EXPOSICIÓ
Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019
Un total de 60 homes que havien nascut a Sabadell o bé que hi vivien i hi treballaven en el moment d’esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, foren deportats als camps nazis: 39 hi van morir i 21 van sobreviure. Després d’haver sofert els estralls de la guerra al seu propi país i d’haver lluitat al front contra el feixisme del general Franco, la fugida en retirada i l’exili a França no els va deparar millor sort. Molts de seguida foren internats en camps de concentració de refugiats al sud de França (Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès, Agde, Setfonts...): en aquests camps patiren la duresa del fred i la calor, la fam, unes pèssimes condicions d’higiene i els maltractaments de la policia i l’exèrcit francès.
Visita de Heinrich Himmler al camp de Mauthausen. Vestit de negre, amb un braçalet amb l’esvàstica, el Gauletier (governador) de la província de Linz, August Eigurber. Abril de 1941 (autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
Entre la tardor i finals del 1939 aquestes persones foren incorporades, més a la força que no pas voluntàriament, a una munió de Companyies de Treballadors Estrangers franceses disperses per les terres del centre, est i nord de França, sobretot a les zones frontereres i prop del front de guerra amb Alemanya. Allí els foren encomanats, sota la vigilància de l’exèrcit francès, treballs de fortificació i proveïment, o bé treballaren en diverses indústries de guerra. Alguns, pocs, prengueren altres camins: l’allistament a la Legió Estrangera o la incorporació a la Resistència francesa.
El deportat sabadellenc Eduard Garrigós i Soler a l’entrada del camp de Mauthausen el dia del seu alliberament, el 5 de maig de 1945 (Francesc Boix / Fons Ricard Simó Bach, AHS; extreta del llibre Los años rojos. Españoles en los campos nazis, de Mariano Constante, 1975).
Entre els mesos de maig i juny de 1940, amb l’ocupació militar alemanya de França, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, tot plegat es va precipitar i finalment els sabadellencs van ser capturats i detinguts. A partir d’aleshores el seu itinerari començaria a resseguir una veritable cartografia de l’horror: la que va gestar i executar, de forma sistemàtica, cruel i inhumana, l’Alemanya nazi. Prèviament a la deportació final, doncs, els sabadellencs foren reclosos en diferents camps de trànsit i triatge de presoners de guerra –denominats fronstalag, stalag, oflag o dulag–, que estaven distribuïts per diferents punts d’Alemanya, França i Àustria. Un total de cinquanta-set sabadellencs anaren a parar –o hi passaren un temps– al complex de Mauthausen dels quals trenta-vuit hi moriren: 30 a Gusen, 4 al Castell de Hartheim, 3 al camp principal i 1 a Ternberg. De la resta, un va ser deportat i va morir a Auschwitz, un altre va sobreviure al camp de Neuengamme, un altre fou supervivent del camp d’Aurigny, un altre va sobreviure al camp de Buchenwald, un altre va sobreviure al camp de Dachau i finalment un darrer fou supervivent del camp de Sachsenhausen. Les seves mullers, fills, famílies i amistats, mentrestant, gairebé no sabien res d’ells.
El recorregut d’aquestes persones des que abandonaren la nostra ciutat fins a la seva deportació als camps nazis i el final de la II Guerra Mundial, no va poder ser resseguit sinó molt fragmentàriament o gairebé gens per part de les seves mullers, fills, familiars i amistats. El dolor per la seva desaparició, el neguit i l’angoixa pel desconeixement que es tenia sobre quin va ser el seu destí i el silenci forçat per les circumstàncies del règim feixista i repressor de Franco, són fets que els van marcar profundament durant molts i molts anys. La història de l’experiència de la deportació concentracionària en els camps nazis ha estat recollida per alguns dels testimonis que la van sofrir, com també per diversos historiadors, investigadors i escriptores. En el cas de Sabadell, el deportat Fèlix Calatayud Tormo va escriure les seves memòries a França, l’any 1996, i altres dos, Conrad Crespí i Eduard Garrigós, ens han deixat el testimoni de les seves memòries, encara inèdites, que algun dia es mereixerien de sortir a la llum. Nosaltres, per la nostra part, fins ara i aquí hem aconseguit posar rostre a la deportació sabadellenca en el cas de 20 persones, hem pogut aplegar la documentació dispersa i diversa sobre el que sabem de les seves històries de vida, i finalment hem pogut copsar quina es la memòria i el record que en preserven les seves famílies i descendents. La recerca ha de continuar, i a ells no els podem oblidar. Feixisme i totalitarisme, mai més.
