Patrimoni
La Torre de l’Aigua La Torre es va inaugurar l’1 d’agost del 1918, dia de la Festa Major, amb una exhibició dels bombers i un concert de la Banda Municipal.
La Torre de l’Aigua “Ninguna solución que se proponga para la construcción de la Torre de aguas, [...] puede ofrecer más positivas ventajas y garantías, que el hormigón armado. Esta moderna construcción para sus infinitas aplicaciones reúne todas las ventajas del acero y de la piedra y no posee los inconvenientes propios de estos materiales [...]” Luis Homs, Memoria del Proyecto de Torre de Aguas de 300 metros cúbicos para la Ciudad de Sabadell, octubre de 1915
La manca d’aigua, un problema endèmic
Fotografia de la coberta: Josep Renom amb uns operaris revisant les armadures de la base del dipòsit, entre 1916 i 1918. Josep Brangulí / ANC La Torre de l’Aigua acabada d’inaugurar, amb els ciutadans que la van a veure i a pujar-hi. Agost de 1918. Josep Brangulí / ANC
Sabadell ha estat sempre una ciutat pobra en recursos d’aigua. El pla on al segle XI es va assentar la vila no tenia fonts naturals i les poques que hi havia es trobaven en cotes més baixes, prop del riu i dels torrents, i allunyades del nucli de cases. Les necessitats d’aigua per a les llars, per al bestiar i per al mercat es van cobrir amb l’excavació de pous i molt probablement amb la recollida de l’aigua de la pluja amb alguna cisterna. L’arribada, a mitjan segle XV, de l’aigua “rodada” que venia de la font Rosella va ser un respir i va permetre construir noves fonts, que es van situar al costat dels pous existents, així com un safareig que es va fer a tocar de l’actual plaça del Gas. Aquests avenços van comportar una gran millora per als vilatans, les fonts rajaven per si soles i agafar aigua era molt més fàcil que no pas extreure-la d’un pou. A més, l’aigua sobrera del nou safareig va permetre fer una horta de regadiu a dalt el pla, que va complementar les hortes de baix al riu.
La Torre de l’Aigua 3
Tanmateix, durant la industrialització, el problema de la manca d’aigua es va agreujar. La modesta vila artesanal havia donat pas a una dinàmica ciutat industrial especialitzada en el sector tèxtil llaner, on molts arribaven cercant feina. La nova ciutat i els seus habitants necessitaven aigua per a la indústria, motor del canvi, i per a una població que no parava de créixer en nombre de veïns i en la implantació de noves indústries, cases i carrers.
Inicis del segle XX, el problema s’agreuja Al començament del segle XX, el proveïment d’aigua a Sabadell depenia de dues empreses privades que subministraven aigua a habitatges, indústries, fonts i safarejos públics. Els minsos cabals aportats per les dues empreses eren lluny de cobrir les necessitats de la població, cosa que provocava greus problemes i amenaçava el funcionament de les indústries i el creixement de la ciutat. Moltes indústries, obradors i també una part important de les llars disposaven de pous, que extreien aigua del subsòl per al consum propi. Amb l’arribada de les noves energies, va ser possible elevar aquesta aigua mecànicament. Com a conseqüència, es va produir un notable augment del consum d’aigua de pous i, paral·lelament, un increment dels conflictes entre els seus propietaris, davant de l’amenaça que minvés el cabal al qual tenien accés. El problema més important era, però, que molts pous estaven situats a les eixides de les cases i extreien l’aigua de la primera capa aqüífera, on sovint arribaven filtracions d’aigües negres dels pous de les comunes. De manera que l’aigua de pous podia fàcilment estar contaminada i consumint-la es podia contreure el tifus o altres malalties infeccioses, molt presents en aquells temps. Com comenta l’historiador Esteve Deu, en el llibre 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell, no sabem exactament quants pous hi havia a Sabadell a principis del segle XX, però sabem que eren molts, ja que el 1875 en cases particulars ja n’hi havia entre 900 i 1.000. Aproximadament, una de cada quatre cases tenia pou. A més, el problema crònic de la manca d’aigua que patia la ciutat es veia agreujat, en determinats períodes, per l’escassetat de pluges. És el que va passar al final de l’hivern 1912-1913, quan després d’un llarg període de sequera l’aigua subministrada a la ciutat per les dues companyies va ser només de 9,27 litres per habitant i dia, mentre que la llei establia el mínim necessari en 50 litres per habitant i dia. Sabadell tenia un greu problema per resoldre. La manca d’aigua entorpia i feia més feixuga la vida quotidiana dels veïns i veïnes, que podien emmalaltir pel consum
4 La Torre de l’Aigua
Vista aèria de Sabadell el 1925. Al fons, el tall del Ripoll i la Torre de l’Aigua, tres anys després d’entrar en funcionament. La ciutat de la foto té uns 40.000 habitants i és la que ha patit la greu manca d’aigua. Fotografia feta des d’una avioneta pilotada per Josep Canudes Bonamusa. Fermí Amat Ribera / AHS
d’aigua dels pous, alhora que creava greus dificultats als industrials per al desenvolupament de la seva activitat. Tot plegat provocava un creixent malestar entre la població, el qual amenaçava de convertir-se en un greu problema de convivència i d’ordre públic.
Captació d’aigües del subsòl del Ripoll, una iniciativa pública Ja a la dècada dels vuitanta del segle XIX, s’havia començat a plantejar que la solució definitiva al problema de la manca d’aigua que patia Sabadell havia de venir de la portada d’aigües del Ripoll. Amb la industrialització, havia arribat primer l’energia del vapor i després l’electricitat, que feien possible salvar el desnivell i elevar l’aigua del ric subsòl del riu fins al pla de la ciutat.
La Torre de l’Aigua 5
L’enginyer Francesc Izard Bas i el contractista Josep Trullàs Artigas, l’any 1913 durant la construcció de la canonada que portava l’aigua extreta del subsòl del Ripoll al pla de la ciutat, primer al Templet de les Aigües i més endavant, l’any 1922, a la Torre de l’Aigua. Autor desconegut / AHS
Durant un període molt llarg, el problema de l’escassetat d’aigua no va fer sinó agreujar-se. Les dues companyies que operaven a la ciutat no havien mostrat capacitat per resoldre el problema i les moltes iniciatives particulars que sorgien eren poc fiables o directament inviables. A més, el caràcter local de la gestió de l’aigua feia que les propostes de noves extraccions provoquessin ràpidament les denúncies de propietaris i usuaris situats aigües avall, que veien amenaçats els seus interessos. Així va passar el 1908, quan l’Ajuntament de Sabadell va encarregar un projecte de captació de les aigües subàlvies del Ripoll per al proveïment a la ciutat. L’anunci d’aquest estudi ja va desencadenar un gran malestar i fortes discussions. Durant el 1911 i 1912, anys de forta sequera, la situació va esdevenir cada vegada més crítica i no es veia la manera d’arribar a una solució. És en aquest context que
6 La Torre de l’Aigua
l’Ajuntament, per mitjà de la Comissió de Foment presidida per l’enginyer Francesc Izard, va decidir d’actuar directament per resoldre el problema. Així, el desembre de 1912, l’Ajuntament va comprar un terreny al marge dret del Ripoll. Es tractava d’una parcel·la de poc més de 1.500 m2, situada en una primera terrassa del riu i en línia amb el Templet de les Aigües. Aquest era el nom que rebia l’edifici on hi havia els dipòsits clarificadors de l’aigua procedent de Ribatallada i des d’on aquesta es distribuïa a la ciutat. Així, el Templet era el punt idoni on, en el cas de trobar aigua en el subsòl del riu, aquesta es podia incorporar a la xarxa per a ser distribuïda. El motiu al·legat per comprar la parcel·la va ser que s’hi farien estudis geològics, però en realitat s’hi van fer prospeccions cercant aigua, amb un resultat molt positiu, ja que es va trobar aigua abundant sota la llera del riu. Al mes següent, arran de l’alarma que van despertar les prospeccions, es reberen les primeres denúncies formulades per l’Ajuntament de Barcelona, la Societat General d’Aigües de Barcelona, la Séquia Comtal i la Lliga de Defensa de les Aigües del riu Ripoll, al·legant el greu perjudici que aquest projecte els ocasionaria si s’executava.
Dibuix de la secció que mostra l’esquema del funcionament de la captació de l’aigua del subsòl del Ripoll, l’emmagatzematge a la Torre de l’Aigua i la seva distribució a la ciutat. Dibuix: Xavier Blanquer, inclòs en l’Inventari d’elements d’interès cultural del Parc Fluvial del Ripoll a Sabadell. 1997-1999.
