MUNTANYENQUES

Les vinyetes de Montserrat del 1947 Per Joan F. Molina

U

na de les fi tes que van marcar la superació de la fractura social causada a Catalunya per la guerra civil, van ser els actes organitzats l’abril del 1947 per entronitzar la marededéu de Montserrat. A aquests efectes es va constituïr una comissió on, al costat de les patums del catolicisme patri hi havia també elements destacats del catalanisme o que estaven destinats a ser-ho en un futur, com en Josep Benet.

Seguint el costum de l’època, la comisió va encarregar a l’impressor barceloní Oliva de Vilanova la realització d’unes vinyetes (vulgarment anomenades segells) per recaptar fons que contribuïssin a pagar les despeses ocasionades pels diversos actes programats.

Les vinyetes mostren diverses personalitats relacionades amb la muntanya santa, aspectes de la serra i, és clar, la

6 Muntanya 898 / DESEMBRE 2011

Moreneta. Hi podem veure l’abat Oliba (mític fundador de Montserrat i escrit amb v); Benet (fundador de l’ordre del monestir); Francesc d’Assis; Josep de Calassanç; Ignasi de Loiola (que hi va tenir una experiència mística); Antoni M. Claret; Mn. Jacint Verdaguer; la Santa Cova; el massís vist des del Bages; el Cavall Bernat (amb tres escaladors que hi pugen), i la marededéu de Montserrat en dues mides, una com les altres vinyetes i l’altra d’aproximadament la meitat.

Totes són tirades a una sola tinta, excepte la gran de la Moreneta, que ho és a dues, amb una tinta groga que li dóna una brillantor molt especial.

Els gravats en boix es deuen a l’Antoni Ollé i Pinell (Barcelona, 1897-1981), al cas dels retrats dels personatges i de la Moreneta i a un gravador que no m’ha estat possible identificar, però que signava amb una lletra C amb una ratlla a sobre.

Al revers s’observa el nom de l’impressor i l’import del donatiu: 50 cèntims de pesseta a la vinyeta gran de la Moreneta i 25 cèntims a les altres. La vinyeta petita de la nostra patrona no duu cap impressió al revers. Aquesta darrera, creiem que va ésser impresa més tard, malgrat dur la data 27/04/1947.

El text de les vinyetes dels paisatges és «Montserrat 1947», a les de la marededéu hi veiem «27+IV+1947» a dalt i «NªSª de Montserrat» a sota. Els personatges estan identificats pel seu nom escrit en llatí. Com que es tractava d’una commemoració religiosa i llavors totes les celebracions litúrgiques es feien en llatí (faltaven 15 anys per al Congrés Vaticà II), el règim no podia posar traves a la seva difusió, cosa que hagués fet al cas de vinyetes en la nostra llengua.

Aquestes no són les úniques vinyetes montserratines: n’hi han d’anteriors i de posteriors; cap, però, assoleix la qualitat artística i la bellesa del conjunt que comentem.

NOVETATS DE MATERIAL

LYNX

K2 RICTOR

A

E

Grampons modulars per a escalada en gel i mixt mb fi xació LEVERLOCK universal, Petzl presenta aquests grampons polivalents, de corredors de neu a dry tooling. Les puntes davanteres es poden modular en una punta o dues puntes, escurçar o allargar segons el terreny o col·locar-se fins i tot en posició asimètrica. Van proveïts amb dos tipus de fi xacions davanteres intercanviables per adaptar-se a les botes amb cantell o sense cantell davanter. Nombre de puntes: 14. Pes: 1.080 g / 910 g (configuració amb dues o una punta i ANTISNOW). www.petzl.com/LYNX

Esquís versàtils i d’alt rendiment l nou esquí de K2 és un tot terreny que combina perfectament l’amplada de patí i la línia de cotes per a més versatilitat a la muntanya, ràpid quan convé tant en neu tova com dura. Pertanyen a la col·lecció AMP Series (All Mountain Performance) d’esquís per a homes, destaquen per la integració de la tecnologia BASELINE, la construcció Hybritech i la suspensió MOD. El resultat és una línia d’esquís polivalents per esquiar en pista i adaptats a totes les condicions de neu. La col·lecció es complementa amb T Nine, els esquís dissenyats exclusivament per a dones. www.k2skis.com

EXTREME 650 PRO

El primer sac de dormir amb ultra microfibra s el sac de dormir per temperatures entre 11ºC i 7ºC i el primer que incorpora Ultra Micro Fibra (UMF).

Es tracta d’una microfibra massissa siliconada desenvolupada per Lafuma, que ofereix una excepcional relació termicitat/capacitat de compressió, conservant el confort en l’ús (evacuació d’humitat i comoditat). Aquest sac és molt fàcil de netejar i ofereix una construcció extremadament lleugera amb una capa de reompliment. La tècnica «una cara sense costura» permet capturar més aire entre les capes i augmentar l’eficàcia calorífica del sac. www.lafuma.com

É

La motxilla de muntanya 7

La volta a la

Tinença de Benifassà Per Ignasi Planas de Martí Fotos de Josep Lorman

8 Muntanya 898 / Desembre 2011

Un circuit de muntanya que recorre en tres jornades les viles d’aquesta contrada solitària del nord del Baix Maestrat.

El primer dia pugem a Fredes i, pel tossal dels Tres Reis arribem al Boixar. El segon dia passem per Coratxà i Castell de Cabres, per acabar a Vallbona.

La darrera jornada ens apropa a la Pobla de Benifassà i el Ballestar.

Fredes, poble del municipi de la Pobla de Benifassà, situat al centre del petit altiplà de la foia de Fredes.

La volta a la Tinença de Benifassà 9

L

ALBERT MARTÍNEZ (BASE GOOGLE MAPS)

a Tinença de Benifassà és una contrada ignota per a la majoria de caminants i d’amants de la natura.

Arraconada enllà de les abruptes muntanyes del Port, disposa encara d’algunes raconades arbrades i de pregones barrancades. Cap a ponent i en els confins septentrionals s’amplifica en llomes extenses i tossals calcaris, de vegetació rasa on abunden els bancals herbats, els camins ramaders i els grans masos. Són terres altes, fredes i d’amplis horitzons, que s’agermanen amb els paisatges morellans i de l’Alt Maestrat.

10 Muntanya 898 / Desembre 2011

Aquest territori adust també reflecteix una evident gradació climàtica: la part baixa i propera al riu Sénia, on hi ha la Pobla de Benifassà, el Bellestar i el monestir de Benifassà té una lluminositat mediterrània i hi trobem pinars de pi blanc i cultius d’ametllers. A mesura que ens endinsem i guanyem altitud, abastem els altiplans ventats i les moles ardides, on es retallen nítidament els marges infinits de pedra seca i les sinuositats ajustades dels vells camins pecuaris. Encara hi resten clapes arbrades de carrasques, de pins negrals i rojals, i de roures escadussers. És terreny dels grans i solitaris masos, gairebé tots rònecs, i dels pobles més enlairats del País Valencià: Bel, Fredes, el Boixar, Coratxà i Castell de Cabres.

A tocar de les terres de la Tinença hi ha el terme de Vallibona, amb la pintoresca població encabida dins la fonda vall del riu Cervol. Una part de tot aquest vast territori s’inclou dins del parc natural de la Tinença de Benifassà i d’altres figures de protecció de la natura. La totalitat de superfície dels termes municipals ultrapassa els 300 km2. La densitat de població és ínfima i ni tal sols arriba a 1 hab/km 2.

LA VOLTA A LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

La volta a la Tinença de Benifassà és un complert circuit que recorre en tres jornades tota aquesta magnífica contrada muntanyenca, tot utilitzant la densa xarxa de camins senyalitzats i d’altres d’arranjats darrerament pels serveis del parc natural. S’aprofiten els pobles per passar-hi la nit i també per fer el menjar del migdia, així podrem caminar amb més comoditat i alhora gaudir de la gastronomia autòctona. L’inici i final del recorregut és a l’embassament d’Ulldecona. El primer dia es puja a Fredes i pel tossal dels Tres Reis s’arriba al Boixar. El segon dia es passa per Coratxà i Castell de Cabres i es finalitza a Vallibona. Finalment, la darrera jornada ens atansa a la Pobla de Benifassà i el Bellestar. Només queda fora del circuit el menut llogarret de Bel: tot i que s’entreveu proper, queda més allunyat del nostre itinerari. En conjunt haurem fet uns 80 km de camí, 2.000 m de pujada, i un total de 21,5 h de marxa efectiva.

DADES PRÀCTIQUES Temps aconsellable i dificultat de la ruta La primavera és l’època més aconsellable, el dia és llarg i el paisatge verd i florit. També la tardor és bon moment. A l’hivern podem trobar neu; i la boira i el cerç poden dificultar la marxa.

Gairebé tots els camins pels quals transcorre la ruta corresponen a PR, amb senyals grocs i blancs; hi ha trams del GR 7. Altres camins estan senyalitzats amb fites de pedra i arranjats pels serveis del parc natural de la Tinença. Només són perdedors l’assagador del Mas Blanc i el pas del Tossal dels Tres Reis a la serra Pelada, que es fa sense camí.

Aigua i proveïment Trobarem fonts amb aigua segura en tots els pobles del recorregut. D’altres són pous o fonts amb aigua més incerta, com el pou del mas Blanc, el riu Escalona (sota lo Maset), la font del mas de Boix, els ullals de la Gatellera i els pous del mas de les Pruneres. Trobarem bars restaurants a tots els pobles. Sobretot ens faran servei pel dinar del segon i tercer dia, els de Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà, respectivament. Hem de comptar que el dinar de la primera jornada el farem de motxilla, ja que Fredes es troba molt al començament del recorregut.

Cartografia Arnau Juan, Óscar. Mapa i guia excursionista la Tinença de Benifassà. Escala 1:30.000. Tossal Cartografies, 2009.

PRIMERA ETAPA DE L’EMBASSAMENT D’ULLDECONA AL BOIXAR, PER FREDES I EL TOSSAL DELS TRES REIS Temps de camí: 7 h 30 min Desnivell: +1.000 m n Embassament d’Ulldecona (477 m) n Mas d’Abella (530 m): 0:35 h n Portell de l’Infern (964 m): 1:15 h n Fredes (1.095 m): 0:50 h n Pinar Pla (1.164 m): 1:00 h n Tossal del Tres Reis (1.351 m): 0:25 h n Serra Pelada (1.333 m): 0:25 h n Mas Blanc (1.186 m): 0:45 h n Mas de l’Hostalet (980 m): 0:45 h n El Boixar (1.089 m): 0:45 h

EL PORTELL DE L’INFERN I EL TOSSAL DELS TRES REIS: DELS ESPADATS CALCARIS A LES LLOMES ENLAIRADES

Se surt de l’embassament d’Ulldecona per la carretera de terra dels Magraners que, vers el nord, ressegueix a certa alçada la riba d’aquest pantà. Les aigües quietes i blavoses reflecteixen els contorns de les muntanyes que l’envolten. Al rerefons, per sobre dels relleus trencats del barranc de la Fou, hi ha la carena emboscada del Negrell, un dels cims més elevats del massís del Port. Aquest plàcid paisatge ens acompanya fins a decantar-nos pel camí que ascendeix al proper mas d’Abella, menuda edificació blanquejada i emplaçada als repeus dels cingles. Els senyals del PR CV-75.1 es troben molt desdibuixats. Enfilem la vella senda fressada que conserva bocins curosament empedrats. Revoltem la cinglera i penetrem en un clotada amagada. Mudem de direcció per entaforar-nos dins el pinar majestuós on destaquen alguns grossos exemplars de pins negrals. Pugem decididament a trobar el pas que hi ha en el rocam esberlat que dóna nom al portell de l’Infern.

Ens trobem en un singular paratge on els espadats calcaris formen balmes i roquissars isolats. El sender circula aferrat a la roca en un La volta a la Tinença de Benifassà 11

tram summament suggestiu. Un promontori avançat ens permet copsar a vol d’ocell d’una espectacular perspectiva de la barrancada salvatge del Salt. Continuem l’ascensió i passem vora les ruïnes del maset del Pixon, amb una bella era circular. Transposem la carena i davallem entre bosc a la foia de Fredes. Les cases arraulides del llogaret es destrien solitàries entre els bancals de pasturatge i les clapes emboscades. Al pic de l’hivern són molt freqüents les baixes temperatures i la neu. L’etimologia del topònim ens assenyala aquesta cruesa climàtica. Segons el filòleg Joan Coromines, Fredes prové del llatí frigido, en relació a l’escampall de masos o ‘villas frigidas’ que hi ha en aquest elevat territori. A partir de Fredes ens endinsem per contrades esquives i solitàries, totalment despoblades.

Seguim les traces del GR 7 en direcció al pinar Pla. El camí transcorre molt atractiu entre marges de pedra seca i, més enllà, sota l’ombra protectora del carrascar. L’esguard es perd vers la fondalada del Salt i el carener del tossal d’en Cervera, sota del qual apareix, empetitit per la distància, el mas del Peraire. Al pinar Pla abandonem el GR 7 i, tot creuant la carretera forestal, davallem pels bancalets fins al rònec edifici del mas del Ric de Fredes. Pel seu darrere, prenem cap a l’esquerra el camí ample que tot seguit bifurca. El ramal de l’esquerra ens apropa a dalt del tossal dels Tres Reis.

Dalt del tossal dels Tres Reis, a 1.351 m, s’apleguen Aragó, Catalunya i el País Valencià, al bell mig d’un extensa contrada muntanyenca on es parla la mateixa llengua i amb uns trets culturals comuns. Un molló trifini en deixa constància. La panoràmica que s’atalaia és circular. L’esguard es perd pel muntanyam escabrós del Port fins els seus confins llevantins on destaca el cim de Caro. A Ponent, els boscos són més escadussers i deixen pas a les llomes herbades i als tossals rocallosos de la Tinença.

El més proper és el tossal d’en Canader que amb els seus 1.393 m representa la màxima altitud de la contrada. Al seus peus, resta amagat el mas Blanc cap on ens hem d’adreçar. Al nord s’esbatana infinita la plana del Baix Aragó per on campen un reguitzell de pobles.

12 Muntanya 898 / Desembre 2011

ELS REPLANS DEL MAS BLANC I LA CLOTADA DEL BOIXAR: MASOS RÒNECS I SOLITARIS

Seguim el carener del tossal dels Tres Reis vers l’oest i apleguem l’ample camí que per la dreta mena a Sant Miquel d’Espinalbar. En direcció contrària davallem suaument, abandonem el trencall barrat del mas de Fontsanta i abans d’un retomb pronunciat, aprofitem una drecera que per la dreta i per sobre la pista, connecta amb un crestall rocallós. El resseguim per un feble corriol que ens deixa en uns bancals emboscats. Aleshores, sense perdre alçada, marxem en direcció nord fins aplegar la pista del mas Blanc, a prop d’un bassal d’aigua i de la cota 1.333 m de la serra Pelada.

Seguim la pista de la serra Pelada tot davallant per la llarga lloma desarbrada, acolorida a la primavera per una munió de flors i plantes aromàtiques. A la llunyania s’entrelluca el poble del Boixar. Fem cap a l’ampla collada reta-

llada per fileres de marges que ordenen els antics bancals del mas Blanc. Aquí abandonem la pista que pel coll de la Barraca i el tossal de l’Hereu arriba al poble de Pena-roja. Utilitzem el camí vell per anar al pou d’aigua del mas Blanc, aclofat a una margeda i, creuant la coma, arribem als edificis del grandiós mas Blanc.

El mas Blanc és segurament el millor exemple del patrimoni arquitectònic rural de tota la Tinença de Benifassà, malgrat el seu penós estat d’abandonament. Els edificis formen una renglera de cases d’estructura heterogènia, encarats a migjorn. Una esplanada coberta d’herbei amb d’altres edificacions mig enrunades completen aquest singular conjunt arquitectònic, emplaçat en un indret solitari i summament suggestiu. Continuem pel llom en direcció sud i trobem un assagador que acaba perdentse. Unes fites ens ajuden a baixar, primer en ziga-zaga i després en diagonal, per un senderó debolit fins creuar el barranc de les Comes.

Per l’altre vessant transita una pista i el PR CV-75 12 que prové de Fredes. El seguim en pujada i saltem al solc del barranc de la Canal, que és la capçalera del riu dels Prats. Abans del corral d’Andreu, deixem la pista i davallem fort fins a d’altra pista just en el punt on hi ha una tanca que barra el pas dels vehicles. Abandonem el PR i traspassem la tanca. Som a la llera ampla i eixuta del barranc. El camí que la ressegueix amunt ens duu al mas de l’Hostalet i, un xic enllà, a la connexió amb el GR 7. Entre bancals herbats i alguns cultius, l’ample camí ens apropa al Boixar. Per la font i el safareig del poble atenyem la part baixa de la població. El Boixar és un poble acollidor, format per carrerons paral·lels que ocupen el vessant assolellat d’un turó. Gairebé al capdamunt hi ha l’església de proporcions considerables, amb un corpulent campanar.