“A poc a poc, els nostres deportats han de deixar d’ésser homes. Comencen a ésser menys que els animals, un número i prou, comencen a ésser no res. La transformació no és gaire lenta. El paisatge, l’escenari, els comparses, el vestuari, els sons, els llums, el decorat, tot és a punt per a la seva metamorfosi. A l’estació ja han trobat alguns dels personatges principals: els SS, abillats amb la calavera al casc i al coll de l’americana. Alguns duien una cinta negra, en la part inferior de la màniga, on llegies, en lletres blanques: «Totenkopf», cap de mort, calavera. Després vindrà el decorat: una fortalesa medieval, un mur a mig construir, una àguila immensa feta de coure que donava a la plaça dels garatges de Mauthausen. Els miradors per on passegen els SS, les torres de la immensa portalada, les metralletes que apunten els nouvinguts, les filferrades elèctriques que continuaven, a la banda esquerra, el mur que acabava de sobte. Un cop passaven la porta, els caminants es trobaven en un gran espai despullat que acabava en rengleres de barraques en una banda i grans pavellons de xemeneies a l’altra. L’Appellplatz era la plaça de les crides. Un dels escenaris més importants d’un camp de concentració nazi.” “I després de la quarantena, de les primeres topades amb la mort, amb la fam, amb la trista monotonia del treball, s’anaven escolant els dies, lentament, un dia darrere l’altre, entre la misèria d’uns personatges, d’un escenari i d’un paisatge creats expressament per a portar a terme la metamorfosi d’homes a bèsties.” Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, Barcelona, Edicions 62, p. 223-224 i 234 (1a edició: 1977; 10a edició, 2017)
“En arribar davant la portalada [de Mauthausen], coronada per una àguila de grans dimensions, ja ens van caure els collons a terra.” Testimoni de Conrad Crespí Vergés (deportat supervivent de Mauthausen i Dachau), Prova demostrativa d’uns fets viscuts, memòries inèdites autoeditades, p. 50, Sabadell, 1978.
Les àguiles imperials nazis coronaven les portalades d’accés a alguns dels principals camps de concentració i d’extermini: aquí l’accés a la zona dels garatges de Mauthausen (1941).
“(...) i els més desgraciats, nosaltres. A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena... Les havíem de pujar per unes escales perquè allí hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur a coll cap dalt. Aleshores passaven llista: tants vius i tants morts.” Testimoni d’Eduard Garrigós i Soler (deportat supervivent de Mauthausen), entrevistat per Josep Maria Benaul, Sabadell, 17 de juliol de 1990.
“En Vicent tenia fam, molta fam. Quan acabava d’engolir el litre escàs de sopa aigualida de cada migdia, o aquell mos de pa negre que constituïa tot el seu sopar, tenia molta més fam que abans de començar. No aconseguia adormir aquell estómac exigent que es cargolava dolorosament durant les inactivitats digestives que amb tanta prodigalitat li eren concedides. Sofria tothora la mateixa tortura lenta, sorda, sense atenuants, i el seu cos s’anava esgotant, cada vegada més magre, i els braços se li blegaven en empènyer les vagonetes, i els genolls es negaven a sostenir-lo, i els ulls no resistien la llum dels dies de sol. En Vicent era un condemnat a mort, ell ho sabia prou bé, però, abans de morir, maldava per defensar-se com un gat panxa enlaire. Les accions miserables, els sentiments odiosos, el mal humor, l’egoisme exacerbat, passaven a ser, gràcies a una inversió de valors únicament possible en un camp de mort lenta, els mitjans d’expressió de la seva protesta heroica contra un destí tan injust com aquell, en definitiva contra la crueltat dels homes.” Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich, Barcelona, Club Editor Jove, p. 47 (1ª edició: 1963; 12ª edició: 2017)
La pedrera de Mauthausen, 1941-1942. Sota el comandament brutal dels SS, la seva principal força de treball foren els deportats esclaus. Estava situada dins del recinte del camp (autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
Heinrich Himmler pujant les escales d’accés a la pedrera de Mauthausen durant una visita al complex nazi. Abril de 1941 (autor desconegut / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
“En Mauthausen la noción del miedo no era la misma que se experimenta en una vida normal; allí la muerte la llevábamos con nosotros, noche y día, la sentíamos junto a nosotros. Como decía un amigo escritor checo desaparecido allí: «...la muerte la llevamos pegada a nuestra piel». Era una impresión de terror, de temor perpetuo, de tensión nerviosa que no me dejaba. Era el miedo específico de los campos de exterminio, imposible de describir y de hacerlo comprender al que no lo ha vivido.” Testimoni de Mariano Constante (deportat supervivent de Mauthausen), Yo fui ordenanza de los SS, Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1976, p. 33.
