Projectil de morter. Tallers Francesc Sala. 1937.
GUERRA. Muntatge d’avions Polikarpov I-15. Tallers de l’Aviació Naval. Sabadell, ca. 1937-1938 (autor: David Seymour / AHS).
INDÚSTRIA
GUERRA
milicians. Estació dels Ferrocarrils del Nord de Sabadell, desembre de 1936 (autor: Antoni Martí
Sortida
Basté / Fundació Bosch i Cardellach).
la presó de Sant Miquel dels Reis. València, juny 1939 - juliol 1941 (autor desconegut / cedida per Plàcid Garcia-Planas, AHS).
PRESÓ
Reclusos
Recapte de llibres per als hospitals de sang. Plaça Major de Sabadell, febrer de 1936 (autor desconegut / Arxiu Agustí Serra d’Andreu Castells, AHS).
L’EXILI. Sabadellencs al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, ca. abril-maig de 1939 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).
EL NOU RÈGIM. Inauguració del Monumento a los Caídos. Sabadell, 1 d’agost de 1943 (Josep Maria Pérez Molinos / AHS).
REREGUARDA
ALS CAMPS NAZIS. Deportats sabadellencs alliberats al camp nazi de Mauthausen, ca. 6-22 de maig de 1945 (autor: Francesc Boix / AHS).
AL FRONT. Soldats sabadellencs de la columna Macià-Companys al front d’Aragó. Valdeconejos, Terol, ca. 1936-1937 (autor desconegut / AHS).
CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945) 1 1- A LA
DE
2- A LA
.
de
i
3- A LA
.
de
4- A LA
.
5- A
6-
7-
8-
2 3 5 6 4 7 8
Aquesta és una exposició de memòria escrita sabadellenca. De memòria en format de correspondència o de dietaris, una crònica punyent de la realitat del moment, del dia a dia, una memòria immediata, quasi instantània. També de memòria madurada pel temps, en format de memòries, memoràndums, reculls de records... I a més a més, un xic de memòria oral, amb veu pròpia, de vegades acompanyada d’imatges solcades per l’edat i d’aquella parla ponderada per la maduresa: una memòria sonora i visual que emociona i comunica de manera més contundent i que embolcalla sàviament aquells records d’uns temps convulsos, colpidors, feridors i durs, en excés.
Qualsevol petita història pot ser una gran història. No n’hi ha de millors ni de pitjors. Són històries amb noms i cognoms, tangibles, humanes, escrites al moment o recordades amb el pas del temps. Són històries que ens parlen d’un període i d’un context en què la violència, la repressió, la revenja, la lluita per la supervivència, la por, la gana, la vinculació amb la família i amb els amics, amb l’estimada i l’estimat, el compromís amb els ideals, els dubtes, l’angoixa, la resignació, la resiliència, l’inconformisme o el conformisme, estaven a l’ordre dels dies que els va tocar de viure. Sentiments i emocions que afectaven per igual a tothom.
Les seves “petites” històries són la nostra història. Elles i ells som nosaltres. Si les seves famílies no n’haguessin preservat la memòria escrita, aquells papers “vells i esgrogueïts” guardats en una capsa de sabates atrotinada, en una maleta, en el fons d’un calaix, en un bagul, en una carpeta, tants i tants anys, ens faltarien moltes peces del trencaclosques que configura el nostre passat més recent.
Aquesta és una matèria primera fonamental per reconstruir la memòria històrica i democràtica del nostre país. Cal posar en valor aquest patrimoni documental i cal donar-lo a conèixer. El seu potencial per a fer història en majúscules, posant-la a disposició de la investigació, és obvi. També és un pont que ens permet travessar de la història local a la història general de manera molt més polièdrica.
L’apropiació social d’aquest patrimoni ens instruirà i ens farà reflexionar sobre el sense-sentit de la guerra, de qualsevol guerra, i ens ajudarà a caminar vers una cultura de la pau més plena i més ben travada amb el coneixement històric. Així no perdrem el rumb de l’antifeixisme i de la defensa dels valors democràtics, sempre necessari, sempre imprescindible.
Una reflexió final. Quina memòria llegarem als nostres descendents? Una memòria digital? Una memòria en suport informàtic? Una memòria en un núvol? Fa de mal pair, tot plegat. Esperem que els “núvols” no s”esvaeixin. Els papers i els objectes, de moment, aguanten, i ens transmeten força veritat, emoció i coneixement.
Genís Ribé i Monge (MHS) Comissari de l’exposició
Introducció
1. Una guerra, dues estàtues
2. Dos germans a la guerra
3. Emboscats al camp i a la ciutat
4. Dones compromeses
5. El llegat de la memòria
Ressenyes Crèdits L’exposició
Índex
Aquesta és una exposició de memòria escrita sabadellenca. De memòria en format de correspondència o de dietaris, una crònica punyent de la realitat del moment, del dia a dia, una memòria immediata, quasi instantània. També de memòria madurada pel temps, en format de memòries, memoràndums, reculls de records... I, a més, un xic de memòria oral, amb veu pròpia, de vegades acompanyada d’imatges solcades per l’edat i d’aquella parla ponderada per la maduresa: una memòria sonora i visual que emociona i comunica de manera més contundent i que embolcalla sàviament aquells records d’uns temps convulsos, colpidors, feridors i durs, en excés.
dona treballa en una cadena de muntatge d’avions Polikarpov I-15, coneguts popularment com a xatos, als Tallers de l’Aviació Naval (L’Aeronàutica) instal·lats a la fàbrica de Baygual i Llonch. Sabadell, ca. 1937-1938 (autor: David Seymour AHS).
A LA REREGUARDA Campanya de recaptació de llibres per als hospitals de sang, a càrrec dels comitès del Consell de l’Escola Nova Unificada de l’Associació d’Alumnes Ex-Alumnes de l’Escola Industrial (AAEEI), a la plaça Major (autor desconegut Arxiu Agustí Serra d’Andreu Castells, AHS).
A LA GUERRA Sortida d’un tren de milicians amb destinació al front de guerra, a l’estació dels Ferrocarrils del Nord de Sabadell, desembre de 1936 (autor: Antoni Martí Basté / Fundació Bosch i Cardellach). AL FRONT Dos soldats sabadellencs de la columna Macià-Companys, de l’Exèrcit Popular de la República, en una trinxera al front d’Aragó. Podrien ser dos d’aquests: Mateu Rifà Andreu, Josep Vallès Gasol o Martí Sallarès Pi. Valdeconejos, Terol, ca. 1936-1937 (autor desconegut / AHS). A LA INDÚSTRIA DE GUERRA Una
Introducció
Qualsevol petita història pot ser una gran història. No n’hi ha de millors ni de pitjors. Són històries amb noms i cognoms, tangibles, humanes, escrites al moment o recordades amb el pas del temps. Són històries que ens parlen d’un període i d’un context en què la violència, la repressió, la revenja, la lluita per la supervivència, la por, la gana, la vinculació amb la família i amb els amics, amb l’estimada i l’estimat, el compromís amb els ideals, els dubtes, l’angoixa, la resignació, la resiliència, l’inconformisme o el conformisme eren a l’ordre dels dies que els va tocar de viure. Sentiments i emocions que afectaven igualment a tothom.
Les seves “petites” històries són la nostra història. Elles i ells som nosaltres. Si les seves famílies no n’haguessin preservat la memòria escrita, aquells papers “vells i esgrogueïts” guardats en una capsa de sabates atrotinada, en una maleta, en el fons d’un calaix, en un bagul, en una carpeta, tants i tants anys, ens faltarien moltes peces del trencaclosques que configura el nostre passat més recent.
Aquesta és una matèria primera fonamental per reconstruir la memòria històrica i democràtica del nostre país. Cal posar en valor aquest patrimoni documental i cal donar-lo a conèixer. El seu potencial per fer història en majúscules, posant-la a disposició de la investigació, és obvi. També és un pont que ens permet travessar de la història local a la història general de manera molt més polièdrica.
L’apropiació social d’aquest patrimoni ens instruirà i ens farà reflexionar sobre el sense-sentit de la guerra, de qualsevol guerra, i ens ajudarà a caminar vers una cultura de la pau més plena i més ben travada amb el coneixement històric. Així no perdrem el rumb de l’antifeixisme i de la defensa dels valors democràtics, sempre necessari, sempre imprescindible.
Una reflexió final. Quina memòria llegarem als nostres descendents? Una memòria digital? Una memòria en suport informàtic? Una memòria en un núvol? Fa de mal pair, tot plegat. Esperem que els “núvols” no s’esvaeixin. Els papers i els objectes, de moment, aguanten i ens transmeten força veritat, emoció i coneixement.
1939 el juliol de 1941 (autor desconegut / Arxiu Plàcid Garcia-Planas). AL NOU RÈGIM Benedicció i inauguració del Monumento a los Caídos durant la Festa Major de Sabadell, sota la presidència d’Antonio de Correa y Veglison, governador Civil de Barcelona, i Josep Maria Marcet i Coll, alcalde de Sabadell. Sabadell, 1 d’agost de 1943 (autor: Josep Maria Pérez Molinos AHS).