Pantà d’Ulldecona, escenari de l’inici i final de la volta a la Tinença de Benifassà.

La volta a la Tinença de Benifassà 13

SEGONA ETAPA DEL BOIXAR A VALLIBONA, PER CORATXÀ I CASTELL DE CABRES Temps de camí: 7 h Desnivell: +500 m n Coratxà (1.235 m): 1:10 h n La Puntassa (1.345 m): 0:45 h n Font de Catxo (1.230 m): 0:50 h n Sant Cristòfol (1.252 m): 0:35 h n Riu Escalona (960 m): 0:50 h n Castell de Cabres (1.129 m): 0:40 h n Mas de Boix (1.110 m): 0:45 h n Mas de Cardona (960 m): 0:20 h n Ullals de la Gatellera (770 m): 1:00 h n Vallibona (683 m): 0:45 h CORATXÀ I CASTELL DE CABRES, PER SENDES I ALTIPLANS VENTATS

Sortim del Boixar per la part alta on hi ha un pal indicador del sender PR CV-75 11 que mena a Coratxà. Creuem la carretera i fem un llarg bocí de sendera, entaforats en el barranc ombrívol. Sovintegen els boixos, restes dels boixetars que donaren nom al poble i que segons Pascual Madoz, en el seu diccionari de mitjan segle xix, es trobaven al NO de la població. Ascendim vers la serra de les Albades.

14 Muntanya 898 / Desembre 2011

El camí passa arran de l’església de Coratxà.

Travessem l’asfalt per segona volta i planegem pels alts de la serra entre novelles plantacions forestals. En acabat, davallem fins al fondal de la Ballestera, tenint enfront una bella perspectiva de l’encimbellat llogaret de Coratxà. Per darrer cop creuem la carretera i ascendim dreturerament per un assagador herbat fins a aquesta menuda població. L’ombra d’un gros til·ler i la propera font, ens conviden a descansar en el pedrís de la plaça.

Ens atansem a l’església de Sant Jaume, isolada dalt d’un turonet entre prades verdejants, i dominant el vast territori de la Tinença. Al cim del costat hi ha el peiró (o pigró) de Sant Jaume. Segons Joan Coromines, Coratxà prové de l’àrab quracâni, mot al·lusiu a dues coratxes (cuirasses), fortificacions o muralles protectores que coronaven els dos turons bessons.

Davallem per l’altre coster a l’encontre d’una drecera que ens aboca tot seguit a l’ampla pista per on passa el PR CV-75 8 i la ruta de la Rogativa Vallibona – Pena-roja. La creuem en perpendicular i remuntem la costa per un rònec assagador que volta el cim de la Solana. Pel comellar amunt segueix un senderó i gairebé al capdamunt enllacem amb una pista quan som

molt propers a la font Freda. La seguim per l’esquerra i ens plantem dalt de la collada assolada on hi ha, vora una menuda caseta, un enforc de camins: a la dreta vers Pena-roja, a l’esquerra al capçal de la mola de Mitjavila. Seguim aquest darrer fins assolir el vèrtex geodèsic de la Puntassa, fantàstica miranda encarada a la comarca del Matarranya. Just al dessota, en un racó frescal i voltada d’estimballs, hi ha la cova de la Puntassa.

Retrocedim sense arribar a la bifurcació abans esmentada i ens desviem per unes roderes que ressegueixen la mola de Mitjavila, en direcció SO. Passem a frec de la boca de l’avenc de l’Ase. En el seu interior, trobarem estalagmites i forats que ens sorprendran gratament.

Continuem per la lloma gaudint d’excel·lents panoràmiques, fins que el camí es desdibuixa i es perd, moment en què ens decantarem a l’esquerra per baixar pel fons de la valleta abancalada on hi ha el maset del Cinto. Al capdavall arribem a la confluència de la pista de la mola de Mitjavila amb la del PR CV-75 8.

Per aquesta darrera ruta, vers Ponent, anem resseguint la planassa i en breu ascens trobem la font del Catxo. Fem una llaçada per aconseguir la llarga lloma de la serra de Sant Cristòfol.

Continuem pel camí que la ressegueix de punta a punta, gaudint tothora de vistes superbes. Al

Vista de Vallibona, des del mas del Grau.

dessota i molt proper hi ha el solitari corral de Vilalta, al bell mig d’una clota herbada, tancada per espadats calcaris. Finalment arribem a l’extrem occidental de la serra on s’aferren desemparades les ruïnes de l’ermita de Sant Cristòfol.

S’atalaia proper el poble d’Herbeset i més enllà, el muntanyam dels ports de Morella.

Retrocedim un xic a trobar el pas de baixada al mas de Vilalta, assenyalat amb una grossa fita i un pal indicador. La senda perd alçada veloçment per un grauet i després dins el carrascar, fins a deixar-nos propers al magnífic mas de Vilalta. Els edificis rònecs es troben emplaçats en un indret corprenedor, són d’una arquitectura harmònica i d’una sobrietat imponent.

Retornem al PR V-75 8 i flanquegem en diagonal el coster per bancals abandonats. No triguem a davallar per un bonic grau rocallós.

Dins el bosc ombrívol, abastem la pista poc fressada que ens durà fins Lo Maset, tot bandejant el PR que segueix recte cap a Castell de Cabres. Revoltant el vessant, ens plantem a Lo Maset. Posats davant la seva façana, ens adonem de la fesomia humil d’aquest edifici perdut en els confins més recòndits de la Tinença.

D’estructura poc sobresortint, destaca una beLa volta a la Tinença de Benifassà 15

sis de la font. Apleguem l’ample camí que davalla pel carrascar que cobreix completament la fondalada. En la propera bifurcació prenem el ramal de la dreta i ben aviat enfilem un senderó que baixa fins l’era isolada i l’enrunat mas de Cardona. Les fites ens ajuden a trobar el pas davalladís que ens duu al fons mateix del barranc. En aquest punt obviem la senda més fressada i seguim per la vora de la llera del barrancó. Salvem un curt engorjat i en diagonal connectem amb el GR 7 que transita pel fons de l’esplèndid i salvatge barranc de la Gatellera.

Aigües avall el sender s’endinsa dins el pinar ombrívol. No obstant això, la El recorregut és molt atractiu, tot circulant traça no triga a diluir-se en el codolar de la llera del barranc que fa entre les roques i l’arbrat esponerós... més penosa la marxa. L’indret és feréstec i escabrós en extrem, els pal per on transita el PR que hem deixat des- estrets de la Gatellera formen unes gorges sinuprés del mas de Vilalta. Trobem encara bocins oses molt atractives i espectaculars. En acabat, que conserven l’empedrat original. Al capda- arribem als rodals més humanitzats del mas munt ens plantem en el colletó del darrera del Bordet. Al dessobre, dissimulat, hi ha el mas de turó de Castell de Cabres. Tot seguit arribem a la Gatellera. Enllà dels bancals trobem un pas aquesta població, bastida en els altiplans més ample que en duu als ullals de la Gatellera, naixement d’aigua que es canalitza fins a Vallibooccidentals de la Tinença. na. Enllacem amb la ruta arranjada que baixa en llargues marrades de Castell de Cabres. Som EL BARRANC DE LA GATELLERA I al planell encinglerat del mas del Grau. La VALLIBONA, EL POBLE ARRAULIT SOTA perspectiva de l’enfondida Vallibona al darrera LES CINGLERES Sortim de Castell de Cabres paral·lels a la car- dels espadats que clouen el barranc és superba. retera, pel camí que baixa vers llevant per la Continuem pel camí vell que davalla per un comalada. Trobem uns pins negrals excepcio- grauet i estalvia una llaçada de la pista. Per nals, els pins de la Coveta, amb un bell bran- aquesta ruta enquitranada penetrem a la part catge. A la confluència de barrancs, deixem el alta del poble de Vallibona.

L’aplec de cases de Vallibona és molt pintoPR i seguim el camí en direcció sud. Creuem la carretera i en perpendicular enfilem l’ampla resc. Sens dubte és el poble més bonic del reruta arranjada que mena a Vallibona. Traves- corregut. Els seus carrers baixen fins al riu sem l’endreçat bosc públic del Boveral. Des- Cervol, on sota l’ombra de l’arbreda i a tocar de prés d’un curt tram cimentat, assolim en puja- les aigües hi ha la font Vella. Els edificis es troda la colladeta on hi ha una trifurcació ben arranjats i alguns decorats amb motius trad’itineraris. Prenem el trencall de l’esquerra dicionals. La fesomia del conjunt urbà és difeque volta el turó i ens aboca a l’esplanada del rent dels llogarrets de la Tinença, denota un mas de Boix, on hi ha un excel·lent mirador caràcter més mediterrani i un clima menys encarat a les barrancades que guaiten a la im- fred. Precisament, el topònim Vallibona és l’anmensa vall del riu Cervol. Les muntanyes de tònim de Vallivana que vol dir ‘vall buida’, lloc proper amb un anomenat santuari que es troba l’horitzó formen l’ampla serra de Turmell.

Passem ran dels edificis desendreçats del en el terme de Morella, a l’altre vessant de la mas de Boix i per uns esglaons davallem al bas- serra de Turmell. lla balconada enfustada. El bosc i els espadats encerclen l’edifici solitari. De la part davantera del mas neix la vella senda que baixa fins al llit mateix del riu Escalona. Enfront destaca una esvelta punta calcària. És un indret agradable i frescal, amb les aigües del rierol que formen petits tolls.

Creuem la llera i connectem amb l’inici del sender que munta a Castell de Cabres per l’enfondit i emboscat barranc de la Saltadora. El recorregut és molt atractiu, tot circulant entre les roques i l’arbrat esponerós que creix en aquest fondal. A dalt apleguem la senda princi-

16 Muntanya 898 / Desembre 2011

TERCERA ETAPA DE VALLIBONA A L’EMBASSAMENT D’ULLDECONA, PEL MAS DE LES PRUNERES I LA POBLA DE BENIFASSÀ Temps de camí: 7 h Desnivell: +500 m n Estrets de la Gatellera (830 m): 1:00 h n Mas de Prades (964 m): 0:45 h n Mas de les Pruneres (960 m): 0:50 h n La Creu (1.128 m): 0:25 h n Coll del Xumador (996 m): 0:45 h n La Pobla de Benifassà (701 m): 0:50 h n El Bellestar (713 m) n Els Estrets (600 m): 0:45 h n Forn de Vidre (500 m): 1:10 h n Embasament d’Ulldecona (477 m): 0:30 h LA SENDA DEL MAS DE LES PRUNERES I DE LA SERRA DE LA CREU

Hem de desfer el camí seguint aigües amunt el barranc de la Gatellera, passem pels Estrets i deixem el senderó del mas de Cardona. Bar-

El mas de les Pruneres queda entaforat en la capçalera del barranc.

ranc amunt, seguim els senyals del GR 7. El pinar ens acompanya ombrejant el camí fins a les envistes del mas de Prades, emplaçat dalt d’una lloma que ens ofereix una esplèndida panoràmica del barranc de la Teuleria i la serra de Turmell. Just a sobre del mas, neix dissimulada la fantàstica senda que enllaça els diferents masets, ara tots rònecs, que s’emplacen en el coster, a mig aire de la barrancada. Fins el mas de les Pruneres transitarem per un dels camins més colpidors de tot el recorregut. De primer perdem alçada i passem sota unes carrasques monumentals, després flanquegem per sobre el mas de les Saleres i, finalment, ascendim cap al recòndit mas de les Pruneres.

Aquest edifici corprenedor queda entaforat en la capçalera del barranc i dessota l’alterosa i esquerpa ombria de la serra de la Creu.

Enllà del mas de les Pruneres el camí vell està embrossat i seguim pels bancals erms fins retrobar-lo just quan penetra en un bonic tou de carrasques. Apleguem el PR CV-75 13 i pel fil de la carena que dóna a la gemada vall de la Pobla de Benifassà, el prenem en direcció SE. Avancem a prop de la lloma cimera fins plantar-nos al capçal de la serra de la Creu. En dies clars, s’atalaia una profunda perspectiva que s’allargassa vers les muntanyes del Maestrat i

La volta a la Tinença de Benifassà 17

El barranc de la Gatellera Ês un bell pas rocater envoltat d’espadats.

18 Muntanya 898 / Desembre 2011

de Terol. Continuem crestejant vers llevant per un feréstec tram rocallós, gaudint tothora de vistes dilatades, adés cara la vall de la Pobla de Benifassà adés cara la vall del riu Cervol i les moles de Bel. En aquest cantó de la solana, tenim en primer terme l’emboscada i salvatge barrancada de la Borja.

Descendim per un pas rocater envoltats d’espadats que li donen un gran atractiu. Passat un colletó, mudem a l’ombria i la senda és fa més amable i menys pedregosa. En el coll del Xumador, un bon lloc per jaure una estona, apleguem el camí de Bel a la Pobla. Continuem en la mateixa direcció per la lloma fins l’ereta de Bel on trobem la pista de Bel al mas de n’Insa que s’albira carena enllà. Baixem ràpidament cara al nord, primer per un pas ample i en acabat per una senda magnífica que giragonsa pel bosc de l’ombria de la Pobla.

Ens apropem a la Pobla de Benifassà per bancals d’ametllers abandonats i tot seguit per la llera del barranc dit de Bel. Un cop som dessota les cases, resseguim el barranc de l’esquerra i fem cap a la font Lluny, on hi ha una ombrejada àrea de lleure. La capital de la Tinença es troba bastida al bell mig de l’extensa depressió circular, encerclada al sud per la serra de la Creu i al nord per les alçades del Boixar i de Fredes. Els carrerons de la Pobla són pintorescos i mereixen una tranquil·la passejada.

LA VALL DE LA POBLA DE BENIFASSÀ I ELS ESTRETS DEL RIU VERD

Altra volta som al barranc davall les cases del poble per seguir el PR 75 3.1 que ens atansarà al poble del Bellestar. Entronquem amb la carretera que no trigarem a abandonar per un senderó davalladís. Trobem el trencall que per l’esquerra ens duria en deu minuts a l’aturonat poble del Bellestar. Seguim, però, pel ramal que baixa fins al llit del riu Verd. Aquí hem de bandejar els senders pujadissos i seguir enclotant-nos entre els cingles alterosos que clouen el pas del riu. Som als Estrets, altra gorja espectacular que cal franquejar pel codolar de la mateixa llera del riu Verd. En acabat, trobem a l’esquerra un pas desembrossat que guanya un xic d’alçada i s’apropa a la cinglera. Aquí aban-

El mas del forn del Vidre.

donem el ramal que munta al Bellestar i prosseguim riu avall.

El paratge del riu Verd és summament agrest, el bosc te un caràcter netament mediterrani ja que hem perdut molta alçària. El camí fressat ens aboca a una pista que circula parallela a la llera del riu i que el creua un parell de voltes. Remuntem en una llaçada per sortir un xic més enllà a les instal·lacions d’un centre de recuperació de fauna salvatge, on abans hi havia el forn de Vidre. Som a la cua de l’embassament d’Ulldecona. Just passades les darreres edificacions i abans de pujar a la carretera, hem de decantar-nos per un sender arranjat de fa poc que circula per la riba nord de l’embassament, gairebé a nivell de les aigües. Gaudim d’un bell espectacle aquàtic: les aigües blavenques i l’esponerosa vegetació dels vessants es dilueixen en la llum esbiaixada de la tarda.

Fem cap una àrea de lleure, indret exprés per a fer una bona capbussada en les aigües tranquilles de l’embassament. El sender segueix ran de l’aigua fins sortir al pont i a la presa de l’embassament. Punt i final d’aquesta meravellosa volta per la Tinença de Benifassà.

Una versió d’aquest article es publicà per primera vegada a la revista Pyrenaica 242 (2011), els editors i l’autor de la qual ens han cedit aquest treball per reproduir-lo més àmpliament a la revista Muntanya.

La volta a la Tinença de Benifassà 19

Un recorregut per l’extrem septentrional del Baix Camp que combina excursionisme amb història.

A peu per la baronia

Per Alfred Montserrat

20 Muntanya 898 / Desembre 2011

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

El castell d’Escornalbou, edifici històric del municipi de Riudecanyes, situat al replà enlairat del turó de Santa Bàrbara.

A peu per la baronia d’Escornalbou 21

La ruta que puja des de l’Argentera fins al castell d’Escornalbou ressegueix l’antic camí que feien servir els monjos. És un camí que s’enfila per la part obaga de la muntanya, amb trams empedrats i molt ben cuidats, on destaca una vegetació ufanosa.