La Torre de l’Aigua 7
La ciutat del plànol està definida pels principals eixos urbans i els cursos d’aigua naturals. A sobre s’hi dibuixen els traçats de les canonades que porten l’aigua des del Templet de les Aigües fins als quatre safarejos: el de la Font Nova, el de la plaça del Gas, el de la Creu Alta i el del carrer d’Argüelles (actual Sallarès i Pla); també s’hi situa el punt del Ripoll on es farà la captació d’aigua del subsòl. Projecte de captació d’aigües del subsòl,1913. AHS
El 31 de juliol del 1913, l’Ajuntament presentà una sol·licitud provisional per extraure 1.400 m3 diaris d’aigua del subalvi del Ripoll. El projecte de captació d’aigua redactat per l’enginyer de mines Pere Guach consisteix en unes mines situades sota les graves del riu que capten l’aigua per filtració i l’acumulen en un pou. Després, mitjançant una electrobomba, l’aigua s’eleva i es condueix fins al Templet de les Aigües, situat al carrer de Vilarrúbias, des d’on es distribuirà a la ciutat. El projecte de Pere Guasch ja preveu la construcció d’una torre dipòsit a fi que l’aigua pugui arribar amb prou pressió a les parts més altes de la ciutat, mentre que per a la protecció de les bombes es proposa un petit edifici de planta circular amb la sala de bombes a la planta baixa i l’habitatge de l’encarregat a la planta pis. La Comissió de Foment, en un escrit del 10 de juliol, tres setmanes abans de la presentació de la sol·licitud, ja havia expressat que “la materialitat de l’execució del pro-
8 La Torre de l’Aigua
Alçat, planta i secció de l’elevador de les aigües, inclòs en el projecte de l’enginyer Pere Guasch de 1912-1913. La Caseta no es construirà fins al 1927 amb un nou disseny de l’arquitecte Josep Renom. AHS
jecte no podia estar subjecte al tràmit de la concessió de l’administració” i defensava la conveniència d’avançar en el projecte sense esperar la resolució. És a dir, deixava constància que era vital solucionar el problema sense demora amb una política, si calia, de fets consumats. Així, el projecte tècnic per captar aigües del subsòl del riu es va executar i el 27 de novembre de 1913 les aigües del Ripoll es van elevar, per primera vegada, al pla de Sabadell, desembocant en una claveguera del carrer de Vilarrúbias. L’objecte d’aquesta acció, feta durant la nit, era comprovar que la instal·lació elèctrica funcionava i que no hi havia problemes. Finalment, el 22 desembre de 1913, l’aigua del subsòl del riu arribarà per primera vegada als dipòsits del carrer de Vilarrúbias, reforçant, així, els cabals distribuïts i el servei públic de fonts i safareigs. La resolució de l’Administració encara tardarà i no serà fins al juliol del 1916, passats tres anys des de la sol·licitud, que arribaran dos comunicats del Govern Civil. Un
La Torre de l’Aigua 9
Vista del 2018 de la Caseta de les Aigües que protegia les electrobombes, construïda per Josep Renom el 1927. Isabel Argany / MHS
comunicat denegava l’autorització temporal d’extracció d’aigües del Ripoll i l’altre ordenava paralitzar les obres de construcció de la torre dipòsit, que feia poc que s’havia iniciat i obligava a tancar i segellar la caseta provisional de les bombes. El gener del 1917, l’Ajuntament presenta de nou la sol·licitud oficial de la concessió, que torna a ser impugnada per les mateixes entitats que ho van fer cinc anys abans. Finalment, després de més de dos anys, a l’abril del 1919, arriba l’aprovació de l’Administració i el 8 de juny de 1922 es publica a la Gazeta de Madrid l’autorització a l’Ajuntament de Sabadell per elevar 1.400 m3 per dia d’aigua subàlvia del riu Ripoll.
10 La Torre de l’Aigua
Capitell de terra cuita procedent del Templet de les Aigües que actualment es troba al Museu de l’Aigua de la Fundació CASSA. Any 2010. Toni Peñarroya / MMS Vista frontal del Templet de les Aigües, sense data. Arxiu Agustí Serra, Marc Castells.
Indret del passatge d’Edgardo Ricetti on es trobava el Templet de les Aigües. 2020. Isabel Argany / MHS
EL TEMPLET DE LES AIGÜES El Templet de les Aigües, també conegut com el repartidor, era el punt des d’on es clarificava i distribuïa a la xarxa pública l’aigua que arribava de Ribatallada. Estava situat en un terreny delimitat pels carrers de Vilarrúbias, de Sant Miquel i del Taulí. Actualment, l’indret on s’ubicava és el passatge d’Edgar Ricetti, cantonada amb el carrer del Taulí. On hi havia el templet ara hi ha uns murets que recreen la planta i la situació exacta que tenia. Va ser construït pel mestre d’obres Josep Lacueva el 1867 i promogut per la Sociedad de Amantes de la Agricultura y de la Industria. Se’l coneix com a Templet
de les Aigües perquè arquitectònicament feia ús del llenguatge clàssic. Tenia la planta en forma de creu grega amb una exedra i estava lleugerament elevat. Les façanes estaven decorades amb capitells i altres elements de terra cuita emmotllada i dues estàtues flanquejaven l’entrada. Els elements decoratius de terra cuita havien estat fabricats a l’obrador dels Escaiola. Es va enderrocar el 1978 i es van recuperar alguns dels elements que l’ornaven. Aquests elements es conserven entre la Companyia d’Aigües (CASSA) i els museus d’Art i d’Història de Sabadell.
La Torre de l’Aigua 11
Secció i plantes del projecte guanyador del concurs per a la construcció de la Torre de l’Aigua presentat per l’empresa S.A. Construcciones y Pavimentos, de Barcelona, amb projecte de l’arquitecte Lluís Homs i Moncusí, l’octubre de 1915. AHS
12 La Torre de l’Aigua
La construcció d’una torre dipòsit. El concurs La primera vegada que es parla de la construcció d’una torre dipòsit és el 1912, en el projecte de l’enginyer Pere Guasch per a la captació d’aigües subterrànies del Ripoll. Ja s’hi detallen amb precisió les principals característiques tècniques que haurà de tenir la torre. Tres anys després, el 1915, aquestes característiques es recullen en les clàusules del concurs, a excepció de la que diu que la construcció de la torre haurà de ser de formigó armat i paredat, ja que en el concurs es deixa llibertat en l’elecció dels materials constructius. El juny de 1915, l’Ajuntament de Sabadell convoca el concurs públic per construir la torre. Les bases que recullen les característiques tècniques i formals es publiquen a la Gazeta de Madrid, el 2 de setembre, i el termini de presentació es fixa per al 8 d’octubre del mateix 1915. Es tracta d’unes bases molt detalles i precises pel que fa a les determinacions tècniques. Entre altres qüestions, s’hi especifica: – El fons del dipòsit s’haurà de situar com a mínim a 25 m d’alçada. – La capacitat del dipòsit haurà de ser de 300 m3. – Rebrà l’aigua d’una canonada de 250 mm i n’alimentarà una altra del mateix diàmetre. – Es disposarà d’una canonada per desaiguar a 10 m de la torre. – El dipòsit quedarà aïllat per una doble paret per evitar la transmissió directa de la calor del sol, vents freds i altres agents atmosfèrics. – Disposarà de ventilació a la part superior, que haurà d’estar convenientment protegida de l’accés a aus i altres animals petits. – Haurà de tenir fàcil accessibilitat per facilitar-ne la desinfecció i la neteja, evitant l’ús d’escales de mà i corda. – Suportarà pressions de vent de 200 kg / m2 de superfície plana. – A l’exterior del dipòsit hi haurà un indicador del nivell de l’aigua. Alhora, s’hi apunta que l’edifici haurà de ser funcional i econòmic, tenint en compte també les despeses de manteniment. Pel que fa a la forma de l’obra i al tipus de material a emprar, es dona llibertat d’elecció. Es presenten tres propostes, però només dues compleixen els requisits que es demanen: – La de Joan Miró i Trepat, director gerent de la S.A. Construcciones y Pavimentos, de Barcelona, amb projecte de l’arquitecte Lluís Homs i Moncusí. – La de Josep M. Arenys i Gambús, soci de Barenys, Puig i Ca, de Barcelona, amb projecte de l’arquitecte Isidre Puig i Boada.
La Torre de l’Aigua 13
El concurs el guanya la societat constructora S.A. Construcciones y Pavimentos amb un projecte per construir la torre en formigó armat. En la memòria del projecte es glossen les virtuts d’aquest material enfront del ferro o la pedra. S’hi argumenta que el formigó armat pot oferir un millor resultat estètic, ateses l’alçada i les característiques de la torre, si bé aquest no ha de ser excessivament fastuós, de manera que discrepi dels altres edificis de la ciutat. El 1912 Pere Guasch, en el projecte d’extracció d’aigües del Ripoll, ja parla d’una torre de formigó armat. Però en les bases del concurs no s’especifica l’exigència de construir-la d’aquest material. Segurament perquè hauria resultat fora de lloc demanar-ho en el concurs, ja que eren comptades les empreses que reunien els requisits i la capacitat per poder fer-ho. Ara bé, el fet d’emprar formigó armat és determinant perquè l’empresa Construccions y Pavimentos guanyi el concurs. Així es fa palès en l’acta del jurat, que esgrimeix com a principal i gairebé única línia d’argumentació els avantatges que ofereix el formigó armat en aquest tipus de construccions. Alhora, s’alaba la mestria i habilitat tècnica i arquitectònica del projecte presentat per Barenys, Puig i Ca, redactat pel jove arquitecte, acabat de titular, Isidre Puig i Boada, al qual es va indemnitzar amb 300 pessetes.
14 La Torre de l’Aigua
Secció del projecte presentat per l’empresa Barenys, Puig i Ca, de Barcelona, amb projecte de l’arquitecte Isidre Puig i Boada, l’octubre de 1915. AHS
Els canvis en el projecte guanyador, de qui són? Si es compara el projecte guanyador presentat a concurs amb la Torre de l’Aigua finalment construïda, s’observa que les diferències entre si són molt notables. Tan notables, que es fa necessari entendre què va passar en els poc més dels dos mesos transcorreguts entre el projecte inicial i la construcció de la Torre. Aquest són els principals canvis introduïts en el projecte guanyador: En primer lloc, la cúpula, amb el pinacle rematat amb una bola i els vuit paraments inclinats amb quatre finestres que actualment caracteritza la silueta de la Torre no existia en el projecte inicial. En aquest, el sostre pla del dipòsit feia de terrassa accessible i era la coberta de l’edifici. En segon lloc, l’escala helicoïdal feta de formigó, distingible actualment des de la llunyania, tampoc no formava part de la proposta que va guanyar. En aquesta hi havia unes senzilles escales metàl·liques d’un tram que enllaçaven els quatre pisos que lligaven els vuit pilars. En tercer lloc, també es va modificar el basament de la torre, es van eixamplar els pilars, formant contraforts rematats en boles. I al mur de tancament s’hi van afegir bancs a la part exterior i muntats estriats a la part superior. L’abast de les modificacions fetes en el projecte, que es van concretar en poc temps –d’octubre a desembre–, acompanyat del corresponent increment del pressupost, només es pot explicar si la decisió de fer-les neix del mateix Ajuntament i, per la naturalesa de la tasca, sobretot de l’arquitecte municipal, Josep Renom i Costa. En aquest sentit, el text del llibre d’Actes de la Comissió de Foment, del 24 de desembre de 1915, que dona peu a aprovar les modificacions, concretament diu el següent: “Formular dictamen presentant a l’aprovació del Consistori el Plec supletori de condicions facultatives i econòmiques formulats per els Srs. Arquitecte i Enginyer municipals d’acord amb el de la casa «Construcciones y Pavimentos» de Barcelona per a la construcció de la Torre d’aigües d’aquesta ciutat”. Des de fa temps, descendents de Josep Renom han manifestat la certesa que el seu avantpassat havia estat l’autor de la Torre de l’Aigua. Ho donaven per fet, ja que així ho havien sentit des de petits, i records i anècdotes familiars ho corroboraven. Josep Casamartina, en el llibre Josep Renom arquitecte, planteja interrogants sobre l’autoria de la Torre i aporta algunes anècdotes que apunten en el mateix sentit que ho feia la família, és a dir, que els coetanis de Josep Renom el consideraven l’autor de la Torre de l’Aigua.