A L’EXILI Camp d’internament concentració de Sant Cebrià de Rosselló, ca. abril-maig de 1939. Hi apareix, ajupit, Josep Rodríguez Escursell, sabadellenc deportat a Mauthausen el 1941 i assassinat a Gusen el maig de 1943 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS). ALS CAMPS NAZIS Grup de deportats sabadellencs alliberats al camp nazi de Mauthausen, ca. 6-22 de maig de 1945. A l’esquerra, agenollat, Pablo Alós Escartín; al seu costat, Joan Capellas Fages. A l’esquerra, dret i amb gorra, Eduard Garrigós i Soler; al seu costat el valencià Casimir Climent Sarrión (autor: Francesc Boix / cedida per Maria Antònia Oliveras Pons Antoni Pons Vilaplana, AHS). A LA PRESÓ Grup de reclusos de la presó de Sant Miquel dels Reis: el segon per la dreta (sense numerar) és el sabadellenc Joan Sallarès Castells. València, entre el juny de
forçosa a l’exèrcit republicà amb la seva lleva, el
la
marxar a
en la retirada,
a
Daniel Sallés Giralt (Sabadell, 3-1-1918 / 4-9-2013) Fill de Joan Sallés Tres (Sabadell, 1877) de Dominga Giralt Argemí (Sabadell, 1879), tenia tres germans més, també nascuts a Sabadell: Teresa (n. 1903), Salvador (n. 1907) Dolors (n. 1910). Els pares tenien un comerç de queviures prop del Mercat, que havien ampliat amb una secció de pastisseria, al carrer de Corominas, 37-39, on també tenien el domicili. Després van obrir un altre establiment més modern, la pastisseria confiteria La Lyonesa, la plaça del Dr. Robert, que va durar pocs anys, més endavant, a finals dels anys 1940, la pastisseria Sallés, al carrer de l’Escola Industrial. La família era de tradició catòlica tradicionalista. En Daniel havia treballat d’aprenent el 1936 es trobava a l’atur. Es va incorporar forçós l’exèrcit republicà l’1 de gener de 1938 com a soldat d’infanteria. El dia 10 arribà al Centre d’Instrucció de Castelldefels. Pel febrer s’incorporà a la 27ª Divisió, 124 Brigada (Alcanyís Valdeconejos). Al març de 1938 s’incorporà a la Companyia de Sapadors d’aquesta mateixa divisió, Batalló 496, a Aitona (Lleida). Poc després el destinen a l’observatori de la 27ª Divisió, Batalló 496, com a cuiner. Al maig era a Torregrossa, on encara feia de cuiner, però de la companyia de sapadors. A l’agost el destinaren per terres lleidatanes també tarragonines, passant del front d’Aragó al de l’Ebre. Pel setembre tornà a l’observatori de la 124. Al final de la guerra la família no sabia on era va ser considerat com a desaparegut, però resulta que el 13 de gener de 1939 havia estat detingut pel bàndol nacional traslladat al Batalló de Treballadors 152 de Palència. En aquell moment va perdre el dietari que portava sempre al damunt allà es trobà amb els companys sabadellencs Lluís Clapés Francesc Vila Casas (germà de Josep Vila Casas). En un moment donat el van amenaçar d’afusellament, una broma de molt mal gust. Va ser avalat pel Sr. Canet el 27 de febrer li donaren la llibertat. L’1 de març arribà a la Caixa de Reclutes de Burgos, on va demanar una revisió mèdica fou hospitalitzat uns dies l’Hospital Militar de San José. Poc després retornà a casa. Com a soldat de la lleva de 1939 havia de fer el servei militar després de la guerra, però en va ser exclòs totalment per malaltia cardíaca. Daniel Sallés es va casar el 8 de setembre de 1953 amb Pilar Mauri Gallifa, amb qui van tenir quatre fills: Maria Mercè, Josep, Montserrat Francesc. Fins que es va morir no va aparèixer la documentació que guardava d’aquell període: 67 cartes 20 postals. En Daniel, ja de gran, recordava perfectament la geografia del seu periple, així com la por la gana que va passar, a més del desgavell del final de la guerra. La família Sallés Mauri ha cedit tota aquesta documentació al MHS per al seu estudi anàlisi, tasca que ha dut a terme l’historiador Arnau Berenguer Garrigós. “2-3-38 Volguts pares, germans nebodet: Suposo en vostre poder les cartes que vos he escrit. En la present vos torno a posar l’adreça per si l’última s’hagués extraviat. Desitjaria m’enviéssiu una mica de sabó doncs per aquestes terres no et volen rentar la roba si no els en portes el que tinc ja l’estic acabant. […] Vaig anar al metge ja fa uns dies que estic rebaixat de servei; que no passi ànsia la mama, això no vol pas dir que estigui malalt sinó que ja sabeu que estic delicat. […] Quan rebi carta ja vos contestaré de seguida. Crec que per Sabadell deu continuar tot igual com de costum, el menjar escasejant com sempre. […] Envieu-me sobres papers encara que siguin dels nostres, no importa. Aquest és del Brunet ell també l’acaba. El meu poc que tenia me’l guardava en Creus ell de moment no és aquí perquè és sanitari com que han fet un canvi ell encara no ha vingut. […] Jo us tornaré escriure doncs aquí no hi ha gaire coses per explicar. Daniel 27a Divisió 124 brigada. Cia Zapadors. Aytona (Lleida) (en castellà) PD: Envieu-me un tinter petitet perquè la ploma no escriu si no la suco.” [Fragments d’una carta de Daniel Sallés Giralt enviada des del front del Segre la seva família] Retrat de casament de Daniel Sallés Giralt de Pilar Mauri Gallifa, Santuari de la Salut. Sabadell, de setembre de 1953 autor desconegut cedida per Josep “Pep” Sallés Mauri, AHS). 2. Grup d’amics de Daniel Sallés Giralt (el tercer per l’esquerra) platja, anys 1930 (autor desconegut cedida per Josep “Pep” Sallés Mauri, AHS). 3. Grup de companys de Daniel Sallés Giralt en una trobada de comiat abans de marxar front, l’eixida d’una casa del carrer Gràcia, 95. D’esquerra dreta de dalt baix: Joan Pujol, Jaume Busuldu, Daniel Sallés, Jacint Barceló, Josep Brunet, Josep Franquesa Jaume Lleonard. Sabadell, de gener de 1938 (autor desconegut cedida per Josep “Pep” Sallés Mauri, AHS). 2 1 3 Pere I Antoni Sala Serra (Sabadell, 2-2-1910 24-10-1962) (Sabadell, 13-11-1920 5-7-2011) Fills de Francesc Sala Ramoneda (Sabadell, 1882) de Francesca Serra Traveria (Sabadell, 1888), tenien dues germanes: Josepa (1913) i Enriqueta (1920). Vivien a la carretera de Barcelona, 241. El pare era manyà, fabricant de maquinària de precisió: bombes elevadores d’aigua, reductors de velocitat, pastadores, refinadores, divisores automàtiques per a forns de pa, aparells de calefacció calderes industrials. Durant la guerra el taller va fabricar exclusivament bombes de morter altra munició, la família s’instal·là provisionalment a Matadepera per por dels bombardeigs, atès que vivien a dalt del taller. Pere cursà els primers estudis al col·legi dels germans Maristes més tard va fer el batxillerat a l’Escola Pia de Sabadell. Estudià Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, es llicencià doctorà l’any 1936. L’any 1932 havia fet el servei militar Ceuta. Era afí a Acció Catalana amic d’Antoni Forrellad del farmacèutic Joan Morales. El 13-11-1936 va ser mobilitzat com a alferes metge del personal sanitari de les FARE destinat a l’aeròdrom de Sabadell. Va ser ascendit a tinent, després fou nomenat capità de Sanitat el 22-08-1937 va ser destinat successivament als fronts de Madrid, Aragó Llevant, a mesura que es desplaçava amb la seva unitat, integrada per aviadors soviètics vinculada a la SAF-2 (fabricació reparació dels avions Polikarpov I-15). Els últims dies de la contesa prestava serveis mèdics al Dispensari Municipal de Sabadell, motiu pel qual va haver d’assistir, paradoxes de la vida, a l’últim ferit de guerra de l’exèrcit republicà al primer de l’exèrcit franquista. Acabada la guerra no fou represaliat però va ser denunciat per catalanista. Antoni treballava d’aprenent de manyà al taller familiar tenia 16 anys a l’inici de la guerra. Pertanyent a la Lleva del Biberó, es va incorporar l’exèrcit republicà el 12-04-1938, com a soldat d’aviació, a la Subsecretaria d’Aviació a l’Esquadrilla 4 a la caserna de Pedralbes, en la qual fou timbaler de la banda de música (“educando de banda”), probablement per intervenció del seu germà. Des de l’abril fins a l’octubre del 1938 va ser a Barcelona. A l’octubre, l’enviaren al front del Segre; el seu germà el va treure del front amb una ambulància, tot seguit, destacat amb una companyia de sapadors que anaven volant ponts altres infrastructures ja en retirada, arribaren des del Montseny cap al Montnegre, on, amb altres companys, decidiren amagar-se en una barraca de vinya. El 30 de gener de 1939, va ser fet presoner a Sant Iscle de Vallalta per les Fletxes Blaves italianes que avançaven pel Maresme. Passà uns dies a Calella, després a Barcelona i, finalment, en columnes a peu fins a Martorell Igualada, d’on va fugir per tornar Sabadell. De Martorell a Terrassa va fer el trajecte a peu, de nit, juntament amb un soldat nacional que havia perdut la seva unitat; pel camí els va recollir un camió de militars italians que, en veure que ell era republicà, el volien afusellar; l’en salvà el seu company nacional Ja a casa, durant unes setmanes defugí d’anar al servei militar obligatori, però finalment s’hi presentà, com també altres companys amics seus de la mateixa lleva d’altres quintes: Vicenç Mas, Ramon Arús, Josep Mallofré, Josep Ballbè, etc. Va fer el servei militar al regiment de caçadors Arapiles 7, a Artilleria pesada 3 a Artilleria lleugera 46: va ser Estella (d’abril a juliol de 1939), a Sant Sebastià (de juliol de 1939 al juny de 1940) a Vitòria (de juliol de 1940 l’abril de 1942). L’abril de 1942 fou llicenciat, però el tornaren a cridar a files unes setmanes més tard pel perill d’ocupació nazi de la “zona lliure” de França. La primera època del servei militar franquista va ser molt dura, les condicions eren pèssimes, però amb la colla de companys ex-“fejocistes” (membres de l’antiga Federació de Joves Cristians, encapçalats per mossèn Tarrés) van crear una xarxa de solidaritat a les casernes. Un cop a Vitòria, la situació anà millorant: vivien en una pensió en millors condicions, estudiaven es podien examinar, amb permisos, a l’Escola Industrial de Terrassa. Era l’any 1944 i, punt de llicenciar-se definitivament, començava una nova normalitat. El fill d’Antoni Sala, Joaquim Sala-Sanahuja, ha conservat sistemàticament el llegat documental de la família, entre el qual l’epistolari d’aquest període que el seu pare el seu oncle van mantenir entre ells, amb la família, amb amistats amb altres coneguts: més de 110 cartes postals d’entre els anys 1937 1943, bàsicament. Uns temps convulsos relatats a dues mans per dos germans ben units. “Matadepera, 12 de febrer de 1938. època dels pèsols les faves. No t’estranyi que no t’escrigui més sovint ja que tinc molta feina ara, per acabar-ho d’adobar, ens han requisat l’auto de Matadepera. Figura’t quin embolic: al matí lleva’t a les 6 cap Terrassa a peu a buscar el tren de les 7 (perquè només en passa un al matí, un al migdia un al vespre), al vespre altra vegada de Terrassa a Matadepera peu. El pare, davant d’aquest panorama ja insinuava (encara que amb molt poca insistència) que féssim un pensament ben fet, però no tinguis por que no té ganes de marxar jo estic disposat a fer-li perdre si n’hi venen. [...] Demà penso anar amb el Ramon [Arús] cap a la província de Lleida a veure si trobo menjar pel bestiar; ja t’explicaré com haurà anat així podré omplir una altra carta.” [Fragment d’una carta enviada per Antoni Sala al seu germà Pere, destinat a Alcanyís, Terol] Retrat de Pere Sala Serra quan feia Servei Militar Ceuta, any 1932 (autor: Foto-Estudio Diodoros cedida per Joaquim Sala-Sanahuja, AHS). Antoni Sala Serra, abril de 1938. “Educando de banda” (timbaler) de l’Arma d’Aviació (FARE) (autor desconegut cedida per Joaquim Sala-Sanahuja, AHS). Pacients de l’Hospital Militar de Barcelona. El tercer per l’esquerra, Antoni Sala Serra. Barcelona, 1 de juliol de 1943 (autor desconegut cedida per Joaquim Sala-Sanahuja, AHS). Servei militar Vitòria, Regiment d’Artilleria núm. 46. Dels cinc del darrera: primer per la dreta, Antoni Sala Serra; segon, Vicenç Mas; cinquè, Ramon Arús (amb boina). Any 1943 (autor desconegut cedida per Joaquim Sala-Sanahuja, AHS). 1 2 3 1. Una guerra, dues estatues Marc Aureli Graupera Vergés (Sabadell, 28-3-1905 / Cambrai, França, 6-2-1940) Fill de Josep Graupera Jo (Sabadell, 1879) de Rosa Vergés Utset (Sabadell, 1880), Marc Aureli s’havia casat amb Magdalena Viladot Martí (Ivars d’Urgell, 1911), al maig de 1931, tenien una filla, Teresa (Sabadell, 1932), un fill, Màrius (Sabadell, 1934), vivien al carrer de Sant Quirze, 58. El pare havia fundat una llibreria de vell al carrer de la Salut, després traspassada al carrer d’en Font amb Sant Quirze finalment al carrer de l’Estrella. Un cop casat, Marc Aureli s’establí per compte propi, cap a l’any 1925, obrí la Llibreria Graupera, a la plaça Major, 19 (durant la República la guerra era la plaça de Galán Hernández), lloc on instal·là el seu domicili familiar, al pis de dalt. Tenia molta amistat amb els propietaris de la Llibreria Piferrer, Joan Piferrer Rifà, la Rambla, la Llibreria Sallarès, Joan Sallarès Castells, a l’Alt del Pedregar. Era un republicà catalanista convençut, a més d’un apassionat de la música; estava abonat al galliner del Liceu de Barcelona. Marc Graupera havia estat encartat pels fets d’octubre de 1934 era vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. El 29 de setembre de 1936 havia estat nomenat dipositari de l’Ajuntament de Sabadell, càrrec que va exercir fins a la incorporació
19 de maig de 1938. Acabada
guerra, va
França
amb l’esposa els fills, però en arribar
la frontera es van separar per recomanació d’un guàrdia que era d’Ivars d’Urgell la dona els fills van girar cua se’n van anar al seu poble d’origen ell va passar la frontera. Va estar internat als camps de concentració de refugiats del Vernet (Arieja) Sètfons finalment va anar a parar a la companyia de treballadors estrangers CTE101, destacada al nord de França. Va morir a l’Hospital Militar complementari del Col·legi de Notre Dame de Cambrai a l’edat de 35 anys, probablement de tuberculosi. Mentre la seva dona estava instal·lada Ivars d’Urgell, ella baixava de tant en tant Sabadell, fent estraperlo, amb el fill o amb la filla, per anar sobrevivint. A Sabadell ho havien perdut tot: els havien saquejat la llibreria la casa, l’establiment se’l quedà Àngela Garriga, vídua de Ferran Sotorra (metge assassinat el 18 d’agost de 1936), un cop adquirit pel fabricant Pere Garriga Casals, convertida en la Llibreria Sabadell. La vídua de Graupera hagué de partir de zero, injustament, passà una duríssima postguerra, ella els fills, un cop retornada a Sabadell; els vencedors li ho van prendre tot. La família Gonzàlez Graupera conserva tan sols 3 cartes enviades per Marc Aureli als seus fills quan estava en campanya al front de guerra, que són un veritable tresor documental gràfic familiar. El tema de la seva mort a l’exili de la pèrdua del seu negoci sempre havia estat un tabú en les converses familiars; la seva esposa Magdalena no en volia parlar ni recordar-ho. El seu fill Màrius, actualment resident a Suïssa, va començar a parlar-ne quan els nets ja eren uns adolescents, cap als anys 1980. “Teresa Màrius Graupera. Sabadell. Estimats fillets, Dies enrera vaig rebre uns dibuixos fets per les vostres petites mans, avui el vostre pare n’ha fet un per vosaltres. Aquest dibuix representa un nen una nena (que sou vosaltres) portant una gran bandera de la Pàtria Catalana, perquè estimeu Catalunya abans que tot al mateix temps llenceu als quatre vents les consignes «Justícia – Llibertat – Progrés – Cultura» […]. El vostre pare, Marc A. Graupera. En Campanya, 27-XI-1938.” [Fragment d’una carta de Marc Aureli Graupera enviada des del front als seus fills] Marc Aureli Graupera Vergés portal de la Llibreria Graupera, carrer de Manresa. Sabadell, anys 1930 (autor desconegut cedida per família Gonzàlez Graupera, AHS). Retrat de Marc Aureli Graupera Vergés. Sabadell, ca. 1925 (autor: Carrera cedida per família Gonzàlez Graupera, AHS). Retrat de matrimoni de Magdalena Viladot Martí Marc Aureli Graupera Vergés. Sabadell, maig de 1931 (autor desconegut cedida per la família Gonzàlez Graupera, AHS). Visita de Francesc Macià (assegut) al Centre Radical Català (Estat Català) de Sabadell. De dreta esquerra: Joan Ramoneda Vallhonrat, Miquelet Codina Martí, Feliu Prats, Joan Colomer, Marc Aureli Graupera Vergés, Josep Maria Custòdio Pascual, ?, Roca, Bartomeu Lluís, Josep Soley Vallhonrat, Simó Cordonet, Francesc Custòdio Pascual, Agustí Masagué Camps, Melcior Tort Magí Casals Traveria. Sabadell, 28 de març de 1931 (autor: Albert Rifà cedida per família Gonzàlez Graupera, AHS). 3 4 1 2 2. Dos germans a la guerra
Josep Maria Sabater Casañas
Josep M. Sabater, tement també per la seva vida, va marxar a viure a Barcelona al cap de pocs dies per passar desapercebut. Quan la seva lleva, la de 1931, va ser cridada a files, ell va decidir no incorporar-se a l’exèrcit republicà continuar a Barcelona, ara com emboscat. Va fer algun intent de passar a França tornar a Espanya, a la zona controlada pel feixistes, però va desistir de fer-ho pels perills que comportava.