Deixem l’Argentera per unes escales que porten al carrer dels Bous. Cal seguir aquest carrer avall fins a un pal indicador. Un camí ample baixa fins que creua el barranc. En una nova bifurcació s’inicia la pujada sobre el vell empedrat. Després de passar al costat de la bassa del Melich, l’itinerari remunta una carena que baixa del mateix cim on s’alça el castell, és l’anomenat camí del Frares.

El primer desviament que es troba, a la dreta, porta a la Trilla, un antic magatzem i lloc de treball metal·lúrgic. Al seu voltant hi ha filons de barita i plom que, pel que sembla, pertanyi-

ALFRED MONTSERRAT

El camí dels Frares, amb la població de l’Argentera al fons.

ALFRED MONTSERRAT

UN CAMÍ SECULAR DE L’ARGENTERA AL CASTELL D’ESCORNALBOU

22 Muntanya 898 / Desembre 2011

en a l’arquebisbe. En el decurs dels segles ha passat per diferents propietaris i actualment és un gran mas, situat al fons de la vall.

Seguint amunt no es triga a veure un nou desviament, aquesta vegada cap a l’esquerra, que porta a la font del Galapat. Seguint pel corriol principal ens endinsem al bosc, cosa que permet gaudir d’una bona ombra, especialment durant els mesos d’estiu. En el paratge anomenat la Mitja Lluna hi ha un banc de pedra corbat ideal per descansar.

Després d’unes voltes, el camí desemboca en l’esplanada on aparquen els vehicles que arriben per la carretera asfaltada que puja des de Riudecanyes. Una mica més amunt hi ha el castell d’Escornalbou, a 590 m d’altitud.

A l’esquerra d’aquest replà es veu el Puigferrós, mirador sobre les serres properes i el castell. A la dreta hi ha el camí d’entrada al recinte emmurallat on trobarem l’edifici del monestir.

Travessant un dels edificis s’inicia la ruta que dóna la volta al turó on s’aixeca l’ermita de

El monestir i castell d’Escornalbou, des de l’ermita de Santa Bàrbara.

Santa Bàrbara. El camí està ben senyalitzat i amb alguns trams empedrats. En un principi és planer, però aviat comença a pujar fort.

Aquesta ruta, coneguda com el passeig del Frares, es va obrir l’any 1818 per tal d’obtenir pedra per ampliar el convent, i a mitja pujada hi ha l’ermita de les Tres Verges, gairebé enclastada a la roca de la muntanya. El cim d’aquest turó està coronat per l’ermita de Santa Bàrbara, de finals dels segle xviii o principis del xix. Es diu que va ser construïda aquí perquè la santa és la protectora dels llamps i les tempestes, i no només havia de protegir el castell i el convent, sinó també les poblacions de la rodalia. El que sí que és clar és que aquest turó ja estava ocupat en èpoques prehistòriques, a causa de la seva posició estratègica, amb àmplies vistes en totes direccions.

A peu per la baronia d’Escornalbou 23

EL CASTELL D’ESCORNALBOU I EDUARD TODA

FERRAN ALEXANDRI

Fundat el 1166, en fer donació Alfons I de CatalunyaAragó del lloc i l’antic castell d’Escornalbou, destruït i deshabitat, que havia pertangut al valiat musulmà de Siurana, al prior agustinià Joan de Santboi, amb la condició que restaurés la fortalesa i aixequés un convent en honor de sant Miquel.

Al segle xv la comunitat va entrar en una espiral de decadència fins que al 1574 s’hi establí una comunitat de franciscans, que s’hi mantingué fins a l’exclaustració de 1835. El castell monestir fou abandonat fins que fou comprat el 1911 per Eduard Toda, que el restaurà i reconstruí lliurement i hi aplegà valuoses col·leccions de ceràmica, gravats, llibres, mobles i altres objectes.

Eduard Toda i Güell (1885-1941) fou un diplomàtic i escriptor, amic dels homes més significatius de la Renaixença, vicecònsul de Macau, Hong Kong i Xangai, cònsol del Caire a Egipte, on féu excavacions a Tebes, a la tomba de Sennedjem, d’on aconseguí un important fons d’objectes arqueològics; també fou cònsol a Càller (Sardenya). Fruit de les estades fetes en aquests països publicà diversos llibres d’història i de costums populars.

El 13 de gener de 1888 va fer una conferència sobre l’Alguer al CEC (seu aleshores de la Catalanista) perquè n’era soci; el 1935 li fou concedida la medalla d’or, instituïda el 1924 per Rafael Patxot, en el dia de Sant Jordi de 1936, la darrera que el CEC concedí abans de la guerra civil.

En l’any 1918, Eduard Toda era de retorn a Catalunya; posseïdor d’una considerable fortuna, s’instal·là a

Retrat d’Eduard Toda, que és pot veure al seu despatx de la biblioteca del castell. l’antic monestir d’Escornalbou. Hi establí una notabilíssima biblioteca i fou visitat per les personalitats catalanes més importants del moment. Féu donacions de llibres a diverses entitats, com al Centre de Lectura de Reus i sobretot a la biblioteca del monestir de Montserrat, a l’Arxiu Històric, la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal esmentar la Història d’Escornalbou (1926).

El castell, però, passà a causa de la ruïna de Toda, a la família Llopis de Reus, i l’any 1979 al Banco Urquijo.

La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona l’adquiriren el 1983.

Ferran Alexandri

FERRAN ALEXANDRI

AMB PARAULES D’EDUARD TODA

Biblioteca Toda al castell d’Escornalbou.

24 Muntanya 898 / Desembre 2011

«No fá encar vint anys lo casal d’Escornalbou era un munt de runa. Avuy han ressucitat sos antichs edificis, y al escriure aquestas ratllas acaba de curarse la darrera ferida de las voltas de l’Iglesia. Fou ánima d’aquesta reconstrucció ma bona mare. En sa madura vellesa visqué a la montanya quan sols hi havia una barraca per a habitarla, y mercès a son esfors pogué veure acabadas las obras que dirigí son admirable entit practich, y posats a son lloch los vells mobles de las cambras, també recullits per sa activitat incansable.»

30 setembre de 1926.

(Pròleg a Historia de Escornalbou)

Conegut al els noms de túnel de l’Argentera o de la Torreta, té 4.043,75 m de llargada. En aquella època va ser una important obra d’enginyeria, que va dirigí Eduard Maristany i Gilabert, a qui el rei Alfons XIII va concedir el títol de marquès de l’Argentera. L’obra es va començar l’octubre del 1883 i es va inaugurar el 1890. Va ser el més llarg de la península fins l’1 d’octubre de 1957.

ALBERT MARTÍNEZ

FAUNA I FLORA

Temps: 1 hora.

Desnivell: 240 m.

Dificultat: Fàcil.

L’ARGENTERA

De tornada a l’Argentera cal visitar el nucli de la població. A causa de la reconstrucció del castell d’Escornalbou, l’Argentera en resultà beneficiada per Eduard Toda i Güell, que va restaurar el poble i el dotà d’una fesomia agradable. El poble, en agraïment, el 1950 li dedicà un monument amb un bust de l’escultor reusenc Modest Gené.

Construïda el 1750, l’església de Sant Bartomeu té una senzilla façana barroca. En el seu interior hi ha un retaule barroc que va daurar Pau Montserrat de la Selva i que va ser cremat l’any 1936. Només se’n salvà la imatge de Sant Bartomeu que presideix l’altar actual. Aquest temple va contenir, a partir del 1838, una bona part dels objectes de culte retirats d’Escornalbou.

EL TÚNEL DE L’ARGENTERA

A prop de l’Argentera, al segle xix, es va construir el que en aquell moment va ser el túnel ferroviari més llarg de la península Ibèrica.

El relleu muntanyós d’Escornalbou ha afavorit la vegetació forestal. Per sobre dels 700 m d’altitud, l’alzina de muntanya ocupa les àrees més elevades del massís d’Escornalbou. Per sota, és l’alzina de litoral la que predomina.

Però en el vessant nord cal destacar l’existència de la sureda més meridional de Catalunya.

Altres parts de la zona estan colonitzades per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) i brolles d’estepes i brucs. També s’hi poden veure, pujant pel camí dels Frares, pinedes de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) i alguns roures de fulla petita (Quercus suber).

Quant a la fauna, cal destacar els rapinyaires com l’esparver, l’astor, l’àguila marcenca, l’àguila daurada i el falcó pelegrí. A prop dels torrents hi habiten tortugues de rierol i petits amfibis, i en d’altres àmbits s’hi troben petits mamífers (musaranya, rata cellarda i mustèlids) i rèptils.

PER SABER-NE MÉS

Cartografia bàsica ■ La baronia d’Escornalbou.

Barcelona: Editorial Piolet, 2011. Escala: 1:20.000.

Bibliografia recomanada ■ Eduard Toda i Güell.

Història d’Escornalbou.

Tarragona: Reyal Societat Arqueológica de Tarragona, 1926.

A peu per la baronia d’Escornalbou 25

Parlem amb Joan Picazos

Cinquanta anys d’esquí

ALFRE D MONT

SER RAT

Per Josep Pons

26 Muntanya 898 / DESEMBRE 2011

Joan Picazos amb un esquí de fons antic, conservat al CEC.

de fons a casa nostra Joan Picazos Rafales (Barcelona 1934) és soci del Centre Excursionista de Catalunya des de fa més de cinquanta anys, recentment guardonat amb la medalla d’or, membre de la Secció d’Esquí Nòrdic. Aficionat a l’esquí alpí des de 1952, es va decantar cap a l’esquí nòrdic el 1961 fins l’actualitat.

Organitzador i impulsor, junt amb altres socis, de diversos esdeveniments: estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm; campionats d’Espanya 1971 o la Marxa Beret 1978, junt amb l’ Albert Dasca. Fou invitat per Haiki Kantola, màster d’entrenadors finesos per impartir una sessió tècnica a Lles als anys vuitanta. President del Comitè de fons de la FCHI durant la presidència de Rafael Torres i delegat tècnic de la Federation International de Ski durant trenta anys.

Guanyador de les XIII Jornades dels Rasos de Peguera.

Subcampió de Catalunya al 1969. Campió d’ Espanya, de veterans, el 1983. Campió de Catalunya, de veterans, els anys 1982, 1992, 1994, 1995, 2000 i 2004. Diploma Euroloppet 1980. Finalista, en tres ocasions, del triatló d’hivern.

¿Quan i per què et fas soci del CEC? 1982, Marxa Beret.

¿A quines pistes anàveu a practicar, on competieu?

lacions amb el d’esquí alpí, això permetia que alguns participéssim recíprocament en proves d’alpí i a l’inrevés. Una vegada a l’any anàvem als rasos de Peguera amb motiu de les Jornades de Rasos, on des dels anys 50 es realitzaven proves d’alpí i de fons. Tot plegat quatre o cinc curses a la temporada.

El lloc de competició i d’entrenaments era ben limitat, habitualment entrenàvem i competíem a la Molina, on el Centre havia creat l’escola d’esquí de la Molina. La disponibilitat del xalet ens facilitava molt la feina. Compartíem instal-

ARXIU JOAN PICAZOS

Em vaig fer soci l’any 1961. Em vaig decidir perquè llavors el CEC ja era una gran entitat esportiva i, a més, força competitiva en relació a l’esquí. El president era l’Albert Mosella i Comas (1959-1967), gran coneixedor de l’esquí, i en Josep Maria Colomer i Torrent era el president de la secció. Per a mi era força atractiu esquiar i competir formant part d’una entitat tant representativa. El CEC era el club de referència i era convidat a participar arreu. És una llàstima s’hagi perdut l’interès per promocionar la competició en l’esquí nòrdic.

Cinquanta anys d’esquí de fons a casa nostra 27

¿Com era l’equip de competició que vas conèixer, quines proves recordes?

ARXIU JOAN PICAZOS

Quan jo vaig entrar a formar-ne part, l’equip de competició ja estava consolidat, amb en Jordi Pons com a preparador de l’equip, i en Lluís Solé Guillaume i en Quico Gonzàlez, entre altres, com a corredors. Les sortides fora de Catalunya eren escasses. Jo recordo sobretot, el Gran Premi a Aralar, al País Basc, el gener del 1965, amb en Jordi Pons, Lluís Torcal, Emili Armengol i jo mateix, i al cap d’uns mesos la Ronda de Porté, a França, organitzada per la Gendarmeria de Fronteres, on vàrem participar en Jordi Pons, Joan Navarra, Lluís Torcal i un servidor. Ara bé, el CEC ja feia molts anys que es dedicava a promoure i impulsar l’esquí en general i el de fons en particular, la qual cosa va desembocar en moltes competicions, sobretot a partir de la dècada de 1960. Llavors els corredors del CEC sempre estaven presents als campionats d’Espanya. Recordo els que es varen celebrar, als anys seixanta, a Sierra Nevada, Navacerrada, Formigal i Pajares, i que varen participar Joan Navarra, Jordi Pons, Lluís Torcal i Manolo Unzeta, entre altres.

Has viscut canvis importants en la pràctica de l’esquí. ¿Què destacaries d’aquesta evolució?

ARXIU JOAN PICAZOS

A dalt: 1964, la Molina, relleus 3x10.

Al mig: 1965, Aralar.

A baix: 1967, vall de Ruda, Campionat de Catalunya de Relleus.

28 Muntanya 898 / DESEMBRE 2011

L’evolució dels materials experimentada durant aquests anys ha estat enorme, motivada per les exigències que imposa l’alta competició en els països punters en l’esquí nòrdic. Jo destacaria dos aspectes que per a mi han resultat fonamentals: l’un, l’evolució dels esquís, la lleugeresa i la facilitat d’aplicació de les ceres (nosaltres enceràvem d’espàtula a cua amb grundwalla, ara encerem i planxem dos pams amb ceres fluorades). L’altre: la introducció del pas de patinador o skating. Aquesta modalitat que permet una major velocitat i que no li calen ceres perquè les pujades s’encaren, sense perdre la velocitat, cantejant els esquís. Aquesta modalitat va guanyant adeptes sobretot entre els joves amateurs.

Tot i que per a mi, tant tècnicament com estèticament, no és comparable amb l’estil clàssic, crec que és molt interessant fomentar aquest estil en els cursos d’iniciació per la gran acceptació i atractiu que ofereix als joves.

¿De les pistes d’esquí alpí a les primeres pistes pròpiament d’esquí nòrdic, com recordes aquest pas?

En tot aquest procés de formació i consolidació, ¿quan podem parlar d’un abans i després de l’esquí nòrdic a casa nostra?

ARXIU JOAN PICAZOS

Anàvem cercant nous paratges per a la pràctica de l’esquí de fons, ja que l’esquí alpí ens anava ocupant terreny. A mitjan anys 60 descobrim els paratges de Sant Joan de l’Erm, amb l’infatigable Carles Udina al capdavant. A partir de llavors l’esquí nòrdic pren una gran volada i fa que arrossegui gent encuriosida per la novetat, arribant a formar-se una delegació del CEC a la Seu d’Urgell. A partir d’aquestes dates el CEC, com més tard l’ A.E. Icària, començaren a organitzarhi competicions. Les primeres competicions, a Sant Joan de l’Erm tenien com a inici i final el refugi forestal de Pallerols del Cantó.

A dalt: 1970, Sant Joan de l’Erm. A baix: 1977, Marcialonga.

Des de finals de la dècada de 1960 el CEC organitzava diverses competicions a Sant Joan de l’Erm. Però sense cap mena de dubte, parlar dels campionats d’Espanya a Sant Joan l’any 1971 és parlar d’un abans i un després de l’esquí nòrdic, a casa nostra i a Espanya. Amb ocasió d’aquesta competició, i per primera vegada, la Federació Espanyola d’Esquí va delegar l’organització d’un campionat estatal a un club.

Cal destacar-ne l’organització de la prova, l’elecció del traçat, el fet que per primera vegada la traça no es va marcar esquiant, sinó amb una moto de neu. Jo diria que, amb motiu d’aquests campionats, l’esquí nòrdic, de la mà del CEC, es va anivellar al que ja es feia a Europa. Per a mi és el millor record que guardo de tots aquests anys. Sens dubte tots aquests fets varen impulsar la creació d’altres estacions d’esquí nòrdic: Lles, Tuixén, Aransa, Guils, etc. ¿Quina repercussió creus que va tenir la implantació de l’esquí nòrdic a les poblacions dels Pirineus?

ARXIU JOAN PICAZOS

Tot i que encara estem parlant d’un esport minoritari, s’ha anat incrementant l’afició i una prova és l’existència de nombrosos corredors infantils i juvenils dins dels equips dels clubs implantats a les comarques pirinenques. A més, Cinquanta anys d’esquí de fons a casa nostra 29

la creació de noves estacions d’esquí nòrdic als Pirineus, ja sigui a la Cerdanya, l’Urgell, Solsonès i altres indrets ha propiciat la creació, ampliació i millora d’infraestructures viàries, allotjaments, hostaleria, fabricació de material esportiu, que han incidit notòriament en el turisme a les comarques de muntanya.