“[Principis de maig de 1945, un cop alliberat del camp de Dachau] El que més em va impressionar fou la visita al crematori. Quatre forns cremaven, i per un petit forat situat al costat esquerra de la seva porta, podies veure els ossos dels qui havien estat els nostres companys, camí de convertir-se en cendra. Abans d’entrar a la sala on hi havia els forns, n’hi havia una altra que servia de dipòsit. Allà, una pila de formes humanes, amb unes cares que t’haurien fet posar la carn de gallina si no haguessis estat tan familiaritzat amb tanta misèria, esperant el seu torn de sortir per la xemeneia, on tants d’altres els havien precedit. Per una porta que donava a la sala del crematori, s’entrava a la famosa cambra de gas. Aquesta, d’uns 7 o 8 metres quadrats i no massa alta de sostre, estava preparada com una sala de dutxes (...). Les portes amb una junta de goma assegurava que ni un bri del gas mortal sortís a l’exterior.” “A dos quarts de 10 sortim [26-5-1945]. Les banderes desplegades ensenyaven els colors republicans. Jo, en portava una de petita amb els colors de la meva estimada Catalunya, feta a Dachau, aprofitant les restes de la tela vermella d’una de nazi, que en temps d’eufòria alemanya feien voleiar damunt la piscina.” Testimoni de Conrad Crespí Vergés (deportat supervivent de Mauthausen i Dachau), Prova demostrativa d’uns fets viscuts, memòries inèdites autoeditades, p. 94 i 97, Sabadell, 1978.
Grup de republicans espanyols supervivents a l’Appelplatz, davant de les torres de vigilància d’entrada a Mauthausen, ca. 6-22 de maig de 1945 (Francesc Boix / MHC, Fons Amical de Mauthausen).
“Nuestra voluntad era poderosa, pero no sin límites. ¿Cómo pudimos permanecer cuerdos los «quedados en vida»? Quizá sea ésta una de las explicaciones de los numerosos suicidios, así como internamientos en manicomios, acaecidos a los deportados después de nuestra liberación.” Testimoni de Mariano Constante (deportat a Mauthausen), Yo fui ordenanza de los SS, Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1976, p. 171 (nota a peu de pàgina).
“Et voilà, la boucle était bouclée. C’était la fins de mois d’août 1948 quand jes suis arrivé a Paris pour commencer une nouvelle vie. Je passe sur beaucoup de détails. J’ai vécu l’enfer, je suis en vie. J’aurais dû y laisser ma peau, comme on dit vulgairement, comme beaucoup de mes compagnos. Le destin ou la chance ne l’ont pas voulu ainsi. Beaucoup de personnes, de compagnons, de compatriotes m’ont aidé à m’en sortir: je les remercie, mais je crois intimement que j’ai eu beaucoup de chance, beaucoup de chance.” Testimoni de Félix Calatayud-Tormo, Cétait hier... Le chemin de l’Europe 1936-1948. Récit et témoniage, París, Les Éditions La Bruyère, 1996, p. 150-151
“«Per què he sobreviscut?» El supervivent es troba de sobte amb la necessitat existencial de reconstruir una vida assumint de manera simultània una multitud de pèrdues: amics, veïns, parelles, fills, pares, oncles... El grau de pèrdues converteix en exponencial el dolor sofert, en inassumible pel volum mateix, per la irracionalitat del disseny del sistema concentracionari, i per la impossibilitat de trobar respostes racionals, raonables, satisfactòries, a la gran pregunta.”
David Serrano Blanquer, Els supervivents dels camps nazis, Barcelona, UOC, 2016, p. 88.
“De Tragó de Noguera, de Benissanet, de la Mola, de Badalona, de Manresa, d’Alcoletge, de Palamós, mestres, dibuixants, pagesos, barbers, cambrers, joves peoners, adolescents, emigrats d’altres zones més miserables de la Península Ibèrica, voluntaris de la guerra d’Espanya, aquests són els nostres deportats, els <rojos>, els <criminals> que passaren la frontera a començament de l’any 1939. Aquests són els qui acabaren, tractats com a bèsties, com a infrahomes, als camps d’extermini nazis. De comarques, del camp, de la ciutat, de la classe obrera o de capes mitjanes, de la pagesia, catalans fugitius, vençuts, dobles víctimes de la irracionalitat del feixisme.” Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, Barcelona, Edicions 62, p. 55 (1a edició: 1977; 10a edició, 2017)
“Assassinat, supervivent i lector, als quals hauríem d’afegir les segones i terceres generacions, formen una cadena de transmissió i necessitat per tal de preservar la memòria de l’horror.” “La tercera generació és la gran revolta de la memòria. Si la primera ha estat silenciada i la segona no ha burxat per tal de no obrir ferides inabastables, la tercera mostra la seva incredulitat davant dels silencis familiars i, sense prejudicis ni amb les marques d’haver viscut el trauma, pregunta, exigeix, descobreix amb horror les marques del silenci.” David Serrano Blanquer, Els supervivents dels camps nazis, Barcelona, UOC, 2016, p. 63 i 72.