El 20 de novembre de 1936, el carlí callista sabadellenc Josep Boada, la casa barcelonina del qual era el punt de trobada de molts dels sabadellencs que s’havien amagat en aquella ciutat, va ser assassinat va haver de canviar de domicili diverses vegades. Finalment, va tornar a Sabadell. A l’octubre de 1937 va anar a viure a casa d’una germana del carrer de Vila Cinca al febrer de 1938 va tornar casa seva va estar mig amagat en una habitació. Durant tot aquest temps va escriure un dietari en el qual anotava les impressions que li provocaven els esdeveniments de la guerra hi destacava els avenços de les tropes franquistes, tot esperant que la guerra s’acabés aviat amb la victòria del bàndol que defensava els seus interessos.
Però la guerra continuava a finals d’agost de 1938 el govern va decretar una amnistia per a desertors emboscats amb l’obligació de presentar-se per incorporar-se a l’exèrcit republicà.
M. no tenia cap interès a incorporarse a un exèrcit que defensava
ideals totalment contraris als seus que se sustentava en organitzacions que havien assassinat el seu pare. Però, aconsellat per amics familiars, va decidir incorporar-se per evitar mals pitjors, tant per a ell com per als seus familiars. El 12 de setembre de 1938 es va presentar a la caixa de reclutes de Terrassa, juntament amb un cunyat seu, Isidre Vila, que també havia estat amagat per no anar la guerra.
Va fer la instrucció als afores de Martorell el van destinar a un poble proper a la Seu d’Urgell, on va quedar incorporat la 6ª companyia d’una brigada de la Divisió 31. Durant els mesos de setembre octubre de 1938, per mitjà de l’epistolari que mantingué amb l’esposa la família, descriu els problemes d’equipament dels soldats republicans, el mal funcionament del correu, el nombre important de sabadellencs que estaven destinats per allà que feien pinya entre ells, la poca varietat del menjar, les marxes maniobres que feien per l’entorn, etc. Va canviar de destinació s’incorporà la Brigada Mixta 68 de la Divisió 34, juntament amb una trentena de sabadellencs més, les coses empitjoraren. A mitjans octubre ja es trobava al front del Segre, a la serra de Bóixols, al municipi d’Abella de la Conca, des d’on va escriure la seva darrera carta, el 18 d’octubre. No es va saber res més d’ell. La família sempre va suposar que va ser mort després de ser detingut per agents del SIM (Servei d’Investigació Militar) quan intentava passar-se de bàndol, possiblement en companyia del seu cunyat, Isidre Vila, que va morir per foc intern a Granyena de les Garrigues l’11 de novembre de 1938. En el registre civil de Sabadell hi ha un certificat de la seva defunció de l’any 1939.
El fill de Josep Maria, Salvador, va descobrir el dietari les cartes guardades en un moble durant el canvi d’una casa. La filla pòstuma d’en Josep Maria, Maria Antònia, va tenir clar que calia donar a conèixer aquesta història: la d’un emboscat de ciutat soldat de l’exèrcit republicà per força, que no per voluntat, la d’un testimoni ben íntim, directe contundent d’uns temps difícils d’oblidar.
Un deute amb la pròpia memòria personal amb la memòria d’aquella època. Per això van publicar el llibre de les seves memòries, editat a Badalona l’any 2014.
Una contribució a la recerca històrica que cal aplaudir reconèixer com a eina recurs de reparació d’un dolor d’una absència familiar massa temps continguda.
“28 novembre 1937.
Els dies transcorren monòtons grisos. No passa res. Als fronts de combat la calma és absoluta. Solament l’aviació d’una altra bada despleguen un xic d’activitat. Les ràdios nacionalistes anuncien esdeveniments grans ofensives que mai arriben. La soferta rereguarda d’ací sembla que ja s’ha cansat altra vegada de dir que s’acaba es torna a dir que la cosa va llarga. Del moviment que he parlat en dies anteriors no en sé res absolutament. Visc completament als llimbs, sense pena ni glòria. Tot que estic molt ben atès, cada dia estic més cansat de fer aquesta vida. L’haver-me pintat la fi tan propera haver-me donat tantes esperances que per Nadal ja seria casa que s’acabaria tan bé tan de pressa, m’ha fet més mal que bé [...] Avui ha vingut la Roser amb la nena l’Oriol. Com que ja estava tip de veure-la d’un tros lluny feia molt temps que no l’havia pogut besar, m’he posat
El seu pare era militant d’Acció Popular Catalana-CEDA va ser assassinat als voltants de Sabadell el 6 de setembre de 1936.
3. Emboscats al camp i a la ciutat
(Sabadell, 24-2-1910 mort o desaparegut al front, novembre de 1938?) Fill de Salvador Sabater Oliver (1884) d’Antònia Casañas Riera (1887). Vivia al carrer de Sant Jaume, 17, amb els pares, la seva esposa, una filla petita tres germanes seves solteres. Era el gran de cinc germans: Maria Teresa, Anton de Pàdua, Maria del Roser Maria Núria. Treballava d’encarregat de filatura a la fàbrica de Montcada Reixac que hi tenia l’empresa sabadellenca SA Successors de Bonaventura Brutau, en la qual també treballava el seu pare. Es va casar el 2 d’octubre de 1933 amb Montserrat Montserrat Solé (Vilanova la Geltrú, 1910) van tenir tres fills: Maria del Carme, Salvador Maria Antònia, aquesta darrera nascuda el 5 de juny de 1939 sense haver pogut conèixer al pare. Ell la seva família eren de tradició molt catòlica.