ARXIU JOAN PICAZOS

¿Com recordes les primeres curses populars a casa nostra? ¿Es tenia coneixement de les curses que ja hi havia als països europeus?

ARXIU JOAN PICAZOS

ARXIU JOAN PICAZOS

A dalt: 1980, Finlàndia-Hiihto.

Al mig: 1985, Transpyrénéenne.

A baix: 1991, Dobbiaco, competició de màsters, 3x10.

30 Muntanya 898 / DESEMBRE 2011

Els primers catalans que a la dècada de 1960 varen participar i acabar la Vasaloppet, a Suècia, varen ser en Jordi Gifra i en Joan Navarra, socis del CEC. En els anys setanta, uns quants corredors del CEC van participar en el que s’anomenva Alpentris, que englobava la König Ludwig Lauf, Dolomitenlauf i Marcialonga, l’experiència de totes aquestes proves procurem incorporar-les al nostre país. La primera cursa popular al nostre país, va ser la Marxa Beret 50, el 1978, organitzada per la Federació amb la col·laboració de l’estació d’esquí Baqueira. Llavors presidia la federació en Rafa Torres, i jo n’era el responsable del Comitè de Fons, i com a tal vaig participar a l’organització de la primera Marxa Beret 50, amb la col·laboració de l’Albert Dasca, vicepresident de la Federació. Es varen classificar 68 corredors en la distància de 50 km i 171 participants en total, tot i la boira i la nevada que va caure. L’oficina de turisme suïssa premiava els guanyadors masculí i femení a participar a l’Engadin.

Llavors la sortida i arribada era a la cota 1.800 m i s’hi accedia amb telecadira des de Baqueira. Recordo que no les teníem totes quant al nombre de participants, i jo em vaig inscriure a la cursa de 50 km, per fer més nombrosa la participació, cedint la direcció de la carrera a Lluís Arnau. Celebro que, tot i els anys que han passat, la Marxa Beret gaudeixi de bona salut, tant pel nombre de participants, al voltant dels 1.000 a la darrera edició, com pel fet que recentment la Federation International Ski, l’ha incorporat dins el calendari de la Euroloppet, fet d’extraordinària importància per al desenvolupament de l’esquí de fons al nostre país.

¿Què en penses del moment actual de l’esquí nòrdic, de la candidatura als jocs olímpics d’hivern? ¿Podem preparar uns equips competitius?

Ja per acabar, i després d’aquest repàs intensiu a la història de l’esquí nòrdic a casa nostra, ¿què aconselles als practicants de l’esquí nòrdic en aquests moments?

ARXIU JOAN PICAZOS

Cal distingir la participació a les curses populars i l’alta competició. Tenint en compte que la neu al nostre país és prou capritxosa, el fet que alguns atletes d’aquí ens representin als jocs ja és tot un èxit. Igualment estimo que de la quantitat sobresortirà la qualitat i d’aquesta un grup, que bé podria representar amb dignitat el nostre país arribat el cas que aquests jocs es poguessin desenvolupar aquí. Per tant, és important estimular els joves a la pràctica de l’esquí de fons i fer-lo visible a través dels mitjans de comunicació. Tot i que cal reconèixer les dificultats que representen viure en indrets allunyats de les pistes d’esquí i els sacrificis que comporten la dedicació professional. Pel que fa a l’organització dels jocs d’hivern del 2022, tot i que sóc conscient de les dificultats econòmiques actuals, la possibilitat d’organitzar uns jocs a casa nostra ha de ser un estímul sí o sí, com ho varen ser els jocs olímpics d’estiu de Barcelona 92.

A dalt: 1990, II Triatló Vall d’Aran.

A baix: 2003, Seefeld, competició de màsters.

ARXIU JOAN PICAZOS

Que no defalleixin, si la pràctica d’aquesta especialitat els atrau, que pensin que estan fent una activitat esportiva que es practica a la natura i, que si es desenvolupa en grup, s’enriqueix amb les aportacions que es comparteixen. Tot això sens dubte aporta uns valors saludables i formatius que ens ajuden a superar els contratemps que la vida ofereix. Hi ha moltes maneres de practicar l’esquí de fons, sol, acompanyat, en curses populars, descobrir la natura a l’hivern, com a preparació física d’altres esports, en competició, en estil clàssic, en skating, amb ceres, amb escates, etc. Els desenvolupament físic i emocional que representa l’activitat de l’esquí de fons proporciona una satisfacció impagable que forma part al cap i a la fi d’un estil de vida. Les entitats esportives han de dirigir aquests potencials cap a la ciutadania fent-ne divulgació a través dels mitjans de comunicació.

Cinquanta anys d’esquí de fons a casa nostra 31

A la recerca del riu amagat

l’Abisso di Trebiciano L’accés al Timavo subterrani Text i fotos de Jordi Lloret i Prieto

32 Muntanya 898 / Desembre 2011

Alla ricerca del fiume nascosto (a la recerca del riu amagat) és el títol d’un film documental preciós, dirigit per Tullio Bernabei per National Geographic TV d’Itàlia. És el fruit de tres anys de treball que ens parla d’una història apassionant, la de l’exploració del Timavo subterrani, el riu càrstic per excel·lència, que va començar a mitjan segle XIX i que avui encara prossegueixen els espeleòlegs.

Baixada als pous de l’Abisso di Trebiciano.

A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano 33

TRIESTE I LES FONTS DEL TIMAVO

1828, la ciutat de Trieste, al costat més occidental de l’imperi austrohongarès, porta anys d’expansió a causa a la seva situació estratègica, fronterera amb els petits estats precursors del que hauria de ser el regne d’Itàlia i únic port austríac a la Mediterrània. Ubicada en una estreta planura i envoltada per muntanyes calcàries, baixes i molt carstificades, l’augment de població agreuja un problema endèmic, la manca d’aigua potable. Aquest any de sequera excepcional, les autoritats regionals formen una Commissione alle acqua per trobar una solució.

El Timavo en el fons de la caverna Lindner. Aquarel·la de Napoleone Cozzi (finals s. XIX).

No gaire lluny, a menys d’una dotzena de quilòmetres a l’est del centre de Trieste, el modest riu Reka, nascut al sud del mont Sneznik, després d’un trajecte de 55 km arriba al Carso i se sumeix en un enfonsament gegant al peu mateix del poble de San Canziano (actual Skocjan, a Eslovènia), i forma la caverna que es coneix com a Grotta di San Canziano o Skocjanske Jame, per on desapareix sota terra cap a un obscur destí subterrani.

D’altra banda, a poc mes de 20 km al nordoest de Trieste, a la població italiana de Duino, neix el riu Timavo, que surt de sota terra per circular només 1.250 m i desembocar a la mar Adriàtica. Una potent surgència càrstica que ja havia cridat l’atenció, fa mes de dos mil anys, a Virgili, quan l’esmenta a l’Eneida en relatar el viatge d’Antènor, rei de Tràcia i mític fundador de Pàdua, salvat de la destrucció de Troia: Antènor pogué, escapat d’enmig els aqueus, penetrar sense perill dins el golf d’Il·líria, fi ns al cor mateix del reialme dels liburns, i franquejar la font del Timavus, d’on el riu, per nou boques, entre el vast ressò de la muntanya, se’n va violent com un mar i oprimeix els camps amb les seves ones fragoroses.

(I, 242-247; Eneida. Ed. Bernat Metge, Barcelona, 1972.).

El filòsof hel·lenístic Posidoni d’Apamea (135-51 aC) anomenava Timavo al Reka i deia que després de recórrer 130 estadis aquest riu és el mateix que sorgeix a Duino, on rep el nom de Timavo. D’aquesta forma s’havia establert en uns llarguíssims 35 km l’hipotètic traçat d’aquest important corrent subterrani des de Skocjan a Duino (confirmat posteriorment per coloracions i estudis moderns), suposantse que possiblement algun tram circulava al nord i molt a prop de Trieste, la romana Tergeste, sota les muntanyes veïnes...

Som a la regió del Carso (italià) o Kras (eslovè), compartida per tots dos països. Un altiplà de calcàries mesozoiques d’uns 520 km 2 d’extensió de d’on deriva la paraula karst (en alemany perquè els científics austrohongaresos van ser els primers a estudiar-ho) adoptada pels espeleòlegs i geòlegs de tot el món per refe34 Muntanya 898 / Desembre 2011

rir-se a llocs de similars característiques hidrogeològiques. Uns noms que, curiosament, vénen també del temps dels romans, que deriven del llatí carusaD o Mons Carusadus, paraules que provenen del indoeuropeu kara, que vol dir ‘pedra’. I aquest aqüífer del Reka–Timavo n’és el fenomen hidrològic més rellevant.

GROTTENARBEITER

No semblava factible agafar les aigües a Duino per portar-les a Trieste ja que, en sortir a nivell marí, no es disposaria del pendent suficient perquè la gravetat desplacés el líquid. Això va fer que des del 1839 els treballadors de les aigües de Trieste aboquessin els seus primers esforços a la penetració per la Skocjanske Jame, pensant que la progressió pel riu subterrani podia permetre arribar a algun punt on fos rendible fer obres de captació i transport.

Però aviat, en arribar a la tercera cascada, les exploracions quedaren interrompudes per les dificultats que comportava l’avenç per aquest important canyó subterrani amb els mitjans de l’època. Cal tenir en compte que estem a la primera meitat del segle XiX i l’espeleologia encara no ha estat inventada. Els descobriments són fets per professionals de la feina sota terra, minaires i pouaires. ‘Espeleòleg’ és una paraula que no existeix en cap llengua. Es tracta dels Grottenarbeiteren ‘treballadors de les coves’.

Entrada del Timavo a la caverna Lindner. Aquarel·la de Napoleone Cozzi (finals s. XIX).

Anton Friedrich Lindner (1800-1841) és un enginyer de mines que des del 1838 comença la seva personal recerca d’aigua per Trieste i dirigeix les exploracions a Skocjan del juny de 1840, fins que es convenç que aquest camí no és factible i decideix emprendre la prospecció per les muntanyes properes a la ciutat, a la recerca d’alguna xemeneia natural que pogués permetre l’accés al riu subterrani. En el cas de trobar-la, la seva proximitat i una suposada major alçada sobre el nivell de base afavoririen la construcció de les necessàries obres de captació i transport de l’aigua.

Aquest mateix any comença per la Grotta Gigante, una gran cavitat on davalla mes de 100 m de fondària sense trobar cap indici d’aigua. Però la investigació a la rodalia aviat dóna fruits.

Al costat del poblet de Trebiciano, a menys de 5 km en línia recta del centre de Trieste, un veí agosarat afirma haver baixat uns quants metres dins d’un estret forat natural que s’obre al fons d’una dolina a 341 m d’alçada. I diu que ha sentit un fort corrent d’aire ascendent humit. Sembla que això només pot ser degut a l’existència d’un riu subterrani que hi circuli per sota.

A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano 35

El 6 de novembre del 1840 Lindner inicia l’exploració amb un equip de minaires. Però les estretors que cal eixamplar amb explosius i els pous verticals cada cop més llargs i profunds que troben i que equipen amb escales fi xes, primer de corda i de fusta després, fan que s’acumulin les dificultats, allargant la durada de l’obra i augmentant el seu cost. ¡Mai ningú no havia baixat tant en un avenc natural! Lindner intenta sense èxit convèncer els membres de la comissió d’aigües de Trieste de la viabilitat del seu projecte per obtenir el seu suport econòmic. Finalment, es veu obligat a anar destinant els seus propis recursos personals. La seva persistència li costa cinc mesos de feina, feixuga i perillosa, i es menja tot el seu patrimoni, fins al punt de deixar a la seva família en la misèria i, a més a més, va perdent la salut.

Els pous no s’acaben mai i el riu somiat sembla cada cop mes lluny.

ABISSO DI TREBICIANO: LA PRIMERA FINESTRA AL TIMAVO SUBTERRANI

El darrer pou de Trebiciano, de -253 a -273 m, on s’arriba a la part alta de la caverna Linder. Aquesta vertical de 20 m és l’única que conserva testimonialment els replanets de fusta i part de les escales del 1913 al costat de l’escala moderna metàl·lica.

Últim pou de Trebiciano a -273 m. Dibuix de Giuseppe Caprin, 1895.

36 Muntanya 898 / Desembre 2011

Per fi, el 6 d’abril del 1841, després de davallar vint pous a través de 273 m de verticals estretes, accedeixen a un buit immens. Una gran sala de mes de 70 m d’alçada que baixa 56 m més de desnivell en rampa forta fins als 329 m sota terra, on es troben finalment les aigües tant desitjades del Timavo. És el lloc que avui coneixem amb el nom de caverna Lindner i, sense pretendre-ho, han establert un rècord mundial de fondària. Aquesta grotta o abisso de Trebiciano serà l’avenc més profund del món durant 68 anys, fins al 1909.

L’èxit dels exploradors no rebé la merescuda recompensa. El riu circula massa fondo i a molt poca alçada sobre el nivell del mar, només 12 m. La seva captació per Trieste no resulta rendible i, mentrestant, la ciutat ha cercat altres formes d’aprovisionament d’aigua. Cinc mesos després d’assolir la seva meta, Lindner, el cap dels Grottenarbeiteren, amb la salut molt perjudi-

Skocjanske Jame.

L’espectacular Velika Dolina, de 165 m de profunditat per on el Reka comença el seu viatge subterrani.

Al fons, el poblet de Skocjan.

A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano 37

Grotta Gigante a 10 km del centre de Trieste. Un antic nivell abandonat pel Timavo fa tres milions d’anys, conegut per l’home prehistòric i explorat per Lindner el 1840. Una sala impressionant amb 660 m cúbics de volum, condicionada per la visita turística. Es veuen perfectament els dos canalons de 100 m d’alçada que protegeixen els pèndols geodèsics.

cada per la feina i el desengany, mor el 19 de setembre del mateix any.

Avui dia, l’accés per diferents cavitats al Timavo ja no és la feina d’uns professionals de la mineria, sinó l’objectiu esportiu i científic de diferents grups d’espeleòlegs eslovens i sobretot de Trieste, la ciutat ara italiana enclavada en la estreta franja que Itàlia ocupa a la costa d’Eslovènia. Aquests entusiastes col·legues han 38 Muntanya 898 / Desembre 2011

aconseguit explorar diverses cavitats verticals, que baixen pels voltants dels 300 m de desnivell, fins a assolir gran sales subterrànies on el Timavo es deixa recórrer en un bot o nedant amb neoprè només unes poques dotzenes de metres, fins a tornar a desaparèixer, i on els espeleobussadors tracten de superar-ne els límits. Com el Kacna Jama (o Abisso dei Serpenti)a Eslovènia, que amb -357 m i més de 12 km de recorregut està a punt de ser connectat amb Skocjan. O la Grotta Meravigliosa di Lazzaro Jerko, amb els estrets i incòmodes pous que porten al riu a -298 m. També s’han detectat els seus paleonivells a cavitats seques, com la Grotta Gigante i altres. Amb tot això, el funcionament hidrològic del sistema és cada dia més conegut, però sense haver-se encadenat encara la desitjada xarxa subterrània que hauria de connectar Skocjan amb el Risorgive di Timavo a Duino.

Tants esforços han deixat un important testimoni tècnic i humà dins l’Abisso di Trebiciano.

Els seus estrets vint pous, el més llarg de tots amb 53 m, es troben equipats amb modernes escales metàl·liques complementades amb la protecció d’una línea de vida, un cable d’assegurança d’acer inoxidable que dóna un elevat nivell de seguretat segons criteris espeleològics.

Les verticals de més de 10 m estan fraccionades amb replans fets amb panells modulars de metall que faciliten la transició entre els diferents trams d’escales. I els cables i la fibra òptica d’alimentació i transmissió de dades dels equips de monitorització de la cavitat ens acompanyen al llarg de tot el descens.

Aquest equipament substitueix des del 1990 les instal·lacions antigues de fusta de les via attrezzate precedents que, en el seu moment (1894 i 1913), ja havien jubilat les primitives i artesanals escales dels homes de Lindner. És el

que els seus equipadors, els esforçats membres de la Società Adriàtica di Speleologia, anomenen Via Ferrata Adriatica. I, en efecte, es tracta d’una autèntica via ferrada, la més fonda del món, dissenyada per facilitar tant l’exploració esportiva com l’accés amb finalitat científica, que pot ser recorreguda per espeleòlegs i esportistes de vies ferrades experimentats, sempre que no tinguin claustrofòbia, ¡és clar!

