De La Electricidad SA a l'ABB by museuhistoriasabadell

QUADERNS DE PATRIMONI 12

De La Electricidad, SA a l’ABB Un exhaustiu estudi d’arquitectura industrial, amb un rerefons: la història d’una empresa centenària i pionera en la producció de maquinària elèctrica al país

Fira Sabadell

Carrer de les Tres Creus, 202

QUADERNS DE PATRIMONI 12

De La Electricidad, SA a l’ABB

COORDINACIÓ I EDICIÓ Museu d’Història de Sabadell © DE L’EDICIÓ Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell © DELS TEXTOS Txema Romero Gemma Ramos Joan Codina Joan Comasòlivas Genís Ribé Vimusa © DE LES FOTOGRAFIES Ajuntament de Sabadell Arxiu del Club Natació Sabadell Arxiu Fotogràfic del Museu de CASSA Arxiu del Gremi de Fabricants de Sabadell Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Fotogràfic, ICUB Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Ajuntament de Sabadell Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell TAF Vimusa Francesc Casañas i Riera / AHS Juanma Peláez / Ajuntament de Sabadell Toni Peñarroya / MHS Prats fotògraf Txema Romero

AGRAÏMENTS Josep Abellán Guillem Barceló (Alephlab, SL) Agustí Candela Fernando Castro Esteve Deu José Luis Domínguez Jaume Fonts Manel Galícia Magda Lladó Jaume Miró José Naranjo Jordi Noguera (Alephlab SL) Salut Pardellans Ricard Perich José Luis Piedrafita Josep Puig Hans Reist Marisol Roig Maria Dolors Suárez Encarnación Suárez Francesc Tomàs Antoni Valls

DISSENY GRÀFIC I PRODUCCIÓ Dilema IMPRESSIÓ Graf Quatre CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Assessoria Lingüística. Ajuntament de Sabadell DIPÒSIT LEGAL B-27379-2013 ISBN 978-84-922173-4-2

FOTOGRAFIA DE COBERTA La nau de la foneria de La Electricidad SA, construïda al costat de l’estació del Ferrocarril del Nord, anys 1920. COL·LECCIÓ QUADERNS DE PATRIMONI II Època Sabadell, desembre 2013

Autor desconegut / AHS FOTOGRAFIA DE CONTRACOBERTA Vista actual del recinte firal Fira Sabadell.

Juanma Peláez / Ajuntament de Sabadell

QUADERNS DE PATRIMONI 12

De La Electricidad, SA a l’ABB. Història i evolució d’un complex industrial Txema Romero Gemma Ramos

Amb la col·laboració de: Joan Codina Joan Comasòlivas Genís Ribé VIMUSA

Portada del catàleg d’empresa «La Electricidad. Brujas, Frêne y Agazzi», 1906. AHS

Joan Codina, Joan Comasòlivas i Genís Ribé

Breu història d’una empresa centenària

La Electricidad, SA: Evolució arquitectònica Txema Romero

La nau de 1916 i les primeres edificacions

Gemma Ramos

Formació de l’illa industrial: materialització del projecte (1946-1954)

Gemma Ramos i Txema Romero

VIMUSA, Habitatges Municipals de Sabadell, SA

El conjunt de la Electricidad, SA: conclusions

El projecte de rehabilitació i transformació en recinte firal. Fira Sabadell (2005–2007)

Bibliografia

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 5

6 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Breu història d’una empresa centenària* Joan Codina Joan Comasòlivas Genís Ribé**

L’empresa La Electricidad, des de la seva fundació l’any 1897, fins al tancament definitiu com a Asea Brown Boveri, l’any 2000, ha estat una de les empreses emblemàtiques i més importants de la producció d’aparells, motors i maquinària elèctrics en l’àmbit local, català i espanyol

f Seccionador de corrent procedent

Les principals empreses, a escala mundial, dedicades a instal·lacions i a maquinària elèctrica de corrent continu es fundaren entre els anys 1847 i 1885. En l’Exposició Internacional de l’Electricitat de Frankfurt de l’any 1891 es presentà la generació i transport d’energia en corrent altern, amb tant d’èxit, que a partir de llavors aquesta s’emprà majoritàriament. Molt aviat a Catalunya, entre finals del segle XIX i principis del XX, es crearen algunes empreses del mateix subsector, una de les quals fou «La Electricidad» de Sabadell. Altres empreses catalanes pioneres foren: la Societat Espanyola d’Electricitat (1881), la Planas i Flaquer de Girona (1884), la Vivó i Torres de Barcelona, la Industria Eléctrica de Barcelona (1896) i la Electra Industrial de Terrassa (1917). Un dels pioners de l’electrificació a Sabadell fou Joan Brujas Pellisser (1845– 1920). Aquest fabricant tèxtil, el 1894, portà a terme una doble iniciativa: d’una banda, instal·lar una central de producció elèctrica i, d’una altra, un petit taller

del vapor Buxeda Nou. Aquest és un dels primers interruptors elèctrics que fabricà La Electricidad SA per a un establiment industrial de la ciutat. Segona dècada del segle XX. MHS

* Els continguts d’aquest apartat parteixen del text de la memòria de la intervenció arxivística 19962000 publicat a la col·lecció <Eines de l’arxiu>, núm. 1 (AHS): Joan Comasòlivas i Font, Albert Taulé i Tello i Jordi Torruella i Llopart (2001), Inventari del fons de l’empresa ABB Generación, S.A. (Sabadell), antiga La Electricidad, S.A. 1896-1996. ** Joan Codina (enginyer tècnic industrial i extreballador de l’empresa), Joan Comasòlivas (arxiver i director del MHS i de l’AHS) i Genís Ribé (historiador i tècnic del MHS).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 7

El 1897 Brujas fundà una raó social amb l’enginyer Emilio Frêne i amb E. Rafael Agazzi anomenada La Electricidad

Planxa litogràfica per imprimir obligacions de l’empresa La Electricidad, SA, 1915. MHS, donació de Hans Reist / fotografia: Toni Peñarroya / MHS

Turbina Francis amb regulador, fabricada per La Electricidad, SA, ca. 1915. Procedència: molí d’en Torrella / Indústrias Casablancas, SA Arxiu fotogràfic del Museu de CASSA

de construcció i reparació de maquinària elèctrica de corrent continu ubicat a la plaça del Duc de la Victòria (actualment plaça del Gas).1 El 1897 Brujas fundà una raó social amb l’enginyer Emilio Frêne i amb E. Rafael Agazzi anomenada La Electricidad,2 que es dedicava a instal·lacions i maquinària elèctrica per als rams de l’enllumenat elèctric, producció i transmissió de força i telefonia. El taller, l’any 1898, estava al carrer de la Mina (actual carrer de Ferran Casablancas), xamfrà amb el del Reixat (actual carrer del Doctor Crehueras), i tenia 16 obrers. Dos anys més tard, el 1900, s’instal·laren en uns locals de lloguer al carrer de Bonavista, 16, i aleshores ja tenia 35 treballadors. Per altra part, el negoci de fluid elèctric evolucionà fins a constituir-se una nova empresa l’any 1899: La Energía. 1 Per a més informació podeu consultar Xavier MORENO i Núria JUAN-MUNS. L’electrificació a Sabadell, 1913-1922. Sabadell. Treball mecanografiat (MHS). També la Revista Lesa (Sabadell) de l’any 1937. 2 Per deformació del cognom d’aquest darrer soci, popularment era coneguda com «Ca la Gràcia», i encara avui dia hi ha persones que l’anomenen així.

8 QUADERNS DE PATRIMONI 12

El 1911 es constituí La Electricidad SA (LESA),3 i aquest mateix any començà la construcció de màquines de corrent altern. Continuava ubicada en el mateix lloc. El primer Consell d’Administració el presidia Jaume Brutau Manent (fabricant), el director gerent era Emilio Frêne Monval (enginyer), el vicepresident era Joan Brujas Pelliser (comerç) i actuava com a secretari Gabriel Casals Pena (advocat). En tota l’etapa LESA, el principal accionista fou la família Brutau i membres d’aquesta exerciren sempre el càrrec de presidència del Consell d’Administració o de direcció i gerència i també, a vegades, ambdós càrrecs. L’any 1912 la LESA comprà a Josep Badia Capdevila i a Pere Turull Comadran uns terrenys en el paratge anomenat «plana de l’Ametller», on es volia construir la nova fàbrica. Entre els anys 1914 i 1917 es van realitzar diversos avantprojectes d’aquest futur complex industrial. L’any 1916 es construí el nou taller destinat a la foneria per a l’autoproveïment de peces foses, el qual seria dirigit per Joan Lladó i Font, modelista, fins l’any 1927. De la memòria que s’adreça a l’Ajuntament l’any 1918 per demanar la formació d’una sola illa industrial (un tram del carrer del Comte Borrell la dividia en dues),4 es desprèn que la fàbrica s’emplaça en un solar de la seva propietat i en altres terrenys arrendats, de 8.500 m2. En els anys vint i trenta se succeeixen petites ampliacions. Durant la Guerra Civil l’empresa fou col·lectivitzada (La Electricidad, EC), i entre els anys 1936 i 1938 s’hi fabricaren, entre altre material bèl·lic, vehicles blindats de combat, aparells i màquines elèctriques, sirenes per alertar dels bombardejos aeris, vasos de granades de mà i armadures de bomba. En un període inicial fou proveïdora de la Generalitat de Catalunya (Comissió d’Indústries de Guerra) i del Govern Central (Ministeri de Defensa Nacional), i a partir de finals de novembre de 1937 passà a dependre directament de la Subsecretaria d’Armament (DEU, 2005; MADARIAGA, 2008; GARCIA-PLANAS, 2010). Un cop acabada la Guerra Civil, i aconseguida l’autorització de formar la «illa industrial» (1943), es presenta el projecte per als nous tallers (1946) per tal de reunir en un sol lloc totes les instal·lacions industrials, la major part de les quals estaven ubicades fins aleshores al número 16 del carrer de Bonavista. Es construeix el nou taller, paral·lel al carrer de Covadonga, i a partir del any 1954 totes les seccions ja s’havien traslladat als nous tallers del carrer de Covadonga, 372. En aquesta època la producció es centrà en: transformadors, generadors i motors de corrent altern i continu, grups bomba, turbines hidràuliques, quadres de distribució, disjuntors i peces de ferro foses. Totes eren per a potències relativament petites i per a mitjana i baixa tensió. El disseny era propi, l’efectuava el Departament Tècnic sota la direcció del Dr. Enginyer Industrial Juan Corrales Martín. L’any 1955 es signà un contracte de llicència amb l’empresa suïssa Ateliers de Construction Oerlikon, per a la fabricació de màquines elèctriques de potències i tensions més grans, encara que també se’n continuaven fent del tipus LESA. La LESA va ser la més gran de les empreses metal·lúrgiques locals (el 1961 tenia uns 480 empleats) i va ser la pionera a Sabadell a tenir una escola d’aprenents que 3 L’escriptura de constitució de la societat fou autoritzada el 9 de febrer de 1911 pel notari José Poal Jofresa (AHS. Fons de l’empresa ABB. D3 728/2). 4 Proyecto de modificación del Plano general de Sabadell para la formación de una gran manzana

Autor desconegut Fons Ricard Simó Bach, AHS.

Joan Brujas Pelliser (1845-1920) Joan Brujas era un empresari del sector tèxtil d’aparells i acabats, i va ser el pioner de l’electricitat a Sabadell. L’any 1894 va construir una central elèctrica a la plaça del Duc de la Victòria (ara plaça del Gas) cantonada amb el carrer de Sant Pere, moment en què aconseguí un contracte amb l’Ajuntament per il·luminar els carrers del centre de Sabadell. Aquest primer enllumenat públic de la ciutat va conviure amb la il· luminació preexistent dels fanals de gas i de petroli. L’any 1899 creà La Energía SA, consolidant aquesta central productora de fluid elèctric. Fou un personatge molt reconegut en el món empresarial, social i financer sabadellenc: presidí el Gremi de Fabricants entre els anys 1897 i 1898, també fou president de l’Orfeó de Sabadell (1911-1913) i entre els anys 19121920 ostentà el càrrec de director president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

destinada a uso industrial, 1918 (AHS. Fons de l’empresa ABB. D3 1730/11).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 9

10 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Les instal·lacions de la fàbrica de Sabadell, ja en mans de l’empresa Brown Boveri Oerlikon, SA, l’any 1968. TAF, cedida per Joan Codina

g Coberta i contracoberta de la revista Lesa (La Electricidad E[mpresa] C[olectivizada]-Construcciones Electro-mecánicas), núm. 1, febrer de 1937. AHS

f Vehicle blindat de combat de la CNTFAI de Sabadell, fabricat a la LESA, davant de la catedral de Barcelona. Setembre de 1936. Autor desconegut / Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-Arxiu Fotogràfic, ICUB

es creà el 1958, com les que tenien les grans indústries metal·lúrgiques barcelonines. La fabricació sota llicència s’anà incrementant i començaren a incorporar-se a l’empresa enginyers suïssos tant en el Departament Tècnic com en el de Producció, a fi d’anar introduint la seva tecnologia i els seus mètodes de fabricació. Finalment, l’any 1962, els Ateliers de Construction Oerlikon passaren a fer-se càrrec de la majoria accionarial de l’empresa, la qual passà a denominar-se Oerlikon Eléctrica, SA (OESA). Això va implicar una reorganització de l’empresa, es nomenà un conseller delegat suís (amb funcions de director gerent) i, en canvi, el president del Consell d’Administració, que per imposició legislativa havia de ser espanyol, va continuar essent el mateix que ja hi havia, en Jaime de Semir i de Carróz. La seu social passà a Barcelona, al passeig de Gràcia, on a més hi havia el Departament de Vendes i, molt aviat, s’hi creà una Divisió d’Enginyeria d’Instal· lacions, que elaborava projectes (centrals elèctriques, indústries, etc.) utilitzant aparells fabricats principalment als tallers de Sabadell i de Suïssa. Per a la fàbrica de Sabadell es nomenà un director suís, en Hans Reist; l’aleshores director tècnic, en Juan Corrales, deixà l’empresa i es dedicà a la docència, camp en què va arribar a ser un dels professors més emblemàtics de l’Escola d’Enginyers Superiors de Barcelona. En l’etapa OESA es fabricaven transformadors i màquines rotatives; a poc a poc, s’incrementaren les potències d’aquestes màquines i això comportà una manca d’espai en els tallers. S’efectuaren diverses ampliacions i reformes. En primer lloc, l’any 1964, la nau de la foneria es convertí en la nova caldereria (la que existia era molt petita i estava ubicada a l’illa limitada pels carrers de Covadonga, Comte

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 11

Transformador per a la subestació elèctrica de Sentmenat, fabricat per la Brown Boveri de Sabadell. Juny de 1985. Autor desconegut, cedida per Josep Puig

12 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Borrell, Montcada i Bonavista). Uns anys més tard, el 1966-1967, atès que es fabricaren els primers transformadors per una tensió de 220 kV, es construí un laboratori d’assaigs d’alta tensió i també es cobrí una zona d’uns 1.500 m2, on s’instal·là un pont grua de 120 tones, per al muntatge i assaig de transformadors. L’any 1968, a Suïssa, la Brown Boveri & Co (BBC) absorbeix Ateliers de Construction Oerlikon i la companyia resultant rebé el nom de la primera. A Espanya, atès que la marca Oerlikon tenia molt de prestigi, es decidí nomenar-la Brown Boveri Oerlikon, SA (BBO) i esdevingué el representant a Espanya del grup Brown Boveri. La seva activitat fou la fabricació i venda d’equips elèctrics per a la generació, transport i utilització de l’energia elèctrica. Tenia la social en unes noves oficines a Barcelona (ocupaven dues plantes completes de l’edifici Winterthur de la plaça de Francesc Macià) on també hi havia els departaments de Vendes, Enginyeria d’Instal·lacions, Administratiu i d’Acopis de Materials. A Madrid també hi havia un altre departament de Vendes i d’Enginyeria. Disposava de delegacions de vendes a Bilbao i Gijón. De president del Consell va continuar el mateix, en canvi el director gerent, al cap d’un temps, va ser substituït per un altre també suís. A la fàbrica de Sabadell —amb una plantilla de 260 operaris directes i 240 empleats— no es produïren canvis d’organització. En els terrenys on hi havia hagut l’antiga caldereria es construïren dues noves naus de 1.500 m2 cadascuna, destinades a la fabricació d’algunes parts de les màquines rotatives. El 1973 s’eliminà el nom Oerlikon i l’empresa passà a denominar-se Brown Boveri de España, SA (BBE), la qual tenia una plantilla de 680 persones. A Sabadell, s’adquiriren els locals de «Transportes Llobet» ubicats al carrer de les Tres

Creus i es reformaren: els baixos s’utilitzaren com a magatzems i el pis per al Departament d’Informàtica. Poc més tard, el 1975, es produí un canvi de director gerent, càrrec que passà a mans d’un espanyol i això comportà que l’any següent es centralitzessin totes les oficines a Madrid, i a Barcelona només hi quedaren una delegació de vendes i la seu social. A la fàbrica de Sabadell el director Hans Reist passà a «Delegado de Gerencia en Cataluña» i en substitució seva es nomenà també un espanyol. En aquesta etapa (1974-1976) afloraren diversos conflictes laborals importants, els quals tingueren com a punt culminant la vaga del metall de la tardor de 1976, en el marc de la negociació del conveni metal·lúrgic. Els esdeveniments polítics i socials, amb la mort del dictador el novembre del 1975, s’havien precipitat, i la lluita per reivindicacions laborals eclosionaren en un marc que depassava el món productiu i abraçava de ple la lluita política i social, ara protagonitzada per un moviment obrer en el qual la força del sector del metall era fonamental. La vaga, com és lògic, també afectà la fàbrica de la Brown Boveri de Sabadell, la qual hagué d’aturar la seva activitat; la tensió entre treballadors enquadrats en els sindicats majoritaris encara il·legals (CCOO, USO...) i els càrrecs directius fou elevada, però finalment a peu de fàbrica no es produïren incidents remarcables.5 El 1978 es creà l’empresa REPELEC, que s’encarregà de la reparació i el manteniment de les màquines fabricades a Sabadell. Es construí una nau nova, molt senzilla, ubicada en els terrenys de l’illa compresa pels carrers de Covadonga,

Segment del motor anul·lar per al molí de boles més gran del món, fabricat per l’ABB de Sabadell: mina d’or New Mont Gold, dels EUA, Estat de Nevada. Desembre de 1991. Prats fotògraf, cedida per José Luis Piedrafita

5 Com diu l’autor Albert Arnaus i Picañol (2002), aquesta fou una «vaga laboral, però també vaga fortament polititzada, que marcà el pols de la societat sabadellenca de l’època i deixà un record inesborrable».

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 13

Fites més emblemàtiques en les màquines construïdes a Sabadell (1962-1992) Transformadors

Generadors

1962

primeres unitats per a forns d’arc per a gran corrent (51.270 A), per a Hidro Nitro SA, fàbrica de Monsó (Osca).

primera unitat de format mitjà (14.000 kVA / 375 rpm) per a la Central Hidroelèctrica d’Oliana.

1962 primera unitat per a una tensió de 110 kV (Central Hidroelèctrica d’Oliana).

primeres unitats (2) reversibles d’Espanya (generador-motor) per a la Central Hidroelèctrica de Santiago, Orense (32.000 kVA, 500 rpm).

1964

1972

primeres (3) unitats per a 220 kV (Central Hidroelèctrica de Riba-roja).

màquines reversibles (2), aleshores els generadors de major potència instal·lats a Espanya (152.500 kVA, 600 rpm), per a la Central Hidroelèctrica de Villarino II (Zamora).

1970 dues unitats per alimentar rectificadors d’alta corrent (85.000 A de corrent continu, la més gran a Espanya), per a la factoria de Solvay a Martorell.

1975 tres unitats monofàsiques per al forn d’arc de més corrent d’Espanya (135.000 A), per la fàbrica de Carburos Metálicos a Dumbria (La Coruña).

1981 primeres unitats (4) fabricades a Catalunya, per a 440 kV (Central Hidroelèctrica d’Estany Gento).

1983 un autotransformador de 500 MVA, 400/ 220 kV, el de major potència fabricat a Catalunya, per a la Subestació Transformadora de Sentmenat (Hidroelèctrica de Catalunya).

1964

1976 generadors tipus bulb i reversibles, els de més gran potència d’Espanya fins avui dia (27.000 kVA, 130.4 rpm), per a la Central Hidroelèctrica de Guijo de Granadilla (Càceres).

1977 unitats reversibles (4), per a la Central Hidroelèctrica d’Estany Gento, (125.000 kVA, 600 rpm).

1984 màquines reversibles (3), fins avui les de major potència d’Espanya, per a la Central Hidroelèctrica de La Muela, València (200.000 kVA, 500 rpm).

1988 generadors dièsel (2), en aquesta data dels més grans fabricats al món, per a la Central Dièsel d’Adolfo López Mateos, Mèxic (40.000 kVA, 100 rpm).