En Josep
uns
unes ulleres negres una gorra amb el bigoti que porto no m’ha reconegut. M’ha explicat que el papa és al front, que quan torni li portarà bombons. Quan tornarà el papa? Li he preguntat ha contestat demà.” [Fragment extret del llibre de Josep M. Sabater Casañas (2014), Diari d’un emboscat de ciutat Badalona, Arts Gràfiques VS, edició a cura de Mª Antònia Sabater Montserrat, p. 156-157] 1. Retrat de Josep Maria Sabater Casañas. Sabadell, ca. 1930 (autor desconegut cedida per Montserrat Casamitjana Sabater, AHS). 2. Josep Maria Sabater Casañas Montserrat Montserrat Soler pati de casa seva. Sabadell, ca. 1934-1935 (autor desconegut cedida per Montserrat Casamitjana Sabater, AHS). 3. Retrat familiar. D’esquerra dreta: drets, Josep Maria Sabater Casañas Isidre Vila Juanico (cunyat de Josep Maria); asseguts: Montserrat Montserrat Soler (mare de Josep Maria), Salvador Sabater Oliver (pare de Josep Maria) Maria Teresa Sabater Casañas (germana de Josep Maria muller d’Isidre Vila). Els tres homes moriran durant la guerra. Sabadell, ca. 1930. (autor desconegut cedida per Montserrat Casamitjana Sabater, AHS). 4. Casament de Josep Maria Sabater Casañas Montserrat Montserrat Soler al Santuari de La Salut, Sabadell, 2 d’octubre de 1933 autor desconegut cedida per Montserrat Casamitjana Sabater, AHS). 1 2 3 4 Josep Ballester Castellet (Castelladral, Navàs, 10-8-1919 / Sabadell, 7-10-2014) El seu pare, Josep Ballester Ventura (1884), feia de mestre a la Colònia Valls de Palà de Torroella. Josep era el quart de cinc germans: Esteve (1914), Montserrat (1915), Pilar (1916) i Joan (1925), nascuts a Castelladral, menys el germà petit, que ja va néixer a Sabadell. La família va venir la nostra ciutat l’any 1921. En Josep va estudiar als Maristes formà part de l’Agrupament Escolta de l’Acadèmia Catòlica, de la qual el seu pare era membre de la junta. En començar la guerra vivien al carrer de la Salut, 98. El seu pare treballava d’escrivent a la Caixa de Pensions la seva mare, Dolors Castellet Casañas (Sentmenat, 1885), feia feines de casa. El Josep treballava d’escrivent a l’empresa tèxtil Successors de Baygual Llonch. Just al juliol de 1936, juntament amb exalumnes de l’escola dels Maristes, va crear l’equip de futbol UE Intrèpids; la seva colla van poder salvar del foc les samarretes de l’equip, els primers mesos revolucionaris, en què es va cremar l’edifici de l’escola es van assassinar alguns germans de la congregació. El 12 de març de 1938 Josep va decidir emboscar-se a la masia de Bonsfills a Vallmanya de Pinós, a prop de Castelladral, on la família hi tenia vincles d’amistat, abans no el reclutessin per anar a la guerra. Allà també hi estava amagat, des d’un any abans, el seu germà Esteve, que havia desertat durant un permís de l’exèrcit republicà (Divisió 26, Brigada Mixta 119). Hi van restar tota la guerra, convivint amb la por de ser descoberts o delatats, fent vida de pagès, a redós de la contesa bèl·lica, dormint en un cau, com els conills, sempre amb algunes armes l’abast, per si anaven maldades. En Josep, després de la guerra recomanat per una amistat, es va fer de la FET y de las JONS feu diversos serveis amb aquesta organització, a Sabadell, entre els mesos de febrer abril de 1939. Tanmateix, no es va lliurar d’haver de fer el servei militar en l’exèrcit franquista. Així, va ser destinat, el mes de maig de 1939, en la primera mobilització a Sanitat 6 de Burgos (Miranda de Ebro) en la segona, a partir de l’abril de 1942, a Sanitat 4, a Granollers a Vilafranca del Penedès. Es va llicenciar a l’octubre de 1943. Ni ell ni el seu germà van ser represaliats en acabar la guerra. Ell va continuar treballant de comptable, a l’empresa d’Antoni Llonch, SA, l’antic equip de futbol es va refer, aquesta vegada com a Unión Deportiva Intrépidos, pertanyent a l’obra sindical Educación y Descanso. Josep Ballester va guardar tota la vida les tres llibretes on va escriure els dietaris de guerra de postguerra dividits en dues parts: el temps que va viure emboscat amagat durant la guerra (1938-1939) l’etapa que, com ell va titular, va passar d’emboscat soldat espanyol durant el servei militar obligatori franquista (1939, inacabat). La família no els va descobrir fins a l’any 2007, quan va morir la seva esposa, Pepita Picanyol Costa, aleshores els ho explicà tot. La família va escanejar els dietaris originals, van imprimir el text ampliat el mateix Josep en va fer una transcripció, revisada ampliada, en una altra llibreta. Un cop acabada la feina, tots els cinc fills ho van transcriure a l’ordinador en van fer una autoedició familiar. De seguida la seva història arribà TV3, que en feu un reportatge, Pagès Editors en publicà les memòries, l’any 2011. Tota una una feina coral de recuperació de divulgació de la memòria paterna, testimoni d’uns fets rellevants de la nostra història recent. “Dimecres, 6 de juliol de 1938. Abans d’anar a esmorzar a la casa recullo pinassa dissimulo l’entrada al cau. Després d’esmorzar a la casa desgrano pèsols fins a l’hora de portar el dinar als segadors i dino amb ells […] Després, amb el meu germà Esteve, elaborem fabriquem ciris amb els residus de mel de les abelles, doncs a la casa anem molt justos de llum per deficiències de l’equip elèctric del molí falta de recanvis per al bon funcionament del mateix. Es presenta a sopar mossèn Joan Tristany marxa tot seguit, després de donar una ullada a la premsa que, com sempre, ha portat de Roquerols mossèn Pere, que per la seva avançada edat roman sempre a la casa «camuflat». Nosaltres, els «emboscats», anem com sempre dormir al cau del bosc.” [Fragment del llibre de Josep Ballester (2011), Memòries d’un emboscat. Testimoni d’un noi amagat a la Catalunya interior durant la Guerra Civil (19361939) Pagès Editors, p. 63] 1. Josep Ballester, el primer per l’esquerra, amb els companys de treball la fàbrica de Baygual Llonch, carrer de l’Illa. Sabadell, 1936 (autor desconegut cedida per Maria Carme Ballester Picanyol, AHS). 2. Josep Ballester Castellet, emboscat durant la guerra casa Bonsfills de Castelladral (Navàs). Maig de 1938 (autor desconegut cedida). 3. Esteve Ballester Castellet, emboscat durant guerra casa Bonsfills de Castelladral (Navàs). Març de 1938 (autor: Estev Ballester Castellet cedida per Maria Carme Ballester Picanyol, AHS). Josep Ballester, el primer per dreta, de maniobres durant servei militar. Granollers, 1943 (autor desconegut cedida per Maria Carme Ballester Picanyol, AHS). 5. Josep Ballester Pepita Picanyol, primer segona per l’esquerra, l’Aplec de Togores en què es van conèixer. Sabadell, 10 de juny de 1945 (autor desconegut cedida per Maria Carme Ballester Picanyol, AHS). 6. Josep Ballester, el segon per l’esquerra, assegut davant màquina d’escriure, amb els companys del servei militar, les oficines de Jefatura de Miranda de Ebro. Burgos, 1940 (autor desconegut cedida per Maria Carme Ballester Picanyol, AHS). 1 2 2 3 54 6
Al gener de 1939 es va veure arrossegada en la retirada cap França amb el personal d’aquella unitat militar de l’aviació. Quan era a Besalú es va reunir amb la família, que l’anaren buscar. Tots junts van acabar passant a França.
Allà foren separats. Ella la mare van anar a parar al Voló el pare el germà, al camp de concentració de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló. Després ella la mare van ser enviades a Normandia (Barbeville-sur-Mer Carteret), el germà petit, sol, a Dax després a Saint Paul de Bains Auxerre, el pare va sortir del segon camp on havia estat traslladat, a Agde, per anar a treballar de pagès. La mare els dos germans es van poder reunir al Château de Serres (Aude), entre Carcassona Perpinyà, tots tres es van posar treballar, elles de minyones cambreres ell de forner, diferents localitats properes.
La mare els fills van tornar a Espanya el 7 de setembre de 1940. El pare no ho va fer fins a la primavera de 1941, després d’haver estat en una Companyia de Treballadors Estrangers: va ser detingut a Figueres traslladat a la presó La Model de Barcelona. La família s’havia quedat sense la casa (de lloguer) sense mobles ni res; l’Enric fou acollit trobà feina a casa de Manel Sabés, propietari d’una fàbrica tèxtil, la seva mare ella s’instal·laren en unes estades. Ella, sense feina, decidí d’aprendre l’ofici de modista de la mà de la seva amiga Josepa Renom. Abatuda marcada com a “roja”, va haver de refer-se enmig d’una societat franquista missaire; finalment el pare va ser alliberat a la primavera del 1942 ella es casà amb Joan Ribes, el 27 de juny de 1943, recomençaren de zero.
La Cèlia va començar escriure les memòries quan tenia 83 anys, arran d’una conversa que va tenir amb la seva neta. Les va escriure directament a l’ordinador, al llarg de cinc anys, després de ser revisades corregides de català pel seu fill Sebastià Ribes la família les va publicar en una autoedició, l’any 2009. En el llibre hi recull, de forma lúcida detallada, els records de tota una vida, marcada per una guerra que va esclatar quan ella tenia 14 anys que va haver de superar, juntament amb els seus, amb molt d’esforç sempre fidel les seves fermes conviccions.
“En una guerra el país és com una bogeria, tot funciona a trompades, es varen cremar les esglésies i convents; les autoritats van procurar parar-ho tan aviat com van poder, però es va crear un estat de terror que va durar un temps. No estic d’acord amb tots aquests crims, encara que entenc que una revolució no es deu poder fer d’altra manera, però és inhumà.”
“En començar a fer fred, els partits varen crear una secció per fer jerseis de punt per enviar al front. Una noia veïna del carrer treballava de dependenta en una botiga de llanes, va organitzar l’ensenyament
exemple
jerseis,
confecció
a Les Escoussols, prop de Carcassona. Allà aconseguí els papers de resident va treballar de comptable en una agència taller de la casa Ford. Es va “independitzar” s’instal·là en un pis de la població de Lézignan-Corbières.
Les coses continuaven complicades, però podia mantenir correspondència amb Espanya això l’alleujava dels maldecaps. Va ser en aquest moment que va conèixer el que seria el seu segon marit, Joaquim Armisén Pusón, un advocat de Barcelona també exiliat; s’hi casà el 19 de novembre de 1940 va tenir dos fills més: Joaquim (20-8-1941) Edmon (2-9-1942).
A cavall dels anys 1943-1944, amb la guerra molt avançada l’amenaça de l’exèrcit nazi al damunt, va decidir de retornar a Catalunya. Va travessar la frontera amb els fills per la Jonquera, però va ser detinguda empresonada a Lleida el seu pare es va emportar els fills a Sabadell. Gràcies a un salconduit signat per l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va ser alliberada al cap de pocs dies finalment va poder retrobar-se amb la família. Tanmateix, encara va haver de patir una segona detenció empresonament de 40 dies Barcelona. A
va coincidir amb la seva antiga companya Maria Gispert Coll. Poc temps després el seu marit travessà la frontera va reprendre l’ofici d’advocat.
establir a
l’exili la
sobreviure a
de voluntària a l’Hospital Militar al final va entrar a treballar d’administrativa a la 63 Companyia, 6è Grup de Transports, Plana Major d’Aviació, a Sabadell. Ella s’havia promès secretament amb Joan Ribes Garrusset, que s’incorporà voluntari al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà: hi mantingué correspondència per mitjà d’una amiga. Joan Ribes es va ferir accidentalment al front: va perdre un ull, es va malferir en una mà va rebre metralla en el cos; després d’estar ingressat en un hospital de Tarragona de ser traslladat Barcelona, va tornar a Sabadell es retrobaren, cap a finals de la guerra.