VIA FERRATA ADRIATICA

Un avenc de 300 m carregat d’història que es pot davallar i pujar sense haver de dur material.

Una ferrada subterrània excepcional. ¿Què dimonis cal fer per anar-hi?

Som a principis del 2011. La Montserrat Ubach i jo mateix decidim que aquest estiu volem aprofitar el nostre viatge pels Alps i les Dolomites per anar-hi. I obtenim la imprescindible autorització de la SAS a través del president A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano 39

amb en Sergio, que ens acompanya a la caseta que amaga la boca de l’avenc i se’n torna a casa. Nosaltres preparem els estris, només cal el material habitual de ferrades i una bona il· luminació elèctrica. I en menys d’una hora ens plantem en la gran sala Lindner. El terra és ple de sorres que testimonien les freqüents inundacions per l’ascens del nivell del riu.

Timavo amunt, en uns 100 m de fosca navegació les aigües del Reka que vénen de Skocjan surten d’un sifó, inaccessible sense mitjans de progressió subaquàtica. Riu avall passa el mateix, el corrent es fica sota terra de la sala cap al seu llunyà renaixement com a Timavo a Duino.

Fem la nostra feina, fruïm del plaer de trobar-nos en aquest lloc màgic i poc després estem a fora amb un centenar de fotos i una hora de pel·lícula full-HD. Cal dir que parlem de pous estrets que han estat eixamplats per l’home, però en cap cas d’estretors. En tot moment nosaltres vàrem progressar amb els farBaixant els pous de Trebiciano. cells d’espeleòleg a l’esquena, on dúiem les d’aquest veterà club, el col·lega –que ha resultat càmeres i fonts d’il·luminació, sense haver de un bon amic– Sergio Dambrosi. Només cal te- treure’ns-els.

Ara, abans de dedicar-nos a les excursions nir en compte que els descensos a Trebiciano s’han de fer els primers diumenges de cada mes alpines per Àustria i Eslovènia, anem a Duino per no destorbar les tasques d’investigació per seguint l’autopista costanera. Al costat de l’esa l’estudi del carst que es duen a terme en glésia de San Giovanni, davant de la carretera SS14, veiem la surgència principal del Timavo, aquest forat. un petit llac vauclusià per on puja Segons la tradició, el poeta Dante Alighieri un corrent constant des de mes de s’hauria inspirat en aquest vuit immens per a 60 m sota el nivell marí, i anem resseguint el riu cada cop més ample l’Infern de la Divina Commedia. fins que desaigua a l’Adriàtic, a Juliol 2011. S’acosta el cap de setmana. Fem prop del modest port esportiu de Villaggio del els 1.380 km de Barcelona a Trieste i, seguint Pescatore.

I acabem el nostre periple pel Carso amb la els passos de Lindner, aprofitem per visitar una cova turística excepcional del carst triestí, la visita a Skocjanske Jame, una altra cavitat tuGrotta Gigante. Es tracta d’un antic nivell del rística notable, on quedem satisfets amb les exTimavo que ha format un colossal saló subter- cepcionals mides del canyó subterrani de més rani de 130 m de llarg, 65 m d’ample i 107 m de 140 m d’alçada per on el Reka s’endinsa en d’alçada, i on des del 1959 s’hi han instal·lat les tenebres per anar a canviar de nom en el dos pèndols geodèsics de 100 m d’alt per estu- fons de Trebiciano i sortir novament com a Tidiar els micromoviments de l’escorça terrestre mavo a Duino. Segons la tradició, el poeta Dandeguts a fenòmens tant particulars com l’atrac- te Alighieri s’hauria inspirat en aquest vuit imció de la lluna i el sol, el pes de la neu sobre els mens per a l’Infern de la Divina Commedia.

D’aquesta manera hem vist al Timavo en els Alps o les crescudes del Timavo.

I el diumenge ens trobem a les 9 del matí seus tres llocs més transcendents.

40 Muntanya 898 / Desembre 2011

Seguint les instruccions del lloc web dels collegues de Trieste cal sortir de l’autopista A4 i entrar al poblet de Trebiciano, on deixarem la carretera que travessa el poble i agafarem el primer carrer a l’esquerra (en sentit Trebiciano a Padriciano) fins a trobar a un caminet asfaltat, senyalitzat com a GR, on un cartell ens adverteix de que la circulació és prohibida per als no autoritzats. Aparquem i el seguim durant 1.200 m en direcció nord. Arribem a un àrea d’esbarjo amb un edifici; és l’Estazione Sperimentale Ipogea dels espeleòlegs de la SAS. D’aquí segueix el camí cap el nord-est uns 300 m fins a una bifurcació. A l’esquerra arribaríem a Orlek, a Eslovènia, en només 120 m, i per la dreta, després de poc més de 100 m de lleugera pujada, trobem a l’esquerra una dolina en forma d’embut. Baixem al fons fins a una caseta blanca de la nova edificació, aixecada el 2011, que amaga la boca de Trebiciano, a poc mes d’un centenar de metres de la frontera. En total haurem caminat no gaire més de 1.600 m ben bé horitzontals.

I si volem anar a peu encara menys tros, podem fer-ho per Eslovènia, on entrem i sortim sense fronteres ni duanes. Un GPS de cotxe ens ajuda a arribar per pista sense asfaltar al poblet d’Orlek. Aquí preguntem i seguim un carrer cap el sud-oest, que es transforma en carril estret i ens deixa en una petita esplanada on aparquem. És el final del camí que ve del poble de Trebiciano.

En 120 m estem a la bifurcació que en 100 m més ens duria a la dolina. Total, no arriba als 300 m; els vint minuts d’aproximació des d’Itàlia es redueixen aquí a cinc.

via i es produeix un fenomen molt interessant.

Quan les tempestes incrementen els cabals del Reka a Eslovènia, les cavitats verticals com Trebiciano o Lazzaro Jerko, formades per pous estrets acabats en gran sales per on circula el riu, pateixen el fenomen de la piena (ompliment). Els sifons terminals riu avall no donen l’abast per absorbir tota la crescuda i el nivell comença a pujar i envaeix tot el volum de les sales terminals i fins i tot segueix amunt pels pous verticals ascendint a més de 100 m sobre el nivell habitual del riu. Aleshores, tot l’aire contingut per les sales és comprimit dins dels pous estrets i disparat amb violència cap a la superfície, carregat de gotes d’aigua, en una mena de pluja ascendent.

A la boca de Trebiciano s’han arribat a mesurar corrents de fins a 150 km per hora. En aquestes circumstàncies és gairebé impossible accedir al forat. I amb vents inferiors s’hi pot baixar fins al fons, però aleshores sí que convé dur roba per protegir-nos contra l’efecte refredant d’aquest corrent humit.

ALBERT MARTÍNEZ (BASE GOOGLE MAPS)

COM PODEM ARRIBAR-HI

LA PIENA. QUAN PLOU DE BAIX A DALT

Normalment, l’Abisso di Trebiciano és un avenc sec, típic d’un carst litoral mediterrani, on no cal dur roba d’abric.

Però a vegades la situació canA la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano 41

ANIOL GARCIA

42 Muntanya 898 / Desembre 2011

Superant el llarg nยบ 5 a la via Santbeneddictes.

Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat

Via Montserrat Francisco Grimà

Via Santbeneddictes

ANIOL GARCIA

Per Roger Cararach

ANIOL GARCIA

MARC VILAPLANA

Tres de les vies més complicades que hi ha a la cara nord de Montserrat. Es tracta de vies extremes, tant en lliure exposat com en artificial feixuc. Són vies molt poc repetides i reservades a experts montserratins.

Via Imaginació Deforme

Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat 43

MONTSERRAT FRANCISCO GRIMÀ 6b/A2 +200 m

ALBERT MARTÍNEZ

El primer objectiu és aquesta via, molt desconeguda i de la qual han baixat grans escaladors, fet que augmenta la seva fama. Truco en Marc Vilaplana, sabent que ell també fa temps que te mirada aquesta línea i ràpidament ens entenem i fem cap a la via.

44 Muntanya 898 / Desembre 2011

MARC VILAPLANA

D

esprés d’un llarg estiu voltant pels Alps i pels Pirineus torno a casa amb la sensació d’haver aprofitat poc les vacances, sense cap gran via a la llibreta i havent gastat tots els estalvis anant amunt i avall. És així que el cap em porta a fixar-me en objectius més propers sense haver de fer hores de carretera per arribar a un lloc on les condicions no són bones.

A Montserrat, penso, sempre hi anem a escalar, però encara no hem fet mai cap de les vies de gran envergadura d’aquesta magnífica muntanya. Així el mes de setembre l’he dedicat a fer algunes de les vies més complicades que hi ha a la cara nord. Es tracta de vies extremes, tant en lliure exposat com en artificial feixuc.

Per aquest motiu són vies molt poc repetides i reservades a experts montserratins.

Llarg 4 de la via Montserrat Francisco Grimà.

Hi vàrem anar una mica sense saber què ens trobaríem, amb molt material per fer artifo extrem i amb la incògnita de si podríem passar o no. Finalment vam passar en unes vuit hores aproximadament. Aprofitant la repetició, i com a precaució per l’estat dels burins, vam col· locar un parabolt del 8 a cada reunió, menys a la cinquena que no hi havia expansions.

Llarg cinc estrelles amb roca bona i cantells molt bons, s’arriba a la R5 on hi ha dos pitons.

Costa muntar reunió i, la veritat, al final no dóna gaire confiança. Guardeu un pitó ben llarg per posar-lo en el fang. L’últim llarg comença amb un tram fàcil, però exposat. Finalment un curt tram d’Ae ens deixa al cim de l’agulla.

MARC VILAPLANA

La via comença just a l’esquerra d’una petita fissura descomposta on uns 10 m més amunt es veu l’únic burí del primer llarg. Aquests deu primers metres són V+, però es fan molt tensos, per una possible caiguda picant a terra. Un cop arribats al burí es fan quatre passos d’artifo amb tendència a la dreta. D’una última peça molt dolenta es fa una sortida en lliure de 6a d’uns 10 m fins a R1. Aquest és el llarg més dur de la via.

El segon llarg comença amb una travessia de V fins a trobar tres burins molt junts. Des d’allà hi ha un tram delicat de 6b+, però es van trobant burins fins a una baumeta d’on, amb tendència a la dreta, s’entra a R2. Hi ha un burí més a la dreta de la línia que despista, nosaltres no el vam utilitzar.

El tercer llarg comença amb una mena de díedre ben protegit i una travessia a la dreta porta sota un sostret que se supera amb l’ajuda d’un burí i un pitó. D’allà se surt en lliure fins a la R4 sense gaires complicacions, una mica exposada l’arribada a reunió.

El quart llarg comença amb tendència a la dreta amb un tram de 6b que es fa bé, fins a un bombo on hi ha uns quants burins, es passa el tram més dret amb artifo (totes les peces estan posades menys un pas de ganxo que hi ha picat). Al final es torna a sortir en lliure fins a R4.

El cinquè llarg és fàcil, però és molt exposat.

Llarg 3 de la via Montserrat Francisco Grimà.

Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat 45

ROGER CARARACH

Llarg 4 de la via Santbeneddictes.

SANTbENEDDICTES 7 a+/A4 + 250 m El segon objectiu és aquesta gran via oberta pel que ha estat, segurament, un dels millors escaladors de casa nostra, l’Alzina. Aquesta via sempre l’he tingut en ment, quan començava a escalar ja em mirava la ressenya somiant que algun dia resseguiria les seves terrorífiques plaques. Per aquesta via trobo de company de cordada a l’Aniol Garcia, i fem cap allà.

Comencem el primer llarg que ressegueix una fissura que es protegeix força bé, tot i que és dura. Al final d’aquesta fissura hi ha un pitó que ens indica el punt on l’abandonem i iniciem un flanqueig a la dreta per unes llastres molt trencades. Des de dalt de la llastra seguim en travessa a la dreta navegant entre plaques fins arribar a la reunió.

El segon llarg és el més difícil de la via, comença amb una placa de 20 m de V+ sense possibilitat de posar cap assegurança fins a l’únic espit del llarg, d’aquí la placa es posa dreta i, navegant durant 20 m més, arribem a la reunió. El grau del llarg no és dur, però no hi ha possibilitat de ficar gairebé res, excepte algun pitó falcat i algun tricamp que donen moral i poca cosa més.

El tercer llarg és un bombo de 7 a+ amb quatre espits, amb sortides en lliure per anar d’assegurança en assegurança, es passa relativament còmode. Arribats aquí ens adonem que ja son les 3 de la tarda i, com que he de treballar, decidim fixar cordes fins aquest punt per tornar-hi dos dies més després.

Arribada l’hora, a les 8 del matí, ja tornem a 46 Muntanya 898 / Desembre 2011

estar a la tercera reunió. D’allà comença el quart llarg que ressegueix un esperonet fins a creuar la Gam i aprofitant un díedre d’uns 10 m ens plantem a la quarta reunió.

El llarg d’artificial comença per la via Gam fins que del quart parabolt fas un pèndol que et deixa a l’A2 de la via Geometria Complexa; finalment, la via encara sense miraments els desploms de la dreta del gran sostre característic d’aquesta paret. Aquest llarg el superem amb relativa facilitat, ja que la majoria dels ploms estan ja col·locats.

L’últim llarg difícil és semblant al tercer un bombo amb roca boníssima amb les assegurances més que justes desemboca a una llarga placa de navegació fins a la sisena reunió.

D’aquesta, un parell de llargs de IV/V ens deixen a les 4 de la tarda al cim d’aquesta paret.

Satisfets gaudim d’aquest moment i iniciem el descens cap a casa.

ROGER CARARACH

Llarg 5 de la via Santbeneddictes.

Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat 47

ANIOL GARCIA

Llarg 4 de la via Imaginaci贸 Deforme.

48 Muntanya 898 / Desembre 2011

IMAGINACIÓ DEFORME 7a/A3 + 260 m

ANIOL GARCIA

Aquesta és la via més assequible de les tres.

Aquesta vegada, també amb la companyia de l’Aniol, iniciem la via amb les primeres llums del dia. El primer llarg comença a l’extrem esquerre de la cova de la Mas Brullet; d’aquí un parell de llargs assequibles, però molt exposats ens deixen a la segona reunió.

El tercer llarg és magnífic, unes plaques lleugerament desplomades a l’inici, i que a poc a poc es van tombant, ens obliguen a posar el ràdar i fer ús de la intuïció per, a través de grans esses, anar trobant les poques assegurances que hi ha. Si seguim el camí més lògic de la paret no ens perdrem, però cal anar amb molt de compte a no tirar pel dret.

Seguim escalant per les típiques plaques d’aquest tipus de vies, assegurances més que justes i impossibilitat de ficar res que doni una mínima confiança, i així ens plantem a sota el desplom amb relativa rapidesa.

La setena tirada, és un llarg d’artificial molt desplomat, on es van trobant forces expansions, però a mig desplom ens sorprenen tres passos seguits de ganxo que ens obliguen a avançar amb gran lentitud, finalment el superem, i a través d’un últim llarg assequible, ens plantem als ràpels de la Mas Brullet en poc menys de vuit hores.

Via Imaginació Deforme, llarg 2.

Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat 49

PUBLICACIONS / Per Carles Olmedo

Bonatti, un home que va fer de la muntanya una escola d’honestedat

E

l 13 de setembre passat, el gran alpinista italià Walter Bonatti va morir a Roma als 81 anys. Encara que s’havia retirat de l’alpinisme d’alt nivell l’any 1965, el llegat de vies d’escalada, i sobretot, la seva actitud enfront de la muntanya no ha deixat d’assenyalar el camí als alpinistes de les generacions posteriors.

L’editorial Desnivel ha volgut homenatjar a aquest gran alpinista clàssic amb la reedició del seu llibre famós Montagne di una vitta, que representa el testimoni d’un home que va fer del cims i de les muntanyes una escola d’honestedat.

Es tracta d’una autobiografia única i plena de tensió, on Walter Bonatti explica d’una manera amena i detallada la seva vida com a escalador, en què ascensions formidables es barregen amb dramàtiques experiències humanes. Aquesta obra mostra tota l’edat d’or de l’alpinisme clàssic de les dècades de 1950-1960, en què es fan conèixer les gestes més importants de Bonatti: la primera ascensió a la paret est del Gran Capucin, la dramàtica expedició italiana al K2, el Pilar del Dru, la tragèdia del Pilar Central del Frêney, el Gasherbrum IV o la solitària hivernal a la cara nord del Cervino.

Després, també la seva vida com a periodista i com explorador de les regions més salvatges del món.

Ferran Alexandri Montañas de una vida Walter Bonatti Madrid: Ediciones Desnivel, 2011 (3a ed.)

Una gran ruta pel pirineu navarrès

Set etapes al voltant de l’Orhi, amb dades sobre les dificultats, allotjaments i accessos.