La Torre de l’Aigua 15
Alçat del projecte construït i alçat del projecte inicial presentat a concurs. Si els comparem veiem els canvis produïts: addició de la cúpula amb pinacle, substitució de l’escala metàl·lica per una de formigó de forma helicoïdal i modificacions en el basament de la Torre. Els dos plànols van signats per Lluís Homs, si bé el projecte construït porta les inicials RA, que corresponen a Renom Arquitecte. AHS
Plantes i secció del projecte de la Torre de l’Aigua signat per Lluís Homs i amb les inicials RA a baix a la dreta, que es corresponen amb Renom Arquitecte. Aquest projecte és el que es construirà entre 1916 i 1918. AHS
Així, el citat llibre recull que en la necrològica publicada a Revista del Cuerpo de Arquitectos Municipales de España, dedicada a Josep Renom, se’l considerava l’autor de la Torre. I també que a les postals editades a finals dels anys 1920 amb algunes de les obres més rellevants de Renom, hi figurava la Torre com a obra seva. Cal assenyalar que tant els plànols del projecte que va guanyar el concurs, com els plànols presentats dos mesos i mig més tard i que corresponen a la Torre construïda,
16 La Torre de l’Aigua
Signatura “J Renom Arquitecte 1911” a la façana de la casa de Miquel Baygual, al carrer de l’Illa, 46, on encara la podem veure sobre la columneta de la finestra geminada. Any 2020. Isabel Argany / MHS Signatura “J. Renom Arquitecte 1911” incisa en la font del Nano a la Rambla. Any 2020. Isabel Argany / MHS Entrada a la fàbrica Fills de Josep Buxó, obra de Renom del 1918. Destaca el pinacle que recorda la forma del de la Torre de l’Aigua. Any 2020. Isabel Argany / MHS Perspectiva de la proposta per al passeig de la Plaça Major dins del “Pla d’Eixampla i Reforma de 1928” de Josep Renom, il·lustrat amb figures humanes del mateix estil que veiem a l’alçat definitiu de la Torre de l’Aigua. AHS
anaven signats per l’arquitecte Lluís Homs i Moncusí, arquitecte i director tècnic de l’empresa constructora. Per això Lluís Homs ha figurat oficialment com l’autor de la Torre de l’Aigua. Ara bé, una mirada més atenta denota que, si bé els plànols del projecte construït estan signats per Lluís Homs, contenen la marca de Josep Renom. Ho denoten elements estilístics afegits a l’edifici, la cura i el detall en l’execució del dibuix tècnic i els recursos
La Torre de l’Aigua 17
Detall de l’alçat de la Torre, amb unes figures que la il·lustren, molt semblants a les que Renom farà en el “Pla d’Eixampla i Reforma de 1928”. A baix a la dreta, les inicials RA de Renom Arquitecte. AHS
gràfics que el completen. És el cas de les figures de persones que il·lustren l’alçat de la torre i que es correspon amb les figures dibuixades per Renom en els seus projectes més elaborats, com és el cas per exemple de les perspectives que il·lustren el Pla d’Eixampla i Reforma de 1928. I, finalment, s’ha de considerar la signatura de Renom situada al peu dels plànols definitius de la Torre, que durant molts anys ha esperat pacientment la nostra lectura. Es tracta de les lletres RA situades sota la signatura de Lluís Homs. Aquestes dues lletres correspon a les inicials de Renom Arquitecte, que era la manera com signava molts dels projectes que feia i, alhora, les façanes dels edificis que construïa.
18 La Torre de l’Aigua
ELS PROTAGONISTES
Lluís Homs Moncusí
Josep Renom i Costa
(Valls, 1868 - Barcelona, 1956)
(Sabadell, 1880-1931)
Arquitecte i director tècnic de Construcciones y Pavimentos, SA, empresa guanyadora del concurs de la Torre de l’Aigua i pionera en la introducció del formigó armat a Catalunya. L’empresa tenia la concessió de la patent franco-belga Hennebique i, com ja havia fet aquesta, va emprendre una potent i moderna política d’empresa en què aquesta passava per davant de l’autoria dels tècnics que hi treballaven. Després d’haver participat en el concurs de la Torre de l’Aigua, l’any 1921, Lluís Homs, com a tècnic de Construcciones y Pavimentos, SA, construeix a Sabadell la nau afegida a l’edifici de Condicionament i Docks. Es tracta d’una nau aixecada amb estructura de formigó armat de la qual es conserva un reportatge fotogràfic firmat per Josep Brangulí.
Josep Renom i Costa era arquitecte municipal de Sabadell des de 1910, càrrec des del qual va participar en la formulació i resolució del concurs i va dirigir les obres de construcció de la Torre de l’Aigua. La seva autoria en el projecte de la Torre es reafirma, com s’ha vist abans, si es compara el projecte inicial presentat per l’empresa Construcciones y Pavimentos SA amb la Torre construïda i les circumstàncies en què es va produir. Mentre s’està acabant de construir la Torre de l’Aigua, el 1918, Josep Renom amplia amb un pati, una nau i uns despatxos la fàbrica Fills de Josep Buxó, situada al camí del Molí d’en Fontanet, a baix al riu Ripoll. L’accés als despatxos el singularitza amb una torre, coberta amb una cúpula rematada amb una bola amb el seu pinacle de sustentació, que estilísticament ens remet a la Torre de l’Aigua. L’ampliació de la fàbrica dels Fills de Josep Buxó, feta de formigó armat, va ser construïda també per Construcciones y Pavimentos SA i també se’n conserva un reportatge fotogràfic de Josep Brangulí.
Josep Renom i Costa, entre 1916 i 1918. Josep Brangulí / ANC
La Torre de l’Aigua 19
Francesc Izard i Bas
Josep Brangulí i Soler,
(Sabadell, 1872-1957)
(1879-1945)
Com a enginyer, Francesc Izard s’ocupà del problema de proveïment d’aigua a Sabadell i, més concretament, de l’explotació dels rics aqüífers del Ripoll. Es tractava d’una alternativa de la qual es parlava des del 1883 com la solució definitiva. Com a polític, en només dos anys –entre 1912 i 1913–, mentre era tinent d’alcalde i membre de la Comissió de Foment, l’aigua del Ripoll es va elevar elèctricament fins al pla de la ciutat i es va distribuir per fonts i safarejos. En poc temps s’havia comprat un terreny, s’hi havien fet prospeccions i s’havia redactat i executat el projecte, que ja incorporava i definia com havia de ser i on s’aixecaria la Torre de l’Aigua.
Josep Brangulí treballava com a fotògraf per a l’empresa Construcciones y Pavimentos SA, empresa que va construir la Torre de l’Aigua. El van contractar per registrar el procés de les obres que feien. L’empresa, pionera en la introducció del formigó armat a Catalunya, havia iniciat un projecte modernitzador que incloïa una activa publicitat per ensenyar els bons resultats de la construcció en formigó armat. Brangulí és l’autor d’un magnífic reportatge de la construcció de la Torre de l’Aigua que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Algunes fotografies seves amb la Torre ja acabada es van publicar a la Revista de Arquitectura. El Cemento Armado en España del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid, el 1918. El 1918 va fotografiar l’ampliació de la fàbrica Fills de Josep Buxó, feta de formigó i obra de Josep Renom. Tres anys més tard, el 1921, fotografiava la nova nau de l’edifici de Condicionament i Docks, construïda per Construcciones y Pavimentos, amb projecte de Lluís Homs.
Francesc Izard i Bas, s.d. Autor: desconegut / Fons Ricard Simó i Bach / AHS Retrat de Josep Brangulí i Soler, s.d. ANC
20 La Torre de l’Aigua
Construcció de la Torre de l’Aigua, entre 1916 i 1918. Autor: Josep Brangulí / ANC
LA CONSTRUCCIÓ, 1916-1918 Josep Renom va fer la direcció de l’obra i la construcció de la Torre va anar a càrrec de l’empresa Construcciones y Pavimentos, SA, que havia guanyat el concurs i que tenia la patent franco-belga Hennebique, que la facultava per construir amb formigó. Durant la construcció, el fotògraf Josep Brangulí, per encàrrec de Construcciones y Pavimentos, SA, en va fer un acurat reportatge que recull els diversos estadis del procés de construcció, fins a l’obra acabada. Aquestes fotos havien de servir per promocionar l’obra feta en formigó armat i portar nous clients a l’empresa. La Torre es va inaugurar l’1 d’agost del 1918, coincidint amb la Festa Major, amb una exhibició dels bombers i un concert de la Banda Municipal. En el discurs inaugural es va dir que els sabadellencs no tindríem mai més escassetat d’aigua. La Torre, però, no estava acabada del tot, ja que la recepció de l’obra es va fer el 5 de gener de 1919.
La Torre de l’Aigua 21
Construcció de la Torre de l’Aigua, entre 1916 i 1918. Autor: Josep Brangulí / ANC Inauguració de la Torre de l’Aigua. 1 d’agost de 1918. Autor: Josep Brangulí / ANC
El pressupost final va ser de 104.422,70 pessetes, força superior a l’adjudicat, que havia estat de 82.643,20. L’augment va ser degut a l’encariment dels materials, sobretot per l’escassetat de ferro, originat per la Primera Guerra Mundial. El pressupost adjudicat corresponia al projecte notablement millorat de Josep Renom, ja que el primer pressupost presentat per l’empresa Construcciones y Pavimentos era només de 46.600 pessetes, al qual de seguida es va fer un suplement de millores de 3.700 pessetes.
22 La Torre de l’Aigua
Fotografies de la Torre de l’Aigua acabada. Anys 1918–1919. Autor: Josep Brangulí / ANC
La Torre de l’Aigua 23
La Torre de l’Aigua el 1945. En una de les cares del dipòsit s’hi veu el nivell de l’aigua que es podia observar des de la llunyania i, al davant, uns pagesos sembrant. Postal Arribas. Arxiu Aigües Sabadell.
DIPÒSIT, SÍMBOL I PUNT MUSEÍSTIC La Torre va entrar en funcionament el 1922 i proporcionava més aigua per distribuir a fonts i safarejos. A finals de 1923 l’Ajuntament va començar a arrendar aigua a particulars, en paral·lel a la distribució que feien les dues companyies privades. El 1949 l’Ajuntament en va cedir l’explotació a la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA) per 99 anys. A partir de 1951 arriben aigües procedents del Llobregat i el 1967, les procedents del Besòs. La Torre va deixar de funcionar el 1967 a causa de l’alta pressió
24 La Torre de l’Aigua
Marxandatge de la Torre de l’Aigua en una rajola decorativa. 2020. Isabel Argany / MHS Torre de l’Aigua de Sabadell, dècada de 1920. Edició postal. Lucien Roisin / AHS
a què arribaven aquestes aigües. El 1989 la companyia CASSA la va rehabilitar i la va tornar al municipi. Durant els 100 anys d’existència, la Torre de l’Aigua s’ha convertit popularment en el símbol per excel·lència de la ciutat. Se n’han fet postals, cartells, portades de publicacions i la seva silueta serveix per identificar l’skyline de Sabadell. Cartellistes, dibuixants, modelistes, pintors i fotògrafs l’han recreat a bastament. Actualment és un punt museístic gestionat pel Museu d’Història, que hi organitza visites guiades i en fa la difusió com a element patrimonial.
La Torre de l’Aigua 25
Bibliografia Arxiu Agustí Serra - Marc Castells Arxiu Aigües Sabadell, CASSA Arxiu Històric de Sabadell Arxiu Nacional de Catalunya Argemí, Mercè i Deu, Esteve (1999). 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell (del segle XI al 1949). CASSA. Burguès, Anna Mª i Perich Ricard (1882). La Torre de l’Aigua. Materials Pedagògics per a la Recerca, n. 13. Il·lustre Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències Districte Universitari de Catalunya i Balears. Casamartina, Josep (2000). Josep Renom arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach.
AUTORA Isabel Argany Comas Museu d’Història de Sabadell Ajuntament de Sabadell COORDINACIÓ I EDICIÓ Museu d’Història de Sabadell Ajuntament de Sabadell ©DE L’EDICIÓ Museu d’Història de Sabadell Ajuntament de Sabadell ©DELS TEXTOS Isabel Argany Comas Museu d’Història de Sabadell Ajuntament de Sabadell ©DE LES FOTOGRAFIES Arxiu Agustí Serra - Marc Castells Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) Arxiu Aigües Sabadell CASSA Museu d’Història de Sabadell (MHS) Toni Peñarroya
Comasòlivas, Joan; Ribé, Genís, i Sanz, Carlota (2017-2018). “La Torre de l’Aigua de Sabadell: història, patrimoni i museu”. Arraona. Revista d’Història, n. 37 IV època.
DISSENY GRÀFIC DE LA COL·LECCIÓ Dilema
Diversos Autors (1997-1999). Inventari dels elements d’interès cultural del Ripoll. Parc Fluvial del Ripoll. Sabadell. Ajuntament de Sabadell.
IMPRESSIÓ SYL L’Art Gràfic Prèmium SL
Enric, Roser. El Templet de les Aigües. Museus Municipals de Sabadell, 2010. Graus, R.; Martín Nieva, H., i Rosell, J. (2017) El hormigón armado en Cataluña (1898-1929): cuatro empreses y su relación con la arquitectura. Informe de la construcción, vol. 69 n. 546. Universitat Politècnica de Catalunya i Universitat Ramon Llull. Larrosa, Manel (1992). “Acció pública i iniciativa privada en el subministrament d’aigües de Sabadell durant la industrialització”. Arraona. Revista d’Història, n. 11 III època. Mallol, Montse i altres. La Torre de l’Aigua (Sabadell, Vallès Occidental).
26 La Torre de l’Aigua
MAQUETACIÓ I PRODUCCIÓ Pere Canals (AAAA)
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Assessoria Lingüística Ajuntament de Sabadell DIPOSIT LEGAL B-20543-2020 COL·LECCIÓ OPUSCLES II ÈPOCA Sabadell, novembre de 2020
Interior de la Torre de l’Aigua. Any 2017 Isabel Argany / MHS
Patrimoni
En el límit de la ciutat, la Torre de l’Aigua, incorporada poc abans al paisatge urbà i, més enllà, el Santuari de la Salut i el Cementiri de Sant Nicolau. Foto feta pel fotògraf sabadellenc Francesc Casañas i Riera, el 1925, des del Campanar de Sant Fèlix. A primer terme la plaça Major.