Teresa I Francesca Lladós Castellet (Sentmenat, 18-2-1919 Sabadell, 31-5-2020) (Sabadell, 24-4-1921 / 24-3-1998) Eren filles de Valentí Lladós Solé (Sabadell, 1897) d’Eulàlia Castellet Rosell (Sentmenat, 1903). Tenien una germana més gran, Àngela (Sentmenat, 1914). La família va venir viure a Sabadell l’any 1920. El pare es va establir com a baster per compte propi. Era una família molt afeccionada a l’excursionisme coneixedora de l’esperanto. Teresa només va estudiar fins als 10 anys; va treballar de confeccionista de gorres fins als 16 anys després a cal Reguant, fent paperines. Durant la República va aprendre esperanto amb el professor Lluís Mimó Espinalt, militant del BOC teixidor d’ofici. Els pares es van separar per aquesta època les filles se n’anaren a viure amb la mare. Durant la guerra va entrar a l’Escola d’Infermeres, al curs de 1937-1938, tot seguit va poder treballar d’infermera auxiliar al consultori de Puericultura (La Maternitat). El gener de 1938 es va prometre amb Lluís Mimó, que s’estava recuperant a Sabadell d’una ferida patida al front de guerra: Mimó havia anat a lluitar com a voluntari militant del POUM, amb la columna sabadellenca Alpina, finalment va assolir el grau de capità de l’exèrcit republicà. Durant mig any havia estat detingut, per desobediència, València, però va ser alliberat per falta de proves. Sobrevisqué a la contesa hagué de marxar a l’exili, a França, on s’estigué dos anys, primer internat al camp de concentració de Sètfonts després formant part d’una Companyia de Treballadors Estrangers, fins a caure malalt de la pleura. En retornar, a finals de 1941, Lluís Mimó va ser detingut reclòs al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) Barcelona, a la presó La Model. Va caure malalt de tuberculosi el van alliberar. Es va curar després que ambdós, ell la Teresa, passessin mig any en una tenda de campanya les muntanyes de Berga. L’any 1942 es van casar i, fins que va tenir la primera filla –Teresa–, ella va treballar a la perfumeria Solsona ell va trobar feina d’escrivent a la Mútua. Francesca va entrar a l’Escola Industrial d’Arts d’Oficis de Sabadell l’any 1934 des dels catorze anys compaginava el treball a la perfumeria Solsona amb el de taquillera al cinema Euterpe. En el moment d’esclatar la guerra era una membre activa del Grup de Muntanya del Centre Excursionista de Sabadell formava part de la secció femenina de l’Associació d’Alumnes Exalumnes de l’Escola Industrial (AAEEI), on jugava a bàsquet practicava altres esports. Després va ser vocal de Cultura d’Esports de la Federació d’Alumnes Exalumnes de les Escoles Professionals també va col·laborar amb la redacció del butlletí Anhels portaveu de la FAEEP. El maig de 1938 va ingressar a la segona promoció de l’Institut Obrer de Sabadell, ella una sola noia més, a banda d’altres quinze nois més. Durant tota la guerra els primers anys de la postguerra, Francesca va esdevenir una discreta, constant compromesa “padrina de guerra”: rebia desenes desenes de cartes des del front, des de la presó o des de l’exili, d’antigues amistats seves, professors, companys companyes de l’Escola Industrial de l’Institut Obrer, també altres de desconeguts, les contestava totes amb un enteresa perseverança encomiables tot la seva joventut. Tot el seu món d’esperança, d’il·lusió de llibertat s’havia acabat amb la derrota republicana l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Amb el nou règim, Francesca no va poder reprendre els estudis. Va treballar fent diverses feines, principalment al camp, va tornar a treballar a la perfumeria Solsona després, com a mecanògrafa, a La Electricidad, SA. Teresa Lladós ens ha llegat el seu testimoni audiovisual en una entrevista entranyable que li vam poder fer, per iniciativa de l’Arxiu Històric de Sabadell del Museu d’Història de Sabadell, de la mà del malaurat historiador sabadellenc Josep Maria Benaul, l’any 2018. Francesca Lladós va conservar tota la vida moltes de les cartes de l’epistolari mantingut com a padrina de guerra entre els anys 1938-1939 també durant els primers anys de la postguerra (19391943). Són 182 missives que per diversos camins s’han pogut recuperar, gràcies a la família també gràcies una adquisició providencial feta per Rafael Jariod Franco l’any 1998 al mercat de vell de Sabadell. L’epistolari ha estat estudiat pel mateix Jariod per l’investigador Rafael Camps finalment ha estat donat a l’Arxiu Històric de Sabadell. “Sabadell, 13-7-38. Company Ribas: No pots imaginar-te en l’ànim que t’estic escrivint, sols et diré, perquè te’n facis càrrec, que avui hem enterrat un dels més volguts amics meus, en Rafel, recordes? (germà de la meva companya Joaquima [Salas]). Mai més podré oblidar aquest jorn […]. [Fragment d’una carta de Francesca Lladós enviada des de Sabadell a Francesc Ribas, al front] [Barcelona, des de la presó], 19-5-1940. Bueno Francesca, nunca podré olvidar tu amistad y no puedes pensar lo que me cuesta aguantar los terribles deseos de desahogarme contándote muchas cosas, como antes hacía, al recibir una carta tuya. Son las únicas cartas que guardo y leo y releo muchas veces.” [Fragment d’una carta d’Albert Guiriguet enviada des de la presó provisional del Poblenou de Barcelona a Francesca Lladós] 1. Francesca Lladós Castellet amb l’uniforme del Centre Excursionista de Sabadell (CES). de novembre de 1936 (autor desconegut AHS). 2. Campament Can Cadafalc, Terrassa. D’esquerra dreta: Joaquima Salas, Carme Gertrudis Baulenas, Maria de Cases Teresa Francesca Lladós Castellet. Any 1935 (autor desconegut AHS). 2 1 4.Dones compromeses Cèlia Garolera Riera (Granollers, 7-9-1922) Filla de Joan Garolera Comellas (Bigues Riells, 1896) i de Margarida Riera Torelló (Granollers, 1902), tenia un germà més petit, Enric (Granollers, 1925). L’any 1928 la família va venir a viure a Sabadell des de Granollers. El pare era escloper d’ofici, però trobà feina de filador a l’empresa de Salvador Ribé Garcia, mentre que la mare feia de teixidora ca l’Emili Sallarès després a l’empresa de Giralt Casas. Van viure diverses cases es van establir finalment al carrer de Paco Mutlló, 66. Va estudiar a les Carmelites, però durant la República ho va fer a l’escola pública que hi havia al pati de la Casa de Caritat, on estudià fins als 14 anys. El seu pare estava molt compromès amb l’ensenyament públic laic de la ciutat. Durant aquesta etapa va poder gaudir de les colònies escolars d’estiu promogudes per l’Ajuntament, entre els anys 1932 1933, als anys següents també s’apuntà a les semicolònies. Durant la guerra va començar a estudiar l’Institut Escola Manuel Bartolomé Cossío, però el va haver de deixar es va posar a treballar
la
de
bufandes, passamuntanyes «pràctics» [...] Aquest treball col·lectiu és tan sols un
de com es resolien molts conflictes amb la convicció que sinó contribuíem tots fracassaríem.” [Fragments extrets del llibre de Cèlia Garolera Riera (2009), Remolins de la vida (1922-2009) Sabadell: autoedició, p. 76 78] 1. Retrat de Cèlia Garolera Riera. Sabadell, 1937 (autor desconegut cedida per Sebastià Ribes Garolera, AHS). Retrat de Joan Ribes Garrusset vestit amb l’uniforme de carrabiner, 1936-1937 (autor desconegut cedida per Sebastià Ribes Garolera, AHS). 3. Cèlia Garolera Joan Ribes passejant per la plaça Major. Sabadell, 1941 (autor desconegut cedida per Sebastià Ribes Garolera, AHS). 4. Cèlia Garolera (primera per l’esquerra, asseguda), Margarida Riera (primera per l’esquerra, dreta) Enric Garolera (segon per l’esquerra, dret), amb la família francesa d’acollida durant l’exili. Château de Serres (Aude), 1940 (autor desconegut cedida per Sebastià Ribes Garolera, AHS). 2 4 3 1 Magda Lladó Fuster (Sallent, 7-6-1912 Barcelona, 27-9-2014) Va venir viure a Sabadell l’any 1917, amb els seus pares, Joan Lladó Font (Sallent, 1885) Ramona Fuster Circuns (Sallent, 1887), tres germans: Carme (1915), Josep (1919) Elisa (1919). Ella va estudiar Comerç a les Escolàpies va aprendre l’ofici de comptable. Durant la Segona República militava al Círcol Republicà Federal. L’abril de l’any 1932 va participar en la fundació de la Lliga Laica Femenina, de la qual era la secretària. Era una dona molt aficionada a l’excursionisme estava molt compromesa amb el pensament teosòfic (era membre de la Rama Fides de Sabadell) la francmaçoneria. El 27 d’octubre de 1934 es va casar pel civil amb Robert Plans Badia (Esparreguera, 1905), militant del Bloc Obrer Camperol. Quan esclatà la guerra vivien al carrer de Riego, 18 el mateix 1936 van tenir acollida a casa una nena refugiada d’Astúries. El seu marit, aleshores militant del POUM, treballava de contramestre de telers a l’empresa Balsach Mogas. Magda feia feines de casa també estava afiliada al POUM. El 27 de març de 1937 va néixer la seva filla, Diana. Robert va ser cridat a files destinat com a soldat a la Divisió 30, Brigada Mixta 153: va morir a Vilanova de la Barca, al front del Segre, el 17 d’agost de 1938. La guerra s’emportà altres vides properes a Magda: la del seu oncle, desaparegut, i la del seu cosí germà, mort al front d’Aragó. Una mica més s’emportà també la vida del seu germà, destinat al front de l’Ebre, el qual va agafar el tifus, però se’n va sortir. En plena guerra, Magda, vídua amb la filla al seu càrrec, va treballar de comptable al Gremi de Paletes després com a secretària al Centre de Dependents. Finalment va ser cridada, ella dues amigues, per anar a treballar de mecanògrafes al camp d’aviació de Sabadell: allí estigué destinada als despatxos dels comandaments militars, instal·lats a la Torre Gorina, des del setembre de 1938 fins al gener de 1939. Cap al 10 de gener de 1939, quan les tropes feixistes s’acostaven a la zona de Barcelona Sabadell, l’exèrcit republicà es replegà abandonà l’aeròdrom corre-cuita; ella es va afegir a la retirada cap a França, amb la seva filla Diana. Travessaren la frontera van arribar a Perpinyà. El 3 de febrer va ser obligada a agafar un tren en direcció a Grenoble, el qual formava part de dos combois amb més de 2.340 refugiats espanyols, sobretot bascos catalans. Allà van ser internades al Pavelló d’Armenonville, un Centre d’hébergement des réfugiés espagnols Magda sempre recordà aquell periple horrorós de l’èxode: les malalties, la gana, l’extenuació, les males condicions higièniques el fred. La seva filla emmalaltí greument, però se’n sortí. Volia emigrar a l’Argentina però finalment no va poder ser. Al cap d’uns mesos va ser acollida per una família de religió protestant resident a Molines-en-Queyras, un poble dels Alps francesos fronterer amb Itàlia, on va treballar fent feines domèstiques. D’aquella etapa sempre en guardà molt bons records. La pau durà poc quan l’exèrcit alemany ocupà França, al maig de 1940, es van haver d’evacuar tots els pobles fronterers. Es van haver de desplaçar
la presó
La família es va
Barcelona. Magda Lladó va
dues guerres,
repressió, com també a un segon matrimoni ple de maltractaments. Un cop jubilada, va començar a escriure diverses obres, publicades entre finals dels anys 1990 mitjan anys 2000, en algunes de les quals, de caràcter autobiogràfic, va deixar recollits molts d’aquests records. En diverses ocasions va ser entrevistada i el seu testimoni audiovisual és un document intel·ligent, lúcid emotiu d’una dona lluitadora compromesa amb els seus ideals fins al seu darrer alè. “Els que realment es trobaven despenjats del tot són els que anaven a parar als camps de refugiats. Els que quedaren escampats per França, molt nombrosos, es tingueren d’espavilar. Les persones amb “cartilla” de refugiat només podien treballar en treball domèstic en el camp. Amigues meves es col·locaren de serventes molta gent anaven a cases de pagès a fer de mossos per les feines de cultiu, de recol·lecció, de bestiar, de «remendos» de paleta, de pintor, del que s’esqueia. Els que tenien ofici ben après si s’espavilaven, podien trobar un treball si s’havien esforçat en comprendre parlar francès, se’ls obrien les portes [...] La gent que s’establia a França era controlada no deixaven que les grans ciutats s’omplissin de gent sense mitjans la gent anava repartida per llocs a on no pogués posar problemes d’acolliment, de treball, d’estabilitat, de salut, etc.” [Fragments de l’entrevista feta Magda Lladó Fuster per Genís Ribé Monge (MHS). Barcelona, juliol de 2018] Magda Lladó Fuster llegint pati de casa d’una veïna. Sabadell, ca. 1929 (autor desconegut AHS). Magda Lladó, la seva filla Diana el seu marit Robert Plans. Últim diumenge d’excursió abans que en Robert marxés al front guerra. de juny de 1938 (autor desconegut AHS). Magda Lladó seva filla Diana, l’exili. França, 1939-1940 (autor desconegut AHS). 2 3 1
de la seva companyia nombrosos ferits. La batalla va ser terrible van patir molt de fred. Després de la conquesta de Terol pels feixistes a finals de febrer de 1938, el 5 de març de 1938 van ser enviats en tren cap a València, per recuperar forces. Al cap d’uns dies van tornar cap a Alcalà d’Henares en tren, via Albacete. A finals de març van ser destinats al front del Segre. Al cap de pocs dies va caure Lleida en mans dels feixistes es van anar batent en retirada per diversos pobles de la zona. En molts d’aquests pobles es van trobar amb dones de Sabadell, que hi anaven a buscar menjar: a la seva ciutat es passava molta gana moltes fàbriques estaven aturades per manca d’energia elèctrica.
A finals d’abril del 1938
com també de constants tensions entre les diferents faccions polítiques dels comandaments comissaris, va ser enviat a primera línia de combat. A tot arreu hi havia autèntiques carnisseries. Ell, que era l’encarregat d’omplir els registres de baixes, estava esgarrifat. Els combats eren cada vegada més durs. Feia 25 dies que lluitaven, no sabien quan els rellevarien la seva brigada havia patit 600 baixes entre morts, ferits desapareguts. Cada vegada eren més els soldats que desertaven es passaven a l’enemic. Fins al 17 d’octubre de 1938, al cap de quasi tres mesos d’haver arribat a aquell infern, no els van rellevar. Van estar quinze dies en un campament als afores de Móra d’Ebre els van tornar a enviar primera línia, ja al costat del riu, entre Rasquera Miravet. Ja només quedava una retirada que ell altres companys van començar entre l’Ametlla de Mar el Perelló, el 6 de desembre de 1938. Van passar per les Garrigues, Vilafranca del Penedès Molins de Rei. El 26 de gener de 1939 va fer cap a Sabadell, un dia abans que hi entressin les tropes franquistes. Després de presentar-se a les autoritats, va ser enviat successivament als camps de concentració d’Horta (Barcelona) de Reus (a l’Institut Pere Mata), fins que va ser alliberat el 19 d’abril de 1939 va poder retornar a casa amb la família retrobar-se amb els amics, com n’Isidre Guri la seva promesa Josepa “Pepita” Coca. Va poder recuperar la seva feina d’ebenista. Cap a l’estiu de 1943 es va prometre amb qui seria la seva muller, Josepa Pujol Serra.