Trekking Irati Belagua Jesús M. Pérez Bilbao: SUA Edizioak, 2011

Ruta en solitari

Crònica d’un viatge a peu des del cap de Creus fins al cap de Fisterra, a través del GR 11 i la ruta jacobea.

Sol i amb la meva ombra Jordi Colell Tarragona: Silva Editorial, 2011

50 Muntanya 898 / Desembre 2011

Una contrada solitària

Història d’un desafiament

La Tinença de Benifassà Elies Bel Saragossa: Editorial Prames, 2011

Àsia a 15 por hora Iván Faure Autoedició, 2011.

Un recorregut de 50 km al voltant del convent de Benifassà molt a prop de la Sénia.

Pedalejar per l’Índia i el Nepal. Saltar a Malàisia, Tailàndia i Cambotja. Gaudir per Laos i la Xina. Travessar el Vietnam i acabar a Corea i el Japó.

Catalunya vista pels nostres avantpassats

L

10 mapes de Catalunya (1606-1906) Carme Montaner-i-altres Barcelona: Rafael Dalmau editor / ICC, 2011 (Col·lecció Cartoteca, 1)

’Institut Cartogràfic de Catalunya ha seleccionat alguns dels mapes més significatius de la història de la cartografia, compresos entre els anys 1606 i 1906, amb estudis descriptius d’especialistes que ens fan conèixer tot el fons d’informació no solament sobre el territori i el patrimoni eclesiàstic, cultural i militar, sinó també sobre aspectes de la política de l’època i de la figura del cartògraf que els va fer.

El llibre comença amb el facsímil del primer mapa imprès de Catalunya, datat el 1606 i editat a Anvers per J. B. Vrients. Molt interessant per la gran precisió de l’antiga toponimia catalana. Després hi ha un plànol de Barcelona (1698) que té alguns efectes que poden generar la impressió de perspectiva; prové de l’editorial del Chevalier de Beaulieu. En el mapa del cartògraf M.A. Baudrant (1703) hi figuren les divisions del país en vegueries i sotvegueries.

El mapa de Catalunya de Père Placide va aparèixer per primera vegada a París el 1706. Al mapa de Catalunya de 1720 hi apareix per primera vegada la signatura d’un cartògraf català, Josep Aparici (el CEC conserva un dels pocs exemplars d’aquesta edició). El mapa de F. X. Garma de 1764 dóna una interessant informació sobre ermites, monestirs i senyories eclesiàstiques. El mapa de Tomás López, geògraf de Carles III, de 1776, inclou la nova divisió geogràfica de Catalunya en corregiments.

Carles Olmedo

eSpecial

Cerdanya

Coberta i descoberta

238

A Ent lfo r ns ev Br ista os : el

Setembre-octubre 2011

Especial Cerdanya

Vèrtex

Setembre-octubre 2011 • núm. 238 • 4,85 ¤

60 plantes autòctones

Fitxa descriptiva de cada planta amb fotos i dibuixos i un anecdotari ple de curiositats.

Guia de les plantes per a nois i noies Ramon Pascual Valls; Cossetània Edicions, 2011

Les novetats de l’Alpina

Nova edició del mapa de Bellmunt i primer mapa de la serra de Collserola després d’haver estat nomenada parc natural.

Puigsacalm–Bellmunt Collserola. Parc natural Granollers: Editorial Alpina, 2011

Les novetats de Piolet

Especial Cerdanya de la revista Vèrtex

La ruta del cister UTSM. Ultra Trail Serra de Montsant Barcelona: Editorial Piolet, 2011

Vèrtex 238 (2011)

La Ruta del Cister (GR 175) contrasta amb la Ultra Trail del Montsant.

Amb el nº 238 Vèrtex dedica el seu monogràfic anual a la comarca de la Cerdanya.

Publicacions 51

CRÒNICA ALPINA / Per Joan Jover

HIMÀLAIA i KARAKORAM

CORDILLERA BLANCA Nevado Santa Cruz Chico (5.800 m) Nova via Els italians Fabrizio Manoni, Enrico Rosso i Paolo Stoppini, fan la primera ascensió de la cara est. L’itinerari comporta pendents moderats i alterna amb ressalts de 80º/90º, tot amb neu poc consistent i difícil de protegir. Aquest vessant, de 500 m de desnivell, els exigeix 12 hores d’escalada. Descens per la mateixa via. Juny del 2011.

HIMÀLAIA: GARHWAL OEST (GANGOTRI) Bhagirathi III (6.457 m) Nova via Una altra cordada també italiana travessa el Bhagirathi després superar la seva gran paret de glaç i mixt, una realització molt difícil i compromesa.

Daniele Nardi i Roberto Delle Monache tenien com a objectiu inicial la via dels Catalans, però el mal temps va fer impossible intentar-ho.

Finalment opten per una ascensió més ràpida i sobre neu, la cara oest del coll situat entre els Bhagirathi III i IV. Il seme della follia té 1.000 m de desnivell i presenta dificultats de fins WI5 + /M7/A3.

L’itinerari, que utilitza els primers 50 o 100 m de l’obert l’any 2010 pels joves alpinistes francesos de Christophe Moulin, continua netament a la dreta i es pot dividir en tres sectors: un primer pendent de neu i glaç de 50º/55º, un segon que es manté entre els 70º/75º, amb alguns ressalts verticals, un tercer de mixt i escalada artificial, la part clau, i un quart caracteritzat per una neu farinosa que fa especialment delicada la progressió. Moltes dificultats per protegir-se al llarg de tot l’itinerari, ja sigui per manca de fissures, glaç

FILA SANTA CRUZ

ANDES

R. DELLE MONACHE / D. NARDI

El primer itinerari que supera la cara est del Santa Cruz Chico.

52 Muntanya 898 / Desembre 2011

Cara oest del Bhagirathi i traçat de Il seme della follia.

STEVE SWENSON

Darreres realitzacions destacades

La via The Old Breed al Sasser Kangri II. prim o neu poc consistent. Passen una nit a 5.727 m, al principi del mixt, i una segona a 6.178 m, ja a la cresta del Bhagirathi III. L’endemà baixen per la paret est, un descens difícil, desconegut i complicat per l’arribada del mal temps. No arriben al camp base fins ben entrada la nit.

KARAKORAM: SASER MUSTAGH Saser Kangri II (7.513 m) Nova via Sembla que es tractava de la segona muntanya del món encara inviolada (la primera és el Gangkhar Puensum, de 7.570 m, al Bhutan, prohibida per motius religiosos). Mark Richey, Steve Swenson e Freddie Wilkinson l’assoleixen per la cara sud i batejen la via amb el nom de The Old Breed.

Dificultats de fins WI4/M3 i 1.500 m de desnivell. Un cim magnífic i una bella ascensió.

Els nord-americans instal·len un camp base avançat a 5.800 m, sobre la glacera de South Shukpa Kunchang, però les altes temperatures dels primers dies els desvien a intentar algun vessant obac. El resultat és un altre cim verge, el Tsok Kangri (6.580 m), que aconseguixen per una línia de glaç definida per ells mateixos com una de les més boniques del Karakoram (WI4 +, 680 m).

L’ascensió la realitzen en estil alpí i en quatre dies, bivaquejant a 6.000, 6.700 i 7.000 m. Cim el 25 d’agost i descens al tercer bivac, des d’on baixen al base avançat el cinquè dia.

Richey i Swenson ja havien intentat aquest mateix itinerari l’any 2009, però el mal temps els va fer desistir.

ALPS ALPS JULIANS Triglav, 2.864 m Nova via Tomaz Jakofcic i Tina di Batista són parella, companys de cordada i alpinistes d’alta volada. Ell és guia, però la feina no ha estat obstacle per portar a bon terme ascensions com Season of the Sun al Mount Bradley, la Trango Tower en estil alpí per Eternal Flame, o algun 8.000... Ella sembla que fa 8a en vies esportives i ha escalat les tres grans nords dels Alps a l’hivern.

Aquests eslovens són ara notícia per l’obertura d’una via a la cara nord del Triglav, una de les parets més grans dels Alps, encara que una mica oblidada. Es tracta de Ulina Smer (Ulina és la seva filla de 5 anys, que encara no els acompanya), amb dificulltats de fins a 7c i 1.000 m de desnivell. A la via, prèvia preparació dels primers llargs, hi deixen un bivac i al voltant de 50 peces entre espits i pitons. L’itinerari comença pels primers cinc llargs d’una via més antiga, també d’en Jakofcic. Agost del 2011.

RECORDANT BONATTI

ARMAND BALLART

L

Via Pumoki.

J. JOVER

PIRINEUS

Traçat de la via Ulina Smer, la nova via del Triglav.

MALADETA Pic Abadías (3.279 m) Nova via Divulguem un itinerari que problablement sigui una nova línia.

Està tan saturada aquesta paret que ja resulta complicat estar-ne segur.

El cas és que en Marc Subirana es va acostar a la paret amb poc material i sense més pretensió que repetir alguna clàssica. Finalment, davant del fet que l’inici de la via escollida es trobava mullada, va decidir no desprofitar la llarga aproximació ja acomplida i va iniciar l’escalada de la cara sud amb la intenció de deixar-se portar per la intuició i anar pujant per on fos més lògic. El balanç és que, tret del primer llarg, pertanyent a Metamorfosis, la resta sembla solcar tereny verge, malgrat creuar altres vies més antigues.

En Marc proposa el nom de Pumoki per a la seva via, amb dificultats de fins a 6a i 340 m de recorregut. Per a repeticions recomana portar tascons, microfriends i friends fins a 3, Camalot (1, 2 i 3 repetits).

Ascensió realitzada el 18 de juny.

a mort de Bonatti representa una gran pèrdua en el món de la muntanya. Poques figures han marcat amb tant caràcter la història de l’alpinisme. Si el seu vessant d’esportista va ser excepcional, el de referent, el de transmissor de valors, ho va ser tant o més.

Les seves ascensions van marcar un estil únic, barreja de força, puresa i habilitat. La primera al Capucin, els cinc dies d’escalada solitària a la pilastra del Dru, la primera ascensió al GIV, la primera hivernal a la Walker, les primeres del Pilier d’Angle i, sobretot, la cara nord del Cervino, sol, a l’hivern i per una nova via, l’obra perfecta.

També recordarem el Bonatti supervivent, el superhome que sortia indemne quan els altres morien, com el seu bivac a pèl al K2, la tempesta hivernal a la Brenva o el drama del Frêney.

De jove m’emocionava llegint l’ascensió al Cervino al seu llibre Giorni grandi. L’arribada al cim, èpica, literalment em transportava...

Cap allà les 3 de la tarda, a no més de 50 m del cim, la creu apareix de sobte, resplendent.

El sol l’il·luminava des del sud i la feia flamejar. Els avions, que no havien deixat d’eixordar-me amb els seus brunzits, semblen endevinar la solemnitat de l’instant. ¿És per discreció?

S’allunyen una mica i em deixen recórrer els darrers metres envoltat de silenci, absolutament sol. Com hipnotitzat, obro els braços vers la creu, m’apropo, estrenyo contra el meu pit el seu metall, els genolls em defalleixen, i ploro.

Crònica alpina 53

Vies d’escalada / Per Armand Ballart

El Pedraforca

E

l famós Pedraforca no s’allunya de les cròniques, perquè any rere any ens sorprèn amb unes novetats prou consistents i llamineres. El símbol de l’Alt Berguedà es resisteix a tocar sostre i ens ofereix uns traçats eloqüents de totes les mides i dificultats, que configuren un generós repertori nord escassament freqüentat per la seva austera reputació. La manca d’equipaments generosos sumat a la grandària del vessant desvia a gran part del personal cap a altres escoles molt més còmodes i «ferrades», una manera fàcil de saltarse una lliçó fonamental de la afició vertical: l’instint de l’escalada.

A la cara nord del Pedraforca si més no, s’aprèn a resseguir i protegir-se en terreny salvatge, un capítol bàsic per afrontar itineraris d’alta muntanya arreu. A més, els bons assidus ja s’encarreguen de pujar el llistó de la dificultat, obrint en lliure extrem gran part de les vies que ressenyem a continuació, i alhora alliberant molts trams d’itineraris antics oberts en artificial.

Amb tot això, caldria donar molt més empenta a aquesta cara nord, que ha vist passar la flor i la nata de l’alpinisme català, i no considerar-la un aparador d’unes vies clàssiques històriques amb ambient de museu.

PEDRAFORCA

EL ROGET Al damunt de Saldes, la paret del Roget crida l’atenció per la seva dotzena d’estètiques línies ben repartides per la façana solana, que denoten un interès escàs malgrat la seva còmoda aproximació i la monolítica qualitat del terreny. Sols la via Prima podem considerar-la l’ham on piquen les poques cordades que s’acosten a la

PEDRAFORCA / El Roget

Via La Termita Picant (130 m MDº)

paret. A l’extrem occidental d’aquesta, la cordada formada per J. Miquel Dalmau i J. Portes enllesteixen la via La Termita Picant (26-V-11), tot just per l’esperó que es dibuixa al tombar cap al torrent del Ninot. Itinerari semiequipat amb parabolts de 8 mm, on seran útils uns quatre pitons variats i un joc d’aliens. Bona roca en conjunt, amb l’inici per una canal amagada darrera el sòcol, prop de la tartera de baixada. Accés per la segona pista que trobem a mà esquerra (en la 1a hi ha una cadena), un cop passats els dos marcats revolts de la carretera que condueix al mirador de Gresolet.

Descens per la mateixa via mitjançant tres ràpels, o bé a peu remuntant la cresta fins localitzar un punt feble per atansar-se a la tartera que davalla cap al torrent del Ninot.

CABIROLS A l’Agulla Gopal-Ji, Francis i Espa obren la via AC/DC (10-VII-11) tot just per l’esquerra del sòcol, on una bona fissura d’entrada dóna pas a un seguit de díedres poc equipats que guanyan l’agulla pel cantó oriental.

Reunions equipades excepte la primera que es munta en un pi sec característic. Cal dur sis claus variats, joc de tascons, cintes llargues i camalots mitjans/grans.

Més a la dreta, Jordi Castellà i Adrià Chueca encerten en lliure molt exigent, un monolític traçat paral·lel a la via del Melcior: la via de L’Escolopendra (7-IX-11). Tres tirades semiequipades amb claus i només tres parabolts són l’al·licient d’aquesta moderna ruta, on destaca

54 Muntanya 898 / Desembre 2011

meitat del L3 on la roca deixa molt a desitjar. Cal dur els tascons, aliens i camalots fins al nº3. 6a obligat. Oberta per Adrià Chueca i Jordi Castellà.

L’aproximació a aquestes vies es fa pel típic corriol que duu al peu de la via Homedes, i tot just abans de l’últim ressalt, cal desviar-se a l’esquerra per atènyer una vira penjada que creua el sòcol de la paret. S’ha de travessar fins a un punt feble, on podem grimpar directament per una canaleta (IV), i descobrir un enorme pont natural amagat, la porta d’entrada al sector (1 h). El descens es fa caminant pel darrere cap a la tartera principal, o bé davallant per la canal de les Bruixes amb un parell de ràpels.

PEDRAFORCA / Dent de Cabirols

1 2

Via AC/DC (125 m MDº/A2) Via de L’Escolopendra (105 m EDº)

un curt però explosiu llarg central alliberat en 7a (6c obligat). Cal portar cintes llargues, tascons i camalots fins al nº3.

En el sector de Cabirols inferior tenim dues noves vies que poden despertar l’interès per aquest oblidat racó del vessant nord acaparat per la via Auqué-Muñoz. Totes dues arranquen per la via SAME, i mentre l’una aprofita una curta xemeneia al primer llarg, l’altra puja per la dreta fins a un gran pi on conflueixen. La via Impala (31-VIII-11), a càrrec de Toni Cano i A. Ballart, continua pel terreny més evident que duu dins d’una gran canal amagada, guanya la gran cova característica que domina el sector, i surt per l’aresta al cim principal.

Itinerari gairebé desequipat on seran útils els tascons, cintes llargues i els camalots fins al nº2. Roca bona al trams difícils. 6a obligat.

L’altra via, anomenada Mixt de Pagès (12-VIII-11), ofereix una línia més rebuscada però molt més directa, on destaca un difícil segon llarg de fissura i el bonic díedre de la penúltima tirada. Atenció a la segona PEDRAFORCA / Dent de Cabirols 1 Via Impala (300 m MDº) 2 Via Mixte de Pagès (290 m MD+)

Vies d’escalada 55

Vies d’escalada

CALDERER Una nova ruta anomenada Katana (5-IX-11) revela un magistral passadís fissurat que condueix al peu de l’agulla enganxada situada al centre del bastió. Batejada com l’agulla d’en Xevi Puig, ofereix una estratègica xemeneia per assolir una marcada diagonal ascendent, i a la fi sortir-ne per la dreta i guanyar el terreny més assequible que porta al cim del Calderer. Via molt exigent fins la R5, amb passatges fins a 7a oberts

PEDRAFORCA / Calderer nord Via Katana (500 m EDº)

56 Muntanya 898 / Desembre 2011

per sota en lliure, que contrasta amb la resta de l’itinerari de tall molt més clàssic. Roca en general bastant bona excepte un curt passatge a l’entrada de la R2 i els típics trams fàcils dels últims llargs, que podem eludir a partir de la R10 travessant a mà esquerra per sortir, si es vol, per l’esperó de la via Joan Martí, molt més interessant i directe. Itinerari obert sense expansions, on trobarem alguns pitons en els llocs més crítics de protegir, i algunes reunions par-

cialment muntades. Caldran un bon joc d’aliens fins al de color taronja, tascons, cintes llargues, camalots fins al nº3 i un horari aproximat de entre 5 i 7 h. Dificultat màxima obligada de 6c. Inici des dels últims pins abans d’arribar al dit del Riambau (45 min).

Obert per Adrià Chueca i Armand Ballart en dues jornades.

ARMAND BALLART

Pedraforca. Adrià Chueca en el L5 de la via Katana (6c+).

SERRA D’ENSIJA

ROQUES BLANQUES Sota el vessant oest del cap de Llitzet, una sèrie d’espadats anomenats roques Blanques són l’escenari d’un nou sector despenjat de la roca Gran de Ferrús, on una evident cinglera tipus Canalda fa de sòcol a un l’itinerari prou seductor en estètica i desnivell. Obert per Lluís Parcerisa i Jaume Clotet «Paca», la via Català a l’atac (14-IX-11) ofereix vuit tirades en lliure poc equipat, on destaca la part inferior molt més exigent, i sobretot el primer llarg que discorre per un curiós túnel natural llaurat dins de la roca. A partir de la quarta reunió la via aprofita un seguit de lloms fàcils, que condueixen a la carena final del cap de Llitzet. Per a pròximes repeticions caldran els tascons, els aliens, camalots fins al nº3 i cordinos per a ponts de roca.

Accés des de la carretera que va del coll de la Trapa a Vallcebre, per una pista molt evident (mediocre) que travessa el vessant nord de la muntanya fins a morir al coll del Portet. Des d’aquí, un senderó ben marcat porta en poca poca estona al peu de la cinglera ben visible a l’esquerra (30 min). El descens consisteix en guanyar alçada fins localitzar a la dreta el camí de baixada del cim principal al coll de les Llosanques i de nou al Portet (1 h 30 min).

SERRA D’ENSIJA / Roques Blanques Via Català a l’atac (360 m MD+)

Títol Viesde d’escalada la secció 57

L’EXCURSIÓ DEL MES / Per Alfred Montserrat Nebot

La capçalera del riu Brugent La cova de les Gralles i la font de la Llúdriga

E

ALFRED MONTSERRAT

ncimbellat en un petit turó, Capafonts (Baix Camp) es mostra vigilant de la conca alta del riu Brugent. Aquest petit poble de llarga història i alguna llegenda, com la de cal Macià, una casa medieval en què es creu que va néixer en Cristòfor Colom, és el centre d’un recorregut anomenat «El brogit de la Vall». Aquest és un itinerari circular de quatre etapes per la vall del riu Brugent. En total, els camins marcats permeten recórrer prop de 70 km de senders escampats per tres comarques. Ara presentem un tram que va des de Capafonts fins a la cova de les Gralles, passant per la font de la Llúdriga. És un recorregut senzill, no gaire llarg i apte per a tot tipus de caminants, però a la vegada ideal per endinsar-se en el coneixement d’aquest racó de les muntanyes de Prades. Però Capafonts també guarda altres indrets d’interès: l’església de Santa Maria, d’estil neoclàssic, la font de Capafonts, situada en una petita placeta just davant del temple, o l’antic forn, en funcionament fins l’any 1985.

El barranc de la Llúdriga, al riu Brugent.

Itinerari Capafonts Barranc del Ribatell Les Tosques Font de la Llúdriga Cova de les Gralles

58 Muntanya 898 / Desembre 2011

0:00 h Se surt de Capafonts seguint la carretera TV-7041 en direcció a Alcover. En un revolt tancat a l’esquerra, a la dreta hi ha un pal indicador que assenyala el camí a la font de la Llúdriga. Es perd una mica d’altitud mentre es passa per entre camps de cultius. S’arriba al llit del barranc del Ribatell. Gairebé sempre

duu aigua, i potser en algun moment de l’any caldrà mullar-se.

0:20 h Un cop a l’altre vessant del torrent hi ha una cadena. Cal seguir el camí obert que va pujant lleugerament. Es passa pel davant de l’entrada d’un mas i d’una bassa. No es triga gaire a arribar a una cadena que barra el pas als vehicles de quatre rodes. Si s’ha pujat fins aquí en cotxe, es pot deixar en un eixamplament que hi ha a la dreta.

0:40 h Passada la cadena, per l’esquerra cal seguir un sender que baixa fortament fins al riu Brugent, que aquí també rep el nom de barranc de la Llúdriga.

0:50 h Una mica abans d’arribar al riu, a la dreta hi ha un desviament que porta a un petit mirador des d’on s’observa un dic de pedra amb l’aigua saltant per sobre i recobert de tosca. Aquest paratge rep el nom de les Tosques. Una mica més amunt, l’aigua i les roques van formant petits gorgs i cascades.

1:10 h El sender pel qual s’avança desemboca en una pista més ampla que acaba en un eixamplament al costat del riu. Només cal travessar-lo per arribar a la font de la Llúdriga, que neix arran de terra en una zona molt ombrívola. Cal retrocedir uns metres per la pista per trobar un corriol que s’enfila fort per l’esquerra fins a creuar un camí. De nou a l’esquerra, sempre amunt i després d’una curta però forta pujada, s’arriba a un pla des d’on es veu la cova de les Gralles, situada al fons de la vall.

1:25 h El tram final abans d’arribar a la cova de les Gralles es fa seguint el camí que a vegades aprofita el llit del torrent per anar progressant. Quan es desemboca sota la gran balma, la cova de les Gralles, cal aixecar ben bé el cap per veure la part superior, 65 m més amunt. En èpoques de pluges, l’aigua es precipita des de la part més elevada formant una bella cascada i un toll al peu de la cova.

Cal destacar les formacions de tosca que es poden veure, especialment, al costat dret de la balma. Encara que aquest indret rebi el nom de cova, des del punt de vista geològic, es tracta d’un clar exemple de retrocés d’una vall fluvial per erosió regressiva, és a dir, la paret recula progres-

Temps de camí 2 h 30 min.

Desnivell 200 m.

Dificultat Baixa.

Cartografia Baix Camp. Institut Cartogràfic de Catalunya. Escala 1:50.000.

sivament per acció de les aigües que van erosionant el cingle. La tornada s’inicia seguint la mateixa ruta de l’anada; no obstant això, en arribar al pal senyalitzador del sender que porta a la font de la Llúdriga, cal con-

ALBERT MARTÍNEZ

La capçalera del riu Brugent. Itinerari de natura autoguiat. Medi físic-vegetació-fauna. Ajuntament de Capafonts.

tinuar pel camí de l’esquerra. Aquest camí baixa amb rapidesa mentre creua un bosc espès i desemboca a la pista que va paralel·la al curs del torrent, que mena fins a la carretera TV-7041.

2:30 h Arribada a Capafonts.

Capafonts, des dels Motllats.

La vall del riu Brugent, que es forma sota Capafonts, declarada espai d’interès natural (EIN), està constituïda per unes serres de gran valor ecològic, ubicades en el conjunt de les muntanyes de Prades. El riu Brugent és el principal agent modelador de la vall des del seu naixament a la font de la Llúdriga, des d’on les aigües s’escampen per la fèrtil plana sobre la qual s’enlaira Capafonts per continuar riu avall entre congostos i salts d’aigua fins a desembocar al Francolí.

Però el més important per a nosaltres és que la vall del Brugent acull una important diversitat de flora i fauna, des d’espècies de clima continental fins a les pròpies mediterrànies, des d’un auró fins a un margalló, des d’una fura fins a una àguila cuabarrada. És per això que l’Ajuntament de Capafonts ha editat uns itineraris de natura autoguiats (en format fullet) per la capçalera i el curs alt del riu Brugent, amb la finalitat de poder conèixer i interpretar el medi físic, la vegetació i la fauna. En l’excursió del mes de desembre us hem presentat una part del recorregut per la capçalera del barranc que

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

La vall del Brugent

dóna lloc al naixement del Brugent. És molt edificant poder fer l’excursió amb pas de naturalista, i aturar-nos en un determinat punt per llegir aquesta petita guia, quan ens diu per exemple: «A la dreta hi podem observar heura, marxívol, roser caní, sanguinyol, severa…» alhora que podem identificar aquestes plantes per mitjà de les fotografies de la guia; i encara: «Hi sentirem granotes i, amb una mica de sort, hi veurem alguna serp d’aigua.»

La zona del nostre recorregut

està dominada per grans moles calcàries, molt erosionables i que donen lloc a una gran quantitat de coves i balmes ben espectaculars com la cova de les Gralles; algunes d’aquestes cavitats, fins i tot, indicarien la presència humana des de fa més de 10.000 anys amb pintures rupestres.

Ferran Alexandri Més informació: www.capafonts.com www.brogitdelavall.com

L’excursió del mes 59

L’ENTREVISTA / Per Ton Barnils Carrera

Perejaume

«El cim és el lloc de plenitud de la muntanya i també el de la seva mort»

P

erejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és pintor, poeta i assagista. Entre la seva obra destaquen les exposicions «Postaler» (1984) o «Deixar de fer una exposició» (1999), i els llibres Oïsme (1998), Obreda (2003) o L’ L’obra i la por (2007) o Pagèsiques (2011). El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, i l’any 2006 amb el Premio Nacional de Artes Plásticas. En els anys 1988-1999 va instal·lar els vuit plafons circulars del sostre, i els tres del prosceni, del Gran Teatre del Liceu. També ha exposat a la Biennal de Venècia. Actualment es pot visitar a la Pedrera una retrospectiva de la seva ¿Quan descobreixes la muntanya i per què t’interessa tant?

M’interessa i m’agrada perquè allà on vaig néixer i on visc, a Sant Pol de Mar, al Maresme, hi ha muntanyes.

Recordo que un bon dia, en la primera adolescència, vaig sortir del poble i vaig començar a caminar fins arribar dalt d’un coll des d’on podia escollir on anar, si a la dreta, a l’esquerra, amunt o avall, i des d’on es contemplava un paisatge meravellós. Va ser com una il·luminació, una sensació de llibertat, de tria, i al mateix temps una sensació d’ufana espaial: la certesa que podíem conrear l’espai de la mateixa manera que conreem les plantes.

MNAC - JORDI CALVERES

¿La muntanya que més coneixes és el Montnegre?

Hi he viscut en diverses cases des que era molt jove, a can Riera, ca l’oller, can Rocosa, el Crous... Ara tinc el taller a can Basuny, al veïnat d’Olzinelles. Es troba a uns 600 m d’alçada molt a prop dels Replans, en ple Montnegre. Gairebé cada dia hi pujo. Entre d’altres coses, vaig triar aquell indret per la panoràmica que abasta. Durant anys he tingut una dèria pels llocs enlairats, pel goig d’habitar panoràmiques com més dilatades millor. ¿Podríem dir-ne d’això voler fer vida de cim? Ara em recloc una mica més.

60 Muntanya 898 / Desembre 2011

A banda del Montnegre i de la muntanya mitjana, ¿també has estat sovint al Pirineu, oi?

Sí, als estius marxava un parell o tres de mesos al Pirineu i m’instal·lava en una banda concreta, des d’on poder caminar, escriure, pintar, conèixer el bosc i la muntanya. Parlo de llocs

¿I fora dels Pirineus catalans?

Conec una part dels Pirineus aragonesos. En el tram que va de la vall de Benasc a la d’Ordesa hi ha el Bachimala, també anomenat pic de Schrader, en homenatge al científic francès del segle xix del mateix nom.

Justament Franz Schrader, un personatge important per al pirineisme, va inventar un aparell que sempre m’ha fascinat: l’orògraf. ¿I quina utilitat té?

L’orògraf és un aparell desmuntable i portàtil que es pot pujar dalt de la muntanya. Serveix per cartografiar una panoràmica de 360 graus en un pla. Però allò extraordinari de l’orògraf és el fet de dibuixar amb la mirada, de traçar els recorreguts de la mirada. Actualment encara es pot veure un dels que es va construir Schrader exposat al museu de Lurdes.

De fet, tu sempre dius que va ser durant el segle XIX que les muntanyes van créixer i que, en canvi, ara s’estan fent petites.

Bé, quant dic que les muntanyes es fan petites ho dic en un doble sentit: personal i col·lectiu. Personal perquè a mesura que passen els anys tot en la vida ho veus més petit perquè ja ho has experimentat i s’esmuny la potència de la descoberta. Això també passa amb les muntanyes: el primer cop que hi pugem, el Posets és un pic més desafiant que no pas quan ens hi hem enfilat diverses vegades. Però el mateix passa a nivell col·lectiu. A Catalunya i a Europa el gran moment d’alçament de les muntanyes va ser al segle xix. En aquells moments les muntanyes creixien, palpitaven. Fixa’t que són els anys de Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí o Joan Maragall. Ara, cent anys més tard, els Pirineus i els Alps s’empetiteixen. I el canvi climàtic accentua aquesta percepció: la vegetació mediterrània puja de cota en llocs com el Montseny, per exemple, i això fa que sigui un massís menys alpí, menys imponent.

Ara les muntanyes són un desert de rocs on només s’hi va per a l’oci i el negoci.

MNAC - JORDI CALVERES

com Mitjavila, sota el Taga, per la banda d’Ogassa; Costuix, damunt d’Àreu, a la vall Farrera o a prop del cim del Montmajor, a l’Alta Garrotxa.

¿I l’abandonament de muntanyes i boscos també hi juga un paper?

Sí, és clar, fa que el món de les muntanyes estigui molt més buit d’imaginari i, per tant, tingui una dimensió molt més reduïda. Quan les muntanyes eren regalades hi havia pastors, bosquerols, caçadors i tot el món agrari que els donava magnitud i collita. Hi podia anar el folklorista a recollir costums vives, Verdaguer a abastar tot el que hi trobava, el filòleg Joan Coromines, un gran caminador, a aprendre de la llengua, el geòleg, el catalanista, etc. Ara les muntanyes són un desert de rocs on només s’hi va per a l’oci i el negoci.

Has citat Jacint Verdaguer, que apareix en molts dels teus llibres. A Oïsme, per exemple, reprodueixes alguns dels dibuixos de muntanyes que va fer el poeta i que custodia L’entrevista 61

la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya. ¿Quina posició té Verdaguer en aquest moment de creixement de les muntanyes en la nostra cultura?

Per a nosaltres Verdaguer és el creador del paisatge: ell és el primer que alça el cap de la gleva, i la terra es posa dreta amb ell. La terra, amb Verdaguer, s’enaspra. Aquest gest de posar-se dret i posar la terra dreta el portarà a desitjar creuar els Pirineus catalans i, de l’aventura de creuarlos, en sortiran llibres com Excursions i viatges o Canigó. També la seva obra s’alça vertical, aplomadíssima.

Fixa’t que s’inicia fondíssimament amb un dels seus primers llibres, l’Atlàntida, i acaba en punta Al cel, que és el seu llibre pòstum. Com tota l’obra de Verdaguer, la muntanya és la terra en fuga zenital: una terra dreta i absoluta com si el món morís en cada muntanya. Tot això pren cos en la imatge tan verdagueriana de la muntanya i la creu.

Al teu llibre Els cims pensamenters fas referència a aquest misticisme dels pics.

Per què de fet el cim, que és el lloc de plenitud de la muntanya, el seu punt màxim, és també el lloc on la muntanya mor de patac. El punt on es produeix la plenitud òptica de la muntanya i la seva mortificació, mortificació simbolitzada en les creus que trobem al capdamunt de tants cims. Però és Antoni Gaudí l’artista que millor representarà la mortificació de les muntanyes a través de la seva putrefacció, que podem veure en les formes ondulades i desfetes, de fisonomia muntanyenca, que hi ha en edificis com la Sagrada Família o la Pedrera.

Actualment podem veure una exposició teva a la Pedrera. Els qui a banda d’estimar les muntanyes també estimin l’art, perquè totes dues coses sovint van juntes, ¿què hi trobaran?