Motors D’asíncrons es fabricaren alguns dels tipus més grans del grup ABB, un dels destacats:

1980 unitats (2) per a la Central Tèrmica Meirama, Lleó (11.190 kW, 1.500 rpm). D’anul·lars se’n fabricaren diversos, tots per a l’exportació, el més emblemàtic:

1992 unitats (2), les més grans del món per a molins de boles, per a la companyia Newmont Gold de Nevada (EUA), d’11.186 kW, 13 rpm. 14 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Els tallers de la nau principal de la fàbrica en ple rendiment, poc abans de cessar la seva activitat. Fabricació d’un alternador dièsel per a la Central de Linoperamata, a Grècia. Any 1992. Prats fotògraf, cedida per José Luis Piedrafita

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 15

Relació cronològica i documental de la història de l’empresa: dels antecedents a la LESA i fins a l’ABB

1894–1896 Juan Brujas Pellisser 1900–1903

1897–1908 Brujas, Frêne & Agazzi

1909–1910 Frêne & Agazzi

1911–1962

Huber y Wegmann en Comandita, Sociedad Española Oerlikon

1903–1913

Huber y Cia. en Comandita, Sociedad Española Oerlikon

1914-1927

Schindler y Behn en Comandita, Sociedad Española Oerlikon

La Electricidad SA 1927-1966

1962–1968 Oerlikon Eléctrica SA

Schindler y Cia. en Comandita, Sociedad Española Oerlikon

1914-1968

1968–1973 Brown Boveri Oerlikon SA

1973–1986 Brown Boveri de España

1986–1989 Catalana de Maquinaria Eléctrica (CADEMESA)

1990–1996.08 Asea Brown Boveri

1996.08–1998.12 ABB Generación División Fabricación Este 16 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Sociedad Anónima Española de Electricidad Brown Boveri

Montcada, Bonavista i Cardona (a tocar i paral·lela a les naus d’en Balaguer). La fàbrica de Sabadell assolí el màxim d’empleats (535). El 1982 es rebé una comanda per fabricar els primers transformadors per una tensió de 400 kV, fet que comportà l’adequació del laboratori d’alta tensió (especialment s’amplià la tensió del generador d’ones de xoc fins a 2.400 kV). Una mica més tard, el 1984, s’aconseguí la comanda de tres generadors de 200.000 kVA (els més grans que s’hi construïren) per a la central de la Muela (València) i, com a conseqüència, s’amplià la capacitat del fossar per a assaigs i equilibrat de grans rotors per acollir-ne de fins a un pes 300 tones. Per altra part, s’instal·là un pont grua de 200 tones que permetia treballar conjuntament amb el ja existent de 120 tones. Per això s’elevà part de la coberta de la nau central i es col·locaren uns rails, per damunt dels existents, pels quals circulava el nou pont grua. En el marc de la reconversió industrial espanyola iniciada els anys 1980, arribà la corresponent als fabricants de béns d’equips elèctrics. En aquell moment hi havia tres grans empreses a Espanya: Westinghouse, SA (WESA), General Eléctrica Española (GEE) i Brown Boveri de España (BBE). La capacitat de producció del conjunt era molt superior al mercat existent. El 1986, WESA es desvinculà dels nord-americans i canvià de nom per dirse CENEMESA —Constructora Nacional de Maquinaria Eléctrica, SA—6 i a

Distribució i usos de les diferents instal·lacions de la fàbrica de Sabadell a l’any 1986 (CADEMESA), les quals ocupaven un total de 25.718 m2. Segons documentació de l’empresa cedida per Joan Codina

6 CENEMESA neix l’any 1930. L’any 1972 és absorbida per la multinacional Westinghouse, fins que el 1986 torna a denominar-se CENEMESA, quan no és tan sols una societat dedicada a la fabricació de béns d’equips elèctrics, sinó un grup industrial que aplega diverses companyies.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 17

03 06

Plànol guia de l’entorn urbanístic on s’instal·laren i aixecaren els diferents edificis industrials de l’empresa La Electricidad, SA / ABB al llarg del segle XX (referències del nomenclàtor segons l’època). 1 Taller del carrer de Bonavista, 16 (1900) 2 Foneria i naus dels carrers de Covadonga, Comte Borrell, Montcada i Topete (1916-1930’s) 3 Caldereria dels carrers de Covadonga, Comte Borrell, Montcada i Bonavista (1916-1950’s) 4 Tallers nous de 1946 5 Magatzems i informàtica, carrer de les Tres Creus (1973) 6 Nau dels carrers de Covadonga, Montcada, Bonavista i Cardona (1978)

18 QUADERNS DE PATRIMONI 12

més comprà a BBE el 50% de les seves accions. La fàbrica de Sabadell passà al grup CENEMESA i a denominar-se Catalana de Maquinaria Eléctrica, SA (CADEMESA);7 en canvi, la majoria d’empleats de les oficines de Madrid continuaren pertanyent a la BBE. En aquesta data la plantilla de fàbrica era de 404 treballadors en total. Tot el grup CENEMESA pertanyia al holding ARBOBYL8 amb seu a les Illes Seychelles i Pietro Fascione n’era el president del Consell d’Administració. El seu pla fou el de sanejament i posterior venda del grup. Aquest tenia fàbriques a Còrdova, Erandio, Valladolid, Reinosa i Sabadell, amb produccions duplicades, i es procedí a repartir els productes. A Sabadell es quedaren els grans generadors de tots els tipus i els motors síncrones, els transformadors es concentraren a Còrdova i els motors asíncrones a Reinosa; les d’Erandio i Valladolid es tancaren. Al mateix temps, es reduïren les plantilles per mitjà de baixes voluntàries incentivades. El 1988 la GEE també s’integrà en el grup prenent el nom de CONELEC i com a conseqüència ARBOBYL tingué el control de tot el sector espanyol. Finalment, un cop s’acomplí el pla de sanejament previst, el 1990 la multinacional ABB comprà la totalitat del grup. Asea Brown Boveri (ABB) es constituí l’any 1988 a partir de la fusió de dues grans multinacionals del sector de l’electrotècnia, la sueca ASEA i la suïssa Brown Boveri & Co (BBC). ABB passà a ocupar la primera posició en el rànquing mundial del sector de l’electromecànica, per davant de Siemens, Hitachi o General Electric. El Grup ASEA tenia, des del final de 1967, una filial a Espanya: la companyia Construcciones Eléctricas ASEA de Sabadell, SA (ASEA-CES), que fabricava motors de baixa tensió i equips de control i de distribució. A partir de 1988, s’anomenà ABB Motores. ABB presentà un nou pla de reestructuració.9 ABB de España es constituí com un holding d’empreses segons els segments de negoci: la generació d’energia (ABB Carbón, ABB Generación), la transmissió d’energia (ABB Subestaciones, ABB Trafo), el transport (ABB Tracción), la indústria (ABB Industria), els serveis (ABB Service), la distribució d’energia (ABB Metron) i els motors (ABB Motores). Per altra part, la companyia s’estructurà en cinc grans centres de producció; dos dels quals, ABB Galindo i ABB Sabadell, pertanyien a ABB Generación i s’hagueren de repartir els productes (ambdós fabricaven generadors de tots els tipus). A la fàbrica de Sabadell s’adjudicaren els generadors hidràulics mitjans, els dièsel lents i semiràpids i els motors síncrones anul·lars, mentre que a Galindo (Biscaia) es dedicaren als grans generadors. A Sabadell, l’any 1989, hi treballaven 350 persones i el pla industrial d’ABB preveia que es reduís a 217 persones.10 L’any 1990, per mitjà de noves baixes voluntàries incentivades i prejubilacions, la plantilla quedà reduïda a 167 persones. L’any 1993 es produí encara una altra reducció d’empleats (prejubilacions via un ERO) i només en quedaren 89. A poc a poc, els generadors de tipus dièsel lent i motors anul·lars havien anat passant a Galindo i, a Sabadell, només es fabricaren els hidràulics mitjans i els dièsel semiràpids. L’any 1996 la fàbrica de Sabadell passà a dir-se «ABB Generación División Fabricación Este» i finalitzà oficialment les seves activitats el desembre de 1998. La producció es va traslladar al llarg d’aquell any a la fàbrica de Galindo, on s’hi traslladaren alguns treballadors. Pel que fa a la resta, una part els prejubilaren i altres foren recol·locats a ABB Motors (Sant Quirze del Vallès) i ABB Subestaciones (Viladecans). La companyia ABB Service, dedicada al manteniment correctiu i preventiu, la reparació i la modificació de màquines elèctriques rotatives, transformadors i sistemes elèctrics per a la indústria en general, havia ubicat la seva seu a Catalunya a una part de les naus de Sabadell amb entrada pel carrer de les Tres Creus i fou l’única que romangué a la fàbrica fins a finals de l’any 2000.

7 D’acord amb el Boletín de la Propiedad Industrial, es dedica, entre altres qüestions, a «material fijo para ferrocarril, calderería, generadores eólicos y solares, maquinaria nuclear de mantenimiento, motores, turbinas, compresores, prensa, dinamos, alternadores, grupos electrógenos, máquinas eléctricas, aparatos, instalaciones y sus órganos para la producción, la distribución y la utilización de la energía». 8 Segons Mundo Obrero (13.12.1989) Arbobyl és una societat de gestió que no té tecnologia pròpia i que no està disposada a invertir. Vol convertir-se en un mer instrument per al sanejament de les empreses amb diner de l’erari públic, per posteriorment, vendre-les al millor postor. 9 La intenció d’ABB fou reestructurar el grup prenent com a base cinc grans centres de producció: Trápaga i Galindo al País Basc, Reinosa, Còrdova i Sabadell. Aquesta última només fabricaria aparells de generació. 10 La Vanguardia, 30.12.1989.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 19

20 QUADERNS DE PATRIMONI 12

La Electricidad, SA: evolució arquitectònica Txema Romero Gemma Ramos*

El disseny de l’obra arquitectònica i la construcció del complex industrial de La Electricidad entre els anys 1914 i 1954 té dos noms propis: Josep Renom i Costa i Francesc Izard i Bas La nau de 1916 i les primeres edificacions Txema Romero Precedents i avantprojectes

Entre 1914 i 1917 l’arquitecte Josep Renom va realitzar tot un seguit d’avantprojectes per a l’empresa La Electricidad SA, localitzats per l’historiador de l’art Josep Casamartina i Parassols a l’arxiu privat de l’arquitecte.1 Aquest descobriment va permetre establir l’autoria de Renom sobre la nau construïda el 1916 entre els carrers dels Montcada, Topete (avui, Alfons Sala) i Covadonga, fins aleshores només intuïda i atribuïda a l’enginyer Francesc Izard. Aquests documents són els més antics localitzats pel que fa a la instal·lació de La Electricidad als terrenys compresos entre els carrers de les Tres Creus, de Covadonga i d’Alfons Sala i ja contenen les principals directrius de l’obra futura, així com la f Detall del rètol de la foneria de La Electricidad SA, construïda al costat de l’estació del Ferrocarril del Nord, anys 1920. Autor desconegut / AHS

1 Aquest fons el van inventariar prèviament Josep Renom i Gambús, Joan Serra i Renom i Josep Casamartina i Parassols, i va servir de base per a l’exposició «Josep Renom, arquitecte» organitzada per la Fundació Bosch i Cardellach al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per Josep Casamartina i Parassols, l’any 2000, que va donar peu a la publicació del llibre homònim. Amb posterioritat, l’any 2003, aquest arxiu va ser cedit a l’AHS. * Txema Romero i Gemma Ramos són historiadors de l’art.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 21

Façana principal de la nau de 1916, abans del seu enderroc realitzat l’any 2005. Txema Romero, 2004

proposta d’unificació de les dues illes, amb l’anul·lació del tram de carrer del Comte Borrell que les partia. També inclouen l’aprofitament de la via del ferrocarril per inserir-hi un desviament giratori que possibiliti l’entrada de vagons al pati de la fàbrica, en paral·lel a la nau de la foneria. El gran complex industrial no es va arribar a materialitzar mai tal com Renom l’havia concebut en tots aquests projectes, tot i que, amb el temps, es realitzarien algunes naus i s’acabarien adoptant bona part de les solucions que havia avançat. En aquest fons, actualment dipositat a l’Arxiu Històric de Sabadell, s’han localitzat dues vistes del conjunt, dues perspectives de l’edifici principal, un alçat de la façana principal, tres alçats de la façana de la nau i diferents esbossos i detalls arquitectònics d’unes torres i d’una escala (CASAMARTINA, 2000 :80-83). Josep Renom, avantprojecte general A, 1914 La primera de les vistes del 1914 (avantprojecte general A), conservada gràcies a un negatiu en placa de vidre, feta a l’època, mostra un gran conjunt industrial que inclou tota l’illa compresa entre els carrers de les Tres Creus, Gran Via, Covadonga i Montcada. El complex, de clara influència centreuropea, presenta paral·lelismes amb l’obra arquitectònica de caràcter industrial de Puig i Cadafalch i Eduard M. Balcells, i es pot dividir en quatre grans elements: la zona de despatxos i oficines, els mòduls de dent de serra, la torre i la nau basilical, ja amb la proposta del desviament del ferrocarril. El despatx o edifici per a les oficines està situat fent xamfrà entre els carrers Tres Creus i Gran Via, i presenta l’aspecte d’un bloc articulat mitjançant motllures verticals d’acabat rodó. Entre les motllures s’obren un bon nombre d’obertures en arc de mig punt a la planta baixa i al primer i segon pis. A

22 QUADERNS DE PATRIMONI 12

la façana destaca el cos central amb obertura termal i una teulada de gran inclinació d’inspiració alpina. Els mòduls de dent de serra constitueixen la major part del conjunt industrial. Les seves façanes s’estructuren igualment a partir de pilars d’acabat rodó entre els quals s’obren tres finestres quadrangulars. Aquest mòdul es multiplica per 21, seguint dues alineacions paral·leles a la Gran Via i al carrer de Covadonga a banda i banda del pati central. La gran torre quadrangular presideix un pati central que presenta una estranya planta dentada, com a conseqüència de l’avançament i retrocés dels mòduls de dent de serra. D’aquesta manera, es delimiten 5 petits patis oberts a un de més gran, que es connecta en sentit perpendicular a la nau de 1916. La gran torre quadrangular inclou un dipòsit d’aigua cilíndric a la part superior, que se superposa a la planta quadrangular de l’edifici, tot culminant amb una exagerada teulada piramidal d’estètica centreuropea. La nau, separada de la resta per un gran pati que deixa lloc a la zona de càrrega i descàrrega, té planta basilical i façana articulada també amb pilars arrodonits que delimiten un frontó curvilini. En aquest cas la nau té només dues naus, la central i la lateral dreta. La nau esquerra s’ha suprimit per deixar entrar la via del tren que ha de permetre la càrrega i la descàrrega.

Avantprojecte general A, de Josep Renom. 1914. AHS

Josep Renom, avantprojecte general B, 1915 La segona vista (avantprojecte general B) és del 1915 i també es conserva a partir d’una placa fotogràfica de l’època. Tot i seguir la mateixa planta que l’ante rior projecte, presenta una major depuració d’elements arquitectònics i un major acostament a les línies més modernes de l’arquitectura centreuropea. El bloc del despatx també està articulat a partir de pilars, tot i que canvien el peculiar acabat

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 23

Avantprojecte general B, de Josep Renom. 1915. AHS

arrodonit per uns medallons quadrangulars o relleus escultòrics a mode de capitell, situats a la part superior. Les amples obertures, agrupades de tres en tres, s’emmarquen en una fina xarxa quadrangular que remeten als murs cortina de Peter Behrens i l’arquitectura germànica i austríaca. L’edifici manté els quatre nivells i culmina amb una teulada de gran inclinació, de silueta ondulada i amb una cresteria, tal com tornarà a fer Renom al Mercat Central de Sabadell. Manté els mòduls de dent de serra amb la triple obertura, però canvia l’acabat arrodonit dels pilars per una esfera. Continua amb el pati central dentat dividit en cinc espais, tot i que elimina la torre dipòsit. També manté la nau basilical amb façana articulada mitjançant pilars i amb una cresteria metàl·lica que recorre perpendicularment la teulada amb el nom de l’empresa: «La Electricidad». Josep Renom, perspectiva bloc d’oficines i torre, versió A A l’Arxiu Renom es localitzen també dues perspectives (perspectiva bloc d’oficines i torre, versió A), una a tinta i una altra conservada en suport fotogràfic. Ambdues mostren l’entrada principal a la fàbrica, situada al carrer de les Tres Creus, el bloc del despatx o oficines i la torre dipòsit. Cap no està datada, tot i que la primera s’acosta més al projecte de 1914 i la segona és més semblant a la solució de la vista general de 1915. En el primer cas, l’arquitecte articula la façana del despatx mitjançant sis pilars frontals i dos laterals. La planta baixa i els dos primers pisos estan delimitats per unes bandes de relleus quadrangulars, mentre que a les gol-

24 QUADERNS DE PATRIMONI 12

fes destaca el cos central que sobresurt en alçada. Les finestres d’aquest darrer nivell estan flanquejades per estàtues d’atlants i la teulada, extremadament inclinada, culmina amb l’esfera d’un rellotge. A la banda esquerra se situa l’accés al pati, com un gran arc triomfal amb obertura de serliana, amb quatre pilars. La línia de façana continua amb una gran torre quadrangular, que dóna caràcter a l’edifici, i un petit cos amb coberta inclinada i façana amb pilars i obertura tripartida, que segueix el model de l’edifici principal. La torre culmina amb una gran teulada piramidal que inclou la superposició del cilindre del dipòsit d’aigua.

Perspectiva del bloc d’oficines i la torre, versió A, de Josep Renom. AHS

Josep Renom, perspectiva bloc d’oficines i torre, versió B A la segona solució (perspectiva bloc d’oficines i torre, versió B), es manté el petit cos i l’arc triomfal en serliana, tot i que en aquest cas els pilars substitueixen els capitells pels relleus quadrangulars que també trobem a l’edifici principal del despatx. La teulada ondulada apropa aquest projecte a la vista de 1915. El bloc està culminat per la torre dipòsit amb el cilindre inserit al quadrat de la planta i la teulada piramidal, tot i que en aquest cas incorpora el rellotge en una clara referència al Big Ben de Londres. Josep Renom, alçat bloc d’oficines versió A, 1917 Un dels alçats de façanes conservat (alçat bloc d’oficines versió A), un esbós acolorit sobre paper, es correspon a l’edifici principal d’oficines o despatx. Data de 1917

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 25

Perspectiva del bloc d’oficines i la torre, versió B, de Josep Renom. AHS

i manté la mateixa composició que les vistes i perspectives anteriors: planta baixa, dos pisos i golfes, cos central destacat en alçada, teulada molt inclinada d’inspiració centreuropea i grans obertures. L’estil decoratiu, però, és bastant més clàssic. La planta baixa està recoberta d’un sòcol de carreus i té dues finestres quadrangulars que emmarquen una porta en arc de mig punt flanquejada per columnes jòniques. La resta de la façana s’articula a partir d’uns grans pilars verticals i per unes bandes horitzontals aconseguides a partir de l’alternança d’estucat i totxo. Les obertures del primer pis són amb llindes, amb relleus geomètrics a les laterals i balconada amb balustrada a la central. Les del segon pis mantenen les motllures geomètriques a la part inferior i presenten diferents propostes o variants: en arc escarcer amb cornisa de balustrada o en arc de mig punt culminat en arc mitràic i remat esfèric. La finestra central, de clares referències manierites, presenta una decoració a la part superior en forma d’escut alat que serveix de base a l’emmarcament de l’obertura del cos superior a base de columnes toscanes i frontó triangular. Josep Renom, alçats bloc d’oficines versions C, D i E Els altres tres alçats (alçats bloc d’oficines versions C, D i E) es corresponen a la façana de la nau i estan estructurats a partir de grans pilars que subratllen la verticalitat de l’edifici. Presenten tres cossos; els laterals tenen tres pilars i poden sobresortir en alçada formant dues torres, i el central està articulat amb pilars que delimiten grans obertures verticals. La façana està presidida per una inscripció amb el nom de l’empresa i inclou nombrosos relleus decoratius i medallons escultòrics de possible temàtica al·legòrica. A partir d’aquest model s’introdueixen les diferents variants entre els tres projectes. D’aquesta manera, dos utilitzen els remats esfèrics per culminar els pilars i un dels alçats amaga la teulada amb el sobreaixecament del cos central.