Els dietaris de Joan Bistuer, set llibretes manuscrites, es conserven a l’AHS per donació de la família. El seu relat permet resseguir, amb un detall tenaç precís, el periple d’un soldat que va estar als fronts de Madrid Guadalajara, de Terol, del Segre de l’Ebre, com també relata la quotidianitat dels primers anys del Sabadell de postguerra. Els dietaris han estat transcrits per l’arxiver Joan Comasòlivas Font publicats l’any 2021 per Dstoria Edicions, amb un estudi introductori de l’historiador sabadellenc Josep Antoni Pozo, amb el títol Joan Bistuer Espais. Dietari de guerra postguerra, 1937-1943. El testimoni excepcional d’un soldat sabadellenc de la Brigada Mixta El Campesino A més dels dietaris, mantingué correspondència amb la seva mare, amb Manel Domènech (cosí), Salvador Domènech (oncle), Bielet (cosí), Joan Bulló, Cristòfor, Teresa, René de Ruf (Burdeus), Òscar Cafmeyer, Claudine Lemmet, Lina Lacraberie, Lucette Capblanc, Solange Prévot (Toulouse), M. Morral, Joan Mercadé, Antoni Palà, Tonet de Sabadell, Jaume Paloma Joan Plantada, companys del taller, etc.; en la correspondència amb les seves amigues franceses, els parlava de la seva gran afició, el cinema.
“ Afores d’Ametlla, a 17 de juny de 1938.
[...] Aquesta tarda ha vingut a visitar-nos el nostre president Companys, Líster, Campesino altres demés personalitats. El Companys ha enraonat una mica en català castellà, tota una sèrie d’analfabets l’han criticat per parlar en català, doncs segons ells ladraba. [...] Des del temps que feia que no havia vist al Companys, l’he trobat molt envellit. [...] Sabadell, 27 de gener de 1939. Divendres.
Ja han arribat en la ciutat hi ha banderes bicolor la gent posa lleçols cobrellits al balcó; han tocat les campanes; tothom està content cap al vespre per la Rambla no es podia passar. […] Sembla una bogeria les dones sembla que no hagin vist mai cap soldat, fins tot fa fàstic. […] Sabadell, 30 de gener de 1939. Dilluns.
Els moros venen menjar pels carrers cobren amb
La guerra és inútil Isidre Guri Toneu (Granollers, 7-9-1916 / Sabadell, 30-3-1967) Era fill d’Esteve Guri Tàpies (mort el 30-11-1938) de Teresa Toneu Pallàs. La família va venir a viure a Sabadell l’any 1907. Era el cinquè de sis germans: Emília, Josep, Rosita, Maria, Isidre Maria Teresa. Vivia al carrer del Metge Mir, 24 era químic tintorer d’ofici. En el moment d’esclatar la guerra treballava d’impressor a l’empresa de Fàbregas Martí. El 22 d’agost de 1937 es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà la caserna Carles Marx de Barcelona, com a soldat d’infanteria. Tot que havia de ser destinat a València, va ser traslladat a Madrid. Eren un grup de 35 soldats, la majoria catalans, molts del quals es coneixien de Sabadell, especialment el seu company amic íntim Joan Bistuer Espias. Formaven part de la Divisió 46, Brigada Mixta de xoc 101, Batalló 4, 3ª Companyia. Era la divisió comandada per Valentín González, “El Campesino”. No es quedaren Madrid, sinó que van ser enviats a un campament dels afores anaren a cobrir les moltes baixes que hi havia hagut a la batalla de Brunete. Les condicions eren força deplorables. L’Isidre ja renegava de la maleïda guerra, quan encara no l’havia vista de prop. A l’octubre marxaren cap al front de combat als afores d’Aranjuez, a segona línia formant part d’un grup de transmissions, va poder observar com queien molts soldats ferits. Els combats es van anar intensificant en aquella zona. Cada vegada hi havia més bombardejos sobre Alcalá de Henares. Cap al gener de 1938 van ser enviats primera línia del front de Terol. Ell va sentir la mort molt a prop mentre caminava sol en mig dels atacs enemics. Cada cop hi havia més morts ferits arreu, llargues rengleres de soldats fets presoners. La situació era extremadament delicada llastimosa feia un fred terrible. Un cop replegats a Terol capital, l’Isidre es va posar malalt va ingressar en un hospital. Al cap de pocs dies li van donar l’alta el van enviar novament al seu batalló. El setge de la ciutat era cada cop més intens es va ordenar la retirada: els soldats queien com mosques abatuts pels trets que venien de les trinxeres enemigues. Foren pocs els que sobrevisqueren, com ell. Després de passar uns dies de recuperació en un campament del sector, van anar uns dies més a un poblet de la zona de Llevant per sorpresa els tornaren a enviar cap Alcalá de Henares. Era la primavera de 1938 quan van rebre l’ordre de sortir cap al front de l’est. Travessaren el riu Segre; van passar per Lleida, que estava mig abandonada; l’aviació enemiga els va atacar durant tot el viatge; van passar per nombrosos pobles en els quals s’havia obligat la població civil a abandonar-los, persones que sovint havien de marxar en fileres per camins que es trobaven en mig de foc creuat. Quan van entrar en combat en aquell nou front no disposaven d’artilleria s’enfrontaven a un enemic molt més poderós. Ell era en el punt de comandament amb el grup de transmissions. L’enemic els atacava amb infanteria, artilleria, carros de combat aviació. No podien combatre contra aquesta superioritat tan gran només els quedava recular. En el procés de retirada d’un darrer atac infructuós l’Isidre va acabar desertant. Eren finals d’abril de 1938. Ja havia vist prou desgràcies. Va restar amagat a casa seva fins que es va acabar la guerra a Catalunya, el 10 de febrer de 1939, fet que li impedí poder assistir a l’enterrament del seu pare, esdevinguda el 30 de novembre de 1938. Quan després s’obligà els soldats republicans no fets presoners a presentarse, en fer-ho, va ser enviat a un camp de concentració de Reus, instal·lat a l’Institut Pere Mata (hospital psiquiàtric), fins que en va sortir el 12 de març de 1939. A Sabadell es va poder retrobar amb la família les amistats, l’any 1945 es casà amb Josepa “Pepita” Coca Sanvicente. A l’Arxiu Històric de Sabadell es conserven, en format de còpia digital, dues versions de les seves memòries, escrites entre l’any 1938 els primers mesos de postguerra. Són dos manuscrits que porten per títol ¡Jo he estat a la guerra! O Espanya en flames (dietari de guerra, 158 p.), el primer, Foc! homes!, fang! (memòries novel·lades, 187 p.), el segon, en el qual va canviar els noms reals dels protagonistes per uns de ficticis. Aquests manuscrits, conservats per la família, van romandre inèdits fins que el seu net, Alfons Guri Comallonga, els va cedir per fer-ne una còpia, l’any 2003. Isidre reflexiona sobre les contradiccions de la guerra manifesta el seu desencís davant la contesa. Per ell es tractava d’una guerra absurda entre germans per destruir un país sencer, en la qual, d’una banda, uns defensors de la llibertat portaven homes la guerra contra la seva voluntat i, d’altra banda, uns defensors d’ideals catòlics no els complien en practicar una violència sense pietat. Uns altres deien que eren allà lluitant per millorar el futur dels seus fills, quan en realitat entre tots els deixarien un país destruït. “En agafar la ploma començar a omplir aquest llibre, la meva intenció és explicar, de la manera més fidel la realitat, tots aquells fets que jo he viscut en aquesta guerra terrible inhumana que ha ensangonat tan criminalment el sol d’Espanya. GUERRA, paraula freda, cinc lletres solament basten per fer plorar milers de persones, GUERRA, paraula gris, estoica, inhumana. QUÈ ÉS GUERRA? Sang, fang, fred, fam. [...] Ací estem a quatre quilòmetres de la capital de Terol [...] Som prop del front l’artilleria enemiga arriba molt a la vora. Hom diu que encara no tornarem a rereguarda, diuen que anirem un quant temps segona línia. Han fet al Campesino cap de la Plaça de Terol això ens fa pudor de cremat. [...]” [Fragments extrets de les memòries manuscrites ¡Jo he estat a la guerra! O Espanya en flames d’Isidre Guri Toneu, 1938-1939, AHS, p. 2 144] Isidre Guri Joan Bistuer, probablement bosc de Can Feu. Sabadell, ca. abril maig de 1939 (autor desconegut AHS). Isidre Guri, Josepa Coca, Josepa Pujol Joan Bistuer, la plaça del Dr. Robert, amb l’Alt del Pedregar fons de imatge. Darrere seu, s’observa tanca de l’obra de construcció del monument franquista de la Creu als Caiguts (actual espai del Racó del Campanar). Sabadell ca. 1943 (autor desconegut AHS). Isidre Guri, Josepa Coca, Josepa Pujol Joan Bistuer, les escales d’accés al Palau Nacional de Montjuïc. Barcelona, ca. 1945 (autor desconegut AHS). 1 2 3 Una crònica tenaç precisa de la guerra Joan Bistuer Espias (Sabadell, 19-10-1916 / 21-9-2000) Era fill únic vivia al carrer d’Argüelles, 23, amb la seva mare separada una tieta soltera, germana de la mare. Treballava d’ebenista a l’empresa de Ramon Miserachs Manau. Durant la guerra va ser cridat a files com soldat de la lleva del 37: es va presentar a la caserna Carles Marx de Barcelona el 23 d’agost de 1937 va sortir en direcció a Madrid. Va ser enquadrat a la Brigada Mixta de xoc 101, Batalló 404, 4ª Companyia de la Divisió 46, comandada per Valentín González, “El Campesino”. Allà hi havia molts companys de Sabadell molts catalans més. El 14 d’octubre de 1937, per primera vegada, la seva unitat va haver d’entrar en combat al front de la Cuesta de la Reina. Durant el darrer trimestre d’aquell any van participar en alguns combats més de poca intensitat pels voltants de Madrid en el front de Guadalajara, juntament amb soldats de la Brigada Mixta 138, la majoria dels quals eren catalans. Ell era a les oficines com a soldat útil per a serveis auxiliars. El gener de 1938 van ser enviats al front de Terol. Van entrar en combat allà va veure morir alguns companys, el comandant
ja eren al front de l’Ebre. Els feien anar d’un cantó a l’altre l’única cosa que feien era esquivar els constants bombardejos de l’aviació feixista. Cada vegada hi havia més descontrol més desertors, ell li tocava elaborar-ne els “partes”. A finals de juliol de 1938, en un context d’indisciplina descontentament creixents,
plata calderilla donen per un duro dues pastilles de xocolata dues llaunetes de conserva també porten pots de llet han vingut molts italians alemanys que han ocupat les millors cases; també tornen a lluir pels carrers els tricornis de la guàrdia civil. […] [Fragments del llibre Joan Bistuer Espais. Dietari de guerra postguerra, 19371943. El testimoni excepcional d’un soldat sabadellenc de la Brigada Mixta El Campesino, Dstoria Edicions, Sabadell, 2021, p. 231 359] 1. Retrat de Joan Bistuer Espias. Sabadell, ca. 1932 (autor desconegut AHS). 2. Josepa Pujol Serra Joan Bistuer Espias, ca. 1943-1945 (autor desconegut AHS). 3. Joan Bistuer Espias, primer per l’esquerra, probablement al taller de l’ebenisteria de Ramon Miserachs Manau. Sabadell, ca. 193 (autor desconegut AHS) 1 3 2 Darrera fotografia coneguda de Miquel Carreras Costajussà, datada 19 de febrer de 1938 (autor desconegut AHS). Grup de professors de l’Institut Escola M. B. Cossío d’excursió Papiol. D’esquerra dreta: Miquel Carreras, Miquel Crusafon Mercè Puigvert, Josep Morales, Lluís Casals, Font Lluís Brull. 25 de febrer de 1937 (autor desconegut AHS). Miquel Carreras en una de les trobades biblioteca de Joan Llonch Salas, conegudes amb el nom dels “Dillunsos de cal Llonch”. Sabadell, 1932 (autor desconegut AHS). 1 2 3 5. El llegat de la memòria
novament al
de la zona de Lleida. Les seves tasques d’enllaç eren cada vegada més arriscades, l’enemic s’acostava cada cop més. Quan eren als afores de Butsènit, al costat de la carretera d’Agramunt, el 2 de gener de 1939, va ser ferit greument. El van traslladar en una ambulància amb altres ferits a un hospital de Cervera després el van ingressar en un hospital militar. Li curaren les ferides superficialment, però no li van treure la metralla que tenia dins del cos. El 25 de gener li van donar l’alta el traslladaren a la zona del Baix Llobregat. La guerra ja estava perduda, els van deixar abandonats els van dir que s’espavilessin. Molt afeblit per les ferides, aconseguí arribar a la Seu d’Urgell. Era el 26 de gener.