El 27 de gener de 2018, en el marc de la celebració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, l’Ajuntament de Sabadell, el Memorial Democràtic de Catalunya i el Museu d’Història de Sabadell van endegar un conjunt d’accions d’homenatge i reconeixement als sabadellencs deportats. Una de les activitats més emotives i sentides que es van dur a terme fou la de la col·locació de les llambordes stolpersteine, unes llambordes especials amb les dades de les persones deportades que es posen davant dels darrers domicilis on van viure abans de marxar a la guerra i començar el seu itinerari que acabà en els camps de l’infern nazi. Creades per l’artista alemany Gunter Demnig, aquestes llambordes s’han convertit en un reconeixement simbòlic internacional a les víctimes de l’holocaust nazi. En alemany stolpersteine significa “pedra que fa ensopegar”. Cada llamborda és única i es realitza de manera artesanal, com a gest de respecte i d’humanitat que vol contrastar amb l’extermini massiu que va practicar el règim nazi. Actualment hi ha més de 70.000 stolpersteine distribuïdes per més de 1.800 poblacions d’una vintena de països europeus, com Hongria, Polònia, Ucraïna, Txèquia, França, Noruega, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia, entre altres. La primera pedra a la península Ibèrica es va posar a Navàs (Bages), l’any 2015. A Sabadell, de moment, se n’han posat 23.
Familiars del deportat Ramon Batet Planas (Sabadell, 1909 – Gusen, 1941) el dia de la col·locació de la seva llamborda stolpersteine. Sabadell, 27 de gener de 2018 (Ajuntament de Sabadell).
MORTS
SUPERVIVENTS
Antonio Aguilar Sánchez (Gusen, 1941) Laureano Alegre Belmonte (Gusen, 1941) Pau Alemany Figueres (Gusen, 1941) Celestí Altarriba Bosoms (Gusen, 1941) Josep Amorós Maestre (Gusen, 1941) Venanci Anglès Anglès (Gusen, 1941) Jaume Arís Estrada (Mauthausen, 1942) Eugeni Arqués Simó (Castell de Hartheim, 1942) Ramon Batet Planas (Gusen, 1941) Esteve Cañellas Mañé (Gusen, 1941) Melcior Cañellas Mañé (Gusen, 1941) Emili Català López (Gusen, 1942) Jaume Causanillas Gené (Gusen, 1941) Josep Coll Saperas (Gusen, 1941) Josep Domènech Cortada (Gusen, 1941) Emili Ferrando Rosell (Gusen, 1941) Antoni Hilario Planellas (Gusen, 1942) Marià Llonch Casanovas (Gusen, 1941) Joaquim Lou Ripollés (Gusen, 1941) Emili Marquès Aracil (Gusen, 1942) Rafael Monllor Belenguer (Castell de Hartheim, 1941) Pedro Monter Ferris (Auschwitz, 1943) Manuel Mullor Català (Gusen, 1942) Pere Navarro Bielsa (Gusen, 1941) Valentí Oliveras Valls (Gusen, 1941) Pau Pallàs Alsina (Gusen, 1941) Jaume Paloma Masafret (Gusen, 1941) Pelegrí Pelegrí Porqueras (Gusen, 1941) José Pérez Coello (Ternberg, 1943) Ginés Pérez Garrido (Gusen, 1941) Josep Rodríguez Escursell (Gusen, 1943) Francesc Sabatés Esperanza (Gusen, 1941) José Sánchez Laorden (Mauthausen, 1943) Francesc Sas Llop (Castell de Hartheim, 1941) Miguel Senar Burón (Gusen, 1941) Daniel Serratosa Fitó (Gusen, 1941) Alexandre Tamarit Guiu (Gusen, 1941) Jesús Valera Sarrià (Gusen, 1942) Salvador Vidal Claramunt (Castell de Hartheim, 1941)
Francesc Abad Samper Pablo Alós Escartín Francesc Arroyo Maldonado Miquel Balart Nasarre Gabriel Benedicto Albalate Fèlix Calatayud Tormo Narcís Canales Llopart Joan Capellas Fages Andrés Casbas Güerre Conrad Crespí Vergés Vicenç Expósito Serra Vicente Garcia Negrillo Eduard Garrigós i Soler Joan Grau Farràs Agustí Ibáñez Solves Josep Maria Medina Solé Carles Retana Valls Enric Segarra Espinach Enric Tomàs Urpí Miquel Vial Candia Ramon Vitales Cáncer
Deportats alliberats de Mauthausen, ca. 6-22 de maig de 1945. A l’esquerra, agenollat, Pablo Alós Escartín; al seu costat, Joan Capellas Fages. A l’esquerra, dret, Eduard Garrigós i Soler; al seu costat, Casimir Climent (Francesc Boix / cedida per M. Antònia Oliveras i Toni Pons, AHS).