26 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Alçat del bloc d’oficines. versió A, de Josep Renom, 1917. AHS

Alçats del bloc d’oficines, versions C, D i E, de Josep Renom. AHS

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 27

Diversos esbossos de detalls arquitectònics, de Josep Renom. AHS

Josep Renom, detalls arquitectònics També procedents de l’Arxiu Renom, es localitzen alguns detalls arquitectònics que es poden correspondre a la façana de l’edifici principal. Destaca una torre octogonal amb pilars que emmarquen les obertures verticals, teulada piramidal de doble inclinació i obertures en forma d’ovals, tot culminat per una agulla de ferro forjat. Al mateix full es pot veure el dibuix d’una façana amb pilars que s’alternen amb arcs escarcers i culminen amb remats esfèrics. També s’ha localitzat el projecte d’una escala interior, noble, que deu correspondre a l’edifici d’oficines. Finalment, de tot aquest conjunt, únicament s’arribarà a fer la nau i alguns dels mòduls de dent de serra, tot i que amb variacions respecte a l’ambiciosa decoració dels avantprojectes. A les façanes, es manté la decoració de pilars i bandes verticals de les façanes i l’estructuració de les obertures basant-se en el mòdul de tripartit. Algunes de les solucions plantejades per Renom seran assumides en la posterior intervenció d’Izard. Cal destacar que, en bona mesura, als avantprojectes de Renom ja hi figuraran molts dels elements i solucions finals. El conjunt dels avantprojectes de Renom presenta una clara influència de l’arquitectura centreuropea, com ara dels arquitectes Peter Behrens, Joseff Maria Olbrich i Otto Wagner. També presenta clares analogies amb l’obra d’altres arquitectes catalans propers, en un moment donat, a la secessió vienesa, com ara Josep Puig i Cadafalch, Rafael Masó i Eduard M. Balcells. Amb el primer, amb qui Renom va col·laborar com a ajudant al començament de la seva carrera, comparteix la utilització dels pilars arrodonits (Casa Isabel Llorach) i l’estructura de naus i patis molt propera a la fàbrica Casaramona, construïda feia poc. Amb l’arquitecte gironí Rafael Masó coincideix amb l’ús de la teulada inclinada i ondulada (Casa Masramon). I amb Balcells es poden trobar concomitàncies amb obres industrials sabadellenques com la torre del rellotge de la fàbrica Sampere. També es poden trobar semblances amb altres obres del mateix Renom, com ara el futur Mercat Central amb l’element monumental de la torre i l’estructu-

28 QUADERNS DE PATRIMONI 12

ra de paraigua que se sobreposa als murs de les façanes, un projecte de xalet al riu Ripoll (CASAMARTINA, 2000 :69) per a l’ús de les teulades inclinades de diferents pendents i la Torre de l’Aigua amb la teulada alpina.

Primera fase de construcció del conjunt (1916-1946)

Entre els anys 10 i els 40 del segle passat es va portar a terme la primera fase del que esdevindria el gran conjunt industrial de La Electricidad-ABB. La primera dècada vindria marcada per l’establiment dels primers edificis de caràcter molt senzill i per la construcció de l’extraordinària nau basilical modernista de 1916. Entre 1914 i 1918, la concepció del conjunt anirà canviant i es tornarà més ambiciosa, tot i que només se’n durà a terme una petita part. Aquest procés d’eufòria podria venir donat pel fet que es gesta durant els anys de la Primera Guerra Mundial, que va afavorir d’una forma extraordinària la indústria catalana, davant la inactivitat forçada dels seus competidors europeus. A la dècada de 1920 destaca l’aixecament d’uns mòduls de dent de serra que Renom ja havia concebut als avantprojectes. Després d’una dècada d’inactivitat constructiva, als anys 40 es portarà a terme una gran ampliació i també la reforma de les edificacions preexistents, que implicaran ampliacions, enderrocs i, fins i tot, el trasllat de part dels esmentats mòduls de dents de serra. Més enllà dels avantprojectes de Renom, els primers testimonis de l’inici del conjunt daten de 1914.2 L’enginyer Marian Brujas, parent dels propietaris, va presentar un plànol d’emplaçament de l’empresa per demanar el trasllat de la línia aèria de corrent cap a la zona on posteriorment s’edificarà el complex industrial. Un any després, es localitzen les primeres edificacions documentades al carrer del Comte Borrell.3 Els plànols estan signats per Marian Brujas, tot i que la grafia modernista del document es pot atribuir a l’arquitecte municipal Josep Renom. Es tracta del permís per a edificar un dipòsit i un cobert, en la línia de les característiques quadres industrials que es construïen a Sabadell, amb mur d’obra o reble i coberta amb encavallada de fusta. Al juliol del mateix any, Marian Brujas torna a signar el permís per a una nau destinada als tallers de forja,4 situada perpendicularment a les vies del ferrocarril, a l’illa entre Comte Borrell, Covadonga, Gran Via i Montcada. El 1916, es comencen a construir diferents coberts destinats a serreria al carrer del Comte Borrell i Bonavista,5 a l’illa del davant del conjunt de La Electricidad. Finalment, el juny d’aquell mateix any es presenten els plànols per a la construcció dels tallers de foneria,6 la nau basilical modernista que apareix als dos avantprojectes de Josep Renom, tot i que la documentació torna a estar signada per Marian Brujas, per la qual cosa no podem descartar que l’edifici fos el fruit de la col·laboració de l’arquitecte i l’enginyer. En aquell moment, hi havia tota una sèrie d’edificis preexistents al carrer dels Montcada i Alfons Sala, on després es traslladarien dos mòduls de dent

El projecte per a La Electricidad es pot considerar com el més important de tot el conjunt d’arquitectura industrial projectada per Josep Renom

2 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons de l’empresa ABB (D3 1730/1). 3 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/2). 4 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/3). 5 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/8). 6 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/5).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 29

Alรงat de la faรงana principal dels Tallers de la Foneria, 1916. AHS

Alรงat de la faรงana lateral dels Tallers de la Foneria, 1916. AHS

Planta dels Tallers de la Foneria, 1916. AHS

30 QUADERNS DE PATRIMONI 12

de serra als anys 40, a la banda nord de la nau basilical. El 13 de juliol, Marian Brujas legalitza bona part dels coberts edificats amb anterioritat.7 El 1918, es presenta una memòria signada per Lluís Corratgé per crear la gran illa industrial8 inclosa des de 1914 per Renom. Corratgé havia estat el delineant de Renom durant molts anys i, un cop acabada la carrera d’arquitecte, li signaria bastants plànols, segurament per raons legals, de competències, atès que Renom era arquitecte municipal, o simplement per burocràcia; un d’aquests casos es produeix a les cases Trullàs i Teresa Romeu, totalment projectades i dirigides per Renom, però amb els plànols de llicència municipal signats per Corratgé. Marian Brujas signa la sol·licitud per a la construcció d’un mur de tancament i una porta i per a la instal·lació de motors al carrer de Covadonga.9 Posteriorment, el 24 de desembre de 1918, l’empresa talla amb una tanca de fusta el carrer del Comte Borrell durant 30 dies per dipositar materials.10 El mateix any, Marian Brujas signa un projecte d’un cobert amb teulada d’escates d’uralita per a desbarbadores.11 Recentment s’ha localitzat un altre plànol que inclou una variant important en relació amb els esmentats avantprojectes de Renom,12 amb la proposta d’una nova gran nau perpendicular a la de 1916 que esdevindrà el precedent directe de la nau construïda a la dècada de 1940, per Francesc i Arnau Izard. Aquesta proposta ve signada per l’arquitecte sabadellenc Gabriel Borrell, que llavors treballava a Barcelona. De nou, la signatura d’aquest plànol obre una altra vegada la incògnita de la seva pròpia autoria. El més probable és que els autèntics autors del conjunt de La Electricidad fossin Renom, d’una banda, almenys en el plantejament general i la realització d’algunes construccions, i l’enginyer Francesc Izard, de l’altra, col·laborador de Renom a la Torre de l’Aigua, construïda paral·lelament als primers edificis de La Electricidad, i continuador fins al final de tot el conjunt, acabat durant la postguerra espanyola. En el cas de l’autoria d’Izard, pel que fa a la concepció general i les primeres construccions (que és una teoria tramesa per tradició oral pels seus col·laboradors i fami liars), caldria esbrinar també el paper de l’altre enginyer del conjunt, Marian Brujas, que, al cap i a la fi, és qui acaba signant la majoria de plànols de llicència.

El 4 de maig de 1922 es presenta una llicència13 signada per Josep Renom, que serà aprovada el 19 de febrer, per a la construcció dels mòduls de dent de serra. Originàriament, aquestes naus, estaven ubicades al solar delimitat entre Tres Creus, Comte Borrell, Covadonga i Gran Via. En aquest document, el carrer del Comte Borrell apareix ja tancat, però en la documentació referent a unes reformes, realitzades el 1923,14 torna a sortir obert. El 14 de novembre de 1928 es construeix una quadra signada per Marian Brujas15 que s’adossa a la nau de 1916 pel pati situat a la banda nord. Dos anys més tard,16 Marian Brujas signa l’obertura d’unes finestres als mòduls de dents de serra (secció de modelatge). El 193017 es produeix l’ampliació de la secció de modelatge (signat per Marian Brujas). A l’alçat d’aquest plànol és visible la coberta original de la nau de 1916 i els seus nivells originals modificats a la reforma de 1946. La dècada del 1940 representa la gran transformació del conjunt. El 1942 l’arquitecte Joaquim Manich signa els plànols d’un local industrial i una paret al solar del carrer del Comte Borrell, Covadonga i Montcada.18 Al maig de 1943 apareix per primera vegada Francesc Izard, en el permís per a la construcció d’un portal provisional de tanca a l’alçada del carrer del Comte Borrell.19 El 27 de novembre, projecta una paret20 i un any després, el 25 de maig,21 s’aprova la construcció d’un magatzem i el 10 agost la construcció d’una bàscula.22 El 14 de juny de 1945 Izard projecta un nou cobert.23 El maig de 1946 s’aprova la construcció de la gran nau de Francesc i Arnau Izard.24 El projecte s’havia dibuixat el 31 de desembre de 1944. De la memòria es pot extreure la situació en què es trobava el conjunt industrial abans de la gran reforma i ampliació: «Los talleres actuales están instalados en unos edificios arrendados sitos en la calle Buenavista n. 16, de esta ciudad, y las secciones de modelistas, fundición, calderería, prensas para chapas y aparellaje, están instalados en locales y barracones en el solar donde ahora se desea construir el nuevo Taller, obteniéndose con ello la unificación de la industria, aminorando los gastos generales y 13 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/20). 14 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/21). 15 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/23). 16 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/26). 17 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/27).

7 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/10).

18 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/28).

8 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/11).

19 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/28).

9 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/12).

20 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/30).

10 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/15).

21 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/32).

11 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/16).

22 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/33).

12 Localitzat per Gemma Ramos en el decurs de l’estudi de documentació

23 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/34).

dels Nous Tallers.

24 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1730/36).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 31

Façana nord de la Foneria de La Electricidad, SA, construïda al costat de l’estació del Ferrocarril del Nord, anys 1920 Autor desconegut / AHS

pérdidas de horas de trabajo por recorridos innecesarios de productos fabricados, mayores facilidades de transporte a la par que una instalación perfecta de las condiciones de higiene y salubridad en el trabajo». Paral·lelament, es porten a terme tot un seguit de reformes sobre els edificis anteriors de Renom. Fruit de totes aquestes construccions, ampliacions i reformes, abans de l’enderroc de bona part del conjunt destacaven clarament dos edificis d’aquesta etapa: la nau basilical modernista de 1916 i els mòduls de dent de serra. La nau de 1916 La nau de la foneria, coneguda com de la fundició, tal com va ser construïda el 1916, seguia les pautes dels avantprojectes de Renom de 1914 i 1915. Presentava una estructura basilical de tres ales amb coberta inclinada a cinc alçades, d’escates d’uralita i una cresteria, segurament metàl·lica, amb el nom de l’empresa: «LA ELECTRICIDAD SA», que també ja estava prevista al segon avantprojecte. La nau era concebuda com una estructura metàl·lica exempta amb un tancament de mur d’obra. Tal com explica Gemma Ramos,25 sembla que es va encarregar a la casa barcelonina Torras Herrería y Construcciones, SA, que també realitzarien l’ampliació de la mateixa nau a càrrec de Francesc Izard. Les façanes est i 25 Al capítol «Formació de l’illa industrial: materialització del projecte», a l’apartat «Construcció dels nous tallers» d’aquesta publicació.

32 QUADERNS DE PATRIMONI 12

oest s’articulaven a partir de pilars en forma de prisma i, amb un perfil de frontó esglaonat, reflectien les diferents alçades de la coberta. La façana sud definia uns mòduls amb pilars i obertures quadrangulars. En canvi, la façana nord, que donava al pati intern, tornava a emprar els pilars en forma d’obelisc per articular el mur i distribuir les finestres. Tal com consta a la memòria de 1946, la reforma de l’edifici va afectar la llargada de la nau, l’alçada i inclinació de la coberta i a les façanes laterals: «El terreno que se dispone es aún relativamente pequeño y, por tanto, es preciso utilizarlo con un mínimo de patios y superficies no cubiertas. De los edificios existentes actualmente en la manzana industrial, queda solo subsistente con sus necesarias ampliaciones, la gran nave de la fundición, debiéndose derribar una serie de barracones que no reúnen las condiciones de ninguna clase. [...] La ampliación de la actual fundición consiste en prolongar la gran nave central y laterales hasta la calle Covadonga y adosarle parcialmente por su parte Norte un edificio con cubierta de diente de sierra, aprovechando la estructura metálica de una nave existente que debemos derribar». Arran de la gran reforma, es va prolongar la nau basilical fins a arribar al carrer de Covadonga. Es van portar a terme també canvis a la coberta, amb el sobreaixecament de les naus laterals per tal d’habilitar els espais del claristori del primer pis. Segons testimoni oral de Francesc Tomàs, treballador de l’empresa des de 1934 i ajudant d’Izard del 1945 al 1956, l’augment de l’alçada es devia a la necessitat d’espais per a l’entrada de grans volums. En aquell moment es van substituir les plaques d’escata d’uralita (visibles a les fotografies de l’època) per

Vista de la nau de 1916 des del Club Natació Sabadell, ca. 1920 Autor desconegut / Arxiu del Club Natació Sabadell

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 33

Façana lateral i posterior dels tallers de la Foneria de 1916, carrers dels Montcada i Covadonga, 2003. Txema Romero

34 QUADERNS DE PATRIMONI 12

les típiques granonda de la factoria de Cerdanyola i es va eliminar la cresteria que reproduïa el nom de l’empresa. Per a la prolongació de la nau es va aprofitar la construcció preexistent al carrer de Covadonga, on ja es devien trobar les dutxes i els lavabos. L’amortització d’aquest espai i l’aixecament de la coberta de la nau obligarien a reformar la façana lateral. La modificació de la façana sud va canviar l’alineació de les obertures originàries de la nau de la foneria, que adoptaren el nivell de la construcció que existia al carrer de Covadonga. Tot i amb això, l’edifici que es va conservar fins al 2005 mantenia l’estructura marcada per Josep Renom. La façana oest, donava a la Gran Via. Estava completament arrebossada, s’assentava sobre un sòcol d’un metre d’alçada màxima i s’articulava a partir de sis pilars verticals. Tenia 28,60 m d’amplada i 16,78 m d’alçada màxima. Els pilars delimitaven cinc cossos que mostraven a la façana les diferents inclinacions i alçades de la coberta. Els laterals presentaven set metres d’amplada i delimitaven cinc obertures rectangulars a la banda esquerra i tres a la dreta, tot i que la coloració de l’estucat semblava indicar que en un origen eren també cinc finestres. Els pilars exteriors eren de perfil quadrangular i culminaven amb una motllura que resseguia tota la línia de la teulada. Els cossos mitjans estaven delimitats per quatre pilars de diferent alçada: 11 m els laterals i 15 m els centrals. Tots quatre presentaven un acabat prismàtic en forma d’obelisc. El cos central tenia un gran finestral rectangular de 5 metres d’alçada per 2,60 m d’amplada. A la part superior culminava amb quatre motllures verticals en forma de quatre barres i els números en relleu amb l’any de construc-

ció de la nau. Als cossos que el flanquejaven s’obrien dos grans finestrals de 4 m d’alçada per 1,60 m d’amplada. La façana lateral (carrer dels Montcada) de la nau de 1916 tenia 9 m d’alçada per 70,22 m d’amplada. Estava estructurada a partir de vint-i-nou pilars que s’aixecaven sobre un sòcol de 3,33 m. Els pilars delimitaven vint-i-vuit mòduls de 6 m d’alçada per 2,5 m d’amplada amb quatre obertures rectangulars disposades a doble alçada: dos a baix i dos a dalt, il·luminant la planta baixa i el primer pis. A excepció del primer mòdul (d’oest a est) que només tenia una finestra a cada nivell i el vint-i-un, que presentava dues obertures a dalt i una a baix. Els sis primers mòduls també presentaven unes finestres que il·luminaven el semisoterrani, una finestra al primer mòdul i dues la resta, tot seguint l’alineació de les obertures superiors. La façana del carrer de Covadonga (est) seguia exactament la disposició de la façana principal de la Gran Via, amb els cinc cossos, els cinc pilars (quatre dels quals tenien forma de prisma), les cinc obertures laterals, els finestrals centrals i les motllures amb les quatre barres verticals. Presentava algunes diferències, com ara l’absència de la data i l’obertura d’una gran porta de 5,5 x 5,5 m entre el cos central i el lateral dret. La planta baixa presentava una estructura basilical de 3 naus i 14 trams, que abans de la reforma de 1946 havien estat 10, i tenia 29 metres d’amplada per 70,22 m de llargada. La nau central tenia 13,64 m d’amplada i les naus laterals, 7,20 m d’amplada. La llargada de cada tram era de 5 metres. A la banda nord

Interior dels tallers de la Foneria de La Electricidad, SA, ca. 1925. Francesc Casañas i Riera / AHS

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 35

es produïa una compartimentació de tres dels trams que formaven cinc estances de petites dimensions. A les bandes est i oest, s’adossaven a la contrafaçana les escales que donaven accés a les altres plantes. Hi havia un semisoterrani, a la cantonada sud-oest, en forma d’ela de 17 metres per 15 m. Les naus laterals sustentaven un primer pis molt compartimentat. A la banda sud (d’oest a est) hi havia una gran estança que ocupava set trams, una estança d’un tram, una estança que es corresponia a dos trams i mig, amb una gran pica i set petites estances que ocupaven tres trams i mig, que allotjaven les dutxes i els lavabos. A la banda oest hi havia un pont de fusta que unia les dues naus. Pel que fa a la banda nord, hi havia una habitació d’un tram, una estança de quatre trams, una estança de tres trams, dos trams compartimentats en dos estances i una escala, una habitació d’un tram i una estança que ocupava tres trams. Les naus laterals estaven cobertes mitjançant una estructura de revoltons o de bigues de ferro i taulons de fusta. Aquest sistema de cobertes es recolzava sobre el mur de les façanes laterals i els pilars centrals. La teulada estava coberta amb plaques granonda de fibrociment de la fàbrica uralita. La nau central amb 13 metres d’amplada presentava uns grans pilars metàl·lics de 7 metres d’alçada que sustentaven el pes de la coberta. Als pilars es recolzaven les grans bigues horitzontals en forma de doble T que delimitaven les diferents alçades: planta baixa, altell o trifori i claristori o finestrals. Entre els pilars dels trams 3 i 8 es disposaven uns tensors en forma de creu de Sant Antoni. Els triforis o altells del primer pis estaven tancats amb murs de totxo, a excepció dels primers trams més propers a la façana oest. Els pilars sustentaven l’estructura entrecreuada de la coberta que se sobreaixecava a la part central per permetre l’entrada de llum, definint així un doble claristori: el de l’inici de la coberta i el del sobreaixecament. La coberta era d’uralita, de fibrociment a les bandes laterals i de plàstic al central. Els mòduls de dent de serra Tal com ja s’ha aclarit, els mòduls de dent de serra ja eren presents a l’avantprojecte de Renom de 1914, i seria el mateix arquitecte el que signaria els plànols dels 5 mòduls que es van construir el 1922, al carrer de Covadonga. Originàriament presentaven una façana d’obra vista, sense òculs i amb contraforts. L’any 1946 s’enderrocaren i es va aprofitar l’estructura per aixecar dos mòduls adossats a la nau basilical, a l’alçada del carrer d’Alfons Sala. Abans de l’enderroc de 2005, els mòduls de dent de serra es trobaven a la banda esquerra (nord) de la nau basilical, endarrerits 6,18 metres respecte a l’edifici 1916. La façana tenia 15 m d’amplada i 9 m d’alçada màxima. Estava estructurada a partir de 3 pilars d’obra vista que delimitaven les dues naus. La façana estava foradada per dos òculs que juntament amb la línia triangular de la coberta també rebien un tractament d’obra vista que contrastava amb l’estucat dels murs. Es tractava de dues naus paral·leles sostingudes per set pilars exempts de ferro, amb una planta de 18 m d’amplada per 40 m de llargada. Presentaven dues estances rectangulars a la banda oest i tota una sèrie d’estances laterals a les bandes nord (8 espais) i sud (6 espais). També inclouria un passadís soterrani d’uns 33 metres que recorreria la nau esquerra. La planta retrocedia a l’oest respecte a la nau de 1916 per permetre l’accés de les vies del tren a l’interior de l’edifici principal de la foneria. Els pilars de bigues de ferro en ziga-zaga

36 QUADERNS DE PATRIMONI 12

o Obres de construcció dels tallers nous, ca. 1946-1949. A l’esquerra s’observen els mòduls de dent de serra al seu emplaçament original. Autor desconegut / AHS

p Façana del mòduls de dent de serra, 2003. Txema Romero

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 37

de 5,5 metres d’alçada, inclosos ja en el plànol de Renom, sustentaven unes bigues similars però de menors dimensions de la coberta de dents de serra. La coberta presentava a la banda nord les finestres de vidre que il·luminaven l’interior i a la banda sud les plaques granonda de fibrociment de la fàbrica Uralita.

Autors del projecte

Francesc Casañas i Riera / AHS

Josep Renom i Costa, arquitecte (Sabadell, 1880-1931) Era fill de l’agrimensor i mestre d’obres sabadellenc Francesc Renom Romeu i de Joaquima Costa Sallent, natural de Can Marata, a Polinyà. El 1886 va ingressar als Escolapis de Sabadell per cursar els estudis primaris. Entre 1891 i 1896 va realitzar el batxillerat al pensionat del Collell, a Girona. Un any després, es va inscriure a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on, entre altres professors, va rebre classes de Josep Puig i Cadafalch, amb qui va mantenir una estreta relació de col·laboració i amistat. El 1906 va ser nomenat professor de Geometria, Trigonometria i Dibuix Lineal, a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. El juny de 1907 va obtenir el títol d’arquitecte i va entrar a treballar com a ajudant a l’estudi de Josep Puig i Cadafalch. Per aquestes mateixes dates col·laborà aixecant plànols de diversos edificis, junt amb el seu germà Vicenç, al llibre L’arquitectura romànica a Catalunya de Josep Puig i Cadafalch, Josep Goday i Antoni de Falguera. Paral·lelament va entrar a treballar amb el seu pare i va projectar les seves primeres obres privades. El 1910 viatjà a Bèlgica per visitar l’Exposició Internacional de Brussel·les. Posteriorment, al llarg de la seva vida, va realitzar altres estades a Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria i França. Arran de la feina a l’Ajuntament de Sabadell, nomenat arquitecte municipal l’abril de 1910, va deixar de treballar a l’estudi de Puig i Cadafalch i va obrir estudi propi a la casa pairal, al carrer de la Salut, 51. El 1912 es va casar amb la sabadellenca Maria Gambús i Prats i es van instal·lar al número 83 de la via de Massagué, on Renom, a partir d’aleshores, va tenir també l’estudi.

Al llarg de l’estudi de l’evolució de la LESA hi apareixen cinc noms d’arquitectes i enginyers que, d’una manera o d’altra, intervenen en la projecció i construcció del conjunt industrial: 1) Josep Renom 2) Marian Brujas 3) Lluís Corratgé 4) Francesc i Arnau Izard 1) Josep Renom i Costa és l’autor de tota una sèrie d’avantprojectes del conjunt industrial que es troben a l’arxiu privat de l’arquitecte dipositat a l’AHS i també va signar el projecte de 1922 de les naus industrials de coberta de dent de serra que es construeixen a l’illa compresa entre els carrers de les Tres Creus, de Covadonga, d’Alfons Sala i del Comte Borrell, abans de la unificació de la gran illa. Segons explica Casamartina, l’arxiu privat de Josep Renom i Costa, malauradament, no s’ha conservat sencer, ja que durant la Guerra Civil espanyola se’n va perdre una part —per combatre el fred es van cremar uns quants metres lineals de les prestatgeries que ocupava a la casa pairal del carrer de la Salut— i, d’altra banda, anys més tard va ser atacat pels tèrmits, de manera que el que ens n’ha arribat és només una part i no se sap si entre els documents ja perduts per sempre hi figuraven altres plànols i propostes de La Electricidad.26 2) L’enginyer Marian Brujas era el fill d’un dels propietaris de la fàbrica, l’empresari tèxtil Joan Brujas Pelliser. Entre altres documents, signa els plànols de la nau del 1916 o de la fundició, fet pel qual no podem descartar una possible col·laboració entre l’arquitecte i l’enginyer. D’altra banda, era normal que els enginyers sig26 Dades facilitades a Josep Casamartina pel fill de Josep Renom, el Sr. Josep Renom i Gambús, mentre preparaven l’exposició del seu pare.

38 QUADERNS DE PATRIMONI 12

nessin els permisos d’obres de les construccions industrials, tot i que en alguns casos fossin projectats totalment per arquitectes. 3) L’arquitecte Lluís Corratgé Torrent, amb títol de 1910, va signar també l’aixecament d’algun dels plànols del conjunt industrial, com ara el projecte de tancament del carrer del Comte de Borrell per crear una gran illa, del juny de 1918. Tal com s’ha explicat, Corratgé, tot i ja tenir títol, durant aquells anys treballava al despatx de Josep Renom com a delineant i va signar bastants projectes privats de l’arquitecte municipal. 4) L’enginyer Francesc Izard i Bas en col·laboració amb el seu fill Arnau Izard Llonch, és l’autor de la reforma i ampliació del conjunt aprovat el 16 de maig de 1946, tot i que la primera vegada que intervé a la fàbrica és el maig de 1943 en el projecte d’un portal provisional a l’alçada del carrer del Comte Borrell. La seva intervenció implicarà reformes a la nau de 1916 i en altres edificis preexistents, la unificació definitiva de la gran illa i la construcció d’una gran nau i dels nous cossos de serveis i oficines. És molt probable que Izard ha gués col·laborat també amb Renom en les propostes inicials, ja que a la dècada de 1910 va treballar en altres projectes com ara la construcció de la Torre de l’Aigua, de la qual va ser l’autor del projecte tècnic d’elevació de l’aigua des del riu Ripoll i un dels promotors de la idea que es construís. Per tradició oral, la mateixa família Izard atribuïa a l’enginyer l’autoria de tots els edificis de La Electricidad, amb la nau de 1916 inclosa.27

El fet que Renom no signés el projecte s’explica per les incompatibilitats existents entre el seu càrrec d’arquitecte municipal i la construcció d’obres privades

Tradicionalment l’escassa historiografia sobre el patrimoni arquitectònic sabadellenc d’aquesta època havia fet passar de llarg la intervenció de Renom en el projecte. Andreu Castells a L’art sabadellenc només esmentava la intervenció d’Izard, i cal recordar que el projecte de la nau de 1916 el signa Marian Brujas. No va ser fins a l’estudi de Casamartina que es va poder aclarir millor l’autoria, basant-se en els avantprojectes conservats que descriuen la nau de 1916, les dents de serra de 1922 i multitud de solucions que seguirien les intervencions posteriors. El fet que Renom no signés el projecte s’explica per les incompatibilitats existents entre el seu càrrec d’arquitecte municipal i la construcció d’obres privades.

Valoració arquitectònica dins l’àmbit nacional i local

El context: l’arquitectura sabadellenca modernista i noucentista Ja a finals del segle XIX, es va aprovar a Sabadell el Pla d’Eixampla de 1886 projectat per l’arquitecte barceloní Miquel Pascual Tintorer i promogut per l’enginyer industrial sabadellenc Narcís Nunell i Sala. Aquesta eixampla urbanística s’estenia com una gran xarxa sobre el pla del terme municipal abraçant la pràctica totalitat d’una ciutat industrial que concentrava els esforços cap a l’eix de la Rambla (LARROSA, 2000 :11-14). Posteriorment, com a arquitecte munici27 Conversa amb Josep Casamartina i Parassols (13/11/2007).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 39

Maqueta de la reforma i ampliació de 1946. AHS

40 QUADERNS DE PATRIMONI 12

pal, Josep Renom traçarà el Pla d’Eixampla de 1928, un ambiciós projecte que estén la ciutat cap al nord, tot integrant la Creu Alta, amb propostes encertades que han trigat dècades en esdevenir realitat, com ara l’Eix Macià, el parc de Catalunya o la plaça d’Espanya. El paisatge urbà del Sabadell de començaments del segle XX es podria descriure com el d’una ciutat funcional, discreta, austera i unitària urbanísticament, on únicament les xemeneies de les fàbriques i els campanars de les esglésies desafiaven el que Josep Casamartina defineix com el tel gris (CASAMARTINA, 2000 :23): «A Sabadell, s’anava per feina, les fàbriques eren blocs molt simples i sense cap tipus d’element superflu, les cases dels treballadors —l’altre tipus de construcció que definia la ciutat— eren estretes i llargues: autèntiques màquines per viure, en el pitjor dels sentits i no era per casualitat que rebien el nom de cases barates [...]. Les cases riques, tampoc no eren ostentoses —sobretot a l’exterior—, perquè en una ciutat obrera més aviat calia justificar pèrdues que no pas beneficis i evitar que en qualsevol revolta comencessin a rodar caps» (CASAMARTINA, 2000 :23). Aquest esperit estalviador incidirà negativament en una arquitectura que, en la majoria dels casos, no es correspon amb els plànols que es projecten, molt més ambiciosos. Aquest fet afectarà especialment l’arquitecte Josep Renom, que veurà com els clients eliminen el recobriment decoratiu i el motlluratge de bona part dels seus edificis a l’hora de passar del paper a la construcció definitiva. Malgrat l’aparent austeritat de l’arquitectura sabadellenca de l’època, dintre d’aquest període de començaments del segle XX destaquen tota una sèrie d’ar-

quitectes de prestigi que treballaren a la ciutat al llarg de l’època modernista i noucentista amb realitzacions de diversa qualitat. L’arquitecte Miquel Pascual Tintorer, a finals del segle XIX, havia fet, entre altres obres, les esglésies de la Puríssima (1879-85), la capella del cementiri de Sant Nicolau (1893) i el santuari de la Salut (1882), el seu campanar (1907)28 i cases particulars, com ara la torre dels Gorina (1889). El sabadellenc Juli Batllevell, col·laborador d’Antoni Gaudí, va ser arquitecte municipal i desenvolupà una arquitectura immersa en el modernisme en obres com el Despatx Taulé (més conegut com a Despatx Lluch, 1908), l’Hotel Suís (1902) i el desaparegut Cafè Euterpe. L’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, treballà puntualment a Sabadell on projectà la cantonada del Cafè Euterpe (1913) i la reforma del Teatre Euterpe (1915). El seu cosí, l’arquitecte municipal de Cerdanyola Eduard Maria Balcells serà un dels arquitectes més destacats que treballaran a Sabadell, amb projectes com el de la Casa Joan Baptista Ponsà (1912), la Fàbrica Sampere (1913), la Fàbrica Sallarès Deu (1913), el Despatx Genís i Pont (1915), la Farinera «La Pureza» (1916), el Panteó Sallarès Deu (1915), el Panteó Carol (1918), els pisos Escaiola (1931), els pisos de la Caixa de Sabadell (1935-1946) i, entre d’altres, la Mútua Sabadellenca (1928-1944). L’edifici de la Caixa de Pensions (1923) i l’inici de l’església de Sant Fèlix (1911) es deuen al reconegut arquitecte barceloní Enric Sagnier. A la ciutat també hi va treballar Bernardí Martorell, autor de l’església del Escolapis (1924-32) i de diverses tombes al Cementiri de Sant Nicolau; Jeroni Martorell, que continuà les obres l’església de Sant Fèlix i projectà l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1906-18) i, entre altres obres, el desaparegut Cinema Imperial (1911); i l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill, autor de la fàbrica Hilados Mohair posteriorment La España Industrial (1920-22). Ja dins l’etapa noucentista destaquen Francesc Folguera que continuà les obres de Sant Fèlix i, molt més tard, projectà la de Sant Salvador (als anys cinquanta), i Antoni Puig i Gairalt, que és l’autor de la desapareguda, recentment, Casa Antoni Oliver (1925), germà de Pere Quart. D’altra banda, l’arquitecte barceloní Francesc de P. Nebot es pot considerar l’introductor del corrent monumentalista del noucentisme a Sabadell amb obres com les Cases Baygual del carrer de Quevedo (1917), les cases bessones Salvador Romeu (1918) del carrer de Vila Cinca, o les cases Enric Rocamora (1923) al carrer de

la Indústria. Santiago Casulleras, també barceloní, però que acabarà instal·lant-se a Sabadell, és el continuador d’aquesta via arquitectònica, però més situat en el regionalisme en obres com el Palauet Tamburini (finals dels anys vint), la Casa Vda. Guasch (1931), tots dos al carrer de la Indústria, i ja dins l’òrbita plenament racionalista, la fàbrica Artèxtil (1941). El sabadellenc Joaquim Manich projectà les naus dels Docks el 1914 i el 1916, el despatx Mateu Brujas (1916) i la Casa Armengol Duran (1917), a la Rambla. A finals dels anys deu, el mestre d’obres Rafael Estany encara estava en actiu i havia projectat el Casinet (1905) i la Torre Marinel· lo (1910).29 La majoria d’aquests arquitectes (tret de Renom, Manich i Batllevell)30 estaven establerts a Barcelona (o a Terrassa, en el cas de Muncunill) i treballaren puntualment a Sabadell sense tenir despatx a la ciutat.31 Valoració El projecte per a la Electricidad es pot considerar com el més important de tot el conjunt d’arquitectura industrial projectada per Josep Renom. La nau del 1916 és l’espai industrial cobert més ample d’entre els que va realitzar. Dins d’aquesta tipologia, Renom va projectar també, en època modernista, les Sederies Ros i Campañà (Mollet, 1915), la fàbrica d’Antoni Duran Poblet (1915) també enderrocada, la de Josep Buxó, també anomenada els Nois Buxó (Sabadell, 1918) o, ja en època noucentista, la nau de Miquel Dalmases (1920) o la fàbrica de Vicenç Planas (1922), entre d’altres. Tots aquests edificis van rebre un tractament arquitectònic i decoratiu monumental en la seva execució o en el projecte, tot i que cap no es pot comparar, tant des del punt de vista de dimensions com arquitectònic, a La Electricidad. D’altra banda, Renom també va projectar senzills edificis industrials a l’estil de les quadres típiques del segle XIX, com ara les naus de Rafael Marcet (1916), les d’Antoni Estruch (1916) o les també desaparegudes de Joan Borràs (1923), també conegudes com Can Borràs. Pel que fa als despatxos, cal fer esment del Sallarès Deu (1912), del Llonch i Sala (1913-1914), del Prat i Llibre (1913), el de Quirze Estop 29 Segons informació verbal de Josep Casamartina, el campanar de la Salut podria ser obra de Francesc Berenguer o fruit d’una col·laboració entre Berenguer i Miquel Pascual. 30 Juli Batllevell tenia casa i despatx a Sabadell al carrer de Gràcia, però va deixar Sabadell perquè tenia més bons encàrrecs a Barcelona, sobretot de la família Güell, i, el 1901 ja té despatx obert a Barcelona, al carrer

28 Segons informació verbal de Josep Casamartina, el campanar de la Salut podria ser obra de Francesc Berenguer o fruit d’una col·laboració

de Llúria, 2. 31 La informació referent a l’autoria i la cronologia dels edificis procedeix,

entre Berenguer i Miquel Pascual. Berenguer treballava a l’estudi de Mi-

d’una banda, dels expedients del PEPPAS (revisió d’abril de 1992) i,

quel Pascual Tintorer, no tenia títol d’arquitecte perquè no havia acabat

d’altra banda, ha estat gentilment facilitada per Josep Casamartina i

la carrera i se li atribueixen moltes obres signades per Pascual.

Parassols.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 41

La direcció de l’obra [dels nous tallers] la van dur a terme en Francesc Izard i Bas, enginyer industrial i autor del projecte, i en Bartolomé Brutau Viloca, enginyer industrial i director gerent de l’empresa

42 QUADERNS DE PATRIMONI 12

(1913-1914), el de Marcet, SA (1916) o el de Josep Auliach (1920), cap dels quals no s’ha conservat. En l’àmbit de construccions de caràcter industrial cal fer especial menció de la Torre de l’Aigua (Sabadell, 1915-1919), un de les obres més emblemàtiques de Sabadell i de l’arquitecte, malgrat que durant anys s’hagi atribuït exclusivament al director de l’empresa constructora, Lluís Homs. L’autoria de Renom va quedar perfectament demostrada amb l’estudi monogràfic realitzat per Josep Casamartina i Parassols. La nau de 1916 presenta, sobretot, alguns paral·lelismes amb altres obres no industrials de Renom, especialment amb el santuari de Santa Maria del Collell (1915), a Girona, que també va tenir per director tècnic Lluís Homs, i amb el Mercat Central de Sabadell (1927-1930). Pel que fa al primer, cal destacar la semblança que manté amb la nau l’ús de l’estructura basilical de grans dimensions amb nau central, laterals, claristori i trifori. Amb el mercat, la nau comparteix semblances per tractar-se d’un dels espais coberts més grans projectats per Renom, a base d’una estructura de ferro amb coberta d’uralita i amb una façana de tancament amb poca rellevància des del punt de vista estructural, coincideix, també, en la forma esglaonada de la teulada i la utilització de cresteria al carener. Malgrat que el conjunt complet de La Electricidad és un projecte virtual, és a dir, no realitzat en la seva totalitat, cal considerar-lo com l’obra més important de tota l’arquitectura industrial projectada per Renom i un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera. Dins del panorama de l’arquitectura industrial sabadellenca la nau de 1916 de La Electricidad, SA es podia considerar un dels més significatius i destacats del seu patrimoni. Al marge d’alguns exemples de grans vapors construïts al segle XIX, la majoria de fàbriques del Sabadell del XIX i començaments del XX adoptaven la tipologia de quadra, és a dir, de nau de planta rectangular de mur d’aparell de reble reforçat amb obra de maó, amb obertures d’arc escarcer i coberta d’encavallada de fusta, rajoles i teules (sovint substituïdes posteriorment per material de la casa uralita com ara la placa granonda). El mateix Renom és autor d’un bon nombre d’estructures que segueixen aquest model de quadra. Al marge d’aquesta tipologia, però, hi ha tot un seguit de conjunts industrials del final del modernisme molt més elaborats des del punt de vista arquitectònic i decoratiu. En destaquen les naus dels Docks, projectades al finals dels anys deu per Joaquim Manich i Lluís Homs, que presenten algunes semblances amb La Electricidad, sobretot per l’estètica clarament centreuropea i — en el cas de la part projectada per Manich— per la utilització d’una estructura d’encavallada de ferro en la coberta. Un altre conjunt molt rellevant és el de la fàbrica Sampere (1913), d’Eduard Maria Balcells, gairebé coetània a l’obra de Renom, que presenta paral·lelismes estilístics i tipològics, com ara el cos d’oficines, amb un tractament estilístic més distingit que la resta, la inclusió d’una torre rellotge amb un caràcter monumental, i un elaboradíssim tractament de la façana; l’estructura de la fàbrica de Balcells, però, continua estant en la línia de les quadres amb encavallada de fusta i construcció de reble típiques del segle XIX. També entre els conjunts industrials destacats cal tenir en compte la fàbrica Carol (Cal Jepó nou), amb un tancament i porteria d’obra vista i un conjunt de quadres de grans dimensions, i, sobretot, la fàbrica Mohairs, SA (que va ser absorbida per La España Industrial), una sèrie d’edificis d’obra vista projectats per Lluís Muncunill en els quals destaca la creació de mòduls que articulen el

conjunt, de la mateixa manera que proposava Renom als seus projectes. De les fàbriques esmentades, la nau de La Electricidad destacava per ser l’estructura més moderna i agosarada de totes. Pel que fa al context general de l’arquitectura industrial modernista catalana, i al marge de les estructures basilicals dels cellers cooperatius, com ara els cellers Codorniu (19011904) de Puig i Cadafalch i, sobretot, els de Cèsar Martinell, que són posteriors, i els escorxadors, com el d’Igualada (1903) o el de Manresa (1906-1908), el referent més clar en relació amb La Electricidad és la fàbrica Casaramona (19111913) de Puig i Cadafalch, el mestre de Renom. Aquesta influència s’evidencia en l’estructura de naus seriades i ordenades formant patis interiors i, també, en la inclusió d’una torre emblemàtica així com en la concepció monumental. La nau de La Electricidad també manté paral·lelismes amb altres conjunts industrials catalans, sobretot per la idea de la fàbrica com un edifici singular, en la línia rei vindicada per Peter Behrens, especialment en els edificis de l’AEG. La nau presenta grans semblances amb el conjunt de la fàbrica Uralita a Cerdanyola, concretament amb les naus del 1916, atribuïdes a Eduard M. Balcells, que comparteixen el referent sezesionista i l’estructura basilical amb coberta metàl·lica i plaques de d’uralita granonda. També, comparteix la utilització dels mòduls de dent de serra amb les sederies Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat; la torre com a emblema del conjunt amb Can Bagaria de Cornellà del Llobregat, i l’estètica centreuropea de frontons i torratxes amb la fàbrica Armstrong a Palafrugell (1900-1904). La concepció de conjunt ens remet a les colònies industrials, com ara la Colònia Vidal, a Puigreig, que com el projecte del bloc d’oficines de La Electricidad té una gran façana amb alçat basilical i grans arcs termals. Així mateix, el projecte de Renom comparteix la monumentalitat amb les grans farineres i fàbriques de pasta, com ara la Costa, de Vic, obra d’Enric Sagnier (1896) o la del Sindicat Agrícola de Cervera, projectada per Cèsar Martinell (1920-1922). L’obra de Renom es diferencia molt, però, dels esplèndids edificis industrials que Muncunill va fer a Terrassa d’estètica gaudiniana i coberta de volta catalana, com ara l’imponent vapor Aymerich, Amat i Jover (1907-1909). En l’àmbit de l’arquitectura industrial modernista, el projecte de La Electricidad destaca per les dimensions i ambició del conjunt, per l’impuls de monumentalitat, la modernitat de l’estructura i, també, per la clara filiació centreuropea.

Formació de l’illa industrial: materialització del projecte (1946-1954) Gemma Ramos Antecedents

La Societat Anònima La Electricidad, des que l’any 1912 adquireix uns terrenys entre els carrers de Covadonga, Montcada, Tres Creus i Alfons Sala —espai format per dos solars separats per un tram del carrer del Comte Borrell—, té la voluntat de construir un important conjunt industrial per tal d’allotjar tots els tallers i seccions de la societat. Els diferents projectes d’en Josep Renom i la demanda de supressió del tram del carrer del Comte Borrell —ja des del 1918— així ho posen de manifest. L’empresa, però, haurà d’esperar fins als anys 40 del segle XX —en ple període de postguerra— per veure materialitzat la totalitat del seu projecte. Coincidint amb la sol·licitud del permís de supressió del tram de carrer abans esmentat, s’han localitzat, en una de les diverses carpetes de la societat que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell, uns plànols signats el 1918 per un tal G. Borrell. Aquests dibuixos, per la similitud amb l’obra definitiva, podrien molt bé ser l’avantprojecte de l’obra que en Francesc Izard va acabar executant. Aquest esborrany de projecte presenta tres cossos annexos d’edifici. Un primer, de planta basilical, format per una nau central d’un sol nivell i dues laterals de dos nivells. A la part central es troba un altre cos d’edifici: és de planta baixa, té sis crugies i lluernaris al sostre que permeten una il·luminació zenital. Aquest edifici està disposat transversalment a l’eix dels altres dos edificis. L’últim dels cossos annexes és un edifici de planta baixa i pis. L’autor del projecte, que signa «G. Borrell», s’ha identificat, en un principi, com a Gabriel Borrell i Cardona,32 arquitecte sabadellenc, nascut el 23 de novembre de 1862. Aquesta atribució, però, cal prendre-la amb una certa cautela, atès que la signatura del projecte no s’adiu amb les d’altres expedients d’obres fets pel mateix arquitecte. Hi 32 Aquest arquitecte, amb títol del 7 d’octubre de 1887, projectà alguns edificis a Sabadell, com ara: el Cercle Republicà Federal (1888), la reconstrucció dels Camps de Recreo després de l’incendi del teatre (1896), l’Acadèmia Catòlica (1889), la Casa Ponsà (1891) i el Col·legi de la Sagrada Família (1908). Però el gruix de la seva obra el trobem fora de la ciutat, concretament a Sant Joan Despí, Sant Feliu i Esplugues de Llobregat, d’on va ser arquitecte municipal. A Sant Joan Despí, exercí com a tal entre el 1897 i el 1944, any de la seva mort.

Gabriel Borrell també estigué molt vinculat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona de la qual en fou professor: entrà el 5 de febrer de 1901, com a professor auxiliar interí, i en sortí per jubilació el 23 de novembre de 1932, com a catedràtic numerari.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 43

Planta, secció transversal, vista longitudinal i alçat d’un avantprojecte per als nous tallers de La Electricidad, SA, 1918. Plànol datat i signat per G. Borrell. AHS

ha la possibilitat que, en tractar-se d’un esborrany, en Borrell fés una firma més simplificada, o bé, simplement, que es tracti d’una altra persona. En qualsevol cas, amb independència de l’autoria, el que sí que sembla força clar és que aquest projecte va servir de base per a l’execució definitiva de l’obra. Si comparem la secció transversal del plànol signat per en Borrell amb la seva corresponent del projecte definitiu, signat per en Francesc Izard, ens adonem que es manté el mateix esquema compositiu, amb algunes petites variacions. La principal radica en el fet de donar una major importància al cos d’edifici de tres naus, tot reduint les dimensions del cos transversal. També en el camp estilístic es veu un canvi d’un projecte respecte de l’altre. Mentre que el del 1918 presen-

44 QUADERNS DE PATRIMONI 12

ta, en el cos de tres naus, una coberta de línies suaus i arrodonides que entronca amb el Modernisme, en el projecte definitiu les terrasses de la coberta li proporcionen una linealitat més propera a l’estètica racionalista. Aquesta reducció del cos transversal ja es veu en un dels diversos plànols trobats dins la mateixa carpeta.33 Aquest, sense datar ni signar, presenta exactament el mateix disseny que el plànol anterior però amb una petita reducció del cos de l’edifici central, que presenta cinc crugies en lloc de sis. A part d’aquests avantprojectes, en la mateixa carpeta, se n’ha trobat un altre sense datar ni signar, el qual segueix el mateix esquema compositiu que el del 1918, però amb una petita diferència: l’edifici de tres naus està separat del cos transversal per un corredor, que estableix l’accés al complex. En un informe elaborat per en Francesc Izard, el 21 d’abril de 1941, s’esmenta un projecte que molt bé podria ser aquest. El text diu el següent: «[...] Seguimos como plan general el que nos ha indicado el Ingeniero D. Bartolomé Brutau, que viene a ser el proyectado en 1914 suprimiendo la entrada por la calle de las Tres Cruces y el pasillo correspondiente y haciendo aquella por la calle de Covadonga frente la calle del Conde Borrell lo cual permite un mucho

Planta i alçat d’un avantprojecte per als nous tallers de La Electricidad, SA. Sense datar ni signar. AHS

33 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 16435/1).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 45

mejor aprovechamiento del terreno y mayor desahogo de los talleres [...]».34 En aquest cas la descripció coincidiria amb aquest plànol, però no amb la datació, ja que pel tipus de grafia caldria situar-lo entorn a la dècada de 1920. La data que apareix en l’informe de l’Izard, en canvi, coincideix amb el primer projecte d’en Josep Renom, del qual, com ja s’ha comentat en el capítol anterior, se’n conserva una vista general a partir d’una placa fotogràfica. Seria possible pensar, a partir d’aquestes informacions, que l’origen i la base del conjunt arquitectònic es fonamenti en el primer projecte del 1914 fet per en Renom i que, a partir d’aquí, s’anés evolucionant fins a arribar al projecte que finalment es va acabar executant.

Construcció dels nous tallers

La Electricidad, SA, durant bona part del període de la Guerra Civil, es va dedicar a la producció d’armament. Tant és així que l’empresa passà a dependre, el 20 de novembre de 1937, de la Subsecretaria d’Armament del Ministeri de Defensa, la qual subministrava les primeres matèries, el sou dels treballadors i diners per a les despeses generals imprescindibles. Un cop acabada la guerra, en els dipòsits de l’empresa s’hi quedà una gran quantitat de material, molt superior al volum de primeres matèries que hi havia abans de la insurrecció militar. Això va reportar a l’empresa uns beneficis molt considerables, que afavoriren el seu enriquiment i propiciaren l’ampliació del complex fabril amb la construcció de noves naus. Finalitzada la guerra, la societat va reprendre les tasques per a la construcció d’uns amplis tallers que poguessin allotjar totes les seccions de l’empresa. Una de les seves principals prioritats era unificar tots els seus tallers. Com ja s’ha comentat més amunt, la voluntat de crear un ampli complex fabril ja la trobem en els dos avantprojectes d’en Josep Renom de 1914 i 1915, fruit dels quals són les naus construïdes per Renom mateix.35 Aquestes naus, però, només significaven una part del projecte i eren insuficients per acomplir les necessitats de La Electricidad, SA, de manera que l’empresa va quedar dividida en dues parts: d’una banda, les oficines i algunes seccions que es troben al carrer de Bonavista, 16 —en unes naus arrendades— i, de l’altra, la foneria, la caldereria i altres que ja es trobaven ubicades a l’illa on es volien construir les noves naus —l’illa de-

limitada pels carrers de Covadonga, Montcada, Tres Creus i Flechas Azules (abans Topete i actualment Alfons Sala). La necessitat d’unificar la indústria, per tal de reduir les despeses que provocava la pèrdua d’hores de treball pels recorreguts innecessaris dels productes fabricats, juntament amb la situació estratègica que li proporcionava la nova ubicació —al costat de les vies dels Ferrocarrils del Nord— són algunes de les causes que van empènyer la societat a traslladar-se. Aquesta nova ubicació, amb l’entrada d’un ramal de via a les dependències de l’empresa, podia comportar un important estalvi en les despeses de transport, tant en l’arribada de matèries primeres com en la sortida dels productes acabats, cosa que repercutiria directament en els beneficis de l’empresa. Així es recull en l’esborrany de la memòria de construcció dels nous tallers, signada el juliol de 1944.36 La memòria explicativa de les obres, signada el 28 d’agost de 1945 per Francesc Izard i Bas i Bartolomé Brutau Viloca —director i gerent de l’empresa—, posa de manifest aquesta voluntat d’agrupar l’empresa, així com la de crear unes instal·lacions amb unes bones condicions de salubritat i higiene en el treball.37 El canvi d’ubicació de la societat, però, no arribarà fins a la dècada dels cinquanta. Entre el 1953 i el 1954 finalitzen les obres i, ja a partir del 1954, La Electricidad, SA apareix domiciliada al carrer de Covadonga, 372 en lloc del carrer de Bonavista, 16 on tenia la seu social i fiscal. Aquest nova localització va representar, segons l’esborrany de memòria esmentat més amunt, «el perfecto ordenamiento de todas las secciones de fabricación así como la racional comunicación con la Red ferroviaria lo cual permite no solo la maniobra de vagones a la carga y descarga dentro de los talleres si que permite también la entrada y salida de locomotoras y trenes automotores para las reparaciones de este material en su parte eléctrica. Todo redundará en la más económica y perfecta producción».38 Els nous tallers, segons es desprèn d’una carta de l’empresa signada el 29 d’octubre de 1945, pretenien estar a l’avantguarda de la funcionalitat i crear un precedent en les indústries del ram. La carta ho expressa de la següent manera: «[...] proceder [...] a la construcción de un nuevo taller que tanto por lo que respecta a su instalación como a salubridad e higiene de sus obreros fuera un modelo en su género».39

36 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2). 34 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2).

37 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 326/1946 (AI 1279).

35 Vegeu capítol anterior: «La nau de 1916 i les primeres edificacions», de

38 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2).

Txema Romero.

46 QUADERNS DE PATRIMONI 12

39 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 716).

L’execució d’aquests nous tallers també es planteja com un element favorable per a la ciutat, en l’esborrany de la memòria de construcció de les noves naus es diu que «[...] por su grandiosidad superaran en importancia a todos los edificios industriales existentes en la localidad con la circunstancia propagandística de que serán visibles a cuantos viajeros por fc. pasen por esta Ciudad».40

Planta dels nous tallers de La Electricidad, SA, 1945. AHS

Gestions prèvies Com ja s’ha dit, un cop acabada la Guerra Civil, La Electricidad, SA reprèn les gestions per tal d’ampliar les seves instal·lacions. Ja el 1941 hi ha preparat un projecte de construcció per a les noves naus. Així ho demostren els plànols signats per Francesc Izard el 31 de març de 1941.41 L’empresa, abans de començar les obres de construcció de les noves naus, volia tenir resolts tots els temes que afectaven d’alguna manera l’obra; per aquest motiu va fer, entre altres, les gestions següents: demanar permís per suprimir dos carrers i així poder formar una gran illa industrial, concedit el 22 de gener de 1943; reclamar la concessió de l’entrada d’un ramal de via que connectés els Ferrocarrils del Nord amb l’interior de les naus, aprovat el 15 d’octubre de 1942 segons contracte subscrit amb la Direcció de RENFE; requerir l’autorització de trasllat i ampliació d’indústria, atorgat el 8 de juliol de 1943 per la Dirección General de Industria, com també implorar la certificació, de la Delegación de Industria de Barcelona, de la necessitat d’una quota de 1.039 tones de perfils laminats, per a la construcció de l’entramat metàl·lic i l’admissió de la comanda amb caràcter oficial per part de la Secretaría General Técnica del Ministerio de Industria y Comercio, concedit el 19 de maig de 1944. Un dels principals interessos de la societat era l’aprovació de la reforma urbanística, sense la qual el projecte resultava inviable. Les actuacions que calia dur a terme passaven per la supressió de dos trams de carrer: un tram del carrer del Comte Borrell (actual carrer dels Comtes), entre els carrers de la Flechas Azules i de Covadonga, i un tram del carrer de las Flechas Azules (actualment carrer d’Al40 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 716). 41 Ibídem.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 47

48 QUADERNS DE PATRIMONI 12

guersuari i Pascual), entre els carrers de les Tres Creus i dels Montcada. La supressió del primer tram possibilitava la unió de dues illes per tal de dur a terme el projecte de formació d’una gran illa industrial i la supressió del segon permetia l’entrada d’un ramal de via dels Ferrocarrils del Nord dins les instal·lacions de la fàbrica. Per tal de justificar la supressió i ocupació d’aquests dos carrers, Bartolomé Brutau Viloca, director gerent de La Electricidad, SA, va fer una instància a l’Ajuntament en què es fa menció de les escriptures de compra dels terrenys on es pretenia formar aquesta gran illa industrial. Les escriptures, datades el 10 d’octubre de 1912, fan esment, d’una banda, a la compra d’una partida de terreny de 1.553 m² més una altra de 6.834 m² a Josep Badia Capdevila i, d’altra banda, a la compra d’un terreny de 6.450 m² a Pere Turull Comadran. D’aquesta manera, segons la instància d’en Bartolomé Brutau, la suma resultant, 14.837 m², correspon a la superfície exacta dels terrenys edificables en dita illa industrial. Per tant, reclama com a seus els trams indicats dels carrers de les Flechas Azules i Comte Borrell.42 A la societat, abans de començar la construcció de les noves naus, li interessava la confirmació definitiva de la supressió dels trams dels dos carrers abans esmentats, així com la connexió a través d’un ramal de via entre els Ferrocarrils del Nord i els tallers de La Electricidad, SA. Això últim facilitava l’arribada del material necessari per a la construcció de les noves naus: acer per a l’estructura metàl·lica, ciment, cal, sorra, maons, etc. La resposta a aquesta demanda va arribar el 22 de gener de 1943, moment en què es notificà a La Electricidad, SA que s’havia aprovat la modificació del Pla General de Reforma i Eixampla de Sabadell per a la formació d’una illa industrial, després que ho autoritzés la Comissió de Sanitat de la Subsecretaria de Governació, el 26 de desembre de 1942.

f Plànol de la zona de l’Eixampla de Sabadell on la societat anònima La Electricidad proposa la creació d’una

Supressió del tram de carrer del Comte Borrell La idea de crear una gran illa industrial la trobem plantejada, com ja s’ha vist en el capítol anterior, en els primers avantprojectes d’en Renom de 1914 i 1915. Per tant, ja des del 1918, La Electricidad, SA reclamava la supressió d’aquest tram de carrer. Però l’aprovació de l’Ajuntament no va arribar fins al 31 de març de 1921. A més, cal afegir que el permís era de caràcter temporal. L’acord establert diu clarament que en el moment que el municipi ho estimi convenient la Societat haurà de tornar a deixar les coses tal com estaven, sense indemnització de cap tipus. De manera que, anys més tard, en el plànol d’Eixampla i Reforma, realitzat pels arquitectes Renom i Manich l’any 1928 i aprovat per l’Ajuntament a finals de l’any 1929, apareix novament grafiat el carrer que s’havia suprimit. Fet que mostra les contradiccions en què es trobaven els arquitectes municipals en relació amb els seus propis encàrrecs privats. Això va comportar que s’hagués de demanar un nou permís per mantenir l’anul·lació del carrer. Les primeres gestions en referència a aquest tema es fan per mitjà d’una carta, datada el març de 1942, en què la societat de La Electricidad es dirigeix a l’Ajuntament de Sabadell de la manera següent: «Es evidente que este tramo de calle no tiene utilidad para nadie y, por el contrario, perjudica extraordinariamente el interés público y el particular de ‘La Electricidad’, pues nunca ha deja-

illa industrial, maig de 1941. AHS

42 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 378/1943 (AI 1257)

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 49

Façana principal (carrer de les Tres Creus) i lateral (carrer de Covadonga) dels nous tallers de La Electricidad,

do de subsistir la integridad de las razones alegadas que motivaron la dicha resolución [...], y ahora existen otras que se van relacionando y que convencen aún más de la procedencia y necesidad de que el repetido tramo conserve las características actuales [...]».43

SA, novembre de 1942. AHS

Supressió del tram de carrer de las Flechas Azules La demanda per anul·lar aquest tram de carrer, amb la finalitat de construir un ramal de via que comuniqués les dependències fabrils de La Electricidad, SA amb els Ferrocarrils del Nord, es va fer, per primera vegada, el 10 de març de 1942. La petició de la supressió del tram de carrer, dirigida a l’Ajuntament de Sabadell, és expressada per l’empresa de la manera següent: «<Para que esta entidad se desarrolle en forma que pueda parangonarse con sus similares extranjeras, contribuyendo, por tanto, a la mayor prosperidad industrial de la ciudad y de España, es preciso que su gran manufactura relacione las líneas de ancho normal de los ferrocarriles españoles que proyecta instalar en el interior de sus talleres, con los de la estación de descarga de mercancías de la Cía. del Norte, siendo forzoso atravesar muy oblicuamente la calle de Flechas Azules, única disposición que permite la entrada a los [...] talleres de todo el material rodante de la Cía. [...]. »La disposición indicada interesa no sólo a la recurrente sino a la misma Cía. de Ferrocarriles del Norte, hasta el punto que ésta, para el debido enlace, ha dado toda clase de facilidades [...]». Segons sembla, La Electricidad, SA reparava el material elèctric de la companyia de ferrocarrils, de manera que amb l’entrada d’un ramal de via als tallers de l’empresa la Companyia del Nord també en sortia beneficiada: feia possible l’entrada de tot el material rodant als tallers de La Electricidad, SA. »Por otra parte el Ministerio competente aprobó en diciembre de 1941 el referido enlace, según oficio nº 279, de fecha 7 de enero de 1942, que dirigió a la peticionaria la Primera División Técnica y Administrativa de Ferrocarriles, y por ello se podrán instalar las vías 43 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/4).

50 QUADERNS DE PATRIMONI 12

inmediatamente, después de obtenida la autorización de esta Corporación Municipal». Aquesta demanda continua dient: «El plan de vías interio res con enlace de las de la Cía. del Norte, vía nueva de descarga de la Estación y la regularización de las plantas de los nuevos edificios que exige un paralelismo de las fachadas de la calle Covadonga con la que darán a la estación del Norte, implica [...] la supresión de la calle de Flechas Azules, en su final, entre las calles Tres Cruces y Moncada, cuyos únicos propietarios colindantes son la Cía. del Norte y la propia sociedad peticionaria [...]». Per últim, l’empresa, per tal de demostrar que aquesta anul·lació no es fa únicament en profit seu, fa notar que el major beneficiari d’aquesta actuació és la Companyia de Ferrocarrils del Nord: «La supresión del tramo de calle de Fle chas Azules que solicita la recurrente, [...] permitirá a la Cía. del Norte añadir a su Estación otra vía de descarga partiendo del ramal de los talleres de la Sociedad exponente [...]». I segueix: «En el tramo suprimido de la repetida calle de Flechas Azules, cuyo terreno pertenecía en su totalidad a ‘La Electricidad, S.A.’, quedaría repartido [...], viéndose que en su mayor porción sería ocupado para el ensanche de la Estación del Norte».44 Concessió del permís A l’agost de 1945, La Electricidad, SA demana permís a l’Ajuntament per construir uns nous tallers, amb entrada pel carrer de Covadonga, al solar propietat de l’empresa li44 Ibídem.

mitat pels carrers de les Tres Creus, Covadonga, Montcada i l’andana de mercaderies de l’estació de Ferrocarrils del Nord. Després d’un informe de la Delegació dels Serveis de Foment, el projecte fou aprovat el 16 de maig de 1946 i notificat a la societat interessada el 29 de maig del mateix any. D’aquest informe es desprèn la voluntat, per part de la societat, de crear una ampli complex fabril, amb un important nus de comunicacions, que connectés les diferents naus de l’empresa amb rails que enllaçaven amb la via dels Ferrocarrils del Nord. L’informe diu que: «Esta delegación, visto el informe emitido por el Sr. Arquitecto Municipal, estima puede accederse a lo solicitado por dicha entidad con sujeción a las condiciones que después se consignarán, y a tal efecto tiene el honor de proponer a V.E. la adopción de los siguientes acuerdos: »1º.- Conceder permiso [...] para la construcción de unas edificaciones con destino a nuevos talleres, en el solar de su propiedad [...] con sujeción a las prescripciones de las ordenanzas municipales [...], así como a las condiciones que imponga la División Inspectora de la RENFE [...]. »2º.- Autorizar a la propia razón social [...] para instalar a través de la calle de Covadonga, una vía férrea de ancho normal y otra interior de ancho reducido, con destino a la circulación de vagones y vagonetas entre sus talleres y almacenes establecidos a ambos lados de dicha calle, mediante las condiciones que se detallen a continuación: »[...] Esta autorización se concede a precario con objeto de que en ningún momento pueda aquella instalación dificultar

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 51

Visita d’obres als nous tallers de La Electricidad, SA. La persona de l’esquerra, que està assenyalant en direcció a l’obra, és en Bartolomé Brutau Viloca i la del mig és en Francesc Izard. A la dreta hi ha el Sr. Vinader, director de la caldereria i encarregat de l’obra; la persona que queda en segon terme, darrere d’en

o retrasar la ejecución de proyectos municipales de urbanización y saneamiento de la ciudad. »La propia entidad tendrá a su cargo la debida vigilancia por medio del personal conveniente, para evitar accidentes de circulación siempre que haya de utilizarse el indicado paso, y deberá poner un cartel indicador de precaución. »Bajo ningún pretexto podrá autorizar la expresada razón social que se paren los vagones o vagonetas en la calle ya que ésta debe utilizarse únicamente como paso. »[...] La razón social concesionaria satisfará un canon anual por ocupación de la vía pública de 500 pesetas [...].45

Bartolomé Brutau, podria ser el Sr. Madero. Ca. 1948. Autor desconegut / AHS

L’obra La direcció de l’obra la van dur a terme en Francesc Izard i Bas, enginyer industrial i autor del projecte, i en Bartolomé Brutau Viloca, enginyer industrial i director gerent de l’empresa. Així ho indica una carta datada el 17 de gener de 1944 en la que es diu que: «El proyecto de la distribución y del entramado metálico del nuevo taller LESA es debido al especialista en esta clase de construcciones D. Francisco Izard, Ingeniero Industrial con la colaboración del también ingeniero D. Bartolomé Brutau, Director Gerente de LESA.46 L’empresa encarregada d’elaborar els entramats metàl·lics va ser García y Canga Construcciones Metálicas, de Gijón. I del muntatge de l’obra se’n va fer càrrec Felipe Sánchez Escudero, Construcciones Metálicas y Montaje de Puentes y Calderas, de Madrid. 45 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 326/1946 (AI 1279). 46 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 716).

52 QUADERNS DE PATRIMONI 12

L’obra de construcció d’aquestes noves naus va comportar l’enderroc de gran part dels edificis existents. La nau que es conserva és la construcció d’en Renom, que serà reformada i prolongada fins al carrer de Covadonga per tal d’integrar-se en la construcció de les noves naus. En la documentació es diu de la forma següent: «[...] nos vemos precisados a derribar el ángulo que forma la fundición con las calles Covadonga y Moncada para proceder a la ampliación de la misma [...]».47 El 6 de març de 1948 es demana permís per fer una tanca de precaució per procedir primer a l’enderroc i després a la prolongació de la nau. Al costat de la nau de la foneria es preveu la construcció d’unes naus amb dent de serra, l’estructura de les quals provindrà d’una de les naus enderrocades. Concretament, es tractava d’una nau de cinc trams amb aquest tipus de coberta que havia estat projectada per Renom l’any 1922 tal com s’explica en el capítol anterior. En referència a aquesta nau, en un informe elaborat per en Francesc Izard el 21 d’abril de 1941, es diu: «examinando detenidamente el edificio con diente de sierra hemos concluido que, atendiendo varios inconvenientes que presenta tanto por razón de su empleo como por la de sus defectos constructivos así como por su escasa importancia en relación a la obra que debe ejecutarse, lo mejor era no tomarlo como base intangible para el proyecto de los nuevos talleres».48 Posteriorment, es decidirà traslladar part de l’estructura d’aquesta nau al costat de la foneria. Així s’ex-

Imatge del recinte de La Electricidad, SA abans de la construcció dels nous tallers. Al fons es veu una nau amb coberta de dent de serra. Aquesta va ser la nau enderrocada de la qual se n’aprofità l’estructura per fer les naus situades al costat de la foneria. En aquesta fotografia també s’observa l’amuntegament de perfils metàl·lics, material per a la construcció de les noves naus. Ca. 1946. Autor desconegut / AHS

47 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 233/1948 (AI 1296). 48 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2)

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 53

Secció transversal de les noves naus de La Electricidad, SA, 1944. AHS

plica en un esborrany de la memòria, datat el juliol de 1944: «[...] debiéndose [...] trasladar otros de estructura metálica con cubierta en dientes de sierra construida a continuación de la fundición».49 El gener de 1943, es demanà a Torras Herrería y Construcciones, SA, de Barcelona, l’estructura metàl·lica de la part de la foneria que es volia ampliar, donat que es tractava de l’ampliació de l’estructura que ells van fer el 1916. En la carta d’en Francesc Izard dirigida als senyors Torras es diu que es procuri, en tot el possible, que la part ampliada sigui igual a l’existent, tot i que s’entén que alguns perfils potser s’hauran de substituir per uns d’equivalents. L’estiu de 1950 encara s’estan fent gestions amb aquesta empresa per al subministrament de part del material. Com veurem més endavant, aquesta serà la tònica general provocada per la carestia de materials durant el període de postguerra. Les noves edificacions, segons la memòria explicativa de l’obra, van ser: «[...] una gran nave con cuerpo central de 16 metros de ancho por 15 metros de altura, con dos laterales de 10 metros con bajos y en parte un piso de una altura total de 11 metros, de ejes paralelos a la calle Covadonga, y de 90 metros de longitud con un cuerpo de edificio adosado en su parte Norte con fachada a la calle Tres Cruces, y de cuatro plantas destinado a vestidores e instalaciones sanitarias. Sigue adosada por su lado Este una gran nave de 17 metros de ancho por 82’50 metros de longitud y luego también adosado otro gran cuerpo de edificio de 12 metros de ancho y 135 metros de longitud, de bajos y piso con fachada a lo largo de la calle Covadonga. Todos estos cuerpos de edificios unidos (sin patios intermedios) forman los bajos de los talleres sin solución de continuidad, con un mínimo de columnas o pies derechos (sólo 41) que permiten instalar las diversas secciones según las necesidades respectivas de cada época [...] sin estorbo de paredes maestras».50 També es van preveure un gran nombre de galeries subterrànies com es desprèn de l’esborrany de memòria, fet el juliol de 1944: «Debido a la falta de terrenos se han proyectado numerosos sótanos destinados a almacén de primeras materias [...] con recepción directa desde los vagones de vía normal. Además se disponen gran 49 Ibídem 50 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 326/1946 (AI 1279)

54 QUADERNS DE PATRIMONI 12

número de galerías subterráneas en las grandes naves para el paso de conducciones de todas clases [...]».51

Muntatge de l’estructura metàl·lica dels nous tallers de La Electricidad, SA, amb tres personatges a primer

Aquestes noves edificacions, tres tallers annexos, estan col·locades de manera esglaonada per tal d’adaptar-se a l’obliqüitat del carrer de les Tres Creus. El mateix Izard ho descriu de la següent manera: «hemos suprimido las irregularidades que ofrecía la oblicuidad de la calle de las Tres Cruces, dejando la fachada en forma escalonada y supliremos con edificios anexos y muro de cerca los patios poligonales resultantes [...]».52 Però tot i que la façana s’articula en tres cossos, els baixos de tots, com s’explica en la memòria, conformen una gran i única nau, per tal d’obtenir una aprofitament màxim de l’espai. La construcció d’aquestes noves naus, per problemes amb el subministrament de material, no es van enllestir pas ràpidament. Tot i que ja el 1942 s’estaven fent gestions relacionades amb el subministrament de material, les obres no es conclogueren fins a la dècada dels cinquanta.

terme: el de la dreta és Francesc Tomàs, cap del departament d’obres i serveis de l’empresa i, posteriorment, també ajudant d’en Francesc Izard; el del mig és el Sr. Vinader, supervisor de l’obra; i el de l’esquerra és Tomás Maqueda, representant de l’empresa a Madrid i encarregat de subministrar els diners per a l’obra. Ca. 1948. Autor desconegut / AHS

El subministrament del material Alguns dels materials es van començar a demanar abans de la concessió del permís, el que demostra la clara intencionalitat d’ampliar les instal·lacions de l’empresa, així com la previsió del retard en el subministrament del material. 51 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2). 52 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 716).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 55

El juny de 1942 La Electricidad, SA envia una carta a l’enginyer en cap de la Delegació d’Indústria de la Província de Barcelona, demanant «el certificado de esa Delegación sobre la conveniencia e interés general de que se les conceda el cupo de laminados de acero [...] para las estructuras metálicas de los proyectados [...] edificios».53 El 4 d’agost de 1943 es va donar a l’empresa el permís corresponent a la necessitat de demanda de la quota pertinent. Amb la concessió d’aquest permís, l’empresa va poder realitzar la comanda de perfils metàl·lics a la Secretaria General Tècnica del Ministeri d’Indústria i Comerç. L’adjudicació definitiva de la quota, però, no va arribar fins el maig de 1944. Aquest retard en la concessió de la quota corresponent es deu al fet que hi havia un gran nombre de demandes acumulades que calia liquidar abans de cursar-ne de noves. Abans de la concessió definitiva de la quota, hi ha una carta de La Electricidad, SA adreçada al Ministeri d’Indústria i Comerç, datada l’1 de març de 1944, demanant el material necessari per a la construcció de l’entramat. S’hi donen un seguit d’arguments per tal de convèncer de la idoneïtat de la cessió. En referència a l’empresa diu: «[...] se encuentra hoy no sólo con insuficiencia de sus instalaciones por falta de espacio, sino que las mismas no reúnen las condiciones necesarias para resistir la competencia extranjera el día que acabe la guerra, ni actualmente puede construir nuevos tipos de máquinas ni de mayor potencia que las que actualmente construye. [...] La importancia de las construcciones de esta empresa para la Defensa Nacional tanto en sus tipos como en su calidad, especialmente en las suministradas hasta ahora para la Armada, ha hecho que esta empresa fuera militarizada por el Departamento Marítimo de Cartagena en 28 de Mayo de 1943».54 Les diverses dificultats amb què topà l’empresa per obtenir la quota de perfils necessària per a la construcció dels nous tallers feia preveure un important retard en la culminació de l’obra. Així es veu, clarament, en l’esborrany de la memòria de construcció dels nous tallers, del juliol de 1944, on es diu el següent: «Dadas las dificultades actuales para la obtención de muchos materiales de construcción a precios razonables y de buena calidad [...], la total realización de nuestro proyecto exigirá un largo plazo por lo cual es preciso que el Ayuntamiento modifique el que acostumbra a dar para la ejecución de las obras cuyo permiso se solicita alargándolo lo más posible para no tener que pedir reiteradamente prórrogas».55 A principis del 1947 encara no s’havia muntat l’entramat, ja que s’havien produït errors en la fabricació del material: concretament en la distància de les bigues. Això va fer que no es pogués muntar l’entramat tot i que ja s’havia rebut molt material. El 20 de febrer de 1947, la situació era la següent: «En la actualidad tenemos entre acopiado a pie de obra y en curso de elaboración por la casa constructora del entramado metálico, García, Canga Ltda., [...] unas 700 toneladas que importan un millón quinientas mil pesetas, de las que tenemos pagada 1.200.000. »Que además, tenemos realizadas obras de albañilería entre desmonte y explanación, cloacas, sótanos y galerías de ventilación y cimentaciones de paredes y soportes, instalación de apartadero [...]. »Que la construcción de la obra, ha debido llevarse con extremada lentitud a causa

o Imatge aèria de l’any 1949 en què s’observa, remarcat, l’estat de l’obra dels nous tallers de La Electricidad, SA. Fotoplànol de Sabadell i rodalies, E 1:2.000 / AHS

p Vista general de l’entramat metàl·lic dels nous tallers de La Electricidad, SA. S’observa com s’ha començat la

53 Ibídem. 54 Ibídem. A partir d’aquest fragment de carta podem intuir que l’empresa, coincidint amb la Segona Guerra Mundial, va reprendre la fabricació d’armament. 55 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/2).

56 QUADERNS DE PATRIMONI 12

construcció de murs i forjats. Ca. 1950. Autor desconegut / AHS

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 57

Vista interior –cantó dret- dels tallers de La Electricidad, SA. Ca. 1955. Autor desconegut / AHS

del suministro del hierro, no habiéndose podido proceder todavía al montaje del hierro acopiado a pie de obra, por falta de unas vigas» [...]».56 Entre el març i l’agost del mateix any es produeix el muntatge de la primera etapa. Es té constància, a través d’una nota del 18 de març de 1947, que el Sr. Felipe Sánchez —encarregat del muntatge de l’obra— va anar a Sabadell per concretar i puntualitzar tots els temes necessaris per començar a muntar l’entramat metàl·lic. El muntatge de l’obra, per problemes d’interrupcions en el subministrament dels laminats, es va allargar fins a l’any 1950. Durant la dècada dels cinquanta encara s’estan fent gestions per obtenir tot el material necessari per a l’obra. Concretament, el 8 de juliol de 1950 l’empresa, mitjançant una carta, s’adreça al delegat del govern per reclamar part de la quota de ciment concedida per a la construcció de les noves naus. Un informe de l’Izard de juliol de 1950 descriu la situació de la següent manera: «la construcción de la [...] obra ha venido retrasándose debido a que el suministro de hierro para la construcción del entramado metálico no ha seguido el ritmo previsto [...]. Actualmente, está ya montado todo el entramado metálico, terminadas cimentaciones y principales paredes, faltando completar las piezas de aglomerado corcho-cemento (patentado) para la cubrición de las naves [...]».57 Per a la construcció de les naus s’utilitzà ciment pòrtland, subministrat per 56 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 716). 57 Ibídem.

58 QUADERNS DE PATRIMONI 12

la fàbrica Asland de Montcada i Reixac. El material s’utilitzà, entre altres coses, per elaborar unes peces per a la coberta, patentades amb el nom de «suberolita» per Francesc Folguera i Grassi (1891-1960) i projectades de conformitat amb les característiques del pòrtland Asland, procedent de la factoria del Clot del Moro de la Pobla de Lillet. En origen, la coberta d’aquestes naus es va fer en forma de terrassa amb una base de formigó cel·lular i un recobriment de grava que aïllava els tallers de les inclemències de l’exterior. La tria d’aquest material per al recobriment de les terrasses de la coberta es deu, segons es desprèn d’un informe elaborat l’abril de 1941 pel mateix Izard, a la manca d’uralita. En aquest es diu el següent: «La carencia de tejas de fibro-cemento acanaladas (uralita, Pizarrita, etc.) tan convenientes por su ligereza, resistencia, color, impermeabilidad [...] nos han inducido también a la adopción de cubiertas de terraza».58 Aquesta solució de coberta, inspirada en el Moviment Modern, va resultar poc funcional en el Sabadell d’aleshores, la manca d’asfalt en molts dels carrers i la climatologia van propiciar l’aparició de vegetació. Això va provocar que la coberta s’anés deteriorant de manera molt ràpida i es produïssin un gran nombre de goteres. Finalment, les terrasses varen ser substituïdes per una coberta d’uralita.59 Aquesta reforma, que va suposar també la impermeabilització de la coberta, va tenir lloc entre el anys 1977 i 1978.60 El ciment pòrtland també fou emprat per reomplir els fonaments, per fer les parets de soterranis i galeries — amb formigó encofrat d’una cara—, per als paviments, per aixecar les parets de fàbrica de maó i per a fer els revocats de les façanes. El responsable del projecte: Francesc Izard i Bas Francesc de Paula Izard i Bas va néixer a Sabadell el 18 de febrer del 1872 i va morir a la mateixa ciutat el 24 de juliol de 1957. Era fill d’Arnau Izard i Massagué i Josepa Bas i Fontanet. L’any 1896 es casà amb Antònia Llonch i Estany, filla del fabricant de teixits Rafael Llonch i Sanmiquel. El matrimoni va tenir vuit fills. En Francesc Izard, dels 5 als 9 anys, va fer els seus primers estudis escolars al col·legi del carrer de Sant Josep, dirigit pel mestre pedagog Francesc Bellapart. Els estudis de la segona ensenyança els va fer en el col·legi dels Pares Escolapis. El 1887, quan tenia 15 anys, va ingressar a l’Esco-

Els Izard i els Bas: antecedents familiars L’avi patern de Francesc Izard era Pol Izard i el seu besavi Arnau Izard Marty, originari de Caudebronde (França). Arnau Izard (nascut l’any 1797) era bataner d’ofici i va emigrar al Vallès aprofitant la incipient embranzida industrial del tèxtil català i un context social i polític francès no gaire favorable. L’industrial terrassenc Pau Galí l’induí a instal·lar-se, vers el 1825, al molí del Santo (Barberà del Vallès) primer, i al molí del Rieral (Sant Julià d’Altura), després. Arnaud Izard aportà un sistema més modern per treballar els acabats, establint el mètode dels batans de cilindre o corrons. També introduí l’ús del sabó econòmic, el qual s’obtenia dels residus grassos que s’extreien de les peces quan es desengreixaven. D’aquesta manera, els mateixos greixos de la roba s’utilitzaven per fer el sabó amb el qual després la netejaven. Aquest ofici serà continuat pels seus descendents. Pol Izard es casà amb Maria Massagué i Ribatallada i el seu primogènit, Arnau —pare d’en Francesc—, va fer l’aprenentatge de l’ofici de manyà al molí d’en Busquets, a la vora del riu Ripoll. Posteriorment, Arnau Izard entrà a treballar al taller d’en Francesc Bas i Tarré i es casà amb la pubilla de la casa, Josepa Bas. L’avi matern d’en Francesc Izard, Francesc Bas i Tarré, natural de Llinars, havia arribat a Sabadell el 1843. Manyà d’ofici, es va casar amb Raimunda Fontanet, barcelonina, i s’instal·laren a la casa del carrer de Sant Joan, 31, on hi tenien el taller i l’habitatge. Abans en Francesc Bas tenia el taller al carrer de la Creueta. Finalment, l’any 1864 va construir un ampli taller i casa a la Rambla.

58 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 7135/2).

Catàleg de màquines de l’empresa

59 Informació extreta a partir del testimoni oral d’en Francesc Tomàs i

«Sucesor de F. Bas». Sabadell, 1892

Busquets, ajudant d’en Francesc Izard i encarregat de la part tècnica de l’obra.

AHS

60 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1535/8).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 59

Francesc Izard i Bas, l’enginyer industrial director del projecte dels nous tallers de La Electricidad, SA. AHS

la Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Acabà la carrera d’enginyer industrial l’any 1895, a l’edat de 23 anys. Va fer pràctiques a l’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima i seguidament es posà a treballar al costat del seu pare, al taller mecànic que havia fundat l’avi matern. Allà introduí nous sistemes i noves tècniques a la indústria metal·lúrgia que des d’aleshores passà a denominar-se «Successors de Francesc Bas», la qual estava situada a l’illa delimitada pels carrers de Cervantes, del Sol i la Rambla. En aquest taller, Francesc Izard hi treballà amb el pare, després amb el seu germà Josep i, més tard, amb els seus fills Arnau i Francesc. A més de la direcció de la seva empresa, va exercir de conseller i assessor tècnic en diverses empreses industrials, entre les quals La Energia, SA i La Electricidad, SA. També va fer nombroses construccions fabrils. Entre 1911 i 1913 va ser tercer tinent d’alcalde i president de la Comissió de Foment de l’Ajuntament de Sabadell. Però ja des del 1909 el trobem com a regidor de l’Ajuntament, representant de les candidatures de dretes. Durant el període en què es trobà al capdavant de la Comissió de Foment, va realitzar l’elevació de les aigües del riu Ripoll al pla de Sabadell. Francesc Izard es va fer càrrec de la supervisió del projecte, la compra dels terrenys i la defensa dels plets sorgits pel desacord dels altres usuaris del Ripoll: la Societat General d’Aigües de Barcelona i la Societat de Propietaris de la Sèquia Comtal, que agafaven l’aigua de més avall. D’aquí que la Comissió de Foment i l’arquitecte municipal, Josep Renom i Costa, amb motiu de la urbanització dels terrenys del Taulí, proposessin el nom de l’enginyer per al carrer on es preveia edificar la Torre de l’Aigua. I així va ser. L’Ajuntament de Sabadell, presidit pel batlle Silvestre Romeu Voltà, ho acordà per unanimitat l’11 de juny de l’any 1915. Encara avui aquest carrer duu el nom de Francesc Izard. També cal destacar la seva participació activa i eficient en l’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya a Sabadell. La proposta inicial preveia que el tren arribés per sobre, fins a la plaça del Gas, passant pels terrenys que tenia la companyia al carrer de l’Horta Novella. Izard va intercedir per tal que es fes un pas subterrani i va aconseguir la cessió dels terrenys, propietat de la família Moragas-Badia,61 per fer la sortida pel carrer d’Alfons XIII. Així mateix, entre 1906 i 1908, s’encarregà del projecte d’instal·lació de la màquina de vapor Wolf al Buxeda Vell, ja en aquell temps propietat de La Mercantil Sabadellense (LLONCH, 2001). 61 AHS. Arxiu Privat. Simó Bach (AP 55/13).

60 QUADERNS DE PATRIMONI 12

La seva ideologia política va fer que, durant el període de la Guerra Civil, hagués de marxar, primer a Itàlia, després a França i més tard a Béjar. Un cop acabada la guerra, retornà a la seva casa de Sabadell del carrer de Duran i Sors, 67 i a la seva indústria metal·lúrgica. També continuà amb el seu treball de conseller d’indústries metal·lúrgiques i de planificador de noves, junt amb el seu fill Arnau Izard i Llonch, també enginyer. Algunes de les seves obres, a part de l’ampliació de La Electricidad, SA són:

Visita d’obres al muntatge de l’entramat metàl·lic. La figura central és l’enginyer en cap Francesc Izard que dóna instruccions a en Francesc Tomàs i a en Vinader, director i supervisor de l’obra respectivament. Aquí es veuen les peces corresponents a l’estructura

— Indústria d’Isidre Ral al carrer de Roger de Flor (1901) (CASTELLS, 1961 :520). — Xemeneia del Vapor Buxeda Vell / La Mercantil Sabadellense (1906). — Xemeneia de Llagostera i Sampere (1907). — 1a Fase dels Docks Vells (1908). L’obra la va fer en col·laboració amb l’arquitecte Joaquim Manich, quan aquest encara no tenia el títol d’arquitecte (no el va obtenir fins al 1911). Posteriorment, els Docks van ser ampliats per Lluís Homs (CASTELLS, 1961 :520). — Fàbrica Carol (Cal Jepó nou, 1909). En aquesta construcció s’utilitzà per primera vegada a Sabadell una coberta en forma de dent de serra, que permetia una il·luminació zenital. Anys més tard, el 1955, junt amb el seu fill Arnau, en farà una ampliació. — Xemeneia de Francesc Sampere i Germans (1918).

de la coberta, preparades per a la seva col·locació, ca. 1948. Autor desconegut / AHS

Ampliacions i reformes

Un dels principals problemes amb què topà la indústria metal·lúrgica local durant el període de postguerra, a part de la manca de matèries primeres, fou la irregularitat del fluid elèctric. Les aturades en el subministrament energètic es

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 61

Plànol de situació d’una xemeneia dins el complex fabril de La Electricidad, SA, octubre de 1951. AHS

El conjunt industrial de la LESA, 1956. S’hi observa la xemeneia projectada per Francesc Izard i Bas, construïda l’any 1952 i enderrocada l’any 1966. TAF, cedida per Joan Codina

62 QUADERNS DE PATRIMONI 12

perllongaren fins al 1955. Per tal de solucionar aquest problema que repercutia molt negativament en la producció de les indústries, l’empresa La Electricidad, SA va instal·lar una central termoelèctrica pròpia, en previsió de futures restriccions del fluid elèctric. D’aquesta manera, el 7 d’abril de 1952 es concedeix el permís per a la construcció de la xemeneia dels generadors de vapor, que s’havien d’utilitzar per a la força motriu i per a la calefacció de les naus de la fàbrica. Finalment només s’usaren per a la calefacció. La següent reforma duta a terme està vinculada a un canvi en el tipus de producció. L’empresa, que fins aleshores s’havia dedicat a la fabricació de màquines elèctriques petites i mitjanes, amb el canvi de societat i l’entrada de capital estranger s’especialitzarà en la producció de màquines de major potència. Aquesta especialització comportarà unes necessitats espacials que es traduiran en l’ampliació d’un dels tallers, el de les tres naus. Aquesta reforma va ser duta a terme entre el 1965 i el 1966 i va suposar l’ampliació de la nau pel costat sud. Es va anul·lar la façana d’aquesta banda i es va ocupar el pati interior amb un nou edifici que es va annexionar als tallers existents. Aquesta reforma implicava, però, l’enderroc de la xemeneia feta pocs anys abans. Així doncs, l’abril de 1965 es demana permís per enderrocar la xemeneia62 per tal de poder construir aquest nou edifici. En referència a la construcció, la memòria de l’ampliació diu el següent: «[...]

Al fons de la imatge, obres d’ampliació de la nau pel costat sud, ca. 1965. Autor desconegut / AHS

62 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 647/1965 (AI 1728).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 63

Vista general del conjunt de la fàbrica amb l’ampliació de les naus pel costat sud. En aquesta imatge, encara es pot observar la coberta amb forma de terrasses, així com la vegetació que va obligar a substituir la grava per Uralita. Ca. 1970. Autor desconegut, cedida per Hans Reist

La cubierta de las naves será a base de placas de «Durisol» i encima placas de «uralita», la estructura será metálica [...]. Los paramentos exteriores se revocarán con mortero de cal y cemento Pórtland. Las paredes serán de gero y los pilares de obra vista los que hagan juego con los existentes. [...] Se derribará el edificio de máquinas existente [...]. Se derribará la pared de fachada final de las naves para la unión de la ampliación con lo existente [...]. Se construirá un anexo para la instalación del cuadro de distribución de fuerza a los talleres así como unas oficinas de taller».63 L’arquitecte encarregat d’aquest projecte fou Francisco Banllehí i l’empresa que es feu càrrec de l’elaboració de l’estructura metàl·lica fou Construcciones Hidráulicas e Industriales B. Thomas Sala de Barcelona. Les gestions per demanar l’entramat s’inicien el setembre de 1965 i l’agost del següent any ja estan construïdes les estructures necessàries per poder muntar l’obra. El permís a l’Ajuntament es va demanar el 22 d’octubre de 1965 i fou concedit el 22 de desembre del mateix any.64 Concretament, es demana permís per a la construcció d’un edifici destinat a laboratori de proves de transformadors. Un altra de les reformes que van afectar la volumetria dels edificis tractats va ser l’elevació de la coberta del cos central de la nau amb façana a la Gran Via. Aquesta obra va ser posterior a la construcció de l’edifici que s’acaba de comen63 AHS. Fons de l’empresa ABB (D 1534/2). 64 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 2174/1965 (AI 1752).

64 QUADERNS DE PATRIMONI 12

tar. Concretament, aquest aixecament es va produir l’any 1984 com a conseqüència de la instal·lació d’un pont grua de 200 T.65

Fases constructives del complex fabril de La Electricidad, SA.. Ajuntament de Sabadell, novembre de 2002

Altres construccions en illes properes La voluntat, per part de La Electricidad, SA, de crear un important complex fabril farà que la societat vagi adquirint terrenys en illes properes per anar construint un gran equipament industrial. Aquestes dues illes són: a) L’illa limitada pels carrers de Covadonga, Comte Borrell, Montcada i Bonavista, on La Electricidad, SA era propietària d’un solar de 90.668 pams². En aquesta s’hi construïren tres edificacions, dues naus industrials i un cobert, amb façana als tres primers carrers. La resta de l’illa estava ocupada per dues fàbriques i algunes cases. Les naus d’aquesta illa, que quedaven al davant de l’illa principal s’hi comunicaven a través d’una via fèrria, que creuava el carrer de Covadonga. b) L’illa compresa pels carrers de Covadonga, Montcada, Bonavista i Cardona, on la societat era propietària d’un solar de 117.000 pams² amb façana als tres primers carrers. La resta de l’illa estava ocupada per la fàbrica del senyor Balaguer.

(imatge aèria).

n 1916 n 1946

— Ampliació de la nau del 1916

fins al carrer de Covadonga

— Trasllat d’unes estructures en

dent de serra al costat de la

nau del 1916

— Construcció dels nous tallers

n 1965

— Enderroc de la façana sud

— Construcció d’un nou taller que

s’annexiona als existents

n 1984

— Elevació de la coberta

L’empresa, conscient de la importància d’unes bones comunicacions tant internes com externes, enllaçarà a través d’una via fèrria d’ample normal i una altra de menor les diferents naus que configuraven aquest important equipament fabril i que alhora empalmaven amb la via del Ferrocarril del Nord. A l’illa situada entre els carrers del Comte Borrell, Covadonga, Montcada i Bonavista, s’hi van construir tres edificacions diferents, entre el 1942 i el 1945.66 La primera fou un edifici destinat a magatzem, d’una superfície de 632,38 m², el permís de la qual fou demanat el 3 de març de 1942 i concedit el 7 de maig del 65 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1540/4). 66 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 369/1945 (AI 1271).

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 65

Situació dels terrenys on es troben les instal·lacions industrials de La Electricidad, SA, gener de 1951. AHS

mateix any.67 Amb la intenció d’establir comunicació entre la foneria (ubicada a l’illa principal) i aquest magatzem, el 12 de maig de 1943 es demana permís per obrir un portal en el carrer de Covadonga, en front del carrer del Comte Borrell.68 El 10 de maig de 1944 es demana permís per edificar una nova nau industrial de planta baixa destinada, igualment, a magatzem. La nau a construir, emplaçada a la cantonada dels carrers de Covadonga i Comte Borrell, tenia prevista una superfície total d’uns 356,04 m². El 25 de maig de 1944, l’Ajuntament li concedí el permís.69 Anys més tard es segregarà part d’aquesta nau per destinar-la a estació transformadora de l’Energia, SA. El permís per realitzar aquesta obra i algunes modificacions en les obertures (una porta i dues finestretes) serà concedit el 8 de març del 1951.70 Per últim, el 4 de juny de 1945 es demanà permís per a construir «un cobertizo en parte del solar propiedad de esta Empresa, comprendido entre las calles Conde Borrell, Covadonga y Moncada, para almacenaje de hierros y metales [...]». L’Ajuntament va concedir el permís el 14 de juny de 1945.71 Amb el temps, un d’aquest magatzems, el construït el 1944, es va acabar convertint en edifici industrial destinat a caldereria. Aquest fet queda palès en la 67 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 210/1942 (AI 1249). 68 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/4). 69 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 435/1944 (AI 1263). 70 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 137/1951 (AI 1321). 71 AHS. Fons Municipal. Llicències d’obres, exp. 369/1945 (AI 1271).

66 QUADERNS DE PATRIMONI 12

descripció de l’illa que es fa en una carta dirigida a l’Ajuntament, datada el 17 d’octubre de 1952. La carta diu que l’illa estava integrada per la «sección de Calderería y Forja, soldadura autógena y eléctrica, parque de chatarra y materias primas para la fundición y nave destinada a taller de prototipos». Aquesta mateixa carta ens informa de que les dependències d’aquesta illa i les naus de l’illa principal estaven unides «por vía de ancho normal de RENFE que atraviesa la calle Covadonga, perpendicularmente a su eje».72 Posteriorment, amb el canvi de societat i la progressiva especialització de l’empresa en maquinària de gran volum, la foneria deixà d’utilitzar-se i la caldereria es traslladà a l’edifici que antigament havia ocupat la foneria. El trasllat de la caldereria farà possible la construcció de tres noves naus en l’espai que ocupaven les tres construccions anteriorment citades. Aquestes noves naus ampliaran la capacitat espacial de l’empresa, una de les seves principals necessitats.

Emplaçament i any d’execució dels diferents edificis propietat de La Electricidad, SA, situats a l’illa delimitada pels carrers de Covandonga, Montcada i Comte Borrell, maig de 1945. AHS

Planta i alçat del magatzem i del taller de caldereria de La Electricidad, SA, a l’illa delimitada pels carrers de Covandonga, Montcada i Comte Borrell, desembre de 1953.

72 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/4).

AHS

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 67

En el Pla General d’Ordenació (1950), fet per en Manuel Baldrich, les dues illes que tractem en aquest apartat van patir un canvi de qualificació. En referència a aquest tema, La Electricidad, SA escriu una carta, datada el 17 d’octubre de 1952, dirigida a l’alcalde de Sabadell. En aquesta es diu el següent: «Que en el nuevo plano de ordenación de esta ciudad, las manzanas descritas (...) se han clasificado como «urbana semi-intensiva de transición», ante la cual, el que suscribe en nombre de su representada, hace notar que las manzanas indicadas deben considerarse ampliación a la principal ya que todas ellas van destinadas al mismo tipo de industria, que es la construcción de maquinaria eléctrica e hidráulica de tipo pesado no pudiendo las secciones complementarias separarse de la principal. (...) »De sobras es conocida la importancia que la Electricidad S.A. tiene no sólo para el prestigio y economía local por ser la más importante en el ramo metalúrgico, sino para la economía nacional debido a la fabricación de turbinas hidráulicas, alternadores y transformadores de gran potencia, maquinaria hoy protegida y de construcción estimulada por los organismo directivos de la Nación. »Sería contrario al prestigio e interés de nuestra ciudad el que la Electricidad, SA se viera constreñida a no poder desarrollar su ampliación y con ello su programa de fabricación, de tanto interés para la economía nacional, sino pudiera utilizar libremente, para ampliaciones sucesivas y necesarias los solares de su propiedad (...), lo cual por otra parte estaría en franca contradicción con el apoyo que ha venido recibiendo de otros organismos oficiales. »Por lo expuesto (...) ruega: que se anule la clasificación de «urbana semi-intensiva de transición» para las manzanas señaladas (...) en la presente instancia señalándolas como de Tolerancia Industrial-Subzona C, por considerar deben tener la misma que la principal». Anàlisi formal dels nous tallers

Els nous tallers de La Electricidad, SA estan formats per diversos edificis, amb estructures diferents —totes de ferro—, articulats entre si i unificats a nivell de façana. Tot el conjunt té el mateix tipus d’acabat: un parament arrebossat combinat amb pilars de maó vist, seguint un ritme seriat i repetitiu que ve marcat pel nombre d’obertures —cada tres obertures hi ha una pilastra. Els edificis que conformen els nous tallers són tres. El primer, amb façana al carrer de les Tres Creus i a la Gran Via, està format per tres naus, una principal i dues laterals d’alçada inferior a la primera, i un cos de quatre plan-

68 QUADERNS DE PATRIMONI 12

tes (ara desaparegut) annexionat a la façana del carrer de les Tres Creus. A continuació i flanquejat pel primer i el tercer es troba un altre edifici: és de planta baixa i té la coberta plana amb lluernaris a doble vessant que estan disposats en sentit transversal a l’eix de l’edifici. L’últim dels tallers és de planta baixa i pis, la seva façana es prolonga pel carrer de Covadonga fins a trobar-se amb l’edifici de la foneria i per la part interior té annexionat un bloc de vàries plantes destinat a vestidors i instal·lacions sanitàries. En l’àmbit compositiu, la façana situada al carrer de les Tres Creus es llegeix com la principal del conjunt, tot i que l’entrada al recinte es troba pel carrer de Covadonga. Aquesta lectura ve donada, sobretot, pel fet que l’edifici del conjunt amb més entitat, el de les tres naus, té la façana principal al carrer de les Tres Creus. També és el cas de l’edifici que queda al mig dels dos tallers, però no del següent, que té la façana principal pel carrer de Covadonga així com l’entrada principal al recinte. Els edificis que conformen la façana del carrer de les Tres Creus estan disposats esglaonadament, cosa que els permet adaptar-se a l’obliqüitat del carrer. Aquest tipus d’estructura, però, evidencia clarament la manca d’unitat. Encara que l’embolcall sigui el mateix, no hem d’oblidar que el conjunt està format per edificis amb estructures diferents. Això provoca, en el cas de la façana del carrer de les Tres Creus, una manca d’unitat compositiva. Com ja s’ha dit més amunt, de tots els edificis que conformen el conjunt el que té més entitat i, per tant, el que resulta arquitectònicament més interessant, és l’edifici de tres naus amb façana a la Gran Via i al carrer de les Tres Creus. Aquest edifici, que es podria considerar com el principal —és el que porta el rètol amb el nom de la societat—, a part d’acomplir unes funcions utilitàries com els altres tallers, està concebut amb una voluntat propagandística, ja que pretén ser la imatge de la societat. No és gratuït que aquest fos l’edifici que més es veia des de les vies dels Ferrocarrils del Nord. El conjunt format per aquestes noves naus està concebut com una obra d’enginyeria que dóna una gran importància a l’estructura metàl·lica. Estaríem parlant d’una arquitectura de ferro on les façanes són simples murs de tancament i on la prioritat màxima radica en el fet d’acomplir unes funcions específiques. Aquesta adaptació de les formes a la funció, juntament amb altres elements com la utilització de línies rectes fa que puguem situar l’obra dins el que podria ser un racionalisme de postguerra. Aquest estil es diferencia del racionalisme de la dècada de 1930 per la utilització de volums monumentals que, en moltes ocasi-

ons, no són altra cosa que una simplificació geomètrica de formes inspirades en el llenguatge clàssic. A Sabadell trobem una bona mostra d’arquitectura industrial de postguerra, com ara l’Artèxtil (1940-1941), la fàbrica Molins (1941), la fàbrica Arrahona (1942) o Cal Balsach (1942). Tots aquests edificis, amb matisos diferents, estan marcats per corrents estilístics de base racionalista. Per exemple, l’Artèxtil té una clara influència de la Bauhaus, en canvi, la fàbrica Arrahona i Cal Balsach estan més properes a l’Art Déco, seguint el model fixat per la fàbrica Myrurgia de Barcelona (1928-1930), obra d’Antoni Puig Gairalt. També vers aquests anys, i dins els corrents racionalistes, es construeixen a Terrassa L’Electra Industrial, SA (1941) i La Magdalena (1942), ambdues de l’arquitecte Ignasi Escudé i Gibert. Referents i fonts d’inspiració El referent més immediat d’aquests nous tallers és l’avantprojecte elaborat el 1918, del qual ja se n’ha parlat anteriorment. Aquest, de la mateixa manera que ho estarà el projecte final, està inspirat en el model fixat per la fàbrica de turbines d’AEG (1908-09) fet a Berlín per en Peter Behrens. Segons John Summerson, la nau de turbines del complex AEG està dissenyada seguint les línies generals d’un temple clàssic, però amb tots el símbols i signes estilístics eliminats. En referència a això diu: «El pórtico del templo se ha contraído hasta quedar reducido a un gran ventanal bajo un «frontón» que no es triangular sino multiangular para ajustarse a la estructura de la cubierta» (SUMMERSON, 1984). Si ens fixem en el projecte del 1918 veiem unes clares coincidències entre la fàbrica de turbines d’AEG i el que seria el taller principal del projecte, llevat del fet que aquest últim té tres naus en lloc d’una. Les similituds més importants les trobem en la concepció de l’espai, el frontó multiangular i el gran finestral de la façana principal. També hi ha una coincidència de base conceptual entre aquestes dues naus: les dues, a part d’acomplir unes funcions industrials, tenen la voluntat de crear un edifici singular que representi la imatge de l’empresa. D’altra banda, la nau de 1918 també té com a precedent directe la del 1916, projectada per Renom, tal com es fa evident a la fotografia de la maqueta de la reforma de 1946.73 Pel que fa a l’estructura metàl·lica, també utilitzada per Behrens, cal buscar els seus precedents en l’origen de l’arquitectura d’enginyeria, amb les primeres edifica-

cions construïdes amb ferro. El primer edifici d’aquestes característiques va ser el pavelló de la primera Exposició Universal de Londres: El Christal Palace de Joseph Paxton (1851). Aquest tipus d’edificacions, que s’articulen a partir de nervis i línies de força, introduiran un nou concepte en el sistema constructiu: els elements prefabricats, realitzats a priori fora de l’obra. Un cop elaborats, només calia muntar-los. A Catalunya aquest tipus de construccions comencen a generalitzar-se cap a finals del segle XIX, quan la utilització d’estructures metàl·liques prefabricades s’havia convertit en una pràctica habitual per a la ràpida construcció d’edificis, com mercats, estacions, etc.

Edició especial d’una làmina en què es reprodueix la maqueta de la reforma i ampliació dels nous tallers de la LESA, 1946. Arxiu del Gremi de Fabricants de Sabadell

73 AHS. Fons de l’empresa ABB 2/1

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 69

70 QUADERNS DE PATRIMONI 12

El conjunt de La Electricidad, SA: conclusions Gemma Ramos Txema Romero

El conjunt de La Electricidad-ABB era, abans de l’enderroc de bona part de les seves edificacions, un dels testimonis més destacats de l’evolució de l’arquitectura industrial sabadellenca, des de finals del modernisme als anys quaranta

f Vista interior dels tallers, als anys 1966-1968. En aquesta etapa l’empresa es denominava Oerlikon Eléctrica, SA. Rafael Molins Alaix / AHS

La construcció recent d’un bloc d’habitatges va suposar la desaparició de la nau modernista de la Fundició, obra de Josep Renom, amb una estructura i tipologia de nau basilical destacable dins el context de l’arquitectura industrial catalana. Arran de l’estudi de l’abundant documentació de l’Arxiu ABB, dipositat a l’Arxiu Històric de Sabadell, es pot constatar la presència de nombrosos tècnics i arquitectes vinculats al projecte. La diversitat de signatures dificulta l’establiment de l’autoria de les diferents estructures. Amb la documentació localitzada podríem concloure que Josep Renom és l’autor de la concepció general del conjunt, de la nau basilical de 1916 i, entre d’altres, de les naus interiors de dent de serra. L’enginyer Marian Brujas, fill d’un dels propietaris, va signar el plànol de l’esmentada nau, molt probablement, col·laborant amb Renom. Lluís Corratgé, delineant de Renom, apareix en alguna de les estructures que podrien haver estat traçades al despatx de l’arquitecte. D’altra banda, Gabriel Borrell va signar uns esbossos datats al 1918 que prefiguren de forma sorprenent les naus construides per en Francesc Izard i Bas. Una d’aquestes naus —de les tres que formen en conjunt dels nous tallers— ve a ser una rèplica corregida i augmentada de la Fundició, en tant que segueix una estructura similar: taller de planta basilical format per tres naus, una principal i dues laterals d’alçada inferior. Tot i que la construcció del conjunt es desenvolupa entre les dècades dels deu i dels quaranta, bona part de les solucions adoptades, fins i tot a la darrera fase,

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 71

Transport d’un transformador monofàsic fabricat a La Electricidad, SA. L’edifici que es veu darrere del vagó de mercaderies és la presó, situada a l’altra banda del carrer de les Tres Creus, ca. 1955. Autor desconegut / AHS

72 QUADERNS DE PATRIMONI 12

ja eren presents als primers avantprojectes de 1914 i 1915. L’arquitecte Renom va traçar les principals característiques del conjunt i la idea de concebre una gran illa industrial que trenca la urbanització de la zona, tallant el carrer del Comte Borrell. La creació d’aquestes grans illes en contra del traçat urbanístic establert pot trobar els seus precedents en altres grans conjunts, com ara la Universitat de Barcelona, l’Hospital Clínic o la fàbrica Batlló posteriorment ampliada i convertida en la Universitat Industrial. Un dels factors que més van condicionar l’establiment i posterior evolució del conjunt industrial va ser l’existència del ferrocarril. Els terrenys adquirits per a la construcció dels tallers de La Electricidad tenien un gran avantatge: estaven al costat de les vies dels Ferrocarrils del Nord. Això va propiciar l’entrada d’un ramal de via a les dependències de l’empresa. Ja en l’avantprojecte de Renom de 1914 es pot veure com la via del ferrocarril es desdobla per entrar de forma perpendicular al pati de la fàbrica. L’any 1918, quan es demana el permís per tallar el carrer del Comte Borrell, unificant les dues illes, es planteja el desdoblament de la via de forma paral·lela, tal com, finalment, es va acabar realitzant. Aquest fet, que en teoria havia de facilitar i abaratir el transport —amb l’arribada de les matèries primeres i la sortida del producte elaborat—, en la pràctica no va ser així. Els testimonis orals d’alguns dels treballadors són clars en aquest sentit: el tren es va emprar en comptades ocasions, i el més habitual era que el transport es fes amb grans camions i tràilers, i el tren no funcionà degut a la inoperància de Renfe. Únicament es té constància del transport d’algun producte ja fabricat, gràcies a que se’n conserva documentació gràfica. És possible

també, segons es desprèn de la documentació, que el tren s’utilitzés per al transport dels materials usats en la construcció dels nous tallers. Vist tot això, la direcció de La Electricidad, SA veurà necessària la pavimentació de tots els carrers que es trobaven dins la seva àrea, per tal de facilitar el tràfic rodat. Així ho demostra la carta del senyor Bartolomé Terradas Brutau, president del Consell d’Administració de La Electricidad, SA, dirigida a l’alcalde de Sabadell, en data 27 de març de 1943. En aquesta s’exposa «Que la edificación de los nuevos terrenos en la manzana industrial que se nos ha concedido [...], implica un gran movimiento de vehículos y peatones en la calle de Covadonga [...]. Así, una vez terminadas las obras e inauguradas los nuevos talleres, es indispensable la perfecta pavimentación de esta calle a lo largo de su fachada de unos 168 metros de longitud tanto en las aceras como en el arroyo, que estimamos mejor sea de 6 metros de acho y no de 5 metros como se ha adoptado hasta ahora en las calles de 10 metros de anchura».1 Pel que fa a l’estructura que es va utilitzar en tot el conjunt, cal destacar la utilització dels pilars, bigues, gelosies i tensors de ferro, que sustenten una coberta lleugera, solucionada finalment a partir de plaques granonda d’uralita. La planta i l’alçat predominant adopta una estructura basilical en els dos edificis més emblemàtics, de 1916 i 1946. Tot plegat, es pot considerar una evolució de l’arquitectura de ferro del segle XIX i el primer XX. Els murs de tancament són d’obra de maó, a base d’obertures i motllures en forma de pilars. La monumentalitat del conjunt, especialment de les façanes que donen a la via del ferrocarril, respon a la voluntat de donar a l’edifici una funció i valor emblemàtic afegit. No s’ha d’oblidar que l’entrada principal al recinte, un cop fetes les diferents ampliacions, es trobava al carrer de Covadonga i el rètol amb el nom de la societat, en canvi, estava situat sobre l’edifici que es troba entre el carrer de les Tres Creus i l’actual Gran Via, lloc per on passava la via abans de que fos soterrada. L’edifici principal del conjunt, tant per la seva monumentalitat com pel fet de dur el nom de la societat, no és pas, com és habitual, el que dóna accés al recinte, sinó el que és visible des del tren. Si ens fixem en els diferents projectes i avantprojectes de l’obra veurem que l’edifici principal sempre es troba en aquesta mateixa cantonada, fet que demostra que l’obra d’en Francesc Izard parteix dels projectes que s’havien fet amb anterioritat. En el moment que es decideix canviar l’accés no es replanteja la composició formal, sinó que es mantenen els volums 1 AHS. Fons de l’empresa ABB (D3 1735/4).

plantejats en anteriors avantprojectes, primer pels d’en Renom i, més tard, pels d’en Borrell.

74 QUADERNS DE PATRIMONI 12

El projecte de rehabilitació i transformació en recinte firal. Fira sabadell (2005-2007) VIMUSA (Habitatges municipals de Sabadell, SA)

La transformació d’ús i el procés de rehabilitació d’una part del complex industrial en recinte firal ha tingut en compte el seu reconeixement com a peça patrimonial històrica, els seus valors com a conjunt arquitectònic i el seu context urbà

f Recinte firal de Fira Sabadell Juanma Peláez / Ajuntament de Sabadell

La rehabilitació i canvi d’ús de les naus de l’antiga ABB va requerir un procés metodològic partint de l’emplaçament i del reconeixement de l’edifici, tant l’històric com el dels seus valors arquitectònics interiors, exteriors i de context urbà. A partir del valor patrimonial de peça arquitectònica i del valor configurador urbà de l’edifici que construeix la ciutat i el seu paisatge, va caldre analitzar les seves possibilitats de recuperació en termes de viabilitat econòmica i funcional i establir una dotació de nous usos amb els seus requeriments tècnics, així com també establir una jerarquia de valors a conservar o recuperar per acabar projectant una proposta arquitectònica amb un llenguatge coherent a nivell formal, tècnic i constructiu. La proposta d’intervenció s’ha basat en els aspectes següents: — El valor arquitectònic de l’estructura metàl·lica i la seva secció, reforç i recuperació de la seva imatge tant interiorment (grans llums i grans alçades) com a l’exterior mitjançant l’enderroc de la façana nord i la porxada a la façana sud. — Adequació dels tancaments a la seva identificació urbana i als nous usos. Consideració de la nau central com un gran contenidor connectat mitjançant els seus accessos a dues bandes a l’espai públic. Les naus laterals per a usos multidisciplinaris. — La incorporació d’un mòdul per al control tècnic i la gestió administrativa com un element «moble», com a fons de la nau, reforçant la seva axialitat i com a «mirador» privilegiat.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 75

Aspectes urbanístics del conjunt: Plaça d’Antoni Llonch Vimusa

Vista general del conjunt industrial abans de l’enderroc Vimusa

— Resolució dels requeriments tècnics propis d’un edifici d’equipaments actual amb nivells de dotació adequats i adaptables als seus usos (climatització, il·luminació, xarxes elèctriques, telecomunicacions, incendis, etc.) — Incorporació d’energia fotovoltaica a la coberta i panells d’imatge de gran format a la façana a Gran Via.

Descripció de la finca L’edifici en qüestió és el conegut per Asea Brown Boveri Ltd ABB emplaçat a la Gran Via de Sabadell a l’illa formada pels carrers de les Tres Creus, Gran Via, Montcada i Covadonga.

76 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Es tracta d’un complex industrial format per una nau que consta d’un pòrtic central principal de 16 metres de llum entre pilars i uns 20 metres d’alçada i dos pòrtics laterals de 10 metres de llum entre pilars i uns 10 metres d’alçada. Les distàncies entre pòrtics és de 7,5 ml i la dimensió total de la nau principal és de 90 m de llargària amb front a la Gran Via i 36 m d’amplària amb front al carrer de les Tres Creus. La nau principal té adossada longitudinalment per la banda est una altra nau de 85 m de llargària i 17 m de llargària, i aquesta nau té a la vegada una altra nau adossada de 75 m de llargària amb front al carrer de Covadonga i 12 m d’amplària, amb front al carrer de les Tres Creus. La superfície total del solar és de 6.215,14 m2.

Dades urbanístiques Per a la intervenció urbanística s’han seguit els paràmetres del planejament vigent: Pla General Municipal d’Ordenació de Sabadell, aprovat definitivament el 31 de juliol de 2000 i Modificació Puntual del Pla General de Sabadell a l’antiga fàbrica de l’ABB i la parcel·la F2i de l’Eix Macià (aprovació provisional 26 de gener de 2005). La parcel·la gaudia d’una Qualificació de sòl C-nt: Equipament tecnològic.

Zonificació d’activitats

Projecte

Projecte de rehabilitació i canvi d’ús de l’antiga nau ABB Promotor

VIMUSA Habitatges Municipals de Sabadell, SA Situació

Gran Via – Tres Creus – Covadonga – Montcada Municipi

Sabadell Arquitectes

Ricard Perich i Duran Rafel Gàlvez i Millanes Eduard Freixas i Coronas. Arquitectes col·laboradors

Jan Puig i Perich Ferran Carbó i Carbonell Projecte executiu, direcció d’obres i activitat

IDP INDUSTRIAL, SL Superfícies construïdes

Enderroc – cessió Rehabilitació Obra nova TOTAL

760,58 m² 4.744,22 m² 458,16 m² 5.992,96 m²

Nau principal

La nau central és l’àrea més gran de la Fira Sabadell, que, per la seva configuració, permet acollir la celebració d’activitats de gran format com a recinte firal, càtering multitudinari, congressos, concerts, mostres de moda, exposicions diverses, etc. dirigides a un públic nombrós.

Espai multidisciplinari

L’espai multidisciplinari és l’àmbit annex a la nau principal on es poden desenvolupar activitats alhora de gran polivalència i diferents dimensions en funció de les necessitats de cada moment, com ara exposicions, conferències, seminaris, reunions, presentacions de productes, petits càterings, etc.

Reconeixement de la façana nord Vimusa

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 77

Reconeixement de la façana sud. Vimusa

Reconeixement des del carrer de Lacy. Vimusa

Reconeixement de l’interior de l’edifici (vista interior). Vimusa

Reconeixement de l’interior de l’edifici (secció transversal). Vimusa

78 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Proposta d’intervenció (nivell de conservació). Vimusa

Proposta d’intervenció (ús). Vimusa

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 79

Proposta formal: faรงana nord. Vimusa

Proposta formal: faรงana sud. Vimusa

Proposta formal: interior. Vimusa

80 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Aquest espai es caracteritza per disposar d’un accés exterior totalment independent de la resta de la Fira Sabadell, de manera que pot estar en funcionament mentre la resta de dependències estiguin sense activitat. L’entrada dóna accés a una zona de recepció annexa a un gran vestíbul des del qual es pot accedir per un passadís a la totalitat de sales a disposició dels usuaris, com són:

— la planta segona es distribueix en: — una sala de control de les instal·lacions, — la sala d’administració, — i uns lavabos.

Bloc de serveis tècnics

— un auditori, — cinc sales multidisciplinaris, — un hall-bar, — i tres zones de serveis.

El bloc de serveis tècnics és l’espai on es concentren les escomeses i els quadres de govern de les instal·lacions bàsiques, l’estació transformadora, el grup electrogen, etc.

Aquest passadís presenta als extrems dues sortides cap a l’exterior que tenen una doble funció, com a via d’emergència en casos de necessitat i com entrada i sortida dels elements necessaris per a qualsevol muntatge que s’hagi de fer a les diferents sales. Un altra característica a destacar és que, per com estan situats, tant les sales multidisciplinàries com l’auditori o la zona de serveis permeten també que s’hi pugui accedir per la nau principal, de manera que es poden celebrar actes vinculats al desenvolupament d’activitats a l’espai de la nau principal.

Porxo

Àrea de gestió

L’àrea de gestió és l’espai destinat a la Fira Sabadell per acollir el personal encarregat de les tasques administratives, logístiques i comercials necessàries pel correcte funcionament de l’edifici. A aquest espai s’hi accedeix des del vestíbul de la façana nord de la nau principal. L’àrea de gestió està formada per diverses plantes comunicades entre si mitjançant escales i amb un aparell elevador adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, presentant la següent distribució d’espais i assignació d’usos:

La porxada és l’àmbit d’accés i l’espai de relació amb la plaça. Està situat al costat sud de l’edifici i connecta tant amb la nau principal com amb l’àrea d’espais multidisciplinaris. Les activitats previstes per la porxada són molt diverses i condicionades en menor o major grau per les inclemències meteorològiques, entre aquestes destaquen les següents: — concerts de música i dansa, — representacions teatrals, — exposicions annexes a fires, — càterings a peu dret, — etc.

— la planta soterrani: — amb tres vestuaris, — tres sales traster, — i accés a les galeries subterrànies. — la planta baixa consta del vestíbul d’accés a la nau principal i l’escala i l’ascensor, que comuniquen les plantes de gestió. — la planta primera es destina a l’atenció al públic, gerència i sales de reunions.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 81

82 QUADERNS DE PATRIMONI 12

Bibliografia

ACHE, Josep (2003), «L’enderroc de La Electricidad, S. A.», Diari de Sabadell, Sabadell, 26 de juny. ARNAUS I PICAÑOL, Albert (2002), «La vaga del metall de Sabadell i comarca. Setembre-octubre de 1976», Arraona, núm. 26 (quarta època), p. 46-61. ALAYO I MANUBENS, Joan Carles (2007). L’electricitat a Catalunya. De 1875 a 1935. Pagès editors, Lleida. CALVET PUIG, Jordi (2008). La indústria metal·lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell. Creixement, consolidació i transformació del sector metal·lúrgic de Sabadell i comarca (1960-2005). Centre Metal·lúrgic i Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell. CASAMARTINA I PARASSOLS, Josep (2000), Josep Renom arquitecte, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell. CASTELLS, Andreu (1983), «El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976», Sabadell informe de l’oposició, vol. VI, Edicions Riutort, Sabadell. CASTELLS, Andreu (1961), L’Art Sabadellenc, Edicions Riutort, Sabadell. COMASÒLIVAS I FONT, Joan (2008), «El fons arxivístic de l’empresa ABB Generación, antiga La Electricidad, S.A., 1896–1996», Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de Ciència i Tècnica, núm. 67, juliol de 2008. COMASÒLIVAS I FONT, Joan, TAULÉ I TELLO, Albert i TORRUELLA I LLOPART, Jordi (2001), Inventari del fons de l’empresa ABB Generación, S. A. (Sabadell), antiga La Electricidad, S.A. 1896-1996, Arxiu Històric de Sabadell, Eines de l’Arxiu, núm. 1, Sabadell. COSTAJUSSÀ I OLIVER, Josep (direcció) (1991), 1916-1991 Setanta-cinc anys del Club Natació Sabadell, Club Natació Sabadell, Sabadell. f Placa de la fàbrica ABB, anys 1990. MHS

DDAA (1994), Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980, Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

DE LA ELECTRICIDAD, SA A L’ABB 83

DDAA (1989), «Indústria, finances i turisme», Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. 6, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989.

Madariaga, Javier de (2008). Tarradellas y la industria de guerra de Cataluña (1936-1939). Lleida: Editorial Milenio.

DDAA (2000), Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Ajuntament de Sabadell i Fundació Caixa de Sabadell, Barcelona, 2000.

MORENO, Xavier i JUAN-MUNS, Núria (1992). L’electrificació a Sabadell, 1913-1922. Sabadell. Treball mecanografiat.

DDAA (1999), Terrassa, Patrimoni Industrial, Museu de Terrassa, IMCET i Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 1999. DEU BAIGUAL, Esteve (2005), La indústria metal·lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell. Dels orígens al Pla d’Estabilització de 1959, Centre Metal·lúrgic i Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell. DOMÈNECH SAMPERE, Xavier (2002), Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or, Barcelona. DURAN ALBAREDA, Montserrat (2004), «L’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona» Materials del Baix Llobregat, núm. 10, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya. FILELLA, Ramon (2003), «L’ABB ja és a punt per transformar-se en un gran centre de noves tecnologies», Diari de Sabadell, Sabadell, 15 de març. FRAMPTON, Kenneth (1993), Historia Crítica de la arquitectura moderna, Editorial Gustavo Gili, Barcelona. GARCIA-planas, Plàcid (2010). «Teixint bombes. Deu cròniques de la Guerra Civil a Sabadell». Dins: DD.AA., Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, p. 183. Sabadell, Ajuntament de Sabadell / Museus Municipals. LARROSA, Manel (2003), «La destrucció de l’ABB», Diari de Sabadell, Sabadell, 20 de novembre. Lesa (La Electricidad E[mpresa] C[olectivizada]-Construcciones Electro-mecánicas), núm. 1, febrer de 1937. LLONCH CASANOVAS, Montserrat (2001), El vapor Buxeda Vell, Quadern de Patrimoni VI, Museu d’Història i Ajuntament de Sabadell, Sabadell,.

84 QUADERNS DE PATRIMONI 12

MORENO RICO, Xavier (1994). «El inicio de la electrificación de Sabadell (1876-1914)». Dins: Enrich, Roser i altres, Tècnica i societat en el món contemporani, Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. PÉREZ, Virtudes (2003), «L’Ajuntament de Sabadell mostra a la ciutat l’interior de l’ABB, una peça clau dins la Gran Via Digital», El 9 Punt, Sabadell, 15 de març. PUIG, Jaume (1991), El procés de formació de la ciutat de Sabadell, Ajuntament de Sabadell i Caixa de Catalunya, Sabadell. ROMERO MARTÍNEZ, Josep Maria (2002), «L’arquitecte Eduard Maria Balcells Buïgas: una aproximació a l’obra sabadellenca», Arraona, Revista d’Història, núm. 26, Sabadell, tardor, p. 134-149. ROMERO MARTÍNEZ, Josep Maria (2004), La Electricidad S. A. de Josep Renom (1916), documentació i estudi de l’edifici, octubre [estudi inèdit dipositat a l’AHS]. SUMMERSON, John (1984), El lenguaje clásico de la arquitectura, Editorial Gustavo Gili, Barcelona.

En reconeixement a totes les persones que van treballar en aquesta empresa...

José Luís Piedrafita / José Luís Domínguez

José Naranjo

Josep Puig

Jaume Miró †

Imatges de les entrevistes fetes i gravades a extreballadors de la LESA-ABB a les instal·lacions de Fira Sabadell (28 i 30 de novembre i 4 de desembre de 2007); Magda Lladó va ser entrevistada al seu domicili de Barcelona el 16 de juliol del 2008

Magda Lladó Maria Dolors Suárez

Encarna Suárez

Agustí Candela / Jaume Fonts / Joan Codina Francesc Tomàs †

Hans Reist

Manel Galícia † / Antoni Valls

QUADERNS DE PATRIMONI 12

El conjunt industrial de l’antiga La Electricidad, SA, fundada l’any 1911, ha estat un referent històric de l’activitat econòmica de la nostra ciutat, i també un referent del paisatge urbà sabadellenc. El seu projecte constructiu original i la seva evolució arquitectònica són analitzats en detall en aquest estudi, com també els seus protagonistes principals: arquitectes, enginyers, empresaris i treballadors. També se’n descriu la rehabilitació com a recinte firal, una nova vida per a un edifici emblemàtic del patrimoni industrial sabadellenc.