Va marxar Puigcerdà finalment el 10 de febrer van entrar a França per la Guingueta d’Ix tot el grup de soldats de fortificacions. Ja eren refugiats va anar parar a un hospital de la Tor de Querol: va empitjorar de mala manera va ser intervingut d’urgència. El van enviar a un hospital de Perpinyà d’allà a Tolosa de Llenguadoc. Malgrat la gravetat de les ferides, sobrevisqué. El 30 d’abril de 1939 li van donar l’alta el van portar al camp de refugiats de Sètfonts. Al cap d’un temps ell i un seu company van decidir tornar a Espanya. A finals d’octubre el van portar al camp de Barcarès l’1 de novembre de 1939 va ser lliurat a la guàrdia civil de Figueres pels gendarmes. El van enviar per un temps a un camp de concentració, va tornar a Sabadell va estar un parell d’anys treballant al camp. A finals de l’any 1941, amb 21 anys, el van tornar a cridar a files. Va estar tres anys mig fent el servei militar, dos anys mig a Ceuta un any a Lorca (Múrcia). A finals de maig de 1944 obtingué la llicència definitiva.
En Ramon Vidal va escriure les seves memòries, Anecdotari d’un soldat, l’any 1970, en dos volums: el primer, sobre la Guerra Civil i els front de l’Ebre del Segre (1938-1939), el segon, sobre el servei militar fet durant la postguerra a Ceuta Lorca (1941-1944). Aquests textos mecanografiats han estat autoeditats per la família foren donats a conèixer al Museu d’Història de Sabadell de la mà del germà petit d’en Ramon, en Josep Maria, de la seva germana, na Carme, els quals viuen Sabadell. El contingut ha estat analitzat pels historiadors Esteve Deu Baigual Arnau Berenguer Garrigós. D’aquesta manera hem pogut treure de l’anonimat un nou testimoni d’aquells fets: el testimoni d’un pagès que visqué tota la vida de les feines del camp, excepte quan la seva joventut li fou escapçada, durant un període massa llarg, per la guerra la postguerra. El germà gran d’en Ramon, Salvador, també va patir l’exili a França: durant la Segona Guerra Mundial va ser deportat al camp nazi de Mauthausen va morir assassinat al Castell de Hartheim.
[...] Durant tot el dia 2 de gener de 1939 [l’enemic] va anar llençant metralla sobre aquella ondulada vall. Nosaltres estàvem les afores de Butsènit, un poble del costat de la carretera que va a Agramunt.
Tirava sobre nostre implacablement amb tota classe d’enginyes, artilleria del 15 ½, del 7 ½, granades trencadores, amb la “loca” que eren canons automàtics
Joan Sallarès
Magda Lladó
Daniel Sallés
Josep Rosas
Josep Ballester
Joan Llonch
Joan Sallarès Miquel Carreras
Ramon Vidal
Gustau Vila “Grapa”
Narcís Rosell
Moisès Figueras
Joan Casablancas
Daniel Sallés
Josep M. Sabater
“En campanya”: pagesos al front Josep Rusinés Vidal (Torre del Canonge, Sabadell, 11-2-1904 / 27-3-1998) Era fill de Ramon Rusinés Segués (1866) de Francesca Vidal Roca (1873), una família pagesa provinent de la Segarra. Tenia tres germanes un germà:: Teresa (1897), Àngela (1899), Francesc (1901) Ramona (1907). En el moment d’esclatar la guerra estava casat amb Maria Teresa Rusinés Vidal tenia dues filles petites, la Maria (1930) la Francesca “Paquita”, nascuda el 15 de juny de 1936. Era masover de la masia de Can Borgonyó estava afiliat a la Unió de Rabassaires. El maig de 1938 el Ministeri de Defensa va donar l’ordre de mobilització dels treballadors de la terra de les lleves de 1922 1926 per fer tasques de fortificació al front. Josep Rusinés Vidal va ser incorporat a mitjan maig a la 4a Companyia del Batalló 25 d’Obres Fortificacions del XII Cos de l’Exèrcit. Va estar en aquesta unitat fins mitjan juliol del mateix any, sense uniforme militar, treballant molt durament a pic pala, sempre movent-se per diferents indrets de Lleida passant gana. Cap a la meitat de juliol de 1938 va haver de deixar aquella unitat va passar al servei amb armes. Feu instrucció a Monistrol de Montserrat la seva nova destinació fou la Divisió 43, Brigada Mixta 72, Batalló 287, 2a Companyia; aquesta vegada els donaren roba equipament militar. Tot seguit els enviaren cap la zona dels Pirineus de Girona per continuar fent instrucció. Marxaren de nou a una altra destinació, a la zona de Falset, el 28 d’agost ja eren al front de l’Ebre. Al cap de tres setmanes de ser-hi va passar a fer de portalliteres, la qual cosa li va permetre veure de manera més directa els estralls de la guerra. Cap al mes d’octubre la situació al front no millorava la desesperació començava a abatre’s entre els combatents. El 15 de novembre les tropes nacionals travessaven l’Ebre l’exèrcit republicà es batia en retirada. El 26 de novembre ell alguns companys van ser enviats a la zona de Tàrrega per reposar, als pobles de Verdú Nalec. El 17 de desembre tornaven a ser al front. Dues vegades van passar per Sabadell, però no hi va haver manera de poder-se veure amb la família ni que fos d’una revolada. En tornar cap al front de l’Ebre es movien entre les localitats de Flix Móra la Nova. Al cap de dos dies va ser fet presoner enviat al camp de concentració del convent de les Carmelites de Tarragona. Allà també va coincidir amb uns companys seus, un de Sabadell, Antoni Solà, un altre de Caldes de Montbui, Francesc Pons Comas. La seva muller li aconseguí, no sense dificultats, dos avals, l’un de Falange de Sabadell l’altre de l’alcalde de Sabadell, Esteve Maria Relat, va ser alliberat durant la segona setmana de març de 1939. En Josep va tornar al camp, a la masia de Can Borgonyó, amb la seva muller, van tenir dos fills més: Francesc (18 de novembre de 1942) Roser (19 de setembre de 1945). El 15 de febrer de 1945 li fou concedida la llicència absoluta de l’exèrcit espanyol. La família Rusinés Rusinés ha conservat amb exquisida cura un epistolari extraordinari en quantitat (quasi dues-centes cartes) en qualitat, amb un contingut també rellevant pel que fa a la persistència al sentiment amb què Josep Rusinés, que pràcticament no sabia escriure, feia escriure els companys del front la major part de les cartes adreçades la seva muller. També hi ha cartes enviades des del camp de concentració altra correspondència mantinguda amb familiars seus que van participar en la guerra amb l’exèrcit republicà: Ramon Rusinés Jaume Rusinés. Les cartes del Josep de la Maria Teresa parlen de la duresa dels combats, de les males condicions de vida en el front (gana, mala higiene, manca de tabac…), de la nostàlgia per la separació, del patiment pels dels que s’estaven Sabadell, la rereguarda... Aquesta documentació va ser cedida al Museu d’Història de Sabadell per al seu estudi, ha estat analitzada pels historiadors Esteve Deu Baigual Arnau Berenguer Garrigós. “Sabadell, dia 19 de juny de 1938. Queridísimo esposo. [...] También sabràs que ayer empezamos a segar la avena primera de delante de casa después aquel campo de la sierra, que tu ya sabes que allí hay una avena muy bonita con mucho grano, hoy todavía estan segando y no sé a qué hora terminarán [...] De les nostres filletes, per ara estan bé. La Paquita és a dormir la Maria avui ha anat a dinar a casa de l’àvia [...]. Salut que mucha suerte tengas, Teresa Rusinés.” [Fragment d’una carta enviada per Teresa Rusinés al seu marit Josep Rusinés, des de la masia de Can Borgonyó] “En campaña, 19-10-38. Teresa Rusinés. Mi apreciada esposa, hijas y demás familia. Salut te deseoa como la mía es buena hasta la presente. [...] he recibido el paquete que me mandaste con fecha 28 del pasado y que llegó muy bien, lo único que el pany a estaba florido [...] y te digo que estoy muy contento con el tabaco porque es bastante Bueno [...]. También te digo que ya he cambiado de sitio y hasta el momento estoy major, y además tengo major refugio [...] y aunque esta gente que tenemos en el otro lado nos envían algunos pepinarros, no tenemos miedo, porque no hay que vivir despreocupada porquè esa gente siempre van a traición, que parece mentirà que sean espanyoles algunos como nosotros somos. Ya comprenderás que yo se poco de escribir y te mando pocas letras, però siempre voy practicando. [...] José Rusinés.” [Fragment d’una carta enviada per Josep Rusinés a la seva esposa Teresa Rusinés, des del front de l’Ebre] 1. Josep Rusinés Vidal dalt del primer cavall que va tenir de Colla Nova, de nom “Moro”. Passada de Sant Antoni. Sabadell, gener de 1927 (autor desconegut cedida per Albert Artigas Miró, AHS). Retrat de casament de Josep Rusinés Vidal Maria Teresa Rusinés Vidal. Sabadell, 1928 (J. Deu cedida per Albert Artigas Miró, AHS). Teresa Rusinés Vidal Paquita Rusinés Rusinés “La plana”, camí d’entrada la masia de Can Borgonyó. Sabadell, 1938 (Josep Llonch Casanovas cedida per Albert Artigas Miró, AHS). 4. Teresa Rusinés Vidal Josep Rusinés Vidal, matrimoni, la masia de Can Borgonyó. Sabadell, ca. 1944 (Josep Llonch Casanovas cedida per Albert Artigas Miró, AHS). 5. Retrat de grup punt d’anar batre la masia de Can Borgonyó. D’esquerra dreta: Josep Rusinés Vidal, Francesca Rusinés Rusinés, (cosina) tres “mossos” que treballaven la masia. Sabadell, 1941 (autor desconegut cedida per Albert Artigas Miró, AHS). 6. Maria Rusinés Rusinés, Josep Llonch Rusinés Paquita Rusinés Rusinés “La plana”, camí d’entrada la masia de Can Borgonyó. Sabadell, 1938 (Josep Llonch Casanovas cedida per Albert Artigas Miró, AHS). RAMON VIDAL CLARAMUNT (Igualada, 1-10-1919 Sabadell, 10-9-2004) Vivia a Sabadell des de l’any 1925 amb la seva família, originària de Sant Martí de Tous, i just l’any 1936 s’havien instal·lat com a masovers a la Torre d’en Guitart. Tenia dos germans, Salvador Josep Maria, dues germanes, Rosa i Carme. Ell treballava de pagès estava vinculat al sindicat de la Unió de Rabassaires. Amb 18 anys es va incorporar forçós a l’exèrcit el 5 de març de 1938, com soldat de la Divisió 60, Brigada Mixta 95, a la companyia de sapadors. Va ser enviat al front molt ràpidament, sense pràcticament haver rebut instrucció. Van quedar integrats en la Divisió 60, que constava de quatre brigades mixtes, la 224, la 84, la seva, una altra. Després van marxar cap a Tàrrega van haver d’entrar en combat. L’enemic havia establert un cap de pont (Térmens, Vallfogona Bellcaire) fins al poble de la Sentiu, davant mateix de Balaguer; ells marxaren a presentar-hi batalla. Com a sapadors estaven un xic allunyats del perill de primera línia, però visqueren la duresa dels combats de primera mà, amb un munt de baixes ferits. El seu capità era un austríac de les Brigades Internacionals el va nomenar enllaç de la brigada. Eren a començaments de juny els pagesos ja segaven. Fins a mig juliol tingueren certa calma ell continuava fent d’enllaç en bicicleta, cavall, portat per un motorista en el primer vehicle que el parava. Noves ordres els feren marxar a Tarragona el Pradell; es van moure per la zona de Vinebre, Ascó Gandesa per La Venta de Camposines. A primers d’agost van tornar els atacs enemics; aleshores feia d’enllaç entre Amposta Tortosa, d’allí el van enviar d’enllaç a la Plana Major d’un batalló de sapadors, format per les quatre companyies de sapadors de la Brigada Mixta 4 de la Divisió 60, establerta a la vora del mar entre el Perelló l’Ampolla. Es respirava tranquil·litat semblava que no hi hagués guerra. S’havia perdut la batalla de l’Ebre el 8 de desembre els van traslladar
front
antitancs, també ens tirava amb morters del 81. De sobte vaig sentir 2 cops brutals, un al braç un altre al costat, vaig caure rebentant-me de mal de ventre. El sol s’amagava ja quan em van portar al refugi de sacs on estava el comandament de la brigada, em rajava sang pel braç el costat. Allí em van curar, tenia una ferida al braç, una al costat una altra a l’esquena, m’havia explotat un projectil de morter molt a prop, per això teni a tan mal de ventre, doncs l’onada de l’explosió em va sotragar els budells. [...] [Fragment de les memòries de Ramon Vidal Claramunt, Anecdotari d’un soldat Sabadell, març de 1970] Ramon Vidal Claramunt davant porta de Torre d’en Guitart. Sabadell, anys 1930 (autor desconegut cedida per Josep Maria Vidal Cusidó, AHS). Ramon Vidal Claramunt amb l’uniforme equipament de soldat, durant el servei militar Ceuta, anys 1939-1941 (Laboratorios Ros cedida per Josep Maria Vidal Cusidó, AHS). Ramon Vidal Claramunt, cavall, Torre d’en Guitart. Sabadell, anys 1930 (autor desconegut cedida per Josep Maria Vidal Cusidó, AHS). Ramon Vidal Claramunt, primer per l’esquerra, amb soldats de Companyia de Sapadors de Divisió 60, Brigada Mixta 95, front de guerra. Any 1938 (autor desconegut cedida per Josep Maria Vidal Cusidó, AHS). 1 1 2 3 4 3 5 4 2 6
5. El llegat de la memòria
sabadellencs sotmesos a Consells de Guerra sumaríssims, alguns dels quals amb condemnes a mort executades, entre els anys 1939 i 1950.