Idea, producció i organització Museu d’Història de Sabadell
Fusteria Xerrac SL
Comissariat Genís Ribé i Monge (MHS)
Il·luminació Canals
Assessorament històric Esteve Deu Baigual
Producció Gràfica Manual Color
Correcció lingüística Assessoria Lingüística – Ajuntament de Sabadell
Muntatge Laura Pascual Pascuas (MHS) Carlos Rivera Romero (MHS)
Museografia Maria Marín Gelabert Disseny gràfic REBEKA Prod. Culturals SL
Fonts documentals Archive – KZ-Gedenkstätte Mauthausen Arxiu Històric de Sabadell Arxiu de l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme Arxiu dels Jutjats de Sabadell Arxius Departamentals francesos (Hérault; Pirineus Orientals) Museu d’Història de Catalunya (MHC) / Fons Amical de Mauthausen Portal de Archivos Españoles (PARES). Españoles deportados a campos de concentración nazis (19401945) Familiars dels deportats Montse Altarriba Playán, Joan Batet Fernàndez, Maria Roser Batet Fernàndez, Maria Rosa Brossa Masip, Carolina Causanillas, Francesc Causanillas Ràfols, Mònica Causanillas, Rafael Celada Rodríguez, Antònia Crespí Niubó, Enric Crespí Niubó, Feliu Crespí Niubó, Asunción Díaz Vicanco, Albert Domènech Arís, Dolors Domènech Ràfols, Jordi Domènech Pelillo, Josep Escoda Sabatés, Ramon Fernàndez Hilario, Roser Ferrando Closa, Elisabet Garcia Garrigós, David Giménez Oliveras, Susana Giménez Díaz, Dolors Junoy Mullor, Antoni Hilario Mateu, Joan Llonch Vives, Rosa Llonch Saez, Pepita Llonch Saez, Joaquim Lou López, Jaume Manyosa Ribatallada, Cristina Miró Retana, Rafael Monllor Llorens, Alfred Monter Vilardell, Natàlia Monter Vilardell, Osvald Monter Vilardell, Olga Nuñez Tomàs, Angelina Oliveras Castellanas, Maria Antònia Oliveras Pons, Francesc Pena Monter, Meritxell Penas Rubio, Toni Pons i Vilaplana, Ester Prior Vial, Maria Lluïsa Prior Vial, Joaquim Querol Amorós, Núria Querol Amorós, Pilar Ràfols Cañellas, Montse Rubio Marquès, Catalina Sagarra, Adelina Sancho, Mònica Sancho Coll, Teresa Tomàs Batet i Gerard Vial. Agraïments Josep Maria Benaul i Berenguer, Juan Manuel Calvo Gascón (Amical de Mauthausen), Antoni Campaña, Laura Fontcuberta (Amical de Mauthausen), Lluís Garcia i Petit, Plàcid Garcia-Planas (Memorial Democràtic de Catalunya), Marta Garriga Ginestà (Institut Agustí Serra), Jordi Oliva Llorens, Antonio Onetti Vera (AHS), Santi Plaza Zamora (Ajuntament de Sabadell), Cesc Prat Fernàndez (Ajuntament de Sabadell), Sílvia Sáiz i Calvó, Josep Serra Grau (Ajuntament de Lleida), Jordi Serrano i Blanquer, Marta Simó Sànchez, Rosa Toran Belver (Amical de Mauthausen), Jordi Torruella i Llopart (AHS) i Nani Valero Moreno (Ajuntament de Sabadell).
Organitza
Hi col·labora
Amb el suport de