Obra que he fet els darrers deu anys, amb una especial atenció a les més lligades a pedres i roques. Vídeos, dibuixos i instal·lacions en els quals surten muntanyes que minven, mengen, guixen, escriuen, s’ajeuen, giren, ballen...

NOTICIARI / Per Hèctor Abella

EXCURSIONISME

VI Congrés Excursionista Català

FIRES DE MUNTANYA

Fira de Muntanya de Vic i II Saló de Senderisme

D

e l’11 al 13 de novembre han coincidit a Catalunya diversos esdeveniments d’importància per a l’excursionisme, entre aquests també la 31a edició de la Fira de la Muntanya de Vic i la 2a edició del Saló de Senderisme Trek&Walk, a la Farga d’Hospitalet.

La Fira de la Muntanya de Vic, celebrada al recinte firal El Sucre, gràcies a la gran afluència de visitants, es va convertir en un espai de convivència entre la indústria turística i esportiva de muntanya, però també per als professionals, amateurs i aficionats al lleure de muntanya. Al llarg dels tres dies, la fira va comptar amb el mercat

62 Muntanya 898 / Desembre 2011

Juanjo Garra, Joan Casòliva, Marta Pérez, Iñigo Ayllón, Meritxelll Arderiu, Jaume Anglada, Judith Martínez o Jordi Gassió.

La segona jornada va tractar del tercer eix, dedicat a les entitats excursionistes, i va començar amb un interessant debat entre esportistes, representants dels mitjans de comunicació, d’entitats i de patrocinadors, moderat pel periodista de TV3, Xavier Bonastre.

A continuació, la següent ponència va tractar sobre la metodologia de creació d’una marca (la travessa Matagalls-Montserrat, en aquest cas). Tot seguit, representants del Centre Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista d’Olot i del Centre Excursionista Madteam van mostrar als assistents diferents models de gestió d’entitats.

Les darreres sessions del congrés van dedicar-se a la relació entre

l’excursionisme i les noves tecnologies (protagonitzades per Isabel Mas i per Enric Guillén) i les experiències de tres entitats (Centre Excursionista de Lleida, Centre Excursionista de Vilassar de Mar i Canyonig Club Punto Limite) en el seus mecanismes respectius de comunicació.

Després d’un taller d’oportunitats adreçat a les entitats, conduït per Atlas Sport Consulting, Joan Garrigós, president de la FEDME i Santiago Siquier, representant territorial de l’Esport a Barcelona de la Generalitat, van acompanyar a Jordi Merino en la cloenda oficial del congrés.

Esperem que aquest congrés hagi servit per reflexionar sobre el camí que segueix l’excursionisme, per com aquest s’ha desintegrat en diversos esports, de vegades difícils de relacionar, i també sobre el fet de la pèrdua d’incidència dels clubs excursionistes en la societat catalana.

d’ocasió, una dotzena d’activitats en què es podia participar, la presència d’una trentena d’expositors (entre aquests el Centre Excursionista de Catalunya), i una gran oferta de conferències i presentacions. El

diumenge es van tancar les portes amb una valoració molt positiva: segons Montse Rovira, regidora de Fires i Mercats «La fira ha superat les expectatives. Hem acollit 7.500 visitants, quan els esperats n’eren

FERRAN ALEXANDRI

renta anys després de la seva darrera edició, el dissabte 12 i el diumenge 13 de novembre es va celebrar a l’auditori del CosmoCaixa de Barcelona el VI Congrés Excursionista Català.

Sota el lema «Les entitats excursionistes al segle xxi», aquest congrés va dibuixar a través de les ponències d’experts en diversos aspectes relacionats amb el món de l’excursionisme, l’actual context social en què es desenvolupa aquest esport, conèixer com li afecten els canvis legislatius dels darrers anys i també aportar mecanismes que siguin d’utilitat a les entitats excursionistes per al seu manteniment i evolució.

El congrés es va inaugurar amb unes paraules de benvinguda de la Sra. Marta Ferrusola, la presidenta d’honor, i del Sr. Jordi Merino, el president de la FEEC. Durant la primera jornada es van treballar dos dels tres eixos del congrés: «Societat, cultura i esports de muntanya» i «Marc legislatiu», amb la participació d’especialistes en les diverses temàtiques, com Enric Faura, Francesc Roma,

FEEC

T

EXCURSIONISME

XXXV Aplec Excursionista dels Països Catalans

L

estructures receptives i hoteleres de la costera del Corall.

Com ha recordat Marco Tedde, síndic de l’Alguer, durant el discurs d’obertura, els voluntaris del CEA han organitzat la trobada de catalanoparlants més gran que la ciutat hagi acollit mai. Diverses entitat públiques i privades han contribuït al bon resultat de l’aplec, entre les quals cal destacar el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, el Parc

PEPA IGARTUA

’1 de novembre va cloure el XXXV Aplec Excursionista dels Països Catalans, que va tenir lloc a l’Alguer durant el pont de Tots Sants. Les xifres de l’esdeveniment, organitzat pel Centre Excursionista de l’Alguer (CEA) van superar àmpliament les expectacions més optimistes. De fet, els excursionistes que van ocupar pacíficament la ciutat i el territori van ser gairebé un miler, que van utilitzar per quatre dies les

6.000. A més, un total de 1.000 persones han participat en les activitats i el mercat d’ocasió ha incrementat les vendes un 10%. Ha estat una fira adient a la situació actual, més petita, però amb qualitat».

La 2a edició del Saló de Senderisme Trek&Walk va obrir les portes amb gairebé una vintena d’expositors relacionats amb el senderisme, el trekking i el turisme de muntanya, així com també amb la presència d’institucions; fins i tot amb estands de clubs i mitjans, com el Centre Excursionista de Catalunya i la revista Muntanya. L’objectiu del saló era presentar ofertes de senderisme per motivar la gent conèixer el paisatge no només de Catalunya, sinó de tot el món, en un ampli ventall d’ofertes per caminar per la muntanya. En aquesta edició es van obrir noves rutes per

promoure les caminades urbanes, i també en l’entorn professional.

Amb el nom d’Ofiwalk es va presentar una tendència prou practicada als Estats Units: un nou mètode que transforma la taula habitual de l’oficina en un escriptori adaptat a una cinta de córrer. A part d’això, es van realitzar presentacions i conferències sobre les diverses ofertes de turisme outdoor i excursionisme o viatges de natura que presentaven els mateixos expositors. El Centre Excursionista de Catalunya va fer una presentació del nostre club com a entitat capdavantera en els esports de muntanya per presentar el seu ventall d’activitats adreçades a tots els muntanyencs i públic general des del punt de vista de l’experiència i la formació.

de Port Comte, l’Àrea Marina Protegida de Cap de la Caça/Illa Plana, la Marina Militare Italiana, l’Ente Foreste della Sardegna, la Sovrintendenza Archeologica della Provincia di Sassari, la Federació Excursionista de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i moltes altres. Gràcies a aquesta gran sinergia va ser possible visitar el territori, però també participar en diversos actes culturals, com ara un cicle de conferències d’alt nivell científic, en les quals foren presentades les descobertes més recents de la història, la natura i l’arqueologia locals. El programa també va ser ric d’encontres musicals amb artistes algueresos i de la resta del territori del nord-oest de Sardenya.

A més d’això, l’aplec va permetre els participants de viure experiències úniques o novetats absolutes, com ara la presentació, per la primera volta a Sardenya, de les fotografies fetes en aquesta illa a la fi del vuit-cents de l’aleshores cònsol espanyol, l’excursionista català Eduard Toda i Güell.

Els organitzadors de l’esdeveniment van plantar una alzina sarda als jardins públics de l’Alguer, a prop del monument a la Unitat de la Llengua, utilitzant la terra portada de tots los Països Catalans, i aquest arbre continuarà creixent en record de dels relacions intenses entre sards i els germans de la banda de ponent.

Grup Directiu del Centre Excursionista de l’Alguer

Noticiari 63

NOTICIARI

CINEMA DE MUNTANYA

29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya l Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a Torelló de l’11 al 20 de novembre, ha destacat amb una edició d’alta qualitat cinematogràfica, amb més de 30 pel·lícules que es van projectar a la pantalla gran del teatre Cirvianum.

El primer cap de setmana va comptar amb la presència de l’alpinista britànic Doug Scott com a eix vertebrador, que va rebre de mans del director del festival, Joan Salarich, la Flor de Neu d’Honor, el màxim guardó que atorga el certamen com a reconeixement a la trajectòria alpinística.

The Sphinx es va emportar el gran premi Vila de Torelló i la Flor de Neu d’Or d’aquest festival. El film (71 min) és del director Vojko Anzeljc i compara dues expedicions es van encarar a l’Esfinx, una paret que sobresurt del Triglav, la muntanya més simbòlica d’Eslovènia. El millor

film de muntanya fou per Patagonia Promise, de Peter Mortimer i Nick Rosen, dels Estats Units. El premi Grandvalira al millor film d’esports de muntanya va ser per Trou de Fer,

TORELLOMOUNTAINFILM.CAT

E

The Sphinx, el film guanyador de la 29a edició del Festival Unnim de Cinema de Muntanya.

MEDI NATURAL

L’accés al Pedraforca pot quedar restringit

A

que al llarg del 2011 els Bombers de la Generalitat hagin hagut de fer més de vint rescats (tant de gent sense experiència com fins i tot monitors de grups infantils). La majoria d’aquests accidents són fruït d’imprudències dels caminants, que no van preparats per afrontar la muntanya.

El Pedraforca ha estat un reclam turístic per a la comarca del Berguedà, però això s’ha gestionat malament i se n’ha fet un mal ús, perquè ha estat tractat com si fos un parc temàtic. S’hi han fet curses de velocitat, amb més de 300 corredors (i 16.000 senderistes anuals!), que han davallat per la tartera ocasionant un greu impacte al terreny (fins i tot resten zones de roca pelada i de mal pas). L’accés amb cotxes també és un problema per a l’entorn cada vegada més massificat.

Esperem que es posi remei a aquesta situació al més aviat possible per tal de preservar el medi natural de l’entorn del massís del Pedraforca.

FERRAN ALEXANDRI

causa de la massificació, probablement aviat les autoritats restringiran l’accés al Pedraforca.

Aquesta notícia, que es va publicar a La Vanguardia (7-11-11), posa de manifest la voluntat de l’Ajuntament de Saldes de regular l’accés lliure a aquest massís per mirar d’aturar l’accidentalitat elevada i el deteriorament de la muntanya més emblemàtica del parc natural del Cadí-Moixeró. És una dada preocupant

sobre el descens de barrancs a l’illa de Réunion, de Pavol Barabás.

Per segon any consecutiu un article de la revista Muntanya s’endú el premi de periodisme al millor reportatge amb “Corrent per la muntanya”, de Joan M. Vives (Muntanya, 895). www.torellomountainfilm.cat

64 Muntanya 898 / Desembre 2011

ELS ARXIUS DEL CEC / Per Teresa Camps

L’homenatge de l’Art Català al Centre Excursionista de Catalunya

E

ssent president del Centre el Sr. Agustí Bou i Tort, l’any 1976 es va escaure la celebració del primer centenari de l’entitat. Entre els actes commemoratius es va plantejar un homenatge dels artistes catalans al Centre.

A tal fi es van aplegar 150 obres originals fetes pels artistes, homes i dones catalans vius i actius a Catalunya. D’aquestes obres, seixanta es van reproduir en ofset. L’acte va ser important, ja que els noms des artistes són representatius de diverses generacions. Uns, nascuts al llindar el segle xx; altres, nascuts abans de la guerra, i també una generació nascuda dins la dècada dels anys quaranta. La realització de la convocatòria va ser assumida per l’historiador Francesc Miralles i un equip de col·laboradors.

Es tracta d’obres d’ampli ventall: n’hi ha de figuratives i de formalment abstractes, fetes amb tècniques mixtes, a l’oli, a l’aquarel·la, dibuixos d’escultors, algun gravat, acrílics i alguna cera. Totes aquestes obres són representatives de la trajectòria dels seus autors, totes en reflecteixen la maduresa. Entre els autors hi trobem els més representatius pintors del moment, així com la presència d’escultors, que hi van aportar dibuixos.

Un llibre catàleg, editat a tot color, reprodueix la totalitat de les obres i les acompanya d’una síntesi biogràfica de cada artista. El llibre inclou a l’inici una selecció de textos d’escriptors i poetes catalans que glossen la muntanya, entre ells, Espriu, Foix, Joan Oliver o Pau Vila.

Per ordre alfabètic, el llistat d’artistes s’acompleix fins al final, mostrant un bell i complet panorama de la pintura catalana del moment: figures, paisatges i natures mortes conviuen amb treballs més innovadors on les formes i les matèries resolen les

obres. Cal dir que el pintor Joan Miró hi va contribuir dibuixant el cartell commemoratiu del centenari.

Al pròleg introductori del catàleg, el president Agustí Bou hi aporta una reflexió personal força interessant «Aquest treball ha volgut destacar aquest aspecte poc conegut fins ara, de l’activitat del Centre en la seva relació amb el món dels artistes».

Certament, aquesta relació va existir de manera relativament intensa al començament de la vida del Centre Excursionista de Catalunya, com ho recorda Francesc Miralles en el text introductori, on revisa la història de les mostres d’art fetes en els primers anys de la vida del Centre.

Certament, doncs, la relació entre els artistes i el Centre va existir i va

Coberta de l’Homenatge als artistes catalans. Centenari del Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1976.

donar bons fruits; possiblement ha esta una relació discontínua al llarg de molts anys, però sense cap dubte, va ser una relació interessant i possible gràcies a la semblança de les sensibilitats que han unit sempre els amants de la naturalesa i els artistes que n’han fet objecte del seu treball.

Reproducció del cartell commemoratiu al centenari del Centre Excursionista de Catalunya, original de Joan Miró, del qual se’n conserva un exemplar signat a llapis pel pintor.

Títol de la secció 65

INDEX / 2011

893 / FEBRER 8 Pel Pla de l’Estany 20 Ruta per la vall del Wakhan 32 Seguint el vol de l’àliga als Alps d’Innsbruck 42 Excursió i mapa de Montserrat 48 Sota el gel d’Andorra

894 / ABRIL 8 Ombrèr deth Montardo 16 Collegats a vista de lupa: els líquens com a protagonistes 28 Els camins de La Palma 40 Pels Alps de l’Ötztaler 48 Bonaventura Ubach (1879-1960), un biblista excursionista

895 / JUNY 8 Conangles, una cusra d’alt nivell 20 Corrent per la muntanya 28 Les columnes del Paradís 36 Petits muntanyencs 42 Lassen Volcanic

896 / AGOST 8 Passejant pel Montgrí 20 Andorra, un dia de ferrades 28 La ruta dels Gegants 36 Els Highlands.

L’Escòcia més salvatge 48 Via de Capsacosta.

Tots els camins porten a Roma

897 / OCTUBRE 8 D’excursió en terres de dips 18 Conversa amb Jordi Pons 28 Baikal, la perla de Sibèria 36 Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite 46 Visions del Kanchenjunga

898 / DESEMBRE 8 La volta a la Tinença de Benifassà 18 A peu per la baronia d’Escornalbou 24 Parlem amb Joan Picazos.

32 A la recerca del riu amagat: l’Abisso di Trebiciano.

42 Escalada d’extrema dificultat a la cara nord de Montserrat

66 Muntanya 898 / Desembre 2011

Productes catalans, qualitat en versió original.

DOP

DOP

Formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya

Mantega de l’Alt Urgell i La Cerdanya

IGP

Vedella dels Pirineus Catalans

IGP

IGP

Poma de Girona

Fesols de Santa Pau

Llonganissa de Vic DOP

IGP

DOP

Pera de Lleida

DOP

DOP

DOP

Mongeta del Ganxet

Les Garrigues

Siurana

IGP IGP

IGP DOP

Oli de l’Empordà

Torró d’Agramunt

Calçot de Valls

Pollastre i Capó del Prat

Patates de Prades

Oli de Terra Alta DOP

DOP

IGP

Avellana de Reus

Arròs del Delta de l’Ebre

Clementines de les Terres de l’Ebre

DOP

I per acompanyar: Pa de pagès Català

Oli Del Baix Ebre -Montsià

Catalunya. Versió original.

Les DOP i les IGP són distintius oficials reservats a productes típics arrelats a una regió que els proporciona un caràcter específic i un sabor inimitable.

Són el resultat de l’estreta relació existent entre el producte, l’entorn i el talent humà.

gencat.cat/dar

Títol de l’article 3

© Lafouche, M. Dalmasso, J. Chavy

Arnès CORAX Tan versàtil com vulguis.

CORAX Arnès regulable, molt confortable.

Dissenyat per a l’escalada, l’alpinisme o per a les vies ferrades... Dissenyat per a tu.

4 Muntanya 894 / ABRIL 2011

www.petzl.com/CORAX