sabadellencs internats en camps de concentració franquistes, 18 dels quals morts entre 1938-1939.
sabadellencs morts durant la retirada a França.
sabadellencs deportats als camps nazis entre els anys 1940-1945, 40 dels quals morts.
sabadellencs executats al Camp de la Bota entre 1939-1943.
sabadellencs exiliats.
Josep Rusinés
Joan Casablancas
Josep Tramunt
Francesca Lladós
Salvador Codina
Marc-Aureli Graupera
Sarrà Serravinyals Conrad Crespí
persones mobilitzades per la guerra, milicians voluntaris, reservistes, militars professionals i cossos de seguretat inclosos.
sabadellencs morts o desapareguts al front.
persones mobilitzades en indústries de guerra o serveis essencials.
combatents sabadellencs internats en camps de concentració francesos després de la retirada.
empresaris, professionals liberals, funcionaris i altres assalariats sabadellencs assassinats a la rereguarda.
eclesiàstics residents o vinculats familiarment a la ciutat assassinats a la rereguarda.
Josep Ballester Castellet (Castelladral, Navàs, 10-8-1919 / Sabadell, 7-10-2014)
Joan Bistuer Espias (Sabadell, 19-10-1916 / 21-9-2000)
Miquel Carreras Costajussà (Sabadell, 5-2-1905 / Térmens de Segre, al front, 11-8-1938)
Joan Casablancas Ventura (Sabadell, 4-7-1916 / 2-5-1977)
Salvador Codina Fatjó (Sabadell, 16-4-1905 / 23-8-2002)
Conrad Crespí Vergés (Sabadell, 4-8-1908 / 22-3-1982)
Jaume Cusidó Llobet (Sabadell, 7-12-1904 / 8-12-1987 )
Moisès Figueras Sallarès (Sabadell, 23-4-1898 / 24-8-1942)
Cèlia Garolera Riera (Granollers, 7-9-1922)
Eduard Garrigós Soler (Benilloba, 10-3-1909 / Frontinhan, França, 19-1-1998)
Joan Graells Sorribes (Sabadell, 30-8-1912 / 30-11-2001)
Marc Aureli Graupera Vergés (Sabadell, 28-3-1905 / Cambrai, França, 6-2-1940)
Isidre Guri Toneu (Granollers, 7-9-1916 / Sabadell, 30-3-1967)
Salvador Junoy Prunés (Sabadell, 19-7-1906 / 27-11-2002)
Magda Lladó Fuster (Sallent, 7-6-1912 / Barcelona, 27-9-2014)
Francesca Lladós Castellet (Sabadell, 24-4-1921 / 24-3-1998)
Teresa Lladós Castellet (Sentmenat, 18-2-1919 / Sabadell, 31-5-2020 )
Joan Llonch Salas (Sabadell, 9-2-1902 / Barcelona, 13-11-1976)
Oleguer Masferrer Casan (Sabadell, 1915 / Camp de la Bota, Barcelona, 8-7-1940)
Josep M. Oriach Llorens (Sabadell, 6-4-1916 / 24-8-1998)
Lluís Papell Comas (Sabadell, 16-2-1891 / 24-1-1980),
Vicenç Renom Griera (Sabadell, 11-4-1920 / 26-11-2010)
Josep Rosas Vilaseca (Súria, 10-9-1891 / Santiago de Xile, 14-6-1968)
Narcís Rosell Rabassó (Sabadell, 1899 / Camp de la Bota, Barcelona, 1-5-1943)
Josep Royo Solé (Sabadell, 18-7-1920 / 23-2-2011)
Josep Rusinés Vidal (Torre del Canonge, Sabadell, 11-2-1904 / 27-3-1998)
Josep Maria Sabater Casañas (Sabadell, 24-2-1910 / mort o desaparegut al front, novembre de 1938?)
Joan Sala Rovira (Manresa, 29-3-1909 / Sabadell, 6-2-1997)
Antoni Sala Serra (Sabadell, 13-11-1920 / 5-7-2011)
Pere Sala Serra (Sabadell, 2-2-1910 / 24-10-1962)
Joan Sallarès Castells (Sabadell, 4-4-1893 / 8-8-1971)
Daniel Sallés Giralt (Sabadell, 3-1-1918 / 4-9-2013)
Joaquim Sanahuja Garriga (Sabadell, 17-2-1894 / 22-3-1974)
Salvador Sarrà Serravinyals (Sabadell, 1-4-1902 / Santiago de Xile, 25-4-1965)
Alfons Soler Llongueras (Sabadell, 25-4-1920 / 1-9-2020)
Josep Tramunt Bussom (Barcelona, 4-2-1906 / Sabadell, 28-3-1996)
Ramon Vidal Claramunt (Igualada, 1-10-1919 / Sabadell, 10-9-2004)
Gustau Vila Bergadà (Sabadell, 18-9-1893 / Madrid, 16-1-1955)
Les històries de vida que heu pogut llegir, escoltar i mirar protagonitzen un dels períodes més convulsos de la nostra història recent. Una època plena de violència, mort i també de supervivència.
Les xifres recollides en els darrers anys per diversos investigadors, sobretot per l’historiador sabadellenc Esteve Deu Baigual, i que difícilment seran definitives, ens ajuden a entendre la magnitud de la tragèdia que arrencà per un cop d’estat feixista el 18 de juliol de 1936.
Un aixecament militar que va topar amb la resistència i la lluita dels exèrcits republicans durant gairebé tres anys, com també amb el treball i l’esforç de la ciutadania lliure en la rereguarda i en defensa de la població civil i dels refugiats de guerra.
Una rebel·lió militar que va acabar derrotant la legalitat democràtica i republicana al camp de batalla i a la rereguarda mitjançant els bombardejos aeris contra la població civil.
Una victòria feixista que va implantar una llarguíssima i dura dictadura, liderada pel general Franco, massa llarga i brutalment repressiva, que va deixar una ferida oberta i profunda en la societat durant més de 40 anys.
D’això fa, avui, 85 anys.
Aquesta mostra conté les ressenyes biogràfiques dels següents testimonis:
Organització i producció
Museu d’Història de Sabadell
Comissariat Genís Ribé i Monge (MHS)
Textos Arnau Berenguer Garrigós Esteve Deu Baigual Genís Ribé Monge
Impressió i muntatge
Rótulos Namar SL
Disseny gràfic Cèl·lula Audiovisual “Una guerra, dues veus”
AHS MHS Cèl·lula Rótulos Namar SL Assessoria Lingüística Cesc Prat Fernàndez (Ajuntament de Sabadell)
Agraïments
Maria Arnau Masferrer
Albert Artigas Miró Arxiu Històric Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell Carme Ballester Picanyol Esteve Ballester Picanyol
Josep Maria Benaul Berenguer Eulàlia Blanquer Lladós Rafael Camps
Anna Maria Casablancas Morral Montserrat Casamitjana Sabater
Jaume Codina Pont
Joan Comasòlivas Font (AHS-MHS)
Feliu Crespí Niubò Carme Cusidó Morral
Joan Carles Cusidó Morral
Roser Enrich Gregori (MHS)
Josep Escoda Sabatés Francesc Escriu Tiana Francesc Esteve Soley
Lluís Fernàndez López Fundació Bosch i Cardellach Elisabet Garcia Garrigós Plàcid Garcia-Planas
Marc Gonzàlez Graupera David Gonzàlez Ruiz (AHS) Maria Teresa Graells Girbau Rafael Jariod Franco Dolors Junoy Mullor Josep Lluís Martín Berbois
La Mira Magazín Andrea Llobet Montoya Tona Majó Ortín Montse Mañosa Rifé (AHS) Sílvia Mimó Llobet Antonio Onetti Vera (AHS) Xavier Oriach Ribé Amàlia Papell Casanovas Isabel Pardo Navarro (AHS)
Laura Pascual Pascuas (MHS) Jesús Pérez Gil (MHS)
Adolf Pla Garrigós
Josep Antoni Pozo
Jaume Real Papell Nil Ribé Majó Sebastià Ribes Garolera Francesca Royo Homedes Francesc Rusinés Rusinés Roser Rusinés Rusinés Joan Sala Pedrós Joaquim Sala-Sanahuja Francesc Sallés Mauri Josep “Pep” Sallés Mauri Alfons Soler Oliva Aina Soler Gallifa Jordi Torruella Llopart (AHS) Carme Vidal Claramunt Josep Maria Vidal Claramunt Josep Maria Vidal Cusidó
Joan Bistuer
Crèdits Museu d’Història de Sabadell C. de Sant Antoni, 13 Tel. 937278555 https://museus.sabadell.cat Horari: De dimarts a dissabte, de 17 a 20 h Diumenges i festius, d’11 a 14 h
L’exposició
L’exposició
Fotografies: Genís Ribé Monge / MHS
Adaptació de l’exposició “Cartes, dietaris i memòries de guerra i postguerra (1936-1945).”
Lloc: Museu Història de Sabadell (MHS). Casa fàbrica Casanovas.
De l’1de setembre de 2021 al 30 de gener de 2022.
Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell
Amb el suport de: Diputació de Barcelona / Generalitat de Catalunya
Disseny: Cèl-lula Acció Creativa
Fotografia de portada: Projectil de morter. Tallers Francesc Sala. 1937.
Organitza: Amb el suportHi col·labora:
